Les Santes negades

Just davant del port de Mataró, en una de les barres submergides coneguda amb el nom del Nin Armat Gran o més popularment com “La Boia”, s’hi troba, a uns set metres de profunditat, l’escultura de les patrones de Mataró: Les Santes.

El nom de la boia es deu a que durant molts anys hi va haver un element de senyalització marítima que indicava poc fons. De fet, la boia, era el punt on les grans embarcacions de mercaderies de l’època transportaven el seu contingut a embarcacions més petites per avarar a la platja de la ciutat.

boia_23421

La barra del Nin Armat Gran, davant de la costa de Mataró. Il·lustració: Guia submarina de Barcelona i Tarragona (Editorial Anthias)

Durant molts anys la boia va ser un al•licient pels marrecs de la ciutat, que nedaven els 700 m que separava aquesta de la platja i es submergien en el punt per anar a veure Santa Juliana i Santa Semproniana. Tinc un bon molt record de les travesses nedant d’aquells anys i de les juguesques amb els amics a propòsit d’aguantar més temps submergit. Era una època on es vivia molt més de “cara al mar”.

Avui, aquest indret és un punt de trobada de submarinistes tant amb escafandre com amb apnea per a fer-hi immersions i per descobrir la biodiversitat que amaga aquesta zona i els seus voltants, al vell mig de l’alguer de Mataró.

santes_boia

L’escultura es troba coberta d’incrustacions. Per això, cal està força atent si es vol veure. Fotografia SPAS

L’escultura submergida de Les Santes és obra de l’artista mataroní Jaume Arenas i està feta amb plom, que es va recollir en una campanya ciutadana. Va ser negada el 28 de juliol de 1955, durant les festes de les patrones de Mataró. El conjunt escultòric pesa gairebé una tona, té una alçada de poc més d’un metre i mig i es troba a set metres de profunditat a la banda de terra de la barra a redós d’una mena de petita cova submarina que la protegeix dels temporals. La imatge està encarada cap a la ciutat que la venera. A la base del conjunt escultòric hi ha un text redactat en llatí pel doctor Castellà que acaba amb una petició a les Santes perquè “obrin els tresors del mar a pescadors i exploradors, i que prepari el bon camí als navegants”.

foto 1

Benedicció de l´escultura a la platja de Mataró. Autor: Santi Carreras

Per tal d’assegurar l’èxit, l’acte es va fer amb la col•laboració de les entitats ciutadanes, les autoritats militars i les eclesiàstiques. Així el capità general de la província marítima i el bisbe de Barcelona no hi van trobar inconvenients i es va poder realitzar la cerimònia amb el seu beneplàcit. Fins hi tot hi va participar una vaixell de l’armada espanyola per ajudar en les tasques. Per la seva part, el bisbat, l’únic requeriment que imposà va ser que “les senyores anessin vestides decorosament”.

Mentre la grua i els submarinistes procedien a col•locar la imatge al seu lloc, el vent de garbí va fer acte de presència i va complicar molt les tasques. Bona part dels convidats a la cerimònia es van marejar. Així, mentre els submarinistes enllestien els darrers detalls, el membres de l’Orfeó Mataroní i de la Banda Municipal que, encara estaven drets, van interpretar els goigs a les Santes.

foto 3

La barca altar davant la patrullera RR-10, en el moment de rebre la corda per hissar el grup escultòric. Autor: Santi Carreras

Per finalitzar, es van portar dues gavarres cedides per l’autoritat del port de Barcelona que van servir de plataforma pels focs artificials, que aquell any, es van encendre des de la boia. En aquest cas, els operaris de la pirotècnia, van haver de treballar de valent per evitar que la pólvora es mullés per la garbinada i van haver de passar tota la nit dalt de les plataformes ja que el vent va impedir que cap embarcació pogués anar a buscar-los. L’endemà, aquests, van jurar que mai més tornarien a Mataró, però això és una altra històriademar.

L’arxiduc i l’arxiduquessa

El Maresme marítim va tenir durant la guerra de successió un paper rellevant en els esdeveniments que van marcar el rumb del conflicte bèl•lic. Per poder trencar el setge de Barcelona hi va haver diversos desembarcaments a la comarca i a més, els enfrontaments entres tropes carlistes i filipistes van sovintejar arreu. En general, tota la comarca va prendre partit a favor de les tropes de la gran aliança, malgrat que en els darrers temps de l’episodi, algunes ciutats com Mataró van retre fidelitat a les tropes borbòniques.

L’agost de 1705 un estol naus britàniques desembarquen a les costes del Maresme per a portar a l´arxiduc Carles a Barcelona i iniciar la conquesta de la ciutat, en aquells temps en mans del borbònics. Una part de la flota, almenys cinc embarcacions, recala a la platja de Mataró i el consell de la ciutat reconeix de seguida la legitimitat del monarca. L’arxiduc desembarca a Mataró i aquesta població es converteix en la primera que li ret obediència. Mataró es guanya el seu favor i la vinculació del rei amb la ciutat es fa intensa.

gravat

El gravat recull el moment de l’arribada al port de Mataró, el dia 25 de juliol de 1708, d´Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, on va ser rebuda per les autoritats de la ciutat (Petrus Schenk 1716)

Un cop les tropes de l’aliança derroten a les borbòniques i entren a Barcelona, Carles és proclamat nou rei. Aquest contrau matrimoni “per poders” amb Elisabet Cristina de Brunswick, que es trasllada des de Viena fins a Gènova i d´allí fins a Mataró per trobar-se amb el seu marit.

Així, després de 12 dies de navegació, la reina arribà al port de Mataró el 25 de juliol de 1708 en un vaixell de la flota britànica comandada per l’almirall Leake. Venia acompanyada pel seu majordom Josep Folch, comte de Cardona. L’emperadriu passa uns dies a la ciutat per tal de refer-se del trajecte abans d’anar cap a Barcelona per conèixer al seu marit.

56

La ciutat de Mataró va organitzar festes en honor de la reina consort durant els cinc dies de la seva estada, fets que recull aquest fulletó. (Biblioteca de Catalunya)

A Mataró fou rebuda enmig de grans celebracions per part de la població, autoritats, representants de les institucions catalanes i dels governs que recolzaven l’arxiduc. La multitud la va rebre amb aclamacions i el jurat en cap de Mataró li prestà vassallatge en nom de la ciutat. Uns 1400 homes de la milícia local van cobrir l’anada de la platja fins a Santa Maria. Durant la seva estada, la reina residí a la casa que el prohom Jaume Baró posseïa a la Riera, avui el Cor de Maria, on hi va passar uns dies. El 28 de juliol, l’Arxiduc Carles va viatjar expressament des de Barcelona fins a Mataró per conèixer-la. Les esposalles es van celebrar uns dies més tard a Santa Maria del Mar. Aquest episodi està recollit de forma novel•lada en Lliures o morts de Jaume Clotet i David de Montserrat.

La mort inesperada el 1711 de l’emperador Josep I, germà de Carles fa que aquest s’embarqui cap a Frankfurt de manera precipitada deixant Elisabeth a Barcelona. Simultàniament s’obren negociacions que desemboquen en el tractat d’Utrecht per establir la pau entre les potències internacionals. A partir d’aquest moment, anglesos, holandesos i portuguesos ja no combaten amb Catalunya i aquesta resta sola davant les forces borbòniques. Finalment el 1713 la reina marxa cap a Viena.
Arribats a aquest punt, els representants de la ciutat de Mataró, veient la guerra perduda, decideixen negociar amb els borbònics i a finals de juliol de 1713 el Consell ret obediència al monarca Borbó i les tropes filipistes entren a la població. Mataró es converteix així en un refugi de la classe benestant barcelonina més afina al Borbó que fuig del setge de la ciutat.

Una platja viva (3): els ocells

Les platges són ambients molt canviants i ocupats de manera intensa per l´activitat humana en determinades èpoques de l’any i els éssers vius que viuen a les platges han vist enormement modificat el seu ambient. De tots, pot-ser els més afectats han estat els ocells que hi nidifiquen a la sorra de les nostres platges ja que comparteixen espai amb els banyistes i els serveis típics. Malgrat tot, algunes espècies irreductibles, encara hi nidifiquen i d´altres troben en les platges l´aliment o les àrees de descans després dels seus vols a mar obert per anar a alimentar-se.

Exemplar de corriol camanegre

El corriol camanegra és una espècie típica de platja

A l´hivern, nombroses espècies que han criat als països nòrdics migren cap al sud per trobar en les nostre litoral unes condicions més bones per passar la temporada. En aquesta època les platges, ja molt més desertes, són el refugi d´aquests ocells hivernants que hi troben la tranquil•litat típica d´aquesta estació.

Quan parlem d´aus marines, fem referencia a un grup heterogeni d´ocells que tenen com a denominador comú el fet de desenvolupar alguna part del seu cicle vital o de viure prop del mar. Així distingim tres grups d’aus marines: Espècies que no es decanten de la zona de platja i aigües poc fondes com ara els corriols. Espècies que només freqüenten les aigües litorals i no sobrepassen els límits de la plataforma continental com les gavines i els xatracs. I espècies que freqüenten el mar obert i rarament s’apropen a la costa com les baldrigues o els mascarells.

Zona de l'abalisament amb corda

La protecció de la zona de nidificació del corriol camanegre a la platja de la gola del riu Ter.

El primer grup és el que es veu més afectat per la intensa ocupació de les platges i espècies com el Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus), que nidifica a la mateixa sorra, corre un seriós perill de desaparició. Per niar selecciona indrets amb poca vegetació i amb presència de restes dipositades per les onades. Avui aquesta espècie encara nidifica a les platges del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, si bé la forta pressió humana sobre les platges fa que sigui una espècie molt vulnerable. Aquí es realitza durant l´època de nidificació un abalisament de la platja per evitar l´entrada d´usuaris. Aquesta protecció permet reservar una part de la zona sorrenca on cria habitualment l’espècie i impedeix el pas als banyistes i usuaris de la platja. Els exemplars hivernants es poden observar a tota la franja litoral.

Niu Corriol1

NIu de corriol a la sorra de la platja. Els ous són críptics

A les platges del Maresme encara hi ha algunes parelles de Corriol camanegra que fan els seus nius a la platja de Malgrat, a la punta de la Tordera i a la platja de Premià. En aquests cassos la presència d’aquesta au es deu a la protecció de la vegetació típica de platja. Abans de l’ocupació de les platges maresmenques pel turisme de masses, aquesta espècie era molt abundant en totes les platges de la comarca. Segons Pere Cordero, als anys 40 – 50, els nius d’aquesta espècie eren coneguts pels pescadors. No era estrany que els nens dels pobles “de mar” anessin a les platges a buscar nius de corriol.

Haurem de menjar meduses?

platja-001

Imatges de platges plenes de meduses són cada vegada més freqüents

Com cada estiu, en plena temporada de platja, les meduses es tornen el malson de banyistes i gestors. De fet, durant els períodes estivals és quan són més abundants i formen veritables eixams. Això es degut a que els corrents marins i els vent tèrmics com la marinada, les apropen des de mar obert fins a “pet d´ona”.

Aquesta augment de meduses a les platges en els darrers anys és un fet constatat per la comunitat científica. Les raons cal buscar-les a la combinació de diversos factors que tenen com a denominador comú l’activitat humana. Els mitjans de comunicació cada any per aquesta època tracten aquest tema de manera més o menys alarmista segons els fets.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La barqueta de Sant Pere és una medusa inofensiva que forma eixams considerables

Les “plagues” de meduses ens les hem de prendre com un senyal d´alerta que ens fa el mar. I és que alguna cosa no funciona del tot bé quan apareixen aquests animals. Entre les raons per explicar aquest fenomen hi ha la sobrepesca i la desaparició dels grans depredadors de la xarxa tròfica, cosa que fa que aquests llocs en la cadena alimentària siguin ocupats per les meduses i que aquestes proliferin i augmentin les seves poblacions. La contaminació i la eutrofització de les aigües litorals també es responsable d’aquest increment. En aquest sentit, qualsevol causa que alteri l’equilibri ecològic fa que hi hagi espècies que vegin reduïdes les seves poblacions i d’altres com les meduses, que augmentin.
Un altre grup de raons per explicar aquest augment rau en les conseqüències globals del canvi climàtic, així s’ha relacionat aquest fenomen amb les oscil•lacions que pateixen els grans corrents marins oceànics i en la intensitat de “el niño”. En general, l’augment de la temperatura de les masses d´aigua també incideix en accelerar el seu cicle biològic, i en conseqüència, en augmentar la seva taxa reproductiva. Malgrat tot, la comunitat científica no disposa de suficients sèries de dades per relacionar causa amb efecte.

DSCN2225

La medusa luminescent és bastant freqüent al litoral català

Però, sabem realment què són les meduses? Les meduses són un grup d’éssers vius molt primitiu. Pertanyen, juntament amb les gorgònies i els coralls, al fílum dels cnidaris. La seva organització interna és bastant senzilla sense veritables teixits. Són depredadors molt voraços que s’alimenten de petits crustacis (copèpodes), larves i postes de peixos que troben surant al plàncton. El cicle biològic presenta dues fases. Una primera planctònica i sexuada que s’anomena fase medusa i una segona, bentònica i asexuada que és la fase pòlip. A la Mediterrània es coneixen 300 espècies diferents entre les que destaquen a la nostra costa: la Medusa luminescent (Pelagia noctiluca), el Born blau (Rhizostoma pulmo), l´ Ou ferrat (Cotylorhiza tuberculata), la Barqueta de Sant Pere (Velella velella) o la Caravel•la portuguesa (Physalia physalis). Aquesta darrera, malgrat ser una espècie molt poc freqüent en aigües litorals, la seva picada pot arribar a ser mortal.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Entre les meduses que podrien arribar a tenir un cert interés alimentari hi ha l´ou ferrat

La FAO s’ha afegit a donar el seu punt de vista a aquest problema i recomana introduir aquestes espècies en el consum humà. De fet, la cuina tradicional asiàtica ja inclou plats preparats amb meduses i cuines més properes han fet els primers passos. Malgrat tot, aquesta recomanació està encara molt lluny de ser una realitat i a més el valor nutritiu de les meduses es baixíssim, el 95% de la seva massa corporal està composta d’aigua. De fet la millor manera de lluitar contra les meduses és potenciar-ne els seus depredadors naturals com ara la Tortuga babaua (Caretta caretta) o el Peix lluna (Mola mola).

Pesca i Turisme: un bon complement

pesca1313

La pesca i turisme és una manera d´assegurar que els pescadors continuaran feinejant en les nostres aigües

D’ençà que van aparèixer les primeres propostes de turisme rural, que vaig pensar que aquesta activitat també es podria exportar a l’univers de la pesca i dels pescadors. És del tot cert que els barris de “Baix a Mar” on vivien els pescadors i llurs famílies han desaparegut quasi per complert de tots els pobles de costa i que aquesta activitat només es pot fer a bord de les actuals barques de pesca.

En un mar tant poc productiu com és la Mediterrània, la única manera de poder garantir l’activitat pesquera passa per la creació de grans àrees protegides, perquè els pescadors puguin obtenir ingressos extres en activitats com aquesta i perquè puguin vendre directament i sense intermediaris les seves captures.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pescadors artesanals al Cap de Creus

Sóc del parer que els pescadors s´han de poder guanyar la vida dignament amb la seva feina. La desaparició de la pesca i dels oficis tradicionals relacionats amb ella comportaria una pèrdua de patrimoni irreparable que cal preservar amb urgència. Viure de les subvencions no és una bona proposta, aquest fet històricament s’ha traduït en un augment en la potència dels motors i en conseqüència en un espoli dels fons marins. Complementar els guanys amb activitats paral•leles és la millor opció,  i trobar alternatives que dignifiquin l’ofici tradicional és un bon camí. En aquest sentit són molt benvingudes totes les propostes de pesca i turisme.

Aquesta idea tant simple de portar els turistes a les barques de pesca ha hagut de passar per un periple legal molt llarg. No ha estat fins a l’any 2012 que la Generalitat de Catalunya, de manera pionera a tot l’estat, va aprovar el decret que regularitza la pesca i turisme. El camí legal va començar anys abans i un dels impulsors de la iniciativa parlamentària va ser el diputat arenyenc Benet Maimí. El principal problema per aquest llarg tràmit rau en les assegurances que han de cobrir als turistes a bord de les barques de pesca.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L´art de bou és el sistema de pesca més indicat per aquesta activitat

Municipis com Cambrils, l’Ametlla, Sant Carles de las Ràpita, Roses o Llançà han estat pioners en aquest tipus d’activitat. A la província de Girona hi ha avui en dia setze embarcacions de pesca que han llençat les xarxes al turisme. Fins i tot en algun cas es combina aquesta activitat amb el caiac de mar.

A Palamós tenen previst començar aquest estiu. Hi ha una vintena d’embarcacions interessades, totes ells d’arrossegament, que podran portar entre tres i sis visitants. En aquest municipi s’està comentant la possibilitat que, juntament amb el viatge, es pogués fer un paquet que inclogui un àpat de peix, l’entrada al Museu de la Pesca i la visita guiada al port.


En el cas d´Arenys de Mar, la proposta batejada amb el nom de “turisme de mar” s’iniciarà en breu. Les primeres seran tres embarcacions dedicades a la pesca del sonso. Les barques estaran adaptades per portar passatgers que aprofundiran en el coneixement del sistema de pesca i d’altres aspectes relacionats.

El sonso: així, si!


Com cada primavera, les peixateries de la costa es tornen a omplir de sonso. El sonso (Gymnammodytes cicerellus) és un peix de mida petita que pot arribar a mesurar fins a 17 cm. El seu cos és allargat i cilíndric i és de color blau verdós amb les bandes argentades molt característiques. Viu formant moles a la costa en fons sorrencs poc profunds. Una mola de sonso pot estar composta per entre 50 i 500 kg de l’espècie i es localitzen mitjançant les modernes sondes.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El sonso és una espècie de mida petita. La seva pesquera està regulada i cal disposar d’una llicència específica. Cal no confondre’l amb espècies immadures, que aquestes sí que són de venda il·legal.

Es captura amb la sonsera, un art de pesca artesanal producte de l’evolució del bolig. La sonsera presenta unes bandes o cames molt llargues que encerclen la mola de sonso que, prèviament ha detectat la sonda i el condueixen al cop, una bossa cega on queda atrapat sense escapatòria. La sonsera és un art de pesca a mig camí entre l’encerclament i l’arrossegament, ja que primer s’encercla la mola de peix i després s’arrossega l’art per a conduir-la fins al cop. Aquest tipus de pesca té establerta una veda entre els mesos de desembre a març.

Manel (2)

El sonso és pesca amb la sonsera un art a mig camí entre l´encerclament i l´arrossegament. Foto: Mauricio Pulido

La malla o “mantellina” de la sonsera és molt fina “cega” i això va portar que els experts de Brussel•les recelessin d’aquesta modalitat de pesca i va obligar als pescadors a aturar la seva activitat fins que es realitzés un estudi que demostrés que es tractava d´un sistema de pesca sostenible i respectuós. Aquest fet va posar d´acord científics, pescadors i l’administració i va desembocar finalment en el que avui és el comitè de cogestió del sonso. Aquí, els pescadors es “guanyen la vida” i els stocks són controlats per la comunitat científica per tal que es pugui mantenir l’activitat en el futur. Precisament el comitè de cogestió dels sonso va ser guardonat amb el premi al mèrit a la conservació 2013 atorgat per l’organització internacional WWF. En aquest cas la gestió no la fa l’administració, com passa normalment, sinó que la du a terme un comitè compost per l’administració, els pescadors, la comunitat científica i les organitzacions mediambientals.

pescando_sonso_1_

Al cop la malla és molt fina “mantellina” i allí el peix queda atrapat. Foto: Mauricio Pulido

El resultat final de tot plegat ha estat, a més de la conservació del recurs, que els pescadors han vist augmentats els seus guanys, ja que el preu del sonso a la llotja s’ha triplicat d’ençà que s’han establert les quotes.

Iniciatives com la cogestió que s’està duent a terme en el cas del sonso es un model a seguir per altres pesqueries si es vol que es puguin mantenir en el futur. Això, juntament amb la conservació dels ecosistemes i la diversificació dels ingressos per part dels pescadors en activitats com ara la pesca i turisme o el cistell de peix de proximitat són els únics camins per a poder mantenir la pesca en un mar tant poc productiu com és el nostre.

Manel (4)

La sonsera té dues bandes o “cames” molt llargues que encerclern la mola de sonso. Foto: Mauricio Pulido

A Catalunya hi ha una vintena d’embarcacions que es dediquen a la pesquera del sonso a Arenys de Mar, a Blanes, a Sant Feliu de Guíxols, a Palamós i a L´Estartit. És precisament en aquest tram de costa on la granulometria de la sorra dels fons litorals és ideal pel desenvolupament de l’espècie.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els sonsaires arriben a llotja a mig matí. D´ençà que s´han establert quotes el preu s´ha triplicat

A Arenys de Mar hi ha vuit embarcacions que “van al sonso”. Cada setmana surten de manera alterna 4 barques i la quota màxima que poden capturar és de 400 kg/dia per embarcació. Abans de la implementació de les quotes, els “sonsaires”, nom popular amb que es coneixen aquests pescadors, capturaven la quantitat que volien sense cap mena de control amb els prejudicis que produïen a les poblacions de sonso. Una sola barca podia arribar a la llotja amb 1500 kg de sonso diaris que es venien en subhasta a un promig d´1 €/kg. Avui es capturen com a màxim 400 kg per barca i el preu de sortida és d’uns 3,5 €. Malgrat tot, encara hi ha molta feina a fer, ja que el consumidor final paga pel kg de sonso a uns 10 €, però això és una altre historiademar.

Tauró, tauró!!!

taurons-poster

Pòster de taurons dels països catalans publicat a Presència. Dibuixos: Toni Llobet

De tant en tant la premsa ens sorprèn amb noticies sobre la captura de taurons en aigües catalanes. Fa pocs dies uns pescadors van agafar de forma accidental un exemplar de tauró guilla o guineu (Alopias vulpinus) en aigües del mar d´amunt. Uns dies abans, uns altres pescadors van emmallar un tauró pelegrí (Cetarhinus maximus) de més de 90 kg i un metre i mig de llarg a la costa de l’Ebre. La singularitat d’aquestes captures fa que la premsa se’n faci ressò ja que sovint associem aquestes espècies amb altres mars. A la Mediterrània hi habiten unes 47 espècies diferents de tauró i 38 de rajades. Un 40% d’espècies mediterrànies són considerades amenaçades o en perill d’extinció i formen part de la llista vermella de la IUNC (Unió Internacional per la Conservació de la Natura).

Taurons i rajades formen part del grup dels peixos amb esquelet cartilaginós o condrictis i poden ser considerats com els vertebrats més primitius de la Terra. No tenen opercle i les ferradures branquials estan obertes a l’exterior. No tenen escates, la boca és ventral i són ovípars.

Huevo-de-Raja

Ou de rajada trobat a la platja. Les taurons i les rajades fan ous amb la coberta coriàcia.

Sovint veiem als taurons com animals temibles causants d’atacs als banyistes, però aquesta realitat és producte en bona mesura per la pel•lícula d´Spielberg. Quan pensem en atacs als banyistes l´imatge que ens ve al cap és la del majestuós tauró blanc (Carcharodon carcharias), una espècie que també és possible trobar a la Mediettrània. Ara bé, la tintorera (Prionace glauca) és l’espècie de tauró mediterràni que té documentats més atacs a les persones ja que, coincidint amb el bon temps, s’apropa a la costa. De fet, a les platges catalanes hi ha altres espècies molt més freqüents i molt més perilloses que no pas els taurons com és el cas de l’aranya.

Tauro-tossa

Exemplar de tauró blanc de gairebé 5 metres i 1 tona que va arribar a la platja de Tossa el novembre de 1995

Les raons per a considerar que l’estat de les poblacions és crític rau, en primer lloc, en causes biològiques com ara el seu lent creixement o taxa de reproducció baixa. En segon lloc, en raons comercials derivades de l´interès econòmic dels derivats d’aquestes espècies. De fet a la Mediterrània no hi ha pesqueres específiques adreçades als selacis. A més, diverses directrius de l´UE prohibeixen la seva pesca. Malgrat tot, la seva pesca es continua produint “de forma accidental” pels potents vaixells factoria que calen en aigües internacionals palangres de superfície , arts de deriva o arts d´encerclament. La pràctica del finning o aleteig és habitual en aquests arts de pesca i així les captures de selacis no són declarades en les estadístiques oficials i l’estat de les poblacions real no es recupera malgrat que oficialment no existeixi explotació. El mercat oriental, especialment Hong-kong, és el port on van a parar la pràctica totalitat d’aletes. En aquest sentit, a l’any 2005, la U.E va exportar al mercat asiàtic 2300 tones d´aletes de tauró.
Altres derivats d’aquests animals amb interès econòmic és el seu cartílag, que és utilitzat en la indústria farmacèutica per a l’elaboració de productes molt diversos que van des de medicaments pel tractament del càncer fins a complements per a l’arridis, o bé l’oli del seu fetge que es fa servir en cosmètica.

gat

Un cop a la llotja o a la peixateria el peix gat costa de reconèixer

Els quillats catalans capturen de forma habitual peix gat (Scyliorhinus canícula), que és freqüent de trobar en les peixateries i mercats malgrat que un cop pescat se’ls treu la pell, i per això es fa difícil la seva identificació.

tiburones

Hi ha bibliografia especifica sobre turons mediterranis

Les espècies mediterrànies de tauró explotades comercialment s’agrupen en tres grans grups: els marraixos, que inclou espècies com el propi maraix (Lamna nasus) i el solraig (Isurus oxyrinchus), els caçons que inclouen la mussola de taques blanques (Mustelus asterias), la mussola (Mustelus mustelus), l´agullat (Squalus acanthias), l´agullat sense taques (Squalus blainvillei), el gutxo brut (Centrophoprus granulosus) i el propi caçó o caralló (Galeorhinus galeus). El darrer grup està format pel que de manera genèrica s’anomenen bastines i engloba al tauró martell (Sphyrna zygaen), la tintorera (Prionace glauca), el tauró fosc (Carcharhinus obscurus), el tauró sedós (Carcharhinus falciformes) i el tauró gris(Carcharhinus plumbeus), entre d´altres. Als pescadors que exploten aquests recursos se’ls sol anomenar “marrajeros” o marraixers però això és una altre històriademar.

Ranxo de barca

“No crec que els mariners d’aquella època, que se sentien més aviat empaitats per la cassussa, cuinessin res més que un grapat de peixos torrats a la bruta sobre un foc de quatre canyes seques. La cuina marinera es va mostrar matusserament grollera i mancada de polidesa durant un gavell d’anys, primer a bord dels caros y dels llaguts i, després, a bord de les barques de sardinal i de les barques aparellades a vela i rem que tiraven en parella l’art anomenat bou…”
(Ramon Doll. Pescats, nets i menjats)

Barques i Fogons

En Roc, en Joan, en Llorenç i en Pit a la cuina del quillat Isabel la catòlica. Foto: Antoni Bellsolell

La cuina dels pescadors, és a dir, aquells plats que s’elaboren a bord de les barques de pesca, és d’una gran riquesa i qualitat. Evidentment la matèria primera, el peix fresc acabat de pescar, li dona un valor afegit que no es possible de tenir a la cuina que es pugui fer “en terra”. Qui ho ha pogut comprovar, sap del cert, que la qualitat del peix als pocs minuts de ser pescat es molt superior al mateix adquirit després d’unes poques hores a la peixateries

Aquesta cuina es caracteritza per a l’ús d’ingredients humils, per a una elaboració ràpida i senzilla adaptada al ritme de la feina i pel reduït espai de que es disposa en la barca. El tipus de peix utilitzat es de primera. Algunes vegades es fan servir espècies que no són prou valorades als mercats o bé exemplars malmesos per l’art de pesca que perdrien valor a la llotja, com en el cas dels quillats quan “van a la gamba”, que s’usen els exemplars trencats o masegats que anirien a formar part de la morralla que es reparteix cada dia la tripulació.

Els protagonistes d’aquests plats són espècies de condició baixa que esdevenen plats exquisits com la lluerna, el congre, el gat, la rata, l’aranya, la bastina, la sardina, el verat, la canana o la sípia. El tipus de peix del ”ranxo” depèn del tipus de pesquera. A més del peix, la base per a l’elaboració de les menges està formada pel brou, les patates, l’arròs, els fideus, el sofregit, la picada, l’allioli i el porró de vi entre d’altres.

cuina1

la Luissa,un bou de sant Pol, que manava la família Roca. Foto: Arxiu Pere Sauleda

La cuina de barca pròpiament dita fa referència quasi exclusivament a l’art de bou ja que en aquest tipus de pesca els mariners romanen tot el dia a la mar i han de fer els àpats a bord. Allí esmorzen, berenen i sobretot dinen. Els quillats surten de port a les sis de matí i arriben entre les cinc i les sis de la tarda.

Els bous tenen habilitat un espai per a la cuina, i a més, un dels membres de la tripulació té assignat el rol de cuiner o “ranxero”. Aquest ha de compaginar diferents tasques a la vegada i, per això, els plats que es preparen són ràpids de cuinar. Mentre es realitza el bol i quan la resta de la tripulació dorm, el ranxero ha de pelar les patates, netejar el peix, fer la picada o coure el ranxo,… El cuiner rep per la seva feina un cortó més.

Els suquets, amb tota la seva diversitat de versions, són els reis del ranxo de barca. Aquests plats ràpids d’elaborar i que en l’argot dels pescadors és el “caldero” servia també per a fer-hi un rossejat d’arròs o fideus cuit amb el caldo del peix i que moltes vegades s’acompanyava amb all i oli. Altres plats típics de barca són el cim-i-tomba, l’all cremat, l’arròs amb sardines, el romesco, l’arròs a banda o l’allipebre,… Amb el pas dels anys, molts d’aquests plats s’han anat perfeccionant a les llars dels pescadors o a les barraques de platja en un primer estadi, i més endavant són incorporats a les cartes de molts restaurants de costa que els ofereixen a “preu d’or”. En aquest sentit hi ha jugat un paper molt important i molt poc valorat les pròpies dones dels pescadors. De totes maneres, el que no podrà substituir mai el millor restaurant del món és el fet de menjar-lo “a bord”.

ranxo de barca

Ramon Moreno, amic pescador de Carles Barral, la foto és feta sobre la coberta del Capitan Argüello, el llagut del Barral

L’àpat era tot un espectacle, sovint es col•locava la cassola al bell mig de la taula improvisada amb les caixes de peix i els pescadors menjaven directament d´ella utilitzant com a plat una llesca de pa o fins i tot un tros de suro. Era molt habitual acompanyar la menja amb grans dosis de vi. L’estona de l’àpat era el moment de trobada, on es reia i es feia broma, moltes d’elles anaven dirigides cap al ranxer o al ranxo que els havia cuinat, i es clar, moltes vagades aquestes bromes acabaven en discussions entre mariners i el ranxer que veia ferit el seu orgull. I és que la feina de ranxer ha estat sempre molt complicada.

En l’actualitat, cuinar a la barca de pesca és una tradició en risc de desaparèixer. Moltes tripulacions mengen entrepans o plats precuinats portats de casa i que escalfen amb el microones.

La cuina del pescadors de Sant Pol 2

La cuina de barca té diversos reculls fàcils de trobar en llibreries

Amb aquesta historiademar es vol encoratjar a tots aquells que tingueu receptes tradicionals de la cuina de barca que ens les pugueu feu arribar a (historiesdemar@gmail.com) i que, de manera col•laborativa puguem completar aquest capítol de la història de la pesca.

Una platja viva (2): L’evolució de la línia de costa

Les platges no sempre tenen la mateixa aparença, el seu aspecte varia en el temps depenent dels factors que condicionen l’erosió o la sedimentació dels materials que la formen. Aquest balanç implica respectivament l´ avenç o un retrocés de la superfície de les platges. Així , una platja, a més d’un espai de lleure o d’un sistema natural, es pot considerar com un element de protecció del litoral.

La variació del traçat de la línia de costa ve donada pel balanç entre les pèrdues i els guanys de sorres. El seu valor final és fruit de l´equilibri dinàmic entre els agents constructius producte dels aportació de sediments a través del cicle geològic extern i els agents destructius conseqüència sobretot de l’onatge, dels temporals i de la pròpia activitat humana.

maresme

La intensa ocupació de la façana litoral provoca problemes en el manteniment de les infraestructures costaneres. Tram de costa a Arenys de mar ocupat per la carretera N-2 i la via del tren

El desgast i la pèrdua dels materials continentals i el seu transport a través dels rius i rieres fins a la seva desembocadura és el procés pel qual la línia de costa es va farcint de materials que acabaran dipositats a les platges. Un cop al mar, aquests materials són redistribuïts pel corrent de deriva litoral de manera paral.lela i en sentit sud. Aquesta circulació funciona talment com si es tractés d’una cinta transportadora de sorres. En el cas del Maresme, els sediments de la Tordera i les diverses rieres són dirigits en direcció SW. Aquest transport net està quantificat entre els 45000 m3/ any i els 83000 m3/any segons els autors.

cellula sedimentaria

Esquema del balanç sedimentari. Les entrades de sediment procedeixen fonamentalment de les aportacions fluvials (La Tordera i rieres), del transport transversal i de les regeneracions “artificials” de platges. Les pèrdues es deuen al transport transversal, al pas dels sediments dels límits de la cèl•lula i a les extraccions de sorra per transvasament (by pass). (Font: Guillén, Serra , Durán i Simarro. Atzavara nº 23)

Els sediments es van dipositant a mesura que troben algun obstacle que els impedeixi seguir el seu moviment. Això passa per exemple, en el cap que forma la , formant-se les platges de Calella, de Pineda, de Santa Susanna i de Malgrat o bé quan troben obstacles artificials com ara les esculleres dels ports que fan que hi hagi acumulació de sediments a les àrees situades a llevant de les mateixes, com en el cas de la platja del Cavaió a Arenys de mar. Tant en una circumstància com en un altre, aquesta interrupció en la deriva litoral provoca problemes d’erosió a ponent de l’obstacle on pràcticament no hi arriben sediments. Es per tot això, que les platges del Baix Maresme, més allunyades a la Tordera i amb molts ports a llevant, tenen molts més problemes de regressió que no pas les de l´Alt Maresme.

FOTOAERIA

Una de les principals raons de la regressió de platges al Maresme ha estat la construcció de ports amb les seves successives ampliacions que van interferint en el transport de sediments per deriva litoral.

L’onatge i els temporals també s’afegeixen a aquest procés dinàmic i els seus efectes son contraris segons la seva component sigui nord o sud. Els primers, situació de llevant, que al Maresme te normalment component NE, són menys abundants però força més intensos al llarg de l’any que no pas la situació de garbí que malgrat ser més freqüents són menys energètics. De forma simplificada, en les situacions de llevant, la sorra s’acumula al costat NE dels obstacles mentre que en les garbinades l’acumulació és al costat SW.

Santa Susanna. Destr

Els temporals ocasionen danys a la costa. En el cas del Maresme les situacions de llevant, malgrat ser menys freqüents, són els més energètics aportant el 73% de l’energia incident a la costa.

A aquests elements naturals s’hi sobreposen els efectes provocats per activitat humana com ara l’extracció d’aigua en els principals cursos fluvials que, redueix els sediments necessaris pel manteniment de les platges o bé la intensa urbanització que pateix la façana litoral ocupant, cada vegada més, l’espai que abans era reservat a les platges i substituint aquestes per vials de comunicació, ports, espigons, esculleres, passeigs marítims i d’altes edificacions.

En una situació normalitzada les aportacions sedimentàries tendirien a equilibrar les pèrdues per erosió, però el que realment està succeint a la costa de Maresme és que el balanç global és negatiu. Aquest fet obliga a curt termini a anar fent actuacions adreçades a la protecció de les infraestructures afectades, mentre que a mig i llarg termini caldrà  recuperar les aportacions de la Tordera i la naturalització de la costa. Ens hi va el futur de la comarca, però això és una altra històriademar.

MGT 1705

La guerra de successió espanyola, que va acabar amb el setge de Barcelona i la derrota de les tropes catalanes l’onze de setembre de 1714, va tenir una sèrie d’episodis nàutics amb la comarca del Maresme com a protagonista. Un dels més destacats, i alhora més oblidat, és el que va succeir el 22 d’agost de 1705 a les platges de Montgat.
La mort sense descendència de Carles II a l´any 1700 va provocar que Felip d´Anjou fos anomenat rei en detriment de l’altre candidat, l’arxiduc Carles d´Habsburg. Aquest coronament no va ser del gust de tothom i va provocar un greu conflicte en el fràgil equilibri entre les potències europees.

Montgat-recrea

Les tropes aliades van desembarcar a Montgat protegits en la seva rereguarda pel turó del mateix nom

El maig de 1704, les tropes de la Gran Aliança de la Haia intenten per primera vegada i sense èxit prendre Barcelona del control dels filipistes. Un segon intent, aquesta vegada reeixit, s’inicia l’agost de 1705. Finalment el 9 d’octubre de 1705 els Borbons són expulsats de Barcelona i aquesta passa a mans dels aliats. A partir d´aquesta data i fins a la derrota del 1714, la ciutat, i bona part de Catalunya, serà fidel a l’arxiduc Carles.

El 22 d’agost de 1705, les tropes aliades desembarquen a la platja de Montgat, molt a prop del turó del mateix nom que els va fer de senya i de primera posició defensiva. Des d´allí es van dirigir cap Barcelona, que la van atacar i la van ocupar uns mesos més tard.
Arenys de mar de seguida va donar suport al candidat austríac i el 28 d´agost de 1705, els jurats de la vila van anar a Barcelona per mostrar obediència a l’arxiduc quan aquest encara estava assetjant la ciutat.

mgt1705

L´episodi de Montgat ha estat oblidat durant molt de temps

Les tropes que van desembarcar a Montgat estaven formades per anglesos, holandesos, austríacs i la milícia catalana dels Vigatans, una unitat molt semblant a la dels miquelets. La flota de l’arxiduc era composta per 180 vaixells amb 9.000 soldats i 800 cavalls sota el comandament de Lord Peterborough, l’holandès Shrattenbach i Jordi de Darmstadt Les tropes catalanes eren comandades per en Josep Moragues, cap superior de les milícies populars.
Les tropes de l’aliança van conquerir Barcelona el 9 de novembre de 1705 i l’arxiduc Carles va ser proclamat rei amb el nom de Carles III. Els vigatans van ser reconvertits en el regiment de Reials Guàrdies Catalanes.

La resta de la història, que finalitza amb la caiguda de Barcelona per part de les tropes borbòniques, és ja prou coneguda. Pel que fa a Josep Moragues, aquest un cop signat el tractat d’Utrecht i amb Catalunya sola davant les tropes de Felip V, va continuar la seva particular guerra de guerrilles contra les tropes espanyoles. El mateix Duc de Berwick, cap de les tropes filipistes en l’assalt a Barcelona, l’anomenà “el diable de Montseny”. Moragues fou detingut finalment el 20 de març de 1715 i executat set dies més tard. Va ser arrossegat per un cavall pels carrers de Barcelona i esquarterat a les Rambles. El seu cap va romandre en una gàbia al portal de mar i no va ser retirat fins al 1727, dotze anys després de la seva execució.