La frontera “Terramar”

La interfase aire-aigua és un dels hàbitats més extrems pels organismes vius. En una franja vertical d’uns pocs centímetres es succeeixen una sèrie de fluctuacions ambientals que només són capaces de suportar un petit grup d’espècies.

Aquí, l’ambient terrestre es converteix de manera sobtada en marí i en aquesta frontera hi ha una barreja de característiques dels dos medis. Alguns éssers vius, que són més terrestres, han d’aguantar les elevades concentracions de sal ambiental típica dels hàbitats marins. Altres, que són més marins, han de suportar períodes més o menys llargs a l’exposició a l’aire.

zonació1

Els canvis ambientals varien de forma paral.lela i tenen com a conseqüència la formació d’una sèrie de franges o horitzons caracteritzats per la presencia i l’abundància d’uns organismes concrets que van substituint- se al llarg de la vertical.

Aquesta variació ambiental és uniforme al llarg de l’horitzontal i té com a conseqüència la formació d’una sèrie de bandes o cinturons caracteritzats per la presència d’uns éssers vius majoritaris que es van substituint a mesura que les condicions canvien. Aquest establiment d’organismes en bandes paral•leles se l’anomena zonació litoral i es ben visible en aquesta interfase. Cadascuna d’aquestes franges rep el nom d’horitzó.

supra-pagaia

Estatge supralitoral limita amb les comunitats terrestres i és poblat per organismes que necessiten una emersió gairebé contínua. Únicament és mullat pels esquitxos de les onades. (Il•lustració: Jordi Corbera)

Quan s’estudia aquesta estreta franja sobre les roques litorals, es distingeixen bàsicament dos microambients. El superior és una àrea permanentment emergida i correspon a la zona d’esquitxada o supralitoral. En aquest estatge la component terrestre encara es molt forta. En el supralitoral s’observen dos horitzons clarament separats. El primer, dominat pel liquen negre (Verrucaria symbalana) i el segon per la gla de mar de rompent (Chthamalus stellatus). Per sobre del supralitoral, l’hàbitat és completament aeri i és dominat per plantes rupícoles que resisteixen les elevades concentracions salines i la forta aridesa ambiental. En ell s’hi localitzen espècies halòfiles com el fonoll marí (Crithmum maritimum) o la pastanaga marina (Daucus gingidium).

pagaia

L’estatge mediolitoral és poblat per organismes que requereixen o toleren l’emersió però que no poden sobreviure en una immersió permanent. És mullat regularment pel vaivé de les onades. (Il•lustració: Jordi Corbera)

Per sota de l’estatge supralitoral es descriu un ambient molt més marí anomenat mediolitoral. Aquí hi predominen algunes espècies d’algues que estan adaptades a les fluctuacions del nivell de l’aigua. El mediolitoral es veu emergit i submergit permanentment pel ritme de les onades. Quan les condicions físico-químiques són bones hi podem observar l’horitzó de Rissoella verruculosa, una alga que és comestible i el “trottoir”, una bioconstrucció molt interessant formada per Lithophyllum byssoides que forma una cornisa plena d’un entramat de cavitats on s’allotja una gran biodiversitat. Quan les condicions empitjoren, apareixen algues filamentoses típiques de llocs alterats com Bangia atropurpurea,   Enteromorpha compressa i Ulva linerais que substitueixen a les espècies anteriors.

rissoella_verruculosa

Rissoella verruculosa és una alga vermella típica de l´estatge mediolitoral que forma un horitzó fàcilment identificable.

Per sota del mediolitoral es descriu l’infralitoral, ja permanentment submergit, però això és una altre històriademar.

Les catedrals del mar

Com cada any, coincidint amb els inicis de la primavera, les grans tonyines vermelles (Thunnus thynnus) entren a la Mediterrània per l’estret de Gibraltar i efectuen llargues migracions arran de costa fins arribar a les àrees de posta. Un cop han desovat, a la tardor, emprenen el viatge de tornada cap a aigües atlàntiques, molt més productives, per a reproduir-se.

rutes-1

Rutes migratòries i àrees de posta de la tonyina vermella a la mediterrània. En vermell, ruta d’entrada, en blau, ruta de retorn un cop han desovat i en lila, les principals àrees de posta. (Font: Carto-Tec)

Fa més de 3000 anys que, l’home, coneixedor d’aquest cicle natural, prepara enormes paranys per interceptar aquests peixos: són les almadraves. Aquests ormeigs, tant per les seves dimensions com per les seves calades són talment les catedrals del mar.

Una almadrava és un art de pesca de diversos quilòmetres de longitud total de xarxa que es deixa calada durant tot el temps que dura la campanya. Sembla ser que els seus orígens a les nostres costes es deu als fenicis. A més de tonyines, amb aquest ormeig també es capturen: bonítol (Sarda sarda), emperador (Xiphias gladius), melva (Auxis rochei), letja (Seriola dumerili) i fins i tot marraix (Lamna naus).

De la mateixa manera que les tonyines fan un viatge d’anada cap a les àrees de posta i un de tornada cap a l´atlàntic per reproduir-se, d´almadraves també n´hi ha de dos tipus: les “de dret”, que capturen les tonyines més grosses carregades d’ous i amb la carn de més bona qualitat, quan entren a la mediterrània, i les “de retorn”, que agafen les tonyines més magres un cop han desovat i emprenen el viatge cap a aigües atlàntiques.

al-4

Tonyines atrapades al cop d´una de les almadraves que encara estan en actiu a la provincia de Cadis.

En algunes regions de la mediterrània com ara a l’estret de Gibraltar, les almadraves van representar una font d’ingressos de primer ordre, així, en el s XVI en aquesta àrea es capturaven més de cent mil tonyines per temporada. Avui, aquest gran art de pesca es manté encara de manera residual en algunes zones d’Andalusia, a Tunísia i a Sicília.

Una almadrava consta d’una xarxa anomenada cua, disposada perpendicularment a la línia de costa, que fa d’obstacle a les tonyines i així es veuen obligades a desviar-se cap a l’interior del parany. La cua està comunicada per una obertura o boca i un seguit de compartiments o cambres de forma laberíntica. La darrera de les cambres és la que s’anomena cop o cambra de la mort i és on van a parar finalment les tonyines. Una vegada dins el cop, l’entrada del mateix es tanca i es fan sortir els peixos cap a la superfície. Ja a l’exterior, són arponejades i embarcades.

L’art està sempre submergit i per això la xarxa s´enquitrana per conservar-se millor. L’almadrava està fondejada amb àncores o morts i amb dos pontons, que normalment són llaguts o barques de mitjana que estan amarrades al parany i on hi viuen els pescadors que estan “de guàrdia”. Les famílies dels pescadors i la resta de la “companyia” s’establien en barraques a la mateixa platja creant un veritable nucli habitat. Una única almadrava podia ocupar a una cinquantena de pescadors i llurs famílies.

Malgrat que la costa catalana no és la més idònia per aquest sistema de pesca, al llarg dels temps se n’han establert algunes al nostre litoral. La història pesquera de Roses, Blanes, Lloret, Mataró, Vilassar, El Perelló, l’Hospitalet de l’Infant o l´Ametlla de Mar ha anat lligada a la presència d’aquest enorme ormeig. Avui, només resten alguns topònims que recorden el passat d’aquesta activitat pesquera.

sañez

Gravat d´una almadrava del Diccionario Historico de los Artes de pesca (1791-1795) d´Antonio Sañez

Se sap que al 1673 ja es calava aquest art a la platja de Santa Cristina. A Blanes en aquesta època també n’hi havia una a la Cala Bona (avui Cala Sant Francesc). En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722) hi ha referències de l’almadrava de Cala Bona i el mateix autor cita també les almadraves del Cap de Terme a l’Hospitalet de l’Infant, de Torredembarra i de Mataró. (segurament feia referència a la de Vilassar).

Antonio Sañez i Reguart en el seu “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” (1791-1795) fa una descripció exhaustiva d’aquest ormeig i en la relació de les principals almadraves del litoral espanyol, descriu entre d’altres la de Roses i la de l’Hospitalet de l’Infant.

Al 1870 hi havia dues almadraves a Roses que es van deixar de calar als anys 30 del segle passat. La més important estava situada a la platja de Canyelles Grosses, que avui encara es coneix popularment amb el nom de la platja de l’almadrava. Emerencià Roig en el seu treball “La pesca a Catalunya” (1927) cita com a actives les almadraves de Roses i l’Hospitalet de l’Infant. La darrera almadrava que va ser operativa a la nostra costa ho va fer fins els anys 50 i estava situada al nord del Cap de Terme molt a prop l’Hospitalet de l’Infant, en un lloc que avui també es coneix amb el nom de la “platja de l’almadrava”. Finalment, Bas, Morales i Rubió (1955) citen només en actiu l’almadrava del Cap de Terme.

Almadrava 10

Treient les tonyines atrapades dins el cop a l´almadrava del Cap de Terme. (Foto Lluís Nuñez Llaó)

A Vilassar de Mar s’instal•laren dues almadraves. La primera, la de “Can Calafat” estava situada a la “platja de l´Astillero” i funcionà fins l’any 1865. La segona, coneguda popularment com la “de la Mercedes” o “d´en Ronyeta” va estar operativa del 1883 fins al 1915. Això, però, és una altra històriademar.

Lliures o morts

Aquests dies s’ha commemorat el tricentenari del desembarcament de coronel Ermengol Amill i el seus fusellers de muntanya a Arenys. Per a celebrar l’efemèride, es va fer a la platja de la Picòrdia, una recreació històrica dels fets.

Aquest episodi, que està recollit a la “Gazeta de Barcelona – diario del sitio de Barcelona” del 31 de gener de 1714 i en la carta que el mateix Amill envia des de Sant Pol als Consellers de Barcelona, representa el segon dels tres desembarcaments que hi va haver a les platges d´Arenys durant el conflicte armat.

gazeta-31genr

Fragment de la Gazeta de Barcelona del 31 de gener de 1714 on es relata el desembarcament d´Ermengol Amill a Arenys de mar

El 30 de gener de 1714 el regiment de miquelets d’Ermengol Amill va sortir per mar  de Barcelona amb la intenció d’atacar per sorpresa Mataró, que en aquells temps era el rebost de l’exèrcit espanyol que assetjava la capital. Els serveis d’espionatge van alertar als voluntaris catalans que les forces borbòniques de Mataró estaven al cas de la seva arribada. El comboi va decidir passar de llarg la ciutat i continuar navegant direcció  nord per finalment desembarcar a Arenys de Mar amb intenció de prendre Sant Pol, un altre enclavament important pel desenvolupament de la guerra.

Els més de 400 fusellers del regiment d’Ermengol Amill van desembarcar entre Arenys i Canet. Probablement ho van fer cercant la protecció de les penyes. Els llocs més idonis debien ser el rial de les Canalies, a redós de la penya del Maltemps o la platja del Cavaió, sota la protecció de les penyes del Portinyol. Ambdós espais avui es troben ocupats parcialment pel port d’Arenys. A les desembocadures dels rials hi havia  petites platges bastant estables que juntament en els petits caps que formaven les penyes creaven racons on era possible amorrar els vaixells de càrrega.

Gravat-patent sanitat 1845

Acabada la guerra, Arenys experimenta un creixement econòmic i demogràfic important. Gravat de la patent sanitària de 1845. (Arxiu Històric Fidel Fita)

La línia de la costa tal i com la coneixem avui, no té res a veure de com era al s. XVIII. Les variacions han estat a causa de l’expansió de la pròpia vila d´Arenys que ha ocupat part de la façana litoral, i sobretot als moviments naturals del nivell del mar per causes geològiques.

Un cop finalitzat el desembarcament, els soldats catalans envien cap a Barcelona una barca carregada de queviures: blat, arròs i llegums especialment per alleugerir una mica més el setge.

El 31 de gener, el mateix Amill informa als Consellers de Barcelona que Sant Pol s’ha rendit a l’exèrcit català i que en el desembarcament a Arenys, alguns vilatans els havien anat a rebre amb les armes a les mans i disposats a donar-los suport.

Malgrat l’èxit inicial, Sant Pol acabarà caient una altre vegada al bàndol filipista i al febrer del mateix any, tota la costa del Maresme es troba a mans dels borbònics. Es en aquesta època quan els espanyols prohibeixen als habitants de la comarca fins i tot sortir a pescar, per evitar l’avituallament de Barcelona i fer més eficaç el setge.

Amill encara protagonitzarà un tercer desembarcament a Arenys. El maig de 1714 el Marquès de Poal ordena al coronel tornar a la vila. En aquest cas, els enfrontaments entre les tropes castellanes i els voluntaris catalans tenen lloc entre Caldes i Arenys. Com en l’altre desembarcament, s’envien cap a Barcelona tres vaixells carregats de queviures.

lliures-o-morts1

Portada del llibre “Lliures o morts” on es relata de manera novel·lada, la vida d´Ermengol Amill

El llibre Lliures o morts, de David de Montserrat i Jaume Clotet, ens descobreix de manera novel•lada la guerra de successió a partir de la figura recuperada del coronel Ermengol Amill i, entre altres fets, descriu aquests desembarcaments en les platges d´Arenys.

Petxines de collaret

1 - Natica hebraea 2

El cargol de lluna és una espècie típica dels fons sorrencs litorals

Les onades i els temporals, a més de distribuir les sorres a les platges, també són els encarregats de portar cap a la costa restes d’éssers vius: conquilles, trossos del seu esquelet, postes o fragments. És precisament després d’un temporal que la quantitat i la diversitat és més gran.

Les restes que podem trobar a les platges estan formades sobretot per les conquilles de mol•lusc (cargols i cloïsses), ja que per una banda són animals que viuen normalment enterrats a la sorra, sense fixar-s´hi fortament, i per altra, quan l´animal mor, el seu esquelet roman a mercè dels corrents marins durant molt de temps que el van desgastant, fins que les onades el dipositen a les platges.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Diverses cloïsses amb el segell inconfusible del cargol de lluna

Moltes de les conquilles que es troben a les nostres platges presenten una petita perforació. El forat és perfectament circular i és molt adequat per a enfilar-hi un fil i fer collarets. Aquest orifici l’ha fet un depredador molt peculiar, el cargol de lluna o nerita (Naticarius hebraeus). Aquest cargol deu el seu nom a que l’obertura té forma de mitja lluna. Presenta també, un opercle calcari bastant robust amb el qual tanca hermèticament la seva obertura i que també es fàcil de trobar entre les restes.

Malgrat el seu aspecte amable i inofensiu, el cargol de lluna és un depredador molt eficaç. El mol•lusc segrega una solució àcida que produeixen les seves glàndules salivals i que dissol el carbonat de calci de la closca de la seva pressa. A continuació, amb una potent ràdula, una mena de llengua rasposa formada per denticles quitinosos, van rascant la closca fins a aconseguir perforar-la. Un cop efectuat l’orifici, introdueix la probòscide, un apèndix bucal, a l’interior de la seva víctima i segrega un producte que dissol els teixits. Després succiona la carn per aquest forat. Aquest procés sol ser lent i el cargol pot trigar fins a sis hores en aconseguir el seu objectiu.

800px-Natica_hebraea_01

La closca del cargol de lluna es globosa, robusta i de tonalitats clares

El cargol de lluna és un gasteròpode que recorda per la seva forma als cargols terrestres però la seva closca és molt més robusta i brillant. Presenta unes tonalitas molt més clares amb taques brunes. Quan es va batejar amb el mot “hebraeus”, va ser perquè aquestes taques de la closca recorden l´escriptura hebrea.

El cargol de lluna té un peu musculós que sobresurt àmpliament de l’amplada de la closca i que utilitza per remoure la sorra del fons marí per cercar les seves preses. Un cop agafades les embolcalla i les immobilitza amb el peu i inicia la perforació de la closca. És una espècie típica de fons sorrencs i fangosos de poca profunditat on hi viu parcialment enterrat durant el dia i surt a caçar a la nit.

Es reprodueix a la primavera, prop de la costa i les seves postes són molt curioses. Diposita els ous en càpsules agrupades que es barregen amb una massa composta per sorra, pedretes i mucus, que ell mateix segrega. Quan aquest producte s’endureix, agafa forma d’anell obert i pla.
Es comestible i té un cert interès comercial podent trobar-se a vegades en les llotges catalanes.

Que no ens la donin amb la llauna


Una de les maneres més populars de menjar tonyina és en llauna. A més, la tonyina enllaunada és la conserva de peix més consumida a casa nostra. Però, sabem realment quina espècie estem consumint quan obrim una llauna de tonyina? Sabem quins arts de pesca s’han utilitzat per pescar-la? Sabem a quina àrea de la Terra s’ha capturat?

2014-03-13 18.45.19

La gran majoria de marques de conserva no especifique la informació referent a la tonyina enllaunada

L´actual normativa d´etiquetatge no obliga als productors a especificar totes aquestes dades, però com a consumidors responsables en tenim tot el dret i hauríem d´exigir a les empreses conserveres més transparència pel que fa a aquests aspectes. Hauríem d´exigir un etiquetatge on a més del valor nutricional i dels ingredients addicionals s´hi especifiqués el nom de l’espècie envasada, el sistema de pesca i el lloc on s’ha capturat.

Avui en dia la legislació només obliga a especificar el nom comercial i aquest moltes vegades no serveix per a identificar l´espècie. La majoria de tonyina que es consumeix al nostre país és el que s’anomena “Atún Claro”, sota aquesta denominació ens referim bàsicament a dues espècies amb un elevat grau de sobreexplotació: la tonyina d´aleta groga o “bigeye” (Thunnus obesus), i la tonyina de peus grans o “yelowfin” (Thunnus albacares). Una altre espècie força demandada és el bonítol del nord o “albacore” (Thunnus alalunga) aquesta espècie es captura al golf de Biscaia amb sistemes de pesca força respectuosos, però també s’explota al Pacífic, Índic i al nord de l’Atlàntic de forma gens sostenible.

taula2-sp

Principals espècies de tonyina que es pesquen per fer conserva

Cal conèixer el mètode de pesca que s´ha fet servir per saber si s’ha capturat de forma sostenible o no. Avui la gran majoria de captures es realitzen amb palangre o amb cèrcol. Tots dos arts de pesca són molt poc selectius i poc respectuosos. El cèrcol es pot realitzar sobre “bancs lliures” o utilitzant FAD (dispositius agregadors de peixos), en aquest darrer cas les captures són encara molt menys selectives pel que fa a les espècies capturades i a les mides, capturant-se molta tonyina immadura que encara no s´han reproduït. Tant el cèrcol amb FAD com el palangre produeixen una mortalitat molt elevada (al voltant del 10% de la captura) d’espècies que no són l’objecte de la pesquera: taurons, rajades, tortugues, aus marines i cetacis en són les principals víctimes. Hi ha, però, arts de pesca molt més selectius i que algunes comunitats litorals encara fan servir com el curricà o l’esquer viu que utilitzen els pescadors bascos, gallecs i asturians per a capturar bonítol del nord al Cantàbric o els sistemes “pole and line” que els pecadors de les illes Maldives fan servir per pescar bonítol ratllat (Katsuwonus pelamis).

taula1-arts

Arts de pesca utilitzats per a capturar la tonyina

Conèixer l’àrea de pesca és fonamental per a saber si l’espècie pertany a stocks que estan sobre explotats o no. La major part de la tonyina (al 2010 el 49% del total mundial) es captura a l´Oceà Pacífic centre i occidental (POC) i és en aquesta àrea on les poblacions estan més sobreexplotades. Aquesta informació també és útil per saber si l’espècie s’ha pescat en zones protegides, com ara les aigües internacionals acotades pel PNA (parts de l’acord de Nauru) o als “Pacific Commons”.

39468_350x278_72_DPI_0

Cal una certificació independent i creïble

Malauradament, quan adquirim una llauna de tonyina no tenim prou dades per saber amb certesa si el contingut de la mateixa s’ha obtingut de forma totalment sostenible i legal, fent servir tècniques respectuoses en àrees controlades o bé és fruit de la irresponsabilitat i la sobreexplotació. És per això que cal potenciar una certificació independent i creïble per tenir la garantia de no col•laborar amb el col•lapse dels túnids.

El Cap de Sant Sebastià

Hi ha un tros de costa entre Tamariu i Llafranc que em té el cor robat. Es tracta d’un tram de poc més de dues milles nàutiques presidit per penya-segats imponents coronats a l’extrem més meridional pel majestuós Cap de Sant Sebastià on s’hi troba el far i el conjunt monumental del mateix nom.

Aquí les Cingleres aïllen la plana de l’Empordà de la costa i l’accés al rerepaís des del mar és gairebé impossible. Només des de Cala Pedrosa i des del Cau es pot travessar cap a l’interior, no sense dificultat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les imponents cingleres amb la torre de defensa i el far al fons

Els materials geològics són majoritàriament granodiorites amb un cert grau de metamorfisme de contacte, especialment entre Cala Pedrosa i Llafranc on hi predominen les fil•lites i les cornubianites de forma alterna creant contrastos cromàtics excepcionals.

Els altius penya segats són plens d’atzavares, figueres de moro, alzines, pins i la vegetació litoral típica dels ambients rupícoles litorals.

L’entorn ha estat ocupat des de l’antiguitat. Els primers pobladors van ser Íbers i més endavant, durant l’edat mitjana, aquestes fantàstiques talaies inexpugnables van ser utilitzades per a la guaita de les incursions pirates i de les embarcacions sospitoses i així es va construir la torre de defensa. Al S XVII s’hi edifica l’ermita que juntament amb l’hostatgeria, avui reconvertida en hotel de luxe, formen un conjunt monumental de primer ordre.

El paisatge del Cap de Sant Sebastià va ser el lloc on Josep Pla va trobar la seva primera inspiració per a descriure allò que veia al seu entorn: “La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar.” (Josep Pla, El meu poble dins El meu país. OC VII).

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Pedrosa, a l´inici del tram, com el seu nom indica, està formada per còdols de mida considerable

Per mar, els dos únics refugis que ens ofereix la costa són Cala Pedrosa i el Cau, també anomenat Cala Gents. Totes dues platges van ser utilitzades durant el s. XVIII per a establir-hi les ”guàrdies de sanitat”, que controlaven les persones susceptibles a patir malalties infeccioses i les posaven en quarantena en aquestes dues platges. En aquest sentit, les barraques de Cala Pedrosa estan documentades des de l’any 1744 i servien per aixoplugar als infectats. Potser deu ser per això que el temple es va consagrar a Sant Sebastià, protector de les epidèmies. Durant la postguerra, la zona del Cau va tenir una intensa activitat de contraban. Els farcells amb la mercaderia d’estraperlo eren amagats a l’interior de les actuals barraques. L’accés des de Terra a aquestes platges és un xic complicat, especialment al Cau, situat a la base del cingle de Romaboira, un penya-segat de 165 m d’alçada.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Cau forma un racó realment amagat. Les seves barraques solitàries en són els muts testimonis

El far de Sant Sebastià és de primer ordre i la projecció de la seva llum es pot veure més enllà de les 30 milles de distància, cosa que el converteix en el més potent de la costa catalana i un dels de més gran abast del món. Es troba estratègicament situat i és el punt de referència de l’extrem sud oest del Golf de Lleó. A més, juntament amb el far de Favàritx (Menorca), delimita el que hom anomena la Mar Catalana.

El temporal de les faves

El temporal de les faves és una llevantada característica que cada any assota la costa catalana pels volts de l´equinocci de primavera. Any sí any també, uns dies amunt, uns dies avall, el temporal de les faves arriba puntual al litoral central català i en particular a la costa del Maresme. Allí, les faveres plantades arran de mar a la plana deltaica de la Tordera són els testimonis muts a primera fila d´aquest fenomen meteorològic.

Captura

Situació típica de llevant: la borrasca a punt de passar per l’estret de Gibraltar i entrar a la Mediterrania

El nom d’aquest episodi es fruit de la cultura popular dels pobles de mar. Al Maresme, la convulsió meteorològica, coincideix en el temps amb el període de recol•lecció d’aquesta lleguminosa. El nom va ser popularitzat per Josep Pla en el seu relat La Tramuntana “La tramuntana de l’equinocci sol anar lligada amb el que els pagesos del Maresme anomenen el temporal de les faves”.

2014-02-10 13.01.25

Al Maresme, en l´equinocci de primavera les faveres estan al punt

La situació meteorològica es caracteritza pel vent de llevant acompanyada de pluja forta, a vegades intermitent i força variable. El vent remou les faveres litorals, ja força altes en aquesta època i fa ballar les seves tavelles que ja estan al punt i les fulles i les flors que ens regalen danses de reflexos argentats.

En ser un vent de component marítim, impregna tot l’ambient d’un característic i inequívoc gust a sal marina que es barreja amb les flaires aromàtiques del romaní més litoral que ja és florit.

2014-02-24 12.30.28

Les faveres de la plana al·luvial de la Tordera en són els muts testimonis d´aquesta convulsió

Les llevantades també es repeteixen de forma periòdica en l’equinocci de tardor, en aquest cas rep el nom popular de “temporal de les bótes” o “rentabótes”. Aquest sol aparèixer a mitjans de setembre coincidint amb la verema. En aquest cas, el nom té el seu origen a que antigament els pagesos aprofitaven aquesta pluja per a treure les bótes de vi perquè fossin rentades i així tenir-les apunt.

Un món sense peixos

Imagineu un mar sense peixos. Imagineu una alimentació sense peix. Imagineu les conseqüències globals de tot plegat. Aquest serà el nostre futur si no ho aturen, pensem i actuem a partir d’ara mateix. (Charles Clover: The end of the file)

>–>

Amb aquesta sentència tant contundent comença el documental de Rupert MurrayThe end of the line”(2009), basada en el treball que el periodista d’investigació Charles Clover va escriure uns anys abans. El film, que va ser presentat al prestigiós festival de Sundace, va tenir una  bona difusió a nivell mundial malgrat que  a casa nostra la repercussió mediàtica va ser més aviat escassa.

TheEndoftheLine

Caratula de “the end of the file” de Rupert Murray

Quan pensem en els problemes globals amb que s’enfronta la humanitat, el primer que em ve al cap és el canvi climàtic, però hi ha una altra veritat incòmoda: la crisi dels oceans. El missatge principal  de la pel·lícula fa referència a  la sobreexplotació que pateixen  els caladors de pesca.

Amb diversos exemples d’arreu del planeta es repassa una història de despropòsits en relació a algunes pesqueres que, en la seu temps semblaven una “mina d’or” i que ara, representen una font de penúries i de misèria. El bacallà de Terranova va donar les primeres senyals dels excessos efectuats i més endavant s’hi van afegir altres espècies. Per sobre de totes sobresurt  la tonyina vermella, que és considera el paradigma de la mala gestió dels recursos pesquers. Al ritme actual  es calcula que pels volts de l’any 2048 els recursos naturals marins arribaran al col·lapse amb totes les conseqüències que s´en poden derivar, tant a nivell econòmic, com ecològic o social. Per exemple, a la costa occidental d’Àfrica hi ha milions de persones que depenen del peix i amb el seu exhauriment es veuran obligats a fugir.

1620645_705863839445097_274084326_n

Els arts d´arrossement de fons haurien d´estar prohibits

Segons la FAO, es calcula que al voltant dels 75 % d’espècies del món estan explotades al límit  o bé són sobreexplotades. A Europa el 50% de les quotes establertes pels nostres polítics són molt superiors a allò que els científics consideren raonable. En el cas de la tonyina vermella a la Mediterrània,  els científics van recomanar quotes màximes pel 2010 de 15.000 Tm mentre que els polítics de la U.E. sense fer cas a aquests van acordar quotes de 30.000 Tm. El més greu però és que la quota real que va capturar la flota de tonyinaires que feinegen per  la mediterrània amb total impunitat i al marge de la llei va ser per aquell any  de 61.000 Tm.

Amb tot,  i malgrat que sembli el contrari, l’aqüicultura només s’afegeix a aquest desgavell. Es calcula que el 40% de les captures de peix a nivell mundial s’usen  per a fer farina de peix que serveix per engreixar altres espècies que només estan a l’abast de la part de la població més afavorida. Per engreixar 1 kg de Salmó necessitem el pinso equivalent  a 5 kg d’anxoves  i tota la captura d’aquesta espècie al banc de Perú i Xile es dedica a transformar-se en farina de peix.

1688930_1462442263978784_1276339973_n

Porta d´arrossegament. Foto: Diego López

A diferència d’altres problemes globals, la solució als problemes derivats de la sobrepesca es del tot assequible i passa per a diversos camps en els quals els ciutadans hi tenim un paper molt destacat.

  •  En primer lloc caldria exigir als nostres polítics que segueixin les directrius que dictaminen els científics especialistes en el tema. Avui en dia tenim  la generació de científics pesquers més ben preparada de la història però continuem tenint vells polítics miops amb la mentalitat del segle passat*
  •   Com a consumidors, hauríem de canviar els nostres hàbits de consum i comprar només el peix que hagi estat capturat de forma sostenible. Com a actors responsables hem d’exigir saber on s’ha capturat cada espècie, el sistema de pesca utilitzat  i si és una espècie en perill o no. A tal efecte caldria que s’obligués a identificar el  peix que es ven als mercats amb un certificat on s’especifiquessin aquest termes. A casa nostra han aparegut algunes  iniciatives  en aquesta  línia.
  • Per finalitzar, caldria crear una xarxa global d’àrees marines protegides. Actualment només el 0,6% de la superfície mundial dels oceans està protegida a través de Reserves Marines. Els científics opinen que per a recuperar els estocs i tornar als nivells de l´inici de la crisi caldria protegir entre el 20 i el 30% de la superfície dels oceans i això passa per un canvi de mentalitat en l’administració i en el sector pesquer.

* Malgrat tot, no és just posar a tots els polítics en el mateix sac i en aquest sentit m’agradaria reconèixer l’ingent feina que Raül Romeva ha fet durant els anys que ha estat al Parlament Europeu en relació a la sobreexplotació dels caladors de pesca i la potenciació dels ormeigs tradicionals.

Quins bunyols!!!

El bunyol de mar (Microcosmus sulcatus i Microcosmus sabatieri), també conegut amb el nom de patata de mar, llima, ou de mar, rovell o pruvexo, és un dels pocs representants del grup dels urocordats comestible i amb un cert interès econòmic. Es tracta d´ una espècie d´ascidia solitària que viu sobre tot tipus de fons (roca, sorra o fang) a una profunditat molt variable.

bunyol

L´aspecte extern del bunyol de mar no és massa agradable

Els exemplars tenen forma ovoide d’uns 20 cm amb el cos molt rugós, d’aspecte terrós i recobert d’una abundant fauna d’epibionts (coralls, hidroïdeus, briozous, ascidis, algues,…). Per aquesta raó que rep el nom de “microcosmus”.

Com totes les ascídies, el seu cos té forma de sac i presenta dos sifons, que alternen franges blanques amb morades i que només s’observen quan l’animal és viu. S’alimenta creant un corrent d’aigua entre el sifó bucal (superior) i el sifó atrial (lateral) i filtrant les petites partícules que hi ha en l´aigua.

microcosmus

Els sifons d´aquesta espècie només es poden veure “en viu”

El bunyol de mar és una espècie hermafrodita. La seva reproducció és a l´hivern i el seu desenvolupament presenta fases larvàries.

La carn del bunyol de mar és de color groc intens, d’aquí el nom de Llima o Rovell, amb tonalitats taronges a prop dels sifons. Té un gust fort lleugerament àcid i molt característic a Iode. Es menja viu com les ostres o les garotes, per fer-ho, s’obre l’animal pel mig.

bunyol1

La carn del bunyol de mar és d´un groc intens, el seu gust és amarg. Malgart ser poc conegut, els amants del “marisc” el consideren excel.lent.

En algunes ocasions es troben formant un hàbitat marí anomenat “fons de microcosmus” comú en fons rocosos i detrítics a partir dels 30 m de profunditat. En aquest ambient les ascídies entapissen completament el fons i són recoberts de nombrosos epibionts i materials de sedimentació.

Malgrat que no és molt apreciat pel gran públic, els amants del marisc el consideren una menja extraordinària.
Es captura normalment amb l’art de bou i és bastant difícil de trobar als mercats.

Terra de freus

El vent, el vent llagotejà ma nau feliç,
el vent que mesurava de banda a banda el freu
¿Quin amor aquell dia domà l’imperi greu
del vent, que sobre el mar m’obrís un calladís
d’ones blaves, per on volés ma nau feliç?

(El darrer freu. Carles Riba)*

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El freu des Bot a Llevant de Sa Boadella

Un freu és un pas estret entre roques. Normalment el terme s’empra quan aquest està “cobert d’aigua”. El mateix mot també pot fer referència a un estret entre muntanyes, talment com un engorjat.

De freus n´hi ha de totes mides. Entre els freus en “majúscules” cal anomenar el magnífic Freu de Sa Claveguera que separa el Cap de Creus de l’Illa de S´encalladora, el Freu de les Formigues entre aquestes illots i el Cap de Planés a la costa de l´Empordanet, o bé Es Freus entre Eivissa i Formentera.

Algunes vegades, l’estret que forma el pas pot estar submergit en el fons marí com en el cas del calador d’arrossegament anomenat Es Freu, que es troba al nord del Maresme.

La Costa Brava és plena de freus i de petits passos només accessibles amb les embarcacions més senzilles. De tota la costa, si algun tram destaca per sobre dels altres, aquest és el  que hi ha pels volts de Lloret.

Entre Santa Cristina i Cala Morisca la costa és molt retallada, amb nombrosos illots que formen molts freus de mida petita, només navegables amb caiac de mar. Tots els racons, els illots, els passos i els freus d’aquest tram de costa tenen una toponímia pròpia coneguda per la “gent de mar”. Aquest patrimoni que, avui corre perill de desaparèixer, és el llegat d’una època on es vivia molt més de “cara al mar”.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La gran majoria de freus de les platges de lloret només són navegables en caiac.

Entre Santa Cristina i Sa Boadella trobem Es Freu. A la punta de Fenals, torna a aparèixer el mateix topònim. I sota mateix del magnífic casalot de Santa Clotilde es troba el Freu des Bot.

freu-7

Toponimia de la costa entre Santa Cristina i Lloret

Abans de Cala Trons trobem el Freu d´en Sitre, immediatament després el Freu d´en Barbano. Un cop passada la Cala d´en Simon hi ha el Freu Llarg d´en Simon, i desprès de Sa Tortuga el freu del mateix nom.

transfreu6

Toponimia de la costa entre Lloret i Cala Morisca

Abans de Canyelles, trobem el Freu de Sa Goita i el Freu des Safareig i passada aquesta cala, el Freu des Bullents.

Finalment abans d’arribar a Cala Morisca, es localitza el Freu de Sa Fusta i el Freu de Sa Porrassa.

* Aquest poema es basa en un episodi de l’Odissea d’Homer: el darrer viatge que va fer Ulisses des de l’illa de la princesa Nausica fins a la seva pàtria. En aquest cas, aquest darrer freu, fa referència al darrer pas que ha de fer abans d’arribar a Ítaca.