Cadups abandonats

Els cadups, caducs o catúfols són un ormeig de pesca de parany força curiós. Es tracta d’uns recipients de fang que es calen en grups sobre el fons marí, ben a prop de les roques. La pesca amb cadups va adreçada únicament a la captura del pop roquer (Octopus vulgaris).

dsc03682

Els cadups és un ormeig de parant força curiós.

El pop és una espècies bentònica litoral que realitza desplaçaments curts arran de fons. Són animals solitaris i territorials que efectuen migracions relacionades amb la reproducció. Als pops els agraden els amagatalls que troben entre les roques i escletxes dels fons rocosos on s’hi refugien. Quan troben els cadups, s’introdueixen al seu interior per aixoplugar-se i d’aquesta manera son capturats. Al Cap de Creus, els pops es capturen amb nanses.

Aquest sistema de pesca és molt selectiu i no produeix cap impacte sobre el medi, per la qual cosa és considerada una de les tècniques de pesca artesanal més sostenible, sempre i quan es respectin els períodes de veda.

Es tracta d’una pesquera de temporada que encara realitzen algunes embarcacions artesanals que hi ha als nostres ports. Els cadups estan prohibits en els mesos d’estiu que, coincideix amb l’època reproductora de l’espècie. A diferència de les nanses, un altre ormeig de parany, amb els cadups no es fa servir cap mena d’esquer.

F1000039

És una pesquera artesanal molt respectuosa amb l´entorn

Es calen de la mateixa manera que els palangres o les nanses, és a dir, es lliguen un a un a un cap o braçolada i aquest, al seu torn, és lligat a una corda mare. Per a senyalitzar la calada es fan servir els galls. Els cadups es calen en grups o tons d’uns 50 recipients. Normalment una mateixa embarcació sol calar uns 10 tons de cadups.

Els cadups més utilitzats són de secció circular amb un forat a la base perquè desaigüi. Solen tenir una alçada d’uns 40 cm amb una boca de 15 cm. Normalment són de fang malgrat que també se´n fan servir de fets amb altres materials com ara el plàstic o el PVC. L’origen cal buscar-lo en els catúfols que es feien servir per extreure aigua de les sènies.

WP_20141020_18_21_25_Pro

Al port d´Arenys, els cadups resten abandonats

En l’actualitat, aquest ormeig de pesca, està en regressió a la majoria de ports catalans per la poca rendibilitat de la pesquera. Cada dia hi ha menys pops, i en conseqüència, les captures amb cadups han disminuït molt. Fa uns anys, per exemple, al port d´Arenys hi havia una desena d’embarcacions que es dedicaven a aquesta pesquera de temporada, avui no en queda cap i els cadups, malauradament, resten abandonats, talment com un jaciment d’àmfores en el fons marí.

La desaparició dels cadups és una mostra més de les conseqüències derivades de les males praxis i l’exhauriment dels caladors que ha abocat als límits de la desaparició una tècnica pesquera tant respectuosa com és aquesta.

Canyons en custodia

131010logocanyons1-300x54Els canyons submarins són estructures geomorfològiques en forma de vall que connecten la plataforma continental amb les planes abissals tot recorrent el tal•lús oceànic . Es van formar a partir dels corrents d’aigua que es desplaçaven ràpidament pels pendents oceànics. Els canyons són zones riques en nutrients doncs canalitzen la matèria orgànica des d´aigües superficials fins als fons abissals. Aquest fet fa que siguin àrees amb una biodiversitat molt elevada i això fa que la majoria de caladors que s´exploten amb l´art de bou es trobin situats als flancs d´aquestes valls. El principal impacte que pateixen aquests fèrtils fons es deu sobretot a la sobreexplotació pesquera d’aquests caladors.

mapaconjunt2

Els canyons submarins de la mar catalana. El canyó del Besòs i el d’Arenys, no arriben a tallar la plataforma continental. Presenten unes fondàries de fins a 1500 m. El canyó de Blanes talla la plataforma acostant-se a 5 Km de la costa i arribant a profunditats de fins a 1800 m. Font: UB

Els canyons constitueixen també un hàbitat de gran importància per les balenes i els dofins. Així a l´any 2002 els investigadors de la UB a traves del “Proyecto Mediterráneo – Zonas de especial interés para la conservación de los cetáceos en el mediterráneo español”, van identificar una zona al voltant dels canyons del Maresme on els cetacis eren força abundants. Aquesta zona es va proposar d’incloure com a ZEPIM (Zona Especialment Protegida d’Importància pel Mediterrani).

L’idea de la custòdia marina sorgeix de la seva variant terrestre, la custòdia del territori. En aquest cas, l’acord entre el propietari d’un terreny i una entitat conservacionista donen com a resultat la gestió sostenible de l’espai natural. Aquest terme també es pot aplicat a zones oceàniques i apareix la custodia marina. En aquest cas el territori és domini públic sense existir propietat privada. Per això, les entitats de custodia marina , consideren com a interlocutors vàlids a les administracions competents en aquell medi i als col•lectius que utilitzen aquest espai. La viabilitat dels projectes de custodia només es donen quan hi ha consens entre totes les entitats implicades en el procés. La custodia marina intenta generar sinergies entre les administracions,els usuaris del l’espai (navegants, científics i pescadors) i l’entitat conservacionista.

AREA CUSTODIA

Detall de l´àrea de custodia marina dels canyons del Maresme. Font: ICM

En aquest sentit, des de l’any 2009, l’entitat Submon va iniciar un projecte de custodia marina en els Canyons del Maresme per a promoure la conservació dels seus valors ecològics i el bon ús dels recursos que s’obtenen en aquest espai. En aquest cas les accions van encaminades especialment a promoure la conservació de les balenes i dofins i a la sensibilització dels pescadors que feinegen en els caladors que hi ha en aquesta àrea. En un altre sentit aquest projecte també intenta implementar una oferta turística sostenible al voltant de l’àrea custodiada.

L’àrea marina de custodia dels canyons del maresme ocupa una extensió de 2300 km2. Es troba situada entre el Blanes i Barcelona a unes 12 milles nàutiques de la costa (22 km). La seva longitud és de 30 milles nàutiques (55 km) i l´amplada mar endins de 20 milles nàutiques (37 km). Entre les especies de cetaci que viuen en aquest regió destaquen: El cap d´olla gris (Grampus griseus), el dofí llistat ( Stenella coeruleoalba), el dofí mular (Tursiops truncatus) i el roqual comú (Balaenoptera physalus).

El principal escull que hauria de superar aquest projecte és degut a les reticències del sector pesquer. Són precisament els pescadors d’arrossegament els qui malmeten els fons amb els seus arts.

El parent pobre del calamar

todarodessagittatus

Les cananes són espècies freqüents a les peixateries

La canana (Todarodes Sagittatus i Illex coindetti) és una espècie emparentada amb el calamar. De fet, a primer cop d’ull, el seu aspecte extern recorda enormement a aquest. Les principals diferencies morfològiques estan a l’aleta, que en el cas de la canana és molt més curta i ample. Aquí la llargària és d´una tercera part de la longitud del cos i és tant llarga com ampla. L’aleta del calamar ocupa les dues terceres parts del cos. La pell de la canana és més fosca que la del calamar. Una darrera diferencia morfològica rau en la forma dels dos tentacles llargs del cap, que en les cananes són més curts i tenen fins a vuit fileres de ventoses.

Todarodes_sagittatus

Canana negra (Toradores sagittatus)

Sota el terme canana hi ha dues espècies que es distingeixen pel color del cos i per la seva mida. Mentre que la canana rossa (Illex coindetti) té tonalitats ocres, la canana negra (Todarodes Sagittatus) presenta colors molt més foscos amb tonalitats violàcies, talment com si tingués el cos tenyit amb vi negre. La mida és molt més grossa que la rossa.

Illex_coindetii_1

Canana rossa (Illex coindetti)

La canana és una espècie depredadora que s’alimenta de crustacis, peixos, altres cefalòpodes i fins i tot d’individus de la mateixa espècie. Viu de forma pelàgica demersal i es troba entre els 100 i el 400 m de profunditat especialment. Realitza migracions diàries verticals, de dia es troba més aviat al fons i a la nit puja a aigües més superficials i horitzontals de forma estacional, viu en aigües continentals a l´hivern i en aigües més litorals a l’estiu. De vegades, quan neden, fan salts a l´exterior talment com si estiguessin volant. Les cananes com també el calamar, es capturen amb arts d’arrossegament. Si bé el calamar de més qualitat és el de potera, amb aquest enginy no es capturen cananes.

A nivell culinari són poc apreciades, es consideren els parents pobres del calamar malgrat que tenen les mateixes propietats. El rebuig que pateix es deu sobretot a que la seva carn no es tant fina i gustosa com la d’aquest i el seu temps de cocció ha de ser superior. Els arrossos caldosos fets amb canana són excel•lents i fins i tot gosaria dir que són més gustosos que els de calamar. Els guisats de canana fets amb un bon sofregit i respectant una cocció més suau i prolongada són esquists. Sóc del parer que és millor utilitzar canana fresca acabada de pescar que no pas molt del calamar que hi ha a les peixateries que es troba en semiconserva o bé congelat, i que ens arriba de l´altra banda del món.

Todarodes_sagittatus_1

La canana negra sol ser més grossa que la canana rossa

Un altre dels factors que determinen la mala fama de la canana es deu al fet que en molts restaurants ens donen “gat per llebre” i molt del calamar a la romana que es serveix és en realitat canana. La pega a aquesta praxi rau en que s’enganya al consumidor ja que el nom del plat i l’espècie utilitzada no es corresponen. D’aquí ve l’expressió “donar canana”. Seria molt més adequat indicar en la carta l’espècie utilitzada per fer l’arrebossat i segur que la canana i la seva reputació se’n veuria beneficiada.

Pirate fishing

activistas-de-greenpeace-pinta

Blackface interceptat per activistes de Greenpeace. Foto: Greenpeace

L’espoliació descontrolada dels fons marins de la costa africana està comprometent greument la seguretat alimentaria i abocant a la misèria les comunitats costaneres d’aquesta regió. Aquí el peix es la principal font de proteïnes en l’alimentació de milions de persones. La costa occidental d’Africa i en especial el litoral de Serra Leone és el paradís de la pesca il•legal, no declarada i no reglamentada (INDNR) o pesca pirata.

L’activitat il•legal dels blackfaces, forma com anomenen els pescadors locals als pirates, suposa un greu amenaça per a la supervivència alimentaria de bona part d’aquesta regió. Flotes de diversos països feinegen amb total impunitat, sense llicència per a pescar, usant arts prohibits i calant aquests en reserves per a la pesca artesanal. La majoria de vaixells porten bandera de la república de Corea, malgrat que n’hi ha també de la Xina, del Japó, d’Hondures, de Panama o de Belice i el 90% de l’activitat INDRH correspon a vaixells que usen arts d´arrossegament de fons.

foto1

El pesquer d´arrossegament amb bandera coreana Ocean 3 sota arrest a Freetown després de ser interceptat pescantil • legalment. Foto: EJF

Més enllà de les conseqüències ambientals d’aquest fet, el drama produït per la pesca INDNR ha estat la disminució en les captures dels pescadors locals i la ruïna de les vides de les comunitats costeres. Els pescadors tradicionals jo no pesquen com abans i es veuen abocats a les penúries alimentaries mentre que ni un cèntim dels beneficis de l’activitat il•lícita recau sobre ells. A Serra Leone, el 70 % de la població malviu en la més absoluta misèria i la seva supervivència depèn de les captures artesanals amb piragües. El peix il•legal es destinat a satisfer els capricis alimentaris dels més poderosos i bona part de les captures INDNR entren a Europa a través dels ports de les illes Canàries, on molts d’aquests vaixells tenen la seva base d´operacions.

De fet ningú sap del cert la quantitat de peix capturat de manera il•legal a Africa, però algunes estimacions xifren pèrdues entre 10 i 24 milions de dòlars a l’any i representen entre 11 i 26 milions de tones de peix.


La EJF (Environmental Justice Fundation) es una entitat que col•labora amb els governs africans per combatre la pesca INDNR. Un dels treballs més exhaustius sobre aquest problema el va realitzar la periodista d’investigació Juliana Ruhfus a l´any 2012. Sota el títol de “Pirate Fishing”, el treball desgrana la situació actual que es viu en aquesta costa. En base al guió d´aquest treball, el portal de noticies Al-Jazzera per commemorar el dia marítim internacional ha postat en funcionament un web interactiu que permet descobrir, tot jugant, el multimilionari negoci de la pesca il•legal.

joc

Plana d´inici del joc Pirate fishing que ha publicat Al-Jazzera al seu web.

L´aplicatiu web, anomenat també Pirate Fishing, ens proposa convertir-nos en periodistes d’investigació per recollir proves i fer un informe sobre les conseqüències globals d’aquest fet. Els responsables del joc pretenen, a més de donar a conèixer les investigacions de Ruhfus, que els usuaris puguin prendre partida activament i aprofundeixin en les investigacions inicials tot jugant.

Vinyes verdes vora el mar

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard.
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
(Josep Mª de Segarra)

La costa rocallosa de l’Albera, la Marenda, és coneguda també com a la Costa Vermella. El nom, segons alguns, es deu a l’antiga extracció de corall que hi havia en aquesta zona. Segons altres, les tonalitats rogenques dels esquistos contrastant amb la blavor de l’aigua és qui va donar-li nom. Sigui com sigui, la costa vermella, posa en contacte el massís de l´Albera amb el mar Mediterrani. Els límits de la mateixa són la punta del Falcó, punt on acaba la Costa Brava i administrativament comença l’estat francès, i es perllonga fins el Racó (Le Racou), darrer tram de costa rocós al sud de la platja d’Argelers. De fet, malgrat les fronteres, la costa vermella juntament amb la del Cap de Creus, formen una unitat indissociable.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El paisatge de la costa vermella és ordenat. Foto: Jordi Marcó

Es tracta d’un litoral enormement retallat pels efectes desgastadors de les torrenteres i els cops de mar i de vent que, han originat una gran quantitat de golfs i badies o majestuosos caps. La badia de Paulilles és un dels tresors naturals de la zona, la seva rera platja allotja una oferta cultural de primer ordre. A les instal•lacions de l’antiga fàbrica de dinamita hi podeu trobar un centre d’interpretació del territori i de les activitats nàutiques tradicionals. La restauració de les naus abandonades de la factoria Nobel ha estat feta amb molta cura i el resultat final és un complex, a primera línia de mar, lliure de l’especulació immobiliària tant de moda al sud. Tancant el levant de la badia es troba el majestuós cap de Biarra (o Béar), el més important d’aquesta costa juntament amb el cap de Cervera.

Entre el cap de Perafita i el cap d´Ullastrell s’estén la Reserva Marina de Cervera -Banyuls. En total 617 Ha de superfície protegida des de l’any 1974 i que en l’actualitat forma part de la xarxa Natura 2000 d’espais protegits en l’àmbit europeu. En aquest sentit es remarcable el sender submarí que hi ha a la platja de Perafita o els aquaris del laboratori Aragó a Banyuls.

1377580_l

Cotlliure és senyorial

Els quatre municipis costaners d´aquest sector: Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure, tenen cadascun el seu encant. Cervera és lloc de pas i ciutat bessona amb Portbou. Banyuls amb els carrers d´una intensa olor de vi. Portvendres d’aires mariners i on es respira l´activitat pesquera.  Cotlliure és senyorial, avui curulla de turistes, en el passat residencia d’estiu dels reis de Mallorca i Aragó. La torre de Santa Maria i el Castell Reial en van ser els muts testimonis.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Vinyes verdes vora el mar. Foto: Jordi Marcó

Aquesta terra de paisatge tranquil en comparació al desgavell que trobem més al sud. Aquí les vinyes arran d’aigua ordenen de forma harmònica. La vinya forma part de la cultura d’aquet país on els costers pedregosos projecten sobre el blau del mar les rengleres de ceps talment com si se submergissin en ell. Els seus vins, sota la AOC Banyuls-Cotlliure, són de molta anomenada.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els costers pedregosos de la costa vermella. Foto: Jordi Marcó

Malgrat que la fil•loxera, al 1880, va destruir la practica totalitat de les vinyes de les Alberes, aquestes es van recuperar gràcies als ajuts governamentals que va permetre replantar nous ceps resistents a aquest flagell. Al sud en canvi, la falta d’assistència administrativa va ser el cop definitiu per a la desaparició de les vinyes verdes vora el mar. En aquest cas, les antigues feixes, han estat ocupades per brolles i màquies, comunitats vegetals piròfiles que han contribuït a la propagació dels incendis forestals. De fet la pervivència de les vinyes ha actuat com a tallafocs natural mentre que la màquia, ho ha fet en sentit contrari.

 

Ara, cal no ser babaus

RSCN2430

Albirament de tortuga babaua a Arenys de mar

La tortuga babaua (Caretta caretta) és una de les espècies més desconegudes i més amenaçades de les que es poden trobar a la Mediterrània. Aquest rèptil fa llargues migracions i retorna, per fer la niuada a les platges on va néixer, al cap d´uns 20 o 25 anys. Les principals àrees de nidificació d’aquesta tortuga es troben a les costes americanes, al Japó i a Austràlia. A la Mediterrània nidifica a la conca oriental, en especial a Grècia, Xipre i Turquia. De manera molt més esporàdica ho fa a la nostra conca, sobretot a les Balears. La reproducció és produeix entre maig i setembre i la posta que, la fa enterrant els ous a la sorra de les platges, és nocturna. Cada femella pot pondre fins a 180 ous. L´incubació dura uns dos mesos i varia un xic segons la temperatura ambient. És un animal de sang freda que busca els corrents càlids i que necessita una temperatura de més de 15 graus per sortir a nedar.

DSCN3508

Niuada a la platja de l´Arrabassada a Tarragona. Foto: Ricard Gutiérrez

El moment de la posta i l’eclosió dels ous és quan es produeix una mortalitat més elevada. La degradació i la sobreocupació de les platges, els seus hàbitats per al descans i la nidificació, ha fet minvar molts els efectius d´aquesta espècie. Els animals adults també són víctimes de les línies d’hams de la flota palangrera o són emmalades en arts de deriva. Molts exemplars arriben a la costa amb clars signes d’hipotèrmia. La destrucció dels seus nius i les col•lisions amb les embarcacions són altres factors de mortalitat, com també ho és la contaminació, la impregnació amb restes d´hidrocarburs i el comerç il•legal. Tots aquests factors fan que aquest animal corri un greu perill d’extinció.

A Catalunya, fins fa poc, una de les poques dades de cria que hi havia era d’una posta al Delta de l’Ebre a l’any 1992. En aquesta zona les tortugues troben una temperatura optima de l’aigua, una zona molt rica en nutrients, i unes platges relativament poc freqüentades per niuar. A l’any 2006, es va localitzar una posta de 82 ous a la platja de Premià de Mar, possiblement en aquest cas hi hagi jugat un paper força important les instal•lacions del CRAM que en aquell temps eren en aquest municipi.

1319294418762

El CRAM ha alliberat diversos exemplars a la costa central catalana. Foto: CRAM

Aquest darrer estiu, de manera sorprenent, hi ha hagut tres intents de nidificació a la costa central catalana, cosa que només havia passat quatre vegades en els darrers 200 anys. A la platja de Calella primer i al delta de la Tordera, entre Malgrat i Blanes, en segon lloc, es van observar exemplars que sortien de l’aigua per a fer el niu. En el primer cas, els mateixos usuaris de la platja van retornar-la a mar pensant que era un animal ferit o desorientat i en el cas del delta de la Tordera, no ha pogut trobar el niu.

DSCN3500

Tècnics del Servei de Biodiversitat i Protecció dels Animals a la platja de l´Arrabassada. Foto: Ricard Gutiérrez

El passat 25 d’agost va nidificar a la platja de l´Arrabassada de Tarragona una tortuga que va pondre 89 ous. En aquest cas la gent que ho van veure, va avisar de seguida i es va poder localitzar el niu. Per evitar que es malmetés la incubació, es va decidir traslladar els ous fins a una platja del delta de l’Ebre i s’espera que l’eclosió es produeixi entre octubre i novembre.

Al país valencià ha succeït un fet semblant, el 30 de juny va ser localitzat un niu a la platja de Sant Joan a Alacant, una de les més concorreguts de la zona. El niu va ser traslladat al parc natural de l’Albufera i on van néixer fa uns quants dies 66 cries.

Els fets d’aquest estiu demostren que la presència d’aquests animals i les seves postes a les platges catalanes podrien ser més regulars del que es podien imaginar els científics fins aquest moment, malgrat que les condicions que troben en les platges no són les més òptimes per a la niuada.

DSCN3496

La niuada de la platja de l´Arrabassada ha estat l´última a les costes catalanes. Foto: Ricard Gutiérrez

Ara, cal no ser babaus i hauríem d’establir mesures encaminades en afavorir la conservació de l´espècie. Si som capaços de tancar platges en plena temporada per la presència de rajades i d’altres animals marins, també ho hauríem de ser per protegir futures postes. En aquest sentit, la sensibilització i informació als col•lectius que tenen més possibilitats de veure les niuades, com de pescadors de canya o bé als operaris de les màquines de neteja de sorra seria cabdal per a la comunicació de futures postes. Són mesures senzilles i fàcils d’executar.

Daliniana roca

“El Cap de Creus és un vast teatre natural d’il•lusions òptiques, i és de la contemplació prolongada de les seves metamorfosis que li va venir a Dalí la seva perdurable obsessió pels efectes visuals, especialment per la doble imatge. El seu “paisatge mental”, va dir ell una vegada, s’assemblava a “les roques proteïques i fantàstiques del Cap de Creus”.
(Ian Gibson, La vida excessiva de Salvador Dalí)

WP_20140820_13_58_47_Pro

La combinació de tonalitats rocoses amb el blau del mar i del cel creen un paisatge irrepetible

La geologia del Cap de Creus, i en especial els afloraments rocosos del pla de Tudela, van ser font d’inspiració i element recurrent en l’obre de Salvador Dalí. Tal i com ell mateix deia: “és un paratge mitològic que és fet per a Déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”. Tudela és un dels racons més espectaculars del Cap de Creus, allí les pegmatites, roques plutòniques formades a partir del refredament del magma a l’interior de la Terra fa més de 300 milions d’anys es barregen amb els esquistos, roques metamòrfiques que deriven d’antigues roques sedimentàries que han sofert una transformació en la seva composició mineral i textura.

WP_20140820_13_57_05_Pro

A Tudela, els esquistos (més foscos), es barregen amb les pegmatites (més clares)

La barreja de les pegmatites, clares i amb tonalitats rosades amb els esquistos grisenc i molt més foscos, creen una combinació excepcional i donen al paratge una personalitat única. Si a tot plegat hi afegim les forces tectòniques que han patit aquestes roques al llarg de tota la història geològica, el resultat final és un paisatge irrepetible.

WP_20140820_13_46_11_Pro

S´aliga presideix la Gran Sala de Tudela

L’acció erosiva del vent, la sal i l’aigua sobre els esquistos dóna lloc a petites cavitats en forma de cubeta o alvèols. En el cas de les pegmatites, el desgast genera un modelat anomenat taffoni, amb cavitats arrodonides que fa que les roques prenguin formes curioses depenent de l’angle segons es miren i de la imaginació de cadascú. De fet aquest mateix indret també va inspirà a Josep Pla, Josep Mª de Segarra o Josep Vicenç Foix entre d’altres.

WP_20140820_13_26_05_Pro

Es Camell de Tudela

Algunes de les formes són: Es Camell o S´Aliga, que presideixen de forma majestuosa la Gran Sala de Tudela i que Josep Pla descriu: “-sobre aquest litoral, la terra ferma forma com una immensa prestatgeria anomenada la Gran Sala, en la qual apareixen dues escultures naturals, que astoren pel seu realisme i la seva grandiositat-. … -si hom sap trobar el lloc des d’on veure-les- del Camell i de l’Àliga, que hi ha a la Gran Sala del Pla de Tudela. Son dues formes enormes, d’una força i una semblança sorprenents, admirablement col•locades, fins al punt que es pot afirmar que mai una escultura d’aquest tipus no tingué un emplaçament millor, més fascinador i més salvatge-“.

great_masturbator_1

El Gran Masturbador i la Roca Cavallera de Culleró

Així, l’obra de Dalí està plena de referències a aquest tros de terra establint un vincle entre l’artista i el territori. La Roca Cavallera de la Cala Culleró va servir per inspirar a Dalí a pintar “El gran masturbador” (1929), un dels màxims exponents de l’època surrealista. Aquesta mateixa roca vista des d’una altra perspectiva pot semblar un rinoceront i es que això són precisament les il•lusions òptiques amb les que tant li agradava treballar.

Setge marítim de Barcelona*

*Aquesta històriademar completa l’homenatge al tricentenari i finalitza les entrades publicades fins aquest moment: El desembarcament del diputat militar, Lliures o morts, MGT 1705 i L’arxiduc i l’arxiduquessa.

1

Setge de Barcelona, 1714, gravat anònim

Malgrat que el setge a Barcelona s´inicià el 25 de juliol de 1713, és correcte afirmar que no va ser fins al febrer de l´any següent quan aquest va ser realment efectiu. Abans d’aquesta data, la part marítima del setge era feble i fàcil d’esquivar. Així es pot explicar, per exemple, que l’expedició del diputat militar Antoni de Berenguer pogués sortir de la capital el 9 d’agost de 1713 amb una flota de 47 naus, més de 400 cavalls i uns 300 fusellers. Aquestes mateixes naus van retornar a Barcelona uns dies més tard carregades amb provisions i 700 caps de bestiar.

Arran de fets similars a aquest, el govern borbònic demana al ministre anglès Bolinbroke, que fins feia quatre dies era enemic, que col•laborés amb la seva flota en el bloqueig a la ciutat, una proposta que finalment va rebutjar el govern anglès. Les raons per entendre aquesta poca efectivitat en el setge es deuen a què en aquells temps Espanya no tenia una gran infraestructura naval i a més aquesta tenia els ulls fixats en l’Atlàntic.

Així, la nit del 26 d´octubre va atracar al port de Barcelona un comboi provinent de Mallorca, amb el comissionat Francesc Antoni Vidal al capdavant, amb vaixells de guerra i 25 naus de transport carregades amb farina, pinso i vi entre d´altres productes. En aquest mateix viatge van arribar a Barcelona els artillers mallorquins, que van ser el malson de les tropes borbòniques durant tot l´assalt. A mitjans d’octubre del mateix any els catalans havien capturat 13 embarcacions borbòniques i abans d’acabar l’any la xifra era d’unes 40.

Par tal d’explicar tots aquests fets, cal entendre el paper que van jugar les petites embarcacions de la costa propera a Barcelona, en especial la del Maresme, que entraven a la ciutat sense cap contratemps; aliments i municions. En aquest sentit, esmentar també el paper que van jugar les naus corsàries catalanes, valencianes i mallorquines que podien esquivar fàcilment el setge i entrar i sortir de la ciutat. En molts casos les bases d’operacions eren les cales de la Costa Brava.

ajut1

Així fa saber Felip V el 21 de febrer de 1714 el seu acord amb Luís XIV per fer efectiu el setge naval de Barcelona

Finalment, i vist tot aquest desastre, el febrer de 1714, Felip V, tip d’aquesta situació, demana ajut al seu avi Lluis XIV per a tancar definitivament el setge marítim i fer el bloqueig molt més rigorós. És així com, arriba una flota francesa encapçalada per l’almirall du Casse i es prohibeix, entre d’altres als habitants de litoral proper a Barcelona de sortir a Pescar per evitar que s’avituallés la capital. A partir d’aquest moment, el bloqueig es fa molt més notori i el menjar i les municions comencen a escassejar.

Un altre aspecte a remarcar per entendre la poca efectivitat del setge marítim es deu al paper que van jugar els artillers catalans i molt en especial els mallorquins, que mantenien els vaixells borbònics a distància. L’efectivitat d´aquest cos va fer que l´armada borbònica hagués d´operar des de la desembocadura del Llobregat, per darrere de Montjuïc, i així s´evitava que poguessin bombardejar la ciutat.

Han tancat la platja

Una de les constants d’aquest estiu ha estat el fet de tancar platges per la presencia d’espècies naturals. Primer es va hissar la bandera vermella a les patges de El Masnou i Premià per l’albirament de tintoreres (Prionace glauca). Mes tard va ser la Cala Bona o Cala Sant Francesc de Blanes on es va prohibir el bany per haver-hi vist milanes (Myliobatis aquila). Si bé en el cas de les rajades, el fet del tancament va obeir a la possibilitat que es tractés d´escurçanes o pastinaques (Dasyatis pastinaca), espècies semblants a les milanes però amb un fibló tòxic a la cua. Altres anys havien succeït fets semblants per la presencia de meduses a les platges.

Bandera_vermella

La Cala Bona amb bandera vermella per la presencia de milanes

Analitzant les estadístiques recents respecte als atacs d’aquestes espècies als banyistes, no hi ha cap dada significativa que justifiqui el tancament de cap platja. Fa més de 25 anys que a les platges espanyoles no hi ha documentat cap atac als banyistes per cap espècie de tauró ni de rajada. I a més, les tintoreres, malgrat que fa uns anys eren una espècie comuna a les nostres aigües, avui malauradament, formen part de la llista vermella de la UICN d’espècies amenaçades.

milanes

Una de els milanes que va ser vista a Cala Bona. Foto: Pablo Pérez Fernández

Hem arribat a un punt, on som capaços de prohibir el bany per la presencia de “peixos” en el mar. Al ritme que estem anant, no es d’estranyar que qualsevol dia es pugui hissar la bandera vermella per haver detectat garotes en les roques. Potser voldríem unes platges inerts, talment com piscines estèrils, sense gens de vida natural que pugui interferir en l’activitat dels banyistes? Ja hem convertit la superfície de les platges en deserts de sorra només ocupats per pàrquings, xiringuitos i serveis. Ara el que es deu voler es convertir la part líquida en un desert d’aigua.

Més que la prohibició del bany, el que de veritat ens hauria d’amoïnar és la raó de que espècies de mar obert com aquestes s’apropin tant a la línia de costa. I és que alguna cosa deu anar malament en la xarxa tròfica perquè succeeixin fets com els esmentats. Si les tintoreres o les milanes s’han apropat tant a la costa, deu ser per anar a caçar verats o calamars que formen part de la seva dieta. La sobrepesca fa que les espècies intermèdies de les xarxes alimentàries hagin vist disminuir molt els seus efectius i això fa que les espècies que es troben al cap de munt hagin d’apropar-se a les aigües litorals a la recerca d’aliment. Una cosa molt semblant succeeix amb la proliferació de meduses, veritables devoradores de copèpodes que troben al seu abast per la desaparició de les espècies de peix que també en consumeixen.

platges

Platges amb bandera vermella per la presencia de tintoreres

Recentment, a Llavaneres, ha estat la presencia d’unes microalgues que alliberen toxines volàtils el que ha provocat problemes d’hipersensibilitat a les persones que viuen arran de costa. Aquest fenomen va anar acompanyat per la desaparició en aquella zona de les garoines i dels musclos que ja no han tornat més.

Tots aquests casos tenen com a denominador comú que alguna cosa no funciona bé i que l’equilibri ecològic s’està alterant. Mes que prohibir el bany, el que caldria es prendre nota d’aquests fenòmens i intentar posar-hi remei, però, es clar, és molt més fàcil hissar una bandera que no pas buscar solucions, que sempre són complexes i no al gust de tothom.