Peix de roca

Escórpores, rascasses, cap-roigs, penegals, lluernes, rogers, morenes, congres, neros, anfossos, corballs,…. Formen part d´una orquestra fantàstica plena de solistes que brillen amb llum pròpia al xup xup de la cassola de terrissa sobre els fogons. Com diria en Pla, un autèntic bodegó amb peixos.

Sota la denominació de “peix de roca” agrupem un seguit d´espècies que tenen com a denominador comú el fet de viure sobre afloraments rocosos. Malgrat aquest fet, aquesta classificació es basa més en criteris gastronòmics que no pas biològics , ja que el peix de roca té unes característiques comunes que el fan molt indicat pels “suquets” i pels caldos de peix. De carn molt gustosa i compacte que no es desfà en coure-la, des de sempre una menja humil de pescadors que s´ha convertit en un àpat de luxe en els millors restaurants.

Escórpores, rascasses o caps roig són els reis d´aquest grup. Foto: B.A. Diari Ara

El grup del peix de roca té una sèrie de característiques comunes. Són espècies bentòniques. Solen ser exemplars acolorits. Són espècies molt territorials i de creixement lent. La majoria són solitaris i voraços depredadors. Viuen encauats i rarament formen moles.

La seva carn, malgrat ser excel·lent, presenta moltes espines cosa que dissuadeix als compradors. Alguns com les escorpores i rascasses a més presentes punxes dèrmiques a la seva pell. Aquest petit inconvenient fa que siguin poc preuats en la cuina diària de les llars malgrat la bona qualitat de la seva carn.

No s´ha de confondre el peix de roca amb el peix de sopa. Malgrat que el primer és ideal per a ser bullit, dins el grup del peix de sopa s´hi inclouen espècies de petita mida i que, de per si mateix, no es valorarien gaire però que el conjunt dona un valor afegit al grup. Evidentment algunes espècies del peix de sopa també formen part del peix de roca però no totes les espècies del peix de sopa són espècies de roca.

Gairebé totes les espècies d´aquest grup viuen arran de costa i són capturades, d´un en un, amb arts de pesca artesanals, això fa que siguin exemplars de bona mida i d´una qualitat immillorable una vegada pescats. Els fons rocosos són uns hàbitats on els arts de pesca menys selectius no hi poden treballar amb facilitat i per això les espècies d´aquest grup es solen capturar amb ormeigs molt més selectius i que malmeten molt menys el cos dels animals com a ara els palangres, els tresmalls, les nanses i fins i tot amb pesca recreativa amb arpó.

A le Formigues hi ha un peix de roca excel·lent. Foto: Castell de Ceuró

Precisament la pressió de la pesca submarina és un dels factors claus per entendre la davallada d´aquestes espècies. Malgrat que no hi ha estudis fiables al respecte, l´espoliació que estan patint els fons marins per part dels pescadors recreatius està portant al límit aquest tipus de peix. Una altre factor per entendre la davallada de les espècies de roca es troba en la degradació dels hàbitats litorals per múltiples factors. Sense la recuperació d´aquests hàbitats, no podem pretendre recuperar les espècies de roca.

Tot i el seu elevat valor culinari, en aquest grup també hi trobem espècies amb poc valor gastronòmic o bé difícils de trobar a les peixateries com ara les castanyoles els cabuts o les julioles malgrat que aquestes últimes resulten excel·lents.

Alguns municipis de la costa Brava com ara Begur, des de fa anys promocionen aquest tipus de peix a través de jornades gastronòmiques a voltant del peix de roca.

La Costa de l´ Ametlla (costa nord)

Malgrat que la Costa Brava es consideri el tram de litoral rocós més conegut del nostre país, hi ha d’altres sectors de costa on els afloraments rocosos són destacables i creen un paisatge de primera.

Entre els municipis de l´Hospitalet de l´Infant i l´Ametlla trobem un litoral força espectacular. Es tracta d´un tram rocós amb penya-segats d´origen calcari de baixa i mitjana alçada i molt exposats a l´onatge. La seva naturalesa fa que s´hagin format racons i petites cales que donen al paisatge una singularitat única. En els fons sorrencs de pendent suau es poden observar herbeis de fanerògames marines dels tres generes que hi ha a casa nostra: posidònia, cymodocea i zoostera que protegeixen la costa enfront dels embats de l´onatge.

La franja costanera limita en el seu interior amb alguns municipis i àrees urbanitzades. A la resta, els conreus de secà en especial oliveres o garrofers i una màquia litoral molt ben conservada prenen protagonisme. Arran d´aigua la vegetació és molt variada, als roquissars hi predominen el fonoll marí A les platges s´hi troba una rica i variada vegetació psammòfila.

La fortificació de Sant Jordi d´Alfama

La millor manera de conèixer aquesta costa és amb caiac de mar o bé a través del camí de ronda (GR92) que ressegueix tot aquest tram arran de mar. Aquest recorregut es pot connectar amb el sector entre l´Ametlla i l´Ampolla.

L´únic punt negre de tot el recorregut són les instal·lacions de les centrals nuclears de Vandellòs situades al sud de la platja del Torn a l´inici del recorregut. Aquí, el camí de ronda transcorre per l´interior i guanyant alçada fins ben bé a la punta de l´Almadrava. A partir d´aquí i un cop travessat el municipi de Calafat el GR92 ressegueix la costa al 100 %. EL topònim d´aquesta platja prové de “temps era temps” en aquest indret s´havia col·locat una d´aquestes catedrals del mar. Avui no hi ha cap resta de l´antiga almadrava que va funcionar en aquest punt i la platja està pràcticament urbanitzada.

A partir d´aquest punt la costa és molt més retallada amb nombrosos racons i petites cales que encara guarden els eu encant malgrat l´incipient urbanització que estan patint. Immediatament després de creuar el municipi de Calafat i el seu infumable circuït ens trobem amb el castell de Sant Jordi d´Alfama, una fortificació edificada al s. XVIII segons l´estil francès de Vauvan i a sobre els fonament d´un monestir datat molt abans Pere I va ordenar la construcció de l’antic monestir per protegir els peregrins i combatre les ràtzies dels sarraïns. Avui, aquest indret estratègic forma part de manera irreverent d´un nucli urbanitzat.

Es tracta d´una costa de penya segats baixos d´origen calcari

A partir d´aquest punt ens endinsem en el paradís de les cales de la costa nord de La Cala, el nom popular del municipi de l´Ametlla de Mar. Un tram de costa que no té res a envejar de la arxiconeguda Costa Brava. El litoral d´aquest municipi de gairebé 20 Km compta amb nombroses platges verges i semi verges envoltades d´una màquia mediterrània típica amb garric i margalló i el rerefons de les muntanyes de Vandellós.

Cala Vidre, Cala Forn, Cala Bufador, Cala Mosques, Cala del Torrent del Pi, Cala Xelín, Platja de l´estany Tort, Cala del Llop Marí o Cala Pixavaques en són alguns dels seus exemples abans d´arribar a la Cala. De totes mereix un esment especial la Cala del Torrent del Pi que forma part del que popularment es coneix com a “les tres cales”, una platja verge amb una zona d´aiguamolls molt ben conservats.

Pesca artesanal. Pesca de futur?

Hi ha una certa confusió entre termes que cada vegada utilitzem més quan ens referim al peix que adquirim a les nostres peixateries: peix capturat amb arts de pesca artesanals i peix capturat amb sistemes de pesca industrials o semi industrials. Evidentment aquesta categorització no té res a veure amb que el producte sigui de proximitat o de quilòmetre zero.

El peix artesanal, per definició és sempre producte de proximitat, però no tot el peix de proximitat és capturat amb arts de pesca artesanals. Per exemple, les captures que es realitzen amb els quillats d’arrossegament no es poden considerar artesanals. En tot cas, podríem definir-les com a peix de proximitat capturat amb sistemes de pesca semi industrials.

Els tresmalls, les soltes, el palangre, les nanses, el bolitx, la sonsera, els cadups o les gàbies de marisqueig entre d´altres formen, part d´aquesta categoria que anomenem pesca artesanal.

La pesca artesanal ´´es el futur de la pesca a la Mediterrània

Quan ens referim a la pesca artesanal es vol fer esment a tots aquells sistemes de pesca que capturen el peix a petita escala de manera molt selectiva i amb un esforç pesquer baix. En aquesta categoria, les embarcacions i les tripulacions són també reduïdes i l´organització productiva és de caire familiar. Una altra característica de la pesca artesanal és la poca evolució que han tingut els paranys de pesca al llarg de la història. Només els materials naturals han estat substituït per d´altres sintètics i més eficients.

En la pesca artesanal, la interrelació entre el medi, l´art de pesca, les espècies capturades i els propis pescadors és del tot sostenible. Gairebé sempre es pesquen exemplars per sobre de les talles mínimes i molt poc malmesos per la captura, amb la qual cosa augmenta la seva qualitat. La pesca artesanal és doncs també un tipus de pesca ecològica.

Les pròpies característiques d´aquests tipus d´arts de pesca la fan força vulnerable a les condicions meteorològiques cosa que propicia que, de manera natural, s´estableixin aturades biològiques ja que els propis pescadors no poden sortir quan hi ha mal temps. Els pescadors artesanals, des de sempre, s´han adaptat al ritme de la natura canviant l´art en funció de l´època de l´any i de l´espècie que es vol capturar. Avui, l´Administració encara no entén una pràctica ancestral com aquesta i posa traves als canvis de rols d´aquestes pescadors.

El futur de la pesca passa per la pesca artesanal

Des del punt de vista de la conservació del patrimoni, la pesca artesanal es pot considerar com a un pilar en la identitat de molts pobles mariners. Patrimoni material i de coneixement que han estat transmesos de generació en generació i que ara corren el perill de perdre’s, de la mateixa manera que aquest tipus de pesca està abocada a desaparèixer. En aquest sentit sóc del parer que l´Administració no ha fet prou per protegir aquests arts i ormeigs artesanals i que tot plegat ens està portant, entre d´altres coses, a una pèrdua irreparable de patrimoni mariner.

Les característiques ecològiques de la mediterrània amb una baixa productivitat fa que la pesca de tipus artesanal sigui la que més s´adapti a les condicions naturals del nostre mar. No té cap sentit que els quillats d´arrossegament continuïn espoliant i destruint els fons marins. Caldria però un canvi de mentalitat enorme per a poder respondre a les exigències del mercat només amb aquests sistemes de pesca i creieu-me, si volem continuar tenint pescadors a les nostres platges, llotges i ports en un futur immediat, tot passa per potenciar aquests sistemes de pesca enlloc de posar-hi traves burocràtiques.

Cases de barrets

Les pegellides o barretets, també mal anomenades lapes, són un grup de mol·luscs gasteròpodes prosobranquis marins molt freqüents i coneguts que viuen fortament adherits a sobre les roques litorals on reben els esquitxos de les onades. Arreu dels Països Catalans se les anomena amb altres noms: patellides, papellides, cobertores, capelludes, capellets de pare, orelles de monjo, coques, tapes o xapes.

La conquilla de les pegellides és cònica sense espiralar i a diferència d´alguns gèneres propers com Diodora, Fisurella o Halliotis, no presenta mai orificis en la part superior de la conquilla. L´interior de la closca recorda la porcellana.

Les pegellides són hermafrodites proteràndrics, és a dir, comencen la seva vida com a mascles i als dos o tres anys d´edat, es produeix un canvi de sexe i es converteixen en femelles. Són animals molt territorials que s´alimenten especialment de les algues que rasquen amb la ràdula. Malgrat que a primer cop d´ull semblen organismes fixos, les pagellides fan desplaçaments considerables cercant algues o bé la humitat necessària per a no dessecar-se. Les pagellides exerceixen una considerable pressió sobre les poblacions d´algues litorals. La seva mida oscil·la entre els 30 i els 50 mm de diàmetre.

Les pegellides són organismes frqÜents a la nostra costa rocosa

A les costes mediterrànies, totes les espècies pertanyen al gènere Patella. Les tres espècies que es poden trobar a les aigües catalanes són: Patella rustica, Patella caerulea i Patella ullyssiponensis. La diferenciació d´aquestes tres espècies és complicat i s´ha de fer a través de l´estudi de la part tova del mol·lusc. A nivell de conquilla, hi ha algunes diferències entre elles: Patella rústica presenta una closca alta en comparació a les altres i amb nombroses costelles radials i bandes de creixement concèntric. Patella caerulea té la conquilla molt aplanada amb costelles de diferent mida en general fines. Patella ullyssiponensis closca aplanada amb costelles radials molt visibles.

Les pegellides són espècies comestibles malgrat que molt poc apreciades. Se solen consumir crues acabades d´arrancar de la roca. Com en la majoria de les espècies es mengen crues i tenen un gust intens de mar. En alguns indrets també s´usen com a ingredient per a les paelles. La seva recol·lecció està regulada. Son conegudes des de l´antiguitat. Les seves closques han estat utilitzades en la prehistòria com a recipients.

Patella ferruginosa (Patella ferruginea) extingida de la nostra costa, és una espècie endèmica de la mediterrània que a partir del s XX va desaparèixer pràcticament tota la conca i que avui està en perill d´extinció. Es tracta d´un dels invertebrats més amenaçats de la mediterrània. Avui només es troba a la costa africana, en especial en alguns illots de les illes Chafarines i les illes Habibes.

La principal característica morfològica d´aquesta espècie a nivell de conquilla, són les costelles radials molt ben marcades, l´espai intercostal estret i el marge de la closca dentat.

Des de l’any 1999, aquesta espècie ha estat inclosa en la categoria “En Perill d’Extinció” del Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades. En els últims anys, diferents investigacions han localitzat poblacions d’aquest gasteròpode a l´àrea de Ceuta i a la badia d’Algesiras. Malgrat tot, aquesta modesta pegellida no té el mateix ganxo per la opinió pública que ho pot tenir el linx o bé l´os. Això, però, és una altre historiademar.

Oceanografia domèstica (V): Eutrofització

L´eutrofització és un fenomen originat per l´enriquiment amb nutrients i matèria orgànica en un ecosistema. A primer cop d´ull podria semblar un procés beneficiós però si continua en el temps pot tenir unes conseqüències nefastes pel medi. Aquest procés és especialment sensible en llacs, llacunes i bassals. Té també uns efectes destacables en mars i oceans, especialment si es tracta de conques petites i amb poca renovació d´aigua com ara les badies del Delta de l´Ebre o el Mar Menor.

L´abocament de nutrients en l´aigua provoca un creixement accelerat del fitoplàncton i dels macròfits que va acompanyat d´un augment dels nivells tròfics superiors. L´efecte final és l´anòxia, és a dir, l´esgotament de l´oxigen i la mort de la majoria dels éssers vius afectats. En altres ocasions es produeixen fenomens com ara les marees rojes.

Mapa del Mediterrani on s’indiquen concentracions de clorofil·la en mg/m3, realitzat a partir d’imatges preses pel SeaWIFS durant el mes d’abril de 2004. Les zones blaves són les més pobres, mentre que les àrees vermelles és on hi viuen més algues. Al llarg de l’any hi pot haver diferències importants, però en general les zones de mar obert són molt poc productives, mentre que les àrees costaneres concentren la major part de nutrients i de plàncton.

A nivell oceànic l´eutrofització només té efectes destacables en les aigües litorals. A mar obert, es produeix una dilució d´aquest procés i les conseqüències difícilment són destacables. Malgrat tot, en aigües costaneres és difícil que s´arribi a la anòxia, i el primer resultat és la pèrdua de biodiversitat. En aquests cas l´eutrofització pot modificar les característiques organolèptiques de l´aigua i generar pèrdues en el sector turístic.

En mars i oceans, els processos d´eutrofització queden aturats per uns nutrients que són limitants: els nitrats i sobretot els fosfats. Amb l´eutrofització les concentracions d´aquetes substàncies augmenten i no hi ha cap mecanisme per a limitar el creixement de la biomassa.

La font d´incorporació de fosfats és bàsicament a través dels abocaments domèstics. La gran majoria de detergents contenen fosfats i és per això que les legislacions actuals prohibeixen l’ús de detergents amb aquests agents . Per la seva banda les fonts de contaminació per nitrats procedeixen bàsicament de l´agricultura intensiva.

Els nutrients limitatnts (nitrats i fosfats) són els causants de l´eutrofització

Amb la posada en funcionament de les EDAR, els abocaments de fosfats i nitrats s´ha reduït dràsticament i en conseqüència la qualitat de l´aigua de mar ha augmentat. Malgrat aquest fet positiu, alguns sectors com ara el pesquer, han posat en qüestió aquesta política de sanejament ja que consideren que la disminució dels aquests abocaments és una de les raons per entendre la dràstica disminució de les captures. Una visió esbiaixada d´un problema que és molt més global i on el propi pescador n’és el principal responsable.

Un bon indicador per a conèixer l´estat d´eutrofització es la transparència que es pot mesurar amb el disc de Secchi. També es poden realitzar mesures a partir dels índex de biodiversitat. De totes formes a nivells dels ecosistemes marins és quantifica també la concentració de clorofil·la, que és una mesura indirecta del creixement dels productors primaris.

Un problema concret relacionat amb l´eutrofització es produeix al Mar Menor a Múrcia. Aquesta gran llacuna litoral està patint una creixent eutrofització produïda pels abocaments agrícoles i urbans que produeixen una pèrdua de biodiversitat alarmant i el creixement de determinades espècies oportunistes, com ara les meduses, que aprofiten aquesta alteració. Això però, és una altra històriademar.

No tenim remei: la llevantada d’aquest octubre

Dilluns 21 d´octubre:
Aquests dies s´està preparant una llevantada de primera magnitud. Els mapes dels temps són inequívocs i la posició de la depressió al cor de la mediterrània produirà una entrada de vent de llevant a la costa catalana que en patirà les conseqüències.

Les llevantades són fenòmens normals i recurrents en el regim meteorològic mediterrani. Es poden considerar modestos huracans a escala més domèstica. A la tardor i a la primavera és quan es donen les condicions òptimes per al seu desenvolupament i així es recull en la tradició popular. Any rere any, en alguns casos amb puntualitat britànic o d´altres amb una xic de retard, les llevantades arriben a la costa catalana.

Els riscos d´aquests episodis augmenten quan es construeix a la mateixa línia de costa o s´urbanitzen les lleres de rius i rieres i es tracta aquests espais com a simples canals d’evacuació i no com a sistemes naturals.

Per la gènesi de les llevantades cal que la falca anticiclònica es situï al centre d’Europa i que la depressió entri a la mediterrània i es situï al davant de la costa catalana enviant vents carregats d´humitat que incideixen sobre la mateixa amb un recorregut marítim considerable.

El Rial del Bareu a Arenys de Mar. Foto: Jordi Munich

Dimecres 23 d´octubre:
La llevantada ja ha passat, ha estat poc més d´una nit de temporal d´aigua i de vent i com passa en aquests episodis, malgrat les poques hores que ha estat amb nosaltres, els seus efectes han estat devastadors tant en béns com en infraestructures i malauradament en aquesta ocasió en vides.

Després del pas del temporal es repeteixen els mateixos discursos esbiaixats sobre si s´haurien de netejar i deixar les lleres netes. En cap cas, cap mena d´autocrítica sobre una ordenació del territori nefasta que ens ha abocat on som ara. La neteja de lleres no evitarà que es continuï edificant en zones inundables o que es continuïn utilitzant les rieres com a pàrquings. Al Maresme, per exemple hi ha un clàssic que consisteix en programar i desenvolupar moltes zones industrials en zones inundables que tard o d´hora tornaran a ser recuperades per la riera.

La neteja de marges i lleres de rius i rieres no es la solució per evitar les rierades. Les obres dures, les canalitzacions, els murs de contenció i el soterrament de rius i rieres només contribueixen a empitjorar la situació perquè l´asfalt i el formigó contribueixen a que augmenti la velocitat amb la que baixa l´aigua.

Caldria naturalitzar platges, rieres i rius i considerar aquests elements com a sistemes naturals. L´administració ha de ser valenta i començar processos de deconstrucció zones amb especial risc per evitar futures desgràcies. Hem d´entendre que som nosaltres els que ens hem d´ adaptar a rius i rieres i no a l’inrevés.

A més, amb el canvi climàtic, que ja tenim aquí, les situacions extremes sovintejaran molt més i els períodes de retorn establerts fins ara s´haurien de revisar per sobredimensionar futures actuacions.

Va de Galls

Sortint a mar, de segur que alguna vegada us heu adonat que hi ha fondejades un mena de banderes, de colors negre i roig. Són els galls, que els pescadors deixen per a senyalitzar els seus arts i ormeigs de pesca.

Els galls serveixen tan als propis pescadors a localitzar els seus paranys com als altres pescadors i navegants per a respectar-los i bé esquivar-los. Els pescadors fondegen els galls que romanen fixos gràcies a un mort o pedral, normalment un llast gros que esta unit amb un cap que s´anomena sirga fins a un element que sura i que es fa visible per la bandera. Els morts poden ser una simple pedra o més habitualment un bloc de formigó amb unes anelles per a lligar la sirga. Ells galls estan units a l´ormeig de pesca a través d´una mare que forma part del propi ormeig. El morts serveixen també per evitar que l´art de pesca no pugui derivar per efecte de la corrent.

El gall vermell o de llevant i el gall negre o de ponent

Antigament es feia servir planxes de suro superposades i lligades amb filferro i amb un forat al mig on es clavava una banderola o un gallardet. Avui, aquest ha estat substituït per materials plàstics.

Els galls, evidentment assenyalen l´inici i la fi dels arts i els ormeigs calats: pot ser un palangre, un tresmall o unes soltes, que en aquets casos es fan servir dos galls, un a cada extrem de la calada. La bandera vermella assenyala l´extrem de llevant de la calada, mentre que la negra l’extrem oposat, és a dir, el de ponent.

Les embarcacions d´arts menors porten galls per senyalitzar la calada.

Quan es calen nanses o cadups, normalment se solen senyalitzar amb un sol element. En aquest cas moltes vegades no s´empren les banderes de colors perquè no portin a confusió i fins i tot en el cas de les nanses, que romanen un temps submergides, es pot donar el cas que el propi pescador col·loqui un discret bollarí i que prengui les senyes o bé les coordenades amb un dispositiu GPS.

Segons els codis de navegació, els arts i ormeigs no es poden calar a menys de cent metres de la línia de costa ni en llocs on interfereixen el pas habitual de les embarcacions i aquests han d´estar senyalitzats amb els galls. En alguns casos, quan no es respectaven les normes, els mateixos pescador evitaven de senyalitzar la pesquera.

Quan es calaven sardinals o boleros, a més de les banderoles, la senyalització es complementava amb una campana per a facilitar la senyalització. Al calar el palangre “a penjar”, es col·locaven fanals a sobre de les boies de la calada. El moviment del fanal era el senyal que alguna cosa s´havia enganxat a l´ormeig. Tant els fanals com les campanetes facilitaven la feina als pescadors per a localitzar el parany.

En el cas de tècniques pesqueres més complexes, com ara els palangres de superfície o les xarxes de deriva els galls són molt més sofisticats, fabricats industrialment amb boies que contenen fins i tot reflectors de radar per a que siguin visibles a aquest sistema de control o amb emissors GPS perquè es puguin localitzar malgrat les corrents que els mouen centenars de quilòmetres.

Deserts submarins

El canvi climàtic ens està desertitzant la Terra. Àrees avui fèrtils i productives es van convertint en erms desproveïts de sòl. D´aquí a la desertització només hi ha un pas. Bona part de la conca mediterrània corre el perill de convertir-se en una àrea desèrtica o semi desèrtica en molt pocs anys. Malauradament, en els mars i oceans més propers està succeint un efecte molt semblant. Són els deserts submarins o blancalls que s´estan estenent cada vegada en mars temperats com la Mediterrània i que un cop apareixen la seva recuperació és prolongada i dificultosa.

Però, què són exactament els deserts submarins? Són espais rocosos, de poca fondària i ben il·luminats on les condicions són favorables per al desenvolupament de les poblacions d´algues perquè formin boscos submarins, i on aquetes han desaparegut. En la roca quasi nua d´aquetes àrees s´hi desenvolupen especialment les garotes. Els deserts submarins no tenen res a veure amb el paisatge submarí sorrencs desproveït de vegetació i que ocupa grans extensions per la desaparició de les fanerògames.

Els deserts submarins s´estan estenent cada vegada més a les nostres latituds. Foto: CCMA

Les garotes són una espècie clau en el funcionament dels fons rocosos ben il·luminats. Se les considera els herbívors més voraços en mars temperats. Són capaços d´alterar les comunitats d´algues fins a fer-les desaparèixer com passa en molts punts de la mediterrània. La situació s’agreuja encara més per la desaparició de les espècies depredadores de les garotes.

El paisatge submarí entapissat d´algues a la mediterrània no es molt esplendorós, però malgrat aquest fet aquesta cobertura és vital per afavorir la biodiversitat i la sostenibilitat ja que són la base de la cadena alimentària. Al perdre la coberta d´algues perdem el flux d´energia que circula a través de les cadenes tròfiques. Els boscos d’algues són també punts on s’absorbeix CO2 i es produeix O2, un simple mecanisme natural per reduir els efectes del canvi climàtic.

Entre les causes principals de la desertització dels fons d´algues hi ha la proliferació de les garotes i la sobrepesca de les espècies de roca, depredadores dels eriçons com ara els sards, les orades o les julioles i que fa que les poblacions de garotes estiguin controlades. En bona mesura els responsables d´aquest fet són els pescadors recreatius, tant a canya com submarins, la contaminació de les aigües litorals o l´entrada d´espècies invasores. A la mediterrània oriental, els deserts submarins els formen les espècies invasores que entren a través del Mar Roig i el Canal de Suez.

La garota és el principal responsable d´aquest fenomen

La importància creixent d´aquest desertització submarina ha portat als científics a detectar i fer el seguiment d´aquestes àrees a casa nostra. Un projecte de ciència ciutadana per a mesurar l´abast de la problemàtica. Un estudi sobre la seva evolució i finalment estudiar propostes de gestió i recuperació dels boscos d´algues.

Els estudis que s´han fet fins ara sobre aquesta problemàtica ha descobert que la por que tenen les garotes vers els depredadors és clau per a la salut dels boscos d’algues submarins. Els investigadors van poder constatar la resposta de les garotes en àrees amb i sense depredadors i van arribar a la conclusió que la presència d´aquests depredadors limita la capacitat de les garotes a sobrepasturar aquests fons.

Oceanografia domèstica (IV): Perquè l´aigua és líquida?

L´aigua és la substància més abundant de la Terra, forma els mars i els oceans. El seu cicle determina el clima i els processos vitals. La seva presència és essencial per entendre l´origen de la vida, la seva evolució i el seu manteniment a la Terra. La molècula d´aigua H2O és sens dubte la formula química més famosa de totes.

Quan parlem d´H2O ens estem referint a la molècula d´aigua. Aquesta està formada per dos àtoms d´hidrogen i un àtom d´oxigen units per mig d´enllaços químics covalents. La molècula d´aigua és la mínima expressió de l´aigua, és a dir, la part més petita d´aigua que continua mantenint les propietats d´aquesta.

Entre les propietats de l´aigua destaca el fet que és líquida a temperatura ambient, però, us heu preguntat alguna vegada perquè l´aigua és líquida? I més tenint en compte que d´altres substàncies amb una estructura molecular molt semblant com ara el CO2, el SO2 o el NO2 són gasos.

La clau per entendre aquest fet rau en la disposició espacial dels tres àtoms que es troben en la seva molècula. Els dos àtoms d´hidrogen formen entre ells un angle d´uns 105º i al seu vèrtex s´hi troba l´àtom d´oxigen. Amb aquesta disposició, la molècula té una major electronegativitat al costat on es situa l´àtom d´oxigen, més gros i amb una major força d´atracció del nucli vers l´electró de l´hidrogen. Per la seva banda, els nuclis d´hidrogen queden desproveïts parcialment dels seus electrons i manifesten una càrrega elèctrica positiva deguda a la presència del seu únic protó. Aquesta estructura tridimensional de la molècula d´aigua fa que es comporti com a un dipol, és a dir, de la mateixa manera que un imant. El pol positiu està a la regió de la molècula on hi ha els àtoms d´hidrogen i el pol negatiu on hi ha els àtoms d´oxigen.

 

És precisament l’estructura dipolar de l´aigua la que permet que entre els dipols es formin unions a través de ponts d´hidrogen, la càrrega negativa de l´oxigen exerceix una certa atracció sobre la càrrega positiva del dos àtoms d´hidrogen i es formen aquestes unions. Aquests ponts d´hidrogen són bastant febles però permeten que les molècules dipolars d´aigua formin entre elles grups i es crein agregats amb una major massa molecular que confereix a l´aigua les mateixes propietats que els fluids, i fa que l´aigua es comporti com a líquid.

Aquesta estructura reticular de les molècules d’aigua és la raó per la qual aquesta substància és líquida a temperatura ambient si la comparem amb d´altres substàncies que tenen una estructura molecular molt semblant. Si l´aigua no tingués aquesta dipolaritat no es podrien formar els ponts d´hidrogen entre les molècules i seria un gas també.

Els ponts d´hidrogen són també els responsables per entendre el comportament anòmal de l´aigua en relació a algunes de les seves propietats com ara la seva tensió superficial o la dilatació que pateix quan aquesta solidifica i per això el gel és menys dens que la aigua líquida i els icebergs suren en l´aigua de mar. Això però és una altre històriademar.

La platja d´Argelers

Al nord de Cotlliure i ja en el terme d´Argelers, es troba un indret anomenat el Racó. En aquest punt acaben els contraforts de les Alberes que formen la costa vermella i comença un immens sorral continu durant centenars de quilòmetres. És la façana litoral de la plana del Rosselló, les platges d´Argelers, de Sant Cebrià, de Canet del Rosselló, del Barcarès i de Leucata són les més conegudes d´aquest troç de costa sorrenca amb un seguit de llacunes litorals que donen una personalitat única al paisatge.

La Costa del Rosselló és avui una àrea turística de primer ordre amb totes les seves infraestructures adreçades al lleure i al plaer i amb complexos hotelers que arriben fins a la primera línia de mar creant veritables ciutats de vacances.

No fa pas massa anys aquestes platges van esdevenir un veritable infern per a milers de persones, moltes d´elles civils, que fugien de la persecució franquisto-feixista un cop acabada la guerra civil i esperaven trobar a la república francesa, el país dels drets humans, el seu aixopluc.

Refugiats arribant al camp d´Argelers. Foto: Robert Capa

El camí de l´exili pels refugiats s´estroncà al ser conduïts als camps de concentració que es van construir a les mateixes platges que avui són ocupades pels turistes. De tots, el camp de refugiats d´Argelers va ser el primer i ha estat el més conegut malgrat que també n´hi havia d´altres a Sant Cebrià, a el Barcarès, a Ribesaltes o a Adge.

El camp de refugiats d´Argelers es construí a corre cuita en quinze dies. La seva missió era mantenir controlats els milers de refugiats que arribaven pel camí de l’exili. Va ser inaugurat al febrer de 1939. Es trobava al nord de la platja d´aquest municipi, a la platja del Tamariguer. Les previsions inicials era que els retinguts no passessin més de quinze dies al camp però la realitat va ser una altre molt més dura.

En el camp no hi havia cap barracó per a protegir a les persones de les inclemències meteorològiques i aquests es protegien del fred de l´hivern fent forats a la sorra per dormir. El camp d´Argelers era només un immens sorral envoltat per una tanca de filat espinós per evitar la fugida dels presos i vigilats sobretot per la legió estrangera francesa. Set dies després d´estar enllestit ja hi havia més de 100.000 exiliats reclosos en unes condicions molt dures: fam, fred, malalties, violacions,… i es calcula que hi van passar més de 450.000 persones que tenien l´status de presoners de guerra.

Republicans a la platja d´Argelers

Les condicions de vida dels reclosos es van agreujar quan els nazis van ocupar part de França i el govern de Vichy va prendre mesures sobre els jueus, immigrants, comunistes o gitanos. En molts casos, el camp d´Argelers va ser el preludi d´altres destinacions molt més sinistres com Mauthausen, on van ser portats més de 7.000 espanyols procedents sobretot d´Argelers.

Avui Argelers ha recuperat la seva memòria històrica respecte a aquest trist capítol. Si passegeu pel passeig marítim, avui Avinguda de la Retirada del 1939, hi trobareu un monòlit que recorda aquests fets tant luctuosos. També us podreu adreçar al Cementiri dels Espanyols, una immensa fossa comuna on s´hi dipositaven els restes dels que hi van deixar la pell a la platja d´Argelers.

Sembla que la història sigui cíclica i que molts no recordin aquest passat. Això eés però, una altre històriademar