Lluç: al límit de l´abisme

El lluç és sens dubte l’espècie més popular de les llotges, tant pel que fa al volum de les captures com pels ingressos. Al nostre país és el peix més consumit, segons dades del Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente cada español consumeix una mitjana de 5,6 kg de lluç a l´any. És per això que aquesta espècie es troba greument amenaçada de sobreexplotació. A la Mediterrània les poblacions de lluç estan en estat crític.

lluc

El lluç, és el peix més consumit al nostre pais

Quan parlem de lluç, ens referim al lluç europeu o lluç mediterrani (Merluccius merluccius) espècie explotada en els caladors mediterranis i en els de l´atlàntic oriental. A causa de la seva demanda s’estan capturant espècies properes en caladors d´arreu del món. Així en les peixateries cada vegada és més freqüent trobar exemplars de bona mida però d´una qualitat molt inferior menor d´altres lluços com ara: Merluccius paradoxes i Merluccius capensis que provenen dels caladors de Namíbia, Merluccius hubbsi que es pesca a l´Argentina o Merluccius senegalensis capturat del nord d’Àfrica. Segons un estudi recent, el 39% del lluç consumit a l´estat espanyol prové de caladors africans.

El lluç és una espècie de cos allargat i prim de color gris marronós al dors, argentat als flancs i blanc al ventre. El seu cap és allargat, la boca grossa amb una dentició bastant potent. Te dues aletes dorsals i una anal, l´aleta caudal té forma de triangle. S’alimenta de petits peixos, crustacis i cefalòpodes.

llucet2

El llucet, alevins de lluç, molt sovint pascats abans de l´edat de la primera fressa. Una activitat del tot insostenible

El lluç té un cicle de vida llarga i pot arribar a viure fins a vint anys. A més, arriba a l´edat reproductora relativament tard. La primera fressa es produeix entre als 3 o 4 anys de vida. A la mediterrània, les femelles son madures als 38 cm quan ja tenen tres anys de vida i pesen 350 g, mentre que a l´Atlàntic als 57 cm, als set anys de vida. Es dona la paradoxa que la seva talla mínima de captura és de 20 cm quan encara són alevins i no han tingut temps de reproduir-se. La comercialització de llucet (alevins del lluç) afecta a la capacitat de regeneració de les poblacions i és una de les causes principals que contribueix a la degradació d´aquesta espècie als caladors mediterranis. La venda de llucet per sota dels 40 cm hauria d´estar prohibida per llei.

El lluç es pesca tot l´any. A casa nostra, es captura sobretot amb l´art de bou i amb el palangre. El lluç de palangre és de bona mida, els exemplars solen estar poc malmesos, són madurs sexualment i presenten una qualitat excel•lent. La mida del lluç de bou és molt variable, des d´alevins com el llucet fins a exemplars adults malmesos per l´efecte del ròssec. Amb aquest art s’agafa fins a un 70% d´exemplars immadurs que no poden ser comercialitzats i, en el millor dels casos, són descartats i llençats per la borda dels quillats. Malgrat tot, en els mercats és molt fàcil d´observar llucet per sota la seva mida legal.

lluc

Moltes vagades enlloc de lluç ens dones espècies properes capturades en oceans llunyans

Entre pescadors de palangre i de bou hi ha una discusió quasi eterna referent als efectes d´aquets arts. Uns acusen als altres de ser els causants de la dràstica disminució de captures. Els palangrers diuen que als arrossegadors capturen exemplars immadurs i que no deixen regenerar el recurs, mentre que els arrossegadors incriminen als palangrers de fer estralls entre els exemplars reproductors i per aquesta raó el recurs no es pot recuperar. Es a dir, els arrossegadors maten les cries i els de palangre maten les mares.

Sigui com sigui, la confraria de pescadors de Roses ja fa uns anys que dedica esforços a un programa de cogestió del lluç. Segurament aquest és el camí per a recuperar les poblacions, com passa amb la gamba a Palamós o amb el sonso a Arenys de mar

Camins de Ronda: un tresor sota els nostres peus

Una de les millors maneres de conèixer la Costa Brava és passejant pels seus Camins de Ronda. Entre el verd dels pins, el roig de les roques i el blau del mar transcorre aquest espectacular itinerari únic en tot el món. La millor manera de gaudir del paisatge, de trobar racons idíl•lics i descobrir petites cales entre majestuosos penya-segats és trescar pels camins de ronda arran del mar. És la Costa Brava en estat pur.

Malauradament avui no existeix encara una interconnexió que uneixi, Blanes amb Port Bou. Aquesta idea idíl•lica topa amb entrebancs de diversos consistoris per temes de responsabilitat civil fet que paradoxalment, no passa en els senders d´alta muntanya del Pirineu per exemple. Aquí a més, algunes edificacions il•legals han mutilat aquest sender ocupant el domini públic amb total imùnitat sense que ningú s´atreveixi a plantar-los cara.

9f06db2df8710f9fb15986d9537585faL´idea seria poder unir tota la Costa Brava per aquests senders peatonals. Caldria unir esforços d´Ajuntaments, de la Generalitat i de la Diputació de Girona per fer realitat aquest somni. De la mateixa manera que a Menorca hi ha el Camí de Cavalls i que després de molts entrebancs amb els propietaris es va arribar a un acord i s´ha constatat que el camí de cavalls genera un tipis turisme respectuós i de qualitat.

De fet hi esta havent certes iniciatives inconnexes que van encaminades a donar als 130 Km de Camins de Ronda el valor excepcional que es mereixen i que passin a ser considerats patrimoni immaterial de la humanitat per part de la UNESCO com a paisatge cultural. Aquest fet que, ara sembla que pren consens i embranzida, ja es va reivindicar fa més de 20. Actualment, en el nou projecte també es volen incloure els camins de ronda de la Costa Vermella fins a Argelers de la Merenda.

12219628_946528192106603_7617351911985302281_n

Aquesta candidatura és una bona oportunitat per preservar aquest patrimoni i per recuperar els trams abandonats i, els ocupats urbanísticament per edificacions privades. A més, aquesta declaració suposaria una molt bona oportunitat per a desenvolupar turisme sostenible i respectuós amb el territori.

Algunes decisions presses darrerament com ara el permís per a la construcció d´un xalet de luxe a la zona del Golfet a Palafrugell, el projecte d´urbanització de Cala Morsica i la modificació del POUM de Tossa per a permetre la construcció d´un port són iniciatives totalment oposades a aquesta candidatura.

97e01ec200ffa55bfa3bc0ba309a83fa_xl

L´origen dels camins de ronda prové de que antigament per aquests corriols les patrulles feien les guàrdies o rondes per a controlar especialment el contraban. També eren usat pels pescadors per anar a pescar amb els arts de platja o en cas de naufragi.

Els camins de ronda són l´excusa per a descobrir i gaudir d´un paisatge únic. De fet avui es pot recórrer bona part d´aquests a través del GR 92 i de diversos senders litorals. Aquest GR es correspon en bastants trams al primitiu camí de Ronda. En alguns casos la urbanització arran de la costa ha tallat el camí i per això el GR també té alguns trams que transcorren per l´interior, molt allunyat del camí de Ronda que es reivindica.

Peix d´escata

Un dels grups més populars de peixos és el format pel “peix d´escata”. Dins d´aquest grup s´hi troben bàsicament els representants de la família dels Espàrids. Com indica el seu sobrenom, la principal característica dels representants d´aquest grup és la de posseir unes escates cicloides i ctenoides ben fortes i aparents.

En aquest grup incloem: el sard (Diplodus sargus), els sard imperial (Diplodus cervinus), la morruda (Diplodus puntazzo), l´esparral (Diplodus annularis), la variada (Diplodus vulgaris), la mabre (Lithognathus mormyrus), l´oblada (Oblada melanura), el besuc de la piga o quelet de la piga (Pagellus bogavareo), el besuc blanc (Pagellus acarne), el pagell (Pagellus erythrinus), la càntara ( Spondyliosoma cantharus), el pagre (Pagrus pagrus), la dorada (Sparus aurata), la boga (Boops boops), el déntol (Dentex dentex) i la salpa (Sarpa salpa) entre d´altres.

20161025_185346

La dorada és l´espàrid més coneguts de tots

El peix d´escata el formen espècies de bona mida que són ideals per enfornar. La seva carn és fina i consistent i el seu gust excel•lent. Alguns representants del grup, els de mida més petita, tenen molta espina, cosa que fa que no siguin del tot apreciats, un clar exemple és la boga que s´usa bàsicament com a esquer per a pescar tonyines. A les aigües catalanes trobem 9 gèneres diferents que formen 20 espècies, la majoria amb un elevat interès comercial.

Els espàrids són peixos amb el cos ovalat i comprimit, de cap gros i de perfil convex i una boca petita en comparació a aquest. El quelet de la piga presenta l´ull molt gros. En general presenten una potent dentició, el cas més evident és el déntol. La línia lateral és molt visible, complerta i perpendicular al perfil dorsal de l´animal. Tenen una única aleta dorsal amb radis espinosos molt potents. L´aleta anal també té tres radis espinosos. Les aletes pectorals són llargues i acabades en punta.

pagell

El peix d´escata ocupa un lloc destacat a les peixateries

En general són de tonalitats argentades malgrat que hi ha representants amb tons més aviat rosats com el pagell. Hi ha espècies que tenen unes franges laterals ben evidents com ara el sard imperial o la mabre. En canvi, la salpa es caracteritza per la presència de bandes longitudinals daurades. Alguns tenen una taca negre a la base de la cua coma ara l´oblada que els serveix per a escapolir-se dels depredadors.

Habitualment són animals hermafrodites i en general primer són mascles i amb el temps es converteixen en femelles.

dentex

El déntol és una de les espècies d´aquest grup amb més qualitat a la seva carn

Els espàrids són peixos d´hàbits solitaris, especialment quan són adults i una mica més gregaris quan són juvenils. De costums bentònics, prefereixen els fons de roca. Són espècies litorals fàcils d´observar en les immersions a pulmó lliure prop de la costa. N´hi ha també de costums semi pelàgics com ara la boga

La majoria són carnívors i s´alimenten sobretot de mol•luscs i crustacis. També n´hi ha d’herbívors com ara la boga o la salpa i d’omnívors com els sards o l´oblada. Es pesquen amb tremalls i soltes, amb el palangre, amb les nanses i especialment amb l´art de bou. Algunes espècies com ara el quelet estan pràcticament extingits de les aigües litorals degut a la pressió pesquera.

#DiemNO

Aquesta entrada vol ser un reconeixement a totes aquelles persones i plataformes ciutadanes que s´han posicionat en contra del disbarat que suposa la construcció d´un port a Tossa i la urbanització de l´entorn.

diemno

Tots som Tossa, endavant les atxes

Esteu d’acord amb la iniciativa de modificar el Pla General d’Ordenació Urbanística Municipal per possibilitar la futura construcció d’un port, els seus accessos, un hotel de cinc estrelles i quatre habitatges a Tossa?” Aquesta es la pregunta que hauran de respondre els gairebé 5000 Tossencs amb dret a vot el proper diumenge 20 de novembre. Al darrera d´aquesta pregunta s´amaga l´especulació urbanística en majúscules i el pretendre requalificar terrenys catalogats com a rústics en un espai totalment inalterat i amb un elevadíssim valor ecològic i paisatgístic. Els terrenys, a ponent del Cap de Tossa, representen un tram de Costa Brava totalment verge a causa del seu difícil accés per terra.

port-real

La magnitu de la tragèdia. El port superaria al Cap de Tossa i ocuparia una extensió igual a tot el municipi

Si tirés endavant el projecte que impulsa el govern municipal (Tossa Unida) representaria una estocada mortal per la platja des Codolar, un dels indrets més emblemàtics de la vila i reclam turístic del municipi que quedaria convertit gairebé en una zona marginal degut a l´impacte de propi port, a la pèrdua de qualitat de les aigües de bany i als efectes derivats de l´alteració de la corrent de deriva litoral a conseqüència de l´efecte pantalla del port.

A més de l´impacte del propi port, no s´hauria de menystenir els derivats de la construcció dels xalets i de l´hotel i dels accessos a aquesta àrea que inclouen un túnel per accedir-hi des del nucli urbà fins a la nova zona urbanitzada. Les dimensions del port equivaldrien a gairebé la meitat del nucli urbà de Tossa i el moll de llevant de port superaria el perfil del Cap de Tossa, tot un atemptat paisatgístic de primera magnitud.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Es Codolar, avui postal de Tossa, demà una zona marginal

Entre els arguments a favor dels defensors d´aquest disbarat n´hi ha un també relacionat amb el paisatge: la suposada desaparició de les embarcacions fondejades és un argument infantil en una infraestructura caríssima i que s´haurà d´amortitzar amb concessions que no podran assumir la gran majoria de bots que hi ha ara fondejats a la badia. Les raons econòmiques que exposen els promotors, si bé poden representar un increment d´ingressos per uns pocs a curt termini, a la llarga repercutiria negativament en tot el teixit turístic de Tossa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquest tram de costa aviat podria desaparèixer

Com a agreujant de tot plegat, l´ajuntament de Tossa va signar un conveni urbanístic amb les societats promotores. Afortunadament les entitats “Amics de Tossa” i “Tossa en Acció” juntament amb els col•lectius ecologistes estan organitzant tota la campanya en contra d´aquest projecte especulatiu.

Independentment del resultat del referèndum, la darrera paraula sobre aquest projecte la tindria la Comissió d´Urbanisme de la Generalitat de Catalunya. A més, el projecte hauria de presentar un informe d´impacte ambiental perquè pogués ser executat i el sentit comú fa pensar que aquest informe serà negatiu i no s´autoritzarà mai un projecte com el que es posarà a votació el proper diumenge i que només haurà servit per a fracturar als Tossencs.

Pescar amb els peus a terra (II): La canya

La pesca amb canya és una de les activitats marítimes més popular. En el nostre país, es calcula que un 10% de la població la practica. Per a pescar amb canya cal una llicència de pesca que fins i tot poden expedir les botigues especialitzades. Hi ha diferents modalitats de llicència, des de d´un dia fins a llicències per a quatre anys. Malgrat tot, hi ha un percentatge elevat de pescadors de canya que pesquen sense aquest permís i els controls no són del tot operatius.

L´elevat nombre de persones que realitzen aquesta activitat de manera recreativa produeixen un impacte sobre el medi que cal tenir present. Malauradament hi ha molt pocs estudis sobre l´impacte que pot produir la pesca recreativa sobre el medi ja que aquesta activitat no està tant controlada ni tant estudiada com la pesca professional. En un estudi recent es calcula que les captures d´aquesta activitat a la Mediterrània suposen entre un 10 a un 50% del total de captures de tots els sistemes de pesca artesanals, una quantitat a tenir en compte.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pescadors de canya a la punta del Cap de Creus, molt a prop de la Reserva Integral del Parc

Le canyes n´hi ha de molts tipus i mides: de més dures, de més toves, de més llargues, de més curtes, de carboni, de niló, de bambú… i haurem d’escollir l’adequada a la modalitat de pesca. Emerencià Roig, en el seu llibre “La pesca a Catalunya” (1927) ja comenta aquesta tècnica i parla de canya llarga: de més de cinc metres de llarg, de canya curta: d´uns tres metres de llargària i d´un tècnica especial per a pescar sobre les roques que és la nyinya.

La pesca estàtica des d´un moll, una escullera o des de les roques és la modalitat més popular de totes. En aquest cas s´usa esquer viu i la canya ha d´anar muntada amb una boia que manté l´esquer a la profunditat que volem i que ens alertarà quan un peix mossega l´ham ja que la boia s´enfonsa.

El tipus d´esquer que es fa servir dependrà de la tècnica que volem utilitzar. A grans trets podem distingir entre esquer viu: cucs poliquets especialment o bé sardina o seitó salat, calamar, sorell, musclo….Dins dels esquers vius cal tenir molt present si l´esquer utilitzat és autòcton o bé correspon a una espècie exòtica. Entre els esquers autòctons més apreciats hi ha el cuc llobarrer (Halla parthenopeia) i el cuc d´Arenys (Neptis hombergii), mentre que entre les espècies exòtiques el més popular és el cuc coreà (Perinereis aibuhitensis), i el cuc americà (Glycera dibranchiata). Aquestes dues darreres espècies representen el 60% del total dels esquers venuts al nostre país.

page-67c_ed_imagengaleria

El cuc coreà és l´esquer viu més apreciat pels pescadors de canya

També es poden fer servir també esquers artificials. Hi ha una gran varietat d´aquests en les botigues especialitzades. D’esquers artificials en trobareu de diferent mides i colors. N´hi ha que neden per la superfície de l´aigua, d’altres ho fan a mitges aigües i d´altres pel fons. L’experiència del pescador és cabdal a l´hora d´escollir-lo. L’ús d´aquest tipus d´esquers es realitza en una modalitat de pesca que s´anomena spinning o pesca a la llença.

Un dels principals impactes d´aquesta activitat té relació amb l’ús d´esquer exòtic, cucs poliquets de fora del nostre mar i que poden acabar sent introduïts en un nou hàbitat o bé transmetre malalties a les poblacions de peixos mediterranis. El cuc coreà, per exemple, ja s´ha trobat en llibertat a les llacunes del Mar Menor a Murcia.

Un altre dels impactes d´aquesta activitat és la captura d´espècies vulnerables. Peixos inclosos en les llistes dels convenis internacionals de protecció de la biodiversitat. Algunes de les espècies més vulnerables per la pesca amb canya són: el corball, el déntol o el mero.

Dorades salvatges

La Dorada o Orada (Sparus aurata) és una dels peixos més ben valorats dels que es comercialitzen a les llotges catalanes. La temporada s´inicia al novembre i arriba fins ben entrat el desembre. En aquest període de temps es quan es capturen els exemplars més grans i de més qualitat. Aquests pics en les captures coincideix amb l´època reproductora del peix.

dorada-sospeix

la dorada o Orada (Sparus aurata). Il.lustració: SOS peix

És el representant més conegut dels espàrids: peixos d´escata, de bona mida i molt valorats. En aquest grup s´inclouen els pagres, els sards, els mabres, la càntera o el déntol entre d´altres. La dorada es caracteritza per tenir el cos ovalat i alt, comprimit lateralment, amb el dors arquejat i el cap gros amb un característic perfil convex. El seu cos, d´una tonalitat argentada, és més fosc al dors que no pas al ventre. Presenta una banda daurada entre els ulls que dona nom a l´espècie. A la part superior de l´opercle s´observa una taca fosca molt característica.

La dorada és una espècie hermafrodita proteràndrica: primer són mascles i a partir del segon o tercer any de vida es converteixen en femelles. Viuen en fons de sorra, en els alguers i en fons de roca. És una espècie sedentària, un xic territorial i solitària, malgrat que pot també formar petits grups. Els exemplars salvatges mesuren entre 25 i 35 cm i poden arribar a assolir els 70 cm i arribar als 6 kg de pes.

pesca-submarina1

La pesca submarina ha fet desaparèixer aquesta espècie de la costa

És una espècie carnívora que s´alimenta bàsicament de petits peixos, de mol·luscs i de crustacis que tritura amb la seva potent dentició. La dorada és una espècie d’hàbits costaners. Fins fa relativament pocs anys era freqüent en fons més propers a la costa. Avui, degut a la pressió de la pesca recreativa (pesca amb canya i pesca submarina) quasi ha desaparegut d´aquestes aigües.

Les dorades de millor qualitat es capturen amb arts de pesca respectuosos i sostenibles com ara, el palangre, el tresmall o les nanses. En aquests cassos la pesquera és molt selectiva i es capturen exemplars de bona mida i d´una qualitat excel·lent. També es pot pescar amb l´art de bou, en aquest cas, la pesquera no és gens selectiva i la seva qualitat és menor. Amb l´art de bou es capturen també exemplars immadurs i d´altres espècies que no són l’objectiu de la pesquera i que es descarten i es retornen al mart un cop mortes.

20161025_185346

la majoria de les dorades de les peixateries procedeixen d´instal.lacions d´aqüicultura

Un percentatge elevadíssim de les dorades que es troben a les peixateries provenen de l´aqüicultura a partir de la seva cria en gàbies flotants. En aquest cas, la qualitat de la seva carn i el preu no tenen res a veure amb les dorades salvatges. Aquesta darrera té menys greix que la de cultius marins i les dorades salvatges poden costar quatre vegades més que les de granja. Les dorades de piscifactoria s´engreixen amb farina de peix i es dona la paradoxa que per engreixar 1 kg de dorada fan falta 2 kg de farina de peix. Els principals productors de dorades de cria són Grècia, Turquia i Espanya.

Les granges d´engreix de dorades produeixen un greu impacte sobre els fons bentònics propers a causa de la sedimentació orgànica que es produeix. A més de l´impacte sobre l´entorn, aquestes instal·lacions contribueixen a la transferència de malalties entre els exemplars engabiats i els salvatges alhora que la barreja genètica entre unes i altres es també un factor a tenir en compte.

El tren de la costa

He de expicar lo que pasó cuando me iba, me dirigia yo hacia la costa, en la estación,….” Així comença “El tren de la costa”, aquella roda de rock dels Sírex que anys més tard va popularitzar l´Orquestra Plateria. Certament si hi ha un veritable tren de la costa, aquesta és la línia de rodalies que travessa la comarca del Maresme gairebé arran de mar.

La línia fèrria del Maresme té l´honor de ser la primera construïda a la península. El primer trajecte en ferrocarril va ser al 28 d´octubre de 1848 quan el mataroní Miquel Biada, va unir Mataró amb Barcelona per tren. Aquella primera línia de ferrocarril es podia considerar sens dubte el primer embrió de que avui es coneix com a “cinturo mediterrani” ja que l´objectiu principal del projecte era, a més del transport de persones, millorar les comunicacions entre la capital catalana i França i afavorir així la industria i el comerç de Catalunya. Aquesta iniciativa va representar també l´inici de la fi de la navegació de cabotatge, a partir d´aquell moment, les barques de mitjana que transportaven les mercaderies anirien sent arraconades a mesura que s´ampliaven la línia de fins arribar a França per Port Bou.

temporal11-1sant-isidre-capaspre

El temporal del 31 de genre de 1911 va descalçar la via del tren i va afectar nombroses a cases a Calella

Certament, aquesta construcció va suposar la primera gran ocupació de l´espai que estava reservat fins aquell moment a les platges i que només era usat, de manera molt respectuosa, pels pescadors, pels navegants i pels mestres d´aixa. La platja acabava de ser “colonitzada” en nom de progrés. En aquest mateix nom també va ser envaïda posteriorment per la Nacional II i els pobles “de mar” van començar a perdre aquest sobrenom a causa de la barrera que els aïlla inevitablement de les platges. Aquesta va ser la fi d´una manera de viure i d´entendre l´entorn més proper, les platges. Anys més tard, amb el boom del turisme de Sol i platja, el poc que queda de les platges s´havia d´intentar mantenir i fins hi tot engrandir en una espiral de paranoia que ens porta a l´absurditat de la regeneració de platges.

Amb tots els problemes derivats de l´escalfament global, la línia de rodalies R1 és un perill per a la seguretat dels sues usuaris. El tram més crític es troba entre les poblacions de Vilassar i de Mataró. Fins hi tot, els escenaris més optimistes sobre l´efecte del canvi climàtic sobre l´augment del nivell del mar, indiquen que aquest fenomen afectarà les infraestructures de primera línia i fins hi tot posarà en perill els habitatges més propers al mar.

1362581104988

La R1 de Rodalies passa per molts punts del Maresme arran de platja. Els dies de llevantades, les fortes les onades a vegades obliguen a aturar els trens. / PERE VIRGILI

Avui aquesta afectació la resumim en incidències i retards. Genera queixes d´usuaris i de l´administració autonòmica per reclamar el traspàs de Rodalies a la Generalitat. No està lluny el dia en que aquetes incidències ho deixaran de ser i es convertiran en drames humans. A mitjà termini s´hauran de prendre decisions al respecte a aquesta situació i s´haurà de decidir entre posar-hi barreres, dics i esculleres per a assegurar la continuïtat del tren de la costa i les infraestructures més properes al litoral: carretera nacional 2, passeigs marítims, edificacions de primera línia,… o bé s’haurà de posar sobre la taula un traçat alternatiu més per l´interior.

ara

Un comboi de Rodalies circulant per la costa del Maresme

Prendre aquestes decisions en el context de l´actual crisi econòmica es molt arriscat pels actuals polítics i més encara tenint en compte que aquests només es mouen amb inversions que puguin rendibilitzar en vots en els properes eleccions. Segurament haurem d´esperar una catàstrofe en la R1 perquè aquells que han de prendre decisions moguin fitxa en un sentit o en un altre. El canvi climàtic continua sent un fet llunyà en la visió miop dels polítics que només veuen fins als propers quatre anys.

Una qüestió de transparència

La transparència i el color són dos paràmetres oceanogràfics molt senzills de mesurar i que aporten molta informació als científics. De petits a l´escola ens explicaven allò de que l´aigua és un líquid incolor, inodor i insípid. Avui sabem, pel que fa a les propietats òptiques, que les aigües oceàniques tenen unes característiques pròpies que les permet identificar i diferenciar entre elles. Per exemple, les aigües mediterrànies no tenen res a veure a les seves veïnes aigües de l´Atlàntic o bé dins de la mateixa conca, les aigües més orientals i les aigües més occidentals són completament diferents.

En ser la transparència i el color unes característiques molt senzilles de mesurar fa que siguin molt adequades per a ser preses per persones alienes a les comunitats científiques. Així, aquests dos paràmetres òptics són adequadíssims per a projectes de ciència ciutadana . Sense la participació ciutadana, els estudis sobre la transparència i el color de l´aigua de mar resultarien molt costosos tant pel que fa als diners com al temps. Avui, amb la popularització dels smartphones, la connexió entre les dades preses pels ciutadans i l’anàlisi que en fa la comunitat científica es retroalimenta constantment i enriqueix mútuament ambdós.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

EL disc de Secchi és un senzill aparell que ens permet mesurar la transparència

La transparència ens indica la quantitat de partícules en suspensió que conté una columna d´aigua. Per a la mesura de la transparència és fa servir el disc de Secchi, un senzill aparell, fàcil de construir i encara més senzill d´utilitzar. Les mesures s´obtenen submergint el disc en l´aigua i mesurant la profunditat a la qual deixa de ser observat des de la superfície. Aquesta profunditat, també anomenada profunditat de Secchi, a més del valor numèric del mateix ens dona una complexa informació sobre la productivitat del lloc on es fan les mesures.

La profunditat de Secchi es troba influenciada per la quantitat de fitoplàncton que presenta la columna d´aigua. Així, quan més fitoplàncton hi ha en suspensió en la columna d´aigua, menor serà la mesura de la profunditat de Secchi. El fitoplàncton és la base de la cadena alimentària marina i el seu coneixement sobre la seva distribució, abundància i estacionalitat es cabdal per a saber l´estat de salut dels nostres oceans.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L´escala de Forel-Ule permet mesurar el color de l´aigua

Amb l´escalfament global degut al canvi climàtic, aquests organismes microscòpics del plàncton poden patir fortes fluctuacions que, amb la simple mesura de la profunditat de Secchi es poden quantificar. En aquest sentit, l´any 2013 va començar un projecte de ciència ciutadana anomenat Secchi. L´objectiu del mateix és la de crear una base de dades de llarga durada sobre les variacions que pateixen les poblacions de fitoplàncton arreu dels mars i oceans del món. A través d´una app per a smarthphone es poden enviar les mesures de la profunditat de Secchi juntament amb altres dades d’interès a la comunitat científica que està treballant aquest tema.

Per a mesurar el color de l´aigua de mar es fa servir l´escala de Forel-Ule, una mena de “pantone” de colors que es compara amb el color real de l´aigua. En aquest cas l’inconvenient per a ser incorporat en projectes col.laboratius rau en poder tenir a l´abast del públic l´escala de colors. Per aquesta raó s´ha desenvolupat una altra aplicació de mòbil que permet conèixer el color de l´aigua i comparar-lo amb l´escala de colors de manera molt senzilla. En aquest sentit, també s´està desenvolupant un software que, a partir de les fotografies preses i enviades a través d´un smartphone, se’n fa un anàlisi per a determinar el color de l´aigua segons aquesta escala.

El musclo, un marisc molt popular

Un dels millors records d´infantesa que tinc de la meva família és quan anàvem a la platja tots plegats a passar el dia. Arribàvem ben d´hora i acabàvem la jornada amb les últimes llums. A la platja de la Murtra a Sant Pol, esmorzàvem, dinàvem i també berenàvem. Un dels moments més esperats era quan anàvem fins a les roques a arreplegar un grapat de musclos que, un cop nets, els coíem amb un fogonet i els menjàvem allà mateix.

Aquest comportament, abans molt habitual, doncs no érem pas els únics que fèiem això, avui s´ha convertit en una pràctica no exempta de risc. Ara ja pràcticament ningú consumeix els musclos “salvatges” de la nostra costa i encara menys a la mateixa platja acabats d´agafar. L´afany regulador i sancionador de les administracions i les recomanacions sanitàries han produït un canvi d´hàbits en molts pocs anys.

musclos-al-vapor

Preparats al vapor resulten excel.lents

Al Maresme els musclos entapissen les roques de la costa creant veritables mantells negres. Consumits bullits a la mateixa platja són una menja excel·lent pel seu intens gust a marisc. La costa del Maresme es un bon lloc per a la captació de larves de musclo que després s’engreixaran a les muscleres d´arreu. Al calador de “Els colls” davant del Masnou, durant anys hi va haver instal·lacions per aquest efecte.

Certament consumir animals filtradors, com ara els musclos, sense haver estat depurats abans s´ha convertit en una activitat de risc malgrat que no conec cap cas d´intoxicació per aquesta raó. Ja en els anys 30, Emerencià Roig en la seva obra “La pesca a Catalunya” (1927) fa referència a aquest fet especialment per la proliferació de vivers. En aquest cas, els musclos als quals es refereix l´autor estaven situats a dins els ports que, amb la introducció dels motors d´explosió i l´abocament de residus fecals canvien ràpidament la qualitat de les aigües i que, malgrat tenir un bon aspecte, acumulen al seu interior toxines que poden provocar trastorns estomacals que podien arribar a ser severs. Roig documenta fins hi tot cassos d´intoxicacions que han arribat a produir la mort.

musclo1

EL musclo és sens dubte, el marisc més popular

Actualment els musclos que es comercialitzen a les peixateries procedeixen de muscleres, la majoria situades a les badies del Delta de l´Ebre, els Alfacs i el Fangar. L´espècie comercialitzada, Mytillus galloprovincialis, és la més adaptada a les aigües mediterrànies.

En aquest cas, els productors d´aquest mol·lusc a les “Terres de l´Ebre”, estan patint les conseqüències de: la disminució del cabal i de l´aport de nutrients per part del riu, dels abocaments incontrolats a les badies, de la disminució de l´oxigen dissolt en l´aigua i sobretot de l´augment de la temperatura superficial de l´aigua a causa de l´escalfament global. Quan la temperatura de l’aigua de mar està per sobre dels 28 º C, s´atura el creixement de l´espècie i les cries de musclo acaben morint.

muscleres_delta

La practica totalitat de producció de musclos és a les musclesres del delta de l´Ebre

Malgrat totes aquestes recomanacions i sancions, continuo consumint el musclo de roca que creix a la costa del Maresme. A la instal·lació de la piscifactoria abandonada que hi havia just davant d´Arenys de mar hi creixien uns musclos excel·lents que no tenen ni punt de comparació amb els exemplars controlats sanitàriament i de gust aigualit que es poden trobar a les peixateries. I és que, sóc un temerari, o potser sóc un romàntic.

Pescar amb els peus a terra (I): ralls i fitores

Hi ha alguns sistemes de pesca ancestrals que tenen com a denominador comú el fet que el pescador els cala i els lleva des de la mateixa platja, mullant-se, com a molt, els peus fins als genolls. Tots aquests ormeigs de pesca d´aquest grup avui estan pràcticament desapareguts degut a que, precisament l´estreta franja on es calaven antigament avui és un espai pràcticament erm de vida, són coses del mal anomenat progrés. Només les canyes de pescar són significatives si més no a nivell de pesca recreativa.

Temps era temps, que en els dies de calma xixa, els pescadors sortien amb els ralls, les fitores, els rastells o les canyes a provar sort. Eren sistemes de pesca de subsistència i d´autoconsum en una època on una gran majoria passava penúries. Pescadors i no pescadors tenien en algun de racó algun d´aquests enginys que els permetia capturar bon peix sense necessitar d´embarcar-se.

josep-torta

El Rall encara s´usa de forma recreativa en alguns punts del delta de l´Ebre. Foto: Josep Torta

Aquests ormeig de pesca es podrien classificar en quatre categories. La primera, inclouria els enginys fets amb xarxa on hi destacaria el rall. En el segon grup els estris metàl•lics que servien per enfilar el peix tal i com si fossin llances. En aquest grup hi hauria la fitora. La tercera categoria la formarien el que avui en dia anomenem ormeigs de canya que inclou la més popular d´aquestes tècniques. Per acabar hi hauria els rastells de marisqueig. Dins d´aquesta categoria també es podria incloure també la recol•lecció de mol•luscs fixats a la roca com ara les pagellides o el populars musclos així com la captura de garoines amb les garoteres.

El Rall és una xarxa circular que és llançada amb molta tècnica i habilitat per a capturar els peixos que s´acosten més a la franja litoral. Tota la circumferència d´un rall està armada amb ploms perquè, un cop la xarxa cau a l´aigua, aquesta s´enfonsi ràpidament. En el centre del rall hi ha una cap que al ser estirat converteix el parany en una bossa d´on és impossible sortir. Els ralls van ser introduïts a casa nostra a l´època de dominació musulmana.

fitora

Fitores al Museu de la peca de Palamós

L’ús de ralls era molt popular en estuaris, en la desembocadura de rius i en la pesca fluvial. Cal certa destresa i molta tècnica per a llençar correctament un rall. El pescador solia portar el rall a l´espatlla i al llançar-lo li donava un moviment de rotació i havia de procurar que aquest caigués totalment desplegat.

El rall havia estat un ormeig de pesca molt estès al delta del Llobregat. També era utilitzat al Ter i a l´Ebre. Precisament avui encara es llança algun rall a la zona del delta d´aquest riu. Amb el rall es pescaven mabres, llisses i en general peix menut. En l´actualitat al país valencià hi ha associacions a mig camí entre la tradició i l´activitat esportiva que es dediquen a la recuperació d´aquest ormeig i que organitzen exhibicions, i fins tot campionats.

Entre els enginys de pesca de ferro i que enfilen el peix hi ha la fitora. Aquest es un dels aparells de pesca més senzills i alhora més cruels que existeix. Aquests sistemes de pesca són segurament dels més ancestrals i avui ja estan pràcticament en desús. En aquest grup, a més de les fitores, inclourem els arpons, l´arpeta o el ganxo. Una fitora està formada d´un mànec llarg, normalment de fusta, a l’extrem del qual hi ha un travesser perforat amb punxes en nombre molt variable. Per pescar amb fitores cal enfilar el peix des de la superfície com aquell que fes servir una llança. L´inconvenient, evidentment és que la captura resulta molt malmesa.