El pallasso, el peix del carnaval

En aquests dies de carnaval, què millor que una historiademar del peix més carnavalesc de tots.

El peix pallasso (Amphiprion ocellaris) és un acolorit peix que, talment sembla que vagi tot l´any disfressat. El seu cos, de colors molt vistosos, combina el taronja amb diverses franges blanques, normalment tres que tenen el marge negre. L´aleta caudal és arrodonida i presenta el cos impregnat d´una mucosa que el protegeix del verí de les anemones. La seva mida màxima oscil•la al voltant dels 10 cm

L´espectacularitat dels colors dels seu cos fa que sigui una espècie molt popular en aquariofília per la qual cosa es cria en captivitat. Malgrat aquest fet, el seu hàbitat natural són les aigües tropicals de l´Oceà Índic i Pacífic en el qual s´associa als esculls de corall. A la gran barrera de corall australiana i al mar roig hi són abundants. Viu en les aigües superficials fins a uns 15 m de profunditat com a màxim.

Buscando_a_Nemo

Fotograma del film “Buscando a Nemo” que va popularitzar encara més aquesta espècie

Normalment viu en simbiosi amb les anemones de mar, especialment les de l´espècie Heteractis magnifica, Stichodactyla gigantea i Stichodactyla mertensii. El peix es protegeix dels seus depredadors pels tentacles urticants de l’anemone ja que els animals petits i de colors cridaners ho tenen complicat per sobreviure en aquest ambient. En aquest cas, també, el peix neteja els paràsits que poden afectar al pòlip. Per altra banda, l´anemone s´alimenta de les restes de menjar que deixa caure el peix. Com en totes les relacions de simbiosis, els dos components de la relació en surten beneficiats.

Es una espècie hermafrodita proteràndrica, és a dir, la determinació de sexe ve donada per l´entorn ambiental on es troba i per l´edat. Normalment en els primers mesos de vida és mascle i més endavant esdeveneix femella. En els grups de peixos pallasso, la femella dominant és lleugerament més gran que les altres. Quan aquesta mor, el mascle més proper en el nivell de jerarquia canvia de sexe i es converteix en femella.

250px-Anemone_purple_anemonefish

Simbiosi entr el pis pallasso i l´anemone de mar

La seva reproducció es ovípara amb vincles molt forts amb la seva parella. La temperatura és el factor que determina la reproducció. La femella diposita els ous molt a prop de l’anemone on la parella en t cura fins a l´eclosió. Darrerament s´ha descobert que les cries de peix pallasso, un cop han nascut, recorren llargues trajectòries de centenars de kilòmetres aprofitant els corrents marins per anar d´un escull de corall a un altre.

El peix pallasso té un comportament molt territorial, aquest es troba centrat en l’anemone amb la que busca resguard. Normalment les femelles, més grans i agressives són les que porten la veu cantant. Es tracta d´una espècie omnívora. La seva dieta està formada per algues, mol•luscs, petits crustacis, zooplàncton i els paràsits que s’adhereixen a l´anemone.

La popularitat d´aquesta espècie es deu sobretot al fet que ha servit d´inspiració pel llargmetratge animat “Buscant a Nemo” on el protagonista és precisament un exemplar d´aquesta espècie.

Una qüestió de mides (primera part)

Dins la reglamentació pesquera hi ha tota una regulació que fa referència a la talla mínima que es pot capturar una determinada espècie amb valor comercial. Aquesta legislació busca assolir els màxims nivells de sostenibilitat en la pesca per poder mantenir els stocks a una situació òptima per a garantir-ne la supervivència i defugir la sobreexplotació.

Evidentment, del que és tracta, es que l’art de pesca sigui el màxim de selectiu possible per a només capturar aquelles espècies amb la mida reglamentària i això passa, entre d’altres coses, per la regulació de la malla de l’art i per l’establiment d’aturades biològiques. De res serveix una regulació de talles mínimes si els arts continuen sent poc selectius i s’ha de descartar per mida bona part de la captura.

epap-talles-minimes-autorizades

Mètode de mesura de la talla segons el grup d´organismes

La talla mínima de les espècies comercialitzables bé fixada per l’administració. Aquestes es determinen segons el calador (en el nostre cas farà referència al calador mediterrani català) i ha de tenir en compte que l’espècie, quan sigui capturada, ja hagi arribat a la maduresa sexual i s’hagi pogut reproduir.

En el àmbit normatiu els decrets i les disposicions que reglamenten les talles mínimes estan recollides en l’annex III del Reglament del Mediterrani, i les que estableix el Reial Decret 1615/2005, de 30 de desembre, pel qual es modifica el Reial Decret 560/1995, de 7 d’abril, únicament quan siguin més restrictives que les del Reglament (CE) 1967/2006 del Consell, de 21 de desembre de 2006, relatiu a les mesures de gestió per a l’explotació sostenible dels recursos pesquers en el mar Mediterrani i pel qual es modifica el Reglament (CEE) núm. 2847/93i es deroga el Reglament (CE) núm. 1626/94 (DOUE L 409 – 30/12/2006).

mides

Una manera molt pràctica de comprovar la talla mínima en les especies més consumides

Per altra banda, les talles mínimes volen impedir la comercialització de peix immadur que, normalment és molt més apreciat en els mercats que no pas els exemplars adults. La lluita per tal d’eradicar la mala pràctica de la comercialització de peix immadur passa per la sensibilització a diversos nivells. En un primer nivell els pescadors haurien d´estar sensibilitzats de que aquesta mala pràctica a curt termini els perjudica a ells mateixos. En un segon nivell, els peixaters o els compradors no haurien de adquirir aquell gènere que no arriba a la mida legal. I en un tercer nivell, nosaltres mateixos, els consumidors, no hauríem d´adquirir aquells exemplars de la peixateria que no arribin a la mida legal.

En aquest mateix sentit també és molt important el control de tot aquell peix que surt dels canals de distribució legals i es ven de “sota mà” des de la mateixa barca. Una pràctica molt estesa i que només es podrà eradicar amb la col•laboració de propi pescador i dels compradors (normalment restauradors de la zona que compren aquest peix menut per a tenir-lo a les cartes dels seus restaurants).

seitó

El seitó es una de les especies més susceptibles a ser comercialitzada amb mides inferiors a la legal

Al marge de les inspeccions que puguin realitzar periòdicament els membres del Seprona a les llotges catalanes i que, de tant en tant, acaben amb alguna denuncia a algun pescador, hauria de ser el propi pescador el responsable. També hi ha hagut denuncies a peixateries o en restaurats i guinguetes de platja que han estat tramitades pels equips competents a partir de les denuncies dels propis clients. Trobo que una molt bona pràctica seria la de tenir penjat en les peixateries i els restaurants “de peix” els cartells informatius amb les talles mínimes de les espècies que es comercialitzen a Catalunya i es bo saber que en alguns establiments aquesta mesura ja es porta a la pràctica des de fa temps.

(continuarà)

Atrapados en el hielo: cent anys

Es busquen valents per a un viatge perillós. Sou petit. Molt de fred. Llargs mesos de foscor. Perill constant. Retorn amb vida no garantit. Honor i reconeixement en cas d´èxit.

wanted-shackletonAra fa just 100 anys que l´Endurance va quedar retingut irremediablement a la banquisa antàrtica. Tot va començar uns anys abans quan Ernest Shackelton va publicar el seu famós anunci a la premsa de l´època per a reclutar la tripulació per a la seva aventura antàrtica. En contra del que es pugui pensar, més de cinc mil persones van respondre a aquesta crida cosa que va fer que s´hagués de passar un procés de selecció per a triar els 27 escollits que formarien part de la tripulació de l´Endurance.

Una de les particularitats de l´expedició de Shackelton és la gran quantitat de fotografies que es van poder conservar. Fank Hurley, un dels tripulants, va immortalitzar molts dels moments dels 20 mesos en que Shacklenton i la seva tripulació van romandre atrapats en el gel antàrtic. Gràcies a tota aquesta documentació gràfica, que es va poder salvar, es va produir una pel•lícula sobre aquesta gesta. El guió va ser escrit per Caroline Alexandre, l´autora també del llibre amb el mateix nom.

endurance

L¨endurance empresonat al gel antàrtic

El 3 d´agost de 1914 Ernest Shackleton i la seva tripulació van posar rumb a l’Antàrtida en una de les aventures més espectaculars que ha viscut mai la humanitat i en un exemple de lideratge, de superació i de supervivència sense precedents. La nit del 18 de gener el vaixell va quedar empresonat en el gel irremeiablement i, finalment, després de nou mesos d´esforços per intentar alliberar-lo, les tensions exercides per la massa de gel van acabar enfonsant-lo.

Un cop perdut el vaixell en el gel, la tripulació de l´Endurance van recórrer a peu, centenars de quilòmetres per la banquisa arrossegant les barques de salvament que havien pogut recuperar, fins arribar a aigües obertes. Finalment el 9 d´abril, ja a mar obert, emprenen una travessia de cinc dies amb unes temperatures al voltant de -20ºC i tempestes de neu continuades. Acaben arribant a l´illa Elefant, la primera “terra ferma” que trepitjaven després d´un any i mig.

RECORREGUT

El periple de Shackleton des del mar de Weddell on va quedar empresonat i fins a Georgia del Sud

A partir d´aquest moment, el mateix Shackelton i cinc dels seus mariners van embarcar en un dels bots salvavides, el James Carid, per intentar arribar a Georgia del Sud travessant el perillós passatge de Drake. Disset dies més tard, els sis navegants van arribar a la badia del rei Haakon, un paratge deshabitat situat a uns quaranta quilòmetres de la zona civilitzada més propera.

james carid

Arrossegant el James Caird pel gel. Amb aquest bot Shackelton i cinc dels seus mariners van fer una travessia a mar obert de més de 800 milles

Aquí, Shackelton, acompanyat per dos dels seus homes, va creuar l´illa travessant muntanyes gelades fins arribar a l´estació balenera Strommess. A partir d´aquest moment començarien els rescats dels tres mariners que havia deixat a l´altra banda de l´illa i de la resta de la tripulació que estava a l´illa Elefant.

Així, el 10 de gener de 1917, dos anys i mig després de l´inici de l´epopeia, i sense haver patit cap baixa entre els mariners, l´aventura de l´Endurace es va acabar. Quan van arribar a casa, van trobar una Europa en guerra que no va tenir cap reconeixement envers a aquests autèntics herois de la supervivència i la superació. Segurament la darrera de les frases de l’anunci, “honor i reconeixement en cas d´èxit”, és l’única que no es va portar a terme.

La garbinada d´inici d´any

A la memòria de l’Alfred i de l’Agustí que han deixat la seva vida en aquest episodi de vent. Companys, ens trobarem al mar.

Des d´inicis d´any i fins fa ben pocs dies, la situació meteorològica marina ha estat dominada per una potent garbinada. Malgrat que a la nostra costa els temporals de garbí solen ser més habituals que no pas les llevantades, la peculiaritat d´aquest episodi ha estat: la força amb què ha bufat el vent, convertint-se en un temporal dur, la durada de l´episodi que ha estat insòlitament llarg i l´època de l´any en què es produeix allà on són molt més habituals les llevantades o bé els períodes anticiclònics de minves, que no pas el vent de garbí.

isobares 10gener

Mapa isobàric del dia 10 de gener amb una clara situació de garbinada. La depressió està situada a les illes Britàniques i l´Anticicló al nord d´Âfrica

Aquests dies s’ha arribat a ratxes de vent superiors als 60 km/h que ha alterat substancialment l´estat de la mar aixecant onades de fins a 2,5 m. La xarxa de boies d´onatge han registrat onades de fins a 5 m a mar obert. A la zona litoral han estat freqüents les àrees de forta maror i maregassa i l´impacte de les onades sobre la línia de la costa i les roques ha estat espectacular sense arribar a produir danys en les infraestructures més properes.

Una altre dels efectes d´aquesta ventada ha estat la pujada sobtada de temperatures que, en alguns cassos, s´ha arribat als registres màxims històrics per a un mes de gener. Aquets dies, a molts indrets, els valors s´han situat entre els 21 i els 25 º C, talment com si estiguéssim en plena primavera.

20160111_141301

El temporal de garbí afectant la platja de Calella

En un altre sentit, les conseqüències d’aquest episodi de vent, d’onatge i de mar ha estat la pèrdua de dos companys d’afició. L´Alfred Milà segurament el pioner del caiac de mar a Catalunya i un palista molt experimentat que va desaparèixer en el freu que separa Eivissa de Formentera el passat 5 de gener i l´Agustí Argany un palista barceloní que va sortir de Badalona en direcció a Barcelona el dia 6 de gener i que també està desaparegut.

Aquesta situació tant particular s´explica per la presència d´un potent anticicló al nord d’Àfrica i una àrea de baixes pressions molt ben constituïda a les illes britàniques que ha afectat a bona part del nord oest d’Europa i que ha deixat l´àrea mediterrània exposada a l´entrada de vent de component oest que ha estat la causa d´aquest temporal de vent i mar.

20160111_140814

Garbinada afectant la Costa del Maresme a Sant Pol

Sempre he pensat que quan el garbinet, amable i fresc, típic de l’època més calorosa de l´any, es converteix en un temporal de garbí, aquest es transforma en un vent del que ens n´hem de malfiar. Les garbinades solen ser traïdores en comparació a la tramuntana, molt més noble. A l’estiu les garbinades, que solen ser vents tèrmics, s’aixequen de cop i volta. La gradient de temperatura entre les masses d´aigua i la terra és el responsable. Josep Pla, en referència a aquest vent deia: “Quan fa vent de garbí, la gent s’encongeix, té mal de cap, migranya, depressió, una espècie de malenconia desagradable i aclaparadora. Moltes persones se’n ressenten; el vent les fa patir”.

Aquests fets els coneixen ben bé els pescadors de la costa central catalana que van decidir restar amarrats a port a resguard de la garbinada aquests dies. A la costa del Maresme les garbinades solen erosionar les platges situades a llevant dels ports, aquestes acostumades a acumular sediments per l’efecte barrera de les esculleres, veuen reduïda la seva superfície després d’un episodi de garbí i equilibren d’aquesta forma el balanç global erosió/sedimentació.

Els entorns de Begur

Un dels indrets de la costa catalana més espectaculars és el tram que hi ha pels entorns del Cap de Begur. Allí, impressionats penya segats, amb tonalitats ben contrastades sorprenen al navegant quan es submergeixen en les aigües cristal•lines. De tant en tant, algun racó a recer on l´activitat humana hi ha deixat la seva empremta, algunes vegades de manera elegant, d´altres del tot irreverent. Els pins, gairebé a “pet d´ona” s’afegeixen a aquest espectacle natural. És precisament la força d´aquest paisatge el que ha encisat als habitants de la zona que, malgrat penúries passades, han continuat vivint-hi.

Aquest paisatge litoral tant abrupte contrasta amb els suaus relleus que es troben a l´interior del massís. En alguns trams d´aquesta costa els penya segats poden arribar a assolir els 100 m d´alçada. Els freus també tenen el seu protagonisme malgrat que es limiten gairebé tots a la zona d´Aiguaxelida, una mica més al sud.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La taca de sofre fa inconfusible l´entrada de la cova de la taca Ocre

El cap de Begur està gairebé al límit meridional de la tramuntana. En aquest punt el vent del nord es comença a allunyar del litoral per entrar a mar obert on es reforça en direcció a la costa nord de Menorca. De fet, el costat de llevant del Cap de Begur està totalment exposat a la tramuntana mentre que el de ponent està una mica més protegit. Malgrat tot, la zona continua sent un país de tramuntana i aquesta arriba amb força ben bé fins a Sant Sebastià.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sa Vinya Espatllada és una bonica platja a la base d´u imponent penya segat

A nivell geològic, els entorns de Begur són terra de contrastos. El massís de Begur és un dels massissos paleozoics més interessant de Catalunya. Es pot afirmar sense por a equivocar-se que aquest tram de costa és un veritable museu geològic a cel obert i la seva riquesa mineral ha estat explotada de manera precària per part de la població local que, malvivia del mar i dels seus recursos. Moltes de les explotacions mineres que, eren de caire familiar, van ser actives fins a inicis del segle XX i en molts casos es trobaven a tocar de la mateixa línia de costa, fins i tot, a vegades, el mineral s´extreia des d´una barca estant. Les mines de Begur explotaven les vetes minerals en forma de filons que travessen les formacions rocoses. Els principals minerals que se’n extreien van ser la calcopirita, la pirita, la galena, la malaquita, la calcita, el quars o la goethita entre d´altres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Es Degotís, un impressionant salt d´aigua a llevant del Cap de Begur

A nivell rocós, les pissarres i els esquistos de tonalitats fosques són predominants al nord del Cap de Begur i fins a la platja de Pals. Aquests donen topònims com Ses Negres. Al mateix Cap de Begur aquests materials més foscos es combinen amb les calcàries grisoses i marbres metamorfitzats més clars. A ponent d´aquest prenen protagonisme les granodiorites de tonalitats rosàcies, especialment a la zona d´Aiguablava o els leucogranits que es van alternant amb filons granòfirs obscurs com ara en el tram de Cala Marquesa.

Històricament, a més de l´explotació minera, la costa de Begur ha anat lligada a la pesca del corall vermell que, temps era temps, entapissava els rics fons marins la zona. Els corallers de Begur tenien anomenada arreu.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El racó de Ses Falguerínes es molt humit i està tapissat de molses i falgueres

A nivell personal, en les immediacions del propi Cap de Begur s´hi localitzen alguns dels punts més màgics: El racó de Ses Falguerínes, on l’erosió càrstica ha originat una interessant cavitat amb un microambient molt humit. Al seu interior hi abunden les molses i les falgueres. Es Degotís, com el seu nom indica, un petit salt d´aigua molt agradable en l’època de calor. Sa Vinya Espatllada, una petita platja en la base de l´extraplom d’un impressionant penya segat que, tal volta, sembla que tingui que davallar en qualsevol moment.

La costa també presenta algunes de les coves més interessants de tota la costa catalana. La cova d´en Gispert, de més de 150m de fondària. La cova des Bisbe amb gairebé 40m o la cova de la Taca Ocre, que rep aquest nom per l´aflorament de sofre que hi ha en la seva entrada, en són els exemples més destacats.

Peix per Nadal

Nadal és època de consum, de disbauxa econòmica i gastronòmica on el peix i el marisc ocupen un lloc destacat. El mercat central del peix a Mercabarna abasteix més de la meitat del peix que es consumeixen a les llars catalanes aquests dies. De promig, distribuiran aquestes festes de nadal més de sis mil tones de peix i marisc.

Al marge de la tradicional escudella, l’àpat estrella de les taules catalanes, els plats de peix cada vegada són més present en les opulentes taules nadalenques. Des dels fumats nòrdics fins als més exòtics mariscs d’arreu del món o els peixos de bona mida dels pescadors locals per a ser enfornats.

Però, com podríem contribuir a què els nostres àpats de peix fossin el màxim de sostenibles?

2012-08-21 19.24.26

Aquests dies les peixateries estan plenes de gom a gom

La resposta a aquesta pregunta passa pel consum de productes de proximitat, fresc i de temporada, cosa no sempre fàcil perquè dins dels grup dels peixos i del marisc, aquests dies hi ha unes espècies vedets que, són les més demandades: el lluç, el rap, les dorades de bona mida, les gambes, les ostres, les llagostes o els llamàntols es converteixen en el reis de la taula competint amb l´escudella, el capó o els canalons.

Conèixer amb precisió la procedència del peix i del marisc que pretenem consumir és una de les coses més difícils d’esbrinar en aquestes dates. La gran demanda fa que arribi producte d´arreu del món. Una mateixa espècie pot provenir d´Estats Units, del Sud est Asiàtic, dels països nòrdics o de les llotges catalanes.

gambaroja

La gamba vermella, una de les reines d´aquestes festes

Dins dels consells per a un consum responsable de peix en aquestes festes hi ha el fet d´escollir peix “salvatge”, capturat amb arts de pesca selectius i respectuosos amb el medi ambient, amb certificació de qualitat i refusar aquells productes provinents de l´aqüicultura intensiva, ja que normalment el seu engreix produeix impactes importants en l´entorn. En el cas dels cultius marins, que representen quasi la meitat de la producció mundial d’espècies comestibles, també ens hauríem d’informar de l’impacte que produeixen les piscifactories en el entorn i sobre les poblacions de pescadors locals. Evidentment, com sempre, hauríem de refusar els exemplars immadurs que no arriben a la talla mínima.

Si aneu a comprar el peix als supermercats, procureu buscar aquelles espècies que portin segells de qualitat com el MSC que certifiquin la seva pesca responsable i respectuosa amb les comunitats locals de pescadors. La certificació MSC és una garantia de respecte i sostenibilitat. Com a actors responsables hem d’exigir saber on s’ha capturat cada espècie, el sistema de pesca utilitzat i si és una espècie que té la seva població sobreexplotada o no en una determinada àrea geogràfica.

Bones festes a totes i tots i bones històriesdemar

Quins ous!

Una de les coses que crida més l´atenció dels elasmobranquis (taurons i rajades) és la forma que tenen els seus ous. En general, la majoria dels peixos d’aquest grup ponen ous, ja siguin ovípars o ovovivípars.

Els ous de les rajades tenen una forma molt característica que els fa inconfusibles. En general són estructures còrnies, normalment de colors foscos i un xic translúcides. Presenten unes protrusions en forma de filaments en els seus vèrtexs que serveixen per adherir-se al fons (a les roques, a les algues, a les fanerògames, a les gorgònies,..). Totes les rajades són espècies ovípares que dipositen els seus ous protegits per una càpsula. A l´interior d´aquesta estructura de queratina s´hi desenvolupa l´embrió durant alguns mesos.

bossa de sirena

Les bosses de sirena son relativament freqüents a les nostres platges

Les càpsules de rajada són anomenades bosses de sirena (bourses de sirène). La mida i la forma són característiques de cada espècie. És molt fàcil que els temporals les arrosseguin fins a les platges amb altres fragments i restes d´éssers vius. La presència d’aquestes estructures a la sorra, la seva abundància i estacionalitat són indicadors de l´existència d’àrees reproductores properes, una dada valuosa per a conèixer l´estat de les poblacions d´aquests animals.

A la mediterrània hi viuen 17 espècies de rajades diferents i, segons la UICN (Unió Internacional de Conservació de la Natura), d´aquestes n´hi ha 5 que es troben amenaçades, n´hi ha 6 que estan apunt d´estar-ho, n´hi ha 4 de les quals no es disposa de prou dades per avaluar les seves poblacions i només dues espècies es troben fora de perill d´extinció.

012_Oeufs_de_raies_ou_bourses_de_sirenes

Les platges del delta de l´Ebre són les presenten més presència de càpsules de rajada.

L’interès cap a les rajades es deu sobretot al fet que la majoria d´espècies són típiques d´habitats bentònics més o menys litorals, on viuen, es desenvolupen, s´alimenten i es reprodueixen. Els descens en les seves captures per part dels pescadors és un altre símptoma d’alerta sobre l’estat de les seves poblacions. Les rajades són capturades amb l´art de bou, tresmall o palangre i malgrat que hi ha espècies amb un interès comercial considerable com ara l’escrita (Raja asterias) la seva biologia és bastant desconeguda i no es duen a terme cap tipus de seguiment de les seves poblacions.

Les rajades són animals de creixement lent, de maduresa sexual tardana i de baixa fecunditat, en una ouada es ponen entre 40 i 150 ous. Aquest fet, combinat amb la pressió pesquera a la que estan sotmeses, fa que siguin espècies especialment sensibles.

Per tal d´aprofundir en el coneixement de les poblacions de rajades s´ha desenvolupat un projecte de ciència ciutadana de recollida i identificació de les càpsules d´ous de rajada que arriben a les nostres platges. Amb una metodologia molt senzilla i a l´abast de tothom es pretén registrar les troballes d´aquests ous en les platges catalanes.

poster ous

Pòster per a identificar les càpsules de rajada de les costes de Bretanya

En altres indrets, especialment a la costa atlàntica, s´estan duent a terme des de fa alguns anys projectes similars amb un grau de participació ciutadana i implicació dels investigadors elevat. Aquests projectes han permès obtenir informació de la seva distribució i també han servit per avaluar l’època de reproducció, la seva abundància i per estimar l´evolució de les seves poblacions. Aquest és un altre exemple de la força del projectes de ciència ciutadana col•laborativa.

El Gall, un peix Bíblic

Sant Pere, patró dels pescadors, té l´honor d´haver deixat el seu nom a algunes espècies marines com ara la barqueta de Sant Pere (Velella velella) o bé el gall de Sant Pere (Zeus faber).

1831-1841

El Gall de Sant Pere segons un gravat del s XVIII

Aquest peix, rep el nom de gall per les llargues espines de l´aleta dorsal que recorden la cresta d´aquesta au. El sobrenom referent al Sant es pel fet que, segons la Bíblia, les marques que té a ambdós costats del cos corresponen a les empremtes dels dits del Sant pescador que el va agafar seguint les ordres de Jesucrist per a treure-li de la boca una moneda d´or per a poder pagar tribut al temple, tal i com queda recollit a l´evangeli de Sant Mateu “vés al llac, tira l’ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dóna’ls-la per mi i per tu” (Mateu, XVII, 27).

Com a nota curiosa, el seu nom popular en anglès és John Dory, es tracta doncs, d´un dels pocs peixos que té nom i cognom humà.

Zeus.faber_2

El Gall de Sant Pere

El Gall de Sant Pere té un forma característica que resulta inconfusible. Té el cos ovalat, alt i marcadament comprimit. El cap és fort i gros amb el rostre allargat, els ulls grans i la boca també grossa i protràctil. L´aleta dorsal és única i molt aparent proveïda de 9 a 11 radis espinosos tous exageradament llargs. A la base de l´aleta dorsal i anal presenta un seguit de crestes òssies. Les aletes pectorals són curtes i arrodonides i les aletes pelvianes són grosses amb radis espinosos també.

La coloració general del cos és verd gris amb tonalitats daurades. Presenta una taca fosca circular, amb reflexos blavosos rodejada d´una aureola més clara al mig de cada flanc. La seva mida oscil•la bastant, en general són freqüents els exemplars de 25 a 30 cm.

És una espècie d´ambients mesopelàgics i bentònics. Mal nedador. Es nodreix bàsicament de altres peixos, es troba a les baules més altes de la cadena alimentària. Caça les seves presses mig enterrat a la sorra utilitzant les espines dorsals com a esquer per atreure-les i projectant sobtadament la seva boca cap enfora. Viu aïllat o en grups reduïts sobre fons arenosos i fangosos entre els 20 i els 200 m de profunditat. Acostuma a descansar en el fons recolzat sobre un dels seus flancs.

gall

El Gall de Sant Pere segons una obra de l´artista Carles Bros

El gall de Sant Pere és una espècie ovípara, es reprodueix de juny a agost. La fecundació és externa, els ous fan entre 2 a 3mm i són pelàgics.

Es pesca sobretot amb l´art de bou i també amb el palangre. Els exemplars de mida grossa són molt apreciats a la subhasta. La seva carn és finíssima, ferma, saborosa i d´una qualitat excel.lent. Ha estat una espècie molt apreciada des de l´antiguitat. La riquesa gustativa de les seves espines i cartílags contribueixen a aquest fet.

Peix sense preu

Us heu preguntat alguna vegada quantes espècies diferents de peix soleu cuinar i consumir? Sabeu que als ports de Catalunya es comercialitzen al voltant de 125 espècies diferents? Amb un senzill càlcul podreu saber quin percentatge d’espècies comercialitzades realment consumiu. En general aquest valor és bastant baix, sobretot a les grans capitals i en les poblacions on no hi ha un port pesquer a les rodalies.

peix fresc

El peix de proximitat es garantia de fresc i de qualitat. Foto: Glòria Fernandez

Si establíssim un rànquing de les espècies més demandades a les peixateries, la llista no arribaria a ser un “top ten” per manca de candidats, en ella inclouríem: el llenguado, el lluç, el rap, la tonyina, el bacallà i pocs representants més. Totes aquestes espècies pateixen una greu sobreexplotació ja que les demandes del mercat no disminueixen mai.

El cas contrari a aquest, el formarien aquelles espècies sense gaire sortida a les llotges perquè no existeix demanda al mercat. Aquest grup estaria format per una llarga llista amb espècies com: el sorell, la boga, la bròtola, el verat, el gerret, la xucla, la llissa, la bacora, el bis o l’espet entre d´altres. En aquesta llista també s´hi podrien incloure espècies amb molta espina com el pagell, el besuc o l´aranya,… Tot aquest peix que, es ven a baix preu, se sol agrupar sota la denominació de “peix sense preu”.

sorell

El sorell forma part d´aquest grup anomenat “peix sense preu”

Sota aquest concepte s’agrupen totes aquelles espècies de peixos que, malgrat que són capturades amb diversos arts de pesca, tenen poc valor comercial i per tant poca sortida en llotja on assoleixen un preu molt baix. Moltes vegades als pescadors els resulta més rendible llançar-los per la borda que no pas perdre el temps en vendre’ls.

El preu és evidentment un reclam, però hi ha altres raons que fan molt recomanable el seu consum, com ara que amb la diversificació es redueix la pressió pesquera sobre les espècies “top ten”. A més, el “peix sense preu” inclou espècies fresques, de temporada i de proximitat en contraposició a les espècies ultracongelades que vénen de l´altra banda del món i que a més de tenir una qualitat més que dubtosa, contribueixen a augmentar la petjada ecològica en relació a les emissions de CO2. En un altre ordre de coses, amb aquest consum, també contribuïm a recuperar receptes gairebé oblidades que formen part del nostre patrimoni. En definitiva, el consum d’aquestes espècies representa una manera de gestionar els recursos pesquers d’una forma molt més sostenible.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El “peix sense preu” sol ser una activitat de pesca artesanal

El concepte de “peix sense preu” apareix a partir del moviment slow food que promociona la cuina tradicional amb productes de proximitat. Aquí, s’anomena slow fish per a promocionar la pesca sostenible ja que gairebé sempre aquestes espècies són capturades per pescadors artesanals amb arts de pesca tradicionals (palangre, tremall, soltes,…). Fins tot cuiners de gran renom han preparat receptes amb aquestes espècies. De totes maneres, cal tenir molt present que alguns dels membres d’aquest grup com ara les tremoloses o la moixina estan catalogades com a vulnerables i no es recomana el seu consum.

Segons els experts, i a nivell global, la majoria d’espècies que ara són abocades al mar o bé que serveix per a elaborar pinsos, si es destinessin al consum humà, podrien ajudar a alleujar els problemes de mal nutrició al món. Això es però una altra històriademar.