Tornen les boies

Com cada any amb l´arribada del bon temps, les nostres platges s´omplen de boies que delimiten l´espai pels banyistes i que regulen els usos que els diversos usuaris en fan de la mateixa. A més, també es delimita l´entrada i sortida d´embarcacions a través dels canals de navegació.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El groc canari és el colro de les nostres platges durant la temporada de bany

Aquest dies, el vaixell encarregat d´aquesta feina està començant a enfilar les boies grogues a la gran majoria de platges del nostre país. En el cas de la costa del Maresme, la Selva i l´Empordà el vaixell encarregat d´aquesta tasca té la base d´operacions al port d’Arenys de mar.

Aquestes boies tenen la funció d’abalisar una zona reservada al bany. Aquesta àrea normalment és compresa entre la platja i els 200 metres mar endins. A les zones sense platja, si hi ha abalisament, aquest és només dels primers 50 metres. Per assenyalar aquestes zones es fan servir un seguit de boies grogues fondejades amb un “mort” i separades uns de les altres uns 200 metres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Boies a l´espera de ser col·locades a les nostres platges

Els canals d´entrada i sortida d´embarcacions també han d’estar degudament assenyalats seguint la normativa de l´autoritat marítima competent. En aquests canals queda prohibit el bany. Els canals de navegació estan abalisats amb una boia cònica i verda a la banda d’estribord i una altre de vermella i cilíndrica al costat de babord.
En les zones reservades als banyistes, queda clar segons la normativa vigent, que està prohibit la navegació amb qualsevol tipus d´embarcació o medi flotant, i de la mateixa manera que es prohibit navegar en caiac, també ho haurien de ser les barques inflables a rem i si filem més prim, els matalassos.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El vaixell encarregat de la colocació de les boies té base al port d´Arenys de mar

Aparentment aquesta regulació hauria d´afavorir al més desprotegit, es a dir, als banyistes. A l´hora de la veritat, representa una font de conflictes entre els interessos dels diversos actors de la platja. Per una banda els banyistes no sempre respecten els canals de navegació, per altre costat hi ha embarcacions que fondegen al límit de les boies i en alguns cassos, especialment a les platges menys urbanes, el fondeig es realitza sense miraments a la zona reservada al bany, especialment si no hi ha abalisament. Altres vegades els concessionaris dels canals de navegació prohibeixen el pas d’embarcacions lleugeres. Us puc assegurar que, a la Cala Sant Francesc de Blanes, durant la temporada de boies, es impossible d´utilitzar el canal de navegació per a caiacs aliens al lloguer que hi ha a la mateixa platja.

I ja posats a que ens empastifen la línia litoral d´aquest grotesc color groc, pot-ser que se´n podria treure algun profit. Això mateix és el que fan a alguns municipis de la Costa Daurada, on les boies, a més de la seva funció de abalisament, també serveixen com a biòtops. Aquestes boies  substitueixen el “mort” de formigó per una estructura amb múltiples cavitats que permet la fixació d’organismes bentònics i que actua també com a refugi per a la fauna. Així, les boies es converteixen en autentiques reserves de vida.

Aquestes boies ecològiques que, s’han instal•lat de manera pionera a la Costa Daurada, tenen un mort que roman al fons tot l’any i que a diferencia dels morts de formigó, no es retiren un cop acabada la campanya, sinó que es romanen al fons continuant fent la seva missió.

S´Encalladora

S’Encalladora, Mariblanca o illa Blanca, és un immens aflorament rocós situat just davant del Cap de Creus. De punta a punta fa sis-cents metres de llarg, cosa que la converteix en l’illa més llarga de casa nostra. Té molt poca alçada, el seu punt més elevat està a uns 35 metres sobre el nivell del mar.

Segons el llegendari popular l’illa era un dels llocs preferits pels pirates per a amagar-hi els seus botins.

meva

S´encalladora es troba just davant del Cap de Creus, desprotegida de la tramuntana

Exposada directament a la tramuntana és reserva integral del Parc Natural de Cap de Creus. Al seu costat exterior està prohibida la navegació. S´encalladora està separada del cap de Creus pel freu de Sa Clavaguera, un pas d’uns cinquanta metres d’amplada que és el canal de navegació protegit del vent del nord. Un cop travessat el freu ens trobem totalment desprotegits i la tramuntana forma un espectacle digne d’admirar.

Les dues cales més properes a l´illot són Cala Culip al mar d´amunt, en ple Pla de Tudela i Cala Fredosa al mar d´avall.

rni

S´encalladora és una Reserva Natural Integral del Cap de Creus

Des del punt de vista geològic, S´Encalladora és formada per una base esquistosa, de color més fosc, sobre la que hi reposen pegmatites en forma de blocs, de color molt més clar que, creen una veritable museu geològic a cel obert. Els esquistos són roques metamòrfiques formades en primer lloc a causa d’elevades pressions i temperatures i les pegmatites s’originen a partir de la solidificació del magma entre les primeres aprofitant les esquerdes. L’erosió diferencial dels materials que formen l’illa creen formes espectaculars.

Malgrat el que pugui semblar des de terra, l’illa presenta una riquesa botànica de primer ordre. Plantes adaptades a la precarietat ambiental, rareses i endemismes únics. Plantes que creixen prostardes i tenen forma de coixinet, entre les que destaquen: el fonoll marí (Crithmum maritimum), la verdolaga marina (Halimione portulacoides), la salsona ( Inula crithmoides) o l´ensopegra (Limnolium tremolsii)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La navegació per l´illa només està permesa pel freu

Una de les curiositats del rocam és la presencia de dos petits bassals d’aigua dolça que és aprofitada per les nombroses aus que hi nidifiquen.

Just abans de creuar el Cap de Creus, encara en el mar d´avall, es troba la cova de l´Infern, una cavitat en forma d’arc entre els esquistos. Hi ha qui diu que el nom es deu als primers raigs de Sol del dia que al ser reflectits per l’aigua donen una tonalitat vermellosa talment com si estiguéssim a l´infern.

A l’extrem més oriental de S´Encalladora es pot observar l’illa de Massa d´Oros o Sa Rata, aquest sí que és veritablement el punt més oriental del nostre país, però això és una altre històriademar.

Paddling to Alaska

Aquest dissabte, dins el marc del Simposi Internacional de Caiac de mar, hi ha hagut la pre-estrena de l’aventura d´en Rai Puig per Alaska

En Rai és una d’aquelles persones properes que quan t’explica el seu somni, penses que amb l’energia que traspua, segur que ho aconseguirà. He tingut la sort d’haver rebut mestratge d´en Rai i d’haver compartit amb ell palades pel Cap de Creus.

En Rai ha estat 95 dies de navegant en caiac de mar per una de les zones més inhòspites de la Terra. Paratges solitaris i salvatges, totalment verges i inaccessibles des de terra, es a dir, tots els ingredients propis d´una gran aventura. A més, hi ha el valor afegit d’haver realitzat la travessia en solitari.

cartell

Cartell de la pre estrena de la pel.licula d´en Rai

En Rai va iniciar la seva aventura a Vancouver (Canada) i la va finalitzar al Parc Natural de Glacier Bay, al nord de la Juneau, capital d´Alaska. La ruta transcorre resseguint l‘Inside Passage, un entramat de canals, fiords, illes i muntanyes que es precipiten sobre el mar i que protegeixen les costa occidental d’Amèrica del nord de la força de l’oceà Pacífic. De fet, en Rai ha estat el primer europeu en creuar integrament aquest passatge en caiac de mar.

Al llarg dels tres mesos de travessia ha recorregut més de 2000 km sense cap mena d’assistència i amb l’únic testimoni d’una petita càmera de vídeo operada per ell mateix. Cada deu o quinze dies trobava algun que altre assentament, majoritàriament de pescadors, gent molt hospitalària que, en més d’una ocasió van convidar al nostre heroi compartir el que tenien.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En Rai impartint formació al Cap de Creus

Tot i que l´Inside Pasage és en gran part un pas d’aigües tranquil•les i arrecerades, en alguns sectors requereix navegar d’illa en illa contínuament, Alguns d’aquests creuaments són de força distancia, navegant a mar obert kilòmetres i kilòmetres sense cap mena de protecció, sense possibilitats de desembarcar i exposat a força d’aigües d´un oceà poc pacífic. En altres llocs, la mar de fons xoca contra la costa després de recórrer milers de quilòmetres sense trobar cap mena de barrera creant onades impressionants.

Les nombroses illes formen arxipèlags laberíntics de centenars d’illes amb milers d’interconnexions a través de canals estrets entre elles. En aquests passos es formen corrents de marea molt violentes que poden arribar a crear onades i remolins considerables. Navegar per aquestes aigües requereix molta experiència i estar a l’aguait de les taules de marea.

Les imatges que va prendre en la seva aventura han servit per produir el documental Paddling to Alaska. Aquest ha estat possible gràcies a una campanya de micromecenatge a través de Verkami. Paddling to Alaska és, més enllà de l’aventura personal, un homenatge a la natura en estat pur i a la força dels somnis de les persones. Si en teniu l’oportunitat, no us podeu perdre Paddling to Alaska, i com diu en Rai, “segueix els teus somnis”.

La llegenda de la fosca

Coincidint amb la inauguració de la restauració de les runes de Sant Esteve de La Fosca, he recuperat aquesta versió de la llegenda que conta la relació entre Pirene i aquesta platja. Aquesta història va ser publicada inicialment l’any 1922 a la revista Marinada de Palamós.

La Platja de la Fosca deu el seu nom a la roca fosca que divideix aquesta en dues meitats. Aquesta pedra és l’origen d’algunes històries com la del famós remolí xuclador que es creu que existeix als seus peus, aquesta llegenda pot tenir el seu fonament en els corrents de ressaca que es creen amb mar de fons de llevant.

roca fosca- Dani Gras

La Roca Fosca. Foto: Dani Gras

Hi ha, però una altre llegenda molt i molt antiga que relaciona la mateixa roca el palau de la que la deessa Pirene va construir i on hi va passar els darrers dies de la seva vida.

Diu la història que, quan Pirene fugia de Gerió, el monstre de tres caps, assassí del seu pare, aquest va cremar tots els actuals Pirineus per acabar amb la vida de deessa. Sembla ser, que malgrat el que diu la història, no ho va aconseguir.

Pirene va sobreviure i va fugir amb els seus servents per cercar un nou lloc per viure. Després d’un seguit de periples pel golf de Roses i la platja d´Aiguablava, finalment és va establir a prop de la punta de Sant Esteve a Palamós.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Runes del Castell de Sant Esteve a Llevant de la platja

Allí hi va descobrir un racó que li va robà el cor. Allà mateix, va ordenar als seus servents que li construïssin el seu nou palau, mig en terra, mig en mar. El palau fou alçat acompanyat de jardins exuberants, de fonts i estanys i d’hortes ufanoses. Aquella platja solitària i tranquil•la esdevingué el seu petit paradís.

A llevant d’aquella platja, dalt d’una penya, s’alçava arrogant el castell de Sant Esteve. El senyor del fortí, assabentat de la bellesa i la dolçor de Pirene, li va enviar una comitiva per a convidar-la. La deesa, pendent encara del seu estimat Hèracles, l’ignorà. Com ignorà també les posteriors súpliques i la multitud de regals que li enviava el senyor del castell.

la fosca

La Fosca, una de les platges més populars de la Costa Brava. Foto: Jordi Marcó

Els anys van anar passant i Pirene continuava la seva vida assossegada de passejos per la riba i de banys a la llum de la lluna, amb els sopars d’estiu sota les oliveres del jardí i amb els cants amb flaire de gessamí i farigola.

Fou precisament una d’aquelles nits, quan ja tothom dormia a palau que, el ressentiment del senyor del Castell esclatà, i embogit manà calar foc al palau i matar a la deesa.

El palau queda reduït a cendres. Les pedres que resistiren la fúria de les flames van ser arrossegades lentament pels segles i segles d’onades i ventades. Només un roc obstinat i ennegrit pel foc, resistí totes les inclemències i es mantingué com a testimoni d’aquella infausta nit.

Avui encara la podeu veure al mateix lloc. És la roca que dona nom a la platja. No gaire lluny d’allà i mig enrunat hi veureu el castell de Sant Esteve.

L´or vermell (IV): les altres gambes

Tot i que que la gamba rosada (Aristeus antennatus) és la reina, a les nostres llotges els pescadors exploten algunes altres espècies d’aquest grup: la gamba blanca, la gamba panxuda, la gamba borda, la gamba vermella o el gambot en són el representants més característics que es comercialitzen amb el sobrenom de gambeta, expressió que fa referència a la seva talla.

gambes

La gambeta és una barreja d´aquestes “altres gambes”

La importància econòmica i el volum de les captures d´aquestes “altres gambes” és insignificant si el comparem amb la gamba pròpiament dita, sovint es capturen barrejades i es comercialitzen als mercats de la mateixa manera.

Malgrat no assolir les quotes de prestigi del seu parent, aquests decàpodes són una molt bona opció davant dels exorbitants preus de la gamba rosada. A més, és un producte fresc i de proximitat que no pas els representants congelats del grup.

Totes les “altres gambes” es capturen amb l’art de bou i són espècies demersals que viuen sobre fons fangosos i sorrencs. El baix volum de les seves captures fa que no estigui regulada la talla mínima legal de comercialització. Aquestes espècies són excel•lents per a fumets, arrossos i fregides com a aperitiu.

Gamba blanca (Parapenaeus longirostris)

gamba blanca

Gamba blanca. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

També és anomenada en algunes localitats gamba llagostinera, cosa que fa referència al seu parent proper, el veritable llagostí (Penaeus kerathurus). De color rosa pàl•lid, amb el rostre dentat i abdomen gruixut. Les seves captures han disminuït dràsticament en els darrers anys i fins i tot en alguns ports s’ha deixat de capturar. Malgrat tot, és fàcil trobar-la als mercats procedent de les costes africanes. A les costes andaluses és una espècie prou valorada.

Gamba panxuda (Plesionika edwardsii).

gamba panxuda

Gamba panxuda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Es tracta de l’espècie d’aquest grup més valorada, tot i la seva petita talla. Es caracteritza pel seu rostre llarg, dentat i molt robust. De color vermellós amb dues bandes més fosques a ambdós costats. Gairebé tot l’any es presenta ovada, d’aquí el seu sobrenom. Els seus ous són de color blau intens.

Gamba borda ( Pleisionika heterocarpus)

gamba borda

Gamba borda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Espècie molt semblant a la gamba panxuda, de color més clar i més pàl•lid que aquesta, amb bandes luminescents als costats. En aquest cas la posta és d´un color verd blavós. La seva mida també és més petita que la gamba panxuda.

Gamba vermella (Aristaeomorpha foliacea)

gamba vermela

Gamba vermella. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Gamba de gran talla. El cap presenta, a la seva part superior, una espina amb un total de 4 a 6 dents, llarga a les femelles i curta als mascles. De color vermell viu, rostre curt i apèndix abdominals robustos.

Gambot (Plesiopenaeus edwardsianus)

gambot

Gambot. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

El gambot és la més grossa de totes, pot arribar a tenir la mateixa mida que la gamba grossa, de color vermell encès amb podobranquies molt característiques. Presenta un marcat dimorfisme sexual.

Les nostres Cales Bones

Si un topònim es repeteix al llarg de tota la costa, aquest és el de Cala Bona. De fet trobem a la costa Brava quatre platges amb el mateix nom. La més septentrional de totes, és la cala Bona del Cap de Creus, a continuació la cala de la Roca Bona de Palamós, més al sud, la Cala Bona de Tossa i per finalitzar la cala Bona de Blanes.

Aquest topònim també es freqüent arreu dels Països Catalans. De totes, potser la més coneguda és la Cala Bona de Mallorca. Avui, però aquesta platja és una de les més horribles localitats turístiques de l’illa.

En tots els casos l´origen del mot es deu a les excel•lències del lloc com a refugi per als pescadors en cas de temporal. Una cala és “bona”, quan està protegida dels vents locals, especialment del més perillosos.

Cala Bona de Cadaqués

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Bona és un oasi de tranquil·litat al marge de la Tramuntana

Situada a mig camí entre Portlligat i el Cap de Creus, és juntament amb Jugadora, una de les platges més orientals casa nostra. Tapissada de posidònia i protegida de la tramuntana, és un oasi de tranquili.litat quan bufa el vent del nord. Cala Bona és formada per tres petites platges rodejades d’una vegetació exuberant on hi destaca el càdecs (Juniperus oxycedrus), que probablement va donar lloc a Cadaqués. Les colles de l´encesa es disputaben aquest indret sabedors de la seva benignitat.
Cala Bona de Palamós

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Bona o la platja de Rocabona forma part del conjunt que molts anomenen Cala Estreta. Foto: Marc Adroher

Aquesta cala també pren el nom de platja de Rocabona, es troba situada en el conjunt que molts anomenen Cala Estreta: (Cala Estreta, Cala d´en Redemon, Cala de al Roca Bona i Cala del Cap de Planés). En aquest cas el mot prové de la roca que hi ha llevant de la mateixa i que la protegeix del vent de component nord. Malgrat el sobrenom de “bona”, aquesta és una platja exposada a les llevantades i a les garbinades.
Cala bona de Tossa

cala-bona

Restes de la guingueta de Cala Bona que agredeixen al paisatge i malmeten una soca de murtra

A molt poca distància de Tossa, en un racó just abans d’arribar a cala Pola i rodejada d’una bonica pineda que quasi arriba “a pet d´ona”. Durant l´estiu es converteix en una indret prescindible i ple a vessar d’embarcacions que hi passen el dia i que amarren amb total impunitat, a voltes impedint el pas. Per acabar-ho d’adobar, una funesta guingueta de platja ocupa tot el fons de la cala com si allò fos propietat privada i degradant moltíssim el paisatge. A l´hivern, l´indret és un lloc tranquil, malgrat que hi són molt evidents les restes de la infraestructura estiuenca. Si hi aneu en aquesta època fixeu-vos en la soca de murtra (Myrtus communis) que intenta sobreviure i que cada any, irremeiablement, és talada. No deixa de ser estrany com encara es pugui continuar renovant la llicència per aquesta activitat.
Cala Bona de Blanes

sant francesc

Cala Bona o Cala Sant Francesc, és la menys bona de totes. Foto: Jordi Marcó

Primera gran cala de la Costa Brava, situada pocs metres a llevant de la pròpia vila. D’ençà de la construcció de l’ermita de Sant Francesc al 1681, canvia de nom i avui es molt més coneguda com a Cala de Sant Francesc. L’antic topònim però s´ha mantingut i es usat pels propis habitants de Blanes i especialment pels més assidus a aquesta platja.
De les quatre, aquesta és la cala “menys bona” de totes pel que fa a la protecció que ofereix als navegants. Fins hi tot a l’extrem de llevant es troba Es Niell, un parany per a la navegació.

S´Abanell, una platja a contracorrent

Ara que sembla que tornen amb les regeneracions de platges al Maresme, us presento la història d’un despropòsit”

Aquesta és la història d’un seguit de despropòsits que s´inica a les primeres dècades dels. XX i que continua fins avui mateix i que ha menat la platja de S´Abanell a una situació de regressió insostenible, especialment en el seu tram més proper a la Tordera.

s´abanell1

La platja de S´Abanell entre 1950 i 1955. Es pot observar la reraplatja amb els pins. Foto Josepet Romaní

La platja de S´Abanell, o dels pins, era el gran sorral del sector nord del delta de la Tordera. Situada entre l’istme de Sa Palomera i el propi riu, es tracta del darrer tram de platja abans de endinsar-nos en l’univers rocós de la Costa Brava.

S´Abanell és un clar exemple de gestió desintegrada de les platges on, en lloc de fer un plantejament global de la problemàtica, es tracta aquesta de forma fragmentada, parcial i a voltes barroera, com aquell que va tapant forats a mesura que apareixen i va fent cada vegada més gros el problema inicial.

S´Abanell, a diferència de les platges del Maresme, les seves veïnes, és una platja de comportament deltaic, és a dir, el seu manteniment depèn del bon funcionament de la desembocadura de la Tordera.

anys70

S´Abanell en els anys 70 amb el boom turístic i el barri dels pins

En aquest cas, la regressió es produeix quan les aportacions anuals netes de sediments de la Tordera no són suficients per a contrarestar les pèrdues per erosió, així els pocs sediments que aporta el riu es distribueixen cap al sud, especialment a la zona de Malgrat de mar, per acció de la deriva litoral. Durant la primavera i l´estiu, quan el vent de garbí és predominant, aquests sediments serien els qui contribuirien a farcir de sorra la platja.

A inicis del s XX, S´Abanell tenia una extensió considerable, en alguns punts de fins a 100 m d’amplària, amb una zona dunar molt ben estructurada. Aquest cordó dunar va ser fixat a les primeres dècades amb la plantació del pins, que li donen el sobrenom. Posteriorment, el boom turístic i el propi creixement de Blanes va ocupar aquesta reraplatja formant el barri dels pins i la zona hotelera.

Durant la dècada dels 70 es produeix una brutal extracció d´àrids entre Fogars de Tordera i el propi Delta, que juntament amb la impermeabilització del sòl per l´augment de la superfície forestal i els processos urbanístics contribueix en l´inici de la regressió de la platja.

L’extracció de sorres del banc situat davant mateix del delta per a regenerar les platges del Maresme al 1994, i que era el responsable de contrarestar els efectes erosius a S´Abanell, agreuja encara molt més els processos regressius.

pous

Pous de captació i estació de bombament de l´ACA, avui aquesta infraestructura ha estat desmantellada.

Per acabar-ho d’adobar, el 2002 entra en funcionament la planta dessalinitzadora. La infraestructura s´alimenta d´aigua marina i per això es construeix una estació de bombeig al marge nord de la desembocadura, el punt més sensible a tota aquesta problemàtica i deu pous de captació al tram de platja més pròxim. A partir d’aquest fet , la platja desapareix gairebé tota en el sector més proper al riu, posant en perill els càmpings de la zona i degradant l’àrea, que es veïna d´un espai protegit de la xarxa natura 2000. Darrerament l´ACA ha desmantellat totes aquestes infraestructures.

image001

Tram sud de la platja de S´Abanell totalment erosionat per acció d´un temporal (2007) Foto: Laboratorio de Ingeniería Marítima (LIM).

Una solució més o menys definitiva a llarg termini passa irremediablement per recuperar la funcionalitat de la desembocadura de la Tordera, així s’hauria de d’eliminar les canalitzacions i els espigons de la desembocadura i els càmpings que es troben a ambdós costats del delta. Veurem el tractament que es fa en aquest tram en el futur projecte de regeneració de platges.

L´or vermell (III): El pla de gestió de la gamba

“La gamba vermella suposa una pesquera bastant específica i selectiva; el que unit al valor econòmic de les descàrregues, a l’actual conjuntura i a la positiva disposició dels propis pescadors, la fa idònia per a establir sobre la mateixa unes mesures temporals de regulació especial que tendeixin a garantir la seva conservació i el seu desenvolupament sostenible en el futur, actuacions entre les quals s’inclou la implantació d’unes vedes temporals que, contribuint als fins perseguits, es realitzin en dates alternes, de manera que pugui garantir-se el necessari proveïment dels mercats.”
(Ordre AAA/923/2013, de 16 de maig)

De la mateixa manera que el sonso, la gamba vermella també té el seu pla de Gestió. En aquest cas, malauradament, només afecta a la flota que va “a la gamba” al port de Palamós. La resta d’embarcacions que exploten aquest recurs a Arenys, a Blanes, a Sant Feliu o a Roses, ara per ara, en resten al marge.

gambaroja

La gamba vermella es objecte d´un pla de gestió al port de Palamós

A Palamós, els pescadors, juntament amb els científics de ICM i les administracions han desenvolupat aquesta proposta. Segons els científics, el pla de gestió de la gamba vermella, vol ser un exemple que s´hauria d´extendre  a la resta de ports on també s’explota aquest recurs.

La sobreexplotació de la gamba, la sobredimensió de la flota i, sobretot el descens de les captures van portar als pescadors palamosins a promoure una sortida per evitar el col·lapse d’aquesta pesquera.

002

Els quillats fan rumb cap als caladors situats als límits de la plataforma i als canons submarins

El pla de gestió de la gamba va molt més enllà d’una simple reglamentació sobre les embarcacions o els arts de pesca. Així, es regulen també aspectes encaminats a aconseguir la sostenibilitat de la pesquera; com ara, la limitació de l’activitat, el nombre de vaixells autoritzats, el nombre de bols que realitza cada quillat, el períodes de vedes ajustats a l’època de reproducció, les característiques de l’art, la limitació del temps i dels dies de pesca i el tipus de porta que fan servir.

A Palamós, 22 quillats van a la gamba en els 7 caladors situats al llarg del canó de la Fonera (Rec, Rostoll, Candelero, Sant Sebastià, Abissínia, Els Clots, Gamba de llevant i la Malica). Cada any es desembarquen unes 130 tones de gamba vermella amb un valor que sobrepassa el 50% de tot el peix que es subhasta.

2012-08-21 19.24.26

Poc a poc, els pescadors canvien de mentalitat i entenen que treballant menys i pescant menys poden tenir els mateixos guanys sense col·lapsar la pesca.

El pla de gestió ha suposat un canvi de mentalitat, els pescadors han pres consciència que, la conservació del recurs els donarà molts més beneficis que no pas la seva sobreexplotació descontrolada.

El pla de gestió ja està donant els seus fruits. Així aquest darrer any, malgrat haver reduït les captures de gamba, els pescadors de Palamós han aconseguit augmentar la facturació en un 17%. La clau de l’èxit rau en no haver sobresaturat el mercat i sobretot en pescar només les talles que es valoren més al mercat. Així s’han reduït els desembarcament de gamba petita i mitjana, les menys valorades a la llotja i han augmentat les de talla grossa i extra.

I, a que esperen les demés confraries a sumar-se a aquest èxit?

Vallpresona, el paradís costaner

Vallpresona o Vallpregona és una de les platges menys concorregudes de la costa que hi ha entre Tossa de Mar i Sant Feliu de Guíxols. Malgrat que pertany al terme municipal de Sant Cristina d’Aro, fa partió entre aquests termes municipals.

mapa

Vallpresona és la platja de còdols que hi ha entre Salionç i el Senyor Ramon

La platja de Vallpresona és l’única platja d’aquest tram de costa que està formada per còdols i graves, aquests han estat arrossegats pel torrent que hi mena. A peu s’hi arriba a partir de la carretera que uneix Tossa amb Sant Feliu. Un cop arribats al punt, cal seguir un corriol que ressegueix pràcticament el mateix curs que la riera. El passeig, de poc més d’un quilòmetre, val la pena per la força que pren l’exuberant vegetació que hi trobem en el recorregut i és que la riquesa vegetal de l´indret és enorme.

DSCN2200

L´absència d´edificacions, la densa coberta vegetal i l´illot de Sa Galera són els signes d´identitat de Vallpresona

Des del mar, Vallpresona dona l’estranya sensació d’arribar a una illa deserta. L’absència de edificacions i la coberta vegetal ens ajuden a sentir-nos, encara que sigui per uns instants, una mica Robinsons. El desembarcament allí és una mica delicat pels afloraments rocosos.

Al bell mig de la petita badia que forma la platja s’hi troba l´illot de Sa Galera. Al Mar d’Amunt del Cap de Creus, a Cala Galera, també apareix aquest topònim en l´illa que hi ha al davant de la mateixa. Segurament el nom tingui a veure en que les illes recorden la forma d’aquest tipus d’embarcació.

Limita per llevant amb la Cala Cabanyes o de Concagats, un sorral molt acollidor però bastant més freqüentat de Vallpresona. Travessant aquest petita platja i grimpant per les roques és possible arribar fins a l’espectacular platja del Senyor Ramon. De fet, hi ha gent que utilitza aquesta ruta per arribar a Vallpresona. A ponent, la seva veïna és la platja de Salionç, una aberració urbanística amb un elevat impacte sobre el paisatge. Afortunadament, l’accés a peu de Salionç a Vallpresona no és possible.

vallpresona

La platja de Vallpresona està formada per còdols. Foto: Josep Valentí

Als anys 70 s’hi va establir en aquest lloc un assentament hippie que s’hi va mantenir algunes dècades i que poc a poc va anar degenerant fins a convertir-se en una àrea d’acampada lliure bastant degradada. Aquest assentament va ser desmantellat definitivament l’any 2000, malgrat que avui encara es possible de trobar-hi, especialment a l’estiu, persones que hi passen llargues temporades.

L’especulació urbanística també va tenir el seu protagonisme en la història de Valpresona i la platja es va salvar, gràcies a la mobilització ecologista de l’època.

La rere platja es formada per un bosc ben constituït d’alzines, suros, pins i algun que altre tamariu. Des del punt de vista botànic cal destacar la presencia en aquest punt de la lleterassa arbòria (Euphorbia dendroides), un arbust que representa un vestigi dels boscos tropicals que hi havia en aquestes contrades a l’era terciària i que actualment és molt rara a casa nostra i per això està protegida pel decret 17-2008, però això, és una altra històriademar.

La república de la Tramuntana

Per tots els que vulguin ser volats,
per tots els que vulguin ser tocats,
els presento la república de la tramuntana.
Eh! tocats, eh! tocats per la república de la tramuntana.
Eh! tocats, eh! tocats per la república de la tramuntana.
(Macaco)

La tramuntana, el vent del nord, és signe d’identitat de la plana del Empordà, de la del Rosselló i de la costa nord de l’illa de Menorca. Es tracta d´un vent sec i fred, de ratxes fortes i continuades que transporta masses d’aire d’origen polar fins a les nostres latituds. La tramuntana es pot presentar en totes les èpoques de l’any i sempre, quan apareix, es manté uns dies seguits amb ràfegues fortes. Els seus efectes es poden notar fins i tot a la costa d’Algèria i assolir la màxima intensitat al Golf de Lleó.

DSCN2744

S´encalladora, a l´extrem de Cap de Creus, tocada per la tramuntana

Etimològicament, el mot deriva de “transmontanus”, és a dir, “de mes enllà de les muntanyes”, en aquest cas, dels Pirineus. Efectivament, la barrera pirinenca barra el pas al vent del nord i aquest s’encaixona per entre les seves valls o ascendeix fins als cims per a poder-la travessar agafant així més força.

Mentre que a l’Empordà bufa la tramuntana, a la Provença, el vent del nord es canalitza per la vall del Roine i pren el nom de Mistral, vent característic de component NW típic de la costa blava. A l’Adriàtic, el vent del nord és el Bora, que es forma als Alps i arriba a la zona litoral, especialment a la costa de Croàcia.

A Catalunya normalment, els episodis de tramuntana van acompanyats amb mestral al terç sud. El mestral es canalitza per la vall de l´Ebre i arriba a casa nostra amb component NW. A l´Aragó i a Navarra d’aquest vent en diuen Cierzo. Mentre que la tramuntana circula per l’extrem oriental dels Pirineus, el Cierzo i el Mestral ho fan pel costat occidental.

cierzo2b

Situació meteorològica de tramuntana a l´Empordà i Mestral a la vall de l´Ebre

Meteorològicament, l’entrada de vent del nord es produeix quan l’anticicló es situa al Cantàbric i una depressió ho fa al golf de Lleó. Situació que es dona sobretot a l´hivern.

L´atmosfera, després d´un episodi de tramuntana, queda neta de partícules i núvols. El cel adquireix una impressionant tonalitat blau intens. A la nit, l’esfera celeste és espectacular. El paisatge i les persones són també tocades per la tramuntana i és que el vent del nord no deixa res indiferent. La tramuntana ha estat font d’inspiració d’artistes com Josep Pla o Salvador Dalí que han contribuït amb la seva obra a universalitzar-la.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tocats per la tramuntana

El límit marítim costaner de la tramuntana es fixa tradicionalment al Cap de Sant Sebastià. En aquest punt, la costa canvia la seva orientació NE-SW i en pren una N-S. A partir d’aquí la tramuntana ja no afecta pràcticament al litoral i pren direcció cap a la costa nord de Menorca on s´hi abraona. Al sud de Sant Sebastià, comencen els dominis del garbí, el vent del SW. De fet, es per això que aquest cap és considera el límit septentrional de l’anomenada mar catalana, però això són altres històriesdemar.