El misteri dels petits pelàgics

Dins els anomenats petits pelàgics s’inclouen aquelles espècies de mida petita, que, neden activament i de manera independent del fons marí, tenen interès comercial i es capturen amb arts d´encerclament o teranyina. Els representants més populars d´aquest grup són la sardina (Sardina pilchardus) i el seitó (Engraulis encrasicolus).

D´uns anys ençà les captures d´aquestes espècies han anat a la baixa de manera exponencial així com també ho han fet els preus. Temps era temps, la comercialització en llotja de petits pelàgics es feia a l´engròs, en caixes. Avui, la realitat és molt més magre i el sector està immers en una greu crisi.

pesca15-15

Les captures de petits pelàgics han passat de fer-se a l´engrós, en caixes a ser pescades gairebé d´una en una

Des del 2008 les captures d´aquestes espècies han disminuït un 86%. La situació és especialment crítica a la costa Tarragonina. Al port de Tarragona, per exemple, a l´any 1999 es van capturar 6,1 milions de kg de sardina, al 2008 van ser 1,7 milions de kg i al 2015 amb prou feines s´ha arribat als 250.000 kg. Però, com s´ha arribat a aquesta situació?

La diagnosi d´aquest desastre és senzilla. Per una banda, la sobreexplotació que ha patit històricament el recurs, i per altra banda els efectes derivats de l´augment de la temperatura de l´aigua del mar i de la disminució dels sediments que aporten els rius, i que alhora ajuden a fertilitzar-lo. Nosaltres només tenim marge de maniobra per incidir en la sobrepesca mentre que els altres factors són del tot incontrolables, si més no a curt termini.

captures1

Evolució de les captures anuals de sardina als ports catalans. Noteu la forta davallada.

La disminució del les aportacions dels sedimentaris fluvials, i per tant de nutrients, incideix directament en la disminució de la producció primària. En conseqüència, al haver-hi menys fitoplàncton, la resta de la cadena alimentària se’n veu ressentida. La sardina i el seitó són voraços devoradors de plàncton. El resultat de tot plegat és la dràstica disminució d´aquestes dues espècies. A més a més, els exemplars capturats són de mida més petita i amb poc greix acumulat als seus teixits, cosa que fa que tinguin molt menys valor comercial a la llotja. Per acabar-ho d´adobar, l´escalfament de l´aigua impedeix la barreja vertical de masses d´aigua amb diferent densitat i provoca que aquestes espècies es reprodueixin abans i les seves postes siguin menys nombroses. Si a tot plegat hi afegim la sobreexplotació a la que estan sotmeses aquestes espècies per la flota d´encerclament, ja tenim tots els ingredients per a certificar l´acomiadament de la sardina i del seitó de les nostres aigües.

pesca12-13

La teranyina, un sistema de vida que corre risc de desaparèixer.

Afortunadament, tant la sardina com el seitó es troben relativament a la base de la cadena alimentària i en conseqüència, la solució a aquest fenomen passa per a l´establiment d´una veda total i a tota la Mediterrània occidental fins que les poblacions es tornin a recuperar. A partir d´aquest moment, i amb l’assessorament dels científics, s´haurien de reprendre l´activitat i establir per cada temporada les quotes màximes que es podrien capturar per a garantir el futur de la pesquera. Certament, totes aquestes mesures hauran d´anar acompanyades d´una reestructuració a fons del sector de la pesca d´encerclament, cosa que farà que sigui un fet traumàtic en alguns ports.

La darrera esperança d´aquest sector es troba en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix la fertilització de tota aquesta zona. Això però, és una altre històriademar.

Peixos tropicals com els de la mediterrània

Quan pensem en els mars tropicals, la imatge que sovint ens ve al cap és la d´un fons marí cristal•lí amb peixos de colors llampants a molt poca profunditat. El Mar Roig, o la Gran Barrera en serien els exemples més coneguts, allí els escafandristes queden embadalits amb la vistositat cromàtica del paisatge submarí.

En els fons mediterranis però, hi ha un conjunt d’espècies de peixos acolorits que tanmateix recorden els fons tropicals. Espècies, sobretot de la família dels làbrids, que donen aquest toc tropical a alguns fons litorals de casa nostra.

Thalassoma_pavo_male

El fadrí és un dels peixos més acolorits dels fons mediterranis costaners. A la foto un mascle secundàri.

Els làbrids són peixos costaners de mida mitjana que viuen majoritariament en fons rocosos entapissats per algues o per fanerògames. Tenen la boca petita amb uns llavis molsuts molt evidents, d´aquí el seu nom. Són espècies hermafrodites proterogínics, és a dir, que de joves són femelles i amb l´edat esdevenen mascles. El seu comportament reproductor és força complex amb mascles dominants, no dominants, femelles i exemplars intersexuals. En aquest grup hi ha els lloritos, els tords, els llaviós, les julioles o els fadrins.

Entre tots els làbrids destaca pels seus colors de caire tropical, el fadrí (Thalasoma pavo). Aquest peix té el cos allargassat, esvelt i comprimit lateralment. El cap es convex. Presenten un marcat dimorfisme sexual, la seva coloració depèn del sexe i de l´edat. Hi ha mascles primaris, nascuts així, femelles i macles terminals. Aquests darrers són femelles transformades en mascles amb l´edat. Aquests diversos tipus de formes solen formar grups petits on els mascles terminals són dominants. Aquests són solitaris i molt territorials, defenen gelosament el seu territori sobretot quan és l´època de la fressa.

Thalassoma_pavo_female

Les famelles són també molt acolorides

Les femelles són més petites i amb colors més apagats que no pas els mascles terminals. Els exemplars juvenils també presenten una diferenciació respecte als individus adults. Els mascles secundaris presenten una coloració verdosa amb línies transversals vermelloses i rosades combinades amb tonalitats blau turquesa especialment al cap. Els mascles joves i les femelles són més petits i tenen tonalitats més groguenques, el cap vermellós i una taca negra a la base de l´aleta dorsal.

El fadrí és una espècie freqüent a les praderies de posidònia i als fons rocosos litorals ben conservats de fins a 25 m de profunditat. Els mascles, més grossos, solen mesurar fins a 20 cm, mentre que les femelles no arriben als 10 cm. Es reprodueix entre el juny i el juliol. La fressa és pelàgica.

És un voraç depredador que s´alimenta especialment de mol•luscs, bivalves, crustacis i garotes. Es refugia en les esquerdes i cavitats que hi ha en els fons rocosos on viu. Es mou de manera frenètica gràcies al moviment rapidíssim de les seves aletes pectorals. Malgrat que no té interès comercial, el fadrí és una espècie apreciada entre els afeccionats a l´aquariofília. Es pot capturar viu amb petites nanses. Aquesta és una espècie en expansió gràcies sobretot al progressiu augment de la temperatura de l´aigua del mar deguda a l´efecte hivernacle. Això, però, és una altre històriademar.

La mediterrània és un desert

Aquesta és una de les frases més cèlebres del gran ecòleg Ramon Margalef, que fa referència a la productivitat del nostre mar. Certament, a nivell de producció primària, la Mediterrània és equiparable a la d´una àrea semi desèrtica.

S’entén per productivitat la capacitat que té un ecosistema per produir biomassa per unitat de temps i superfície. Aquest paràmetre ens dona una idea de la eficàcia d´un sistema natural. Els valors de productivitat fan referència a la producció primària a través del procés de la fotosíntesis.

DSCN1729

Les aigües transperents per a la mediterrània són més aptes pel turisme que no pas per a la pesca

Per mesurar la productivitat es fa servir com a unitat la quantitat de Carboni capaç de produir per unitat de superfície i de temps ( g C/ m2 any). Així, segons els treballs de Margalef, la productivitat de la Mediterrània és de mitjana entre 50 i 85 g C/m2 any. Molt baixa si ho comparem amb altres indrets del la terra com per exemple el Mar del Nord on es troba entre 100 i 450 g C/m2 any. En aquest sentit la mediterrània es molt més propera a la d´un llac oligotròfic, que té una productivitat d´entre 10-80 g C/ m2 any.

Els intervals de variació de la productivitat es deuen, d´una banda, a la dificultat de fer les mesures i per l´altra a la gran diversitat de valors segons les mesures, siguin fetes a mar obert on els valors són molt més baixos que la mitjana o la costa on son bastant més elevats.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

la transparència de les aigües mediterrània és sun senyal de la seva baixa productivitat

La raó de la baixa productivitat de la mediterrània cal buscar-la en el funcionament de la conca. La mediterrània funciona com a un estuari negatiu. El nostre mar es comporta com una conca de concentració on les pèrdues per evaporació són més elevades que les entrades a través dels rius i de la precipitació. L´excés d´evaporació fa que la salinitat de l´aigua, i en conseqüència la seva densitat, sigui més elevada que, posem pel cas, les masses d´aigua del veí Oceà Atlàntic. Per compensar les pèrdues per evaporació i igualar el balanç, entra aigua des de l´Atlàntic fins a la Mediterrània per l´Estret de Gibraltar. Aquesta aigua que entra, ho fa en superfície perquè és mes lleugera. Al mateix temps, en profunditat, surt aigua Mediterrània més densa, cap a l´Atlàntic. Aquesta aigua profunda que es perd està carregada de sals nutritives. El balanç total d´aquest procés representa una pèrdua de nutrients per la Mediterrània que irremediablement es va empobrint des del punt de vista de la productivitat mentre que l´Oceà Atlàntic es fertilitza. La circulació en estuari negatiu del mediterrani té com a efecte positiu que actua com a defensa enfront de la contaminació, per això no serà mai un mar mort.

gibraltar

La circulació en estuari negatiu de la mediterrània fa que perdi irremediablement slas nutritives

La única forma que té la mediterrània de compensar les pèrdues per evaporació està en les aportacions dels cabals d´aigua dolça. Aquests, al mateix temps, també són una font de nutrients per les àrees adjacents a la seva desembocadura. A tall d´exemple, esmentar que els efectes sobre la productivitat dels desguàs del Roine es deixen notar fins al cap de Creus.

A més de les descàrregues dels rius, la mediterrània es pot fertilitzar gràcies a la barreja horitzontal de les seves masses d´aigua amb diferent densitat. Aquest fenomen succeeix durant l’hivern i és particularment important al Golf de Lleó on el mistral i la tramuntana refreden l´aigua superficial que en augmentar la seva densitat es precipita cap al fons i inicia la barreja i l´ascens de nutrients des del fons fins a les aigües superficials. La variacions anuals d´aquest procés degudes a la meteorologia queden reflectides en les fluctuacions de la producció primària. Així els anys més freds van acompanyats de primaveres més productives.

Com a resum de tot plegat, les aigües profundes de la Mediterrània es van empobrint degut a la circulació en estuari negatiu i per altra banda la barreja horitzontal de masses d´aigua no és suficient per contrarestar les pèrdues, i en conseqüència la productivitat total es baixa.

El delta menys delta

Amb els seus 8 km2 de superfície, el delta de la Tordera és un d´aquells espais oblidats i menystinguts a causa de les decisions poc encertades que s´han anat prenent històricament. Actualment està en un procés d´agonia creixent i que el pot menar a la seva pràctica desaparició en poc temps si no hi posem cap remei. A més a més, per agreujar-ho, els dos municipis que ocupen aquest espai, Blanes i Malgrat de Mar, viuen pràcticament d´esquena al delta com si aquest fos una part de seu terme que els molesti.

La progressiva pèrdua del delta afecta també de retruc a la llenca de costa continua tant per la part de la Selva, a la platja de S´Abanell, com pel Maresme, a les platges de Malgrat, de Santa Susanna i en general a totes les platges del Maresme.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El delta de la Tordera en una foto dels anys 60. Avui totes les parcel.les dels càmpings a la dreta de la carretera han desparegut pel mar. La línia de costa avui la marca la piscina del càmping “Las Naciones”.

Com en qualsevol altra delta, el de la Tordera té el seu origen en els aports de sorres que el riu diposita a la desembocadura. L´onatge n´erosiona una part que servirà per a fornir de sorra les platges situades a ponent del mateix. L´altre part roman al mateix delta. En condicions normals, el balanç entre la sedimentació deguda al riu i l´erosió causada la dinàmica litoral dona un resultat positiu pels processos sedimentaris i en conseqüència es garanteix l´estabilitat. A més, bona part dels materials aportats per riu formen, en determinades èpoques de l´any, uns braços de sorra a banda i banda del delta que tenen una clara funció protectora pel mateix delta i de les platges contigües.

En el cas del delta de la Tordera, succeeix el contrari. Quan els sediments que transporta el riu disminueixen a causa de: la sobreexplotació de l´aqüífer, de l´extracció d´àrids i del canvi climàtic, es gira la truita i l´equilibri sedimentació/erosió es decanta clarament cap als processos erosius i, en conseqüència, el delta entra en regressió. Aquests processos els pateix la Tordera des dels anys 60.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Instal.lacions dels càmpings, avui abandonades per la regressió del delta

A la Tordera la disminució del cabal especialment per la sobreexplotació de l´aqüífer fa que en determinades èpoques de l´any es formi una barra de sorra més o menys extensa que pot arribar a tancar la desembocadura i forma una llacuna litoral que només es torna a obrir quan hi ha una “Torderada”, i que cada vegada són més rares.

A més, tant l´extracció d´àrids com la sobreexplotació de l´aqüífer afavoreixen la intrusió de l’aigua del mar cap a l´interior, cosa que provoca una creixent salinització de l´entorn amb totes les conseqüències que això provoca.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La llacuna litoral de la desembocadura. Blanes al fons vivint d´esquena al delta

Entre el seguit de despropòsits en la tràgica història d´aquest espai destacar que als anys 80 es van construir unes defenses que van provocar el desguàs directe del riu pel front deltaic i que no permetien la creació dels braços protectors. En aquest cas, a més, la pràctica totalitat dels sediments es perdien irremediablement a través dels talús del canyó de Blanes. Més recentment l´ACA va construir uns pous i una estació de bombament cap a la dessaladora de Palafolls que ha representat l´estocada definitiva per la seva supervivència del delta i que ara, uns anys més tard han estat desmantellats.

Arribats a aquest punt, amb el cúmul de despropòsits que s´han produït, la línia de costa va retrocedint any rere any i el front, abans ocupat per explotacions agrícoles i ambients salins, ara han estat substituïts per càmpings que perden superfície.

Tant de bo que no sigui ja massa tard per a recuperar el delta de la Tordera, un espai únic i nexe d´unió entre el Maresme i la Selva.

La fi dels xarxaires?

Sota la denominació de xarxaires s’acostuma a anomenar a aquells pescadors artesanals que van al tresmall, a les soltes o als boleros. Segurament aquests són, sense tenir-ne res a veure, el col•lectiu de pescadors que s´ha vist més perjudicat pels despropòsits que s’han anat produint en el sector en els darrers anys i que han menat a la situació gairebé catastròfica que hi ha actualment.

F1000047

Temps era temps que l´activitat dels xarxaires era frenètica arreu dels ports catalans

Els tresmalls, les soltes i els boleros són arts de pesca d´emmallament, és a dir, el peix s’embolica amb la malla de la xarxa en topar amb ella. Tots els sistemes de pesca d’aquest grup són molt selectius i respectuosos amb el medi. Segurament en un mar tant poc productiu com és el nostre, aquets ormeigs són un dels pocs ormeigs que s´haurien de potenciar i afavorir. I és que a casa nostra els peixos s’han de pescar un a un.

Els xarxaires, lluny d’això, pateixen les conseqüències dels estralls “grans”, especialment els quillats de bou i a conseqüència d´aquest fet, d’uns anys ençà, hi ha hagut un degoteig de abandonaments en aquest col•lectiu perquè no surt rentable sortir a mar.

F1000041

Per llevar o xorrar els arts d´emmallament s’empra un llevador mecànic situat a proa

Els xarxaires calen els seus arts prop de la costa, on teòricament els quillats no poden feinejar. Normalment als marges dels alguers o als límits de les roques. En el darrer cas, cal anar molt a l’aguait per evitar malmetre l´art o perdre’l. En els extrems de la calada s’hi col•loquen uns galls per a senyalitzar el parany.

El tresmall, també anomenat tremall a la meitat sud, és com indica el seu nom un art format per tres xarxes rectangulars superposades. Les dues exteriors, els armalls, són de malla molt més ample que la central o lli que a més té una longitud major que els armalls, i fa replecs on el peix s´hi emmalla. Les tres xarxes van unides per un buldau de suros a la part superior i a un de ploms a la inferior perquè quan es cali l´ormeig quedi disposat de manera vertical i representi un obstacle pels peixos de pas. Cada peça fa aproximadament un metre i mig d´alçada i uns cent metres de llarg.

F1000043

La feina de desemmalar el peix era feixuga

Els tresmalls es calen normalment amb les últimes llums del dia i se solen llevar a l´alba. El peix topa amb el parany, passa a través de la malla grossa exterior i en intentar retrocedir queda emmallat. Amb els tresmalls es sol capturar peix d´una qualitat excel•lent, de bona mida i amb un elevat valor comercial a la llotja com ara llenguados, molls, pagells, sèpies.

Les soltes és també un art de pesca d´emmallament, a diferència amb el tresmall, en aquest cas la xarxa és única. A més sol està fabricada amb niló, cosa que la fa molt lleugera. Com el seu nom indica, es cala de manera que queda molt poc tibant i ella mateixa va fent replecs i bosses per on s´hi embolica el peix. Les millors captures es produeixen quan intercepten les moles de peix que va a fressar o a alimentar-se a la costa. La primavera és la millor època per a calar aquests paranys.

Amb les soltes es poden agafar peixos pelàgics com ara melves, bonítols, sorells i espècies més demersals o bentòniques com ara orades, sards, variades, escorpores, cap-roigs i també sípies o calamars. El bolitx que encara es practica al Cap de Creus no deixa de ser un tipus de solta bonitolera.

Un art altre tipus d´art d´emmalament avui en desús són els boleros. Aquest ormeig és una combinació dels dos anteriors, té armat un tresmall a la part inferior i una solta a la superior.

Després de nou mesos

sonso1

Els sonsaires tornen a formar part del paisatge litoral de la nostra costa

Després de nou mesos amarrats, primer de forma forçosa per a la desaparició de l’espècie i a continuació per aturada biològica, ara sembla que el sonso ha tornat a les peixateries. Tant de bo aquesta represa de l´activitat dels sonsaires representi la recuperació de l´stock i sigui una senyal de la bona salut de la pesqueria. L´any anterior, a mitjans de juliol, en plena temporada, el comitè de cogestió va decidir d´aturar la campanya per la pràctica desaparició de l´espècie. Aquesta aturada forçosa es va continuar amb la veda anual que s´ha mantingut fins aquesta setmana, quan s´ha reprès l´activitat dels pescadors de sonso.

El passat 1 de març, un cop acabada la veda, la flota de sonsaires continuava encara amarrada a port. El sonso continuava sense aparèixer i es va decidir continuar la veda. Però quina es la raó d’aquest enigma que fa que el sonso hagi desaparegut del nostres fons?

Els científics de l´ICM del comitè de cogestió del sonso van de corcoll per trobar la causa o causes d´aquest estrany fenomen. Ara per ara es barallen una sèrie d’hipòtesis que caldrà continuar treballant. El que es creu és que tot plegat obeeix a una causa multifactorial. La pesquera del sonso, a través de la cogestió del recurs, era una activitat pesquera modèlica i la sobrepesca s´hauria de descartar com a raó d´aquest fet ja que, des de l´establiment del sistema de cogestió del sonso, les captures d´aquesta espècie s´han reduït a la meitat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquesta setmana els sonso ha tornat a apareixer en el tauler de les peixeteries

Les diferents hipòtesis sobre aquest enigma es podrien englobar en els següents àmbits: el substrat, la temperatura de l´aigua, el temporals o la cadena alimentària.

Pel que fa al substrat, alguns pescadors pensen que de sonso n´hi ha però aquest roman enterrat en l´arena, per la qual cosa no es poden capturar amb l´art de pesca. En aquest mateix sentit els canvis en la granulometria de la sorra del fons degut a les tasques de regeneració de platges també podria haver contribuït negativament i hauria pogut repercutir en la reproducció de l´espècie.

L´augment temperatures com a conseqüència de l´escalfament global també pot ser una de les grans raons d´aquest fet. A tall d´exemple, en el darrer període reproductiu, entre els mesos de desembre i gener, la temperatura mitjana de l´aigua del mar ha estat dos graus per sobre de la mitjana històrica registrada. A més, la fertilització per l´ascens de nutrients del fons marí es produeix gràcies al gradient tèrmic, i per tant de densitats, entre les masses d´aigua superficials i profundes. Aquest augment de temperatura es un impediment per aquest fenomen. El sonso, de la mateixa manera que el seitó o la sardina, estan situat a les primeres baules de la cadena tròfica i per això són molt més sensibles. De fet, per aquest mateix fenomen també s´explicarien les magres campanyes de peix blau que hi estant havent darrerament. En aquest darrer cas, s´hi ha d´afegir, però, la sobreexplotació del recurs.

final

L´augment de temparetura de l´aigiua de mar pot ser un dels factors claus per a explicar la devallada de captures en aquest periode. Fot: Meteo Estartit

Una altre línia d´investigació està relacionada amb la disminució dels temporals i en especial de les llevantades. En aquest cas, la força dels temporals remou el substrat i posa en suspensió els nutrients necessaris per a la seva alimentació. Els pescadors tenen constatat que en època de bonança meteorològica les captures de sonso acaben disminuint.

Sigui com sigui, caldrà continuar investigant per acabar coneixent les raons d´aquest enigma i poder posar les mesures necessàries per a que no es torni a repetir. Això però, és una altra històriademar.

Estimada Posidònia

Per aquest proper Sant Jordi, una proposta poètica i musical.  Bona diada i bones històriesdemar.

Estimada posidònia, estimada,
ara jeus com llençol mutilat
i neteges aquest mar
amb el teu xiuxiueig constant,
i una dansa resistent
que m’endinsa en el millor passat.
Estimada posidònia, estimada.

He crescut contemplant
el poder de la força dels temps,
estimada posidònia,
els meus somnis es tornen reals,
en vull més, vull anar
a una naturalesa tan viva,
i seguir passejant
per l’aspre camí que has marcat.

Valorada immensa glòria
i estimada cada dia amb més pell crivellada,
maltractada molt i massa,
sang de iot a iot tan callada,
sense cap pietat,
ni consciència, ni contemplació,
estimada, un dibuix,
un llençol mutilat. Hem perdut
camps i boscos, terres d’hort
que ja no tornaran mai més.
Ja no es pot ni pensar
ni tampoc tolerar aquesta pèrdua.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Posidonia oceanica un veritable tresor del nostre mar

Lletra: Esteve Portes i David Serra
Música: David Serra (Projecte Mut)
(Del poema ‘Posidònia’ d’E. Portes)

La revolució dels gelatinosos

Un cop acabats els freds, quan l´aigua estratificada segons un gradient tèrmic pateix la barreja horitzontal, la part superior de la columna d’aigua es carrega de nutrients provinents del fons marí que “fertilitzen” les aigües més ben il•luminades. En aquest moment, en primera instancia es produeix el bloom d´organismes planctònics en aquets nivells. Aquest fenomen, que es repeteix any rere any, és la base de la productivitat del nostre mar. La intensitat del mateix es determinada per la força de la barreja horitzontal i pels afloraments dels nutrients. En bona mesura les campanyes pesqueres depenen d´aquest cicle anual.

Ara, si sortiu a navegar aquests dies, us sorprendrà l´aspecte gelatinós de les aigües superficials especialment en raconades calmes. Aquest espectacle, que es repeteix cada any per a aquestes dates, pot ser comparable a l´aparició de bolets a la tardor després de les pluges o als canvis cromàtics que pateixen els boscos caducifolis. Tots dos fenòmens atreuen massivament a visitar els espais naturals. En canvi, aquesta aparició, com per art de màgia dels organismes del plàncton gelatinós, passa desapercebuda per la gran majoria.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La primavera és quan, com per art de màgia, apareixen els gelatinosos

Malgrat tot, aquest episodi està documentat i és prou conegut popularment per la gent de mar. Per referir-se a aquest fenomen, fan servir el mot de llapó, llepó o glaç de mar. En alguns casos es diu que el mar “purga” les aigües i aquesta es la causa d´aquesta sobtada aparició. Altres pensen, erròniament, que aquests estranys organismes són postes de peixos o de cefalòpodes. Sigui com sigui, el mot llepó o llapó no està recollit en cap obra referent a la nostra llengua amb aquesta accepció.

El llepó és doncs una barreja d’organismes planctònics gelatinosos entre els que hi predominen les salpes. En aquesta mena de caldo primordial també s’hi poden trobar d´altres organismes com ara els pirosomes, els sifonòfors, els ctenòfors o les meduses. Els pescadors els coneixen perfectament ja que algunes vegades el “cop” de la xarxa queda ple d’aquestes espècies.

SI bé tenen un aspecte llefiscós, la majoria dels representants d´aquest grup són espècies inofensives i no presenten cap mena de risc urticant per a les persones. Malgrat això, en els eixams d’organismes gelatinosos hi sol haver sempre concentracions importants de meduses.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les Salpes forme cadenes molt evidents en aquest caldo gelatinós

Les salpes són un dels organismes més sorprenent d’aquesta sopa gelatinosa. Tenen el cos en forma de bota, transparent i amb unes bandes musculars bastant evidents. Aquests animals, a mig camí entre en els invertebrats i els vertebrats, tenen un cicle biològic amb dues fases: una individual i l´altre colonial on forma llargues cadenes. En la fase individual es reprodueixen asexualment per gemmació mentre que, a les cadenes, es dona la reproducció sexual i els individus de la colònia canvien periòdicament de sexe. Les salpes són organismes filtradors que s´alimenten d´aquest excés de plàncton que hi ha en aquesta època. Malgrat que el seu aspecte faci recordar més a les meduses, les salpes formen part del grup que anomenem procordats. És per aquest fet que estan  molt més emparentades amb nosaltres que no pas amb les meduses.

En les platges, l’aparició d’aquests organismes depenen de l’onatge i els vents predominants i deixen un espectacle a mig camí entre l’abocament de bosses de plàstic transparent i les plagues de les temudes meduses.

Baldrigues: un bon reclam a mar obert

Un dels millors espectacles naturals a mar obert és poder gaudir del vol rasant dels estols de baldrigues esquivant les onades amb una perícia extraordinària. Aquests ocells volen gairebé a flor d´aigua caçant peixos i cefalòpodes submergint-se i nedant de forma molt eficaç. Malgrat, que a primer cop d´ull, sembla que tinguin una forma poc gràcil, aquests ocells són un excel•lents voladors que recorren grans distàncies alternant els planegis suaus amb el cos inclinat amb els potents i ràpids cops d´ala. El seu vol no acostuma a ser gaire alt i mai superen els 8 m d´alçada. Entre finals d´hivern i els inicis de primavera es quan es poden fer la majoria d´avistaments.

baldrigues-a-la-rata. Projecte Ninam

Estol de Baldrigues a prop de la Massa d´Ors (Sa Rata), punt més oriental de casa nostra. Foto: Projecte Ninam

A les nostres aigües hi trobem tres espècies diferents de baldrigues: la baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan), la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i la baldriga balear (Puffinus mauretanicus). Les dues primeres catalogades segons la llista vermella de la IUNC com a espècies en perill i la baldriga balear catalogada com a espècie en perill crític d’extinció.

Les baldrigues són ocells marins, es a dir, que passen la major part de les seva vida a mar obert lluny de la costa a on només hi van per a niar o per atendre els polls. De fet les baldrigues utilitzen la plataforma continental catalana en època de cria principalment per alimentar-se i per alimentar als seus descendents. Pel que fa a la seva distribució en aigües catalanes, a grans trets, en aigües del nord de Barcelona i Girona són més abundants les baldrigues mediterrànies mentre que en aigües de la meitat sud i al delta de l´Ebre la baldriga balear pren més protagonisme mentre que la baldriga cendrosa es present arreu.

baldriga mediterrania al Cap de Creus. Grup NOA

Baldrigues mediterrànies al Cap de Creus. Foto: Grup NOA

Les baldrigues són unes aus força amenaçades. Els perills més importants que pateixen aquestes espècies estan relacionats per un costat amb la degradació dels hàbitats on nidifiquen, els penya-segats litorals i per altra banda per les captures accidentals que fan els pescadors, especialment els palangrers. Així, les mesures per a la conservació d´aquestes espècies s´estableixen en tres àmbits: en primer lloc per la protecció de les àrees de nidificació i cria, en segon terme per l´establiment de zones protegides a mar obert i per finalitzar per la reducció de l´impacte que produeixen els arts de pesca sobre els exemplars adults.

baldriga balear- Pep Arcos

La baldriga balear és un ocell marí amb perill crític d´extinció. Foto: Pep Arcos

La baldriga balear, com el seu nom indica, és una espècie endèmica de les Illes Balears, únic lloc on cria en tot el món. Nidifica en penya-segats costaners, a dins de coves o en galeries sobretot a Formentera. Aquesta espècie està catalogada sota la màxima categoria d’amenaça. Hi ha aproximadament unes 3000 parelles reproductores a tot el món. Aquesta espècie arriba a les àrees de nidificació a partir de febrer i a finals de maig es produeix l´eclosió de l’únic ou que coven. La parella té cura del poll fins l´inici d´estiu que es quan es dispersen i els avistaments són més estranys.

La baldriga cendrosa és molt més freqüent durant el període estival. Les àrees de nidificació més properes són les  Balears i les illes Columbretes. És l´espècie de baldriga més gran que es pot observar a la Mediterrània.

La baldriga mediterrània és molt semblant a la baldriga balear, fins fa poc, la baldriga balear era considerada com una subespècie de baldriga mediterrània. La seva presencia en aigües catalanes es regular tot l´any, malgrat que a l´hivern sol formar les concentracions més importants. Una petita població d´aquest espècie nidifica als penya-segats de Menorca.

Cala Morisca: de contrabandistes a especuladors passant pels republicans

Aquest dies ha saltat la notícia que el ple municipal de l´Ajuntament de Tossa ha aprovat amb els vots favorables de l´equip de govern (TU) i els de la regidora d´ERC el conveni de gestió urbanística del sector de Cala Morisca. Els objectius d´aquest conveni són la construcció d’un hotel de quatre estrelles en aquesta zona, la construcció d’una nova zona d’equipaments i completar la urbanització del sector. Una vergonya en els temps que corren que es vulgui tornar al model caduc i obsolet de la totxana, en detriment dels espais naturals protegits.

cala-morisca

La zona entre Cala canyelles i Cal Morisca és plena de freus

La petita platja verge de Cala Morisca, envoltada de vegetació, està considerada per molts com la millor platja de la zona. De difícil accés per terra, es troba situada entre Cala Canyelles i la platja de Llorell i divideix els tremes municipals de Lloret i de Tossa. La platja forma part del catàleg d´espais d’interès natural i paisatgístic de les comarques gironines  i com a tal s´hauria de conservar. En aquest catàleg es comenta referent a aquesta zona que “s´hauria de garantir la classificació de la practica totalitat de la zona com a sòl no urbanitzable d´especial protecció amb la clau forestal, i procurar impedir el desenvolupament urbanístic”.

A l´any 1988, l´indret va sortir a tots els medis de comunicació arran del descobriment d´un amagatall amb més de 15 tones d´haixix que la banda liderada per Jacques Cannavagio havia construït en la seva propietat. Segons relaten les cròniques de l´època, l’amagatall era extremadament sofisticat. La droga, que arribava a la platja per mar, era transportada fins al zulo i des d´allí es distribuïa a tot Europa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La idil.lica cala morisca rodejda de vegetació. Foto: Artur Antunez

Ara, gairebé 30 anys després d´aquest episodi, la platja ha tornat a les noticies per l´intenció que té el govern municipal de Tossa d´urbanitzar l´espai propietat de la família Cannavagio a través de la societat Morisca SA de la seva exdona. Amb el conveni que es firmarà aquests dies els propietaris, actualment una altre societat (Tossagur SL), es comprometen a retirar els contenciosos que tenen amb l´ajuntament de Tossa a canvi de l´urbanització dels sector i la construcció d´un hotel de 4 estrelles que ocuparia 26.000 m2 de la finca amb un fort impacte ambiental i paisatgístic en un indret ara idíl·lic.

Per l´aprovació d´aquest conveni ha estat clau el vot a favorable de l´equip de govern municipal format pels set regidors de TU (Tossa Unida) i el del regidor d´ERC. Així d´aquesta manera, podrem acabar tenint una república catalana lliure, però en aquest cas, de platges verges. L´oposició formada pels cinc regidors de CIU ha votat en contra d´aquest projecte. Per la seva banda, IC-V, fora de l’ajuntament s´han manifestat també en contra d´aquesta proposta. El conveni aprovat per l´Ajuntament obre la porta a modificar el Pla General d´Urbanisme d´aquesta població , un fet gravíssim.

mapa_captura

Pla general d´Ordenació Urbana, sector  ( en verd, sòl no urbanitzable a Cala Morisca)

No deixa de ser sorprenent aquesta proposta i més tenint en compte que en la revisió de l´any 2006 de la “Carta de Tossa”, el municipi es compromet a assolir els objectius encaminats a la preservació del territori i dels seus valors patrimonials, amb un model turístic que preservés el litoral.