Bones Vancances: En s´estiu

Ha arribat l´hora de fer vacances: carregar piles i fer allò que més m´agrada sense donar explicacions a ningú. Aquest agost m´espera la mar d´Irlanda, els corrents de marea i… una volta sencera a una illa màgica amb la millor companyia.

Gràcies per continuar llegint aquest lloc web Ens tornem a trobar el primer dilluns de setembre puntualment amb noves històriesdemar.

I es que estic de puta mare ;)

 

Analfabetisme natural (o de la tintorera de Canet)

Que algú no sàpiga distingir una església romànica d´una catedral gòtica ho trobaríem imperdonable. No saber qui és l´autor del Quixot o bé no poder diferenciar entre un Picasso o un Van Gogh també ens semblaria greu. Ara bé, quan ens referim al medi natural les coses canvien substancialment. Molts dels que trobarien una manca de cultura no poder respondre correctament les preguntes anteriors, trobarien poc important no saber diferenciar, per exemple, entre una alzina i un roure.

Això, precisament, és el que passa sovint amb espècies estigmatitzades injustament com en el cas dels taurons. A la Mediterrània hi viuen unes 47 espècies diferents, la gran majoria totalment inofensives per als humans.

1436442874805

El Bocadolça  és una espècie de tauró amb sis fenedures branquials, el musell arrodonit, de color gris i sense aleta dorsal. Foto: La Vanguardia

Confondre un bocadolça o bocadolça de morro rodó (Hexanchus griseus) amb una tintorera (Prionace glauca) és el mateix que no saber diferenciar, posem pel cas, un elefant d´un rinoceront. I en aquest cas, a més, inventar-se una història del perquè s’havia apropat a la costa sense cap fonament no aporta gens de rigor als articles periodístics. Segurament aquest exemplar va ser llençat per la borda des d´algun quillat que anava a la gamba i les corrents el van apropat, ja mort, fins a la platja de Canet.

Caldria que alcaldes, d´altres portantveus i periodistes fossin molt més curosos amb les informacions que donen per no generar un alarmisme infundat entre la població. Diversos mitjans d’abast local i nacional (europa press, la vanguardia, el periodico, el punt avui, tv3, antena 3, ràdio canet, vilaweb, nació digital o mataró informa) s´han fet ressò del fet i sense molestar-se en contrastar la informació.

Prionace_glauca

La tintorera és una espècie molt diferent al bocadolça

I per acabar-ho d´adobar, continuant amb la desinformació i creant encara més alarmisme infundat, alguns mitjans es fan ressò d´uns altres suposats avisaments de tintoreres a la costa del maresme, a Premià de Mar i a Pineda de Mar. De fet, la tintorera és una espècie que té documentats alguns atacs a banyistes ja que coincidint amb el bon temps es pot apropar a la costa, per això protecció civil estableix el protocol dels agents rurals que fa onejar la bandera vermella a les platges creant encara més sensació de pànic entre els banyistes. I jo em pregunto: no caldria crear i formar un cos d’agents “de platja” per a gestionar episodis com aquest?

Afortunadament alguns mitjans reaccionen a la primera “posada de pota” periodística i rectifiquen amb articles molt més tranquil•litzadors i fins i tot han pogut fer pedagogia.

IMG-20150715-WA0004

En aquesta mateixa època van ser avistats un grup de dofins mulars a la costa del Maresme. Foto: Josep Corney

Curiosament, en les mateixes dates i en la mateixa costa, s’han produït albiraments d’un grup de dofins mulars. No podria ser, com hipotetitza l´Enric Badosa, que tal vegada es van confondre les aletes d´aquests animals amb les de la tintorera?

Certament la tintorera i el bocadolça són taurons molt diferents. La primera presenta el cos estilitzat i el musell llarg en forma cònica metres que el bocadolça el té molt més arrodonit. La tintorera té, com la gran majoria de taurons, cinc fenedures branquials i  el bocadolça es un dels pocs taurons amb sis. El bocadolça no té l´aleta dorsal típica dels taurons, en canvi la tintorera sí i per finalitzar, el color de la tintorera és d´un blau intens al dors i més e clar al ventre mentre que el bocadolça és de color gris marronós. Com un elefant i un rinoceront, no?

Verduretes molt poc populars

Que les espècies més desconegudes tinguin nom popular és bastant estrany. De fet, les algues són, per a la gran majoria, aquells estranys vegetals que viuen submergits a les roques litorals i per això molt poques tenen el privilegi de tenir nom popular en la nostra llengua.

Malgrat que, com les plantes realitzen la fotosíntesis, lluny de tot plegat, les algues es consideren un regne apart. Formen el regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on comparteixen protagonisme amb organismes on la distinció entre animal i vegetal és més aviat subtil car algunes vegades barregen característiques.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L´enciam de mar, una sugerent alga comestible freqüent al nostre mar

Les algues, com tots els protoctists, són organismes tal•lòfits, és a dir, les seves cèl•lules no estan organitzades formant teixits especialitzats. Per això, malgrat la seva morfologia ens enganya moltes vegades, no tenen ni arrels, ni tija ni fulles veritables histològicament parlant.

Una de les coses curioses d’aquests éssers vius tant desconeguts és la seva senzillesa a l’hora de ser classificades en grups. Per fer això es fa servir el color del seu pigment fotosintètic, així, hi ha les algues blaves (malgrat que avui aquestes es troben molt més a prop dels bacteris), les algues verdes, les algues brunes i les algues vermelles.

Poques algues són popularment conegudes i per això moltes no tenen noms populars. Segurament, el fet que la nostra tradició cultural culinària no consideri les algues com a ingredients habituals dels nostres plats hi ha contribuït enormement. En el cas dels bolets, per exemple, en les regions micòfil.les hi ha una gran diversitat de noms entre les espècies comestibles o no, en canvi, en àrees micòfobes això no passa. Així doncs, el fet que les algues se les consideri que no tenen cap mena de interès gastronòmic ha contribuït al nostre desconeixement. Només cal mirar qualsevol receptari de cuina japonesa per exemple, un país “algofil”, i us podreu adonar de la riquesa d’aquesta llengua en aquest camp.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El pèl sauper, una bona herba per a les salpes

Nutricionalment parlant, les algues són ingredients amb un baixíssim contingut en greixos i molt riques en fibres, sals minerals, vitamines i antioxidants. Elements essencials en les dietes saludables, cosa que, a priori, les hauria de fer molt interessants des del punt de vista culinari.

Entre les algues mediterrànies també n’hi ha de comestibles. L´Enciam de mar (Ulva lactuca i Ulva rigida) són pel seu nom espècies ben suggerents. També Ulva compressa s’inclouria en aquest paquet. Una espècie molt propera a aquesta darrera és Enteromorpha intestinalis que els asiàtics anomenen “Aonori”. En el cas de Porphyra umbilicaris, aquesta es comercialitza en els mercats japonesos amb el nom de “Nori”que avui, amb la moda del Sushi, és molt popular arreu. En els nostres fons però s’hi troba Porphyra leucosticta. Altres algues comestibles serien la Peluqueta (Codium vermilara) o Dictyota dichotoma. De totes les algues mediterrànies Rissolella verruculosa és potser l’espècie més popular de totes a nivell culinari. És abundant, fàcil de recol•lectar i es consumeix crua en amanides.

rissoella_verruculosa

Rissolella verruculosa, pot-ser la més popular de les nostres algues comestibles

Les espècies mediterrànies properes al gènere Gelidium són també molt interessants pels agents gelificants que contenen i que són molt apreciats en l’industria agroalimentària.

Malgrat tot hi ha altres algues sense interès culinari però força abundants que també tenen nom popular en la nostra llengua: La boina o beca (Codium bursa), el pèl super (Cystoseira mediterranea), el cabell d´àngel (Arthrocladia villosa), el pèl (Halopteris scoparia) la sucreta (Lithophyllum incrustans), el trottoir (Littophyllum bysoides), la cua de paó (Padina pavonia) o la cama-roja (Caulerpa prolifera) en són alguns exemples. Uns riquesa biològica i cultural que caldria reivindicar per no acabar perdent.

La costa de Tossa: terra de coves

tossa1

La costa entre Tossa i Sant Feliu es plena de racons interessants

A cavall entre el Maresme i l’Empordà, la marina de la Selva s´obre pas cap al mar entre roques, esculls, freus, coves, platges solitàries i inaccessibles des de terra, espadats i penya-segats imponents. És a dir, natura en tot el seu esplendor.

Entre Blanes i Tossa les granodiorites de tonalitats rosades ens acompanyen al llarg de tota la travessia marítima. És però, pels voltants de Tossa on la costa pren una personalitat única. Els materials geològics. Són a partir d’aquest punt i fins a Sant Feliu de Guíxols, leucogranits, granitòides on hi predominen els minerals clars. De tant en tant, però, de manera intrusiva, apareixen filons de granòfirs i de microgranits que trenquen aquesta blanca monotonia.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sa cova des Bergantí abans d´arribar a Cala Pola

Precisament la diferència de duresa entre uns i altres materials permet la seva erosió diferenciada i crea un paisatge únic en territori plutònic. Es tracta d’un tram de costa on les coves en són el protagonista destacat i que, donen una personalitat única al paisatge. En els primers metres de la travessia marítima, entre Tossa i el Cap des Pentiner hi ha set grutes destacables: sa Cova Esclafada, sa Cova des Bergantí, la Cova de Cala Bona, la Cova de Sa Gatera, la Cova de Cala Pola, sa Cova d´en Cateura i sa Cova de S´Aguilera. I passat el cap i fins a Sant Feliu, encara hi ha sa Cova des Tabaco, la Cova de la Sapa i les tres coves: Cova d´en Vitaia, la Cova dels contrabandistes, i la Cova d´en Pei.

Sa Cova Esclafada és un entrant amb una petita platja al fons i que es fa més profunda en època de minves. Sa Cova des Bergantí és una interessant cavitat just abans d’entrar a Cala Bona també amb una platgeta al seu final. Entre Cala Bona i Cala Pola hi ha dues cavitats poc profundes però amb una cambra considerable: la Cova de Cala Bona i la Cova de Sa Gatera. A la badia de Cala Pola hi ha la cova del mateix nom, hiperferqüentada pels banyistes del càmping. Un cop travessat el Cap de Pola i abans d’arribar a Cala Giberola hi ha la Sa Cova d´en Cateura, potser la més impressionant de les coves de la zona, una cavitat d’uns 40 m que amb dues galeries diferenciades i a continuació Sa Cova de S´Aguilera.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sa Cova des Tabaco té al seu interior una platgeta de còdols

Un cop creuat el Cap des Pentiner i deixant enrere Cala Futadera, trobem Sa Cova des Tabaco, una gran obertura amb una platja de còdols al seu interior. La resta de coves del tram les trobem un xic més allunyades d’aquest primer grup. Un cop travessada la punta d´en Bosch, trobem gairebé una al costat de l’altre, la petita cova de la Sapa i les coves d´en Vitaia, dels Contrabandistes i de Can Pei.

La toponímia d’alguna d’aquestes cavitats ens evoca a un passat no gaire llunyà on l’estraperlo era una forma de vida que complementava el magres ingressos dels nostres pobres pescadors que utilitzaven les coves com a amagatall dels farcells de contraban.

fondo crista

Algunes empreses locals porten als turistes a les coves. Foto: Fondo de cristal

Avui aquestes coves romanen com a reclam turístic per a les empreses locals que hi efectuen sortides amb petites “golondrines” i que entren fins al mateix fons de les mateixes. Aquesta activitat, és molt poc respectuosa amb el hàbitats naturals d’aquests indrets. Els gasos de la combustió dels motors dels vaixells omplen tot l’espai i afectant greument la salubritat de les espècies que hi habiten. Caldria regular una mica més aquesta activitat per tal de poder compaginar els interessos turístics amb la conservació dels sistemes naturals. Potser en un futur sigui possible plantejar que aquestes barques facin servir motors elèctrics.

A la Cova d´en Cateura, per exemple, actualment hi nidifica una parella de corbs marins emplomellats, una espècie emblemàtica de la costa de l´Alt Maresme i la Selva que, fins fa ben poc només nidificava a les illes Balears. Ara, a més de fer-ho en aquest tram de costa també ho està fent a les illes Medes.

Peix de morralla

En el seu sentit literal el mot morralla s’aplica a un conjunt de coses de poc valor com ara un col•lectiu de persones de poca consideració o un grup de coses insignificants. En el nostre cas, es clar, el peix que forma la morralla està format per espècies menudes i poc apreciades en el mercat. Tradicionalment la morralla inclou una barreja de peixos que, com passa amb el peix de sopa, tenen poc valor si es comercialitzen per separat, però que barrejats tenen el seu interès comercial com a peix per a fregir.

Morralla_Restaurant_Els_Pescadors_-_La_Llotja__de_Arenys_de_Mar

Plat de morralla. Foto: Restaurant Els Pescadors Arenys de mar

Segons el port, la composició de la morralla varia un xic, generalment està formada per: bruixes (Lepidorhombus boscii), peix sense sang (Argentina sphyraena), cintes (Cepola macophthalma), xinxes (Munida rugosa),… En general, peix petit amb molta espina però també molt saborós quan es fregeix. Als restaurants, quan ens ofereixen un plat de morralla, hi solen incloure a la barreja original: sonso (Gymmaammodytes cicerelus), crancs (Liocarcinus depurator), diverses espècies de gamba menuda sota el nom de gambeta, calamar (Loligo vulgaris) o sèpia (Sepia officinallis) per augmentar-ne la “caixa”.

Algunes altres espècies com ara la mòllera (Phycis blennoides), els capellans (Trisopterus minutus capelanus), la palaia (Citharus linguatula) o el tacó (Bothus podas), quan són petits van a la morralla, però en tractar-se de talles més grosses, amb més valor a la subhasta, tenen identitat pròpia.

WP_20150623_17_05_32_Pro

La morralla en el taules d´una peixateria: cintes, bruixes, capellans entre d´altres

Malauradament, alguna vegada s’inclou en la morralla exemplars immadurs de diverses espècies: llucet, mollet, sardineta o seitonet. Aquesta pràctica, del tot refusable, afortunadament cada vegada és menys freqüent pels controls que hi ha a les llotges i als mercats.

Una altre accepció del terme morralla, és la part de peix que s´endú cada dia a casa cadascun dels mariners d’un quillat després la jornada de pesca. Els pescadors de bou van “a la part” i a més de la proporció monetària de la captura tenen també una part en espècie, la morralla. A la caixa de morralla d’un quillat hi van els exemplars menys valorats o bé que han estat malmesos per l’arrossegament de l’art i que no tindrien bona sortida al rotllo, es a dir, la morralla.

Pesca d'arrossegament

A coberta del quillat fent les parts. Foto: Roger Rovira

Una cop l’art a coberta, els mariners trien el peix i el van col•locant en les caixes de plàstic segons l’espècie i la mida. Sempre, però, hi ha la caixa on hi anirà tot allò que es partirà entre la tripulació i que constituirà la morralla del dia.

Un cop fetes les parts de la morralla, cada mariner la col•loca en galledes o bé en en bosses de plàstic per a portar-la cap a casa. La morralla constitueix la base del sopar en gairebé totes llars de pescadors d’arrossegament. N’hi ha però que, cansats de la monotonia culinària, la regalen a coneguts o veïns o bé se la venen. També n’hi ha que la canvien per “altre” peix que no solen capturar normalment.

Us puc assegurar que, durant una bona colla d’anys, el sopar de casa era a base de la morralla que l’Aleix ens portava puntualment cada dia, peix fresquíssim, de la barca als fogons que, acompanyat amb unes llesques de pa amb tomàquet i una amanida constituïa el nostre sopar.

Domini públic?

Certament això de la llei de costes i del DPMT (domini públic marítim-terrestre) té moltes interpretacions. La nova llei de costes, anomenada “de protección y uso sostenible del litoral” que, és una modificació del que fins llavors s’anomenava llei de costes (Ley 22/1988, de 28 de julio), ha representat la darrera embranzida per a que la cultura “del pelotazo” tingui arguments legals per a continuar inflant la bombolla.

La llei de costes mai va tenir una aplicació efectiva a la majoria del nostre litoral. Aquesta nova modificació que, suavitza encara més els termes proteccionistes de l’antiga llei, entre moltes altres coses, permetrà la regularització d’actuacions realitzades amb total impunitat els darrers anys i donar seguretat jurídica a les mateixes. A més, ara, en determinats nuclis de municipis com: Roses, Castelló d’Empúries i Platja d’Aro han estat excloses de la legislació promocions conflictives en el domini públic. Aquesta modificació ha permès també ampliar el termini de les concessions, moltes d’elles acabaven al 2018.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La temeritat d’edificar a primera línia comporta que l’administració hagi d’invertir molts diners en protegir aquests béns amb mesures del tot insostenibles. Edificació derruïda pels temporals a la punta de la Tordera.

En teoria la llei de costes establia una servitud de protecció en el DPMT que, té una amplada de 20 m des de la línia DPMT en zones urbanes i de 100 metres es sòl no urbanitzable. Amb aquesta modificació de llei, la servitud queda rebaixada als 20 m en els llocs que, malgrat ser catalogats al 1988 com sòl no urbanitzable, s’hi havia edificat il•legalment. Ara doncs, queden perfectament legalitzades aquestes il•legalitats.

Aquesta reducció en la servitud de protecció, a més de ser un insult i un menyspreu per a les conseqüències globals del canvi climàtic representa un model costosíssim de protegir a nivell medi ambiental i econòmic. Actuacions com les regeneracions artificials de platges amb sistemes de dragues o bé la protecció d’infraestructures situades en llocs inadequats queden ara plenament justificades. Així, darrera de cada nova promoció, es veuen reforçades les polítiques de protecció d’aquestes amb sistemes molt poc respectuosos per al medi i amb un enorme cost.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Platja de Llorell a Tossa on les edificacions se situen a sobre mateix del sistema dunar de la platja vulnerant tots els principis de la llei de costes.

Segons el “ministerio”, aquesta reforma de la llei té per objecte reforçar la protecció del litoral davant dels excessos urbanístics i vetllar per la conciliació entre la protecció i les activitats econòmiques. El cert es que aquesta reforma és una mena d’amnistia a totes les irregularitats que s’han produït històricament en el nostre país i dona peu a continuar amb el mateix model urbanístic a primera línia de mar.

Un altre aspecte destacable de la llei és que, teòricament hauria de garantir l’accés públic i gratuït al mar, i els usuaris sabem perfectament que això no passa exactament així a molts llocs de la nostra costa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Bona a Tossa on la guingueta, any rere any, ocupa i privatitza tot l´espai.

A la costa Brava tenim nombrosos exemples d’aquesta ocupació il•legal en forma de concessions administratives, com per exemple la guingueta de Cala Bona que ocupa i privatitza tota la platja i que hauria de fer caure la cara de vergonya a l’ajuntament de Tossa per a autoritzar-ho en forma de renovació del permís any rere any. En el mateix municipi també hi ha les edificacions de la platja de Llorell, que romanen en peus immutables com a ofensa al nostre sistema judicial.

Ciència Ciutadana Col•laborativa

L´investigació oceanogràfica es troba sovint amb limitacions pel gran abast que pren la pressa de dades. A més a més, els pressuposts mai han estat massa esplèndids i més encara en temps de crisi. Allà on no hi arriben ni els investigadors ni els pressupostos, ho podria fer els ciutadans voluntaris. Aquest és el principi de la Ciència Ciutadana, o com els ciutadans poden esdevenir col•laboradors en els projectes de recerca científica.

convencional

Funcionament convencional de les investigacions científiques. Il.lustració: Projecte Citclops

L’accés al medi natural per part de la ciutadania és cada vegada més elevat. Les activitats a l’aire lliure estan en boga. La sensibilització ambiental de molts d´ aquests col•lectius és evident i amb un petit gest podrien contribuir, amb les seves observacions, en la recerca oceanogràfica. Els caiaquistes, en podrien ser un exemple, de la mateixa manera que els afeccionats a la navegació, els escafandristes o fins hi tot els pescadors, també podrien ser col•lectius susceptibles a aquesta col•laboració.

citclops

Ciència ciutadana col.laborativa. Il.lustració: projecte Citclops

Ja existeixen diverses xarxes d´ observadors del mar, on es poden revertir les observacions a la comunitat científica. Un cas particular és el seguiment de les observacions de meduses i d’altres organismes gelatinosos a la nostra costa. A través de Medjelly, on es poden reportar dades a partir d’una app de descàrrega gratuïta.

Els observadors convencionals són els equips de recerca clàssics que treballen en un determinat camp. Els ciutadans investigadors són tots aquells que en la seva activitat poden recollir dades útils pels investigadors: des del meteoròleg afeccionat fins als navegants més experimentats en regates transoceàniques. En aquest sentit, i gràcies al desenvolupament de les noves tecnologies, especialment als smartphones i les app, els ciutadans investigadors s’acaben convertint en observatoris ciutadans. Aquesta és la filosofia del projecte Citclops.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Mesurant el color de l´aigua amb l´escala de colors de Forel Ule

Un dels estudis, a nivell global, que porten més de corcoll als oceanògrafs és com mesurar l’estat de degradació dels mars i oceans de la Terra. En aquest cas, els experiments oceanogràfics són complexos i caríssims, en canvi els ciutadans investigadors poden fàcilment reportar dades sobre aquest fet a partir d’observacions de propietats òptiques de l’aigua com ara el color o la transparència fent sevir instruments senzills com ara els discs de Secchi o a través de l´escala de colors Forel-Ule. Els resultats d’aquestes observacions poden ser enviades al servidor del projecte Citclops a través d’una aplicació web.

boia

La ciència ciutadana, un pas més enllà. Il.lustració: Projecte Citclops

Un pas més enllà, la ciència ciutadana, facilita també que els propis observadors puguin construir els seus aparells de mesura, com en el cas de les boies KdUINO que, amb un baix cost econòmic mesura el coeficient d’extinció de la llum en la columna d’aigua. Un aparell convencional per a mesurar aquests paràmetres té un preu al voltant dels 20.000 €, en canvi, una boia casolana no arriba als 200 €. A més, en la construcció d’aquests enginys hi poden participar els estudiants de secundària i els seus professors, ja que encaixa perfectament en els continguts de l´àrea de tecnologia de l´Educació secundària.

Peix de sopa

Hi ha peixos adequats per a les sopes, que ni tan sols es poden menjar per la gran quantitat d’espines que contenen – els escorpinyots inferiors, els burros, els serrans. Aquests són peixots que fan meravelloses sopes de peix. I no cal dir les julívies – anomenades en altres indrets julioles i en altres guiules. Les julioles i en general tots els peixos per a fer aquesta sopa han de contenir la màxima quantitat de greix i de viscositat possible. Es aquest greix marí el que constitueix el punt més alt, l’autèntica substància de la sopa de peix”. (Josep Pla; El que hem menjat)

peix roca

El peix de sopa, és una barreja d´espècies molt heterogènia

Hi ha tota una sèrie d’espècies de peix que, ja sigui per elles mateixes o bé per la seva talla, no tenen suficient valor per vendre-les per separat a les peixateries i el que es fa és comercialitzar-les barrejades per a fer brous, fumets o sopes. És el que anomenem, peix de sopa.

Sota aquesta denominació s’hi agrupen espècies molt variades de peix de roca, exemplars de talla petita, espècies amb molta espina, de carn de sabor intens i molt gustosa, que no tenen sortida per elles mateixes i que barrejades fan uns brous de peix excel•lents.

Dins de la denominació “peix de sopa” s’hi troben alevins d’espècies típiques de roca com ara els serrans (Serrranus cabrilla), els penegalls (Helicolenus dactylopterus) , les lluernes (Trigla lucerna i Trigla lyra) , els cap-roig o les rascasses (Scorpaena scorfa i Scorpaena porcus). També en formen part d’aquesta barreja la rata (Uranoscopus scaber) , les aranyes o els rapets. Per fer encara més gustós el caldo s’hi afegeix a aquesta barreja caps o espines de lluç o de rap i algun crustaci com ara el cranc o les galeres que en milloren la qualitat substancialment.

peix de sopa

Aranyes, rates, rascasses, penegalls i serrans formen aquesta barreja

El peix de sopa s’usa en fumets que, després es faran servir en arrossos, fideuades i tot tipus de suquets de peix on li donen un gust intens a mar. També es fa servir en les típiques sopes de peix. Normalment quan més diversa es la barreja i més carregada de greix te la seva carn, millor surten. Segons Josep Pla, l’origen de les sopes de peix està en l´olla dels pescadors, un plat ràpid i senzill que es cuinava a bord de les barques de pesca i que es menjava allà mateix, cadascú amb la seva cullera de fusta en la mateixa olla. Amb el temps, aquest plat esdevindria el ranxo de barca.

A continuació us passo a descriure alguns dels representants típics d’aquesta barreja tant interessant:

aranya-sos peix

La rata, una de les espècies més típiques del peix de sopa. Il.lustració: SOS peix

Lluerna: De forma cònica característica amb el cap molt típic. Aletes pectorals molt desenvolupades. Coloració de vermellosa-bruna a rogenca. Viu en fons sorrencs i de còdols.

Rata: Espècie típica de peix de sopa. Presenta un aspecte inconfundible. Cos en forma cònica amb el cap molt desenvolupat i la boca en disposició quasi dorsal. Espècie bentònica de fons sorrencs i fangosos on viu semi-enterrada.

Cap-roig i Rascassa: Espècies del grup de les escorpores de cap ben desenvolupat, els ulls i la boca són molt grossos. Radis espinosos de les aletes robustes, alguns amb glàndules de verí. Coloració críptica amb tonalitats brunes en la rascassa fins vermelloses en el cap-roig. Espècies solitària de fons rocosos. El cap-Roig és molt apreciat, només s’usen per sopa els exemplars més petits o bé els caps i espines.

Penegall: Espècie propera a les escorpores però de menor qualitat. Presenta es mateixes característiques que elles. De color vermellós amb franges verticals més fosques.

Serrà: Peix de mida petita i de cos allargat. Boca i ulls grossos. Cos de fons vermellós o grises amb bandes verticals més fosques (de set a nou) que arriben més enllà de la línia lateral. Espècie litoral típica de fons rocosos.

Tornem-hi amb la draga!!!

Aquests dies, davant mateix del port d´Arenys, podeu veure el vaixell-draga extraient sorra del fons marí per abocar-la a la platja de Malgrat. La imatge de la draga davant la platja es més pròpia d’un passat que semblava que mai més es tornaria a repetir i que va representar un veritable desastre a tots els nivells.

Aquesta actuació sembla que ha agafat per sorpresa als ciutadans, als pescadors i als ajuntaments que contemplen perplexos com es tornen a espoliar els fons marins per executar una obra amb data de caducitat molt curta.

ysumyre51432212814

El vaixell-draga, davant les platges d´Arenys. Foto: Radio Arenys

Els arguments que s’esgrimeixen per a justificar aquest dragatge són els suposats efectes catastròfics d’uns suposats temporals que suposadament han succeït aquest hivern i que ha produït uns suposats danys a la zona sud del delta de la Tordera. O bé s’han begut l’enteniment o bé es que no tenen vergonya. Jo suposo que tot plegat obeeix a una molt mala gestió o a les pressions de certs lobbies. M’enteneu, no?

Així, a mitjans d’abril es va aprovar aquesta actuació a l´Alt Maresme. Es tracta d’una estracció uns 120.000 m3 de sorra entre 5 i 8 m de profunditat. El vaixell treballa en la zona compresa entre la bocana del port i l’escullera de llevant. La sorra dragada serà abocada posteriorment a les platges del sector sud del delta de la Tordera.

Aquest engany del “ministerio”, comporta, per la urgència del procediment, que la licitació es pugui fer sense haver de realitzar cap mena d’estudi d’impacte ambiental. La llei autoritza al consell de ministres a excloure d’aquest procediment els projectes de reparació d’infraestructures crítiques danyades com a conseqüència de esdeveniments catastròfics. Però, a on es la catàstrofe? I, on són les infraestructures crítiques destruïdes en aquest cas?

En aquest sentit, la “Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar” considera que l’actuació que s’està duent a terme queda justificada pels efectes catastròfics dels temporals d’aquest hivern. Segons la mateixa font, aquests suposats episodis van afectar directament les platges de Malgrat centre, la Conca y de forma molt més significativa la platja de la punta de la Tordera. En tots aquests cassos, el “ministerio” considera la recuperació d’aquestes molt urgent.

draga

El vaixell-draga abocant la sorra a les platges de l´Alt Maresme. Foto: David Calvo

El dragat de sorra, a més de produir un impacte sobre el medi i sobre les espècies que hi viuen, de retruc també afecta a la flota pesquera, especialment a l’artesanal i als sonsaires que, veuran remogut el substrat sobre el que feinegen. A un altre nivell, comportarà un augment en la terbolesa i en conseqüència, una pèrdua de qualitat de l’aigua de bany a les platges, ara que tot just comença la temporada.

Aquesta no es la primera vegada que es realitza una actuació d’aquest tipus a la costa maresmenca. Ja al 2006 es va fer una acció similar per a regenerar la platja de la Picordia a Arenys de mar i un any més tard es va tronar a repetir. A l’any 2009, es van extreure 250.000 m3 del mateix punt per a regenerar la platja de S´Abanell, la platja va ser totalment erosionada unes setmanes més tard amb el primer temporal.

A més, en el document de planificació elaborat dins el marc de l’estratègia de protecció de la costa del Maresme, el mateix Ministeri de Medi Ambient reconeix la poca efectivitat de les mesures de dragatge i proposa un canvi radical en el plantejament incorporant la construcció de dics i espigons, tal i com ja eren les platges del Maresme abans de la primera regeneració al xxxx. Això però, es una altre històriademar.

150 històries

Aquesta entrada és la històriademar (hdm) número 150, permeteu-me doncs la llicència de reflexiona-hi en aquest apunt.

L’aventura de les hdm va començar el 15 d’octubre de 2012 amb el far del cap de Tortosa. Des d’aquell moment i fins avui mateix s’han editat en aquest mateix espai 150 entrades diferents. Des de fa gairebé tres anys, cada dilluns, de manera puntual, s’han anat publicant setmana rere setmana i s’ha anat conformant l’univers que configura aquest bloc.

L’embrió de tot plegat és molt més llunyà. A l’any 2001, en l’espai arenyautes, diversos autors vam començar a publicar un seguit d’articles que són els orígens del que teniu ara al davant.

Historias_de_Mar_Lloret_23_05_2015 011

A la platja, explicant històriesdemar. Foto: Ernesto Mercader

D’aquestes 150 històries, n’hi ha hagut que han fluït de manera quasi espontània i sense cap esforç han estat treballades. D’altres s’han cuinat molt poc a poc, fent servir molts ingredients. No sempre les històries més treballades han estat les que han tingut més audiència. L’acceptació per part vostra és molt particular i depèn de molts factors.
Us asseguro que, el fet d’estar sotmès a aquesta dolça esclavitud que, és publicar cada setmana una nova hdm, m’obliga a documentar-me i aquest fet produeix que també pugui aprendre alhora que escric.

Com a biòleg de formació, em sento molt més còmode explicant històries naturals. Malgrat tot, ha estat un repte personal endinsar-me en espais on no sóc cap especialista. Arran d’una col•laboració amb l’exposició “un poble en peu de guerra” vaig tenir suficient material com per a dedicar una sèrie d’històries a la vessant nàutic i mariner del setge de Barcelona. Així, l’idea de fer series d’històries amb una mateixa temàtica també s’ha anat repetint altres vegades.

Moltes de les històries estan escrites en clau local, el meu entorn immediat ha estat el protagonista nombroses vegades. També però, hi podeu trobar històries tractades de forma molt més global.

Historias_de_Mar_Lloret_23_05_2015 050

A l´aigua amb les històriesdemar en caiac. Foto: Ernesto Mercader

A més de les entrades setmanals s’han anat publicant un seguit d’entrevistes enregistrades, són les històriesdemar en audio. També hi trobareu l’espai on s’ha penjat el primer dossier didàctic històriesdemar en caiac i que properament s’anirà ampliant l’oferta a d’altres trams de la costa. Un nou projecte que està agafant força són les històriesdemar a peu que properament serà presentat per tots aquells que ressegueixen els camins de ronda de la nostra Costa Brava.

Inicialment molts lectors han conegut aquest espai a través d’una llista de correu local. Ara, la gran majoria hi accedeix a través del boca orella o pel Facebook. Inicialment molts seguidors del bloc eren locals, avui, puc afirmar, que gent d’arreu hi accedeix. Hi ha visites des de països remots, que de manera setmanal s’estan fidelitzant al lloc web.

I mentre, setmana rere setmana, vaig escrivint noves històries, ho faig pel plaer d’escriure. Us asseguro que, si algun dia, aquest fet es convertís en un llast, en aquell moment deixaria el projecte.