150 històries

Aquesta entrada és la històriademar (hdm) número 150, permeteu-me doncs la llicència de reflexiona-hi en aquest apunt.

L’aventura de les hdm va començar el 15 d’octubre de 2012 amb el far del cap de Tortosa. Des d’aquell moment i fins avui mateix s’han editat en aquest mateix espai 150 entrades diferents. Des de fa gairebé tres anys, cada dilluns, de manera puntual, s’han anat publicant setmana rere setmana i s’ha anat conformant l’univers que configura aquest bloc.

L’embrió de tot plegat és molt més llunyà. A l’any 2001, en l’espai arenyautes, diversos autors vam començar a publicar un seguit d’articles que són els orígens del que teniu ara al davant.

Historias_de_Mar_Lloret_23_05_2015 011

A la platja, explicant històriesdemar. Foto: Ernesto Mercader

D’aquestes 150 històries, n’hi ha hagut que han fluït de manera quasi espontània i sense cap esforç han estat treballades. D’altres s’han cuinat molt poc a poc, fent servir molts ingredients. No sempre les històries més treballades han estat les que han tingut més audiència. L’acceptació per part vostra és molt particular i depèn de molts factors.
Us asseguro que, el fet d’estar sotmès a aquesta dolça esclavitud que, és publicar cada setmana una nova hdm, m’obliga a documentar-me i aquest fet produeix que també pugui aprendre alhora que escric.

Com a biòleg de formació, em sento molt més còmode explicant històries naturals. Malgrat tot, ha estat un repte personal endinsar-me en espais on no sóc cap especialista. Arran d’una col•laboració amb l’exposició “un poble en peu de guerra” vaig tenir suficient material com per a dedicar una sèrie d’històries a la vessant nàutic i mariner del setge de Barcelona. Així, l’idea de fer series d’històries amb una mateixa temàtica també s’ha anat repetint altres vegades.

Moltes de les històries estan escrites en clau local, el meu entorn immediat ha estat el protagonista nombroses vegades. També però, hi podeu trobar històries tractades de forma molt més global.

Historias_de_Mar_Lloret_23_05_2015 050

A l´aigua amb les històriesdemar en caiac. Foto: Ernesto Mercader

A més de les entrades setmanals s’han anat publicant un seguit d’entrevistes enregistrades, són les històriesdemar en audio. També hi trobareu l’espai on s’ha penjat el primer dossier didàctic històriesdemar en caiac i que properament s’anirà ampliant l’oferta a d’altres trams de la costa. Un nou projecte que està agafant força són les històriesdemar a peu que properament serà presentat per tots aquells que ressegueixen els camins de ronda de la nostra Costa Brava.

Inicialment molts lectors han conegut aquest espai a través d’una llista de correu local. Ara, la gran majoria hi accedeix a través del boca orella o pel Facebook. Inicialment molts seguidors del bloc eren locals, avui, puc afirmar, que gent d’arreu hi accedeix. Hi ha visites des de països remots, que de manera setmanal s’estan fidelitzant al lloc web.

I mentre, setmana rere setmana, vaig escrivint noves històries, ho faig pel plaer d’escriure. Us asseguro que, si algun dia, aquest fet es convertís en un llast, en aquell moment deixaria el projecte.

Eixams de Meduses

Cada any, coincidint amb la primavera, es produeix la barreja vertical d’aigües que contribueix a la fertilització dels mars i oceans. En conseqüència, es dona el boom primaveral de vida. Des dels organismes microscòpics del plàncton fins a les darreres baules de la cadena alimentària experimenten un augment en les seves poblacions. És també temps de sardines i del peix blau en general, que aprofitant l’excés de l´aliment disponible, augmenten els seus stocks.

D’altres organismes de caire oportunista i de creixement ràpid també aprofiten aquestes circumstàncies per a augmentar les seves poblacions. Meduses i d’altres exemplars de tipus gelatinós presenten en aquestes dates unes poblacions molt denses que formen veritables eixams a mar obert i que poden arribar fins a les nostres costes i causar molèsties als banyistes més matiners. Dins el grup dels organismes gelatinosos s´hi troben a més de les meduses o cnidaris , d´altres representants com ara les salpes o els ctenòfors.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cada any, els eixams de barquetes de Sant Pere, tenyeixen les platges d´un blau intens

Aquests episodis, arriben de manera puntual i cada vegada són més freqüents. L’aflorament de nutrients és una qüestió de temperatura i de densitat de les masses d’aigua i a la primavera, ai làs!, arriba l’explosió de vida.

Les concentracions de meduses que arriben a la costa provenen d’aigües oceàniques, el seu hàbitat natural. Els corrents i els vents predominants són els que les arrosseguen fins a la costa. Aquest fenomen és molt més freqüent durant la primavera i l’estiu com a conseqüència del règim de marinades, vents de mar cap a terra que apropen els bancs de meduses fins a les platges. Cada vegada més, aquest fet es considera com un greu pels mals de cap que ocasiona a usuaris i a gestors de les platges.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquest any, Aequorea forskalea també ha format eixams a molts trams de costa

Aquests dies, al llarg de la costa catalana, hi ha hagut observacions de densos bancs de barquetes de Sant Pere (Velella velella), de la medusa luminescent (Pelagia Noctiluca) i de Aequorea forskalea.

Les barquetes de Sant Pere, són unes petites meduses de tonalitats blavoses que viuen surant en l’aigua. Les seves cèl•lules urticants són del tot inofensives. Velella presenta una làmina en forma de vela que les permet desplaçar amb l’ajut del vent. Aquests dies hi ha presencia grups molt densos a mar obert que podrien acabar d’arribar a les platges catalanes en molt poc temps.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pelagia noctiluca també és una de les espècies en els eixams d´aquest any.

La medusa luminescent o Pelàgia, és una de les espècies de medusa més típiques que arriben a les aigües costaneres, de tonalitats rosades. Presenta quatre tentacles orals molt visibles i un seguit de tentacles marginals molt més llargs carregats d´estructures força urticants. De totes les meduses és potser l’espècie que provoca més incomoditats als banyistes, sobretot pels seus llargs tentacles.

Aequorea forskalea és una medusa en forma de plat. L’ombrel•la és transparent. Pot presentar una sèrie de canals radials de color blau intens amb nombrosos tentacles marginals. Es també una espècie de medusa molt poc urticant.

L´univers de les Nanses

Les nanses és un dels sistemes més original de pesca que existeix. La seva elaboració es pot considerar artesanal. Aquests enginyosos paranys permeten aconseguir peix i marisc de molt bona qualitat, exemplars grossos sense estar gens malmesos i que assoleixen preus elevats a la subhasta.

Usades des de temps immemorials, tenim referències d’elles en els documents més antics i han arribat fins als nostres dies quasi sense patir cap modificació respecte a les utilitzades fa més de tres-cents anys.

sañez-nanses

Gravat de nanses segons el “Diccionario historico de los artes de pesca” d´Antoni Sañez i Reguart (1791-1795)

Les nanses són un ormeig de parany, és a dir, el peix hi entra enganyat per l´esquer i un cop a dins jo no en pot sortir. Aquestes veritables obres d’art dignes del millor cisteller eren fetes a mà, amb jonc i murtra especialment. També es podien fer servir en la seva construcció: canya, vímet, cànem o espart. Avui en dia, com a una mena irreverència a aquests nobles materials, les trobem fetes amb plàstic i fils sintètics.

Els propis pescadors construïen les seves nanses. Molt sovint ho feien al mateix carrer, davant del seu domicili, o bé a la platja prop del magatzem on guardava els aparells de pesca.

f1000038-001

Les nanses són un ormeig de pesca cada vegada més en desús

Les nanses tradicionals tenen totes forma cònica i són les més esteses. Les gambines o garbitanes tenen forma més o menys esfèrica (de poma) i les nanses llagosteres forma cilíndrica. Totes tenen una entrada en forma d’embut, l’afàs per el peix s’introdueix al parany. A l’extrem oposat hi trobem una obertura tapada anomenada porteta que serveix per a buidar la nansa o bé escar-la. Les nanses estaven reforçades pels costats per les costeres. La cabestrera és la corda que va lligada a la nansa i serveix per a amarrar-la a “la mare” que va unida per un dels extrems al mort i per l’altre als galls que la senyalitzen en superfície.

A més de la nansa típica, hi ha diversos tipus de nansa que prenen noms diferents segons la seva forma o les espècies que captura. la xufanquera o guisotera és una nansa cònica més petita que la tradicional. El morranell, fet amb murtra, és un ormeig de forma esfèrica. La gambina és com un morranell construït de jonc. La saupera és una mena de gambina destinada a pescar salpes. Les nanses llagosteres són cilíndriques i tenen dues entrades.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Al Cap de Creus es fan servir nanses cilíndriques per a la captura de pops

Les nanses es solien calar en grups de cinc a deu. Un cop al dia s’hissaven i es buidava el seu contingut i es tornaven a escar. Aquesta calada de nanses s’anomena “to de nanses”. Les nanses es xorraven a força de braços ajudats per la pasteca de popa, que duia al seu extrem una politja. Un cop a coberta es buidaven a través de la porteta.

L’esquer que s’usava era molt variable. Moltes vegades s’emprava esquer viu com ara la sardina que es comprava als sardinalers abans de sortir. Aquesta es lligava en manats a la part més interior de la nansa. En altres casos es feia servir com a esquer elements que atreien a l’espècie a la que anava destinada, per exemple, per a pescar sèpia, es feien servir branques de galzeran o mata que atreien a l’animal a l’hora de desovar.

F1000003

Llagut arribant a alguna platja del Maresme amb la nansa a bord

El gran avantatge de les nanses és que es podien calar sobre fons rocosos, on ni les xarxes ni cap altre ormeig de pesca podia treballar. Normalment era un sistema de pesca complementari o bé de temporada que es podia combinar amb altres arts de pesca menors com el tresmall o el palangre. Es pescava sobretot peix d´escata de bona qualitat i crustacis entre els que destacava la llagosta.

La mar de plàstics

Els mars i els oceans s’acaben convertint sempre en l´abocador final de la nostra activitat, i quan les coses es fan malament, els temporals s’encarreguen de recordar-nos tot allò que no funciona en la nostra societat.

Un estudi publicat a la prestigiosa revista Science, quantifica per primera vegada el plàstic que arriba als oceans. El treball, que ha estat realitzat pel Centre Nacional d’Anàlisis i Síntesis Ecològiques (NCEAS) de la universitat de Santa Bàrbara als Estats Units conclou que, cada any, els nostres mars i oceans reben vuit milions de tones de plàstics provinents de la nostra activitat.

sn-plasticwasteH

El mar és l´abocador de la nostra activitat

No és cap sorpresa la gran quantitat de plàstics que són abocats i acaben al mar, però fins ara, mai s’havia quantificat aquesta dada anual i el més preocupant és que aquesta xifra augmenta any rere any. En el mateix estudi es constata que gairebé el 83% dels residus plàstics que són abocats al mar procedeixen d’un nombre petits de països encapçalats per la Xina, i on també hi ha els Estats Units.

Precisament, la principal virtut dels plàstics, la seva degradació tant lenta, els converteix en la principal amenaça quan s’acaba la seva vida útil. Un cop arriben als mars, romanen milers d’anys surant o entapissant els fons marins.

L´impacte d’aquets residus és enorme, des dels organismes microscòpics del plàncton fins als grans cetacis i evidentment, les espècies amb valor comercial, que entren a la nostra cadena alimentaria. Les aus marines o les tortugues tampoc en queden al marge. El primer efecte és la mort per la ingesta de fragments d’aquest material, en aquest cas els animals confonen aquestes restes amb preses o bé amb menjar que ingereixen.


En algunes illes del Pacífic, totalment entapissades per restes de plàstics, les aus marines les confonen amb aliment i els ingereixen o els ofereixen a les seves cries. Molts animals moren per l’obstrucció de les vies digestives o pels talls que aquest materials produeixen en les mateixes. L’exemple més conegut es l´atol de Midway i els albatros que hi viuen, que són especialment afectats.

La mort per asfixia també és una de les conseqüències dels plàstics surant en l’aigua. En aquest cas els organismes hi queden enredats. Materials com les anelles de les llaunes de begudes o els ormeigs de pesca abandonats a mar obert en són responsables.

Ja fa una bona pila d’anys que es coneix de l’existència d’una gran illa de brossa formada sobretot per restes de plàstics que es troba a l’oceà pacífic.

bolsa-plastico2

Les tortugues són algun dels exemples de l´impacte que poden arribar atenir els plàstics surant.

A la Mediterrània també s’han realitzat estudis sobre l´impace d’aquest tipus de residu en especial sobre les aus marines. En la recerca es va constatar que més del 90% de les baldrigua cendrosa (Calonectris diomedea), i el 70% de les baldrigua mediterrania (Puffinus yelkouan), i baldrgua balear (Puffinus mauretanicus) tenien almenys algun fragment de plàstic en el seu estomac. L´impacte dels plàstics també és important en el mascarell (Morus bassanus), la gavina corsa (Ichthyaetus audouinii), la gavina capnegra (Ichthyaetus melanocephalus), el gavià argentat (Larus michahellis), la gavineta de tres dits (Rissa tridactyla) i en el paràsit gros (Catharacta skua).

La solució a tot plegat està en les nostres mans. Caldria evitar l’abocament descontrolat, especialment en els països en desenvolupament i gestionar de manera racional aquest tipus de residu, la seva reutilització i els seu reciclatge. A més caldria encetar un debat en la nostra societat sobre les conseqüències de embassat de certs productes i els seus costos ambientals que representen.

Quines senyoretes més interessants!

La Donzella, Juliola, Guiula, Julivia o Senyoreta (Coris julis) és una espècie de làbrid força comú en els nostres roquissars litorals, entre les algues o les praderies de posidònia. D’aspecte elegant, rere els seus colors llampants s’amaga una història natural molt interessant.

Com la resta de representants del grup, la Juliola és un peix de cos allargassat i comprimit lateralment. Presenta els llavis molsuts, els ulls petits i una única aleta dorsal que és llarga. La Senyoreta és un voraç depredador que menja sobretot: gasteròpodes, eriçons de mar i gambetes, els quals tritura amb la seva potent dentició.

Coris_julis_14-07-05_female

La femella presenta una coloració molt més discreta que els mascles

Aquesta espècie presenta un marcat dimorfisme sexual, els mascles es distingeixen de les femelles pels tres primers radis de l’aleta dorsal que són més llargs. De tota manera, el tret diferencial per a la seva distinció està en la coloració del cos. La femella presenta el ventre clar i el dors de color marró vermellós, mentre que els mascles poden presentar diferents patrons segons es tracti de mascles primaris o secundaris. En general tots tenen una franja vermellosa o ataronjada als costats amb una taca negre darrera l’opercle.

La Donzella és una espècie hermafrodita protogènica, és a dir, en néixer són femelles i amb l´edat esdevenen mascles. El canvi de sexe s’inicia als cinquè any de vida quan l´espècie assoleix una talla d´uns 12 cm. Ara bé, a les poblacions d’aquest peix hi ha una petita proporció de mascles que ho són de manera permanent des del naixement, són els anomenats mascles primaris.

Coris_julis_24-05-07_male

Els colors del mascle no tenen res a envejar als peixos tropicals

La reproducció té lloc entre el maig i l’agost amb una conducta força curiosa que s’inicia quan el mascle dominant neda amb l’aleta dorsal aixecada i amb un comportament molt territorial. A la parada nupcial el mascle i la femella pugen a la superfície on té lloc la fecundació que, és externa. En aquest moment la parella es veu acompanyada pels mascles primaris que aprofiten l’ocasió per a fecundar també els ous alliberats per la femella. La fressa és al capvespre.

En ser una espècie eminentment litoral, les seves captures la realitzen especialment els pescadors esportius, sent baix el seu interès comercial. Les captures amb canya o amb el volantí són destacables sobretot quan es calen prop de les roques. Els pescadors artesanals les poden agafar amb els tresmalls i les soltes.

guiula

Captivat per la seva bellesa, l´Eduard va alliberar aquest guiula que va pescar. Foto: Eduard Marquès

Hi ha una mena de nanses anomenades gambines o, en alguns punts de l´Alt Empordà també anomenades guiuleres, que es calen a les roques litorals fent servir com a esquer eriçons esmicolats que atreuen a les Julioles. Les guiuleres s´usaven de manera tradicional per a la pesca d’aquesta espècie a les cales i platges del Cap de Creus.

Recordo encara, ara ja fa uns quants anys, a Cala Prona, veure utilitzar aquest enginy. Us puc assegurar que en pocs minuts es van capturar un bon grapat de guiules que, encara vives, les van fregir en oli roent al mateix refugi. L’àpat, al qual em van convidar, va consistir en el peix fregit acompanyat d’unes llesques de pa amb tomàquet i un porró de vi. Us asseguro que la seva carn estava exquisida.

Per Sant Jordi: llibresdemar

Aquí teniu algunes propostes per aquest proper Sant Jordi. En la tria d’engany teniu novetats editorials de primer ordre. Són llibres en sintonia amb les meves històriesdemar que us poden ajudar a ampliar molt més els continguts que apareixen en aquest bloc.

Sin Mala Espina. Guia de consumo responsable de pescado y marisco. CHAPARRO, Lydia. Libros en Acción

portada-guia-copiaEn aquest llibre hi trobareu criteris per tots aquells que esteu convençuts de que un canvi en el model pesquer és possible. Molt en la línia amb les entrades de pesca sostenible i de consum responsable que podeu trobar en el meu bloc. S’avaluen una setantena d’espècies amb interés comercial i les seves recomanacions de consum en funció de la seva sostenibilitat.

Guia de la flora i fauna de la mediterrània. BALLESTEROS, Enric; LLOBET, Toni. Brau Edicions

llobetEs tracta de la darrera novetat de la col•lecció de guies de butxaca de Brau Edicions. Les il•lustracions, com passa en la resta de la col•lecció ha anat a càrrec d’un dels millors en aquest camp, en Toni Llobet. Els continguts i la tria de les espècies són de l´Enric Ballesteros, científic del centre d’estudis Avançats de Blanes.

Un Mar de Conflictes. La pesca a Roses durant l’Antic Règim, 1592-1835 PUJOL I HAMELINK, Marcel. Roses Publicacions Municipals

un mar de conflictesL’obra és una anàlisi del món de la pesca durant l’antic règim. Hi trobareu com s’organitzava el procés extractiu, els sistemes de pesca que s’usaven, com eren les diferents embarcacions de pesca, quina relació hi havia amb el senyor feudal i quins drets tenia sobre la pesca, les pugnes entre els sistemes de pesca tradicionals i els foranis i els conflictes que hi ha hagut al llarg dels segles pels territoris de pesca.

Les Illes del Cap de Creus. PLUJÀ i CANALS, Arnald; ALBERTÍ i MAURICI, Joan.

illesArnald Plujà, un dels màxims coneixedors del Cap de Creus ens proposa decobrir les 24 illes que emergeixen al llarg de tota la costa del Cap de Creus i que són una part destacada del patrimoni natural de la zona. Són illes litorals, la mes allunyada es troba a un quilòmetre de la costa, amb un aspecte que les fan úniques. Aquest treball recull la història, la geografia, la geologia i la biologia d’aquestes illes i illots.

Tornen les boies

Com cada any amb l´arribada del bon temps, les nostres platges s´omplen de boies que delimiten l´espai pels banyistes i que regulen els usos que els diversos usuaris en fan de la mateixa. A més, també es delimita l´entrada i sortida d´embarcacions a través dels canals de navegació.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El groc canari és el colro de les nostres platges durant la temporada de bany

Aquest dies, el vaixell encarregat d´aquesta feina està començant a enfilar les boies grogues a la gran majoria de platges del nostre país. En el cas de la costa del Maresme, la Selva i l´Empordà el vaixell encarregat d´aquesta tasca té la base d´operacions al port d’Arenys de mar.

Aquestes boies tenen la funció d’abalisar una zona reservada al bany. Aquesta àrea normalment és compresa entre la platja i els 200 metres mar endins. A les zones sense platja, si hi ha abalisament, aquest és només dels primers 50 metres. Per assenyalar aquestes zones es fan servir un seguit de boies grogues fondejades amb un “mort” i separades uns de les altres uns 200 metres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Boies a l´espera de ser col·locades a les nostres platges

Els canals d´entrada i sortida d´embarcacions també han d’estar degudament assenyalats seguint la normativa de l´autoritat marítima competent. En aquests canals queda prohibit el bany. Els canals de navegació estan abalisats amb una boia cònica i verda a la banda d’estribord i una altre de vermella i cilíndrica al costat de babord.
En les zones reservades als banyistes, queda clar segons la normativa vigent, que està prohibit la navegació amb qualsevol tipus d´embarcació o medi flotant, i de la mateixa manera que es prohibit navegar en caiac, també ho haurien de ser les barques inflables a rem i si filem més prim, els matalassos.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El vaixell encarregat de la colocació de les boies té base al port d´Arenys de mar

Aparentment aquesta regulació hauria d´afavorir al més desprotegit, es a dir, als banyistes. A l´hora de la veritat, representa una font de conflictes entre els interessos dels diversos actors de la platja. Per una banda els banyistes no sempre respecten els canals de navegació, per altre costat hi ha embarcacions que fondegen al límit de les boies i en alguns cassos, especialment a les platges menys urbanes, el fondeig es realitza sense miraments a la zona reservada al bany, especialment si no hi ha abalisament. Altres vegades els concessionaris dels canals de navegació prohibeixen el pas d’embarcacions lleugeres. Us puc assegurar que, a la Cala Sant Francesc de Blanes, durant la temporada de boies, es impossible d´utilitzar el canal de navegació per a caiacs aliens al lloguer que hi ha a la mateixa platja.

I ja posats a que ens empastifen la línia litoral d´aquest grotesc color groc, pot-ser que se´n podria treure algun profit. Això mateix és el que fan a alguns municipis de la Costa Daurada, on les boies, a més de la seva funció de abalisament, també serveixen com a biòtops. Aquestes boies  substitueixen el “mort” de formigó per una estructura amb múltiples cavitats que permet la fixació d’organismes bentònics i que actua també com a refugi per a la fauna. Així, les boies es converteixen en autentiques reserves de vida.

Aquestes boies ecològiques que, s’han instal•lat de manera pionera a la Costa Daurada, tenen un mort que roman al fons tot l’any i que a diferencia dels morts de formigó, no es retiren un cop acabada la campanya, sinó que es romanen al fons continuant fent la seva missió.

S´Encalladora

S’Encalladora, Mariblanca o illa Blanca, és un immens aflorament rocós situat just davant del Cap de Creus. De punta a punta fa sis-cents metres de llarg, cosa que la converteix en l’illa més llarga de casa nostra. Té molt poca alçada, el seu punt més elevat està a uns 35 metres sobre el nivell del mar.

Segons el llegendari popular l’illa era un dels llocs preferits pels pirates per a amagar-hi els seus botins.

meva

S´encalladora es troba just davant del Cap de Creus, desprotegida de la tramuntana

Exposada directament a la tramuntana és reserva integral del Parc Natural de Cap de Creus. Al seu costat exterior està prohibida la navegació. S´encalladora està separada del cap de Creus pel freu de Sa Clavaguera, un pas d’uns cinquanta metres d’amplada que és el canal de navegació protegit del vent del nord. Un cop travessat el freu ens trobem totalment desprotegits i la tramuntana forma un espectacle digne d’admirar.

Les dues cales més properes a l´illot són Cala Culip al mar d´amunt, en ple Pla de Tudela i Cala Fredosa al mar d´avall.

rni

S´encalladora és una Reserva Natural Integral del Cap de Creus

Des del punt de vista geològic, S´Encalladora és formada per una base esquistosa, de color més fosc, sobre la que hi reposen pegmatites en forma de blocs, de color molt més clar que, creen una veritable museu geològic a cel obert. Els esquistos són roques metamòrfiques formades en primer lloc a causa d’elevades pressions i temperatures i les pegmatites s’originen a partir de la solidificació del magma entre les primeres aprofitant les esquerdes. L’erosió diferencial dels materials que formen l’illa creen formes espectaculars.

Malgrat el que pugui semblar des de terra, l’illa presenta una riquesa botànica de primer ordre. Plantes adaptades a la precarietat ambiental, rareses i endemismes únics. Plantes que creixen prostardes i tenen forma de coixinet, entre les que destaquen: el fonoll marí (Crithmum maritimum), la verdolaga marina (Halimione portulacoides), la salsona ( Inula crithmoides) o l´ensopegra (Limnolium tremolsii)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La navegació per l´illa només està permesa pel freu

Una de les curiositats del rocam és la presencia de dos petits bassals d’aigua dolça que és aprofitada per les nombroses aus que hi nidifiquen.

Just abans de creuar el Cap de Creus, encara en el mar d´avall, es troba la cova de l´Infern, una cavitat en forma d’arc entre els esquistos. Hi ha qui diu que el nom es deu als primers raigs de Sol del dia que al ser reflectits per l’aigua donen una tonalitat vermellosa talment com si estiguéssim a l´infern.

A l’extrem més oriental de S´Encalladora es pot observar l’illa de Massa d´Oros o Sa Rata, aquest sí que és veritablement el punt més oriental del nostre país, però això és una altre històriademar.

Paddling to Alaska

Aquest dissabte, dins el marc del Simposi Internacional de Caiac de mar, hi ha hagut la pre-estrena de l’aventura d´en Rai Puig per Alaska

En Rai és una d’aquelles persones properes que quan t’explica el seu somni, penses que amb l’energia que traspua, segur que ho aconseguirà. He tingut la sort d’haver rebut mestratge d´en Rai i d’haver compartit amb ell palades pel Cap de Creus.

En Rai ha estat 95 dies de navegant en caiac de mar per una de les zones més inhòspites de la Terra. Paratges solitaris i salvatges, totalment verges i inaccessibles des de terra, es a dir, tots els ingredients propis d´una gran aventura. A més, hi ha el valor afegit d’haver realitzat la travessia en solitari.

cartell

Cartell de la pre estrena de la pel.licula d´en Rai

En Rai va iniciar la seva aventura a Vancouver (Canada) i la va finalitzar al Parc Natural de Glacier Bay, al nord de la Juneau, capital d´Alaska. La ruta transcorre resseguint l‘Inside Passage, un entramat de canals, fiords, illes i muntanyes que es precipiten sobre el mar i que protegeixen les costa occidental d’Amèrica del nord de la força de l’oceà Pacífic. De fet, en Rai ha estat el primer europeu en creuar integrament aquest passatge en caiac de mar.

Al llarg dels tres mesos de travessia ha recorregut més de 2000 km sense cap mena d’assistència i amb l’únic testimoni d’una petita càmera de vídeo operada per ell mateix. Cada deu o quinze dies trobava algun que altre assentament, majoritàriament de pescadors, gent molt hospitalària que, en més d’una ocasió van convidar al nostre heroi compartir el que tenien.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En Rai impartint formació al Cap de Creus

Tot i que l´Inside Pasage és en gran part un pas d’aigües tranquil•les i arrecerades, en alguns sectors requereix navegar d’illa en illa contínuament, Alguns d’aquests creuaments són de força distancia, navegant a mar obert kilòmetres i kilòmetres sense cap mena de protecció, sense possibilitats de desembarcar i exposat a força d’aigües d´un oceà poc pacífic. En altres llocs, la mar de fons xoca contra la costa després de recórrer milers de quilòmetres sense trobar cap mena de barrera creant onades impressionants.

Les nombroses illes formen arxipèlags laberíntics de centenars d’illes amb milers d’interconnexions a través de canals estrets entre elles. En aquests passos es formen corrents de marea molt violentes que poden arribar a crear onades i remolins considerables. Navegar per aquestes aigües requereix molta experiència i estar a l’aguait de les taules de marea.

Les imatges que va prendre en la seva aventura han servit per produir el documental Paddling to Alaska. Aquest ha estat possible gràcies a una campanya de micromecenatge a través de Verkami. Paddling to Alaska és, més enllà de l’aventura personal, un homenatge a la natura en estat pur i a la força dels somnis de les persones. Si en teniu l’oportunitat, no us podeu perdre Paddling to Alaska, i com diu en Rai, “segueix els teus somnis”.

La llegenda de la fosca

Coincidint amb la inauguració de la restauració de les runes de Sant Esteve de La Fosca, he recuperat aquesta versió de la llegenda que conta la relació entre Pirene i aquesta platja. Aquesta història va ser publicada inicialment l’any 1922 a la revista Marinada de Palamós.

La Platja de la Fosca deu el seu nom a la roca fosca que divideix aquesta en dues meitats. Aquesta pedra és l’origen d’algunes històries com la del famós remolí xuclador que es creu que existeix als seus peus, aquesta llegenda pot tenir el seu fonament en els corrents de ressaca que es creen amb mar de fons de llevant.

roca fosca- Dani Gras

La Roca Fosca. Foto: Dani Gras

Hi ha, però una altre llegenda molt i molt antiga que relaciona la mateixa roca el palau de la que la deessa Pirene va construir i on hi va passar els darrers dies de la seva vida.

Diu la història que, quan Pirene fugia de Gerió, el monstre de tres caps, assassí del seu pare, aquest va cremar tots els actuals Pirineus per acabar amb la vida de deessa. Sembla ser, que malgrat el que diu la història, no ho va aconseguir.

Pirene va sobreviure i va fugir amb els seus servents per cercar un nou lloc per viure. Després d’un seguit de periples pel golf de Roses i la platja d´Aiguablava, finalment és va establir a prop de la punta de Sant Esteve a Palamós.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Runes del Castell de Sant Esteve a Llevant de la platja

Allí hi va descobrir un racó que li va robà el cor. Allà mateix, va ordenar als seus servents que li construïssin el seu nou palau, mig en terra, mig en mar. El palau fou alçat acompanyat de jardins exuberants, de fonts i estanys i d’hortes ufanoses. Aquella platja solitària i tranquil•la esdevingué el seu petit paradís.

A llevant d’aquella platja, dalt d’una penya, s’alçava arrogant el castell de Sant Esteve. El senyor del fortí, assabentat de la bellesa i la dolçor de Pirene, li va enviar una comitiva per a convidar-la. La deesa, pendent encara del seu estimat Hèracles, l’ignorà. Com ignorà també les posteriors súpliques i la multitud de regals que li enviava el senyor del castell.

la fosca

La Fosca, una de les platges més populars de la Costa Brava. Foto: Jordi Marcó

Els anys van anar passant i Pirene continuava la seva vida assossegada de passejos per la riba i de banys a la llum de la lluna, amb els sopars d’estiu sota les oliveres del jardí i amb els cants amb flaire de gessamí i farigola.

Fou precisament una d’aquelles nits, quan ja tothom dormia a palau que, el ressentiment del senyor del Castell esclatà, i embogit manà calar foc al palau i matar a la deesa.

El palau queda reduït a cendres. Les pedres que resistiren la fúria de les flames van ser arrossegades lentament pels segles i segles d’onades i ventades. Només un roc obstinat i ennegrit pel foc, resistí totes les inclemències i es mantingué com a testimoni d’aquella infausta nit.

Avui encara la podeu veure al mateix lloc. És la roca que dona nom a la platja. No gaire lluny d’allà i mig enrunat hi veureu el castell de Sant Esteve.