Les onades (I): com es formen?

La política de dragatge i regeneració de platges que s´aplica al Maresme està tenint una conseqüència del tot previsible després dels temporals. La sorra que han perdut les platges del nord de la comarca arran dels temporals ha anat formant dipòsits paral•lels a la costa que generen grans onades. I és que, gràcies a aquestes actuacions, el Maresme s´està convertint en el paradís pels surfistes.

Però, com es formen les onades? Una onada és el moviment oscil•latori, en sentit ascendent i descendent, de la superfície d’aigua produïdes majoritàriament per l´acció del vent. Hi ha però altres agents responsables de generar onades com ara els terratrèmols amb epicentres submarins, les corrents de marea o les desembocadures dels grans rius.

Contràriament al que es pensa, aquestes deformacions de l’aigua del mar produïdes pel vent no comporten desplaçament de masses d´aigua (matèria). Aquest desplaçament només es produeix quan l´onada arriba a la costa i trenca. Aquí és quan es converteixen veritablement en perilloses. Malgrat no transportar matèria, les onades transporten energia.

onades

El vent és el principal agent generador d´onades. Foto: Damerau/iStock/Thinkstock

La manera més senzilla d´estudiar les onades és tractar-les coma oscil•lacions harmòniques. Les característiques del moviment harmònic simple estan perfectament definides amb paràmetres físics i és senzill mesurar i comparar les seves magnituds: amplitud, període, freqüència, longitud d´ona,…

En els grans oceans les onades són altes, espaiades i rodones. Tenen un període gran i el pendent d´ona és suau. Són molt semblants al mar de fons. En canvi, als mars petits i tancats com és el cas de la Mediterrània, aquestes són estretes i baixes. Aquí, entre cresta i cresta hi ha poc espai i la pendent d´ona és molt pronunciada. Des del punt de vista de la navegació i malgrat que pugui semblar el contrari, la Mediterrània és un mar molt més perillós que no pas, posem pel cas, l´Oceà Atlàntic. La perillositat de la mediterrània rau precisament en aquesta poca distància entre cresta i cresta.

dscn2746

Tramuntanada al nord del Cap de Creus

Per mesurar l´alçada de les onades es fan servir les boies d´onatge. Existeix una xarxa de boies oceanogràfiques que prenen mesures de manera continuada i que les envien les dades en temps real als interessats. L´onada més alta registrada va ser de de 50 m d´alçada a l´Oceà Pacífic.

L´efecte que produeix el vent sobre l´estat de la mar depèn de diversos factors: la intensitat del vent., la persistència o temps durant el qual el vent bufa sense parar amb una força sostinguda, la distància sobre la qual el vent pot bufar o fetch. No és el mateix una tramuntana a la costa nord de Menorca amb un fletch molt gran que, el mateix vent sobre el sud del Cap de Creus on el fletch és molt menor ja que el vent bufa des de terra i per finalitzar, la profunditat de la massa d´aigua.

Quan a més d´aquests factors hi afegim els corrents marins, això pot tenir un efecte amplificador, especialment quan la corrent té el sentit contrari a la direcció del vent.

Continuarà en una altre hdm…

Pescar en parella

La pesca de bou ha estat al llarg de la història una de les activitats pesqueres de primer ordre a tota la nostra costa. Fins a la substitució de la vela llatina per l´arribada dels motors, l´art de bou es calava des de dues embarcacions: la parella de vela o parella de bou. No està del tot clar l´origen d´aquest nom. Mentre uns diuen que el terme prové del fet que les dues barques havien d’anar de costat, igual que fan els bous quan porten el jou i altres comenten que el mot bou, prové del llatí “bolus”, acte d´arrossegar la xarxa.

Possiblement aquest art de pesca ja existia a inicicis del s. XVII. En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722) la pesca de bou o la parella ja surt citada.

Il.lustració del

Il.lustració del “Diccionario historico de los artes de pesca” Antoni Sañez i Reguant 1710-1714

En el “El Reglamento de Navegación y Pesca de la Província Marítima de Mataró” de Manuel de Zalvide (1773) ja es descriu aquesta tècnica i fins hi tot es comença a fer patent la preocupació pels seus efectes. Així llegim a l´article 40. “Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou y no puede sin especial gracia usarse por estimarse perjudicial.”

Aquest art també està descrit en el “Diccionario Historico de los Artes de Pesca Nacional” d´Antonio Sañez i Reguant (1791-1795). L´autor considera que aquesta modalitat pesquera va representar una veritable revolució de la pesca fins aquell moment.

Sembla ser que la parella de bou es va mantenir fins després de la primera gran guerra als voltants de 1920. Emerencià Roig en el seu llibre “La Pesca a Catalunya” (1927) encara descriu aquesta tècnica malgrat que en aquells temps ja es comença a introduir el motor d´explosió que va representar la fi de la parella de bou.

La barca de bou era una embarcació típica catalana, tenia una coberta amb tres escotilles amb un pal mestre al mig on hi anava fermada una vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. Eren embarcacions de poc calat amb quilles laterals o escues que es col•locaven per a facilitar l´avarament de les barques a la platja.

bou-badalona

El bou badaloní era un dels bastiments tipics en aquesta pesquera

Les barques de bou eren les que pescaven més lluny de la costa. A vela o a força de rems s’allunyaven mar endins. Normalment estaven dos o tres dies a fora i cada dia feien un parell de calades. En una de les dues barques de la parella hi anava el patró que dirigia la maniobra.

Existia també una modalitat anomenada “vaca” que utilitzava un art molt més petit. En aquest cas es pescava amb una sola embarcació.

La introducció dels motors va produir un augment en el calat i la transformació del casc. Les escues van desaparèixer, el casc prenia forma de V i es van començar a utilitzar les “portes” que ja permetien la pesquera sense anar “a la parella”. A aquests vaixells se’ls va popularitzar amb el nom de quillats. Els quillats es van anar estenent al llarg de tota la costa, especialment allà on hi havia port. Primer en les comarques del sud i més endavant a la Costa Brava. La feina d´avarar els quillats cada dia a les platges era complicada i pobles amb una forta tradició pesquera van anar cedint el seu protagonisme a d´altres que tenien port. A la costa central, Badalona o Sant Pol van perdre importància en front a Barcelona o a Arenys de Mar.

Som de mar?

El Maresme, per la seva situació costanera és la comarca litoral per excel•lència. Al llarg de la història, aquest territori ha mantingut una intensa relació amb el mar i la franja costanera.

imatge1

Es veritat?

Un cop desaparegut els perill que representava la pirateria barbaresca, es va començar a poblar la franja litoral i van anar apareixent els pobles “de mar” com ara, Vilassar de Mar, Premià de Mar o Arenys de Mar, entre d´altres. Tots aquests nuclis de pescadors i mariners vivien del mar, pel mar i de cara al mar. Les platges de la comarca eren els centres de l´activitat nàutica i pesquera. En alguns municipis hi predominaven els pescadors, en altres els navegants i els mariners o bé els estudis de pilots o les mestrances. Les platges eren ocupades per les barques de pesca que estenien les seves xarxes al sol o pels mestres d´aixa que, amb la seva activitat frenètica construïen vaixells que, fins hi tot, feien la ruta cap a Amèrica.

La platja era el centre neuràlgic i en ella es produïa bona part de l´activitat econòmica dels municipis. Poc a poc aquest petit univers va anar desapareixent i les platges van quedar pràcticament arraconades.

El traçat de la línia fèrria va acabar amb el cabotatge, fins aquell moment una activitat econòmica importantíssima. La pròpia via del tren, arran de costa, va convertir-se en el primer mur que separa la platja dels municipis. Ven aviat apareix un segon mur, en aquest cas, la carretera nacional. La construcció d´aquestes infraestructures representen també la primera ocupació d´una part de l´espai que, fins aquell moment ocupaven les platges i es va iniciar una desconnexió entre la comarca i la seva franja costanera.

imatge2

El Maresme és una franja litoral estreta que hauria de viure “de cara al mar”

La industria turística va provocar el gran canvi en els usos de les platges. Aquestes, un cop finiquitada l´activitat nàutica van passar a ser la “gallina dels d´ous d´or” per un sector miop que només es fixava en els guanys immediats.

Aquesta desconnexió entre els municipis i el litoral porta irremediablement al seu desconeixement per part de la majoria de la població. A aquetes barreres físiques s´hi afegeix però, una “barrera mental” que la majoria dels habitants del Maresme porten incorporada i que els ha fet viure durant molts anys d´esquena al mar. Durant molts anys els oficis del mar van ser considerats de segona, especialment els pescadors.

Entre els estudiosos, només existia la serralada litoral. Les platges i els fons marins eren sistemàticament obviats. A ningú li importava, per exemple, que davant de la costa de Mataró hi hagués un dels alguers més ben conservats del país.

Per una comarca com el Maresme, la franja litoral hauria de ser considerada com el seu gran espai verd (o blau) comú per a tots els seus habitants. Lluny d´això, s´ha anat artificialitzant cada vegada més i s´hi ha anat col•locant edificacions i infraestructures innecessàries que ara amb els darrers temporals ens recorden la llei del mar.

Avui, els alcaldes reclamen accions immediates a l´administració per tal de solucionar els seus capricis. Continuen tenint la seva mirada desenfocada de la veritable realitat. I, és que, som de mar?

La llebre de mar: el moll•lusc despullat

La llebre de mar un dels opistobranquis més populars de la nostra costa. Aquesta mena de llimac marí són en realitat tres espècies diferents: Aplysia fasciata, Aplysia depilans i Aplysia punctata. Les llebres de mar són els opistobranquis de major mida que viuen en aigües catalanes. Solen fer entre els 20 i els 30 cm de longitud.

Les llebres de mar tenen una conquilla petita, interna i molt reduïda que sovint està recoberta pels replecs del mantell. Aquesta característica li permet tenir un tipus de vida menys sedentari que els gasteròpodes i ser organismes amb una certa capacitat per a la natació.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La llebre de mar és un dels opistobraquis més especatculars

De les tres espècies, Aplysia fasciata és la més gran de totes. Pot assolir fins a 40 cm i arribar a pesar gairebé 2 kg. Aplysia depilans és una llebre de mar de cos més o menys bombat amb el peu molt desenvolupat. Presenta una coloració variable amb tonalitats verdoses a brunes amb uns taques blanques molt característiques en els seu cos. Aplysia punctata es l’espècie que presenta el cos més estilitzat i el seu peu és estret. La seva coloració és bastant variable al voltant de les tonalitats verd olivaci però en aquest cas mai presenta taques.

Aplysia depilans i Aplysia punctata tenen els parapodis units per la part del darrera i no poden nedar tant bé com a Aplysia fasciata que, en no tenir soldats aquests òrgans, presenta una natació molt elegant amb moviments ondulats d´aquest recobriment el qual fan servir com a aletes.

En els seu cos s´hi diferencia clarament el cap proveït d´un parell de tentacles orals anteriors, un parell de rinòfors (òrgans sensorials) i els ulls. Viuen en aigües poc batudes i fons ben il•luminats de l´infralitoral amb abundància de recobriment d´algues. Les llebres de mar són animals herbívors que s´alimenten especialment d´algues clorofícies del gènere Enteromorpha o Ulva i fins hi tot poden menjar fanerògames marines del gènere Zostera.

Són abundants en els alguers i en les comunitats de l´alga Cystoseira. En aquests indrets s’amaguen dels depredadors, s´alimenten i es reprodueixen. Les llebres de mar són espècies hermafrodites. Es fecunden els uns als altres formant cadenes de diversos individus. La posta té aspecte de fil gelatinós que queda adherit a les plantes marines, aquesta té lloc durant la primavera i l´estiu. Les llebres de mar tenen a la seva pell diverses glàndules que produeixen secrecions de color porpra o blanquinós amb finalitats defensives.

Són especies freqüents a partir de mitjans d’estiu. Més actives durant la nit quan éspossible observar-les nedant. Després dels temporals és especialment fàcil de trobar aquests animals arrossegats fins a les platges.

aplysia_dactylomela

L´espècie invasora, Aplysia dactylomela

Existeix una espècie invasora de llebre de mar, Aplysia dactilomela. Es tracta d´una espècie tropical que ha anat expandint la seva àrea de distribució. A través del Canal de Suez s’ha introduït del Mar Roig a la Mediterrània oriental. Avui ja s´han fet observacions d´aquesta espècie a Menorca i a la Costa Brava.

Exvots mariners, veritables mostres de cultura popular

Un exvot és una ofrena feta a una divinitat en senyal d’agraïment i en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut. Consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera aquell sant. De fet d´exvots n´hi ha de moltes menes però uns dels més interessants són els exvots de temàtica marítima i marinera.

Aquests eren ofrenes fetes pels pescadors o el mariners beneficiats del “miracle” al sant o a la verge al qual retien devoció en compliment de la promesa feta, normalment relacionada amb la seva intercessió davant d´un tràngol, d´un temporal o bé d´un naufragi. Els navegants quan es trobaven de sobte amb un tràngol inesperat feien la prometença d´oferir un exvot al sant o mare de déu venerada per ells si sortien sans i estalvis d´aquella situació compromesa.

20161228_132017

Ermita de la Mare de Déu de l´esperança a Blanes, conté una interessant col.lecció d´exvots

Normalment l´exvot consistia en la maqueta de l’embarcació en qüestió i aquesta es penjava al sostre de la capella en record del benefici rebut i de la prometença dels afectats. Un bon exemple d´aquest tipus de present és la Coca de Mataró del S.XV.

Malgrat que les maquetes són la forma més popular dels exvots mariners també existeixen retaules policromats que fan el mateix efecte. En aquest cas el gravat il·lustra la penalitat que va acompanyada d´un petit text descriptiu.

En els exvots policromats s´hi poden distingir sempre tres àrees: l’espai diví, situat a la part superior en el qual hi ha la representació de la divinitat, del sant o de la mare de Déu. L´espai humà, que ocupa la major part del retaule i és on s´hi representa el motiu de la prometença, normalment una tempesta. Finalment l´espai escrit, normalment a la part inferior del retaule, on està escrita l´explicació del fet.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El sostre del´ermita de Santa Cristina a Lloret està farcit d´exvots

A l´ermita de la mare de Déu de la Cisa a Premià de dalt hi havia una de les col·leccions d´exvots més importats de casa nostra. Avui, bona part d´ells s´exposen al Museu Marítim de Barcelona. Al Museu d´Arenys de Mar, es conserva una interessant col·lecció d´aquestes peces entre retaules i maquetes de vaixell que provenen de l´ermita del Mont Calvari de la mateixa població. En un d´ells es llegeix: : “Lo patro Domingo Calvet De Barcelona havent corregut gran tormenta ab sa barca de palangre plena d’aigua de 15 fins a 118 sobre de 1761 invocant a SIpa de Monticalvari fou librat ab dos mariners no haventse portantse altrse un cop de mar. En la llanxa del patró Joseph Casa de Arenys que los porta al port de Salou ya Barna”

arenys-5ev2475_0

Exvot amb la imatge d’un salvament marítim (1761) amb els tres espais característics d´aquestes obres. Conservat al Museu d´Arenys. Foto: Museu d´Arenys

La tradició dels exvots ha desaparegut per complert. Fa uns anys, era freqüent de trobar aquestes ofrenes a les ermites a la nostra costa. Avui, amb els avenços tecnològics sobre la predicció meteorologia s´ha perdut en bona mesura la impressibilitat del mar i en conseqüència, aquesta tradició i els exvots conservats fins avui s´han convertit en veritables peces de museu.

En algunes ermites marineres de la nostra costa encara es conserven aquests tresors fruit de la devoció popular. Així a Santa Cristina a Lloret, a Sant Simó a Mataró, a la Mare de Déu de l´Esperança i al Vilar de Blanes o a la Cisa a Premià de Dalt entre d´altres, encara podem admirar aquestes joies de la cultura popular.

Al Maresme, cada any llencem els diners al mar

De manera reiterativa, cada any per aquesta època tornar la discussió sobre la regressió de les platges al Maresme. L´efecte de les llevantades, malgrat que aquest any han estat fins ara bastant lleus, posa sobre la taula de debat un problema endèmic de la costa maresmenca i de molt difícil solució. Aquesta vegada els principals efectes negatius dels temporals s´han produït a l´Alt Maresme i al delta de la Tordera.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El delta de la Tordera en una foto dels anys 60. Avui totes les parcel.les dels càmpings a la dreta de la carretera han desparegut pel mar. La línia de costa avui la marca la piscina del càmping “Las Naciones”.

La llevantada d´aquest passat nadal ha afectat les obres de protecció del mateix delta. Les línies de defensa fetes amb defenses “toves” de geotèxtil i les barres dunars ha desaparegut quasi per complert. El cert és que la darrera llevantada s´ha endut quasi per complert el cinturó de dunes que havia de fer la funció de protegir la línia de costa. Una altre vagada, el diner públic l´hem llençat al mar.

Els objectius inicials d´aquest projecte eren els de crear una barrera natural que evités els efectes dels temporals que erosionen la platja de manera habitual, i mantenir una àrea que pogués garantir la seguretat dels càmpings entre d´altres.

Les platges de la punta de la Tordera, a Malgrat de Mar, van ser el laboratori de proves d´un assaig pioner a l´Estat que pretenia defensar la costa dels temporals amb obra “tova”. Històricament, a la comarca del Maresme totes les obres de protecció de la costa s´havien fet fins aquest moment a base d’esculleres de blocs de granit o formigó que, si bé protegien aquell tram de costa, traspassaven i agreujaven el problema a les platges situades a garbí de l´actuació.

Pineda de Mar. El tram del passeig marítim destrossat pel temporal de desembre que haurà de pagar l'Ajuntament

El darrer temporal va afectar alguns dels passeigs marítims de l´Alt Maresme. A Pineda, les lloses del passeig de Pineda fa uns dies Foto: T.Marquez

Tant el cinturó de dunes com el geotèxtil, que haurien de protegir els càmpings de la zona del delta, va ser fets amb els 120.000 m3 de sorra dragada de la platja de la Picordia d´Arenys de Mar. En aquell moment ja hi va haver una forta oposició per les formes com s´havien fet les coses. La despesa d´aquesta actuació que, ara, un any més tard ha desaparegut va ser de 150.000 € de diner públic.

Al marge de les consideracions sobre els interessos i les pressions dels lobbies d´empreses dedicades a l´obra pública cap a les administracions, l´única solució per a afrontar aquest problema està en un canvi de mentalitat i considerar que històricament s´ha ocupat un espai que mai ho hauria d´haver estat . Quan els fenòmens naturals prenen una mica de força, les conseqüències són del tot desatrosses.

dunes

El temporal d´aquest desembre ha fet despareixer la barrera protectora de dunes al mateix delta. Foto: Xavier Romera

Estem ocupant des de fa molts anys un espai que correspon a la platja i ara n´estem pagant les conseqüències d´aquesta temeritat. Semblava que el territori era infinit i es van anar col•locant infraestructures, serveis i edificacions en un indret reservat a la platja. Ara, amb l´agreujament del canvi climàtic la situació comença a ser preocupant.

Ara són els càmpings i el sector turístic de l´Alt Maresme qui posa les veus d´alarma perquè veu com la pèrdua de platges pot acabar amb la desaparició del sector. Qui vindria a estiuejar en un Maresme sense platges quan tot el que hem estat venent és precisament aquest tòpic?.

D´aquí poc serà la pròpia seguretat dels ciutadans d´aquesta comarca. La línia de rodalies al seu pas pel Maresme es pot convertir en un termini curt de temps, en un itinerari perillós pels milers de persones que cada dia utilitzen aquest servei.

Ulls de Sirena

Una de les troballes més preuades d´aquells que busquen a la platja restes d´organismes que els temporals s´han encarregat de dipositar a la sorra són els Ulls de Sirena o Ulls de Santa Llúcia. De totes formes, a casa, sempre les hem anomenat faves per la semblança que tenen amb aquesta lleguminosa.

94408771_2-jpg-1

Segur que si busqueu després d´un temporal trobareu aquest preuat premi

Segons conta la llegenda, Santa Llúcia de Siracusa es va treure els ulls perquè els seus pretendents no pequessin a causa de la seva bellesa i perquè tothom recordés la història d´aquesta màrtir del cristianisme, es van deixar anar al mar milions d´ulls màgics arreu de la Mediterrània.

Però realment que són aquests curiosos elements minerals? Els ulls de Sirena són           l´opercle del gasteròpode Astraea rugosa, anomenat popularment baldufa rugosa. Alguns cargols marins per protegir-se dels depredadors dins de la closca la tanquen literalment amb una porta o opercle que encaixa perfectament amb la seva obertura. En alguns cassos aquest opercle és més aviat corni, com passa amb el cornet o el cargol punxent, en altres vegades la peça que tanca la closca del cargol té consistència mineral.

Nombre de archivo :DSCN2133.JPG Tamaño de archivo :614.6 KB (629327 Bytes) Fecha de la fotografía :2002/11/23 17:58:08 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :13.9 mm Velocidad del disparador :1/51.9segundo Abertura :F3.2 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

Astraea rogosa o Bolma rugosa és l´espècie de gasteròpode que conté un opercle calcari o fava amb interes en joieria

El cargol en qüestió, Astraea rugosa, presenta una closca robusta, d´uns 6 centímetres de diàmetre, amb forma més o menys cònica que recorda a una baldufa i té nombroses petites berrugues que li donen un aspecte aspre. La closca presenta set espires molt marcades, algunes amb espines. L´obertura es bastant grossa i de forma més o menys el·líptica tancada per un opercle calcari o fava. La seva coloració és d´una tonalitat gris verdosa, cosa que la fa mimetitzar amb l´entorn. L’obertura és blanca nacrada amb tonalitats ataronjades. Viu sobre substrat rocós infralitoral entre els 10 i els 100 m de profunditat. El seu regim alimentari és bàsicament detritívor.

Els ulls de Sirena tenen forma de botó ovalat i polit d´uns 2 cm de diàmetre. Té dues cares una plana de color blanquinós i més aviat mat i l´altre més rugosa amb tonalitats molt diverses entre les que destaquen els colors ataronjats encara que n´hi ha amb tonalitats verdoses i d´una brillantor molt característica En la cara plana es distingeix fàcilment l´espiral típica dels cargols que recorda l´interior d´un ull.

3pend01_b

Els joiers munten arracades, collarets o penjolls amb les faves

Aquests tresors que trobem a la sorra de les platges barrejats amb fragments d´altres éssers vius s´utilitzen com a modestes pedres precioses per a muntar diverses joies, en especial anells, arracades i penjolls.

La tradició popular esmenta que aquests elements serveixen per a guarir diverses malalties relacionades amb la visió i també per a protegir-se del “mal d´ull”. En aquest cas, la guarició tenia que anar acompanyada del recitat d´uns versos màgics. També es considera que aquests amulets estan relacionats amb la bona sort de qui els troba o de qui els porta.

Dins el recull, Contes despullats, de Josep Palau i Fabra, n´hi ha un de dedicat a aquesta llegenda, espero que us agradi.

Una qüestió d´etiqueta

El correcte etiquetatge del peix és una dels aspectes essencials que, com a consumidors responsables hauríem d´exigir arreu. No n´hi ha prou en saber el preu, necessitem saber també de quina espècie es tracta exactament, a on s´ha pescat, quins arts de pesca s´han fet servir per capturar-lo, si ha patit alguna mena de procés de conservació o de manipulació, quan va ser pescat,…A més, amb l´etiqueta tenim la seguretat que aquell peix a passat per la llotja i ha estat declarat en les estadístiques oficials que són essencials perquè els biòlegs pugui estimar l´estat de les poblacions.

peixeteria1

No n´hi ha prou en saber el preu del Kg. Cal especificar molta més informació

Amb tota aquesta informació tenim els elements necessaris per a saber si realment aquella espècie reuneix els requisits de sostenibilitat, respecte pel medi ambient i respecte a les comunitats pesqueres artesanals més properes entre d´altres. A més, com a consumidors tenim, per llei, el dret a conèixer tota la informació sobre el producte, i per això es important que la exigir-la.

Segons la legislació actual, el peix i els productes de la pesca i l´aqüicultura a més de la informació obligatòria de l´etiquetatge, ha de tenir altres especificacions. Personalment he deixat de comprar peix en les parades poc transparents en aspectes relacionats amb el seu etiquetatge. Fins hi tot, en algun cas, s´ha donat la paradoxa que, el preu de venda d´una determinada espècie en llotja era superior al preu de venda de la mateixa a la peixateria, cosa que volia dir que, o bé no era peix fresc o bé no s´havia adquirit en aquella llotja.

ertiqueta

Etiquesta amb tota la informació que cal conèixer

En les etiquetes de la peixateria, a més del preu, ha d’aparèixer la informació següent:

• Nom comercial: aquest ha correspondre al que està acceptat en les llistes oficials de la UE. En aquest cas, el nom científic és una garantia inequívoca.

• Mètode de producció: es a dir, si es tracta d´una espècie capturada per mig de la pesca extractiva o bé procedeix de cultius marins.

• Zona de captura: Ha d’aparèixer la zona, subzona o divisió de la FAO en la que s’ha pescat el producte. Es recomanable que el consumidors tingui a l´abast un mapa en el que es pugui identificar fàcilment aquesta dada. Els productes mediterrani provenen de la zona FAO 37 (Mediterrània i Mar Negre)

• Art de pesca: Ha de ser fàcilment identificables l´art de pesca utilitzat per a la captura (tresmall, palangre, art de bou, teranyina,…)

• Presentació: en el cas que hagi patit alguna modificació, aquest s´ha d´especificar, Sencer amb cap, viscerat, cuit, filetejat,…

• En els productes congelats o que han estat descongelats, s´ha d’especificar aquest condició juntament amb la data de caducitat.

etiquetes-caixa-de-peix

El peix fresc de proximitat ha de contenir la informació de la seva venda a la llotja

De manera voluntària s´hauria d´especificar també el seu valor nutricional, la data de captura i el port de desembarcament entre d´altres.

Ara, en aquetes festes de Nadal, on el consum de peix es dispara, cal ser curosos amb aquestes recomanacions.

SOS Pinedes

Un dels meus paisatges preferits és la visió que es té del Maresme des del mar. Des del mar, la comarca presenta un aspecte molt millor del que realment té quan trepitgem de peus a terra. El color intens dels pins, tot l´any verds, dona una imatge digne de postal.

costa3

El paisatge marítim del Maresme estè en perill de desaparició per la manca de gestió feorestal dels boscos

Darrerament, tant des de mar com des de terra, la verdor de les pinedes de pi pinyoner (Pinus pinea) queda trencada pels tons torrats de cada vegada més pinedes. Els pins pinyoners del Maresme estan patint les conseqüències de múltiples factors que estan abocant-los pràcticament a la seva extinció. Aquest fenomen és fàcilment observable circulant per la C-32 que travessa la comarca de dalt a baix.

No es tracta només de les conseqüències de l´escalfament global o de la sequera, sinó que en aquest cas s´hi afegeixen altres factors que acceleren aquest procés i que irremeiablement conduiran a la desaparició dels pins en molts pocs anys.

20161209_103958

La majoria de pinedes litorals estan canvien el seu color característic pels preocupants tons torrats

De fet, les pinedes de la comarca van ser plantades pels propietaris forestals arran de la desaparició de la vinya en un intent de rendibilitzar uns erms gens productius. El paisatge actual del Maresme, és per tant, el dels darrers anys, només cal consultar les series històriques de fotografies per adonar-se que avui la superfície forestal és molt superior a la que hi havia als anys 20 del segle passat. Avui el pi pinyer és l’espècie dominant als boscos maresmencs, segons el CREAF, aquest arbre ocupa gairebé 6550 Ha, és a dir, el 27% de total de la superfície forestal de la comarca.

L´estat d´abandonament dels boscos de la comarca és un dels factors claus per a entendre l´abast del problema. Els propietaris forestals es desentenen de la gestió dels seus boscos ja que no en poden treure cap rendiment i, a partir d´aquí, el terreny ja està abonat per les plagues, especialment en les pinedes litorals que, són les que han patit més severament la sequera dels darrers anys. Oficialment la combinació entre la manca de precipitacions juntament amb els efectes d´un fong exfoliador i uns escarabats barrinadors en són la causa. La sequera dels darrers anys ha debilitat enormement als pins i ha propiciat que puguin agafar malures com ara el fong Thyriopsis halepensis i els escarabats barrinadors Tomicus destruens i Ips sexdentatus. El fong malgrat debilitar l´arbre no l´arriba a matar, en canvi els barrinadors poden acabar amb la vida dels pins.

aspecte-parc-serralada-litoral-manel_1378672278_23972282_1000x561

Els pins afectats acaben morint i contribueixen a expandir la malura

En un primer estudi del Consell Comarcal del Maresme s´apunta que el 10% de les pinedes afectades són del tot irrecuperables. Una de les formes de combatre la malura seria disminuir la densitat de les pinedes aclarint-les i no deixar la fusta morta dins el bosc. La única solució pels arbres malats és tallar-los i treure´ls del bosc per evitar que els insectes es reprodueixin. Això, no s´està fent, doncs representa una inversió que els propietaris no estan disposats a assumir.

Sigui com sigui, el volum de pins malats o morts als boscos del Maresme augmenten el risc d´incendi forestal i condueixen irremeiablement a la desertització de la comarca pels efectes derivats de la manca de vegetació i dels processos erosius. El futur immediat de les nostres pinedes és amarg i segurament encara hi seriem a temps, això, però és una altre història i en aquest cas, no de mar.