El dia de la marmota

Que les coses són cícliques i que retornen és un fet. Que dels errors del passat no n´aprenem una evidència. Semblava que l´esclat de la bombolla immobiliària i la crisi havia fet canviar la nostra forma de fer i d´actuar, però no ha estat així. Si bé de les crisis se’n pot aprendre i de fet, molts n´han après, sembla que quan passa un cert temps falla la memòria i tornem als comportaments que ens han portat a aquesta situació.

Aquest darrer any, a nivell urbanístic han succeït una sèrie d´actuacions al llarg de la Costa Brava que fan pensar que tornem a estar a on estàvem. La cultura del “pelotazo” i el model econòmic basat en el totxo continuen arrelats amb força. A més, alguns ajuntaments veuen en aquest fet l´oportunitat d´eixugar els seus deutes.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El polèmic xalet del Golfet a Calella de Palafrugell

Els consistoris de Calella de Palafrugell i Tossa de Mar han destacat en aquest any per les seves decisions urbanístiques polèmiques que l´únic que fan es retornar a un passat que creiem que no es tornaria a repetir.

En el cas de Calella de Palafrugell, l´ajuntament ha donat permís per a l´ampliació d´un macroxalet a la zona del Golfet que triplica l’ocupació del seu predecessor. Un veritable atemptat al paisatge a primera línia de penya-segat i que ha provocat la mobilització ciutadana i la creació de l’entitat “Salvem el Golfet”. L´edificació de Calella, malgrat tenir el permís municipal, , està fora de l´ordenança urbanística actual, es troba dins d´una àrea que forma part del PEIN i ocupa la ZMT. A més talla el camí de ronda en aquest punt.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Morisca a Tossa

A Tossa de mar han estat dues les actuacions polèmiques, d´una banda l´intent d´urbanitzar una de les darreres platges verges de la Costa Brava sud, Cala Morisca i ara, més recentment, l´equip de govern de Tossa pretén desencallar un projecte històric i envoltat de polèmica, el projecte d´un port esportiu a la vila.

En el cas de Cala Morisca, finalment la Comissió Territorial d´Urbanisme, ha aturat per ara el projecte. A partir d´aquest moment i per evitar ensurts en un futur, caldria treballa perquè la cala formés part de l´espai Natural del massís de Cadiretes/Ardenya.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Es Codolar, al sud d´aquesta platja hi ha projectet el port de Tossa

Pel que fa al port esportiu, l’ajuntament de Tossa de Mar vol organitzar un referèndum entre la ciutadania perquè siguin els habitants de Tossa els qui decideixin sobre aquest fet. El port aniria a la zona de Es Codolar, al sud del Cap de Tossa, en una de les àrees més ben conservades de la zona. La seva construcció suposaria un greu impacte ambiental i paisatgístic. El projecte que es vol portar a referèndum i que suposaria la modificació de l´actual POUM preveu la construcció de gairebé 400 amarratges, un hotel de cinc estrelles i 10 xalets de luxe a més de 400 places d´aparcament. La connexió entre el port i la vila es faria a través d´un túnel. De totes formes, la darrera paraula sobre aquest projecte la tindria la Comissió de Ports de la Generalitat i actualment hi ha vigent una moratòria pel que fa a la construcció de nous ports.

Afortunadament totes aquestes actuacions han tingut el suficient ressò per a mobilitzar la societat civil i plantar cara a aquests nous cacics del segle XXI.

La paranoia de la tonyina

La paranoia de la tonyina comença quan són encerclades i capturades al canal d´Eivissa, després són transportades a les gàbies d´engreix de l´Ametlla de Mar on són alimentades amb peix provinent de la Xina i del Perú, a continuació són comercialitzades als Estats Units i al Japó i la trobem a les cartes dels restaurants més esquists.

Si algun sector pesquer gaudeix d´una molt bona salut econòmica, aquest és el de la pesca de la tonyina vermella (Thunnus thynnus) a la Mediterrània. Malgrat les restriccions que ha imposat la Comissió de Pesca de la Unió Europea per a recuperar un recurs que va estar al límit de la extinció, els pocs que tenen concessió per a la captura d´aquests grans túnids, fan l´agost durant tot l´any.

Les quotes establertes per l´ICCAT (International Comission for the Conservation of Atlantic Tunas) ha fet recuperar les poblacions de tonyina vermella en pocs anys. Aquestes van ser establertes al 2008 davant els crits d´alarma per la situació altament crítica d´aquesta espècie. Precisament la situació optimista que hi ha actualment fa que el sector apreti a l´UE perquè obri molt més l´aixeta de la permissivitat i ampliï les quotes actuals. Cal tenir molt present que quan es parla de pescadors amb concessió per a les captures de la tonyina vermella ens estem referint a un lobby reduït però molt potent i amb molta capacitat d´influència a primera fila de decisions.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les gàbies d´engreix del grup Balgefó a l´Ametlla de Mar tenen capacitat per acollir fins a 3 milons de tones de tonyina

A casa nostra la indústria de la tonyina vermella es centra bàsicament al port de l’Ametlla de Mar. Allí, les empreses concessionàries, capturen les tonyines vives i les mantenen en gàbies d´engreix fins que tenen la mida òptima per a ser comercialitzades. D’aquesta manera, d´una banda augmenten els ingressos i d´altra controlen l´stock de tonyina vermella comercialitzada per a mantenir els preus a la part alta.

La tonyina es captura amb arts d´encerclament semblants a la teranyina. La principal zona de pesca de la tonyina vermella està situada al canal que hi ha entre Eivissa i la Península, ja que per capturar-les s´aprofiten les rutes de migració primaveral d´aquesta espècie. Per a la localització de les moles s´usen mitjans aeris que tenen com a base aeroports del nord del Magreb i sistemes de posicionament per satèl•lit. Tot un desplegament de tecnologia al servei d´enormes guanys.

20160710_102022

Els establiments d´alta gastronomia relacionada amb la tonyina vermella comencen a proliferar arreu

Un cop pescades són transportades amb remolcadors fins a l´Ametlla on hi ha les gàbies d´engreix i on hi romandran fins que tinguin la mida adequada. Les flotes tenen trenta dies per a realitzar les captures. Aquest any la temporada ha anat entre el 26 de maig i el 24 de juny. Es dóna la paradoxa que, amb pocs dies de feina tenen tota la captura de l´any. La principal empresa de l’Ametlla se li ha assignat aquest any 1500 tones de tonyina que ha capturat tant sols en quatre dies. Aquesta quantitat de peix representa el 28% de tota la quota que té assignat l´Estat Espanyol.

Les tonyines un cop capturades es transfereixen a les piscines de transport que les portaren fins a les granges d´engreix de l´Ametlla. A partir d´aquest moment s´usen càmeres estereoscòpiques per a determinar el pes exacte dels exemplars. Un cop a les instal•lacions d´engreix s´alimenten amb petits pelàgics com ara sardina, seitó o bé farina de peix de molt bona qualitat. Normalment el peix per a l´engreix és subministrat pels pescadors d´encerclament locals, però amb la greu davallada de les captures de sardina i de seitó, avui el peix arriba dels caladors del Perú, de Xile i fins i tot de la Xina. Les gàbies d´engreix de l´Ametlla tenen una capacitat per a 3 milions de tones de peix. En les instal•lacions d´engreix es comporten com a voraços depredadors, veritables màquines de menjar i d´engreixar-se.

Finalment, un cop assoleixen la talla per a comercialitzar-se, la major part de la tonyina es porta on hi ha més demanda, especialment al Japó. En el nostre cas el 85 % de la tonyina comercialitzada a l´Ametlla acaba als mercats asiàtics i als Estats Units.

Quins horitzons

Certament la interfase terra-mar sobre substrat rocós és un dels biomes més interessants de tota la Mediterrània. En mars sense marees, com és el nostre, en uns pocs centímetres de diferencia les condicions físico-químiques de l´aigua poden canviar radicalment i els éssers vius que viuen fixats es situen seguin les seves preferències. En aquesta franja litoral de menys d´un metre la qualitat de la llum, la temperatura, l´agitació de l´aigua… canvien substancialment. Aquest agrupament d´organismes es produeix en forma de cinturons paral·lels a la línia de costa que, també es coneixen amb el nom d´horitzons.

Els naturalistes ja fa molt de temps que van observar aquest fenomen i l´han descrit sota el nom de zonació litoral. Els diversos horitzons en que es subdivideix aquesta llenca entre la terra i el mar són: el supralitoral, el mediolitoral, l´infralitoral i el circalitoral.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La zonació litoral sobre substrat rocós a la costa Brava central. Noteu els diversos horitzons formats per diverses espècies d´algues

Un altre dels factors que determina la presència o l´absència de determinades espècies és la qualitat de l´aigua. Així en llocs amb una forta pressió humana hi ha espècies de caire més nitròfil, adaptades a aquest estrès ambiental i amb un creixement ràpid. En els indrets més ben conservats i amb una qualitat de l´aigua excel·lent els organismes que s´hi troben representen la màxima estructuració i complexitat del sistema natural.

El fenomen de la zonació litoral és molt semblant a la distribució dels estatges de vegetació segons l´alçada. En aquest cas, les plantes s’organitzen segons les condicions climàtiques. Un bon exemple d´aquest fet és la distribució de la vegetació al Montseny segons l´alçada. De totes formes, la gran diferència entre els estatges de vegetació i la zonació litoral està en l´amplada de les franges amb espècies diferents. Mentre que al Montseny, posem pel cas, aquesta distribució es produeix al llarg dels seus 1700 m d´alçada, els horitzons litorals de la costa rocosa ,en la costa Brava varien en molt pocs centímetres de diferència.

estatges

Perfil esquemàtic dels estatges de vegetació del massís del Montseny. 1-Nivell culminant del matollar de ginebró 2-Estatge de la fageda; inclou les avetedes. 3-Estatge de la roureda de roure de fulla grossa. 4-Estatge de la roureda de roure martinenc 5-Estatge de l’alzinar muntanyenc. 6-Estatge de l’alzinar inferior o amb marfull; inclou la franja de Sureda. 7-Bosc de ribera ran els cursos d’aigua. Original de Josep M. Panareda, dibuixat per Maravillas Boccio)

En aquest ambient, moltes vegades, la presència d´espècies depèn de la disponibilitat de trobar un tros de d´espai en el substrat on fixar-se allà on les condicions els hi són més òptimes. La lluita per l´espai esdevé clau per a entendre la presència o absència d´algunes especies.

En aquesta guerra per sobreviure, els epífits, organismes que viuen fixats sobre d´altres, especialment algues o fanerògames, representen una bona estratègia de colonització de l´espai. El trottoir, l´alga incrustant Lithophyllum byssoides, és un molt bon exemple de tot plegat. En les bioconstruccions d´aquesta alga es crea un entramat de cavitats que són aprofitades per una munió d´organismes que les utilitzen.

200 històries: En Quicu

Aquesta és l´entrada 200 d´històriesdemar. Ara fa gairebé quatre anys que vaig començar aquesta singladura d´escriure un petit relat amb olor a sal de manera setmanal. Aquestes 200 històriesdemar volen ser un petit homenatge a tota aquella “gent normal” com en Quicu. Aquí teniu un relat inèdit de com vaig conèixer aquest personatge ara fa just cinc anys i de com hem anat forjant la nostra amistat. Tant de bó que la nostra malmesa costa tingués més “gent normal”

http://www.ccma.cat/video/embed/5596634

Un cop travessat el cap de Begur la tramuntana ens venia de cara. La mar estava esverada i les ratxes de vent dificultaven el nostre rumb. Amb força i tenacitat havíem aconseguit guanyar la punta de Sa Tuna. La imatge de la platja de Pals que teníem davant feia presagiar que a partir d’aquell moment patiríem molt més.

Amb prou feines eren les deu del matí i si allò pujava una mica més faria impossible la navegació en caiac. Vam parlar i vam decidir donar mitja volta. Era la segona vegada en el mateix punt que havíem de girar per culpa de la tramuntana.

Ja de tornada vam aturar-nos a Cala Estreta amb la intenció de fer una mica de cames pel camí de ronda. El dia havia canviat completament, ara s’imposava la calma. Ens penedíem de la decisió pressa unes hores abans.

Ben entrada la tarda, ja de tornada de la caminada, vam conèixer a un personatge singular que ens faria oblidar les nostres cabòries, en Quicu. En Quicu era el responsable que la barraca de pescadors de Cala Estreta presentés un aspecte excel•lent; tot endreçat, net i polit. En Quicu, palamosí d’adopció, dia sí dia també s’acosta a la barraca per mirar de que no hi falti res. De seguida ens va convidar a gaudir de l’espai: vam xerrar, vam menjar, vam beure i sobretot ens vam escoltar. En algun moment de la nit vaig imaginar les converses que anys enrere havia mantingut en Josep Pla amb l´Hermós, el pescador d´Aiguaxellida. En Quicu estimava aquell tros de territori, s´el havia fet seu i el cuidava.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Amb en Quicu, fa uns dies a Cala Estreta

Ja ben entrada la nit, em vaig posar a la tenda disposat a dormir content d’haver donat la volta a Sa Tuna i d’haver pogut conèixer en Quicu.

Avui, uns quants anys més tard, m´he retrobat amb en Quicu que, m´ha rebut com sempre, amb un ampli somriure. Era la nit de Sant Joan i ell, com sempre, exercint d’amfitrió de la nit més màgica a la barraca de Cala Estreta, el seu tros de paradís.

En Quicu continua formant part de manera indissoluble del paisatge d´aquest tros de costa.

El Menja-roques

El dàtil de mar (Lithophaga lithophaga) és, com molt ben bé indica el seu nom científic, un veritable menja-roques. Aquest mol•lusc bivalve que, pertany a la mateixa família que el musclo (Mytilus galloprovincialis) , viu en fons de roca calcària que perfora lentament a partir de la segregació d´una substància àcida que desfà el carbonat de calci i que va acompanyada per una rotació de la closca que actua com a abrasiu.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Roca calcària perforada amb les empremptes inconfundibles del dàtil de mar

El mol•lusc, es fixa al substrat rocós ja en estat larvari i a partir d´aquest moment, comença la dissolució de les sals carbonatades de la roca, creant estranyes galeries que els protegeix de manera molt efectiva de possibles depredadors. Un cop desapareix l´espècie, aquestes són ocupades per altres inquilins que les usen com a cau o per a protegir-se. El dàtil de mar prefereix sobretot les parets verticals i els extraploms.

La closca d´aquest bivalve té forma cilíndrica i allargada amb les dues valves iguals i de color bru que recorda molt a un dàtil. Es tracta d´un marisc molt fi i molt apreciat gastronòmicament al llarg de tot el litoral mediterrani espanyol on hi viu entre els 0 i els 25 m de profunditat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La costa rocosa del Baix Ebre i Montsià és molt rica en dàtils de mar

Al litoral català es troba bàsicament a la costa del Baix Ebre i el Montsià. A Sant Carles de la Ràpita i a les Cases d´Alcanar s´explotava comercialment fins fa relativament pocs anys. A la costa Brava només és present al Montgrí i a les illes Medes. L´elevat valor gastronòmic del dàtil de mar fa que la seva recol•lecció posi en perill la seva pervivència. Per acabar-ho d´adobar, el seu creixement és molt lent, es calcula que al voltant d´uns 3mm a l´any. A més, té un cicle de vida relativament llarg ja que pot arribar a viure fins a 50 anys. La destrucció del seu hàbitat per la massificació i freqüentació de la línia de costa, la construcció de ports i esculleres o la contaminació fan que ara per ara, tinguem un greu problema per a la supervivència d´aquest mol•lusc. Un altre dels enemics d´aquesta espècie són els seus depredadors naturals com ara les estrelles de mar, sobretot (Marthasterias glacialis).

És per tot això que el dàtil de mar està inclòs a la llista d´espècies amb protecció especial de la Directiva Hàbitats, en el conveni de Berna (espècies de fauna estrictament protegides) i en Conveni de Barcelona (llista d´espècies en perill o amenaçades).

DatildeMar_DSC00639

Malgrat tractar-se d´una espècie protegida, aquesta és l´entrada que il.lustra el dàtil de mar a l´enciclopèdia.cat Foto: GIC Moià

La seva extracció produeix a més, un greu impacte ambiental i la destrucció total del seu hàbitat. La seva recol•lecció es feia tradicionalment amb escarpa i martell. Avui també s´usen els martells pneumàtics i fins hi tot s´han arribat a fer servir explosius per a fragmentar la roca i poder collir-los.

Al nostre país, aquesta espècie s´explota comercialment a la costa de Tarragona, al nord de Castelló i a les illes Balears. La seva extracció està prohibida però encara en continuem trobant als mercats. La majoria dels dàtils de mar que es comercialitzen provenen del nord d´Àfrica, d´Argelia i del Marroc. També es detecta el consum fraudulent d´exemplars capturats a la nostra costa i etiquetats com a procedents de l´Àfrica.

Per tal de poder recuperar l´espècie caldria implementar de manera efectiva el control de la prohibició del seu marisqueig i el control dels nombrosos furtius, especialment Tarragona, al país Valencià, a Murcia i a Andalusia on treballen amb total impunitat. Caldria també prohibir les importacions del nord d´Àfrica per evitar la picaresca de comercialitzar exemplars recol•lectats a les nostres aigües. S´hauria d´incloure l´espècie dins el Catàleg d’Espècies Amenaçades amb la categoria d’interès especial i finalment caldria implementar campanyes d´Educació ambiental en la ciutadania per a conèixer la problemàtica de la seva recol•lecció i per disminuir la seva demanda.

Peix de custodia

La custodia ambiental és aquella estratègia de conservació basada en la participació dels diferents agents implicats en un territori determinat, de les administracions públiques que hi tenen competència i de les entitats conservacionistes, perquè així se’n faci un us responsable i sostenible.

La custodia del territori, evidentment, també s´aplica al medi marí. A partir d´aquest fet apareixen diversos projectes com ara la custodia marina dels canyons del Maresme. Aquest projecte és el resultat de l´establiment d´una zona d´especial interès par a la conservació de cetacis, sobretot per la presència de Cap d´Olla gris (Grampus griseus) i posteriorment proposada com a ZEPIM (Zona especialment protegida d´importància pel Mediterrani).

Canyons_Submarins_ICC2

Area de la zona de custodia: canyons del Maresme

L´àrea de custodia “Canyons del Maresme” té una superfície total de 2300 km2 i està formada per els canyons submarins del Maresme, pel canyó de Blanes i, a molta menys profunditat, les praderies de posidònia que hi ha al Maresme central, especialment davant de Mataró. La projecció “en terra” d’aquesta àrea aniria des de la desembocadura del Besos i fins a la punta de la Tordera.

Els tres canyons més importants d´aquesta àrea són el canyó del Besos, el canyó d´Arenys i especialment el canyó de Blanes que trenca completament la plataforma continental en aquest punt arribant a profunditats de fins a 1800 m.

Els usuaris implicats en el projecte de custodia són bàsicament els pescadors artesanals de la Costa del Maresme, especialment els pescadors d´Arenys de Mar i els de Blanes, encara que també hi ha els pescadors de Badalona, de Montgat o de Mataró entre d´altres. Queden al marge del projecte de custodia d´aquesta àrea els pescadors de Bou per al greu impacte que produeixen els arts d´arrossegament sobre el medi i per ser una pesquera molt poc selectiva.

F1000041

Els pescaodrs artesanals són els principals agents implicats en la custodia marina

Amb aquesta iniciativa es pretén incentivar el col•lectiu de pescadors artesanals i els seus productes perquè d´aquesta manera es pugui ajudar a sobreviure aquest col•lectiu. Certament es una llàstima que els quillats d´arrossegament no hagin pogut incorporar en el projecte de custòdia malgrat que la pràctica totalitats de caladors on arrosseguen els seus arts estan als marges d´aquests canyons.

El peix de custodia està capturat pels nostres artesans del mar amb els arts menors: tècniques molt poc agressives amb el medi ambient. A més es tracta d´un producte de proximitat i de molta qualitat. Entre els arts de pesca que fan servir aquests pescadors hi ha: el palangre, les nanses, els cadups, els tresmall, l´encerclament.

logo-PeixDeCustodia-retallada

Logotip del peix de custodia

Per tal de promocionar les captures artesanals fetes als canyons del Maresme, les entitats conservacionistes van implementar la “cistella de peix de custodia”, que els mateixos pescadors s´encarreguen de portar cada dia des de les seves barques fins al domicilis particulars a través d´una cooperativa de consum. La cistella de custodia està formada per peix fresc de temporada com ara rogers, sargs, besucs, sorells, sonsos, pagres, déntols,…

Un aspecte molt interessant d´aquest projecte de custodia es etiquetatge de tots aquests productes amb una marca de qualitat i així donar-li un valor afegit i fer que els nostres pescadors artesanals puguin continuar guanyant-se la vida i en conseqüència continuar sortint cada dia a la mar.

Història d´una deconstrucció

Aquesta part compresa entre el Camell i l´Àliga que tu coneixes i estimes tant com jo mateix és i ha de continuar per sempre essent geologia pura, sense res que pugui mixtificar-lo; en faig qüestió de principi. És un paratge mitològic que es fet per a Déus més que per a homes i cal que continuï tal com està. (Salvador Dalí, 1961)

La deconstrucció del Club Med o Club Mediterranée de Cadaqués va marcar una fita històrica en la història recent del proteccionisme ambiental a casa nostra. Va ser com una alenada d´aire pur en un país poc acostumat a dur accions amb finalitat purament ambiental. Aquest projecte va representar la major obra de restauració ambiental feta en tota la mediterrània.

DSCN7667

El club Meb abandonat

El Club Med va ser una resort turístic construït als anys seixanta en el cor del Cap de Creus molt a prop de Cala Culip i Cala Culleró en l´anomenat Pla de Tudela. La ciutat de vacances estava formada per un seguit de petites edificacions de caire mediterrani amb els seus serveis annexos. El model turístic d´aquesta empresa, difós arreu del món, barreja l´entorn natural amb les activitats lúdiques i esportives, en aquest cas el submarinisme.

El Club Med va funcionar durant més de 40 anys en un espai únic creat fa més de 350 milions d´anys. En tots els anys d´activitat va tenir molt bona acollida especialment entre els turistes francesos i la principal crítica que va rebre aquest establiment estava relacionada amb la seva autosuficiència i el seu aïllament de l´entorn social més proper.

DSCN7670

Es va enderrocar els bungalows i la zona de serveis

Quan al 1992 el Cap de Creus és declarat Espai d´Interés Natural i uns anys més tard, al 1998, es crea el Parc Natural, la zona ocupada per aquesta infraestructura queda inclosa per la seva importància biològica i geològica en la reserva natural integral, cosa que propicia l´inici del tancament d´aquesta concessió en un entorn privilegiat i únic.

El complex va tancar definitivament l´any 2004 i un any més tard, el Ministeri de Medi Ambient de l´Estat espanyol va comprar la finca, després d´unes negociacions molt llargues amb els propietaris. Els terrenys es van incorporar al domini públic maritimo-terrestre.

L’any 2006 es va redactar el projecte de desconstrucció i restauració ambiental dels terrenys que preveia l´enderrocament dels més de 400 bungalows i dels edificis de serveis del complex (piscina, bar, discoteca amfiteatre), els camins, les passarel•les, els accessos a les cales i el moll de cala Culip. En total una actuació en una superfície de més 200 Ha d´extensió i 1,5 km de costa que es va fer en diverses fases i que va començar l´any 2007 i no van acabar fins al finals dels 2010. La restauració paisatgística es va centrar sobretot en la recuperació dels valors geològics de la zona. Bona part dels treballs de deconstrucció es van realitzar de manera manual per no danyar les roques sobre les que hi havia les infraestructures que ara es volien eliminar.

DSCN7669

La recuperació de l´espai també va tenir actuacions sobre la flora invasora

De manera paral•lela a aquesta actuació es van arrancar les més de 3000 tones d´espècies invasores ,sobretot l´ ungla de gat (Carpobrotus sp), l a gazània, la figuera de moro i les atzavares. És van restaurar els hàbitats originals amb vegetació autòctona pròpia del cadequer litoral.

Finalment els treballs van finalitzar lññ eny 2010, quan l´àrea es va obrir al públic amb el om de paratge de Tudela Un espai únic dins el Cap de Creus.

El misteri dels petits pelàgics

Dins els anomenats petits pelàgics s’inclouen aquelles espècies de mida petita, que, neden activament i de manera independent del fons marí, tenen interès comercial i es capturen amb arts d´encerclament o teranyina. Els representants més populars d´aquest grup són la sardina (Sardina pilchardus) i el seitó (Engraulis encrasicolus).

D´uns anys ençà les captures d´aquestes espècies han anat a la baixa de manera exponencial així com també ho han fet els preus. Temps era temps, la comercialització en llotja de petits pelàgics es feia a l´engròs, en caixes. Avui, la realitat és molt més magre i el sector està immers en una greu crisi.

pesca15-15

Les captures de petits pelàgics han passat de fer-se a l´engrós, en caixes a ser pescades gairebé d´una en una

Des del 2008 les captures d´aquestes espècies han disminuït un 86%. La situació és especialment crítica a la costa Tarragonina. Al port de Tarragona, per exemple, a l´any 1999 es van capturar 6,1 milions de kg de sardina, al 2008 van ser 1,7 milions de kg i al 2015 amb prou feines s´ha arribat als 250.000 kg. Però, com s´ha arribat a aquesta situació?

La diagnosi d´aquest desastre és senzilla. Per una banda, la sobreexplotació que ha patit històricament el recurs, i per altra banda els efectes derivats de l´augment de la temperatura de l´aigua del mar i de la disminució dels sediments que aporten els rius, i que alhora ajuden a fertilitzar-lo. Nosaltres només tenim marge de maniobra per incidir en la sobrepesca mentre que els altres factors són del tot incontrolables, si més no a curt termini.

captures1

Evolució de les captures anuals de sardina als ports catalans. Noteu la forta davallada.

La disminució del les aportacions dels sedimentaris fluvials, i per tant de nutrients, incideix directament en la disminució de la producció primària. En conseqüència, al haver-hi menys fitoplàncton, la resta de la cadena alimentària se’n veu ressentida. La sardina i el seitó són voraços devoradors de plàncton. El resultat de tot plegat és la dràstica disminució d´aquestes dues espècies. A més a més, els exemplars capturats són de mida més petita i amb poc greix acumulat als seus teixits, cosa que fa que tinguin molt menys valor comercial a la llotja. Per acabar-ho d´adobar, l´escalfament de l´aigua impedeix la barreja vertical de masses d´aigua amb diferent densitat i provoca que aquestes espècies es reprodueixin abans i les seves postes siguin menys nombroses. Si a tot plegat hi afegim la sobreexplotació a la que estan sotmeses aquestes espècies per la flota d´encerclament, ja tenim tots els ingredients per a certificar l´acomiadament de la sardina i del seitó de les nostres aigües.

pesca12-13

La teranyina, un sistema de vida que corre risc de desaparèixer.

Afortunadament, tant la sardina com el seitó es troben relativament a la base de la cadena alimentària i en conseqüència, la solució a aquest fenomen passa per a l´establiment d´una veda total i a tota la Mediterrània occidental fins que les poblacions es tornin a recuperar. A partir d´aquest moment, i amb l’assessorament dels científics, s´haurien de reprendre l´activitat i establir per cada temporada les quotes màximes que es podrien capturar per a garantir el futur de la pesquera. Certament, totes aquestes mesures hauran d´anar acompanyades d´una reestructuració a fons del sector de la pesca d´encerclament, cosa que farà que sigui un fet traumàtic en alguns ports.

La darrera esperança d´aquest sector es troba en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix la fertilització de tota aquesta zona. Això però, és una altre històriademar.

Peixos tropicals com els de la mediterrània

Quan pensem en els mars tropicals, la imatge que sovint ens ve al cap és la d´un fons marí cristal•lí amb peixos de colors llampants a molt poca profunditat. El Mar Roig, o la Gran Barrera en serien els exemples més coneguts, allí els escafandristes queden embadalits amb la vistositat cromàtica del paisatge submarí.

En els fons mediterranis però, hi ha un conjunt d’espècies de peixos acolorits que tanmateix recorden els fons tropicals. Espècies, sobretot de la família dels làbrids, que donen aquest toc tropical a alguns fons litorals de casa nostra.

Thalassoma_pavo_male

El fadrí és un dels peixos més acolorits dels fons mediterranis costaners. A la foto un mascle secundàri.

Els làbrids són peixos costaners de mida mitjana que viuen majoritariament en fons rocosos entapissats per algues o per fanerògames. Tenen la boca petita amb uns llavis molsuts molt evidents, d´aquí el seu nom. Són espècies hermafrodites proterogínics, és a dir, que de joves són femelles i amb l´edat esdevenen mascles. El seu comportament reproductor és força complex amb mascles dominants, no dominants, femelles i exemplars intersexuals. En aquest grup hi ha els lloritos, els tords, els llaviós, les julioles o els fadrins.

Entre tots els làbrids destaca pels seus colors de caire tropical, el fadrí (Thalasoma pavo). Aquest peix té el cos allargassat, esvelt i comprimit lateralment. El cap es convex. Presenten un marcat dimorfisme sexual, la seva coloració depèn del sexe i de l´edat. Hi ha mascles primaris, nascuts així, femelles i macles terminals. Aquests darrers són femelles transformades en mascles amb l´edat. Aquests diversos tipus de formes solen formar grups petits on els mascles terminals són dominants. Aquests són solitaris i molt territorials, defenen gelosament el seu territori sobretot quan és l´època de la fressa.

Thalassoma_pavo_female

Les famelles són també molt acolorides

Les femelles són més petites i amb colors més apagats que no pas els mascles terminals. Els exemplars juvenils també presenten una diferenciació respecte als individus adults. Els mascles secundaris presenten una coloració verdosa amb línies transversals vermelloses i rosades combinades amb tonalitats blau turquesa especialment al cap. Els mascles joves i les femelles són més petits i tenen tonalitats més groguenques, el cap vermellós i una taca negra a la base de l´aleta dorsal.

El fadrí és una espècie freqüent a les praderies de posidònia i als fons rocosos litorals ben conservats de fins a 25 m de profunditat. Els mascles, més grossos, solen mesurar fins a 20 cm, mentre que les femelles no arriben als 10 cm. Es reprodueix entre el juny i el juliol. La fressa és pelàgica.

És un voraç depredador que s´alimenta especialment de mol•luscs, bivalves, crustacis i garotes. Es refugia en les esquerdes i cavitats que hi ha en els fons rocosos on viu. Es mou de manera frenètica gràcies al moviment rapidíssim de les seves aletes pectorals. Malgrat que no té interès comercial, el fadrí és una espècie apreciada entre els afeccionats a l´aquariofília. Es pot capturar viu amb petites nanses. Aquesta és una espècie en expansió gràcies sobretot al progressiu augment de la temperatura de l´aigua del mar deguda a l´efecte hivernacle. Això, però, és una altre històriademar.