La llegenda de la fosca

Coincidint amb la inauguració de la restauració de les runes de Sant Esteve de La Fosca, he recuperat aquesta versió de la llegenda que conta la relació entre Pirene i aquesta platja. Aquesta història va ser publicada inicialment l’any 1922 a la revista Marinada de Palamós.

La Platja de la Fosca deu el seu nom a la roca fosca que divideix aquesta en dues meitats. Aquesta pedra és l’origen d’algunes històries com la del famós remolí xuclador que es creu que existeix als seus peus, aquesta llegenda pot tenir el seu fonament en els corrents de ressaca que es creen amb mar de fons de llevant.

roca fosca- Dani Gras

La Roca Fosca. Foto: Dani Gras

Hi ha, però una altre llegenda molt i molt antiga que relaciona la mateixa roca el palau de la que la deessa Pirene va construir i on hi va passar els darrers dies de la seva vida.

Diu la història que, quan Pirene fugia de Gerió, el monstre de tres caps, assassí del seu pare, aquest va cremar tots els actuals Pirineus per acabar amb la vida de deessa. Sembla ser, que malgrat el que diu la història, no ho va aconseguir.

Pirene va sobreviure i va fugir amb els seus servents per cercar un nou lloc per viure. Després d’un seguit de periples pel golf de Roses i la platja d´Aiguablava, finalment és va establir a prop de la punta de Sant Esteve a Palamós.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Runes del Castell de Sant Esteve a Llevant de la platja

Allí hi va descobrir un racó que li va robà el cor. Allà mateix, va ordenar als seus servents que li construïssin el seu nou palau, mig en terra, mig en mar. El palau fou alçat acompanyat de jardins exuberants, de fonts i estanys i d’hortes ufanoses. Aquella platja solitària i tranquil•la esdevingué el seu petit paradís.

A llevant d’aquella platja, dalt d’una penya, s’alçava arrogant el castell de Sant Esteve. El senyor del fortí, assabentat de la bellesa i la dolçor de Pirene, li va enviar una comitiva per a convidar-la. La deesa, pendent encara del seu estimat Hèracles, l’ignorà. Com ignorà també les posteriors súpliques i la multitud de regals que li enviava el senyor del castell.

la fosca

La Fosca, una de les platges més populars de la Costa Brava. Foto: Jordi Marcó

Els anys van anar passant i Pirene continuava la seva vida assossegada de passejos per la riba i de banys a la llum de la lluna, amb els sopars d’estiu sota les oliveres del jardí i amb els cants amb flaire de gessamí i farigola.

Fou precisament una d’aquelles nits, quan ja tothom dormia a palau que, el ressentiment del senyor del Castell esclatà, i embogit manà calar foc al palau i matar a la deesa.

El palau queda reduït a cendres. Les pedres que resistiren la fúria de les flames van ser arrossegades lentament pels segles i segles d’onades i ventades. Només un roc obstinat i ennegrit pel foc, resistí totes les inclemències i es mantingué com a testimoni d’aquella infausta nit.

Avui encara la podeu veure al mateix lloc. És la roca que dona nom a la platja. No gaire lluny d’allà i mig enrunat hi veureu el castell de Sant Esteve.

L´or vermell (IV): les altres gambes

Tot i que que la gamba rosada (Aristeus antennatus) és la reina, a les nostres llotges els pescadors exploten algunes altres espècies d’aquest grup: la gamba blanca, la gamba panxuda, la gamba borda, la gamba vermella o el gambot en són el representants més característics que es comercialitzen amb el sobrenom de gambeta, expressió que fa referència a la seva talla.

gambes

La gambeta és una barreja d´aquestes “altres gambes”

La importància econòmica i el volum de les captures d´aquestes “altres gambes” és insignificant si el comparem amb la gamba pròpiament dita, sovint es capturen barrejades i es comercialitzen als mercats de la mateixa manera.

Malgrat no assolir les quotes de prestigi del seu parent, aquests decàpodes són una molt bona opció davant dels exorbitants preus de la gamba rosada. A més, és un producte fresc i de proximitat que no pas els representants congelats del grup.

Totes les “altres gambes” es capturen amb l’art de bou i són espècies demersals que viuen sobre fons fangosos i sorrencs. El baix volum de les seves captures fa que no estigui regulada la talla mínima legal de comercialització. Aquestes espècies són excel•lents per a fumets, arrossos i fregides com a aperitiu.

Gamba blanca (Parapenaeus longirostris)

gamba blanca

Gamba blanca. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

També és anomenada en algunes localitats gamba llagostinera, cosa que fa referència al seu parent proper, el veritable llagostí (Penaeus kerathurus). De color rosa pàl•lid, amb el rostre dentat i abdomen gruixut. Les seves captures han disminuït dràsticament en els darrers anys i fins i tot en alguns ports s’ha deixat de capturar. Malgrat tot, és fàcil trobar-la als mercats procedent de les costes africanes. A les costes andaluses és una espècie prou valorada.

Gamba panxuda (Plesionika edwardsii).

gamba panxuda

Gamba panxuda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Es tracta de l’espècie d’aquest grup més valorada, tot i la seva petita talla. Es caracteritza pel seu rostre llarg, dentat i molt robust. De color vermellós amb dues bandes més fosques a ambdós costats. Gairebé tot l’any es presenta ovada, d’aquí el seu sobrenom. Els seus ous són de color blau intens.

Gamba borda ( Pleisionika heterocarpus)

gamba borda

Gamba borda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Espècie molt semblant a la gamba panxuda, de color més clar i més pàl•lid que aquesta, amb bandes luminescents als costats. En aquest cas la posta és d´un color verd blavós. La seva mida també és més petita que la gamba panxuda.

Gamba vermella (Aristaeomorpha foliacea)

gamba vermela

Gamba vermella. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Gamba de gran talla. El cap presenta, a la seva part superior, una espina amb un total de 4 a 6 dents, llarga a les femelles i curta als mascles. De color vermell viu, rostre curt i apèndix abdominals robustos.

Gambot (Plesiopenaeus edwardsianus)

gambot

Gambot. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

El gambot és la més grossa de totes, pot arribar a tenir la mateixa mida que la gamba grossa, de color vermell encès amb podobranquies molt característiques. Presenta un marcat dimorfisme sexual.

Les nostres Cales Bones

Si un topònim es repeteix al llarg de tota la costa, aquest és el de Cala Bona. De fet trobem a la costa Brava quatre platges amb el mateix nom. La més septentrional de totes, és la cala Bona del Cap de Creus, a continuació la cala de la Roca Bona de Palamós, més al sud, la Cala Bona de Tossa i per finalitzar la cala Bona de Blanes.

Aquest topònim també es freqüent arreu dels Països Catalans. De totes, potser la més coneguda és la Cala Bona de Mallorca. Avui, però aquesta platja és una de les més horribles localitats turístiques de l’illa.

En tots els casos l´origen del mot es deu a les excel•lències del lloc com a refugi per als pescadors en cas de temporal. Una cala és “bona”, quan està protegida dels vents locals, especialment del més perillosos.

Cala Bona de Cadaqués

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Bona és un oasi de tranquil·litat al marge de la Tramuntana

Situada a mig camí entre Portlligat i el Cap de Creus, és juntament amb Jugadora, una de les platges més orientals casa nostra. Tapissada de posidònia i protegida de la tramuntana, és un oasi de tranquili.litat quan bufa el vent del nord. Cala Bona és formada per tres petites platges rodejades d’una vegetació exuberant on hi destaca el càdecs (Juniperus oxycedrus), que probablement va donar lloc a Cadaqués. Les colles de l´encesa es disputaben aquest indret sabedors de la seva benignitat.
Cala Bona de Palamós

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Bona o la platja de Rocabona forma part del conjunt que molts anomenen Cala Estreta. Foto: Marc Adroher

Aquesta cala també pren el nom de platja de Rocabona, es troba situada en el conjunt que molts anomenen Cala Estreta: (Cala Estreta, Cala d´en Redemon, Cala de al Roca Bona i Cala del Cap de Planés). En aquest cas el mot prové de la roca que hi ha llevant de la mateixa i que la protegeix del vent de component nord. Malgrat el sobrenom de “bona”, aquesta és una platja exposada a les llevantades i a les garbinades.
Cala bona de Tossa

cala-bona

Restes de la guingueta de Cala Bona que agredeixen al paisatge i malmeten una soca de murtra

A molt poca distància de Tossa, en un racó just abans d’arribar a cala Pola i rodejada d’una bonica pineda que quasi arriba “a pet d´ona”. Durant l´estiu es converteix en una indret prescindible i ple a vessar d’embarcacions que hi passen el dia i que amarren amb total impunitat, a voltes impedint el pas. Per acabar-ho d’adobar, una funesta guingueta de platja ocupa tot el fons de la cala com si allò fos propietat privada i degradant moltíssim el paisatge. A l´hivern, l´indret és un lloc tranquil, malgrat que hi són molt evidents les restes de la infraestructura estiuenca. Si hi aneu en aquesta època fixeu-vos en la soca de murtra (Myrtus communis) que intenta sobreviure i que cada any, irremeiablement, és talada. No deixa de ser estrany com encara es pugui continuar renovant la llicència per aquesta activitat.
Cala Bona de Blanes

sant francesc

Cala Bona o Cala Sant Francesc, és la menys bona de totes. Foto: Jordi Marcó

Primera gran cala de la Costa Brava, situada pocs metres a llevant de la pròpia vila. D’ençà de la construcció de l’ermita de Sant Francesc al 1681, canvia de nom i avui es molt més coneguda com a Cala de Sant Francesc. L’antic topònim però s´ha mantingut i es usat pels propis habitants de Blanes i especialment pels més assidus a aquesta platja.
De les quatre, aquesta és la cala “menys bona” de totes pel que fa a la protecció que ofereix als navegants. Fins hi tot a l’extrem de llevant es troba Es Niell, un parany per a la navegació.

S´Abanell, una platja a contracorrent

Ara que sembla que tornen amb les regeneracions de platges al Maresme, us presento la història d’un despropòsit”

Aquesta és la història d’un seguit de despropòsits que s´inica a les primeres dècades dels. XX i que continua fins avui mateix i que ha menat la platja de S´Abanell a una situació de regressió insostenible, especialment en el seu tram més proper a la Tordera.

s´abanell1

La platja de S´Abanell entre 1950 i 1955. Es pot observar la reraplatja amb els pins. Foto Josepet Romaní

La platja de S´Abanell, o dels pins, era el gran sorral del sector nord del delta de la Tordera. Situada entre l’istme de Sa Palomera i el propi riu, es tracta del darrer tram de platja abans de endinsar-nos en l’univers rocós de la Costa Brava.

S´Abanell és un clar exemple de gestió desintegrada de les platges on, en lloc de fer un plantejament global de la problemàtica, es tracta aquesta de forma fragmentada, parcial i a voltes barroera, com aquell que va tapant forats a mesura que apareixen i va fent cada vegada més gros el problema inicial.

S´Abanell, a diferència de les platges del Maresme, les seves veïnes, és una platja de comportament deltaic, és a dir, el seu manteniment depèn del bon funcionament de la desembocadura de la Tordera.

anys70

S´Abanell en els anys 70 amb el boom turístic i el barri dels pins

En aquest cas, la regressió es produeix quan les aportacions anuals netes de sediments de la Tordera no són suficients per a contrarestar les pèrdues per erosió, així els pocs sediments que aporta el riu es distribueixen cap al sud, especialment a la zona de Malgrat de mar, per acció de la deriva litoral. Durant la primavera i l´estiu, quan el vent de garbí és predominant, aquests sediments serien els qui contribuirien a farcir de sorra la platja.

A inicis del s XX, S´Abanell tenia una extensió considerable, en alguns punts de fins a 100 m d’amplària, amb una zona dunar molt ben estructurada. Aquest cordó dunar va ser fixat a les primeres dècades amb la plantació del pins, que li donen el sobrenom. Posteriorment, el boom turístic i el propi creixement de Blanes va ocupar aquesta reraplatja formant el barri dels pins i la zona hotelera.

Durant la dècada dels 70 es produeix una brutal extracció d´àrids entre Fogars de Tordera i el propi Delta, que juntament amb la impermeabilització del sòl per l´augment de la superfície forestal i els processos urbanístics contribueix en l´inici de la regressió de la platja.

L’extracció de sorres del banc situat davant mateix del delta per a regenerar les platges del Maresme al 1994, i que era el responsable de contrarestar els efectes erosius a S´Abanell, agreuja encara molt més els processos regressius.

pous

Pous de captació i estació de bombament de l´ACA, avui aquesta infraestructura ha estat desmantellada.

Per acabar-ho d’adobar, el 2002 entra en funcionament la planta dessalinitzadora. La infraestructura s´alimenta d´aigua marina i per això es construeix una estació de bombeig al marge nord de la desembocadura, el punt més sensible a tota aquesta problemàtica i deu pous de captació al tram de platja més pròxim. A partir d’aquest fet , la platja desapareix gairebé tota en el sector més proper al riu, posant en perill els càmpings de la zona i degradant l’àrea, que es veïna d´un espai protegit de la xarxa natura 2000. Darrerament l´ACA ha desmantellat totes aquestes infraestructures.

image001

Tram sud de la platja de S´Abanell totalment erosionat per acció d´un temporal (2007) Foto: Laboratorio de Ingeniería Marítima (LIM).

Una solució més o menys definitiva a llarg termini passa irremediablement per recuperar la funcionalitat de la desembocadura de la Tordera, així s’hauria de d’eliminar les canalitzacions i els espigons de la desembocadura i els càmpings que es troben a ambdós costats del delta. Veurem el tractament que es fa en aquest tram en el futur projecte de regeneració de platges.

L´or vermell (III): El pla de gestió de la gamba

“La gamba vermella suposa una pesquera bastant específica i selectiva; el que unit al valor econòmic de les descàrregues, a l’actual conjuntura i a la positiva disposició dels propis pescadors, la fa idònia per a establir sobre la mateixa unes mesures temporals de regulació especial que tendeixin a garantir la seva conservació i el seu desenvolupament sostenible en el futur, actuacions entre les quals s’inclou la implantació d’unes vedes temporals que, contribuint als fins perseguits, es realitzin en dates alternes, de manera que pugui garantir-se el necessari proveïment dels mercats.”
(Ordre AAA/923/2013, de 16 de maig)

De la mateixa manera que el sonso, la gamba vermella també té el seu pla de Gestió. En aquest cas, malauradament, només afecta a la flota que va “a la gamba” al port de Palamós. La resta d’embarcacions que exploten aquest recurs a Arenys, a Blanes, a Sant Feliu o a Roses, ara per ara, en resten al marge.

gambaroja

La gamba vermella es objecte d´un pla de gestió al port de Palamós

A Palamós, els pescadors, juntament amb els científics de ICM i les administracions han desenvolupat aquesta proposta. Segons els científics, el pla de gestió de la gamba vermella, vol ser un exemple que s´hauria d´extendre  a la resta de ports on també s’explota aquest recurs.

La sobreexplotació de la gamba, la sobredimensió de la flota i, sobretot el descens de les captures van portar als pescadors palamosins a promoure una sortida per evitar el col·lapse d’aquesta pesquera.

002

Els quillats fan rumb cap als caladors situats als límits de la plataforma i als canons submarins

El pla de gestió de la gamba va molt més enllà d’una simple reglamentació sobre les embarcacions o els arts de pesca. Així, es regulen també aspectes encaminats a aconseguir la sostenibilitat de la pesquera; com ara, la limitació de l’activitat, el nombre de vaixells autoritzats, el nombre de bols que realitza cada quillat, el períodes de vedes ajustats a l’època de reproducció, les característiques de l’art, la limitació del temps i dels dies de pesca i el tipus de porta que fan servir.

A Palamós, 22 quillats van a la gamba en els 7 caladors situats al llarg del canó de la Fonera (Rec, Rostoll, Candelero, Sant Sebastià, Abissínia, Els Clots, Gamba de llevant i la Malica). Cada any es desembarquen unes 130 tones de gamba vermella amb un valor que sobrepassa el 50% de tot el peix que es subhasta.

2012-08-21 19.24.26

Poc a poc, els pescadors canvien de mentalitat i entenen que treballant menys i pescant menys poden tenir els mateixos guanys sense col·lapsar la pesca.

El pla de gestió ha suposat un canvi de mentalitat, els pescadors han pres consciència que, la conservació del recurs els donarà molts més beneficis que no pas la seva sobreexplotació descontrolada.

El pla de gestió ja està donant els seus fruits. Així aquest darrer any, malgrat haver reduït les captures de gamba, els pescadors de Palamós han aconseguit augmentar la facturació en un 17%. La clau de l’èxit rau en no haver sobresaturat el mercat i sobretot en pescar només les talles que es valoren més al mercat. Així s’han reduït els desembarcament de gamba petita i mitjana, les menys valorades a la llotja i han augmentat les de talla grossa i extra.

I, a que esperen les demés confraries a sumar-se a aquest èxit?

Vallpresona, el paradís costaner

Vallpresona o Vallpregona és una de les platges menys concorregudes de la costa que hi ha entre Tossa de Mar i Sant Feliu de Guíxols. Malgrat que pertany al terme municipal de Sant Cristina d’Aro, fa partió entre aquests termes municipals.

mapa

Vallpresona és la platja de còdols que hi ha entre Salionç i el Senyor Ramon

La platja de Vallpresona és l’única platja d’aquest tram de costa que està formada per còdols i graves, aquests han estat arrossegats pel torrent que hi mena. A peu s’hi arriba a partir de la carretera que uneix Tossa amb Sant Feliu. Un cop arribats al punt, cal seguir un corriol que ressegueix pràcticament el mateix curs que la riera. El passeig, de poc més d’un quilòmetre, val la pena per la força que pren l’exuberant vegetació que hi trobem en el recorregut i és que la riquesa vegetal de l´indret és enorme.

DSCN2200

L´absència d´edificacions, la densa coberta vegetal i l´illot de Sa Galera són els signes d´identitat de Vallpresona

Des del mar, Vallpresona dona l’estranya sensació d’arribar a una illa deserta. L’absència de edificacions i la coberta vegetal ens ajuden a sentir-nos, encara que sigui per uns instants, una mica Robinsons. El desembarcament allí és una mica delicat pels afloraments rocosos.

Al bell mig de la petita badia que forma la platja s’hi troba l´illot de Sa Galera. Al Mar d’Amunt del Cap de Creus, a Cala Galera, també apareix aquest topònim en l´illa que hi ha al davant de la mateixa. Segurament el nom tingui a veure en que les illes recorden la forma d’aquest tipus d’embarcació.

Limita per llevant amb la Cala Cabanyes o de Concagats, un sorral molt acollidor però bastant més freqüentat de Vallpresona. Travessant aquest petita platja i grimpant per les roques és possible arribar fins a l’espectacular platja del Senyor Ramon. De fet, hi ha gent que utilitza aquesta ruta per arribar a Vallpresona. A ponent, la seva veïna és la platja de Salionç, una aberració urbanística amb un elevat impacte sobre el paisatge. Afortunadament, l’accés a peu de Salionç a Vallpresona no és possible.

vallpresona

La platja de Vallpresona està formada per còdols. Foto: Josep Valentí

Als anys 70 s’hi va establir en aquest lloc un assentament hippie que s’hi va mantenir algunes dècades i que poc a poc va anar degenerant fins a convertir-se en una àrea d’acampada lliure bastant degradada. Aquest assentament va ser desmantellat definitivament l’any 2000, malgrat que avui encara es possible de trobar-hi, especialment a l’estiu, persones que hi passen llargues temporades.

L’especulació urbanística també va tenir el seu protagonisme en la història de Valpresona i la platja es va salvar, gràcies a la mobilització ecologista de l’època.

La rere platja es formada per un bosc ben constituït d’alzines, suros, pins i algun que altre tamariu. Des del punt de vista botànic cal destacar la presencia en aquest punt de la lleterassa arbòria (Euphorbia dendroides), un arbust que representa un vestigi dels boscos tropicals que hi havia en aquestes contrades a l’era terciària i que actualment és molt rara a casa nostra i per això està protegida pel decret 17-2008, però això, és una altra històriademar.

La república de la Tramuntana

Per tots els que vulguin ser volats,
per tots els que vulguin ser tocats,
els presento la república de la tramuntana.
Eh! tocats, eh! tocats per la república de la tramuntana.
Eh! tocats, eh! tocats per la república de la tramuntana.
(Macaco)

La tramuntana, el vent del nord, és signe d’identitat de la plana del Empordà, de la del Rosselló i de la costa nord de l’illa de Menorca. Es tracta d´un vent sec i fred, de ratxes fortes i continuades que transporta masses d’aire d’origen polar fins a les nostres latituds. La tramuntana es pot presentar en totes les èpoques de l’any i sempre, quan apareix, es manté uns dies seguits amb ràfegues fortes. Els seus efectes es poden notar fins i tot a la costa d’Algèria i assolir la màxima intensitat al Golf de Lleó.

DSCN2744

S´encalladora, a l´extrem de Cap de Creus, tocada per la tramuntana

Etimològicament, el mot deriva de “transmontanus”, és a dir, “de mes enllà de les muntanyes”, en aquest cas, dels Pirineus. Efectivament, la barrera pirinenca barra el pas al vent del nord i aquest s’encaixona per entre les seves valls o ascendeix fins als cims per a poder-la travessar agafant així més força.

Mentre que a l’Empordà bufa la tramuntana, a la Provença, el vent del nord es canalitza per la vall del Roine i pren el nom de Mistral, vent característic de component NW típic de la costa blava. A l’Adriàtic, el vent del nord és el Bora, que es forma als Alps i arriba a la zona litoral, especialment a la costa de Croàcia.

A Catalunya normalment, els episodis de tramuntana van acompanyats amb mestral al terç sud. El mestral es canalitza per la vall de l´Ebre i arriba a casa nostra amb component NW. A l´Aragó i a Navarra d’aquest vent en diuen Cierzo. Mentre que la tramuntana circula per l’extrem oriental dels Pirineus, el Cierzo i el Mestral ho fan pel costat occidental.

cierzo2b

Situació meteorològica de tramuntana a l´Empordà i Mestral a la vall de l´Ebre

Meteorològicament, l’entrada de vent del nord es produeix quan l’anticicló es situa al Cantàbric i una depressió ho fa al golf de Lleó. Situació que es dona sobretot a l´hivern.

L´atmosfera, després d´un episodi de tramuntana, queda neta de partícules i núvols. El cel adquireix una impressionant tonalitat blau intens. A la nit, l’esfera celeste és espectacular. El paisatge i les persones són també tocades per la tramuntana i és que el vent del nord no deixa res indiferent. La tramuntana ha estat font d’inspiració d’artistes com Josep Pla o Salvador Dalí que han contribuït amb la seva obra a universalitzar-la.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tocats per la tramuntana

El límit marítim costaner de la tramuntana es fixa tradicionalment al Cap de Sant Sebastià. En aquest punt, la costa canvia la seva orientació NE-SW i en pren una N-S. A partir d’aquí la tramuntana ja no afecta pràcticament al litoral i pren direcció cap a la costa nord de Menorca on s´hi abraona. Al sud de Sant Sebastià, comencen els dominis del garbí, el vent del SW. De fet, es per això que aquest cap és considera el límit septentrional de l’anomenada mar catalana, però això són altres històriesdemar.

I ara, el peix globus!

El departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, a través de la Direcció General de Pesca i Afers Marítims, ha confirmat la presència del peix globus al litoral català. Aquest darrer any s’han rebut diversos avisos de captures, tant de pescadors professionals com recreatius, d’aquesta espècie a: Vilanova i la Geltrú, Blanes, Montgat, Cambrils, l’Hospitalet de l’Infant, l’Ametlla de mar i Coma-ruga.

El peix globus és una espècie pelàgica que viu entre els 10 i els 100 metres de fondària. La seva coloració és blava grisenca o verdosa al dors i blanca per la part ventral. No té escates visibles. El cap que, recorda una mica al peix lluna, te els ulls grossos i la boca  formada per unes potents mandíbules. El ventre està recobert d’espines petites i  el pot inflar quan se sent en perill formant un escut protector. El seu nom deriva precisament d’aquest fet.

poster

Pòster informatiu editat per la Generalitat alertant de la presència del peix globus a les nostres aigües

El peix globus és una espècie que viu originàriament a les aigües tropicals i subtropicals de l’Oceà Índic i probablement ha arribat a la Mediterrània pel canal de Suez. A la conca oriental del nostre mar ja va ser detectat per primera vegada al 2005 i ara ja es pot trobar a la nostra costa. El primer cop que es va tenir constància de la captura d’aquesta espècie al litoral català va ser el 2009 a Sant Carles de la Ràpita. Aquesta és doncs, una prova més que l’escalfament global del planeta pot suposar, entre molts altres fets, que les espècies pugui colonitzar àrees que abans li eren inaccessibles.

De fet, a les costes catalanes s’hi han trobat dues espècies d’aquest peix: Lagocephalus lagocephalus i Sphoeroides pachygaster, ambdues verinoses i no aptes per al consum humà.

El peix globus és una espècie verinosa que conté una toxina (tetrodotoxina) que, paralitza el sistema nerviós. El verí bloqueja el metabolisme del sodi i paralitza la musculatura. Aquesta toxina és concentra a les visceres, especialment al fetge i a les gònades, però la pell i la carn també en poden contenir. La tetrodotoxina pot causar des d’un formigueig lleu a la cara i a les mans fins a una aturada cardíaca, en el cas que la ingesta fos elevada.

FuguSaleOsaka

Fugu per vendre en un mercat d´Osaka Foto: Pangamut

Davant d’aquest fet, la Generalitat ha editat un pòster informatiu on s’especifica què cal fer quan es troba un exemplar d’aquesta espècie i on s’ha de comunicar la seva captura. L’objectiu d’aquesta informació és evitar que els exemplars pescats entrin a la cadena de comercialització i puguin ser consumits.

Al Japó, el fugu o peix globus és una delicatessen culinària tradicional. Per a poder-lo servir, cal una formació i un permisos especials degut precisament a la seva toxicitat. Malgrat tot, cada any, es produeixen cassos d’intoxicació. Així, el consum del peix globus s’ha convertit en un problema greu de salut pública en aquest país.

L´or vermell (II): A la gamba

 

La gamba es pesca amb l’art de bou. Cada dia els quillats que “van a la gamba” surten de port ben d´hora i fan proa cap als caladors situats als límits de la plataforma continental i als flancs de canyons submarins. Els vaixells s’allunyen fins a unes 20 milles de la costa.

La pesca de la gamba és l´únic tipus de pesquera d’arrossegament que és monoespecífica, selectiva i dirigida. Quan els quillats “van a la gamba” utilitzen uns arts especials dissenyats per treballar a grans profunditats (de fins a 800 m).

Cada dia fan diverses calades o bols arrossegant els paranys pels fons fangosos dels pendents del tal•lús i per les baranes (vores) i sots (parets) dels canyons submarins. Un cop la captura està a bord, seleccionen els exemplars segons la seva mida: petita, mitjana, grossa i extra. Quan més grossa, millor preu assoleix al rotllo.

arrsatre3

Pescadors seleccionant les gambes segons la seva mida

Els pescadors utilitzen la més avançada tecnologia a l’hora de pescar. A més dels moderns sistemes de posicionament i d’ecolocalització per a conèixer la situació de la gamba, fan servir també, sensors que en tot moment els donen informació de l’obertura de l’art mentre aquest s’està arrossegant i saber així com treballa.

Entre la primavera i l’estiu les gambes grosses i madures se situen normalment al tal•lús i a les “baranes” entre els 600 i 900 m de profunditat. A la tardor i durant l´hivern, en els “sots”, es captura gamba de mida més petita. Les barques segueixen aquest ritme biològic anual i les vedes també s’hi adapten.

La comunitat científica considera que la gamba és un recurs no del tot sobreexplotat. Això es deu a la dificultat de la seva pesquera, a la seva elevada taxa reproductiva i a que els juvenils viuen a molta fondària, fora de l’abast de l’art de bou. No obstant això, aquesta activitat no està lliure de produir un greu impacte sobre els fons marins per l´efecte de les portes sobre el biòtop. La sobredimensió de la flota, també fa que el recurs pugui córrer perill. Un signe inequívoc d´aquest fet és el descens progressiu de les talles en les captures.

011

Els quillats són les barques que “van a la gamba”

Per tal d’assegurar la sostenibilitat del recurs, la flota que va “a la gamba” als diferents ports de la costa catalana realitzen aturades biològiques. Aquestes vedes comencen als ports gironins i es desplacen en el temps a mesura que es va cap al sud. A Palamós, on primer s’aturen, el Pla de Gestió de la Gamba, obliga a deixar de pescar dos mesos. Aquí la veda va començar el passat 7 de gener. A la resta de ports de la demarcació de Girona on també s’explota aquest recurs (Roses, Port de la Selva i Llançà), es pararà del 6 de febrer al 8 de març. A Blanes i a Arenys l’aturada serà del 18 de febrer al 20 de març. L’objectiu d’aquest tipus de veda és protegir als alevins i així poder mantenir l´esforç pesquer en el rendiment màxim sostenible (RSM) per poder garantir la continuïtat de la pesquera.

journal.pone.0001431.g004

Evolució anual de les captures de gamba als principals port de la Costa catalana. Les línies verdes discontinues corresponen a episodis de cascades submarines. En groc es pot observar en tots els cassos un augment significatiu de les captures entre 2 i 5 anys després de l´episodi. (Font: Company JB, Puig P, Sardà F, Palanques A, Latasa M, et al. (2008) Climate Influence on Deep Sea Populations)

De manera cíclica, cada 6-11 anys, se succeeixen episodis on la gamba quasi desapareix. Són provocats pel fenomen de les cascades submarines, corrents molt forts d´aigua freda que es canalitzen per les valls i canyons submarins i que desplacen les gambes a molta profunditat. Les cascades submarines són un procés oceanogràfic produït durant l´hivern, quan les aigües superficials es refreden i guanyen densitat a causa dels vents freds de la zona del Golf de Lleó. En el cas de la gamba, les cascades submarines actuen com a una veda natural.

1041HPa

Aquests darrers dies els baròmetres han registrat pressions atmosfèriques elevadíssimes, les més altes dels darrers anys. En alguns casos, es tracta de la pressió més elevada des del 4 de març de 1990, i en altres cal recórrer al rècord del 12 de febrer de 1989 per trobar una dada més alta.

mapa

El divendres 9 de gener és van assolir els records de pressió atmosfèrica

A nivell meteorològic, és considera una alta pressió quan el baròmetre marca valors superiors a 1013 HPa (1 atmosfera o 760 mm de Hg). Aquest és el valor de la pressió atmosfèrica normal, per sota d’aquest valor les pressions són baixes.

La pressió atmosfèrica és el pes de la columna d’aire que suporten els cossos a la superfície de la Terra. Quan els valors d’aquesta són molt elevats es dificulta el moviment vertical de l’aire, fet que, en les grans conurbacions, es produeixi acumulació de contaminants en les capes baixes de la troposfera. Un altre dels fenòmens que denoten una elevada pressió atmosfèrica són les inversions tèrmiques.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A Palamós, el nivell de l´aigua del mar va descendir 45 cm. Són les minves de gener

Normalment, al gener, quan l’anticicló de les Açores es desplaça cap a la península i s’instal•la a sobre Catalunya, les pressions atmosfèriques són les més altes de tot l’any. A la costa, a aquest període, s´el coneix amb el nom de les minves de gener. En temps de minves els dies són assolellats i secs, la mar és plana com un plat i el nivell de l’aigua baixa uns centímetres. En aquest darrer episodi, el nivell de l’aigua de mar ha descendit 45 cm de mitjana.

Els valors elevats de la Pressió atmosfèrica no acostumen a donar, per si mateix, problemes de salut. Més aviat són els canvis sobtats els que poden alterar la nostra salut en forma de mal de cap o bé de dolor a les articulacions i a les cicatrius.

A les masses fluïdes, les oscil•lacions brusques de la pressió atmosfèrica van associades a fenòmens com ara les rissagues, comú a algunes indrets de les illes Balears com ara el port de Ciutadella.

Iniciem la setmana dels barbuts, el període de l’any tradicionalment més fred, amb l’anticicló a sobre nostre. Aquest però, poc a poc, es va decantant i obre  camí a la irrupció d’aire fred i a l’entrada de pertorbacions. I és que la saviesa popular mai erra.