Peix de morralla

En el seu sentit literal el mot morralla s’aplica a un conjunt de coses de poc valor com ara un col•lectiu de persones de poca consideració o un grup de coses insignificants. En el nostre cas, es clar, el peix que forma la morralla està format per espècies menudes i poc apreciades en el mercat. Tradicionalment la morralla inclou una barreja de peixos que, com passa amb el peix de sopa, tenen poc valor si es comercialitzen per separat, però que barrejats tenen el seu interès comercial com a peix per a fregir.

Morralla_Restaurant_Els_Pescadors_-_La_Llotja__de_Arenys_de_Mar

Plat de morralla. Foto: Restaurant Els Pescadors Arenys de mar

Segons el port, la composició de la morralla varia un xic, generalment està formada per: bruixes (Lepidorhombus boscii), peix sense sang (Argentina sphyraena), cintes (Cepola macophthalma), xinxes (Munida rugosa),… En general, peix petit amb molta espina però també molt saborós quan es fregeix. Als restaurants, quan ens ofereixen un plat de morralla, hi solen incloure a la barreja original: sonso (Gymmaammodytes cicerelus), crancs (Liocarcinus depurator), diverses espècies de gamba menuda sota el nom de gambeta, calamar (Loligo vulgaris) o sèpia (Sepia officinallis) per augmentar-ne la “caixa”.

Algunes altres espècies com ara la mòllera (Phycis blennoides), els capellans (Trisopterus minutus capelanus), la palaia (Citharus linguatula) o el tacó (Bothus podas), quan són petits van a la morralla, però en tractar-se de talles més grosses, amb més valor a la subhasta, tenen identitat pròpia.

WP_20150623_17_05_32_Pro

La morralla en el taules d´una peixateria: cintes, bruixes, capellans entre d´altres

Malauradament, alguna vegada s’inclou en la morralla exemplars immadurs de diverses espècies: llucet, mollet, sardineta o seitonet. Aquesta pràctica, del tot refusable, afortunadament cada vegada és menys freqüent pels controls que hi ha a les llotges i als mercats.

Una altre accepció del terme morralla, és la part de peix que s´endú cada dia a casa cadascun dels mariners d’un quillat després la jornada de pesca. Els pescadors de bou van “a la part” i a més de la proporció monetària de la captura tenen també una part en espècie, la morralla. A la caixa de morralla d’un quillat hi van els exemplars menys valorats o bé que han estat malmesos per l’arrossegament de l’art i que no tindrien bona sortida al rotllo, es a dir, la morralla.

Pesca d'arrossegament

A coberta del quillat fent les parts. Foto: Roger Rovira

Una cop l’art a coberta, els mariners trien el peix i el van col•locant en les caixes de plàstic segons l’espècie i la mida. Sempre, però, hi ha la caixa on hi anirà tot allò que es partirà entre la tripulació i que constituirà la morralla del dia.

Un cop fetes les parts de la morralla, cada mariner la col•loca en galledes o bé en en bosses de plàstic per a portar-la cap a casa. La morralla constitueix la base del sopar en gairebé totes llars de pescadors d’arrossegament. N’hi ha però que, cansats de la monotonia culinària, la regalen a coneguts o veïns o bé se la venen. També n’hi ha que la canvien per “altre” peix que no solen capturar normalment.

Us puc assegurar que, durant una bona colla d’anys, el sopar de casa era a base de la morralla que l’Aleix ens portava puntualment cada dia, peix fresquíssim, de la barca als fogons que, acompanyat amb unes llesques de pa amb tomàquet i una amanida constituïa el nostre sopar.

Domini públic?

Certament això de la llei de costes i del DPMT (domini públic marítim-terrestre) té moltes interpretacions. La nova llei de costes, anomenada “de protección y uso sostenible del litoral” que, és una modificació del que fins llavors s’anomenava llei de costes (Ley 22/1988, de 28 de julio), ha representat la darrera embranzida per a que la cultura “del pelotazo” tingui arguments legals per a continuar inflant la bombolla.

La llei de costes mai va tenir una aplicació efectiva a la majoria del nostre litoral. Aquesta nova modificació que, suavitza encara més els termes proteccionistes de l’antiga llei, entre moltes altres coses, permetrà la regularització d’actuacions realitzades amb total impunitat els darrers anys i donar seguretat jurídica a les mateixes. A més, ara, en determinats nuclis de municipis com: Roses, Castelló d’Empúries i Platja d’Aro han estat excloses de la legislació promocions conflictives en el domini públic. Aquesta modificació ha permès també ampliar el termini de les concessions, moltes d’elles acabaven al 2018.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La temeritat d’edificar a primera línia comporta que l’administració hagi d’invertir molts diners en protegir aquests béns amb mesures del tot insostenibles. Edificació derruïda pels temporals a la punta de la Tordera.

En teoria la llei de costes establia una servitud de protecció en el DPMT que, té una amplada de 20 m des de la línia DPMT en zones urbanes i de 100 metres es sòl no urbanitzable. Amb aquesta modificació de llei, la servitud queda rebaixada als 20 m en els llocs que, malgrat ser catalogats al 1988 com sòl no urbanitzable, s’hi havia edificat il•legalment. Ara doncs, queden perfectament legalitzades aquestes il•legalitats.

Aquesta reducció en la servitud de protecció, a més de ser un insult i un menyspreu per a les conseqüències globals del canvi climàtic representa un model costosíssim de protegir a nivell medi ambiental i econòmic. Actuacions com les regeneracions artificials de platges amb sistemes de dragues o bé la protecció d’infraestructures situades en llocs inadequats queden ara plenament justificades. Així, darrera de cada nova promoció, es veuen reforçades les polítiques de protecció d’aquestes amb sistemes molt poc respectuosos per al medi i amb un enorme cost.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Platja de Llorell a Tossa on les edificacions se situen a sobre mateix del sistema dunar de la platja vulnerant tots els principis de la llei de costes.

Segons el “ministerio”, aquesta reforma de la llei té per objecte reforçar la protecció del litoral davant dels excessos urbanístics i vetllar per la conciliació entre la protecció i les activitats econòmiques. El cert es que aquesta reforma és una mena d’amnistia a totes les irregularitats que s’han produït històricament en el nostre país i dona peu a continuar amb el mateix model urbanístic a primera línia de mar.

Un altre aspecte destacable de la llei és que, teòricament hauria de garantir l’accés públic i gratuït al mar, i els usuaris sabem perfectament que això no passa exactament així a molts llocs de la nostra costa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Bona a Tossa on la guingueta, any rere any, ocupa i privatitza tot l´espai.

A la costa Brava tenim nombrosos exemples d’aquesta ocupació il•legal en forma de concessions administratives, com per exemple la guingueta de Cala Bona que ocupa i privatitza tota la platja i que hauria de fer caure la cara de vergonya a l’ajuntament de Tossa per a autoritzar-ho en forma de renovació del permís any rere any. En el mateix municipi també hi ha les edificacions de la platja de Llorell, que romanen en peus immutables com a ofensa al nostre sistema judicial.

Ciència Ciutadana Col•laborativa

L´investigació oceanogràfica es troba sovint amb limitacions pel gran abast que pren la pressa de dades. A més a més, els pressuposts mai han estat massa esplèndids i més encara en temps de crisi. Allà on no hi arriben ni els investigadors ni els pressupostos, ho podria fer els ciutadans voluntaris. Aquest és el principi de la Ciència Ciutadana, o com els ciutadans poden esdevenir col•laboradors en els projectes de recerca científica.

convencional

Funcionament convencional de les investigacions científiques. Il.lustració: Projecte Citclops

L’accés al medi natural per part de la ciutadania és cada vegada més elevat. Les activitats a l’aire lliure estan en boga. La sensibilització ambiental de molts d´ aquests col•lectius és evident i amb un petit gest podrien contribuir, amb les seves observacions, en la recerca oceanogràfica. Els caiaquistes, en podrien ser un exemple, de la mateixa manera que els afeccionats a la navegació, els escafandristes o fins hi tot els pescadors, també podrien ser col•lectius susceptibles a aquesta col•laboració.

citclops

Ciència ciutadana col.laborativa. Il.lustració: projecte Citclops

Ja existeixen diverses xarxes d´ observadors del mar, on es poden revertir les observacions a la comunitat científica. Un cas particular és el seguiment de les observacions de meduses i d’altres organismes gelatinosos a la nostra costa. A través de Medjelly, on es poden reportar dades a partir d’una app de descàrrega gratuïta.

Els observadors convencionals són els equips de recerca clàssics que treballen en un determinat camp. Els ciutadans investigadors són tots aquells que en la seva activitat poden recollir dades útils pels investigadors: des del meteoròleg afeccionat fins als navegants més experimentats en regates transoceàniques. En aquest sentit, i gràcies al desenvolupament de les noves tecnologies, especialment als smartphones i les app, els ciutadans investigadors s’acaben convertint en observatoris ciutadans. Aquesta és la filosofia del projecte Citclops.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Mesurant el color de l´aigua amb l´escala de colors de Forel Ule

Un dels estudis, a nivell global, que porten més de corcoll als oceanògrafs és com mesurar l’estat de degradació dels mars i oceans de la Terra. En aquest cas, els experiments oceanogràfics són complexos i caríssims, en canvi els ciutadans investigadors poden fàcilment reportar dades sobre aquest fet a partir d’observacions de propietats òptiques de l’aigua com ara el color o la transparència fent sevir instruments senzills com ara els discs de Secchi o a través de l´escala de colors Forel-Ule. Els resultats d’aquestes observacions poden ser enviades al servidor del projecte Citclops a través d’una aplicació web.

boia

La ciència ciutadana, un pas més enllà. Il.lustració: Projecte Citclops

Un pas més enllà, la ciència ciutadana, facilita també que els propis observadors puguin construir els seus aparells de mesura, com en el cas de les boies KdUINO que, amb un baix cost econòmic mesura el coeficient d’extinció de la llum en la columna d’aigua. Un aparell convencional per a mesurar aquests paràmetres té un preu al voltant dels 20.000 €, en canvi, una boia casolana no arriba als 200 €. A més, en la construcció d’aquests enginys hi poden participar els estudiants de secundària i els seus professors, ja que encaixa perfectament en els continguts de l´àrea de tecnologia de l´Educació secundària.

Peix de sopa

Hi ha peixos adequats per a les sopes, que ni tan sols es poden menjar per la gran quantitat d’espines que contenen – els escorpinyots inferiors, els burros, els serrans. Aquests són peixots que fan meravelloses sopes de peix. I no cal dir les julívies – anomenades en altres indrets julioles i en altres guiules. Les julioles i en general tots els peixos per a fer aquesta sopa han de contenir la màxima quantitat de greix i de viscositat possible. Es aquest greix marí el que constitueix el punt més alt, l’autèntica substància de la sopa de peix”. (Josep Pla; El que hem menjat)

peix roca

El peix de sopa, és una barreja d´espècies molt heterogènia

Hi ha tota una sèrie d’espècies de peix que, ja sigui per elles mateixes o bé per la seva talla, no tenen suficient valor per vendre-les per separat a les peixateries i el que es fa és comercialitzar-les barrejades per a fer brous, fumets o sopes. És el que anomenem, peix de sopa.

Sota aquesta denominació s’hi agrupen espècies molt variades de peix de roca, exemplars de talla petita, espècies amb molta espina, de carn de sabor intens i molt gustosa, que no tenen sortida per elles mateixes i que barrejades fan uns brous de peix excel•lents.

Dins de la denominació “peix de sopa” s’hi troben alevins d’espècies típiques de roca com ara els serrans (Serrranus cabrilla), els penegalls (Helicolenus dactylopterus) , les lluernes (Trigla lucerna i Trigla lyra) , els cap-roig o les rascasses (Scorpaena scorfa i Scorpaena porcus). També en formen part d’aquesta barreja la rata (Uranoscopus scaber) , les aranyes o els rapets. Per fer encara més gustós el caldo s’hi afegeix a aquesta barreja caps o espines de lluç o de rap i algun crustaci com ara el cranc o les galeres que en milloren la qualitat substancialment.

peix de sopa

Aranyes, rates, rascasses, penegalls i serrans formen aquesta barreja

El peix de sopa s’usa en fumets que, després es faran servir en arrossos, fideuades i tot tipus de suquets de peix on li donen un gust intens a mar. També es fa servir en les típiques sopes de peix. Normalment quan més diversa es la barreja i més carregada de greix te la seva carn, millor surten. Segons Josep Pla, l’origen de les sopes de peix està en l´olla dels pescadors, un plat ràpid i senzill que es cuinava a bord de les barques de pesca i que es menjava allà mateix, cadascú amb la seva cullera de fusta en la mateixa olla. Amb el temps, aquest plat esdevindria el ranxo de barca.

A continuació us passo a descriure alguns dels representants típics d’aquesta barreja tant interessant:

aranya-sos peix

La rata, una de les espècies més típiques del peix de sopa. Il.lustració: SOS peix

Lluerna: De forma cònica característica amb el cap molt típic. Aletes pectorals molt desenvolupades. Coloració de vermellosa-bruna a rogenca. Viu en fons sorrencs i de còdols.

Rata: Espècie típica de peix de sopa. Presenta un aspecte inconfundible. Cos en forma cònica amb el cap molt desenvolupat i la boca en disposició quasi dorsal. Espècie bentònica de fons sorrencs i fangosos on viu semi-enterrada.

Cap-roig i Rascassa: Espècies del grup de les escorpores de cap ben desenvolupat, els ulls i la boca són molt grossos. Radis espinosos de les aletes robustes, alguns amb glàndules de verí. Coloració críptica amb tonalitats brunes en la rascassa fins vermelloses en el cap-roig. Espècies solitària de fons rocosos. El cap-Roig és molt apreciat, només s’usen per sopa els exemplars més petits o bé els caps i espines.

Penegall: Espècie propera a les escorpores però de menor qualitat. Presenta es mateixes característiques que elles. De color vermellós amb franges verticals més fosques.

Serrà: Peix de mida petita i de cos allargat. Boca i ulls grossos. Cos de fons vermellós o grises amb bandes verticals més fosques (de set a nou) que arriben més enllà de la línia lateral. Espècie litoral típica de fons rocosos.

Tornem-hi amb la draga!!!

Aquests dies, davant mateix del port d´Arenys, podeu veure el vaixell-draga extraient sorra del fons marí per abocar-la a la platja de Malgrat. La imatge de la draga davant la platja es més pròpia d’un passat que semblava que mai més es tornaria a repetir i que va representar un veritable desastre a tots els nivells.

Aquesta actuació sembla que ha agafat per sorpresa als ciutadans, als pescadors i als ajuntaments que contemplen perplexos com es tornen a espoliar els fons marins per executar una obra amb data de caducitat molt curta.

ysumyre51432212814

El vaixell-draga, davant les platges d´Arenys. Foto: Radio Arenys

Els arguments que s’esgrimeixen per a justificar aquest dragatge són els suposats efectes catastròfics d’uns suposats temporals que suposadament han succeït aquest hivern i que ha produït uns suposats danys a la zona sud del delta de la Tordera. O bé s’han begut l’enteniment o bé es que no tenen vergonya. Jo suposo que tot plegat obeeix a una molt mala gestió o a les pressions de certs lobbies. M’enteneu, no?

Així, a mitjans d’abril es va aprovar aquesta actuació a l´Alt Maresme. Es tracta d’una estracció uns 120.000 m3 de sorra entre 5 i 8 m de profunditat. El vaixell treballa en la zona compresa entre la bocana del port i l’escullera de llevant. La sorra dragada serà abocada posteriorment a les platges del sector sud del delta de la Tordera.

Aquest engany del “ministerio”, comporta, per la urgència del procediment, que la licitació es pugui fer sense haver de realitzar cap mena d’estudi d’impacte ambiental. La llei autoritza al consell de ministres a excloure d’aquest procediment els projectes de reparació d’infraestructures crítiques danyades com a conseqüència de esdeveniments catastròfics. Però, a on es la catàstrofe? I, on són les infraestructures crítiques destruïdes en aquest cas?

En aquest sentit, la “Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar” considera que l’actuació que s’està duent a terme queda justificada pels efectes catastròfics dels temporals d’aquest hivern. Segons la mateixa font, aquests suposats episodis van afectar directament les platges de Malgrat centre, la Conca y de forma molt més significativa la platja de la punta de la Tordera. En tots aquests cassos, el “ministerio” considera la recuperació d’aquestes molt urgent.

draga

El vaixell-draga abocant la sorra a les platges de l´Alt Maresme. Foto: David Calvo

El dragat de sorra, a més de produir un impacte sobre el medi i sobre les espècies que hi viuen, de retruc també afecta a la flota pesquera, especialment a l’artesanal i als sonsaires que, veuran remogut el substrat sobre el que feinegen. A un altre nivell, comportarà un augment en la terbolesa i en conseqüència, una pèrdua de qualitat de l’aigua de bany a les platges, ara que tot just comença la temporada.

Aquesta no es la primera vegada que es realitza una actuació d’aquest tipus a la costa maresmenca. Ja al 2006 es va fer una acció similar per a regenerar la platja de la Picordia a Arenys de mar i un any més tard es va tronar a repetir. A l’any 2009, es van extreure 250.000 m3 del mateix punt per a regenerar la platja de S´Abanell, la platja va ser totalment erosionada unes setmanes més tard amb el primer temporal.

A més, en el document de planificació elaborat dins el marc de l’estratègia de protecció de la costa del Maresme, el mateix Ministeri de Medi Ambient reconeix la poca efectivitat de les mesures de dragatge i proposa un canvi radical en el plantejament incorporant la construcció de dics i espigons, tal i com ja eren les platges del Maresme abans de la primera regeneració al xxxx. Això però, es una altre històriademar.

150 històries

Aquesta entrada és la històriademar (hdm) número 150, permeteu-me doncs la llicència de reflexiona-hi en aquest apunt.

L’aventura de les hdm va començar el 15 d’octubre de 2012 amb el far del cap de Tortosa. Des d’aquell moment i fins avui mateix s’han editat en aquest mateix espai 150 entrades diferents. Des de fa gairebé tres anys, cada dilluns, de manera puntual, s’han anat publicant setmana rere setmana i s’ha anat conformant l’univers que configura aquest bloc.

L’embrió de tot plegat és molt més llunyà. A l’any 2001, en l’espai arenyautes, diversos autors vam començar a publicar un seguit d’articles que són els orígens del que teniu ara al davant.

Historias_de_Mar_Lloret_23_05_2015 011

A la platja, explicant històriesdemar. Foto: Ernesto Mercader

D’aquestes 150 històries, n’hi ha hagut que han fluït de manera quasi espontània i sense cap esforç han estat treballades. D’altres s’han cuinat molt poc a poc, fent servir molts ingredients. No sempre les històries més treballades han estat les que han tingut més audiència. L’acceptació per part vostra és molt particular i depèn de molts factors.
Us asseguro que, el fet d’estar sotmès a aquesta dolça esclavitud que, és publicar cada setmana una nova hdm, m’obliga a documentar-me i aquest fet produeix que també pugui aprendre alhora que escric.

Com a biòleg de formació, em sento molt més còmode explicant històries naturals. Malgrat tot, ha estat un repte personal endinsar-me en espais on no sóc cap especialista. Arran d’una col•laboració amb l’exposició “un poble en peu de guerra” vaig tenir suficient material com per a dedicar una sèrie d’històries a la vessant nàutic i mariner del setge de Barcelona. Així, l’idea de fer series d’històries amb una mateixa temàtica també s’ha anat repetint altres vegades.

Moltes de les històries estan escrites en clau local, el meu entorn immediat ha estat el protagonista nombroses vegades. També però, hi podeu trobar històries tractades de forma molt més global.

Historias_de_Mar_Lloret_23_05_2015 050

A l´aigua amb les històriesdemar en caiac. Foto: Ernesto Mercader

A més de les entrades setmanals s’han anat publicant un seguit d’entrevistes enregistrades, són les històriesdemar en audio. També hi trobareu l’espai on s’ha penjat el primer dossier didàctic històriesdemar en caiac i que properament s’anirà ampliant l’oferta a d’altres trams de la costa. Un nou projecte que està agafant força són les històriesdemar a peu que properament serà presentat per tots aquells que ressegueixen els camins de ronda de la nostra Costa Brava.

Inicialment molts lectors han conegut aquest espai a través d’una llista de correu local. Ara, la gran majoria hi accedeix a través del boca orella o pel Facebook. Inicialment molts seguidors del bloc eren locals, avui, puc afirmar, que gent d’arreu hi accedeix. Hi ha visites des de països remots, que de manera setmanal s’estan fidelitzant al lloc web.

I mentre, setmana rere setmana, vaig escrivint noves històries, ho faig pel plaer d’escriure. Us asseguro que, si algun dia, aquest fet es convertís en un llast, en aquell moment deixaria el projecte.

Eixams de Meduses

Cada any, coincidint amb la primavera, es produeix la barreja vertical d’aigües que contribueix a la fertilització dels mars i oceans. En conseqüència, es dona el boom primaveral de vida. Des dels organismes microscòpics del plàncton fins a les darreres baules de la cadena alimentària experimenten un augment en les seves poblacions. És també temps de sardines i del peix blau en general, que aprofitant l’excés de l´aliment disponible, augmenten els seus stocks.

D’altres organismes de caire oportunista i de creixement ràpid també aprofiten aquestes circumstàncies per a augmentar les seves poblacions. Meduses i d’altres exemplars de tipus gelatinós presenten en aquestes dates unes poblacions molt denses que formen veritables eixams a mar obert i que poden arribar fins a les nostres costes i causar molèsties als banyistes més matiners. Dins el grup dels organismes gelatinosos s´hi troben a més de les meduses o cnidaris , d´altres representants com ara les salpes o els ctenòfors.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cada any, els eixams de barquetes de Sant Pere, tenyeixen les platges d´un blau intens

Aquests episodis, arriben de manera puntual i cada vegada són més freqüents. L’aflorament de nutrients és una qüestió de temperatura i de densitat de les masses d’aigua i a la primavera, ai làs!, arriba l’explosió de vida.

Les concentracions de meduses que arriben a la costa provenen d’aigües oceàniques, el seu hàbitat natural. Els corrents i els vents predominants són els que les arrosseguen fins a la costa. Aquest fenomen és molt més freqüent durant la primavera i l’estiu com a conseqüència del règim de marinades, vents de mar cap a terra que apropen els bancs de meduses fins a les platges. Cada vegada més, aquest fet es considera com un greu pels mals de cap que ocasiona a usuaris i a gestors de les platges.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquest any, Aequorea forskalea també ha format eixams a molts trams de costa

Aquests dies, al llarg de la costa catalana, hi ha hagut observacions de densos bancs de barquetes de Sant Pere (Velella velella), de la medusa luminescent (Pelagia Noctiluca) i de Aequorea forskalea.

Les barquetes de Sant Pere, són unes petites meduses de tonalitats blavoses que viuen surant en l’aigua. Les seves cèl•lules urticants són del tot inofensives. Velella presenta una làmina en forma de vela que les permet desplaçar amb l’ajut del vent. Aquests dies hi ha presencia grups molt densos a mar obert que podrien acabar d’arribar a les platges catalanes en molt poc temps.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pelagia noctiluca també és una de les espècies en els eixams d´aquest any.

La medusa luminescent o Pelàgia, és una de les espècies de medusa més típiques que arriben a les aigües costaneres, de tonalitats rosades. Presenta quatre tentacles orals molt visibles i un seguit de tentacles marginals molt més llargs carregats d´estructures força urticants. De totes les meduses és potser l’espècie que provoca més incomoditats als banyistes, sobretot pels seus llargs tentacles.

Aequorea forskalea és una medusa en forma de plat. L’ombrel•la és transparent. Pot presentar una sèrie de canals radials de color blau intens amb nombrosos tentacles marginals. Es també una espècie de medusa molt poc urticant.

L´univers de les Nanses

Les nanses és un dels sistemes més original de pesca que existeix. La seva elaboració es pot considerar artesanal. Aquests enginyosos paranys permeten aconseguir peix i marisc de molt bona qualitat, exemplars grossos sense estar gens malmesos i que assoleixen preus elevats a la subhasta.

Usades des de temps immemorials, tenim referències d’elles en els documents més antics i han arribat fins als nostres dies quasi sense patir cap modificació respecte a les utilitzades fa més de tres-cents anys.

sañez-nanses

Gravat de nanses segons el “Diccionario historico de los artes de pesca” d´Antoni Sañez i Reguart (1791-1795)

Les nanses són un ormeig de parany, és a dir, el peix hi entra enganyat per l´esquer i un cop a dins jo no en pot sortir. Aquestes veritables obres d’art dignes del millor cisteller eren fetes a mà, amb jonc i murtra especialment. També es podien fer servir en la seva construcció: canya, vímet, cànem o espart. Avui en dia, com a una mena irreverència a aquests nobles materials, les trobem fetes amb plàstic i fils sintètics.

Els propis pescadors construïen les seves nanses. Molt sovint ho feien al mateix carrer, davant del seu domicili, o bé a la platja prop del magatzem on guardava els aparells de pesca.

f1000038-001

Les nanses són un ormeig de pesca cada vegada més en desús

Les nanses tradicionals tenen totes forma cònica i són les més esteses. Les gambines o garbitanes tenen forma més o menys esfèrica (de poma) i les nanses llagosteres forma cilíndrica. Totes tenen una entrada en forma d’embut, l’afàs per el peix s’introdueix al parany. A l’extrem oposat hi trobem una obertura tapada anomenada porteta que serveix per a buidar la nansa o bé escar-la. Les nanses estaven reforçades pels costats per les costeres. La cabestrera és la corda que va lligada a la nansa i serveix per a amarrar-la a “la mare” que va unida per un dels extrems al mort i per l’altre als galls que la senyalitzen en superfície.

A més de la nansa típica, hi ha diversos tipus de nansa que prenen noms diferents segons la seva forma o les espècies que captura. la xufanquera o guisotera és una nansa cònica més petita que la tradicional. El morranell, fet amb murtra, és un ormeig de forma esfèrica. La gambina és com un morranell construït de jonc. La saupera és una mena de gambina destinada a pescar salpes. Les nanses llagosteres són cilíndriques i tenen dues entrades.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Al Cap de Creus es fan servir nanses cilíndriques per a la captura de pops

Les nanses es solien calar en grups de cinc a deu. Un cop al dia s’hissaven i es buidava el seu contingut i es tornaven a escar. Aquesta calada de nanses s’anomena “to de nanses”. Les nanses es xorraven a força de braços ajudats per la pasteca de popa, que duia al seu extrem una politja. Un cop a coberta es buidaven a través de la porteta.

L’esquer que s’usava era molt variable. Moltes vegades s’emprava esquer viu com ara la sardina que es comprava als sardinalers abans de sortir. Aquesta es lligava en manats a la part més interior de la nansa. En altres casos es feia servir com a esquer elements que atreien a l’espècie a la que anava destinada, per exemple, per a pescar sèpia, es feien servir branques de galzeran o mata que atreien a l’animal a l’hora de desovar.

F1000003

Llagut arribant a alguna platja del Maresme amb la nansa a bord

El gran avantatge de les nanses és que es podien calar sobre fons rocosos, on ni les xarxes ni cap altre ormeig de pesca podia treballar. Normalment era un sistema de pesca complementari o bé de temporada que es podia combinar amb altres arts de pesca menors com el tresmall o el palangre. Es pescava sobretot peix d´escata de bona qualitat i crustacis entre els que destacava la llagosta.

La mar de plàstics

Els mars i els oceans s’acaben convertint sempre en l´abocador final de la nostra activitat, i quan les coses es fan malament, els temporals s’encarreguen de recordar-nos tot allò que no funciona en la nostra societat.

Un estudi publicat a la prestigiosa revista Science, quantifica per primera vegada el plàstic que arriba als oceans. El treball, que ha estat realitzat pel Centre Nacional d’Anàlisis i Síntesis Ecològiques (NCEAS) de la universitat de Santa Bàrbara als Estats Units conclou que, cada any, els nostres mars i oceans reben vuit milions de tones de plàstics provinents de la nostra activitat.

sn-plasticwasteH

El mar és l´abocador de la nostra activitat

No és cap sorpresa la gran quantitat de plàstics que són abocats i acaben al mar, però fins ara, mai s’havia quantificat aquesta dada anual i el més preocupant és que aquesta xifra augmenta any rere any. En el mateix estudi es constata que gairebé el 83% dels residus plàstics que són abocats al mar procedeixen d’un nombre petits de països encapçalats per la Xina, i on també hi ha els Estats Units.

Precisament, la principal virtut dels plàstics, la seva degradació tant lenta, els converteix en la principal amenaça quan s’acaba la seva vida útil. Un cop arriben als mars, romanen milers d’anys surant o entapissant els fons marins.

L´impacte d’aquets residus és enorme, des dels organismes microscòpics del plàncton fins als grans cetacis i evidentment, les espècies amb valor comercial, que entren a la nostra cadena alimentaria. Les aus marines o les tortugues tampoc en queden al marge. El primer efecte és la mort per la ingesta de fragments d’aquest material, en aquest cas els animals confonen aquestes restes amb preses o bé amb menjar que ingereixen.


En algunes illes del Pacífic, totalment entapissades per restes de plàstics, les aus marines les confonen amb aliment i els ingereixen o els ofereixen a les seves cries. Molts animals moren per l’obstrucció de les vies digestives o pels talls que aquest materials produeixen en les mateixes. L’exemple més conegut es l´atol de Midway i els albatros que hi viuen, que són especialment afectats.

La mort per asfixia també és una de les conseqüències dels plàstics surant en l’aigua. En aquest cas els organismes hi queden enredats. Materials com les anelles de les llaunes de begudes o els ormeigs de pesca abandonats a mar obert en són responsables.

Ja fa una bona pila d’anys que es coneix de l’existència d’una gran illa de brossa formada sobretot per restes de plàstics que es troba a l’oceà pacífic.

bolsa-plastico2

Les tortugues són algun dels exemples de l´impacte que poden arribar atenir els plàstics surant.

A la Mediterrània també s’han realitzat estudis sobre l´impace d’aquest tipus de residu en especial sobre les aus marines. En la recerca es va constatar que més del 90% de les baldrigua cendrosa (Calonectris diomedea), i el 70% de les baldrigua mediterrania (Puffinus yelkouan), i baldrgua balear (Puffinus mauretanicus) tenien almenys algun fragment de plàstic en el seu estomac. L´impacte dels plàstics també és important en el mascarell (Morus bassanus), la gavina corsa (Ichthyaetus audouinii), la gavina capnegra (Ichthyaetus melanocephalus), el gavià argentat (Larus michahellis), la gavineta de tres dits (Rissa tridactyla) i en el paràsit gros (Catharacta skua).

La solució a tot plegat està en les nostres mans. Caldria evitar l’abocament descontrolat, especialment en els països en desenvolupament i gestionar de manera racional aquest tipus de residu, la seva reutilització i els seu reciclatge. A més caldria encetar un debat en la nostra societat sobre les conseqüències de embassat de certs productes i els seus costos ambientals que representen.

Quines senyoretes més interessants!

La Donzella, Juliola, Guiula, Julivia o Senyoreta (Coris julis) és una espècie de làbrid força comú en els nostres roquissars litorals, entre les algues o les praderies de posidònia. D’aspecte elegant, rere els seus colors llampants s’amaga una història natural molt interessant.

Com la resta de representants del grup, la Juliola és un peix de cos allargassat i comprimit lateralment. Presenta els llavis molsuts, els ulls petits i una única aleta dorsal que és llarga. La Senyoreta és un voraç depredador que menja sobretot: gasteròpodes, eriçons de mar i gambetes, els quals tritura amb la seva potent dentició.

Coris_julis_14-07-05_female

La femella presenta una coloració molt més discreta que els mascles

Aquesta espècie presenta un marcat dimorfisme sexual, els mascles es distingeixen de les femelles pels tres primers radis de l’aleta dorsal que són més llargs. De tota manera, el tret diferencial per a la seva distinció està en la coloració del cos. La femella presenta el ventre clar i el dors de color marró vermellós, mentre que els mascles poden presentar diferents patrons segons es tracti de mascles primaris o secundaris. En general tots tenen una franja vermellosa o ataronjada als costats amb una taca negre darrera l’opercle.

La Donzella és una espècie hermafrodita protogènica, és a dir, en néixer són femelles i amb l´edat esdevenen mascles. El canvi de sexe s’inicia als cinquè any de vida quan l´espècie assoleix una talla d´uns 12 cm. Ara bé, a les poblacions d’aquest peix hi ha una petita proporció de mascles que ho són de manera permanent des del naixement, són els anomenats mascles primaris.

Coris_julis_24-05-07_male

Els colors del mascle no tenen res a envejar als peixos tropicals

La reproducció té lloc entre el maig i l’agost amb una conducta força curiosa que s’inicia quan el mascle dominant neda amb l’aleta dorsal aixecada i amb un comportament molt territorial. A la parada nupcial el mascle i la femella pugen a la superfície on té lloc la fecundació que, és externa. En aquest moment la parella es veu acompanyada pels mascles primaris que aprofiten l’ocasió per a fecundar també els ous alliberats per la femella. La fressa és al capvespre.

En ser una espècie eminentment litoral, les seves captures la realitzen especialment els pescadors esportius, sent baix el seu interès comercial. Les captures amb canya o amb el volantí són destacables sobretot quan es calen prop de les roques. Els pescadors artesanals les poden agafar amb els tresmalls i les soltes.

guiula

Captivat per la seva bellesa, l´Eduard va alliberar aquest guiula que va pescar. Foto: Eduard Marquès

Hi ha una mena de nanses anomenades gambines o, en alguns punts de l´Alt Empordà també anomenades guiuleres, que es calen a les roques litorals fent servir com a esquer eriçons esmicolats que atreuen a les Julioles. Les guiuleres s´usaven de manera tradicional per a la pesca d’aquesta espècie a les cales i platges del Cap de Creus.

Recordo encara, ara ja fa uns quants anys, a Cala Prona, veure utilitzar aquest enginy. Us puc assegurar que en pocs minuts es van capturar un bon grapat de guiules que, encara vives, les van fregir en oli roent al mateix refugi. L’àpat, al qual em van convidar, va consistir en el peix fregit acompanyat d’unes llesques de pa amb tomàquet i un porró de vi. Us asseguro que la seva carn estava exquisida.