La fi dels xarxaires?

Sota la denominació de xarxaires s’acostuma a anomenar a aquells pescadors artesanals que van al tresmall, a les soltes o als boleros. Segurament aquests són, sense tenir-ne res a veure, el col•lectiu de pescadors que s´ha vist més perjudicat pels despropòsits que s’han anat produint en el sector en els darrers anys i que han menat a la situació gairebé catastròfica que hi ha actualment.

F1000047

Temps era temps que l´activitat dels xarxaires era frenètica arreu dels ports catalans

Els tresmalls, les soltes i els boleros són arts de pesca d´emmallament, és a dir, el peix s’embolica amb la malla de la xarxa en topar amb ella. Tots els sistemes de pesca d’aquest grup són molt selectius i respectuosos amb el medi. Segurament en un mar tant poc productiu com és el nostre, aquets ormeigs són un dels pocs ormeigs que s´haurien de potenciar i afavorir. I és que a casa nostra els peixos s’han de pescar un a un.

Els xarxaires, lluny d’això, pateixen les conseqüències dels estralls “grans”, especialment els quillats de bou i a conseqüència d´aquest fet, d’uns anys ençà, hi ha hagut un degoteig de abandonaments en aquest col•lectiu perquè no surt rentable sortir a mar.

F1000041

Per llevar o xorrar els arts d´emmallament s’empra un llevador mecànic situat a proa

Els xarxaires calen els seus arts prop de la costa, on teòricament els quillats no poden feinejar. Normalment als marges dels alguers o als límits de les roques. En el darrer cas, cal anar molt a l’aguait per evitar malmetre l´art o perdre’l. En els extrems de la calada s’hi col•loquen uns galls per a senyalitzar el parany.

El tresmall, també anomenat tremall a la meitat sud, és com indica el seu nom un art format per tres xarxes rectangulars superposades. Les dues exteriors, els armalls, són de malla molt més ample que la central o lli que a més té una longitud major que els armalls, i fa replecs on el peix s´hi emmalla. Les tres xarxes van unides per un buldau de suros a la part superior i a un de ploms a la inferior perquè quan es cali l´ormeig quedi disposat de manera vertical i representi un obstacle pels peixos de pas. Cada peça fa aproximadament un metre i mig d´alçada i uns cent metres de llarg.

F1000043

La feina de desemmalar el peix era feixuga

Els tresmalls es calen normalment amb les últimes llums del dia i se solen llevar a l´alba. El peix topa amb el parany, passa a través de la malla grossa exterior i en intentar retrocedir queda emmallat. Amb els tresmalls es sol capturar peix d´una qualitat excel•lent, de bona mida i amb un elevat valor comercial a la llotja com ara llenguados, molls, pagells, sèpies.

Les soltes és també un art de pesca d´emmallament, a diferència amb el tresmall, en aquest cas la xarxa és única. A més sol està fabricada amb niló, cosa que la fa molt lleugera. Com el seu nom indica, es cala de manera que queda molt poc tibant i ella mateixa va fent replecs i bosses per on s´hi embolica el peix. Les millors captures es produeixen quan intercepten les moles de peix que va a fressar o a alimentar-se a la costa. La primavera és la millor època per a calar aquests paranys.

Amb les soltes es poden agafar peixos pelàgics com ara melves, bonítols, sorells i espècies més demersals o bentòniques com ara orades, sards, variades, escorpores, cap-roigs i també sípies o calamars. El bolitx que encara es practica al Cap de Creus no deixa de ser un tipus de solta bonitolera.

Un art altre tipus d´art d´emmalament avui en desús són els boleros. Aquest ormeig és una combinació dels dos anteriors, té armat un tresmall a la part inferior i una solta a la superior.

Després de nou mesos

sonso1

Els sonsaires tornen a formar part del paisatge litoral de la nostra costa

Després de nou mesos amarrats, primer de forma forçosa per a la desaparició de l’espècie i a continuació per aturada biològica, ara sembla que el sonso ha tornat a les peixateries. Tant de bo aquesta represa de l´activitat dels sonsaires representi la recuperació de l´stock i sigui una senyal de la bona salut de la pesqueria. L´any anterior, a mitjans de juliol, en plena temporada, el comitè de cogestió va decidir d´aturar la campanya per la pràctica desaparició de l´espècie. Aquesta aturada forçosa es va continuar amb la veda anual que s´ha mantingut fins aquesta setmana, quan s´ha reprès l´activitat dels pescadors de sonso.

El passat 1 de març, un cop acabada la veda, la flota de sonsaires continuava encara amarrada a port. El sonso continuava sense aparèixer i es va decidir continuar la veda. Però quina es la raó d’aquest enigma que fa que el sonso hagi desaparegut del nostres fons?

Els científics de l´ICM del comitè de cogestió del sonso van de corcoll per trobar la causa o causes d´aquest estrany fenomen. Ara per ara es barallen una sèrie d’hipòtesis que caldrà continuar treballant. El que es creu és que tot plegat obeeix a una causa multifactorial. La pesquera del sonso, a través de la cogestió del recurs, era una activitat pesquera modèlica i la sobrepesca s´hauria de descartar com a raó d´aquest fet ja que, des de l´establiment del sistema de cogestió del sonso, les captures d´aquesta espècie s´han reduït a la meitat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquesta setmana els sonso ha tornat a apareixer en el tauler de les peixeteries

Les diferents hipòtesis sobre aquest enigma es podrien englobar en els següents àmbits: el substrat, la temperatura de l´aigua, el temporals o la cadena alimentària.

Pel que fa al substrat, alguns pescadors pensen que de sonso n´hi ha però aquest roman enterrat en l´arena, per la qual cosa no es poden capturar amb l´art de pesca. En aquest mateix sentit els canvis en la granulometria de la sorra del fons degut a les tasques de regeneració de platges també podria haver contribuït negativament i hauria pogut repercutir en la reproducció de l´espècie.

L´augment temperatures com a conseqüència de l´escalfament global també pot ser una de les grans raons d´aquest fet. A tall d´exemple, en el darrer període reproductiu, entre els mesos de desembre i gener, la temperatura mitjana de l´aigua del mar ha estat dos graus per sobre de la mitjana històrica registrada. A més, la fertilització per l´ascens de nutrients del fons marí es produeix gràcies al gradient tèrmic, i per tant de densitats, entre les masses d´aigua superficials i profundes. Aquest augment de temperatura es un impediment per aquest fenomen. El sonso, de la mateixa manera que el seitó o la sardina, estan situat a les primeres baules de la cadena tròfica i per això són molt més sensibles. De fet, per aquest mateix fenomen també s´explicarien les magres campanyes de peix blau que hi estant havent darrerament. En aquest darrer cas, s´hi ha d´afegir, però, la sobreexplotació del recurs.

final

L´augment de temparetura de l´aigiua de mar pot ser un dels factors claus per a explicar la devallada de captures en aquest periode. Fot: Meteo Estartit

Una altre línia d´investigació està relacionada amb la disminució dels temporals i en especial de les llevantades. En aquest cas, la força dels temporals remou el substrat i posa en suspensió els nutrients necessaris per a la seva alimentació. Els pescadors tenen constatat que en època de bonança meteorològica les captures de sonso acaben disminuint.

Sigui com sigui, caldrà continuar investigant per acabar coneixent les raons d´aquest enigma i poder posar les mesures necessàries per a que no es torni a repetir. Això però, és una altra històriademar.

Estimada Posidònia

Per aquest proper Sant Jordi, una proposta poètica i musical.  Bona diada i bones històriesdemar.

Estimada posidònia, estimada,
ara jeus com llençol mutilat
i neteges aquest mar
amb el teu xiuxiueig constant,
i una dansa resistent
que m’endinsa en el millor passat.
Estimada posidònia, estimada.

He crescut contemplant
el poder de la força dels temps,
estimada posidònia,
els meus somnis es tornen reals,
en vull més, vull anar
a una naturalesa tan viva,
i seguir passejant
per l’aspre camí que has marcat.

Valorada immensa glòria
i estimada cada dia amb més pell crivellada,
maltractada molt i massa,
sang de iot a iot tan callada,
sense cap pietat,
ni consciència, ni contemplació,
estimada, un dibuix,
un llençol mutilat. Hem perdut
camps i boscos, terres d’hort
que ja no tornaran mai més.
Ja no es pot ni pensar
ni tampoc tolerar aquesta pèrdua.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Posidonia oceanica un veritable tresor del nostre mar

Lletra: Esteve Portes i David Serra
Música: David Serra (Projecte Mut)
(Del poema ‘Posidònia’ d’E. Portes)

La revolució dels gelatinosos

Un cop acabats els freds, quan l´aigua estratificada segons un gradient tèrmic pateix la barreja horitzontal, la part superior de la columna d’aigua es carrega de nutrients provinents del fons marí que “fertilitzen” les aigües més ben il•luminades. En aquest moment, en primera instancia es produeix el bloom d´organismes planctònics en aquets nivells. Aquest fenomen, que es repeteix any rere any, és la base de la productivitat del nostre mar. La intensitat del mateix es determinada per la força de la barreja horitzontal i pels afloraments dels nutrients. En bona mesura les campanyes pesqueres depenen d´aquest cicle anual.

Ara, si sortiu a navegar aquests dies, us sorprendrà l´aspecte gelatinós de les aigües superficials especialment en raconades calmes. Aquest espectacle, que es repeteix cada any per a aquestes dates, pot ser comparable a l´aparició de bolets a la tardor després de les pluges o als canvis cromàtics que pateixen els boscos caducifolis. Tots dos fenòmens atreuen massivament a visitar els espais naturals. En canvi, aquesta aparició, com per art de màgia dels organismes del plàncton gelatinós, passa desapercebuda per la gran majoria.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La primavera és quan, com per art de màgia, apareixen els gelatinosos

Malgrat tot, aquest episodi està documentat i és prou conegut popularment per la gent de mar. Per referir-se a aquest fenomen, fan servir el mot de llapó, llepó o glaç de mar. En alguns casos es diu que el mar “purga” les aigües i aquesta es la causa d´aquesta sobtada aparició. Altres pensen, erròniament, que aquests estranys organismes són postes de peixos o de cefalòpodes. Sigui com sigui, el mot llepó o llapó no està recollit en cap obra referent a la nostra llengua amb aquesta accepció.

El llepó és doncs una barreja d’organismes planctònics gelatinosos entre els que hi predominen les salpes. En aquesta mena de caldo primordial també s’hi poden trobar d´altres organismes com ara els pirosomes, els sifonòfors, els ctenòfors o les meduses. Els pescadors els coneixen perfectament ja que algunes vegades el “cop” de la xarxa queda ple d’aquestes espècies.

SI bé tenen un aspecte llefiscós, la majoria dels representants d´aquest grup són espècies inofensives i no presenten cap mena de risc urticant per a les persones. Malgrat això, en els eixams d’organismes gelatinosos hi sol haver sempre concentracions importants de meduses.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les Salpes forme cadenes molt evidents en aquest caldo gelatinós

Les salpes són un dels organismes més sorprenent d’aquesta sopa gelatinosa. Tenen el cos en forma de bota, transparent i amb unes bandes musculars bastant evidents. Aquests animals, a mig camí entre en els invertebrats i els vertebrats, tenen un cicle biològic amb dues fases: una individual i l´altre colonial on forma llargues cadenes. En la fase individual es reprodueixen asexualment per gemmació mentre que, a les cadenes, es dona la reproducció sexual i els individus de la colònia canvien periòdicament de sexe. Les salpes són organismes filtradors que s´alimenten d´aquest excés de plàncton que hi ha en aquesta època. Malgrat que el seu aspecte faci recordar més a les meduses, les salpes formen part del grup que anomenem procordats. És per aquest fet que estan  molt més emparentades amb nosaltres que no pas amb les meduses.

En les platges, l’aparició d’aquests organismes depenen de l’onatge i els vents predominants i deixen un espectacle a mig camí entre l’abocament de bosses de plàstic transparent i les plagues de les temudes meduses.

Baldrigues: un bon reclam a mar obert

Un dels millors espectacles naturals a mar obert és poder gaudir del vol rasant dels estols de baldrigues esquivant les onades amb una perícia extraordinària. Aquests ocells volen gairebé a flor d´aigua caçant peixos i cefalòpodes submergint-se i nedant de forma molt eficaç. Malgrat, que a primer cop d´ull, sembla que tinguin una forma poc gràcil, aquests ocells són un excel•lents voladors que recorren grans distàncies alternant els planegis suaus amb el cos inclinat amb els potents i ràpids cops d´ala. El seu vol no acostuma a ser gaire alt i mai superen els 8 m d´alçada. Entre finals d´hivern i els inicis de primavera es quan es poden fer la majoria d´avistaments.

baldrigues-a-la-rata. Projecte Ninam

Estol de Baldrigues a prop de la Massa d´Ors (Sa Rata), punt més oriental de casa nostra. Foto: Projecte Ninam

A les nostres aigües hi trobem tres espècies diferents de baldrigues: la baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan), la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i la baldriga balear (Puffinus mauretanicus). Les dues primeres catalogades segons la llista vermella de la IUNC com a espècies en perill i la baldriga balear catalogada com a espècie en perill crític d’extinció.

Les baldrigues són ocells marins, es a dir, que passen la major part de les seva vida a mar obert lluny de la costa a on només hi van per a niar o per atendre els polls. De fet les baldrigues utilitzen la plataforma continental catalana en època de cria principalment per alimentar-se i per alimentar als seus descendents. Pel que fa a la seva distribució en aigües catalanes, a grans trets, en aigües del nord de Barcelona i Girona són més abundants les baldrigues mediterrànies mentre que en aigües de la meitat sud i al delta de l´Ebre la baldriga balear pren més protagonisme mentre que la baldriga cendrosa es present arreu.

baldriga mediterrania al Cap de Creus. Grup NOA

Baldrigues mediterrànies al Cap de Creus. Foto: Grup NOA

Les baldrigues són unes aus força amenaçades. Els perills més importants que pateixen aquestes espècies estan relacionats per un costat amb la degradació dels hàbitats on nidifiquen, els penya-segats litorals i per altra banda per les captures accidentals que fan els pescadors, especialment els palangrers. Així, les mesures per a la conservació d´aquestes espècies s´estableixen en tres àmbits: en primer lloc per la protecció de les àrees de nidificació i cria, en segon terme per l´establiment de zones protegides a mar obert i per finalitzar per la reducció de l´impacte que produeixen els arts de pesca sobre els exemplars adults.

baldriga balear- Pep Arcos

La baldriga balear és un ocell marí amb perill crític d´extinció. Foto: Pep Arcos

La baldriga balear, com el seu nom indica, és una espècie endèmica de les Illes Balears, únic lloc on cria en tot el món. Nidifica en penya-segats costaners, a dins de coves o en galeries sobretot a Formentera. Aquesta espècie està catalogada sota la màxima categoria d’amenaça. Hi ha aproximadament unes 3000 parelles reproductores a tot el món. Aquesta espècie arriba a les àrees de nidificació a partir de febrer i a finals de maig es produeix l´eclosió de l’únic ou que coven. La parella té cura del poll fins l´inici d´estiu que es quan es dispersen i els avistaments són més estranys.

La baldriga cendrosa és molt més freqüent durant el període estival. Les àrees de nidificació més properes són les  Balears i les illes Columbretes. És l´espècie de baldriga més gran que es pot observar a la Mediterrània.

La baldriga mediterrània és molt semblant a la baldriga balear, fins fa poc, la baldriga balear era considerada com una subespècie de baldriga mediterrània. La seva presencia en aigües catalanes es regular tot l´any, malgrat que a l´hivern sol formar les concentracions més importants. Una petita població d´aquest espècie nidifica als penya-segats de Menorca.

Cala Morisca: de contrabandistes a especuladors passant pels republicans

Aquest dies ha saltat la notícia que el ple municipal de l´Ajuntament de Tossa ha aprovat amb els vots favorables de l´equip de govern (TU) i els de la regidora d´ERC el conveni de gestió urbanística del sector de Cala Morisca. Els objectius d´aquest conveni són la construcció d’un hotel de quatre estrelles en aquesta zona, la construcció d’una nova zona d’equipaments i completar la urbanització del sector. Una vergonya en els temps que corren que es vulgui tornar al model caduc i obsolet de la totxana, en detriment dels espais naturals protegits.

cala-morisca

La zona entre Cala canyelles i Cal Morisca és plena de freus

La petita platja verge de Cala Morisca, envoltada de vegetació, està considerada per molts com la millor platja de la zona. De difícil accés per terra, es troba situada entre Cala Canyelles i la platja de Llorell i divideix els tremes municipals de Lloret i de Tossa. La platja forma part del catàleg d´espais d’interès natural i paisatgístic de les comarques gironines  i com a tal s´hauria de conservar. En aquest catàleg es comenta referent a aquesta zona que “s´hauria de garantir la classificació de la practica totalitat de la zona com a sòl no urbanitzable d´especial protecció amb la clau forestal, i procurar impedir el desenvolupament urbanístic”.

A l´any 1988, l´indret va sortir a tots els medis de comunicació arran del descobriment d´un amagatall amb més de 15 tones d´haixix que la banda liderada per Jacques Cannavagio havia construït en la seva propietat. Segons relaten les cròniques de l´època, l’amagatall era extremadament sofisticat. La droga, que arribava a la platja per mar, era transportada fins al zulo i des d´allí es distribuïa a tot Europa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La idil.lica cala morisca rodejda de vegetació. Foto: Artur Antunez

Ara, gairebé 30 anys després d´aquest episodi, la platja ha tornat a les noticies per l´intenció que té el govern municipal de Tossa d´urbanitzar l´espai propietat de la família Cannavagio a través de la societat Morisca SA de la seva exdona. Amb el conveni que es firmarà aquests dies els propietaris, actualment una altre societat (Tossagur SL), es comprometen a retirar els contenciosos que tenen amb l´ajuntament de Tossa a canvi de l´urbanització dels sector i la construcció d´un hotel de 4 estrelles que ocuparia 26.000 m2 de la finca amb un fort impacte ambiental i paisatgístic en un indret ara idíl·lic.

Per l´aprovació d´aquest conveni ha estat clau el vot a favorable de l´equip de govern municipal format pels set regidors de TU (Tossa Unida) i el del regidor d´ERC. Així d´aquesta manera, podrem acabar tenint una república catalana lliure, però en aquest cas, de platges verges. L´oposició formada pels cinc regidors de CIU ha votat en contra d´aquest projecte. Per la seva banda, IC-V, fora de l’ajuntament s´han manifestat també en contra d´aquesta proposta. El conveni aprovat per l´Ajuntament obre la porta a modificar el Pla General d´Urbanisme d´aquesta població , un fet gravíssim.

mapa_captura

Pla general d´Ordenació Urbana, sector  ( en verd, sòl no urbanitzable a Cala Morisca)

No deixa de ser sorprenent aquesta proposta i més tenint en compte que en la revisió de l´any 2006 de la “Carta de Tossa”, el municipi es compromet a assolir els objectius encaminats a la preservació del territori i dels seus valors patrimonials, amb un model turístic que preservés el litoral.

La costa dels jardins

El tram de costa que va des de la Cala de Sa Forcanera a Blanes fins a la platja de la Boadella a Lloret es caracteritza, entre d´altres coses, per tenir en aquest tros de territori tres jardins botànics de primer ordre: el tram comença amb els jardins de Marimurtra, a continuació els jardins de Pinya de Rosa i per acabar els jardins de Santa Clotilde. Dubto que hi hagi cap altre indret en tota la costa Mediterrània amb una concentració tant elevada en aquest tipus d’equipaments.

Marimurtra, ben bé a tocar de Blanes, són els mes concorreguts dels tres. Van des de la Cala de Sa Forcanera, el veritable inici de la Costa Brava, fins a la Cala Bona més coneguda també com a Cala Sant Francesc. A nivell de la línia de costa és distingeix clarament pels miradors i les pèrgoles que hi ha construïdes als marges dels penya-segats.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La pèrgola dels jardins Marimurtra al costa de Sa Forcanera

Marimurta ocupa una extensió de 16 Ha amb l’omnipresència permanent del blau mediterrani. A més de gaudir dels diferents ambients botànics, un passeig pel jardí permet gaudir dels paisatges típics de la costa Brava. Els jardins van ser dissenyats per Karl Faust al 1921. Faust fou un empresari alemany amb una marcada vocació naturalista que va adquirir els terrenys de l´actual jardí per a fer realitat el seu somni vital. El jardí té més de sis mil espècies diferents de plantes procedents d´arreu del món, algunes en perill d´ extinció o desaparegudes del seu hàbitat original.

Els jardins Pinya de Rosa es troben entre la urbanització de la Cala Sant Francesc i la cala Treumal que separa els termes municipals de Blanes i de Lloret. La propietat i la residència van ser en primera instància de Fernando Rivière.

Pinya de Rosa és molt més que un jardí botànic. Aquest espai natural de 50 Ha està protegit des de l’any 2003 com a PNIN (Paratge Natural d’Interès Nacional). Aquesta mateixa llei preveia la creació d´un òrgan rector per gestionar l’espai cosa que mai es va acabar de constituir i així a l’any 2008 la finca va ser adquirida per un conegut magnat rus que tenia previst destinar-la a ús particular. En aquell moment la comissió d´urbanisme de la Generalitat no va voler exercir el seu dret a retracte ni igualar l’oferta, cosa que va significar “de facto” la pèrdua d’aquest espai per a l’ús públic. Un dels errors més greus que de la història recent de l’especulació urbanística a casa nostra. Uns anys més tard el propietari dels terrenys va decidir tancar el jardí botànic, la part més visitada de a finca, com a resposta a la negativa que Urbanisme li posà a l’hora de reformar la Masia del Sol, el seu habitatge particular.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Mas senyorial de Santa Clotilde a tocar de la platja de Sa Boadella

Els Jardins de Santa Clotilde es troben al voltant de l’impressionant casalot del mateix nom que es troba a llevant de la platja de La Boadella. Van ser dissenyats a l’any 1919 amb una clara estètica renaixentista d’influències italianes per Nicolau Rubió i Tudurí, un dels principals paisatgistes d´aquells temps, per encàrrec del seu propietari, el Marquès de Roviralta que els va voler construir com a homenatge a la seva esposa, Clotilde Rocamora, i per això durant molts anys han estat exclusivament privats.

L’atractiu de les 2,5 Ha dels jardins be donat per l´entorn on està ubicat, un paisatge únic amb unes vistes impressionants. Fins i tot Josep Pla en la seva “Guia de la Costa Brava” escriu “la gran escalinata, flanqueada de soberbios cipreses, encarada sobre la punta de Santa Cristina, produce una impresión imborrable y es uno de los momentos más bellos de la costa”.

Una aturada poc biològica

Coincidint amb el darrer dia d’aquest febrer els quillats de bou han acabat el mes de veda anual. A diferència d´anys anteriors, on l´aturada va ser esglaonada, aquest any tota de flota d’arrossegament del litoral nord; des de Barcelona i fins a Llançà han coincidit en el temps en aquesta veda.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els quillats de la costa nord de Barcelona i de Girona han realitzat una aturada aquest mes de febrer

Aquest any, per tal de poder garantir un millor abastiment en les peixateries, s’han fet dos torns d’aturades en la flota d’arrossegament catalana: el dels ports del Nord de Barcelona i els del sud. Durant aquest mes de veda, les peixateries de la costa nord de Barcelona i de Girona s’han hagut de proveir de peix de Tarragona, de Sant Carles de la Ràpita o de Port Vendres. Senyalar però, que aquesta regulació només afecta a la flota d’arrossegament, i per això els xarxaires, els palangrers i d’altres arts menors , els veritables perjudicats per l’activitat dels quillats de bou, han continuat la seva activitat sense cap mena d’aturada. Només els sonsaires continuen amarrats, però en aquest cas és també conseqüència del seu propi pla de cogestió degut a la misteriosa desaparició de l’espècie.

Però, serveix d’alguna cosa aquesta aturada? Certament és una qüestió complicada en la que a més de les raons biològiques també es tenen en compte les econòmiques i les estructurals. Els criteris que s’han fet servir per establir aquest període de veda obeeixen més a qüestions econòmiques que no pas a raonament biològics. S’atura la flota durant el mes de febrer perquè bàsicament és el període de l’any més fluix des del punt de vista de les vendes de peix, i per això és quan les pèrdues econòmiques són menors. Una altre de les raons per realitzar l’aturada en aquest temps obeeix a un tema pressupostari ja que coincideix amb quan el Servei d´Ocupació té els recursos necessaris per a pagar la prestació de l’atur als mariners que deixen de treballar.

gamba

A Palamós, els quillats que van a la gamba tenen un calendari de vedes consensuat amb la comunitat científica

Com a un oasi en aquest desert de seny, al litoral nord només els pescadors de Palamós, on la majoria de bous d´arrossegament formen part del pla de cogestió de la gamba mantenen un calendari d’aturades diferent a la resta de ports de la zona. A Palamós els quillats aturen la seva activitat durant dos mesos a l’any i les dates d’aquesta aturada es realitzen seguint les recomanacions dels científics encarregats de la cogestió de la gamba. Dels 24 quillats que feinegen al Port de Palamós 16 formen part d’aquest pla de cogestió que té l’objectiu de garantir que la pesca d’aquesta espècie sigui sostenible i respectuosa amb el medi. En aquest cas, la veda de dos mesos, que ja porta uns anys realitzant-se, ha millorat les captures respecte als anys anteriors. Així els pescadors, treballant menys, acaben guanyant més. El model de Palamós és un exemple a seguir per les altres confraries si volen continuar amb la seva activitat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La veda només afecta a l´art de bou i els pescadors artesanals han pogut continuar pescant

L’arrossegament és la modalitat de pesca litoral menys selectiva i menys respectuosa amb el medi i si volem en el futur continuar tenint activitat pesquera als ports mediterranis, hauríem de començar a replantejar aquest art de pesca. Si es vol continuar arrossegant les xarxes pels fons marins hi hauria d’haver una supervisió per part de la comunitat científica per tal d’avaluar les poblacions de les espècies objectes de la pesquera. S’haurien d’establir plans de cogestió sobre d’altres espècies objecte de la pesquera com ara el lluç, el rap o l’escamarlà i s’hauria de minimitzar l´impacte físic que produeixen les portes sobre el medi marí. Això, però, és una altre històriademar

La Galera, un marisc a reivindicar

La Galera (Squilla mantis) és un crustaci bentònic que viu sobre fons fangosos on hi fa cavitats que ell mateix excava. Aquestes galeries subterrànies els donen protecció i serveixen per amagar-se de les preses. Generalment viuen en aigües poc profundes, és freqüent entre els 10 i els 250 m malgrat que també es poden trobar a més de 700 m de profunditat. El seu nom científic es deu a la semblança d´aquesta espècie amb la mantis religiosa.

Squilla_mantis_Ictioterm

Il.lustració d´una galera. Noteu el segon parell d´apèndix molt més desenvolupat i les dues taques característiques al darrer segment del cos. Dibuix: Ictioterm

De color quasi transparent, presenta dues taques fosques característiques en el darrer segment del seu cos també anomenat tèlson i que ressalten molt. Els sexes són separats, té un marcat dimorfisme sexual. Es reprodueix durant la primavera i la fecundació és interna. Un cop acabada la reproducció, coincidint amb l´estiu, les femelles porten els ous a sobre. Aquests queden aglutinats per una secreció viscosa que els manté adherits entre els apèndixs locomotors mentre dura el desenvolupament embrionari.

Presenten vuit parells d’apèndixs (pereiòpodes) adaptats per a excavar. El segon parell està molt més desenvolupat que la resta i té una funció prensora. Es desplaça fent salts que els realitza donant cops amb la part posterior del seu cos.

galeras-2

La galera és un marisc freqüent a les llotges de la meitat sud del pais

La galera és una espècie depredadora, que s’alimenta de cucs poliquets, d’altres crustacis i de peixos petits que captura amb el segon parell d´apèndixs, utilitzant-los com a arpó. Pot arribar a mesurar fins als 30 cm malgrat que les mides més comunes oscil•len al voltant dels 20 cm.

Tradicionalment ha estat un crustaci molt poc valorat, s´usava per a fer fumets i poca cosa més. Darrerament està prenent embranzida i està recuperant la reputació perduda, en especial a les comarques de Tarragona que conserva encara una interessant cuina marinera tradicional al voltant d´aquesta espècie que ara s´està recuperant.

arros_amb_galeres00

Les galeres són excel.lents en arrossos i suquets. Foto: Núria Gómez (www.benremenat.cat)

Aquest crustaci, abundant en zones properes a deltes on les aigües són més riques en nutrients, es pesca sobretot als ports de la meitat sud de Catalunya. A partir de Vilanova i la Geltrú i fins a Alcanar. Això es deu sobretot al tipus de fons que hi ha en aquesta àrea. D´entre tots, Sant Carles de la Ràpita és on les captures de galera són més importants. La galera s´agafa especialment amb l´art de bou, sobretot quan els arts s´arrosseguen sobre fons fangós. A la zona del delta de l´Ebre també es poden capturar amb el tresmall o nanses.

La galera és una excel•lent font de proteïnes, vitamines i minerals. A diferència d’altres crustacis, és baixa en calories i de fàcil digestió. La seva carn és fina i gustosa, la qual cosa en facilita la seva preparació.

La millor època de l´any per a consumir-les són els mesos de gener i de febrer que és quan l´animal està més ple i la seva carn es més saborosa. És precisament en aquesta època quan en nombrosos ports del sud del país s´organitzen jornades gastronòmiques al voltant d´aquesta espècie.

La comarca inexistent

La marina de la Selva o Selva marítima és el tros de territori costaner i sense entitat legal a cavall entre les comarques del Maresme i de la Selva. De fet, existeix des de fa molt de temps la reivindicació històrica sobre la creació d’aquesta comarca ja que els límits actuals entre el Maresme i la Selva quan van ser fixats al 1936, es van fer coincidir amb els provincials sense tenir en compte cap altre criteri.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El delta de la Tordera seria l´eix vertebrador d´aquest nova comarca

Per la costa, la Selva marítima aniria des de Calella fins a Tossa de Mar. Aquesta entitat tindria com a eix vertebrador la desembocadura de la Tordera i en direcció ponent arribaria fins al Cap Aspre i la Roca Grossa a Calella i cap a llevant fins als darrers contraforts del Puig de les Cadiretes a Tossa de Mar.

Històricament tot aquest territori formava part del comtat i la vegueria de Girona i en l´actualitat encara pertanyen a aquest bisbat, si bé el límit meridional d´aquest se situa a Arenys de Mar, raó per la qual, alguns autors, proposin que arribi fins a aquest municipi. Un altre dels trets que comparteixen els municipis d´aquest territori es el fet que tots consumeixen aigua de l’aqüífer de la Tordera.

20160220_164702

El límit meridional de la selva marítima estaria fixat a la platja de Calella

En l’Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya de l’any 2000, la Selva Marítima era una de les set noves comarques proposades, amb capital a Blanes, i incorporada a la vegueria de Girona. Sigui com sigui, aquesta proposta no s´ha arribat mai a materialitzar, en bona part per les reticències dels municipis que en formarien part.

A nivell de costa, la Marina de la Selva està formada per tres unitats de relleu molt ben diferenciades: el tram sud entre els límits més meridionals de la plana al•luvial de la Tordera al Cap Aspre de Calella i fins al delta. El tram mig, format pel propi delta i el tram nord, entre la desembocadura del riu i els darrers contraforts de les Cadiretes.

En el primer tram, entre Calella i la punta de la Tordera, la costa es rectilínia amb platges d´una amplada considerable fruit dels aports sedimentaris que provenen del riu i de les diverses regeneracions artificials de platges que s´han fet. La plana al•luvial del delta s’estén més allà d´ell mateix i arriba fins al Cap Aspre, just sota del Far de Calella, que actua com a barrera natural dels sediments, cosa que en primera instància va propiciar l´establiment d´una fèrtil horta i que més endavant ha estat substituïda progressivament pel propi creixement urbà dels municipis i pels complexos hotelers de gust dubtós i de turisme barat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El tram nord d´aquesta nova entitat és la Costa Brava en estat pur

En el segon tram, format per la punta de la Tordera i el migrat delta del mateix nom, és segurament el territori més malmès i incomprès de tota aquesta unitat i on les actuacions que se li han anat fet de manera històrica només han suposat una regressió encara més gran en la seva superfície.

El darrera tram, al nord de la desembocadura i fins els límits més septentrionals d´aquest territori la costa es fa abrupta amb penya-segats granítics de tonalitats rosàcies que arriben fins a la mateixa línia de costa. Estem a l’autèntica Costa Brava!