Esquistos i pegmatites

El cap de Creus és un d´aquells paisatges irrepetibles, especialment pel que fa als seus elements geològics. A cavall entre el Mar i els Pirineus, presenta una singularitat excepcional que el fan únic. El Cap de Creus es pot considerar la part més oriental de la serralada pirinenca i correspon, en concret, a la continuació del Pirineu axial.

Aquesta unitat formada pel Cap de Creus i el Pirineu axial està constituïda per materials paleozoics d´origen plutònic i sedimentari que, posteriorment es van metamorfitzar ara fa 500 milions d´anys en l´orogènia herciniana. Aquesta primitiva serralada es va anar transformant per l´acció dels esforços tectònics, es va plegar intensament i es va fracturar. El resultat de tot plegat va ser la formació de roques metamòrfiques formades per la transformació física d´aquelles roques primitives. Entre les roques més freqüents al Cap de Creus destaquen els esquistos i les pegmatites.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Cap de Creus presenta els afloramenst rocosos més esoectacular de ytot el pais. Els esquistos, més forcos i les pegmatites més clares

Les roques que avui afloren a la superfície del Cap de Creus es poden considerar el materials geològics més antics de Catalunya.

La tramuntana i l´elevada concentració de sal ambiental han propiciat una dèbil vegetació que, malgrat ser molt especialitzada i amb endemismes, pren poca importància i ha desenvolupat un sòl molt dèbil. Per tot plegat, al Cap de Creus els afloraments rocosos apareixen despullats de vegetació que els emmascari i són els grans protagonistes del paisatge.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L¨illa de S´encalladora a l´extrem més oriental de Cap de Creus està fromada per esquistos i pegmatites

Els esquistos són les roques metamòrfiques més abundants. Aquests són el resultat d´aquesta intensa transformació de les roques primitives d´origen sedimentari. Els esquistos provenen de primitives lutites formades per sediments de la mida d´argiles i fangs que presenten una coloració de tonalitats més aviat fosca i s´estructuren en fines làmines que s´exfolien de manera irregular.

Entre els foscos esquistos, hi afloren pegmatites, roques filonianes de tonalitats clares formades per cristalls de quars, feldspat i mica que s´intrueixen capritxosament entre les roques metamòrfiques formant un paisatge únic. Aquestes pegmatites procedeixen de magmes que es van refredar lentament a l´interior de la terra ara fa 300 milions d´anys.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Erosió alveolar dels esquistos

Si a tot plegat hi afegim l´erosió produïda per l´efecte del vent, la humitat i l´elevada concentració de sal a l´ambient, els materials geològics, esquistos i pegmatites, s´erosionen de manera diferent segons la seva duresa i resistència a ser desgastats per els agents ambientals. Així, els esquistos, més tous que no pas les pegmatites, s´erosionen amb major mesura. Aquesta erosió diferencial entre els esquistos i les pegmatites crea paisatges suggerents que han inspirat artistes d´arreu.

Entre les formes d´erosió més característiques del Cap de Creus hi ha els “nius d´abella”, es tracta d´un tipus d´erosió alveolar que afecta bàsicament als esquistos i que els converteix en un gran formatge de Gruyère.

El sorell: un peix amb mala premsa

El sorell és un d´aquells peixos amb mala premsa. Malgrat es tracta d´una espècie d´un valor nutritiu excel•lent, d´un gust exquisit i d´un preu molt econòmic, els sorells passen desapercebuts en els taulells de les peixateries.

sorell-sos-peix

El sorell és un peix pelàgic excel.lent nedador. Il.lustració: SOS peix

Quan parlem de sorell, en realitat ens estem referint a tres espècies diferents, difícils de diferenciar i que sovint es venen barrejats indistintament. El sorell ver (Trachurus trachurus) és una espècie abundant a l´atlàntic i molt més escassa a la Mediterrània, el sorell blanc (Trachurus mediterraneus mediterraneus) i la sorella(Caranx rhonchus). Aquestes dues darreres espècies molt més abundants a la Mediterrània que no pas el sorell ver. En el cas de la sorella, aquesta espècie està en expansió a causa del l´increment de la temperatura de l´aigua del mar deguda a l´efecte hivernacle.

Des del punt de vista morfològic, els sorells es caracteritzen per tenir el cos més aviat comprimit lateralment, per presentar dues aletes dorsals i una aleta anal amb radis espinosos, les mandíbules prominents i sobretot per presentar una línia lateral molt visible amb una corba molt pronunciada i acabada en uns escudets ossis a sobre de la mateixa molt característics. La seva coloració es verdosa o blavosa metal•litzada al dors i platejada al ventre. Mesuren entre 25 i 30 cm, excepcionalment arriben fins als 50 cm. Els ulls i la boca són grans. El nombre i la disposició dels escudets ossis de la línia lateral serveix per a distingir les diverses espècies que s´agrupen sota el mateix nom.

jurel_x4

El sorell ver té els ulls grossos i una taca fosca a l´opercle

Són espècies típicament pelàgiques que neden formant grans moles que s´apropen a la costa en l´època reproductora (als mesos d´estiu) on hi desova. Són excel•lents nedadors. Realitza importants migracions tant horitzontals com verticals. De nit ascendeixen a aigües més superficials per alimentar-se de plàncton, i petits crustacis, cefalòpodes i peixos.

Els juvenils presenten un comportament força curiós, se solen amagar, protegir i alimentar sota de les ombrel•les d´algunes espècies de medusa dels gèneres Cyanea, Cotylorhiza i Rhizostoma sense que les afectin les seves cèl•lules urticants. També utilitzen altres objectes flotants per a protegir-se.

sorells

Sota la denominació de sorell, a la Mediterrània es comercialitzen diverses espècies

Es pesca amb l´art de bou i la teranyina especialment encara que també són possibles les seves captures amb tresmalls, soltes i palangres de superfície. Moltes vegades les seves captures són accidentals ja que els pescadors pretenien capturar una altre espècie, això passa amb el cèrcol o teranyina on pot apareixen barrejada amb les moles de sardina. Els exemplars capturats amb l´art de bou solen ser més grans que no pas els capturats amb la teranyina. Algunes vegades les captures de sorell són avocades per la borda ja que als pescadors no els és gens rentable portar-les fins a la subhasta on assoleixen preus irrisoris. L´estat de les poblacions d´aquesta espècies es bastant desconegut.

Les grans flotes industrials el capturen els sorells per a elaborar pinso i farina de peix. Una manera de malbaratar els escassos recursos pesquers.

El sorell, com la sardina, és considerat un peix blau i per tant els exemplars més gustosos seran aquells que tenen més greix acumulat en els seus teixits. Això passa a finals d´estiu. Es pot consumir de diverses maneres encara que els exemplars més grossos, oberts i a la brasa o planxa són excel•lents.

A pet d´ona: una declaració de principis

A pet d´ona és on em sento millor. Navegar arran roques sortejant els esculls i jugant amb els trencalls de les onades és la millor cosa del món. Aquest és el meu medi i per on navego la major part de l´any.

A pet d´ona tot s´oblida, a pet d´ona desapareixen la cabòries que durant tota la setmana m´atormenten, a pet d´ona carrego les piles fins a dalt de tot, a pet d´ona comparteixo moments irrepetibles amb els meus, a pet d´ona em sento lliure i tal com sóc, a pet d´ona…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Amb onada, l´adrenalia està aflor de pell. Foto Jean Marc Terrade

Si hi ha onada de fons l´experiència és més intensa i l´adrenalina està a flor de pell cada vegada que es sorteja un pas. Si hi ha “calma chicha” es converteix en un dolç passeig per quedar embadalit de la vida que hi aflora. Uns indrets privilegiats on només s´hi pot accedir amb embarcacions com ara el caiac de mar.

La vida a pet d´ona és complexa, els organismes que hi habiten han d´estar adaptats als bruscos canvis de condicions ambientals que es produeixen en una franja d´uns pocs centímetres d´amplada, és la interfase terramar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

SI la mer està en calma, tot és plàcid

Les algues en són les reines d´aquest ambient litoral. Amb coloracions verdes, vermelles o brunes, depenent del pigment fotosintètic que hi predomina, entapissen els afloraments rocosos per complet, talment com si fossin molses. L´ocupació de l´espai és clau pel desenvolupament de les espècies en un indret tant limitat. Aquest si que és el veritable “finis terrae”.

Algunes espècies d´algues, com ara el “trottoir”, prenen incrustacions minerals i llavors contribueixen en augmentar la superfície disponible a ocupar. En aquest punt, hi ha barreja entre la matèria viva i la matèria inert.

A pet d´ona molts organismes són epífits, es fixen els uns a sobre dels altres i contribueixen amb aquesta estratègia a minimitzar l´espai ocupat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les algues són les reines d´aquest ambient litoral

A pet d´ona la biodiversitat és molt gran. Si hi ha estrès ambiental, evidentment, aquesta es redueix dràsticament i es limita a unes poques especies filamentoses, llefiscoses, relliscoses i en general on hi predominen els tons verdosos. Un primer cop d´ull a les especies ens dona ràpidament una idea molt clara de la salut ambiental de l´indret.

Acompanyant a les algues, representants del regne animal hi viuen fixats i hi romanen quiets, de manera immutable, és el bentos litoral: musclos, glans de mar, actínies, anemones, eriçons, pagellides,….

Les aus marines també són part d´aquest ambient. Els corbs marins les gavines o els xatracs són els vertebrats que també viuen a pet d´ona.

Si algun dia no em trobeu per enlloc, de ben segur que sóc a pet d´ona gaudint d´aquest particular espai. Estaré badant a l’aguait de la vida que hi aflora en hores calmes o bé em trobareu travessant freus enfurismats per l´embat de les onades tempestoses.

Animals que no ho semblen

Certament la divisió entre vida vegetal i vida animal està forta clara. A més de tenir una organització cel•lular bastant diferent, els animals i els vegetals difereixen en una sèrie de característiques força evidents a primer cop d´ull: la seva nutrició, les formes de relacionar-se i interactuar amb el medi i el moviment en serien alguns exemples.

Una altra cosa succeeix a nivell d´organismes unicel•lulars on en alguns casos es fa difícil l´encaix en un d´aquests dos regnes. És per això que es va crear el regne dels protoctists, que, com a calaix de sastre, inclouen a tots aquests organismes a cavall entre els dos. Els protoctists inclouen organismes amb una barreja de trets entre el regne animal i el regne vegetal. Un exemple clar de tot plegat el formen els dinoflagel•lats, organismes unicel•lulars fotosintètics amb òrgans locomotors típicament animals com en són els flagells.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les algues en l´actualitat ja no formen part del regne vegetal. Estan incloses dins del regne dels protoctists

En el mateix sentit, les algues, aquells organismes que viuen fixats a les roques i que entapissen el fons marins, no s´inclouen dins el regne vegetal. En aquest cas, l’absència de teixits organitzats i la manca dels òrgans típics dels vegetals (arrel, tija i fulles) fan que en l´actualitat ja no siguin considerades vegetals i que formin part també del regne dels protoctists.

Algunes vegades la confusió ve donada pel nom popular de l´espècie, així, el lliri de mar, el cogombre de mar, el dàtil de mar o la gla de mar, per citar-ne alguns, malgrat tenir nom d’espècie vegetal, pertanyen clarament a representants del regne animal.

gorgonies1

Les gorgònies són animals colonials amb un esquelet corni que pel fet de ser sèssils, van ser confosos per plantes. Foto: UB

A nivell macroscòpic la possible confusió entre els dos regnes es produeix bàsicament per l’absència de moviment. Alguns representants del grup de les esponges, dels cnidaris o dels equinoderms presenten certa confusió a primer cop d´ull. Aquests organismes viuen fixats al fons marí i alguns formen colònies. La majoria d’aquestes espècies són filtradores o bé capten les petites partícules que porta l´aigua en suspensió amb l´ajut de tentacles gairebé imperceptibles amb l´ull humà. És la fauna “plantada” a les roques que, acoloreix els fons marins amb les seves tonalitats llampants talment com les flors més cridaneres. En aquest cas però, la clau per a no ser considerats vegetals està en el fet que es nodreixen de manera heteròtrofa i per això se solen trobar en fons molt poc il•luminats i en les coves submarines amb una gran foscor.

Les esponges van ser considerades per primers naturalistes com a veritables vegetals per la seva aparent manca de moviment. L’anàlisi detallat de les esponges posa de manifest una gran cambra per on circula l´aigua i on es retenen les partícules que aquesta porta en suspensió.

esponges

Les esponges durant molt de temps també va ser considerades plantes.

Els cnidaris, especialment els coralls i les gorgònies per la seva vida sèssil també van ser considerats durant molts anys com a vegetals. Aquests organismes colonials, que compateixen un mateix esquelet mineral, estan formats per petits pòlips que amb els seus tentacles retenen les substancies nutritives que porten els corrents d’aigua.

En el grup dels equinoderms hi trobem els crinoïdeus, també anomenats lliris de mar que per a la seva morfologia i el seu aspecte immutant també va crear durant molt de temps una certa confusió a l´hora d´encaixar-los en el grup adequat.

El dia de la marmota

Que les coses són cícliques i que retornen és un fet. Que dels errors del passat no n´aprenem una evidència. Semblava que l´esclat de la bombolla immobiliària i la crisi havia fet canviar la nostra forma de fer i d´actuar, però no ha estat així. Si bé de les crisis se’n pot aprendre i de fet, molts n´han après, sembla que quan passa un cert temps falla la memòria i tornem als comportaments que ens han portat a aquesta situació.

Aquest darrer any, a nivell urbanístic han succeït una sèrie d´actuacions al llarg de la Costa Brava que fan pensar que tornem a estar a on estàvem. La cultura del “pelotazo” i el model econòmic basat en el totxo continuen arrelats amb força. A més, alguns ajuntaments veuen en aquest fet l´oportunitat d´eixugar els seus deutes.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El polèmic xalet del Golfet a Calella de Palafrugell

Els consistoris de Calella de Palafrugell i Tossa de Mar han destacat en aquest any per les seves decisions urbanístiques polèmiques que l´únic que fan es retornar a un passat que creiem que no es tornaria a repetir.

En el cas de Calella de Palafrugell, l´ajuntament ha donat permís per a l´ampliació d´un macroxalet a la zona del Golfet que triplica l’ocupació del seu predecessor. Un veritable atemptat al paisatge a primera línia de penya-segat i que ha provocat la mobilització ciutadana i la creació de l’entitat “Salvem el Golfet”. L´edificació de Calella, malgrat tenir el permís municipal, , està fora de l´ordenança urbanística actual, es troba dins d´una àrea que forma part del PEIN i ocupa la ZMT. A més talla el camí de ronda en aquest punt.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Morisca a Tossa

A Tossa de mar han estat dues les actuacions polèmiques, d´una banda l´intent d´urbanitzar una de les darreres platges verges de la Costa Brava sud, Cala Morisca i ara, més recentment, l´equip de govern de Tossa pretén desencallar un projecte històric i envoltat de polèmica, el projecte d´un port esportiu a la vila.

En el cas de Cala Morisca, finalment la Comissió Territorial d´Urbanisme, ha aturat per ara el projecte. A partir d´aquest moment i per evitar ensurts en un futur, caldria treballa perquè la cala formés part de l´espai Natural del massís de Cadiretes/Ardenya.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Es Codolar, al sud d´aquesta platja hi ha projectet el port de Tossa

Pel que fa al port esportiu, l’ajuntament de Tossa de Mar vol organitzar un referèndum entre la ciutadania perquè siguin els habitants de Tossa els qui decideixin sobre aquest fet. El port aniria a la zona de Es Codolar, al sud del Cap de Tossa, en una de les àrees més ben conservades de la zona. La seva construcció suposaria un greu impacte ambiental i paisatgístic. El projecte que es vol portar a referèndum i que suposaria la modificació de l´actual POUM preveu la construcció de gairebé 400 amarratges, un hotel de cinc estrelles i 10 xalets de luxe a més de 400 places d´aparcament. La connexió entre el port i la vila es faria a través d´un túnel. De totes formes, la darrera paraula sobre aquest projecte la tindria la Comissió de Ports de la Generalitat i actualment hi ha vigent una moratòria pel que fa a la construcció de nous ports.

Afortunadament totes aquestes actuacions han tingut el suficient ressò per a mobilitzar la societat civil i plantar cara a aquests nous cacics del segle XXI.

La paranoia de la tonyina

La paranoia de la tonyina comença quan són encerclades i capturades al canal d´Eivissa, després són transportades a les gàbies d´engreix de l´Ametlla de Mar on són alimentades amb peix provinent de la Xina i del Perú, a continuació són comercialitzades als Estats Units i al Japó i la trobem a les cartes dels restaurants més esquists.

Si algun sector pesquer gaudeix d´una molt bona salut econòmica, aquest és el de la pesca de la tonyina vermella (Thunnus thynnus) a la Mediterrània. Malgrat les restriccions que ha imposat la Comissió de Pesca de la Unió Europea per a recuperar un recurs que va estar al límit de la extinció, els pocs que tenen concessió per a la captura d´aquests grans túnids, fan l´agost durant tot l´any.

Les quotes establertes per l´ICCAT (International Comission for the Conservation of Atlantic Tunas) ha fet recuperar les poblacions de tonyina vermella en pocs anys. Aquestes van ser establertes al 2008 davant els crits d´alarma per la situació altament crítica d´aquesta espècie. Precisament la situació optimista que hi ha actualment fa que el sector apreti a l´UE perquè obri molt més l´aixeta de la permissivitat i ampliï les quotes actuals. Cal tenir molt present que quan es parla de pescadors amb concessió per a les captures de la tonyina vermella ens estem referint a un lobby reduït però molt potent i amb molta capacitat d´influència a primera fila de decisions.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les gàbies d´engreix del grup Balgefó a l´Ametlla de Mar tenen capacitat per acollir fins a 3 milons de tones de tonyina

A casa nostra la indústria de la tonyina vermella es centra bàsicament al port de l’Ametlla de Mar. Allí, les empreses concessionàries, capturen les tonyines vives i les mantenen en gàbies d´engreix fins que tenen la mida òptima per a ser comercialitzades. D’aquesta manera, d´una banda augmenten els ingressos i d´altra controlen l´stock de tonyina vermella comercialitzada per a mantenir els preus a la part alta.

La tonyina es captura amb arts d´encerclament semblants a la teranyina. La principal zona de pesca de la tonyina vermella està situada al canal que hi ha entre Eivissa i la Península, ja que per capturar-les s´aprofiten les rutes de migració primaveral d´aquesta espècie. Per a la localització de les moles s´usen mitjans aeris que tenen com a base aeroports del nord del Magreb i sistemes de posicionament per satèl•lit. Tot un desplegament de tecnologia al servei d´enormes guanys.

20160710_102022

Els establiments d´alta gastronomia relacionada amb la tonyina vermella comencen a proliferar arreu

Un cop pescades són transportades amb remolcadors fins a l´Ametlla on hi ha les gàbies d´engreix i on hi romandran fins que tinguin la mida adequada. Les flotes tenen trenta dies per a realitzar les captures. Aquest any la temporada ha anat entre el 26 de maig i el 24 de juny. Es dóna la paradoxa que, amb pocs dies de feina tenen tota la captura de l´any. La principal empresa de l’Ametlla se li ha assignat aquest any 1500 tones de tonyina que ha capturat tant sols en quatre dies. Aquesta quantitat de peix representa el 28% de tota la quota que té assignat l´Estat Espanyol.

Les tonyines un cop capturades es transfereixen a les piscines de transport que les portaren fins a les granges d´engreix de l´Ametlla. A partir d´aquest moment s´usen càmeres estereoscòpiques per a determinar el pes exacte dels exemplars. Un cop a les instal•lacions d´engreix s´alimenten amb petits pelàgics com ara sardina, seitó o bé farina de peix de molt bona qualitat. Normalment el peix per a l´engreix és subministrat pels pescadors d´encerclament locals, però amb la greu davallada de les captures de sardina i de seitó, avui el peix arriba dels caladors del Perú, de Xile i fins i tot de la Xina. Les gàbies d´engreix de l´Ametlla tenen una capacitat per a 3 milions de tones de peix. En les instal•lacions d´engreix es comporten com a voraços depredadors, veritables màquines de menjar i d´engreixar-se.

Finalment, un cop assoleixen la talla per a comercialitzar-se, la major part de la tonyina es porta on hi ha més demanda, especialment al Japó. En el nostre cas el 85 % de la tonyina comercialitzada a l´Ametlla acaba als mercats asiàtics i als Estats Units.

Quins horitzons

Certament la interfase terra-mar sobre substrat rocós és un dels biomes més interessants de tota la Mediterrània. En mars sense marees, com és el nostre, en uns pocs centímetres de diferencia les condicions físico-químiques de l´aigua poden canviar radicalment i els éssers vius que viuen fixats es situen seguin les seves preferències. En aquesta franja litoral de menys d´un metre la qualitat de la llum, la temperatura, l´agitació de l´aigua… canvien substancialment. Aquest agrupament d´organismes es produeix en forma de cinturons paral·lels a la línia de costa que, també es coneixen amb el nom d´horitzons.

Els naturalistes ja fa molt de temps que van observar aquest fenomen i l´han descrit sota el nom de zonació litoral. Els diversos horitzons en que es subdivideix aquesta llenca entre la terra i el mar són: el supralitoral, el mediolitoral, l´infralitoral i el circalitoral.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La zonació litoral sobre substrat rocós a la costa Brava central. Noteu els diversos horitzons formats per diverses espècies d´algues

Un altre dels factors que determina la presència o l´absència de determinades espècies és la qualitat de l´aigua. Així en llocs amb una forta pressió humana hi ha espècies de caire més nitròfil, adaptades a aquest estrès ambiental i amb un creixement ràpid. En els indrets més ben conservats i amb una qualitat de l´aigua excel·lent els organismes que s´hi troben representen la màxima estructuració i complexitat del sistema natural.

El fenomen de la zonació litoral és molt semblant a la distribució dels estatges de vegetació segons l´alçada. En aquest cas, les plantes s’organitzen segons les condicions climàtiques. Un bon exemple d´aquest fet és la distribució de la vegetació al Montseny segons l´alçada. De totes formes, la gran diferència entre els estatges de vegetació i la zonació litoral està en l´amplada de les franges amb espècies diferents. Mentre que al Montseny, posem pel cas, aquesta distribució es produeix al llarg dels seus 1700 m d´alçada, els horitzons litorals de la costa rocosa ,en la costa Brava varien en molt pocs centímetres de diferència.

estatges

Perfil esquemàtic dels estatges de vegetació del massís del Montseny. 1-Nivell culminant del matollar de ginebró 2-Estatge de la fageda; inclou les avetedes. 3-Estatge de la roureda de roure de fulla grossa. 4-Estatge de la roureda de roure martinenc 5-Estatge de l’alzinar muntanyenc. 6-Estatge de l’alzinar inferior o amb marfull; inclou la franja de Sureda. 7-Bosc de ribera ran els cursos d’aigua. Original de Josep M. Panareda, dibuixat per Maravillas Boccio)

En aquest ambient, moltes vegades, la presència d´espècies depèn de la disponibilitat de trobar un tros de d´espai en el substrat on fixar-se allà on les condicions els hi són més òptimes. La lluita per l´espai esdevé clau per a entendre la presència o absència d´algunes especies.

En aquesta guerra per sobreviure, els epífits, organismes que viuen fixats sobre d´altres, especialment algues o fanerògames, representen una bona estratègia de colonització de l´espai. El trottoir, l´alga incrustant Lithophyllum byssoides, és un molt bon exemple de tot plegat. En les bioconstruccions d´aquesta alga es crea un entramat de cavitats que són aprofitades per una munió d´organismes que les utilitzen.

200 històries: En Quicu

Aquesta és l´entrada 200 d´històriesdemar. Ara fa gairebé quatre anys que vaig començar aquesta singladura d´escriure un petit relat amb olor a sal de manera setmanal. Aquestes 200 històriesdemar volen ser un petit homenatge a tota aquella “gent normal” com en Quicu. Aquí teniu un relat inèdit de com vaig conèixer aquest personatge ara fa just cinc anys i de com hem anat forjant la nostra amistat. Tant de bó que la nostra malmesa costa tingués més “gent normal”

http://www.ccma.cat/video/embed/5596634

Un cop travessat el cap de Begur la tramuntana ens venia de cara. La mar estava esverada i les ratxes de vent dificultaven el nostre rumb. Amb força i tenacitat havíem aconseguit guanyar la punta de Sa Tuna. La imatge de la platja de Pals que teníem davant feia presagiar que a partir d’aquell moment patiríem molt més.

Amb prou feines eren les deu del matí i si allò pujava una mica més faria impossible la navegació en caiac. Vam parlar i vam decidir donar mitja volta. Era la segona vegada en el mateix punt que havíem de girar per culpa de la tramuntana.

Ja de tornada vam aturar-nos a Cala Estreta amb la intenció de fer una mica de cames pel camí de ronda. El dia havia canviat completament, ara s’imposava la calma. Ens penedíem de la decisió pressa unes hores abans.

Ben entrada la tarda, ja de tornada de la caminada, vam conèixer a un personatge singular que ens faria oblidar les nostres cabòries, en Quicu. En Quicu era el responsable que la barraca de pescadors de Cala Estreta presentés un aspecte excel•lent; tot endreçat, net i polit. En Quicu, palamosí d’adopció, dia sí dia també s’acosta a la barraca per mirar de que no hi falti res. De seguida ens va convidar a gaudir de l’espai: vam xerrar, vam menjar, vam beure i sobretot ens vam escoltar. En algun moment de la nit vaig imaginar les converses que anys enrere havia mantingut en Josep Pla amb l´Hermós, el pescador d´Aiguaxellida. En Quicu estimava aquell tros de territori, s´el havia fet seu i el cuidava.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Amb en Quicu, fa uns dies a Cala Estreta

Ja ben entrada la nit, em vaig posar a la tenda disposat a dormir content d’haver donat la volta a Sa Tuna i d’haver pogut conèixer en Quicu.

Avui, uns quants anys més tard, m´he retrobat amb en Quicu que, m´ha rebut com sempre, amb un ampli somriure. Era la nit de Sant Joan i ell, com sempre, exercint d’amfitrió de la nit més màgica a la barraca de Cala Estreta, el seu tros de paradís.

En Quicu continua formant part de manera indissoluble del paisatge d´aquest tros de costa.

El Menja-roques

El dàtil de mar (Lithophaga lithophaga) és, com molt ben bé indica el seu nom científic, un veritable menja-roques. Aquest mol•lusc bivalve que, pertany a la mateixa família que el musclo (Mytilus galloprovincialis) , viu en fons de roca calcària que perfora lentament a partir de la segregació d´una substància àcida que desfà el carbonat de calci i que va acompanyada per una rotació de la closca que actua com a abrasiu.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Roca calcària perforada amb les empremptes inconfundibles del dàtil de mar

El mol•lusc, es fixa al substrat rocós ja en estat larvari i a partir d´aquest moment, comença la dissolució de les sals carbonatades de la roca, creant estranyes galeries que els protegeix de manera molt efectiva de possibles depredadors. Un cop desapareix l´espècie, aquestes són ocupades per altres inquilins que les usen com a cau o per a protegir-se. El dàtil de mar prefereix sobretot les parets verticals i els extraploms.

La closca d´aquest bivalve té forma cilíndrica i allargada amb les dues valves iguals i de color bru que recorda molt a un dàtil. Es tracta d´un marisc molt fi i molt apreciat gastronòmicament al llarg de tot el litoral mediterrani espanyol on hi viu entre els 0 i els 25 m de profunditat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La costa rocosa del Baix Ebre i Montsià és molt rica en dàtils de mar

Al litoral català es troba bàsicament a la costa del Baix Ebre i el Montsià. A Sant Carles de la Ràpita i a les Cases d´Alcanar s´explotava comercialment fins fa relativament pocs anys. A la costa Brava només és present al Montgrí i a les illes Medes. L´elevat valor gastronòmic del dàtil de mar fa que la seva recol•lecció posi en perill la seva pervivència. Per acabar-ho d´adobar, el seu creixement és molt lent, es calcula que al voltant d´uns 3mm a l´any. A més, té un cicle de vida relativament llarg ja que pot arribar a viure fins a 50 anys. La destrucció del seu hàbitat per la massificació i freqüentació de la línia de costa, la construcció de ports i esculleres o la contaminació fan que ara per ara, tinguem un greu problema per a la supervivència d´aquest mol•lusc. Un altre dels enemics d´aquesta espècie són els seus depredadors naturals com ara les estrelles de mar, sobretot (Marthasterias glacialis).

És per tot això que el dàtil de mar està inclòs a la llista d´espècies amb protecció especial de la Directiva Hàbitats, en el conveni de Berna (espècies de fauna estrictament protegides) i en Conveni de Barcelona (llista d´espècies en perill o amenaçades).

DatildeMar_DSC00639

Malgrat tractar-se d´una espècie protegida, aquesta és l´entrada que il.lustra el dàtil de mar a l´enciclopèdia.cat Foto: GIC Moià

La seva extracció produeix a més, un greu impacte ambiental i la destrucció total del seu hàbitat. La seva recol•lecció es feia tradicionalment amb escarpa i martell. Avui també s´usen els martells pneumàtics i fins hi tot s´han arribat a fer servir explosius per a fragmentar la roca i poder collir-los.

Al nostre país, aquesta espècie s´explota comercialment a la costa de Tarragona, al nord de Castelló i a les illes Balears. La seva extracció està prohibida però encara en continuem trobant als mercats. La majoria dels dàtils de mar que es comercialitzen provenen del nord d´Àfrica, d´Argelia i del Marroc. També es detecta el consum fraudulent d´exemplars capturats a la nostra costa i etiquetats com a procedents de l´Àfrica.

Per tal de poder recuperar l´espècie caldria implementar de manera efectiva el control de la prohibició del seu marisqueig i el control dels nombrosos furtius, especialment Tarragona, al país Valencià, a Murcia i a Andalusia on treballen amb total impunitat. Caldria també prohibir les importacions del nord d´Àfrica per evitar la picaresca de comercialitzar exemplars recol•lectats a les nostres aigües. S´hauria d´incloure l´espècie dins el Catàleg d’Espècies Amenaçades amb la categoria d’interès especial i finalment caldria implementar campanyes d´Educació ambiental en la ciutadania per a conèixer la problemàtica de la seva recol•lecció i per disminuir la seva demanda.