Tancat pe Vacances

A Lofoten el paisatge és pesca, peix, pescadors i mar. El millor escenari per les històriesdemar

Bacallà assecant-se a les illes Lofoten

Aquest espai romandrà tancat per vacances fins el primer dilluns de setembre

Anuncis

Escola de Radicals: Salvem Castell

Aquest article és fruit d’una històriademar i de la conversa mantinguda amb el Dr Feliu Antunez i Seguí, autor del llibre “Salvem Castell”. El podeu trobar al llibre Escola de Radicals. Quaranta anys defensant el territori de l´Empordà. Brau Edicions.

Avui, després de 25 anys exactes d´aquell referèndum, sembla que els nostres polítics miops no hagin entès res i es continuen malvenent el territori a preu de saldo. 

Situada al nord de Palamós, Castell és avui l’única platja verge de tota la Costa Brava. Hagués pogut acabar molt fàcilment com la seva veïna, la Fosca, totalment urbanitzada. Però la voluntat popular va decidir el seu destí, i avui l’Espai Natural de Castell – Cap Roig és un focus d’atracció turística per al municipi.

Al llarg de la història recent de Palamós hi ha hagut altres episodis de mobilització ciutadana en contra de l’especulació urbanística. Primer va ser “Salvem Cala s’Alguer”, en aquest cas per protegir les barraques i, actualment s’ha organitzat la plataforma “Salvem la Pineda d’en Gori” en contra de la urbanització d´aquest indret entre la Fosca i s´Alguer. La mobilització en aquests dos casos, però, no té punt de comparació amb la volada que va prendre “Salvem Castell”, que es va convertir en un moviment transversal de defensa dels drets col·lectius i del patrimoni natural.

A l’any 1975 els terrenys de Castell estaven catalogats dins el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), redactat a finals dels anys 50, com a “Zona Libre Permanente”. És a partir d’aquest temps que succeeixen projectes urbanístics i Plans parcials que volien desenvolupar aquests terrenys i que, afortunadament, no van arribar a prosperar mai.

Un d’aquests, “Vall Marinera” pretenia construir una macrourbanització amb canals a l’estil del que avui és Empuriabrava. En aquella època fins i tot el Club Mediterranée, abans d’instal·lar-se al cap de Creus, es va interessar pels terrenys de Castell per a edificar la seva ciutat de vacances.

Entre 1981 i 1990 el consistori de Palamós va redactar un nou PGOU que substituiria l’anterior, en vigor des de 1959. Arran d’aquest, la platja de Castell passava de ser sòl rústic a ser catalogat com a sòl urbanitzable programat. El nou Pla, doncs, obria les portes a la possibilitat d’urbanitzar l’espai verge de Castell -la plana i el paratge de Castell.

L’aprovació l’any 1992 del nou PGOU propicia la presentació de dos Plans Parcials per a urbanitzar Castell. Les promotores: El Castell S.A. i Camo S.A. van lliurar els seus projectes per a desenvolupar el sector. D´una banda, la Plana de Castell -promoguda per Camo S.A- pretenia l’edificació de 208 habitatges. De l´altra, “El Castell S.A” volia urbanitzar el paratge de Castell construint 181 habitatges. Tot plegat, segons deien, una urbanització de “baixa densitat”.

El PGOU aprovat i la presentació d’aquests projectes urbanístics van ser el detonant que va mobilitzar molts palamosins i l´origen del naixement de Salvem Castell, que es convertiria en associació dos anys més tard. Salvem Castell a poc a poc aglutinava una part cada vegada més important de la població de Palamós i pressionava a l’Ajuntament en forma de recollida de signatures.

A mesura que passava el temps, augmentava la indignació dels veïns, i el nombre de signatures i adhesions al manifest anava creixent. Finalment es van recollir 13.124 signatures que es van presentar a l’administració el 6 de novembre de 1992. Els sotasignants demanaven la requalificació i la protecció dels terrenys, la seva inclusió al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) i l’elaboració d’un pla de gestió de l’espai.

L’Ajuntament, davant la pressió de les empreses promotores i de la Generalitat per una banda, i el creixent suport popular en forma de signatures per l’altra, va decidir recórrer a un referèndum perquè fossin els propis palamosins els que decidissin sobre el futur del seu territori.

Després de moltes vicissituds, el referèndum es dugué a terme el 12 de juny de 1994, coincidint amb les eleccions europees. La campanya va ser dura i plena de desqualificacions cap a la plataforma ecologista. Salvem Castell va aguantar molt bé la pressió i va aconseguir un èxit sense precedents. La pregunta que es va formular en el referèndum va ser: “Vol que Castell –Paratge i Plana- sigui urbanitzable?”. L’ajuntament es va comprometre a què, en cas que guanyés el no, el ple municipal iniciaria els tràmits per a la requalificació i protecció dels terrenys. Per contra, si guanyava el sí, l’ajuntament continuaria endavant l’aplicació del Pla General i s’obriria el camí cap a la construcció dels 389 habitatges.

El cens de persones amb dret a vot era de 10.826. Els partidaris de requalificar els terrenys i impedir les propostes d’urbanització van guanyar amb el 69,8% dels vots, amb una participació superior a la meitat del cens. El 15 de juny en un ple extraordinari, el consistori va presentar una moció per iniciar els tràmits de la modificació del Pla General i catalogar els terrenys com a sòl no urbanitzable.

El camí fins cap a la requalificació efectiva dels terrenys va ser molt llarg i ple de contenciosos. La Generalitat hi va jugar un paper molt galdós alineant-se de manera encoberta amb els especuladors. De fet, la Direcció General d’Urbanisme no va descatalogar els terrenys fins al 2002 i ho va fer obligada per sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i del Tribunal Suprem (TS). Malauradament però, per aconseguir la titularitat pública de Castell, es va haver de fer front a una indemnització en forma de compra a preu d’or quan la sentència judicial ja era en ferm i no hagués calgut. Pels terrenys del Paratge de Castell van pagar 2400 milions de pessetes l´any 1999 quan el valor cadastral era de 108 milions, i pels terrenys de La Plana gairebé 12 milions d’euros l´any 2002. Aquests pagaments es van fer quan el TS ja havia emès la sentència que ratificava el dictamen del TSJC i es denegaven els recursos interposats per les immobiliàries.

Finalment el 28 de febrer de 2001, la Comissió d’Urbanisme de Girona va aprovar la requalificació del Paratge i la Plana de Castell i, el 21 de gener de 2003 la Generalitat va incorporar els terrenys dins el PEIN, després de 10 anys de mobilitzacions ciutadanes. Al llarg de tot el procés es van presentar 33 recursos contenciosos als tribunals i una qüestió penal que donen idea de la forta pressió que les immobiliàries van exercir sobre la voluntat popular. En aquest sentit hi van jugar un paper cabdal els serveis jurídics de DEPANA.

Com a conseqüència d’aquests fets l’Estat amb el suport de la Generalitat va canviar la normativa de consultes populars per evitar que casos semblants es poguessin repetir. Avui, una consulta semblant no tindria cap mena de valor legal.

Zones FAO

A Gairebé totes les peixateries que freqüento tenen penjat en un racó o altre un gran mapa del món amb unes regions marítimes delimitades en forma de figures més o menys geomètriques. Es tracta de les zones FAO unes grans àrees oceàniques on es du a terme l´activitat pesquera i que serveixen per a conèixer, a grans trets, la procedència dels productes que adquirim. La Organització de les Nacions Unides per a l´Alimentació i l´Agricultura (FAO) va dissenyar aquesta àrees per a fer un seguiment de l´evolució dels recursos pesquers als diversos oceans del planeta. Una estratègia global que té poc sentit en clau local.

L´objectiu de dividir les masses oceàniques del planeta en sectors pesquers facilita: el control global de les captures pesqueres, l´elaboració d´estadístiques, el control dels stocks i la presa de decisions en clau planetària. Cada zona té les seves pròpies mesures d´explotació, els seus propis arts de pesca i les seves pròpies quotes de captura.

Així, el peix que ve etiquetat com a zona FAO 27, té la seva procedència a Atlàntic Nord-Est, una gran àrea que agafa tota la costa atlàntica europea des del golf de Cadis, fins la costa est de Groenlàndia i el Mar de Barents i que arriba gairebé al centre de l´Oceà Atlàntic. En aquesta gran àrea s´inclou tot el peix capturat a la costa Portuguesa, al mar Cantàbric, a la Bretanya i a la Normandia, a tot el Regne Unit, a Islàndia, al Mar de Nord, al Bàltic i al Mar de Barents a l´Oceà Àrtic. Tota la conca mediterrània forma part de la zona FAO 37. Així, posem pel cas, tot el peix capturat a la Mar Balear, al Golf de Lleó, al Mar Adriàtic, al Mar Egeu o al Mar Negre tindrà la mateixa numeració.

Per tal d´afinar una mica més, cada zona es divideix en subzones i aquestes en divisions. Les subzones s´anomenen amb numeració romana i cada subzona pot tenir diverses divisions que s´anomenen amb minúscules en ordre alfabètic. Així, a la zona FAO 27, podem trobar la subzona VIII (Golf de Biscaia) i dins aquesta la divisió “a” que correspon a tota la costa bretona (FAO 27 VIIIa). En el cas de la zona FAO 37 (Mar Mediterrània), les subzones i les divisions s´especifiquen de manera numèrica. Així en aquesta àrea, la subzona 1 correspon a la Mediterrània Occidental i dins aquesta la divisió 2 és la zona del Golf de Lleó (FAO 37.1.2).

No és el mateix adquirir un lluç de l´Atlàntic Nord FAO 27 de la subàrea VII divisió b (Oest d´Irlanda), que en el millor dels casos haurà trigat un mínim de cinc dies en ser comercialitzat al nostre país que fer-ho de la subàrea VIII divisió c (Badia de Biscaia), és a dir tot el Mar Cantàbric peninsular. En aquest cas pot ser adquirit gairebé l´endemà de ser capturat.

El mateix passa amb el bacallà. En aquest cas, els stocks de la zona FAO 21 (Atlàntic Nord Oest) estan sobreexplotats i als límits de l´extinció. En canvi, en la zona FAO 27 (Atlantic Nord est) l´estat de salut d´aquesta pesqueria és molt millor. I ja posats, el bacallà FAO 27 Va (Mar d´Islàndia i illes Feroe) i el FAO 27 I (Mar de Barents) són les àrees on les poblacions de bacallà tenen una pesquera millor gestionada i gaudeixen de millor salut.

Tàperes i taperots

La taperera (Capparis spinosa) és una planta mediterrània típica de les regions càlides i amb substrat preferentment calcari. Malgrat que és pot arribar a conrear, en estat silvestre es troba en indrets àrids, rocosos i pobres en nutrients com ara molts dels penya-segats litorals de moltes àrees de la conca mediterrània. Degut a aquestes característiques també és una espècie habitual en esquerdes de murs, teulades o parets. A Mallorca, a Menorca i a moltes altres àrees de la Mediterrània és una planta comuna en aquests ambients. La taperera és originària d´Àsia i va ser propagada primer pels fenicis i després pels grecs que la van introduir a la conca Mediterrània. En l’època dels romans ja havia colonitzat la major de la conca. La resistència a les sequeres i la capacitat de créixer fàcilment en terrenys àrids i salabrosos va fer que la seva expansió fos realment ràpida.

La tàpera, la poncella i el taperot, el fruit, es comercialitzen amb el mateix nom.

La taperera és una mata de port arbustiu reptant d´ una alçada inferior als 50 cm. Les fulles són alternes de limbe oval o arrodonit. La planta té espines a la base del pecíol, cosa que dificulta la recol·lecció de les tàperes. Les flors de la taperera són inconfusibles, blanques o rosades amb quatre pètals molt clars i vistosos amb els estams molt llargs i el filament violaci per assegurar la seva pol·linització. La floració d´aquesta planta és un espectacle únic. El fruit és allargat i carnós i conté multitud de llavors.

Les tàperes són els brots de la flor de les tapereres. Aquestes poncelles es recol·lecten manualment abans de la floració i s´assaonen per al seu consum. De la mateixa planta també es poden consumir els taperots, els seus fruits abans de madurar. Evidentment són molt més apreciades les tàperes que no pas els taperots. Tant les tàperes com els taperots es consumeixen macerats en aigua, sal i vinagre.

Les tàperes són petites, verdes i carnoses amb un gust lleugerament amarg que dona un toc especial als plats. Són un condiment que dona personalitat a amanides o a pizzes. Combina molt bé amb els peixos i són un excel·lent aperitiu. Les tàperes són també l’element essencial de la tapenade una salsa provençal per a untar el pa o per farcir tomàquets. En el receptari tradicional de moltes cuines mediterrànies, les tàperes són un condiment indispensable.

La taperera viu en ambients àrides, sobretot murs i penya-segats litorals. Les seves flors són blanques i molt vistoses.

Entre les qualitats terapèutiques de les tàperes n´hi ha moltes. Segons Dioscòrides, les arrels d´aquesta planta s´usaven amb finalitats diürètiques, antiastringents i tonificants. Els brots tendres i els fruits s´usaven per combatre l´artritis. Malgrat el seu elevat contingut en sal, són antihipertensives, amb molt poques calories i amb propietats antioxidants. Ajuden a combatre l´artrosi i afavoreixen el reg sanguini. Són molt riques en vitamines.

Alguns poetes, com l’eivissenc Isidor Macabich han glossat les virtuts d´aquesta planta en els seus versos

Aqueix vell mur, ressec de temps enrere,
riu ara, endiumenjat de taperera,
com si un armix de neu hi hagués florit,
i amb un clapeig de porpra florejada,
que un antic jardiner hi té arrelada,
i es folga que la mirin fit a fit.

La prova dels Mateu

Si alguna vegada heu fet el camí de ronda entre Llançà i Colera, segur que recordareu que hi ha un tram on aquest queda tallat i per continuar, en el millor dels cassos, ens haurem de descalçar, grimpar o mullar-nos els peus.

Un cop arribats a la platja de Garbet i una vegada travessada la riera del mateix nom, el camí desapareix com per art de màgia i l´única manera de continuar és anar saltant de roca en roca fins arribar a la cala de Port d´en Joan a uns tres cents metres de Garbet. Estem al cor de la finca dels Mateu i ells són els responsables d´aquesta mena de “coitus interruptus” i d´aquesta privatització unilateral del domini públic. Aquest pas s’anomena de manera popular com la “prova dels Mateu” i serveix per comprovar els nostre sentit de l´equilibri i de temeritat i recordar-nos alhora que els privilegis d´uns quants encara continuen.

Els cartell ens dirigeix cap a la prova dels Mateu. Aquí sembla que allò del domini públic algú s´ho va passar pel forro

La Cala del Port d´en Joan conserva encara els senyals que, no fa pas tant de temps, aquell indret era una platja totalment privada, la residència d´estiu d´uns poderosos, els propietaris del Castell de Peralada. Una nissaga fortament connectada amb el regim franquista primer i amb els primers governs democràtics de Catalunya més tard. Les edificacions, la piscina o l´embarcador en són els senyals més clars d´aquest passat sumptuós i irreverent.

La Nissaga dels Mateu s´inicia amb Damià Mateu que va fer fortuna en la industria siderúrgica i més endavant va fundar la companyia Hispano Suiza. A l´any 1923 va comprar el castell de Peralada com a regal de noces pel seu fill Miquel. El seu hereu, Miquel Mateu, conegut també com a Miquel del ferros, va presidir la Caixa de Pensions i controlava el diari de Barcelona. Va ordenar la construcció de l´estança vacacional als terrenys de la platja de Garbet on la família hi passava els estius. Va ser conseller nacional de Falange Española i evidentment era amic personal del dictador Franco. En esclatar la guerra es va passar al costat nacional i va formar part de l´estat major dels feixistes. Com a premi a la seva fidelitat l´endemà de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona en va ser anomenat alcalde i va exercir en aquest càrrec fins al 1945. A partir d´aquesta data va ser anomenat ambaixador espanyol a París.

Arreu senyals de prohibició, no fos cas que,…

El dictador Franco visitava amb certa regularitat als Mateu i passava algunes temporades a la finca de Garbet on es va fer construir un gros embarcador que va acollir en diverses ocasions a l´Azor, el iot del dictador. Altres personalitats il·lustres que també van passar per la finca van ser Josep Pla o Salvador Dalí.

La seva filla, Carmen Mateu es va casar amb un destacat membre de la burgesia catalana, Artur Suqué, fortament connectat als governs convergents de l´època i especialment amb Jordi Pujol i Lluis Prenafeta. En aquests temps, es va intentar netejar la imatge del passat de la família amb un festival de Música.

En aquesta mateixa finca s´hi troben les 12 ha de vinya on els hereus dels Suqué-Mateu, hi produeix entre d´altres el Finca Garbet o Aires de Garbet, uns vins excel·lents que no ens han de fer oblidar que els Mateu són els responsables d´aquest tall vergonyós en el camí de ronda, la prova dels Mateu.

Pesca Fantasma

Imagineu-vos un art de pesca que es troba enganxat en un escull o entre les roques i que l´embarcació que hi feineja el perd o desisteix de recuperar-lo. Milers de metres de malla de materials sintètics i no biodegradables resten al mar durant dècades o centúries i l´art, com un veritable parany, de manera involuntària, continua atrapant peixos i d´altre organismes marins de manera continuada. Les espècies atrapades moren ofegades o bé per esgotament i aquestes en atreuen d´altres que, alhora també quedaran emmallades en aquest art fantasma. Els danys d´aquest problema són de tal magnitud que poden arribar a ser irreparables.

Avui hi ha estimacions que la pesca fantasma pot estar capturant milions de tones de manera innecessària cada any. Els principals grups d’éssers vius afectats per aquest fenomen són sobretot les aus marines, els cetacis i les tortugues. Els arts fantasma són els responsables de la mort de més d´un milió d´aus marines i de cent mil mamífers marins cada any.

Art de pesca abandonat a la zona del canyó de Blanes sobre fons rocós. Foto: S´Agulla

No tots els arts de pesca es perden amb la mateixa facilitat. Hi ha tècniques pesqueres més susceptibles a perdre els arts que d´altres. La major part d’aquestes xarxes perdudes pertanyen al grup dels arts d´emmallament, és a dir, aquells arts fixos, amb suros a la part superior i ploms a la inferior que es calen per interceptar tot allò que topi amb ells. Com en tots els arts d’emmallament, són arts passius de grans dimensions que es calen a més o menys profunditat segons el llast que s´hi col·loca. Al Cantàbric la majoria de la pesca fantasma correspon a un art de pesca molt semblant a les nostres soltes i que s´anomena “rasco”. Al Cantàbric, aquests arts  s´usen especialment per a la captura del rap.

Aquests arts es deixen calats durant un parell o tres de dies però en cas de mal temps poden estar calats molt més temps. En aquests cassos, quan es lleven els arts, la gran majoria de les espècies capturades estan en mal estat i és impossible la seva comercialització.

Si hi hagués voluntat, les noves tecnologies podrien usar-se per a localitzar aquests arts fantasma a través sistemes GPS o sensors especials col·locats en ells. L´ús de boies satel·litzables també podria ser una solució per a detectar aquests arts perduts i els dispositius sonors podrien evitar que els cetacis s´hi quedin emmallats. En un altre àmbit, el desenvolupament de plàstics biodegradables també podria acabar amb aquest problema.

Art de pesca abandonat en aigües de Malta. Foto: Ghostfishing

Tampoc no és gens menystenible l´impacte que produeixen els arts fantasma sobre els ecosistemes i els fons marins amb conseqüències sobre la mateixa pesca o la seguretat marítimo-recerativa.

A Catalunya, els arts d´emmallament fixos formen part de la pesca artesanal i el seu impacte en la pesca fantasma és gairebé zero. A les nostres aigües és molt més important l´abandonament dels arts de bou o dels arts d´encerclament quan queden emmallats entre les roques. En aquest sentit, l´entitat mediambiental S´Agulla està treballant en l´elaboració d´un mapa dels arts abandonats a la zona del canyó de Blanes, on s´han localitzat els boscos de gorgònia vermella (Paramuricea clavata) més importants de la Mediterrània i on hi feineja la majoria de la flota d´arrossegament de Blanes i d´Arenys de Mar. Aquest treball serà el primer pas per conèixer l´estat de la qüestió en aquesta àrea i servirà per a millorar-ne la seva gestió.

L´arribada dels motors

L´arribada dels motors va suposar el final d´una època i d´una activitat que havia començat amb el naixement de la humanitat. A partir d’aquest moment la pesca deixa de ser ,en bona mesura, una activitat precària i perillosa. Amb els motors es guanya independència respecte al medi i la pesca, i poc a poc, es converteix en una activitat industrial més. L´arribada dels motors marca l´acabament d´una forma de vida i una manera d´entendre el mar molt més en consonància amb la natura. Amb els motors s´acaben també, els usos tradicionals de la platja.

A Catalunya els primers motors apareixen a inicis del s XX i als anys vint ja es començaven a generalitzar arreu. Primer, són instal·lats de qualsevol manera en els bastiments pensats per navegar a la vela i una mica més endavant col·locats en dissenys ja pensats per a contenir-los. El canvi però ,no va succeir de la nit al dia sinó que d´una manera progressiva es van anar implantant, això si, en molts pocs anys. Durant un temps van conviure alhora veles i motors. De fet, en un primer moment aquests només eren usats per a realitzar determinades maniobres o bé en situacions de manca de vent. El motor en els seus inicis era entès com a un element auxiliar, poc a poc però es van convertint en un element imprescindible.

A Sant Pol, com a molts municipis de la comarca les barques s´varaven cada dia a les platges. Amb l´arribada dels motors aquesta feina es fa molt més feixuga.

Els motors, entre moltes altres coses, canvien les línies bàsiques dels dissenys nàutics que s´havien fet fins aquell moment. Les formes gràcils, esveltes i lleugeres pensades per navegar a vela es van anar canviant per formes molt més robustes i pesades pensades per a oferir el màxim rendiment de les embarcacions de pesca.

L´argot típic mariner pateix també la inclusió d´uns mots fins aleshores desconeguts. En les converses entre mariners o pescadors apareixen termes com delco, magneto, cardant o bolinder. L´arribada dels motors canvia també els sistemes de pesca més ancestrals, la parella de bou per exemple, desapareix a partir d´aquest moment i es passa a feinejar amb una sola embarcació. A partir dels anys 20 es comencen a introduir els bous a motor. Aquestes eren barques d´unes 30 tones de registre que anaven proveïdes de motors moguts per olis pesats.

Els orígens de la teranyina van també íntimament relacionada amb l´aparició d´aquests ginys i fan recular de manera espectacular la flota del sardinals que, fins a les hores, era l´art que ocupava a més persones. L´acceptació de la teranyina va costar molt i va ocasionar fortes alarmes i recels entre pescadors ja que creien que el seu us acabaria amb tot el peix del mar. En aquells temps, els sardinals que eren els arts de pesca més estesos i comencen la seva progressiva decadència que els portà a la pràctica desaparició en molt poc temps.

A moltes platges, com la de Badalona, eren un tràfec continuu de feina relacionada amb la pesca

D´ençà la introducció dels motors, els pescadors noten una certa disminució en les seves captures i es queixen de “que si hom no hi posa un remei, les barques motores i les peces d´arrossegament acabaran per esgotar el peix de les nostres costes, destruint una riquesa immensa i deixant a la misèria milers de catalans que viuen d´aquesta industria extractiva de la mar”.

L´aparició dels motors també dificulta la feina diària d´avarar i treure les barques cada dia a les platges. Les embarcacions cada vegada és fan més feixugues i l´esforç per treure-les es cada dia més gran. S´usen molt més els animals de tir i apareixen també les casetes de motors per a facilitar aquesta feina. L´arribada dels motors significa també l´aparició de la màquina de xorrar o “maquinilla” fet que facilita molt les maniobres a l´hora de calar o xorrar (llevar) els arts.

Els primers motors eren semidièsels d´un pistó amb molt pocs cavalls. Per instal·lar els motors el primer de tot que calia era reforçar el casc i refer l´estructura per donar-los cabuda. Calia també retocar la popa per a col·locar l´hèlix.

Una troballa inesperada

Els fons marins sempre han estat i són encara, els grans desconeguts. No ens estranya gens que de manera periòdica coneguem noves troballes sobre el descobriment d´espècies fins aleshores desconegudes. Fins i tot, hi ha qui afirma que es coneixen més bé alguns astres o l´univers que no pas els fons marins dels nostres mars i oceans.

El que és més sorprenent, és l’aparició de notícies com la relacionada amb la descoberta d´un gran herbassar de fanerògames a la badia de Roses , relativament a molt poca profunditat. És increïble que avui, en una societat autoanomenada moderna, hagi troballes tant inesperades que ens fan pensar en que la gestió dels fons marins litorals ha estat molt superficial.

El Gram marí (Cymodocea nodosa) és una fanerògama marina amb les fulles més estretes que Posidonia i que forma alguers ben cosntituïts

Certament la comunitat científica coneixia l´existència d´aquest herbassar però ni les suposicions més optimistes podien endevinar que es tractés d´una extensió tant gran. Amb aquesta troballa inesperada s´hauria d´acabar amb la total impunitat que gaudeixen les nombroses embarcacions esportives que fondegen en aquest zona i la dels vaixells de pesca que arrosseguen els seus arts sense escrúpols i malmeten els fons marins.

L´estudi ha estat impulsat per la Direcció General de Pesca i Afers Marítims aquest 2018 i en ell s´ha elaborat una cartografia bionòmica dels fons marí de la badia i s´ha cartografiat un herbassar de Cymodocea nodosa d´unes 800 ha. Segons aquestes dades, l´alguer és el de més extensió de tota la costa catalana i un dels més importants de la Mediterrània Occidental. En el mateix estudi s´han detectat també 136 ha de Posidonia oceanica, 98 ha. de substrat rocós amb algues fotòfiles i 25 ha de fons de precoral.ligen.

Cymodocea nodosa, com la resta de fanerògames marines, té una importància ecològica de primer ordre doncs allotja un elevada biodiversitat i constitueix una zona de cria, de refugi i de reproducció de moltes espècies. La cartografia d´aquests herbassars marins són una eina de molta utilitat pels gestors de projectes i activitats en el medi marí. Així, l´hàbitat que forma aquesta espècie, es considera d’interès per a la pesca d´acord amb la normativa sectorial.

Cartografia dels fons marins de la badia de Roses

La prospecció, s´ha realitzat amb un sonar d´escombratge lateral acompanyat de transsectes per a realitzar observacions “in situ”. S’han cartografiat un total de 3350 ha. des de la punta Falconera a Roses fins a la punta Trencabrassos de l´Escala. Abans de la realització d´aquest estudi, només es tenia coneixement de l´existència d´un alguer de gairebé 200 ha. Això fa que els resultats es puguin considerar com a una veritable sorpresa doncs s´ha quadruplicat la superfície que es pensava que havia.

Els alguers cartografiats són molt densos i les fulles de les plantes tenen fins a mig metre d´alçada formant una veritable teranyina, cosa que indica que l´hàbitat és d´una gran qualitat i està molt ben conservat.

Aquesta troballa ha d´obligar sens dubte, a canviar el model de gestió d´aquesta franja litoral pel que fa al fondeig d’embarcacions. Actualment no existeix cap reglamentació efectiva per aquesta pràctica que s´ha convertit en un “campi qui pugui” sense cap control efectiu. En el mateix sentit s´haurà de regular molt més acuradament la pesca professional, en especial aquells arts i ormeigs que puguin tenir un impacte sobre els fons.

La Costa de l´Alt Maresme

L´Alt Maresme és un ens sense valor administratiu que te una façana marítima que va des d´Arenys de Mar fins a la punta de la Tordera. Una vintena de quilòmetres de costa presidits en tot moment per la silueta immutable del Montnegre. Malgrat que pertanyi a la comarca del Maresme, aquest tros de territori té uns elements que la fan molt més unida als municipis de la Selva marítima.

Un dels elements més destacats de tot aquest recorregut és la presència d´antics búnquers de defensa que romanen immutables al pas del temps i que ens evoquen a un passat que no s´ha de tornar a repetir.

L´itinerari comença a Arenys de Mar, a la platja de la Picordia o primera platja, el sorral a ponent del majestuós port d´Arenys i acaba a la mateixa badia de Blanes. Al llarg d´aquesta navegació resseguirem les poblacions d´Arenys de mar, Canet, Sant Pol, Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat i Blanes.

La costa de l´Alt Maresme és rectilínea i sense gaires refugis en cas de temporal

Entre Arenys de Mar i la punta del Capaspre a Calella, la costa és converteix en un llarg sorral continu que va disminuint la seva superfície a mesura que ens allunyem de l’escullera del port d´Arenys. La continuïtat de les platges només es trenca per la presencia d´alguns espigons entossudits a retenir els sediments i protegir aquells racons i d´alguns afloraments rocosos que intueixen la proximitat a la Costa Brava: les roques Blanques, les roques de la Murtra i finalment la Roca Grossa totes elles coronades per entossudits corbs marins que volen mostrar-se com uns maresmencs més. El petit tram entre la platja de la Roca Grossa i l´inici de la platja de Calella de diversos centenars de metres, és ple d´afloraments rocosos i petites platges presidides pel far de Calella.

Si el port d´Arenys es l´obstacle artificial que reté sediments a la seva banda de llevant, la punta del Capaspre és l´accident geogràfic que també ho fa i crea el gran sorral de Calella, Pineda i Santa Susanna. I, és clar, amb l´inici de la platja de Calella comencen a proliferar els establiments turístics que formen un entramat continu entre els nuclis urbans i els terrenys agrícoles que han sobreviscut.

A llarg de tot els recorregut ens segueix la silueta del Montnegre

A Malgrat de Mar hi conviuen en una harmonia imperfecte hotels, càmpings, polígons industrials i el nucli de la població. Al bell mig de la petita badia que forma Malgrat amb el Pla del Grau hi ha La Pilona, l´únic element que ens evoca un passat on l´activitat econòmica dels malgratencs era molt diferent a l´actual. Abans, punt d´amarrament de nombroses naus amb un tràfec frenètic de materials i avui, convertida en refugi de gavines, gavians, xatracs i corbs marins i en espai de solitud.

Abans d´assolir la punta de la Tordera ens apareix el Pla de Grau, la gran plana deltaica de la Tordera que havia estat el rebost d´aquest racó de territori i que ara, cada vegada més, es veu ofegada en nom d´un mal entès progrés. Aquest és un espai on s´hi barregen els camps i conreus, els erms, els arbrats dispersos, la zona industrial i els càmpings. Aquesta és la més gran extensió agrícola de la comarca.

A l´extrem, la desembocadura de la Tordera amb la barra d´arena que evita el seu ràpid desguàs a mar s’hi crea una llacuna litoral molt interessant des del punt de vista biològic. Avui encara, ens entossudim a obrir aquest barra per a permetre el pas d´aigua. És que no hem entès res.

Finalment, la platja de S´Abanell, el barri dels pins i la badia de Blanes amb Sa Palomera al mig talment com una mona de pasqua.

L´esclop de Venus

Cymbulia peronii és un d´aquells organismes curiosos. El seu aspecte gelatinós i la seva forma de vida pelàgica no fan pensar en cap moment que es tracti d´un mol·lusc gasteròpode. Les observacions d´aquesta espècie se solen confondre amb una posta o amb algun tipus de medusa o similar.

Aquest particular mol·lusc, forma part dels grup dels opistobranquis i, com la majoria de representants d´aquest grup, la seva conquilla s´ha reduït moltíssim. La closca és encara present en estat larvari però desapareix a mesura que evoluciona i es converteix en una pseudoconquilla transparent d´aspecte gelatinós i en forma de càpsula amb els marges dentats i punxeguda a la part anterior que recorden molt a un esclop. Aquesta estructura representa una perfecta adaptació a la vida planctònica. Per un costat és menys densa que l´aigua de mar i ajuda a l´individu a surar i per altre banda, la transparència ofereix un bon camuflatge en aquest medi.

Exemplar viu d´aquest opistobranqui on es pot observar la massa visceral i el matell transformat en ales. Foto: GROC (Grup de Recerca dels Opistobranquis de Catalunya)

El grup dels pteròpodes, conjunt d´opistobranquis on s´inclou aquesta espècie té diversos exemplars que són habituals a les nostres aigües com ara: Cavolinia inflexa, Creseis virgula o Hyalocylis striata.

Aquesta conquilla cartilaginosa de consistència gelatinosa conté al seu interior la massa visceral i el mantell que forma extensions en forma d´ales que ajuden a l´animal en els seus desplaçaments. És per aquesta raó que als exemplars vius s´el anomeni “papallones de mar”, malgrat que aquest mot sovint es fa extensibles a la resta d´opistobranquis. De totes formes la conquilla és la part que més habitualment arriba a la costa.

Malgrat que no té cap nom popular en català, els francesos coneixen a aquesta espècie com a “esclop de Venus” en referència a la forma que té la pseudoconquilla que recorda a aquesta peça de vestir. Cymbulia peronii és un component relativament habitual del macroplàncton gelatinós i és relativament abundant en èpoques de blooms d´aquests tipus d´organismes. En aquests casos les observacions es limiten només a la pseudoconquilla. La part tova de l´animal gairebé mai és visible. Quan el llepó arriba a la costa Aquetes extensions les perd juntament amb les seves parts toves quan les seves restes arriben a la platja.

L´esclop de Venus és la pseudoconquilla gelatinosa que té aquest animal.

Les restes que trobem d´aquesta espècie corresponen bàsicament a aquestes pseudoconquilles que són portades fins a la costa per efecte dels temporals o després d´episodis de mar de fons. Les capsules d´aquest mol·lusc són realment boniques i malgrat que a primer cop d´ull ens fa pensar en un organisme urticant, són estructures del tot inofensives. Les observacions d´exemplars vius és molt més complicada ja que viu en aigües obertes mar endins.

Aquest particular mol·lusc malgrat que pot assolir els vint centímetres de longitud té una mida habitual al voltant de sis centímetres. S´alimenta exclusivament d´organismes del plàncton que atrapa amb els tentacles que posseeix a la boca. Efectuen migracions verticals diàries: de dia viuen a 300 m de fondària i de nit pugen a la superfície a alimentar-se de microplàncton que capturen mitjançant tentacles orals. Constitueixen una important font d’alimentació per als grans depredadors de plàncton com ara els cetacis.

El registre d´observacions d´aquesta espècie es bastant reduït malgrat que és un representant relativament habitual del plàncton gelatinós. Ens mols cassos, el desconeixement és el responsable.