Les salsitxes de frankfurt marines

El Surimi és l´aliment processat marí més popular de tots. El terme surimi, d’origen japonès, significa “múscul de peix picat”. Pel seu aspecte, es coneix popularment amb el nom de “barretes de cranc” malgrat que no inclouen aquesta espècies en la seva elaboració. En realitat es tracta de carn de peix processada, una mena de salsitxa de frankfurt marina.

Però que és exactament aquest producte? Com s’elabora? I és realment saludable?

El surimi té un origen gairebé mil·lenari que s´elaborava artesanalment amb múscul de peix blanc. Es va popularitzar als anys 70 al Japó i una dècada més tard ja era present als supermercats d´arreu del Món. Per obtenir surimi s´utilitzen espècies amb poca sortida comercial i de baix cost a més de restes procedents del procés industrial del filetejat, fet que fa molt difícil conèixer les espècies de peix que s´utilitzen per fabricar-lo.

Les populars barretes de surimi que imiten les potes de cranc.

El Surimi s´elabora amb carn picada de peix que es processa a través de diversos rentats afegint-t’hi diversos additius per aconseguir una consistència gelatinosa, per potenciar el seu gust i per afavorir la seva conservació. Entre aquests productes s´hi troben els fosfats, sals (E450 i E451), midó, edulcorants com el sorbitol (E420), potenciadors del gust com el glutamat monosòdic (E621) i colorants com el carmí (E120) per obtenir la capa superior vermella. També s´hi afegeixen proteïnes de soja, albúmina o proteïna de la llet. Cosa que els fa molt poc recomanables en persones que pateixen processos al·lèrgics a aquests productes. Paradoxalment , no representen cap problema a les persones al·lèrgiques al marisc ja que no en conté.

El seu procés de fabricació és molt semblant al de les salsitxes i embotits això fa que pugui ser fabricat amb diverses qualitats de carn malgrat quer habitualment se solen elaborar amb peix de baixa qualitat, retalls i restes que no tenen sortida d´altra forma.

En la nostra dieta aquest producte l´utilitzem com a complement en amanides, pastes o arrossos. En molts establiments de restauració el surimi forma part de les amanides dels salpicons de marisc i per això hi ha la confusió que està elaborat amb la carn de potes de cranc.

Es tracta d´un producte ultra processat fabricat amb matèries primes riques en proteïnes que han patit nombroses transformacions i que els nutricionistes recomanen evitar al màxim el seu consum.

Un altre inconvenient d´aquest producte és el seu deficient etiquetatge i denominació. Moltes marques el comercialitzen sota la denominació de “tronquitos de mar”, “palitos de mar” “roliitos de mar” o “tronquitos de Alaska”, cosa que porta al consumidor a confusió.

El Mar Menor, el Mar Mort

El Mar Menor amb els seus 180 Km2 és la llacuna litoral salada més gran de tot Europa. Es troba a la regió de Murcia en plena Costa Càlida. Avui, una estreta franja sorrenca totalment urbanitzada separa la llacuna (Mar Menor) de la Mediterrània (Mar Mayor). La seva singularitat ha propiciat que al llarg del seu perímetre s´hi trobin espais naturals únics, de gran interès i una biodiversitat molt interessant.

Fa deu milions d´anys aquesta zona era una gran badia oberta al mar. Els moviments tectònics i el vulcanisme local van originar les actuals illes. La Llacuna, com avui la coneixem és va formar fa dos milions d´anys a partir dels sediments que provenien de la zona coneguda com el camp de Cartagena.

La nefasta gestió que s´ha fet de l´espai des de fa més trenta anys ha menat aquesta albufera al límit de l´abisme. Les darreres pluges torrencials al camp de Cartagena han estat el detonant que ha destapat l´agonia que pateix aquest espai natural. Milers de metres cúbics d´aigua de pluja amb els seus sediments, fertilitzants agrícoles, restes orgàniques i contaminants de tota mena van desguassar fins a les aigües de la llacuna i van produir la mort per asfíxia de milers de peixos.

Imatge captada pel satèl·lit Sentinel-2 el dia 13 de setembre de 2019. Les avingudes produïdes per la “gota freda” aboquen directament al Mar Menor. Foto: Copoernicus

El que ha succeït al Mar Menor no és conseqüència de les pluges torrencials ni de la darrera “gota freda” que ha patit la zona. En realitat, l´arrel del problema rau en la nefasta gestió territorial que s´ha fet d´aquest espai històricament i on hi te molta responsabilitat els diversos executius que han governat la regió de Murcia.

La transformació d´una extensa zona de secà, amb bancals que retenien l´aigua per un regadiu superintensiu hi te molt a veure en el desastre final. L´horta de la regió ha contaminat els aqüífers amb restes d´adobs nitrogenats que tard o d´hora acaben en les aigües del Mar Menor i l´eutrofitzen. Quan augmenta la concentració de nutrients límitants en els ecosistemes marins, els microorganismes del plàncton creixen descontrolats creant una veritable “sopa verda” que esgota l´oxigen dissolt en l’aigua fins a produir la mort per anòxia de peixos i d´altres organismes marins.

Una altra causa de la degradació d´aquets espai tant sensible a les pertorbacions és l´urbanisme salvatge que ha patit la regió i que ha transformat els usos tradicionals del sòl. La llacuna rep també els abocaments de les aigües fecals dels municipis riberencs degut a una xarxa de sanejament infradimensionada i mal dissenyada.

La manga en una imatge històrica i una imatge recent. Foto: Marta Sánchez

La solució de tot plegat és molt complexa, inclús si s´abandonessin les hortes, els nitrats que s´han incorporat històricament als aqüífers que desguassen al mar menor continuarien amb el mateix efecte durant molts anys. Els Mar Menor és un exemple de mala gestió del territori. A escala molt més gran, la conca de la mediterrània es podria convertir en una mena de mar menor si no es gestiona bé.

La solució de tot plegat passa per gestionar el territori tenint en compte la capacitat de càrrega de l´ecosistema. Caldria també un control molt més extensiu dels fertilitzants que usen les explotacions agrícoles i aplicar les directives de la UE relacionades amb l´us de fertilitzants i adobs nitrogenats. Finalment caldria elaborar un veritable pla estratègic de protecció integral del Mar Menor.

Peix sense espina

El peix és un dels aliments més rebutjat en els menús infantils. Fer atractiu el seu consum, sobretot entre els més petits, passa per a trobar espècies amb poca espina. La manca educació que hi ha en aquest aspecte fa que les espines s´hagin convertit en un escull insalvable que fa recular el consum d´un producte sa, necessari i bo i que ens aboca a consumir uns productes de dubtosa qualitat i carregats de problemes que poden afectar a curt termini la nostra salut.

Els experts recomanen el consum de peix entre tres i quatre vegades per setmana. Com a pares caldria educar als infants en aquest fet i acostumar-los a conèixer la gran diversitat d’espècies que es poden consumir i saber menjar-les traient bé treure les espines.

Les barrets de peix cada dia s´estan popularitzant més

Una possible solució seria trobar espècies alternatives amb poca o sense espina. Una tria limitada a molt poques espècies que reduirien la diversitat de la nostra dieta que la farien molt més monòtona i menys interessant i que produiria una sobreexplotació d´aquests recursos pesquers.

Una altre alternativa passa pel consum de les barretes de peix. Productes manufacturats industrialment amb diverses espècies de peix de dubtosa qualitat i que normalment és gairebé impossible conèixer amb exactitud de quina espècie estan elaborades. La comoditat que representa aquest producte en la nostra atrafegada societat les està convertint en una opció cada vegada més utilitzada.

La majoria de barretes de peix que trobem als congeladors dels supermercats estan elaborades amb lluç. Sota aquesta denominació hi ha diverses espècies de lluç de baixa qualitat que provenen sobretot dels caladors de l´Argentina, de Xile, del Senegal i de Namíbia. Espècies capturades per flotes industrials estrangeres amb una despesa d’emissions de CO2 del tot inacceptables, amb mètodes d’extracció que produeixen un elevat impacte sobre el medi i que a més ofeguen la migrada economia de les societats de pescadors locals.

Algunes marques fins hi tot les elaboren imitant la silueta d´animals marins

Malgrat que en les etiquetes posi que es tracta de barretes elaborades amb lluç és gairebé impossible de conèixer amb seguretat de quina espècie es tracta. Fins hi tot es dona el cas en alguna ocasió que el lluç es troba barrejat amb d´altres espècies de menor qualitat.

Però, que contenen exactament le barretes de peix? En el millor dels cassos, el percentatge de peix que contenen no supera el 50%. La resta són diversos tipus de farines i fècules que farceixen el producte. Olis de baixa qualitat, edulcorants i sal completen la llista negra, un còctel perfecte per a una alimentació gens saludable. Si a més de tot plegat hi afegim el fet que les barretes de peix es cuinen normalment fregides, les fa una menja gens recomanable per als nostres infant i joves per l´aparició de furans, substàncies canceroses que es formen a l´hora de cuinar-les.

La barretes de peix són l’opció més fàcil però ni de bon tros és la més saludable. El peix té espines i hem d’educar sobre aquest fet per poder consumir el producte natural, fresc i de proximitat.

Les nostres estrelles

Les estrelles de mar són uns dels organismes més populars dels nostres fons marins. Ja sigui sobre fons rocosos, sorrencs o bé en els alguers, les estrelles hi són freqüents. De la mateixa manera que els eriçons o les holotúries, les estrelles de mar pertanyen al grup dels equinoderms, invertebrats exclusivament marins que es caracteritzen, com diu al seu nom, per tenir espines a la pell.

Els Asteroïdeus o estrelles de mar presenten simetria radial. Normalment amb 5 radis, pentaradial, malgrat que també n´hi ha amb més (entre 6 i 10). La principal característica de tots els representants d´aquest grup és la presència d´un sistema ambulacral amb peus i canals plens d´aigua que els permet moure´s, alimentar-se i respirar. Tots són bentònics.

Malgrat el seu aspecte simpàtic i dòcil, les estrelles de mar són voraços depredadors. S’alimenten especialment de bivalves, gasteròpodes i fins hi tot, d´altres equinoderms que digereixen evaginant l’estómac cap enfora. Usen els peus ambulacrals com a ventoses per a trencar o obrir les closques de les seves preses. Algunes espècies representen un veritable problema en els cultius d´ostres i musclos.

L´estrella vermella és freqüent sobre fons rocosos i alguers

Tenen un esquelet fet amb plaques de carbonat de calci. Malgrat el seu aspecte rígid, són animals enormement elàstics. El cos està format per un disc central del qual surten els braços. A la cara ventral se situa la boca i a la dorsal s´hi troba l´anus i el madreporit, una estructura en forma de placa per on entra l´aigua al sistema ambulacral. El seu cos està ple d’òrgans sensorials que li permeten captar els estímuls ambientals.

La reproducció és externa amb estadis larvaris planctònics en gairebé tots els casos. Tenen sexes separats però també hi ha casos d’hermafroditisme. Una de les característiques principals de les estrelles de mar és la seva capacitat d’auto regeneració, un tipus de reproducció asexual molt particular que les fa úniques. Algunes espècies són capaces de regenerar tot el seu cos a partir d´un únic braç. En aquest sentit, l’àmbit de recerca científica és enorme.

No tenen pulmons, respiren a través de la seva pell amb el sistema ambulacral. Per això és important recordar que quan les observem no convé ni tocar-les ni treure-les de l´aigua ja que a partir de 10 segons fora de l´aigua poden arribar a morir.

Encara és possible trobar en algunes botigues de souvenirs de la costa estrelles de mar assecades que es venen com a objecte de decoració. Una pràctica que convindria eradicar per a canviar la mentalitat que es té d´aquests animals. Alguns, a més, com l´estrella proprada (Ophidiaster ophidianus) està protegida per la llei.

Es coneixen més de mil cinc-centes espècies diferents d´estrelles de mar. Moltes d´elles les trobem als nostres fons. L´estrella de capità petita (Asterina pancerii) és endèmica de la mediterrània i la seva mida es al voltant de 1,5 cm de diàmetre. Viu sobre els fulles de posidònia s´alimenta dels epífits. L´estrelleta (Asterina gibosa) fa només 6 cm i es troba en els alguers i a sota de les pedres. L´estrella de sorra (Astropecten aranciacus i A. Platyacanthus) és típica d’aquests tipus de fons. L´estrella verda (Marthasterias glaciaris) és la de major mida, pot assolir els 80 cm. L´estrella d’espines fines (Coscinasterias tenuispina) pot presentar entre 6 a 10 braços. L´estrella vermella (Echinaster sepositus) és típica de fons rocosos costaners.

Peix de roca

Escórpores, rascasses, cap-roigs, penegals, lluernes, rogers, morenes, congres, neros, anfossos, corballs,…. Formen part d´una orquestra fantàstica plena de solistes que brillen amb llum pròpia al xup xup de la cassola de terrissa sobre els fogons. Com diria en Pla, un autèntic bodegó amb peixos.

Sota la denominació de “peix de roca” agrupem un seguit d´espècies que tenen com a denominador comú el fet de viure sobre afloraments rocosos. Malgrat aquest fet, aquesta classificació es basa més en criteris gastronòmics que no pas biològics , ja que el peix de roca té unes característiques comunes que el fan molt indicat pels “suquets” i pels caldos de peix. De carn molt gustosa i compacte que no es desfà en coure-la, des de sempre una menja humil de pescadors que s´ha convertit en un àpat de luxe en els millors restaurants.

Escórpores, rascasses o caps roig són els reis d´aquest grup. Foto: B.A. Diari Ara

El grup del peix de roca té una sèrie de característiques comunes. Són espècies bentòniques. Solen ser exemplars acolorits. Són espècies molt territorials i de creixement lent. La majoria són solitaris i voraços depredadors. Viuen encauats i rarament formen moles.

La seva carn, malgrat ser excel·lent, presenta moltes espines cosa que dissuadeix als compradors. Alguns com les escorpores i rascasses a més presentes punxes dèrmiques a la seva pell. Aquest petit inconvenient fa que siguin poc preuats en la cuina diària de les llars malgrat la bona qualitat de la seva carn.

No s´ha de confondre el peix de roca amb el peix de sopa. Malgrat que el primer és ideal per a ser bullit, dins el grup del peix de sopa s´hi inclouen espècies de petita mida i que, de per si mateix, no es valorarien gaire però que el conjunt dona un valor afegit al grup. Evidentment algunes espècies del peix de sopa també formen part del peix de roca però no totes les espècies del peix de sopa són espècies de roca.

Gairebé totes les espècies d´aquest grup viuen arran de costa i són capturades, d´un en un, amb arts de pesca artesanals, això fa que siguin exemplars de bona mida i d´una qualitat immillorable una vegada pescats. Els fons rocosos són uns hàbitats on els arts de pesca menys selectius no hi poden treballar amb facilitat i per això les espècies d´aquest grup es solen capturar amb ormeigs molt més selectius i que malmeten molt menys el cos dels animals com a ara els palangres, els tresmalls, les nanses i fins i tot amb pesca recreativa amb arpó.

A le Formigues hi ha un peix de roca excel·lent. Foto: Castell de Ceuró

Precisament la pressió de la pesca submarina és un dels factors claus per entendre la davallada d´aquestes espècies. Malgrat que no hi ha estudis fiables al respecte, l´espoliació que estan patint els fons marins per part dels pescadors recreatius està portant al límit aquest tipus de peix. Una altre factor per entendre la davallada de les espècies de roca es troba en la degradació dels hàbitats litorals per múltiples factors. Sense la recuperació d´aquests hàbitats, no podem pretendre recuperar les espècies de roca.

Tot i el seu elevat valor culinari, en aquest grup també hi trobem espècies amb poc valor gastronòmic o bé difícils de trobar a les peixateries com ara les castanyoles els cabuts o les julioles malgrat que aquestes últimes resulten excel·lents.

Alguns municipis de la costa Brava com ara Begur, des de fa anys promocionen aquest tipus de peix a través de jornades gastronòmiques a voltant del peix de roca.

La Costa de l´ Ametlla (costa nord)

Malgrat que la Costa Brava es consideri el tram de litoral rocós més conegut del nostre país, hi ha d’altres sectors de costa on els afloraments rocosos són destacables i creen un paisatge de primera.

Entre els municipis de l´Hospitalet de l´Infant i l´Ametlla trobem un litoral força espectacular. Es tracta d´un tram rocós amb penya-segats d´origen calcari de baixa i mitjana alçada i molt exposats a l´onatge. La seva naturalesa fa que s´hagin format racons i petites cales que donen al paisatge una singularitat única. En els fons sorrencs de pendent suau es poden observar herbeis de fanerògames marines dels tres generes que hi ha a casa nostra: posidònia, cymodocea i zoostera que protegeixen la costa enfront dels embats de l´onatge.

La franja costanera limita en el seu interior amb alguns municipis i àrees urbanitzades. A la resta, els conreus de secà en especial oliveres o garrofers i una màquia litoral molt ben conservada prenen protagonisme. Arran d´aigua la vegetació és molt variada, als roquissars hi predominen el fonoll marí A les platges s´hi troba una rica i variada vegetació psammòfila.

La fortificació de Sant Jordi d´Alfama

La millor manera de conèixer aquesta costa és amb caiac de mar o bé a través del camí de ronda (GR92) que ressegueix tot aquest tram arran de mar. Aquest recorregut es pot connectar amb el sector entre l´Ametlla i l´Ampolla.

L´únic punt negre de tot el recorregut són les instal·lacions de les centrals nuclears de Vandellòs situades al sud de la platja del Torn a l´inici del recorregut. Aquí, el camí de ronda transcorre per l´interior i guanyant alçada fins ben bé a la punta de l´Almadrava. A partir d´aquí i un cop travessat el municipi de Calafat el GR92 ressegueix la costa al 100 %. EL topònim d´aquesta platja prové de “temps era temps” en aquest indret s´havia col·locat una d´aquestes catedrals del mar. Avui no hi ha cap resta de l´antiga almadrava que va funcionar en aquest punt i la platja està pràcticament urbanitzada.

A partir d´aquest punt la costa és molt més retallada amb nombrosos racons i petites cales que encara guarden els eu encant malgrat l´incipient urbanització que estan patint. Immediatament després de creuar el municipi de Calafat i el seu infumable circuït ens trobem amb el castell de Sant Jordi d´Alfama, una fortificació edificada al s. XVIII segons l´estil francès de Vauvan i a sobre els fonament d´un monestir datat molt abans Pere I va ordenar la construcció de l’antic monestir per protegir els peregrins i combatre les ràtzies dels sarraïns. Avui, aquest indret estratègic forma part de manera irreverent d´un nucli urbanitzat.

Es tracta d´una costa de penya segats baixos d´origen calcari

A partir d´aquest punt ens endinsem en el paradís de les cales de la costa nord de La Cala, el nom popular del municipi de l´Ametlla de Mar. Un tram de costa que no té res a envejar de la arxiconeguda Costa Brava. El litoral d´aquest municipi de gairebé 20 Km compta amb nombroses platges verges i semi verges envoltades d´una màquia mediterrània típica amb garric i margalló i el rerefons de les muntanyes de Vandellós.

Cala Vidre, Cala Forn, Cala Bufador, Cala Mosques, Cala del Torrent del Pi, Cala Xelín, Platja de l´estany Tort, Cala del Llop Marí o Cala Pixavaques en són alguns dels seus exemples abans d´arribar a la Cala. De totes mereix un esment especial la Cala del Torrent del Pi que forma part del que popularment es coneix com a “les tres cales”, una platja verge amb una zona d´aiguamolls molt ben conservats.

Pesca artesanal. Pesca de futur?

Hi ha una certa confusió entre termes que cada vegada utilitzem més quan ens referim al peix que adquirim a les nostres peixateries: peix capturat amb arts de pesca artesanals i peix capturat amb sistemes de pesca industrials o semi industrials. Evidentment aquesta categorització no té res a veure amb que el producte sigui de proximitat o de quilòmetre zero.

El peix artesanal, per definició és sempre producte de proximitat, però no tot el peix de proximitat és capturat amb arts de pesca artesanals. Per exemple, les captures que es realitzen amb els quillats d’arrossegament no es poden considerar artesanals. En tot cas, podríem definir-les com a peix de proximitat capturat amb sistemes de pesca semi industrials.

Els tresmalls, les soltes, el palangre, les nanses, el bolitx, la sonsera, els cadups o les gàbies de marisqueig entre d´altres formen, part d´aquesta categoria que anomenem pesca artesanal.

La pesca artesanal ´´es el futur de la pesca a la Mediterrània

Quan ens referim a la pesca artesanal es vol fer esment a tots aquells sistemes de pesca que capturen el peix a petita escala de manera molt selectiva i amb un esforç pesquer baix. En aquesta categoria, les embarcacions i les tripulacions són també reduïdes i l´organització productiva és de caire familiar. Una altra característica de la pesca artesanal és la poca evolució que han tingut els paranys de pesca al llarg de la història. Només els materials naturals han estat substituït per d´altres sintètics i més eficients.

En la pesca artesanal, la interrelació entre el medi, l´art de pesca, les espècies capturades i els propis pescadors és del tot sostenible. Gairebé sempre es pesquen exemplars per sobre de les talles mínimes i molt poc malmesos per la captura, amb la qual cosa augmenta la seva qualitat. La pesca artesanal és doncs també un tipus de pesca ecològica.

Les pròpies característiques d´aquests tipus d´arts de pesca la fan força vulnerable a les condicions meteorològiques cosa que propicia que, de manera natural, s´estableixin aturades biològiques ja que els propis pescadors no poden sortir quan hi ha mal temps. Els pescadors artesanals, des de sempre, s´han adaptat al ritme de la natura canviant l´art en funció de l´època de l´any i de l´espècie que es vol capturar. Avui, l´Administració encara no entén una pràctica ancestral com aquesta i posa traves als canvis de rols d´aquestes pescadors.

El futur de la pesca passa per la pesca artesanal

Des del punt de vista de la conservació del patrimoni, la pesca artesanal es pot considerar com a un pilar en la identitat de molts pobles mariners. Patrimoni material i de coneixement que han estat transmesos de generació en generació i que ara corren el perill de perdre’s, de la mateixa manera que aquest tipus de pesca està abocada a desaparèixer. En aquest sentit sóc del parer que l´Administració no ha fet prou per protegir aquests arts i ormeigs artesanals i que tot plegat ens està portant, entre d´altres coses, a una pèrdua irreparable de patrimoni mariner.

Les característiques ecològiques de la mediterrània amb una baixa productivitat fa que la pesca de tipus artesanal sigui la que més s´adapti a les condicions naturals del nostre mar. No té cap sentit que els quillats d´arrossegament continuïn espoliant i destruint els fons marins. Caldria però un canvi de mentalitat enorme per a poder respondre a les exigències del mercat només amb aquests sistemes de pesca i creieu-me, si volem continuar tenint pescadors a les nostres platges, llotges i ports en un futur immediat, tot passa per potenciar aquests sistemes de pesca enlloc de posar-hi traves burocràtiques.

Cases de barrets

Les pegellides o barretets, també mal anomenades lapes, són un grup de mol·luscs gasteròpodes prosobranquis marins molt freqüents i coneguts que viuen fortament adherits a sobre les roques litorals on reben els esquitxos de les onades. Arreu dels Països Catalans se les anomena amb altres noms: patellides, papellides, cobertores, capelludes, capellets de pare, orelles de monjo, coques, tapes o xapes.

La conquilla de les pegellides és cònica sense espiralar i a diferència d´alguns gèneres propers com Diodora, Fisurella o Halliotis, no presenta mai orificis en la part superior de la conquilla. L´interior de la closca recorda la porcellana.

Les pegellides són hermafrodites proteràndrics, és a dir, comencen la seva vida com a mascles i als dos o tres anys d´edat, es produeix un canvi de sexe i es converteixen en femelles. Són animals molt territorials que s´alimenten especialment de les algues que rasquen amb la ràdula. Malgrat que a primer cop d´ull semblen organismes fixos, les pagellides fan desplaçaments considerables cercant algues o bé la humitat necessària per a no dessecar-se. Les pagellides exerceixen una considerable pressió sobre les poblacions d´algues litorals. La seva mida oscil·la entre els 30 i els 50 mm de diàmetre.

Les pegellides són organismes frqÜents a la nostra costa rocosa

A les costes mediterrànies, totes les espècies pertanyen al gènere Patella. Les tres espècies que es poden trobar a les aigües catalanes són: Patella rustica, Patella caerulea i Patella ullyssiponensis. La diferenciació d´aquestes tres espècies és complicat i s´ha de fer a través de l´estudi de la part tova del mol·lusc. A nivell de conquilla, hi ha algunes diferències entre elles: Patella rústica presenta una closca alta en comparació a les altres i amb nombroses costelles radials i bandes de creixement concèntric. Patella caerulea té la conquilla molt aplanada amb costelles de diferent mida en general fines. Patella ullyssiponensis closca aplanada amb costelles radials molt visibles.

Les pegellides són espècies comestibles malgrat que molt poc apreciades. Se solen consumir crues acabades d´arrancar de la roca. Com en la majoria de les espècies es mengen crues i tenen un gust intens de mar. En alguns indrets també s´usen com a ingredient per a les paelles. La seva recol·lecció està regulada. Son conegudes des de l´antiguitat. Les seves closques han estat utilitzades en la prehistòria com a recipients.

Patella ferruginosa (Patella ferruginea) extingida de la nostra costa, és una espècie endèmica de la mediterrània que a partir del s XX va desaparèixer pràcticament tota la conca i que avui està en perill d´extinció. Es tracta d´un dels invertebrats més amenaçats de la mediterrània. Avui només es troba a la costa africana, en especial en alguns illots de les illes Chafarines i les illes Habibes.

La principal característica morfològica d´aquesta espècie a nivell de conquilla, són les costelles radials molt ben marcades, l´espai intercostal estret i el marge de la closca dentat.

Des de l’any 1999, aquesta espècie ha estat inclosa en la categoria “En Perill d’Extinció” del Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades. En els últims anys, diferents investigacions han localitzat poblacions d’aquest gasteròpode a l´àrea de Ceuta i a la badia d’Algesiras. Malgrat tot, aquesta modesta pegellida no té el mateix ganxo per la opinió pública que ho pot tenir el linx o bé l´os. Això, però, és una altre historiademar.

Oceanografia domèstica (V): Eutrofització

L´eutrofització és un fenomen originat per l´enriquiment amb nutrients i matèria orgànica en un ecosistema. A primer cop d´ull podria semblar un procés beneficiós però si continua en el temps pot tenir unes conseqüències nefastes pel medi. Aquest procés és especialment sensible en llacs, llacunes i bassals. Té també uns efectes destacables en mars i oceans, especialment si es tracta de conques petites i amb poca renovació d´aigua com ara les badies del Delta de l´Ebre o el Mar Menor.

L´abocament de nutrients en l´aigua provoca un creixement accelerat del fitoplàncton i dels macròfits que va acompanyat d´un augment dels nivells tròfics superiors. L´efecte final és l´anòxia, és a dir, l´esgotament de l´oxigen i la mort de la majoria dels éssers vius afectats. En altres ocasions es produeixen fenomens com ara les marees rojes.

Mapa del Mediterrani on s’indiquen concentracions de clorofil·la en mg/m3, realitzat a partir d’imatges preses pel SeaWIFS durant el mes d’abril de 2004. Les zones blaves són les més pobres, mentre que les àrees vermelles és on hi viuen més algues. Al llarg de l’any hi pot haver diferències importants, però en general les zones de mar obert són molt poc productives, mentre que les àrees costaneres concentren la major part de nutrients i de plàncton.

A nivell oceànic l´eutrofització només té efectes destacables en les aigües litorals. A mar obert, es produeix una dilució d´aquest procés i les conseqüències difícilment són destacables. Malgrat tot, en aigües costaneres és difícil que s´arribi a la anòxia, i el primer resultat és la pèrdua de biodiversitat. En aquests cas l´eutrofització pot modificar les característiques organolèptiques de l´aigua i generar pèrdues en el sector turístic.

En mars i oceans, els processos d´eutrofització queden aturats per uns nutrients que són limitants: els nitrats i sobretot els fosfats. Amb l´eutrofització les concentracions d´aquetes substàncies augmenten i no hi ha cap mecanisme per a limitar el creixement de la biomassa.

La font d´incorporació de fosfats és bàsicament a través dels abocaments domèstics. La gran majoria de detergents contenen fosfats i és per això que les legislacions actuals prohibeixen l’ús de detergents amb aquests agents . Per la seva banda les fonts de contaminació per nitrats procedeixen bàsicament de l´agricultura intensiva.

Els nutrients limitatnts (nitrats i fosfats) són els causants de l´eutrofització

Amb la posada en funcionament de les EDAR, els abocaments de fosfats i nitrats s´ha reduït dràsticament i en conseqüència la qualitat de l´aigua de mar ha augmentat. Malgrat aquest fet positiu, alguns sectors com ara el pesquer, han posat en qüestió aquesta política de sanejament ja que consideren que la disminució dels aquests abocaments és una de les raons per entendre la dràstica disminució de les captures. Una visió esbiaixada d´un problema que és molt més global i on el propi pescador n’és el principal responsable.

Un bon indicador per a conèixer l´estat d´eutrofització es la transparència que es pot mesurar amb el disc de Secchi. També es poden realitzar mesures a partir dels índex de biodiversitat. De totes formes a nivells dels ecosistemes marins és quantifica també la concentració de clorofil·la, que és una mesura indirecta del creixement dels productors primaris.

Un problema concret relacionat amb l´eutrofització es produeix al Mar Menor a Múrcia. Aquesta gran llacuna litoral està patint una creixent eutrofització produïda pels abocaments agrícoles i urbans que produeixen una pèrdua de biodiversitat alarmant i el creixement de determinades espècies oportunistes, com ara les meduses, que aprofiten aquesta alteració. Això però, és una altra històriademar.