La badia de Garbet

La badia de Garbet es troba entre Llançà i Colera, els seus límits naturals són al nord,   l´Illa Grossa de Colera i al sud, el Cap Ras. Orientada al llevant, té platges a ambdós costats. A la banda nord la platja de Garbet i a la banda sud, les Platges del Borró. Des del punt de vista administratiu pertany al municipi de Colera.

Resseguint tota la badia de sud a nord troben un seguit d´illots de forma gairebé continua. A la banda del Cap Ras hi ha L´illa, L´illa Plana i Les conques. El cavall Bernat al fons de la badia. El Caixol i Els esculls d´en Xarandó a la banda de ponent i Els esculls d´en Trullet, L´Illa Petita i L´Illa Grossa a l´extrem més septentrional i que juntament amb el Cap de Lladró assenyalen la veïna badia de Colera.

garbet-1

Garbet és una amable badia situada entre el Cap Ras i l´Illa Grossa

Des punt de vista paisatgístic forma una unitat molt ben definida. Malgrat que els accessos són fàcils, és un territori poc urbanitzat on l’empremta de l´home ha modelat un paisatge amable i ordenat.  Durant molts anys hi va haver en funcionament un baixador a tocar de la mateixa platja que permetia que molts estiuejants de Figueres, Girona i fins i tot Barcelona es poguessin desplaçar fins aquest indret amb transport públic. Penso que hauria  ser una reivindicació exigir a RENFE l´obertura d´aquest baixador els mesos d´estiu i evitar així, molts desplaçaments en vehicles privats.

La platja de Garbet és la més gran de tota la badia, fa gairebé mig quilòmetre de llarg. Està formada per petites graves de tonalitats gris blavoses. És una platja molt familiar amb aigües gairebé sempre transparents. Fins fa pocs anys hi havia un petit càmping i un restaurant. Avui totes dues instal·lacions estan tancades i aquest abandó de l´activitat està produint una ràpida degradació de l´espai.

IMG_20180909_183125

La platja de Garbet és la més important i està ben comunicada.

A la banda de Cap Ras hi trobem una de les joies naturals d´aquest territori, les platges de Borró. Es tracta de tres platgetes: Platja del Borró, el Borró del mig i el Borró d´enfora que conserven intactes els seus valors naturals. La seva etimologia ens evoca la presencia d´aquesta planta (Ammophila arenaria). Aquestes platges també són conegudes com a Platja de les Assutzenes perquè aquesta planta, també coneguda com a lliri blanc (Pancratium maritimum) és força abundant. A les platges del Borró hi ha un sistema dunar molt ben constituït.

borró

Les platges del Borró són la joia natural d´aquesta zona

Garbet és l’únic indret de tota la Costa Brava on encara és possible observar vinyes arran del mar. Aquestes reposen en terrasses molt ben distribuïdes que donen personalitat al paisatge. Aquest tipus de conreu representa a més, una protecció envers el flagell dels incendis forestals. Uns quilometres més amunt, en plena Costa Vermella, les vinyes són un element molt més habitual.

Sota el meu punt de vista, un dels elements més destacats d´aquest entorn són precisament les vinyes que es troben totes al vessant nord de la badia, protegides de la tramuntana. L’explotació vitivinícola és propietat de la Masia Peralada i en les 12 Ha de vinya produeix el Finca Garbet, un excel·lent vi. Això però és una altre històriademar.

Anuncis

L´espet, el parent mediterrani de la barracuda

L´espet (Sphyraena sphyraena) és un peix pelàgic emparentat amb la barracuda. Fins i tot, a casa nostra, alguns també l´anomenen erròniament amb aquest nom. La veritable barracuda però (Sphyraena barracuda) és una espècie molt més grossa que no s´ha descrit encara a la Mediterrània i que és típica de mars tropicals i subtropicals. Malgrat la mala premsa d´aquesta darrera per ser una espècie perillosa que pot atacar als humans, l´espet és un animal del tot inofensiu.

L´espet te un cos allargat, lleugerament cilíndric i aplanat lateralment que, està molt ben adaptat a l´hidrodinamisme. El seu cap és gran amb el musell llarg i punxegut. La mandíbula inferior és lleugerament prominent. Els seus ulls són grossos i molt ben definits. La boca presenta unes dents molt potents.

La meitat dorsal del cos presenta tonalitats de verdoses a gris blavoses amb una vintena de franges transversals més forques. La zona ventral és molt més clara amb tonalitats platejades. Presenta dues aletes dorsals molt ben separades i unes aletes pectorals curtes. L´aleta caudal és grossa i forcada.

Mola d´espets. Foto: CIB Jordi Regàs

Els exemplars juvenils formen moles nombroses, especialment en l´època de migració. Els adults són peixos molt més solitaris. Durant l´estiu s´apropen a la costa i és a partir d´aquesta època i fins al novembre quan es realitzen les majors captures.

La seva mida més habitual està entre els 30 als 50 cm, malgrat que s´han descrit exemplars de fins a un metre i mig. Com fan altres espècies pelàgiques, com ara la llampuga, s´aixopluga en les ombres d´objectes flotants.

És un voraç depredador que s´alimenta de peixos però també d´altres espècies com ara cefalòpodes i crustacis. Cada cop és més abundant a la Mediterrània. El creixement de les seves poblacions està relacionat a l´augment de la temperatura superficial de l´aigua del mar. Així doncs, aquesta espècie podria ser un bon indicador de l’escalfament global. Una altra espècie molt propera, l´espet gros (Sphyraena viridensis), és una espècie tropical que ja és possible trobar en les aigües més calentes de la mediterrània. Aquesta va entrar a la mediterrània des del Mar Roig a través del Canal de Suez.

L´espet es una espècie apreciada pels pescadors esportius. Foto: Adan J Gutierrez

L´espet és una espècie relativament estranya a la majoria de les llotges de peix i per tant, costa de trobar-lo als taulers de les nostres peixateries. Es pot capturar de manera ocasional amb palangres i amb tresmalls però també amb arts d´encerclament i d´arrossegament. En l’àmbit esportiu és una espècie apreciada que es captura sobretot amb el curricà o amb la fluixa. Els pescadors esportius valoren molt aquesta espècie per a la lluita que ofereix.

La seva carn és molt tendra i gustosa. Un cop treta, amb cura, l´espina dorsal queden molt poques espines que un cop netejades deixa uns filets molt nets que es poden cuinar de múltiples formes, això fa que la cuina de l´espet sigui molt rica i variada.

La tortuga i la draga

I mentre uns remenen i xuclen sorra a ritme industrial, la natura, a pas de tortuga, s´entossudeix a retrobar vells camins (Josep Pagès)

Les platges del Maresme estan d´actualitat. Mentre uns no han entès res, d´altres s’esforcen a demostrar que, malgrat tot els entrebancs, les platges són sistemes naturals de primer ordre.

El “ministerio”, com sempre a la seva bola, i a la dels poders fàctics que hi ha darrera de les carretades de milions que a través de subcontractes acaben a la butxaca dels de sempre, amb el pretext que s´han de regenerar les platges, que les platges generen riquesa als municipis i que cada metre quadrat de sorra és un reclam pel sector turístic.

No han entès res. D´ençà el 1987, any rere any, es van abocant milers i milers de metres cúbics de sorra que, irremeiablement els temporals retornen al seu origen. L’obsessió malaltissa de voler una platja continua al llarg de tota la costa del Maresme ha comportat tot aquest desgavell.

La tortuga fent el niu a la platja de Sant Simó de Mataró. Foto: El Xiringuitu

L’única solució mínimament efectiva per a intentar incidir en la regressió de les platges del Maresme passa per fer un gir de 180 en la gestió integral de tota la conca de la Tordera i en la política d´extracció d´aigua del seu aqüífer. S´hauria de garantir un cabal continu en el riu per assegurar l´aport de sediments cap a la seva desembocadura i s´hauria de naturalitzar tota la zona del delta. Paral·lelament a aquests fets, s´hauria d´exigir a tots els ports de la comarca la implementació immediata del sistema de bay pass de sediments del dic de llevant al de ponent (que ja és d´obligat compliment i que es passen pel forro) per assegurar la continuïtat de la dinàmica litoral. Sense aquests dos fets, qualsevol actuació que es faci en el sentit de regenerar les platges està condemnada al fracàs.

Mentre tot això no passa, d´altres s´entossudeixen en demostrar-nos que les platges continuen sent, malgrat tots el intents en sentit contrari, espais naturals i que, malgrat la seva alarmant artificialització, continuen contenint elements naturals de primer ordre.

Mentre la draga xucla la sorra de fons marí a la zona del Port Balís a Llavaneres, una tortuga babaua (Caretta caretta) va fer un niu uns pocs quilòmetres més al sud, a la platja de Sant Simó a Mataró, hi va pondre uns cent ous. Unes setmanes més tard, quan la draga estava treballant a les platges del Garraf, a la platja de la descàrrega de Premià de Mar una altre tortuga babaua feia la seva posta. En ambdós cassos els experts de l´administració s´han fet càrrec dels nius.

La draga davant de la costa de Maresme xuclant sorra. Foto: Jaume Soler

Aquests fets, malgrat que extraordinaris, són cada vegada menys rars a les platges del Maresme. Va ser a partir de l´any 2006 quan es va començar a detectar intents de cria d´aquesta espècie a les platges catalanes, especialment entre els mesos de juny a agost. D´aquests, la gran majoria a platges maresmenques: al 2006 a Premià de Mar, al 2011 a Malgrat de Mar, al 2014 a Calella, al 2017 a Canet de Mar i s´hi ha d´afegir els dos casos esmentats fins ara el 2018 a Mataró i a Premià de Mar.

Els experts creuen que entre les raons per explicar aquests intents en aigües catalanes es deuen al canvi climàtic. Fins fa pocs anys, les platges de la mediterrània oriental (Grècia i Turquia) eren les preferides per acollir les postes de les tortugues babaues. Aquest creixement de les postes en platges del Maresme haurà d´impulsar una gestió integrada de les platges i, evidentment, la regeneració artificial de sorres amb les dragues no hi pot tenir cabuda. Tant de bo, les nidificacions de la tortuga babaua representés la fi de la draga.

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és nit de…

D’uns anys ençà cada vegada més persones trien les platges del nostre litoral per passar la revetlla del solstici d´estiu. La nit de Sant Joan és una nit màgica i sembla que passar-la a la platja connectats amb la natura sigui la millor manera d´acomiadar la primavera i rebre l´estiu. El primer bany purificador de la temporada o veure la sortida del Sol en primer terme en són també les excuses que aboquen cada any més persones a les platges.

Operaris municipals netegen les platges de Barcelona. Foto: Joan Barbosa

Aquest darrer Sant Joan es calcula que només a la platges de la ciutat de Barcelona, més de seixanta mil persones hi han anat a celebrar la revetlla. El que havia començat com a una mena de ritual iniciàtic s’ha acabat convertint en la gran disbauxa dels residus. Només a les platges de Barcelona la revetlla de Sant Joan ha deixat vint tones de residus sobre la sorra, una tona més respecte a l´any anterior. La gran majoria plàstics.

Bona part d´aquests han anat a parar directament al mar incrementant encara més un problema, el dels plàstics al mar, que ja de per si és molt greu. La majoria d´aquests es convertiran, sense poder-hi fer res, en fragments cada vegada més petits que entren en la cadena alimentaria posant en risc les espècies marines, el paisatge idíl·lic de la mediterrània i també, la salut de les persones. Malauradament, els microplàstics ja formen part de la nostra dieta mediterrània.

Aquesta situació és del tot insostenible des de tots els punts de vista. El malbaratament de recursos i la pressió sobre les fràgils comunitats naturals haurien de fer reflexionar a les administracions competents que davant del problema, sembla que l´única línia de treball sigui l´eficiència dels serveis de neteja l´endemà. Les imatges de les platges després de la ressaca de Sant Joan ens haurien de fer caure la cara de vergonya.

La platja de la Nova Icaria l´endemà de la revetlla. Foto: ACN

Cal recordar que les platges són espais naturals i com a tals se’ls ha de reivindicar. Cada vegada són més els ajuntaments que aposten per a la naturalització de les platges incentivant l´establiment de la seva vegetació autòctona o la nidificació de les espècies més emblemàtiques. Malgrat tot, la forta pressió turística fa que, en plena temporada, els serveis estiguin per sobre dels aspectes naturals. És clar, les platges són també una font d´ingressos per les migrades arques dels ajuntaments que no volen perdre aquesta oportunitat.

La imatge de les platges a primera hora del matí del dia de Sant Joan és un espectacle dantesc, milers de llaunes, ampolles, bosses, cartrons, restes de fogueres i de pirotècnia i algun dels afectats pels excessos etílics, inunden el paisatge. Una mostra més del poc civisme de la nostra societat.

Boscos d´algues

Sovint, quan pensem en les algues, ho fem com a organismes de segona i que el seu paper en els sistemes naturals és secundari. La gran majoria d´algues del nostre litoral són els veritables desconeguts. Fins i tot, quan ens fixem en elles creiem que són vegetals.

Un dels gèneres d´alga més interessant de la nostra costa són les Cystoseires. Algues brunes d´aspecte arborescent de fins a 40 cm d´alçada que forma petites bosquines que són, de la mateixa forma que els seus homònims terrestres, grans refugis de biodiversitat i que serveixen com a refugi per a nombroses espècies de peix i petits invertebrats.

A la mediterrània existeixen un gran nombre d´espècies d´aquest gènere i totes són bastant difícils de diferenciar entre elles. A més, el seu gran polimorfisme complica encara més les coses als experts.

Cystoseira mediterranea és l´espècie més comuna a la nostra costa

Cystòseira és una de les poques algues que es troben al litoral català que té nom comú. Se les anomena “pèl sauper” fent referencia  que són l´aliment, entre d´altres, d´aquest peix.

La seva baixa capacitat de dispersió fa que existeixin poblacions aïllades entre si. Aquest fet que afavoreix l´evolució de l´ espècie, és un handicap per a la seva dispersió. Totes les espècies de Cystoseira són típiques d´aigües netes i amb molt poques alteracions.

Cystoseira viu sobre fons rocosos ben il•luminats de la part superior de l´infralitoral. Les diferents espècies d´aquest gènere tenen preferències pel que fa a l´hidrodinamisme. N´hi ha algunes que prefereix llocs molt batuts i d´altres que busquen racons molt calms.

Els hàbitats que forma aquesta espècie representen comunitats altament madures. Si féssim un analogisme amb els hàbitats terrestres, Cystoseira equivaldria al que són els alzinars mediterrànies o a les rouredes, comunitats climàciques, punt i final de la successió ecològica.

Conèixer els hàbitats marins equival a respectar-los

La regressió que ha patit aquesta espècie està relacionada amb la contaminació i l´alterarció de l´habitat i per l´elevada pressió que pateix dels seus depredaores: Saupa (Sarpa salpa) i la garota de mar (Paracentrotus lividus).

Al litoral català les espècies més abundants són Cystoseira mediterranea i Cystoseira compressa. Comunes a gairebé tota la Costa Brava i també als trams rocosos de la Costa Daurada. És molt escassa a la costa central. En aquest cas, es creu que la contaminació de l´aigua abans de les polítiques de sanejament va ser la causa de la seva desaparició. Ara, amb els EDARS funcionat a ple rendiment, les condicions de l´aigua són òptimes per a l´establiment però el fet d´haver desaparegut i la seva baixa capacitat de dispersió fa que sigui molt difícil els seu retorn a la Costa de l´Alt Maresme i del Garraf. S´està estudiant la possibilitat d´afavorir de manera artificial la seva dispersió per a quÈ tornés a ser una espècie freqüent en aquesta zona.

Cystoseira caespitosa es troba en indrets molt ben il•luminats sotmesos a un onatge molt baix. I en basses litorals. Es troba distribuïda des del Tossa de Mar fins al Cap de Creus formant petits claps.

Cystoseira crinita es creia que havia desaparegut del litoral català. Es va tornar a redescobrir en la realització del catàleg dels habitats litorals a alguns punts de a Costa Brava: Badia del Port de la Selva, Cala Montjoi, Cala Estreta i Cala Bona. Aquesta espècie prefereix racons amb onatge més moderat i racons calms. Cystoseira foeniculacea i Cystoseira barbeta, abans existents a Port Lligat i a Roses ja han desaparegut de la nostra costa. Existeixen projectes per a afavorir la dispersió d´aquestes espècies tant vulnerables. Aquests projectes haurien també d´incloure l´afavoriment del creixement Cystoseira mediterrània en indrets on ja ha desaparegut. Això, és però, és una altra històriademar.

Oceanografia domèstica (2): la temperatura

La temperatura, juntament amb la salinitat són les magnituds físiques que permeten caracteritzar l´aigua dels mars i dels oceans. Aquests dos paràmetres son els responsables de la circulació oceànica global que juga un paper cabdal en la regulació del clima de la Terra.

Quan l´aigua s´escalfa disminueix la seva densitat i quan es refreda la densitat augmenta. Aquest fet contribueix a la circulació general a nivell planetari i a la fertilització dels mars i oceans. A l´hivern, l´aigua superficial es refreda més que les masses d´aigua profunda i es produeix una barreja vertical, ja que l’aigua profunda en ascendir ho fa amb els nutrients sedimentats i, aquests arriben a les aigües superficials on hi ha les condicions fòtiques necessàries per a la producció primària.

Bona part de les característiques físiques de l´aigua de la mediterrania es deuen a l´establiment d´una potent termoclina durant l´estiu.

Els raigs del Sol quan incideixen en la superfície de l´aigua s’absorbeixen en els primers metres de la columna i l´escalfen creant-se així un gradient tèrmic entre l´aigua més superficial (més calenta) i l’aigua més profunda (més freda). A més, segons la latitud l´angle d´incidència varia amb la qual cosa hi ha una diferencia tèrmica considerable entre les aigües equatorials (més calentes i menys denses) i les aigües polars (molt més fredes i més denses).

Salinitat i temperatura són doncs els motors dels corrents marins que redistribueixen a més de matèria, energia i calor a nivell global. La dinàmica d´aquests rius dins el mar es vital per als éssers vius i per a la distribució de les grans àrees climàtiques.

Aquest gradient tèrmic entre les capes d’aigua fa que al llarg de la primavera i especialment a l´estiu es formi en les nostres latituds una termoclina estacional molt ben constituïda. La termoclina és una zona amb una gradient tèrmic molt pronunciat que separa la massa superior d´aigua més calenta, de la capa inferior d´aigua més freda. Quan es comencen a escalfar les capes superficials d’aigua a la primavera es comença a formar la termoclina. A l´estiu, amb un increment de la temperatura en capes superiors, la termoclina queda molt ben definida. A la tardor, amb els temporals, aquesta capa es pot trencar i a l´hivern s´arriba a una situació de temperatura constant al llarg de tota la columna d’aigua i la termoclina desapareix.

Distribució de la temperatura en funció a la profunditat a la mar mediterrània. Noteu la diferència entre l´hivern i l´estiu. Il.lustració: Jordi Corbera Fonat: Mar al fons

En aigües mediterrànies a l´estiu, quan es forma la termoclina, en els primers 25 m de profunditat hi ha una diferència tèrmica d´aproximadament 20º C. En aigües superficials la temperatura es situa al voltant dels 22º C mentre que a 25 m de profunditat aquesta és aproximadament de 5 º C. A partir d´aquest punt la temperatura es manté constant al voltant dels 5 a 6 º C. En canvi, en els mesos d´hivern aquesta termoclina desapareix produint-se una situació de temperatura constant al llarg de tota la columna d´aigua al voltant de 6º C

La formació de la termoclina suposa una barrera entre les masses d’aigua situades a immediatament a sobre, més calentes i per tant menys denses i a sota, menys calentes i per tant més denses que pot afectar a la concentració de diversos paràmetres com ara, la concentració d´oxigen, la disponibilitat de nutrients, la sedimentació de les partícules orgàniques o les restes metabòliques i la penetració de la llum al llarg de la columna d´aigua. Tots aquests paràmetres afecten a la producció primària i contribueixen a la baixa productivitat de les aigües mediterrànies.

Treure l’aigua clara

Aquest passat cap de setmana sortint a navegar, m’he trobat al Cap de Norfeu a l’Eduard Marquès que m’ha preguntat sobre la pèrdua de transparència de l’aigua al cap de Creus aquesta primavera. Unes hores més tard, a Llançà, en Rai Puig em feia la mateixa pregunta. Certament durant les més de sis hores de travessia entre Roses i Cervera de la Marenda vaig poder comprovar aquest fet. Fins i tot a Cala Culip, vaig certificar un creixement considerable d’algues verdes oportunistes nitròfiles, senyal inequívoc d’eutrofització.

Aquesta pèrdua de transparència no ha estat un fenomen aïllat d’unes poques hores o pocs dies. D’ençà l’aparició dels blooms de sapes i de barquetes de fa unes setmanes s’està mantenint aquesta situació que es va mantenint al llarg de tota la primavera.

Però, que està passant realment aquest any? La resposta a aquesta pregunta és complexa i es deu a múltiples raons que estan interelacionades entre elles.

Aquest any sembla que l´aigua de la nostra Costa Brava no és tant transparent

La transparència de l’aigua de mar ve determinada per la presència de partícules en suspensió que dissipen la llum del Sol. Aquestes poden ser organismes vius del plàncton o bé matèria en suspensió com ara les restes metabòliques dels organismes planctònics o nutrients que han arribat a la superfície per la barreja vertical a finals de l’hivern.

La primera raó per explicar aquest fet està en el règim de pluges que aquesta primavera ha estat considerable a la zona del Cap de Creus i que ha augmentat en escreix els aports de rius i rieres cap a les aigües litorals.

Per un altre costat, aquest any està sent particularment anòmal pel que fa al règim de tramuntanades. El vent del nord quan incideix a la costa del Cap de Creus disminueix la temperatura superficial de l´aigua fet, que afavoreix la barreja i la dispersió de les partícules en suspensió que es troben a la zona fòtica. Un altre efecte de la tramuntana és el remogut de les aigües que fan les onades que es generen i que fan un efecte renovador de les aigües litorals i contribueix a la dilució de les partícules en suspensió.

L’absència tramuntana ha anat acompanyada per una major d’un règim de vent de component sud, aigües més calentes i carregades de nutrients que, per una banda han contribuït a augmentar la temperatura superficial de l’aigua i per altre costat han augmentat la concentració de partícules en superfície.

Aquesta primavera ha estat excepcional en l´absència de tramuntanes.

La suma d’aquests factors han contribuït a l’estratificació de les masses d’aigua,fet que dificulta la seva barreja vertical i la dilució de les partícules en suspensió. Aquest gradient tèrmic en la columna d’aigua, fa que s’hagi format a inicis de primavera una termoclina molt potent molt abans del que seria “normal”. Com a conseqüència fa que les masses d’aigua que hi ha per sota d’aquesta capa i per sobra es comportin de manera independent per a diferències de densitat.

La termoclina d’enguany fa que les partícules en suspensió: els organismes morts i les deposicions frenin la seva sedimentació i s’acumulin en la capa superior i contribueix a aquesta pèrdua de transparència. A la mediterrània la termoclina es consolida a l’estiu, però aquest any s’ha avançat la seva formació coincidint amb els blooms primaverals.

La costa de Begur

Sens dubte un dels indrets més agrestes de tota la Costa Brava és el tram de costa al voltant del Cap de Begur. Entre la Platja Fonda o platja del Mar Pi i fins a la platja de l’Illa Roja, en total gairebé deu quilòmetres de costa abrupta, de penya-segats imponents i tot presidit pel majestuós Cap de Begur.

A escala geològica es tracta d’una unitat formada per materials cambrians amb trets diferencials amb els seus trams veïns: al nord la platja de Pals amb materials quaternaris i al sud els penya-segats de tonalitats ataronjades formats per granodiorites.

La Costa de Begur és la més Brava de tota la Costa Brava

Aquesta Costa té també una història molt relacionada amb la seva riquesa mineral. En aquest bocí de Costa Brava s’hi va desenvolupar entre finals del S. XIX i principis del S. XX, una activitat minera remarcable per a l’extracció bàsicament de mineral de ferro especialment, però també d’altres minerals. La poca rendibilitat dels jaciments i la inaccessibilitat d’aquest territori per terra va fer que les explotacions mineres acabessin sent abandonades. Avui, les restes d’aquestes antigues explotacions encara es poden veure, algunes d’elles gairebé “a pet d’ona”.

La toponímia de la zona ens evoca a aquest passat relacionat amb la mineria: Rec dels Fanguejadors, Ses Mines, Ses Mines de Plom, Cova des plom entre d’altres. En aquesta costa la toponímia també ens recorda les dificultats que han tingut els navegants i els pescadors: l’Illa de Mal Entrar, Sa Nau Perduda, Es Foraió Negat o S´Encalladora en podrien ser exemples.

El majestuós Cap de Begur és el límit meridional de la tramuntana

El tram comença a la Platja Fonda, una vegada desapareixen els materials geològics de tonalitats ataronjades. La platja Fonda és un paratge rodejat de parets verticals de color gris plom i amb la sorra fosca que li dóna un peculiar encant.
Poca abans del Cap de Begur trobem Es Falcó, també anomenat Sa vinya Espatllada. L’indret és espectacular, els penya-segats, aquí extra plomats, sembla talment que s´hagin de col•lapsar en qualsevol moment. El nom, fa referencia a les restes de parets seques sobre les quals s’hi cultivava la vinya.

Travessat el Cap de Begur, la costa s’obre a la tramuntana. El Cap de Begur, de silueta vertical, és precisament el límit meridional d’aquest vent en l’àmbit litoral. Just darrere del cap, a la base dels impressionants penya-segats de més de cent metres d’alçada s’hi troba Es Degotís on les filtracions d’aigua fan caure una refrescant dutxa gairebé tot l’any. Aquí també és possible visitar Sa Falquerina, una cova d’enormes dimensions on hi havia hagut unes espectaculars estalactites que algú va decidir d’endur-se a casa seva.

A partir d’aquest punt el litoral continua fins a la badia de Sa Tuna on la costa és retallada, amb bastants illots. Sa Tuna comença en la punta d’es Plom i la badia es divideix en dues platges excel•lents, la primera, Sa Tuna i a continuació el paratge d’Aiguafreda.

Sa Falquerina molt aprop de Es degotís

A l’extrem de llevant de la badia de Sa Tuna, hi trobem Cap sa Sal, un dels desastres urbanístics més lamentables de tota la Costa Brava i que, de la mateixa manera que es va fer amb el ClubMed del Pla de Tudela, s’hauria de fer en aquest indret. El complex turístic primer un hotel i avui apartaments de luxe es va construir a sobre d´una de les explotacions mineres més populars de la zona, la Mina Francisqueta.

Després del Cap Sa Sal trobem la Reserva Marina de Ses Negres, unes formacions rocoses i illots d’aquesta tonalitat amb una elevada biodiversitat. La reserva compren les aigües entre el Cap Sa Sal i la punta Ventosa.

Poc abans d’arribar a Sa Riera, molt a prop de la punta de la Creu es poden observar encara restes de galeries que s’explotaven des del mar en condicions bastant precàries. Un cop abandonada l’explotació les galeries van servir per al contraban.

Sa Riera era antigament una platja era molt cobejada pels sardinalers per la riquesa de les seves aigües. Després de Sa Riera i la punta Espínula, abans d’iniciar-se la platja de Pals, s’hi troba la platja de l’Illa Roja. Aquí els colors predominats són el roig i el negre i encara es pot veure les restes d’una explotació minera.

Fragates portugueses a la vista!

aflorament primaveral de plàncton d´aquest any ha estat espectacular i darrera d´aquest han apareguts eixams d´organismes gelatinosos. Al litoral català el llepó ha estat especialment prolífic. Amb aquests fets, els científics pronostiquen un estiu amb una proliferació de meduses sense precedents.

El creixement exponencial de les poblacions de meduses és un primer símptoma del precari estat de salut de l´ecosistema pelàgic. Les meduses són organismes oportunistes que aprofiten les pertorbacions per créixer. L’absència de depredadors d´aquetes i la disminució de les poblacions de petits pelàgics deguda a la sobrepesca representen un còctel perfecte pel creixement d´aquests animals.

Exemplar de Carabel·la Portuguesa avarada a una platja

La proliferació de meduses fa que augmenti la probabilitat que entrin per Gibraltar, espècies atlàntiques com ara la carvel.la portuguesa, fragata portuguesa o borm de vela (Physalia physalis). Aquest any, el regim de vents també ha contribuït a aquest fet. Afortunadament les aigües de la Mediterrània són massa salades i calentes per a la carabel.la portuguesa i un cop entren, no sobreviuen gaires anys.

Caravel.la portuguesa no és exactament una medusa, de fet es tracta d´un hidrozou colonial molt més emparentat amb les barquetes de Sant Pere que no pas amb les pròpies meduses.

Estèticament és un organisme preciós. El seu pneumatòfor és en forma de sac amb tonalitats violàcies i magenta. D´aquest en surten els tentacles que poden arribar a fer fins a trenta metres de longitud on s´hi troben els diversos hidroides que formen part de la colònia amb diverses especialitzacions: defensa, digestió, reproducció, alimentació,…

A les platges de la costa andalusa i de Murcia ja fa uns quants anys que s´han referenciat observacions d´aquesta espècie. Aquest anys caravel.la portuguesa també s´ha observat a les platges del País Valencià i de les Illes Balears. Ara per ara, Catalunya escapa d’aquesta situació per raons geogràfiques, si bé no es descarta la seva aparició especialment a la costa sud. En el cas de la costa catalana, l´arxipèlag balear fa de barrera natural per a l´entrada d´aquesta espècies a les nostres platges.

El pneumatòfor ple de gas l´ajuda a surar

Les seves cèl•lules urticants (cnidoblasts) posseeixen una toxina molt potent. Les picades són extremadament doloroses i poden provocar problemes d´hipersensibilització que en cassos extrems fallada respiratòria, aturada cardíaca i en alguns cassos fins hi tot la mort. Les ferides tenen un aspecte típic de fuetada, costen molt de cicatritzar i es poden complicar amb infeccions sobrevingudes. Entre els efectes sistèmics d´aquestes picades s´inclouen tremolors, febre, nàusees, diarrea, vòmits i convulsions.

En cas de picada de Physalia cal aplicar aigua de mar a la ferida i procurar treure les restes de la medusa sense fregar l´àrea afectada. En aquest cas, l´aigua calent alleuja el dolor. El vinagre, l´alcohol i els bandatges compressius no són aconsellats. UN cop fets els primers auxilis es recomana buscar atenció mèdica urgent. Els experts recomanen tancar les platges al bany en cas de l´albirament d´aquesta espècie.