Cellers submarins

La industria vitivinícola se les empesca totes per millorar la qualitat dels seus productes i alhora oferir nous matisos en els vins ja elaborats. Una de les darreres novetats és la d´envellir els vins a sota l´aigua. Diversos cellers ja s´han apuntat a aquesta nova iniciativa que, segons diuen els entesos, millora l´envelliment del vi i dona un producte diferent que si s’hagués envellit en els cellers convencionals. Així, l´envelliment submarí dona personalitat al vi.

El gran avantatge d´envellir el vi sota l´aigua és que els paràmetres com la temperatura, la pressió, la il·luminació o el nivell d´intensitat sonora es mantenen molt estables. A més, d´altres factors que també hi intervenen en millorar el producte són el balanceig de les ampolles pels corrents marins i la microoxigenació a través del suro del tap. En el cas dels vins submarins s´utilitzen taps de suro més densos i amb major diàmetre que permet segellar molt millor l´ampolla.

A Cala Jòncols són pioners en aquesta modalitat i ja des del 2009 envelleixen fins en els fons marins del Cap de Creus. Ara, nou anys més tard, estan duent a terme un estudi pioner per a identificar de manera científica les propietats del vi envellit a sota l´aigua. En general els vins submergits evolucionen molt més lentament, per això, els vins joves suporten pitjor la immersió que no pas els vins de criança.

Gàbia d´ampolles de vi al fons del mar. Foto: Enrique Talledo/Bodega Crusoe Treasure

Els vins submarins es submergeixen en gàbies especials que donen estabilitat a l´estructura i evita els excessius moviments deguts a les corrents. Aquestes gàbies permeten l´entrada i la sortida d´aigua per homogeneïtzar el conjunt. En aquest sentit, aquetes gàbies submergides creen un biòtop que afavoreix la reproducció de diverses espècies com ara el pop, el congre o els calamars. La confraria de pescadors de Roses ja s´ha fet ressò d´aquest aspecte i treballa en col·laboració amb diversos cellers submarins.

L´envelliment submarí també té la seva versió en aigua dolça. Així, al pantà de Sant Antoni al Pallars s´han realitzat proves experimentals submergint gàbies de vi a 38 m de profunditat durant vuit mesos amb diversos vins de la DO Costers de Segre.

El que segurament va començar com a reclam publicitari s´ha convertit en una manera de potenciar les seves característiques i millorar el producte. Els vins submergits presenten en general major intensitat de color i més brillantor. En els vins blancs es potencien el tons verdosos i en els negres els blavosos. A nivell gustatiu, són productes amb major volum i frescor que els seus homònims terrestres i amb un final molt més iodat. A nivell aromàtic presenten una major intensitat i concentració d´olors.

Arran d´aquestes iniciatives han aparegut experiències per als amants de les coses noves, i és que alguns cellers que submergeixen els seus vins organitzen visites submarines als seus cellers per a recollir l´ampolla de vi i degustar-la a pet d´ona amb un maridatge preparat especialment per a l´ocasió. Un aspecte que crea força curiositat entre els consumidors és que el vi submarí es serveix amb les mateixes ampolles que han estat submergides amb restes orgàniques adherides.

Anuncis

Ahí viene la plaga

“Ahí viene la plaga…”, el cranc blau americà ja és present a tota la nostra costa i en alguns punts s´ha convertit en una veritable plaga.

El cranc blau americà (Callinectes sapidu) s´ha convertit en la nova incorporació exòtica al nostre catàleg de fauna marina. A Europa, va ser documentada la seva presència per primera vegada a principis del s. XX i l´any 2012 va estar citat per primer cop a la zona del delta de l´Ebre i d´aquí s´ha expandit arreu de la costa catalana. Ara ja es fàcil fer observacions a les desembocadures del Ter, de la Muga i del Fluvià.

Es tracta d´una espècie originària de la costa Atlàntica d´Amèrica des del Canada a l´Argentina. Té una bona mida, la closca dels exemplars adults pot assolir 20 cm de costat a costat i poden arribar a tenir un pes corporal d´un quilogram. S´alimenta de mol·luscs, d’altres crustacis i petits peixos. Viu sobre fons fangosos i sorrencs especialment en estuaris. Té un comportament molt agressiu, un creixement ràpid i una elevada taxa de reproducció. Els ingredients perfectes per esdevenir un veritable problema que competeix amb l´espècie autòctona, el cranc comú mediterrani (Carcinus aestuari).

Closques de cranc blau americà que els temporals han portat a la platja de Can Comas al Parc Natural dels Aiguamolls de l´Empordà. Foto: Josep M Dacosta

Al delta de l´Ebre és la zona on ha proliferat més. A la badia dels Alfacs s´ha convertit en un problema molt greu que afecta als mariscadors i als cultius de bivalves. S´han trobat exemplars fins hi tot a la zona de Xerta, cosa que demostra la seva gran adaptació als canvis de salinitat.

La gran diferència entre aquest i d´altres espècies al·lòctones és que el cranc blau americà és molt apreciat des del punt de vista gastronòmic i alhora es pot comercialitzar. La seva carn és excel·lent i de fet, la gran majoria de restaurants de la zona del delta l´han incorporat a les seves cartes.

La bona noticia és que el cranc blau s´ha convertit en un depredador natural d´una altre espècie invasora, el cargol poma (Pomacea maculata). Per contra és un greu problema per les muscleres ja que és un voraç depredador d´aquesta espècie. També està produint greus estralls entre les poblacions salvatges de tellerina i d´escopinya.

Cranc blau americà. Foto: DARP

Una de les claus per al control d´aquesta plaga passa per exercir una forta pressió pesquera sobre ell. Es per això que no ha estat declarat com a espècie invasora i per aquest motiu es pot pescar de manera professional i ser comercialitzat en les llotges. A partir del 2016 la confraria de pescadors de Sant Carles de la Ràpita subhasta aquesta espècie i a l´any següent es van comercialitzar 12.000kg. En aquest sentit la Generalitat ha anunciat la creació d´un comitè de cogestió per a aquesta espècie a la zona del Delta de l´Ebre.

Es pesca de manera accidental amb tresmalls i amb uns ormeigs específics que són els gànguils o les monetes o monots que són línies de gànguils. En aquest sentit es produeix la paradoxa que, en saturar els mercats per excés de captures, el seu preu en llotja disminueix fins al punt que als propis pescadors no els surt a compte anar a pescar perquè les destrosses que els crancs fan en els arts són majors que els guanys que es poden obtenir de la seva captura i venda.

500 Km2

El nou model català de gestió pesquera aprovat recentment dona molt més protagonisme en la pressa de decisions als agents implicats. En aquest sentit, les confraries de pescadors de la demarcació de Girona: Blanes, Palamós, Roses, el Port de la Selva i Llançà han proposat a l´administració la creació d´una àrea vedada de 500 km2 gestionada per ells mateixos sota les directrius dels científics de l´ICM. En aquetes àrees, es crearan comissions permanents per fer-ne el seguiment que funcionaran de manera congestionada.

Arran dels mals resultats en les captures dels pescadors d’arrossegament que s´han produït en els darrers temps, els propis pescadors s´han adonat que cal una mentalitat molt més oberta si es vol continuar treballant en un futur molt proper. El mateix col·lectiu va tenir la iniciativa per implementar aquestes mesures de sostenibilitat i de preservació del recursos i els científics de l´ICM s’encarreguen de fer el seguiment per a mesurar els efectes de les mesures adoptades.

Detall de les diverses àrees de pesca d´arrossegament cogestionades. A sota en verd àrees de captura del lluç, en blau de l´escamarlà i en taronja de la gamba. Font: ICM

Es tracta d´una iniciativa única a la regió mediterrània que potencia les mesures per la preservació des recursos i la sostenibilitat de l´activitat. Amb aquesta proposta es fuig de la concepció tradicional de la explotació dels caladors i s´impulsa una nova manera de fer les coses. L´objectiu final de la proposta és recuperar els recursos pesquers i poder mantenir la viabilitat del sector de la pesca d´arrossegament.

Les zones protegides tenen un elevat valor ja que són àrees de reproducció i d´alevinatge d´espècies amb interès comercial que es troben en l´actualitat molt sobreexplotades i al límit del col·lapse com ara el lluç, el moll, la gamba o l´escamarlà. En definitiva es tracta de fer una gestió diferent dels caladors d´arrossegament que, fins fa poc, se’ls considerava com a àrees de producció il·limitada on els quillats podien feinejar sense treva i on sempre s´extreia recursos.

Ens els 500 km2 d’àrees proposades s´hi troben regions on la pesca està regulada com és el cas de la gamba a Palamós que ja fa uns anys que funciona amb molt d´èxit o la gamba del Cap de Creus de recent incorporació. També s´hi troben regions vedades a l´activitat pesquera com és el cas de la regeneració de l´hàbitat de Blanes-Palamós entre d´altres. La relació de zones regulades i els seus objectius són els següents:

Regeneració d’hàbitat de Blanes-Palamós (37.95 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Regenerar aquests caladors tradicionals i contribuir en la reducció de la pressió en les espècies més sobreexplotades: la maire, el lluç i el rap.

Gestió de l’escamarlà Roses-Palamós (9.16 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Reduir l’impacte sobre les poblacions d’escamarlà amb la creació d’una àrea de no-pesca per a facilitar la seva recuperació.

Gestió del lluç de Roses (51.73 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Protegir el reclutament del lluç i afavorir la reproducció dels adults mitjançant el tancament de forma permanent d’aquesta àrea.

Gestió de la gamba de Palamós (334.13 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Millorar la selectivitat de les captures de gamba mitjançant la regulació de la malla de l´art i la gestió de les zones de pesca.

Gestió de la gamba del Cap de Creus (65 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Gestionar de manera sostenible la pesca d´aquesta espècie de forma consensuada entre les confraries de Roses, Port de la Selva i Llançà.

Tot té un inici: Salvem S´Alguer

Molt abans de les primeres mobilitzacions populars per la protecció i la salvaguarda de la Costa Brava, va aparèixer un moviment ciutadà que va ser el pioner de tots els altres que hi van haver al seu darrera des de “Salvem Castell” fins a SOS Costa Brava ara mateix. Em refereixo a la campanya popular  “Salvem Cala S´Alguer” que durant els anys 70 va reivindicar la protecció d´aquest espai tant emblemàtic de la costa de Palamós.

Hi ha però una gran diferencia entre els diversos moviments populars que s´han anat succeint al llarg dels darrers anys i la campanya Salvem S´Alguer. En els primers, es tracta de mobilitzacions populars en defensa de l´entorn natural i els drets col·lectius de la ciutadania mentre que la campanya Salvem S´Alguer va ser promoguda per a defensar els interessos particulars d´una sèrie de persones que tenien en aquest paratge.

S´Alguer, és avui un dels racons de la Costa Brava que encara ens evoca un passat proper que hem perdut de forma definitiva. La persistència d´aquest racó es deu, en bona mesura, als fets que van succeir fa cinquanta  anys. I aquesta  n´és la història.

A les primeres dècades del s XX, els terrenys de S´Alguer formaven part de la propietat del Mas Juny, un casalot senyorial, a tocar la platja de Castell que en aquells temps era propietat de l’artista Josep Maria Sert. Aquest, va accedir sense  problemes a les peticions d´alguns pescadors per a construir unes noves barraques al costat de les ja existents i que estaven documentades ja al s. XV. Sert pensava fins hi tot, que aquesta proposta  donaria vida marinera a aquest tros de costa.

Les barraques de S´Alguer bran són les darreres que es van construir

A l´any 1942 el Mas Juny va ser adquirit per al família Puig Palau que en els inicis va respectar el pacte verbal que s´havia establert amb l´antic propietari. Poc a poc, les barraques de pescadors es van anar convertint en casetes d´estiueig i es van anar ampliant. S´Alguer es va anar convertint en un lloc de trobada dels palamosins per anar a fer arrossos a l’aixopluc de les barraques i varen començar  les primeres discrepàncies entre els propietaris de les barraques, pagesos i tapers de les rodalies amb  la família propietària de la finca. L´any 1949, la Comandancia de Marina a instàncies dels Puig Palau va enderrocar alguns annexos d´obra nova i el mur de contenció que s´havia  fet per protegir les edificacions dels temporals.

Durant els següents anys, la tensió entre ambdues parts va anar en augment. Mentre uns intentaven legalitzar la seva situació, els altres, molt ben connectats amb el règim feixista, engegaven tota la maquinària burocràtica per expulsar de les seves propietats aquells okupes. Així als anys 60 es van col·locar les fites que delimitaven el domini públic just per darrera de les casetes cosa que significava que passaven a formar part de la legislació de l´estat i el 18 de setembre de 1970 el Ministerio de Obras Públicas atenent  la petició de la Jefatura de Puertos, van considerar les barraques il·legals i van donar un termini de cinc anys per al seu enderroc.

Aquest va ser el punt d´inflexió que va desencadenar la protesta ciutadana. Es van començar a recollir adhesions en contra de la decisió del Ministerio d´enderrocar les barraques i finalment es van recollir 18.000 signatures. Per acabar-ho d’enredar, mentre tot això succeïa, el Ministerio de Educación y Ciencia va promulgar el 15 de setembre de 1972 un decret on es declarava S´Alguer, “paisaje pintoresco”.

Finalment, quan els efectius de Obras Públicas es dirigien cap a S´Alguer per a iniciar l´enderrocament es va produir la mort del general Franco i davant del buit que es produí es va fer marxa enrere  a l´enderroc. Com bé sabeu, La mort del dictador, no va acabar amb el feixisme però va salvar S´Alguer Els Puig Palau però, van continuar amb el seu desfici per  destruir la Costa Brava. Això però, és una altre històriademar.

La festa de l´escuma

Us heu preguntat alguna vegada com és que l´aigua de mar fa una escuma tan característica quan es remou? Contràriament al que alguns pugueu pensar, l´escuma que produeix el mar és un fenomen natural que no suposa cap risc pels usuaris.

La presència d´escumes en aigües litorals és un fenomen associat a determinades condicions meteorològiques, a la presencia de microorganismes de fitoplàncton i a la degradació de la matèria orgànica. Una petita part de les escumes però, es deu a l´activitat humana.

A la costa gallega, tot i estar en una regió amb elevada productivitat, en època hivernal no hi ha grans proliferacions de fitoplàncton, però si de matèria orgànica que és la responsable de la formació d´escumes. Navegant per un mar d´escuma a les Illes Atlàntiques. Foto: M. Pastoriza

Des del punt de vista físic una escuma es defineix com a un tipus de mescla heterogènia que es produeix quan es formen bombolles d´aire a la superfície d´un líquid agitat i sota la presència d´agents escumats que actuen com a tensoactius en la superfície de contacte de l´aigua amb l´aire. Aquestes substàncies atrapen les molècules d´aire i les envolten d´aigua. Així, l´escuma està constituïda per milions de bombolles d´aire que són capturades per l’agitació de l´aigua i es mantenen gràcies als agents tensoactius. Al tenir menys densitat que l´aigua, les escumes ocupen la part superior de la columna formant una capa que pot ser més o menys gruixuda.

Les escumes es generen per processos naturals relacionats amb la degradació de la matèria orgànica del mar i la producció vegetal pròpia del medi marí. El procés de formació de l’escuma s´afavoreix amb l’agitació que produeixen les onades, l´alcalinitat, la tensió superficial i la quantitat de substàncies orgàniques dissoltes en l’aigua de mar i la temperatura.

La Mediterrània, especialment quan està agitada, forma escumes.

Normalment la formació d´escuma està relacionada amb la producció primària que comporta l´aparició de substàncies dissoltes en l´aigua com ara carbohidrats i proteïnes, lignines, greixos o bé productes de la degradació dels organismes que formen part del plàncton i que actuen com a agents escumants. Segons això, la composició de l´escuma varia segons el lloc i l’activitat biològica de cada indret. Les substàncies contaminants que s´aboquen al mar contribueixen també en la formació d´escumes ja que els microorganismes hi creixen millor, augmenten la densitat de l´aigua i fan mantenir l´escuma més temps. Durant la primavera i la tardor és quan la productivitat del mar és més elevada i és en aquests períodes quan la formació d´escumes és més freqüent.

Tot i que la formació d´escumes és un fenomen natural, la seva aparició determina la percepció que es té sobre la qualitat de l´aigua i té conseqüències negatives en el sector turístic. En aquest sentit caldria educar als usuaris de les platges sobre el significat les l´escuma a les aigües de bany.

En els estudis que s´han realitzat sobre aquest tema s´ha vist que un dels microorganismes relacionats amb la formació d’escumes són les microalques del gènere Phaeocystis. Les proliferacions massives d´aquest organisme del fitoplàncton s´ha relacionat amb la formació d´escumes a la Mediterrània, al mar de Nord o la costa de Nova Gal·les del Sud convertint-se en una veritable festa de l´escuma.

Peixos Plans

Els pleuronectiformes o peixos plans són un taxó nombrós que agrupa una gran varietat d’espècies adaptades a la vida bentònica. La principal característica dels representants d´aquest grup és que presenten el cos molt comprimit amb una marcada asimetria que té el seu màxim exponent en la regió cefàlica. Les larves encara presenten simetria com a adaptació al medi planctònic on viuen. A mesura que avança el seu desenvolupament té lloc la metamorfosi i un dels dos ulls emigra cap al flanc oposat i es convertiran en éssers asimètrics.

La forma del cos és ovalada o romboïdal depenent del grup. El cos presenta un costat que reposa sobre el fons que, és pla i sense pigmentar. El costat superior o zenital conté els ulls i es pigmentat. Segons si la cara zenital és la dreta o l´esquerra es parla de formes dextrogires com el llenguado o levogires com la palaia, la bruixa, els rèmols o el tacó.

Les diverses espècies d´aquest grup tenen una elevada importància econòmica i són molt apreciades entre els consumidors. Es capturen especialment amb arts d´arrossegament i amb tresmall. Alguns com el turbot, es crien i s´engreixen de manera intensiva en centres d’aqüicultura.

Principals espècies de pleuronectiformes. Font: Museu de la Pesca

Les espècies de pleuronectiformes més abundants als nostres mars són: la palaia, la bruixa, el rèmol, el turbot, el tacó, la peluda o el llenguado.

La palaia (Citharus linguatula). Presenta el cos de color bru recobert d´escates romboides molt visibles. La boca és gran i una mica protràctil. Te un elevat interès comercial. Mesura entre els 10 a 15 cm.

La bruixa. Sota aquesta denominació hi ha dues espècies Lepidorhombus boscii i Lepidorhombus. whiffiagonis molt fàcils de diferenciar. La primera presenta dues taques fosques als extrems de l´aleta dorsal i dues a l´anal i per la qual cosa s´anomena bruixa de quatre taques. El cos té forma ovalada amb tonalitats gris marronós molt clar. És segurament l’espècie de peix pla més popular a les peixateries i sovint el seu origen és de fora de la mediterrània.

El rèmol és una espècie de cos alt i romboïdal. Existeixen dues espècies de rèmols que sovint es confonen. El rèmol ver (Scophthalmus rhombus) i el turbot (Psetta maxima). La coloració és molt variable i depèn del tipus de fons on viuen. Els rèmols són peixos de bona mida, entre 40 a 50 cm amb un gran interès econòmic. La seva carn és molt gustosa. La principal característica que diferencia ambdues espècie està en que el turbot té el cos recobert de tubercles ossis mentre que el rèmol ver te la pell llisa.

El llenguado és una de les espècies que pateix més frau en la seva comercialització

El tacó (Bothus podas). De mida petita, molt saborós però amb molta espina. Per tot plegat es tracta d´una espècie poc valorada malgrat que la seva carn es excel·lent. La seva pell és gruixuda i fosca amb taques arrodonides més clares. El tacó presenta els ulls molt separats entre ells.

El llenguado (Solea vulgaris). El més conegut i potser més apreciat dels peixos plans. La seva carn és molt fina i preuada. Cos ovalat i ulls i boca petits en comparació amb la resta del cos. Coloració de color gris marronós amb diverses tonalitats que depenen del tipus de fons. Sota aquest nom es comercialitzen un gran nombre d´espècies diferents que provenen de tot el Món. El frau es encara més gran quan es comercialitza en filets.

La peluda (Arnoglossus thori) i la llengua (Symphurus lihgulatus i S. nigrescens) són petits peixos plans poc valorats i que sovint els trobem barrejats en la morralla.

Reserva de la Biosfera?

La Diputació de Girona, la Universitat de Girona (UdG), la Fundació Mar i les administracions locals són els principals agents implicats amb l´objectiu d´obtenir la declaració de la Costa Brava com a Reserva de la Biosfera de cara al 2020. Aquest reconeixement internacional de gran prestigi és concedit pel programa MAB sobre l´Home i la Biosfera de la UNESCO. Aquest, prioritza en els territoris guardonats, la conservació del paisatge, el valor natural dels ecosistemes i la sostenibilitat de les activitats humanes.

En l’actualitat, a tot el món hi ha gairebé 700 reserves de la biosfera, 48 de les quals són a l’estat espanyol i d´aquestes, dues al nostre país: el Montseny i les Terres de l´Ebre. La Diputació de Girona s´ha posat al capdavant del projecte per aconseguir aquest reconeixement i a hores d´ara està, preparant tota la documentació necessària per a ser presentada a la seu de l´UNESCO. Poder optar a ser reserva de la biosfera comporta, tal i com detalla la pròpia UdG, “mantenir i millorar la qualitat de vida de la població, garantir el futur de les noves generacions i contribuir a crear un món en un entorn ecològic de qualitat”.

Els promotors de la iniciativa s’han reunit amb els setanta municipis de les dues comarques empordaneses i de la Selva, que passarien a formar part de la reserva, en cas que la UNESCO acabi donant el vistiplau. La candidatura compromet els municipis de la Costa Brava a impulsar mesures que afavoreixin la sostenibilitat del territori i s´hauran de consensuar i definir les accions que s´hauran de prendre per aconseguir aquests objectiu.

Els punts calents de la Costa Brava. Com es pot optar a ser reserva de la biosfera? Font: SOS Costa Brava

Però, com es pot optar a aquest distintiu que premia els valors paisatgístics, naturals i culturals sense cap canvi en les polítiques urbanístiques ni en els plantejaments territorials globals?

Les polítiques urbanístiques i d´ordenació del territori que s´estan duent a terme a la Costa Brava van en sentit contrari al programa MAB de la UNESCO. D´uns temps ençà diversos consistoris d´aquest territori han recuperat plans i plantejaments urbanístics de l´època del “campi qui pugui” i els pretenen desenvolupar sense cap modificació en ple segle XXI.

És compaginable aquest model de segones residències i d´urbanitzacions amb el programa MAB? És compatible en una reserva de la biosfera portar els recursos hídrics al límit? La urbanització de la platja de Pals que desenvolupen un plantejament urbanístic de l’any 1986. La urbanització d´Aiguafreda a Begur, recuperant un plantejament del Pla d´Urbanisme de 1975 en terrenys d´elevat pendent i amb un impacte paisatgístic enorme. La urbanització de la pineda d´en Gori a Palamós amb un elevat impacte visual. La urbanització de Cala Morisca a Tossa inclosa en l´antic pla parcial dels anys 90 o el xalet construït al Golfet , en són alguns exemples. Malauradament la llista és molt més llarga.

És possible rebre el guardó mentre es continuen ampliant ports esportius? Com ara la Marina de Port d´Aro o el Pla Especial del Port de Palamós.

Una reserva de la biosfera és un territori on es potencia la nàutica recreativa i on, amb total impunitat, les embarcacions fondegen de manera indecent mentre que els responsables dels Parcs Naturals fan els ulls grossos? Això passa durant tot l´estiu a Cala Culip o Cala Taballera al Parc Natural del Cap de Creus a Cala Estreta a l´Espai d’Interès Natural, Castell – Cap Roig i a Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

Allargar carreteres trinxant el territori és compatible amb els objectius de les reserves de la biosfera? L´ampliació de la C-32 fins a Lloret sembla que es vulgui fer al servei dels especuladors de sempre.

És possible ser una reserva de la biosfera mentre es continuen explotant fins als límits els recursos? A la Costa Brava es prossegueixen tramitant estudis prospectius per a l´extracció de gas i petroli. A la Costa Brava es continua extraient corall vermell malgrat que aquesta espècie es troba en estat crític a causa de la seva sobreexplotació.

És possible tant de cinisme en els nostres representants públics?

Els temps estant canviant

És ben cert que el sector pesquer a casa nostra està sotmès a una profunda crisi que pot afectar fins i tot la seva viabilitat futura. També és del tot correcte comentar que aquest mateix sector, empès per la greu situació en la que es troba immers, està experimentant un seguit de canvis que pretenen reflotar-lo i donar-li esperances de futur. Tampoc seria erroni afirmar que, durant molts anys, els que tenien més força a les confraries no volien ni sentir a parlar d’escoltar les opinions de la comunitat científica o les entitats mediambientalistes.

Els mals temps pel que passa el sector està propiciant un canvi de mentalitat entre els responsables que està removent els valors dels més refractaris on durant molts anys han tractat el sector com un “coto” privat.

El nou àmbit normatiu pretent reflotar el sector de la pesca d´arrossegament

Les confraries, en conseqüència es mostren més disposades a obrir-se i a reconèixer els seus errors. En aquest sentit, és freqüent que s´estableixin sinèrgies positives entre elles, l’ administració, els centres d´investigació pesquera i el sector ambientalista.

En aquest sentit, el govern ha publicat el decret de governança de la pesca que permet regular l´activitat pesquera a través de plans de cogestió. D´aquesta forma es vol arribar a una pesca sostenible i econòmicament viable. Es tracta de la legislació pesquera més avançada de d´Europa i capdavantera al món.

El nou àmbit normatiu s´emmarca en l’Estratègia Marítima de Catalunya que pretén impulsar els sectors relacionats amb el medi marí. En el cas de la pesca es basa en experiències ja existents com ara la cogestió del sonso al Maresme o la de la gamba a Palamós que ha demostrat que han estat experiències d´èxit on a més de beneficiar-se els pescadors, el recurs està molt més regulat i controlat.

Cal un canvi radical en la mentalitat dels responsables d ela pesca d´arrossegament

La gran novetat és que a partir d´ara, la pressa de decisions que afectin al sector pesquer i als recursos marins es prendran de forma horitzontal i participativa entre tots els agents implicats. A partir de la publicació d´aquest decret, els dies de pesca per espècies i modalitats pesqueres o les possibles vedes entre d´altres les decidiran aquests comitès de cogestió. Veurem si tot plegat té continuïtat o bé es tracta d´un altre “fer volar coloms”.

El més lamentable de tot plegat és que aquest canvi de mentalitat s´ha produït, en alguns, de manera obligada en veure que la viabilitat de la pesca i la seva poltrona estava en joc. Molts d´aquests que es mostraven reticents o bé estaven en total desacord amb aquells pescadors que fa anys ja pronosticaven que el camí a seguir hauria de ser el que ara s´inicia. Avui, aquests primers visionaris han hagut d’abandonar la seva forma de vida per dedicar-se a altres camps mentre que els que “han canviat de camissa” ara s´omplen la boca de sostenibilitat. Això però, és una altre històriademar.

I com deia el poeta, és que els temps estant canviant.

La badia de Garbet

La badia de Garbet es troba entre Llançà i Colera, els seus límits naturals són al nord,   l´Illa Grossa de Colera i al sud, el Cap Ras. Orientada al llevant, té platges a ambdós costats. A la banda nord la platja de Garbet i a la banda sud, les Platges del Borró. Des del punt de vista administratiu pertany al municipi de Colera.

Resseguint tota la badia de sud a nord troben un seguit d´illots de forma gairebé continua. A la banda del Cap Ras hi ha L´illa, L´illa Plana i Les conques. El cavall Bernat al fons de la badia. El Caixol i Els esculls d´en Xarandó a la banda de ponent i Els esculls d´en Trullet, L´Illa Petita i L´Illa Grossa a l´extrem més septentrional i que juntament amb el Cap de Lladró assenyalen la veïna badia de Colera.

garbet-1

Garbet és una amable badia situada entre el Cap Ras i l´Illa Grossa

Des punt de vista paisatgístic forma una unitat molt ben definida. Malgrat que els accessos són fàcils, és un territori poc urbanitzat on l’empremta de l´home ha modelat un paisatge amable i ordenat.  Durant molts anys hi va haver en funcionament un baixador a tocar de la mateixa platja que permetia que molts estiuejants de Figueres, Girona i fins i tot Barcelona es poguessin desplaçar fins aquest indret amb transport públic. Penso que hauria  ser una reivindicació exigir a RENFE l´obertura d´aquest baixador els mesos d´estiu i evitar així, molts desplaçaments en vehicles privats.

La platja de Garbet és la més gran de tota la badia, fa gairebé mig quilòmetre de llarg. Està formada per petites graves de tonalitats gris blavoses. És una platja molt familiar amb aigües gairebé sempre transparents. Fins fa pocs anys hi havia un petit càmping i un restaurant. Avui totes dues instal·lacions estan tancades i aquest abandó de l´activitat està produint una ràpida degradació de l´espai.

IMG_20180909_183125

La platja de Garbet és la més important i està ben comunicada.

A la banda de Cap Ras hi trobem una de les joies naturals d´aquest territori, les platges de Borró. Es tracta de tres platgetes: Platja del Borró, el Borró del mig i el Borró d´enfora que conserven intactes els seus valors naturals. La seva etimologia ens evoca la presencia d´aquesta planta (Ammophila arenaria). Aquestes platges també són conegudes com a Platja de les Assutzenes perquè aquesta planta, també coneguda com a lliri blanc (Pancratium maritimum) és força abundant. A les platges del Borró hi ha un sistema dunar molt ben constituït.

borró

Les platges del Borró són la joia natural d´aquesta zona

Garbet és l’únic indret de tota la Costa Brava on encara és possible observar vinyes arran del mar. Aquestes reposen en terrasses molt ben distribuïdes que donen personalitat al paisatge. Aquest tipus de conreu representa a més, una protecció envers el flagell dels incendis forestals. Uns quilometres més amunt, en plena Costa Vermella, les vinyes són un element molt més habitual.

Sota el meu punt de vista, un dels elements més destacats d´aquest entorn són precisament les vinyes que es troben totes al vessant nord de la badia, protegides de la tramuntana. L’explotació vitivinícola és propietat de la Masia Peralada i en les 12 Ha de vinya produeix el Finca Garbet, un excel·lent vi. Això però és una altre històriademar.

L´espet, el parent mediterrani de la barracuda

L´espet (Sphyraena sphyraena) és un peix pelàgic emparentat amb la barracuda. Fins i tot, a casa nostra, alguns també l´anomenen erròniament amb aquest nom. La veritable barracuda però (Sphyraena barracuda) és una espècie molt més grossa que no s´ha descrit encara a la Mediterrània i que és típica de mars tropicals i subtropicals. Malgrat la mala premsa d´aquesta darrera per ser una espècie perillosa que pot atacar als humans, l´espet és un animal del tot inofensiu.

L´espet te un cos allargat, lleugerament cilíndric i aplanat lateralment que, està molt ben adaptat a l´hidrodinamisme. El seu cap és gran amb el musell llarg i punxegut. La mandíbula inferior és lleugerament prominent. Els seus ulls són grossos i molt ben definits. La boca presenta unes dents molt potents.

La meitat dorsal del cos presenta tonalitats de verdoses a gris blavoses amb una vintena de franges transversals més forques. La zona ventral és molt més clara amb tonalitats platejades. Presenta dues aletes dorsals molt ben separades i unes aletes pectorals curtes. L´aleta caudal és grossa i forcada.

Mola d´espets. Foto: CIB Jordi Regàs

Els exemplars juvenils formen moles nombroses, especialment en l´època de migració. Els adults són peixos molt més solitaris. Durant l´estiu s´apropen a la costa i és a partir d´aquesta època i fins al novembre quan es realitzen les majors captures.

La seva mida més habitual està entre els 30 als 50 cm, malgrat que s´han descrit exemplars de fins a un metre i mig. Com fan altres espècies pelàgiques, com ara la llampuga, s´aixopluga en les ombres d´objectes flotants.

És un voraç depredador que s´alimenta de peixos però també d´altres espècies com ara cefalòpodes i crustacis. Cada cop és més abundant a la Mediterrània. El creixement de les seves poblacions està relacionat a l´augment de la temperatura superficial de l´aigua del mar. Així doncs, aquesta espècie podria ser un bon indicador de l’escalfament global. Una altra espècie molt propera, l´espet gros (Sphyraena viridensis), és una espècie tropical que ja és possible trobar en les aigües més calentes de la mediterrània. Aquesta va entrar a la mediterrània des del Mar Roig a través del Canal de Suez.

L´espet es una espècie apreciada pels pescadors esportius. Foto: Adan J Gutierrez

L´espet és una espècie relativament estranya a la majoria de les llotges de peix i per tant, costa de trobar-lo als taulers de les nostres peixateries. Es pot capturar de manera ocasional amb palangres i amb tresmalls però també amb arts d´encerclament i d´arrossegament. En l’àmbit esportiu és una espècie apreciada que es captura sobretot amb el curricà o amb la fluixa. Els pescadors esportius valoren molt aquesta espècie per a la lluita que ofereix.

La seva carn és molt tendra i gustosa. Un cop treta, amb cura, l´espina dorsal queden molt poques espines que un cop netejades deixa uns filets molt nets que es poden cuinar de múltiples formes, això fa que la cuina de l´espet sigui molt rica i variada.