Deserts submarins

El canvi climàtic ens està desertitzant la Terra. Àrees avui fèrtils i productives es van convertint en erms desproveïts de sòl. D´aquí a la desertització només hi ha un pas. Bona part de la conca mediterrània corre el perill de convertir-se en una àrea desèrtica o semi desèrtica en molt pocs anys. Malauradament, en els mars i oceans més propers està succeint un efecte molt semblant. Són els deserts submarins o blancalls que s´estan estenent cada vegada en mars temperats com la Mediterrània i que un cop apareixen la seva recuperació és prolongada i dificultosa.

Però, què són exactament els deserts submarins? Són espais rocosos, de poca fondària i ben il·luminats on les condicions són favorables per al desenvolupament de les poblacions d´algues perquè formin boscos submarins, i on aquetes han desaparegut. En la roca quasi nua d´aquetes àrees s´hi desenvolupen especialment les garotes. Els deserts submarins no tenen res a veure amb el paisatge submarí sorrencs desproveït de vegetació i que ocupa grans extensions per la desaparició de les fanerògames.

Els deserts submarins s´estan estenent cada vegada més a les nostres latituds. Foto: CCMA

Les garotes són una espècie clau en el funcionament dels fons rocosos ben il·luminats. Se les considera els herbívors més voraços en mars temperats. Són capaços d´alterar les comunitats d´algues fins a fer-les desaparèixer com passa en molts punts de la mediterrània. La situació s’agreuja encara més per la desaparició de les espècies depredadores de les garotes.

El paisatge submarí entapissat d´algues a la mediterrània no es molt esplendorós, però malgrat aquest fet aquesta cobertura és vital per afavorir la biodiversitat i la sostenibilitat ja que són la base de la cadena alimentària. Al perdre la coberta d´algues perdem el flux d´energia que circula a través de les cadenes tròfiques. Els boscos d’algues són també punts on s’absorbeix CO2 i es produeix O2, un simple mecanisme natural per reduir els efectes del canvi climàtic.

Entre les causes principals de la desertització dels fons d´algues hi ha la proliferació de les garotes i la sobrepesca de les espècies de roca, depredadores dels eriçons com ara els sards, les orades o les julioles i que fa que les poblacions de garotes estiguin controlades. En bona mesura els responsables d´aquest fet són els pescadors recreatius, tant a canya com submarins, la contaminació de les aigües litorals o l´entrada d´espècies invasores. A la mediterrània oriental, els deserts submarins els formen les espècies invasores que entren a través del Mar Roig i el Canal de Suez.

La garota és el principal responsable d´aquest fenomen

La importància creixent d´aquest desertització submarina ha portat als científics a detectar i fer el seguiment d´aquestes àrees a casa nostra. Un projecte de ciència ciutadana per a mesurar l´abast de la problemàtica. Un estudi sobre la seva evolució i finalment estudiar propostes de gestió i recuperació dels boscos d´algues.

Els estudis que s´han fet fins ara sobre aquesta problemàtica ha descobert que la por que tenen les garotes vers els depredadors és clau per a la salut dels boscos d’algues submarins. Els investigadors van poder constatar la resposta de les garotes en àrees amb i sense depredadors i van arribar a la conclusió que la presència d´aquests depredadors limita la capacitat de les garotes a sobrepasturar aquests fons.

Anuncis

Oceanografia domèstica (IV): Perquè l´aigua és líquida?

L´aigua és la substància més abundant de la Terra, forma els mars i els oceans. El seu cicle determina el clima i els processos vitals. La seva presència és essencial per entendre l´origen de la vida, la seva evolució i el seu manteniment a la Terra. La molècula d´aigua H2O és sens dubte la formula química més famosa de totes.

Quan parlem d´H2O ens estem referint a la molècula d´aigua. Aquesta està formada per dos àtoms d´hidrogen i un àtom d´oxigen units per mig d´enllaços químics covalents. La molècula d´aigua és la mínima expressió de l´aigua, és a dir, la part més petita d´aigua que continua mantenint les propietats d´aquesta.

Entre les propietats de l´aigua destaca el fet que és líquida a temperatura ambient, però, us heu preguntat alguna vegada perquè l´aigua és líquida? I més tenint en compte que d´altres substàncies amb una estructura molecular molt semblant com ara el CO2, el SO2 o el NO2 són gasos.

La clau per entendre aquest fet rau en la disposició espacial dels tres àtoms que es troben en la seva molècula. Els dos àtoms d´hidrogen formen entre ells un angle d´uns 105º i al seu vèrtex s´hi troba l´àtom d´oxigen. Amb aquesta disposició, la molècula té una major electronegativitat al costat on es situa l´àtom d´oxigen, més gros i amb una major força d´atracció del nucli vers l´electró de l´hidrogen. Per la seva banda, els nuclis d´hidrogen queden desproveïts parcialment dels seus electrons i manifesten una càrrega elèctrica positiva deguda a la presència del seu únic protó. Aquesta estructura tridimensional de la molècula d´aigua fa que es comporti com a un dipol, és a dir, de la mateixa manera que un imant. El pol positiu està a la regió de la molècula on hi ha els àtoms d´hidrogen i el pol negatiu on hi ha els àtoms d´oxigen.

 

És precisament l’estructura dipolar de l´aigua la que permet que entre els dipols es formin unions a través de ponts d´hidrogen, la càrrega negativa de l´oxigen exerceix una certa atracció sobre la càrrega positiva del dos àtoms d´hidrogen i es formen aquestes unions. Aquests ponts d´hidrogen són bastant febles però permeten que les molècules dipolars d´aigua formin entre elles grups i es crein agregats amb una major massa molecular que confereix a l´aigua les mateixes propietats que els fluids, i fa que l´aigua es comporti com a líquid.

Aquesta estructura reticular de les molècules d’aigua és la raó per la qual aquesta substància és líquida a temperatura ambient si la comparem amb d´altres substàncies que tenen una estructura molecular molt semblant. Si l´aigua no tingués aquesta dipolaritat no es podrien formar els ponts d´hidrogen entre les molècules i seria un gas també.

Els ponts d´hidrogen són també els responsables per entendre el comportament anòmal de l´aigua en relació a algunes de les seves propietats com ara la seva tensió superficial o la dilatació que pateix quan aquesta solidifica i per això el gel és menys dens que la aigua líquida i els icebergs suren en l´aigua de mar. Això però és una altre històriademar.

La platja d´Argelers

Al nord de Cotlliure i ja en el terme d´Argelers, es troba un indret anomenat el Racó. En aquest punt acaben els contraforts de les Alberes que formen la costa vermella i comença un immens sorral continu durant centenars de quilòmetres. És la façana litoral de la plana del Rosselló, les platges d´Argelers, de Sant Cebrià, de Canet del Rosselló, del Barcarès i de Leucata són les més conegudes d´aquest troç de costa sorrenca amb un seguit de llacunes litorals que donen una personalitat única al paisatge.

La Costa del Rosselló és avui una àrea turística de primer ordre amb totes les seves infraestructures adreçades al lleure i al plaer i amb complexos hotelers que arriben fins a la primera línia de mar creant veritables ciutats de vacances.

No fa pas massa anys aquestes platges van esdevenir un veritable infern per a milers de persones, moltes d´elles civils, que fugien de la persecució franquisto-feixista un cop acabada la guerra civil i esperaven trobar a la república francesa, el país dels drets humans, el seu aixopluc.

Refugiats arribant al camp d´Argelers. Foto: Robert Capa

El camí de l´exili pels refugiats s´estroncà al ser conduïts als camps de concentració que es van construir a les mateixes platges que avui són ocupades pels turistes. De tots, el camp de refugiats d´Argelers va ser el primer i ha estat el més conegut malgrat que també n´hi havia d´altres a Sant Cebrià, a el Barcarès, a Ribesaltes o a Adge.

El camp de refugiats d´Argelers es construí a corre cuita en quinze dies. La seva missió era mantenir controlats els milers de refugiats que arribaven pel camí de l’exili. Va ser inaugurat al febrer de 1939. Es trobava al nord de la platja d´aquest municipi, a la platja del Tamariguer. Les previsions inicials era que els retinguts no passessin més de quinze dies al camp però la realitat va ser una altre molt més dura.

En el camp no hi havia cap barracó per a protegir a les persones de les inclemències meteorològiques i aquests es protegien del fred de l´hivern fent forats a la sorra per dormir. El camp d´Argelers era només un immens sorral envoltat per una tanca de filat espinós per evitar la fugida dels presos i vigilats sobretot per la legió estrangera francesa. Set dies després d´estar enllestit ja hi havia més de 100.000 exiliats reclosos en unes condicions molt dures: fam, fred, malalties, violacions,… i es calcula que hi van passar més de 450.000 persones que tenien l´status de presoners de guerra.

Republicans a la platja d´Argelers

Les condicions de vida dels reclosos es van agreujar quan els nazis van ocupar part de França i el govern de Vichy va prendre mesures sobre els jueus, immigrants, comunistes o gitanos. En molts casos, el camp d´Argelers va ser el preludi d´altres destinacions molt més sinistres com Mauthausen, on van ser portats més de 7.000 espanyols procedents sobretot d´Argelers.

Avui Argelers ha recuperat la seva memòria històrica respecte a aquest trist capítol. Si passegeu pel passeig marítim, avui Avinguda de la Retirada del 1939, hi trobareu un monòlit que recorda aquests fets tant luctuosos. També us podreu adreçar al Cementiri dels Espanyols, una immensa fossa comuna on s´hi dipositaven els restes dels que hi van deixar la pell a la platja d´Argelers.

Sembla que la història sigui cíclica i que molts no recordin aquest passat. Això eés però, una altre històriademar

La Salpa: un peix per flipar

La salpa o saupa (Sarpa salpa) és un peix relativament freqüent en els fons litorals costaners rocosos i sorrencs, especialment si estan recoberts d´algues o de fanerògames marines. La seva distribució ve determinada precisament per la presencia d´aquests organismes i és força abundant sobre fons poc batuts on forma grans moles.

Com la majoria d´espàrids, el seu cos té forma ovalada i és aplanat lateralment. Presenta tonalitats verdoses i argentades amb una dotzena de franges longitudinals de color groc molt característiques que recorren els flancs. La boca i els ulls són petits i aquests darrers també són grocs. La línia lateral és molt visible.

ES molt freqüent veure les salpes en moles. Foto: Jordi Regàs CIB

És un peix de bona mida, la seva llargària habitual és entre 20 i 30 cm. L´aleta caudal es bifurcada i les aletes pectorals, com en la majoria d’espàrids, presenten a la seva base una taca més fosca.</span>

La seva alimentació varia segons l´edat. Mentre que els estats juvenils són omnívors amb una forta component carnívora, els adults són una de les poques espècies de peixos mediterranis que és herbívor. Malgrat aquest fet, a l’estómac de les salpes s´hi troben petits invertebrats associats o epífits i algues que ingereix. Mostra especial predilecció per les algues del gènere Ulva “Enciams de mar” o Caulerpa i diverses espècies de fanerògames marines que podem trobar a les nostres aigües (Zoostera, Cydodocea i Posidonia). En aquest mateix sentit, l´alga bruna Cystoseira mediterranea es coneix amb el nom popular en català de pèl sauper en referència a aquesta peix.

Com en la majoria d´espàrids, la salpa és una espècie hermafrodita proteràndrica: primer és mascle i més endavant es transforma en femella. És reprodueix dues vegades a l´any: entre març i abril i entre setembre i novembre. Els ous i les larves formen part del zooplàncton.

L¨aspecte de la salpa és inconfundible

Se la sol capturar de manera accidentals amb tresmalls, nanses i art de bou. La seva carn és molt poc valorada i per aquest motiu, sovint les captures accidentals acaben descartades i retornades a mar per la qual cosa es difícil d´observar a les llotges. Nomes entre els pescadors de canya té un cert valor ja que ofereix força resistència en ser capturada. En aquest cas com a esquer s´empren algues com ara l´enciam de mar o fins hi tot esquers tant estranys com els grills de cítrics, en especial els de mandarina. La seva carn es molt poc apreciada pel seu fort gust que varia segons l´alimentació de l´animal.

Alguns estudis relacionen la ingesta d´aquesta espècie amb episodis de toxicitat i al·lucinacions especialment si el peix ha ingerit anteriorment algues del gènere Caulerpa o d´altres. Les intoxicacions que hi ha hagut provoquen quadres semblants als de la ingesta de LSD. El compost actiu responsable d´aquest fet no es troba en la pròpia salpa sinó que s´hi troba en funció del seu règim alimentari. D´entre les parts del cos, el cap és on s´hi acumulen les concentracions més elevades de molècules tòxiques que provoquen aquests estats. S´ha comprovat també que aquest fenomen està relacionat amb la variació estacional d’epífits que coexisteixen a les algues i fanerògames que consumeix. La salpa és doncs un peix per flipar.

El rotllo de Montgat

És ben cert que el patrimoni pesquer està desapareixent malgrat els esforços que en els darrers anys es fan des de diversos àmbits. Avui és gairebé impensable desballestar una barca de pesca històrica. Recordo de menut, a Mataró, els quillats avarats i abandonats davant les cases del Callao. Aquestes embarcacions feien les delícies dels infants, que hi jugàvem i imaginàvem gestes fantàstiques. Moltes d´aquetes barques van acabar en les fogueres de Sant Joan sense que a ningú li importés. Apart de patrimoni material: embarcacions, arts i ormeigs de pesca, instal·lacions,…hi ha tot un patrimoni immaterial que a hores d´ara corre perill d´acabar també a la foguera de Sant Joan i desaparèixer per sempre.

Un d´aquests exemples el trobem cada migdia a Montgat. Aquesta població del baix Maresme és l´únic lloc de tota la nostra costa on encara es manté una subhasta de peix tradicional.

El rotllo de Montgat amb els compradors, l´encantador i els coves de vímet amb el peix

La Confraria Verge del Carme de Montgat, el Masnou i Premià de Mar és una de les més modestes de tot el litoral català. Compta només amb cinc embarcacions i organitza cada dia aquesta joia del patrimoni pesquer que conserva els elements de la comercialització tradicional de peix i que popularment Es coneix com el “rotllo de Montgat”.

El nom de “rotllo” prové de la disposició que prenen els diferents agents que hi intervenen. Els compradors se situen en rotllana al voltant de les paneres de peix, que com abans es col·loquen en coves de vímet. Al centre de tot plegat hi ha el subhastador o encantador que “canta” les quantitats a la baixa tal i com es feia a tota la costa fins fa ben pocs anys.

A Mataró feien el rotllo al davant de les cases del Callao

Al rotllo de Montgat sembla que el rellotge del temps s´hagi aturat. Aquí, l´encantador amb la seva cantarella i l´univers del llenguatge no verbal posa a la venda les paneres de peix acabat de pescar. A Montgat no hi han arribat els panells electrònics que formen part de resta de subhastes i que les converteixen en més fredes i impersonals.

El rotllo de Montgat està obert al públic en general, mentre que a la resta de subhastes està només restringit als professionals del sector. Una altra particularitat del rotllo de Montgat és que són els propis pescadors els qui venen el producte de la seva feina.

Com a la majoria de municipis del Maresme, Montgat s’originà com a petit assentament de pescadors depenent de Tiana, i amb el temps es va segregar i es va convertir en un municipi amb identitat pròpia. La subhasta té lloc a la llotja del peix que es troba al passeig marítim, entre la platja i les vies del tren. Es tracta d´una estructura molt senzilla amb quatre barres de metall que sostenen un precari sostre. El terra és cimentat al voltant del qual hi ha un banc de fusta on seuen els compradors.

El rotllo a Arenys es feia a l´actual plaça Lloveres

La subhasta de Montgat comença cada dia quan les campanes de l’església de Sant Joan toquen la una del migdia. Des de l´any 2012, aquesta subhasta és considerada un Bé Cultural d’Interès Local per la seva singularitat i per ser el darrer vestigi d´una tradició gairebé perduda. Malgrat aquest fet, corre greu perill de desaparèixer. El poc relleu generacional i l´envelliment dels pescadors que porten el seu gènere per vendre posen en perill la seva continuïtat futura.

La única diferencia entre la subhasta cantada de Montgat i les primitives subhastes de la costa catalana és que el preu de les paneres es canta en euros. I, es clar, els pescadors també s´han modernitzat i fins i tot tenen la seva pàgina a facebook.

A l´estiu, tota cuca viu (II)

A l´estiu, tota cuca viu i les platges del Cap de Creus pateixen una pressió turística elevadíssima. Tots els racons del Parc Natural des del més inaccessible fins el més concorregut estan “a petar” de tot tipus d´embarcacions fondejades sense cap mena de control o ve avarades fins a la mateixa platja.

D´uns anys ençà sembla que al Cap de Creus tot s´hi valgui i que la normativa del Parc, pel que fa al seu àmbit marítim, sigui paper mullat. A més, es dona la paradoxa que a la veïna reserva marítima de Cervera-Banyuls, les coses s´estan fent bé i el fondeig en aquesta àrea és molt més estricte i limitat al número de boies que hi ha per aquesta finalitat. Aquest fet està produint que nombroses embarcacions amb matrícula de Port Vendres, Banyuls o de Cervera deixin la seva àrea natural i cada vegada més vinguin al Parc natural del Cap de Creus, aquesta mena de Far West que tenim a casa nostra.

A Cala Taballera les petites embarcacions s´enfilen fins a pet d´ona

Aquest però, ha estat el primer any que he vist a personal del parc amb embarcació pneumàtica fent la ronda. Això sí, sense cridar l´atenció a ningú i creieu-me que hi havia motius claríssims per a, si més no, informar de les infraccions i/o sancionar. Puc entendre que l´administració no tingui els recursos que voldria però penso també que, si més no, en el cas del Parc Natural de Cap de Creus és prioritari invertir en personal qualificat per a informar, controlar i sancionar als infractors.

Culip pot ser considerat el santuari del fondeig indecent

Alguns dels llocs més emblemàtics del Parc Natural com ara Cala Taballera, Cala Culip o S´encalladora són alguns dels indrets on menys es respecta la normativa del parc.

A Cala Taballera, és inadmissible l´ocupació que fan les barquetes més petites de la platja, avarades a “pet dóna”; són un veritable entrebanc pels soferts banyistes. Es dona la casuística que a Taballera només hi ha un petita àrea de la platja delimitada per boies i exclusiva pel bany. A la resta, és un campi qui pugui. En aquesta platja també, el fondeig sense control ha esquilmat quasi completament l´alguer i els fons marí. És avui en dia un veritable desert submarí. Un darrer problema d´aquesta gran platja i que no es pot obviar és la híper freqüentació que pateix. Nit rera nit són nombroses les persones que pernocten a la pineda de Taballera amb totes les conseqüències que això comporta.

Cala Culip és un altre dels punts negres del parc. Aquí, el veritable flagell és el fondeig sense control que està fent retrocedir l’esplendorós alguer que allotja. Les condicions de seguretat per a les embarcacions d´aquet racó el fan molt visitat. Ens cassos com aquest caldria limitar el fondeig a un número determinat de boies per a aquest efecte.

S´Encalladora en plana Reserva Natural Integral no es deslliura del flagell del fondeig indiscriminat

A S´Encalladora, la únic sector catalogat com a Reserva Natural Integral en àmbit marí, les coses són encara més greus. Al llarg de la temporada d´estiu, dia rere dia, és fàcil observar embarcacions fondejades a ran d´illa en el freu de Sa Clavaguera i accedint sense impunitat dins la reserva integral.

Un capítol apart són els pescadors de canya que en molt cassos fan servir una quantitat de canyes superior a la permesa o se situen dins de la Reserva Natural. Aquesta però és una altre històriademar.

A l´estiu, tota cuca viu (I)

Cues de Rap d´aproximadament 10 cm en el taulell d´una peixateria

A l´estiu, tota cuca viu i les peixateries de la costa augmenten les seves vendes per la gran demanda de peix fresc que hi ha per part de turistes i estiuejants. L´estiu és temps de consum de peix en xiringuitos o en els sopars a la fresca amb els amics i, és clar, en aquesta època de l´any és on es poden donar més fraus a nivell de consum de peix: fer passar canana per calamar en els mal anomenats calamars “a la romana” o bé comercialitzar espècies per sota de la seva talla mínima permesa i, creieu-me, aquest darrer, malauradament és una pràctica bastant comuna.

Quan ens referim a una espècie de peix o marisc amb el sufix (–et): rapet, mollet, llucet, calamarset,..normalment ho fem per a referir-nos a exemplars immadurs, amb una mida inferior a la permesa i normalment amb millor sortida al mercat.

Però, qui en té la culpa de tot plegat: El pescador que, utilitzant arts poc selectius agafa aquestes especies per sota de la mida i no les descarta? La llotja que permet la comercialització d´espècies il·legals? Els majoristes que adquireixen aquest producte coneixedors que tindrà una molt bona sortida? El consumidors que assisteixen immutables a l´espectacle dels alevins a la peixateria? L´administració que no controla com hauria de fer les descàrregues de peix a port?

La foto en qüestió ha estat presa a una peixateria de la comarca del Maresme, però podia haver estat feta en qualsevol altre part de la costa. Les cues de rap es varen descarregar amb tota seguretat al port d´Arenys, però podia haver passat en qualsevol altre port del litoral català. Vull pensar que la barca ho va fer d´estranquis, eludint el control que suposa la subhasta. Això vol dir que hi ha un cert “mercat negre” de peix al marge de la confraria i que aquest es fa en convivència entre pescadors i majoristes i que l´administració no ho controla. Vull pensar també que es tracta d´una activitat marginal en comparació al volum total de les captures descarregades a port però us puc assegurar també que no és la primera vegada que detecto aquest fet. Aquests tipus de frau dificulten el treball dels estudiosos ja que no es disposen de dades fiables respecte la pressió pesquera que pateix una espècie.

Les cues de rap de la fotografia fan, el millor dels cassos, uns 10 cm. Si a això hi sumem el que podria fer el cap, uns 5 cm, ens dona que els raps capturats i comercialitzats en aquesta peixateria no arriben als 15 cm de longitud, molt per sota de la talla mínima de venda autoritzada com a legal per aquesta espècie que és de 30 cm. Ens trobem en aquest cas, amb que s´han comercialitzat exemplars que tenen la meitat de la talla mínima de venda i per tant, la seva comercialització no pot ser deguda a un error d´apreciació.

Per acabar-ho d´adobar, el rap és una espècie de creixement lent i amb una taxa reproductora bastant baixa. Aquesta espècie pot viure al voltant de 20 anys i assolir la primera maduresa sexual quan té 11 anys fa 50 cm en el cas de les femelles i 40 centímetres i 7 anys en el cas dels mascles. En el cas del rap, es dona la paradoxa que la talla mínima autoritzada està per sota de la seva primera reproducció i moltes espècies amb talles “legals”, encara no s´ha pogut reproduir cap vegada. Això és però una altre històriademar.

Escola de Radicals: Salvem Castell

Aquest article és fruit d’una històriademar i de la conversa mantinguda amb el Dr Feliu Antunez i Seguí, autor del llibre “Salvem Castell”. El podeu trobar al llibre Escola de Radicals. Quaranta anys defensant el territori de l´Empordà. Brau Edicions.

Avui, després de 25 anys exactes d´aquell referèndum, sembla que els nostres polítics miops no hagin entès res i es continuen malvenent el territori a preu de saldo. 

Situada al nord de Palamós, Castell és avui l’única platja verge de tota la Costa Brava. Hagués pogut acabar molt fàcilment com la seva veïna, la Fosca, totalment urbanitzada. Però la voluntat popular va decidir el seu destí, i avui l’Espai Natural de Castell – Cap Roig és un focus d’atracció turística per al municipi.

Al llarg de la història recent de Palamós hi ha hagut altres episodis de mobilització ciutadana en contra de l’especulació urbanística. Primer va ser “Salvem Cala s’Alguer”, en aquest cas per protegir les barraques i, actualment s’ha organitzat la plataforma “Salvem la Pineda d’en Gori” en contra de la urbanització d´aquest indret entre la Fosca i s´Alguer. La mobilització en aquests dos casos, però, no té punt de comparació amb la volada que va prendre “Salvem Castell”, que es va convertir en un moviment transversal de defensa dels drets col·lectius i del patrimoni natural.

A l’any 1975 els terrenys de Castell estaven catalogats dins el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), redactat a finals dels anys 50, com a “Zona Libre Permanente”. És a partir d’aquest temps que succeeixen projectes urbanístics i Plans parcials que volien desenvolupar aquests terrenys i que, afortunadament, no van arribar a prosperar mai.

Un d’aquests, “Vall Marinera” pretenia construir una macrourbanització amb canals a l’estil del que avui és Empuriabrava. En aquella època fins i tot el Club Mediterranée, abans d’instal·lar-se al cap de Creus, es va interessar pels terrenys de Castell per a edificar la seva ciutat de vacances.

Entre 1981 i 1990 el consistori de Palamós va redactar un nou PGOU que substituiria l’anterior, en vigor des de 1959. Arran d’aquest, la platja de Castell passava de ser sòl rústic a ser catalogat com a sòl urbanitzable programat. El nou Pla, doncs, obria les portes a la possibilitat d’urbanitzar l’espai verge de Castell -la plana i el paratge de Castell.

L’aprovació l’any 1992 del nou PGOU propicia la presentació de dos Plans Parcials per a urbanitzar Castell. Les promotores: El Castell S.A. i Camo S.A. van lliurar els seus projectes per a desenvolupar el sector. D´una banda, la Plana de Castell -promoguda per Camo S.A- pretenia l’edificació de 208 habitatges. De l´altra, “El Castell S.A” volia urbanitzar el paratge de Castell construint 181 habitatges. Tot plegat, segons deien, una urbanització de “baixa densitat”.

El PGOU aprovat i la presentació d’aquests projectes urbanístics van ser el detonant que va mobilitzar molts palamosins i l´origen del naixement de Salvem Castell, que es convertiria en associació dos anys més tard. Salvem Castell a poc a poc aglutinava una part cada vegada més important de la població de Palamós i pressionava a l’Ajuntament en forma de recollida de signatures.

A mesura que passava el temps, augmentava la indignació dels veïns, i el nombre de signatures i adhesions al manifest anava creixent. Finalment es van recollir 13.124 signatures que es van presentar a l’administració el 6 de novembre de 1992. Els sotasignants demanaven la requalificació i la protecció dels terrenys, la seva inclusió al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) i l’elaboració d’un pla de gestió de l’espai.

L’Ajuntament, davant la pressió de les empreses promotores i de la Generalitat per una banda, i el creixent suport popular en forma de signatures per l’altra, va decidir recórrer a un referèndum perquè fossin els propis palamosins els que decidissin sobre el futur del seu territori.

Després de moltes vicissituds, el referèndum es dugué a terme el 12 de juny de 1994, coincidint amb les eleccions europees. La campanya va ser dura i plena de desqualificacions cap a la plataforma ecologista. Salvem Castell va aguantar molt bé la pressió i va aconseguir un èxit sense precedents. La pregunta que es va formular en el referèndum va ser: “Vol que Castell –Paratge i Plana- sigui urbanitzable?”. L’ajuntament es va comprometre a què, en cas que guanyés el no, el ple municipal iniciaria els tràmits per a la requalificació i protecció dels terrenys. Per contra, si guanyava el sí, l’ajuntament continuaria endavant l’aplicació del Pla General i s’obriria el camí cap a la construcció dels 389 habitatges.

El cens de persones amb dret a vot era de 10.826. Els partidaris de requalificar els terrenys i impedir les propostes d’urbanització van guanyar amb el 69,8% dels vots, amb una participació superior a la meitat del cens. El 15 de juny en un ple extraordinari, el consistori va presentar una moció per iniciar els tràmits de la modificació del Pla General i catalogar els terrenys com a sòl no urbanitzable.

El camí fins cap a la requalificació efectiva dels terrenys va ser molt llarg i ple de contenciosos. La Generalitat hi va jugar un paper molt galdós alineant-se de manera encoberta amb els especuladors. De fet, la Direcció General d’Urbanisme no va descatalogar els terrenys fins al 2002 i ho va fer obligada per sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i del Tribunal Suprem (TS). Malauradament però, per aconseguir la titularitat pública de Castell, es va haver de fer front a una indemnització en forma de compra a preu d’or quan la sentència judicial ja era en ferm i no hagués calgut. Pels terrenys del Paratge de Castell van pagar 2400 milions de pessetes l´any 1999 quan el valor cadastral era de 108 milions, i pels terrenys de La Plana gairebé 12 milions d’euros l´any 2002. Aquests pagaments es van fer quan el TS ja havia emès la sentència que ratificava el dictamen del TSJC i es denegaven els recursos interposats per les immobiliàries.

Finalment el 28 de febrer de 2001, la Comissió d’Urbanisme de Girona va aprovar la requalificació del Paratge i la Plana de Castell i, el 21 de gener de 2003 la Generalitat va incorporar els terrenys dins el PEIN, després de 10 anys de mobilitzacions ciutadanes. Al llarg de tot el procés es van presentar 33 recursos contenciosos als tribunals i una qüestió penal que donen idea de la forta pressió que les immobiliàries van exercir sobre la voluntat popular. En aquest sentit hi van jugar un paper cabdal els serveis jurídics de DEPANA.

Com a conseqüència d’aquests fets l’Estat amb el suport de la Generalitat va canviar la normativa de consultes populars per evitar que casos semblants es poguessin repetir. Avui, una consulta semblant no tindria cap mena de valor legal.

Zones FAO

A Gairebé totes les peixateries que freqüento tenen penjat en un racó o altre un gran mapa del món amb unes regions marítimes delimitades en forma de figures més o menys geomètriques. Es tracta de les zones FAO unes grans àrees oceàniques on es du a terme l´activitat pesquera i que serveixen per a conèixer, a grans trets, la procedència dels productes que adquirim. La Organització de les Nacions Unides per a l´Alimentació i l´Agricultura (FAO) va dissenyar aquesta àrees per a fer un seguiment de l´evolució dels recursos pesquers als diversos oceans del planeta. Una estratègia global que té poc sentit en clau local.

L´objectiu de dividir les masses oceàniques del planeta en sectors pesquers facilita: el control global de les captures pesqueres, l´elaboració d´estadístiques, el control dels stocks i la presa de decisions en clau planetària. Cada zona té les seves pròpies mesures d´explotació, els seus propis arts de pesca i les seves pròpies quotes de captura.

Així, el peix que ve etiquetat com a zona FAO 27, té la seva procedència a Atlàntic Nord-Est, una gran àrea que agafa tota la costa atlàntica europea des del golf de Cadis, fins la costa est de Groenlàndia i el Mar de Barents i que arriba gairebé al centre de l´Oceà Atlàntic. En aquesta gran àrea s´inclou tot el peix capturat a la costa Portuguesa, al mar Cantàbric, a la Bretanya i a la Normandia, a tot el Regne Unit, a Islàndia, al Mar de Nord, al Bàltic i al Mar de Barents a l´Oceà Àrtic. Tota la conca mediterrània forma part de la zona FAO 37. Així, posem pel cas, tot el peix capturat a la Mar Balear, al Golf de Lleó, al Mar Adriàtic, al Mar Egeu o al Mar Negre tindrà la mateixa numeració.

Per tal d´afinar una mica més, cada zona es divideix en subzones i aquestes en divisions. Les subzones s´anomenen amb numeració romana i cada subzona pot tenir diverses divisions que s´anomenen amb minúscules en ordre alfabètic. Així, a la zona FAO 27, podem trobar la subzona VIII (Golf de Biscaia) i dins aquesta la divisió “a” que correspon a tota la costa bretona (FAO 27 VIIIa). En el cas de la zona FAO 37 (Mar Mediterrània), les subzones i les divisions s´especifiquen de manera numèrica. Així en aquesta àrea, la subzona 1 correspon a la Mediterrània Occidental i dins aquesta la divisió 2 és la zona del Golf de Lleó (FAO 37.1.2).

No és el mateix adquirir un lluç de l´Atlàntic Nord FAO 27 de la subàrea VII divisió b (Oest d´Irlanda), que en el millor dels casos haurà trigat un mínim de cinc dies en ser comercialitzat al nostre país que fer-ho de la subàrea VIII divisió c (Badia de Biscaia), és a dir tot el Mar Cantàbric peninsular. En aquest cas pot ser adquirit gairebé l´endemà de ser capturat.

El mateix passa amb el bacallà. En aquest cas, els stocks de la zona FAO 21 (Atlàntic Nord Oest) estan sobreexplotats i als límits de l´extinció. En canvi, en la zona FAO 27 (Atlantic Nord est) l´estat de salut d´aquesta pesqueria és molt millor. I ja posats, el bacallà FAO 27 Va (Mar d´Islàndia i illes Feroe) i el FAO 27 I (Mar de Barents) són les àrees on les poblacions de bacallà tenen una pesquera millor gestionada i gaudeixen de millor salut.