La llegenda de la fosca

Coincidint amb la inauguració de la restauració de les runes de Sant Esteve de La Fosca, he recuperat aquesta versió de la llegenda que conta la relació entre Pirene i aquesta platja. Aquesta història va ser publicada inicialment l’any 1922 a la revista Marinada de Palamós.

La Platja de la Fosca deu el seu nom a la roca fosca que divideix aquesta en dues meitats. Aquesta pedra és l’origen d’algunes històries com la del famós remolí xuclador que es creu que existeix als seus peus, aquesta llegenda pot tenir el seu fonament en els corrents de ressaca que es creen amb mar de fons de llevant.

roca fosca- Dani Gras

La Roca Fosca. Foto: Dani Gras

Hi ha, però una altre llegenda molt i molt antiga que relaciona la mateixa roca el palau de la que la deessa Pirene va construir i on hi va passar els darrers dies de la seva vida.

Diu la història que, quan Pirene fugia de Gerió, el monstre de tres caps, assassí del seu pare, aquest va cremar tots els actuals Pirineus per acabar amb la vida de deessa. Sembla ser, que malgrat el que diu la història, no ho va aconseguir.

Pirene va sobreviure i va fugir amb els seus servents per cercar un nou lloc per viure. Després d’un seguit de periples pel golf de Roses i la platja d´Aiguablava, finalment és va establir a prop de la punta de Sant Esteve a Palamós.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Runes del Castell de Sant Esteve a Llevant de la platja

Allí hi va descobrir un racó que li va robà el cor. Allà mateix, va ordenar als seus servents que li construïssin el seu nou palau, mig en terra, mig en mar. El palau fou alçat acompanyat de jardins exuberants, de fonts i estanys i d’hortes ufanoses. Aquella platja solitària i tranquil•la esdevingué el seu petit paradís.

A llevant d’aquella platja, dalt d’una penya, s’alçava arrogant el castell de Sant Esteve. El senyor del fortí, assabentat de la bellesa i la dolçor de Pirene, li va enviar una comitiva per a convidar-la. La deesa, pendent encara del seu estimat Hèracles, l’ignorà. Com ignorà també les posteriors súpliques i la multitud de regals que li enviava el senyor del castell.

la fosca

La Fosca, una de les platges més populars de la Costa Brava. Foto: Jordi Marcó

Els anys van anar passant i Pirene continuava la seva vida assossegada de passejos per la riba i de banys a la llum de la lluna, amb els sopars d’estiu sota les oliveres del jardí i amb els cants amb flaire de gessamí i farigola.

Fou precisament una d’aquelles nits, quan ja tothom dormia a palau que, el ressentiment del senyor del Castell esclatà, i embogit manà calar foc al palau i matar a la deesa.

El palau queda reduït a cendres. Les pedres que resistiren la fúria de les flames van ser arrossegades lentament pels segles i segles d’onades i ventades. Només un roc obstinat i ennegrit pel foc, resistí totes les inclemències i es mantingué com a testimoni d’aquella infausta nit.

Avui encara la podeu veure al mateix lloc. És la roca que dona nom a la platja. No gaire lluny d’allà i mig enrunat hi veureu el castell de Sant Esteve.

La batalla de les Formigues

“Mes no crec que cap peix s’atreveixi a alçar-se sobre el mar si no porta a la cua l’escut amb el senyal del rei d’Aragó”
(Roger de Llúria 1285)

Les Formigues són un grupet de petits illot situats a menys d’una milla de la costa entre Palamós i Palafrugell. Aquest va ser l’entorn en el qual a l’any 1285 les tropes catalanes capitanejades per l’almirall Roger de Llúria van derrotar a les franceses en la batalla de les Formigues. Aquest és un dels enfrontaments navals més espectaculars de tots les lliurats a la costa Catalana. L’element més singular d’aquesta batalla es l’estratègia utilitzada per la flota catalana per tal d’enganyar a les naus franceses i portar-les al parany.

DSCN5194

Les illes Formigues són uns illots situats davant del Cap de Planés entre Palamós i Calella de Palafrugell

L’enfrontament tingué lloc entre el 28 d’agost i el 3 de setembre de 1285 durant el regnat de Pere II el Gran. L’armada catalano-aragonesa capitanejada per Roger de Llúria va vèncer l’exèrcit francès de Felip III l´Ardit.

Els antecedents de l’escomesa s’emmarquen en la intervenció catalana a la conquesta de Sicília, que serà fonamental per a la futura expansió mediterrània de la corona aragonesa. Aquest fet provoca que el Papa Marti IV excomuniqui Pere II, el privi dels seus regnes i que anomeni a Carles I d´Anjou com a nou rei. Per enderrocar al rei Pere s’organitza una croada en contra la corona catalano-aragonesa i un dels episodis d’aquesta guerra es el Setge de Girona.

Monument a Roger de Lluria al Passeig Lluis Companys de Barcelona

Monument a Roger de Lluria al Passeig Lluis Companys de Barcelona

Per alliberar la ciutat, l’armada catalana mira d’interrompre el subministrament de queviures, per via marítima que rebien les tropes franceses. Els catalans s’adonaren que si trencaven aquest subministrament, als francesos no els quedaria més remei que retirar-se de Girona. Els aliments eren portats des del port d´Aigües Mortes, a la Provença i eren descarregats als ports de Palamós i Sant Feliu de Guíxols, que tenien sota el seu control i d’allà fins a les tropes assetjadores.

Les galeres de Roger de Llúria salpen de Barcelona el 26 d’agost i es reuneixen a Sant Pol amb la resta de naus catalanes. En total quaranta quatre embarcacions. La nit del 28 d’agost la flota catalana intercepta a les naus franceses molt a prop de les Illes Formigues. La flota catalana encercla a les naus enemigues i els ballesters, amb les seves sagetes, aplanen el camí cap a l’assalt final. Els catalans capturen tretze galeres franceses i com era normal en aquell temps executen gran part dels presoners, respecten només la vida a uns cinquanta que poden pagar el rescat. Els tres-cents ferits són negats i als dos-cents seixanta presoners sans els hi treuen els ulls deixant-ne un de borni, per a que els retorni amb el seu rei. A continuació, les naus catalanes es dirigeixen al golf de Roses i la nit del 3 de setembre, enganyant als francesos, els van tornar a vèncer.

mapa

Moviment de tropes durant la batalla naval de les formigues i el golf de Roses. (Font: Sàpiens nº 106)

Aquestes derrotes navals van forçar a l´exercit francès a retirar-se i el seu rei, greument malalt, acabaria morint a Perpinyà.

Feixistes!!!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A Mataró hi ha un búnquer als límits del terme amb Llavaneres just davant del Castell de Mata. El seu estat de conservació és deplorable

Els vestigis més importants de la gerra civil que es poden observar al Maresme són els fortins o búnquers que hi ha al llarg de tota la façana litoral. Actualment es compten més de 40 fortificacions militars d´aquest tipus amb un estat d’abandonament considerable. Els búnquers formen part de paisatge costaner maresmenc i han estat testimonis muts d’uns fets que mai més s´haurien de repetir. Per aquesta raó cal revitalitzar-los i restaurar-los, recuperar els búnquers equival a recuperar la memòria històrica d´aquest fet tant lamentable.

2013-03-01 16.58.17

Búnquer de la platja de les dunes a Santa Susanna, en aquest cas l´edificacuió està catalogada com a bé cultural d´interés local.

Van ser aixecats pel govern republicà a partir de l´estiu de 1937, en la seva construcció hi van participar militars de l’exèrcit popular, voluntaris civils, sobretot de la CNT i ciutadans condemnats a treballs forçats. Un cop acabat l´enfrontament bèl•lic l’exèrcit franquista els va fer servir i sembla que pot-ser en podia haver restaurat i construït algun altre. Més tard la guàrdia civil els va utilitzar per a controlar el contraban i ja en la dècada dels 50 alguns d´ells foren utilitzats per famílies immigrats com a habitatge. És a partir dels seixanta quan comença el seu abandonament fins a la situació actual.

2013-02-25 14.40.00

Búnquer de Sant Pol, al costat de la desembocadura de la riera.

La principal funció d´aquestes estructures fou la de repel•lir els atacs aeris i navals envers la població civil i els possibles desembarcaments de l’exèrcit rebel. L´aviació italiana i la legion condor alemanya, aliats dels feixistes espanyols, tenien la seva base d´operacions a Mallorca i ens els seus atacs cap a Barcelona i la costa catalana prenien direcció a l´Alt Maresme, d´allí resseguint la costa, enfilaven direcció a la capital.
La comarca va patir més de vint bombardejos durant la confrontació i es va demostrar la ineficiència d’aquestes infraestructures. Els bombardejos per mar vingueren sobretot dels bucs “Canarias” i el “Baleares”. Van ser atacades les poblacions de Montgat, El Masnou, Premià de mar, Mataró, Canet , Arenys de mar, Calella.
Malgrat la seva provada ineficiència, van tenir una funció psicològica per a la població civil que amb ells  se sentia protegida.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Búnquer de la Musclera a Arenys de mar. En aquesta població es van construir fins a 9 fortificacions. Les pedres que rebossen el búnquer són de la muralla del poblat ibèric de la Torre dels Encantats.

La tempesta perfecta

El 31 de gener de 1911 va tenir lloc el temporal de mar documentat més important que ha sofert la costa català.

temporal11-1sant isidre-capaspre

El temporal a Calella, malgrat no provocar víctimes, va descalçar la via del tren i va afectar nombroses cases del barri de Pekin (actual carrer Anselm Clavé entre Sant Isidre i Riera Capaspre)

El temporal de la Candelera, nom popular amb que es coneix aquest episodi, va afectar la majoria de poblacions costaneres com Vilassar, Mataró, Caldes d’Estrac o Sant Pol. Els danys també van ser quantiosos a Badalona (dues barques perdudes i 11 morts), a Barcelona (tres barques perdudes i 18 morts) i a la Costa Daurada, especialment a Cambrils on van perdre la vida 16 mariners i es van negar 5 barques.

La comandància de marina no va donar les dades oficials de la catàstrofe fins al 7 de febrer, en total 140 persones van perdre la vida entre el cap de Tossa i el de Sant Antoni a Alacant. Les víctimes i les embarcacions enfonsades a la costa del Maresme és la següent:

taulaTradicionalment el gener es caracteritza per un període de bonança que els pescadors anomenen minves de gener en què el mar està com una bassa d’oli,  i és que el dia 31 es va despertar seguint la tònica dels anteriors. Com cada dia els pescadors van sortir a feinejar amb els seus gussis i barques de mitjana cap als caladors, com  havien fet sempre: sense previsions meteorològiques, sense motors a les embarcacions, sense possibilitat de comunicar-se o rebre informació i sense ports on refugiar-se en cas de mal temps.

mapes temps

Una baixa pressió que es va aprofundir al centre de la península va ser la responsable del reforçament del vent de sud-est i est que, amb una llarg recorregut per la mediterrània, que fou la causa del temporal. (Servei meteorològic de Catalunya)

A mig matí, quan la majoria de barques ja s’havien fet a la mar,  van començar a créixer cumulonimbus amenaçadors a llevant que s’anaven apropant de manera perillosa a la costa. Els pescadors, en plena feinada, van començar a témer per la seva seguretat i van posar rumb a les platges d´on havien sortit però la velocitat del front era major a la que navegaven i molts van ser sorpresos per la gropada. El vent va començar a bufar de component est i les onades van créixer degut al llarg recorregut que tenia sobre la massa d’aigua. Aquell grop s’havia convertit en un veritable temporal d’onades de més de nou metres i amb unes conseqüències tràgiques. El temporal durà tota la nit fins a l’endemà. Les majoria de barques van ser “arrossegades” cap al sud, moltes van intentar refugiar-se al port de Barcelona i d´altres van posar rumb cap  a la platja de Sant Pol, un dels pocs llocs  amb un cert resguard.

El llibre Historietes santpolenques (1986), de Jaume Rodríguez Suriñach, recull una descripció de l’episodi. L’autor descriu  les hores prèvies a la tragèdia: “Eren les primeres hores del dimarts 31 de gener de 1911 dintre una nit de calma sangrenta, la mar plana com un plat, el cel tot estrellat sense un núvol, sense res, ni cap senyal que indiqués un canvi dintre aquella dolçaina”. Rodríguez també relata la formació dels núvols de tempesta “Devien ser pels voltants de les 9 quan darrera la serra tot dret tramuntana es formava una nuvolada grossa i negre que s’anava estenent per tot el llevant amb una espessa murada d’aspecte amenaçador”.  En el mateix text es narra l’esforç dels Santpolencs per a salvar als pescadors “La fúria del temporal no cedeix, però ara!, crida la gent, sembla que venen unes ones planejant sense rompents. Són moments decisius, els palers donen el crit ritual de Sia!, la primera barca pren moviment, els pescadors superen les seves quasi esgotades forces, s’aferren fort als rems, l’escalem de bruc resisteix aquell impuls humà; és la il·lusió salvadora de l’instint de supervivència”…. “A la platja de Moré des de les 12 del migdia, els moments més perillosos del devastador temporal fins a la vesprada foren salvades algunes barques forasteres i 60 pescadors locals que componien les tripulacions de les sis parelles del bou del nostre poble. Tots els pescadors que vingueren a refugiar-se a les nostres platges de Sant Pol foren salvats, igualment que les seves barques, solament s’hagué de lamentar la pèrdua d’una d’elles…”

sant pol entre 1910-1920

Les platges eren llocs ocupats plenament per activitats relacionades amb la pesca i la navegació que, lògicament, també van ser molt afectades (Sant Pol probablement entre 1910 i 1920).

De la mateixa forma, Lluis Beulas, explica a la publicació Singladures (nº4 de juny de 1987), Butlletí del Museu de la Marina de Vilassar, el que va viure en al seva pròpia pell aquell dia: “Cap a les tres de la tarda, es desfermà sobtadament un fort vent de tramuntana de més de 115 quilòmetres per hora, trossejant i arrencant fulles i troncs d’arbres, teules de les teulades, i si més no, una quantitat impressionant de paraigües dels pobres vianants que havien de desplaçar-se; però per a ells tot va acabar en un esglai; no es pot dir el mateix dels pescadors”… “La bonança d’aquells dies va fer que les barques de pesca sortissin com de costum, i varen ser sorpreses per la tramuntana que, un xic endins, agitava molt fort l’aigua i aixecava ones altíssimes. Els patrons de les embarcacions suspengueren immediatament la feina i posaren proa a terra.”…“Però el vent bufava a ratxes tan irregulars que feia dificilíssim governar les barques i no tingueren més remei que posar rumb cap a Barcelona amb l’esperança d’entrar a port.”

naufrags

Esquela amb motiu de la mort dels pescadors de Vilassar de Mar.

El ressò a la premsa de l’època va ser important, l’endemà  la Vanguardia publicava aquesta noticia i  durant les setmanes següents diversos  mitjans van escriure articles relacionats: La Costa de Llevant, La Veu de Catalunya (11 de febrer de 1911 nº 175) i  El Diario de Gerona ( 2 i 4 de febrer de 1911), fins hi tot el setmanari satíric L´esquella de la torratxa mostra el sentiment de condol envers les víctimes i les famílies. A més, la desgràcia va activar una solidaritat mai vista en els pobles de la costa  i es  van realitzar nombrosos actes benèfics per recaptar diners pels afectats.

A Arenys de mar el temporal de la candelera no va causar cap víctima si bé, els estralls provocats van ser el pretext per començar a elaborar els primers estudis per a la construcció d’un port refugi per evitar danys en el futur. El procés però es va allargar gairebé cinquanta anys quan es va fer realitat el port d’Arenys, però això és una altra històriademar.

La Pilona: tot un símbol

Imatge

La Pilona és avui un dels llocs preferits de les aus marines per descansar

A gairebé mig quilòmetre de la costa, davant la platja de Malgrat, la Pilona ens evoca el passat miner de la població. Avui, ja abandonada l’explotació, la Pilona ha esdevingut tot un símbol.

Imatge

Telefèric de les mines de Can Palomeres que traslladava el mineral de Ferro fins a l’estació de càrrega de vaixells. (Col•lecció Roisin/IFEC any 1910)

La Pilona era fa un segle escàs, l’estació de càrrega de mineral de ferro procedent de les mines de Can Palomeres. El mineral arribava als vaixells de càrrega per un sistema de vagonetes suspeses en cables metàl•lics sustentats per una sèrie de torres. A la pilona s’hi recolzava la darrera de les torres del sistema de transport. Un cop allí el mineral  era carregat.

Imatge

Estació de càrrega de la pilona en ple funcionament. (Col•lecció Roisin/IFEC any 1910)

Quan a l’any 1909 l’empresa francesa “Societat de Mines de Ferro de Malgrat” es va fer càrrec de l’explotació minera descoberta a inicis del segle XIX, l’entitat no va escatimar esforços econòmics i va construir el sistema de transport aeri de mineral des de les mines fins al punt d’embarcament. Es tractava d’unes vagonetes que descendien suspeses en cables fent un recorregut de prop d’un quilòmetre i mig.

Imatge

El pas dels anys ha anat deteriorant la infraestructura que avui es veu enfonsada parcialment.

A l’any 1914, coincidint amb la gran guerra, l’explotació es va abandonar, el vaixell que transportava el darrer carregament (el que feia 21) va ser enfonsat davant d´Amsterdam.

El crit

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La platja del Crit. Al fons el Cap de Sant Sebastià

El tros de costa inclòs  dins l’espai d´Interés Natural de Castell – Cap Roig presenta alguns dels racons més encisadors de tota la costa catalana. Un d’ells és la  cala de “El Crit” pertanyent al terme de Mont-ras.

Quan l’actual municipi de Mont-ras es va segregar de Palafrugell, aquest va quedar sense façana litoral, cosa que impedia als joves del municipi anar a fer el servei militar a Marina tal i com feien quan pertanyien a Palafrugell. Es per això Mont-ras, malgrat ser una població d’interior té una petita sortida al mar en un tram que compren  tres cales: el Crit, la font Morisca i la cala del Vedell.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

AL Crit hi ha un parell de barraques de pescadors

El Crit, tal i com s’intueix en  el seu nom, conté  una dramàtica llegenda que es remunta a les ràtzies pirates que va sofrir aquest tram de costa.  Segons la mateixa, una nau barbaresca va fondejar en aquesta zona al ser sorpresos per una intensa boira. El pirates es van refugiar a la cala de la Font Morisca, al costat del Crit, per carregar aigua dolça. Quan estaven a la platja, els moriscos van sentir el cant d’un gall que provenia del mas de Cal Gall Peric i el capità de la nau anomenat Amara, va arribar fins al mas. Dels quatre membres de la família, tres es van poder escapar i els moros van capturar a una de les dues filles a la que van portar fins a la platja del Crit. A partir d’aquest moment hi ha diverses versions sobre la mateixa història.

Sembla ser que la noia, al resistir-se en ser raptada va mossegar al capità Amara i aquest va decidir tallar-li el coll. El crit que va fer la donzella en ser assassinada va ser tant gran que es va sentir per tota la zona. Una altra versió diu que la noia va mossegar al capità pirata i que va aconseguir escapar-se i el que es va sentir era el crit del pirata barbaresc. En el que si coincideixen els dos finals és que els pirates van saquejar i cremar el mas.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sigui com sigui, el Crit és avui racó realment bonic i molt poc freqüentat situat davant de les illes Formigues.

Els perills urbanístics que ha patit aquest paratge als anys 90 va ser el detonant per a la creació de l’associació Salvem el Crit, però això és una altra història.

La mare de Déu del bon tornar

A la serra d´en Sala, molt a prop del mas senyorial del mateix nom s´hi troba l´ermita de la mitja taronja que allotjava al seu interior el santuari de la mare de Déu del Bon Tornar.  En temps de guerra l’ermita va ser profanada i la mare de Déu va desaparèixer per sempre més. Avui ja no en queda pràcticament res, hi ha només una mina d’aigua en forma de mitja taronja, una font de construcció recent i una canalització cap al mas de Can Sala de dalt.

Can Sala de dalt

Can Sala de Dalt es una casa pairal senyorial medieval i en ella s’hi troba una capella, actualment restaurada, on s’havia guardat la imatge de la Mare de Déu del Bon Tornar, molt invocada pels navegants de la zona.

Malgrat ser un indret bastant proper, la mitja taronja, es potser un dels grans desconeguts del patrimoni d’Arenys de munt.
Una de les llegendes orals que, avui per avui encara es possible escoltar assegura que els primers mariners que descobriren Amèrica amb Cristòfol Colom, abans d’emprendre viatge, van anar a oferir un tribut a la mare de Déu del Bon Tornar. Segons la mateixa llegenda, sembla ser que Colom duia a la seva caravel•la una imatge d’aquesta verge i les mateixes fonts també expliquen que aquest estava emparentat amb els Sala, i es que els Sala han estat una de les famílies cabdals en la història d´Arenys de munt i del seu desenvolupament. A més hi ha un Pere de Sala, embarcat en el segon viatge colombí de 1493 i, més endavant, un Joan de Sala al Nou Món, capitanejant soldats.

la mitja taronja

Aquesta història es avui una llegenda amb una base poc consistent però sigui com sigui historiadors com Jordi Bilbeny estant desxifrant la veritat de la manipulació de la història del descobriment del nou món.

Si en teniu ganes aquest cap de setmana es celebra a Arenys de munt el 12è Simposi sobre la Descoberta catalana d’Amèrica organitzat per l’ajuntament d’Arenys de munt i l’ Institut de nova història.

Moros a la costa!!: Que ve en Dragut!!!

El corsari Turc Turgut Reis, anomenat també Dragut va ser protegit d’un dels més temibles corsaris de la història, Khair ed-Din Barba-rossa, popularment conegut com a Barba roja.

Els atacs corsaris als pobles “de mar” han estat una constant al llarg de la nostra història. A l’edat mitjana, primer van ser els francesos, després  els genovesos i més tard els sarraïns i els otomans qui van saquejar les viles i masos litorals. Al llarg del s XVI, les ràtzies pirates sobre la població van prendre importància, i  es converteixen en  un mal son  pels habitants de l´època.

Aquestes incursions fan que la població s’organitzi amb un sistema de defensa de la costa  basat en la construcció torres de guaita i defensa, la fortificació de masies i esglésies i la construcció de muralles a les viles.

De totes les ràtzies que ha patit el Maresme al llarg d´aquesta època, la més coneguda és la que va tenir lloc a Pineda de mar.

A la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda i les poques  defenses i fortaleses de la vila no van servir de res. En poca estona els turcs es van apoderar totalment de la població, van cremar moltes cases i van assassinar alguns habitants. Després van saquejar i cremar  l’església.

Porta de l´esglesia de Santa Maria de Pineda. Al dintell hi ha la inscripcció que parla de l´atac del pirata Dragut sobre la població

Els pinetencs durant molts anys van quedar impressionats per l’esdeveniment. La prova i mostra més evident n’és la llinda de la porta de l’església parroquial de Santa Maria de Pineda on hi ha la següent inscripció:

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren en barcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

D’aquesta època ens han quedat en el llenguatge popular unes dites i expressions que en alguns casos, han passat a formar part del nostre vocabulari quotidià: “No hi ha moros a la costa” o “Fer més por que una fragata de moro “.