Oficis de mar (V): Els palers

A la fusa, pels pals enseuats, les barques varen lliscar (S. Espriu. D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Abans de la construcció dels ports, la feina d´avarar les barques a la sorra de les platges, era una constant que havien de realitzar els pescadors per a protegir les naus de l´embat de les onades. Aquesta feixuga feina la realitzaven cada dia els mateixos mariners amb l´ajut inestimable dels palers.

Els palers eren els encarregats de l´operació de l´avaradada dels bots i les barques de la platja al mar o del mar a la platja. Els palers col•locaven uns taulons de fusta untats amb sèu i perpendiculars a la nau. Aquests travessers també anomenats “parats” o pals tenien una osca al mig per on encaixava la quilla de la nau. Per sobre d´aquests estructures lliscava la barca quan era arrossegada. Hom distingia entre el paler de baix, el paler del mig i el paler de dalt. El de baix, el que col•locava el primer tauló es mullava fins a la cintura i també s´anomenava paler mullat. El darrer, el que col•locava el tercer travesser era el paler eixut. La “fusa” era el període final de la avarada durant el qual un extrem de la nau ja surava en l´aigua mentre l’altre encara era en terra. La fusa acaba quan la nau quedava del tot ensurada.

Els palers de Sant Pol. Foto: Arxiu P. Sauleda

La força per a fer lliscar les barques per sobre els travessers enseuats era la dels propis braços de palers i mariners, en altres ocasions s´ajudaven per animals de tir (bous o cavalls) i més endavant amb màquines que disminuïen la força que s´havia de fer. Fos d´una forma o altre, normalment es feien servir sistemes de bossells anomenats palanquins que disminuïen l´esforç motriu.

En la feina dels palers s´havia de distingir entre treure l’embarcació al mar o bé avarar-la del mar a la platja. La primera operació era normalment més senzilla. Les barques entraven a l´aigua per la proa, els mariners arrossegaven la barca fins a la vora i els més aproats estaven asseguts als bancs amb els rems ja preparats. En el moment precís els palers i la resta de mariners empenyien la barca fins acabar la fusa mentre que els altres començaven a remar per sortir del rompent, moment en que la resta de la tripulació saltava l´orla i es col•locava al seu lloc.

La caseta del motor d’avarar i treure les barques de la platja de Sant Pol.

L’operació treure la barca de l´aigua era un dels moments més delicats de la feina dels palers. El vaixell s´apropava de popa, els mariners ciaven suaument. Quan estava proper a la platja un dels palers li llençava la sirga, també anomenat “cap de Sant Pere” que el patró col•locava a la roda de popa i el fixava amb un escàlem per evitar que pogués sortir. El patró dirigia l´operació amb molta minuciositat sempre a les ordres dels palers. Els mariners per la seva part, amb els rems en mans, vogant i ciant executaven les instruccions procurant que la barca no quedés travessada. Si no hi havia onada, la feina era plàcida i els palers, malgrat l´esforç físic, no tenien cap altre dificultat. Quan l´onada era més grossa el patró de l´embarcació amb molta destresa era qui havia d´evitar que la nau es creués mentre que els palers intentaven col•locar els pals. En el moment precís, al crit – d´ara!!!, els mariners ciaven amb força, els palers col•locaven els parats i estiraven el cap de Sant Pere fins a treure completament l´embarcació de l´aigua.

Si no hi havia onada la feina era plàcida. Foto: Arxiu històric Fidel Fita

Una conseqüència de tot plegat estava en la geometria de les quilles de les embarcacions. Les barques que s´avaraven a la platja eren molt menys quillades que no pas les que sempre estaven en l´aigua. A més normalment, disposaven d´una quilla i dues escues, una a bavor i l´altre a estribord. Les escues facilitaven l´operació d´avarar ja que l´embarcació es mantenia dreta quan era en terra. En aquest cas els mestres d´aixa renuncien a un element navegador per a facilitar la l´avarada a les platges.

La construcció dels ports va fer desaparèixer de manera immediata les barques avarades a les platges i en conseqüència aquest ofici de mar tant ancestral.

Anuncis

Oficis de mar (IV): els calafats

La construcció d´embarcacions a les platges va ser una activitat de primer ordre en moltes platges del nostre país fins a mitjans del s XX. A peu de platja, a les mestrances, el brogit era continu i la feina frenètica. Tems era temps que l´industria nàutica catalana tenia una importància de primer ordre. A les nostres platges es varen construir tota mena de bastiments des de modestos gussis a rem fins a galeres i pailebots que, en alguns casos van fer rutes transatlàntiques.

Després del mestre d´aixa, els calafatadors tenien una importància cabdal en la construcció naval. Els calafatadors o calafats eren els encarregats de segellar les embarcació i fer-les impermeables. Un cop acabat l’enramat de quadernes i ja col·locat el folre format per les taules de fusta que formaven el casc, intervenien els calafats per segellar tota l´estructura. Amb gran destresa i habilitat introduïen les fibres d´estopa a totes les juntures per segellar-les completament.

foto-05

Un calafat en acció. Foto extreta del llibre ““Guía completa del mantenimiento y conservación de barcos”, de Michael Verney

L´estopa era un derivat vegetal que s´obtenia bàsicament del cànem però també de la boga i del lli. Tenia un aspecte fibrós de consistència aspre i bast. Les fibres d´estopa s´obtenien a partir del rebuig que es generava després del cardat de les fibres d´aquestes plantes. La primera operació que calia fer era la de filar les fibres. A continuació s´impregnaven de resina, quitrà o pega i s’introduïen en les juntures que hi havia entre tauló i tauló. Per aquesta operació s´utilitzaven les eines per calafatejar: els ferros de calafatejar i la maçola. Els primers eren un conjunt de peces metàl·liques de tall ample molt semblant a una escarpra amb les que el calafat s´ajudava per introduir l´estopa. La maçola o maça per a estopar era un tipus de maça de fusta en forma de T i amb el mànec força curt i feta amb fusta de ginjoler. Picant els ferros de calafatejar amb la maçola, l’estopa s’acabava d´embotir.

calafeteadores_pagina_06_imagen_0001

Materials i eines dels calafat: estopa, maçola i ferros de calafatejar. Foto: Javier Carballo

Un cop calafatejat tot el casc tocava “embetumar-lo”, és a dir, impregnar completament tota l´obra viva del vaixell amb quitrà o pega que s´aplicava amb una llanada. També se solia embetumar les cobertes i la sentina.

A partir dels anys 80, amb la generalització de l’ús de fibres de polièster per a la fabricació de les barques, es van anar arraconant als mestres d´aixa i als calafats; aquests oficis comencen a entrar en decadència. Les barques construïdes amb aquests nous materials tenien uns costos molt menors que les construïdes en fusta i a més tenien la gran avantatge que es reduïda ostensiblement el seu manteniment, conservació i reparació. A partir d´aquest moment la feina dels calafats es centralitza precisament en el manteniment de la flota pesquera de fusta que, poc a poc, es va desballestant per deixar pas a modernes embarcacions construïdes amb altres materials.

Les embarcacions de fusta requereixen un manteniment periòdic. Cada any, normalment abans del començament del “bon temps”, les barques es treuen als varadors. Es netegen les barbes i els organismes incrustants com ara els corcs marins que podrien malmetre l´estructura. També es substitueixen els taulons malmesos i es repassa el calafateig.

Avui ja és molt complicat trobar un bon calafat i els que hi ha, són persones grans que si no hi posem remei serà massa tard per a recuperar un dels oficis de mar més ancestrals.

Exvots mariners, veritables mostres de cultura popular

Un exvot és una ofrena feta a una divinitat en senyal d’agraïment i en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut. Consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera aquell sant. De fet d´exvots n´hi ha de moltes menes però uns dels més interessants són els exvots de temàtica marítima i marinera.

Aquests eren ofrenes fetes pels pescadors o el mariners beneficiats del “miracle” al sant o a la verge al qual retien devoció en compliment de la promesa feta, normalment relacionada amb la seva intercessió davant d´un tràngol, d´un temporal o bé d´un naufragi. Els navegants quan es trobaven de sobte amb un tràngol inesperat feien la prometença d´oferir un exvot al sant o mare de déu venerada per ells si sortien sans i estalvis d´aquella situació compromesa.

20161228_132017

Ermita de la Mare de Déu de l´esperança a Blanes, conté una interessant col.lecció d´exvots

Normalment l´exvot consistia en la maqueta de l’embarcació en qüestió i aquesta es penjava al sostre de la capella en record del benefici rebut i de la prometença dels afectats. Un bon exemple d´aquest tipus de present és la Coca de Mataró del S.XV.

Malgrat que les maquetes són la forma més popular dels exvots mariners també existeixen retaules policromats que fan el mateix efecte. En aquest cas el gravat il·lustra la penalitat que va acompanyada d´un petit text descriptiu.

En els exvots policromats s´hi poden distingir sempre tres àrees: l’espai diví, situat a la part superior en el qual hi ha la representació de la divinitat, del sant o de la mare de Déu. L´espai humà, que ocupa la major part del retaule i és on s´hi representa el motiu de la prometença, normalment una tempesta. Finalment l´espai escrit, normalment a la part inferior del retaule, on està escrita l´explicació del fet.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El sostre del´ermita de Santa Cristina a Lloret està farcit d´exvots

A l´ermita de la mare de Déu de la Cisa a Premià de dalt hi havia una de les col·leccions d´exvots més importats de casa nostra. Avui, bona part d´ells s´exposen al Museu Marítim de Barcelona. Al Museu d´Arenys de Mar, es conserva una interessant col·lecció d´aquestes peces entre retaules i maquetes de vaixell que provenen de l´ermita del Mont Calvari de la mateixa població. En un d´ells es llegeix: : “Lo patro Domingo Calvet De Barcelona havent corregut gran tormenta ab sa barca de palangre plena d’aigua de 15 fins a 118 sobre de 1761 invocant a SIpa de Monticalvari fou librat ab dos mariners no haventse portantse altrse un cop de mar. En la llanxa del patró Joseph Casa de Arenys que los porta al port de Salou ya Barna”

arenys-5ev2475_0

Exvot amb la imatge d’un salvament marítim (1761) amb els tres espais característics d´aquestes obres. Conservat al Museu d´Arenys. Foto: Museu d´Arenys

La tradició dels exvots ha desaparegut per complert. Fa uns anys, era freqüent de trobar aquestes ofrenes a les ermites a la nostra costa. Avui, amb els avenços tecnològics sobre la predicció meteorologia s´ha perdut en bona mesura la impressibilitat del mar i en conseqüència, aquesta tradició i els exvots conservats fins avui s´han convertit en veritables peces de museu.

En algunes ermites marineres de la nostra costa encara es conserven aquests tresors fruit de la devoció popular. Així a Santa Cristina a Lloret, a Sant Simó a Mataró, a la Mare de Déu de l´Esperança i al Vilar de Blanes o a la Cisa a Premià de Dalt entre d´altres, encara podem admirar aquestes joies de la cultura popular.

Atrapados en el hielo: cent anys

Es busquen valents per a un viatge perillós. Sou petit. Molt de fred. Llargs mesos de foscor. Perill constant. Retorn amb vida no garantit. Honor i reconeixement en cas d´èxit.

wanted-shackletonAra fa just 100 anys que l´Endurance va quedar retingut irremediablement a la banquisa antàrtica. Tot va començar uns anys abans quan Ernest Shackelton va publicar el seu famós anunci a la premsa de l´època per a reclutar la tripulació per a la seva aventura antàrtica. En contra del que es pugui pensar, més de cinc mil persones van respondre a aquesta crida cosa que va fer que s´hagués de passar un procés de selecció per a triar els 27 escollits que formarien part de la tripulació de l´Endurance.

Una de les particularitats de l´expedició de Shackelton és la gran quantitat de fotografies que es van poder conservar. Fank Hurley, un dels tripulants, va immortalitzar molts dels moments dels 20 mesos en que Shacklenton i la seva tripulació van romandre atrapats en el gel antàrtic. Gràcies a tota aquesta documentació gràfica, que es va poder salvar, es va produir una pel•lícula sobre aquesta gesta. El guió va ser escrit per Caroline Alexandre, l´autora també del llibre amb el mateix nom.

endurance

L¨endurance empresonat al gel antàrtic

El 3 d´agost de 1914 Ernest Shackleton i la seva tripulació van posar rumb a l’Antàrtida en una de les aventures més espectaculars que ha viscut mai la humanitat i en un exemple de lideratge, de superació i de supervivència sense precedents. La nit del 18 de gener el vaixell va quedar empresonat en el gel irremeiablement i, finalment, després de nou mesos d´esforços per intentar alliberar-lo, les tensions exercides per la massa de gel van acabar enfonsant-lo.

Un cop perdut el vaixell en el gel, la tripulació de l´Endurance van recórrer a peu, centenars de quilòmetres per la banquisa arrossegant les barques de salvament que havien pogut recuperar, fins arribar a aigües obertes. Finalment el 9 d´abril, ja a mar obert, emprenen una travessia de cinc dies amb unes temperatures al voltant de -20ºC i tempestes de neu continuades. Acaben arribant a l´illa Elefant, la primera “terra ferma” que trepitjaven després d´un any i mig.

RECORREGUT

El periple de Shackleton des del mar de Weddell on va quedar empresonat i fins a Georgia del Sud

A partir d´aquest moment, el mateix Shackelton i cinc dels seus mariners van embarcar en un dels bots salvavides, el James Carid, per intentar arribar a Georgia del Sud travessant el perillós passatge de Drake. Disset dies més tard, els sis navegants van arribar a la badia del rei Haakon, un paratge deshabitat situat a uns quaranta quilòmetres de la zona civilitzada més propera.

james carid

Arrossegant el James Caird pel gel. Amb aquest bot Shackelton i cinc dels seus mariners van fer una travessia a mar obert de més de 800 milles

Aquí, Shackelton, acompanyat per dos dels seus homes, va creuar l´illa travessant muntanyes gelades fins arribar a l´estació balenera Strommess. A partir d´aquest moment començarien els rescats dels tres mariners que havia deixat a l´altra banda de l´illa i de la resta de la tripulació que estava a l´illa Elefant.

Així, el 10 de gener de 1917, dos anys i mig després de l´inici de l´epopeia, i sense haver patit cap baixa entre els mariners, l´aventura de l´Endurace es va acabar. Quan van arribar a casa, van trobar una Europa en guerra que no va tenir cap reconeixement envers a aquests autèntics herois de la supervivència i la superació. Segurament la darrera de les frases de l’anunci, “honor i reconeixement en cas d´èxit”, és l’única que no es va portar a terme.

Els tresors de Culip

Culip és la badia més oriental del Mar d’Amunt, es troba gairebé a tocar del Cap de Creus formant una raconada aparentment protegida del vent del Nord però que a l’hora de la veritat hi entra directe i forma un tràngol considerable. Precisament aquesta seguretat que ofereix l’índret i el fet de disposar d’una deu d’aigua dolça ha fet que al llarg de la història hagi estat un lloc freqüentat per nombroses embarcacions.

Cala Culip es troba a l´extrem més oriental del "mar d´amunt" i està orientada completament al nord

Cala Culip es troba a l´extrem més oriental del “mar d´amunt” i està orientada completament al nord

Han estat molts els vaixells que s´han deixat seduir per aquesta sensació de serenor que ofereix l´indret i han buscat recer en Cala Culip. Un cop a dins, l’únic lloc realment protegit és el fons de la badia, on hi ha la barraca de pescadors i on el fons no es suficient pel calat dels grans vaixells. Culip està encarada directament al nord cosa que fa que es converteixi en una trampa en temps de tramuntana, especialment pels grans vaixells de càrrega amb una maniobrabilitat molt limitada.

Es per tot plegat que en el fons de les aigües cristal•lines de Culip hi ha un total de vuit naufragis, set de l’època romana i un de medieval. Anomenats respectivament Culip I, Culip II, Culip III, Culip IV, Culip V, Culip VI, Culip VII i Culip VIII.

DSCN8575

El fons de la cala, on hi ha la barraca, és l´unic lloc realment protegit del nord

El primer vestigis d’aquests naufragis va ser descobert als anys vint per coralers de la zona que van començar a espoliar les restes. Treien les àmfores i les venien als primers turistes a un preu de cent pesetes cadascuna. Durant els anys 50 van ser descobertes altres restes que també van estar saquejades i fins hi tot les guies turístiques de l’època informaven dels jaciments, així podem llegir: “La transparencia de las aguas de Cala Culip permite ver en su fondo arenoso antiguas ánforas que quedaron sumergidas en tiempo de los primeros colonizadores”

Culip I, II i III han estat totalment saquejats i Culip V i VII no han estat excavats encara. De tots els més interessant i els que han aportat més dades als arqueòlegs han estat Culip IV, Culip VI i Culip VIII.

El CASC ha realitzat divreses campanyes a Cala Culip

El CASC ha realitzat divreses campanyes a Cala Culip

El jaciments Culip IV i VI van ser excavat pel CASC entre el 1984 i 1989. El primer es un mercant del S. I d. C que venia d’Empúries i es dirigia probablement a Narbona. Portava un carregament d’oli en àmfores de tipus Dressel 20 i gran quantitat de vasos de ceràmica procedents de Bètica. Durant les excavacions es van descobrir també les restes d’un vaixell medieval del segle XIV que es va anomenar Culip VI. Les restes d’aquesta nau estan bastant ben conservades ja que el mantell de Posidònia el va protegir de la disgregació. Culip VI representa l’única resta d’una nau d’aquest període en la Mediterrània. L’estudi de Culip VI han servit per a conèixer les tècniques de construcció de vaixells durant l´edat mitjana.

A l’any 2002 va ser excavat un petit vaixell de cabotatge d’uns deu metres d’eslora també de l’època romana que duia un carregament d’àmfores Haltern 70, Dressel 20 i Pascual 1 i que es va anomenar Culip VIII.

Master, Commander and Catalonia

Els entusiastes de la literatura nàutica i en concret a aquells que els agrada la història i les batalles navals, segur que coneixen l’obra de Patrick O´brian (1914-2000). Aquest prolífic escriptor irlandès es conegut especialment per les seves novel•les, una vintena, inspirades en les guerres napoleòniques de finals s. XVIII i inicis del XIX. Els relats d´O´brian es caracteritzen per estar molt ben documentats amb un excel•lent treball de recerca sobre la vida a bord dels vaixells de guerra de la Royal Navy i per fer servir un vocabulari i unes expressions genuïnes i molts termes nàutics. Els seus personatges principals de les seves novel•les són el capità Jack Aubrey i seu inseparable amic, el doctor Stephen Maturin.

llibre

Capità de mar i Guerra (marter and Commander) la primera de les novel.les de la saga Aubrey-Maturin

El interès afegit en l’obra d´Obrian rau en la catalanitat de Maturin. Aquest eminent metge i naturalista irlandès parla català i coneix bé els nostres costums. Després d’haver llegit els relats la sèrie Aubrey-Maturin podem afirmar que el doctor, a més de lluitar per l’alliberament nacional d’Irlanda, és un espia català que odia a Espanya, te un passaport a nom de Joan Maragall, té propietats a Lleida i ha escalat la Maladeta. Aquest homenatge a la catalanitat que fa O´brian es deu en bona mesura al fet que a partir de l’any 1949 l’autor es va traslladar a viure a Cotlliure (Rosselló) i on hi es enterrat.

master

Fotograma de Master and Commander

Com a tribut a aquest aspecte amagat d´Stephen Maturin, aquí teniu una mostra d’alguns dels diàlegs del doctor extrets del primer dels llibres de la sèrie; Capità de mar i de guerra (Master and Commander).

Oblida que és el català la llengua que es parla en aquestes illes.
-Què és el català?
-Doncs la llengua de Catalunya, de les illes, de tota la costa mediterrània fins Alacant. De Barcelona. De Lleida. De les zones més riques de la península.

-És força bo el que bevem cada dia, no li sembla?
-Més bo, deliciós i molt robust, una beguda sana, reconstituent- va dir Stephen Maturin-. És un excel•lent priorat. Del Priorat, una zona propera a Tarragona.

-Sí. Vostè no ha estat a Catalunya, oi?
-No
-Aleshores li he de dir que en aquella regió, els diumenges al matí, es costum que totes les persones, de qualsevol edat i condició ballin en sortir de l’església … És balla una dansa peculiar, en rotllana, anomenada sardana.

-A l’esquerra del fum, cap al sud, hi ha la muntanya de Montjuïc, amb el gran castell; i aquest sortint de la dreta és la Barceloneta –va dir Stephen-. Més lluny es pot veure el Tibidabo, elevant-se darrere de la ciutat.


-Veu el cap? –va dir Stephen mentre l’observava amb un llibre obert a la mà, marcant la pàgina amb el polze-: És el Cap Roig, la frontera de la llengua catalana per la part de la costa, i a molt poca distància hi ha Oriola, que és, per l’interior, l’últim poble on es parla català; a partir d’Oriola comença Murcia, on es parla el galimaties bàrbar d´al-Andalus.

MASTER &COMMANDER ? ONE SHEET COMP _  H.2 ? 6/04/03.psd

Master and Commander (Peter Weir)

L’excel•lent pel•lícula “Master and Commander” (Peter Weir 2003) i protagonitzada per Russell Crowe en el paper del capità Jack Aubrey i per Paul Bettany com a Stephen Maturin, està basada en les novel•les d´O´brian. En el film, com passa habitualment en aquests cassos, s’obvia fer qualsevol referència a la catalanitat i a Catalunya. I es que, This is Hollywood!!!!

Una regata tràgica

Un dels fets més luctuosos en la història nàutica recent d´Arenys és la regata que va tenir lloc el 11 d’octubre de 1970 en la qual van perdre la vida vuit navegants i es van enfonsar tres embarcacions. Es tractava d’una regata organitzada el Club Nàutic entre Arenys i Blanes.

Segons alguns testimonis, després d’uns dies d’inestabilitat meteorològica, el dissabte abans de la regata el contramestre del club nàutic es va posar en contacte amb els pescadors de la confraria per conèixer el seu punt de vista sobre la conveniència o no de suspendre la regata ja que el temps era insegur i no semblava que s’albirés cap millora per l’endemà. Aquell dia els pescadors de bou van arribar abans d’hora a port, en bona mesura a causa de les manifestacions de l’entrada de vent de llevant. Sembla ser que des de la confraria es va desaconsellar la realització de la regata. De totes formes, en la nota de premsa que el club nàutic va emetre amb data a 14 d’octubre, aquesta informació es contradiu. Sigui com sigui, a la reunió de patrons es va decidir tirar endavant amb la regata adduint l’experiència i preparació de les tripulacions i de les embarcacions.

llevant

En les llevantades el vent té un ampli recorregut sobre la massa d´aigua i això provoca temporals marítims importants

Els episodis de llevant a la costa central es caracteritzen per temporals importants. El vent, al venir de mar, té un ampli recorregut sobre la massa d’aigua que va acumulant energia i quan arriba a la costa on la fondària es menor fa créixer les onades que trenquen des de bastant enfora.

Així el diumenge, a les 10 en punt, es va donar el tret de sortida a la regata. El dia, com els anteriors, s’havia llevat tapat, havia plogut una mica i l´estat de la mar era bo malgrat una mar de fons de component est de poc més de tres metres que seria empipadora mentre vingués de proa i que obligaria als patrons a extremar les precaucions per no quedar entravessats. En el moment de la sortida bufava Llevant força 3 – 4 de l’escala de Beaufort, es a dir, les condicions eren bones per a una regata de creuers. A més a més, el baròmetre començava a pujar i la previsió meteorològica preveia una millora en les condicions atmosfèriques a mesura que avançava la jornada.

La sortida la van prendre nou velers: el Raiton, el Xaloc, l´Stella maris, l´Avante II, l´Atthis, l´Ampurdanés, el Hutsler, el Simbad i l´Alegria. Als primers metres el Raiton abandona i a continuació plega el Xaloc després de ser sorprès per una onada a l’alçada de Canet. Tant un com l’altre viren i posem rumb a port per refugiar-se, cosa que aconsegueixen cap a les onze. A la bocana comencen a trencar les onades. El següent veler en deixar la regata és l´Stella maris que arriba a port una hora més tard. L´Stella maris té dificultats per entrar a port i ho aconsegueix finalment després de molts esforços. A partir d’aquest moment comença el drama.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El llevant va formar una barra de sorra just davant de la bocana del port on hi trencaven les ones amb força

Cap al migdia, i cansats fer bordos sense avançar pràcticament gens, deixen la regata l´Avante II i l´Atthis i unes hores més tard ho fa l´Ampurdanés. En aquell moment el vent bufa F4 i el rompent a la bocana és cada vegada més espectacular degut una la barra de sorra que s´ha dipositat arran de costa i on les onades trenquen de forma imponent. L´Avante IIaproa a ponent del port per poder fer la maniobra d’entrada i al davant de la musclera un primer cop de mar llença tres dels seus tripulants a l’aigua. El següent cop tomba el veler, li trenca el pal i el vaixell s´enfonsa davant de Caldes. El resultat final és de cinc mariners morts i tres tripulants rescatats. La mateixa sort té l´Atthis, després de diversos intents d’entrar a refugi del port, un cop de mar li trenca el timó i els seus dos tripulants es llencen a l´aigua i també s´ofeguen. El veler es arrossegat fins quedar avarat a la platja de Caldetes. Els cadàvers dels tripulants són trobats a les platges de Llavaneres i de Sant Simó a Mataró l’endemà. L´Ampurdanés veient les dificultats per les que passen els dos velers decideix allunyar-se de la costa i esperar a que baixí l´onatge. Aquesta decisió és la més assenyada de totes i denota el bon criteri del patró.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A la musclera es van viure els moments més dramàtics

La resta velers: l´Alegria, el Simbad y el Hustler continuen amb normalitat i fan la virada a Blanes per retornar cap Arenys d´empopada. El primer en agafar la boia és l´Alegria. Quan estant a punt d’arribar a Arenys, cap a les quatre de la tarda, descarrega una forta tempesta. El primer és el Simbad que comença a realitzar l’arriscada maniobra d’entrada a port, cosa que aconsegueix amb moltes dificultats. Una forta onada fa bolcar el veler però l’embarcació retorna a la seva posició i aconsegueix el seu objectiu. Es dona la circumstància que els tripulants del Simbad portaven els arnesos de seguretat i cap d’ells es arrossegat cap a l’aigua. Quan el Hustler fa la mateixa maniobra, un cop de mar l´escora gairebé al límit i tres dels seus tripulants cauen a l´aigua. Un mor negat i la resta aconsegueix arribar a la platja de Caldes on són rescatats. L´Alegria vist els problemes dels seus companys decideix imitar a l´Ampurdanés i esperar unes hores mar endins a que baixés l’onatge.

La magnitud de la tragèdia va mobilitzar als pescadors de la confraria de Sant Elm que no van voler sortir degut a les males condicions que hi havia a la bocana del port. De totes formes, el mateix grup de pescadors es va organitzar i van anar fins a la musclera on van poder rescatar alguns dels nàufrags i cadàvers. La musclera va ser el lloc on es van viure els moments més dramàtics amb els velers naufragats, els tripulants a l’aigua, alguns encara vius i d’altres ja morts, l’equip de rescat format bàsicament per pescadors i curiosos que s’hi van apropar.

Diversos mitjans de comunicació es van fer ressò de la tragedia. LaGaceta Ilustrada en va ser un d´ells

Diversos mitjans de comunicació es van fer ressò de la tragedia. LaGaceta Ilustrada en va ser un d´ells

Paradoxalment el refugi del port va esdevenir un trampa mortal pels que van voler entrar. Si s´haguessin endinsat mar endins, com van fer l´Ampurdanès i l´Alegria i esperar que passes el tràngol probablement no s’hauria de lamentat cap víctima.
Diversos mitjans de comunicació de l’època es van fer ressò de la tragèdia (La Vanguardia, ABC, Mundo Deportivo,…). A més a més les revistes Yate y Motonautica nº 52 i Gaceta Ilustrada nº 733 va fer extensos reportatges.

La coca: tot un símbol de Mataró

coca

EL model conservat a Rotterdam amb les seves parts. Font: Museu marítim de Barcelona

Les coques eren  naus medievals  usades en el comerç, la càrrega i el transport de mercaderies. Aquestes embarcacions és van desenvolupar al s. X a l’Atlàntic nord i s’introdueixen  a la Mediterrània a partir del s. XII. Van ser utilitzades llargament fins al s. XV quan apareix la caravel·la que suposa una evolució tecnològica respecte a la nau primitiva.  La coca es pot considerar la versió mediterrània de les kogge, embarcacions medievals del nord oest d’Europa mogudes només a vela.

ecu

En les monedes d´ECU (l´antecesor de l´Euro) hi havia gravada la coca de Mataró

En la història de la navegació i de la nàutica hi ha llacunes importants que corresponen especialment  a l’època medieval. Bona part de la informació que temin d’aquest període de temps es deuen a un exvot que va estar penjat  fins els anys 20 a l’ermita de Sant Simó de Mataró i que popularment es coneix com a “la Coca de Mataró”.  El valor del model és excepcional ja que és l’única representació tridimensional d’una nau medieval i ha significat un progrés extraordinari en les investigacions sobre el coneixement de la construcció naval en l’edat mitjana.

EX libril de Museu Marítim de Rotterdam

Ex libris de Museu Marítim de Rotterdam

El periple de la maqueta datada segons la tècnica del carboni 14 entre 1456 i 1482 no deixa de ser curiós: a l’any  1920 desapareix de l’ermita de Sant Simó  i apareix uns anys més tard  en un mercat d’antiguitats de Munich. Al 1929 l’exvot de Sant Simó es adquirit per un col·leccionista holandès en una subhasta a una galeria d’art de Nova York i finalment, després algunes peripècies, aquest cedeix  el model  al Museu Marítim Prins Hendrik de Rotterdam on actualment encara es pot admirar. Per acabar-ho d’adobar, segons  Josep M Pons i Guri, la Coca de Mataró, era originàriament de Calella. Sembla ser que cap a 1450 un mariner calellenc va oferir a Sant Elm, patró dels navegants, aquest exvot a l’ermita del mateix Sant (avui capella de Sant Quirze i Santa Julita). Sigui com sigui, i vist l’espoli que han patit el patrimoni marítim a casa nostra, potser ha estat una sort que el model hagi sortit del país i hagi estat conservat a l’estranger.

santes

Cartell de les Santes amb la Coca

El model de Rotterdam mesura 123 cm d’eslora i 45 cm de mànega i es pensa que l’embarcació original podia haver tingut entre els 16 i els 22 m de llarg. Una de les polèmiques que ha suscitat aquesta maqueta rau en el nombre de pals. El model conservat actualment només en presenta un, però es creu que potser en duia dos (major i messana) o tres (major, messana i trinquet). Aquests pals secundaris podien anar armats amb veles triangular, de tipus llatí que permetrien una millor navegació amb vent de costat.  De totes formes, la opinió més estesa es que anaven arborades per un únic pal amb una sola vela quadrada. Les coques tenien una única coberta principal amb dues cobertes secundàries sobre els castells de popa i de proa respectivament. El disseny i els aparells que portaven les feien aptes per navegar només amb  vent de popa sent molt difícil navegar en cenyida. A la part superior del pal hi havia una cofa  que servia com a punt de vigilància. El timó era lateral, la popa rodona i la proa relativament punxeguda. L’estructura del buc era molt panxuda per aconseguir el màxim espai a les bodegues on hi anava la càrrega.

Ermita marinera de Sant Simó a Mataró on fins l´any 1920 tenia la coca penjada del seu sostre

Ermita marinera de Sant Simó a Mataró on fins l´any 1920 tenia la coca penjada del seu sostre

Oficis de mar (I): Mestres d’Aixa, Calafats i Mestres Velers.

…I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…(Primera Història d´Esther. S. Espriu)

Drassana del Pla de l´Os (1929) Arxiu Històric Fidel Fita. Arenys de mar

Drassana del Pla de l´Os (1929) Arxiu Històric Fidel Fita. Arenys de mar

Les mestrances eren petits universos prop del mar on els mestres d’aixa i els calafats utilitzant les seves eines: serres, gúbies, enformadors, barrines de rumbs, gafes, serres de cavall, pollines, marralets, gafes i aixes, feien la seva feina a la perfecció.

El mestre d’aixa era el responsable de la construcció de l’embarcació, un ofici complex que demanava molts anys aprenentatge. Tenia que conèixer la fusta, les eines per a treballar-la i saber dibuixar els plànols que servien com a base per a la construcció.

Mestres d´Aixa i Calafats. Museu de la Pesca de Palamós

A Arenys de mar, així com en  molts altres pobles del Maresme, les mestrances tenien molt bona  reputació. En elles s’hi bastiren embarcacions de pesca,  barques de cabotatge i fins hi tot vaixells que feren la cursa cap Amèrica.

Cadascuna de les mestrances de la costa catalana tenia un estil particular en els acabats de l’embarcació que construeix i la gent entesa en temes marines identificava a cop d’ull el lloc i la mestrança on s’havia construït.

Les matèries primeres eren portades de la pròpia regió, en el cas de les mestrances d’Arenys, el Montnegre va fornir de fusta per a nombroses embarcacions.  Fustes dures com el roure per les quilles i els pals i d’altres més toves com el pi per als rems i el folre.

La construcció d’una barca consta de diverses etapes: en primer lloc s’han de realitzar el  model sobre del qual es treuran els plànols de formes, les plantilles que serviran com a patrons per a les diverses peces. A continuació es tallen els troncs per a fer sortir les peces marcades prèviament amb un cordill untat amb magre i aigua. Un cop tallades les peces eren impregnades per una substància negra i espessa formada per quitrà i resina de pi a la que s’anomenava genèricament pega.

Mestres d´Aixa. Fons Juli Cardona – Arxiu municipal de Malgrat de mar

El següent pas es el muntatge de l’enramada formada per la quilla, les rodes de popa i proa, les corresponents contrarodes  i entre elles les quadernes. Amb aquesta operació  es té completat “l’esquelet” de la barca.

Ara caldrà posar el folre, operació que es feia amb gran destresa  i agilitat utilitzant l’aixa.

A continuació la barca passa a mans del calafat que la calafateja i l’enquitrana. La primera operació consisteix en introdueix  fibres d’estopa a totes les juntures de les taules de la barca per tal se sellar-les completament. El calafat utilitza unes eines especials: els ferros de posar estopa i la maçola (maça de fusta amb el mànec curt). L’estopa s’obté del rebuig de pentinar el cànem i té l’aspecte de unes fibres aspres i fràgils. Un cop calafatejada cal enquitranar-la aplicant el producte amb llanada. Aquesta operació  té per objecte fer la barca impermeable.

mestrança4

Mestrança. Arxiu Municipal de Blanes

El següent pas era aparellar el vaixell, es a dir col·locar els pals i les veles. El mestre veler n’era el responsable d’aquesta etapa:  col·locar els pals, fer les veles, muntar els caps i en definitiva bastir la barca de tots els aparells necessaris per a la bona navegació. Les veles eren fabricades  per tires de lona cosides.

Avui en dia amb la introducció de nous materials, la feina dels mestres d’aixa i dels calafats es va perdent i el patrimoni que ens han deixat corre greu perill de perdre’s en l’oblit.

“Reglamento de navegación y pesca del año 1773 de la provincia de Mataró de Manuel de Zalvide”

“El Reglamento de navegación y pesca del año 1773 de la província marítima de Mataró”, escrit per Manuel de Zalvide, és la legislació   pesquera més antiga que es conserva

La província marítima de Mataró comprenia tota la marina entre Montgat i Tossa, i es subdividia en set subdelegacions, tal i com consta a l’article 74 del present reglament.

Malgrat la seva antigor, molts dels  articles d’aquest reglament, tenen avui en dia vigència i  algunes de les recomanacions que s’hi fa s’apliquen actualment. En aquest sentit és interessant assenyalar el que es diu en el reglament de l’art de bou, i que està recollit en l´art. 40. “Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou y no puede sin especial gracia usarse por estimarse perjudicial. Ni se otorga aquella a menos de singulares motivos y aun entonces con señalamiento de tiempo y extensión o termino”. O l’article 46 “… todo arte de arrastrar no puede estar exento de algún recelo”.

 També s’anomenen   ormeigs no permesos, tal i com consta a l´art. 41. “El arton, artet o bovet que para confundirle, es en algunas partes denominado Tarañina o boliche, está prohibido absolutamente”.

 Els principals arts i ormeigs de pesca que s’empraven en el segle XVIII a la província de Mataró, són tal i com diu l´art. 37, “palangre, jábega, sardinal, traíña, nansa, solta, batuda i fitora”. De tots el més important en aquells temps era el sardinal  com es desprèn en diferents articles del reglament,   com ara l´art. 43 i que fa referència a la reglamentació del palangre: ” Como en esta provincia es tan esencial la pesca de sardina y anchoa y guardan su temporada que se hace forzoso aprovechar…”. I a l´art. 66 ” Los matriculados se dedicaran con mayor empeño a la pesca para abasto de los pueblos y  aprovecharan la de la sardina y anchoa, a fin de conducir la sobrante a reinos extranjeros salándolas con cuidado”.

En referència a la regulació de la pesca, hi ha una sèrie d’articles on es recomanen normes: llegim a l´art. 73 “La pesca en domingo y días no laborales, desde que en la víspera se pone el sol hasta que al día siguiente sale, no podrá ejecutarse…”. O a l´art. 36 on parla de la pesca d’immadurs ” Los exes o fundamentos de la pesca con instrumentos, modo de usarlos y tiempos propios; y el vicio en cualquiera de ellos produce gravísimos daños pues se destruye la cría, disminuye la especie, dificulta el abasto, imposibilita al pescador su subsistencia y por lucrar unos por algún tiempo, padecen muchos en todos”. I en els art. 38 i 39 on s’anomenen les sancions a imposar als que facin servir arts prohibits: “Al que se cogiere con instrumento que sea prohibido por sí, por modo o por el tiempo se pondrá en la cárcel,…, y quemará públicamente el arte si fuere prohibido…” “Serán el patrón y gente obligados a ir al Real Servicio”.

 Finalment anomenar que en el reglament de Zalvide, hi ha una sèrie d’articles que evidencien l’existència des de ja molt antic de gremis de pescadors organitzats. Així a l´art. 115 que fa referència a Mataró es llegeix: “Tan antiguos o más que la misma población son la navegación y pesca de esta ciudad, donde la gente de mar tenía en seis de junio de mil quinientos ochenta y ocho cofradía de mareantes y en veinte y tres de Junio de mil quinientos noventa y cuatro de pescadores”. O l´art. 236  on diu referint-se a Arenys: “La gente de mar de este puerto, que ha siglos existía, como se reconoce de las constituciones de su cofradía, de quince de setiembre de mil quinientos ochenta y cinco…”.