Bon Sant Jordi

Aquí teniu algunes propostes per aquest Sant Jordi. En la tria d’enguany teniu llibres en sintonia amb les meves HDM que us poden ajudar a complementar els continguts que apareixen en aquest espai.

Remeis tradicionals dels pescadors. SUBIRÓS, Rosa Maria. Ed Farell


Aquest treball és el resultat d´una recerca etnogràfica sobre el saber mèdic popular de tretze pobles de pescadors de la Costa Brava. Parla de les pràctiques domèstiques emprades per diagnosticar, prevenir, alleugerar i curar patiments i malalties. Un dels objectius d’aquest llibre és que tot aquest bagatge cultural i tradicional no es perdi en l’oblit.

Manual dels hàbitats litorals de Catalunya. Generalitat de Catalunya Departament de Territori i sostenibilitat

Aquesta publicació és fruit de la col·laboració entre el CSIC-CEAB de Blanes i el Departament de Territori i Sostenibilitat, a través del Servei de Planificació de l’Entorn Natural, de la Direcció General de Polítiques Ambientals, i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
El manual és una descripció dels hàbitats de la franja costanera on trenquen les onades, que és la zona del litoral directament afectada pels esquitxos, i el primer metre de fondària. Es tracta d’un espai fronterer entre la terra i el mar de gran importància ecològica.
Aquest treball ha permès detectar algunes espècies que es consideraven extingides en el nostre litoral ara Cystoseira crinita.

La pesca a Catalunya el 1722 segons un manuscrit de Joan Salvador i Riera. LLEONART, Jordi CAMARASA, Josep M Camarasa

Si en teniu ganes, la Diputació de Barcelona a través del Museu Marítim va editar a l’any 1987 el manuscrit de Joan Salvador i Riera. El treball és de Jordi LLeonart i Josep M Camarasa.
La estructura del manuscrit es basa en una sèrie de preguntes formulades per la Reial Acadèmia de les Ciències de Paris a les quals Salvador respondre manera minuciosa a cadascuna de les preguntes que li són formulades amb una enorme sistematització i que ens pot donar una idea bastant clara de quina era la situació de la pesca en aquells temps.

Històries de mar de la Costa Daurada i del Delta de l´Ebre REVÉS, Ignasi Ed. Sidillà

Històries de pescadors i de peixos emmarcades en la costa sud de Catalunya. L´autor ha cercat homes de mar de Cambrils, de la Cala, de l´Ampolla, del Serrallo, de Calafell, de les Cases d´Alcanar, de Sant Carles de la Ràpita, de Salou, de Torrdembarra, d´Altafulla i de Deltebre per a construir aquestes delicioses Històries de mar.

Ulls de Sirena

Una de les troballes més preuades d´aquells que busquen a la platja restes d´organismes que els temporals s´han encarregat de dipositar a la sorra són els Ulls de Sirena o Ulls de Santa Llúcia. De totes formes, a casa, sempre les hem anomenat faves per la semblança que tenen amb aquesta lleguminosa.

94408771_2-jpg-1

Segur que si busqueu després d´un temporal trobareu aquest preuat premi

Segons conta la llegenda, Santa Llúcia de Siracusa es va treure els ulls perquè els seus pretendents no pequessin a causa de la seva bellesa i perquè tothom recordés la història d´aquesta màrtir del cristianisme, es van deixar anar al mar milions d´ulls màgics arreu de la Mediterrània.

Però realment que són aquests curiosos elements minerals? Els ulls de Sirena són           l´opercle del gasteròpode Astraea rugosa, anomenat popularment baldufa rugosa. Alguns cargols marins per protegir-se dels depredadors dins de la closca la tanquen literalment amb una porta o opercle que encaixa perfectament amb la seva obertura. En alguns cassos aquest opercle és més aviat corni, com passa amb el cornet o el cargol punxent, en altres vegades la peça que tanca la closca del cargol té consistència mineral.

Nombre de archivo :DSCN2133.JPG Tamaño de archivo :614.6 KB (629327 Bytes) Fecha de la fotografía :2002/11/23 17:58:08 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :13.9 mm Velocidad del disparador :1/51.9segundo Abertura :F3.2 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

Astraea rogosa o Bolma rugosa és l´espècie de gasteròpode que conté un opercle calcari o fava amb interes en joieria

El cargol en qüestió, Astraea rugosa, presenta una closca robusta, d´uns 6 centímetres de diàmetre, amb forma més o menys cònica que recorda a una baldufa i té nombroses petites berrugues que li donen un aspecte aspre. La closca presenta set espires molt marcades, algunes amb espines. L´obertura es bastant grossa i de forma més o menys el·líptica tancada per un opercle calcari o fava. La seva coloració és d´una tonalitat gris verdosa, cosa que la fa mimetitzar amb l´entorn. L’obertura és blanca nacrada amb tonalitats ataronjades. Viu sobre substrat rocós infralitoral entre els 10 i els 100 m de profunditat. El seu regim alimentari és bàsicament detritívor.

Els ulls de Sirena tenen forma de botó ovalat i polit d´uns 2 cm de diàmetre. Té dues cares una plana de color blanquinós i més aviat mat i l´altre més rugosa amb tonalitats molt diverses entre les que destaquen els colors ataronjats encara que n´hi ha amb tonalitats verdoses i d´una brillantor molt característica En la cara plana es distingeix fàcilment l´espiral típica dels cargols que recorda l´interior d´un ull.

3pend01_b

Els joiers munten arracades, collarets o penjolls amb les faves

Aquests tresors que trobem a la sorra de les platges barrejats amb fragments d´altres éssers vius s´utilitzen com a modestes pedres precioses per a muntar diverses joies, en especial anells, arracades i penjolls.

La tradició popular esmenta que aquests elements serveixen per a guarir diverses malalties relacionades amb la visió i també per a protegir-se del “mal d´ull”. En aquest cas, la guarició tenia que anar acompanyada del recitat d´uns versos màgics. També es considera que aquests amulets estan relacionats amb la bona sort de qui els troba o de qui els porta.

Dins el recull, Contes despullats, de Josep Palau i Fabra, n´hi ha un de dedicat a aquesta llegenda, espero que us agradi.

Estimada Posidònia

Per aquest proper Sant Jordi, una proposta poètica i musical.  Bona diada i bones històriesdemar.

Estimada posidònia, estimada,
ara jeus com llençol mutilat
i neteges aquest mar
amb el teu xiuxiueig constant,
i una dansa resistent
que m’endinsa en el millor passat.
Estimada posidònia, estimada.

He crescut contemplant
el poder de la força dels temps,
estimada posidònia,
els meus somnis es tornen reals,
en vull més, vull anar
a una naturalesa tan viva,
i seguir passejant
per l’aspre camí que has marcat.

Valorada immensa glòria
i estimada cada dia amb més pell crivellada,
maltractada molt i massa,
sang de iot a iot tan callada,
sense cap pietat,
ni consciència, ni contemplació,
estimada, un dibuix,
un llençol mutilat. Hem perdut
camps i boscos, terres d’hort
que ja no tornaran mai més.
Ja no es pot ni pensar
ni tampoc tolerar aquesta pèrdua.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Posidonia oceanica un veritable tresor del nostre mar

Lletra: Esteve Portes i David Serra
Música: David Serra (Projecte Mut)
(Del poema ‘Posidònia’ d’E. Portes)

Per Sant Jordi: llibresdemar

Aquí teniu algunes propostes per aquest proper Sant Jordi. En la tria d’engany teniu novetats editorials de primer ordre. Són llibres en sintonia amb les meves històriesdemar que us poden ajudar a ampliar molt més els continguts que apareixen en aquest bloc.

Sin Mala Espina. Guia de consumo responsable de pescado y marisco. CHAPARRO, Lydia. Libros en Acción

portada-guia-copiaEn aquest llibre hi trobareu criteris per tots aquells que esteu convençuts de que un canvi en el model pesquer és possible. Molt en la línia amb les entrades de pesca sostenible i de consum responsable que podeu trobar en el meu bloc. S’avaluen una setantena d’espècies amb interés comercial i les seves recomanacions de consum en funció de la seva sostenibilitat.

Guia de la flora i fauna de la mediterrània. BALLESTEROS, Enric; LLOBET, Toni. Brau Edicions

llobetEs tracta de la darrera novetat de la col•lecció de guies de butxaca de Brau Edicions. Les il•lustracions, com passa en la resta de la col•lecció ha anat a càrrec d’un dels millors en aquest camp, en Toni Llobet. Els continguts i la tria de les espècies són de l´Enric Ballesteros, científic del centre d’estudis Avançats de Blanes.

Un Mar de Conflictes. La pesca a Roses durant l’Antic Règim, 1592-1835 PUJOL I HAMELINK, Marcel. Roses Publicacions Municipals

un mar de conflictesL’obra és una anàlisi del món de la pesca durant l’antic règim. Hi trobareu com s’organitzava el procés extractiu, els sistemes de pesca que s’usaven, com eren les diferents embarcacions de pesca, quina relació hi havia amb el senyor feudal i quins drets tenia sobre la pesca, les pugnes entre els sistemes de pesca tradicionals i els foranis i els conflictes que hi ha hagut al llarg dels segles pels territoris de pesca.

Les Illes del Cap de Creus. PLUJÀ i CANALS, Arnald; ALBERTÍ i MAURICI, Joan.

illesArnald Plujà, un dels màxims coneixedors del Cap de Creus ens proposa decobrir les 24 illes que emergeixen al llarg de tota la costa del Cap de Creus i que són una part destacada del patrimoni natural de la zona. Són illes litorals, la mes allunyada es troba a un quilòmetre de la costa, amb un aspecte que les fan úniques. Aquest treball recull la història, la geografia, la geologia i la biologia d’aquestes illes i illots.

Sant Jordi: la mar de Llibres

Per aquest Sant Jordi, teniu algunes propostes relacionades amb les històriesdemar. N’hi ha de tot tipus i per a tots els gustos i edats. Des dels clàssics fins a novetats.

mar sense peixosUna mar sense peixos. CURY, Philippe; MISEREY, Yves. Institut d’Estudis Catalans. Secció de Ciències Biològiques.

Els ecosistemes marins es troben en perill, fruit de la sobrepesca: els recursos pesquers s’exhaureixen i cada vegada es pesca més lluny, a més profunditat i peix més petit. Aquí hi trobareu els elements de reflexió sobre el problema a partir d’una aproximació històrica, científica i antropològica de la qüestió.

llegendesLlegendes de mar de la Costa Brava . MARTÍN, Miquel. Sidillà.

Fa només un parell de generacions als pobles de la Costa Brava, la gent tenia una relació estreta amb el mar. Mariners, pescadors, sargidores, patrons de barca, mestres d’aixa i peixaters vivien de la seva riquesa. Del mar arribava la vida i també la mort, per això no és d’estranyar que hagi generat un bon nombre de llegendes amb sirenes, monstres, mariners perduts, tempestes inesperades, tresors amagats, contrabandistes,…

barraques-de-pescadorsLes barraques de pescadors a la costa brava. TURRÓ, Jordi. Fundació Ernest Morató.

Es repassa l’origen de les anomenades botigues o barraques , com s’han convertit en l’embrió dels nuclis de la costa i els canvis d’uns que han viscut. De Portbou a Blanes es recupera la història de les barraques de pescadors.

aigua de mar.inddAigua de mar: una tria. PLA, Josep. Labutxaca Narrativa

Recull de narracions de temàtica marinera de Josep Pla. El llibre parteix del segon volum de la seva Obra completa i aplega el nucli essencial de les seves narracions marineres.

marines-i-boscatgesMarines i boscatges: aplec de narracions. RUYRA, Joaquim. Educació 62

Edició revisada adreçada a estudiants del recull de narracions de Ruyra (1903). L’obra recull l’ambient camperol i mariner de l’època que va viure l’autor.

irisat

El peix Irisat. PFISTER , Marcus. Beascoa.

Pels més menuts, el peix Irisat, que gràcies a les seves escates de mil colors, és l’animal més bonic de l’oceà. Tot i això, es troba sol i els altres peixos no volen jugar amb ell. Tot un clàssic de les biblioteques escolars que ensenya la importància de saber compartir. Existeixen un munt d’activitats pedagògiques relacionades amb la lectura.

Històriademar i d´Espriu

“Un petit poble de mar, amb pols i vent i mosques. I encara hi havia alguns pescadors. A la platja, gussis, comptades palangreres, coves i xarxes, dones que les adobaven, deixalles de peix”
(El Doctor Rip)

Les històriesdemar en l´homenatge a Espriu

Les històriesdemar en l´homenatge a Espriu

Salvador Espriu reprodueix en la seva obra el paisatge, els costums, els oficis i les personatges d’Arenys de Mar, la mítica Sinera, el seu univers particular. Evidentment tots els aspectes d’aquell Arenys del passat relacionats amb el mar, la pesca i la navegació, també han tingut cabuda en la seva magnifica obra.

Per a fer més entenedora aquesta entrada he agrupat els textos del poeta en els següents apartats: mestrances, palers i avarada a la platja, pescadors i la pesca, temporals i el port.

– Mestrances
La construcció de vaixells va ser des del s. XVIII l’ofici de mar més important a Arenys de mar. A les mestrances de les platges de Sinera es van construir nombroses naus, algunes d’elles feren la cursa cap a Amèrica. Aquesta activitat va perdurar fins als anys 50 del s XIX.
En el següents passatges de “Laia”, Espriu fa una magistral descripció de l’ambient que es vivia en una de les nombroses mestrances de la vila: colors, olors, sons, textures que formen part d’aquest “univers” de platja.

“Sota la vela de les mestrança, les carcasses de dues barques a mig fer. Barrejades amb fustes, serres, garlopes, gúbies i aixes. A la sorra, empastifats de pega,els troncs serrats, quadernes, medissos, estameneres, barrines de Sant Elm i gafes. Al fons, el tranquil brandar de la mar ampla. Grups de pescadors que endegaven ormeigs, grinyolar de serres de cavall i pollines, deixalles de peix podrit que les mosques es menjaven. Enlluernament i esvoranc de la llum en la calç de les cases. Un perol fumejant de quitrà i resina de pi, mànecs de canya per a la llanada, estopa, encenalls i pots de pintura. Dominant-ho tot, la veu del vell Vilà dirigint el treball de la mestrança”
(Laia XII La Mestrança)

“S’ajupí i amb un cordill mullat de magra i aigua començà a dibuixar la silueta d’una quilla. De mica en mica, els homes anaven marxant. El sol queia de ple a ple damunt la vela de la mestrança.”
(Laia XII La Mestrança)

Al discurs final de la “Primera història d’Esther” l’Altíssim fa una pregaria per a tota la “gent de Sinera” i evidentment hi inclou els diferents oficis de mar.

“…No oblideu tampoc els Torres, que anaren i vingueren a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que els emularen. I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…”
(Primera història d´Esther)

-Palers i avarada a la platja
Els palers eren les persones que s’encarregaven d’avarar els bots i les barques. Per a facilitar els seu desplaçament “en terra” feien servir pals untats amb sèu que es col•locaven perpendiculars a la nau. Per sobre d’ells la barca lliscava a força de braços. La fusa és el període final de la avarada durant el qual un cap de la nau ja sura mentre l’altre encara és a terra i acaba quan la nau queda del tot ensurada.

A la fusa,
pels pals enseuats,
les barques varen lliscar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

“Recordo amb detall cases i carrers del meu poble, vinyes, turons, rials, barques a la fusa. Sempre les recordo just en ser varades”
(Doctor Rip)

Familia de Pescadors a Arenys de mar

Familia de Pescadors a Arenys de mar

-Pescadors i la pesca
Arenys sempre ha estat més un poble de navegants i mariners que no pas de pescadors. La pesca a Arenys comença a prendre importància arran de la construcció del seu port, malgrat això, a la majoria de platges dels pobles costaners del Maresme hi havia una forta activitat pesquera.

Els sardinals van ser fins als anys 50 el principal art de pesca que es feia servir a les platges de la costa central i, evidentment, l’obra d’Espriu conté diverses referències a aquest art de pesca.

Si surts a sardinals,
veuràs potser
Moles brollar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Les sardinaleres solien sortir abans de la posta de sol per calar “a la prima” i abans de la seva sortida per calar “a l’alba”, així les captures eren millors.

Surt el vent de mar,
ara que vespreja,
cap a sardinals.

La fusa del vent
entelà de boires
tot l’esguard del cel

Amb els primers grills
juguen a cucorna
Els ulls de la nit
(Llibre de Sinera, XIII)

A vela o vogant, les barques feien proa fins als caladors. Un cop allí es calaven els ormeigs i els assenyalaven amb els galls.

“Mentrestant, les barques es fonien, totes juntes en l´horitzó i de mica en mica s’anaven separant. Els patrons es desitjaven bona sort i ordenaven que es calessin els ormeigs, ormeigs de jonc i murtra, ormeigs de malla. Assenyalaven amb galls i trincoles els llocs on quedaven els arts de pescar”
(Laia XXI El Xaloc)

“Al seu davant, l’Esteve s’afanyava a plegar la vela, lligant-la amb els botafions, i començà a parar els ormeigs, que ja tardejava i calia enllestir la pesca”
(Laia V Pesca)

L’ormeig romania calat un temps, normalment d´un dia per l´altre. Passat aquest període arribava el moment de llevar-lo. Aquest era l´instant més màgic de tota la jornada de

“Aleshores l´Esteve retirà de les fondàries nanses, garbitanes i morrenells, amb abundor de mòlleres, de sèpies i de pagells, de rogers i bogues. La barca balancejava, aixafada pel pes del peix, enlluernadora de lluïssor d´escates. L´Esteve hissà veles. Fins a ell pujà l´ofec d´aquelles humils vides. Assegurà, satisfet.
-Bona pesca.”
(Laia V Pesca)

Un cop llevat l’art i amb el peix a coberta, sense perdre ni un instant, les barques feien proa cap a casa per arribar primers i vendre a millor preu.

“La barca avançava molt ràpida i trencava amb soroll la solitud del mar. Quedaven endarrera planasses i sapes. La barca vorejava els escull, fregava el perill de les seques i fugia del parany callat de les anquines. De sobte, la platja i la blancor del poble”
(Laia V Pesca)

Arribats a la platja, encara hi havia la feina feixuga de desmallar el peix i col•locar-lo en paneres. Un espectacle que, cada dia, atreia als veïns de Sinera.

“Tota la vila sortia a rebre la pesca. Desmallaven la sardina i emplenaven semals i paneres de llagostes, petarcs, lluços, congres, jodrioles, morenes, guiules.”
(Laia V Pesca)

Arenys de mar en el passat

Arenys de mar en el passat

-Temporals

Sense prediccions meteorològiques, sense poder-se comunicar entre ells, sense motors, els navegants i els pescadors eren sorpresos, de tant en tant pels temporals. Amb els primers signes d’un canvi sobtat de l’estat de la mar. Les barques iniciaven el retorn cap a les platges, algunes vegades no arribaven a temps.

“El mar s’aquietava, i les barques s’afanyaven a tornar. Evolucionaven amb les veles rissades i maniobraven sense treva, per esmorteir el xoc contrari del vent. Es distingien els colors: verd, blau, negre, mangra. Se les veia navegar amb precaució, com vencien les dificultats. Els pescadors vogaven a la cia, enfilaven freus i evitaven esculls i barres i passos perduts enmig de roques”
(Laia XXIII Tornada)

La força de les onades portava fis a la costa les restes d’algun naufragi.

“De mica en mica el mar escopia les despulles de la seva pressa. Arribaven desferres de quillats, sardinals, palangreres. Les barques s’anaven atansant. Una portava la quilla mig esbotzada, una altra mostrava una esquerda enorme. A moltes els faltava l’arbre, a totes els jocs de cordes i bossells.”
(Laia XXIII Tornada)

“El poble comptava les barques que no havien retornat: hi havia testimonis del naufragi de moltes.”
(Laia XXIII Tornada)

-El port

El port d’Arenys pren protagonisme als versos finals del Llibre de Sinera. En aquest cas l’arribada a port pot ser considerada com el final del camí.

Aigües tranquil•les, olioses, brutes.
Amen entrant a port, en aquet refugi,
molt a recer de la difícil mar.
Evitaré l’esglaiadora boia
que es mou entre deixalles davant.
Els ulls entreoberts miren fix i no veuen
la roda alta de proa, coronada
amb un inclinadíssim cap de mort.
Conec com s’acomplia tot el temps
de la navegació i el seu retorn,
mentre s’atansen a poc a poc vers la barca,
des de l’esclat de la llum aturada,
del clos silenci estant, llises parets del moll.
(Llibre de Sinera XXXIV)

Els Sardinalers. Per Hipòlit Nadal i Mallol

L´Anna E. Nadal, neta d´Hipolit Nadal ha fet arribar a aquest web un altre relat del seu avi inclòs en el recull “Algues: Proses Salobres”, publicat a Buenos Aires el 1918.  La narració  va ser escrita pocs anys més tard de la unificació gramatical feta per Pompeu Fabra i no s’adapta del tot a les normes gramaticals establertes. Per facilitar la comprenssió del text s´han fet  algunes esmenes  sense modificar el seu contingut i en tots els diàlegs s’ha respectat l´original.

Portada de

Portada de llibre on està inclòs aquest relat

Una forta llevantada havia remogut, la nit abans, les fondàries de la mar; una d’aquestes llevantades que tant anhelen els pescadors quan la reva malastruga els fa gastar enginy, força i energies, inútilment, però que han de suportar, vulgues o no, a despit del temps per allò de: “si avui no hi ha un cabot pot haver-hi demà barcada plena”.
El temps s’havia temperat força però encara la ressaga del llevant murmurava a la rompent de la costa i les aigües, malgrat no sentir-se ni el bleix d’un ventijol, movent-se compassat amb voluptuosa monotonia. Diverses franges groguenques, de groc fangós, les terbolaven fins a no deixar rastre de blavor en tot el que la vista assolia. Les fúries llevantines s’havien rabejat, fellonament, amb el ventre immens de la mar, furgant-li les entranyes; per´xò mostrava´s ara, rendida, extenuada, defallida…La lluita havia estat dura, cruel, despietada…Els llaguts que, a l’anunciar-se el violent temperi, foren conduïts a la força de braços i estacats arran de les cases, per por als cops equinoccials, eren varats ja, escues al mar, a punt per la llargada. Les quatre peces, encara molles, romanien estibades dessota el senó. Feia vuit dies que no havien estat esteses car ni una sola escata havia passat per ses malles. Els rems, ben ordenats al llarg de la bancada, semblava que enyoressin les mans habituals que els empunyaven; els estrops enseuats convenientment; els escàlems segurs i potents, tot a punt d’emprendre la ruta quotidiana interrompuda el jorn abans. Patrons i remitgers vers la miranda, que s’alça protegint la badia a l’entrada del port, feien via, llambregant de cua d’ull el curs del major astre esperant, estoicament, la venia d’aquest per a fer-se a la mar, puix quan ell s’enfonsa pel “Coll de Sant Genís” ixen les primeres barques pel trenc de “La Lloia”.
Ja al cim del promontori els pescadors estenen la mirada amb avidesa vers l’infinit sotjant arreu del mar els moviments de les aigües, les llenques fangoses que porten bons auguris, les evolucions de les gavines que xisclen i es capbussen per a on pul•lulen els estols de peixos, o bé observant la immensa volta cercant-hi el convenciment d’una bona prima. I una volta satisfeta la curiositat, pròpia dels que amb ella hi acompanyen la delera de fer bona pesca, pel pa de la família, s’entornen amb “catxaça”, esperançats, la pipa als llavis bo i rascant l’esca inflamable del misto que “fa la guitza al vent”, diuen ells.
El paisatge premia el to violaci de la caiguda del dia quan les barcades sortien, pausadament, de port i es dirigien enfora a l’atzar sense determinar rumb, car segons veurien, farien, ja que les “mancades” de llevant són enigmàtiques.
A l’ ésser fora del radi que enclou la badia, quan ja les cases de la població s’obiren minúscules, un dels quatre homes que regularment integren la barcada, alçant-se del setial que ocupa en la bancada i després d’haver desarmat els rems corresponents, situa´s dret a la proa del llagut i en tant els seus companys boguen, sense esforçar-s’hi emprò, sotja ell la immensitat escodrinyant la superfície, seguint els moviments de les gavines i contemplant els “talls” de mar bruta amb ses llenques llimoses cercant un indici, una senyal de peix per a voltar la suposada “mata”.
De cap a cap de golf, des de “S´Arenella” a “la Meda” les barques pescadores, en confusió admirable, deixades a l’albir de la mar plana, esperaven l’instant propici. Nosaltres, es a dir, la barca en què jo anava, s’allunyà quelcom de ses companyes i es féu un poc més a cap de terra fins a descobrir, pel Cap de Cervera, el far del mateix nom que ja il•luminava amb figuracions somortes.

La badia de Port de la Selva és el marc on es desenvolupa el relat

La badia de Port de la Selva és el marc on es desenvolupa el relat

Entre clar i fosc començà de sonar qualque esquella dels “galls” que senyalen els límits que abarquen les peces un cop calades, i el seu dringar metàl•lic, engolit per la immensitat, arribava a nosaltres, feble, melangiós, perdent-se en el misteri de l’hora crepuscular. En tant les barques prenien l’espai corresponent i les xarxes s’arriaven…- Aquí mateix. Posa’t dintre el “carcanyol”, Pagell, i ja pots llençar el pedral. Poc a poc!…- i un darrera l’altre, els sardinals se submergien a cinc braces sostinguts per la força dels barnois que nedaven en surada.
Convenientment amarrada la sirga a la peça de mà i d’aquesta a un escàlem de la cia de faisó tal que serveix d’àncora segura, els llaguts romanien balancejant-se suaument prop dels ormeigs, guardes fidels amatents sempre al primer cas…
La nit era fosca i no gaire benigna. Els “galls” bressolats pel ritme de la mar prosseguien el seu cant de melangia. De tant en tant fendien l’espai crits inintel•ligibles de converses tingudes de barca a barca i que l’oreig ens duia d’enllà el lluny. Un aire humit i fredós, resquícies de l’hivern tot just finit, bufava molest obligant-nos a l’abric. Per “matar el temps” nostre patró, en Roger, que sempre en sap de noves, ens contà vàries anècdotes que ens delectaren bellament esclafint sovint en rialles sorolloses que cridaven l’atenció d’altres barcades properes. En això el vent, en lloc d’atemperar-se, bufava amb més braó i un griso gelat tallava la cara; nosaltres els sentíem, malgrat les rialles.
– I si anéssim a reconèixer? Què hi dieu? Al mencus ens treurem el fred. Som-hi?
Nuu de peus, l’un dintre del senó, l’altre arran d’orla, mon germà, en Bru, a punt de maniobrar, esperava la xarxa mentre en Pagell cobrava la sirga i el patró empunyava el parell de proa.
Va fer-se un silenci expectatiu trobat poc després per una exclamació espontània, de joia, del qui romania, dret, a popa:
– Tenim els barnois a fons? Mare de Déu quin blanc de peix!…
– Vols que tregui la banqueta? – digué amb sorna irònica, el dels rems.
– No és cosa de riure, no; ja ho veuràs. – i començà la llevada.
Jo m’havia abocat a la banda per a millor fruir la meravella i en efecte, una blancor esclatant s’albirava pujar de la profunditat llençant fosforescències.
– Apa, nois, vinga!…
Fent esforços inoïts, amb gran treball podien abraçar la xarxa i enquibir-la a bord; tal era l’espessor del peix. Semblava que ni una sola malla s’hagués lliurat de l’escomesa.
– Si segueix així haurem d’estronxar una peça. Estiba cap al banc d’arborar.
– Oiup!…- i els cors batien joiosos i els braços prenien forces.
– Que voleu ajuda? – S’oí una veu propera, interrogant. I ho digueren amb un to d’alegria tan manifest que volia dir ben clar:
– Nosaltres també ens trobem amb el mateix.
– Eh, Camanci? Com va això? – clamà en Roger des dels rems reconeixent la veu.
– Si fa o no fa, com vosaltres, Roger. És un estup!
– Fareu bona calada, doncs.
– Farem, digues. En serà prima avui.
I les barques s’allunyaren, cadascuna seguint la trajectòria de ses peces respectives.
Però durà ben poc aquella desacostumada pesca. De sobte, com si un mal llamp hagués mig-partit la xarxa, s’esgotà l’estup de peix i solament adesiara qualque sardina esgarriada pujava forcejant per a lliurar-se de la malla. Amb les tres peces restants n’hi hauria mitja arrova i encara en l’espai d’un barnoi de la peça-remolc quasi tota.
– Aquestes mancades són així: a qui topa topa – deia un de a bord, ja de retorn cap a casa.
– L’hem errada, nois –digué el patró. – Vols-t’hi jugar que en Camanci haurà carregat? Nosaltres hem escallimpat la “mata”.
– Què hi farem! Paciènci – feu un altre.
Així cada prima – respongué un tercer. Amb això anàvem deixant el golf tot vorejant la costera, i, com nosaltres, moltes barcades. El vent seguia més fred que mai. L’únic que el sentia llavors era jo car els demés, amb l’excitació produïda per la decepció rebuda en la llevada, no se n’adonaren davant compte.
– I doncs, Nicolau, com va la pesquera?
– Mala negada faci! …La portem tota al xalabret. Sembla que ens han embruixat les peces! … I vosaltres?
– Que te diré jo…Amb tres barnois en farem una panera, però ni una escata més.
– Que us heu terrejat molt?
– Ca home. Jo ho hagués fet. Així com l’hem escarbotada l’hauríem cenyida tota. El peix va a “mates”.
– Vols dir doncs que hi haurà qui en durà molta?
– Per ara tots els que he parlat porten pocadures, emprò me sembla que en Camanci en farà més de set parells d’arroves. Ell sí que l’ha topada. Era el nostre espai i quan ha vist que ens venia tan espessa en aquests barnois s’ha posat a llevar i conta tu com deu anar.
– Vols que t’ho digui, a qui topa topa. En Lets també ens ha dit que li cabia a la sàssola. No som pas sols que hem fet “março”.
El diàleg que precedeix fou dit amb veu molt alta, quasi cridant, car la fressa produïda pel vogar de les dues embarcacions així ho exigia. Sovint les pales dels rems d’una i altra es toparen.
Sens fer-ne esment ens trobàrem dintre la badia i ben tost arran de platja. Una veu infantina metàl•lica reconeixent la silueta del llagut que s’apropava vibrà en l’aire:
– Pare!…Què porteu?…
I per tota resposta:
– Ves a cercar el fanalet, apa.
I el marrec, saltant, alegre i cridaner, comprenent el significat d’aquestes paraules, se’n va cap a casa a complir el manament paternal.
Pel camí va escampant la nova: – El meu pare en porten! Desclaven a Port de Reig!…- I corre com una daina, perdent-se en la foscor de la nit freda…

Peixos, com els “de castella”

La manipulació i la tergiversació de la història ha estat una constant dels guanyadors envers els perdedors. Sempre s´ha dit que “qui guanya una guerra escriu la història”. En el cas de la descoberta d’Amèrica, l’ocultació i la censura són tant evidents que s´hauria de ser molt miop per no adonar-se’n.

Aquesta entrada està basada en els treballs de Jordi Bilbeny i de Susana Rodríguez-Vida de l´Instiut Nova Hova Història. Gràcies per la vostra feina.

"Brevíssima relació de la destrucció de la història" de Jordi Bilbeny on esposa les seves tesis sobre la manipulació del descobriment.

“Brevíssima relació de la destrucció de la història” de Jordi Bilbeny on esposa les seves tesis sobre la manipulació del descobriment.

Amb la conquesta del regne de Murcia al 1243, Castellà obria per primera vegada les seves fronteres a la Mediterrània. Més endavant va caure Sevilla, Tarifa, i finalment Granada (1492) i amb elles, castellà passava a tenir el control de tot el litoral Andalús. Malgrat això, la seva tradició marinera continuava sent zero.

A la Història de les Índies del Bartolomé de Las Casas i al diari de bord de Colom es pot llegir amb data 10 de desembre de 1492 “vam pescar molts peixos dels de Castellà: albors, rogers, pixotes, galls, salpes, llisses, corbines, gambetes i vam veure també sardines”. A la Història de l´Almirall de Ferran Colom es llegeix: “veient que l’illa de Bohio era molt gran, que les terres i els seus arbres s´assemblaven als d´Espanya, i que en una ocasió que els mariners llençaren les xarxes, van agafar molts peixos com els d´Espanya, és a dir: cavalls, llisses, salmons, sabogues, galls, salpes, corbines, sardines i crancs, resolgué de donar-li a l´illa un nom d´acord amb el d´Espanya, i així, el diumenge 9 de desembre l´anomenà Espanyola”.

Els censors han procurat esborrar tot allò que feia referència a Catalunya. Una de les proves més clares d’aquesta manipulació  està en la traducció, moltes vegades literal i barroera, dels noms de peixos catalans al castellà. Els cassos més evidents són els noms d’alguns dels peixos “dels de Castella” que no eren res més que la traducció literal del nom català i que no existien com a tals en castellà: Tonina, Pámpano, Golondrino, Pijota i Chopo en són els exemples més evidents.

Tonina

Bartolomé de Las Casas fa referència a las ”toninas”. Sense cap mena de dube es tracta d´ un mot català per anomenar a la tonyina vermella (Thunnus thynnus) que es va fer servir al llarg dels segles XV i XVI. En castellà a aquest espècie sempre se la ha anomenada atún i el terme tonina no es correspon a cap peix en aquesta llengua.

Pámpano

En aquest cas es tracta de la traducció barroera de pàmpol. En castellà no existeix cap peix anomenat pámpano. El pàmpol a que es refereix Colom correspon a diversos peixos amb el mateix nom. Pàmpol rascàs o dot ( Polyprion americanus) i en castellà cherna. Pàmpol o pàmpol ver (Entrolophus niger) en castellà romerillo. Pàmpol atlàntic (Peprilus triacnthus) en castellà pez mantequilla. Pàmpol o varió (Naucrates ductor) en castellà pez piloto. Segurament Colom es refereix a aquesta darrera espècie quan l´anomena.

Golondrino

Orenol (Exocoetus volitans), peix volador que els censors anomenen de manera molt burda golondrino.

Orenol (Exocoetus volitans), peix volador que els censors anomenen de manera molt burda golondrino.

Es tracta d´una altre traducció literal, en aquest cas de l´orenol (Exocoetus volitans) també anomenat orenyola. En castellà no existeix cap peix anomenat golondrino. Per la descripció de Las Casas “un pez que vuela un gran tiro de piedra encima del agua” es tracta d’una mena de peix volador, ta i com correspon a la orenol que en castellà s´anomena pez volador o juriola.

Pijota

Lea cinta (Cepola macrophthalma) és una espècie molt comuna a casa nostra amb aspecte de llaç.

Lea cinta (Cepola macrophthalma) és una espècie molt comuna a casa nostra amb aspecte de llaç.

Pijota també és una traducció barroera de pixota. L´espècie es descriu com un peix allargassat i en forma de serp. El mot castellà pijota fa referència als alevins de lluç. Evidentment el llucet no té, ni molt menys, forma de serp. En català pixota fa referència a diverses espècies amb el cos serpentiforme: Pixota (Carapus acus) i (Fierafer acus) tots dos allargassats, en castellà s’anomenen rubioca i també zurriaga. Hi ha una altre espècie, la pixota vermella o cinta (Cepola macrophthalma) en castellà s’anomena també cinta. Precisament en la Història de l’almirall, Ferran Colom anomena a aquesta espècie en italià amb el nom de “lachie”, es a dir cinta.

Chopo

L´emperador (Luvarus imperialis) i el peix lluna (Mola mola) tenen una certa retirada

´emperador (Luvarus imperialis) i el peix lluna (Mola mola) tenen una certa retirada

Els mariners de Colom observen al llarg del viatge un peix que s´assembla a un dels peixos mediterranis i que els censors anomenen chopo en castellà o chiopi a la versió italiana de la Història de l´Almirall de Ferran Colom. Aquesta espècie es descriu com a semblant al peix emperador, nom amb que es coneix el peix espasa (Xiphias gladius) i que té un aspecte inconfundible. El mot Chopo en castellà s’usa per a referir-se a la sèpia i en cap cas, a cap peix. Xopa és el nom que es fa servir a Tarragona i al País valencià per anomenar a la càntera o calet (Spondyliosoma cantharus). Les xopes que descriu Ferran Colom, tenien la pell duríssima i la carn era immenjable. Segurament es referien a un peix atlàntic anomenat també emperador o luvar (Luvarus imperialis) i en italià pesce imperatore . Aquest peix, pel seu aspecte, es podria haver confós amb el peix lluna o bot (Mola mola) i aquest si que té la pell dura i no és comestible. Malgrat tot, sembla difícil que es pugui dir que la xopa i l’emperador es puguin assemblar. El que està clar és que els mariners de Colom utilitzen una altre vagada un mot català per a identificar a una espècie de peix i que la traducció castellana no correspon a cap espècie.

La llum de la fi del món

Uns anys abans de l’enrunament  del ClubMed del Cap de Creus, hi ha haver una actuació semblant amb l’enderroc del far que es va construir per a filmar la pel·lícula, “Light at the egde of the world”  traduïda al nostre país com a “La luz del fin del mundo” (1971) dirigida per Kevin Billington i protagonitzada per  Kirk Douglas, Yul Bryner a més de Fernando Rey i Samantha Eggar.

cartell

Cartell de la pel.lícula “El faro del fin del mundo” rodada al Cap de Creus

La film estava basat en la novel·la  pòstuma de Jules  Verne “El far de la fi del món” i es va rodar gairebé tota  al Cap de Creus i a Cadaqués, malgrat que  també hi ha altres localitzacions a la península. El rodatge de la pel·lícula i la presència de les estrelles de Hollywood va trasbalsar durant unes setmanes la tranquil·la vida dels habitants de Cadaqués com mostren els retalls de la  premsa de l’època.

premsa5

Fotografia de l´època amb el far i el vaixell pirata

És la història d’uns pirates que assalten el far situat a l´extrem del Cap d´Hornos. El seu pla consisteix en apagar la llum del far i esperar que algun vaixell embarranqui contra la costa per  fer-se amb el botí.

fotogrames

Alguns fotogrames de la pel.lícula

De fet, l’edificació només va servir com a decorat per a rodar la pel·lícula i no tenia cap sentit mantenir-la dempeus després del rodatge. Allò que havia de ser una obra efímera, va aguantar tramuntanada rere tramuntanada, durant més de 35 anys, fins que el 2006 es va decidir enderrocar-la definitivament.

Aquest far, degut al seu aspecte abandonat, era anomenat de manera popular com “el far vell” en contraposició a far del Cap de Creus que està en servei.  Els blocs de formigó prefabricat amb que estava fet però, indicava de manera clara la seva construcció recent.

far fi mon

EL far de la fi del món en una fotografia de Carles Nualart (1993)

Construït ben bé a l’extrem més oriental del Cap de Creus, just al davant de S´Encalladora, i del freu de Sa Claveguera, el far ha estat el  tot un símbol  del  paisatge d’aquest indret durant molt de temps.

En realitat el far de la fi del món que va inspirar l’obra de Verne era el de  San Juan de Salvamento que es trobava a la “Isla de los Estados, al punt més meridional del  Cap d´Hornos. L’illa forma  part de la província Argentina de Tierra del Fuego i del departament i d’ Ushuaia.

A L´ENCESA d’Hipòlit Nadal i Mallol

Per a celebrar el primer Sant Jordi d´ historiesdemar, l’Anna Elisenda i la Maria Inés Nadal, netes d’Hipòlit Nadal i Mallol i seguidores d´aquest espai web, m’han fet arribar des de l’altre costat de l’Atlàntic el relat curt “A l´encesa” que el seu avi va publicar a Buenos Aires el 1918 i que està inclòs en l´obra Algues (Proses salobres).
Es tracta d´un recull de narracions curtes i de records de joventut escrites des de l’exili argentí i que evoquen el seu estimat Port de la Selva i l’enyorança pel seu país.
En l´escrit l´autor fa una magistral descripció d’una companyia de pesca a l´encesa que va a feinejar al Mar d´Amunt. El paisatge, les expressions, la navegació, la tècnica pesquera,… estan descrites magníficament.

Bon Sant Jordi i gràcies Anna i Alma

hipolit-MAPA

Indrets que surten en el relat, tots situats en el mar del Port de la Selva

La tarda finia lentament; amb aquesta lentitud dolçament enervadora dels dies estivals. La mar, cansada de murmurar tota la tarda al buf del llebetjol, calmava’s paulatinament i en el cel, d’un blau rosat pels reflexes del sol que s’entaforava per entre les cingleres de la Massana per a anar a il·luminar regions ignotes, s’entreveia la benignitat i dolcesa de la nit que s’atansava majestuosament per la banda del Cap de Creus.

En la badia diverses embarcacions, amb admirable desordre, creuaven les aigües que prenien tonalitats màgiques al contacte dels rems en l’hora crepuscular.

Per davant de casa la tripulació dels llaguts de ‘foc’ anaven i venien de la ‘botiga’ a bord traginant la teia corresponent a la vetlla. El meu pare, duent el darrer braçat, s’atansà el cancell d’entrada i, en tant amb el braç lliure recollia els jaquetons que havia deixat en el bancal de fora, cridà :

– Apa, noi, que anem ?
– Ja vinc de seguida, pare.
– Que no l’hàgim d’esperar gaire, sents ? – I seguí pel caminal que serpenteja fins arribar a la platja.

* * *

La meva aparició al lloc d’embarcament provocà la riota a aquells cinc pescadors, entre els quals hi havia el pare, qui també compartí amb els demés rialles estrepitoses:

– Estàs fet un mariner !
– No et rendiràs pas per falta de municions !
– Ja pot xiular el gargalot amb aquesta lliurea ! . . .

Efectivament; vaig revisar-me de dalt a baix i tanmateix m’havia previngut massa. En aquell precís instant hauria abandonat al sorral, capot, sarrò  i corterola, que constituïa el meu bagatge, si una força de voluntat imperiosa, un cop d’home, en fí, no m’hagués pessigollejat els dintres. Tenia llavors setze anys i hauria volgut duplicar-los per vèncer amb l’esguard aquella ironia càustica.

D’un bot àgil a l’orla vaig ser a bord, passant, des del senó, per la bancada, a proa en tant les pales dels rems clavant-se entre sorra i aigua empenyien l’embarcació enfora…

* * *

Assentat prop la roda de proa, les cames pengim-penjam que havia d’arronsar de tant en tant per a que els peus no es submergissin amb l’embranzida del llagut per la pressió dels rems, romania abstret en divagacions de inefable gaubança. Les cases de la vila ja no s’albiraven i en front de ma vista una perspectiva meravellosa sorgia esplendorosament. La costa brava se m’oferia a esguard pròdiga en detalls i coses d’una bellesa ignorada, en l’hora del crepuscle. Passàvem tan a frec d’ella que les pales dels rems tocaven sovint els esculls.

Els espadats rocams patien als meus ulls superbes transfiguracions: cossos de verges púdiques, d’esguard incommovible, rebent l’alenada salabrosa de l’oreig caronador i ubriagant-se amb l’aroma penetrant dels mariscs, romanien encantades; efígies i siluetes de monstres apocalíptics, presideixen aquests llocs propicis per a delectar-se hom amb les bellors de la natura; columnates d’estructura excelsa, són els pilars seculars d’aquest monument d’art abrupte que imposa reverència i atenció per l’àtica bellesa de la seva grandiositat. I la mar, la ingrata mar que manta volta eriçant-se i formant ones monstruoses ha batut amb impietat aquestes costeres __ que mai, però, ha pogut anorrear __ roman, ara, enervadament extàtica talment com si es sensibilitzés de sobte per a fruir l’exquisida sensació de l’hora inefable.

Passem pel golf de la Tamariua. Les clarors diurnes van esmortint-se poc a poc. Arribem a la Meda i, en passar pel forat coster, en Gepus, des de la cia, fixà la vista endavant cerciorant-se de no topar amb ‘el carbó’, un illot en el pas de les embarcacions que sura no més de cinc centímetres. Es conta d’ell que una vegada uns palangrers, al passar el forat, vegeren en el mar un estelluc cremat, però no en feren altre esment fins que al topar la roda de proa amb ço que ells creien un ‘carbó’ el llagut sofrí tan forta batzegada que es mig partí un madiç instantàniament, precipitant-se l’aigua de tal manera que amb cinc minuts l’embarcació quedà submergida arran d’escàlems. Per sort la costa es trobava a quatre braces no essent més que l’ensurt consegüent les conseqüències d’aquella sorpresa. De llavors ençà ‘el carbó’ s’ha fet temible per la gent pescadora.

* * *

Al embocar el forat de la ‘Meda’, l’altre llagut de ‘foc’ i el de bolitx, seguit l’un de l’altre, s’obiraven ja per l’indret de la ‘Medella’, però ben tost els perdérem d’esguard endinsant-nos nosaltres per l’afran de ‘Puig-gros’.

Degut a la posició geogràfica d’aqueix cap el tràngol s’hi mou constantment; per això en passar frec de les roques el llagut balancejava de tal faisó que ja no poguí romandre més en la posició còmoda d’abans, car les ones s’eriçaven majestuoses i inquietants. La remor de les onades, copejant rítmicament dins les baumes paoroses dels penyals, tenia un aire de misteri indesxifrable.
Deixàrem per la popa el ‘còdol’ de ‘Puig-gros’ i ens trobàrem de sobte en el ‘gou’, la demarcació de pesca a l’encesa d’aquella contrada. Una badia esplèndida, oberta entre un exèrcit formidable de muntanyes, s’encara amb el temible golf de Lió. Voregen la costera una munió de cales que s’anomenen La galera, Talabre, Taballera, Rabané, Serena i Cala Prona, que amb l’aspecte bellíssim que presenten donen la impressió d’una rastellera de perles dintre corculla de nacre.

Nosaltres érem de La galera i vers la platja d’aquest nom, que tot just s’obria al fons dreta d’aqueix immens cercle de muntanyes, férem proa . . .

* * *

Arribàrem a la cala quan les clarors del dia, esfumant-se per complet, cedien el ceptre imperial a les ombres de la nit que s’estenien mandroses embolcallant l’espai.

Després de desembarcar tres homes per ajudar als quefers d’en terra viràrem endinsant-nos a la mar. A bord, doncs, restàvem tres: en Gepus, patró en cap de la companyia; el meu pare, fogainer, i jo.

A mesura qu’ens apropàvem al lloc prèviament designat per a encendre, el pare i en Gepus em donaven instruccions respecte a l’extremada inamobilitat de peus que havia d’adoptar per no desbaratar el curs de l’eixida, doncs una lleu remor produïda a bord pot ocasionar fàcilment la pèrdua total d’un vol gros.

Feia tres quarts d’hora que havíem sortit de la cala quan el patró digué al pare:

– No et sembla, Joan, que ja som a encenedor ? – I com el pare feu una pausa instintiva, ans de respondre.- Que hi dius ? -insistí aquell.
– Què vols que t’hi digui ? És encertar-ho.
– Rems en banda, doncs- feu el patró.

De seguida el pare i jo anàvem apilonant les teies al fester i als pocs instants les flames llengotejaven en l’espai abrandant-se triomfalment entre la foscor de la nit i la calma encisadora que regnava.

Cadascú ocupà el seu lloc. En Gepus, al banc de proa amb el parell a les mans; el pare, prop del senó, i jo, al seu costat, posant cura en no promoure gens de fressa.

L’aigua, il·luminada per les flames que la transparentaven, llençava irisacions fantàstiques…


* * *

Als breus instants d’haver encès, unes bombolles eixides del fons del mar pujaren fins a morir a flor d’aigua.

– Es un borbotell!- feu el pare.
– D’anxova o de sardina, Joan?- digué el patró, qui amb precaució inoïda empenyia, amb els rems, el llagut vers calador.
– Què et diré jo ? . . . Semblen d’anxova . . .

Després d’aquell borbotell, un altre i un altre fins a formar legió. Jo seguia atentament la conversa dels dos pescadors i no podia capir com no veient el peix podien, ells, assegurar, per unes simples bombolles, borbotells, si eren verats, sardines o bé anxoves els peixos que les despedien.

Ben aviat es desxifrà, aquell enigma. Una munió de peixos, evolucionant per la claror del fester, foren l’anunci d’una gran bandada, que s’obirà, prest, pujar del fons de les aigües. En breus instants, arreu on arribaven les flames restà envaït per milions d’anxoves que s’empenyien daleroses cercant lloc en el radi de llum enlluernades pel foc del fester.

Els dos pescadors seguien la conversa sense immutar-se ni mostrar cap mena d’entusiasme per aquell espectacle sublimement formós.

– Vols dir, Joan, que aguantarà el foc ?
– Jo crec que la terrejarem.
– Que vols que te digui; sembla que no en portem tanta ja, i a més veig que bolla molt, i em fa mala espina.
– Que te diré jo ; tinc confiances de voltar-la, poca o molta ; veurem . . .

En tant el llagut, lleugerament empès per la força dels rems que al submergir-se alçaven fosforescències, feia via, vers el lloc propici de la cala.

* * *

A mesura que ens atançàvem a la costa, les converses de la gent que esperaven en la platja les ordres nostres, arribaven confoses fins a nosaltres fent-se paulatinament més perceptibles.

De prompte una veu propera i amb cert to de confidència ens interroga :

– I doncs, Gepus, què maneu ?
Es la veu d’en Peixalla, altre patró, qui des del seu llagut observa les nostres maniobres, orientant-se, per a anar a encendre.
– Que te diré jo ? . . .
– Hi haurà tres paneres d’anxoves,  respon el pare avançant-se al patró en cap, qui prossegueix :
– Ves per la segona, Esteve . . .

I sense altra pregunta s’allunyaren enfora vers l’encenedor, per la segona eixida, mentre que nosaltres seguíem la ruta envers la cala.

* * *

– Gep ! . . . Esperllongueu-se ! . . .
– Ja ho som a un llibant ! . . .- respon la veu sonora del proer.

Poc després arribàvem a ‘calador’. El munt informe de peix que menàvem evolucionava dessota el fester sense esgarriar-se, sinó de tant en tant quan algun llobarro passava, furient, per entre mig clavant dentelada . . .

– Jo no terrejaria més, Joan; fa ? . . .
– Com et sembli; però jo crec que ja ens poden cenyir.
– Minyons ! . . . Feu un vol ! . . .

A la veu del patró en cap i amb la mateixa precaució que nosaltres observàvem, la gent del llagut gros començà d’arriar al mar la xarxa preparada, sentint-se només, durant la maniobra, paraules com aquestes:

– Volta ! . . . Amolla ! . . . Les grosses ! . . . Maià ! . . . Escaló !- i ben aviat estiguérem voltats pel cercle que forma el bolitx (art de nit) parat al mar.

Quan des de terra havien cobrat una ‘ boldeta’ vàrem posar-nos damunt la boca del ‘maià’ i dirigíem als que estiraven:

– De dins ! . . . Tota ! . . . De fora ! . . . Poc a poc- fins que ja, ‘escalons’ en terra, abandonàrem el bolitx i prenguérem la ‘balorda’.

Els reflexes del fester il·luminaven la platja on quinze homes, en dues fileres, estiraven de la xarxa, sots les nostres indicacions.

Ben aviat ens trobàrem frec a frec de la platja i barrejats amb la gent d’en terra. Quin espectacle mes sublim ! La bossa de l’art, el ‘maià’ com l’anomenen ells, entre mar i terra, sense poder tirar-lo més amunt malgrat els crits de:

– Apa nois ! Amunt ! . . . Amunt !- que exhalaven els pescadors, vessant d’una compacta massa de peixos que a la claror del fester, semblava un pa d’argent espurnejant reflexes . . .

Tres joves pescadors, avençaren proveïts d’una bossa de malla atapeïda -un cop – fent se lloc entre els milions de peixos que s’agitaven en mig d’un núvol de escata i començaren a ‘copejar’ el ‘maià’. En un instant estibaren el peix al llarg del fons del llagut gros, preparant altra volta l’ormeig per la segona ‘eixida’, puix en Peixalla ja s’obirava prop de calador . . .

* * *

El pare i en Gepus amb el llagut s’allargaren altra volta per a una nova eixida.
A un amable convit d’uns pescadors, qui sap si avisats aposta pel meu pare o el patró, vaig quedar-me en terra seguint amb complaença totes les incidències i els quefers de platja, i quan aquests finalitzaren en son primer període una agradosa sorpresa m’esperà. Els citats pescadors se m’emportaren per entre la foscor a un racó de la platja i en ésser allí em digueren amb to confidencial:

– Em fet collot, home!

I traient-se, un, la gorra em mostrà mitja dotzena de calamarsons que s’hi havia amagat, en tant que l’altre avençant fins al bosc que circonda la platja, proveí d’un braçat de llenya i a recer d’una roca gegantina calàrem foc fent coure al caliu els calamars que poc després ens menjàvem saborosament, acompanyats d’un xarel·lo que duia jo a la corterola, entre un rotllo de remitgers que comentaven displicentment, a la platja, el resultat del primer vol, fent pronòstics i càlculs referents a la probable pesquera d’aquella nit.

* * *

La segona eixida, si bé no donà tant profit com la primera, continuà, però, la pesca. La tercera menys que la segona, i la quarta i darrera menys que les altres, essent causa de tal contrarietat, segons opinió de vells pescadors, el ‘sentir’ el peix la lluna, doncs, aquesta aparegué ben tost a l’acabar de ‘tirar’ el darrer vol i ja és ben notori que amb la claror lunar, el peix no es deixa guiar a l’albir del pescador.

* * *

Els cimals del Castell de Verdera es coronaven d’àuria llum i entre els claustres solitaris del vetust monestir de Sant Pere de Roda la boira ronsaguera entaforava´s com volent-se lliurar dels raigs solars que prest l’esvaïren, quan el llagut gros, afonat fins al bordó de l’orla, feia entrada a la badia del poble, seguit dels dos de ‘foc’, també afonats, causant l’admiració de la gent, doncs era l’única de les companyies de pesca que havia fet bones aquell dia.

I en tant jo, ja a casa, em despullava de les estranyes robes de ‘mar’ per abillar-me amb les pròpies, s’oïen veus al carrer que repetien:

– La companyia d’en Gepus- Cinto ne porta seixanta quintars !
– Els de ‘La galera’ vénen carregats!
– En cap més cala hi ha res!
– Sempre són els de la sort!

A L’ENCESA  (1918) Hipòlit Nadal i Mallol