Els altres alguers

Malgrat que posidònia sigui l´espècie més freqüent i típica dels alguers de la mar catalana i mostri una distribució uniforme al llarg de tot el litoral, hi ha altres espècies que formen alguers als Països Catalans. Aquests són els herbassars de Cymodocea nodosa, de Zostera marina i de Zostera noltii. Totes tres amb presència i distribució molt més baixa que no pas posidònia. A més d´aquestes, també cal destacar Ruppia cirrhosa, si bé en aquest cas mai arriba a viure a mar obert.

De totes, els alguers de Cymodocea nodosa són els més abundants. Cimodocea és una planta amb les fulles bastant més curtes i estretes que no pas posidònia, d´entre 2 a 4 mm d´amplada. El seu rizoma és llarg, fi i amb tonalitats vermelloses molt característiques. Les tiges són reptants. Viu sobre substrat molt més fi i pot créixer relativament bé sobre fons fangosos. Forma herbeis des del nivell del mar i fins als 25 m de profunditat especialment en els llocs més encalmats de la costa però, la densitat de plantes és sempre més baixa que en el cas de les praderies de posidònia. Aquests herbassars eren molt més abundants en el passat que no pas ara. Avui, la proliferació de ports i la modificació de la línia de costa ha afectat negativament a aquesta espècie.

Cymodocea nodosa. Detall de la planta. Noteu el color rogent dels rizoides

Els pescadors del Maresme anomenen a aquesta planta amb el nom de gram per la semblança a aquesta gramínia. El gram és més resistent a les fluctuacions ambientals que no pas la posidònia i per això pot viure en llocs on seria impossible el creixement d’aquesta. Les praderies més importants es troben a les badies del Fangar i dels Alfacs al Delta de l´Ebre. En aquest cas, els herbassars estan amenaçats per la proliferació de muscleres i d´altres instal•lacions d´aqüicultura. L´elevada càrrega de nutrients i d´herbicides que porta el riu també afecta negativament aquesta espècie. Hi ha també alguers destacables al Cap de Creus: a Portlligat i a Cala Jonquet, si bé en aquest cas es troben en un estat regressió preocupant. A la costa del Maresme les taques ,que encara hi ha , estan en perill pel dragatge del fons marí per la regeneració de les platges i per la sedimentació de sorres quan aquestes són erosionades per l’efecte dels temporals.

Els alguers de Zostera noltii estan situats a poca fondària i sovint van acompanyats per la presencia de Cymodocea nodosa. Les seves fulles són encara més primes, fan al voltant d´1 mm d´ample. Forma alguers entre els 0 i el 5 m de profunditat. Creix especialment sobre fons fangosos en llocs ben arrecerats i protegits de l´embat de les onades. També pot créixer en estuaris i llacunes litorals. De totes tres, és l´espècie que resisteix millor l’estrès ambiental, les oscil•lacions de la salinitat, de la temperatura i l´elevat grau d´eutrofització de les aigües. És abundant a les badies del Delta de l´Ebre amb poca fondària. També forma alguers destacables a la badia de Roses i en algunes cales del Cap de Creus, si bé avui per avui estan en franca regressió.

Cymodocea nodosa és una planta molt més petita que no pas posidònia. Foto: Jordi regàs CIB

Els herbeis de Zostera marina són els més estranys de tots tres. Es troben a poca fondària, sobre fons fangosos i en ambients deltaics. Tant aquesta com la seva companya de gènere es coneixen popularment amb el nom d´algueró. Creix també en llocs arrecerats i protegits del regim d´onatge i també és força resistent a les oscil•lacions fisicoquímiques de l´aigua. És abundant als estanys litorals de la plana del Rosselló. Al Cap de Creus ha desaparegut completament. I al Delta de l´Ebre forma petites clapes a la zona dels Alfacs. Les principals amenaces que pateixen les dues espècies de Zostera són les mateixes que en el cas de Cymodocea.

La darrera espècie, Rupia cirrhosa, si bé podria arribar a viure en ambients marins, a Catalunya no acaba a formar mai poblacions a mar obert. És una espècie típica de llacunes litorals i d´ambients deltaics. Es troba als Aiguamolls de l´Empordà i al Delta de l´Ebre. Aguanta molt bé la salinitat ambiental i resisteix llargs períodes d´emersió. Aquesta espècie es coneix popularment com a Llapó de mar o rúpia.

Marea Roja

Un dels fenòmens més espectaculars relacionats amb fertilització de les aigües marines són les marees vermelles. El terme no és del tot adequat ja que no es produeix ni un ascens ni un descens del nivell del mar ni sempre l´aigua es tenyeix d´aquest color malgrat que sovint els microorganismes responsables d´aquest fenomen, algues unicel•lulars que formen part del fitoplàncton, presenten uns pigments de tons vermellosos que tenyeixen l´aigua. Per això que els científics prefereixen anomenar a aquests fenòmens com a PAN (proliferacions d´algues nocives)

Les marees vermelles es poden produir a mar obert però són molt més freqüents a nivell de costa i especialment, en badies, estuaris, llacunes litorals i en llocs on hi ha poca renovació d´aigua i una elevada concentració de nutrients en suspensió. Els estudis sobre la relació entre aquests processos i la transformació dels ecosistemes costaners per la construcció de ports i espigons demostren una relació directa.

Marea vermella en una platja de xile

Les marees vermelles són afavorides per l´augment d´hores de llum, per les situacions anticiclòniques i per l´increment de la temperatura de l´aigua. Si a més, la concentració de nutrients és elevada, tenim les condicions òptimes per a la floració ja que s´afavoreix la divisió cel•lular dels organismes responsables. Independent de si produeixen o no toxines, un primer efecte d´aquest fenomen és l´esgotament de l´oxigen dissolt a l’aigua, fet que afecta greument a les espècies.

Normalment a finals de la primavera, quan es produeix la barreja vertical de les masses d´aigua i la pujada dels nutrients del fons, és quan es donen aquests blooms de microorganismes que signifiquen la fertilització de les aigües marines en la base de la cadena tròfica i conseqüentment determinen la productivitat marina. A diferència d´aquests “blooms” primaverals, en les marees vermelles hi ha una sèrie de característiques que les fan particulars i que han de ser tingudes en compte: primer, en les marees vermelles es produeix un creixement espectacular d´una o de poques espècies, normalment del grup de les algues dinoflagel•lades. En segon lloc, els organismes responsables d´aquesta proliferació exponencial produeixen toxines metzinoses que poden arribar a afectar-nos i a causar-nos seriosos problemes de salut si no es prenen mesures.

Imatges microscòpiques de divresos organismes productors de marees vermelles. Superior i inferior esquerra: Imatges al microscopi óptic d’Alexandrium catenella. (Fotos: M.Vila). Superior dreta: Imatge al microscopi electrònic d’Alexandrium catenella. (Foto: M.Delgado y J.M.Fortuño). Inferior dreta: Dinophysis sacculus (Foto: A.Reñé). Font: ICM

Entre les espècies més destacades implicades en aquests fenòmens tòxics hi ha: Alexandrium minutum que, és l´espècie productora de toxines més abundant a la conca mediterrània i s´han descrit diversos episodis de proliferació en ports i àrees de cultius marins del nostre litoral. Alexandrium catenella que, es tracta d´una espècie que s’està expandint pel Mediterrania. Les toxines que produeixen aquestes dues espècies poden produir mal de cap, vertigen, mareig, nàusees, formigueig, paràlisi i fins hi tot a produir la mort per aturada cardio respiratòria. Gyrodinium corsicum que, prolifera sobretot a la Badia dels Alfacs i perjudica la indústria piscícola i musclera de la zona produint toxicitat aguda en peixos i marisc. Dinophysis sacculus que és l´agent causant de la diarrea per intoxicació de marisc i pot provocar afectacions en concentracions molt baixes. A més pot produir cardiopaties i hepatopaties. Aquesta espècie ha afectat en diverses ocasions els vivers de musclo al Delta de l’Ebre. La majoria d´aquestes espècies produeixen formes de resistència que romanen al fons marí i que fan que aquests fenòmens es repeteixin de forma cíclica.

Els organismes filtradors com ara els bivalves (musclos, cloïsses, navalles,…) poden ser contaminats per aquestes espècies, la toxina no els hi causa danys però l´acumulen els seu interior. D´aquí pot passar a través del seu consum, fins a nosaltres. Per agreujar-ho una mica més, en la majoria de casos les toxines són termostables i per tant no s´inactiven ni cuinant el marisc ni congelant-lo.

Els efectes de les marees vermelles sobre nosaltres són molt diversos segons l´espècie de que es tracti. Hi ha toxines amb efectes paralitzants, neurotòxiques, amnèsiques o que produeixen trastorns intestinals.

Alguers de posidònia

Posidonia oceànica és una planta marina endèmica de la mar Mediterrània que té unes fulles molt llargues i estretes en forma de cinta i que forma extenses praderies en fons sorrencs de poca fondària, els mal anomenats “alguers”. Malgrat aquest nom, Posidònia no és una alga sino un vegetal superior.

Conta la llegenda que, Posidònia va ser la filla de Posidó, déu grec dels oceans. En català es coneix a aquesta planta també amb el nom popular d´alga dels vidriers, perquè era usada per aquest gremi per protegir les peces de vidre. En el Maresme, els pescadors la coneixen amb el nom de sapa. De tots els noms comuns, el més popular és posidònia, la catalanització del nom científic.

Els alguers són sistemes naturals únics a la Mediterrània

Posidònia, com la resta de plantes superiors té veritables arrels, tiges i fulles. A més, produeix flor i fruit. La seva tija te forma de plomall pelut, d´on surten les arrels que s’endinsen a la sorra. Aquestes fibres, per acció de les onades, forma una mena d´estructures globulars, les pilotes de posidònia que, van portar de corcoll als primers naturalistes per a conèixer el seu origen. Les flors són de colors poc vistosos i sense olor. Després de florir fa fruits que s’anomenen olives de mar, que es desprenen quan són madurs i són escampats per les ones i els corrents. De totes formes, la floració i formació de fruits es força estranya i normalment es propaguen per creixement vegetatiu.

Les pilotes de posidonia van portar de corcoll als primers naturalistes

El seu cicle anual és força característic: a l’hivern, quan l’aigua és freda i generalment tèrbola a causa dels temporals, la posidònia conserva només les fulles més curtes i joves que les onades no han pogut arrencar. Al llarg de la primavera, el Sol va escalfant l’aigua, els dies són cada cop més llargs i la posidònia creix ràpidament. És el moment més esplendorós de l’any a les praderies o herbeis que forma. A l’estiu, les llargues fulles de la posidònia aturen el seu creixement i queden completament recobertes d´organismes epífits, animalons i plantes que hi viuen a sobre. Durant la tardor, l’aigua es va refredant de nou i la posidònia perd moltes fulles, que cauen pel pes dels seus epífits o bé són arrencades pels temporals i són arrossegades fins a la platja, on s’hi acumulen i formen veritables catifes que les protegeixen.

Tradicionalment posidònia ha tingut diversos usos: es preparaven medicines per a desinfectar ferides o per curar varius. Es farcien coixins i matalassos ja que era un bon remei contra les picades de xinxes. Se’n feien maons barrejant-la amb terra. S’adobaven els camps.

Els alguers són sistemes naturals extremadament fràgils

Entre les funcions dels herbeis de posidònia hi ha: Produeixen gran quantitat d´oxigen i fixen enormes quantitats de CO2. Són llocs per a la protecció, el recer i la reproducció de nombroses espècies. Redueixen els efectes dels temporals, prevenint la regressió de les platges. Són reserves de biodiversitat. Són una de les comunitats dels fons marins mediterranis més riques en espècies de tot tipus.

Amenaces dels herbeis de posidònia: Pèrdua de la transparència de l´aigua per la contaminació i d´altres. L´ancoratge indiscriminat i sense control al llarg de la costa. Els arts de pesca d´arrossegament. Les alteracions en la dinàmica sedimentària costanera com ara en la construcció de ports i espigons.

A més de Posidònia, als Països Catalans hi viuen d´altres fanerògames marines com ara: Cymodocea nodosa, Zostera marina i Zostera noltii, això és però, una altre històriademar.

El Rap: el dimoni de mar

El rap és una de les espècies més característiques de totes les que es comercialitzen a les llotges de peix. La seva forma, tant poc agraciada, fa que els noms populars amb que s´anomena en diverses llengües siguin més o menys despectius. Així, en francès es diu “crapaud” (gripau), en anglès “monfish” (peix mico) o en alemany “seeteufel” (dimoni de mar). Malgrat aquesta mala premsa, a nivell de fogons és una de les espècies més gustoses, especialment en suquets i sopes de peix. Dels raps se’n aprofita tot: els caps són un ingredient indispensable en qualsevol sopa que peix. Els fetge s´ha convertit en un element sibarita dels millors gurmets i les cues són una delícia fetes de qualsevol manera. Malgrat tot, Josep Pla considerava al rap un peix de categoria menor.

El Rap es un dels peixos més valorats en les peixeteries

Es tracta d´un peix de cos aplanat i sense escates. De color més aviat fosc al dors i blanc a la zona ventral. El seu cap és molt gros i ocupa la major part del cos. Presenta una boca enorme amb fortes dents còniques. La cua és llarga i estreta. A banda i banda del cap surten unes aletes pectorals molt desenvolupades.

Viu semi enterrat sobre fons sorrencs i fangosos de fins a 1000 m de profunditat. Atreu a les seves presses amb un filament pescador bioluminescent col•locat entre els ulls i que mou molt a prop de la boca. S´alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.

Moltes vegades es comercialitzen només les cues

Sota aquest nom en realitat es comercialitzen dues espècies molt semblants: el rap blanc o rap ros (Lophius piscatorius) i el rap negre, rap vermell o rap fotaire (Lophius budegassa). La manera més senzilla d´identificar-los és, obrir-los pel ventre i observar el color de la membrana que envolta les vísceres. En el cas del rap ros és blanca i en el rap vermell és negra i, normalment, el primer té una pell molt més clara que el segon. El rap fotaire té el cap més petit que no pas el rap ros i sol ser més petit que aquest darrer. La carn del rap negre és més consistent i és més gustosa que la del rap blanc, això fa que estigui més cotitzat. A les parades de peix es venen sense estómac ni budells i en moltes ocasions sense el cap. Més de la meitat dels raps consumits a Catalunya procedeixen del Cantàbric, de la costa Gallega i de la Bretanya.

El rap és una espècie molt sensible a la sobreexplotació pesquera. La gran majoria d’exemplars que es comercialitzen corresponen a individus immadurs que encara no s´han reproduït. A més, per a acabar-ho d’arreglar, tenen una taxa reproductora bastant baixa. A la Mediterrània es pesca bàsicament amb l´art de bou, malgrat que també es pot agafar amb tresmall i palangre de fons. Es pesca tot l´any però les captures augmenten els mesos de primavera. En aigües del Cantàbric i a Galicia es pesca també amb el “rasco”, una modalitat d´art emmallament de fons. En una calada d´aquest parany s’uneixen diverses peces de xarxa creant una xarxa de centenars de quilòmetres. El “rasco” té un fort impacte ambiental ja que s´hi emmallen nombroses espècies de manera accidental. A més, és habitual que algunes peces de l´art s´acabin perdent. En aquest cas, a més de continuar emmallant, contribueix en incrementar la concentració de plàstics abocats als oceans.

D´aspercte inconfusible, tothom el coneix

La talla mínima legal a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Cap d´aquestes dues mesures, però, garanteix que el rap hagi assolit la maduresa sexual. Existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries, així deixa sense sentit aquella frase que tantes vagades repeteixen els pescadors de “pa per a avui i fam per a demà”. Això, és però, una altre històriademar.

Oasis de plomalls

Els Plomalls de mar, palmeretes o cucs de flor són uns anèl·lids poliquets de vida sèssil molt espectaculars. Malgrat que pertanyen al mateix grup que les llombrius o les sangoneres, aquests poc tenen de veure amb aquests cucs segmentats. L´una cosa que els delata és el seu aspecte vermiforme.

La majoria d’anèl·lids marins pertanyen al grup dels poliquets. Els poliquets són un grup d´organismes força primitiu. Normalment viuen enterrats en el fang o la sorra, malgrat que n´hi ha, com els plomalls de mar, que s’amaguen en uns tubs construïts per ells mateixos.. En els poliquets, cadascun dels segments de seu cos està proveït d´unes petites potes anomenades parapodis que tenen al seu extrem unes fines espines o quetes.

Sabella pavonica. Foto: Jordi Regàs CIB

Quan ens referim als plomalls de mar o de palmeretes parlem bàsicament d´un parell d´espècies: el Cuc de flor o plomall de mar, (Sabella pavonica) i la palmereta (Sabella spallanzanii) . Ambdós són poliquets tubícoles. La característica més destacables d´aquestes espècies és la presencia d´unes espectaculars brànquies situades a la regió cefàlica que formen una mena de plomalls de colors vius i que li donen a l´animal un aspecte inconfusible. El plomall de brànquies té a més de la funció respiratòria, una altre de nutritiva, l´animal filtra plàncton i les partícules i detritus en suspensió que transporta l´aigua. Degut a aquest fet tenen una clara preferència a créixer en aigües enriquides de substàncies nutritives i en zones de forta corrent.

Precisament la presència d´aquest plomall de brànquies li donen a l´animal un aspecte molt més semblant a una planta que no pas a un cuc. Aquest dubte sobre si és una animal i una planta queda fàcilment esvaït quan en observar-lo en deteniment ens adonem que el plomall es retreu sobtadament dins el tub quan el poliquet detecta alguna mana de perill. Tant el plomall de mar com la palmereta segreguen una substància còrnia per a fabricar aquest tub i sovint aquest està recobert de partícules de sorra i d´una substància mucosa.

Sabella spallanzanii. Foto: Jordi Regàs CIB

El plomall de Sabella pavonica consta de dues mitges voltes que formen la seva estructura. En aquest cas, normalment presenta colors més aviat vius. En canvi, en el cas de Sabella spallanzanii, el plomall branquial s´enrotlla com una veritable hèlix amb coloracions entre groguenques a ataronjades amb estries de diverses tonalitats.
Els plomalls de mar presenten els sexes separats. La seva fecundació és externa i el seu desenvolupament indirecte, els gàmetes masculins i femenins es fecunden a mar obert. Com a resultat de la fecundació es desenvolupa una larva trocòfora que és planctònica.

Escamarlans eixarrancats

L´escamarlà (Nephrops norvegicus) és un dels crustacis més apreciats de les taules catalanes. A nivell europeu se´l considera el crustaci més consumit de tots. Pertany al grup dels decàpodes, és a dir, que 5 parells d’apèndixs ben aparents. El seu nom en català deriva d´escamarlar, és a dir, eixarrancar les cames, un home “escamarlat” és una persona cama-llarga.

El seu cos presenta un esquelet extern o closca força robust i amb bastantes espines i tubercles especialment a la part anterior. La coloració és ataronjada amb diferents tonalitats repartides per tot el cos. Als dos extrems de la pinça les coloracions són més intenses.

Nombre de archivo :DSCN1098.JPG Tamaño de archivo :789.3 KB (808282 Bytes) Fecha de la fotografía :0000/00/00 00:00:00 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :15.7 mm Velocidad del disparador :1/348.9segundo Abertura :F6.2 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

L´Escamarlà pel seu aspecte inconfusible és un dels crustacis més consumits arreu. Foto: Foto: A. M. Arias (Ictioterm)

Com tots els decàpodes, té el cos dividit en dues regions ben diferenciades: el cefalotòrax i l´abdomen. El cap, que presenta un rostre llarg, fi i ben aparent, conté un parell d´ulls pedunculats, els apèndix bucals i un parell d´antenes. Al tòrax s´hi troben 5 parells de potes. Els tres primers estan acabat en pinces i el primer d´aquests, està molt desenvolupat donant-li a l’animal un aspecte inconfusible. La longitud d´aquestes pinces és gairebé la mateixa que la longitud total del seu cos. L’abdomen és segmentat i molt més tou que no pas el cefalotòrax. Cada segment conté un parell d’apèndix amb funció marxadora. El darrer segment forma una cua o tèlson ben aparent.

L´escamarlà és una espècie bentònica freqüent sobretot en fons fangosos de fins a 800 m de fondària on excava galeries de fins a 1 m on s´hi amaga. És d’hàbits nocturns i està poc adaptat a la natació. Es tracta d´una espècie més aviat reptadora. De dia sol estar amagat en aquetes galeries. La seva mida més freqüent oscil.la entre els 15 i els 20 cm. La seva talla mínima legal pera ser comercialitzat és: cefalotòrax de 2 cm o bé longitud total de 7 cm.

escamarla5

De tonalitats taronges, els escamarlans són tot un espectacle en les llotges

S´alimenta especialment de cucs poliquets, mol•luscs, equinoderms , d´altres crustacis i fins hi tot de peixos. Les femelles incuben i transporten els ous normalment a partir de finals d´estiu. Aquests queden retinguts amb els apèndix abdominals fins a que eclosionen. Les espècies ouades en general són molt més apreciades pel seu gust que no pas les que no porten ous. Són de tonalitat fosca en un principi i més endavant passen a tenir coloracions més ataronjades. Els ous són d´un gust molt fi i exquisit, talment com un caviar de luxe.

Com tots els crustacis, el seu creixement és a partir de mudes. Quan l´animal acaba de mudar la closca no és tant robusta i esdevé més vulnerable envers als seus depredadors.

A Catalunya es pesca especialment amb l´art de bou. Els escamarlans es van començar a popularitzar a partir dels anys 50 quan els quillats van començar a feinejar a més profunditat. A les peixateries se´n poden trobar pràcticament tot l´any, malgrat que sovint procedeix d´altres indrets, en especial el mar d´Irlanda. També provenen del Marroc, de Noruega i d´Islàndia. Aquests que, normalment ens arriben congelats, no tenen ni punt de comparació amb l´escamarlà fresc pescat pels quillats de la flota pesquera catalana.

De tots, els escamarlans del Cap de Creus són els més gustosos i de major qualitat. A Llançà i altres municipis del mar d´Amunt s´ha creat la denominació “Escamarlà de Llançà” en consonància al que també ha fet Palamós en el cas de la gamba, els seitons de l´Escala o el que es vol fer amb el sonso d´Arenys.

La llebre de mar: el moll•lusc despullat

La llebre de mar un dels opistobranquis més populars de la nostra costa. Aquesta mena de llimac marí són en realitat tres espècies diferents: Aplysia fasciata, Aplysia depilans i Aplysia punctata. Les llebres de mar són els opistobranquis de major mida que viuen en aigües catalanes. Solen fer entre els 20 i els 30 cm de longitud.

Les llebres de mar tenen una conquilla petita, interna i molt reduïda que sovint està recoberta pels replecs del mantell. Aquesta característica li permet tenir un tipus de vida menys sedentari que els gasteròpodes i ser organismes amb una certa capacitat per a la natació.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La llebre de mar és un dels opistobraquis més especatculars

De les tres espècies, Aplysia fasciata és la més gran de totes. Pot assolir fins a 40 cm i arribar a pesar gairebé 2 kg. Aplysia depilans és una llebre de mar de cos més o menys bombat amb el peu molt desenvolupat. Presenta una coloració variable amb tonalitats verdoses a brunes amb uns taques blanques molt característiques en els seu cos. Aplysia punctata es l’espècie que presenta el cos més estilitzat i el seu peu és estret. La seva coloració és bastant variable al voltant de les tonalitats verd olivaci però en aquest cas mai presenta taques.

Aplysia depilans i Aplysia punctata tenen els parapodis units per la part del darrera i no poden nedar tant bé com a Aplysia fasciata que, en no tenir soldats aquests òrgans, presenta una natació molt elegant amb moviments ondulats d´aquest recobriment el qual fan servir com a aletes.

En els seu cos s´hi diferencia clarament el cap proveït d´un parell de tentacles orals anteriors, un parell de rinòfors (òrgans sensorials) i els ulls. Viuen en aigües poc batudes i fons ben il•luminats de l´infralitoral amb abundància de recobriment d´algues. Les llebres de mar són animals herbívors que s´alimenten especialment d´algues clorofícies del gènere Enteromorpha o Ulva i fins hi tot poden menjar fanerògames marines del gènere Zostera.

Són abundants en els alguers i en les comunitats de l´alga Cystoseira. En aquests indrets s’amaguen dels depredadors, s´alimenten i es reprodueixen. Les llebres de mar són espècies hermafrodites. Es fecunden els uns als altres formant cadenes de diversos individus. La posta té aspecte de fil gelatinós que queda adherit a les plantes marines, aquesta té lloc durant la primavera i l´estiu. Les llebres de mar tenen a la seva pell diverses glàndules que produeixen secrecions de color porpra o blanquinós amb finalitats defensives.

Són especies freqüents a partir de mitjans d’estiu. Més actives durant la nit quan éspossible observar-les nedant. Després dels temporals és especialment fàcil de trobar aquests animals arrossegats fins a les platges.

aplysia_dactylomela

L´espècie invasora, Aplysia dactylomela

Existeix una espècie invasora de llebre de mar, Aplysia dactilomela. Es tracta d´una espècie tropical que ha anat expandint la seva àrea de distribució. A través del Canal de Suez s’ha introduït del Mar Roig a la Mediterrània oriental. Avui ja s´han fet observacions d´aquesta espècie a Menorca i a la Costa Brava.

Peix d´escata

Un dels grups més populars de peixos és el format pel “peix d´escata”. Dins d´aquest grup s´hi troben bàsicament els representants de la família dels Espàrids. Com indica el seu sobrenom, la principal característica dels representants d´aquest grup és la de posseir unes escates cicloides i ctenoides ben fortes i aparents.

En aquest grup incloem: el sard (Diplodus sargus), els sard imperial (Diplodus cervinus), la morruda (Diplodus puntazzo), l´esparral (Diplodus annularis), la variada (Diplodus vulgaris), la mabre (Lithognathus mormyrus), l´oblada (Oblada melanura), el besuc de la piga o quelet de la piga (Pagellus bogavareo), el besuc blanc (Pagellus acarne), el pagell (Pagellus erythrinus), la càntara ( Spondyliosoma cantharus), el pagre (Pagrus pagrus), la dorada (Sparus aurata), la boga (Boops boops), el déntol (Dentex dentex) i la salpa (Sarpa salpa) entre d´altres.

20161025_185346

La dorada és l´espàrid més coneguts de tots

El peix d´escata el formen espècies de bona mida que són ideals per enfornar. La seva carn és fina i consistent i el seu gust excel•lent. Alguns representants del grup, els de mida més petita, tenen molta espina, cosa que fa que no siguin del tot apreciats, un clar exemple és la boga que s´usa bàsicament com a esquer per a pescar tonyines. A les aigües catalanes trobem 9 gèneres diferents que formen 20 espècies, la majoria amb un elevat interès comercial.

Els espàrids són peixos amb el cos ovalat i comprimit, de cap gros i de perfil convex i una boca petita en comparació a aquest. El quelet de la piga presenta l´ull molt gros. En general presenten una potent dentició, el cas més evident és el déntol. La línia lateral és molt visible, complerta i perpendicular al perfil dorsal de l´animal. Tenen una única aleta dorsal amb radis espinosos molt potents. L´aleta anal també té tres radis espinosos. Les aletes pectorals són llargues i acabades en punta.

pagell

El peix d´escata ocupa un lloc destacat a les peixateries

En general són de tonalitats argentades malgrat que hi ha representants amb tons més aviat rosats com el pagell. Hi ha espècies que tenen unes franges laterals ben evidents com ara el sard imperial o la mabre. En canvi, la salpa es caracteritza per la presència de bandes longitudinals daurades. Alguns tenen una taca negre a la base de la cua coma ara l´oblada que els serveix per a escapolir-se dels depredadors.

Habitualment són animals hermafrodites i en general primer són mascles i amb el temps es converteixen en femelles.

dentex

El déntol és una de les espècies d´aquest grup amb més qualitat a la seva carn

Els espàrids són peixos d´hàbits solitaris, especialment quan són adults i una mica més gregaris quan són juvenils. De costums bentònics, prefereixen els fons de roca. Són espècies litorals fàcils d´observar en les immersions a pulmó lliure prop de la costa. N´hi ha també de costums semi pelàgics com ara la boga

La majoria són carnívors i s´alimenten sobretot de mol•luscs i crustacis. També n´hi ha d’herbívors com ara la boga o la salpa i d’omnívors com els sards o l´oblada. Es pesquen amb tremalls i soltes, amb el palangre, amb les nanses i especialment amb l´art de bou. Algunes espècies com ara el quelet estan pràcticament extingits de les aigües litorals degut a la pressió pesquera.

Dorades salvatges

La Dorada o Orada (Sparus aurata) és una dels peixos més ben valorats dels que es comercialitzen a les llotges catalanes. La temporada s´inicia al novembre i arriba fins ben entrat el desembre. En aquest període de temps es quan es capturen els exemplars més grans i de més qualitat. Aquests pics en les captures coincideix amb l´època reproductora del peix.

dorada-sospeix

la dorada o Orada (Sparus aurata). Il.lustració: SOS peix

És el representant més conegut dels espàrids: peixos d´escata, de bona mida i molt valorats. En aquest grup s´inclouen els pagres, els sards, els mabres, la càntera o el déntol entre d´altres. La dorada es caracteritza per tenir el cos ovalat i alt, comprimit lateralment, amb el dors arquejat i el cap gros amb un característic perfil convex. El seu cos, d´una tonalitat argentada, és més fosc al dors que no pas al ventre. Presenta una banda daurada entre els ulls que dona nom a l´espècie. A la part superior de l´opercle s´observa una taca fosca molt característica.

La dorada és una espècie hermafrodita proteràndrica: primer són mascles i a partir del segon o tercer any de vida es converteixen en femelles. Viuen en fons de sorra, en els alguers i en fons de roca. És una espècie sedentària, un xic territorial i solitària, malgrat que pot també formar petits grups. Els exemplars salvatges mesuren entre 25 i 35 cm i poden arribar a assolir els 70 cm i arribar als 6 kg de pes.

pesca-submarina1

La pesca submarina ha fet desaparèixer aquesta espècie de la costa

És una espècie carnívora que s´alimenta bàsicament de petits peixos, de mol·luscs i de crustacis que tritura amb la seva potent dentició. La dorada és una espècie d’hàbits costaners. Fins fa relativament pocs anys era freqüent en fons més propers a la costa. Avui, degut a la pressió de la pesca recreativa (pesca amb canya i pesca submarina) quasi ha desaparegut d´aquestes aigües.

Les dorades de millor qualitat es capturen amb arts de pesca respectuosos i sostenibles com ara, el palangre, el tresmall o les nanses. En aquests cassos la pesquera és molt selectiva i es capturen exemplars de bona mida i d´una qualitat excel·lent. També es pot pescar amb l´art de bou, en aquest cas, la pesquera no és gens selectiva i la seva qualitat és menor. Amb l´art de bou es capturen també exemplars immadurs i d´altres espècies que no són l’objectiu de la pesquera i que es descarten i es retornen al mart un cop mortes.

20161025_185346

la majoria de les dorades de les peixateries procedeixen d´instal.lacions d´aqüicultura

Un percentatge elevadíssim de les dorades que es troben a les peixateries provenen de l´aqüicultura a partir de la seva cria en gàbies flotants. En aquest cas, la qualitat de la seva carn i el preu no tenen res a veure amb les dorades salvatges. Aquesta darrera té menys greix que la de cultius marins i les dorades salvatges poden costar quatre vegades més que les de granja. Les dorades de piscifactoria s´engreixen amb farina de peix i es dona la paradoxa que per engreixar 1 kg de dorada fan falta 2 kg de farina de peix. Els principals productors de dorades de cria són Grècia, Turquia i Espanya.

Les granges d´engreix de dorades produeixen un greu impacte sobre els fons bentònics propers a causa de la sedimentació orgànica que es produeix. A més de l´impacte sobre l´entorn, aquestes instal·lacions contribueixen a la transferència de malalties entre els exemplars engabiats i els salvatges alhora que la barreja genètica entre unes i altres es també un factor a tenir en compte.

Esquistos i pegmatites

El cap de Creus és un d´aquells paisatges irrepetibles, especialment pel que fa als seus elements geològics. A cavall entre el Mar i els Pirineus, presenta una singularitat excepcional que el fan únic. El Cap de Creus es pot considerar la part més oriental de la serralada pirinenca i correspon, en concret, a la continuació del Pirineu axial.

Aquesta unitat formada pel Cap de Creus i el Pirineu axial està constituïda per materials paleozoics d´origen plutònic i sedimentari que, posteriorment es van metamorfitzar ara fa 500 milions d´anys en l´orogènia herciniana. Aquesta primitiva serralada es va anar transformant per l´acció dels esforços tectònics, es va plegar intensament i es va fracturar. El resultat de tot plegat va ser la formació de roques metamòrfiques formades per la transformació física d´aquelles roques primitives. Entre les roques més freqüents al Cap de Creus destaquen els esquistos i les pegmatites.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Cap de Creus presenta els afloramenst rocosos més esoectacular de ytot el pais. Els esquistos, més forcos i les pegmatites més clares

Les roques que avui afloren a la superfície del Cap de Creus es poden considerar el materials geològics més antics de Catalunya.

La tramuntana i l´elevada concentració de sal ambiental han propiciat una dèbil vegetació que, malgrat ser molt especialitzada i amb endemismes, pren poca importància i ha desenvolupat un sòl molt dèbil. Per tot plegat, al Cap de Creus els afloraments rocosos apareixen despullats de vegetació que els emmascari i són els grans protagonistes del paisatge.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L¨illa de S´encalladora a l´extrem més oriental de Cap de Creus està fromada per esquistos i pegmatites

Els esquistos són les roques metamòrfiques més abundants. Aquests són el resultat d´aquesta intensa transformació de les roques primitives d´origen sedimentari. Els esquistos provenen de primitives lutites formades per sediments de la mida d´argiles i fangs que presenten una coloració de tonalitats més aviat fosca i s´estructuren en fines làmines que s´exfolien de manera irregular.

Entre els foscos esquistos, hi afloren pegmatites, roques filonianes de tonalitats clares formades per cristalls de quars, feldspat i mica que s´intrueixen capritxosament entre les roques metamòrfiques formant un paisatge únic. Aquestes pegmatites procedeixen de magmes que es van refredar lentament a l´interior de la terra ara fa 300 milions d´anys.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Erosió alveolar dels esquistos

Si a tot plegat hi afegim l´erosió produïda per l´efecte del vent, la humitat i l´elevada concentració de sal a l´ambient, els materials geològics, esquistos i pegmatites, s´erosionen de manera diferent segons la seva duresa i resistència a ser desgastats per els agents ambientals. Així, els esquistos, més tous que no pas les pegmatites, s´erosionen amb major mesura. Aquesta erosió diferencial entre els esquistos i les pegmatites crea paisatges suggerents que han inspirat artistes d´arreu.

Entre les formes d´erosió més característiques del Cap de Creus hi ha els “nius d´abella”, es tracta d´un tipus d´erosió alveolar que afecta bàsicament als esquistos i que els converteix en un gran formatge de Gruyère.