Quins tomàquets!

El tomàquet de mar (Actinia equina) és una de les espècies més característiques que trobem adherides des de les roques de la interfase terramar i fins als vint metres de profunditat aproximadament. És més freqüent en els indrets més batuts i poc exposats a la llum. És una espècie solitària que no forma mai colònies.

El seu nom es deu al seu color vermellós, a la seva forma ovalada i a que quan estan fora de l´aigua retrau els tentacles dins el seu cos i això fa que recordi als seus coetanis terrestres. Els tomàquets de mar resisteixen força bé la dessecació replegant-se sobre si mateix i mantenint aigua a l´interior i evitant la deshidratació.

El tomàquet de mar és un habitant típics dels habitats litorals rocosos

El tomàquet de mar és una espècie que, com les meduses i els coralls, pertany al fílum dels cnidaris. Es tracta d´un antozou solitari molt característic. A diferència dels coralls, no té cap mena d´esquelet extern mineral i presenten únicament forma de pòlip.

El tomàquet de mar és una espècie emparentada molt estretament amb les anemones o fideus de mar (Anemonia sulcata). Ambdós presenten tentacles urticants i són espècies solitàries. En el cas dels fideus de mar o anemones, aquests tentacles són molt més aparents que no pas en el cas del tomàquet de mar. A diferencia de les anemones, els tomàquets de mar no tenen interès gastronòmic ara per ara.

A la mediterrània hi ha dues espècies d´aquest gènere Actinia equina de color vermellós i Actinia cari de color verd oliva i molt menys globular quan retreu els tentacles.

El cos del tomàquet de mar és cilíndric, fa entre 5 i 7 cm d´alçada i uns 6 cm de diàmetre. Posseeix gairebé 200 tentacles curts (1,5 cm) amb les puntes arrodonides i distribuïts en diverses corones. Aquests tentacles, com passa també amb les anemones son moderadament urticants. El seu cos es manté adherit al substrat amb disc que actua com a ventosa i que té a la seva base. Viu fixe al substrat, malgrat que pot efectuar petits desplaçaments per la roca on estan adherits.

Per evitar la deshidratació, replega els tentacles a l´interior del cos i la seva forma es talment de tomàquet

És una espècie carnívora que s´alimenta de petits invertebrats, larves de diverses espècies i petits peixos que atreu cap a la seva boca i que paralitza amb el verí que segreguen els tentacles. En el nostre cas, el verí només es irritant quan està en contacte amb les mucoses, especialment amb els ulls. En la pell dels nens el verí pot produir irritacions. Aquest mateix verí s´usa també per marcar el territori i per evitar que exemplars de la mateixa espècies s´acostin massa. El verí es localitza en un saquets que hi ha distribuïts al voltant de la boca i que prenen tonalitats blavoses.

Presenta els sexes separats. Es reprodueix de manera ovípara. Els òvuls es fecunden a l´interior de la femella i el desenvolupament és larvari. Les larves són expulsades per la boca cap enfora per mig de contraccions del cos. Normalment s´expulsen al voltant d´un centenar exemplars larvaris amb dotze tentacles cadascun. També es possible la reproducció asexual per divisió de l´individu adult. En aquest cas es generen clons.

Es una espècie molt més activa de nit que no pas de dia. Gairebé sempre és més fàcil observar els exemplars tancats amb els tentacles replegats i a mesura que acaba el dia, augmenta la seva activitat i desplega els tentacles.

Anuncis

Anisaqui, què?

L´anasakiosi és una malaltia infecciosa produïda per un paràsit intestinal anomenat de manera comuna com a Anisakis. Sota aquest nom hi trobem diverses espècies de nematodes del grup dels ascàrids, la mateixa família que les cucs intestinals (Ascaris lumbricoides) que parasiten a les persones. L´espècie més freqüent relacionada amb aquestes infeccions és Anisakis simplex.

Com tots els ascàrids, els cicle biològic d´anisakis és complexe, amb diversos hostes intermedis i com a hoste definitiu, alguns mamífers marins i de manera accidental l’home.

La popularització del sushi ha estat una de les causes de la proliferació de la infecció

Els cucs viuen al sistema digestiu humà o al dels cetacis on es reprodueixen i ponen els ous que surten amb les femtes i van a parar al mar on es desenvolupen noves larves. Aquestes són ingerides per crustacis, cefalòpodes i peixos on es van desenvolupant en diversos estadis. El desenvolupament larvari es completa quan els mamífers marins ingereixen aquests hostes intermedis. En aquest cas, els nematodes s´allotgen a l´intestí on pateixen un parell de mudes abans de convertir-se en adults. De retruc, i per la proximitat genètica als cetacis, quan l´home ingereix peixos infectats, també es converteix en hoste final. Un cop s´han reproduït els ous tornen al mar amb les femtes i el cicle torna a començar.

L´anasakiosi s´adquireix quan es consumeix peix cru o poc cuinat. Les espècies de peix més susceptibles a poder allotjar aquest paràsit i en conseqüència a infectar l´home són: la sardina, el bacallà, el seitó, la maire, el salmó, el lluç, el bonítol, el rap o el verat entre d´altres. De totes però, el lluç i el bonítol són les més importants. La detecció del paràsit en aquestes espècies és senzilla ja que les larves es veuen a primer cop d´ull, malgrat tot, les infeccions són cada vegada més habituals. En els països en que hi ha mes costum de consumir peix cru com ara al Japó es on es donen més casos d´aquesta malaltia.

Cicle biològic del paràsit. L´home de forma accidental es pot convertir en hoste final

Per a destruir el paràsit cal cuinar el peix a una temperatura mínima de 6oº durant uns quants minuts o bé congelar-lo a -20ºC com a mínim durant un dia. Els mètodes tradicionals de conservació: el fumat, la salaó, l´assecat, els marinats o l´encurtit en vinagre no garanteixen la destrucció de les larves i per tant s´ha d´anar molt en compte alhora de consumir aquests productes.

Fins fa pocs anys, l´ansakiosi era una malaltia molt poc comuna però avui es tracta d´un problema de salut pública de primer ordre. La malaltia pot produir dos tipus de simptomatologies. En primer lloc hi ha hi ha els quadres gàstrics que es manifesten amb dolor abdominal sever, nàusees i vòmits. En segon lloc, les reaccions d´hipersensibilitat amb diferent grau d´intensitat, des de les reaccions cutànies poc importants fins al xoc anafilàctic que pot arribar a produir la mort.

La por a agafar aquesta malaltia entre els consumidors ha fet que les vendes de peix fresc hagin patit una davallada en els darrers anys. Aquesta reducció del consum de producte fresc és del tot injustificat ja que amb unes mesures molt simples d´aplicar, com ara cuinar el producte, és pràcticament impossible agafar l´anasakiosi. Una altra cosa és la popularització que està agafant el consum de peix cru com ara el ceviche, el sushi o els carpaccios de peix que s´ha vist que ha fet augmentar els casos diagnosticats. En aquest cas, s´ha de ser molt estricte en utilitzar producte congelat.

Ahí viene la plaga

“Ahí viene la plaga…”, el cranc blau americà ja és present a tota la nostra costa i en alguns punts s´ha convertit en una veritable plaga.

El cranc blau americà (Callinectes sapidu) s´ha convertit en la nova incorporació exòtica al nostre catàleg de fauna marina. A Europa, va ser documentada la seva presència per primera vegada a principis del s. XX i l´any 2012 va estar citat per primer cop a la zona del delta de l´Ebre i d´aquí s´ha expandit arreu de la costa catalana. Ara ja es fàcil fer observacions a les desembocadures del Ter, de la Muga i del Fluvià.

Es tracta d´una espècie originària de la costa Atlàntica d´Amèrica des del Canada a l´Argentina. Té una bona mida, la closca dels exemplars adults pot assolir 20 cm de costat a costat i poden arribar a tenir un pes corporal d´un quilogram. S´alimenta de mol·luscs, d’altres crustacis i petits peixos. Viu sobre fons fangosos i sorrencs especialment en estuaris. Té un comportament molt agressiu, un creixement ràpid i una elevada taxa de reproducció. Els ingredients perfectes per esdevenir un veritable problema que competeix amb l´espècie autòctona, el cranc comú mediterrani (Carcinus aestuari).

Closques de cranc blau americà que els temporals han portat a la platja de Can Comas al Parc Natural dels Aiguamolls de l´Empordà. Foto: Josep M Dacosta

Al delta de l´Ebre és la zona on ha proliferat més. A la badia dels Alfacs s´ha convertit en un problema molt greu que afecta als mariscadors i als cultius de bivalves. S´han trobat exemplars fins hi tot a la zona de Xerta, cosa que demostra la seva gran adaptació als canvis de salinitat.

La gran diferència entre aquest i d´altres espècies al·lòctones és que el cranc blau americà és molt apreciat des del punt de vista gastronòmic i alhora es pot comercialitzar. La seva carn és excel·lent i de fet, la gran majoria de restaurants de la zona del delta l´han incorporat a les seves cartes.

La bona noticia és que el cranc blau s´ha convertit en un depredador natural d´una altre espècie invasora, el cargol poma (Pomacea maculata). Per contra és un greu problema per les muscleres ja que és un voraç depredador d´aquesta espècie. També està produint greus estralls entre les poblacions salvatges de tellerina i d´escopinya.

Cranc blau americà. Foto: DARP

Una de les claus per al control d´aquesta plaga passa per exercir una forta pressió pesquera sobre ell. Es per això que no ha estat declarat com a espècie invasora i per aquest motiu es pot pescar de manera professional i ser comercialitzat en les llotges. A partir del 2016 la confraria de pescadors de Sant Carles de la Ràpita subhasta aquesta espècie i a l´any següent es van comercialitzar 12.000kg. En aquest sentit la Generalitat ha anunciat la creació d´un comitè de cogestió per a aquesta espècie a la zona del Delta de l´Ebre.

Es pesca de manera accidental amb tresmalls i amb uns ormeigs específics que són els gànguils o les monetes o monots que són línies de gànguils. En aquest sentit es produeix la paradoxa que, en saturar els mercats per excés de captures, el seu preu en llotja disminueix fins al punt que als propis pescadors no els surt a compte anar a pescar perquè les destrosses que els crancs fan en els arts són majors que els guanys que es poden obtenir de la seva captura i venda.

Peixos Plans

Els pleuronectiformes o peixos plans són un taxó nombrós que agrupa una gran varietat d’espècies adaptades a la vida bentònica. La principal característica dels representants d´aquest grup és que presenten el cos molt comprimit amb una marcada asimetria que té el seu màxim exponent en la regió cefàlica. Les larves encara presenten simetria com a adaptació al medi planctònic on viuen. A mesura que avança el seu desenvolupament té lloc la metamorfosi i un dels dos ulls emigra cap al flanc oposat i es convertiran en éssers asimètrics.

La forma del cos és ovalada o romboïdal depenent del grup. El cos presenta un costat que reposa sobre el fons que, és pla i sense pigmentar. El costat superior o zenital conté els ulls i es pigmentat. Segons si la cara zenital és la dreta o l´esquerra es parla de formes dextrogires com el llenguado o levogires com la palaia, la bruixa, els rèmols o el tacó.

Les diverses espècies d´aquest grup tenen una elevada importància econòmica i són molt apreciades entre els consumidors. Es capturen especialment amb arts d´arrossegament i amb tresmall. Alguns com el turbot, es crien i s´engreixen de manera intensiva en centres d’aqüicultura.

Principals espècies de pleuronectiformes. Font: Museu de la Pesca

Les espècies de pleuronectiformes més abundants als nostres mars són: la palaia, la bruixa, el rèmol, el turbot, el tacó, la peluda o el llenguado.

La palaia (Citharus linguatula). Presenta el cos de color bru recobert d´escates romboides molt visibles. La boca és gran i una mica protràctil. Te un elevat interès comercial. Mesura entre els 10 a 15 cm.

La bruixa. Sota aquesta denominació hi ha dues espècies Lepidorhombus boscii i Lepidorhombus. whiffiagonis molt fàcils de diferenciar. La primera presenta dues taques fosques als extrems de l´aleta dorsal i dues a l´anal i per la qual cosa s´anomena bruixa de quatre taques. El cos té forma ovalada amb tonalitats gris marronós molt clar. És segurament l’espècie de peix pla més popular a les peixateries i sovint el seu origen és de fora de la mediterrània.

El rèmol és una espècie de cos alt i romboïdal. Existeixen dues espècies de rèmols que sovint es confonen. El rèmol ver (Scophthalmus rhombus) i el turbot (Psetta maxima). La coloració és molt variable i depèn del tipus de fons on viuen. Els rèmols són peixos de bona mida, entre 40 a 50 cm amb un gran interès econòmic. La seva carn és molt gustosa. La principal característica que diferencia ambdues espècie està en que el turbot té el cos recobert de tubercles ossis mentre que el rèmol ver te la pell llisa.

El llenguado és una de les espècies que pateix més frau en la seva comercialització

El tacó (Bothus podas). De mida petita, molt saborós però amb molta espina. Per tot plegat es tracta d´una espècie poc valorada malgrat que la seva carn es excel·lent. La seva pell és gruixuda i fosca amb taques arrodonides més clares. El tacó presenta els ulls molt separats entre ells.

El llenguado (Solea vulgaris). El més conegut i potser més apreciat dels peixos plans. La seva carn és molt fina i preuada. Cos ovalat i ulls i boca petits en comparació amb la resta del cos. Coloració de color gris marronós amb diverses tonalitats que depenen del tipus de fons. Sota aquest nom es comercialitzen un gran nombre d´espècies diferents que provenen de tot el Món. El frau es encara més gran quan es comercialitza en filets.

La peluda (Arnoglossus thori) i la llengua (Symphurus lihgulatus i S. nigrescens) són petits peixos plans poc valorats i que sovint els trobem barrejats en la morralla.

L´espet, el parent mediterrani de la barracuda

L´espet (Sphyraena sphyraena) és un peix pelàgic emparentat amb la barracuda. Fins i tot, a casa nostra, alguns també l´anomenen erròniament amb aquest nom. La veritable barracuda però (Sphyraena barracuda) és una espècie molt més grossa que no s´ha descrit encara a la Mediterrània i que és típica de mars tropicals i subtropicals. Malgrat la mala premsa d´aquesta darrera per ser una espècie perillosa que pot atacar als humans, l´espet és un animal del tot inofensiu.

L´espet te un cos allargat, lleugerament cilíndric i aplanat lateralment que, està molt ben adaptat a l´hidrodinamisme. El seu cap és gran amb el musell llarg i punxegut. La mandíbula inferior és lleugerament prominent. Els seus ulls són grossos i molt ben definits. La boca presenta unes dents molt potents.

La meitat dorsal del cos presenta tonalitats de verdoses a gris blavoses amb una vintena de franges transversals més forques. La zona ventral és molt més clara amb tonalitats platejades. Presenta dues aletes dorsals molt ben separades i unes aletes pectorals curtes. L´aleta caudal és grossa i forcada.

Mola d´espets. Foto: CIB Jordi Regàs

Els exemplars juvenils formen moles nombroses, especialment en l´època de migració. Els adults són peixos molt més solitaris. Durant l´estiu s´apropen a la costa i és a partir d´aquesta època i fins al novembre quan es realitzen les majors captures.

La seva mida més habitual està entre els 30 als 50 cm, malgrat que s´han descrit exemplars de fins a un metre i mig. Com fan altres espècies pelàgiques, com ara la llampuga, s´aixopluga en les ombres d´objectes flotants.

És un voraç depredador que s´alimenta de peixos però també d´altres espècies com ara cefalòpodes i crustacis. Cada cop és més abundant a la Mediterrània. El creixement de les seves poblacions està relacionat a l´augment de la temperatura superficial de l´aigua del mar. Així doncs, aquesta espècie podria ser un bon indicador de l’escalfament global. Una altra espècie molt propera, l´espet gros (Sphyraena viridensis), és una espècie tropical que ja és possible trobar en les aigües més calentes de la mediterrània. Aquesta va entrar a la mediterrània des del Mar Roig a través del Canal de Suez.

L´espet es una espècie apreciada pels pescadors esportius. Foto: Adan J Gutierrez

L´espet és una espècie relativament estranya a la majoria de les llotges de peix i per tant, costa de trobar-lo als taulers de les nostres peixateries. Es pot capturar de manera ocasional amb palangres i amb tresmalls però també amb arts d´encerclament i d´arrossegament. En l’àmbit esportiu és una espècie apreciada que es captura sobretot amb el curricà o amb la fluixa. Els pescadors esportius valoren molt aquesta espècie per a la lluita que ofereix.

La seva carn és molt tendra i gustosa. Un cop treta, amb cura, l´espina dorsal queden molt poques espines que un cop netejades deixa uns filets molt nets que es poden cuinar de múltiples formes, això fa que la cuina de l´espet sigui molt rica i variada.

Boscos d´algues

Sovint, quan pensem en les algues, ho fem com a organismes de segona i que el seu paper en els sistemes naturals és secundari. La gran majoria d´algues del nostre litoral són els veritables desconeguts. Fins i tot, quan ens fixem en elles creiem que són vegetals.

Un dels gèneres d´alga més interessant de la nostra costa són les Cystoseires. Algues brunes d´aspecte arborescent de fins a 40 cm d´alçada que forma petites bosquines que són, de la mateixa forma que els seus homònims terrestres, grans refugis de biodiversitat i que serveixen com a refugi per a nombroses espècies de peix i petits invertebrats.

A la mediterrània existeixen un gran nombre d´espècies d´aquest gènere i totes són bastant difícils de diferenciar entre elles. A més, el seu gran polimorfisme complica encara més les coses als experts.

Cystoseira mediterranea és l´espècie més comuna a la nostra costa

Cystòseira és una de les poques algues que es troben al litoral català que té nom comú. Se les anomena “pèl sauper” fent referencia  que són l´aliment, entre d´altres, d´aquest peix.

La seva baixa capacitat de dispersió fa que existeixin poblacions aïllades entre si. Aquest fet que afavoreix l´evolució de l´ espècie, és un handicap per a la seva dispersió. Totes les espècies de Cystoseira són típiques d´aigües netes i amb molt poques alteracions.

Cystoseira viu sobre fons rocosos ben il•luminats de la part superior de l´infralitoral. Les diferents espècies d´aquest gènere tenen preferències pel que fa a l´hidrodinamisme. N´hi ha algunes que prefereix llocs molt batuts i d´altres que busquen racons molt calms.

Els hàbitats que forma aquesta espècie representen comunitats altament madures. Si féssim un analogisme amb els hàbitats terrestres, Cystoseira equivaldria al que són els alzinars mediterrànies o a les rouredes, comunitats climàciques, punt i final de la successió ecològica.

Conèixer els hàbitats marins equival a respectar-los

La regressió que ha patit aquesta espècie està relacionada amb la contaminació i l´alterarció de l´habitat i per l´elevada pressió que pateix dels seus depredaores: Saupa (Sarpa salpa) i la garota de mar (Paracentrotus lividus).

Al litoral català les espècies més abundants són Cystoseira mediterranea i Cystoseira compressa. Comunes a gairebé tota la Costa Brava i també als trams rocosos de la Costa Daurada. És molt escassa a la costa central. En aquest cas, es creu que la contaminació de l´aigua abans de les polítiques de sanejament va ser la causa de la seva desaparició. Ara, amb els EDARS funcionat a ple rendiment, les condicions de l´aigua són òptimes per a l´establiment però el fet d´haver desaparegut i la seva baixa capacitat de dispersió fa que sigui molt difícil els seu retorn a la Costa de l´Alt Maresme i del Garraf. S´està estudiant la possibilitat d´afavorir de manera artificial la seva dispersió per a quÈ tornés a ser una espècie freqüent en aquesta zona.

Cystoseira caespitosa es troba en indrets molt ben il•luminats sotmesos a un onatge molt baix. I en basses litorals. Es troba distribuïda des del Tossa de Mar fins al Cap de Creus formant petits claps.

Cystoseira crinita es creia que havia desaparegut del litoral català. Es va tornar a redescobrir en la realització del catàleg dels habitats litorals a alguns punts de a Costa Brava: Badia del Port de la Selva, Cala Montjoi, Cala Estreta i Cala Bona. Aquesta espècie prefereix racons amb onatge més moderat i racons calms. Cystoseira foeniculacea i Cystoseira barbeta, abans existents a Port Lligat i a Roses ja han desaparegut de la nostra costa. Existeixen projectes per a afavorir la dispersió d´aquestes espècies tant vulnerables. Aquests projectes haurien també d´incloure l´afavoriment del creixement Cystoseira mediterrània en indrets on ja ha desaparegut. Això, és però, és una altra històriademar.

Treure l’aigua clara

Aquest passat cap de setmana sortint a navegar, m’he trobat al Cap de Norfeu a l’Eduard Marquès que m’ha preguntat sobre la pèrdua de transparència de l’aigua al cap de Creus aquesta primavera. Unes hores més tard, a Llançà, en Rai Puig em feia la mateixa pregunta. Certament durant les més de sis hores de travessia entre Roses i Cervera de la Marenda vaig poder comprovar aquest fet. Fins i tot a Cala Culip, vaig certificar un creixement considerable d’algues verdes oportunistes nitròfiles, senyal inequívoc d’eutrofització.

Aquesta pèrdua de transparència no ha estat un fenomen aïllat d’unes poques hores o pocs dies. D’ençà l’aparició dels blooms de sapes i de barquetes de fa unes setmanes s’està mantenint aquesta situació que es va mantenint al llarg de tota la primavera.

Però, que està passant realment aquest any? La resposta a aquesta pregunta és complexa i es deu a múltiples raons que estan interelacionades entre elles.

Aquest any sembla que l´aigua de la nostra Costa Brava no és tant transparent

La transparència de l’aigua de mar ve determinada per la presència de partícules en suspensió que dissipen la llum del Sol. Aquestes poden ser organismes vius del plàncton o bé matèria en suspensió com ara les restes metabòliques dels organismes planctònics o nutrients que han arribat a la superfície per la barreja vertical a finals de l’hivern.

La primera raó per explicar aquest fet està en el règim de pluges que aquesta primavera ha estat considerable a la zona del Cap de Creus i que ha augmentat en escreix els aports de rius i rieres cap a les aigües litorals.

Per un altre costat, aquest any està sent particularment anòmal pel que fa al règim de tramuntanades. El vent del nord quan incideix a la costa del Cap de Creus disminueix la temperatura superficial de l´aigua fet, que afavoreix la barreja i la dispersió de les partícules en suspensió que es troben a la zona fòtica. Un altre efecte de la tramuntana és el remogut de les aigües que fan les onades que es generen i que fan un efecte renovador de les aigües litorals i contribueix a la dilució de les partícules en suspensió.

L’absència tramuntana ha anat acompanyada per una major d’un règim de vent de component sud, aigües més calentes i carregades de nutrients que, per una banda han contribuït a augmentar la temperatura superficial de l’aigua i per altre costat han augmentat la concentració de partícules en superfície.

Aquesta primavera ha estat excepcional en l´absència de tramuntanes.

La suma d’aquests factors han contribuït a l’estratificació de les masses d’aigua,fet que dificulta la seva barreja vertical i la dilució de les partícules en suspensió. Aquest gradient tèrmic en la columna d’aigua, fa que s’hagi format a inicis de primavera una termoclina molt potent molt abans del que seria “normal”. Com a conseqüència fa que les masses d’aigua que hi ha per sota d’aquesta capa i per sobra es comportin de manera independent per a diferències de densitat.

La termoclina d’enguany fa que les partícules en suspensió: els organismes morts i les deposicions frenin la seva sedimentació i s’acumulin en la capa superior i contribueix a aquesta pèrdua de transparència. A la mediterrània la termoclina es consolida a l’estiu, però aquest any s’ha avançat la seva formació coincidint amb els blooms primaverals.

Fragates portugueses a la vista!

aflorament primaveral de plàncton d´aquest any ha estat espectacular i darrera d´aquest han apareguts eixams d´organismes gelatinosos. Al litoral català el llepó ha estat especialment prolífic. Amb aquests fets, els científics pronostiquen un estiu amb una proliferació de meduses sense precedents.

El creixement exponencial de les poblacions de meduses és un primer símptoma del precari estat de salut de l´ecosistema pelàgic. Les meduses són organismes oportunistes que aprofiten les pertorbacions per créixer. L’absència de depredadors d´aquetes i la disminució de les poblacions de petits pelàgics deguda a la sobrepesca representen un còctel perfecte pel creixement d´aquests animals.

Exemplar de Carabel·la Portuguesa avarada a una platja

La proliferació de meduses fa que augmenti la probabilitat que entrin per Gibraltar, espècies atlàntiques com ara la carvel.la portuguesa, fragata portuguesa o borm de vela (Physalia physalis). Aquest any, el regim de vents també ha contribuït a aquest fet. Afortunadament les aigües de la Mediterrània són massa salades i calentes per a la carabel.la portuguesa i un cop entren, no sobreviuen gaires anys.

Caravel.la portuguesa no és exactament una medusa, de fet es tracta d´un hidrozou colonial molt més emparentat amb les barquetes de Sant Pere que no pas amb les pròpies meduses.

Estèticament és un organisme preciós. El seu pneumatòfor és en forma de sac amb tonalitats violàcies i magenta. D´aquest en surten els tentacles que poden arribar a fer fins a trenta metres de longitud on s´hi troben els diversos hidroides que formen part de la colònia amb diverses especialitzacions: defensa, digestió, reproducció, alimentació,…

A les platges de la costa andalusa i de Murcia ja fa uns quants anys que s´han referenciat observacions d´aquesta espècie. Aquest anys caravel.la portuguesa també s´ha observat a les platges del País Valencià i de les Illes Balears. Ara per ara, Catalunya escapa d’aquesta situació per raons geogràfiques, si bé no es descarta la seva aparició especialment a la costa sud. En el cas de la costa catalana, l´arxipèlag balear fa de barrera natural per a l´entrada d´aquesta espècies a les nostres platges.

El pneumatòfor ple de gas l´ajuda a surar

Les seves cèl•lules urticants (cnidoblasts) posseeixen una toxina molt potent. Les picades són extremadament doloroses i poden provocar problemes d´hipersensibilització que en cassos extrems fallada respiratòria, aturada cardíaca i en alguns cassos fins hi tot la mort. Les ferides tenen un aspecte típic de fuetada, costen molt de cicatritzar i es poden complicar amb infeccions sobrevingudes. Entre els efectes sistèmics d´aquestes picades s´inclouen tremolors, febre, nàusees, diarrea, vòmits i convulsions.

En cas de picada de Physalia cal aplicar aigua de mar a la ferida i procurar treure les restes de la medusa sense fregar l´àrea afectada. En aquest cas, l´aigua calent alleuja el dolor. El vinagre, l´alcohol i els bandatges compressius no són aconsellats. UN cop fets els primers auxilis es recomana buscar atenció mèdica urgent. Els experts recomanen tancar les platges al bany en cas de l´albirament d´aquesta espècie.

El 155 i el corall vermell

La decisió del Ministerio de Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente (MAPAMA) d´adjudicar dotze llicencies per a la extracció de corall vermell (Corallium rubrum) en aigües exteriors de Catalunya ha deixat perplex tothom. L´aberrant decisió va en contra de les directrius científiques i dels criteris que la Generalitat de Catalunya havia establert recentment.

Les aigües exteriors són aquelles que són competència de l´Estat Espanyol, en contraposició a les aigües interiors que, en el cas de Catalunya, són potestat de la Generalitat i queden a l´interior d´una línia imaginaria que uneix els caps entre sí. Fora d´aquesta línia es troben les aigües exteriors. A Catalunya, les aigües interiors prenen certa importància al nord del Cap de Begur i fins a la frontera amb França i a sud del Cap de Salou i fins al cap de Tortosa. Entre aquets dos punts, la resta de la costa no té pràcticament aigües interiors i és precisament entre Arenys de Mar i el Cap de Begur, on l´estat espanyol ha concedit les polèmiques llicencies d´extracció del corall.

Aigües interiors i aigües exteriors. Font: Radio Capital

El corall vermell va ser inclòs el 2015 en la categoria d’espècies en perill d´extinció de la llista vermella de la Mediterrània elaborada per la IUCN i un informe encarregat a científics adscrits a centres d´investigació de Catalunya, França i els Estats Units considera que el 90 % de les poblacions de corall presenta un estat de conservació crític i consideren que la recuperació del corall només seria possible en absència d´activitats extractives. El mateix informe també adverteix que es requereixen més de trenta anys per a assolir un bon nivell de conservació i per aquesta raó recomanen que hi hagi una moratòria d´almenys de vint anys.

Corall vermell. Foto: Jordi regàs CIB

Per a tot plegat, a l´any 2016, la Generalitat va reduir de deu a cinc les autoritzacions per aqueta activitat i el 2017 va establir una veda d’extracció per un període de deu anys que afectava les aigües interiors de Catalunya entre el Cap de Begur i la frontera amb França, on es situa la practica totalitat d´aquesta espècie i es concentra l´activitat extractiva. Ara, la decisió de Madrid posa en perill crític el poc corall que encara queda en el tram on el ministerio ha atorgat les dotze llicencies i a més crea problemes de control amb el corall vermell de les aigües interiors.

Aquesta situació és especialment greu a les Illes Formigues, situades en aigües exteriors on l´extracció pot deixar en perill de mort una de les àrees amb una major biodiversitat biològica de casa nostra. També pot ser greu l’impacte en algunes zones de Tossa i de Lloret on encara s´hi localitzen algunes branques.

El govern central ha aprofitant una interpretació abusiva de l´article 155 per atorgat les llicències obviant la moratòria decretada per la Generalitat i els informes científics. L’única explicació a la voluntat del ministeri es la de fer mal al nostre patrimoni natural.

El corall vermell ha estat sotmès, des de temps immemorials, a una forta pressió pesquera per al seu us en joieria. Ja hi ha referències de la seva extracció amb apnea entre els grecs i els romans. Fins als anys 80 les captures es feien amb un art de pesca molt poc selectiu, la barra italiana, i que avui esta totalment prohibit. Ara, els corallers utilitzen els equips de respiració autònoma per a realitzar immersions i agafar el corall.

Es tracta d´un animal colonial de creixement molt lent. Creix entre tres a cinc mil•límetres cada any, aquest depèn de paràmetres com la llum, la temperatura o els nutrients. Les branques de corall donen refugi a gran diversitat d´espècies creant un hàbitat únic, el coral.ligen, protegit per diverses normatives europees. Això però és una altre històriademar.

I ara, les barquetes!

Ja havíem comentat en una entrada anterior que el llepó d´aquest any havia estat especialment abundant. Primer va ser la proliferació de salpes coincidint amb la pasqua i ara, sobretot a les platges de la meitat nord, l´arribada per milers de barquetes de Sant Pere (Velella velella). Les primeres observacions d´aquest fenomen es van realitzar a Palamós, a l´Estartit, a Llançà i al Port de la Selva ara fa una quinzena. Dies més tard es va generalitzar a la costa Brava sud i al nord del Maresme.

Aquetes organismes, empesos pels corrents i les onades s´han anat acumulant a les platges de certes localitats i aquestes han aparegut tenyides d´un blau elèctric, el color d´aquesta espècie.

Les barquetes de Sant Pere són organismes inconfusibles

L´arribada de barquetes a les nostres platges no és un fet excepcional, de manera cíclica, a la primavera, és produeix aquest fenomen. La particularitat de l´arribada d´enguany és la nombrosa quantitat d´exemplars, que per mils de milers han acabat avarats a les platges de la Costa Brava.

En realitat, les barquetes de Sant Pere són hidrozous colonials, un tipus de cnidari que, malgrat estar molt emparentat, no es tracta d´una medusa en el sentit estricte del mot. En les barquetes de Sant Pere cadascun dels seus components (pòlip) està adaptat a una funció concreta: n´hi ha d´especialitzats en la nutrició, en la reproducció i en la defensa de la colònia. Tots aquests pòlips estan units a un disc cartilaginós ovalat de tres a cinc centímetres de diàmetre amb una característica vela triangular que els dona nom. Aquesta estructura els permet desplaçar-se amb el vent. En la colònia també s´hi troben algues unicel·lulars simbiòtiques anomenades zooxantel·les que els permeten aprofitar l´energia lluminosa.

En algunes platges coma ara a Llançà, les barquetes han aparegut per milers. Foto: Jesus Blanco

Les barquetes són organismes pleustònics, és a dir que viuen a la interfase aire/aigua i que són transportades pels corrents marins, el vent i les onades. S’alimenten de zooplàncton que capturen a través dels pòlips encarregats per aquesta funció. Alguns dels pòlips de la colònia presenten cnidocits urticants per a paralitzar les seves presses i que en cas de l´home son del tot inofensius.

Com gairebé tots els cnidaris, en el seu cicle biològic hi ha alternança entre generacions pòlip (asexual) i medusa (sexual). La barquetes pròpiament dites pertanyen a la generació pòlip. Aquest dona lloc a meduses microscòpiques que es reprodueixen sexualment i donen lloc nous pòlips que formaran una nova colònia.

Primer les salpes, més tard les barquetes. Segurament aquest estiu serà prolífic en meduses, símptoma inequívoc que alguna cos no marxa com hauria d’anar en els sistema natural. No s´han de confondre els exemplars de Velella velella amb la caravel.la portuguesa (Physalia physalis). En el cas de la caravel.la portuguesa, a més de ser més gran, enlloc de la vela típica de les barquetes, presenta un flotador ple de gas. A més Physalia presenta tentacles molt més llargs i molt més urticants. Això, però, és una altre històriademar.