Projecte Sèpia

Algunes vegades les coses més senzilles tenen un repercussió enorme. Un d´aquests exemples està en el “Projecte Sèpia”, que ja fa uns anys s´està impulsant en diversos indrets de la Costa Brava i que a partir d´una idea molt simple s´han aconseguit un resultats excel•lents.

La sèpia o sípia (Sepia officinalis) és una d´aquelles espècies que té al seu voltant històries molt interessants relacionades amb la seva captura gens agressiva amb el medi; la “pesca a la femella” o les nanses sepieres en són un exemple.

Actualment la pesca tradicional de sèpies amb aquestes tècniques ha gairebé desaparegut en la nostra costa. Les nanses que, per exemple, havia estat una activitat força comuna entre els pescadors artesanals, és avui un ormeig residual a causa de la destrucció d´habitats perpetrada, entre d´altres, pels quillats d´arrossegament, una autèntica paradoxa en el món de la pesca professional.

Exemplar de sepia amb posta d´ous en un farcell de galzeran. Foto: Projecte Sèpia

Des de molt antic se sap que aquests cefalòpodes (sèpies, calamars i pops) aprofiten per a dipositar la seva posta les fulles de posidònia i d´altres fanerògames marines. Sabedors d´aquest fet, els pescadors han intentat reproduir aquest hàbitat utilitzant branques de galzeran (Ruscus aculeatus) i de mata o llentiscle (Pistacia lentiscus). Aquests arbusts presenten tiges i fulles robustes i rígides que aguanten molt bé la immersió en el mar sense deteriorar-se. Els animals utilitzen aquestes mates col•locades a l´interior de les nanses com a refugi i per a dipositar els seus ous i així són capturades.

A partir d´aquest coneixement i sabedors que la destrucció d´habitats, en aquest cas els alguers, han portat aquesta espècie a límits preocupants i que ha afectat a la pesca artesanal, els responsables del projecte han impulsat aquesta iniciativa que vol: afavorir la reproducció de l´espècie, incorporar els juvenils a les poblacions, protegir la pesca artesanal amb nanses i potenciar de l´activitat econòmica al voltant d´aquesta espècie.

Per aconseguir afavorir la reproducció de les sèpies es fan farcells amb branques de galzeran i de llentiscle que es submergeixen als fons sorrencs. Les sèpies utilitzen aquests elements com a ponedores i hi dipositen els seus ous. Els juvenils de sèpies aprofiten aquests llocs per protegir-se i per alimentar-se fins que sigui madurs.

Línia de ponedores fets amb galzeran i mata. Foto: Projecte Sèpia

En una primera etapa es van instal•lar 31 ponedores a la badia de Pals i després de dos mesos i mig fondejades, cada ponedora tenia dipositat una mitjana de 250 ous viables, es a dir, més de 7500 juvenils que s´incorporaven al medi natural i que ha arribat fins a 102000 ous de sèpia en anys posteriors.

En una altre línia, el projecte ha instal•lat incubadores per als ous de sèpia i de calamar que els pescadors han rescatat dels seus ormeigs. Aquestes incubadores garanteixen fins al 95% la supervivència dels mateixos. Aquest darrer any s´han recuperat 450000 ous de calamar i 14000 de sèpia. En aquest projecte hi participen els pescadors artesanals de l´Estartit i de l´Escala.

La vessant divulgativa del projecte també és molt important, s´hi instal•len sepieres a fondàries d’entre 2 i 3 m per a poder ser visitades pels banyistes amb una petita immersió amb tubo i ulleres.

El projecte també ha potenciat la vessant econòmica i turística, així, s´està treballant amb les confraries de pescadors en la creació d´un distintiu per als pescadors que comercialitzen aquesta espècie. El projecte també ha propiciat la celebració d’unes jornades gastronòmiques amb els restaurants de la zona. Una forma de promocionar la gastronomia local amb un producte de qualitat, de quilòmetre zero i capturat amb una tècnica gens agressiva per l´entorn. I és que, com deia el Capità Enciam, “els petits canvis són poderosos”.

Anuncis

La fi dels musclos?

El musclo de roca (Mytillus galloprovinciallis) és el marisc més popular. No fa gaires anys hi havia el costum de recol•lectar-los directament i fins i tot consumir-los a la mateixa platja un cop acabat el bany. Un dels millors records que tinc de la infantesa està relacionada amb aquest costum tant popular. Tota la família anàvem a passar el dia a la platja i els agafàvem, els coíem i ens els cruspíem allà mateix. Els musclos de roca acabats d´agafar i cuits al vapor són una de les menges més delicioses. Josep Pla deia que “els musclos són el nostre millor marisc”.

A la primavera és quan els musclos comencen a estar “a punt”, i coincidint amb l´inici d´estiu és quan són més plens, i a més, si són recol•lectats en lluna plena encara millor. L´extracció de musclos del medi natural es considera marisqueig, i com a tal està regulat com qualsevol altra pràctica de pesca recreativa i es requereix la corresponent llicència.

D´uns anys ençà, les poblacions de musclos de roca a la nostra costa estant minvant de manera alarmant. Cada vegada n´hi ha menys i els que queden són cada cop més petits. Les raons per a saber que està passant són molt diverses i estan interrelacionades les unes amb les altres.

Els musclos “salvatges” cada vegada són més rars

Es creu que la desaparició dels musclos està relacionada amb la reducció de les precipitacions, i en conseqüència dels aports sedimentaris que arriben al mar. Després de les pluges, rius i rieres aboquen al mar enormes quantitats de nutrients que són arrossegats pels cursos d´aigua i posats en suspensió al mar. Així, els musclos organismes filtradors, tenen a la seva disposició enormes quantitats de nutrients. En aquest mateix sentit també hi ha qui ho relaciona amb els plans de sanejament. La proliferació de depuradores al llarg de la línia de costa augmenta notablement la qualitat de l´aigua, a l´hora que redueix les partícules en suspensió i afecta a la nutrició de les espècies filtradores.

ltres raons estan relacionades amb el canvi climàtic i l´escalfament gradual de l´aigua. En aquest cas, si bé un cert augment de temperatura podria ser fins i tot beneficiós ja que acceleraria el metabolisme de l´animal, els efectes globals tenen un balanç negatiu. En els hiverns pocs freds com en els dels darrers anys no s´aconsegueix la barreja horitzontal de masses d’aigua per diferències de densitat.

La contaminació i l´abocament de matèries tòxiques al mar evidentment influeix notablement als organismes filtradors com els musclos. Aquest efecte és més important en els trams de costa altament industrialitzats com ara en la regió metropolitana de Barcelona. En aquest cas, els abocaments que produeixen tant el Besós com el Llobregat, malgrat la depuració de les seves aigües, afecta negativament a la proliferació dels musclos.

La pràctica tradicional d´anar “a fer musclos” també és una causa de la disminució de les poblacions de musclo, especialment en les àrees més ben conservades com ara molts punts de la Costa Brava i alguns espais naturals protegits. Sobre aquest fet, n´hi qui pensa que agafar-ne per una menjada no passa res, d´altres, argumenten que la prohibició és només una qüestió de salut pública i no pas un qüestió ecològica. Sigui com sigui, qualsevol activitat extractiva en el medi natural té els seus impactes. Evidentment si una persona va a recol•lectar musclos no passa res, però si tots ens hi posem evidentment que produïm un impacte gens menyspreable. Entre els dos extrems hi hauria d´haver un terme mig raonable. La prohibició per normativa només incentiva als clandestins que, són realment el veritable problema. Això però és una altra hsitòriademar.

Unes plantes molt salades

Els salicorns (Salicornia i Arthrocnemum) són un grup de plantes herbàcies ben curioses. Els representants d´aquests grups viuen en ambients extremadament salats on pràcticament cap altre espècie vegetal pot suportar aquestes condicions ambientals tant extremes. Es tracta de plates halòfites. Viuen en terrenys argilosos poc impermeables on l´aigua salada s´hi entolla amb freqüència. Són de mida menuda, gairebé mai assoleixen més de 30 cm d´alçada.

La poca disponibilitat d´aigua dolça en els ambients on viuen fa que hagin desenvolupat una sèrie d’estratègies adaptatives com ara: Tenir una consistència carnosa (plantes suculentes). Acumular als seus teixits l´excés de sal i que li donen un gust característic. Presentar un molt poc desenvolupament de les fulles, aquestes semblen més aviat escames que, recorden a petites banyes o corns. L´etimologia del nom prové precisament d´aquest fet. Salicornum vol dir literalment “corn salat”.

Mata de salicorn a primera línia de platja. Foto: M V Olla

Comunment se les coneix amb diversos noms com ara salicòrnies o bé cirialeres malgrat que en català s´usen altres mots per anomenar-les: ballester, barrella, herba salada o salsora.

Als Països Catalans hi ha dues comunitats de salicòrnies; Els salicornars herbacis, dominats per la cirialera herbàcia (Salicornia herbacea) i els salicornars subarbustius, amb aspecte de brolla i dominats bàsicament per Arthrocnemum fruticosum, Arthrocnemum glaucum.

Els salicorns eren utilitzats antigament per l´obtenció de carbonat de sodi que es feia servir per a l’elaboració de sabó i de vidre. Aquest producte s´obtenia per incineració de la planta. Avui però, el seu principal interès està relacionat amb l´alta gastronomia malgrat que fa no fa tants anys formava part de les anomenades “amanides de pobre”.

Els salicorns tenen també un cert interès medicinal pels seus elevats continguts de iode i de magnesi. Estudis recents indiquen que el consum d´aquesta planta afavoreix el sistema immunològic i que està molt indicada en malalts de càncer. Pel fet de contenir àcids grassos omega 6 i omega 3 fa que sigui un aliment molt adequat per a reduir els índex de colesterol en sang. Per l´elevada concentració d´olis essencials té molta potencialitat per a ser utilitzada com a combustible.

A nivell gastronòmic és una planta que cada vegada té més seguidors. Se sol coure saltejada, malgrat que també es consumeix bullida o crua i es fa servir com a acompanyament en diversos plats, especialment els de peix. El seu gust recorda al de les algues i la seva textura cruixent al paladar a la dels espàrrecs verds.

El misteri de les nacres

La Nacra (Pinna nobilis) és segurament l´espècie més emblemàtica dels alguers mediterranis. Aquest bivalve gegant endèmic de la Mediterrània viu fixat en l´arena entre les mates de posidònia. La presència de nacres en els alguers es consideren un bon indicador de la salut ambiental de la praderia.

De la mateixa manera que posidònia, les nacres eren espècies relativament freqüents al nostre litoral i han estat espoliades per a ser utilitzades com a element decoratiu en nombrosos locals de suposat ambient mariner. Aquesta pressió sobre les nacres les va portar gairebé al límit de la extinció. A partir de la conscienciació de la necessitat de protegir els herbeis de posidònia s´havien recuperat una mica les poblacions. Les principals amenaces que reben són: la contaminació, la pesca, la desaparició dels alguers i el fondeig d´embarcacions a prop de la costa.

A l´Alguer de Mataró encara es possible observar nacres amb “tubo i ulleres” Foto: Enric Badosa

Fins fa un parell d´anys, la conservació de les nacres anava íntimament lligada a la preservació de posidònia però, des de la tardor de 2016 la situació s´ha tornat alarmant i en molt poc temps les poblacions d´aquest mol•lusc s´han reduït més d´un 80% i en alguns cassos s´ha arribat al 100%. La situació es extremadament greu a les costes d´Andalusia, de Murcia i a les illes Balears. Aquest estiu, per exemple, navegant pel Parc Natural de Llevant a Mallorca em comentaven que als alguers d´aquesta zona ja no hi ha nacres quan l´estiu anterior era una espècie destacada en els mateixos. A l´arxipèlag de Cabrera, s´ha calculat que la mortalitat de nacres afecta entre el 86% i 98% dels exemplars i a Sa Dragonera ja no es troben nacres vives. Al principat, ara per ara, la situació és una mica millor malgrat sembla que s´està començant a trobar nacres mortes especialment al sud del delta de l´Ebre.

Però, què està passat amb aquesta espècie? Aquest episodi de mortalitat massiva de les nacres porta de corcoll al investigadors que no saben avenir-se de la catàstrofe que estan constatant en pròpia pell. Els anàlisis histopatològics de les mostres d´exemplars malalts semblen indicar que el patògen és un paràsit del grup dels haplosporidis sense haver identificat però encara l´espècie. Aquest microorganisme afecta al sistema digestiu de la nacra i l´acaba matant.

La nacra és , sens dubte, la reina dels alguers. Foto: Proyecto Pinna

En el que sí estan d´acord els científics és que aquesta epidèmia va començar a les costes andaluses i des d´allà es va anar estenent ràpidament fins afectar tot el litoral mediterràni fins a l´Ebre. Que el paràsit afecti la costa catalana és només qüestió de temps i fins hi tot és molt versemblant que pugui estendre’s arreu de la conca, extingint aquesta espècie de la Mediterrània i, pel fet de ser endèmica, del món.

Pel que fa a l´origen de la epidèmia, ara per a ara, no es descarta cap hipòtesis. S´especula en que el seu origen pugui provenir de cultius marins de mol•luscs. També es parla de l´alliberament d´aigua de llast amb elements desconeguts per part d´algun vaixell. També es creu que podria ser un efecte indirecte del canvi climàtic o bé que estigui relacionat amb la introducció d´espècies exòtiques.

Ara per ara, l´observació i la informació són les úniques eines que tenen els científics les quals poden ajudar a conèixer l´estat de la malaltia, el seu abast i els factors que estan relacionats amb la mateixa. En aquest sentit l´Institut de Ciències del Mar a través del portal observadors del mar ha llençat una campanya de ciència ciutadana perquè es puguin reportar observacions d´arreu.

Quan llampega, llampugues

La llampuga (Coryphaena hippurus) és un d´aquelles espècies amb valor comercial que sobten. És apreciadíssima en determinades àrees dels Països Catalans metre que en d´altres és totalment desconeguda. A Mallorca, per exemple, és considerada excel•lent, mentre que al principat no té gairebé cap mena d’interès culinari i passa pràcticament desapercebuda. A la resta de les Illes Balears i al País Valencià és una espècie molt apreciada només en determinats ambients mariners. Una cosa molt semblant passa també amb els raors o lloritos.

Ja tenim aqui les llampugues, voraç deprededador de superficie i a la paella, peix bonissim de carn fina i delicada. Foto: Narcís Fors

Es tracta d´una espècie epipel•làgica de cos allargat i comprimit lateralment d’aspecte triangular amb alçada màxima a la regió cefàlica. La seva natació és potent, ràpida i prolongada. El rostre és quasi vertical i li dóna un aspecte inconfundible. La boca és grossa amb nombroses dents molt fines i els ulls són relativament petits. La pell és molt fina, les escates són molt petites i estan incrustades en aquesta. La línia lateral és sinuosa. Presenta una única aleta dorsal molt llarga i l´aleta caudal té forma de forca.

Es tracta d´una espècie de bona mida, de manera excepcional pot arribar a assolir els dos metres de longitud i els 15 kg. La seva coloració és críptica amb el dors verd blavós metàl•lic i el ventre argentat amb reflexos daurats. Els flancs són argentats amb reflexos grocs i daurats amb nombroses taques fosques. És un bon nedador que viu en aigües obertes.

La llampuga, un peix apreciat en certs indrets i totalment desconegut en d´altres. Foto: SOS Peix

Són peixos migradors que entre finals d’estiu i inicis de la tardor arriben a les aigües litorals. Precisament la dita mallorquina “Quan llampega, llampugues” està relacionada amb l´aparició de les llampugues a la façana costanera quan coincideix amb les tempestes de finals d´estiu. És precisament en els dies de tempesta quan les llampugues són més confiades i són més fàcils de pescar. Aquesta presència coincideix en el moment en que l´aigua superficial té una temperatura més elevada.
És un voraç depredador que s´alimenta especialment d´altres espècies pelàgiques i que forma petites moles a l´hora de caçar. Les llampugues tenen el costum d´arrecerar-se sota objectes flotants. Aquest fet l´utilitzen els pescadors per atreure-les i capturar-les.

En aigües catalanes hi ha dues espècies: la llampuga vera (Coryphaena hippurus) i la llampuga borda (Coryphaena equiselis). La primera té el dors verd blavós lluent i les aletes pelvianes negres i pot assolir més d´un metre de longitud. La llampuga borda no passa mai dels 75 cm i el seu dors es gris blavós.

Es pesca de manera recreativa amb el curricà i amb la fluixa. De manera professional es capturen amb arts d´encerclament pelàgics, amb palangre de superfície i també es capturen amb llampugueres. La llampuguera és un art de pesca selectiu, tradicional i artesanal típic de Mallorca. Les llampugueres són unes xarxes pelàgiques de petites dimensions que encerclen objectes flotants sota dels quals aquests animals tenen el costum de situar-se. Els pescadors, aprofitant aquest costum les atreuen calant capcers i després els encerclen amb l´art.

A Cala Ratjada, un cop passat Sant Roc, es comencen a preparar els capcers per a la pesca de les llampugues. Una activitat econòmica de primer ordre en aquest municipi mallorquí

A Mallorca també hi ha una gran afició a pescar les llampugues de marea recreativa “a la fluixa”. La manca de dades en el cas de la pesca recreativa fa que no es pugui establir d´una manera clara l´estat actual de la població d´aquesta espècie.

La carn és molt saborosa, molt tendra i d´un gust intens característic. La millor manera de consumir-les és a la planxa, escabetxades o fregides i acompanyades de tombet. En alguns tractats de cuina medieval ja s´hi troben referències a la forma de cuinar-les.

Els altres alguers

Malgrat que posidònia sigui l´espècie més freqüent i típica dels alguers de la mar catalana i mostri una distribució uniforme al llarg de tot el litoral, hi ha altres espècies que formen alguers als Països Catalans. Aquests són els herbassars de Cymodocea nodosa, de Zostera marina i de Zostera noltii. Totes tres amb presència i distribució molt més baixa que no pas posidònia. A més d´aquestes, també cal destacar Ruppia cirrhosa, si bé en aquest cas mai arriba a viure a mar obert.

De totes, els alguers de Cymodocea nodosa són els més abundants. Cimodocea és una planta amb les fulles bastant més curtes i estretes que no pas posidònia, d´entre 2 a 4 mm d´amplada. El seu rizoma és llarg, fi i amb tonalitats vermelloses molt característiques. Les tiges són reptants. Viu sobre substrat molt més fi i pot créixer relativament bé sobre fons fangosos. Forma herbeis des del nivell del mar i fins als 25 m de profunditat especialment en els llocs més encalmats de la costa però, la densitat de plantes és sempre més baixa que en el cas de les praderies de posidònia. Aquests herbassars eren molt més abundants en el passat que no pas ara. Avui, la proliferació de ports i la modificació de la línia de costa ha afectat negativament a aquesta espècie.

Cymodocea nodosa. Detall de la planta. Noteu el color rogent dels rizoides

Els pescadors del Maresme anomenen a aquesta planta amb el nom de gram per la semblança a aquesta gramínia. El gram és més resistent a les fluctuacions ambientals que no pas la posidònia i per això pot viure en llocs on seria impossible el creixement d’aquesta. Les praderies més importants es troben a les badies del Fangar i dels Alfacs al Delta de l´Ebre. En aquest cas, els herbassars estan amenaçats per la proliferació de muscleres i d´altres instal•lacions d´aqüicultura. L´elevada càrrega de nutrients i d´herbicides que porta el riu també afecta negativament aquesta espècie. Hi ha també alguers destacables al Cap de Creus: a Portlligat i a Cala Jonquet, si bé en aquest cas es troben en un estat regressió preocupant. A la costa del Maresme les taques ,que encara hi ha , estan en perill pel dragatge del fons marí per la regeneració de les platges i per la sedimentació de sorres quan aquestes són erosionades per l’efecte dels temporals.

Els alguers de Zostera noltii estan situats a poca fondària i sovint van acompanyats per la presencia de Cymodocea nodosa. Les seves fulles són encara més primes, fan al voltant d´1 mm d´ample. Forma alguers entre els 0 i el 5 m de profunditat. Creix especialment sobre fons fangosos en llocs ben arrecerats i protegits de l´embat de les onades. També pot créixer en estuaris i llacunes litorals. De totes tres, és l´espècie que resisteix millor l’estrès ambiental, les oscil•lacions de la salinitat, de la temperatura i l´elevat grau d´eutrofització de les aigües. És abundant a les badies del Delta de l´Ebre amb poca fondària. També forma alguers destacables a la badia de Roses i en algunes cales del Cap de Creus, si bé avui per avui estan en franca regressió.

Cymodocea nodosa és una planta molt més petita que no pas posidònia. Foto: Jordi regàs CIB

Els herbeis de Zostera marina són els més estranys de tots tres. Es troben a poca fondària, sobre fons fangosos i en ambients deltaics. Tant aquesta com la seva companya de gènere es coneixen popularment amb el nom d´algueró. Creix també en llocs arrecerats i protegits del regim d´onatge i també és força resistent a les oscil•lacions fisicoquímiques de l´aigua. És abundant als estanys litorals de la plana del Rosselló. Al Cap de Creus ha desaparegut completament. I al Delta de l´Ebre forma petites clapes a la zona dels Alfacs. Les principals amenaces que pateixen les dues espècies de Zostera són les mateixes que en el cas de Cymodocea.

La darrera espècie, Rupia cirrhosa, si bé podria arribar a viure en ambients marins, a Catalunya no acaba a formar mai poblacions a mar obert. És una espècie típica de llacunes litorals i d´ambients deltaics. Es troba als Aiguamolls de l´Empordà i al Delta de l´Ebre. Aguanta molt bé la salinitat ambiental i resisteix llargs períodes d´emersió. Aquesta espècie es coneix popularment com a Llapó de mar o rúpia.

Marea Roja

Un dels fenòmens més espectaculars relacionats amb fertilització de les aigües marines són les marees vermelles. El terme no és del tot adequat ja que no es produeix ni un ascens ni un descens del nivell del mar ni sempre l´aigua es tenyeix d´aquest color malgrat que sovint els microorganismes responsables d´aquest fenomen, algues unicel•lulars que formen part del fitoplàncton, presenten uns pigments de tons vermellosos que tenyeixen l´aigua. Per això que els científics prefereixen anomenar a aquests fenòmens com a PAN (proliferacions d´algues nocives)

Les marees vermelles es poden produir a mar obert però són molt més freqüents a nivell de costa i especialment, en badies, estuaris, llacunes litorals i en llocs on hi ha poca renovació d´aigua i una elevada concentració de nutrients en suspensió. Els estudis sobre la relació entre aquests processos i la transformació dels ecosistemes costaners per la construcció de ports i espigons demostren una relació directa.

Marea vermella en una platja de xile

Les marees vermelles són afavorides per l´augment d´hores de llum, per les situacions anticiclòniques i per l´increment de la temperatura de l´aigua. Si a més, la concentració de nutrients és elevada, tenim les condicions òptimes per a la floració ja que s´afavoreix la divisió cel•lular dels organismes responsables. Independent de si produeixen o no toxines, un primer efecte d´aquest fenomen és l´esgotament de l´oxigen dissolt a l’aigua, fet que afecta greument a les espècies.

Normalment a finals de la primavera, quan es produeix la barreja vertical de les masses d´aigua i la pujada dels nutrients del fons, és quan es donen aquests blooms de microorganismes que signifiquen la fertilització de les aigües marines en la base de la cadena tròfica i conseqüentment determinen la productivitat marina. A diferència d´aquests “blooms” primaverals, en les marees vermelles hi ha una sèrie de característiques que les fan particulars i que han de ser tingudes en compte: primer, en les marees vermelles es produeix un creixement espectacular d´una o de poques espècies, normalment del grup de les algues dinoflagel•lades. En segon lloc, els organismes responsables d´aquesta proliferació exponencial produeixen toxines metzinoses que poden arribar a afectar-nos i a causar-nos seriosos problemes de salut si no es prenen mesures.

Imatges microscòpiques de divresos organismes productors de marees vermelles. Superior i inferior esquerra: Imatges al microscopi óptic d’Alexandrium catenella. (Fotos: M.Vila). Superior dreta: Imatge al microscopi electrònic d’Alexandrium catenella. (Foto: M.Delgado y J.M.Fortuño). Inferior dreta: Dinophysis sacculus (Foto: A.Reñé). Font: ICM

Entre les espècies més destacades implicades en aquests fenòmens tòxics hi ha: Alexandrium minutum que, és l´espècie productora de toxines més abundant a la conca mediterrània i s´han descrit diversos episodis de proliferació en ports i àrees de cultius marins del nostre litoral. Alexandrium catenella que, es tracta d´una espècie que s’està expandint pel Mediterrania. Les toxines que produeixen aquestes dues espècies poden produir mal de cap, vertigen, mareig, nàusees, formigueig, paràlisi i fins hi tot a produir la mort per aturada cardio respiratòria. Gyrodinium corsicum que, prolifera sobretot a la Badia dels Alfacs i perjudica la indústria piscícola i musclera de la zona produint toxicitat aguda en peixos i marisc. Dinophysis sacculus que és l´agent causant de la diarrea per intoxicació de marisc i pot provocar afectacions en concentracions molt baixes. A més pot produir cardiopaties i hepatopaties. Aquesta espècie ha afectat en diverses ocasions els vivers de musclo al Delta de l’Ebre. La majoria d´aquestes espècies produeixen formes de resistència que romanen al fons marí i que fan que aquests fenòmens es repeteixin de forma cíclica.

Els organismes filtradors com ara els bivalves (musclos, cloïsses, navalles,…) poden ser contaminats per aquestes espècies, la toxina no els hi causa danys però l´acumulen els seu interior. D´aquí pot passar a través del seu consum, fins a nosaltres. Per agreujar-ho una mica més, en la majoria de casos les toxines són termostables i per tant no s´inactiven ni cuinant el marisc ni congelant-lo.

Els efectes de les marees vermelles sobre nosaltres són molt diversos segons l´espècie de que es tracti. Hi ha toxines amb efectes paralitzants, neurotòxiques, amnèsiques o que produeixen trastorns intestinals.

Alguers de posidònia

Posidonia oceànica és una planta marina endèmica de la mar Mediterrània que té unes fulles molt llargues i estretes en forma de cinta i que forma extenses praderies en fons sorrencs de poca fondària, els mal anomenats “alguers”. Malgrat aquest nom, Posidònia no és una alga sino un vegetal superior.

Conta la llegenda que, Posidònia va ser la filla de Posidó, déu grec dels oceans. En català es coneix a aquesta planta també amb el nom popular d´alga dels vidriers, perquè era usada per aquest gremi per protegir les peces de vidre. En el Maresme, els pescadors la coneixen amb el nom de sapa. De tots els noms comuns, el més popular és posidònia, la catalanització del nom científic.

Els alguers són sistemes naturals únics a la Mediterrània

Posidònia, com la resta de plantes superiors té veritables arrels, tiges i fulles. A més, produeix flor i fruit. La seva tija te forma de plomall pelut, d´on surten les arrels que s’endinsen a la sorra. Aquestes fibres, per acció de les onades, forma una mena d´estructures globulars, les pilotes de posidònia que, van portar de corcoll als primers naturalistes per a conèixer el seu origen. Les flors són de colors poc vistosos i sense olor. Després de florir fa fruits que s’anomenen olives de mar, que es desprenen quan són madurs i són escampats per les ones i els corrents. De totes formes, la floració i formació de fruits es força estranya i normalment es propaguen per creixement vegetatiu.

Les pilotes de posidonia van portar de corcoll als primers naturalistes

El seu cicle anual és força característic: a l’hivern, quan l’aigua és freda i generalment tèrbola a causa dels temporals, la posidònia conserva només les fulles més curtes i joves que les onades no han pogut arrencar. Al llarg de la primavera, el Sol va escalfant l’aigua, els dies són cada cop més llargs i la posidònia creix ràpidament. És el moment més esplendorós de l’any a les praderies o herbeis que forma. A l’estiu, les llargues fulles de la posidònia aturen el seu creixement i queden completament recobertes d´organismes epífits, animalons i plantes que hi viuen a sobre. Durant la tardor, l’aigua es va refredant de nou i la posidònia perd moltes fulles, que cauen pel pes dels seus epífits o bé són arrencades pels temporals i són arrossegades fins a la platja, on s’hi acumulen i formen veritables catifes que les protegeixen.

Tradicionalment posidònia ha tingut diversos usos: es preparaven medicines per a desinfectar ferides o per curar varius. Es farcien coixins i matalassos ja que era un bon remei contra les picades de xinxes. Se’n feien maons barrejant-la amb terra. S’adobaven els camps.

Els alguers són sistemes naturals extremadament fràgils

Entre les funcions dels herbeis de posidònia hi ha: Produeixen gran quantitat d´oxigen i fixen enormes quantitats de CO2. Són llocs per a la protecció, el recer i la reproducció de nombroses espècies. Redueixen els efectes dels temporals, prevenint la regressió de les platges. Són reserves de biodiversitat. Són una de les comunitats dels fons marins mediterranis més riques en espècies de tot tipus.

Amenaces dels herbeis de posidònia: Pèrdua de la transparència de l´aigua per la contaminació i d´altres. L´ancoratge indiscriminat i sense control al llarg de la costa. Els arts de pesca d´arrossegament. Les alteracions en la dinàmica sedimentària costanera com ara en la construcció de ports i espigons.

A més de Posidònia, als Països Catalans hi viuen d´altres fanerògames marines com ara: Cymodocea nodosa, Zostera marina i Zostera noltii, això és però, una altre històriademar.

El Rap: el dimoni de mar

El rap és una de les espècies més característiques de totes les que es comercialitzen a les llotges de peix. La seva forma, tant poc agraciada, fa que els noms populars amb que s´anomena en diverses llengües siguin més o menys despectius. Així, en francès es diu “crapaud” (gripau), en anglès “monfish” (peix mico) o en alemany “seeteufel” (dimoni de mar). Malgrat aquesta mala premsa, a nivell de fogons és una de les espècies més gustoses, especialment en suquets i sopes de peix. Dels raps se’n aprofita tot: els caps són un ingredient indispensable en qualsevol sopa que peix. Els fetge s´ha convertit en un element sibarita dels millors gurmets i les cues són una delícia fetes de qualsevol manera. Malgrat tot, Josep Pla considerava al rap un peix de categoria menor.

El Rap es un dels peixos més valorats en les peixeteries

Es tracta d´un peix de cos aplanat i sense escates. De color més aviat fosc al dors i blanc a la zona ventral. El seu cap és molt gros i ocupa la major part del cos. Presenta una boca enorme amb fortes dents còniques. La cua és llarga i estreta. A banda i banda del cap surten unes aletes pectorals molt desenvolupades.

Viu semi enterrat sobre fons sorrencs i fangosos de fins a 1000 m de profunditat. Atreu a les seves presses amb un filament pescador bioluminescent col•locat entre els ulls i que mou molt a prop de la boca. S´alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.

Moltes vegades es comercialitzen només les cues

Sota aquest nom en realitat es comercialitzen dues espècies molt semblants: el rap blanc o rap ros (Lophius piscatorius) i el rap negre, rap vermell o rap fotaire (Lophius budegassa). La manera més senzilla d´identificar-los és, obrir-los pel ventre i observar el color de la membrana que envolta les vísceres. En el cas del rap ros és blanca i en el rap vermell és negra i, normalment, el primer té una pell molt més clara que el segon. El rap fotaire té el cap més petit que no pas el rap ros i sol ser més petit que aquest darrer. La carn del rap negre és més consistent i és més gustosa que la del rap blanc, això fa que estigui més cotitzat. A les parades de peix es venen sense estómac ni budells i en moltes ocasions sense el cap. Més de la meitat dels raps consumits a Catalunya procedeixen del Cantàbric, de la costa Gallega i de la Bretanya.

El rap és una espècie molt sensible a la sobreexplotació pesquera. La gran majoria d’exemplars que es comercialitzen corresponen a individus immadurs que encara no s´han reproduït. A més, per a acabar-ho d’arreglar, tenen una taxa reproductora bastant baixa. A la Mediterrània es pesca bàsicament amb l´art de bou, malgrat que també es pot agafar amb tresmall i palangre de fons. Es pesca tot l´any però les captures augmenten els mesos de primavera. En aigües del Cantàbric i a Galicia es pesca també amb el “rasco”, una modalitat d´art emmallament de fons. En una calada d´aquest parany s’uneixen diverses peces de xarxa creant una xarxa de centenars de quilòmetres. El “rasco” té un fort impacte ambiental ja que s´hi emmallen nombroses espècies de manera accidental. A més, és habitual que algunes peces de l´art s´acabin perdent. En aquest cas, a més de continuar emmallant, contribueix en incrementar la concentració de plàstics abocats als oceans.

D´aspercte inconfusible, tothom el coneix

La talla mínima legal a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Cap d´aquestes dues mesures, però, garanteix que el rap hagi assolit la maduresa sexual. Existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries, així deixa sense sentit aquella frase que tantes vagades repeteixen els pescadors de “pa per a avui i fam per a demà”. Això, és però, una altre històriademar.

Oasis de plomalls

Els Plomalls de mar, palmeretes o cucs de flor són uns anèl·lids poliquets de vida sèssil molt espectaculars. Malgrat que pertanyen al mateix grup que les llombrius o les sangoneres, aquests poc tenen de veure amb aquests cucs segmentats. L´una cosa que els delata és el seu aspecte vermiforme.

La majoria d’anèl·lids marins pertanyen al grup dels poliquets. Els poliquets són un grup d´organismes força primitiu. Normalment viuen enterrats en el fang o la sorra, malgrat que n´hi ha, com els plomalls de mar, que s’amaguen en uns tubs construïts per ells mateixos.. En els poliquets, cadascun dels segments de seu cos està proveït d´unes petites potes anomenades parapodis que tenen al seu extrem unes fines espines o quetes.

Sabella pavonica. Foto: Jordi Regàs CIB

Quan ens referim als plomalls de mar o de palmeretes parlem bàsicament d´un parell d´espècies: el Cuc de flor o plomall de mar, (Sabella pavonica) i la palmereta (Sabella spallanzanii) . Ambdós són poliquets tubícoles. La característica més destacables d´aquestes espècies és la presencia d´unes espectaculars brànquies situades a la regió cefàlica que formen una mena de plomalls de colors vius i que li donen a l´animal un aspecte inconfusible. El plomall de brànquies té a més de la funció respiratòria, una altre de nutritiva, l´animal filtra plàncton i les partícules i detritus en suspensió que transporta l´aigua. Degut a aquest fet tenen una clara preferència a créixer en aigües enriquides de substàncies nutritives i en zones de forta corrent.

Precisament la presència d´aquest plomall de brànquies li donen a l´animal un aspecte molt més semblant a una planta que no pas a un cuc. Aquest dubte sobre si és una animal i una planta queda fàcilment esvaït quan en observar-lo en deteniment ens adonem que el plomall es retreu sobtadament dins el tub quan el poliquet detecta alguna mana de perill. Tant el plomall de mar com la palmereta segreguen una substància còrnia per a fabricar aquest tub i sovint aquest està recobert de partícules de sorra i d´una substància mucosa.

Sabella spallanzanii. Foto: Jordi Regàs CIB

El plomall de Sabella pavonica consta de dues mitges voltes que formen la seva estructura. En aquest cas, normalment presenta colors més aviat vius. En canvi, en el cas de Sabella spallanzanii, el plomall branquial s´enrotlla com una veritable hèlix amb coloracions entre groguenques a ataronjades amb estries de diverses tonalitats.
Els plomalls de mar presenten els sexes separats. La seva fecundació és externa i el seu desenvolupament indirecte, els gàmetes masculins i femenins es fecunden a mar obert. Com a resultat de la fecundació es desenvolupa una larva trocòfora que és planctònica.