La Caseta del Motor: el tresor de Sant Pol

Sant Pol és un d´aquells pobles que sempre han viscut de cara al mar. Fins a la primera meitat del segle XX va ser un dels municipis de la Costa Central catalana amb una major activitat pesquera. La seva platja, evidentment, era el centre de tota aquest batibull. Sense cap mena de refugi, la platja era el lloc on el sardinals, les palangreres, els llaguts i d´altres embarcacions de pesca hi reposaven. En alguns documents gràfics de principis de segle es poden contar més de cinquanta barques varades a la platja de la vila. Cada dia, abans de començar a pescar havien d´avarar les barques a l´aigua i un cop acabada la jornada s´havien de treure a la platja. En aquells temps, l’única manera per a realitzar aquestes operacions era a força de braços o bé amb l´ajut d´animals de tir. Els palers eren els responsables d´aquesta tasca. La seva feina va ser en aquells temps un dels oficis de mar més imprescindibles de la platja.

Postal de la platja de Sant Pol amb la caseta del motor al centre, les barques varades a la platja i les peces dels sardinals esteses al Sol.

La caseta del motor va ser construïda per en Damià Mas i Ribó, “en Mià dels bous”, paler i propietari de dues parelles de bou i un matxo per treure les barques. En Damià volia modernitzar el servei i va encarregar la construcció de la caseta del motor. L´edifici es va inaugurar després de molts entrebancs administratius l´any 1932, quan feia pocs anys que algunes de les barques ja havien incorporat els primers motors. Així a la revista “La Maresma”, editada a Mataró, es pot llegir en el seu número d´abril de 1932 aquesta petita ressenya referent a Sant Pol. ”L´últim temporal de garbí ha deixat un xic de sorra a la platja nostra que algunes barques aprofiten per treure-hi. És per això que del tot instal•lada la màquina de treure barques, ha inaugurat el seu servei, suprimint la parella de bous que tant caràcter donava a la platja nostra.”

La situació central de la caseta a la platja feia que pogués treballar per ambdós costats

La caseta del motor o “la maquinilla” és un element singular dins el patrimoni marítim de la costa catalana. Es va mantenir activa quan en altres localitats com al Masnou, a Pineda de Mar o a Calella ja havien estat abandonades i havien desaparegut. Quan en Mià va deixar de treballar, la seva feina la seguiren fent els palers de la confraria.

L’edificació és senzilla, feta de fusta i amb amplies vidrieres als tres dels seus costats per tal de poder seguir l´operació de treure les barques des del seu interior. Va accionada amb dos motors, un d’elèctric i un de semidièsel, d´aquesta manera es garantia que es poguessin treure les barques en cas de falta de subministrament.

Avui, a la caseta és fan diverses activitats adreçades als escolars. Foto: A Tot Drap

La construcció del port d´Arenys de Mar a l´any 1947 fa que bona part de la flota pesquera de Sant Pol es traslladi al recent inaugurat port refugi i, poc a poc, l´activitat a la platja va minvant fins que el 7 d´agost de 1985 es treu per última vegada “l´Ester”, el darrer sardinal que encara tenia base a Sant Pol. A partir d´aquest moment, al desaparèixer la pesca, la instal•lació deixa de tenir sentit i comença a entrar en un estat d´abandonament cada vegada mes preocupant. El fet d´estar construïda en terrenys propietat de la companyia del ferrocarril i que es trobi dins el domini de la llei de costes van posar en seriós perill la seva conservació en més d´una ocasió. L´edifici va ser rehabilitat a l´any 2007 per “A tot drap”, una associació sense ànim de lucre de Sant Pol de Mar i finalment va ser catalogada com a bé cultural d’interès local. Tant de bo que la caseta de motor pugui acabar esdevenint un centre d´interpretació del patrimoni pesquer i de l´ofici dels palers, seria el millor reconeixement a tota la gent de mar que ha forjat la història de Sant Pol.

Peix de granja (2a part)

A més de la ineficiència energètica del pinso hi ha d´altres problemes que afecten al peix de granja i que fan que aquest tipus d’instal•lacions estigui en entredit.

L’ús d´antibiòtics, d´hormones i d´altres medicaments, per a mantenir les elevades densitats de peixos és un altre dels punts foscos dels cultius marins. Aquestes substàncies químiques tenen un alt impacte sobre les aigües veïnes, ja que bona part de l´aport d´aquests medicaments es perd en l´entorn o bé es diposita en el fons proper podent afectar a les poblacions salvatges. Un cas particularment preocupant és l´us de l´astaxantina en les granges de salmó per a mantenir el característic color rosat de la carn dels exemplars salvatges.

No són com semblen les granges de peix

L´acumulació de restes de pinso i de restes metabòliques dels mateixos animals produeix un greu impacte sobre el bentos. En estuaris i d´altres indrets tancats aquest fet comporta l´eutrofització i en conseqüència, la disminució de la biodiversitat i fins i tot problemes d´anòxia. És particularment greu l´impacte de les instal•lacions d´engreix sobre els herbeis de Posidònia.

Un altre problema important és la contaminació genètica que pot suposar l’alliberament accidental d´espècies sobre els seus homòlegs salvatges. Normalment les espècies que s´engreixen en granges no són genèticament iguals a les corresponents lliures. Les espècies que s´escapen de les gàbies i aconsegueixen aparellar-se amb els seus semblants salvatges poden arribar a produir canvis en la composició genètica de l´espècie en aquell indret. Aquest fet és particularment important si a més es té en compte que l´alliberament accidental és un fet relativament freqüent en aquestes instal•lacions.

Un altre efecte relacionat amb els exemplars que s´escapen accidentalment de les gàbies és la transmissió de malalties i de paràsits que no existeixen en les poblacions salvatges o bé la competència pels recursos amb els representats salvatges. Aquest fet s´incrementa encara més si es tracta d´espècies exòtiques.

Les granges de Panga del delta del Mekkong són un problema afegit a la degradació del delta

Les granges de peix també tenen uns impactes considerable sobre el territori i que afecten directament als assentaments humans de la zona litoral i als seus habitants. Un percentatge elevadíssim de la producció de les granges de peix es situa a la Xina i d´altres països del seu entorn. Aquest fet està afectant molt greument als usos del sòl en aquesta àrea. On abans es cultivava arròs, s´han abandonat els conreus per a fer-hi aquest tipus d’instal•lacions. Aquest canvi en els usos del sòl fa que es deixi de produir aliment destinat a la població local i en el seu lloc se´n produeix altre destinat només a l´exportació, agreujant així els problemes de malnutrició. Al delta de Mekkong, l´elevada concentració d’instal•lacions d´engreix està provocant una degradació ambiental i social quasi irreversible i que està condemnant de per vida als habitants d´aquesta extensa regió. En el mateix sentit, en l´àrea tropical, les granges de peix es situen moltes vegades en la zona de manglars, que són precisament els sistemes naturals que protegeixen la franja litoral dels efectes erosius de l´acció de l´onatge. La destrucció d´aquest hàbitats posa en un seriós compromís aquesta zona i afecta greument els assentaments litorals en molts països de l´àrea tropical.

Tots aquests impactes s’agreujaran encara més degut al gran desenvolupament d´aquest tipus d’instal•lacions en els propers anys. Els auguris de les Nacions Unides sobre els cultius marins no s’estan complint i en cap cas el peix de granja ajudarà a reduir la sobrepesca, ni a reduir la pobresa, ni a augmentar la seguretat alimentària, sinó que més aviat al contrari.

Peix de granja (1a part)

De sempre, els cultius marins han estat considerats la millor alternativa a la sobreexplotació que pateixen els caladors degut a la pesca extractiva. La creixent demanda de peix ha obligat a la humanitat a intentar, des de ben antic, domesticar el peixos per criar-los en granges. Però, els peixos engabiats són realment aquesta alternativa?

A nivell de xifres, si més no, ho sembla. Segons la FAO, en els darrers vint anys s´ha duplicat el consum de peix per habitant mentre que les captures s´han estancat. Així doncs, aquest increment en el consum de peix es deu precisament als cultius marins. A l´any 2014 el 44% del peix consumit al món provenia de l´aqüicultura, o dit d´una altra manera, un de cada dos peixos que mengem provenen d´aquesta activitat.

Evolució de la producció de la pesca de captura i de l’aqüicultura (Font: FAO, 2016)

A nivell gustatiu, el peix de granja és molt més insípid que no pas els seus homònims salvatges, passa el mateix que entre els pollastres de granja i els de pagès. La cria intensiva de peix fa que el seu creixement s´acceleri i que la seva carn perdi consistència i gust. A nivell econòmic, no hi ha color, i el peix de granja té un preu molt més assequible que el seu equivalent salvatge. Així, gràcies als cultius marins, una part important de la població pot satisfer les seves necessitats proteiques o accedir a espècies que d´altra forma tindrien uns preus prohibitius.

Normalment els peixos que es crien en captivitat corresponen a espècies que tenen una elevada reputació en els mercats: dorada, llobarro, rèmol, entre d´altres. El peix de granja redueix l´impacte ambiental de la pesca, evita les captures accidentals d’espècies sense valor comercial o bé d´immadurs.

Les granges de peix cada cop són més freqüents en el paisatge mariner

Malgrat que a primera vista tot sembla indicar que el futur del sector pesquer passa pels cultius marins, les granges de peix no són la solució, i a més, agreugen encara més el problema de la sobrepesca. El gran parany dels cultius marins rau en el tipus d´alimentació que es dona als peixos engabiats. La pràctica totalitat dels peixos de granja són especies carnívores que ocupen les baules més altes de la cadena tròfica i que per tant s´ha d´alimentar amb pinsos d´origen animal. Segons la FAO, a l´any 2014, es van destinar gairebé 16 milions de tones de peix per a produir farines o olis de peix, el principal component dels pinsos que es fan servir per engreixar el peix de les piscifactories. El peix destinat a pinso correspon bàsicament a petits pelàgics que es capturen en grans quantitats als principals caladors del planeta com ara el del pacífic sud-oriental; en aquesta zona totes les captures d´anxoveta peruana van destinades a fabricar pinsos per a engreixar d´altres espècies. Segons alguns estudis, per tal d´alimentar una tona de peix de granja es necessiten entre 3 i 5 tones de peix salvatge.

No sempre les instal.lacions d´engreix han arribat a bon port. Piscifactoria d´Arenys de mar poc abans de ser enfonsada pels temporals

Així doncs, l´engreix de peix en granges tal i com el coneixem avui és un sense sentit en tota regla. Sempre he tingut la idea de que en les granges marines s´haurien d´engreixar peixos que es trobin en els nivells més baixos de la cadena alimentària com ara la sardina o el seitó, així seria molt més sostenible des del punt de vista ecològic i a més, d´aquesta manera, tot el peix que avui es destina a pinso podria ser utilitzar per alimentar la humanitat, és només una qüestió de seny.

A més d´aquest problema, els cultius marins generen d´altres impactes no gens menyspreables sobre el medi marí i sobre les comunitats humanes que viuen a la costa. Això, però, serà en la segona part d´aquesta històriademar.

Canyet: un paratge singular

El terme municipal de Sant Cristina d´Aro té algunes platges realment boniques i de totes per la seva singularitat, en sobresurt el paratge de Canyet.

En realitat quan parlem d´aquest indret ens referim a dues platges, una de sorrenca a llevant i l´altre formada de còdols i blocs de pedra de mida considerable a ponent. Totes dues estan separades pel torrent de Canyet que fa de partió entre els termes de Santa Cristina d´Aro i Sant Feliu de Guíxols.

La primera, la platja sorrenca de Canyerets, és la més meridional del municipi de Sant Feliu de Guíxols i està separada per la roca de la Tallada de Cala Canyerets ja dins el terme de Santa Cristina. A l´altre costat es troba Cala Canyet.

Les platges de Santa Cristina, tot un trésor. Foto: Fons de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

Durant molt de temps la Cala Canyerets va ser objecte de disputa entre aquests dos municipis a l´hora de establir a quin dels dos pobles pertanyia doncs quan es van fixar els límits municipals, la riera i la platja no tenien la mateixa configuració que té ara. Finalment als anys 90 el TSJC va resoldre que la platja de Canyerets pertanyia al terme municipal de Sant Feliu de Guíxols mentre que la Cala de Canyerets ho era de Santa Cristina.

L’entorn de Canyet forma part de la vessant marítima de l´espai natural del massís de l´Ardenya. El paratge està envoltat de contraforts granítics amb tonalitats ataronjades molt característiques que delaten la presència d´ortosa. La vegetació, formada per alzines, suros i especialment pins, en molts punts arriben a acaronar la mateixa línia de costa. Avui, malauradament l´entorn està força urbanitzat i hi ha diversos serveis turístics que degraden un paisatge amb un passat molt interessant.

Temps era temps, Canyet va ser un dels espais més esquisits de tota la Costa Brava. Foto: Col·lecció de documents audiovisuals i gràfics solts de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

El difícil accés a aquesta zona va afavorir durant molts anys l´activitat del contraban. Temps era temps que els corriols més inaccessibles del massís de les Cadiretes eren freqüentats, sobretot de nit, per contrabandistes carregats de farcells de tabac o bé aiguardent.

La principal característica d´aquest paratge és la presencia d´uns antics elements arquitectònics que denoten un passat glamurós: els miradors, els ponts i les passeres i el viver de llagostes en són els elements més interessants.

Entre Canyet i Canyerets s´hi troba la punta de Canyet, un bloc rocós farcit de pins i amb uns miradors tipus glorieta amb unes vistes excepcionals. Malauradament aquests elements arquitectònics es troben en un estat ruïnós. En aquest indret també s´hi pot observar l´antic viver de llagostes que també està en un estat d´abandonament considerable.

Els ponts de Canyet, un dels elements més interessants d´aquest paratge

A ponent de Cala Canyet s´hi troben els elements més destacables d´aquest paratge: els ponts de Canyet; unes artístiques passarel•les d´obra que uneixen els diversos esculls creant un pas que s´endinsa mar endins amb una gran bellesa. Els ponts i les passeres de Canyet permeten recórrer amb aquest particular camí de ronda un espai indescriptible.

Però, qui va ser el responsable de tot plegat? En la dècada dels 40, l´antic Mas de Canyet va ser adquirit i totalment remodelat. El nou propietari va crear un espai únic en tota la Costa Brava on va exercir d’amfitrió de nombroses personalitats que hi van fer diverses estades: el rei Balduí i Fabiola de Bèlgica, el rei Umbert d´Itàlia o bé el mariscal Jover de França en són alguns exemples.

Malauradament, amb el turisme de masses, aquest exquisit paratge va ser ocupat per una urbanització i d´altres serveis complementaris que van foragitar als seus primers estiuejants.

SOS Pinedes

Un dels meus paisatges preferits és la visió que es té del Maresme des del mar. Des del mar, la comarca presenta un aspecte molt millor del que realment té quan trepitgem de peus a terra. El color intens dels pins, tot l´any verds, dona una imatge digne de postal.

costa3

El paisatge marítim del Maresme estè en perill de desaparició per la manca de gestió feorestal dels boscos

Darrerament, tant des de mar com des de terra, la verdor de les pinedes de pi pinyoner (Pinus pinea) queda trencada pels tons torrats de cada vegada més pinedes. Els pins pinyoners del Maresme estan patint les conseqüències de múltiples factors que estan abocant-los pràcticament a la seva extinció. Aquest fenomen és fàcilment observable circulant per la C-32 que travessa la comarca de dalt a baix.

No es tracta només de les conseqüències de l´escalfament global o de la sequera, sinó que en aquest cas s´hi afegeixen altres factors que acceleren aquest procés i que irremeiablement conduiran a la desaparició dels pins en molts pocs anys.

20161209_103958

La majoria de pinedes litorals estan canvien el seu color característic pels preocupants tons torrats

De fet, les pinedes de la comarca van ser plantades pels propietaris forestals arran de la desaparició de la vinya en un intent de rendibilitzar uns erms gens productius. El paisatge actual del Maresme, és per tant, el dels darrers anys, només cal consultar les series històriques de fotografies per adonar-se que avui la superfície forestal és molt superior a la que hi havia als anys 20 del segle passat. Avui el pi pinyer és l’espècie dominant als boscos maresmencs, segons el CREAF, aquest arbre ocupa gairebé 6550 Ha, és a dir, el 27% de total de la superfície forestal de la comarca.

L´estat d´abandonament dels boscos de la comarca és un dels factors claus per a entendre l´abast del problema. Els propietaris forestals es desentenen de la gestió dels seus boscos ja que no en poden treure cap rendiment i, a partir d´aquí, el terreny ja està abonat per les plagues, especialment en les pinedes litorals que, són les que han patit més severament la sequera dels darrers anys. Oficialment la combinació entre la manca de precipitacions juntament amb els efectes d´un fong exfoliador i uns escarabats barrinadors en són la causa. La sequera dels darrers anys ha debilitat enormement als pins i ha propiciat que puguin agafar malures com ara el fong Thyriopsis halepensis i els escarabats barrinadors Tomicus destruens i Ips sexdentatus. El fong malgrat debilitar l´arbre no l´arriba a matar, en canvi els barrinadors poden acabar amb la vida dels pins.

aspecte-parc-serralada-litoral-manel_1378672278_23972282_1000x561

Els pins afectats acaben morint i contribueixen a expandir la malura

En un primer estudi del Consell Comarcal del Maresme s´apunta que el 10% de les pinedes afectades són del tot irrecuperables. Una de les formes de combatre la malura seria disminuir la densitat de les pinedes aclarint-les i no deixar la fusta morta dins el bosc. La única solució pels arbres malats és tallar-los i treure´ls del bosc per evitar que els insectes es reprodueixin. Això, no s´està fent, doncs representa una inversió que els propietaris no estan disposats a assumir.

Sigui com sigui, el volum de pins malats o morts als boscos del Maresme augmenten el risc d´incendi forestal i condueixen irremeiablement a la desertització de la comarca pels efectes derivats de la manca de vegetació i dels processos erosius. El futur immediat de les nostres pinedes és amarg i segurament encara hi seriem a temps, això, però és una altre història i en aquest cas, no de mar.

La mediterrània és un desert

Aquesta és una de les frases més cèlebres del gran ecòleg Ramon Margalef, que fa referència a la productivitat del nostre mar. Certament, a nivell de producció primària, la Mediterrània és equiparable a la d´una àrea semi desèrtica.

S’entén per productivitat la capacitat que té un ecosistema per produir biomassa per unitat de temps i superfície. Aquest paràmetre ens dona una idea de la eficàcia d´un sistema natural. Els valors de productivitat fan referència a la producció primària a través del procés de la fotosíntesis.

DSCN1729

Les aigües transperents per a la mediterrània són més aptes pel turisme que no pas per a la pesca

Per mesurar la productivitat es fa servir com a unitat la quantitat de Carboni capaç de produir per unitat de superfície i de temps ( g C/ m2 any). Així, segons els treballs de Margalef, la productivitat de la Mediterrània és de mitjana entre 50 i 85 g C/m2 any. Molt baixa si ho comparem amb altres indrets del la terra com per exemple el Mar del Nord on es troba entre 100 i 450 g C/m2 any. En aquest sentit la mediterrània es molt més propera a la d´un llac oligotròfic, que té una productivitat d´entre 10-80 g C/ m2 any.

Els intervals de variació de la productivitat es deuen, d´una banda, a la dificultat de fer les mesures i per l´altra a la gran diversitat de valors segons les mesures, siguin fetes a mar obert on els valors són molt més baixos que la mitjana o la costa on son bastant més elevats.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

la transparència de les aigües mediterrània és sun senyal de la seva baixa productivitat

La raó de la baixa productivitat de la mediterrània cal buscar-la en el funcionament de la conca. La mediterrània funciona com a un estuari negatiu. El nostre mar es comporta com una conca de concentració on les pèrdues per evaporació són més elevades que les entrades a través dels rius i de la precipitació. L´excés d´evaporació fa que la salinitat de l´aigua, i en conseqüència la seva densitat, sigui més elevada que, posem pel cas, les masses d´aigua del veí Oceà Atlàntic. Per compensar les pèrdues per evaporació i igualar el balanç, entra aigua des de l´Atlàntic fins a la Mediterrània per l´Estret de Gibraltar. Aquesta aigua que entra, ho fa en superfície perquè és mes lleugera. Al mateix temps, en profunditat, surt aigua Mediterrània més densa, cap a l´Atlàntic. Aquesta aigua profunda que es perd està carregada de sals nutritives. El balanç total d´aquest procés representa una pèrdua de nutrients per la Mediterrània que irremediablement es va empobrint des del punt de vista de la productivitat mentre que l´Oceà Atlàntic es fertilitza. La circulació en estuari negatiu del mediterrani té com a efecte positiu que actua com a defensa enfront de la contaminació, per això no serà mai un mar mort.

gibraltar

La circulació en estuari negatiu de la mediterrània fa que perdi irremediablement slas nutritives

La única forma que té la mediterrània de compensar les pèrdues per evaporació està en les aportacions dels cabals d´aigua dolça. Aquests, al mateix temps, també són una font de nutrients per les àrees adjacents a la seva desembocadura. A tall d´exemple, esmentar que els efectes sobre la productivitat dels desguàs del Roine es deixen notar fins al cap de Creus.

A més de les descàrregues dels rius, la mediterrània es pot fertilitzar gràcies a la barreja horitzontal de les seves masses d´aigua amb diferent densitat. Aquest fenomen succeeix durant l’hivern i és particularment important al Golf de Lleó on el mistral i la tramuntana refreden l´aigua superficial que en augmentar la seva densitat es precipita cap al fons i inicia la barreja i l´ascens de nutrients des del fons fins a les aigües superficials. La variacions anuals d´aquest procés degudes a la meteorologia queden reflectides en les fluctuacions de la producció primària. Així els anys més freds van acompanyats de primaveres més productives.

Com a resum de tot plegat, les aigües profundes de la Mediterrània es van empobrint degut a la circulació en estuari negatiu i per altra banda la barreja horitzontal de masses d´aigua no és suficient per contrarestar les pèrdues, i en conseqüència la productivitat total es baixa.

Verduretes molt poc populars

Que les espècies més desconegudes tinguin nom popular és bastant estrany. De fet, les algues són, per a la gran majoria, aquells estranys vegetals que viuen submergits a les roques litorals i per això molt poques tenen el privilegi de tenir nom popular en la nostra llengua.

Malgrat que, com les plantes realitzen la fotosíntesis, lluny de tot plegat, les algues es consideren un regne apart. Formen el regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on comparteixen protagonisme amb organismes on la distinció entre animal i vegetal és més aviat subtil car algunes vegades barregen característiques.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L´enciam de mar, una sugerent alga comestible freqüent al nostre mar

Les algues, com tots els protoctists, són organismes tal•lòfits, és a dir, les seves cèl•lules no estan organitzades formant teixits especialitzats. Per això, malgrat la seva morfologia ens enganya moltes vegades, no tenen ni arrels, ni tija ni fulles veritables histològicament parlant.

Una de les coses curioses d’aquests éssers vius tant desconeguts és la seva senzillesa a l’hora de ser classificades en grups. Per fer això es fa servir el color del seu pigment fotosintètic, així, hi ha les algues blaves (malgrat que avui aquestes es troben molt més a prop dels bacteris), les algues verdes, les algues brunes i les algues vermelles.

Poques algues són popularment conegudes i per això moltes no tenen noms populars. Segurament, el fet que la nostra tradició cultural culinària no consideri les algues com a ingredients habituals dels nostres plats hi ha contribuït enormement. En el cas dels bolets, per exemple, en les regions micòfil.les hi ha una gran diversitat de noms entre les espècies comestibles o no, en canvi, en àrees micòfobes això no passa. Així doncs, el fet que les algues se les consideri que no tenen cap mena de interès gastronòmic ha contribuït al nostre desconeixement. Només cal mirar qualsevol receptari de cuina japonesa per exemple, un país “algofil”, i us podreu adonar de la riquesa d’aquesta llengua en aquest camp.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El pèl sauper, una bona herba per a les salpes

Nutricionalment parlant, les algues són ingredients amb un baixíssim contingut en greixos i molt riques en fibres, sals minerals, vitamines i antioxidants. Elements essencials en les dietes saludables, cosa que, a priori, les hauria de fer molt interessants des del punt de vista culinari.

Entre les algues mediterrànies també n’hi ha de comestibles. L´Enciam de mar (Ulva lactuca i Ulva rigida) són pel seu nom espècies ben suggerents. També Ulva compressa s’inclouria en aquest paquet. Una espècie molt propera a aquesta darrera és Enteromorpha intestinalis que els asiàtics anomenen “Aonori”. En el cas de Porphyra umbilicaris, aquesta es comercialitza en els mercats japonesos amb el nom de “Nori”que avui, amb la moda del Sushi, és molt popular arreu. En els nostres fons però s’hi troba Porphyra leucosticta. Altres algues comestibles serien la Peluqueta (Codium vermilara) o Dictyota dichotoma. De totes les algues mediterrànies Rissolella verruculosa és potser l’espècie més popular de totes a nivell culinari. És abundant, fàcil de recol•lectar i es consumeix crua en amanides.

rissoella_verruculosa

Rissolella verruculosa, pot-ser la més popular de les nostres algues comestibles

Les espècies mediterrànies properes al gènere Gelidium són també molt interessants pels agents gelificants que contenen i que són molt apreciats en l’industria agroalimentària.

Malgrat tot hi ha altres algues sense interès culinari però força abundants que també tenen nom popular en la nostra llengua: La boina o beca (Codium bursa), el pèl super (Cystoseira mediterranea), el cabell d´àngel (Arthrocladia villosa), el pèl (Halopteris scoparia) la sucreta (Lithophyllum incrustans), el trottoir (Littophyllum bysoides), la cua de paó (Padina pavonia) o la cama-roja (Caulerpa prolifera) en són alguns exemples. Uns riquesa biològica i cultural que caldria reivindicar per no acabar perdent.

S´Encalladora

S’Encalladora, Mariblanca o illa Blanca, és un immens aflorament rocós situat just davant del Cap de Creus. De punta a punta fa sis-cents metres de llarg, cosa que la converteix en l’illa més llarga de casa nostra. Té molt poca alçada, el seu punt més elevat està a uns 35 metres sobre el nivell del mar.

Segons el llegendari popular l’illa era un dels llocs preferits pels pirates per a amagar-hi els seus botins.

meva

S´encalladora es troba just davant del Cap de Creus, desprotegida de la tramuntana

Exposada directament a la tramuntana és reserva integral del Parc Natural de Cap de Creus. Al seu costat exterior està prohibida la navegació. S´encalladora està separada del cap de Creus pel freu de Sa Clavaguera, un pas d’uns cinquanta metres d’amplada que és el canal de navegació protegit del vent del nord. Un cop travessat el freu ens trobem totalment desprotegits i la tramuntana forma un espectacle digne d’admirar.

Les dues cales més properes a l´illot són Cala Culip al mar d´amunt, en ple Pla de Tudela i Cala Fredosa al mar d´avall.

rni

S´encalladora és una Reserva Natural Integral del Cap de Creus

Des del punt de vista geològic, S´Encalladora és formada per una base esquistosa, de color més fosc, sobre la que hi reposen pegmatites en forma de blocs, de color molt més clar que, creen una veritable museu geològic a cel obert. Els esquistos són roques metamòrfiques formades en primer lloc a causa d’elevades pressions i temperatures i les pegmatites s’originen a partir de la solidificació del magma entre les primeres aprofitant les esquerdes. L’erosió diferencial dels materials que formen l’illa creen formes espectaculars.

Malgrat el que pugui semblar des de terra, l’illa presenta una riquesa botànica de primer ordre. Plantes adaptades a la precarietat ambiental, rareses i endemismes únics. Plantes que creixen prostardes i tenen forma de coixinet, entre les que destaquen: el fonoll marí (Crithmum maritimum), la verdolaga marina (Halimione portulacoides), la salsona ( Inula crithmoides) o l´ensopegra (Limnolium tremolsii)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La navegació per l´illa només està permesa pel freu

Una de les curiositats del rocam és la presencia de dos petits bassals d’aigua dolça que és aprofitada per les nombroses aus que hi nidifiquen.

Just abans de creuar el Cap de Creus, encara en el mar d´avall, es troba la cova de l´Infern, una cavitat en forma d’arc entre els esquistos. Hi ha qui diu que el nom es deu als primers raigs de Sol del dia que al ser reflectits per l’aigua donen una tonalitat vermellosa talment com si estiguéssim a l´infern.

A l’extrem més oriental de S´Encalladora es pot observar l’illa de Massa d´Oros o Sa Rata, aquest sí que és veritablement el punt més oriental del nostre país, però això és una altre històriademar.

Paddling to Alaska

Aquest dissabte, dins el marc del Simposi Internacional de Caiac de mar, hi ha hagut la pre-estrena de l’aventura d´en Rai Puig per Alaska

En Rai és una d’aquelles persones properes que quan t’explica el seu somni, penses que amb l’energia que traspua, segur que ho aconseguirà. He tingut la sort d’haver rebut mestratge d´en Rai i d’haver compartit amb ell palades pel Cap de Creus.

En Rai ha estat 95 dies de navegant en caiac de mar per una de les zones més inhòspites de la Terra. Paratges solitaris i salvatges, totalment verges i inaccessibles des de terra, es a dir, tots els ingredients propis d´una gran aventura. A més, hi ha el valor afegit d’haver realitzat la travessia en solitari.

cartell

Cartell de la pre estrena de la pel.licula d´en Rai

En Rai va iniciar la seva aventura a Vancouver (Canada) i la va finalitzar al Parc Natural de Glacier Bay, al nord de la Juneau, capital d´Alaska. La ruta transcorre resseguint l‘Inside Passage, un entramat de canals, fiords, illes i muntanyes que es precipiten sobre el mar i que protegeixen les costa occidental d’Amèrica del nord de la força de l’oceà Pacífic. De fet, en Rai ha estat el primer europeu en creuar integrament aquest passatge en caiac de mar.

Al llarg dels tres mesos de travessia ha recorregut més de 2000 km sense cap mena d’assistència i amb l’únic testimoni d’una petita càmera de vídeo operada per ell mateix. Cada deu o quinze dies trobava algun que altre assentament, majoritàriament de pescadors, gent molt hospitalària que, en més d’una ocasió van convidar al nostre heroi compartir el que tenien.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En Rai impartint formació al Cap de Creus

Tot i que l´Inside Pasage és en gran part un pas d’aigües tranquil•les i arrecerades, en alguns sectors requereix navegar d’illa en illa contínuament, Alguns d’aquests creuaments són de força distancia, navegant a mar obert kilòmetres i kilòmetres sense cap mena de protecció, sense possibilitats de desembarcar i exposat a força d’aigües d´un oceà poc pacífic. En altres llocs, la mar de fons xoca contra la costa després de recórrer milers de quilòmetres sense trobar cap mena de barrera creant onades impressionants.

Les nombroses illes formen arxipèlags laberíntics de centenars d’illes amb milers d’interconnexions a través de canals estrets entre elles. En aquests passos es formen corrents de marea molt violentes que poden arribar a crear onades i remolins considerables. Navegar per aquestes aigües requereix molta experiència i estar a l’aguait de les taules de marea.

Les imatges que va prendre en la seva aventura han servit per produir el documental Paddling to Alaska. Aquest ha estat possible gràcies a una campanya de micromecenatge a través de Verkami. Paddling to Alaska és, més enllà de l’aventura personal, un homenatge a la natura en estat pur i a la força dels somnis de les persones. Si en teniu l’oportunitat, no us podeu perdre Paddling to Alaska, i com diu en Rai, “segueix els teus somnis”.

1041HPa

Aquests darrers dies els baròmetres han registrat pressions atmosfèriques elevadíssimes, les més altes dels darrers anys. En alguns casos, es tracta de la pressió més elevada des del 4 de març de 1990, i en altres cal recórrer al rècord del 12 de febrer de 1989 per trobar una dada més alta.

mapa

El divendres 9 de gener és van assolir els records de pressió atmosfèrica

A nivell meteorològic, és considera una alta pressió quan el baròmetre marca valors superiors a 1013 HPa (1 atmosfera o 760 mm de Hg). Aquest és el valor de la pressió atmosfèrica normal, per sota d’aquest valor les pressions són baixes.

La pressió atmosfèrica és el pes de la columna d’aire que suporten els cossos a la superfície de la Terra. Quan els valors d’aquesta són molt elevats es dificulta el moviment vertical de l’aire, fet que, en les grans conurbacions, es produeixi acumulació de contaminants en les capes baixes de la troposfera. Un altre dels fenòmens que denoten una elevada pressió atmosfèrica són les inversions tèrmiques.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A Palamós, el nivell de l´aigua del mar va descendir 45 cm. Són les minves de gener

Normalment, al gener, quan l’anticicló de les Açores es desplaça cap a la península i s’instal•la a sobre Catalunya, les pressions atmosfèriques són les més altes de tot l’any. A la costa, a aquest període, s´el coneix amb el nom de les minves de gener. En temps de minves els dies són assolellats i secs, la mar és plana com un plat i el nivell de l’aigua baixa uns centímetres. En aquest darrer episodi, el nivell de l’aigua de mar ha descendit 45 cm de mitjana.

Els valors elevats de la Pressió atmosfèrica no acostumen a donar, per si mateix, problemes de salut. Més aviat són els canvis sobtats els que poden alterar la nostra salut en forma de mal de cap o bé de dolor a les articulacions i a les cicatrius.

A les masses fluïdes, les oscil•lacions brusques de la pressió atmosfèrica van associades a fenòmens com ara les rissagues, comú a algunes indrets de les illes Balears com ara el port de Ciutadella.

Iniciem la setmana dels barbuts, el període de l’any tradicionalment més fred, amb l’anticicló a sobre nostre. Aquest però, poc a poc, es va decantant i obre  camí a la irrupció d’aire fred i a l’entrada de pertorbacions. I és que la saviesa popular mai erra.