Oasis de plomalls

Els Plomalls de mar, palmeretes o cucs de flor són uns anèl·lids poliquets de vida sèssil molt espectaculars. Malgrat que pertanyen al mateix grup que les llombrius o les sangoneres, aquests poc tenen de veure amb aquests cucs segmentats. L´una cosa que els delata és el seu aspecte vermiforme.

La majoria d’anèl·lids marins pertanyen al grup dels poliquets. Els poliquets són un grup d´organismes força primitiu. Normalment viuen enterrats en el fang o la sorra, malgrat que n´hi ha, com els plomalls de mar, que s’amaguen en uns tubs construïts per ells mateixos.. En els poliquets, cadascun dels segments de seu cos està proveït d´unes petites potes anomenades parapodis que tenen al seu extrem unes fines espines o quetes.

Sabella pavonica. Foto: Jordi Regàs CIB

Quan ens referim als plomalls de mar o de palmeretes parlem bàsicament d´un parell d´espècies: el Cuc de flor o plomall de mar, (Sabella pavonica) i la palmereta (Sabella spallanzanii) . Ambdós són poliquets tubícoles. La característica més destacables d´aquestes espècies és la presencia d´unes espectaculars brànquies situades a la regió cefàlica que formen una mena de plomalls de colors vius i que li donen a l´animal un aspecte inconfusible. El plomall de brànquies té a més de la funció respiratòria, una altre de nutritiva, l´animal filtra plàncton i les partícules i detritus en suspensió que transporta l´aigua. Degut a aquest fet tenen una clara preferència a créixer en aigües enriquides de substàncies nutritives i en zones de forta corrent.

Precisament la presència d´aquest plomall de brànquies li donen a l´animal un aspecte molt més semblant a una planta que no pas a un cuc. Aquest dubte sobre si és una animal i una planta queda fàcilment esvaït quan en observar-lo en deteniment ens adonem que el plomall es retreu sobtadament dins el tub quan el poliquet detecta alguna mana de perill. Tant el plomall de mar com la palmereta segreguen una substància còrnia per a fabricar aquest tub i sovint aquest està recobert de partícules de sorra i d´una substància mucosa.

Sabella spallanzanii. Foto: Jordi Regàs CIB

El plomall de Sabella pavonica consta de dues mitges voltes que formen la seva estructura. En aquest cas, normalment presenta colors més aviat vius. En canvi, en el cas de Sabella spallanzanii, el plomall branquial s´enrotlla com una veritable hèlix amb coloracions entre groguenques a ataronjades amb estries de diverses tonalitats.
Els plomalls de mar presenten els sexes separats. La seva fecundació és externa i el seu desenvolupament indirecte, els gàmetes masculins i femenins es fecunden a mar obert. Com a resultat de la fecundació es desenvolupa una larva trocòfora que és planctònica.

La pesca del salmó al Iemen

Fa un temps vaig tenir l´ocasió de poder visualitzar una comèdia sense gaire més pretensió cinematogràfica que passar una estoneta divertida al cinema; La pesca del salmó al Iemen (Salmon Fishing in the Yemen). Malgrat tot, la pel•lícula en qüestió va estar nominada pels Globus d´or, cosa que va provocar que tingués un cert ressò quan es va ser estrenada.

L´argument de La pesca del Salmó al Iemen es força sorprenent, explica una història de somnis impossibles. Un esperpèntic xeic àrab pretén construir les infraestructures necessàries perquè un dels seus hobbies preferits, la pesca del salmó, es pogués dur a terme al seu país, al Iemen, cosa que finalment aconsegueix.

El vaixell draga ben aviat tornarà a espoliar els fons del Maresme. Foto Radio Arenys (2016)

Si la pel•lícula hagués estat rodada en format de drama segurament que s’haguessin desenvolupat alguns aspectes que en la comèdia van quedar del tot obviats, com ara per exemple, el malbaratament d´aigua que suposa el somni del xeic o bé l´enorme despesa econòmica que representa el projecte i tot plegat en un dels territoris més pobres del planeta amb un dels PIB més baixos.

A casa nostra està passant una cosa semblant amb el tema de la regeneració artificial de platges a partir del dragatge de sorres del fons marí. En aquest cas el multimilionari xeic està encarnat per la Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar que, tant sí com sí s´encaparra en abocar milions i milions d´euros al mar en un projecte fallit, caduc, tant absurd com efímer i extremadament car per a les butxaques de la nostra migrada economia. Dragar 1 m3 de sorra costa aproximadament 10 € i en la darrera regeneració, ara fa un any, es van dragar 120.000 m3 i al 2009 la quantitat va ser de 250.000m3.

Ara, a principis d´aquest mes d´abril, l’Estat anuncia un nou dragatge de sorres a Arenys de Mar i a el Masnou per a regenerar les platges de l´Alt Maresme afectades pels temporals d´inicis d´any. En aquesta ocasió parlen de dragatge selectiu a les bocanes dels ports, cosa que segons diuen no afecta al sector pesquer malgrat que, els impactes sobre el medi hi seran.

Una de les principals raons de la regressió de platges al Maresme ha estat la construcció de ports amb les seves successives ampliacions que van interferint en el transport de sediments per deriva litoral.

De la mateixa manera que no és possible pescar salmons al Iemen, tampoc ho és que el Maresme tingui una platja continua que vagi des de Malgrat fins a Montgat. I si aquest és el propòsit de l´administració potser primer de tot caldria deconstruir tots els ports del front marítim maresmenc (Arenys, el Balís, Mataró, Premià i el Masnou) cosa, que evidentment no crec que sigui una prioritat ara per ara. També caldria enderrocar totes aquelles infraestructures que ocupen l´espai reservat a les platges: passeigs marítims, línia de rodalies i fins hi tot la carretera Nacional II. Aquestes actuacions s´haurien de complementar amb un radical canvi d´usos del sòl i en les polítiques d’extracció d´àrids de les conques de les rieres del Maresme i de la Tordera. I a més, a nivell planetari s’haurien d´accelerar totes aquelles polítiques encaminades a disminuir els efectes de l´escalfament global. Quasi res!

Abans de fer més actuacions sobre les platges caldria crear una taula de treball per a debatre entre tots quin és el model de costa que volem pel Maresme i en funció del que es consensuï caldrà aplicar les polítiques necessàries. També s´ha de ser conseqüent, i que tot no ho podem tenir. Si volem tenir platges, no podem tenir ports i hem de realitzar un canvi dràstic en l´ordenació del territori.

És més fàcil que el guió de la pel•lícula es faci realitat al Iemen que no pas que al Maresme sigui la gran platja de Catalunya.

Oficis de mar (V): Els palers

A la fusa, pels pals enseuats, les barques varen lliscar (S. Espriu. D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Abans de la construcció dels ports, la feina d´avarar les barques a la sorra de les platges, era una constant que havien de realitzar els pescadors per a protegir les naus de l´embat de les onades. Aquesta feixuga feina la realitzaven cada dia els mateixos mariners amb l´ajut inestimable dels palers.

Els palers eren els encarregats de l´operació de l´avaradada dels bots i les barques de la platja al mar o del mar a la platja. Els palers col•locaven uns taulons de fusta untats amb sèu i perpendiculars a la nau. Aquests travessers també anomenats “parats” o pals tenien una osca al mig per on encaixava la quilla de la nau. Per sobre d´aquests estructures lliscava la barca quan era arrossegada. Hom distingia entre el paler de baix, el paler del mig i el paler de dalt. El de baix, el que col•locava el primer tauló es mullava fins a la cintura i també s´anomenava paler mullat. El darrer, el que col•locava el tercer travesser era el paler eixut. La “fusa” era el període final de la avarada durant el qual un extrem de la nau ja surava en l´aigua mentre l’altre encara era en terra. La fusa acaba quan la nau quedava del tot ensurada.

Els palers de Sant Pol. Foto: Arxiu P. Sauleda

La força per a fer lliscar les barques per sobre els travessers enseuats era la dels propis braços de palers i mariners, en altres ocasions s´ajudaven per animals de tir (bous o cavalls) i més endavant amb màquines que disminuïen la força que s´havia de fer. Fos d´una forma o altre, normalment es feien servir sistemes de bossells anomenats palanquins que disminuïen l´esforç motriu.

En la feina dels palers s´havia de distingir entre treure l’embarcació al mar o bé avarar-la del mar a la platja. La primera operació era normalment més senzilla. Les barques entraven a l´aigua per la proa, els mariners arrossegaven la barca fins a la vora i els més aproats estaven asseguts als bancs amb els rems ja preparats. En el moment precís els palers i la resta de mariners empenyien la barca fins acabar la fusa mentre que els altres començaven a remar per sortir del rompent, moment en que la resta de la tripulació saltava l´orla i es col•locava al seu lloc.

La caseta del motor d’avarar i treure les barques de la platja de Sant Pol.

L’operació treure la barca de l´aigua era un dels moments més delicats de la feina dels palers. El vaixell s´apropava de popa, els mariners ciaven suaument. Quan estava proper a la platja un dels palers li llençava la sirga, també anomenat “cap de Sant Pere” que el patró col•locava a la roda de popa i el fixava amb un escàlem per evitar que pogués sortir. El patró dirigia l´operació amb molta minuciositat sempre a les ordres dels palers. Els mariners per la seva part, amb els rems en mans, vogant i ciant executaven les instruccions procurant que la barca no quedés travessada. Si no hi havia onada, la feina era plàcida i els palers, malgrat l´esforç físic, no tenien cap altre dificultat. Quan l´onada era més grossa el patró de l´embarcació amb molta destresa era qui havia d´evitar que la nau es creués mentre que els palers intentaven col•locar els pals. En el moment precís, al crit – d´ara!!!, els mariners ciaven amb força, els palers col•locaven els parats i estiraven el cap de Sant Pere fins a treure completament l´embarcació de l´aigua.

Si no hi havia onada la feina era plàcida. Foto: Arxiu històric Fidel Fita

Una conseqüència de tot plegat estava en la geometria de les quilles de les embarcacions. Les barques que s´avaraven a la platja eren molt menys quillades que no pas les que sempre estaven en l´aigua. A més normalment, disposaven d´una quilla i dues escues, una a bavor i l´altre a estribord. Les escues facilitaven l´operació d´avarar ja que l´embarcació es mantenia dreta quan era en terra. En aquest cas els mestres d´aixa renuncien a un element navegador per a facilitar la l´avarada a les platges.

La construcció dels ports va fer desaparèixer de manera immediata les barques avarades a les platges i en conseqüència aquest ofici de mar tant ancestral.

Canyet: un paratge singular

El terme municipal de Sant Cristina d´Aro té algunes platges realment boniques i de totes per la seva singularitat, en sobresurt el paratge de Canyet.

En realitat quan parlem d´aquest indret ens referim a dues platges, una de sorrenca a llevant i l´altre formada de còdols i blocs de pedra de mida considerable a ponent. Totes dues estan separades pel torrent de Canyet que fa de partió entre els termes de Santa Cristina d´Aro i Sant Feliu de Guíxols.

La primera, la platja sorrenca de Canyerets, és la més meridional del municipi de Sant Feliu de Guíxols i està separada per la roca de la Tallada de Cala Canyerets ja dins el terme de Santa Cristina. A l´altre costat es troba Cala Canyet.

Les platges de Santa Cristina, tot un trésor. Foto: Fons de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

Durant molt de temps la Cala Canyerets va ser objecte de disputa entre aquests dos municipis a l´hora de establir a quin dels dos pobles pertanyia doncs quan es van fixar els límits municipals, la riera i la platja no tenien la mateixa configuració que té ara. Finalment als anys 90 el TSJC va resoldre que la platja de Canyerets pertanyia al terme municipal de Sant Feliu de Guíxols mentre que la Cala de Canyerets ho era de Santa Cristina.

L’entorn de Canyet forma part de la vessant marítima de l´espai natural del massís de l´Ardenya. El paratge està envoltat de contraforts granítics amb tonalitats ataronjades molt característiques que delaten la presència d´ortosa. La vegetació, formada per alzines, suros i especialment pins, en molts punts arriben a acaronar la mateixa línia de costa. Avui, malauradament l´entorn està força urbanitzat i hi ha diversos serveis turístics que degraden un paisatge amb un passat molt interessant.

Temps era temps, Canyet va ser un dels espais més esquisits de tota la Costa Brava. Foto: Col·lecció de documents audiovisuals i gràfics solts de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

El difícil accés a aquesta zona va afavorir durant molts anys l´activitat del contraban. Temps era temps que els corriols més inaccessibles del massís de les Cadiretes eren freqüentats, sobretot de nit, per contrabandistes carregats de farcells de tabac o bé aiguardent.

La principal característica d´aquest paratge és la presencia d´uns antics elements arquitectònics que denoten un passat glamurós: els miradors, els ponts i les passeres i el viver de llagostes en són els elements més interessants.

Entre Canyet i Canyerets s´hi troba la punta de Canyet, un bloc rocós farcit de pins i amb uns miradors tipus glorieta amb unes vistes excepcionals. Malauradament aquests elements arquitectònics es troben en un estat ruïnós. En aquest indret també s´hi pot observar l´antic viver de llagostes que també està en un estat d´abandonament considerable.

Els ponts de Canyet, un dels elements més interessants d´aquest paratge

A ponent de Cala Canyet s´hi troben els elements més destacables d´aquest paratge: els ponts de Canyet; unes artístiques passarel•les d´obra que uneixen els diversos esculls creant un pas que s´endinsa mar endins amb una gran bellesa. Els ponts i les passeres de Canyet permeten recórrer amb aquest particular camí de ronda un espai indescriptible.

Però, qui va ser el responsable de tot plegat? En la dècada dels 40, l´antic Mas de Canyet va ser adquirit i totalment remodelat. El nou propietari va crear un espai únic en tota la Costa Brava on va exercir d’amfitrió de nombroses personalitats que hi van fer diverses estades: el rei Balduí i Fabiola de Bèlgica, el rei Umbert d´Itàlia o bé el mariscal Jover de França en són alguns exemples.

Malauradament, amb el turisme de masses, aquest exquisit paratge va ser ocupat per una urbanització i d´altres serveis complementaris que van foragitar als seus primers estiuejants.

Les onades(II): perquè trenquen?

Ara que ja sabem perquè es formen les onades, potser caldria preguntar-se el perquè trenquen, especialment quan s´apropen a la costa.

A grans trets, quan es formen les onades només hi ha transport d´energia. No s´hi transporta matèria car l´aigua només oscil.la amb el vaivé rítmic. Aquesta norma es trenca quan aquestes arriben a la costa, amb poca profunditat, on es comença a produir també transport de masses d´aigua i en conseqüència comencen a trencar.

La gran onada de Katsushika Hokusai

Les onades, a mesura que s´acosten a la platja, incrementen la seva alçada i arriba un moment en que es col•lapsen i comencen a trencar. La causa d´aquest fenomen és la disminució de la profunditat de la massa d´aigua que hi ha per sota de l´onada.

Que les onades trenquin d´una manera més suau o més violenta depèn bàsicament del perfil del fons marí a la franja litoral. Així, hi ha onades que trenquen de forma sobtada sense quasi recorregut i n´hi ha d´altres que tenen molt més recorregut a l´hora de trencar, aquestes darreres són les més buscades pels surfistes.

Si el pendent de la costa és suau, l´energia es dissipa progressivament i l´efecte de les onades es també més suau. En canvi, quan aquesta inclinació és molt més pronunciada, la dissipació és immediata i les onades trenquen violentament alliberant-se tota l´energia que contenen.

Per alguns, les onades quan trenquen són divertides

Quan la profunditat de la columna d´aigua és semblant a la meitat de la distància entre dues crestes d´ona, la seva velocitat de propagació s´alenteix i comencen a créixer. Quan l´altura de la cresta equival a tres quartes parts de la profunditat, l´onada ja no pot mantenir la seva forma i es col•lapsa trencant-se i desfent-se en un mar d´escuma que arriba fins a la platja. En aquest moment es produeixen corrents i transport de sediments en dos sentits; del mar cap a la platja i de la platja cap al mar, aquest darrer també és anomenat corrent de ressaca. Aquest procés es va repetint onada rere onada i és el responsable de la sedimentació o bé de l´erosió de les platges segons qui domini el balanç.

Els corrents de retrocés o de ressaca poden arribar a tenir una força considerable i en algunes platges han estat responsables de nombrosos ensurts entre els banyistes menys experimentats. La Fosca a Palamós n´és un exemple.

Un dels efectes que menys es té en compte a l´hora d´avaluar els efectes de la regeneració artificials de platges amb sistemes de dragatge és precisament aquest. Quan els temporals arrosseguen cap al mar la sorra de les platges acabades de regenerar, aquests sediments es dipositen en el fons marí i en molts cassos canvien significativament la batimetria d´aquests. D´aquesta manera s´arriba a alterar la forma de trencar de les onades i s´agreuja encara més el poder erosió dels corrents de ressaca que es generen. Un exemple més de la inutilitat d’aquest model de gestió de platges. Això però, és una altre històriademar.

Escamarlans eixarrancats

L´escamarlà (Nephrops norvegicus) és un dels crustacis més apreciats de les taules catalanes. A nivell europeu se´l considera el crustaci més consumit de tots. Pertany al grup dels decàpodes, és a dir, que 5 parells d’apèndixs ben aparents. El seu nom en català deriva d´escamarlar, és a dir, eixarrancar les cames, un home “escamarlat” és una persona cama-llarga.

El seu cos presenta un esquelet extern o closca força robust i amb bastantes espines i tubercles especialment a la part anterior. La coloració és ataronjada amb diferents tonalitats repartides per tot el cos. Als dos extrems de la pinça les coloracions són més intenses.

Nombre de archivo :DSCN1098.JPG Tamaño de archivo :789.3 KB (808282 Bytes) Fecha de la fotografía :0000/00/00 00:00:00 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :15.7 mm Velocidad del disparador :1/348.9segundo Abertura :F6.2 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

L´Escamarlà pel seu aspecte inconfusible és un dels crustacis més consumits arreu. Foto: Foto: A. M. Arias (Ictioterm)

Com tots els decàpodes, té el cos dividit en dues regions ben diferenciades: el cefalotòrax i l´abdomen. El cap, que presenta un rostre llarg, fi i ben aparent, conté un parell d´ulls pedunculats, els apèndix bucals i un parell d´antenes. Al tòrax s´hi troben 5 parells de potes. Els tres primers estan acabat en pinces i el primer d´aquests, està molt desenvolupat donant-li a l’animal un aspecte inconfusible. La longitud d´aquestes pinces és gairebé la mateixa que la longitud total del seu cos. L’abdomen és segmentat i molt més tou que no pas el cefalotòrax. Cada segment conté un parell d’apèndix amb funció marxadora. El darrer segment forma una cua o tèlson ben aparent.

L´escamarlà és una espècie bentònica freqüent sobretot en fons fangosos de fins a 800 m de fondària on excava galeries de fins a 1 m on s´hi amaga. És d’hàbits nocturns i està poc adaptat a la natació. Es tracta d´una espècie més aviat reptadora. De dia sol estar amagat en aquetes galeries. La seva mida més freqüent oscil.la entre els 15 i els 20 cm. La seva talla mínima legal pera ser comercialitzat és: cefalotòrax de 2 cm o bé longitud total de 7 cm.

escamarla5

De tonalitats taronges, els escamarlans són tot un espectacle en les llotges

S´alimenta especialment de cucs poliquets, mol•luscs, equinoderms , d´altres crustacis i fins hi tot de peixos. Les femelles incuben i transporten els ous normalment a partir de finals d´estiu. Aquests queden retinguts amb els apèndix abdominals fins a que eclosionen. Les espècies ouades en general són molt més apreciades pel seu gust que no pas les que no porten ous. Són de tonalitat fosca en un principi i més endavant passen a tenir coloracions més ataronjades. Els ous són d´un gust molt fi i exquisit, talment com un caviar de luxe.

Com tots els crustacis, el seu creixement és a partir de mudes. Quan l´animal acaba de mudar la closca no és tant robusta i esdevé més vulnerable envers als seus depredadors.

A Catalunya es pesca especialment amb l´art de bou. Els escamarlans es van començar a popularitzar a partir dels anys 50 quan els quillats van començar a feinejar a més profunditat. A les peixateries se´n poden trobar pràcticament tot l´any, malgrat que sovint procedeix d´altres indrets, en especial el mar d´Irlanda. També provenen del Marroc, de Noruega i d´Islàndia. Aquests que, normalment ens arriben congelats, no tenen ni punt de comparació amb l´escamarlà fresc pescat pels quillats de la flota pesquera catalana.

De tots, els escamarlans del Cap de Creus són els més gustosos i de major qualitat. A Llançà i altres municipis del mar d´Amunt s´ha creat la denominació “Escamarlà de Llançà” en consonància al que també ha fet Palamós en el cas de la gamba, els seitons de l´Escala o el que es vol fer amb el sonso d´Arenys.

Oficis de mar (IV): els calafats

La construcció d´embarcacions a les platges va ser una activitat de primer ordre en moltes platges del nostre país fins a mitjans del s XX. A peu de platja, a les mestrances, el brogit era continu i la feina frenètica. Tems era temps que l´industria nàutica catalana tenia una importància de primer ordre. A les nostres platges es varen construir tota mena de bastiments des de modestos gussis a rem fins a galeres i pailebots que, en alguns casos van fer rutes transatlàntiques.

Després del mestre d´aixa, els calafatadors tenien una importància cabdal en la construcció naval. Els calafatadors o calafats eren els encarregats de segellar les embarcació i fer-les impermeables. Un cop acabat l’enramat de quadernes i ja col·locat el folre format per les taules de fusta que formaven el casc, intervenien els calafats per segellar tota l´estructura. Amb gran destresa i habilitat introduïen les fibres d´estopa a totes les juntures per segellar-les completament.

foto-05

Un calafat en acció. Foto extreta del llibre ““Guía completa del mantenimiento y conservación de barcos”, de Michael Verney

L´estopa era un derivat vegetal que s´obtenia bàsicament del cànem però també de la boga i del lli. Tenia un aspecte fibrós de consistència aspre i bast. Les fibres d´estopa s´obtenien a partir del rebuig que es generava després del cardat de les fibres d´aquestes plantes. La primera operació que calia fer era la de filar les fibres. A continuació s´impregnaven de resina, quitrà o pega i s’introduïen en les juntures que hi havia entre tauló i tauló. Per aquesta operació s´utilitzaven les eines per calafatejar: els ferros de calafatejar i la maçola. Els primers eren un conjunt de peces metàl·liques de tall ample molt semblant a una escarpra amb les que el calafat s´ajudava per introduir l´estopa. La maçola o maça per a estopar era un tipus de maça de fusta en forma de T i amb el mànec força curt i feta amb fusta de ginjoler. Picant els ferros de calafatejar amb la maçola, l’estopa s’acabava d´embotir.

calafeteadores_pagina_06_imagen_0001

Materials i eines dels calafat: estopa, maçola i ferros de calafatejar. Foto: Javier Carballo

Un cop calafatejat tot el casc tocava “embetumar-lo”, és a dir, impregnar completament tota l´obra viva del vaixell amb quitrà o pega que s´aplicava amb una llanada. També se solia embetumar les cobertes i la sentina.

A partir dels anys 80, amb la generalització de l’ús de fibres de polièster per a la fabricació de les barques, es van anar arraconant als mestres d´aixa i als calafats; aquests oficis comencen a entrar en decadència. Les barques construïdes amb aquests nous materials tenien uns costos molt menors que les construïdes en fusta i a més tenien la gran avantatge que es reduïda ostensiblement el seu manteniment, conservació i reparació. A partir d´aquest moment la feina dels calafats es centralitza precisament en el manteniment de la flota pesquera de fusta que, poc a poc, es va desballestant per deixar pas a modernes embarcacions construïdes amb altres materials.

Les embarcacions de fusta requereixen un manteniment periòdic. Cada any, normalment abans del començament del “bon temps”, les barques es treuen als varadors. Es netegen les barbes i els organismes incrustants com ara els corcs marins que podrien malmetre l´estructura. També es substitueixen els taulons malmesos i es repassa el calafateig.

Avui ja és molt complicat trobar un bon calafat i els que hi ha, són persones grans que si no hi posem remei serà massa tard per a recuperar un dels oficis de mar més ancestrals.

Les onades (I): com es formen?

La política de dragatge i regeneració de platges que s´aplica al Maresme està tenint una conseqüència del tot previsible després dels temporals. La sorra que han perdut les platges del nord de la comarca arran dels temporals ha anat formant dipòsits paral•lels a la costa que generen grans onades. I és que, gràcies a aquestes actuacions, el Maresme s´està convertint en el paradís pels surfistes.

Però, com es formen les onades? Una onada és el moviment oscil•latori, en sentit ascendent i descendent, de la superfície d’aigua produïdes majoritàriament per l´acció del vent. Hi ha però altres agents responsables de generar onades com ara els terratrèmols amb epicentres submarins, les corrents de marea o les desembocadures dels grans rius.

Contràriament al que es pensa, aquestes deformacions de l’aigua del mar produïdes pel vent no comporten desplaçament de masses d´aigua (matèria). Aquest desplaçament només es produeix quan l´onada arriba a la costa i trenca. Aquí és quan es converteixen veritablement en perilloses. Malgrat no transportar matèria, les onades transporten energia.

onades

El vent és el principal agent generador d´onades. Foto: Damerau/iStock/Thinkstock

La manera més senzilla d´estudiar les onades és tractar-les coma oscil•lacions harmòniques. Les característiques del moviment harmònic simple estan perfectament definides amb paràmetres físics i és senzill mesurar i comparar les seves magnituds: amplitud, període, freqüència, longitud d´ona,…

En els grans oceans les onades són altes, espaiades i rodones. Tenen un període gran i el pendent d´ona és suau. Són molt semblants al mar de fons. En canvi, als mars petits i tancats com és el cas de la Mediterrània, aquestes són estretes i baixes. Aquí, entre cresta i cresta hi ha poc espai i la pendent d´ona és molt pronunciada. Des del punt de vista de la navegació i malgrat que pugui semblar el contrari, la Mediterrània és un mar molt més perillós que no pas, posem pel cas, l´Oceà Atlàntic. La perillositat de la mediterrània rau precisament en aquesta poca distància entre cresta i cresta.

dscn2746

Tramuntanada al nord del Cap de Creus

Per mesurar l´alçada de les onades es fan servir les boies d´onatge. Existeix una xarxa de boies oceanogràfiques que prenen mesures de manera continuada i que les envien les dades en temps real als interessats. L´onada més alta registrada va ser de de 50 m d´alçada a l´Oceà Pacífic.

L´efecte que produeix el vent sobre l´estat de la mar depèn de diversos factors: la intensitat del vent., la persistència o temps durant el qual el vent bufa sense parar amb una força sostinguda, la distància sobre la qual el vent pot bufar o fetch. No és el mateix una tramuntana a la costa nord de Menorca amb un fletch molt gran que, el mateix vent sobre el sud del Cap de Creus on el fletch és molt menor ja que el vent bufa des de terra i per finalitzar, la profunditat de la massa d´aigua.

Quan a més d´aquests factors hi afegim els corrents marins, això pot tenir un efecte amplificador, especialment quan la corrent té el sentit contrari a la direcció del vent.

Continuarà en una altre hdm…

Pescar en parella

La pesca de bou ha estat al llarg de la història una de les activitats pesqueres de primer ordre a tota la nostra costa. Fins a la substitució de la vela llatina per l´arribada dels motors, l´art de bou es calava des de dues embarcacions: la parella de vela o parella de bou. No està del tot clar l´origen d´aquest nom. Mentre uns diuen que el terme prové del fet que les dues barques havien d’anar de costat, igual que fan els bous quan porten el jou i altres comenten que el mot bou, prové del llatí “bolus”, acte d´arrossegar la xarxa.

Possiblement aquest art de pesca ja existia a inicicis del s. XVII. En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722) la pesca de bou o la parella ja surt citada.

Il.lustració del

Il.lustració del “Diccionario historico de los artes de pesca” Antoni Sañez i Reguant 1710-1714

En el “El Reglamento de Navegación y Pesca de la Província Marítima de Mataró” de Manuel de Zalvide (1773) ja es descriu aquesta tècnica i fins hi tot es comença a fer patent la preocupació pels seus efectes. Així llegim a l´article 40. “Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou y no puede sin especial gracia usarse por estimarse perjudicial.”

Aquest art també està descrit en el “Diccionario Historico de los Artes de Pesca Nacional” d´Antonio Sañez i Reguant (1791-1795). L´autor considera que aquesta modalitat pesquera va representar una veritable revolució de la pesca fins aquell moment.

Sembla ser que la parella de bou es va mantenir fins després de la primera gran guerra als voltants de 1920. Emerencià Roig en el seu llibre “La Pesca a Catalunya” (1927) encara descriu aquesta tècnica malgrat que en aquells temps ja es comença a introduir el motor d´explosió que va representar la fi de la parella de bou.

La barca de bou era una embarcació típica catalana, tenia una coberta amb tres escotilles amb un pal mestre al mig on hi anava fermada una vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. Eren embarcacions de poc calat amb quilles laterals o escues que es col•locaven per a facilitar l´avarament de les barques a la platja.

bou-badalona

El bou badaloní era un dels bastiments tipics en aquesta pesquera

Les barques de bou eren les que pescaven més lluny de la costa. A vela o a força de rems s’allunyaven mar endins. Normalment estaven dos o tres dies a fora i cada dia feien un parell de calades. En una de les dues barques de la parella hi anava el patró que dirigia la maniobra.

Existia també una modalitat anomenada “vaca” que utilitzava un art molt més petit. En aquest cas es pescava amb una sola embarcació.

La introducció dels motors va produir un augment en el calat i la transformació del casc. Les escues van desaparèixer, el casc prenia forma de V i es van començar a utilitzar les “portes” que ja permetien la pesquera sense anar “a la parella”. A aquests vaixells se’ls va popularitzar amb el nom de quillats. Els quillats es van anar estenent al llarg de tota la costa, especialment allà on hi havia port. Primer en les comarques del sud i més endavant a la Costa Brava. La feina d´avarar els quillats cada dia a les platges era complicada i pobles amb una forta tradició pesquera van anar cedint el seu protagonisme a d´altres que tenien port. A la costa central, Badalona o Sant Pol van perdre importància en front a Barcelona o a Arenys de Mar.

Som de mar?

El Maresme, per la seva situació costanera és la comarca litoral per excel•lència. Al llarg de la història, aquest territori ha mantingut una intensa relació amb el mar i la franja costanera.

imatge1

Es veritat?

Un cop desaparegut els perill que representava la pirateria barbaresca, es va començar a poblar la franja litoral i van anar apareixent els pobles “de mar” com ara, Vilassar de Mar, Premià de Mar o Arenys de Mar, entre d´altres. Tots aquests nuclis de pescadors i mariners vivien del mar, pel mar i de cara al mar. Les platges de la comarca eren els centres de l´activitat nàutica i pesquera. En alguns municipis hi predominaven els pescadors, en altres els navegants i els mariners o bé els estudis de pilots o les mestrances. Les platges eren ocupades per les barques de pesca que estenien les seves xarxes al sol o pels mestres d´aixa que, amb la seva activitat frenètica construïen vaixells que, fins hi tot, feien la ruta cap a Amèrica.

La platja era el centre neuràlgic i en ella es produïa bona part de l´activitat econòmica dels municipis. Poc a poc aquest petit univers va anar desapareixent i les platges van quedar pràcticament arraconades.

El traçat de la línia fèrria va acabar amb el cabotatge, fins aquell moment una activitat econòmica importantíssima. La pròpia via del tren, arran de costa, va convertir-se en el primer mur que separa la platja dels municipis. Ven aviat apareix un segon mur, en aquest cas, la carretera nacional. La construcció d´aquestes infraestructures representen també la primera ocupació d´una part de l´espai que, fins aquell moment ocupaven les platges i es va iniciar una desconnexió entre la comarca i la seva franja costanera.

imatge2

El Maresme és una franja litoral estreta que hauria de viure “de cara al mar”

La industria turística va provocar el gran canvi en els usos de les platges. Aquestes, un cop finiquitada l´activitat nàutica van passar a ser la “gallina dels d´ous d´or” per un sector miop que només es fixava en els guanys immediats.

Aquesta desconnexió entre els municipis i el litoral porta irremediablement al seu desconeixement per part de la majoria de la població. A aquetes barreres físiques s´hi afegeix però, una “barrera mental” que la majoria dels habitants del Maresme porten incorporada i que els ha fet viure durant molts anys d´esquena al mar. Durant molts anys els oficis del mar van ser considerats de segona, especialment els pescadors.

Entre els estudiosos, només existia la serralada litoral. Les platges i els fons marins eren sistemàticament obviats. A ningú li importava, per exemple, que davant de la costa de Mataró hi hagués un dels alguers més ben conservats del país.

Per una comarca com el Maresme, la franja litoral hauria de ser considerada com el seu gran espai verd (o blau) comú per a tots els seus habitants. Lluny d´això, s´ha anat artificialitzant cada vegada més i s´hi ha anat col•locant edificacions i infraestructures innecessàries que ara amb els darrers temporals ens recorden la llei del mar.

Avui, els alcaldes reclamen accions immediates a l´administració per tal de solucionar els seus capricis. Continuen tenint la seva mirada desenfocada de la veritable realitat. I, és que, som de mar?