Projecte Sèpia

Algunes vegades les coses més senzilles tenen un repercussió enorme. Un d´aquests exemples està en el “Projecte Sèpia”, que ja fa uns anys s´està impulsant en diversos indrets de la Costa Brava i que a partir d´una idea molt simple s´han aconseguit un resultats excel•lents.

La sèpia o sípia (Sepia officinalis) és una d´aquelles espècies que té al seu voltant històries molt interessants relacionades amb la seva captura gens agressiva amb el medi; la “pesca a la femella” o les nanses sepieres en són un exemple.

Actualment la pesca tradicional de sèpies amb aquestes tècniques ha gairebé desaparegut en la nostra costa. Les nanses que, per exemple, havia estat una activitat força comuna entre els pescadors artesanals, és avui un ormeig residual a causa de la destrucció d´habitats perpetrada, entre d´altres, pels quillats d´arrossegament, una autèntica paradoxa en el món de la pesca professional.

Exemplar de sepia amb posta d´ous en un farcell de galzeran. Foto: Projecte Sèpia

Des de molt antic se sap que aquests cefalòpodes (sèpies, calamars i pops) aprofiten per a dipositar la seva posta les fulles de posidònia i d´altres fanerògames marines. Sabedors d´aquest fet, els pescadors han intentat reproduir aquest hàbitat utilitzant branques de galzeran (Ruscus aculeatus) i de mata o llentiscle (Pistacia lentiscus). Aquests arbusts presenten tiges i fulles robustes i rígides que aguanten molt bé la immersió en el mar sense deteriorar-se. Els animals utilitzen aquestes mates col•locades a l´interior de les nanses com a refugi i per a dipositar els seus ous i així són capturades.

A partir d´aquest coneixement i sabedors que la destrucció d´habitats, en aquest cas els alguers, han portat aquesta espècie a límits preocupants i que ha afectat a la pesca artesanal, els responsables del projecte han impulsat aquesta iniciativa que vol: afavorir la reproducció de l´espècie, incorporar els juvenils a les poblacions, protegir la pesca artesanal amb nanses i potenciar de l´activitat econòmica al voltant d´aquesta espècie.

Per aconseguir afavorir la reproducció de les sèpies es fan farcells amb branques de galzeran i de llentiscle que es submergeixen als fons sorrencs. Les sèpies utilitzen aquests elements com a ponedores i hi dipositen els seus ous. Els juvenils de sèpies aprofiten aquests llocs per protegir-se i per alimentar-se fins que sigui madurs.

Línia de ponedores fets amb galzeran i mata. Foto: Projecte Sèpia

En una primera etapa es van instal•lar 31 ponedores a la badia de Pals i després de dos mesos i mig fondejades, cada ponedora tenia dipositat una mitjana de 250 ous viables, es a dir, més de 7500 juvenils que s´incorporaven al medi natural i que ha arribat fins a 102000 ous de sèpia en anys posteriors.

En una altre línia, el projecte ha instal•lat incubadores per als ous de sèpia i de calamar que els pescadors han rescatat dels seus ormeigs. Aquestes incubadores garanteixen fins al 95% la supervivència dels mateixos. Aquest darrer any s´han recuperat 450000 ous de calamar i 14000 de sèpia. En aquest projecte hi participen els pescadors artesanals de l´Estartit i de l´Escala.

La vessant divulgativa del projecte també és molt important, s´hi instal•len sepieres a fondàries d’entre 2 i 3 m per a poder ser visitades pels banyistes amb una petita immersió amb tubo i ulleres.

El projecte també ha potenciat la vessant econòmica i turística, així, s´està treballant amb les confraries de pescadors en la creació d´un distintiu per als pescadors que comercialitzen aquesta espècie. El projecte també ha propiciat la celebració d’unes jornades gastronòmiques amb els restaurants de la zona. Una forma de promocionar la gastronomia local amb un producte de qualitat, de quilòmetre zero i capturat amb una tècnica gens agressiva per l´entorn. I és que, com deia el Capità Enciam, “els petits canvis són poderosos”.

Anuncis

El misteri de les nacres

La Nacra (Pinna nobilis) és segurament l´espècie més emblemàtica dels alguers mediterranis. Aquest bivalve gegant endèmic de la Mediterrània viu fixat en l´arena entre les mates de posidònia. La presència de nacres en els alguers es consideren un bon indicador de la salut ambiental de la praderia.

De la mateixa manera que posidònia, les nacres eren espècies relativament freqüents al nostre litoral i han estat espoliades per a ser utilitzades com a element decoratiu en nombrosos locals de suposat ambient mariner. Aquesta pressió sobre les nacres les va portar gairebé al límit de la extinció. A partir de la conscienciació de la necessitat de protegir els herbeis de posidònia s´havien recuperat una mica les poblacions. Les principals amenaces que reben són: la contaminació, la pesca, la desaparició dels alguers i el fondeig d´embarcacions a prop de la costa.

A l´Alguer de Mataró encara es possible observar nacres amb “tubo i ulleres” Foto: Enric Badosa

Fins fa un parell d´anys, la conservació de les nacres anava íntimament lligada a la preservació de posidònia però, des de la tardor de 2016 la situació s´ha tornat alarmant i en molt poc temps les poblacions d´aquest mol•lusc s´han reduït més d´un 80% i en alguns cassos s´ha arribat al 100%. La situació es extremadament greu a les costes d´Andalusia, de Murcia i a les illes Balears. Aquest estiu, per exemple, navegant pel Parc Natural de Llevant a Mallorca em comentaven que als alguers d´aquesta zona ja no hi ha nacres quan l´estiu anterior era una espècie destacada en els mateixos. A l´arxipèlag de Cabrera, s´ha calculat que la mortalitat de nacres afecta entre el 86% i 98% dels exemplars i a Sa Dragonera ja no es troben nacres vives. Al principat, ara per ara, la situació és una mica millor malgrat sembla que s´està començant a trobar nacres mortes especialment al sud del delta de l´Ebre.

Però, què està passat amb aquesta espècie? Aquest episodi de mortalitat massiva de les nacres porta de corcoll al investigadors que no saben avenir-se de la catàstrofe que estan constatant en pròpia pell. Els anàlisis histopatològics de les mostres d´exemplars malalts semblen indicar que el patògen és un paràsit del grup dels haplosporidis sense haver identificat però encara l´espècie. Aquest microorganisme afecta al sistema digestiu de la nacra i l´acaba matant.

La nacra és , sens dubte, la reina dels alguers. Foto: Proyecto Pinna

En el que sí estan d´acord els científics és que aquesta epidèmia va començar a les costes andaluses i des d´allà es va anar estenent ràpidament fins afectar tot el litoral mediterràni fins a l´Ebre. Que el paràsit afecti la costa catalana és només qüestió de temps i fins hi tot és molt versemblant que pugui estendre’s arreu de la conca, extingint aquesta espècie de la Mediterrània i, pel fet de ser endèmica, del món.

Pel que fa a l´origen de la epidèmia, ara per a ara, no es descarta cap hipòtesis. S´especula en que el seu origen pugui provenir de cultius marins de mol•luscs. També es parla de l´alliberament d´aigua de llast amb elements desconeguts per part d´algun vaixell. També es creu que podria ser un efecte indirecte del canvi climàtic o bé que estigui relacionat amb la introducció d´espècies exòtiques.

Ara per ara, l´observació i la informació són les úniques eines que tenen els científics les quals poden ajudar a conèixer l´estat de la malaltia, el seu abast i els factors que estan relacionats amb la mateixa. En aquest sentit l´Institut de Ciències del Mar a través del portal observadors del mar ha llençat una campanya de ciència ciutadana perquè es puguin reportar observacions d´arreu.

El crustaci d´Iluro

El programa de seguiment de l’alguer de Mataró ha permès descobrir una nova espècie de crustaci. La troballa l’ha fet el científic Carles San Vicente i l’acaba de fer pública per a la ciència en el butlletí “Animal Biodiversity and Conservation 36.1” (2013).
Els exemplars de la nova espècie van ser trobats en els treballs de seguiment de l’alguer de Mataró. Aquest estudi va començar fa més de setze anys i de manera ininterrompuda, any rere any, s’ha anat fent prospeccions. Troballes com aquesta posen en primer pla programes com els de l’alguer de Mataró i el valor del voluntariat al costat de la ciència.

animal biodiversity

Butlletí Animal Biodiversity and conservation on Carles San Vicente ha publicat la seva troballa.

El nou crustaci pertany al grup dels misidacis (Mysida) i ha estat batejat amb el nom de Mysidopsis iluroensis en referència al passat romà de Mataró. Els exemplars estudiats van ser capturats a les campanyes de 2001 a l’estació Mataró II i la del 2011 a Mataró III i no ha estat fins ara que s’ha pogut certificar que es tracta d’una nova espècie viva.

mapa

Localització de les estacions de mostreig Mataró II i Mataró III on va ser trovada la nova espècie. (Cartografia de C San Vicente en base a Manzanera i Cardell 2002).

Mysidosis iluroensis viu en hàbitats suprabentònics en fons sorrencs a prop dels alguers, entre 17 i 21 m. No arriba als 4 mm de longitud. Té un rostre prominent. No presenta nòduls dorsals a la closca, ni a l’antènula, ni al tèlson i ni als uròpodes.
Diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò de la important troballa (el punt-avui, cuatro i tele5)

foto

Fotografia de dos exemplars de Mysidopsis iluroensis conservats en etanol. A. famella adulta B mascle adult (C San VIcente)

Temps de sèpies

F1000067-001

Les sèpies adultes són unas representants característics dels alguers. Utilitzen la praderia de posidònia com a lloc de posta, de refugi i de reguard. (foto feta a l´alguer de Mataró)

La sípia o sèpia (Sepia officinalis) és un dels representants més coneguts del grup dels cefalòpodes, classe de mol•luscs amb el cap ben diferenciat de la resta del cos, amb vuit braços cefàlics en quatre fileres de ventoses i dos tentacles retràctils més llargs.
Com gairebé tots els seus companys de grup presenta una closca interna bastant desenvolupada que en aquest cas li serveix com a òrgan surador. És una espècie nedadora malgrat que depèn del fons per a la seva nutrició, fressa i protecció.

posta1-001

Les postes de sèpia tenen forma de petita llimona de color fosc agrupades en raïm. Les dipositen sobre estructures rígides, en aquest cas fulles de posidònia

Quan arriba l´època de l´aparellament, les sèpies s´acosten a la costa i són freqüents en fons sorrencs i sobretot en els alguers de fanerògames on hi fixen les seves postes. Aquesta fet el tenen en compte els pescadors. Saben, que com cada any, a partir de finals de febrer, les sèpies s’aproparan a aigües poc profundes per a completar el seu cicle vital. Els pescadors del Maresme que “van a la sèpia”, calen els seus arts sobretot a l´alguer de Mataró, el més ben conservat de tota la costa barcelonina. Protegir els alguers, es també protegir la pesca artesanal i protegir aquesta espècie. Els exemplars capturats durant aquesta campanya són de bona mida i molt ben valorats a la llotja.

sepiaofficinalis-001

Els exemplars pescat durant la temporada són de bona mida i molt preuats.

Tradicionalment la pesca es realitzava amb nanses (sepieres), en aquest cas es col•locava dins l´ormeig fulles de galzeran (Ruscus aculeatus) o de llentiscle (Pistacia lentiscus) per a que la sèpia hi diposités la seva posta. Un cop a dins, les femelles atreien als mascles que també eren capturats. La campanya de la sèpia amb nanses durava entre tres i quatre mesos, en aquest periode s’agafaven exemplars que normalment ja s’havien reproduït.

En la pesca de sèpies amb nanses, un cop feta la posta, no es malmeten els ous ja què queden adherits a l´ormeig, als caps o per dintre les fulles de galzeran fins que eclosionen. Malauradament, aquesta modalitat s’està perdent arreu.

F1000038-001

Les nanses són una manera tradicional i respectuosa de pescar sèpies. Malauradament, al port d´Arenys ja ningú s´hi dedica de forma professional

Amb les xarxes, especialment tresmall també se´n agafen durant la temporada reproductora. En aquest cas l´art es cala just als límits de l’alguer o sobre d’ell mateix. Amb el tresmall no es pot garantir que les femelles hagin fressat i a vegades, els exemplars són capturats abans de la posta.

Una de les formes més curioses de pescar sèpies es “la pesca a la femella”, que avui encara es possible observar en alguns racons de la costa. Antigament, quan les aigües eren molt més netes i transparents es lligaven les femelles  a un cap i es deixaven anar. Amb un bot se les anava seguint i quan un mascle, es posava al seu damunt per muntar-la, es recuperava ràpidament el cap. Ja fa uns anys vaig tenir el plaer de ser testimoni d’aquesta tècnica a la badia de Port Lligat.
En el assaig bodegó amb peixos dins Aigua de mar OC vol 2, Josep Pla fa brillant descripció d’aquesta modalitat:

  • “Doncs bé: en aquest temps de les calmes, s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament l’animal, des d’un gussi, pels paratges de sorra i algues de les platges, a profunditats –com a màxim– de dos o tres metres La femella ha d’ésser viva i la velocitat del bot ha d’ésser imperceptible per crear la il•lusió de la llibertat de moviments de l’animal. I de sobte es presenta aquest espectacle: es veu sortir de l’espessor d’una mata d’ictínies, aparèixer per la cresta d’una petita duna submarina, de la gruta d’una roca, una sípia mascle, la qual, dominada per la més inconscient i cega de les passions, s’abraça frenèticament a la sípia femella…”

EL paisatge submarí del Maresme: les barres litorals

El Maresme presenta una costa rectilínia, sorrenca i molt poc abrupte, en ella els afloraments rocosos són gairebé inexistents, malgrat que la  zona nord del terme se’n intueixen alguns de manera molt subtil.

Sota la catifa blava de la mar hi ha un paisatge submergit desconegut per a la majoria i quan ens referim a ell ho  podem fer exactament  en els mateixos termes que quan ho fem a terra ferma. En efecte el fons del nostre mar està ple d’accidents geogràfics que li donen una fisonomia característica.

De tots els elements que configuren el paisatge submarí  del Maresme les barres litorals són tal vegada l’element més típic i que donen una singular personalitat al fons. Efectivament, els fons rocosos litorals es disposen, en forma de franges paral·leles a la línia de costa, a aquests esculls se’ls coneix  amb el nom de barres.

L´origen de les barres litorals cal buscar-lo a partir dels canvis de nivell de la línia de costa (transgressions i regressions) al llarg de la història de la Terra, també anomenats moviments eustàtics. Les barres són doncs, el testimoni del que va succeir fa milions d´anys.

Mapa de distribució de l´alguer (en verd) i les barres litorals (en gris). Elaborat per la SCNMM a partir de les dades de l´SPAS i la confraria de pescadors de Mataró

Davant de Mataró la distribució de les barres litorals és en fileres i està orientada de manera paral·lela a la línia de costa actual. En total es poden distingir sis fileres de barres: Així troben una primera línia gairebé a “pet d´ona”, molt més evident a llevant del terme. En aquest primer nivell es pot destacar el “roquer de terra” i “els penjants”. A la segona línia de barres que és troba als 10 m s´hi situa “la boia” o  “nin armat” (lloc on s´hi troba la imatge de les Santes)  Al voltant dels 14 m hi ha la tercera filera formada per  “la trencada”. Entre els 15 i 22m profunditat hi ha la quarta filera de barres on destaca “la torre ferrer” “la barreta d´en serra” “la llosa del negre”, “la llosa de l´alzina” i la “barreta de l´arbre”.  A continuació, entre 22 i 24 m, la cinquena filera formada per “la galera” i “la barreta de l´ou”. Per acabar la darrera filera, entre 26 i 29 m de barres  s´hi localitza “can partella de llevant”, “la llosa d´en pujolà”  i “Cap sa Tira

Les barres, a més de ser petits reservoris de biodiversitat, representen també elements de protecció davant l´art de bou, la pesquera que produeix un major impacte ambiental sobre el fons de totes les que es practiquen a la nostra costa. Efectivament, les barres representen un impediment físic per poder arrossegar l´art i per tant és protegeix la zona d´aquesta pesca. El manteniment de l´alguer de Mataró en estat prou acceptable fins als nostres dies es deu precisament a que aquest es troba rodejat pràcticament per barres que han impedit aquest tipus de pesca.