Fondeig indecent

Amb l´arribada del bon temps tots els racons de la Costa Brava s´omplen de barquetes, llaguts, iots, velers i d´altres embarcacions d´esbarjo. Aquestes, amb total impunitat, fondegen arran de costa i entre moltes altres coses, llauren els pocs claps de fanerògames marines (posidònia i d´altres) que encara resten a la nostra costa.

Aquesta practica s’estén especialment als Parcs Naturals Marítims. Les cales de Cap de Creus, de la Serra del Montgrí i a l´Espai Natural de Castell – Cap Roig romanen durant tota la temporada de bany curulles d´ancoratges que degraden el medi. En aquests indrets, amb valors naturals de primer ordre no s´està comptabilitzant la protecció i la conservació del medi amb les activitats d´esbarjo dels seus visitants, fet que posa en entredit la llei de parcs naturals.

Cala Culip al Cap de Creus, un dia qualsevol d´estiu. Moltes embarcacions fondejades a sobre de l´alguer

Mai he entès que en un espai natural no es pugui controlar el nombre d´embarcacions recreatives amb boies de fondeig, cosa que sí que passa amb les empreses que es dediquen a portar escafandristes en aquestes zones. A la veïna Reserva Marina de Banyuls, les embarcacions d´esbarjo tenen limitat el fondeig amb boies per aquest efecte. Paradoxalment, molts francesos que tenen limitadíssima aquesta practica al seu país arriben a diari al Cap de Creus per fer allò que a casa seva no està permès.

Em consta que les retallades estan afectant greument la xarxa de Parcs Naturals, el que no puc entendre és que aquestes s´apliquin especialment sobre la disminució de guardes i agents rurals que haurien de vetllar en front d´aquestes pràctiques tant poc respectuoses. El Cap de Creus es converteix els caps de setmana i durant els mesos d´estiu en un desgovern i, els usuaris especialment els que tenen embarcacions recreatives, actuen en total impunitat. Cala Culip, Port Lligat, El Golfet o la badia de Montjoi en són alguns exemples clars d´aquesta pràctica. Allí s´estableix “un campi qui pugui” sabedors que la vigilància és nul.la.

Un altre exemple el tenim a la costa de l´Empordanet. Entre Palamós i la platja de Pals existeix una elevadíssima oferta d´amarraments o de boies de fondeig cosa que fa que la densitat d´embarcacions recreatives sigui elevadíssima. Aquesta gran quantitat de vaixells busquen cada dia algun racó en aquesta costa per a fondejar-hi i per passar la jornada. Aquí, fins hi tot en alguns punts, no es respecten les zones delimitades per a la practica del bany. La imatge Calella de Palafrugell des del mar, amb la primera línia farcida d´embarcacions fondejades, no té res a veure amb la imatge idíl•lica que es ven d’aquest tros de costa.

Imatge d´una platja de la Costa Brava durant l´estiu

A la zona de les illes Medes i del baix Ter, passa exactament el mateix. Els pocs abrics que ofereix la costa romanen plens fins a la bandera de embarcacions fondejades malmetent els alguers.

Però, quins impactes produeix aquest fondeig indecent la costa? El fet d´usar àncores per a fondejar, per efectes del corrent i de l´onatge fan garrejar més o menys aquests elements de subjecció uns metres i actuen llaurant el fons marí de la mateixa manera que ho faria una barca d´arrossegament. Aquest efecte provoca que sistemes naturals tant fràgils com són els alguers es vegin afectats per aquesta pressió física i així entrin en regressió en els llocs on encara formen claps més o menys densos o bé no es deixi recuperar aquests ecosistemes en els llocs, on de manera incipient, començarien a créixer. Un altre grup d´impactes està relacionat amb la combustió del carburant. Els fums i els gasos que es formen durant el procés de combustió afecten negativament, especialment als llocs més arrecerats i amb menor renovació d´aigua. La generació de residus, que a vegades no es retornen a l´embarcació, són llençats al mar o bé, la contaminació acústica en són altres impactes gens menystenibles.

La única solució a aquest fondeig indecent passa per a regular el nombre d´embarcacions que poden fondejar amb un nombre limitat de boies disposades per aquest efecte i quan totes aquestes , en un indret determinat estiguin ocupades, voldria dir que la capacitat d´acollida d´embarcacions recreatives estaria el límit. D´un manera semblant al que succeeix a l’arxipèlag de Cabrera per exemple.

Mentre tot això no succeeixi, la nostra malaurada Costa Brava continuarà patint aquests efectes que ens afecten a tots els usuaris i posen en entredit la gestió de la natura que s´està fent al nostre país. Això, és però una altre històriademar.

Anuncis

Els altres alguers

Malgrat que posidònia sigui l´espècie més freqüent i típica dels alguers de la mar catalana i mostri una distribució uniforme al llarg de tot el litoral, hi ha altres espècies que formen alguers als Països Catalans. Aquests són els herbassars de Cymodocea nodosa, de Zostera marina i de Zostera noltii. Totes tres amb presència i distribució molt més baixa que no pas posidònia. A més d´aquestes, també cal destacar Ruppia cirrhosa, si bé en aquest cas mai arriba a viure a mar obert.

De totes, els alguers de Cymodocea nodosa són els més abundants. Cimodocea és una planta amb les fulles bastant més curtes i estretes que no pas posidònia, d´entre 2 a 4 mm d´amplada. El seu rizoma és llarg, fi i amb tonalitats vermelloses molt característiques. Les tiges són reptants. Viu sobre substrat molt més fi i pot créixer relativament bé sobre fons fangosos. Forma herbeis des del nivell del mar i fins als 25 m de profunditat especialment en els llocs més encalmats de la costa però, la densitat de plantes és sempre més baixa que en el cas de les praderies de posidònia. Aquests herbassars eren molt més abundants en el passat que no pas ara. Avui, la proliferació de ports i la modificació de la línia de costa ha afectat negativament a aquesta espècie.

Cymodocea nodosa. Detall de la planta. Noteu el color rogent dels rizoides

Els pescadors del Maresme anomenen a aquesta planta amb el nom de gram per la semblança a aquesta gramínia. El gram és més resistent a les fluctuacions ambientals que no pas la posidònia i per això pot viure en llocs on seria impossible el creixement d’aquesta. Les praderies més importants es troben a les badies del Fangar i dels Alfacs al Delta de l´Ebre. En aquest cas, els herbassars estan amenaçats per la proliferació de muscleres i d´altres instal•lacions d´aqüicultura. L´elevada càrrega de nutrients i d´herbicides que porta el riu també afecta negativament aquesta espècie. Hi ha també alguers destacables al Cap de Creus: a Portlligat i a Cala Jonquet, si bé en aquest cas es troben en un estat regressió preocupant. A la costa del Maresme les taques ,que encara hi ha , estan en perill pel dragatge del fons marí per la regeneració de les platges i per la sedimentació de sorres quan aquestes són erosionades per l’efecte dels temporals.

Els alguers de Zostera noltii estan situats a poca fondària i sovint van acompanyats per la presencia de Cymodocea nodosa. Les seves fulles són encara més primes, fan al voltant d´1 mm d´ample. Forma alguers entre els 0 i el 5 m de profunditat. Creix especialment sobre fons fangosos en llocs ben arrecerats i protegits de l´embat de les onades. També pot créixer en estuaris i llacunes litorals. De totes tres, és l´espècie que resisteix millor l’estrès ambiental, les oscil•lacions de la salinitat, de la temperatura i l´elevat grau d´eutrofització de les aigües. És abundant a les badies del Delta de l´Ebre amb poca fondària. També forma alguers destacables a la badia de Roses i en algunes cales del Cap de Creus, si bé avui per avui estan en franca regressió.

Cymodocea nodosa és una planta molt més petita que no pas posidònia. Foto: Jordi regàs CIB

Els herbeis de Zostera marina són els més estranys de tots tres. Es troben a poca fondària, sobre fons fangosos i en ambients deltaics. Tant aquesta com la seva companya de gènere es coneixen popularment amb el nom d´algueró. Creix també en llocs arrecerats i protegits del regim d´onatge i també és força resistent a les oscil•lacions fisicoquímiques de l´aigua. És abundant als estanys litorals de la plana del Rosselló. Al Cap de Creus ha desaparegut completament. I al Delta de l´Ebre forma petites clapes a la zona dels Alfacs. Les principals amenaces que pateixen les dues espècies de Zostera són les mateixes que en el cas de Cymodocea.

La darrera espècie, Rupia cirrhosa, si bé podria arribar a viure en ambients marins, a Catalunya no acaba a formar mai poblacions a mar obert. És una espècie típica de llacunes litorals i d´ambients deltaics. Es troba als Aiguamolls de l´Empordà i al Delta de l´Ebre. Aguanta molt bé la salinitat ambiental i resisteix llargs períodes d´emersió. Aquesta espècie es coneix popularment com a Llapó de mar o rúpia.

Gran Reserva

Entre l´Illa Grossa de Banyuls i la platja de Perafita de Cervera es troba la Reserva Marina de Cervera – Banyuls. Al cor de la Costa Vermella, aquest espai ha estat pioner en la conservació del medi marí arreu dels països catalans.

La Costa Vermella és el tros de litoral rocós que correspon als contraforts de les Alberes quan aquesta serralada cau fins al mar. S’estén al llarg de 20 km, entre el Racou, al sud d´Argelers i el Cap de Cervera, formant un litoral abrupte, molt retallat, farcit de penya-segats i de petites cales d´una gran bellesa. Al llarg de tota aquesta costa hi ha un conjunt de pobles força pintorescos: Cervera, Banyuls, Port Vendres i Cotlliure. A més de la mateixa Reserva Marina, al llarg de la Costa Vermella hi ha d´altres paratges molt interessants com ara: les roques del Racou, el Cap Bear, la badia de Paulilles, el Cap d´Ullastrell, el Cap de les Abelles o la cala de Terrimbau entre d´altres.

Perímetre de la Reserva Marina de Cervera-Banyuls i les zones de protecció

La Reserva Marina va ser creada al 1974 degut a l´impacte que estava produint en aquesta zona el turisme de masses i la pesca. Ocupa una superfície de 650 Ha i té més de 6 km de costa. El seu objectiu principal era la protecció dels fons marins i la seva flora i fauna, d’ençà de la seva protecció els paratges submarins i els seus sistemes naturals s´han recuperat moltíssim.

La Reserva Natural presenta dos nivells de defensa: la zona de protecció i la zona de protecció reforçada. La primera ocupa gairebé tota la superfície de la reserva. Aquí hi ha algunes activitats que són autoritzades com ara la pesca esportiva o la immersió sense fusell. La zona de protecció reforçada es troba al voltant del Cap Rederis. Aquí qualsevol tipus de pesca o immersió està prohibida.

La millor manera de descobrir la reserva es en Caiac de mar

Entre els objectius de la reserva hi ha; conservar els hàbitats originals i la seva diversitat específica, controlar les activitat humanes per fer compatible la freqüentació humana amb els objectius de conservació del patrimoni natural, fer un seguiment a llarg termini dels diversos ecosistemes per tal de comprendre el seu funcionament i l´impacte del canvi climàtic, tenir un interès pedagògic i cultural per a sensibilitzar els visitants i participar en el manteniment de les activitats dutes a terme dins de la reserva.

La biodiversitat d’espècies marines és molt elevada. Més de 1200 espècies d´animals i unes 500 de plantes han estat descrites dins la Reserva. Pel que fa a la fauna els grups més ben representats són els mol•luscs, especialment els cargols i les petxines. També són destacables els esponges, els cucs poliquets i evidentment els peixos. El paisatge submarí de la reserva és molt diversificat i tots el seus ambients han estat classificats com a hàbitats d’interès comunitari en el marc de la directriu europea Natura 2000.

L´ancoratge està prohibit per a salvaguardar els herbeis de posidònia

La zonació litoral està molt ben estructurada i els diversos horitzons ( supralitoral, mediolitoral, infralitoral i circalitoral) estan molt ben constituïts i formats per espècies indicadores d´una bona qualitat ambiental. Cal destacar especialment la cornisa de “trottoir” (Lithophyllum byssoides). El trottoir es un suport físic amb múltiples galeries i cavitats on s´hi desenvolupen nombroses espècies tant animals com vegetals que configuren un ambient amb una enorme biodiversitat. També és molt interessant l´horitzó format pel pèl sauper (Cystoseira mediterranea i Cystoseira compresa). Els herbeis de Posidonia oceanica i Cymodocea nodosa també són abundants, especialment als fons sorrencs de les badies i de les platges. A la zona circalitoral s´hi desenvolupa el coral•ligen on encara es possible trobar-hi corall vermell (Corallium rubrum) que dona nom a aquesta costa. Aquesta modesta versió mediterrània dels esculls tropicals està format per bioconstruccions d´algues calcàries i d´altres organismes. Aquest hàbitat està molt ben desenvolupat en la reserva, sobretot en els llocs on els corrents marins que transporten nutrients són més forts. El coral•ligen forma gran quantitat de fissures i cavitats on s´hi desenvolupen i s´hi refugien nombroses espècies de formes i colors molt vius i el corall vermell n´és el rei d´aquest ambient.

Plàncton: vida invisible

Una de les coses que crida mes l´atenció en observar una imatge del mar mediterrani i comparar-la, posem el cas, amb alguna de l’Oceà Atlàntic, és l´elevat grau de transparència de l´aigua del nostre mar. Precisament aquesta característica de l’aigua fa que la Mediterrània sigui molt més apte pel turisme que no pas per a la pesca.

L´elevada transparència de les aigües mediterrànies és gràcies a que té una productivitat molt baixa, cosa que fa que la concentració de plàncton que hi ha en suspensió en la columna d´aigua sigui molt petita. El plàncton és la base de la cadena alimentària i el seu creixement determina la seva productivitat.

Els dinoflagelats són elements del fitoplàncton molt característics.

Però, què és realment el plàncton? El plàncton està format pel conjunt d´organismes de petites dimensions que suren en la columna d´aigua de manera passiva. Dins d´aquest grup hi trobem el fitoplàncton que, com les plantes, realitzen la fotosíntesis i que està format per algues microscòpiques. Un altre dels components és el zooplàncton, format per diversos grups d´organismes heteròtrofs que s´alimenten en primera instància de fitoplàncton.

Malgrat la seva heterogeneïtat, els organismes planctònics tenen una sèrie de característiques comunes a tots ells, com ara l´elevada capacitat per surar que aconsegueixen amb la presència al seu cos d’apèndixs molt llargs i més o menys ramificats, o bé gràcies a vesícules d´aire. També tenen una elevada taxa reproductora. Aquest darrer fet produeix que, en determinades èpoques de l´any, quan les condicions físico-químiques de l´aigua són òptimes, puguin créixer de manera exponencial i de retruc afectina tota la cadena tròfica.

Els copèpodes són petits crustacis microscòpics

El fitoplàncton està format per diversos tipus d´algues microscòpiques, normalment unicel•lulars o bé colonials o filamentoses. La majoria d´aquests organismes, malgrat realitzar la fotosíntesis com les plantes, són considerats actualment un regne apart del vegetal. El fitoplàncton sol ser de mida més petita. Entre els organismes més abundants d´aquest grup hi ha els dinoflagel•lats i les diatomees. Els primers tenen forma globular amb expansions del cos i amb dos flagells, un dels quals es troba en un solc que divideix a l´individu per la meitat. Les diatomees són de formes molt variables, n´ha ha d’individuals i de colonials. La seva cèl•lula es troba continguda a l´interior d´una estructura rígida formada per dues peces silíciques que encaixen perfectament.

El zooplàncton o plàncton animal està format per organismes microscòpics tant unicel•lulars com pluricel•lulars. En aquest grup també s´hi troben diversos estadis larvaris d’organismes macroscòpics com ara crustacis o peixos entre d´altres. Entre els representants més característics d´aquest grup hi ha: els copèpodes, els tintínids i les larves de crustacis. Els copèpodes són petits crustacis amb els cap i el tòrax més ample que l´abdomen. Normalment presenten unes antenes molt desenvolupades que els ajuda a mantenir-se suspesos a la columna d´aigua. Els tintínids són organismes unicel•lulars recoberts de cilis i que viuen a l´interior d´una estructura mineral en forma de calze.

Les xarxes de plancton es poden calar des de qualsevol embarcació

Per a realitzar captures de plàncton, la primavera és la millor època. Es fan servir unes xarxes especials amb un diàmetre de malla microscòpic. Això però és una altre històriademar.

A pet d´ona: una declaració de principis

A pet d´ona és on em sento millor. Navegar arran roques sortejant els esculls i jugant amb els trencalls de les onades és la millor cosa del món. Aquest és el meu medi i per on navego la major part de l´any.

A pet d´ona tot s´oblida, a pet d´ona desapareixen la cabòries que durant tota la setmana m´atormenten, a pet d´ona carrego les piles fins a dalt de tot, a pet d´ona comparteixo moments irrepetibles amb els meus, a pet d´ona em sento lliure i tal com sóc, a pet d´ona…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Amb onada, l´adrenalia està aflor de pell. Foto Jean Marc Terrade

Si hi ha onada de fons l´experiència és més intensa i l´adrenalina està a flor de pell cada vegada que es sorteja un pas. Si hi ha “calma chicha” es converteix en un dolç passeig per quedar embadalit de la vida que hi aflora. Uns indrets privilegiats on només s´hi pot accedir amb embarcacions com ara el caiac de mar.

La vida a pet d´ona és complexa, els organismes que hi habiten han d´estar adaptats als bruscos canvis de condicions ambientals que es produeixen en una franja d´uns pocs centímetres d´amplada, és la interfase terramar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

SI la mer està en calma, tot és plàcid

Les algues en són les reines d´aquest ambient litoral. Amb coloracions verdes, vermelles o brunes, depenent del pigment fotosintètic que hi predomina, entapissen els afloraments rocosos per complet, talment com si fossin molses. L´ocupació de l´espai és clau pel desenvolupament de les espècies en un indret tant limitat. Aquest si que és el veritable “finis terrae”.

Algunes espècies d´algues, com ara el “trottoir”, prenen incrustacions minerals i llavors contribueixen en augmentar la superfície disponible a ocupar. En aquest punt, hi ha barreja entre la matèria viva i la matèria inert.

A pet d´ona molts organismes són epífits, es fixen els uns a sobre dels altres i contribueixen amb aquesta estratègia a minimitzar l´espai ocupat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les algues són les reines d´aquest ambient litoral

A pet d´ona la biodiversitat és molt gran. Si hi ha estrès ambiental, evidentment, aquesta es redueix dràsticament i es limita a unes poques especies filamentoses, llefiscoses, relliscoses i en general on hi predominen els tons verdosos. Un primer cop d´ull a les especies ens dona ràpidament una idea molt clara de la salut ambiental de l´indret.

Acompanyant a les algues, representants del regne animal hi viuen fixats i hi romanen quiets, de manera immutable, és el bentos litoral: musclos, glans de mar, actínies, anemones, eriçons, pagellides,….

Les aus marines també són part d´aquest ambient. Els corbs marins les gavines o els xatracs són els vertebrats que també viuen a pet d´ona.

Si algun dia no em trobeu per enlloc, de ben segur que sóc a pet d´ona gaudint d´aquest particular espai. Estaré badant a l’aguait de la vida que hi aflora en hores calmes o bé em trobareu travessant freus enfurismats per l´embat de les onades tempestoses.

Animals que no ho semblen

Certament la divisió entre vida vegetal i vida animal està forta clara. A més de tenir una organització cel•lular bastant diferent, els animals i els vegetals difereixen en una sèrie de característiques força evidents a primer cop d´ull: la seva nutrició, les formes de relacionar-se i interactuar amb el medi i el moviment en serien alguns exemples.

Una altra cosa succeeix a nivell d´organismes unicel•lulars on en alguns casos es fa difícil l´encaix en un d´aquests dos regnes. És per això que es va crear el regne dels protoctists, que, com a calaix de sastre, inclouen a tots aquests organismes a cavall entre els dos. Els protoctists inclouen organismes amb una barreja de trets entre el regne animal i el regne vegetal. Un exemple clar de tot plegat el formen els dinoflagel•lats, organismes unicel•lulars fotosintètics amb òrgans locomotors típicament animals com en són els flagells.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les algues en l´actualitat ja no formen part del regne vegetal. Estan incloses dins del regne dels protoctists

En el mateix sentit, les algues, aquells organismes que viuen fixats a les roques i que entapissen el fons marins, no s´inclouen dins el regne vegetal. En aquest cas, l’absència de teixits organitzats i la manca dels òrgans típics dels vegetals (arrel, tija i fulles) fan que en l´actualitat ja no siguin considerades vegetals i que formin part també del regne dels protoctists.

Algunes vegades la confusió ve donada pel nom popular de l´espècie, així, el lliri de mar, el cogombre de mar, el dàtil de mar o la gla de mar, per citar-ne alguns, malgrat tenir nom d’espècie vegetal, pertanyen clarament a representants del regne animal.

gorgonies1

Les gorgònies són animals colonials amb un esquelet corni que pel fet de ser sèssils, van ser confosos per plantes. Foto: UB

A nivell macroscòpic la possible confusió entre els dos regnes es produeix bàsicament per l’absència de moviment. Alguns representants del grup de les esponges, dels cnidaris o dels equinoderms presenten certa confusió a primer cop d´ull. Aquests organismes viuen fixats al fons marí i alguns formen colònies. La majoria d’aquestes espècies són filtradores o bé capten les petites partícules que porta l´aigua en suspensió amb l´ajut de tentacles gairebé imperceptibles amb l´ull humà. És la fauna “plantada” a les roques que, acoloreix els fons marins amb les seves tonalitats llampants talment com les flors més cridaneres. En aquest cas però, la clau per a no ser considerats vegetals està en el fet que es nodreixen de manera heteròtrofa i per això se solen trobar en fons molt poc il•luminats i en les coves submarines amb una gran foscor.

Les esponges van ser considerades per primers naturalistes com a veritables vegetals per la seva aparent manca de moviment. L’anàlisi detallat de les esponges posa de manifest una gran cambra per on circula l´aigua i on es retenen les partícules que aquesta porta en suspensió.

esponges

Les esponges durant molt de temps també va ser considerades plantes.

Els cnidaris, especialment els coralls i les gorgònies per la seva vida sèssil també van ser considerats durant molts anys com a vegetals. Aquests organismes colonials, que compateixen un mateix esquelet mineral, estan formats per petits pòlips que amb els seus tentacles retenen les substancies nutritives que porten els corrents d’aigua.

En el grup dels equinoderms hi trobem els crinoïdeus, també anomenats lliris de mar que per a la seva morfologia i el seu aspecte immutant també va crear durant molt de temps una certa confusió a l´hora d´encaixar-los en el grup adequat.

Quins horitzons

Certament la interfase terra-mar sobre substrat rocós és un dels biomes més interessants de tota la Mediterrània. En mars sense marees, com és el nostre, en uns pocs centímetres de diferencia les condicions físico-químiques de l´aigua poden canviar radicalment i els éssers vius que viuen fixats es situen seguin les seves preferències. En aquesta franja litoral de menys d´un metre la qualitat de la llum, la temperatura, l´agitació de l´aigua… canvien substancialment. Aquest agrupament d´organismes es produeix en forma de cinturons paral·lels a la línia de costa que, també es coneixen amb el nom d´horitzons.

Els naturalistes ja fa molt de temps que van observar aquest fenomen i l´han descrit sota el nom de zonació litoral. Els diversos horitzons en que es subdivideix aquesta llenca entre la terra i el mar són: el supralitoral, el mediolitoral, l´infralitoral i el circalitoral.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La zonació litoral sobre substrat rocós a la costa Brava central. Noteu els diversos horitzons formats per diverses espècies d´algues

Un altre dels factors que determina la presència o l´absència de determinades espècies és la qualitat de l´aigua. Així en llocs amb una forta pressió humana hi ha espècies de caire més nitròfil, adaptades a aquest estrès ambiental i amb un creixement ràpid. En els indrets més ben conservats i amb una qualitat de l´aigua excel·lent els organismes que s´hi troben representen la màxima estructuració i complexitat del sistema natural.

El fenomen de la zonació litoral és molt semblant a la distribució dels estatges de vegetació segons l´alçada. En aquest cas, les plantes s’organitzen segons les condicions climàtiques. Un bon exemple d´aquest fet és la distribució de la vegetació al Montseny segons l´alçada. De totes formes, la gran diferència entre els estatges de vegetació i la zonació litoral està en l´amplada de les franges amb espècies diferents. Mentre que al Montseny, posem pel cas, aquesta distribució es produeix al llarg dels seus 1700 m d´alçada, els horitzons litorals de la costa rocosa ,en la costa Brava varien en molt pocs centímetres de diferència.

estatges

Perfil esquemàtic dels estatges de vegetació del massís del Montseny. 1-Nivell culminant del matollar de ginebró 2-Estatge de la fageda; inclou les avetedes. 3-Estatge de la roureda de roure de fulla grossa. 4-Estatge de la roureda de roure martinenc 5-Estatge de l’alzinar muntanyenc. 6-Estatge de l’alzinar inferior o amb marfull; inclou la franja de Sureda. 7-Bosc de ribera ran els cursos d’aigua. Original de Josep M. Panareda, dibuixat per Maravillas Boccio)

En aquest ambient, moltes vegades, la presència d´espècies depèn de la disponibilitat de trobar un tros de d´espai en el substrat on fixar-se allà on les condicions els hi són més òptimes. La lluita per l´espai esdevé clau per a entendre la presència o absència d´algunes especies.

En aquesta guerra per sobreviure, els epífits, organismes que viuen fixats sobre d´altres, especialment algues o fanerògames, representen una bona estratègia de colonització de l´espai. El trottoir, l´alga incrustant Lithophyllum byssoides, és un molt bon exemple de tot plegat. En les bioconstruccions d´aquesta alga es crea un entramat de cavitats que són aprofitades per una munió d´organismes que les utilitzen.

Verduretes molt poc populars

Que les espècies més desconegudes tinguin nom popular és bastant estrany. De fet, les algues són, per a la gran majoria, aquells estranys vegetals que viuen submergits a les roques litorals i per això molt poques tenen el privilegi de tenir nom popular en la nostra llengua.

Malgrat que, com les plantes realitzen la fotosíntesis, lluny de tot plegat, les algues es consideren un regne apart. Formen el regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on comparteixen protagonisme amb organismes on la distinció entre animal i vegetal és més aviat subtil car algunes vegades barregen característiques.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L´enciam de mar, una sugerent alga comestible freqüent al nostre mar

Les algues, com tots els protoctists, són organismes tal•lòfits, és a dir, les seves cèl•lules no estan organitzades formant teixits especialitzats. Per això, malgrat la seva morfologia ens enganya moltes vegades, no tenen ni arrels, ni tija ni fulles veritables histològicament parlant.

Una de les coses curioses d’aquests éssers vius tant desconeguts és la seva senzillesa a l’hora de ser classificades en grups. Per fer això es fa servir el color del seu pigment fotosintètic, així, hi ha les algues blaves (malgrat que avui aquestes es troben molt més a prop dels bacteris), les algues verdes, les algues brunes i les algues vermelles.

Poques algues són popularment conegudes i per això moltes no tenen noms populars. Segurament, el fet que la nostra tradició cultural culinària no consideri les algues com a ingredients habituals dels nostres plats hi ha contribuït enormement. En el cas dels bolets, per exemple, en les regions micòfil.les hi ha una gran diversitat de noms entre les espècies comestibles o no, en canvi, en àrees micòfobes això no passa. Així doncs, el fet que les algues se les consideri que no tenen cap mena de interès gastronòmic ha contribuït al nostre desconeixement. Només cal mirar qualsevol receptari de cuina japonesa per exemple, un país “algofil”, i us podreu adonar de la riquesa d’aquesta llengua en aquest camp.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El pèl sauper, una bona herba per a les salpes

Nutricionalment parlant, les algues són ingredients amb un baixíssim contingut en greixos i molt riques en fibres, sals minerals, vitamines i antioxidants. Elements essencials en les dietes saludables, cosa que, a priori, les hauria de fer molt interessants des del punt de vista culinari.

Entre les algues mediterrànies també n’hi ha de comestibles. L´Enciam de mar (Ulva lactuca i Ulva rigida) són pel seu nom espècies ben suggerents. També Ulva compressa s’inclouria en aquest paquet. Una espècie molt propera a aquesta darrera és Enteromorpha intestinalis que els asiàtics anomenen “Aonori”. En el cas de Porphyra umbilicaris, aquesta es comercialitza en els mercats japonesos amb el nom de “Nori”que avui, amb la moda del Sushi, és molt popular arreu. En els nostres fons però s’hi troba Porphyra leucosticta. Altres algues comestibles serien la Peluqueta (Codium vermilara) o Dictyota dichotoma. De totes les algues mediterrànies Rissolella verruculosa és potser l’espècie més popular de totes a nivell culinari. És abundant, fàcil de recol•lectar i es consumeix crua en amanides.

rissoella_verruculosa

Rissolella verruculosa, pot-ser la més popular de les nostres algues comestibles

Les espècies mediterrànies properes al gènere Gelidium són també molt interessants pels agents gelificants que contenen i que són molt apreciats en l’industria agroalimentària.

Malgrat tot hi ha altres algues sense interès culinari però força abundants que també tenen nom popular en la nostra llengua: La boina o beca (Codium bursa), el pèl super (Cystoseira mediterranea), el cabell d´àngel (Arthrocladia villosa), el pèl (Halopteris scoparia) la sucreta (Lithophyllum incrustans), el trottoir (Littophyllum bysoides), la cua de paó (Padina pavonia) o la cama-roja (Caulerpa prolifera) en són alguns exemples. Uns riquesa biològica i cultural que caldria reivindicar per no acabar perdent.

Han tancat la platja

Una de les constants d’aquest estiu ha estat el fet de tancar platges per la presencia d’espècies naturals. Primer es va hissar la bandera vermella a les patges de El Masnou i Premià per l’albirament de tintoreres (Prionace glauca). Mes tard va ser la Cala Bona o Cala Sant Francesc de Blanes on es va prohibir el bany per haver-hi vist milanes (Myliobatis aquila). Si bé en el cas de les rajades, el fet del tancament va obeir a la possibilitat que es tractés d´escurçanes o pastinaques (Dasyatis pastinaca), espècies semblants a les milanes però amb un fibló tòxic a la cua. Altres anys havien succeït fets semblants per la presencia de meduses a les platges.

Bandera_vermella

La Cala Bona amb bandera vermella per la presencia de milanes

Analitzant les estadístiques recents respecte als atacs d’aquestes espècies als banyistes, no hi ha cap dada significativa que justifiqui el tancament de cap platja. Fa més de 25 anys que a les platges espanyoles no hi ha documentat cap atac als banyistes per cap espècie de tauró ni de rajada. I a més, les tintoreres, malgrat que fa uns anys eren una espècie comuna a les nostres aigües, avui malauradament, formen part de la llista vermella de la UICN d’espècies amenaçades.

milanes

Una de els milanes que va ser vista a Cala Bona. Foto: Pablo Pérez Fernández

Hem arribat a un punt, on som capaços de prohibir el bany per la presencia de “peixos” en el mar. Al ritme que estem anant, no es d’estranyar que qualsevol dia es pugui hissar la bandera vermella per haver detectat garotes en les roques. Potser voldríem unes platges inerts, talment com piscines estèrils, sense gens de vida natural que pugui interferir en l’activitat dels banyistes? Ja hem convertit la superfície de les platges en deserts de sorra només ocupats per pàrquings, xiringuitos i serveis. Ara el que es deu voler es convertir la part líquida en un desert d’aigua.

Més que la prohibició del bany, el que de veritat ens hauria d’amoïnar és la raó de que espècies de mar obert com aquestes s’apropin tant a la línia de costa. I és que alguna cosa deu anar malament en la xarxa tròfica perquè succeeixin fets com els esmentats. Si les tintoreres o les milanes s’han apropat tant a la costa, deu ser per anar a caçar verats o calamars que formen part de la seva dieta. La sobrepesca fa que les espècies intermèdies de les xarxes alimentàries hagin vist disminuir molt els seus efectius i això fa que les espècies que es troben al cap de munt hagin d’apropar-se a les aigües litorals a la recerca d’aliment. Una cosa molt semblant succeeix amb la proliferació de meduses, veritables devoradores de copèpodes que troben al seu abast per la desaparició de les espècies de peix que també en consumeixen.

platges

Platges amb bandera vermella per la presencia de tintoreres

Recentment, a Llavaneres, ha estat la presencia d’unes microalgues que alliberen toxines volàtils el que ha provocat problemes d’hipersensibilitat a les persones que viuen arran de costa. Aquest fenomen va anar acompanyat per la desaparició en aquella zona de les garoines i dels musclos que ja no han tornat més.

Tots aquests casos tenen com a denominador comú que alguna cosa no funciona bé i que l’equilibri ecològic s’està alterant. Mes que prohibir el bany, el que caldria es prendre nota d’aquests fenòmens i intentar posar-hi remei, però, es clar, és molt més fàcil hissar una bandera que no pas buscar solucions, que sempre són complexes i no al gust de tothom.

La frontera “Terramar”

La interfase aire-aigua és un dels hàbitats més extrems pels organismes vius. En una franja vertical d’uns pocs centímetres es succeeixen una sèrie de fluctuacions ambientals que només són capaces de suportar un petit grup d’espècies.

Aquí, l’ambient terrestre es converteix de manera sobtada en marí i en aquesta frontera hi ha una barreja de característiques dels dos medis. Alguns éssers vius, que són més terrestres, han d’aguantar les elevades concentracions de sal ambiental típica dels hàbitats marins. Altres, que són més marins, han de suportar períodes més o menys llargs a l’exposició a l’aire.

zonació1

Els canvis ambientals varien de forma paral.lela i tenen com a conseqüència la formació d’una sèrie de franges o horitzons caracteritzats per la presencia i l’abundància d’uns organismes concrets que van substituint- se al llarg de la vertical.

Aquesta variació ambiental és uniforme al llarg de l’horitzontal i té com a conseqüència la formació d’una sèrie de bandes o cinturons caracteritzats per la presència d’uns éssers vius majoritaris que es van substituint a mesura que les condicions canvien. Aquest establiment d’organismes en bandes paral•leles se l’anomena zonació litoral i es ben visible en aquesta interfase. Cadascuna d’aquestes franges rep el nom d’horitzó.

supra-pagaia

Estatge supralitoral limita amb les comunitats terrestres i és poblat per organismes que necessiten una emersió gairebé contínua. Únicament és mullat pels esquitxos de les onades. (Il•lustració: Jordi Corbera)

Quan s’estudia aquesta estreta franja sobre les roques litorals, es distingeixen bàsicament dos microambients. El superior és una àrea permanentment emergida i correspon a la zona d’esquitxada o supralitoral. En aquest estatge la component terrestre encara es molt forta. En el supralitoral s’observen dos horitzons clarament separats. El primer, dominat pel liquen negre (Verrucaria symbalana) i el segon per la gla de mar de rompent (Chthamalus stellatus). Per sobre del supralitoral, l’hàbitat és completament aeri i és dominat per plantes rupícoles que resisteixen les elevades concentracions salines i la forta aridesa ambiental. En ell s’hi localitzen espècies halòfiles com el fonoll marí (Crithmum maritimum) o la pastanaga marina (Daucus gingidium).

pagaia

L’estatge mediolitoral és poblat per organismes que requereixen o toleren l’emersió però que no poden sobreviure en una immersió permanent. És mullat regularment pel vaivé de les onades. (Il•lustració: Jordi Corbera)

Per sota de l’estatge supralitoral es descriu un ambient molt més marí anomenat mediolitoral. Aquí hi predominen algunes espècies d’algues que estan adaptades a les fluctuacions del nivell de l’aigua. El mediolitoral es veu emergit i submergit permanentment pel ritme de les onades. Quan les condicions físico-químiques són bones hi podem observar l’horitzó de Rissoella verruculosa, una alga que és comestible i el “trottoir”, una bioconstrucció molt interessant formada per Lithophyllum byssoides que forma una cornisa plena d’un entramat de cavitats on s’allotja una gran biodiversitat. Quan les condicions empitjoren, apareixen algues filamentoses típiques de llocs alterats com Bangia atropurpurea,   Enteromorpha compressa i Ulva linerais que substitueixen a les espècies anteriors.

rissoella_verruculosa

Rissoella verruculosa és una alga vermella típica de l´estatge mediolitoral que forma un horitzó fàcilment identificable.

Per sota del mediolitoral es descriu l’infralitoral, ja permanentment submergit, però això és una altre històriademar.