La Costa de l´Alt Maresme

L´Alt Maresme és un ens sense valor administratiu que te una façana marítima que va des d´Arenys de Mar fins a la punta de la Tordera. Una vintena de quilòmetres de costa presidits en tot moment per la silueta immutable del Montnegre. Malgrat que pertanyi a la comarca del Maresme, aquest tros de territori té uns elements que la fan molt més unida als municipis de la Selva marítima.

Un dels elements més destacats de tot aquest recorregut és la presència d´antics búnquers de defensa que romanen immutables al pas del temps i que ens evoquen a un passat que no s´ha de tornar a repetir.

L´itinerari comença a Arenys de Mar, a la platja de la Picordia o primera platja, el sorral a ponent del majestuós port d´Arenys i acaba a la mateixa badia de Blanes. Al llarg d´aquesta navegació resseguirem les poblacions d´Arenys de mar, Canet, Sant Pol, Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat i Blanes.

La costa de l´Alt Maresme és rectilínea i sense gaires refugis en cas de temporal

Entre Arenys de Mar i la punta del Capaspre a Calella, la costa és converteix en un llarg sorral continu que va disminuint la seva superfície a mesura que ens allunyem de l’escullera del port d´Arenys. La continuïtat de les platges només es trenca per la presencia d´alguns espigons entossudits a retenir els sediments i protegir aquells racons i d´alguns afloraments rocosos que intueixen la proximitat a la Costa Brava: les roques Blanques, les roques de la Murtra i finalment la Roca Grossa totes elles coronades per entossudits corbs marins que volen mostrar-se com uns maresmencs més. El petit tram entre la platja de la Roca Grossa i l´inici de la platja de Calella de diversos centenars de metres, és ple d´afloraments rocosos i petites platges presidides pel far de Calella.

Si el port d´Arenys es l´obstacle artificial que reté sediments a la seva banda de llevant, la punta del Capaspre és l´accident geogràfic que també ho fa i crea el gran sorral de Calella, Pineda i Santa Susanna. I, és clar, amb l´inici de la platja de Calella comencen a proliferar els establiments turístics que formen un entramat continu entre els nuclis urbans i els terrenys agrícoles que han sobreviscut.

A llarg de tot els recorregut ens segueix la silueta del Montnegre

A Malgrat de Mar hi conviuen en una harmonia imperfecte hotels, càmpings, polígons industrials i el nucli de la població. Al bell mig de la petita badia que forma Malgrat amb el Pla del Grau hi ha La Pilona, l´únic element que ens evoca un passat on l´activitat econòmica dels malgratencs era molt diferent a l´actual. Abans, punt d´amarrament de nombroses naus amb un tràfec frenètic de materials i avui, convertida en refugi de gavines, gavians, xatracs i corbs marins i en espai de solitud.

Abans d´assolir la punta de la Tordera ens apareix el Pla de Grau, la gran plana deltaica de la Tordera que havia estat el rebost d´aquest racó de territori i que ara, cada vegada més, es veu ofegada en nom d´un mal entès progrés. Aquest és un espai on s´hi barregen els camps i conreus, els erms, els arbrats dispersos, la zona industrial i els càmpings. Aquesta és la més gran extensió agrícola de la comarca.

A l´extrem, la desembocadura de la Tordera amb la barra d´arena que evita el seu ràpid desguàs a mar s’hi crea una llacuna litoral molt interessant des del punt de vista biològic. Avui encara, ens entossudim a obrir aquest barra per a permetre el pas d´aigua. És que no hem entès res.

Finalment, la platja de S´Abanell, el barri dels pins i la badia de Blanes amb Sa Palomera al mig talment com una mona de pasqua.

Anuncis

Corbs marins nidificants

D´uns anys ençà s´està detectant un increment de la presència del corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis ) a certs punts de la Costa Catalana. Aquest ocell és molt més abundant durant els mesos d´estiu i en aquesta època, la seva població es distribueix per tot el litoral català amb una densitat desigual i té en l´Alt Maresme una de les àrees on és més abundant. Les roques Blanques de Canet, les roques de la Murtra a Sant Pol, la roca Grossa de Calella, la Pilona a Malgrat i la punta de Santa Anna a Blanes són els llocs on és més habitual.

Els corbs marins arriben a casa nostra cap als volts del més d´abril per caçar i per engreixar-se i així, poder estar en un estat òptim per quan arribi l´època de cria. Les poblacions estivals venen a la costa catalana, més productiva que el mar balear i que actua com a refugi de quantitats significatives d´aquesta au. La màxima concentració d´exemplars estivals es dona al darreres hores del dia quan els ocells busquen aixopluc en els dormidors de les roques litorals.

Niu de Corb Marí a la Costa Brava. Foto: Marc Adroher

Malgrat aquesta abundància estival, la presencia d´exemplars nidificants era fins fa ben poc una raresa. Els corbs marins emplomallats crien durant l´hivern i a la nostra àrea geogràfica ho fan majoritàriament a les Balears, i sobretot a Menorca.

A Catalunya es va descriure la seva nidificació l´any 1961 quan es van trobar dos nius a les Illes Medes. A partir d´aquesta data s´han anat fent observacions de pocs exemplars nidificants en diverses àrees de la Costa Brava: Nord i Sud del Cap de Creus, les illes Medes i el Montgrí, la costa entre Begur i Palamós i la costa entre Palamós i Blanes. En aquest sentit, la costa catalana juga un paper cada vegada més rellevant com a àrea de nidificació i fa que prengui importància internacional. Avui el nombre de parelles que cria a la costa catalana està al voltant de les 40.

La població ibèrica de corb marí emplomallat oscil.la al voltant de les 2000 parelles i el gruix més important d’aquestes es troba a les Illes Balears, la seva principal àrea de cria. Entre les raons per a explicar l´augment d´aus nidificants a la Costa Brava hi ha sobretot l´augment de la població a les Balears que, per una banda fa que el nombre d´exemplars estivals sigui més elevat i també que, alguns d´aquests individus estivals o fins hi tot exemplars de les illes Balears hagin pogut incrementar la població de parelles de cria a la costa Catalana. Aquest augment de la població Balear té també un impacte important en la població del Maresme. La Costa del Maresme és el lloc més proper en línia recta a Menorca.

Amb el caiac es pot accedir arreu i es un medi ideal per a fer aquest tipus d´observacions

Aquest hivern, navegant amb el caiac de mar hem pogut observar en diverses ocasions ilocalitzacions parelles de corb marí criant. Afortunadament l´hivern és una època tranquil·la i aquests ocells troben en les coves i espadats de la costa la tranquil·litat necessària per niar. Evidentment, l´observació dels nius l´hem feta des de lluny per no molestar a les aus i evitar que l´abandonin. Hi ha trams de costa on els nius són més abundants que altres. Fins hi tot, en una de les sortides vam coincidir amb ornitòlegs que també des del caiac estaven fent els censos de nius. I, és que el caiac és un medi de transport excel·lent per aquestes tasques ja que permet accedir a tots els racons de manera respectuosa amb l´entorn. (per raons obvies no s’ha especificat la localització dels nius observats aquest hivern).

Temps de sonso

A Arenys de Mar i a d´altres pobles mariners tenim una gran sort que comença a inicis de març i que continua fins ben entrada la tardor. Aquesta és època de sonso (Gymnammodytes cicerellus) una espècie que es captura en unes zones molt concretes del nostre litoral, bàsicament a la costa del Maresme.

La pesca del sonso està regulada per un pla de cogestió que en assegura una explotació racional del recurs. Cada matí, les embarcacions autoritzades pel comitè de cogestió calen les sonseres gairebé arran de costa. En aquesta època és habitual poder observar les petites barques feinejant gairebé a pet d´ona des del tren estant. A l´estiu, algun banyista desinformat en qüestiona la seva feina.

El sonso és un petit peix quye es captura sobretot a la costa del Maresme

La distribució del sonso a la costa catalana es deu sobretot a la granulometria del tipus de fons sorrencs on viu. Els fons que hi ha al Maresme amb grans de mida mitjana són els preferits perquè aquest petit peix s´hi pugui ensorrar a fer el seu cau. A Catalunya hi ha una vintena d´emarcacions que tenen la llicencia per “anar al sonso”, on la practica totalitat de captures es produeix a la comarca del Maresme i més concretament de la flota de sonsaires que hi ha al port d´Arenys de Mar. Malgrat això, una petita part de les captures es dona als ports de Blanes, de Sant Feliu de Guíxols, de l´Estartit o de Palamós.

El sonso viu formant moles que s´ensorren en el substrat. S´alimenten bàsicament de zooplàncton i és per això que després de la barreja de masses d´aigua de finals d´hivern comença a proliferar i és quan comença la temporada.

En temps de sonso és habitual trobar aquesta espècie als taulells de les peixateries maresmenques. Acabat de pescar i de subhastar arriba cada tarda puntual als punts de venta al detall. El primer sonso de la temporada és el millor. D´un gust exquisit i de la millor mida. A mesura que avança l´estiu va augmentant la seva talla i ja no és tant apreciat. Per això, els restauradors aprofiten l´arribada d´aquest sonso primerenc per a abastir els seus congeladors i poder-lo oferir al llarg de tota la temporada.

Fregits són una delicia

Molt valorat després de tants mesos d’absència d´aquest espècie. Sempre el primer sonso és el millor. A més aquest primer sonso és el de millor mida. Aquestes primeres captures auguren una molt bona temporada que si s´allarga encara serà millor.

Les quotes que pot agafar cada embarcació cada dia, depenen de les directrius del Pla de Cogestió que les autoritza seguint criteris de sostenibilitat. Es per això que, en moltes ocasions, després d´un parell d´hores de feineig, les barques tornen a port amb la quota plena i a més amb uns guanys molt superiors que abans quan treballaven sense cap límit de captures i sovint rebentaven els preus de mercat.

La contrapartida de tot plegat la paeixen soferts consumidors. Avui, el sonso s´ha convertit en una espècie gairebé de luxe. Fins hi tot algunes vegades el preu de venda al detall ha superat al de la gamba. Aquets primers dies s´està venent a les peixateries al voltant dels trenta euros. Malgrat tot, amb cent-cinquanta grams n´hi ha prou per a per a una bona ració. És el preu de la sostenibilitat i el compradors n´estem orgullosos que s´hagi arribat a aquest punt on tots els implicats en surtim afavorits i asseguren el manteniment d´aquesta a activitat artesanal.

Dilluns sense peix

Des de ja fa sis anys els dilluns és el dia en que publico una nova històriademar i ja en són gairebé tres-centes! Els dilluns és també el dia que les peixateries solen estar tancades per descans setmanal i per tant, a casa, en els sopars d´aquell dia mai tenim peix.

Trobo que sopar peix cada dia és un hàbit saludable i de molt fàcil digestió. El peix fregit, a la planxa, al forn o arrebossat no ha de faltar a la taula dels sopars. Els que vivim en un poble “de mar” sabem perfectament que el peix acabat de pescar aquella mateixa tarda i que arriba puntualment a les peixateries és una menja insubstituïble i a més molt econòmica. No cal gastar-nos gaires diners, posem pel cas, amb llenguado, rap o gambes, espècies que normalment són cares sinó que, amb un grapat de maire, de bròtola, de seitons o de verat acabat de sortir de la llotja. Peix de proximitat, agafat de forma artesanal i arribat als taulells amb una qualitat exquisida.

Cada tarda es repeteix el mateix ritual, a les set del vespre anar fins a la peixateria per a comprar el grapadet de peix de proximitat que cuinarem unes hores més tard sense gaires complicacions.

Les peixateries tradicionals solen estar tancades els dilluns

Els dilluns però, les peixateries estan tancades. Només és possible comprar peix en els establiments que hi ha dins dels grans hipermercats i on normalment el producte ve del mercat central. Peix d´arreu del món, capturat en la majoria de cassos amb sistemes de pesca industrial o bé provinents de l´aqüicultura, conservat fresc però no recent pescat com succeeix amb el “peix de platja” de la majoria de peixateries tradicionals.

Pels pescadors però, el dilluns és un dia de feina com qualsevol altre i puntualment arriben amb les barques a la llotja per a descarregar les caixes de peix i portar-les a la subhasta on, els compradors, les adquiriran i les portaran als seus establiments per a posar-les a la venda el dimarts al matí.

Evidentment és del tot lícit que els establiments puguin tenir un dia festiu per a compensar el dia de treball en dissabte, un dels més forts per a les vendes en la majoria de peixateries. A més, suposo que les vendes en dilluns serien mes baixes ja que després del cap de setmana amb àpats més exagerats que entre setmana, el dilluns és el dia de abstinencia pels excesos de dissabte i el diumenge.

Així, els dilluns a més de ser el dia en que altres comerços també tanquen, s´han convertit en el dia sense peix, si més no, a les peixateries tradicionals. Això sí, els dilluns teniu l´oportunitat de llegir una nova històriademar.

Marinades i terrals

El vent és el moviment de les masses d´aire que es produeix quan apareix un gradient de temperatures o de pressió entre dos punts. Segons això, podem parlar de vents de front, deguts a l’ entrada d´un front i associats a canvis sobtats en la pressió atmosfèrica i de vents tèrmics ,que es formen quan en una àrea, normalment litoral, hi ha una diferencia de temperatura entre una regió i una altre. En general els vents tèrmics, si més no casa nostra, solen ser suaus o moderats i per això en molts indrets se’ls coneix amb el nom de “brises”.

Un dels vents tèrmics més coneguts és el monsó, que durant la seva temporada pot produir estralls allà on es forma, sobretot al sud d´Àsia i a l´Oceà Índic. Com amb tots els vents tèrmics, el monsó s´origina pel fet que la terra s´escalfa i es refreda més ràpid que l´aigua del mar. Durant els mesos càlids, el continent té una temperatura molt més elevada que l´oceà i s´origina un vent que va des del mar fins a terra. Quan aquesta massa d´aire és obligada a ascendir per l´efecte de la orografia, com ara a l´Himàlaia, es refreda, es condensa i produeixen precipitacions catastròfiques. Podríem dir que el monsó és un tipus de brisa a gran escala.

Esquema del funcionament del règim de marinades (dalt) i de terrals (baix)

Els vents tèrmics es formen sobretot a les zones litorals perquè l´aigua i la terra s´escalfen de manera diferent. A l´estiu, durant les hores de Sol la superfície terrestre té una temperatura bastant superior que la superfície del mar. Durant la nit però, la terra es refreda molt ràpidament i la situació s´inverteix ja que a l´aigua del mar li costa molt més refredar-se. Aquest ritme diari produeix que durant les hores de dia, el vent bufi de mar cap a terra, la marinada. Quan el Sol baixa i la terra es refreda apareix el terral, vent de terra cap a mar.

Les brises es produeixen durant tot l´any però són molt més fortes durant la primavera i l´estiu. Les marinades o brises diürnes es formen durant tot el dia. La màxima intensitat però es produeix a partir del migdia i fins a mitja tarda que és quan el Sol escalfa més i, és quan hi ha el màxim desequilibri tèrmic entre la terra i el mar.

L´orientació de la costa catalana en direcció NE-SW fa que a casa nostra les marinades bufin de manera perpendicular a la línia litoral, és a dir, des del SW. Això significa que normalment les marinades van associades al vent de garbí i d´aquí la dita: “El garbí, a les set a dormir”.

Les marinades actuen també com a una amortidor tèrmic. En general a les zones costaneres, la temperatura es més agradable que no pas a l´interior. La marinada és també un vent carregat d´humitat que fa la vida més agradable a la costa i crea un microclima a la serralada prelitoral que permet el desenvolupament d´espècies singulars a pocs quilòmetres de la costa. Per un altre costat, aquesta presencia diària d´aire carregat d´humitat és una defensa força efectiva envers els incendis forestals.

Un fenomen molt semblant són els terrals o brises nocturnes. En aquest cas el vent va en direcció contraria a la marinada. El terral es sol formar en acabar el dia i durant la nit. En aquest cas, la terra es refreda molt ràpidament mentre que la temperatura de l´aigua del mar es manté i és més alta que la de la terra.

Boscos d´algues

Sovint, quan pensem en les algues, ho fem com a organismes de segona i que el seu paper en els sistemes naturals és secundari. La gran majoria d´algues del nostre litoral són els veritables desconeguts. Fins i tot, quan ens fixem en elles creiem que són vegetals.

Un dels gèneres d´alga més interessant de la nostra costa són les Cystoseires. Algues brunes d´aspecte arborescent de fins a 40 cm d´alçada que forma petites bosquines que són, de la mateixa forma que els seus homònims terrestres, grans refugis de biodiversitat i que serveixen com a refugi per a nombroses espècies de peix i petits invertebrats.

A la mediterrània existeixen un gran nombre d´espècies d´aquest gènere i totes són bastant difícils de diferenciar entre elles. A més, el seu gran polimorfisme complica encara més les coses als experts.

Cystoseira mediterranea és l´espècie més comuna a la nostra costa

Cystòseira és una de les poques algues que es troben al litoral català que té nom comú. Se les anomena “pèl sauper” fent referencia  que són l´aliment, entre d´altres, d´aquest peix.

La seva baixa capacitat de dispersió fa que existeixin poblacions aïllades entre si. Aquest fet que afavoreix l´evolució de l´ espècie, és un handicap per a la seva dispersió. Totes les espècies de Cystoseira són típiques d´aigües netes i amb molt poques alteracions.

Cystoseira viu sobre fons rocosos ben il•luminats de la part superior de l´infralitoral. Les diferents espècies d´aquest gènere tenen preferències pel que fa a l´hidrodinamisme. N´hi ha algunes que prefereix llocs molt batuts i d´altres que busquen racons molt calms.

Els hàbitats que forma aquesta espècie representen comunitats altament madures. Si féssim un analogisme amb els hàbitats terrestres, Cystoseira equivaldria al que són els alzinars mediterrànies o a les rouredes, comunitats climàciques, punt i final de la successió ecològica.

Conèixer els hàbitats marins equival a respectar-los

La regressió que ha patit aquesta espècie està relacionada amb la contaminació i l´alterarció de l´habitat i per l´elevada pressió que pateix dels seus depredaores: Saupa (Sarpa salpa) i la garota de mar (Paracentrotus lividus).

Al litoral català les espècies més abundants són Cystoseira mediterranea i Cystoseira compressa. Comunes a gairebé tota la Costa Brava i també als trams rocosos de la Costa Daurada. És molt escassa a la costa central. En aquest cas, es creu que la contaminació de l´aigua abans de les polítiques de sanejament va ser la causa de la seva desaparició. Ara, amb els EDARS funcionat a ple rendiment, les condicions de l´aigua són òptimes per a l´establiment però el fet d´haver desaparegut i la seva baixa capacitat de dispersió fa que sigui molt difícil els seu retorn a la Costa de l´Alt Maresme i del Garraf. S´està estudiant la possibilitat d´afavorir de manera artificial la seva dispersió per a quÈ tornés a ser una espècie freqüent en aquesta zona.

Cystoseira caespitosa es troba en indrets molt ben il•luminats sotmesos a un onatge molt baix. I en basses litorals. Es troba distribuïda des del Tossa de Mar fins al Cap de Creus formant petits claps.

Cystoseira crinita es creia que havia desaparegut del litoral català. Es va tornar a redescobrir en la realització del catàleg dels habitats litorals a alguns punts de a Costa Brava: Badia del Port de la Selva, Cala Montjoi, Cala Estreta i Cala Bona. Aquesta espècie prefereix racons amb onatge més moderat i racons calms. Cystoseira foeniculacea i Cystoseira barbeta, abans existents a Port Lligat i a Roses ja han desaparegut de la nostra costa. Existeixen projectes per a afavorir la dispersió d´aquestes espècies tant vulnerables. Aquests projectes haurien també d´incloure l´afavoriment del creixement Cystoseira mediterrània en indrets on ja ha desaparegut. Això, és però, és una altra històriademar.

Adéu a la pesca artesanal

Assistim perplexos a un dels fets més tristos de la història de la relació entre l´home i el nostre mar: la desaparició de la pesca artesanal. Una conjunció de causes són les responsables d´aquest penós moment que estem vivint. Nissagues de pescadors estroncades, antics pescadors reconvertits en restauradors, en treballadors nàutics, en patrons de iots d´esbarjo,…

La pesca artesanal és aquella que es realitza amb petites embarcacions, de menys de deu metres d´eslora. La tripulació és molt reduïda sovint una o dues persones que feinegen a prop de la costa amb diversos arts i ormeigs molt selectius i força respectuosos amb el medi que poden variar segons l´època de l´any i l’objectiu de la pesquera. L´esforç pesquer invertit en aquest tipus de pesca sol ser bastant baix en comparació amb la pesca semi-industrial i industrial.

Al port d´Arenys la perdua d´embarcacions artesanals ha estat considerable.

A nivell personal posaria dins de l´etiqueta de pesca artesanal, allò que l´administració anomena “arts menors” i el palangre de fons. En aquest grup no s´inclouria ni l´arrossegament ni l´encerclament que es podrien considerar activitats pesqueres semi-industrials. És a dir: palangres, tresmalls, soltes, boniteres, nanses, sonseres, poteres, cadups,… serien modalitats de pesca incloses en la pesca artesanal.

En els darrers deu anys, la flota d´artesanals a Catalunya s´ha reduït gairebé un 50%. A l´any 2007 a Catalunya hi havia 756 embarcacions que es podien considerar artesanals mentre que, el 2017 només n´hi ha 398. S´han desballestat o abandonat 358 barques artesanals en aquests deu anys.

Evolució del nombre d´embarcacions artesanals en els darrers 15 anys. Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la DARPA.

Aquesta pèrdua, a més de la desaparició de llocs de treball, té d´altres derivades com per exemple la pèrdua de consciència pel “peix de temporada” o bé la progressiva pèrdua de diversitat d’espècies a les llotges i als taulells de les peixateries i en conseqüència, la uniformització en els hàbits de consum de peix. En el mateix sentit, es podria relacionar la desaparició d´aquest tipus de pesca amb la pèrdua de la capacitat de competència de les llotges de peix que poden acabar convertint-se en entitats residuals i amb poc interès pels majoristes que ja troben allò que cal en els mercats centrals de peix .

Dismninució de la flota d´artesanals. Font Elaboració pròpia a partid ede dades del DARPA

En un altre sentit, la pèrdua de pescadors artesanals amenaça de produir una greu pèrdua en el patrimoni mariner de casa nostra. Fins fa ben pocs anys la transmissió de l´ofici passava de pares a fills. Avui, aquestes darreres generacions de pescadors artesanals trobaran estroncada aquesta transmissió. La pesca artesanal és molt més que un conjunt d´arts i ormeigs. És una manera assenyada d´entendre la pesca amb una relació respectuosa amb el medi natural.

Aquesta crisi del sector pesquer no afecta només a la pesca artesanal, tanmateix la flota d´arrossegament i la d’encerclament també han vist reduïts els seus efectius. En aquest casos però, els desballestament no ha representat una disminució rellevant en la potencia total de les barques i en conseqüència l´esforç pesquer i la pressió sobre el medi continua sent semblant.

Però, com s´ha pogut arribar a aquesta situació? Les raons són molt variades i els seus efectes són sumatius. La sobrepesca, especialment per part dels arts semi industrials com ara l´arrossegament, la contaminació marina, el canvi climàtic i la pèrdua de la fertilitat de les aigües i en conseqüència la disminució de la producció primària són les quatre grans causes d´aquest desgavell.

Gent de la Ràpita (I): els orígens

Amb aquesta entrada s´enceta una col.lecció de relats curts sobre la història recent de la pesca a la vila d´Arenys de Mar.

Un dels episodis més interessants de la història contemporània de la pesca està relacionat amb els moviments migratoris de pescadors des de les viles marineres de la costa sud, especialment de L´Ametlla i Sant Carles de la Ràpita, fins a ports de la costa central i nord del país.

Aquests dos municipis han tingut una intensa tradició pesquera produïda sobretot per la fertilitat de les seves aigües a causa de la proximitat de la desembocadura de l´Ebre. Malgrat les abundants captures, la vida dels pescadors de l´Ametlla i de Sant Carles era complicada. La relativa llunyania als grans mercats de peix fresc de l´època, les males comunicacions i la precarietat dels sistemes de conservació del peix n´eren les raons principals.

En aquells temps, la majoria dels quillats d´Arrossegament eren de families de la Ràpita

Per aquestes causes, no és gens d´estranyar que hi hagi hagut moviments migratoris entre aquests dos municipis i d´altres indrets on la vida dels pescadors podia ser una mica més estable. Però, perquè es trien aquests municipis receptors? La resposta a aquesta qüestió s´explica bàsicament per quatre raons: En primer lloc, a inicis del S. XX cap d´aquets municipis receptors presentava una comunitat pesquera prou consolidada. En segon lloc, la presencia d´un port refugi donava seguretat i comoditat als pescadors nouvinguts. La relativa proximitat als grans mercats de peix fresc n´era una altre raó i per finalitzar, les possibilitats de prosperar econòmicament, tant de pescadors com els seus familiars era més elevada que en els seus punts d´origen.

És a partir de les dues primeres dècades del segle XX quan es comencen a produir aquests moviments especialment entre l’Ametlla i Palamós i entre Sant Carles i la Barceloneta, el barri de pescadors de Barcelona. En aquells moments, no es pot parlar encara d´un assentament fix a la Barceloneta, sinó que els pescadors hi passaven temporades. Quan a partir de l´exposició universal del 1929 apareixen els primers motors, les famílies de rapitencs decideixen instal•lar-se definitivament a la Barceloneta.

En el cas d´Arenys de Mar, l´arribada de pescadors, en aquest cas de Sant Carles de la Ràpita, es produeix a partir dels anys 50 a través de la comunitat de rapitencs que s´havia establert a la Barceloneta. El detonant d´aquest fenomen és la finalització de les obres del port que es va iniciar quaranta anys abans arran de les tràgiques conseqüències del temporal de 1911.

Als anys 50 Arenys de Mar era una vila que vivia completament d´esquena al mar, els arenyencs d´aquell temps veien amb molts mals ulls l´ofici de pescador. La vila no havia tingut mai una tradició de pesca forta i lluny quedaven els dies en que Arenys presentava una intensa activitat nàutica i marinera.

Amb un port a punt d´estrenar, sense una tradició pesquera important i amb unes bones comunicacions cap a Barcelona, no és gens d´estranyar l´efecte crida que ha produït aquest municipi cap als pescadors d´arreu, i entre ells, evidentment la gent de Sant Carles.

La Veloz, un dels quillats de la familia Zaragoza i dels primers que va feienjar des del port d´Arenys

Dues famílies formen les primeres nissagues de rapitencs que s’instal•len a Arenys de Mar; els Zaragoza i els Comí “Els Pistols”. En aquell temps apareix també un personatge, Vicenç López “En tramuntana”, padrí de l´avi Comí que actua com intermediari i portava pescadors de Sant Carles cap a la vila. Una sèrie de quillats gairebé mitics en la història recent de la pesca a Arenys de Mar eren propietat d´aquetes dues famílies: La Veloz o la Puntaire dels Zaragoza i la Pastora del Monte, l´Alba Rosa o el Pistol dels Comí.

L’empremta d´aquest procés ha estat considerable. Actualment més d´un miler d´arenyencs són d´origen rapitenc o tenen vincles familiars amb aquesta localitat. Amb l´arribada d´aquest pescadors es construeix el barri de Sant Elm i, fins hi tot a nivell lingüístic i etimològic hi ha hagut la incorporació d´alguns mots típics de la població del Montsià. Això però són altres històriesdemar.

L´enterrament de la sardina

enterrament de la sardina és l´acte que clou el carnaval i dona pas a la quaresma i té lloc el dimecres de cendra. Aquest dia acaba el temps de disbauxa del carnaval per donar lloc a l´abstinència i a la penitència de la quaresma. Els orígens d´aquesta festivitat són un xic confosos. A molts pobles i ciutats es celebrava la finalització del carnaval amb un berenar que simbolitzava la fi de la gresca i de l’abstinència carnal.

Actualment estem assistint a un enterrament de la sardina molt més real. De la mateixa manera que amb el carnaval, en aquest cas la disbauxa al llarg de tots els anys d´opulència ha portart a la penitència el sector pesquer. Les captures de sardina i de seitó no deixen de disminuir any rere any i la flota de teranyina de la nostra costa ho està passant magre.

Una de les darreres esperances d´aquest sector està centrat en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix els afloraments més importants que fertilitzen les capes superficials d´aigua, augmenten la productivitat del mar i en conseqüència els nivells intermedis de la xarxa tròfica, on es troba la sardina. En condicions normals, aquesta successió de fets porta a la renovació d´aquet recurs.

La relativa sort de tot plegat és que la recuperació de les poblacions de petits pelàgics pot ser més o menys ràpida sempre i quan l’única raó en la disminució d´aquestes espècies sigui la sobreexplotació que estan patint. En aquest cas, amb una política de vedes estricta es podria retornar fàcilment el recurs als nivells òptims. Malauradament les dades que es tenen fins ara fan pensar que a més de la sobreexplotació hi hauria d´altres causes sobre els quals no es possible incidir i que estan relacionades sobretot amb el canvi climàtic.

Des de l´any 2008, les captures de sardina a la nostra costa han disminuït un 86 %, cocretament al litoral tarragoní. A més, els exemplars capturats són cada vegada més petits. La sardina no arriba a la maduresa sexual fins que assoleix 13 cm de longitud, mentre que la talla mínima legal és de 11 cm, en aquest cas, la legislació vigent no ajuda gens a la recuperació del sector.

A les nostres aigües, les sardines “de bona mida” gairebé han desaparegut, les poblacions actuals les formen bàsicament exemplars immadurs que són l´objectiu de les captures de la flota d´encerclament.

L´augment de la temperatura de l´aigua derivat de l´escalfament global fa avançar l’època de reproducció de l´espècie i disminueix les seves postes.

La única solució a aquest desastre, si no volem assistir a un veritable enterrament de la sardina, passaria per establir vedes estrictes i desenvolupar plans de cogestió que impliquin a pescadors, a la comunitat científica i a les entitats conservacionistes.

La tradició catalana representa a la quaresma com una vella amb set cames que simbolitzen les set setmanes que dura aquest període. La vella quaresma es representa a més amb una penca de bacallà a la mà. La quaresma es també temps de bacallà, això però és una altre històriademar.

Tots són pops

Els pops són cefalòpodes de vuit braços de la mateixa mida amb ventoses en tota la seva extensió. Presenten una boca (ràdula) molt potent en forma de “bec de lloro”. No tenen cap resta d´esquelet intern. Se’ls considera animals força intel·ligents, el seu sistema nerviós és bastant complex. Quan se senten amenaçats poden expulsar un núvol de tinta que els ajuda a escapar del seu depredador. Són animals bastant territorials. Tenen els sexes separats i la femella té cura dels ous. En general són espècies carnívores que s´alimenten d´altres mol·luscs, crustacis i petits peixos.

El Pop Roquer és el més apreciat de tots. Es pesca artesanalment i també de manera semi industrial

A nivell gastronòmic són força apreciats malgrat que tenen la carn bastant dura i per això, s´han de colpejar o bé congelar per a fer-los comestibles. Inclouen diverses espècies malgrat que a Catalunya se’n pesquen i se’n comercialitzen bàsicament quatre de diferents: pop roquer (Octopus vulgaris), pop blanc (Eledone cirrosa), pop mesquer (Eledone moschata) i polpa (Octopus macropus).

Pop roquer: De cos robust amb petites berrugues especialment a la part superior del cap. El cos és de tonalitats sorrenques o vermelloses que es mimetitza amb l´entorn. Els seus tentacles tenen dues fileres de ventoses. És una espècie solitària molt territorial que viu sobre fons rocosos de profunditat variable, aprofita les escletxes i els forats com a cau per a protegir-se dels depredadors. Caçador molt actiu, mossega a les presses i els injecta un verí que els paralitza. Es reprodueixen de març a setembre molt a prop de la costa. Es pesquen de manera artesanal amb nanses i amb cadups, malgrat que també s’agafen amb arts d´arrossegament. A la costa central catalana les poblacions de pop roquer han pràcticament desaparegut a conseqüència de la pressió pesquera.

La forta demanada i els seu elevat consum fa que bona part del pop que es consumeix al nostre país provingui de caladors internacionals, especialment d’Àfrica i d’Àsia. També es comercialitzen com a pop el Calamar de Humboldt (Dosidicus gigas), una espècie de molt menys valor que es fa passar per pop sobretot en conserves i en congelats i productes elaborats.

El Pop Blanc i el Pop Mesquer tenen una sola filera de ventoses als seus braços

Pop blanc: Aquesta espècie presenta una sola filera de ventoses en els seus braços. Cos de color bru amb la superfície més llissa que el pop roquer. Viu en fons fangosos i es reprodueix entre gener i maig. Té un elevat interès comercial en especial els exemplars juvenils que es comercialitzen amb el nom de popet. El popet es captura amb petites barques d´arrossegament (“arrastrillos”) que utilitzen una mantellina per fer més petit el diàmetre de la malla de l´art. Es tracta d´una activitat gens selectiva i del tot irrespectuosa amb el medi.

Pop mesquer: Espècie semblant al pop blanc. El seu nom es deu a que fa una olor a mesc molt característica. Viu sobre fons de sorra i de fang. Es reprodueix de febrer al maig. Es el pop menys cotitzat de tots.

Polpa o Popa: És l´espècie de pop més estranya a les llotges catalanes. Només freqüent a les llotges de Tarragona. Les potes de la popa són molt llargues i amb moltes berrugues a la part superior del cos. És el pop que té la carn més dura.