Peix de roca

Escórpores, rascasses, cap-roigs, penegals, lluernes, rogers, morenes, congres, neros, anfossos, corballs,…. Formen part d´una orquestra fantàstica plena de solistes que brillen amb llum pròpia al xup xup de la cassola de terrissa sobre els fogons. Com diria en Pla, un autèntic bodegó amb peixos.

Sota la denominació de “peix de roca” agrupem un seguit d´espècies que tenen com a denominador comú el fet de viure sobre afloraments rocosos. Malgrat aquest fet, aquesta classificació es basa més en criteris gastronòmics que no pas biològics , ja que el peix de roca té unes característiques comunes que el fan molt indicat pels “suquets” i pels caldos de peix. De carn molt gustosa i compacte que no es desfà en coure-la, des de sempre una menja humil de pescadors que s´ha convertit en un àpat de luxe en els millors restaurants.

Escórpores, rascasses o caps roig són els reis d´aquest grup. Foto: B.A. Diari Ara

El grup del peix de roca té una sèrie de característiques comunes. Són espècies bentòniques. Solen ser exemplars acolorits. Són espècies molt territorials i de creixement lent. La majoria són solitaris i voraços depredadors. Viuen encauats i rarament formen moles.

La seva carn, malgrat ser excel·lent, presenta moltes espines cosa que dissuadeix als compradors. Alguns com les escorpores i rascasses a més presentes punxes dèrmiques a la seva pell. Aquest petit inconvenient fa que siguin poc preuats en la cuina diària de les llars malgrat la bona qualitat de la seva carn.

No s´ha de confondre el peix de roca amb el peix de sopa. Malgrat que el primer és ideal per a ser bullit, dins el grup del peix de sopa s´hi inclouen espècies de petita mida i que, de per si mateix, no es valorarien gaire però que el conjunt dona un valor afegit al grup. Evidentment algunes espècies del peix de sopa també formen part del peix de roca però no totes les espècies del peix de sopa són espècies de roca.

Gairebé totes les espècies d´aquest grup viuen arran de costa i són capturades, d´un en un, amb arts de pesca artesanals, això fa que siguin exemplars de bona mida i d´una qualitat immillorable una vegada pescats. Els fons rocosos són uns hàbitats on els arts de pesca menys selectius no hi poden treballar amb facilitat i per això les espècies d´aquest grup es solen capturar amb ormeigs molt més selectius i que malmeten molt menys el cos dels animals com a ara els palangres, els tresmalls, les nanses i fins i tot amb pesca recreativa amb arpó.

A le Formigues hi ha un peix de roca excel·lent. Foto: Castell de Ceuró

Precisament la pressió de la pesca submarina és un dels factors claus per entendre la davallada d´aquestes espècies. Malgrat que no hi ha estudis fiables al respecte, l´espoliació que estan patint els fons marins per part dels pescadors recreatius està portant al límit aquest tipus de peix. Una altre factor per entendre la davallada de les espècies de roca es troba en la degradació dels hàbitats litorals per múltiples factors. Sense la recuperació d´aquests hàbitats, no podem pretendre recuperar les espècies de roca.

Tot i el seu elevat valor culinari, en aquest grup també hi trobem espècies amb poc valor gastronòmic o bé difícils de trobar a les peixateries com ara les castanyoles els cabuts o les julioles malgrat que aquestes últimes resulten excel·lents.

Alguns municipis de la costa Brava com ara Begur, des de fa anys promocionen aquest tipus de peix a través de jornades gastronòmiques a voltant del peix de roca.

Pesca artesanal. Pesca de futur?

Hi ha una certa confusió entre termes que cada vegada utilitzem més quan ens referim al peix que adquirim a les nostres peixateries: peix capturat amb arts de pesca artesanals i peix capturat amb sistemes de pesca industrials o semi industrials. Evidentment aquesta categorització no té res a veure amb que el producte sigui de proximitat o de quilòmetre zero.

El peix artesanal, per definició és sempre producte de proximitat, però no tot el peix de proximitat és capturat amb arts de pesca artesanals. Per exemple, les captures que es realitzen amb els quillats d’arrossegament no es poden considerar artesanals. En tot cas, podríem definir-les com a peix de proximitat capturat amb sistemes de pesca semi industrials.

Els tresmalls, les soltes, el palangre, les nanses, el bolitx, la sonsera, els cadups o les gàbies de marisqueig entre d´altres formen, part d´aquesta categoria que anomenem pesca artesanal.

La pesca artesanal ´´es el futur de la pesca a la Mediterrània

Quan ens referim a la pesca artesanal es vol fer esment a tots aquells sistemes de pesca que capturen el peix a petita escala de manera molt selectiva i amb un esforç pesquer baix. En aquesta categoria, les embarcacions i les tripulacions són també reduïdes i l´organització productiva és de caire familiar. Una altra característica de la pesca artesanal és la poca evolució que han tingut els paranys de pesca al llarg de la història. Només els materials naturals han estat substituït per d´altres sintètics i més eficients.

En la pesca artesanal, la interrelació entre el medi, l´art de pesca, les espècies capturades i els propis pescadors és del tot sostenible. Gairebé sempre es pesquen exemplars per sobre de les talles mínimes i molt poc malmesos per la captura, amb la qual cosa augmenta la seva qualitat. La pesca artesanal és doncs també un tipus de pesca ecològica.

Les pròpies característiques d´aquests tipus d´arts de pesca la fan força vulnerable a les condicions meteorològiques cosa que propicia que, de manera natural, s´estableixin aturades biològiques ja que els propis pescadors no poden sortir quan hi ha mal temps. Els pescadors artesanals, des de sempre, s´han adaptat al ritme de la natura canviant l´art en funció de l´època de l´any i de l´espècie que es vol capturar. Avui, l´Administració encara no entén una pràctica ancestral com aquesta i posa traves als canvis de rols d´aquestes pescadors.

El futur de la pesca passa per la pesca artesanal

Des del punt de vista de la conservació del patrimoni, la pesca artesanal es pot considerar com a un pilar en la identitat de molts pobles mariners. Patrimoni material i de coneixement que han estat transmesos de generació en generació i que ara corren el perill de perdre’s, de la mateixa manera que aquest tipus de pesca està abocada a desaparèixer. En aquest sentit sóc del parer que l´Administració no ha fet prou per protegir aquests arts i ormeigs artesanals i que tot plegat ens està portant, entre d´altres coses, a una pèrdua irreparable de patrimoni mariner.

Les característiques ecològiques de la mediterrània amb una baixa productivitat fa que la pesca de tipus artesanal sigui la que més s´adapti a les condicions naturals del nostre mar. No té cap sentit que els quillats d´arrossegament continuïn espoliant i destruint els fons marins. Caldria però un canvi de mentalitat enorme per a poder respondre a les exigències del mercat només amb aquests sistemes de pesca i creieu-me, si volem continuar tenint pescadors a les nostres platges, llotges i ports en un futur immediat, tot passa per potenciar aquests sistemes de pesca enlloc de posar-hi traves burocràtiques.

Va de Galls

Sortint a mar, de segur que alguna vegada us heu adonat que hi ha fondejades un mena de banderes, de colors negre i roig. Són els galls, que els pescadors deixen per a senyalitzar els seus arts i ormeigs de pesca.

Els galls serveixen tan als propis pescadors a localitzar els seus paranys com als altres pescadors i navegants per a respectar-los i bé esquivar-los. Els pescadors fondegen els galls que romanen fixos gràcies a un mort o pedral, normalment un llast gros que esta unit amb un cap que s´anomena sirga fins a un element que sura i que es fa visible per la bandera. Els morts poden ser una simple pedra o més habitualment un bloc de formigó amb unes anelles per a lligar la sirga. Ells galls estan units a l´ormeig de pesca a través d´una mare que forma part del propi ormeig. El morts serveixen també per evitar que l´art de pesca no pugui derivar per efecte de la corrent.

El gall vermell o de llevant i el gall negre o de ponent

Antigament es feia servir planxes de suro superposades i lligades amb filferro i amb un forat al mig on es clavava una banderola o un gallardet. Avui, aquest ha estat substituït per materials plàstics.

Els galls, evidentment assenyalen l´inici i la fi dels arts i els ormeigs calats: pot ser un palangre, un tresmall o unes soltes, que en aquets casos es fan servir dos galls, un a cada extrem de la calada. La bandera vermella assenyala l´extrem de llevant de la calada, mentre que la negra l’extrem oposat, és a dir, el de ponent.

Les embarcacions d´arts menors porten galls per senyalitzar la calada.

Quan es calen nanses o cadups, normalment se solen senyalitzar amb un sol element. En aquest cas moltes vegades no s´empren les banderes de colors perquè no portin a confusió i fins i tot en el cas de les nanses, que romanen un temps submergides, es pot donar el cas que el propi pescador col·loqui un discret bollarí i que prengui les senyes o bé les coordenades amb un dispositiu GPS.

Segons els codis de navegació, els arts i ormeigs no es poden calar a menys de cent metres de la línia de costa ni en llocs on interfereixen el pas habitual de les embarcacions i aquests han d´estar senyalitzats amb els galls. En alguns casos, quan no es respectaven les normes, els mateixos pescador evitaven de senyalitzar la pesquera.

Quan es calaven sardinals o boleros, a més de les banderoles, la senyalització es complementava amb una campana per a facilitar la senyalització. Al calar el palangre “a penjar”, es col·locaven fanals a sobre de les boies de la calada. El moviment del fanal era el senyal que alguna cosa s´havia enganxat a l´ormeig. Tant els fanals com les campanetes facilitaven la feina als pescadors per a localitzar el parany.

En el cas de tècniques pesqueres més complexes, com ara els palangres de superfície o les xarxes de deriva els galls són molt més sofisticats, fabricats industrialment amb boies que contenen fins i tot reflectors de radar per a que siguin visibles a aquest sistema de control o amb emissors GPS perquè es puguin localitzar malgrat les corrents que els mouen centenars de quilòmetres.

Pesca Fantasma

Imagineu-vos un art de pesca que es troba enganxat en un escull o entre les roques i que l´embarcació que hi feineja el perd o desisteix de recuperar-lo. Milers de metres de malla de materials sintètics i no biodegradables resten al mar durant dècades o centúries i l´art, com un veritable parany, de manera involuntària, continua atrapant peixos i d´altre organismes marins de manera continuada. Les espècies atrapades moren ofegades o bé per esgotament i aquestes en atreuen d´altres que, alhora també quedaran emmallades en aquest art fantasma. Els danys d´aquest problema són de tal magnitud que poden arribar a ser irreparables.

Avui hi ha estimacions que la pesca fantasma pot estar capturant milions de tones de manera innecessària cada any. Els principals grups d’éssers vius afectats per aquest fenomen són sobretot les aus marines, els cetacis i les tortugues. Els arts fantasma són els responsables de la mort de més d´un milió d´aus marines i de cent mil mamífers marins cada any.

Art de pesca abandonat a la zona del canyó de Blanes sobre fons rocós. Foto: S´Agulla

No tots els arts de pesca es perden amb la mateixa facilitat. Hi ha tècniques pesqueres més susceptibles a perdre els arts que d´altres. La major part d’aquestes xarxes perdudes pertanyen al grup dels arts d´emmallament, és a dir, aquells arts fixos, amb suros a la part superior i ploms a la inferior que es calen per interceptar tot allò que topi amb ells. Com en tots els arts d’emmallament, són arts passius de grans dimensions que es calen a més o menys profunditat segons el llast que s´hi col·loca. Al Cantàbric la majoria de la pesca fantasma correspon a un art de pesca molt semblant a les nostres soltes i que s´anomena “rasco”. Al Cantàbric, aquests arts  s´usen especialment per a la captura del rap.

Aquests arts es deixen calats durant un parell o tres de dies però en cas de mal temps poden estar calats molt més temps. En aquests cassos, quan es lleven els arts, la gran majoria de les espècies capturades estan en mal estat i és impossible la seva comercialització.

Si hi hagués voluntat, les noves tecnologies podrien usar-se per a localitzar aquests arts fantasma a través sistemes GPS o sensors especials col·locats en ells. L´ús de boies satel·litzables també podria ser una solució per a detectar aquests arts perduts i els dispositius sonors podrien evitar que els cetacis s´hi quedin emmallats. En un altre àmbit, el desenvolupament de plàstics biodegradables també podria acabar amb aquest problema.

Art de pesca abandonat en aigües de Malta. Foto: Ghostfishing

Tampoc no és gens menystenible l´impacte que produeixen els arts fantasma sobre els ecosistemes i els fons marins amb conseqüències sobre la mateixa pesca o la seguretat marítimo-recerativa.

A Catalunya, els arts d´emmallament fixos formen part de la pesca artesanal i el seu impacte en la pesca fantasma és gairebé zero. A les nostres aigües és molt més important l´abandonament dels arts de bou o dels arts d´encerclament quan queden emmallats entre les roques. En aquest sentit, l´entitat mediambiental S´Agulla està treballant en l´elaboració d´un mapa dels arts abandonats a la zona del canyó de Blanes, on s´han localitzat els boscos de gorgònia vermella (Paramuricea clavata) més importants de la Mediterrània i on hi feineja la majoria de la flota d´arrossegament de Blanes i d´Arenys de Mar. Aquest treball serà el primer pas per conèixer l´estat de la qüestió en aquesta àrea i servirà per a millorar-ne la seva gestió.

L´arribada dels motors

L´arribada dels motors va suposar el final d´una època i d´una activitat que havia començat amb el naixement de la humanitat. A partir d’aquest moment la pesca deixa de ser ,en bona mesura, una activitat precària i perillosa. Amb els motors es guanya independència respecte al medi i la pesca, i poc a poc, es converteix en una activitat industrial més. L´arribada dels motors marca l´acabament d´una forma de vida i una manera d´entendre el mar molt més en consonància amb la natura. Amb els motors s´acaben també, els usos tradicionals de la platja.

A Catalunya els primers motors apareixen a inicis del s XX i als anys vint ja es començaven a generalitzar arreu. Primer, són instal·lats de qualsevol manera en els bastiments pensats per navegar a la vela i una mica més endavant col·locats en dissenys ja pensats per a contenir-los. El canvi però ,no va succeir de la nit al dia sinó que d´una manera progressiva es van anar implantant, això si, en molts pocs anys. Durant un temps van conviure alhora veles i motors. De fet, en un primer moment aquests només eren usats per a realitzar determinades maniobres o bé en situacions de manca de vent. El motor en els seus inicis era entès com a un element auxiliar, poc a poc però es van convertint en un element imprescindible.

A Sant Pol, com a molts municipis de la comarca les barques s´varaven cada dia a les platges. Amb l´arribada dels motors aquesta feina es fa molt més feixuga.

Els motors, entre moltes altres coses, canvien les línies bàsiques dels dissenys nàutics que s´havien fet fins aquell moment. Les formes gràcils, esveltes i lleugeres pensades per navegar a vela es van anar canviant per formes molt més robustes i pesades pensades per a oferir el màxim rendiment de les embarcacions de pesca.

L´argot típic mariner pateix també la inclusió d´uns mots fins aleshores desconeguts. En les converses entre mariners o pescadors apareixen termes com delco, magneto, cardant o bolinder. L´arribada dels motors canvia també els sistemes de pesca més ancestrals, la parella de bou per exemple, desapareix a partir d´aquest moment i es passa a feinejar amb una sola embarcació. A partir dels anys 20 es comencen a introduir els bous a motor. Aquestes eren barques d´unes 30 tones de registre que anaven proveïdes de motors moguts per olis pesats.

Els orígens de la teranyina van també íntimament relacionada amb l´aparició d´aquests ginys i fan recular de manera espectacular la flota del sardinals que, fins a les hores, era l´art que ocupava a més persones. L´acceptació de la teranyina va costar molt i va ocasionar fortes alarmes i recels entre pescadors ja que creien que el seu us acabaria amb tot el peix del mar. En aquells temps, els sardinals que eren els arts de pesca més estesos i comencen la seva progressiva decadència que els portà a la pràctica desaparició en molt poc temps.

A moltes platges, com la de Badalona, eren un tràfec continuu de feina relacionada amb la pesca

D´ençà la introducció dels motors, els pescadors noten una certa disminució en les seves captures i es queixen de “que si hom no hi posa un remei, les barques motores i les peces d´arrossegament acabaran per esgotar el peix de les nostres costes, destruint una riquesa immensa i deixant a la misèria milers de catalans que viuen d´aquesta industria extractiva de la mar”.

L´aparició dels motors també dificulta la feina diària d´avarar i treure les barques cada dia a les platges. Les embarcacions cada vegada és fan més feixugues i l´esforç per treure-les es cada dia més gran. S´usen molt més els animals de tir i apareixen també les casetes de motors per a facilitar aquesta feina. L´arribada dels motors significa també l´aparició de la màquina de xorrar o “maquinilla” fet que facilita molt les maniobres a l´hora de calar o xorrar (llevar) els arts.

Els primers motors eren semidièsels d´un pistó amb molt pocs cavalls. Per instal·lar els motors el primer de tot que calia era reforçar el casc i refer l´estructura per donar-los cabuda. Calia també retocar la popa per a col·locar l´hèlix.

Temps de sonso

A Arenys de Mar i a d´altres pobles mariners tenim una gran sort que comença a inicis de març i que continua fins ben entrada la tardor. Aquesta és època de sonso (Gymnammodytes cicerellus) una espècie que es captura en unes zones molt concretes del nostre litoral, bàsicament a la costa del Maresme.

La pesca del sonso està regulada per un pla de cogestió que en assegura una explotació racional del recurs. Cada matí, les embarcacions autoritzades pel comitè de cogestió calen les sonseres gairebé arran de costa. En aquesta època és habitual poder observar les petites barques feinejant gairebé a pet d´ona des del tren estant. A l´estiu, algun banyista desinformat en qüestiona la seva feina.

El sonso és un petit peix quye es captura sobretot a la costa del Maresme

La distribució del sonso a la costa catalana es deu sobretot a la granulometria del tipus de fons sorrencs on viu. Els fons que hi ha al Maresme amb grans de mida mitjana són els preferits perquè aquest petit peix s´hi pugui ensorrar a fer el seu cau. A Catalunya hi ha una vintena d´emarcacions que tenen la llicencia per “anar al sonso”, on la practica totalitat de captures es produeix a la comarca del Maresme i més concretament de la flota de sonsaires que hi ha al port d´Arenys de Mar. Malgrat això, una petita part de les captures es dona als ports de Blanes, de Sant Feliu de Guíxols, de l´Estartit o de Palamós.

El sonso viu formant moles que s´ensorren en el substrat. S´alimenten bàsicament de zooplàncton i és per això que després de la barreja de masses d´aigua de finals d´hivern comença a proliferar i és quan comença la temporada.

En temps de sonso és habitual trobar aquesta espècie als taulells de les peixateries maresmenques. Acabat de pescar i de subhastar arriba cada tarda puntual als punts de venta al detall. El primer sonso de la temporada és el millor. D´un gust exquisit i de la millor mida. A mesura que avança l´estiu va augmentant la seva talla i ja no és tant apreciat. Per això, els restauradors aprofiten l´arribada d´aquest sonso primerenc per a abastir els seus congeladors i poder-lo oferir al llarg de tota la temporada.

Fregits són una delicia

Molt valorat després de tants mesos d’absència d´aquest espècie. Sempre el primer sonso és el millor. A més aquest primer sonso és el de millor mida. Aquestes primeres captures auguren una molt bona temporada que si s´allarga encara serà millor.

Les quotes que pot agafar cada embarcació cada dia, depenen de les directrius del Pla de Cogestió que les autoritza seguint criteris de sostenibilitat. Es per això que, en moltes ocasions, després d´un parell d´hores de feineig, les barques tornen a port amb la quota plena i a més amb uns guanys molt superiors que abans quan treballaven sense cap límit de captures i sovint rebentaven els preus de mercat.

La contrapartida de tot plegat la paeixen soferts consumidors. Avui, el sonso s´ha convertit en una espècie gairebé de luxe. Fins hi tot algunes vegades el preu de venda al detall ha superat al de la gamba. Aquets primers dies s´està venent a les peixateries al voltant dels trenta euros. Malgrat tot, amb cent-cinquanta grams n´hi ha prou per a per a una bona ració. És el preu de la sostenibilitat i el compradors n´estem orgullosos que s´hagi arribat a aquest punt on tots els implicats en surtim afavorits i asseguren el manteniment d´aquesta a activitat artesanal.

Peixos Plans

Els pleuronectiformes o peixos plans són un taxó nombrós que agrupa una gran varietat d’espècies adaptades a la vida bentònica. La principal característica dels representants d´aquest grup és que presenten el cos molt comprimit amb una marcada asimetria que té el seu màxim exponent en la regió cefàlica. Les larves encara presenten simetria com a adaptació al medi planctònic on viuen. A mesura que avança el seu desenvolupament té lloc la metamorfosi i un dels dos ulls emigra cap al flanc oposat i es convertiran en éssers asimètrics.

La forma del cos és ovalada o romboïdal depenent del grup. El cos presenta un costat que reposa sobre el fons que, és pla i sense pigmentar. El costat superior o zenital conté els ulls i es pigmentat. Segons si la cara zenital és la dreta o l´esquerra es parla de formes dextrogires com el llenguado o levogires com la palaia, la bruixa, els rèmols o el tacó.

Les diverses espècies d´aquest grup tenen una elevada importància econòmica i són molt apreciades entre els consumidors. Es capturen especialment amb arts d´arrossegament i amb tresmall. Alguns com el turbot, es crien i s´engreixen de manera intensiva en centres d’aqüicultura.

Principals espècies de pleuronectiformes. Font: Museu de la Pesca

Les espècies de pleuronectiformes més abundants als nostres mars són: la palaia, la bruixa, el rèmol, el turbot, el tacó, la peluda o el llenguado.

La palaia (Citharus linguatula). Presenta el cos de color bru recobert d´escates romboides molt visibles. La boca és gran i una mica protràctil. Te un elevat interès comercial. Mesura entre els 10 a 15 cm.

La bruixa. Sota aquesta denominació hi ha dues espècies Lepidorhombus boscii i Lepidorhombus. whiffiagonis molt fàcils de diferenciar. La primera presenta dues taques fosques als extrems de l´aleta dorsal i dues a l´anal i per la qual cosa s´anomena bruixa de quatre taques. El cos té forma ovalada amb tonalitats gris marronós molt clar. És segurament l’espècie de peix pla més popular a les peixateries i sovint el seu origen és de fora de la mediterrània.

El rèmol és una espècie de cos alt i romboïdal. Existeixen dues espècies de rèmols que sovint es confonen. El rèmol ver (Scophthalmus rhombus) i el turbot (Psetta maxima). La coloració és molt variable i depèn del tipus de fons on viuen. Els rèmols són peixos de bona mida, entre 40 a 50 cm amb un gran interès econòmic. La seva carn és molt gustosa. La principal característica que diferencia ambdues espècie està en que el turbot té el cos recobert de tubercles ossis mentre que el rèmol ver te la pell llisa.

El llenguado és una de les espècies que pateix més frau en la seva comercialització

El tacó (Bothus podas). De mida petita, molt saborós però amb molta espina. Per tot plegat es tracta d´una espècie poc valorada malgrat que la seva carn es excel·lent. La seva pell és gruixuda i fosca amb taques arrodonides més clares. El tacó presenta els ulls molt separats entre ells.

El llenguado (Solea vulgaris). El més conegut i potser més apreciat dels peixos plans. La seva carn és molt fina i preuada. Cos ovalat i ulls i boca petits en comparació amb la resta del cos. Coloració de color gris marronós amb diverses tonalitats que depenen del tipus de fons. Sota aquest nom es comercialitzen un gran nombre d´espècies diferents que provenen de tot el Món. El frau es encara més gran quan es comercialitza en filets.

La peluda (Arnoglossus thori) i la llengua (Symphurus lihgulatus i S. nigrescens) són petits peixos plans poc valorats i que sovint els trobem barrejats en la morralla.

Els temps estant canviant

És ben cert que el sector pesquer a casa nostra està sotmès a una profunda crisi que pot afectar fins i tot la seva viabilitat futura. També és del tot correcte comentar que aquest mateix sector, empès per la greu situació en la que es troba immers, està experimentant un seguit de canvis que pretenen reflotar-lo i donar-li esperances de futur. Tampoc seria erroni afirmar que, durant molts anys, els que tenien més força a les confraries no volien ni sentir a parlar d’escoltar les opinions de la comunitat científica o les entitats mediambientalistes.

Els mals temps pel que passa el sector està propiciant un canvi de mentalitat entre els responsables que està removent els valors dels més refractaris on durant molts anys han tractat el sector com un “coto” privat.

El nou àmbit normatiu pretent reflotar el sector de la pesca d´arrossegament

Les confraries, en conseqüència es mostren més disposades a obrir-se i a reconèixer els seus errors. En aquest sentit, és freqüent que s´estableixin sinèrgies positives entre elles, l’ administració, els centres d´investigació pesquera i el sector ambientalista.

En aquest sentit, el govern ha publicat el decret de governança de la pesca que permet regular l´activitat pesquera a través de plans de cogestió. D´aquesta forma es vol arribar a una pesca sostenible i econòmicament viable. Es tracta de la legislació pesquera més avançada de d´Europa i capdavantera al món.

El nou àmbit normatiu s´emmarca en l’Estratègia Marítima de Catalunya que pretén impulsar els sectors relacionats amb el medi marí. En el cas de la pesca es basa en experiències ja existents com ara la cogestió del sonso al Maresme o la de la gamba a Palamós que ha demostrat que han estat experiències d´èxit on a més de beneficiar-se els pescadors, el recurs està molt més regulat i controlat.

Cal un canvi radical en la mentalitat dels responsables d ela pesca d´arrossegament

La gran novetat és que a partir d´ara, la pressa de decisions que afectin al sector pesquer i als recursos marins es prendran de forma horitzontal i participativa entre tots els agents implicats. A partir de la publicació d´aquest decret, els dies de pesca per espècies i modalitats pesqueres o les possibles vedes entre d´altres les decidiran aquests comitès de cogestió. Veurem si tot plegat té continuïtat o bé es tracta d´un altre “fer volar coloms”.

El més lamentable de tot plegat és que aquest canvi de mentalitat s´ha produït, en alguns, de manera obligada en veure que la viabilitat de la pesca i la seva poltrona estava en joc. Molts d´aquests que es mostraven reticents o bé estaven en total desacord amb aquells pescadors que fa anys ja pronosticaven que el camí a seguir hauria de ser el que ara s´inicia. Avui, aquests primers visionaris han hagut d’abandonar la seva forma de vida per dedicar-se a altres camps mentre que els que “han canviat de camissa” ara s´omplen la boca de sostenibilitat. Això però, és una altre històriademar.

I com deia el poeta, és que els temps estant canviant.

L´espet, el parent mediterrani de la barracuda

L´espet (Sphyraena sphyraena) és un peix pelàgic emparentat amb la barracuda. Fins i tot, a casa nostra, alguns també l´anomenen erròniament amb aquest nom. La veritable barracuda però (Sphyraena barracuda) és una espècie molt més grossa que no s´ha descrit encara a la Mediterrània i que és típica de mars tropicals i subtropicals. Malgrat la mala premsa d´aquesta darrera per ser una espècie perillosa que pot atacar als humans, l´espet és un animal del tot inofensiu.

L´espet te un cos allargat, lleugerament cilíndric i aplanat lateralment que, està molt ben adaptat a l´hidrodinamisme. El seu cap és gran amb el musell llarg i punxegut. La mandíbula inferior és lleugerament prominent. Els seus ulls són grossos i molt ben definits. La boca presenta unes dents molt potents.

La meitat dorsal del cos presenta tonalitats de verdoses a gris blavoses amb una vintena de franges transversals més forques. La zona ventral és molt més clara amb tonalitats platejades. Presenta dues aletes dorsals molt ben separades i unes aletes pectorals curtes. L´aleta caudal és grossa i forcada.

Mola d´espets. Foto: CIB Jordi Regàs

Els exemplars juvenils formen moles nombroses, especialment en l´època de migració. Els adults són peixos molt més solitaris. Durant l´estiu s´apropen a la costa i és a partir d´aquesta època i fins al novembre quan es realitzen les majors captures.

La seva mida més habitual està entre els 30 als 50 cm, malgrat que s´han descrit exemplars de fins a un metre i mig. Com fan altres espècies pelàgiques, com ara la llampuga, s´aixopluga en les ombres d´objectes flotants.

És un voraç depredador que s´alimenta de peixos però també d´altres espècies com ara cefalòpodes i crustacis. Cada cop és més abundant a la Mediterrània. El creixement de les seves poblacions està relacionat a l´augment de la temperatura superficial de l´aigua del mar. Així doncs, aquesta espècie podria ser un bon indicador de l’escalfament global. Una altra espècie molt propera, l´espet gros (Sphyraena viridensis), és una espècie tropical que ja és possible trobar en les aigües més calentes de la mediterrània. Aquesta va entrar a la mediterrània des del Mar Roig a través del Canal de Suez.

L´espet es una espècie apreciada pels pescadors esportius. Foto: Adan J Gutierrez

L´espet és una espècie relativament estranya a la majoria de les llotges de peix i per tant, costa de trobar-lo als taulers de les nostres peixateries. Es pot capturar de manera ocasional amb palangres i amb tresmalls però també amb arts d´encerclament i d´arrossegament. En l’àmbit esportiu és una espècie apreciada que es captura sobretot amb el curricà o amb la fluixa. Els pescadors esportius valoren molt aquesta espècie per a la lluita que ofereix.

La seva carn és molt tendra i gustosa. Un cop treta, amb cura, l´espina dorsal queden molt poques espines que un cop netejades deixa uns filets molt nets que es poden cuinar de múltiples formes, això fa que la cuina de l´espet sigui molt rica i variada.

Adéu a la pesca artesanal

Assistim perplexos a un dels fets més tristos de la història de la relació entre l´home i el nostre mar: la desaparició de la pesca artesanal. Una conjunció de causes són les responsables d´aquest penós moment que estem vivint. Nissagues de pescadors estroncades, antics pescadors reconvertits en restauradors, en treballadors nàutics, en patrons de iots d´esbarjo,…

La pesca artesanal és aquella que es realitza amb petites embarcacions, de menys de deu metres d´eslora. La tripulació és molt reduïda sovint una o dues persones que feinegen a prop de la costa amb diversos arts i ormeigs molt selectius i força respectuosos amb el medi que poden variar segons l´època de l´any i l’objectiu de la pesquera. L´esforç pesquer invertit en aquest tipus de pesca sol ser bastant baix en comparació amb la pesca semi-industrial i industrial.

Al port d´Arenys la perdua d´embarcacions artesanals ha estat considerable.

A nivell personal posaria dins de l´etiqueta de pesca artesanal, allò que l´administració anomena “arts menors” i el palangre de fons. En aquest grup no s´inclouria ni l´arrossegament ni l´encerclament que es podrien considerar activitats pesqueres semi-industrials. És a dir: palangres, tresmalls, soltes, boniteres, nanses, sonseres, poteres, cadups,… serien modalitats de pesca incloses en la pesca artesanal.

En els darrers deu anys, la flota d´artesanals a Catalunya s´ha reduït gairebé un 50%. A l´any 2007 a Catalunya hi havia 756 embarcacions que es podien considerar artesanals mentre que, el 2017 només n´hi ha 398. S´han desballestat o abandonat 358 barques artesanals en aquests deu anys.

Evolució del nombre d´embarcacions artesanals en els darrers 15 anys. Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la DARPA.

Aquesta pèrdua, a més de la desaparició de llocs de treball, té d´altres derivades com per exemple la pèrdua de consciència pel “peix de temporada” o bé la progressiva pèrdua de diversitat d’espècies a les llotges i als taulells de les peixateries i en conseqüència, la uniformització en els hàbits de consum de peix. En el mateix sentit, es podria relacionar la desaparició d´aquest tipus de pesca amb la pèrdua de la capacitat de competència de les llotges de peix que poden acabar convertint-se en entitats residuals i amb poc interès pels majoristes que ja troben allò que cal en els mercats centrals de peix .

Dismninució de la flota d´artesanals. Font Elaboració pròpia a partid ede dades del DARPA

En un altre sentit, la pèrdua de pescadors artesanals amenaça de produir una greu pèrdua en el patrimoni mariner de casa nostra. Fins fa ben pocs anys la transmissió de l´ofici passava de pares a fills. Avui, aquestes darreres generacions de pescadors artesanals trobaran estroncada aquesta transmissió. La pesca artesanal és molt més que un conjunt d´arts i ormeigs. És una manera assenyada d´entendre la pesca amb una relació respectuosa amb el medi natural.

Aquesta crisi del sector pesquer no afecta només a la pesca artesanal, tanmateix la flota d´arrossegament i la d’encerclament també han vist reduïts els seus efectius. En aquest casos però, els desballestament no ha representat una disminució rellevant en la potencia total de les barques i en conseqüència l´esforç pesquer i la pressió sobre el medi continua sent semblant.

Però, com s´ha pogut arribar a aquesta situació? Les raons són molt variades i els seus efectes són sumatius. La sobrepesca, especialment per part dels arts semi industrials com ara l´arrossegament, la contaminació marina, el canvi climàtic i la pèrdua de la fertilitat de les aigües i en conseqüència la disminució de la producció primària són les quatre grans causes d´aquest desgavell.