Adéu a la pesca artesanal

Assistim perplexos a un dels fets més tristos de la història de la relació entre l´home i el nostre mar: la desaparició de la pesca artesanal. Una conjunció de causes són les responsables d´aquest penós moment que estem vivint. Nissagues de pescadors estroncades, antics pescadors reconvertits en restauradors, en treballadors nàutics, en patrons de iots d´esbarjo,…

La pesca artesanal és aquella que es realitza amb petites embarcacions, de menys de deu metres d´eslora. La tripulació és molt reduïda sovint una o dues persones que feinegen a prop de la costa amb diversos arts i ormeigs molt selectius i força respectuosos amb el medi que poden variar segons l´època de l´any i l’objectiu de la pesquera. L´esforç pesquer invertit en aquest tipus de pesca sol ser bastant baix en comparació amb la pesca semi-industrial i industrial.

Al port d´Arenys la perdua d´embarcacions artesanals ha estat considerable.

A nivell personal posaria dins de l´etiqueta de pesca artesanal, allò que l´administració anomena “arts menors” i el palangre de fons. En aquest grup no s´inclouria ni l´arrossegament ni l´encerclament que es podrien considerar activitats pesqueres semi-industrials. És a dir: palangres, tresmalls, soltes, boniteres, nanses, sonseres, poteres, cadups,… serien modalitats de pesca incloses en la pesca artesanal.

En els darrers deu anys, la flota d´artesanals a Catalunya s´ha reduït gairebé un 50%. A l´any 2007 a Catalunya hi havia 756 embarcacions que es podien considerar artesanals mentre que, el 2017 només n´hi ha 398. S´han desballestat o abandonat 358 barques artesanals en aquests deu anys.

Evolució del nombre d´embarcacions artesanals en els darrers 15 anys. Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la DARPA.

Aquesta pèrdua, a més de la desaparició de llocs de treball, té d´altres derivades com per exemple la pèrdua de consciència pel “peix de temporada” o bé la progressiva pèrdua de diversitat d’espècies a les llotges i als taulells de les peixateries i en conseqüència, la uniformització en els hàbits de consum de peix. En el mateix sentit, es podria relacionar la desaparició d´aquest tipus de pesca amb la pèrdua de la capacitat de competència de les llotges de peix que poden acabar convertint-se en entitats residuals i amb poc interès pels majoristes que ja troben allò que cal en els mercats centrals de peix .

Dismninució de la flota d´artesanals. Font Elaboració pròpia a partid ede dades del DARPA

En un altre sentit, la pèrdua de pescadors artesanals amenaça de produir una greu pèrdua en el patrimoni mariner de casa nostra. Fins fa ben pocs anys la transmissió de l´ofici passava de pares a fills. Avui, aquestes darreres generacions de pescadors artesanals trobaran estroncada aquesta transmissió. La pesca artesanal és molt més que un conjunt d´arts i ormeigs. És una manera assenyada d´entendre la pesca amb una relació respectuosa amb el medi natural.

Aquesta crisi del sector pesquer no afecta només a la pesca artesanal, tanmateix la flota d´arrossegament i la d’encerclament també han vist reduïts els seus efectius. En aquest casos però, els desballestament no ha representat una disminució rellevant en la potencia total de les barques i en conseqüència l´esforç pesquer i la pressió sobre el medi continua sent semblant.

Però, com s´ha pogut arribar a aquesta situació? Les raons són molt variades i els seus efectes són sumatius. La sobrepesca, especialment per part dels arts semi industrials com ara l´arrossegament, la contaminació marina, el canvi climàtic i la pèrdua de la fertilitat de les aigües i en conseqüència la disminució de la producció primària són les quatre grans causes d´aquest desgavell.

Anuncis

Gent de la Ràpita (I): els orígens

Amb aquesta entrada s´enceta una col.lecció de relats curts sobre la història recent de la pesca a la vila d´Arenys de Mar.

Un dels episodis més interessants de la història contemporània de la pesca està relacionat amb els moviments migratoris de pescadors des de les viles marineres de la costa sud, especialment de L´Ametlla i Sant Carles de la Ràpita, fins a ports de la costa central i nord del país.

Aquests dos municipis han tingut una intensa tradició pesquera produïda sobretot per la fertilitat de les seves aigües a causa de la proximitat de la desembocadura de l´Ebre. Malgrat les abundants captures, la vida dels pescadors de l´Ametlla i de Sant Carles era complicada. La relativa llunyania als grans mercats de peix fresc de l´època, les males comunicacions i la precarietat dels sistemes de conservació del peix n´eren les raons principals.

En aquells temps, la majoria dels quillats d´Arrossegament eren de families de la Ràpita

Per aquestes causes, no és gens d´estranyar que hi hagi hagut moviments migratoris entre aquests dos municipis i d´altres indrets on la vida dels pescadors podia ser una mica més estable. Però, perquè es trien aquests municipis receptors? La resposta a aquesta qüestió s´explica bàsicament per quatre raons: En primer lloc, a inicis del S. XX cap d´aquets municipis receptors presentava una comunitat pesquera prou consolidada. En segon lloc, la presencia d´un port refugi donava seguretat i comoditat als pescadors nouvinguts. La relativa proximitat als grans mercats de peix fresc n´era una altre raó i per finalitzar, les possibilitats de prosperar econòmicament, tant de pescadors com els seus familiars era més elevada que en els seus punts d´origen.

És a partir de les dues primeres dècades del segle XX quan es comencen a produir aquests moviments especialment entre l’Ametlla i Palamós i entre Sant Carles i la Barceloneta, el barri de pescadors de Barcelona. En aquells moments, no es pot parlar encara d´un assentament fix a la Barceloneta, sinó que els pescadors hi passaven temporades. Quan a partir de l´exposició universal del 1929 apareixen els primers motors, les famílies de rapitencs decideixen instal•lar-se definitivament a la Barceloneta.

En el cas d´Arenys de Mar, l´arribada de pescadors, en aquest cas de Sant Carles de la Ràpita, es produeix a partir dels anys 50 a través de la comunitat de rapitencs que s´havia establert a la Barceloneta. El detonant d´aquest fenomen és la finalització de les obres del port que es va iniciar quaranta anys abans arran de les tràgiques conseqüències del temporal de 1911.

Als anys 50 Arenys de Mar era una vila que vivia completament d´esquena al mar, els arenyencs d´aquell temps veien amb molts mals ulls l´ofici de pescador. La vila no havia tingut mai una tradició de pesca forta i lluny quedaven els dies en que Arenys presentava una intensa activitat nàutica i marinera.

Amb un port a punt d´estrenar, sense una tradició pesquera important i amb unes bones comunicacions cap a Barcelona, no és gens d´estranyar l´efecte crida que ha produït aquest municipi cap als pescadors d´arreu, i entre ells, evidentment la gent de Sant Carles.

La Veloz, un dels quillats de la familia Zaragoza i dels primers que va feienjar des del port d´Arenys

Dues famílies formen les primeres nissagues de rapitencs que s’instal•len a Arenys de Mar; els Zaragoza i els Comí “Els Pistols”. En aquell temps apareix també un personatge, Vicenç López “En tramuntana”, padrí de l´avi Comí que actua com intermediari i portava pescadors de Sant Carles cap a la vila. Una sèrie de quillats gairebé mitics en la història recent de la pesca a Arenys de Mar eren propietat d´aquetes dues famílies: La Veloz o la Puntaire dels Zaragoza i la Pastora del Monte, l´Alba Rosa o el Pistol dels Comí.

L’empremta d´aquest procés ha estat considerable. Actualment més d´un miler d´arenyencs són d´origen rapitenc o tenen vincles familiars amb aquesta localitat. Amb l´arribada d´aquest pescadors es construeix el barri de Sant Elm i, fins hi tot a nivell lingüístic i etimològic hi ha hagut la incorporació d´alguns mots típics de la població del Montsià. Això però són altres històriesdemar.

Tots són pops

Els pops són cefalòpodes de vuit braços de la mateixa mida amb ventoses en tota la seva extensió. Presenten una boca (ràdula) molt potent en forma de “bec de lloro”. No tenen cap resta d´esquelet intern. Se’ls considera animals força intel·ligents, el seu sistema nerviós és bastant complex. Quan se senten amenaçats poden expulsar un núvol de tinta que els ajuda a escapar del seu depredador. Són animals bastant territorials. Tenen els sexes separats i la femella té cura dels ous. En general són espècies carnívores que s´alimenten d´altres mol·luscs, crustacis i petits peixos.

El Pop Roquer és el més apreciat de tots. Es pesca artesanalment i també de manera semi industrial

A nivell gastronòmic són força apreciats malgrat que tenen la carn bastant dura i per això, s´han de colpejar o bé congelar per a fer-los comestibles. Inclouen diverses espècies malgrat que a Catalunya se’n pesquen i se’n comercialitzen bàsicament quatre de diferents: pop roquer (Octopus vulgaris), pop blanc (Eledone cirrosa), pop mesquer (Eledone moschata) i polpa (Octopus macropus).

Pop roquer: De cos robust amb petites berrugues especialment a la part superior del cap. El cos és de tonalitats sorrenques o vermelloses que es mimetitza amb l´entorn. Els seus tentacles tenen dues fileres de ventoses. És una espècie solitària molt territorial que viu sobre fons rocosos de profunditat variable, aprofita les escletxes i els forats com a cau per a protegir-se dels depredadors. Caçador molt actiu, mossega a les presses i els injecta un verí que els paralitza. Es reprodueixen de març a setembre molt a prop de la costa. Es pesquen de manera artesanal amb nanses i amb cadups, malgrat que també s’agafen amb arts d´arrossegament. A la costa central catalana les poblacions de pop roquer han pràcticament desaparegut a conseqüència de la pressió pesquera.

La forta demanada i els seu elevat consum fa que bona part del pop que es consumeix al nostre país provingui de caladors internacionals, especialment d’Àfrica i d’Àsia. També es comercialitzen com a pop el Calamar de Humboldt (Dosidicus gigas), una espècie de molt menys valor que es fa passar per pop sobretot en conserves i en congelats i productes elaborats.

El Pop Blanc i el Pop Mesquer tenen una sola filera de ventoses als seus braços

Pop blanc: Aquesta espècie presenta una sola filera de ventoses en els seus braços. Cos de color bru amb la superfície més llissa que el pop roquer. Viu en fons fangosos i es reprodueix entre gener i maig. Té un elevat interès comercial en especial els exemplars juvenils que es comercialitzen amb el nom de popet. El popet es captura amb petites barques d´arrossegament (“arrastrillos”) que utilitzen una mantellina per fer més petit el diàmetre de la malla de l´art. Es tracta d´una activitat gens selectiva i del tot irrespectuosa amb el medi.

Pop mesquer: Espècie semblant al pop blanc. El seu nom es deu a que fa una olor a mesc molt característica. Viu sobre fons de sorra i de fang. Es reprodueix de febrer al maig. Es el pop menys cotitzat de tots.

Polpa o Popa: És l´espècie de pop més estranya a les llotges catalanes. Només freqüent a les llotges de Tarragona. Les potes de la popa són molt llargues i amb moltes berrugues a la part superior del cos. És el pop que té la carn més dura.

Morralets: sèpies menudes

Hi ha un grup d’espècies molt semblants a la sèpia però de talla molt més petita. Popularment es coneixen amb el nom de morralets, orelluts, sepietes o sepioles. A la mediterrània hi ha diverses espècies que pertanyen majoritàriament als gèneres Sepiola i Sepietta. L’espècie més comuna és Sepiola rondeleti, malgrat que també hi ha altres set espècies: Sepiola affinis, Sepiola robusta, Sepietta oweniana, Rossia caroli, Heteroteuthis dispar, Rondeletiola minor, Rossia macrosoma. S. robusta i S. afinis, són a més, espècies endèmiques de la mediterrània. La distinció entre les diverses espècies es fa sobretot a partir de l’estructura dels braços hectocòtils.

Aquestes sípies menudes no solen fer més de 5 cm de longitud, excepte Rossia macrossoma que pot arribar al doble de mida. Tenen els ulls grossos, el cos pla, curt, robust i amb el mantell en forma de dues aletes molt desenvolupades i arrodonides a banda i banda del cos. Això fa que en certs indrets també se’ls anomeni orelluts. Com les sèpies, presenten vuit braços amb ventoses i dos tentacles més llargs que li serveixen per capturar les seves preses. En els mascles, els dos braços dorsals s´han transformat en hectocòtils amb funció copuladora. La seva coloració és marronosa molt críptica, i com a estratègia protectora poden canviar la seva textura de la seva pell.

Especies més freqüents de morralet a la mar catalana: 1 Rossia caroli, 2 Rossia macrosoma 3 Sepiola rodeleti i 4 Sepietta oweniana. Dibuix Jordi Corbera INPC

El morralets són espècies carnívores que s’alimenten de petits crustacis i peixos que capturen amb els seus tentacles. De la mateixa forma que les sèpies posseeixen una boca amb una mandíbula molt potent anomenada “bec de lloro” que els permet mossegar amb força.

Viuen en hàbitats litorals i se´ls pot trobar fins als 450 m de profunditat. Normalment està associat a fons sorrencs i als alguers. És una espècie d´hàbits nocturns. Les femelles ponen la posta entre el Març i Novembre i els ous estan protegits en una massa gelatinosa. A diferència de les sèpies, els morralets tenen desenvolupament directe, és a dir, sense estadis larvaris. La fecundació té lloc quan els mascles porten els espermatòfors a l´interior de la femella a través dels braços hectocòtils.

Es pesquen sobretot amb l´art de bou.

Els morralets tenen un elevat interés culinari. Foto: La cuina de sempre

Els morralets són comestibles i molt apreciats gastronòmicament. S´acostumen a coure saltejats, en la seva tinta, en arrossos o bé fregits amb ceba, en aquest darrer cas, es solen cuinar amb el nom de “popets”, malgrat que el veritable popet (Eledone cirrosa) és una altre espècie. En alguns casos també es serveixen fregits en la seva tinta sota el nom de xipirons. En tots aquests casos les orelles el delataran.

L’espècie més comuna, Sepiola rondeleti deu el seu nom al metge i naturalista francès Guillaume Rondelet (1507-1566). La seva trajectòria està plena de contribucions a la biologia marina de la mediterrània. Entre les seves obres cal destacar “Libri de Piscibus Marinis (1554) que conte la descripció de 250 espècies i les seves il•lustracions i “L´Histoire Entiere des Poissons” (1558). Això però és una altre històriademar.

Ei Xipiró!

Quan ens referim al xipiró no estem anomenant una espècie de cefalòpode sinó que el que estem dient amb aquest mot no és res més que els juvenils de calamar (Loligo vulgaris). El mot de xipiró és d´etimologia basca, allí al calmar petit sempre se l’hi ha dit amb aquest nom, i des d´Euskadi, aquest nom s´ha escampat per les llengües veïnes. A casa nostra, però, hi ha d´altres termes per a referir-se als calamars de petita mida: calamarsets, calamarsons, calamarins o calamanxins.

Xipiró i calamar han estat dos termes que han produït una certa confusió terminològica. En aquest desordre hi juga un paper molt destacat la gastronomia. En aquest nivell, s’utilitzen els dos termes de manera indistinta, i segons la localitat es fa servir un mot i un altre per a referir-se a un mateix plat. De totes maneres encara es reserva el terme calamar quan ens referim a les anelles que es fan a la romana, fregides o arrebossades i fan servir el mot xipiró quan està cuinat en la seva pròpia tinta o bé saltejat.

El calamar és una espècie de creixement ràpid i de cicle de vida relativament curt. Viuen entre dos i tres anys i arriben a la maduresa sexual al llarg del primer any de vida, quan assoleixen entre els 15 i els 17 cm de longitud. Per aquesta raó es recomana sempre el consum d´exemplars madurs per sobre d´aquetes talles.

A la nostra costa, una part del calamar que arriba a les llotges és capturat amb arts de pesca artesanals que els agafen de manera molt selectiva i respectuosa amb el medi. Aquest recurs és considerat poc vulnerable sempre i quan es respectin els paràmetres esmentats. Però bona part del calamar que es consumeix s´agafa amb arts d´arrossegament, o bé prové dels caladors internacionals del Marroc, Mauritània, Senegal i Gàmbia. En aquest cas es considera una espècie sobreexplotada i capturada amb arts de pesca gens selectius i amb un fort impacte amb el medi.

La pràctica totalitat del xipiró que arriba a les llotges catalanes és capturat amb arts d´arrossegament, una tècnica molt poc selectiva i que no discrimina en espècies ni en talles mínimes. Per a continuar consumint xipiró caldria realitzar avaluacions sobre l´estat de les poblacions i portar a terme plans de cogestió que assegurin una explotació sostenible del recurs.

De la mateixa manera que passa amb els alevins d´altres espècies amb interès comercial, no és gens recomanable el consum de xipirons ja que es tracta d´exemplars immadurs que no han tingut l´opció de reproduir-se.

La major part del xipiró que es ven a les peixateries prové de les llotges de Tarragona, i en especial de Sant Carles de la Ràpita. Evidentment, el xipiró té un gust idèntic al calamar. Els més siberites consideren que la seva textura és molt més suau que no pas aquest. El xipiró es pot cuinar de múltiples maneres, ofegats en ceba, en la seva pròpia tinta o bé arrebossats a modus de tapa en els xiringuitos de platja. En aquest cas algunes vegades es barreja aquesta espècie amb morralets. Això però, és una altre històriademar.

Projecte Sèpia

Algunes vegades les coses més senzilles tenen un repercussió enorme. Un d´aquests exemples està en el “Projecte Sèpia”, que ja fa uns anys s´està impulsant en diversos indrets de la Costa Brava i que a partir d´una idea molt simple s´han aconseguit un resultats excel•lents.

La sèpia o sípia (Sepia officinalis) és una d´aquelles espècies que té al seu voltant històries molt interessants relacionades amb la seva captura gens agressiva amb el medi; la “pesca a la femella” o les nanses sepieres en són un exemple.

Actualment la pesca tradicional de sèpies amb aquestes tècniques ha gairebé desaparegut en la nostra costa. Les nanses que, per exemple, havia estat una activitat força comuna entre els pescadors artesanals, és avui un ormeig residual a causa de la destrucció d´habitats perpetrada, entre d´altres, pels quillats d´arrossegament, una autèntica paradoxa en el món de la pesca professional.

Exemplar de sepia amb posta d´ous en un farcell de galzeran. Foto: Projecte Sèpia

Des de molt antic se sap que aquests cefalòpodes (sèpies, calamars i pops) aprofiten per a dipositar la seva posta les fulles de posidònia i d´altres fanerògames marines. Sabedors d´aquest fet, els pescadors han intentat reproduir aquest hàbitat utilitzant branques de galzeran (Ruscus aculeatus) i de mata o llentiscle (Pistacia lentiscus). Aquests arbusts presenten tiges i fulles robustes i rígides que aguanten molt bé la immersió en el mar sense deteriorar-se. Els animals utilitzen aquestes mates col•locades a l´interior de les nanses com a refugi i per a dipositar els seus ous i així són capturades.

A partir d´aquest coneixement i sabedors que la destrucció d´habitats, en aquest cas els alguers, han portat aquesta espècie a límits preocupants i que ha afectat a la pesca artesanal, els responsables del projecte han impulsat aquesta iniciativa que vol: afavorir la reproducció de l´espècie, incorporar els juvenils a les poblacions, protegir la pesca artesanal amb nanses i potenciar de l´activitat econòmica al voltant d´aquesta espècie.

Per aconseguir afavorir la reproducció de les sèpies es fan farcells amb branques de galzeran i de llentiscle que es submergeixen als fons sorrencs. Les sèpies utilitzen aquests elements com a ponedores i hi dipositen els seus ous. Els juvenils de sèpies aprofiten aquests llocs per protegir-se i per alimentar-se fins que sigui madurs.

Línia de ponedores fets amb galzeran i mata. Foto: Projecte Sèpia

En una primera etapa es van instal•lar 31 ponedores a la badia de Pals i després de dos mesos i mig fondejades, cada ponedora tenia dipositat una mitjana de 250 ous viables, es a dir, més de 7500 juvenils que s´incorporaven al medi natural i que ha arribat fins a 102000 ous de sèpia en anys posteriors.

En una altre línia, el projecte ha instal•lat incubadores per als ous de sèpia i de calamar que els pescadors han rescatat dels seus ormeigs. Aquestes incubadores garanteixen fins al 95% la supervivència dels mateixos. Aquest darrer any s´han recuperat 450000 ous de calamar i 14000 de sèpia. En aquest projecte hi participen els pescadors artesanals de l´Estartit i de l´Escala.

La vessant divulgativa del projecte també és molt important, s´hi instal•len sepieres a fondàries d’entre 2 i 3 m per a poder ser visitades pels banyistes amb una petita immersió amb tubo i ulleres.

El projecte també ha potenciat la vessant econòmica i turística, així, s´està treballant amb les confraries de pescadors en la creació d´un distintiu per als pescadors que comercialitzen aquesta espècie. El projecte també ha propiciat la celebració d’unes jornades gastronòmiques amb els restaurants de la zona. Una forma de promocionar la gastronomia local amb un producte de qualitat, de quilòmetre zero i capturat amb una tècnica gens agressiva per l´entorn. I és que, com deia el Capità Enciam, “els petits canvis són poderosos”.

Quan llampega, llampugues

La llampuga (Coryphaena hippurus) és un d´aquelles espècies amb valor comercial que sobten. És apreciadíssima en determinades àrees dels Països Catalans metre que en d´altres és totalment desconeguda. A Mallorca, per exemple, és considerada excel•lent, mentre que al principat no té gairebé cap mena d’interès culinari i passa pràcticament desapercebuda. A la resta de les Illes Balears i al País Valencià és una espècie molt apreciada només en determinats ambients mariners. Una cosa molt semblant passa també amb els raors o lloritos.

Ja tenim aqui les llampugues, voraç deprededador de superficie i a la paella, peix bonissim de carn fina i delicada. Foto: Narcís Fors

Es tracta d´una espècie epipel•làgica de cos allargat i comprimit lateralment d’aspecte triangular amb alçada màxima a la regió cefàlica. La seva natació és potent, ràpida i prolongada. El rostre és quasi vertical i li dóna un aspecte inconfundible. La boca és grossa amb nombroses dents molt fines i els ulls són relativament petits. La pell és molt fina, les escates són molt petites i estan incrustades en aquesta. La línia lateral és sinuosa. Presenta una única aleta dorsal molt llarga i l´aleta caudal té forma de forca.

Es tracta d´una espècie de bona mida, de manera excepcional pot arribar a assolir els dos metres de longitud i els 15 kg. La seva coloració és críptica amb el dors verd blavós metàl•lic i el ventre argentat amb reflexos daurats. Els flancs són argentats amb reflexos grocs i daurats amb nombroses taques fosques. És un bon nedador que viu en aigües obertes.

La llampuga, un peix apreciat en certs indrets i totalment desconegut en d´altres. Foto: SOS Peix

Són peixos migradors que entre finals d’estiu i inicis de la tardor arriben a les aigües litorals. Precisament la dita mallorquina “Quan llampega, llampugues” està relacionada amb l´aparició de les llampugues a la façana costanera quan coincideix amb les tempestes de finals d´estiu. És precisament en els dies de tempesta quan les llampugues són més confiades i són més fàcils de pescar. Aquesta presència coincideix en el moment en que l´aigua superficial té una temperatura més elevada.
És un voraç depredador que s´alimenta especialment d´altres espècies pelàgiques i que forma petites moles a l´hora de caçar. Les llampugues tenen el costum d´arrecerar-se sota objectes flotants. Aquest fet l´utilitzen els pescadors per atreure-les i capturar-les.

En aigües catalanes hi ha dues espècies: la llampuga vera (Coryphaena hippurus) i la llampuga borda (Coryphaena equiselis). La primera té el dors verd blavós lluent i les aletes pelvianes negres i pot assolir més d´un metre de longitud. La llampuga borda no passa mai dels 75 cm i el seu dors es gris blavós.

Es pesca de manera recreativa amb el curricà i amb la fluixa. De manera professional es capturen amb arts d´encerclament pelàgics, amb palangre de superfície i també es capturen amb llampugueres. La llampuguera és un art de pesca selectiu, tradicional i artesanal típic de Mallorca. Les llampugueres són unes xarxes pelàgiques de petites dimensions que encerclen objectes flotants sota dels quals aquests animals tenen el costum de situar-se. Els pescadors, aprofitant aquest costum les atreuen calant capcers i després els encerclen amb l´art.

A Cala Ratjada, un cop passat Sant Roc, es comencen a preparar els capcers per a la pesca de les llampugues. Una activitat econòmica de primer ordre en aquest municipi mallorquí

A Mallorca també hi ha una gran afició a pescar les llampugues de marea recreativa “a la fluixa”. La manca de dades en el cas de la pesca recreativa fa que no es pugui establir d´una manera clara l´estat actual de la població d´aquesta espècie.

La carn és molt saborosa, molt tendra i d´un gust intens característic. La millor manera de consumir-les és a la planxa, escabetxades o fregides i acompanyades de tombet. En alguns tractats de cuina medieval ja s´hi troben referències a la forma de cuinar-les.

Una dotzena

La crisi que experimenta el sector pesquer té múltiples ramificacions. No hi ha una sola proposta per a sortir-ne i fer compatible l´activitat dels pescadors amb guanyar-se dignament la vida en aquest món globalitzat. Entre les diverses fórmules de revitalitzar el sector, hi ha la disminució de l’esforç pesquer sobre les espècies més demandades i la diversificació de l´oferta d´espècies amb valor comercial per augmentar el consum de peix fresc de proximitat.

Us heu preguntat mai quantes espècies amb valor comercial capturen els pescadors catalans? Sabeu realment quantes espècies es comercialitzen normalment a les llotges de peix? I a les peixateries? Sabeu quantes espècies diferents adquireixen els consumidors catalans de mitjana?

Cal reivindicar la peixateria. A les grans àrees comercials no hi ha tot el peix que es pesca a la nostra costa

A la Mediterrània hi ha més de 500 espècies diferents comestibles, d´aquestes, per a les llotges de peix de la nostra costa en passen poc més de 100. A les peixateries n´arriben una mica més de la meitat i per acabar, la majoria de consumidors n´adquireixen poc més d´una dotzena.

T´has preguntat mai quantes espècie diferents de peix i marisc consumeixes habitualment? Sardina, seitó, verat, lluç, rap, tonyina, llenguado, gamba, bacallà, rap, calamar, salmó. Aquesta podria ser la llista d´espècies de peix que es consumeixen habitualment en la majoria de llars catalanes. Una dotzena.

Aquesta dràstica reducció entre la diversitat d´espècies comestibles i aquelles que realment arriben a la nostra taula es deu sobretot a la poca diversitat d´oferta que hi ha a la majoria de peixateries de casa nostra. La peixateria ha deixat de ser un negoci rendible a la majoria de pobles de la nostra costa. A Arenys de Mar, per exemple, un municipi amb un port pesquer de primer ordre, només hi ha dues peixateries en actiu al marge de les que treballen al mercat municipal en uns horaris ridículs per a la majoria de ciutadans.

EL sorell, un peix excel.lent molt poc valorat

En els darrers anys el negoci del peix ha passat de les petites peixateries de poble a les de les grans àrees comercials de l´espai periurbà de molts municipis. Allí els grans majoristes imposen la seva llei i decideixen que hem de consumir. Als taulells d´aquestes noves peixateries hi ha normalment una diversitat d´espècies més que qüestionable que barreja el peix frec de costa amb d´altre arribat de l´altra punta del món. Aquest fet contribueix cada vegada més a l´analfabetisme del ciutadà pel que fa al consum sostenible de peix i de marisc, i de retruc provoca que s´estigui perdent a marxes forçades aquest ric patrimoni biològic que representa aquesta diversitat d´espècies. A més, una de les estratègies comercials de les peixateries de les grans àrees és oferir peix exòtic com ara el panga o la perca, mentre que els pescadors catalans capturen espècie com ara el sorell, la maire o bé la bròtola amb preus molt semblants i que, en canvi, té molt poca sortida per a la poca demanda dels consumidors.

Incrementant la diversitat en la compra de peix contribuïm a disminuir la sobreexplotació de les espècies més amenaçades, alhora que disminuïm la despesa en peix ja que moltes d´aquestes espècies són força econòmiques. També augmentaríem la qualitat del producte, ja que creixeria el consum de peix fresc i de proximitat i es desplaçaria el d´altres espècies que arriben de l´altra punta del planeta amb una frescor més que qüestionable.

Evidentment, com amb tot el que fa referència a la recol•lecció del medi natural, les espècies de peix i marisc tenen temporades on abunden i d´altres on no es capturen, de la mateixa manera que passa amb la fruita, la verdura o evidentment amb els bolets. Una feina que caldria fer és educar als consumidors en aquest sentit i saber, per exemple, que no tot l´any hi ha calamar, que aquesta espècie en concret presenta una estacionalitat molt marcada i que fora d´aquesta els exemplars que trobem o bé procedeixen de llocs molt allunyats i han perdut el frescor o bé es tracta d´exemplars conservats.

El Rap: el dimoni de mar

El rap és una de les espècies més característiques de totes les que es comercialitzen a les llotges de peix. La seva forma, tant poc agraciada, fa que els noms populars amb que s´anomena en diverses llengües siguin més o menys despectius. Així, en francès es diu “crapaud” (gripau), en anglès “monfish” (peix mico) o en alemany “seeteufel” (dimoni de mar). Malgrat aquesta mala premsa, a nivell de fogons és una de les espècies més gustoses, especialment en suquets i sopes de peix. Dels raps se’n aprofita tot: els caps són un ingredient indispensable en qualsevol sopa que peix. Els fetge s´ha convertit en un element sibarita dels millors gurmets i les cues són una delícia fetes de qualsevol manera. Malgrat tot, Josep Pla considerava al rap un peix de categoria menor.

El Rap es un dels peixos més valorats en les peixeteries

Es tracta d´un peix de cos aplanat i sense escates. De color més aviat fosc al dors i blanc a la zona ventral. El seu cap és molt gros i ocupa la major part del cos. Presenta una boca enorme amb fortes dents còniques. La cua és llarga i estreta. A banda i banda del cap surten unes aletes pectorals molt desenvolupades.

Viu semi enterrat sobre fons sorrencs i fangosos de fins a 1000 m de profunditat. Atreu a les seves presses amb un filament pescador bioluminescent col•locat entre els ulls i que mou molt a prop de la boca. S´alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.

Moltes vegades es comercialitzen només les cues

Sota aquest nom en realitat es comercialitzen dues espècies molt semblants: el rap blanc o rap ros (Lophius piscatorius) i el rap negre, rap vermell o rap fotaire (Lophius budegassa). La manera més senzilla d´identificar-los és, obrir-los pel ventre i observar el color de la membrana que envolta les vísceres. En el cas del rap ros és blanca i en el rap vermell és negra i, normalment, el primer té una pell molt més clara que el segon. El rap fotaire té el cap més petit que no pas el rap ros i sol ser més petit que aquest darrer. La carn del rap negre és més consistent i és més gustosa que la del rap blanc, això fa que estigui més cotitzat. A les parades de peix es venen sense estómac ni budells i en moltes ocasions sense el cap. Més de la meitat dels raps consumits a Catalunya procedeixen del Cantàbric, de la costa Gallega i de la Bretanya.

El rap és una espècie molt sensible a la sobreexplotació pesquera. La gran majoria d’exemplars que es comercialitzen corresponen a individus immadurs que encara no s´han reproduït. A més, per a acabar-ho d’arreglar, tenen una taxa reproductora bastant baixa. A la Mediterrània es pesca bàsicament amb l´art de bou, malgrat que també es pot agafar amb tresmall i palangre de fons. Es pesca tot l´any però les captures augmenten els mesos de primavera. En aigües del Cantàbric i a Galicia es pesca també amb el “rasco”, una modalitat d´art emmallament de fons. En una calada d´aquest parany s’uneixen diverses peces de xarxa creant una xarxa de centenars de quilòmetres. El “rasco” té un fort impacte ambiental ja que s´hi emmallen nombroses espècies de manera accidental. A més, és habitual que algunes peces de l´art s´acabin perdent. En aquest cas, a més de continuar emmallant, contribueix en incrementar la concentració de plàstics abocats als oceans.

D´aspercte inconfusible, tothom el coneix

La talla mínima legal a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Cap d´aquestes dues mesures, però, garanteix que el rap hagi assolit la maduresa sexual. Existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries, així deixa sense sentit aquella frase que tantes vagades repeteixen els pescadors de “pa per a avui i fam per a demà”. Això, és però, una altre històriademar.

Una qüestió d´etiqueta

El correcte etiquetatge del peix és una dels aspectes essencials que, com a consumidors responsables hauríem d´exigir arreu. No n´hi ha prou en saber el preu, necessitem saber també de quina espècie es tracta exactament, a on s´ha pescat, quins arts de pesca s´han fet servir per capturar-lo, si ha patit alguna mena de procés de conservació o de manipulació, quan va ser pescat,…A més, amb l´etiqueta tenim la seguretat que aquell peix a passat per la llotja i ha estat declarat en les estadístiques oficials que són essencials perquè els biòlegs pugui estimar l´estat de les poblacions.

peixeteria1

No n´hi ha prou en saber el preu del Kg. Cal especificar molta més informació

Amb tota aquesta informació tenim els elements necessaris per a saber si realment aquella espècie reuneix els requisits de sostenibilitat, respecte pel medi ambient i respecte a les comunitats pesqueres artesanals més properes entre d´altres. A més, com a consumidors tenim, per llei, el dret a conèixer tota la informació sobre el producte, i per això es important que la exigir-la.

Segons la legislació actual, el peix i els productes de la pesca i l´aqüicultura a més de la informació obligatòria de l´etiquetatge, ha de tenir altres especificacions. Personalment he deixat de comprar peix en les parades poc transparents en aspectes relacionats amb el seu etiquetatge. Fins hi tot, en algun cas, s´ha donat la paradoxa que, el preu de venda d´una determinada espècie en llotja era superior al preu de venda de la mateixa a la peixateria, cosa que volia dir que, o bé no era peix fresc o bé no s´havia adquirit en aquella llotja.

ertiqueta

Etiquesta amb tota la informació que cal conèixer

En les etiquetes de la peixateria, a més del preu, ha d’aparèixer la informació següent:

• Nom comercial: aquest ha correspondre al que està acceptat en les llistes oficials de la UE. En aquest cas, el nom científic és una garantia inequívoca.

• Mètode de producció: es a dir, si es tracta d´una espècie capturada per mig de la pesca extractiva o bé procedeix de cultius marins.

• Zona de captura: Ha d’aparèixer la zona, subzona o divisió de la FAO en la que s’ha pescat el producte. Es recomanable que el consumidors tingui a l´abast un mapa en el que es pugui identificar fàcilment aquesta dada. Els productes mediterrani provenen de la zona FAO 37 (Mediterrània i Mar Negre)

• Art de pesca: Ha de ser fàcilment identificables l´art de pesca utilitzat per a la captura (tresmall, palangre, art de bou, teranyina,…)

• Presentació: en el cas que hagi patit alguna modificació, aquest s´ha d´especificar, Sencer amb cap, viscerat, cuit, filetejat,…

• En els productes congelats o que han estat descongelats, s´ha d’especificar aquest condició juntament amb la data de caducitat.

etiquetes-caixa-de-peix

El peix fresc de proximitat ha de contenir la informació de la seva venda a la llotja

De manera voluntària s´hauria d´especificar també el seu valor nutricional, la data de captura i el port de desembarcament entre d´altres.

Ara, en aquetes festes de Nadal, on el consum de peix es dispara, cal ser curosos amb aquestes recomanacions.