Tot té un inici: Salvem S´Alguer

Molt abans de les primeres mobilitzacions populars per la protecció i la salvaguarda de la Costa Brava, va aparèixer un moviment ciutadà que va ser el pioner de tots els altres que hi van haver al seu darrera des de “Salvem Castell” fins a SOS Costa Brava ara mateix. Em refereixo a la campanya popular  “Salvem Cala S´Alguer” que durant els anys 70 va reivindicar la protecció d´aquest espai tant emblemàtic de la costa de Palamós.

Hi ha però una gran diferencia entre els diversos moviments populars que s´han anat succeint al llarg dels darrers anys i la campanya Salvem S´Alguer. En els primers, es tracta de mobilitzacions populars en defensa de l´entorn natural i els drets col·lectius de la ciutadania mentre que la campanya Salvem S´Alguer va ser promoguda per a defensar els interessos particulars d´una sèrie de persones que tenien en aquest paratge.

S´Alguer, és avui un dels racons de la Costa Brava que encara ens evoca un passat proper que hem perdut de forma definitiva. La persistència d´aquest racó es deu, en bona mesura, als fets que van succeir fa cinquanta  anys. I aquesta  n´és la història.

A les primeres dècades del s XX, els terrenys de S´Alguer formaven part de la propietat del Mas Juny, un casalot senyorial, a tocar la platja de Castell que en aquells temps era propietat de l’artista Josep Maria Sert. Aquest, va accedir sense  problemes a les peticions d´alguns pescadors per a construir unes noves barraques al costat de les ja existents i que estaven documentades ja al s. XV. Sert pensava fins hi tot, que aquesta proposta  donaria vida marinera a aquest tros de costa.

Les barraques de S´Alguer bran són les darreres que es van construir

A l´any 1942 el Mas Juny va ser adquirit per al família Puig Palau que en els inicis va respectar el pacte verbal que s´havia establert amb l´antic propietari. Poc a poc, les barraques de pescadors es van anar convertint en casetes d´estiueig i es van anar ampliant. S´Alguer es va anar convertint en un lloc de trobada dels palamosins per anar a fer arrossos a l’aixopluc de les barraques i varen començar  les primeres discrepàncies entre els propietaris de les barraques, pagesos i tapers de les rodalies amb  la família propietària de la finca. L´any 1949, la Comandancia de Marina a instàncies dels Puig Palau va enderrocar alguns annexos d´obra nova i el mur de contenció que s´havia  fet per protegir les edificacions dels temporals.

Durant els següents anys, la tensió entre ambdues parts va anar en augment. Mentre uns intentaven legalitzar la seva situació, els altres, molt ben connectats amb el règim feixista, engegaven tota la maquinària burocràtica per expulsar de les seves propietats aquells okupes. Així als anys 60 es van col·locar les fites que delimitaven el domini públic just per darrera de les casetes cosa que significava que passaven a formar part de la legislació de l´estat i el 18 de setembre de 1970 el Ministerio de Obras Públicas atenent  la petició de la Jefatura de Puertos, van considerar les barraques il·legals i van donar un termini de cinc anys per al seu enderroc.

Aquest va ser el punt d´inflexió que va desencadenar la protesta ciutadana. Es van començar a recollir adhesions en contra de la decisió del Ministerio d´enderrocar les barraques i finalment es van recollir 18.000 signatures. Per acabar-ho d’enredar, mentre tot això succeïa, el Ministerio de Educación y Ciencia va promulgar el 15 de setembre de 1972 un decret on es declarava S´Alguer, “paisaje pintoresco”.

Finalment, quan els efectius de Obras Públicas es dirigien cap a S´Alguer per a iniciar l´enderrocament es va produir la mort del general Franco i davant del buit que es produí es va fer marxa enrere  a l´enderroc. Com bé sabeu, La mort del dictador, no va acabar amb el feixisme però va salvar S´Alguer Els Puig Palau però, van continuar amb el seu desfici per  destruir la Costa Brava. Això però, és una altre històriademar.

Anuncis

La costa de Begur

Sens dubte un dels indrets més agrestes de tota la Costa Brava és el tram de costa al voltant del Cap de Begur. Entre la Platja Fonda o platja del Mar Pi i fins a la platja de l’Illa Roja, en total gairebé deu quilòmetres de costa abrupta, de penya-segats imponents i tot presidit pel majestuós Cap de Begur.

A escala geològica es tracta d’una unitat formada per materials cambrians amb trets diferencials amb els seus trams veïns: al nord la platja de Pals amb materials quaternaris i al sud els penya-segats de tonalitats ataronjades formats per granodiorites.

La Costa de Begur és la més Brava de tota la Costa Brava

Aquesta Costa té també una història molt relacionada amb la seva riquesa mineral. En aquest bocí de Costa Brava s’hi va desenvolupar entre finals del S. XIX i principis del S. XX, una activitat minera remarcable per a l’extracció bàsicament de mineral de ferro especialment, però també d’altres minerals. La poca rendibilitat dels jaciments i la inaccessibilitat d’aquest territori per terra va fer que les explotacions mineres acabessin sent abandonades. Avui, les restes d’aquestes antigues explotacions encara es poden veure, algunes d’elles gairebé “a pet d’ona”.

La toponímia de la zona ens evoca a aquest passat relacionat amb la mineria: Rec dels Fanguejadors, Ses Mines, Ses Mines de Plom, Cova des plom entre d’altres. En aquesta costa la toponímia també ens recorda les dificultats que han tingut els navegants i els pescadors: l’Illa de Mal Entrar, Sa Nau Perduda, Es Foraió Negat o S´Encalladora en podrien ser exemples.

El majestuós Cap de Begur és el límit meridional de la tramuntana

El tram comença a la Platja Fonda, una vegada desapareixen els materials geològics de tonalitats ataronjades. La platja Fonda és un paratge rodejat de parets verticals de color gris plom i amb la sorra fosca que li dóna un peculiar encant.
Poca abans del Cap de Begur trobem Es Falcó, també anomenat Sa vinya Espatllada. L’indret és espectacular, els penya-segats, aquí extra plomats, sembla talment que s´hagin de col•lapsar en qualsevol moment. El nom, fa referencia a les restes de parets seques sobre les quals s’hi cultivava la vinya.

Travessat el Cap de Begur, la costa s’obre a la tramuntana. El Cap de Begur, de silueta vertical, és precisament el límit meridional d’aquest vent en l’àmbit litoral. Just darrere del cap, a la base dels impressionants penya-segats de més de cent metres d’alçada s’hi troba Es Degotís on les filtracions d’aigua fan caure una refrescant dutxa gairebé tot l’any. Aquí també és possible visitar Sa Falquerina, una cova d’enormes dimensions on hi havia hagut unes espectaculars estalactites que algú va decidir d’endur-se a casa seva.

A partir d’aquest punt el litoral continua fins a la badia de Sa Tuna on la costa és retallada, amb bastants illots. Sa Tuna comença en la punta d’es Plom i la badia es divideix en dues platges excel•lents, la primera, Sa Tuna i a continuació el paratge d’Aiguafreda.

Sa Falquerina molt aprop de Es degotís

A l’extrem de llevant de la badia de Sa Tuna, hi trobem Cap sa Sal, un dels desastres urbanístics més lamentables de tota la Costa Brava i que, de la mateixa manera que es va fer amb el ClubMed del Pla de Tudela, s’hauria de fer en aquest indret. El complex turístic primer un hotel i avui apartaments de luxe es va construir a sobre d´una de les explotacions mineres més populars de la zona, la Mina Francisqueta.

Després del Cap Sa Sal trobem la Reserva Marina de Ses Negres, unes formacions rocoses i illots d’aquesta tonalitat amb una elevada biodiversitat. La reserva compren les aigües entre el Cap Sa Sal i la punta Ventosa.

Poc abans d’arribar a Sa Riera, molt a prop de la punta de la Creu es poden observar encara restes de galeries que s’explotaven des del mar en condicions bastant precàries. Un cop abandonada l’explotació les galeries van servir per al contraban.

Sa Riera era antigament una platja era molt cobejada pels sardinalers per la riquesa de les seves aigües. Després de Sa Riera i la punta Espínula, abans d’iniciar-se la platja de Pals, s’hi troba la platja de l’Illa Roja. Aquí els colors predominats són el roig i el negre i encara es pot veure les restes d’una explotació minera.

La Caseta del Motor: el tresor de Sant Pol

Sant Pol és un d´aquells pobles que sempre han viscut de cara al mar. Fins a la primera meitat del segle XX va ser un dels municipis de la Costa Central catalana amb una major activitat pesquera. La seva platja, evidentment, era el centre de tota aquest batibull. Sense cap mena de refugi, la platja era el lloc on el sardinals, les palangreres, els llaguts i d´altres embarcacions de pesca hi reposaven. En alguns documents gràfics de principis de segle es poden contar més de cinquanta barques varades a la platja de la vila. Cada dia, abans de començar a pescar havien d´avarar les barques a l´aigua i un cop acabada la jornada s´havien de treure a la platja. En aquells temps, l’única manera per a realitzar aquestes operacions era a força de braços o bé amb l´ajut d´animals de tir. Els palers eren els responsables d´aquesta tasca. La seva feina va ser en aquells temps un dels oficis de mar més imprescindibles de la platja.

Postal de la platja de Sant Pol amb la caseta del motor al centre, les barques varades a la platja i les peces dels sardinals esteses al Sol.

La caseta del motor va ser construïda per en Damià Mas i Ribó, “en Mià dels bous”, paler i propietari de dues parelles de bou i un matxo per treure les barques. En Damià volia modernitzar el servei i va encarregar la construcció de la caseta del motor. L´edifici es va inaugurar després de molts entrebancs administratius l´any 1932, quan feia pocs anys que algunes de les barques ja havien incorporat els primers motors. Així a la revista “La Maresma”, editada a Mataró, es pot llegir en el seu número d´abril de 1932 aquesta petita ressenya referent a Sant Pol. ”L´últim temporal de garbí ha deixat un xic de sorra a la platja nostra que algunes barques aprofiten per treure-hi. És per això que del tot instal•lada la màquina de treure barques, ha inaugurat el seu servei, suprimint la parella de bous que tant caràcter donava a la platja nostra.”

La situació central de la caseta a la platja feia que pogués treballar per ambdós costats

La caseta del motor o “la maquinilla” és un element singular dins el patrimoni marítim de la costa catalana. Es va mantenir activa quan en altres localitats com al Masnou, a Pineda de Mar o a Calella ja havien estat abandonades i havien desaparegut. Quan en Mià va deixar de treballar, la seva feina la seguiren fent els palers de la confraria.

L’edificació és senzilla, feta de fusta i amb amplies vidrieres als tres dels seus costats per tal de poder seguir l´operació de treure les barques des del seu interior. Va accionada amb dos motors, un d’elèctric i un de semidièsel, d´aquesta manera es garantia que es poguessin treure les barques en cas de falta de subministrament.

Avui, a la caseta és fan diverses activitats adreçades als escolars. Foto: A Tot Drap

La construcció del port d´Arenys de Mar a l´any 1947 fa que bona part de la flota pesquera de Sant Pol es traslladi al recent inaugurat port refugi i, poc a poc, l´activitat a la platja va minvant fins que el 7 d´agost de 1985 es treu per última vegada “l´Ester”, el darrer sardinal que encara tenia base a Sant Pol. A partir d´aquest moment, al desaparèixer la pesca, la instal•lació deixa de tenir sentit i comença a entrar en un estat d´abandonament cada vegada mes preocupant. El fet d´estar construïda en terrenys propietat de la companyia del ferrocarril i que es trobi dins el domini de la llei de costes van posar en seriós perill la seva conservació en més d´una ocasió. L´edifici va ser rehabilitat a l´any 2007 per “A tot drap”, una associació sense ànim de lucre de Sant Pol de Mar i finalment va ser catalogada com a bé cultural d’interès local. Tant de bo que la caseta de motor pugui acabar esdevenint un centre d´interpretació del patrimoni pesquer i de l´ofici dels palers, seria el millor reconeixement a tota la gent de mar que ha forjat la història de Sant Pol.

Canyet: un paratge singular

El terme municipal de Sant Cristina d´Aro té algunes platges realment boniques i de totes per la seva singularitat, en sobresurt el paratge de Canyet.

En realitat quan parlem d´aquest indret ens referim a dues platges, una de sorrenca a llevant i l´altre formada de còdols i blocs de pedra de mida considerable a ponent. Totes dues estan separades pel torrent de Canyet que fa de partió entre els termes de Santa Cristina d´Aro i Sant Feliu de Guíxols.

La primera, la platja sorrenca de Canyerets, és la més meridional del municipi de Sant Feliu de Guíxols i està separada per la roca de la Tallada de Cala Canyerets ja dins el terme de Santa Cristina. A l´altre costat es troba Cala Canyet.

Les platges de Santa Cristina, tot un trésor. Foto: Fons de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

Durant molt de temps la Cala Canyerets va ser objecte de disputa entre aquests dos municipis a l´hora de establir a quin dels dos pobles pertanyia doncs quan es van fixar els límits municipals, la riera i la platja no tenien la mateixa configuració que té ara. Finalment als anys 90 el TSJC va resoldre que la platja de Canyerets pertanyia al terme municipal de Sant Feliu de Guíxols mentre que la Cala de Canyerets ho era de Santa Cristina.

L’entorn de Canyet forma part de la vessant marítima de l´espai natural del massís de l´Ardenya. El paratge està envoltat de contraforts granítics amb tonalitats ataronjades molt característiques que delaten la presència d´ortosa. La vegetació, formada per alzines, suros i especialment pins, en molts punts arriben a acaronar la mateixa línia de costa. Avui, malauradament l´entorn està força urbanitzat i hi ha diversos serveis turístics que degraden un paisatge amb un passat molt interessant.

Temps era temps, Canyet va ser un dels espais més esquisits de tota la Costa Brava. Foto: Col·lecció de documents audiovisuals i gràfics solts de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

El difícil accés a aquesta zona va afavorir durant molts anys l´activitat del contraban. Temps era temps que els corriols més inaccessibles del massís de les Cadiretes eren freqüentats, sobretot de nit, per contrabandistes carregats de farcells de tabac o bé aiguardent.

La principal característica d´aquest paratge és la presencia d´uns antics elements arquitectònics que denoten un passat glamurós: els miradors, els ponts i les passeres i el viver de llagostes en són els elements més interessants.

Entre Canyet i Canyerets s´hi troba la punta de Canyet, un bloc rocós farcit de pins i amb uns miradors tipus glorieta amb unes vistes excepcionals. Malauradament aquests elements arquitectònics es troben en un estat ruïnós. En aquest indret també s´hi pot observar l´antic viver de llagostes que també està en un estat d´abandonament considerable.

Els ponts de Canyet, un dels elements més interessants d´aquest paratge

A ponent de Cala Canyet s´hi troben els elements més destacables d´aquest paratge: els ponts de Canyet; unes artístiques passarel•les d´obra que uneixen els diversos esculls creant un pas que s´endinsa mar endins amb una gran bellesa. Els ponts i les passeres de Canyet permeten recórrer amb aquest particular camí de ronda un espai indescriptible.

Però, qui va ser el responsable de tot plegat? En la dècada dels 40, l´antic Mas de Canyet va ser adquirit i totalment remodelat. El nou propietari va crear un espai únic en tota la Costa Brava on va exercir d’amfitrió de nombroses personalitats que hi van fer diverses estades: el rei Balduí i Fabiola de Bèlgica, el rei Umbert d´Itàlia o bé el mariscal Jover de França en són alguns exemples.

Malauradament, amb el turisme de masses, aquest exquisit paratge va ser ocupat per una urbanització i d´altres serveis complementaris que van foragitar als seus primers estiuejants.

Camins de Ronda: un tresor sota els nostres peus

Una de les millors maneres de conèixer la Costa Brava és passejant pels seus Camins de Ronda. Entre el verd dels pins, el roig de les roques i el blau del mar transcorre aquest espectacular itinerari únic en tot el món. La millor manera de gaudir del paisatge, de trobar racons idíl•lics i descobrir petites cales entre majestuosos penya-segats és trescar pels camins de ronda arran del mar. És la Costa Brava en estat pur.

Malauradament avui no existeix encara una interconnexió que uneixi, Blanes amb Port Bou. Aquesta idea idíl•lica topa amb entrebancs de diversos consistoris per temes de responsabilitat civil fet que paradoxalment, no passa en els senders d´alta muntanya del Pirineu per exemple. Aquí a més, algunes edificacions il•legals han mutilat aquest sender ocupant el domini públic amb total imùnitat sense que ningú s´atreveixi a plantar-los cara.

9f06db2df8710f9fb15986d9537585faL´idea seria poder unir tota la Costa Brava per aquests senders peatonals. Caldria unir esforços d´Ajuntaments, de la Generalitat i de la Diputació de Girona per fer realitat aquest somni. De la mateixa manera que a Menorca hi ha el Camí de Cavalls i que després de molts entrebancs amb els propietaris es va arribar a un acord i s´ha constatat que el camí de cavalls genera un tipis turisme respectuós i de qualitat.

De fet hi esta havent certes iniciatives inconnexes que van encaminades a donar als 130 Km de Camins de Ronda el valor excepcional que es mereixen i que passin a ser considerats patrimoni immaterial de la humanitat per part de la UNESCO com a paisatge cultural. Aquest fet que, ara sembla que pren consens i embranzida, ja es va reivindicar fa més de 20. Actualment, en el nou projecte també es volen incloure els camins de ronda de la Costa Vermella fins a Argelers de la Merenda.

12219628_946528192106603_7617351911985302281_n

Aquesta candidatura és una bona oportunitat per preservar aquest patrimoni i per recuperar els trams abandonats i, els ocupats urbanísticament per edificacions privades. A més, aquesta declaració suposaria una molt bona oportunitat per a desenvolupar turisme sostenible i respectuós amb el territori.

Algunes decisions presses darrerament com ara el permís per a la construcció d´un xalet de luxe a la zona del Golfet a Palafrugell, el projecte d´urbanització de Cala Morsica i la modificació del POUM de Tossa per a permetre la construcció d´un port són iniciatives totalment oposades a aquesta candidatura.

97e01ec200ffa55bfa3bc0ba309a83fa_xl

L´origen dels camins de ronda prové de que antigament per aquests corriols les patrulles feien les guàrdies o rondes per a controlar especialment el contraban. També eren usat pels pescadors per anar a pescar amb els arts de platja o en cas de naufragi.

Els camins de ronda són l´excusa per a descobrir i gaudir d´un paisatge únic. De fet avui es pot recórrer bona part d´aquests a través del GR 92 i de diversos senders litorals. Aquest GR es correspon en bastants trams al primitiu camí de Ronda. En alguns casos la urbanització arran de la costa ha tallat el camí i per això el GR també té alguns trams que transcorren per l´interior, molt allunyat del camí de Ronda que es reivindica.

Bonitoleres al Cap de Creus

La bonitolera és un dels arts de pesca més antics i que encara s´usa al Cap de Creus. Aquest parany es cala principalment al Mar d´Amunt des de fa més de mil anys. Les bonitoleres també són anomenades bolitx, bolig, botitxa o solta bonitolera. En aquest sentit hi ha una certa confusió terminològica. El mot bolig, a més de referir-se a aquest enginy, també s´usava per a referir-se a la pesca a l´encesa i fins i tot, més modernament, a les sonseres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Calant una bonitolera a Cala Taballera

Les bonitoleres són uns arts de xarxa de parany que s’usen sobretot per a capturar bonítol (Sarda sarda). En certa manera es pot considerar un ormeig a mig camí entre les almadraves i les soltes.

Aquest art de temporada es cala sobretot a la primavera i a la tardor, quan les grans moles de peix blau s´apropen a la costa i la ressegueixen per a cercar-hi aliment. Les bolitxes es calen per a interceptar aquest peix de pas en el seu recorregut migratori.

Les soltes bonitoleres són peces de xarxa força lleugeres d´uns 250 metres de llarg i uns 20m d´alçada. Es calen verticalment i la xarxa arriba al fons, normalment sorra o alguer. En trobar el parany, el peix que, no té escapatòria, s´hi enreda a l´intentar sortir-ne.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La bonitolera està armada per xarxa fina i lleugera

Les bolitxes es calen molt a prop de la costa a dins d´algunes de les cales del Cap de Creus, sobretot al Mar d´Amunt. Alguns pescadors del Port de la Selva i de Cadaqués encara es guanyen la vida amb aquest art ancestral. Les soltes bonitoleres es solen calar a Cala Prona, a Cala Taballera o a Cala Galladera. De tots, el millor lloc és Prona, en aquest racó és on es capturen més bonítols de tot el Cap de Creus.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La barraca de Prona ha estat testimoni le llargues esperes dels bonitolers

Un cop calat l´art, els pescadors hauran d´esperar a que “entrin el peix”, és una qüestió de sort i de paciència. Normalment les bonitoleres es calen i es xorren el mateix dia, però també es pot donar el cas que es deixin d´un dia per l´altre. Durant tot aquest temps, la xarxa roman submergida de manera passiva i periòdicament els pescadors van a revisar-la per veure si el peix s´hi ha enredat. En aquestes llargues estones d´espera, aprofiten les barraques de platja per a descansar o preparar-hi el ranxo. Així doncs, cala Prona és doblement volguda pels pescadors, en primer lloc perquè és la millor calada de bonítols i en segon lloc perquè posseeix la millor i la més protegida de totes les barraques del mar d´Amunt. El refugi de cala Prona ha estat testimoni de moltes i llargues esperes, algunes de memorables pel volum de les captures, d’altres per oblidar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Bonitolera calada prop de Cala Tamariua

Per evitar les disputes entre els pescadors a l´hora de calar les bonitoleres, encara avui es sortegen les platges entre els pescadors que van a aquest sistema de pesca. Precisament el topònim Cala Jugadora té el seu origen en que aquesta platja va ser la darrera del mar d´Avall en ser sortejada entre els pescadors per a la pesca a l’encesa.

Amb les bolitxes, a més de bonítol, s’agafa també melva (Auxis rochei). Les captures d´aquestes dues espècies constitueixen quasi el 80% del total. També s´hi emmallen bàcores (Thunnus alalunga), espets (Sphyraena viridensis), trencahams (Pomatomus saltatrix), bisos (Scomber japonicus) o lletges (Lichia amia). A la primavera, i deforma accidental, també se sol agafar algun bot o peix lluna (Mola mola) que, després de ser desenrredats, són alliberats sense més problema.

Avui, encara s´estan calant les darreres bonitoleres al Cap de Creus, un clar exemple de pesca artesanal, sostenible, selectiva, i respectuosa amb l´entorn. Una forma de vida amb risc de desaparèixer juntament amb tot el patrimoni que hi gira al seu voltant.

Les nostres Cales Bones

Si un topònim es repeteix al llarg de tota la costa, aquest és el de Cala Bona. De fet trobem a la costa Brava quatre platges amb el mateix nom. La més septentrional de totes, és la cala Bona del Cap de Creus, a continuació la cala de la Roca Bona de Palamós, més al sud, la Cala Bona de Tossa i per finalitzar la cala Bona de Blanes.

Aquest topònim també es freqüent arreu dels Països Catalans. De totes, potser la més coneguda és la Cala Bona de Mallorca. Avui, però aquesta platja és una de les més horribles localitats turístiques de l’illa.

En tots els casos l´origen del mot es deu a les excel•lències del lloc com a refugi per als pescadors en cas de temporal. Una cala és “bona”, quan està protegida dels vents locals, especialment del més perillosos.

Cala Bona de Cadaqués

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Bona és un oasi de tranquil·litat al marge de la Tramuntana

Situada a mig camí entre Portlligat i el Cap de Creus, és juntament amb Jugadora, una de les platges més orientals casa nostra. Tapissada de posidònia i protegida de la tramuntana, és un oasi de tranquili.litat quan bufa el vent del nord. Cala Bona és formada per tres petites platges rodejades d’una vegetació exuberant on hi destaca el càdecs (Juniperus oxycedrus), que probablement va donar lloc a Cadaqués. Les colles de l´encesa es disputaben aquest indret sabedors de la seva benignitat.
Cala Bona de Palamós

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Bona o la platja de Rocabona forma part del conjunt que molts anomenen Cala Estreta. Foto: Marc Adroher

Aquesta cala també pren el nom de platja de Rocabona, es troba situada en el conjunt que molts anomenen Cala Estreta: (Cala Estreta, Cala d´en Redemon, Cala de al Roca Bona i Cala del Cap de Planés). En aquest cas el mot prové de la roca que hi ha llevant de la mateixa i que la protegeix del vent de component nord. Malgrat el sobrenom de “bona”, aquesta és una platja exposada a les llevantades i a les garbinades.
Cala bona de Tossa

cala-bona

Restes de la guingueta de Cala Bona que agredeixen al paisatge i malmeten una soca de murtra

A molt poca distància de Tossa, en un racó just abans d’arribar a cala Pola i rodejada d’una bonica pineda que quasi arriba “a pet d´ona”. Durant l´estiu es converteix en una indret prescindible i ple a vessar d’embarcacions que hi passen el dia i que amarren amb total impunitat, a voltes impedint el pas. Per acabar-ho d’adobar, una funesta guingueta de platja ocupa tot el fons de la cala com si allò fos propietat privada i degradant moltíssim el paisatge. A l´hivern, l´indret és un lloc tranquil, malgrat que hi són molt evidents les restes de la infraestructura estiuenca. Si hi aneu en aquesta època fixeu-vos en la soca de murtra (Myrtus communis) que intenta sobreviure i que cada any, irremeiablement, és talada. No deixa de ser estrany com encara es pugui continuar renovant la llicència per aquesta activitat.
Cala Bona de Blanes

sant francesc

Cala Bona o Cala Sant Francesc, és la menys bona de totes. Foto: Jordi Marcó

Primera gran cala de la Costa Brava, situada pocs metres a llevant de la pròpia vila. D’ençà de la construcció de l’ermita de Sant Francesc al 1681, canvia de nom i avui es molt més coneguda com a Cala de Sant Francesc. L’antic topònim però s´ha mantingut i es usat pels propis habitants de Blanes i especialment pels més assidus a aquesta platja.
De les quatre, aquesta és la cala “menys bona” de totes pel que fa a la protecció que ofereix als navegants. Fins hi tot a l’extrem de llevant es troba Es Niell, un parany per a la navegació.

Salvem Castell

En un any on les consultes populars han estat en boca de tothom, potser és el moment de recordar de la mobilització de tot un poble contra la especulació urbanística. Es tracta de Palamós i de la campanya Salvem Castell.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Castell és avui. l´única platja verge de la Costa Brava

Al nord de Palamós, Castell, és avui l’única platja verge de tota la Costa Brava. Hagués pogut acabar molt fàcilment com la seva veïna, La Fosca, totalment urbanitzada. Però, la voluntat popular va decidir el seu destí i avui l’espai Natural de Castell – Cap Roig és un focus d’atracció turística pel municipi.

Entre 1985 i 1990 el consistori de Palamós va redactar un nou Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) que substituïa el que hi havia en vigor. Arran d’aquesta modificació, la platja de Castell passava de ser sòl rústic a ser catalogat com a sòl urbanitzable programat. El nou pla preveia la possibilitat d’urbanitzar l’espai verge de Castell (La Plana i Paratge de Castell) amb una urbanització, segons deien, de “baixa densitat”. És a dir gairebé 400 habitatges, un hotel i un camp de golf.

Arran d’aquest canvi normatiu, l’any 1992 es presenten un parell de propostes per urbanitzar la zona. Dues promotores, El castell S.A. i Camo S.A. presenten Plans Parcials per a desenvolupar el sector. Aquest és el detonant que va mobilitzar tot el poble i la creació de la plataforma Salvem Castell.

llibre

La història del moviment ecologista i social Salvem Castell, està recollida en el llibre de Feliu Antúnez

Salvem Castell va recollir 13.124 signatures que, va presentar a l’administració, demanant la requalificació i la protecció dels terrenys. Amb la força del suport popular la plataforma volia incloure els terrenys al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) i elaborar-ne un pla de gestió de l’espai.

L’Ajuntament, davant la pressió de les empreses promotores per una banda i pel suport popular en forma de signatures per l’altra, va decidir recórrer a un referèndum perquè fossin els palamosins els que decidissin sobre el futur del seu territori.

El referèndum es dugué a terme el 12 de juny de 1994. La campanya va ser dura i plena de desqualificacions cap a la plataforma ecologista. Salvem Castell va aguantar molt be la pressió i va aconseguir un èxit sense precedents.

taula-castell

Resultats del referèndum sobre la urbanització de Castell

Els partidaris de requalificar els terrenys i impedir les propostes d’urbanització van guanyar pel 70% de vots, amb una participació superior a la meitat del cens. El 15 de juny en un ple extraordinari el consistori va presentar una moció per iniciar els tràmits de la modificació del Pla General i catalogar els terrenys com a sòl no urbanitzable.

De fet però, la Direcció General d’Urbanisme de la Generalitat no va descatalogar els terrenys fins al 2002 i ho va fer obligada per sentencies del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i del Tribunal Suprem. Malauradament però, per a aconseguir la titularitat publica de Castell, la Generalitat va haver de fer front a una indemnització en forma de compra a preu d´or, quan la sentencia del tribunal ja era en ferm.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Castell, a l´hivern, és el paradís

Al llarg de tot el procés es van presentar una trentena de recursos contenciosos als tribunals i una qüestió penal que donen idea de la forta pressió que les immobiliàries van exercir sobre la voluntat popular. Finalment Castell es inclòs al PEIN el 2003 desprès de 10 anys de mobilitzacions ciutadanes.

Com a conseqüència d’aquests fets, l’estat, amb el suport de la Generalitat, va canviar la normativa de consultes populars per evitar que cassos semblants es poguessin repetir i avui, com ja sabeu, una consulta semblant no tindria cap mena de valor legal.

S´Alguer. Un bon racó

mapa

Entre Castell i la Fosca, el racó de S´Alguer és format per quatre unitats diferenciades

Hi ha un indret a la Costa Brava que, malgrat el pas dels anys i la degradació que ha patit la línia de costa, encara conserva l’encant d’aquest territori tal i com era abans de ser espoliat pel boom turístic. Es tracta de la Cala de S´Alguer, situada entre la Fosca i la platja de Castell a pocs quilòmetres de Palamós.

Envoltada de pins i atzavares, S´Alguer és una platgeta de còdols presidida per un conjunt de típiques casetes de pescadors que formen un petit nucli. Les parets emblanquinades i les portes i finestres pintades de colors vius, donen una singularitat especial a l’indret.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

S´Alguer Gran acull una vintena de casetes

En realitat S´Alguer està format per quatre unitats diferenciades. Així, venint des de llevant, la primera platja que ens trobem és la Cala Petita de S´Alguer o Cala Pellerida. A continuació la Cala de S´Alguer Gran o S´Alguer pròpiament dit. Després, el racó de la Barraca de la Cadena i per últim la Cala del Polvorí.

Una vintena de construccions formen la unitat arquitectònica i paisatgística de S´Alguer Gran. Aquesta platja és on les barraques han patit més modificacions respecte a les originals.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les barraques de pescadors de S´Alguer petit

A la Cala Petita de S´Alguer, encara hi ha en peus quatre barraques alineades mitgera per mitgera que conserven alguns trets originals.
El racó de la barraca de la Cadena i a la Cala del Polvorí és on les construccions han patit menys modificacions. En la primera hi ha només una única construcció aïllada i en la segona quatre barraques alineades que conserven encara la volta de canó.

En el seu origen, les barraques de S´Alguer es van construir com a refugi pels pescadors de Palamós, ja que els esculls del davant protegeixen la platja de les llevantades i creen una mena de port natural. Les primeres barraques ja estan documentades al s. XV.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La barraca de la Cadena

Amb els pas dels anys, les casetes de S´Alguer han canviat d’ús, ja no serveixen per aixoplugar-se del mal temps, per a guardar i arranjar els ormeigs de pesca o per a fer el ranxo esperant anar a llevar els arts. A inicis del s XX la majoria dels propietaris   eren pagesos i tapers de les rodalies. Ara, els afortunats descendents d’aquests,  reconvertits en estiuejants, omplen aquest espai durant l’estiu.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les quatre barraques de la Cala del Polvorí

Les barraques d´aquest conjunt testimonien com vivien habitants de la zona fins fa ben poques generacions. Cal conservar S´Alguer com a testimoni mut del que va ser una època i una forma de viure que ara només roman en la memòria dels avis.

Una de les millors coses que es poden fer en aquest món és arribar-se a S´Alguer per mar i fora de temporada. Contemplar el paisatge plàcid i amable que ens ofereix és una molt bona teràpia. Mentre observo la tranquil•litat m’imagino a un grup pescadors preparant l’arròs de peix a peu de barraca. Fent-me senyals, un d’ells, em convida a que els acompanyi a l’àpat. I és que estic somiant o bé estic al paradís.

Ranxo de barca

“No crec que els mariners d’aquella època, que se sentien més aviat empaitats per la cassussa, cuinessin res més que un grapat de peixos torrats a la bruta sobre un foc de quatre canyes seques. La cuina marinera es va mostrar matusserament grollera i mancada de polidesa durant un gavell d’anys, primer a bord dels caros y dels llaguts i, després, a bord de les barques de sardinal i de les barques aparellades a vela i rem que tiraven en parella l’art anomenat bou…”
(Ramon Doll. Pescats, nets i menjats)

Barques i Fogons

En Roc, en Joan, en Llorenç i en Pit a la cuina del quillat Isabel la catòlica. Foto: Antoni Bellsolell

La cuina dels pescadors, és a dir, aquells plats que s’elaboren a bord de les barques de pesca, és d’una gran riquesa i qualitat. Evidentment la matèria primera, el peix fresc acabat de pescar, li dona un valor afegit que no es possible de tenir a la cuina que es pugui fer “en terra”. Qui ho ha pogut comprovar, sap del cert, que la qualitat del peix als pocs minuts de ser pescat es molt superior al mateix adquirit després d’unes poques hores a la peixateries

Aquesta cuina es caracteritza per a l’ús d’ingredients humils, per a una elaboració ràpida i senzilla adaptada al ritme de la feina i pel reduït espai de que es disposa en la barca. El tipus de peix utilitzat es de primera. Algunes vegades es fan servir espècies que no són prou valorades als mercats o bé exemplars malmesos per l’art de pesca que perdrien valor a la llotja, com en el cas dels quillats quan “van a la gamba”, que s’usen els exemplars trencats o masegats que anirien a formar part de la morralla que es reparteix cada dia la tripulació.

Els protagonistes d’aquests plats són espècies de condició baixa que esdevenen plats exquisits com la lluerna, el congre, el gat, la rata, l’aranya, la bastina, la sardina, el verat, la canana o la sípia. El tipus de peix del ”ranxo” depèn del tipus de pesquera. A més del peix, la base per a l’elaboració de les menges està formada pel brou, les patates, l’arròs, els fideus, el sofregit, la picada, l’allioli i el porró de vi entre d’altres.

cuina1

la Luissa,un bou de sant Pol, que manava la família Roca. Foto: Arxiu Pere Sauleda

La cuina de barca pròpiament dita fa referència quasi exclusivament a l’art de bou ja que en aquest tipus de pesca els mariners romanen tot el dia a la mar i han de fer els àpats a bord. Allí esmorzen, berenen i sobretot dinen. Els quillats surten de port a les sis de matí i arriben entre les cinc i les sis de la tarda.

Els bous tenen habilitat un espai per a la cuina, i a més, un dels membres de la tripulació té assignat el rol de cuiner o “ranxero”. Aquest ha de compaginar diferents tasques a la vegada i, per això, els plats que es preparen són ràpids de cuinar. Mentre es realitza el bol i quan la resta de la tripulació dorm, el ranxero ha de pelar les patates, netejar el peix, fer la picada o coure el ranxo,… El cuiner rep per la seva feina un cortó més.

Els suquets, amb tota la seva diversitat de versions, són els reis del ranxo de barca. Aquests plats ràpids d’elaborar i que en l’argot dels pescadors és el “caldero” servia també per a fer-hi un rossejat d’arròs o fideus cuit amb el caldo del peix i que moltes vegades s’acompanyava amb all i oli. Altres plats típics de barca són el cim-i-tomba, l’all cremat, l’arròs amb sardines, el romesco, l’arròs a banda o l’allipebre,… Amb el pas dels anys, molts d’aquests plats s’han anat perfeccionant a les llars dels pescadors o a les barraques de platja en un primer estadi, i més endavant són incorporats a les cartes de molts restaurants de costa que els ofereixen a “preu d’or”. En aquest sentit hi ha jugat un paper molt important i molt poc valorat les pròpies dones dels pescadors. De totes maneres, el que no podrà substituir mai el millor restaurant del món és el fet de menjar-lo “a bord”.

ranxo de barca

Ramon Moreno, amic pescador de Carles Barral, la foto és feta sobre la coberta del Capitan Argüello, el llagut del Barral

L’àpat era tot un espectacle, sovint es col•locava la cassola al bell mig de la taula improvisada amb les caixes de peix i els pescadors menjaven directament d´ella utilitzant com a plat una llesca de pa o fins i tot un tros de suro. Era molt habitual acompanyar la menja amb grans dosis de vi. L’estona de l’àpat era el moment de trobada, on es reia i es feia broma, moltes d’elles anaven dirigides cap al ranxer o al ranxo que els havia cuinat, i es clar, moltes vagades aquestes bromes acabaven en discussions entre mariners i el ranxer que veia ferit el seu orgull. I és que la feina de ranxer ha estat sempre molt complicada.

En l’actualitat, cuinar a la barca de pesca és una tradició en risc de desaparèixer. Moltes tripulacions mengen entrepans o plats precuinats portats de casa i que escalfen amb el microones.

La cuina del pescadors de Sant Pol 2

La cuina de barca té diversos reculls fàcils de trobar en llibreries

Amb aquesta historiademar es vol encoratjar a tots aquells que tingueu receptes tradicionals de la cuina de barca que ens les pugueu feu arribar a (historiesdemar@gmail.com) i que, de manera col•laborativa puguem completar aquest capítol de la història de la pesca.