Els últims emperadors

El peix espasa o emperador (Xiphias gladius) és segurament l´espècie de major mida de les que es poden arribar a comercialitzar a les nostres llotges de peix. Malgrat aquest fet, la majoria de l´emperador que trobem al mercat i consumim prové de captures realitzades molts centenars de kilòmetres enllà en ple Oceà Atlàntic.

A la mediterrània les captures d´aquesta espècie solen ser rares malgrat que les flotes amb bandera de conveniència que feinegen en aigües internacionals amb arts pelàgics en poden capturar quantitats destacables. Per aquest fet es considera que al nostre mar aquesta és una espècie sobreexplotada.

L´emperador (Xiphias gladius) és una espècie inconfusible

L´emperador és una peix inconfusible pel seu llarg musell que li dona nom. Aquesta prolongació del maxil·lar superior pot assolir fins a una tercera part de la seva longitud total del seu cos i li serveix com a defensa i per a estabilitzar la natació. El cos de l´emperador és robust i fusiforme amb una potent musculatura. Els adults no presenten escates. La seva coloració és blau intens al dors i als costats que es va aclarint progressivament a mesura que ens acostem al ventre.

El peix espasa és una espècie pelàgica i nedadora molt activa que rarament s´acosta a aigües litorals. S´apropa a la costa durant els mesos d´estiu quan té lloc la fressa. El seu cos presenta una elevada adaptació a l´hidrodinamisme, cosa que fa que pugui assolir velocitats de vertigen en nedar.

L´emperador és un peix ràpid i molt fort, això que fa que sigui una de les espècies més apreciades entre els afeccionats a la pesca esportiva. La seva resistència a ser pescat i la lluita que ofereix quan és capturat fa que sigui una peça molt cobejada. Malauradament no hi ha dades fiables de l´impacte d´aquesta activitat en els estocs de l´espècie.

La seva carn és clara, magra, delicada i molt gustosa

És un voraç depredador que s´alimenta bàsicament d´altres peixos que formen moles i de cefalòpodes. Generalment solitari. Es troba a tot el món. Prefereix però, les aigües més aviat temperades. Pot assolir entre els quatre i els cinc metres de llargada i arriba a pesar fins a cinc-cents quilograms.

Es pesca de manera industrial amb palangres de superfície i amb arts de deriva. Ambdues tècniques amb un fort impacte sobre el medi. D´ençà l´any 2002 els arts de deriva estan prohibits malgrat que no es te la certesa que aquesta resolució s´hagi fet efectiva al 100% per tots els països de la conca.

La seva talla mínima legal per a les captures és 120 cm sense comptar el musell. La seva carn és bastant apreciada, de color clar, molt tendra i gustosa. Es troba regularment als mercats i es comercialitza fresc, refrigerat, congelat, semielaborat i en conserva. De la mateixa manera que passa amb el bacallà, l´oli del seu fetge té un elevat valor comercial.

Pels seus nivells de greix es considera una espècie semi grassa. Els nutricionistes recomanen un consum moderat pels elevats nivells de mercuri que conté la seva carn.

A la mediterrània, l´estat de les seves poblacions, certament fa que es puguin considerar els darrers emperadors.

Anuncis

L´Albera marítima

Entre Garbet i el cap de Cervera hi ha un tros de costa que correspon a la façana litoral del massís de L´Albera. Lluny del brogit turístic, aquest tram sol ser tranquil i amable. L´Albera marítima és el nexe d´unió entre la Costa Brava amb la Costa Vermella.

Arreu, el paisatge és molt homogeni amb badies mitjanes: Garbet, Colera, Portbou i Cervera connectades per un seguit de penya-segats espectaculars de tonalitats negroses i grisenques que sovint recorden a un paisatge lunar.

L´Albera marítima és un tros de costa molt desconegut

En aquest punt, la Serra de la Balmeta s´apropa a la línia de costa i els seus contraforts arriben a pet d´ona formant un paisatge de penya-segats imponents. D´aquest massís en surten quatre cursos fluvials que han modelat les diverses valls del territori de sud a nord. El Torrent de la Balmeta, la Riera de Garbet, la Riera de Molinàs i la Ribera de Portbou. Mentre la primera circula bàsicament en direcció sud, els altres són perpendiculars a la línia de costa.

En general, les platges, si exceptuem les de dins de les badies, són petites, producte de l´erosió dels materials que les envolten: esquistos, pissarres i quarsites i estan formades per graves i còdols de mida molt variable. El paisatge, des de mar estant, és amable. Les brolles i les pinedes hi sovintegen alternant-se amb les vinyes.

L’itinerari comença a la mateixa badia de Garbet, la única no urbanitzada. D´allí a l´illa Grossa i al Cap Lladró o muntanya dels canons de Colera on armes d´artilleria del s. XVIII apunten encara a l´horitzó. Travessant la badia de Colera i deixant enrere Cala Rovellada ens trobem amb la veta blanca. Un espectacular filó magmàtic que contrasta amb tot el seu entorn.

Des d´aquest punt la costa continua fins al Cap Marcer, un espadat de més de cent metres d´alçada on es troba la cova celler d´en Xocolata. Una cavitat navegable en caiac d´uns 20 m. Conta la història que en aquest indret era on Joan Miàs, un pescador de Colera anomenat en Xocolata hi guardava el seu vi. Des d´aquest punt la costa continua fins a les platges de la cadireta i la del Claper. Allí s´hi observen les restes d´un accés a través del penya-segat en unes escales pràcticament esborrades per l´efecte dels temporals. Durant molts anys aquest indret va ser l´abocador de deixalles i runa de Portbou. Al seu extrem s´hi troba la punta de Gatillepis i la cova d´en Xamuixa, l´altre gran cavitat natural del sector.

Entre Colera i Portbou. Tram entre el cap Mercer i la punta de Claper on s´hi toba la platja de la cadireta i les platges del Claper

La costa prossegueix a través de la badia de Portbou on hi destaca la cova del bou marí. L’interès d´ aquest indret ve sobretot per la seva toponímia que ens evoca la presència, temps era temps, de foca mediterrània (Mochanus mochanus) en aquestes aigües. A Portbou no es pot perdre la visita al memorial Walter Benjamin que morí aquí quan fugia del feixisme que s´havia instal·lat a bona part d´Europa. Les vistes des d´allí són espectaculars.

El recorregut segueix fins al Cap Falcó on a poca distància s´hi troba la Foradada, una cavitat natural en forma de túnel que travessa un bloc esquistós i que acull al seu interior la que delimita la frontera entre França i l´estat Espanyol d´ençà el tractat del Pirineus que va escapçar el principat.

A partir d´aquí, ja en territori francès, el majestuós Cap de Cervera. Això però és una altre històriademar.

Oceanografia domèstica: Marees (I)

Una de les coses que ens sobta més als habitants de la conca mediterrània quan ens desplacem fins a algun altre oceà són les marees. Les marees són ascens i descens periòdic de l´aigua a causa de la influència de la Lluna i també del Sol. L´efecte de la primera és més important a causa de la seva proximitat a la Terra.

Tal i com va predir Newton es precisament l´atracció gravitatòria la responsable de les marees. En especial es important força gravitatòria que exerceix la lluna sobre les masses fluides de la Terra que les deforma i les atreu cap a ella.

La força d´atracció gravitatòria entre la terra i La Lluna deforma les masses d´aigua de mars i oceans i és la responsable de les marees.

La variació del nivell del mar a la costa s´anomena amplitud de la marea. Aquesta magnitud depèn molt de la zona de que es tracti i també de la posició relativa dels astres implicats en les marees. A la mar Mediterrània, pel fet d´ocupar una superfície petita, les marees tenen una amplitud molt petita, entre 10 i 30 cm, cosa que fa que no siguin observables fàcilment. En canvi, en alguns punts de la costa de la Bretanya l’amplitud pot arribar fins als 14 m.

En el cas de la Mediterrània són més destacables les minves o les rissagues que no pas les marees. En el cas de les minves, el responsable són les elevades pressions atmosfèriques que s´assoleixen quan l´anticicló que se sol situar a les nostres latituds durant les mesos d´hivern. El fet que la pressió atmosfèrica sigui alta, al voltant de 1030 hPa, significa que el pes de l´aire sobre la superfície de les masses d´aigua empeny l´aigua cap avall fins a 40 cm.

El corrent ascendent de les masses d´aigua s´anomena corrent de flux i el corrent descendent, quan la marea baixa, és el reflux. Quan el nivell de l´aigua assoleix la mínima alçada s´anomena marea baixa o baixamar i el moment oposat, quan s´assoleix la màxima alçada es parla de marea alta o plenamar. Cada dia el nivell de l´aigua ascendeix i descendeix dues vegades cosa que està relacionada amb el moviment de rotació de la Terra i la posició relativa entre aquesta i la Lluna. D´aquesta manera hi ha dues baixamars i dues plenamars cada dia.

Fases del cicle lunar. En les posicions 1 i 5 les forces exercides per la Lluna i el Sol es sumen i es produeixen les marees vives. En les posicions 3 i 7 les forces gravitatòries es compensen i donen lloc a les marees mortes.

Al llarg del cicle lunar hi ha unes posicions relatives entre la Lluna i el Sol i la Terra en que es troben en la mateixa línia i les froces d´atracíó se sumen i es produeixen les plenamars de major amplitud. Això succeeix quan la lluna es troba en la fase de lluna plena i lluna nova. A aquest fenomen l´anomenen marees vives. El cas contrari correspon quan la Lluna i el Sol formen un angle de 90º amb la Terra. La Lluna en aquest cas es troba en quart creixent o en quart minvant. Amb aquesta posició les forces d´atracció es resten i es produeixen les marees de menor amplitud. Són les marees les marees mortes. Cada cicle lunar hi ha doncs dues marees vives i dues marees mortes.

Per a la predicció de les marees existeixen unes taules a partir de les seves amplituds i els seus períodes. Les taules de marees són una eina molt útil per a la navegació.
A nivell biològic les marees representen una font vida per als organismes que viuen a la franja intramareal. L´anar i venir de les masses d’aigua implica l´aport i la resuspensió de les partícules nutritives. Per contra els períodes d’emersió suposen haver de fer-se resistents a la dessecació.

Una altra conseqüència de les marees són les anomenades corrents de marea, això però és una altre històriademar

El Garraf Marítim

A poc més d´una vintena de quilòmetres de Barcelona es troba un espai natural singular. Entre les botigues de Sitges i la platja de Sant Sebastià també de Sitges, hi ha el Garraf marítim presidit per la presència majestuosa del massís del mateix nom.

Aquesta costa en certs aspectes recorda, evidentment a petita escala, a les Calanques de Marsella. Tant pel que fa al tipus de paisatge com pel fet d´estar a tocar d´una gran urb. És un luxe per Barcelona tenir al seu costat aquest espai natural.

Entre Castelldefels i Sitges es troba el Garraf marítim, un oasi de natura

Entre l´inici i el final del tram hi ha dotze quilòmetres i s´hi troben quatre instal·lacions portuàries, segurament la més alta densitat de tota la costa catalana: el Port Ginesta, el Port de Garraf, el Port de Vallcarca i el Port d´Aiguadolç.

El caiac de mar és el millor mitjà per a conèixer aquest indret però una bona manera també de fer-ho és recorrent en bicicleta les famoses “corbes del Garraf”, el tram de carretera entre Castelldefels i Sitges d´una vintena de quilòmetres amb gairebé un centenar de corbes i amb unes vistes imponents.

El Garraf marítim és un paisatge calcari singular amb unes formacions càrstiques gairebé úniques en tot el litoral català. Els penya-segats de tonalitats blanquinoses contrasten amb la màquia litoral on el margalló i el garric prenen protagonisme.

Els 12 quilòmetres de costa contenen quatre instal.lacions portuaries

A nivell natural, els fons marins d´aquesta zona són majoritàriament sorrencs cosa que ha propiciat el desenvolupament d´alguers de posidònia i de cimodocea que avui estan molt malmesos i en franca regressió. Els penya-segats són també l´habitat de nombroses espècies d´aus marines que hi troben el seu aixopluc i que han propiciat que aquesta àrea sigui considerada com a una zona d´especial protecció per a les aus (ZEPA). Un altre dels al·licients d´aquesta costa són els albiraments de balenes i dofins , especialment durant la primavera. Aquestes espècies troben en les aigües del Garraf unes condicions òptimes pel que fa a la disponibilitat d´aliment.

Un dels punts més emblemàtics de la zona és el poble de Garraf. Una petita localitat que conserva encara l´encant d´un passat d´estiueig per a les classes més benestants. Les casetes de la mateixa platja en són un testimoni fidel. Tot just passat el port de Garraf, el següent punt d’interès és la punta Falconera, un impressionant penya-segat de més de cent metres d´alçada. Malgrat que són poc visibles des del mar, aquest primer tram del recorregut està ple de pedreres que trenquen l’harmonia del paisatge i mostren unes ferides difícils de curar.

La cimentera de Vallcarca és la taca negra del tram

Just abans d´arribar a Vallcarca hi trobem al platja de la Morisca, un racó tranquil per gaudir del sol i del mar. A Vallcarca hi ha un dels punts negres del recorregut. L´antiga factoria de la cimentera i el seu moll de càrrega, trenquen el paisatge de manera irreverent. Actualment ni la fàbrica ni el port tenen cap mena d´activitat productiva i les reivindicacions del moviment ecologista passen pel desmantellament de la planta, del port i per la descontaminació de la zona.

Entre Vallcarca i Aiguadolç la costa és una mica més retallada. Destaquen la punta Ferrosa i la punta del Pebre, just abans d´arribar a la platja de Sant Sebastià al cor de Sitges.

La Costa de l´ Ametlla (costa sud)

La Costa Brava és el litoral rocós més conegut del nostre país. Però fora d´allí hi ha altres trams de litoral on els afloraments rocosos també són destacables. El Garraf i alguns trams de la Costa Daurada en són exemples.

Entre els municipis de l´Ametlla i l´Ampolla hi ha un dels trams de costa més espectaculars i molt més ben conservat que molts indrets de la Costa Brava. Es tracta d´un litoral rocós amb penya-segats d´origen calcari de mitjana alçada i molt exposat a l´onatge. La costa és farcida de racons i petites platges allunyades de la massificació i del brogit turístic. Pel seu valor, tota l´àrea marina d´aquest sector està inclosa a la Xarxa Natura 2000. Aquí, es poden observar herbeis de fanerògames marines dels tres generes que hi ha a casa nostra: posidònia, cymodocea i zoostera que protegeixen la costa enfront dels embats de l´onatge.

La Costa de l´Ametlla és un dels trams més ben conservat de la costa catalana

La franja costanera limita en el seu interior amb algunes àrees urbanitzades, sobretot a l’ inici i al final del tram. A la resta, els conreus de secà en especial oliveres o garrofers i una màquia litoral molt ben conservada prenen protagonisme. Arran d´aigua la vegetació és molt variada, als roquissars hi predominen el fonoll marí i diverses espècies d´ensopegueres com ara Limonium gibertii. A les platges s´hi troba una rica i variada vegetació psammòfila i a les llacunes litorals comunitats halòfiles i helofítiques.

La millor forma de conèixer aquest litoral és amb caiac de mar o bé a través del camí de ronda (GR92) que ressegueix tota aquesta costa arran de mar. Aigües extremadament transparents, racons màgics entre els penya-segats i els pins que gairebé arriben a pet d´ona.

Un cop deixem l´Ametlla, el primer punt a destacar és el Port de l´Estany, un petit port natural que va ser utilitzat pels primers pescadors de la Cala, abans de la construcció del port actual. El port de l´estany és únic a tot el litoral català. Malauradament la elevada pressió antròpica del lloc dificultat la seva conservació.

El tram entre l´Ametlla i l´Ampolla és una costa abrupta de penya-segats baixos

Entre el port de l´Estany i la punta de la Àliga s´hi troba l´Espai Natural Protegit del Cap de Santes Creus una zona marítimo-terrestre d´ alt valor ambiental. Aquí s´hi troben zones humides com ara el torrent de l´Estany i el torrent de Santes Creus. Les llacunes litorals d´aquest espai és l´únic lloc del nostre país on es pot trobar en llibertat el samaruc (Valencia hispànica) que conviu amb una altre espècie en perill d´extinció com és el fartet. En l´actualitat s´ha signat un acord de custòdia per protegir aquesta àrea.

Després del Cap de Santes Creus, la primera parada obligada és a la Cala de l´Estany Podrit, una platja de còdols amb un elevat interès natural on els pins arriben gairebé a tocar el mar i que ens evoca a la costa sud de Menorca. Les praderies de fanerògames marines són abundants en aquesta zona. Les seves restes les veiem clarament a la costa. A partir d´aquí continuem la ruta cap a la punta de l´Àliga.

A nivell paisatgístic, el sector de la punta de l´Àliga, és segurament el lloc més emblemàtic de tot aquest itinerari. El fet que el seu accés sigui només possible a través del GR contribueix a l´elevat grau de conservació. Aquí hi trobem les dues perles del tram: la caleta de la punta de l´Àliga i la platja de l´Illot on els còdols perforats pels menjaroques prenen protagonisme.

Després de la punta de l’Àliga el següent punt d’interès és el Cap Roig que rep aquest nom a causa dels conglomerats vermellosos que el formen. Malauradament aquest indret està fortament urbanitzat. A partir d´aquí, el GR continua fins a l´Ampolla, el nostre destí.

Quins tomàquets!

El tomàquet de mar (Actinia equina) és una de les espècies més característiques que trobem adherides des de les roques de la interfase terramar i fins als vint metres de profunditat aproximadament. És més freqüent en els indrets més batuts i poc exposats a la llum. És una espècie solitària que no forma mai colònies.

El seu nom es deu al seu color vermellós, a la seva forma ovalada i a que quan estan fora de l´aigua retrau els tentacles dins el seu cos i això fa que recordi als seus coetanis terrestres. Els tomàquets de mar resisteixen força bé la dessecació replegant-se sobre si mateix i mantenint aigua a l´interior i evitant la deshidratació.

El tomàquet de mar és un habitant típics dels habitats litorals rocosos

El tomàquet de mar és una espècie que, com les meduses i els coralls, pertany al fílum dels cnidaris. Es tracta d´un antozou solitari molt característic. A diferència dels coralls, no té cap mena d´esquelet extern mineral i presenten únicament forma de pòlip.

El tomàquet de mar és una espècie emparentada molt estretament amb les anemones o fideus de mar (Anemonia sulcata). Ambdós presenten tentacles urticants i són espècies solitàries. En el cas dels fideus de mar o anemones, aquests tentacles són molt més aparents que no pas en el cas del tomàquet de mar. A diferencia de les anemones, els tomàquets de mar no tenen interès gastronòmic ara per ara.

A la mediterrània hi ha dues espècies d´aquest gènere Actinia equina de color vermellós i Actinia cari de color verd oliva i molt menys globular quan retreu els tentacles.

El cos del tomàquet de mar és cilíndric, fa entre 5 i 7 cm d´alçada i uns 6 cm de diàmetre. Posseeix gairebé 200 tentacles curts (1,5 cm) amb les puntes arrodonides i distribuïts en diverses corones. Aquests tentacles, com passa també amb les anemones son moderadament urticants. El seu cos es manté adherit al substrat amb disc que actua com a ventosa i que té a la seva base. Viu fixe al substrat, malgrat que pot efectuar petits desplaçaments per la roca on estan adherits.

Per evitar la deshidratació, replega els tentacles a l´interior del cos i la seva forma es talment de tomàquet

És una espècie carnívora que s´alimenta de petits invertebrats, larves de diverses espècies i petits peixos que atreu cap a la seva boca i que paralitza amb el verí que segreguen els tentacles. En el nostre cas, el verí només es irritant quan està en contacte amb les mucoses, especialment amb els ulls. En la pell dels nens el verí pot produir irritacions. Aquest mateix verí s´usa també per marcar el territori i per evitar que exemplars de la mateixa espècies s´acostin massa. El verí es localitza en un saquets que hi ha distribuïts al voltant de la boca i que prenen tonalitats blavoses.

Presenta els sexes separats. Es reprodueix de manera ovípara. Els òvuls es fecunden a l´interior de la femella i el desenvolupament és larvari. Les larves són expulsades per la boca cap enfora per mig de contraccions del cos. Normalment s´expulsen al voltant d´un centenar exemplars larvaris amb dotze tentacles cadascun. També es possible la reproducció asexual per divisió de l´individu adult. En aquest cas es generen clons.

Es una espècie molt més activa de nit que no pas de dia. Gairebé sempre és més fàcil observar els exemplars tancats amb els tentacles replegats i a mesura que acaba el dia, augmenta la seva activitat i desplega els tentacles.

Ahí viene la plaga

“Ahí viene la plaga…”, el cranc blau americà ja és present a tota la nostra costa i en alguns punts s´ha convertit en una veritable plaga.

El cranc blau americà (Callinectes sapidu) s´ha convertit en la nova incorporació exòtica al nostre catàleg de fauna marina. A Europa, va ser documentada la seva presència per primera vegada a principis del s. XX i l´any 2012 va estar citat per primer cop a la zona del delta de l´Ebre i d´aquí s´ha expandit arreu de la costa catalana. Ara ja es fàcil fer observacions a les desembocadures del Ter, de la Muga i del Fluvià.

Es tracta d´una espècie originària de la costa Atlàntica d´Amèrica des del Canada a l´Argentina. Té una bona mida, la closca dels exemplars adults pot assolir 20 cm de costat a costat i poden arribar a tenir un pes corporal d´un quilogram. S´alimenta de mol·luscs, d’altres crustacis i petits peixos. Viu sobre fons fangosos i sorrencs especialment en estuaris. Té un comportament molt agressiu, un creixement ràpid i una elevada taxa de reproducció. Els ingredients perfectes per esdevenir un veritable problema que competeix amb l´espècie autòctona, el cranc comú mediterrani (Carcinus aestuari).

Closques de cranc blau americà que els temporals han portat a la platja de Can Comas al Parc Natural dels Aiguamolls de l´Empordà. Foto: Josep M Dacosta

Al delta de l´Ebre és la zona on ha proliferat més. A la badia dels Alfacs s´ha convertit en un problema molt greu que afecta als mariscadors i als cultius de bivalves. S´han trobat exemplars fins hi tot a la zona de Xerta, cosa que demostra la seva gran adaptació als canvis de salinitat.

La gran diferència entre aquest i d´altres espècies al·lòctones és que el cranc blau americà és molt apreciat des del punt de vista gastronòmic i alhora es pot comercialitzar. La seva carn és excel·lent i de fet, la gran majoria de restaurants de la zona del delta l´han incorporat a les seves cartes.

La bona noticia és que el cranc blau s´ha convertit en un depredador natural d´una altre espècie invasora, el cargol poma (Pomacea maculata). Per contra és un greu problema per les muscleres ja que és un voraç depredador d´aquesta espècie. També està produint greus estralls entre les poblacions salvatges de tellerina i d´escopinya.

Cranc blau americà. Foto: DARP

Una de les claus per al control d´aquesta plaga passa per exercir una forta pressió pesquera sobre ell. Es per això que no ha estat declarat com a espècie invasora i per aquest motiu es pot pescar de manera professional i ser comercialitzat en les llotges. A partir del 2016 la confraria de pescadors de Sant Carles de la Ràpita subhasta aquesta espècie i a l´any següent es van comercialitzar 12.000kg. En aquest sentit la Generalitat ha anunciat la creació d´un comitè de cogestió per a aquesta espècie a la zona del Delta de l´Ebre.

Es pesca de manera accidental amb tresmalls i amb uns ormeigs específics que són els gànguils o les monetes o monots que són línies de gànguils. En aquest sentit es produeix la paradoxa que, en saturar els mercats per excés de captures, el seu preu en llotja disminueix fins al punt que als propis pescadors no els surt a compte anar a pescar perquè les destrosses que els crancs fan en els arts són majors que els guanys que es poden obtenir de la seva captura i venda.

Tot té un inici: Salvem S´Alguer

Molt abans de les primeres mobilitzacions populars per la protecció i la salvaguarda de la Costa Brava, va aparèixer un moviment ciutadà que va ser el pioner de tots els altres que hi van haver al seu darrera des de “Salvem Castell” fins a SOS Costa Brava ara mateix. Em refereixo a la campanya popular  “Salvem Cala S´Alguer” que durant els anys 70 va reivindicar la protecció d´aquest espai tant emblemàtic de la costa de Palamós.

Hi ha però una gran diferencia entre els diversos moviments populars que s´han anat succeint al llarg dels darrers anys i la campanya Salvem S´Alguer. En els primers, es tracta de mobilitzacions populars en defensa de l´entorn natural i els drets col·lectius de la ciutadania mentre que la campanya Salvem S´Alguer va ser promoguda per a defensar els interessos particulars d´una sèrie de persones que tenien en aquest paratge.

S´Alguer, és avui un dels racons de la Costa Brava que encara ens evoca un passat proper que hem perdut de forma definitiva. La persistència d´aquest racó es deu, en bona mesura, als fets que van succeir fa cinquanta  anys. I aquesta  n´és la història.

A les primeres dècades del s XX, els terrenys de S´Alguer formaven part de la propietat del Mas Juny, un casalot senyorial, a tocar la platja de Castell que en aquells temps era propietat de l’artista Josep Maria Sert. Aquest, va accedir sense  problemes a les peticions d´alguns pescadors per a construir unes noves barraques al costat de les ja existents i que estaven documentades ja al s. XV. Sert pensava fins hi tot, que aquesta proposta  donaria vida marinera a aquest tros de costa.

Les barraques de S´Alguer bran són les darreres que es van construir

A l´any 1942 el Mas Juny va ser adquirit per al família Puig Palau que en els inicis va respectar el pacte verbal que s´havia establert amb l´antic propietari. Poc a poc, les barraques de pescadors es van anar convertint en casetes d´estiueig i es van anar ampliant. S´Alguer es va anar convertint en un lloc de trobada dels palamosins per anar a fer arrossos a l’aixopluc de les barraques i varen començar  les primeres discrepàncies entre els propietaris de les barraques, pagesos i tapers de les rodalies amb  la família propietària de la finca. L´any 1949, la Comandancia de Marina a instàncies dels Puig Palau va enderrocar alguns annexos d´obra nova i el mur de contenció que s´havia  fet per protegir les edificacions dels temporals.

Durant els següents anys, la tensió entre ambdues parts va anar en augment. Mentre uns intentaven legalitzar la seva situació, els altres, molt ben connectats amb el règim feixista, engegaven tota la maquinària burocràtica per expulsar de les seves propietats aquells okupes. Així als anys 60 es van col·locar les fites que delimitaven el domini públic just per darrera de les casetes cosa que significava que passaven a formar part de la legislació de l´estat i el 18 de setembre de 1970 el Ministerio de Obras Públicas atenent  la petició de la Jefatura de Puertos, van considerar les barraques il·legals i van donar un termini de cinc anys per al seu enderroc.

Aquest va ser el punt d´inflexió que va desencadenar la protesta ciutadana. Es van començar a recollir adhesions en contra de la decisió del Ministerio d´enderrocar les barraques i finalment es van recollir 18.000 signatures. Per acabar-ho d’enredar, mentre tot això succeïa, el Ministerio de Educación y Ciencia va promulgar el 15 de setembre de 1972 un decret on es declarava S´Alguer, “paisaje pintoresco”.

Finalment, quan els efectius de Obras Públicas es dirigien cap a S´Alguer per a iniciar l´enderrocament es va produir la mort del general Franco i davant del buit que es produí es va fer marxa enrere  a l´enderroc. Com bé sabeu, La mort del dictador, no va acabar amb el feixisme però va salvar S´Alguer Els Puig Palau però, van continuar amb el seu desfici per  destruir la Costa Brava. Això però, és una altre històriademar.

La festa de l´escuma

Us heu preguntat alguna vegada com és que l´aigua de mar fa una escuma tan característica quan es remou? Contràriament al que alguns pugueu pensar, l´escuma que produeix el mar és un fenomen natural que no suposa cap risc pels usuaris.

La presència d´escumes en aigües litorals és un fenomen associat a determinades condicions meteorològiques, a la presencia de microorganismes de fitoplàncton i a la degradació de la matèria orgànica. Una petita part de les escumes però, es deu a l´activitat humana.

A la costa gallega, tot i estar en una regió amb elevada productivitat, en època hivernal no hi ha grans proliferacions de fitoplàncton, però si de matèria orgànica que és la responsable de la formació d´escumes. Navegant per un mar d´escuma a les Illes Atlàntiques. Foto: M. Pastoriza

Des del punt de vista físic una escuma es defineix com a un tipus de mescla heterogènia que es produeix quan es formen bombolles d´aire a la superfície d´un líquid agitat i sota la presència d´agents escumats que actuen com a tensoactius en la superfície de contacte de l´aigua amb l´aire. Aquestes substàncies atrapen les molècules d´aire i les envolten d´aigua. Així, l´escuma està constituïda per milions de bombolles d´aire que són capturades per l’agitació de l´aigua i es mantenen gràcies als agents tensoactius. Al tenir menys densitat que l´aigua, les escumes ocupen la part superior de la columna formant una capa que pot ser més o menys gruixuda.

Les escumes es generen per processos naturals relacionats amb la degradació de la matèria orgànica del mar i la producció vegetal pròpia del medi marí. El procés de formació de l’escuma s´afavoreix amb l’agitació que produeixen les onades, l´alcalinitat, la tensió superficial i la quantitat de substàncies orgàniques dissoltes en l’aigua de mar i la temperatura.

La Mediterrània, especialment quan està agitada, forma escumes.

Normalment la formació d´escuma està relacionada amb la producció primària que comporta l´aparició de substàncies dissoltes en l´aigua com ara carbohidrats i proteïnes, lignines, greixos o bé productes de la degradació dels organismes que formen part del plàncton i que actuen com a agents escumants. Segons això, la composició de l´escuma varia segons el lloc i l’activitat biològica de cada indret. Les substàncies contaminants que s´aboquen al mar contribueixen també en la formació d´escumes ja que els microorganismes hi creixen millor, augmenten la densitat de l´aigua i fan mantenir l´escuma més temps. Durant la primavera i la tardor és quan la productivitat del mar és més elevada i és en aquests períodes quan la formació d´escumes és més freqüent.

Tot i que la formació d´escumes és un fenomen natural, la seva aparició determina la percepció que es té sobre la qualitat de l´aigua i té conseqüències negatives en el sector turístic. En aquest sentit caldria educar als usuaris de les platges sobre el significat les l´escuma a les aigües de bany.

En els estudis que s´han realitzat sobre aquest tema s´ha vist que un dels microorganismes relacionats amb la formació d’escumes són les microalques del gènere Phaeocystis. Les proliferacions massives d´aquest organisme del fitoplàncton s´ha relacionat amb la formació d´escumes a la Mediterrània, al mar de Nord o la costa de Nova Gal·les del Sud convertint-se en una veritable festa de l´escuma.

Reserva de la Biosfera?

La Diputació de Girona, la Universitat de Girona (UdG), la Fundació Mar i les administracions locals són els principals agents implicats amb l´objectiu d´obtenir la declaració de la Costa Brava com a Reserva de la Biosfera de cara al 2020. Aquest reconeixement internacional de gran prestigi és concedit pel programa MAB sobre l´Home i la Biosfera de la UNESCO. Aquest, prioritza en els territoris guardonats, la conservació del paisatge, el valor natural dels ecosistemes i la sostenibilitat de les activitats humanes.

En l’actualitat, a tot el món hi ha gairebé 700 reserves de la biosfera, 48 de les quals són a l’estat espanyol i d´aquestes, dues al nostre país: el Montseny i les Terres de l´Ebre. La Diputació de Girona s´ha posat al capdavant del projecte per aconseguir aquest reconeixement i a hores d´ara està, preparant tota la documentació necessària per a ser presentada a la seu de l´UNESCO. Poder optar a ser reserva de la biosfera comporta, tal i com detalla la pròpia UdG, “mantenir i millorar la qualitat de vida de la població, garantir el futur de les noves generacions i contribuir a crear un món en un entorn ecològic de qualitat”.

Els promotors de la iniciativa s’han reunit amb els setanta municipis de les dues comarques empordaneses i de la Selva, que passarien a formar part de la reserva, en cas que la UNESCO acabi donant el vistiplau. La candidatura compromet els municipis de la Costa Brava a impulsar mesures que afavoreixin la sostenibilitat del territori i s´hauran de consensuar i definir les accions que s´hauran de prendre per aconseguir aquests objectiu.

Els punts calents de la Costa Brava. Com es pot optar a ser reserva de la biosfera? Font: SOS Costa Brava

Però, com es pot optar a aquest distintiu que premia els valors paisatgístics, naturals i culturals sense cap canvi en les polítiques urbanístiques ni en els plantejaments territorials globals?

Les polítiques urbanístiques i d´ordenació del territori que s´estan duent a terme a la Costa Brava van en sentit contrari al programa MAB de la UNESCO. D´uns temps ençà diversos consistoris d´aquest territori han recuperat plans i plantejaments urbanístics de l´època del “campi qui pugui” i els pretenen desenvolupar sense cap modificació en ple segle XXI.

És compaginable aquest model de segones residències i d´urbanitzacions amb el programa MAB? És compatible en una reserva de la biosfera portar els recursos hídrics al límit? La urbanització de la platja de Pals que desenvolupen un plantejament urbanístic de l’any 1986. La urbanització d´Aiguafreda a Begur, recuperant un plantejament del Pla d´Urbanisme de 1975 en terrenys d´elevat pendent i amb un impacte paisatgístic enorme. La urbanització de la pineda d´en Gori a Palamós amb un elevat impacte visual. La urbanització de Cala Morisca a Tossa inclosa en l´antic pla parcial dels anys 90 o el xalet construït al Golfet , en són alguns exemples. Malauradament la llista és molt més llarga.

És possible rebre el guardó mentre es continuen ampliant ports esportius? Com ara la Marina de Port d´Aro o el Pla Especial del Port de Palamós.

Una reserva de la biosfera és un territori on es potencia la nàutica recreativa i on, amb total impunitat, les embarcacions fondegen de manera indecent mentre que els responsables dels Parcs Naturals fan els ulls grossos? Això passa durant tot l´estiu a Cala Culip o Cala Taballera al Parc Natural del Cap de Creus a Cala Estreta a l´Espai d’Interès Natural, Castell – Cap Roig i a Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

Allargar carreteres trinxant el territori és compatible amb els objectius de les reserves de la biosfera? L´ampliació de la C-32 fins a Lloret sembla que es vulgui fer al servei dels especuladors de sempre.

És possible ser una reserva de la biosfera mentre es continuen explotant fins als límits els recursos? A la Costa Brava es prossegueixen tramitant estudis prospectius per a l´extracció de gas i petroli. A la Costa Brava es continua extraient corall vermell malgrat que aquesta espècie es troba en estat crític a causa de la seva sobreexplotació.

És possible tant de cinisme en els nostres representants públics?