Platja de Pals: una joia per protegir

Entre el dic de ponent del port de l´Estartit i fins a la punta d´Espinuda just abans de Sa Riera hi ha una unitat paisatgística d´una longitud considerable que, de manera general, es coneix com a la Platja de Pals. Malgrat aquest nom genèric, aquesta llenca de platja rep diversos noms específics segons el tram de que es tracti. Així, parlem de Platja del Racó (entre la punta Espinuda i el lloc on se situaven les antigues antenes de radio Liberty), de Platja del Grau (entre aquest punt i la desembocadura del riu Daró),de la Platja de la Fonollera i de la Gola (entre el Daró i la desembocadura del Ter) i de la Platja de l´Estartit, (entre el Ter i el dic de ponent del moll del port d´aquest municipi).

Aquesta territori pertany als termes municipals de Begur, de Pals i de l´Estartit i és un segment de platja molt interessant des del punt de vista de la biodiversitat ecològica i dels hàbitats que allí s´hi troben. També es tracta d´un indret de contrastos on hi conviuen espais naturals de primer ordre amb promocions urbanístiques molt agressives, càmpings i fins hi tot un camp de golf.

La platja de Pals és un dels indrets més interessants de la costa catalana

Bona part del territori d´aquest platja forma part de la Reserva Natural Parcial del Baix Ter que està inclosa al Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el baix Ter que es va crear el 2010 i que aglutina aquests tres grans espais clarament diferenciats.

En aquesta platja el medi natural és un hàbitat únic al llarg de tot el litoral català i alhora molt fràgil. A la reraplatja hi ha consolidada una pineda que arrela sobre un sistema dunar que arriba fins a la façana litoral formant un espai amb un valor paisatgístic, recreatiu, geomorfològic i ecològic de primer ordre. El magnífic estat de conservació, la seva raresa i la seva fragilitat fan que es pugui parlar d´un element singular en tota la nostra costa.

Aquest sistema dunar es va formar a partir dels aports fluvials i a partir de materials d´origen marí. La vegetació en primera instància i els pins més endavant van anar fixant les dunes. El tipus de vegetació que s´estableix en aquest ambient està format per plantes molt exclusives adaptades a les precàries condicions ambientals. A primera línia trobem: jull de platja, lliri de mar, borró, melgó marí. En segon terme: creuadeta marina, bufalaga marina i Stachys marítima i ja formant la faixa de dunes més continentals les pinedes de pi pinyer amb un sotabosc típic de l´alzinar mediterrani.

Les llacunes litorals, i la vegetació dunar són una de les característiques d´aquest indret

Hi trobem també llacunes costaneres d´aigua dolça com ara: les Basses d´en Coll, La Fonollera, el Ter Vell. I llacunes costaneres d´aigua salobrosa com la bassa de Fra Ramon. Ambdós tipus de llacunes es poden considerar espais naturals únics.

A la zona agrícola s´hi troben arrossars, especialment a la zona del l´estany de Pals que es va dessecar al s. XIX. Els arrossars es poden considerar també zones humides durant bona part de l´any.

D´uns anys ençà hi ha bastant rebombori al voltant d´aquest espai. La revisió del POUM del municipi de Pals promou la urbanització de diversos sectors de la platja de Pals per a fer-hi habitatges de segona residència en la zona dunar. Aquests dies però, s´ha publicat un informe previ de la Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona que obligarà a l´ajuntament de Pals a introduir canvis en el seu POUM com ara la rebaixa del nombre d´habitatges o la desclassificació d´alguns sectors.

Anuncis

Morralets: sèpies menudes

Hi ha un grup d’espècies molt semblants a la sèpia però de talla molt més petita. Popularment es coneixen amb el nom de morralets, orelluts, sepietes o sepioles. A la mediterrània hi ha diverses espècies que pertanyen majoritàriament als gèneres Sepiola i Sepietta. L’espècie més comuna és Sepiola rondeleti, malgrat que també hi ha altres set espècies: Sepiola affinis, Sepiola robusta, Sepietta oweniana, Rossia caroli, Heteroteuthis dispar, Rondeletiola minor, Rossia macrosoma. S. robusta i S. afinis, són a més, espècies endèmiques de la mediterrània. La distinció entre les diverses espècies es fa sobretot a partir de l’estructura dels braços hectocòtils.

Aquestes sípies menudes no solen fer més de 5 cm de longitud, excepte Rossia macrossoma que pot arribar al doble de mida. Tenen els ulls grossos, el cos pla, curt, robust i amb el mantell en forma de dues aletes molt desenvolupades i arrodonides a banda i banda del cos. Això fa que en certs indrets també se’ls anomeni orelluts. Com les sèpies, presenten vuit braços amb ventoses i dos tentacles més llargs que li serveixen per capturar les seves preses. En els mascles, els dos braços dorsals s´han transformat en hectocòtils amb funció copuladora. La seva coloració és marronosa molt críptica, i com a estratègia protectora poden canviar la seva textura de la seva pell.

Especies més freqüents de morralet a la mar catalana: 1 Rossia caroli, 2 Rossia macrosoma 3 Sepiola rodeleti i 4 Sepietta oweniana. Dibuix Jordi Corbera INPC

El morralets són espècies carnívores que s’alimenten de petits crustacis i peixos que capturen amb els seus tentacles. De la mateixa forma que les sèpies posseeixen una boca amb una mandíbula molt potent anomenada “bec de lloro” que els permet mossegar amb força.

Viuen en hàbitats litorals i se´ls pot trobar fins als 450 m de profunditat. Normalment està associat a fons sorrencs i als alguers. És una espècie d´hàbits nocturns. Les femelles ponen la posta entre el Març i Novembre i els ous estan protegits en una massa gelatinosa. A diferència de les sèpies, els morralets tenen desenvolupament directe, és a dir, sense estadis larvaris. La fecundació té lloc quan els mascles porten els espermatòfors a l´interior de la femella a través dels braços hectocòtils.

Es pesquen sobretot amb l´art de bou.

Els morralets tenen un elevat interés culinari. Foto: La cuina de sempre

Els morralets són comestibles i molt apreciats gastronòmicament. S´acostumen a coure saltejats, en la seva tinta, en arrossos o bé fregits amb ceba, en aquest darrer cas, es solen cuinar amb el nom de “popets”, malgrat que el veritable popet (Eledone cirrosa) és una altre espècie. En alguns casos també es serveixen fregits en la seva tinta sota el nom de xipirons. En tots aquests casos les orelles el delataran.

L’espècie més comuna, Sepiola rondeleti deu el seu nom al metge i naturalista francès Guillaume Rondelet (1507-1566). La seva trajectòria està plena de contribucions a la biologia marina de la mediterrània. Entre les seves obres cal destacar “Libri de Piscibus Marinis (1554) que conte la descripció de 250 espècies i les seves il•lustracions i “L´Histoire Entiere des Poissons” (1558). Això però és una altre històriademar.

Ana: la bomba del ridícul

Aquests dies ens ha arribat fins a les nostres latituds un fenomen meteorològic força interessant: una ciclogènesi explosiva. Malgrat que a Catalunya no hem estat afectats de ple i ha passat una mica de refiló, ha provocat una alteració de l´estat de mar més que considerable.

Però, què és una ciclogènesi explosiva? Amb aquest nom s´anomenen les violentes depressions que s´aprofundeixen ràpidament amb una variació de la pressió atmosfèrica de més de 25 hPa (hectopascals) en menys de 24 hores. Aquest descens tant brusc i tant ràpid de la pressió atmosfèrica provoca vents violents.

La situació de garbí ha estat espectacular al Maresme

El nom prové del terme “meteorogical bomb” que, va ser definit als anys 80 per anomenar a les borrasques violentes que es formen molt ràpidament en latituds mitjanes. En aquest cas, el nucli de la depressió va ser de 980hPa i es va situar al sud de les illes britàniques.

Malgrat que fa més de 25 anys que es va definir el fenomen, no ha estat fins als darrers anys que l´expressió ciclogènesi explosiva ha guanyat força a Catalunya per l’ús que n´han fet els mitjans de comunicació en el seu afany per atemorir a la població.

La garbinada no ha produït problemes a les infraestructuras

Durant el pas de la pertorbació els baròmetres de casa nostre van registrar una baixada de 31 hPa en 24 h (de 1017 a 986 hPa). Aquest valor és el mínim registrat des del 2015. A més, el 5 de desembre, estàvem sota els dominis d´un anticicló i la pressió aquell dia era de 1036 hPa, sis dies més tard la pressió a arribat als 986 hPa.

Aquesta disminució brusca de la pressió atmosfèrica ha anat acompanyada d´una forta garbinada que ha afectat especialment la costa central: Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme i el sud de la Costa Brava. Els vents han arribat als 100 km/h i les onades a més de tres metres d´alçada. Segons la xarxa de boies l´onada màxima registrada durant aquest episodi ha esta de 6,6 m a Begur i davant de Barcelona hi ha registres d´onades de 4,7m. La estat de la mar era fort entre mar brava a maregassa arreu. Malgrat tot, els efectes sobre les infraestructures i les edificacions de la franja litoral han estat petits. I es que una garbinada no es pot comparar mai amb una situació de Llevant.

La garbinada ha estat espectacular, les onades saltaven les esculleres dels ports d´Arenys, de Blanes i de Palamós, un espectacle únic que hem pogut gaudir durant el matí del dilluns 11 de desembre. Poc a poc, la força del mar ha anat baixant i la mar de fons ha pres protagonisme a partir del final del dia.

El baròmetres han deballat aquests dies

Un aspecte ridícul d´aquest episodi és l´afany d´americanitzar-nos posant nom a aquesta depressió singular. Des del passat 1 desembre, els serveis meteorològics d´Espanya (Aemet) de França (Meteo-France) i de Portugal (IPMA) s´han coordinat per anomenar a les borrasques més profundes que puguin afectar aquests països. Aquest fet, al meu entendre, només contribueix a l’espectacle mediàtic i a generar pànic entre la ciutadania.

No deixa de ser curiós que a finals d´any bategem amb la primera lletra de l´abecedari un fenomen, no se si abans de finalitzar l´any haurem arribat a la segona lletra i es que el següent serà en Bruno. L´Ana ha estat la bomba del ridícul mediàtic globalitzat.

Oficis de mar (VI): La salaó (primera part)

Les oscil·lacions que experimenten les captures de certes espècies, en especial de peix blau, propicia un dels oficis de mar més ancestrals; La salaó de peix. L´art de conservar aquestes espècies permet que puguin ser consumides en temps d´escaseig.

Al llarg de la història, la sal ha representat un símbol de revoltes i lluites contra l´oligarquia de les classes dominants que ha intentat monopolitzar la seva producció i hi han aplicat impostos. Així, el mot salari vol dir literalment “pagament en sal”, car als soldats de l´imperi romà se’ls pagava amb aquest element que era utilitzat talment com a moneda.

La sal (ClNa) és un compost amb molta història

La salaó és la forma de conservació més ancestral que es coneix. Aquesta tècnica permet mantenir els aliments deshidratant-los. Els fenicis van introduir aquesta pràctica a la península i al jaciment arqueològic d’Empúries es va trobar una factoria de salaó de peix que prova l´existència d´aquesta activitat ja al s. I d C. En temps dels romans existia una industria importantíssima de garum. Aquest era un producte elaborat amb salaó de sardines, seitons, tonyina i les seves vísceres.

L’arribada dels sardinals canvia l´estructura econòmica en el món de la pesca del peix blau. A partir d´aquest moment hi ha una excedent important que no es pot consumir diàriament i que caldrà conservar. En el “Reglamento de navegación y pesca del 1773 de la província marítima de Mataró”, de Manuel de Zaldive, en referència a l´abundor de peix en algunes temporades, llegim a l´article 66: “Los matriculados se dedicaran con mayor empeño a la pesca para abasto de los pueblos y aprovecharan la de la sardina y anchoa, a fin de conducir la sobrante a reinos estrangeros salandolas con cuidado. En aquella època però, la sardina tenia prohibida l´entrada a França.

L´alforí de la sal de l´escala, avui Museu de la Sal i de l´Anxova. Foto: MSALE

Una mostra de la dependència que va prendre el subministrament de sal en la indústria conservera, es troba a l’apèndix del reglament elaborat per Muñoz de Guzmán a l´any 1786 després de la matrícula de Zalvide, allà, l´autor es fa ressò de les queixes dels pescadors de la província marítima de Mataró. Entre elles destaca el fet de no poder disposar sempre de sal, i a més aquesta moltes vegades assolia preus exagerats. En aquells temps la sal sols es podia adquirir al alforins de Mataró i de Blanes. En aquesta època a Malgrat o a Pineda es produïen anualment vint-i-quatre mil barrils de sardina i seitó, i a Calella entre seixanta i vuitanta mil. En contrapartida, poblacions com Canet o Arenys s´havien de refiar per la seva subsidència dels excedents dels pobles veïns. Precisament aquestes salors que s´elaboraven artesanalment a la costa del Maresme gaudien d´un gran prestigi. Un cas molt particular es produïa a Sant Pol on només es subministrava la sal als comerciants i es negava als pescadors.

El primer alforí que tenim documentat a la costa catalana és el de l´Escala que data de l´any 1591. En aquest antic magatzem arribava la sal per mar procedent de les salines d´Eivissa o de Torrevella. A Sant Pol, entre l´any 1898 i fins al 1960 va estar en funcionament el salí de Can Serra on a més de la reparació de xarxes es salaven els excedents de pesca de sardina i seitó en aquesta població marinera.

Avui les “anxoves de l´Escala” han esdevingut tot un signe d´identitat d´aquesta població marinera. Malgrat que a bona part del nostre litoral es preparaven productes similars. També tenen molta anomenada les anxoves de Cotlliure, les de Cadaqués les de Palamós. Això però, és una altre històriademar.

Unes plantes molt salades

Els salicorns (Salicornia i Arthrocnemum) són un grup de plantes herbàcies ben curioses. Els representants d´aquests grups viuen en ambients extremadament salats on pràcticament cap altre espècie vegetal pot suportar aquestes condicions ambientals tant extremes. Es tracta de plates halòfites. Viuen en terrenys argilosos poc impermeables on l´aigua salada s´hi entolla amb freqüència. Són de mida menuda, gairebé mai assoleixen més de 30 cm d´alçada.

La poca disponibilitat d´aigua dolça en els ambients on viuen fa que hagin desenvolupat una sèrie d’estratègies adaptatives com ara: Tenir una consistència carnosa (plantes suculentes). Acumular als seus teixits l´excés de sal i que li donen un gust característic. Presentar un molt poc desenvolupament de les fulles, aquestes semblen més aviat escames que, recorden a petites banyes o corns. L´etimologia del nom prové precisament d´aquest fet. Salicornum vol dir literalment “corn salat”.

Mata de salicorn a primera línia de platja. Foto: M V Olla

Comunment se les coneix amb diversos noms com ara salicòrnies o bé cirialeres malgrat que en català s´usen altres mots per anomenar-les: ballester, barrella, herba salada o salsora.

Als Països Catalans hi ha dues comunitats de salicòrnies; Els salicornars herbacis, dominats per la cirialera herbàcia (Salicornia herbacea) i els salicornars subarbustius, amb aspecte de brolla i dominats bàsicament per Arthrocnemum fruticosum, Arthrocnemum glaucum.

Els salicorns eren utilitzats antigament per l´obtenció de carbonat de sodi que es feia servir per a l’elaboració de sabó i de vidre. Aquest producte s´obtenia per incineració de la planta. Avui però, el seu principal interès està relacionat amb l´alta gastronomia malgrat que fa no fa tants anys formava part de les anomenades “amanides de pobre”.

Els salicorns tenen també un cert interès medicinal pels seus elevats continguts de iode i de magnesi. Estudis recents indiquen que el consum d´aquesta planta afavoreix el sistema immunològic i que està molt indicada en malalts de càncer. Pel fet de contenir àcids grassos omega 6 i omega 3 fa que sigui un aliment molt adequat per a reduir els índex de colesterol en sang. Per l´elevada concentració d´olis essencials té molta potencialitat per a ser utilitzada com a combustible.

A nivell gastronòmic és una planta que cada vegada té més seguidors. Se sol coure saltejada, malgrat que també es consumeix bullida o crua i es fa servir com a acompanyament en diversos plats, especialment els de peix. El seu gust recorda al de les algues i la seva textura cruixent al paladar a la dels espàrrecs verds.

El misteri de les nacres

La Nacra (Pinna nobilis) és segurament l´espècie més emblemàtica dels alguers mediterranis. Aquest bivalve gegant endèmic de la Mediterrània viu fixat en l´arena entre les mates de posidònia. La presència de nacres en els alguers es consideren un bon indicador de la salut ambiental de la praderia.

De la mateixa manera que posidònia, les nacres eren espècies relativament freqüents al nostre litoral i han estat espoliades per a ser utilitzades com a element decoratiu en nombrosos locals de suposat ambient mariner. Aquesta pressió sobre les nacres les va portar gairebé al límit de la extinció. A partir de la conscienciació de la necessitat de protegir els herbeis de posidònia s´havien recuperat una mica les poblacions. Les principals amenaces que reben són: la contaminació, la pesca, la desaparició dels alguers i el fondeig d´embarcacions a prop de la costa.

A l´Alguer de Mataró encara es possible observar nacres amb “tubo i ulleres” Foto: Enric Badosa

Fins fa un parell d´anys, la conservació de les nacres anava íntimament lligada a la preservació de posidònia però, des de la tardor de 2016 la situació s´ha tornat alarmant i en molt poc temps les poblacions d´aquest mol•lusc s´han reduït més d´un 80% i en alguns cassos s´ha arribat al 100%. La situació es extremadament greu a les costes d´Andalusia, de Murcia i a les illes Balears. Aquest estiu, per exemple, navegant pel Parc Natural de Llevant a Mallorca em comentaven que als alguers d´aquesta zona ja no hi ha nacres quan l´estiu anterior era una espècie destacada en els mateixos. A l´arxipèlag de Cabrera, s´ha calculat que la mortalitat de nacres afecta entre el 86% i 98% dels exemplars i a Sa Dragonera ja no es troben nacres vives. Al principat, ara per ara, la situació és una mica millor malgrat sembla que s´està començant a trobar nacres mortes especialment al sud del delta de l´Ebre.

Però, què està passat amb aquesta espècie? Aquest episodi de mortalitat massiva de les nacres porta de corcoll al investigadors que no saben avenir-se de la catàstrofe que estan constatant en pròpia pell. Els anàlisis histopatològics de les mostres d´exemplars malalts semblen indicar que el patògen és un paràsit del grup dels haplosporidis sense haver identificat però encara l´espècie. Aquest microorganisme afecta al sistema digestiu de la nacra i l´acaba matant.

La nacra és , sens dubte, la reina dels alguers. Foto: Proyecto Pinna

En el que sí estan d´acord els científics és que aquesta epidèmia va començar a les costes andaluses i des d´allà es va anar estenent ràpidament fins afectar tot el litoral mediterràni fins a l´Ebre. Que el paràsit afecti la costa catalana és només qüestió de temps i fins hi tot és molt versemblant que pugui estendre’s arreu de la conca, extingint aquesta espècie de la Mediterrània i, pel fet de ser endèmica, del món.

Pel que fa a l´origen de la epidèmia, ara per a ara, no es descarta cap hipòtesis. S´especula en que el seu origen pugui provenir de cultius marins de mol•luscs. També es parla de l´alliberament d´aigua de llast amb elements desconeguts per part d´algun vaixell. També es creu que podria ser un efecte indirecte del canvi climàtic o bé que estigui relacionat amb la introducció d´espècies exòtiques.

Ara per ara, l´observació i la informació són les úniques eines que tenen els científics les quals poden ajudar a conèixer l´estat de la malaltia, el seu abast i els factors que estan relacionats amb la mateixa. En aquest sentit l´Institut de Ciències del Mar a través del portal observadors del mar ha llençat una campanya de ciència ciutadana perquè es puguin reportar observacions d´arreu.

Fondeig indecent

Amb l´arribada del bon temps tots els racons de la Costa Brava s´omplen de barquetes, llaguts, iots, velers i d´altres embarcacions d´esbarjo. Aquestes, amb total impunitat, fondegen arran de costa i entre moltes altres coses, llauren els pocs claps de fanerògames marines (posidònia i d´altres) que encara resten a la nostra costa.

Aquesta practica s’estén especialment als Parcs Naturals Marítims. Les cales de Cap de Creus, de la Serra del Montgrí i a l´Espai Natural de Castell – Cap Roig romanen durant tota la temporada de bany curulles d´ancoratges que degraden el medi. En aquests indrets, amb valors naturals de primer ordre no s´està comptabilitzant la protecció i la conservació del medi amb les activitats d´esbarjo dels seus visitants, fet que posa en entredit la llei de parcs naturals.

Cala Culip al Cap de Creus, un dia qualsevol d´estiu. Moltes embarcacions fondejades a sobre de l´alguer

Mai he entès que en un espai natural no es pugui controlar el nombre d´embarcacions recreatives amb boies de fondeig, cosa que sí que passa amb les empreses que es dediquen a portar escafandristes en aquestes zones. A la veïna Reserva Marina de Banyuls, les embarcacions d´esbarjo tenen limitat el fondeig amb boies per aquest efecte. Paradoxalment, molts francesos que tenen limitadíssima aquesta practica al seu país arriben a diari al Cap de Creus per fer allò que a casa seva no està permès.

Em consta que les retallades estan afectant greument la xarxa de Parcs Naturals, el que no puc entendre és que aquestes s´apliquin especialment sobre la disminució de guardes i agents rurals que haurien de vetllar en front d´aquestes pràctiques tant poc respectuoses. El Cap de Creus es converteix els caps de setmana i durant els mesos d´estiu en un desgovern i, els usuaris especialment els que tenen embarcacions recreatives, actuen en total impunitat. Cala Culip, Port Lligat, El Golfet o la badia de Montjoi en són alguns exemples clars d´aquesta pràctica. Allí s´estableix “un campi qui pugui” sabedors que la vigilància és nul.la.

Un altre exemple el tenim a la costa de l´Empordanet. Entre Palamós i la platja de Pals existeix una elevadíssima oferta d´amarraments o de boies de fondeig cosa que fa que la densitat d´embarcacions recreatives sigui elevadíssima. Aquesta gran quantitat de vaixells busquen cada dia algun racó en aquesta costa per a fondejar-hi i per passar la jornada. Aquí, fins hi tot en alguns punts, no es respecten les zones delimitades per a la practica del bany. La imatge Calella de Palafrugell des del mar, amb la primera línia farcida d´embarcacions fondejades, no té res a veure amb la imatge idíl•lica que es ven d’aquest tros de costa.

Imatge d´una platja de la Costa Brava durant l´estiu

A la zona de les illes Medes i del baix Ter, passa exactament el mateix. Els pocs abrics que ofereix la costa romanen plens fins a la bandera de embarcacions fondejades malmetent els alguers.

Però, quins impactes produeix aquest fondeig indecent la costa? El fet d´usar àncores per a fondejar, per efectes del corrent i de l´onatge fan garrejar més o menys aquests elements de subjecció uns metres i actuen llaurant el fons marí de la mateixa manera que ho faria una barca d´arrossegament. Aquest efecte provoca que sistemes naturals tant fràgils com són els alguers es vegin afectats per aquesta pressió física i així entrin en regressió en els llocs on encara formen claps més o menys densos o bé no es deixi recuperar aquests ecosistemes en els llocs, on de manera incipient, començarien a créixer. Un altre grup d´impactes està relacionat amb la combustió del carburant. Els fums i els gasos que es formen durant el procés de combustió afecten negativament, especialment als llocs més arrecerats i amb menor renovació d´aigua. La generació de residus, que a vegades no es retornen a l´embarcació, són llençats al mar o bé, la contaminació acústica en són altres impactes gens menystenibles.

La única solució a aquest fondeig indecent passa per a regular el nombre d´embarcacions que poden fondejar amb un nombre limitat de boies disposades per aquest efecte i quan totes aquestes , en un indret determinat estiguin ocupades, voldria dir que la capacitat d´acollida d´embarcacions recreatives estaria el límit. D´un manera semblant al que succeeix a l’arxipèlag de Cabrera per exemple.

Mentre tot això no succeeixi, la nostra malaurada Costa Brava continuarà patint aquests efectes que ens afecten a tots els usuaris i posen en entredit la gestió de la natura que s´està fent al nostre país. Això, és però una altre històriademar.

Els altres alguers

Malgrat que posidònia sigui l´espècie més freqüent i típica dels alguers de la mar catalana i mostri una distribució uniforme al llarg de tot el litoral, hi ha altres espècies que formen alguers als Països Catalans. Aquests són els herbassars de Cymodocea nodosa, de Zostera marina i de Zostera noltii. Totes tres amb presència i distribució molt més baixa que no pas posidònia. A més d´aquestes, també cal destacar Ruppia cirrhosa, si bé en aquest cas mai arriba a viure a mar obert.

De totes, els alguers de Cymodocea nodosa són els més abundants. Cimodocea és una planta amb les fulles bastant més curtes i estretes que no pas posidònia, d´entre 2 a 4 mm d´amplada. El seu rizoma és llarg, fi i amb tonalitats vermelloses molt característiques. Les tiges són reptants. Viu sobre substrat molt més fi i pot créixer relativament bé sobre fons fangosos. Forma herbeis des del nivell del mar i fins als 25 m de profunditat especialment en els llocs més encalmats de la costa però, la densitat de plantes és sempre més baixa que en el cas de les praderies de posidònia. Aquests herbassars eren molt més abundants en el passat que no pas ara. Avui, la proliferació de ports i la modificació de la línia de costa ha afectat negativament a aquesta espècie.

Cymodocea nodosa. Detall de la planta. Noteu el color rogent dels rizoides

Els pescadors del Maresme anomenen a aquesta planta amb el nom de gram per la semblança a aquesta gramínia. El gram és més resistent a les fluctuacions ambientals que no pas la posidònia i per això pot viure en llocs on seria impossible el creixement d’aquesta. Les praderies més importants es troben a les badies del Fangar i dels Alfacs al Delta de l´Ebre. En aquest cas, els herbassars estan amenaçats per la proliferació de muscleres i d´altres instal•lacions d´aqüicultura. L´elevada càrrega de nutrients i d´herbicides que porta el riu també afecta negativament aquesta espècie. Hi ha també alguers destacables al Cap de Creus: a Portlligat i a Cala Jonquet, si bé en aquest cas es troben en un estat regressió preocupant. A la costa del Maresme les taques ,que encara hi ha , estan en perill pel dragatge del fons marí per la regeneració de les platges i per la sedimentació de sorres quan aquestes són erosionades per l’efecte dels temporals.

Els alguers de Zostera noltii estan situats a poca fondària i sovint van acompanyats per la presencia de Cymodocea nodosa. Les seves fulles són encara més primes, fan al voltant d´1 mm d´ample. Forma alguers entre els 0 i el 5 m de profunditat. Creix especialment sobre fons fangosos en llocs ben arrecerats i protegits de l´embat de les onades. També pot créixer en estuaris i llacunes litorals. De totes tres, és l´espècie que resisteix millor l’estrès ambiental, les oscil•lacions de la salinitat, de la temperatura i l´elevat grau d´eutrofització de les aigües. És abundant a les badies del Delta de l´Ebre amb poca fondària. També forma alguers destacables a la badia de Roses i en algunes cales del Cap de Creus, si bé avui per avui estan en franca regressió.

Cymodocea nodosa és una planta molt més petita que no pas posidònia. Foto: Jordi regàs CIB

Els herbeis de Zostera marina són els més estranys de tots tres. Es troben a poca fondària, sobre fons fangosos i en ambients deltaics. Tant aquesta com la seva companya de gènere es coneixen popularment amb el nom d´algueró. Creix també en llocs arrecerats i protegits del regim d´onatge i també és força resistent a les oscil•lacions fisicoquímiques de l´aigua. És abundant als estanys litorals de la plana del Rosselló. Al Cap de Creus ha desaparegut completament. I al Delta de l´Ebre forma petites clapes a la zona dels Alfacs. Les principals amenaces que pateixen les dues espècies de Zostera són les mateixes que en el cas de Cymodocea.

La darrera espècie, Rupia cirrhosa, si bé podria arribar a viure en ambients marins, a Catalunya no acaba a formar mai poblacions a mar obert. És una espècie típica de llacunes litorals i d´ambients deltaics. Es troba als Aiguamolls de l´Empordà i al Delta de l´Ebre. Aguanta molt bé la salinitat ambiental i resisteix llargs períodes d´emersió. Aquesta espècie es coneix popularment com a Llapó de mar o rúpia.

Gran Reserva

Entre l´Illa Grossa de Banyuls i la platja de Perafita de Cervera es troba la Reserva Marina de Cervera – Banyuls. Al cor de la Costa Vermella, aquest espai ha estat pioner en la conservació del medi marí arreu dels països catalans.

La Costa Vermella és el tros de litoral rocós que correspon als contraforts de les Alberes quan aquesta serralada cau fins al mar. S’estén al llarg de 20 km, entre el Racou, al sud d´Argelers i el Cap de Cervera, formant un litoral abrupte, molt retallat, farcit de penya-segats i de petites cales d´una gran bellesa. Al llarg de tota aquesta costa hi ha un conjunt de pobles força pintorescos: Cervera, Banyuls, Port Vendres i Cotlliure. A més de la mateixa Reserva Marina, al llarg de la Costa Vermella hi ha d´altres paratges molt interessants com ara: les roques del Racou, el Cap Bear, la badia de Paulilles, el Cap d´Ullastrell, el Cap de les Abelles o la cala de Terrimbau entre d´altres.

Perímetre de la Reserva Marina de Cervera-Banyuls i les zones de protecció

La Reserva Marina va ser creada al 1974 degut a l´impacte que estava produint en aquesta zona el turisme de masses i la pesca. Ocupa una superfície de 650 Ha i té més de 6 km de costa. El seu objectiu principal era la protecció dels fons marins i la seva flora i fauna, d’ençà de la seva protecció els paratges submarins i els seus sistemes naturals s´han recuperat moltíssim.

La Reserva Natural presenta dos nivells de defensa: la zona de protecció i la zona de protecció reforçada. La primera ocupa gairebé tota la superfície de la reserva. Aquí hi ha algunes activitats que són autoritzades com ara la pesca esportiva o la immersió sense fusell. La zona de protecció reforçada es troba al voltant del Cap Rederis. Aquí qualsevol tipus de pesca o immersió està prohibida.

La millor manera de descobrir la reserva es en Caiac de mar

Entre els objectius de la reserva hi ha; conservar els hàbitats originals i la seva diversitat específica, controlar les activitat humanes per fer compatible la freqüentació humana amb els objectius de conservació del patrimoni natural, fer un seguiment a llarg termini dels diversos ecosistemes per tal de comprendre el seu funcionament i l´impacte del canvi climàtic, tenir un interès pedagògic i cultural per a sensibilitzar els visitants i participar en el manteniment de les activitats dutes a terme dins de la reserva.

La biodiversitat d’espècies marines és molt elevada. Més de 1200 espècies d´animals i unes 500 de plantes han estat descrites dins la Reserva. Pel que fa a la fauna els grups més ben representats són els mol•luscs, especialment els cargols i les petxines. També són destacables els esponges, els cucs poliquets i evidentment els peixos. El paisatge submarí de la reserva és molt diversificat i tots el seus ambients han estat classificats com a hàbitats d’interès comunitari en el marc de la directriu europea Natura 2000.

L´ancoratge està prohibit per a salvaguardar els herbeis de posidònia

La zonació litoral està molt ben estructurada i els diversos horitzons ( supralitoral, mediolitoral, infralitoral i circalitoral) estan molt ben constituïts i formats per espècies indicadores d´una bona qualitat ambiental. Cal destacar especialment la cornisa de “trottoir” (Lithophyllum byssoides). El trottoir es un suport físic amb múltiples galeries i cavitats on s´hi desenvolupen nombroses espècies tant animals com vegetals que configuren un ambient amb una enorme biodiversitat. També és molt interessant l´horitzó format pel pèl sauper (Cystoseira mediterranea i Cystoseira compresa). Els herbeis de Posidonia oceanica i Cymodocea nodosa també són abundants, especialment als fons sorrencs de les badies i de les platges. A la zona circalitoral s´hi desenvolupa el coral•ligen on encara es possible trobar-hi corall vermell (Corallium rubrum) que dona nom a aquesta costa. Aquesta modesta versió mediterrània dels esculls tropicals està format per bioconstruccions d´algues calcàries i d´altres organismes. Aquest hàbitat està molt ben desenvolupat en la reserva, sobretot en els llocs on els corrents marins que transporten nutrients són més forts. El coral•ligen forma gran quantitat de fissures i cavitats on s´hi desenvolupen i s´hi refugien nombroses espècies de formes i colors molt vius i el corall vermell n´és el rei d´aquest ambient.