Oceanografia domèstica (I): salinitat

Malgrat que a primer cop d´ull l’aigua dels mars i oceans del planeta sembli idèntica, cadascun d´ells té unes característiques físiques que la fan única. Els oceanògrafs quan categoritzen les masses d´aigua es fixen bàsicament en dos paràmetres molt fàcils de mesurar, una mena de DNI d´aquesta aigua que els permet conèixer moltes característiques, la salinitat i la temperatura són aquestes dues magnituds.

Tant una com l´altre influeixen a un altre mesura, la densitat que és el que determina bona part de la circulació general de les masses d´aigua dels oceans i que té un paper cabdal en la regulació climàtica del planeta.

L´aigua de mar té una salinitat mitjana de 35 PSU (unitat pràctica de salinitat). Això vol dir que cada litre d´aigua de mar conté de mitjana 35 grams de sal dissolta. Aquesta quantitat de sal contribueix a donar a l´aigua més o menys densitat. La salinitat també afecta al seu punt de congelació que se situa de mitjana a uns pocs graus sota zero.

Variacions de salinitat en els mars i oceans del planeta.

A nivell general la salinitat és més elevada allà on l´evaporació domina, és a dir a les franges al voltant dels tròpics mentre que es més baixa on la precipitació i els aports d´aigua dolça són més importants, a la regió equatorial i a les àrees d´alta latitud.

Existeixen variacions en la salinitat entre un mar  i un altre. La salinitat depèn del balanç entre els aports d´aigües continentals i precipitacions que disminueixen aquest paràmetre i les pèrdues per evaporació, que tenen un efecte concentrador de la magnitud.

La mediterrània per les seves característiques geogràfiques, es troba per sobre de la mitjana amb una salinitat de 37 grams/litre. En aquest cas, existeixen lleugeres variacions entre la conca oriental bastant més salada que la conca occidental.

A la mediterrània, pel fet de ser un mar gairebé aïllat i amb una evaporació molt superior a les precipitacions i als aports fluvials, contribueix a concentrar la salinitat. Si no fos per l´intercanvi d´aigües que es produeix a nivell de l´estret de Gibraltar podríem concloure que s´acabaria assecat. A través de l´estret de Gibraltar l´aigua mediterrània (més salada i en conseqüència més densa) surt en profunditat mentre que l´aigua atlàntica (menys salada i més lleugera) entra en superfície. En aquest cas es parla que la circulació segueix el model d´estuari negatiu.

Intercanvi de masses d´aigua a nivell de l´estret de Gibraltar.

El Mar Roig, amb una superfície més petita i una evaporació més forta que la mediterrània té una salinitat de 45 grams per litre. El mar Mort, que en realitat és un llac, té la salinitat més elevada del planeta amb 350 grams per litre. A l´altre costat s´hi troba el Mar Bàltic que és un mar molt poc salat, la seva concentració en sal es de poc més de 15 grams per litre. En aquests cas l´evaporació és menor a les precipitacions i  les aportacions fluvials. Al Bàltic, la seva circulació respecte a la mediterrània és a l´inrevés i es comporta com un estuari positiu.

Es dona la paradoxa que els estuaris negatius, com la mediterrània, són conques de dilució mentre que els estuaris positius, com el Bàltic ho són de concentració. Aquest fet està molt relacionat amb la pèrdua o guany de nutrients i en la productivitat del mar.

Un altre factor que fa variar la densitat de les masses d´aigua és la temperatura. Això però és una altre històriademar.

Anuncis

El 155 i el corall vermell

La decisió del Ministerio de Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente (MAPAMA) d´adjudicar dotze llicencies per a la extracció de corall vermell (Corallium rubrum) en aigües exteriors de Catalunya ha deixat perplex tothom. L´aberrant decisió va en contra de les directrius científiques i dels criteris que la Generalitat de Catalunya havia establert recentment.

Les aigües exteriors són aquelles que són competència de l´Estat Espanyol, en contraposició a les aigües interiors que, en el cas de Catalunya, són potestat de la Generalitat i queden a l´interior d´una línia imaginaria que uneix els caps entre sí. Fora d´aquesta línia es troben les aigües exteriors. A Catalunya, les aigües interiors prenen certa importància al nord del Cap de Begur i fins a la frontera amb França i a sud del Cap de Salou i fins al cap de Tortosa. Entre aquets dos punts, la resta de la costa no té pràcticament aigües interiors i és precisament entre Arenys de Mar i el Cap de Begur, on l´estat espanyol ha concedit les polèmiques llicencies d´extracció del corall.

Aigües interiors i aigües exteriors. Font: Radio Capital

El corall vermell va ser inclòs el 2015 en la categoria d’espècies en perill d´extinció de la llista vermella de la Mediterrània elaborada per la IUCN i un informe encarregat a científics adscrits a centres d´investigació de Catalunya, França i els Estats Units considera que el 90 % de les poblacions de corall presenta un estat de conservació crític i consideren que la recuperació del corall només seria possible en absència d´activitats extractives. El mateix informe també adverteix que es requereixen més de trenta anys per a assolir un bon nivell de conservació i per aquesta raó recomanen que hi hagi una moratòria d´almenys de vint anys.

Corall vermell. Foto: Jordi regàs CIB

Per a tot plegat, a l´any 2016, la Generalitat va reduir de deu a cinc les autoritzacions per aqueta activitat i el 2017 va establir una veda d’extracció per un període de deu anys que afectava les aigües interiors de Catalunya entre el Cap de Begur i la frontera amb França, on es situa la practica totalitat d´aquesta espècie i es concentra l´activitat extractiva. Ara, la decisió de Madrid posa en perill crític el poc corall que encara queda en el tram on el ministerio ha atorgat les dotze llicencies i a més crea problemes de control amb el corall vermell de les aigües interiors.

Aquesta situació és especialment greu a les Illes Formigues, situades en aigües exteriors on l´extracció pot deixar en perill de mort una de les àrees amb una major biodiversitat biològica de casa nostra. També pot ser greu l’impacte en algunes zones de Tossa i de Lloret on encara s´hi localitzen algunes branques.

El govern central ha aprofitant una interpretació abusiva de l´article 155 per atorgat les llicències obviant la moratòria decretada per la Generalitat i els informes científics. L’única explicació a la voluntat del ministeri es la de fer mal al nostre patrimoni natural.

El corall vermell ha estat sotmès, des de temps immemorials, a una forta pressió pesquera per al seu us en joieria. Ja hi ha referències de la seva extracció amb apnea entre els grecs i els romans. Fins als anys 80 les captures es feien amb un art de pesca molt poc selectiu, la barra italiana, i que avui esta totalment prohibit. Ara, els corallers utilitzen els equips de respiració autònoma per a realitzar immersions i agafar el corall.

Es tracta d´un animal colonial de creixement molt lent. Creix entre tres a cinc mil•límetres cada any, aquest depèn de paràmetres com la llum, la temperatura o els nutrients. Les branques de corall donen refugi a gran diversitat d´espècies creant un hàbitat únic, el coral.ligen, protegit per diverses normatives europees. Això però és una altre històriademar.

Mar de glaç

Tots els que heu tingut l´oportunitat de sortir a navegar aquests darrers dies haureu observat un dels espectacles més espectaculars de la mediterrània: el bloom primaveral de salpes (Salpa fusiforme) i d´altres organismes gelatinosos que la gent de mar anomena llepó, gleix o mar de glaç. Malgrat el coneixement popular que es té d´aquest fenomen i que, a nivell científic, se’n saben les causes que el provoquen, no es coneix del tot bé quin efecte té aquesta explosió de vida.

Les salpes són tunicats que proliferen ràpidament quan les condicions els són òptimes. Es consideren els organismes pluricel•lulars amb una taxa de reproducció més elevada i són capaces de doblar la seva biomassa diverses vegades al dia. El seu cos és transparent i la consistència, gelatinosa. Poden trobar-se organismes individuals o bé formar cadenes. Malgrat el seu aspecte, són del tot inofensius i no presenten cèl·lules urticants.

Aquests dies, l´aigua sembla la sopa primordial

Aquests dies de vacances de pasqua, navegant per la zona del Cap de Creus es podia observar fàcilment aquestes acumulacions gelatinoses. La seva presència en les aigües costaneres donava la sensació de navegar entre aigües greixoses. El llepó d´aquest any ha estat especialment abundant i a més, una bona part ha arribat a aigües costaneres. A Cala Taballera i a la resta de platges del Mar d´Amunt l´acumulació de salpes en descomposició i dels seus productes d´excreció ha arribat fins a la mateixa platja. La olor a amoni i la fortor fruit de la descomposició feia irrespirable l´aire d´algunes raconades.

De fet, aquest fenomen és cíclic i es repeteix any rere any, especialment a la primavera, quan es produeix la barreja horitzontal de les masses d´aigua de diferent densitat i els nutrients del fons marí assoleixen les capes més ben il•luminades de la massa d´aigua, cosa que propicia el creixement del fitoplàncton primer i a continuació el dels organismes zooplanctònics que s´alimenten d´aquest fitoplàncton com ara les salpes.

Aquests darrers anys s´ha constatat un augment bastant elevat de les salpes respecte a d´altres representants del zooplàncton. Aquesta disminució en la biodiversitat podria afectar a d´altres organismes planctònics com ara els copèpodes que competeixen pel mateix recurs que les salpes. Alguns estudis revelen que la quantitat de salpes a nivell global s´ha multiplicat per deu en els darrers cinquanta anys i aquest increment podria arribar a afectar a l´equilibri ecològic del sistema planctònic.

Les salpes formen cadenes molt espectaculars

Un estudi recent demostra que les restes fecals dels blooms de salpes i els mateixos cossos morts d´aquests organismes tenen una importància molt alta en l´aportació de nutrients cap a les espècies que viuen a la plataforma continental. En el mateix estudi també es constata que l´excreció de les salpes enriqueix amb derivats nitrogenats la massa d´aigua i, aquest fet afavoreix la producció primària.

Els pescadors temen el llepó, saben que quan apareix estaran uns quants dies sense pescar. Quan les salpes moren, s´acumulen al fons marí en grans quantitats que arriben a col•lapsar els arts de pesca per saturació i aquests deixen de treballar amb eficàcia. El que no tenen tant clar és que aquest fenomen es la senyal que un nou cicle de vida torna a començar i això ajudarà a renovar els recursos i en conseqüència garantirà la seva.

Camins de ronda (I) : Calella de Palafrugell – Palamós

Després d´onze anys tancat, el tram del camí de ronda que uneix Cala Sant Francesc (Blanes) amb Lloret ha estat reobert fa pocs dies. Coincidint amb aquesta bona noticia enceto una sèrie d´històriesdemar “a peu”.

Una de les millors formes de conèixer la Costa Brava és a través dels camins de ronda. Tota la Costa Brava, des de Blanes i fins a Port Bou es pot recórrer a través d´aquests senders litorals. En bona part, els camins de ronda a la Costa Brava corresponen a la GR92 però, si el que realment voleu és costejar, caldrà abandonar en algun tram aquest GR i resseguir els senders litorals.

Calella de Palafrugell, el punt de sortida de la ruta

Un dels trams més espectaculars és el que uneix Calella de Palafrugell amb Palamós. En total una mica més de 12km entre suredes, pinedes i malauradament alguna urbanització. Us recomano amb totes les meves forces fer aquest sender a l´hivern, fora de temporada i lluny del brogit turístic. Aquest passeig a peu us permetrà recórrer alguns dels indrets descrits en aquestes històriesdemar.

El punt de partida, en el nostre cas, és la platja Port Bo. El curt passeig per sota les voltes és tota una delícia. A continuació hem de prendre les marques del GR que ens durà fins a davant del l´hotel Sant Roc. A partir d´allí, continuem per un tram urbanitzat travessant un seguit de túnels i guanyant el desnivell amb trams d´escales. Passem pel costat del Golfet i continuem l´ascens fins gairebé el Cap Roig.

El Crit, una de les millors platges de la zona

Arribats a la carena continuem pel GR92 que transcorre cap a l´interior entre camps i boscos de suredes i pins. En aquest punt el sender litoral està barrat per la negativa de la propietat dels jardins de Cap Roig de permetre el pas a través de la finca de Ca la Russa. En aquest sentit la coordinadora “Salvem el Crit” ha presentat una sèrie d’al•legacions a l´ajuntament de Palafrugell per tal que s´obri el pas. Ara per ara no tenim més remei que continuar gairebé un quilòmetre per l´interior fins al creuament on una fort desnivell ens conduirà fins a la platja del Crit.

A partir d´aquí i fins a la barraca de Cala Estreta haurem de resseguir les diverses platges verges que anem travessant amb la omnipresència de Les Formigues al fons. La millor visió de les illes la tindrem des del Cap de Planes.

Un cop deixem Cala Estreta, comencem l´ascensió i anem resseguint la costa a través d´un tram de penya-segats mitjans fins arribar a la punta de Canyers amb unes panoràmiques indescriptibles tant pel nord com pel sud. Si continuem pel sender litoral, anirem travessant petites cales ben protegides fins arribar a l´agulla de Castell. Allí val la pena aturar-se una estona per contemplar els restes del poblat ibèric i La Foradada.

La punta de Canyers és una bona talaia per a a contemplar el paisatge

Creuem l´arenal de Castell, un exemple de la força de la voluntat popular per a la preservació dels valors naturals i continuem per un dels punts més emblemàtics de la Costa Brava, el racó de S´Alguer on sembla que el pas del temps s´hagi aturat. Continuem a través de la pineda d´en Gori i a partir d´aquí fins a La Fosca i el castell de Sant Esteve.

Abans d´arribar a la destinació, ara ens tocarà l´ascens al Cap Gros amb unes vistes excepcionals de tota l´àrea i travessar Cala Margarida una altre joia en aquest recorregut. Des d´allí, Palamós ja és a tocar.

Hi ha molts altres trams en el camí de ronda de la Costa Brava, aquests però seran l´objecte d´altres històriesdemar.

Platja de Pals: una joia per protegir

Entre el dic de ponent del port de l´Estartit i fins a la punta d´Espinuda just abans de Sa Riera hi ha una unitat paisatgística d´una longitud considerable que, de manera general, es coneix com a la Platja de Pals. Malgrat aquest nom genèric, aquesta llenca de platja rep diversos noms específics segons el tram de que es tracti. Així, parlem de Platja del Racó (entre la punta Espinuda i el lloc on se situaven les antigues antenes de radio Liberty), de Platja del Grau (entre aquest punt i la desembocadura del riu Daró),de la Platja de la Fonollera i de la Gola (entre el Daró i la desembocadura del Ter) i de la Platja de l´Estartit, (entre el Ter i el dic de ponent del moll del port d´aquest municipi).

Aquesta territori pertany als termes municipals de Begur, de Pals i de l´Estartit i és un segment de platja molt interessant des del punt de vista de la biodiversitat ecològica i dels hàbitats que allí s´hi troben. També es tracta d´un indret de contrastos on hi conviuen espais naturals de primer ordre amb promocions urbanístiques molt agressives, càmpings i fins hi tot un camp de golf.

La platja de Pals és un dels indrets més interessants de la costa catalana

Bona part del territori d´aquest platja forma part de la Reserva Natural Parcial del Baix Ter que està inclosa al Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el baix Ter que es va crear el 2010 i que aglutina aquests tres grans espais clarament diferenciats.

En aquesta platja el medi natural és un hàbitat únic al llarg de tot el litoral català i alhora molt fràgil. A la reraplatja hi ha consolidada una pineda que arrela sobre un sistema dunar que arriba fins a la façana litoral formant un espai amb un valor paisatgístic, recreatiu, geomorfològic i ecològic de primer ordre. El magnífic estat de conservació, la seva raresa i la seva fragilitat fan que es pugui parlar d´un element singular en tota la nostra costa.

Aquest sistema dunar es va formar a partir dels aports fluvials i a partir de materials d´origen marí. La vegetació en primera instància i els pins més endavant van anar fixant les dunes. El tipus de vegetació que s´estableix en aquest ambient està format per plantes molt exclusives adaptades a les precàries condicions ambientals. A primera línia trobem: jull de platja, lliri de mar, borró, melgó marí. En segon terme: creuadeta marina, bufalaga marina i Stachys marítima i ja formant la faixa de dunes més continentals les pinedes de pi pinyer amb un sotabosc típic de l´alzinar mediterrani.

Les llacunes litorals, i la vegetació dunar són una de les característiques d´aquest indret

Hi trobem també llacunes costaneres d´aigua dolça com ara: les Basses d´en Coll, La Fonollera, el Ter Vell. I llacunes costaneres d´aigua salobrosa com la bassa de Fra Ramon. Ambdós tipus de llacunes es poden considerar espais naturals únics.

A la zona agrícola s´hi troben arrossars, especialment a la zona del l´estany de Pals que es va dessecar al s. XIX. Els arrossars es poden considerar també zones humides durant bona part de l´any.

D´uns anys ençà hi ha bastant rebombori al voltant d´aquest espai. La revisió del POUM del municipi de Pals promou la urbanització de diversos sectors de la platja de Pals per a fer-hi habitatges de segona residència en la zona dunar. Aquests dies però, s´ha publicat un informe previ de la Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona que obligarà a l´ajuntament de Pals a introduir canvis en el seu POUM com ara la rebaixa del nombre d´habitatges o la desclassificació d´alguns sectors.

Morralets: sèpies menudes

Hi ha un grup d’espècies molt semblants a la sèpia però de talla molt més petita. Popularment es coneixen amb el nom de morralets, orelluts, sepietes o sepioles. A la mediterrània hi ha diverses espècies que pertanyen majoritàriament als gèneres Sepiola i Sepietta. L’espècie més comuna és Sepiola rondeleti, malgrat que també hi ha altres set espècies: Sepiola affinis, Sepiola robusta, Sepietta oweniana, Rossia caroli, Heteroteuthis dispar, Rondeletiola minor, Rossia macrosoma. S. robusta i S. afinis, són a més, espècies endèmiques de la mediterrània. La distinció entre les diverses espècies es fa sobretot a partir de l’estructura dels braços hectocòtils.

Aquestes sípies menudes no solen fer més de 5 cm de longitud, excepte Rossia macrossoma que pot arribar al doble de mida. Tenen els ulls grossos, el cos pla, curt, robust i amb el mantell en forma de dues aletes molt desenvolupades i arrodonides a banda i banda del cos. Això fa que en certs indrets també se’ls anomeni orelluts. Com les sèpies, presenten vuit braços amb ventoses i dos tentacles més llargs que li serveixen per capturar les seves preses. En els mascles, els dos braços dorsals s´han transformat en hectocòtils amb funció copuladora. La seva coloració és marronosa molt críptica, i com a estratègia protectora poden canviar la seva textura de la seva pell.

Especies més freqüents de morralet a la mar catalana: 1 Rossia caroli, 2 Rossia macrosoma 3 Sepiola rodeleti i 4 Sepietta oweniana. Dibuix Jordi Corbera INPC

El morralets són espècies carnívores que s’alimenten de petits crustacis i peixos que capturen amb els seus tentacles. De la mateixa forma que les sèpies posseeixen una boca amb una mandíbula molt potent anomenada “bec de lloro” que els permet mossegar amb força.

Viuen en hàbitats litorals i se´ls pot trobar fins als 450 m de profunditat. Normalment està associat a fons sorrencs i als alguers. És una espècie d´hàbits nocturns. Les femelles ponen la posta entre el Març i Novembre i els ous estan protegits en una massa gelatinosa. A diferència de les sèpies, els morralets tenen desenvolupament directe, és a dir, sense estadis larvaris. La fecundació té lloc quan els mascles porten els espermatòfors a l´interior de la femella a través dels braços hectocòtils.

Es pesquen sobretot amb l´art de bou.

Els morralets tenen un elevat interés culinari. Foto: La cuina de sempre

Els morralets són comestibles i molt apreciats gastronòmicament. S´acostumen a coure saltejats, en la seva tinta, en arrossos o bé fregits amb ceba, en aquest darrer cas, es solen cuinar amb el nom de “popets”, malgrat que el veritable popet (Eledone cirrosa) és una altre espècie. En alguns casos també es serveixen fregits en la seva tinta sota el nom de xipirons. En tots aquests casos les orelles el delataran.

L’espècie més comuna, Sepiola rondeleti deu el seu nom al metge i naturalista francès Guillaume Rondelet (1507-1566). La seva trajectòria està plena de contribucions a la biologia marina de la mediterrània. Entre les seves obres cal destacar “Libri de Piscibus Marinis (1554) que conte la descripció de 250 espècies i les seves il•lustracions i “L´Histoire Entiere des Poissons” (1558). Això però és una altre històriademar.

Ana: la bomba del ridícul

Aquests dies ens ha arribat fins a les nostres latituds un fenomen meteorològic força interessant: una ciclogènesi explosiva. Malgrat que a Catalunya no hem estat afectats de ple i ha passat una mica de refiló, ha provocat una alteració de l´estat de mar més que considerable.

Però, què és una ciclogènesi explosiva? Amb aquest nom s´anomenen les violentes depressions que s´aprofundeixen ràpidament amb una variació de la pressió atmosfèrica de més de 25 hPa (hectopascals) en menys de 24 hores. Aquest descens tant brusc i tant ràpid de la pressió atmosfèrica provoca vents violents.

La situació de garbí ha estat espectacular al Maresme

El nom prové del terme “meteorogical bomb” que, va ser definit als anys 80 per anomenar a les borrasques violentes que es formen molt ràpidament en latituds mitjanes. En aquest cas, el nucli de la depressió va ser de 980hPa i es va situar al sud de les illes britàniques.

Malgrat que fa més de 25 anys que es va definir el fenomen, no ha estat fins als darrers anys que l´expressió ciclogènesi explosiva ha guanyat força a Catalunya per l’ús que n´han fet els mitjans de comunicació en el seu afany per atemorir a la població.

La garbinada no ha produït problemes a les infraestructuras

Durant el pas de la pertorbació els baròmetres de casa nostre van registrar una baixada de 31 hPa en 24 h (de 1017 a 986 hPa). Aquest valor és el mínim registrat des del 2015. A més, el 5 de desembre, estàvem sota els dominis d´un anticicló i la pressió aquell dia era de 1036 hPa, sis dies més tard la pressió a arribat als 986 hPa.

Aquesta disminució brusca de la pressió atmosfèrica ha anat acompanyada d´una forta garbinada que ha afectat especialment la costa central: Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme i el sud de la Costa Brava. Els vents han arribat als 100 km/h i les onades a més de tres metres d´alçada. Segons la xarxa de boies l´onada màxima registrada durant aquest episodi ha esta de 6,6 m a Begur i davant de Barcelona hi ha registres d´onades de 4,7m. La estat de la mar era fort entre mar brava a maregassa arreu. Malgrat tot, els efectes sobre les infraestructures i les edificacions de la franja litoral han estat petits. I es que una garbinada no es pot comparar mai amb una situació de Llevant.

La garbinada ha estat espectacular, les onades saltaven les esculleres dels ports d´Arenys, de Blanes i de Palamós, un espectacle únic que hem pogut gaudir durant el matí del dilluns 11 de desembre. Poc a poc, la força del mar ha anat baixant i la mar de fons ha pres protagonisme a partir del final del dia.

El baròmetres han deballat aquests dies

Un aspecte ridícul d´aquest episodi és l´afany d´americanitzar-nos posant nom a aquesta depressió singular. Des del passat 1 desembre, els serveis meteorològics d´Espanya (Aemet) de França (Meteo-France) i de Portugal (IPMA) s´han coordinat per anomenar a les borrasques més profundes que puguin afectar aquests països. Aquest fet, al meu entendre, només contribueix a l’espectacle mediàtic i a generar pànic entre la ciutadania.

No deixa de ser curiós que a finals d´any bategem amb la primera lletra de l´abecedari un fenomen, no se si abans de finalitzar l´any haurem arribat a la segona lletra i es que el següent serà en Bruno. L´Ana ha estat la bomba del ridícul mediàtic globalitzat.

Oficis de mar (VI): La salaó (primera part)

Les oscil·lacions que experimenten les captures de certes espècies, en especial de peix blau, propicia un dels oficis de mar més ancestrals; La salaó de peix. L´art de conservar aquestes espècies permet que puguin ser consumides en temps d´escaseig.

Al llarg de la història, la sal ha representat un símbol de revoltes i lluites contra l´oligarquia de les classes dominants que ha intentat monopolitzar la seva producció i hi han aplicat impostos. Així, el mot salari vol dir literalment “pagament en sal”, car als soldats de l´imperi romà se’ls pagava amb aquest element que era utilitzat talment com a moneda.

La sal (ClNa) és un compost amb molta història

La salaó és la forma de conservació més ancestral que es coneix. Aquesta tècnica permet mantenir els aliments deshidratant-los. Els fenicis van introduir aquesta pràctica a la península i al jaciment arqueològic d’Empúries es va trobar una factoria de salaó de peix que prova l´existència d´aquesta activitat ja al s. I d C. En temps dels romans existia una industria importantíssima de garum. Aquest era un producte elaborat amb salaó de sardines, seitons, tonyina i les seves vísceres.

L’arribada dels sardinals canvia l´estructura econòmica en el món de la pesca del peix blau. A partir d´aquest moment hi ha una excedent important que no es pot consumir diàriament i que caldrà conservar. En el “Reglamento de navegación y pesca del 1773 de la província marítima de Mataró”, de Manuel de Zaldive, en referència a l´abundor de peix en algunes temporades, llegim a l´article 66: “Los matriculados se dedicaran con mayor empeño a la pesca para abasto de los pueblos y aprovecharan la de la sardina y anchoa, a fin de conducir la sobrante a reinos estrangeros salandolas con cuidado. En aquella època però, la sardina tenia prohibida l´entrada a França.

L´alforí de la sal de l´escala, avui Museu de la Sal i de l´Anxova. Foto: MSALE

Una mostra de la dependència que va prendre el subministrament de sal en la indústria conservera, es troba a l’apèndix del reglament elaborat per Muñoz de Guzmán a l´any 1786 després de la matrícula de Zalvide, allà, l´autor es fa ressò de les queixes dels pescadors de la província marítima de Mataró. Entre elles destaca el fet de no poder disposar sempre de sal, i a més aquesta moltes vegades assolia preus exagerats. En aquells temps la sal sols es podia adquirir al alforins de Mataró i de Blanes. En aquesta època a Malgrat o a Pineda es produïen anualment vint-i-quatre mil barrils de sardina i seitó, i a Calella entre seixanta i vuitanta mil. En contrapartida, poblacions com Canet o Arenys s´havien de refiar per la seva subsidència dels excedents dels pobles veïns. Precisament aquestes salors que s´elaboraven artesanalment a la costa del Maresme gaudien d´un gran prestigi. Un cas molt particular es produïa a Sant Pol on només es subministrava la sal als comerciants i es negava als pescadors.

El primer alforí que tenim documentat a la costa catalana és el de l´Escala que data de l´any 1591. En aquest antic magatzem arribava la sal per mar procedent de les salines d´Eivissa o de Torrevella. A Sant Pol, entre l´any 1898 i fins al 1960 va estar en funcionament el salí de Can Serra on a més de la reparació de xarxes es salaven els excedents de pesca de sardina i seitó en aquesta població marinera.

Avui les “anxoves de l´Escala” han esdevingut tot un signe d´identitat d´aquesta població marinera. Malgrat que a bona part del nostre litoral es preparaven productes similars. També tenen molta anomenada les anxoves de Cotlliure, les de Cadaqués les de Palamós. Això però, és una altre històriademar.

Unes plantes molt salades

Els salicorns (Salicornia i Arthrocnemum) són un grup de plantes herbàcies ben curioses. Els representants d´aquests grups viuen en ambients extremadament salats on pràcticament cap altre espècie vegetal pot suportar aquestes condicions ambientals tant extremes. Es tracta de plates halòfites. Viuen en terrenys argilosos poc impermeables on l´aigua salada s´hi entolla amb freqüència. Són de mida menuda, gairebé mai assoleixen més de 30 cm d´alçada.

La poca disponibilitat d´aigua dolça en els ambients on viuen fa que hagin desenvolupat una sèrie d’estratègies adaptatives com ara: Tenir una consistència carnosa (plantes suculentes). Acumular als seus teixits l´excés de sal i que li donen un gust característic. Presentar un molt poc desenvolupament de les fulles, aquestes semblen més aviat escames que, recorden a petites banyes o corns. L´etimologia del nom prové precisament d´aquest fet. Salicornum vol dir literalment “corn salat”.

Mata de salicorn a primera línia de platja. Foto: M V Olla

Comunment se les coneix amb diversos noms com ara salicòrnies o bé cirialeres malgrat que en català s´usen altres mots per anomenar-les: ballester, barrella, herba salada o salsora.

Als Països Catalans hi ha dues comunitats de salicòrnies; Els salicornars herbacis, dominats per la cirialera herbàcia (Salicornia herbacea) i els salicornars subarbustius, amb aspecte de brolla i dominats bàsicament per Arthrocnemum fruticosum, Arthrocnemum glaucum.

Els salicorns eren utilitzats antigament per l´obtenció de carbonat de sodi que es feia servir per a l’elaboració de sabó i de vidre. Aquest producte s´obtenia per incineració de la planta. Avui però, el seu principal interès està relacionat amb l´alta gastronomia malgrat que fa no fa tants anys formava part de les anomenades “amanides de pobre”.

Els salicorns tenen també un cert interès medicinal pels seus elevats continguts de iode i de magnesi. Estudis recents indiquen que el consum d´aquesta planta afavoreix el sistema immunològic i que està molt indicada en malalts de càncer. Pel fet de contenir àcids grassos omega 6 i omega 3 fa que sigui un aliment molt adequat per a reduir els índex de colesterol en sang. Per l´elevada concentració d´olis essencials té molta potencialitat per a ser utilitzada com a combustible.

A nivell gastronòmic és una planta que cada vegada té més seguidors. Se sol coure saltejada, malgrat que també es consumeix bullida o crua i es fa servir com a acompanyament en diversos plats, especialment els de peix. El seu gust recorda al de les algues i la seva textura cruixent al paladar a la dels espàrrecs verds.