Portes pelàgiques: aquest és el futur

La pesca d´arrossegament ha anat sempre acompanyada d´una forta polèmica referent al greu impacte que produeix l´art sobre el medi en ser arrossegat pels quillats. En temps de «vaques magres», els armadors, tancant els ulls a aquestes evidències, anaven capejant el temporal a base d´incrementar la potència des motors en una espiral de bogeria que ha portat aquesta activitat al límit.

D´ençà que es va abandonar la pesca «a la parella», ara fa gairebé un segle, van aparèixer les portes. Les portes són unes estructures divergents que tenen la missió d´enfonsar l´art i de mantenir la màxima obertura de la seva boca durant el bol. Les portes tradicionals són estructures metàl•liques que estan en contacte permanent amb el fons i que són les responsables del llaurat del fons marí, de la resuspensió dels sediments, i en conseqüència malmeten el fons que queden sense nutrients i perden productivitat.

Les portes pelàgiques treballen sense estar en contacte amb el fons

D´un temps ençà, s´estan desenvolupant un tipus de portes que treballen sense estar en contacte directe amb el fons marí de manera que minimitzen l´impacte sobre el medi. L’ús de aquestes noves portes pelàgiques, a més, redueixen els coeficients de resistència de l´art i en conseqüència milloren les despeses de combustible i augmenten la rendibilitat econòmica d´aquesta activitat.

A Palamós, ja s´ha apostat per les portes pelàgiques. Els quillats que formen part del Pla de Gestió de la Gamba han adoptat aquest tipus d´estructures i la voluntat de la confraria és que en pocs anys tota la flota d´arrossegament utilitzi portes pelàgiques.

 

Abans de prendre aquesta mesura els pescadors de Palamós, conjuntament amb els científics de l´ICM, van provar en directe els efectes de les portes pelàgiques al calador de Sant Sebastià, un dels indrets on feinegen els quillats que “van a la gamba”. Durant aquestes proves es van fondejar sensors que enregistraven la terbolesa i la velocitat del corrent provocats pels sediments que eren arrossegats pel pas de l´art. Es resultats d´aquest estudi han servit per demostrar que les portes pelàgiques minimitzen aquest fenomen.

Els pescadors de Palamós veuen amb bons ulls la generalització de les portes pelàgiques ja que el seu ús els assegura el manteniment d´aquesta activitat i poder continuar amb l´explotació de la gamba rosada que els proporciona sucosos beneficis. Amb l’ús d´aquest tipus de portes la pesca d´arrossegament es fa més sostenible.

Alguns quillats ja treballen amb portes pelàgiques

Malgrat aquestes dades, el nivell de conscienciació entre els pescadors d´arrossegament varia molt segons de la confraria que es tracti. En aquest sentit, els pescadors de Palamós són els més oberts a la innovació i a la minimització d´impactes produïts per la pesca d´arrossegament. En aquest moll els pescadors treballen colze a colze amb els científics i el resultat final de tot plegat es beneficiós tant per una banda com per una altre. Tant de bo, a la resta de confraries del nostre país els patrons majors tinguessin el mateix ample de mires.

El futur de la pesca d´arrossegament passa inevitablement per l’ús de portes pelàgiques, per la utilització d´arts amb malla més grossa, per a reduir l´esforç sobre el recurs i finalment per limitar el nombre d´embarcacions que tenen accés als caladors. Ens hi va el futur d´aquesta modalitat pesquera, això però, és una altre històriademar.

Anuncis

L’or vermell (I): Aristeus antennatus

”Amb aquesta entrada s’enceta una sèrie sobre la gamba vermella que s’aniran publicant de manera mensual. La gamba vermella és avui el veritable or vermell dels nostres pescadors. Les seves captures representen la meitat dels guanys en moltes confraries”

A la mediterrània es coneixen unes 150 espècies de gamba diferents, de totes, la més apreciada i valorada és la gamba vermella o gamba rosada. La gamba vermella (Aristeus antennatus) és el recurs més preuat dels quillats que van a l’art de bou. Es pesca a pràcticament tots els ports de la costa catalana, però les seves captures són més destacables al litoral gironí amb un màxim al port de Palamós. Les captures d’aquesta espècie representen en bona mesura la continuïtat de la pesca d’arrossegament. Sense els guanys que s’obtenen amb la gamba, probablement hi hauria una reestructuració en la flota de quillats.

taula-captures

Font: Museu de la Pesca a partir de dades de la Direcció General de Pesca i Afers Marítims. Generalitat de Catalunya

La gamba vermella és un crustaci decàpode i com tots els representants d’aquest grup presenta un esquelet extern quitinós que muda de dues a quatre vegades cada any. En el seu habitat, els fons oceànics fangosos, té una coloració quasi transparent però un cop pescada i en contacte amb la llum pren tonalitats vermelloses característiques que en poques hores poden virar cap a tonalitats més morades i finalment negres quan ja no és ben fresca i acabada de pescar.

GAMBA1

Sense cap mena de dubte, la gamba vermella és el veritable or vermells dels nostres pescadors

El seu cos es divideix en dues parts, el cefalotòrax, allò que anomenen el cap i l’abdomen, la part més carnosa i apreciada. Al cap presenta unes llargues antenes que les usa com a quimiosensors, a continuació hi ha una sèrie d’apèndix relacionats amb la ingestió d´aliment,, i uns artells locomotors que li serveixen per a desenterrar les seves preses (petits crustacis, bivalves i cucs poliquets). Al cefalotòrax s’hi localitza també l’espina rostral que, en aquesta espècie, està molt desenvolupada. Precisament aquest element serveix per a la determinació del sexe. De totes maneres, les talles més grosses solen coincidir amb les femelles mentre que les més petites són mascles. L’abdomen presenta cinc parells d´ apèndixs que tenen funcions nedadores. El darrer segment s’anomena tèlson.

gamba-vermellaINPC

La gamba vermella. Dibuix: Jordi Corbera. Història Natural dels Països Catalans

Les femelles són fecundades entre el març i el juliol. L’esperma queda protegit durant uns mesos al seu ventre, en una càpsula grogosa, de la mida d’un gra d’arròs, que s’anomena espermatòfor. Els ovaris maduren entre abril i octubre i les postes són molt nombroses, una mateixa femella pot arribar a pondre un milió i mig d’ous. Els seu desenvolupament és indirecte. És una espècie de vida curta que sòl viure com a màxim uns dos anys.

La gamba vermella realitza migracions verticals i estacionals molt marcades. De nit es pot localitzar al voltant dels 150 m de fondària mentre que durant el dia pot submergir-se fins als 800 m. Això fa que en determinades èpoques de l’any sembla que desapareix-hi, aquest fenomen es produeix de manera cíclica cada set o vuit anys.