Ulls de Sirena

Una de les troballes més preuades d´aquells que busquen a la platja restes d´organismes que els temporals s´han encarregat de dipositar a la sorra són els Ulls de Sirena o Ulls de Santa Llúcia. De totes formes, a casa, sempre les hem anomenat faves per la semblança que tenen amb aquesta lleguminosa.

94408771_2-jpg-1

Segur que si busqueu després d´un temporal trobareu aquest preuat premi

Segons conta la llegenda, Santa Llúcia de Siracusa es va treure els ulls perquè els seus pretendents no pequessin a causa de la seva bellesa i perquè tothom recordés la història d´aquesta màrtir del cristianisme, es van deixar anar al mar milions d´ulls màgics arreu de la Mediterrània.

Però realment que són aquests curiosos elements minerals? Els ulls de Sirena són           l´opercle del gasteròpode Astraea rugosa, anomenat popularment baldufa rugosa. Alguns cargols marins per protegir-se dels depredadors dins de la closca la tanquen literalment amb una porta o opercle que encaixa perfectament amb la seva obertura. En alguns cassos aquest opercle és més aviat corni, com passa amb el cornet o el cargol punxent, en altres vegades la peça que tanca la closca del cargol té consistència mineral.

Nombre de archivo :DSCN2133.JPG Tamaño de archivo :614.6 KB (629327 Bytes) Fecha de la fotografía :2002/11/23 17:58:08 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :13.9 mm Velocidad del disparador :1/51.9segundo Abertura :F3.2 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

Astraea rogosa o Bolma rugosa és l´espècie de gasteròpode que conté un opercle calcari o fava amb interes en joieria

El cargol en qüestió, Astraea rugosa, presenta una closca robusta, d´uns 6 centímetres de diàmetre, amb forma més o menys cònica que recorda a una baldufa i té nombroses petites berrugues que li donen un aspecte aspre. La closca presenta set espires molt marcades, algunes amb espines. L´obertura es bastant grossa i de forma més o menys el·líptica tancada per un opercle calcari o fava. La seva coloració és d´una tonalitat gris verdosa, cosa que la fa mimetitzar amb l´entorn. L’obertura és blanca nacrada amb tonalitats ataronjades. Viu sobre substrat rocós infralitoral entre els 10 i els 100 m de profunditat. El seu regim alimentari és bàsicament detritívor.

Els ulls de Sirena tenen forma de botó ovalat i polit d´uns 2 cm de diàmetre. Té dues cares una plana de color blanquinós i més aviat mat i l´altre més rugosa amb tonalitats molt diverses entre les que destaquen els colors ataronjats encara que n´hi ha amb tonalitats verdoses i d´una brillantor molt característica En la cara plana es distingeix fàcilment l´espiral típica dels cargols que recorda l´interior d´un ull.

3pend01_b

Els joiers munten arracades, collarets o penjolls amb les faves

Aquests tresors que trobem a la sorra de les platges barrejats amb fragments d´altres éssers vius s´utilitzen com a modestes pedres precioses per a muntar diverses joies, en especial anells, arracades i penjolls.

La tradició popular esmenta que aquests elements serveixen per a guarir diverses malalties relacionades amb la visió i també per a protegir-se del “mal d´ull”. En aquest cas, la guarició tenia que anar acompanyada del recitat d´uns versos màgics. També es considera que aquests amulets estan relacionats amb la bona sort de qui els troba o de qui els porta.

Dins el recull, Contes despullats, de Josep Palau i Fabra, n´hi ha un de dedicat a aquesta llegenda, espero que us agradi.

Anuncis

El Menja-roques

El dàtil de mar (Lithophaga lithophaga) és, com molt ben bé indica el seu nom científic, un veritable menja-roques. Aquest mol•lusc bivalve que, pertany a la mateixa família que el musclo (Mytilus galloprovincialis) , viu en fons de roca calcària que perfora lentament a partir de la segregació d´una substància àcida que desfà el carbonat de calci i que va acompanyada per una rotació de la closca que actua com a abrasiu.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Roca calcària perforada amb les empremptes inconfundibles del dàtil de mar

El mol•lusc, es fixa al substrat rocós ja en estat larvari i a partir d´aquest moment, comença la dissolució de les sals carbonatades de la roca, creant estranyes galeries que els protegeix de manera molt efectiva de possibles depredadors. Un cop desapareix l´espècie, aquestes són ocupades per altres inquilins que les usen com a cau o per a protegir-se. El dàtil de mar prefereix sobretot les parets verticals i els extraploms.

La closca d´aquest bivalve té forma cilíndrica i allargada amb les dues valves iguals i de color bru que recorda molt a un dàtil. Es tracta d´un marisc molt fi i molt apreciat gastronòmicament al llarg de tot el litoral mediterrani espanyol on hi viu entre els 0 i els 25 m de profunditat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La costa rocosa del Baix Ebre i Montsià és molt rica en dàtils de mar

Al litoral català es troba bàsicament a la costa del Baix Ebre i el Montsià. A Sant Carles de la Ràpita i a les Cases d´Alcanar s´explotava comercialment fins fa relativament pocs anys. A la costa Brava només és present al Montgrí i a les illes Medes. L´elevat valor gastronòmic del dàtil de mar fa que la seva recol•lecció posi en perill la seva pervivència. Per acabar-ho d´adobar, el seu creixement és molt lent, es calcula que al voltant d´uns 3mm a l´any. A més, té un cicle de vida relativament llarg ja que pot arribar a viure fins a 50 anys. La destrucció del seu hàbitat per la massificació i freqüentació de la línia de costa, la construcció de ports i esculleres o la contaminació fan que ara per ara, tinguem un greu problema per a la supervivència d´aquest mol•lusc. Un altre dels enemics d´aquesta espècie són els seus depredadors naturals com ara les estrelles de mar, sobretot (Marthasterias glacialis).

És per tot això que el dàtil de mar està inclòs a la llista d´espècies amb protecció especial de la Directiva Hàbitats, en el conveni de Berna (espècies de fauna estrictament protegides) i en Conveni de Barcelona (llista d´espècies en perill o amenaçades).

DatildeMar_DSC00639

Malgrat tractar-se d´una espècie protegida, aquesta és l´entrada que il.lustra el dàtil de mar a l´enciclopèdia.cat Foto: GIC Moià

La seva extracció produeix a més, un greu impacte ambiental i la destrucció total del seu hàbitat. La seva recol•lecció es feia tradicionalment amb escarpa i martell. Avui també s´usen els martells pneumàtics i fins hi tot s´han arribat a fer servir explosius per a fragmentar la roca i poder collir-los.

Al nostre país, aquesta espècie s´explota comercialment a la costa de Tarragona, al nord de Castelló i a les illes Balears. La seva extracció està prohibida però encara en continuem trobant als mercats. La majoria dels dàtils de mar que es comercialitzen provenen del nord d´Àfrica, d´Argelia i del Marroc. També es detecta el consum fraudulent d´exemplars capturats a la nostra costa i etiquetats com a procedents de l´Àfrica.

Per tal de poder recuperar l´espècie caldria implementar de manera efectiva el control de la prohibició del seu marisqueig i el control dels nombrosos furtius, especialment Tarragona, al país Valencià, a Murcia i a Andalusia on treballen amb total impunitat. Caldria també prohibir les importacions del nord d´Àfrica per evitar la picaresca de comercialitzar exemplars recol•lectats a les nostres aigües. S´hauria d´incloure l´espècie dins el Catàleg d’Espècies Amenaçades amb la categoria d’interès especial i finalment caldria implementar campanyes d´Educació ambiental en la ciutadania per a conèixer la problemàtica de la seva recol•lecció i per disminuir la seva demanda.

Espardenyes: menja de rics

“Un dels prodigis de pujada de preus en el món de la gastronomia és el de l’holotúria, coneguda amb el nom d’espardenya. Ha estat el producte alimentari que més s’ha encarit, ja que ha passat de no valer res o servir, com a molt, d’esquer, a cotitzar-se a més de cinc mil pessetes el quilo. Cinc mil vegades més és una xifra impressionant.”
(Nèstor Luján, Diccionari Luján de Gastronomia Catalana”, 1990).

L’espardenya (Stichopus regalis) és juntament amb les garoines, un dels pocs equinoderms comestibles. Formen part, juntament amb els cogombres de mar, del grup dels holoturioïdeus. Com tots els representants d´aquest grup presenten el cos allargat i cilíndric, de fins a 35 cm de llargària, per aquest motiu, en alguns indrets també se les anomena llongo o llonguet. A Andalusia també se les anomena carajos de mar i a les Illes Balears, pardals de moro.

A diferencia de les estrelles de mar, el seu cos presenta externament simetria bilateral, malgrat que la seva organització interna manté encara la simetria pentaradiada típica dels equinoderms.

El seu cos és rugós amb nombrosos peus ambulacrals que li serveixen per desplaçar-s. La seva textura és tova i recoberta d´una pell còrnia de tonalitats ataronjades. La boca està rodejada de tentacles. Les espardenyes viuen sobretot sobre fons fangosos de fins a 800 m de profunditat. Com la resta d’holotúries l’espardenya és una espècie sedimentívora que s´alimenta filtrant els llots del fons marí on viu.

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

L´espardenya és una de les menges de mar només aptes per a les butxaques plenes.

En realitat, l´espardenya, pròpiament dita, correspon a les bandes musculars que hi ha longitudinalment a l´interior de l’animal. Els pescadors, abans d´arribar a port obren els exemplars amb un ganivet i extreuen l’espardenya amb molta habilitat. Així, despullades de la seva cuirassa és com les trobem en les peixateries i als restaurants.

Alguns exemplar s’allotgen en el seu interior un peix paràsit, Carapus acus anomenat popularment pixota, pixota de llanguet o pamfort que, s´alimenta dels seus òrgans interns. Quan l’espardenya detecta la presencia d´aquest paràsit pot arribar a expulsar les seves vísceres que després tornar a regenerar. Un comportament que també realitzen la resta de cogombres de mar.

espardenya2_640

Espardenyes acabades de captura per un quillat d´arrossegament. Foto: IBO

Les espardenyes es capturen en petites quantitats amb arts d´arrossegament. Històricament només han estat apreciades entre els propis pescadors, especialment a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Aquests se les partien amb la morralla que se´n duien a casa. Avui són considerades un producte de luxe només a l´abast de les butxaques més plenes. Roses i sant Carles de la Ràpita concentren el 75 % de les captures actuals d´aquesta espècie.

En els darrers temps de la parella de bou se’n solia agafar bastanta quantitat que, com que no tenia sortida al rotllo, es repartia entre els propis mariners. Quan van començar a agafar anomenada, les espardenyes continuaven formant part de la morralla, però en aquest cas se les venien als primers restaurants que ja en demandaven. A Arenys de mar, a Can Rosario, àntic restaurant garatge Hispania va ser un dels primers llocs on es va popularitzar-ne el consum.

A l’Aisa es consumeixen d´altres espècies d’holotúries també presents en els nostres mar i que per nosaltres no tenen cap mena d’interès comercial, això però és una altre històriademar.

El parent pobre del calamar

todarodessagittatus

Les cananes són espècies freqüents a les peixateries

La canana (Todarodes Sagittatus i Illex coindetti) és una espècie emparentada amb el calamar. De fet, a primer cop d’ull, el seu aspecte extern recorda enormement a aquest. Les principals diferencies morfològiques estan a l’aleta, que en el cas de la canana és molt més curta i ample. Aquí la llargària és d´una tercera part de la longitud del cos i és tant llarga com ampla. L’aleta del calamar ocupa les dues terceres parts del cos. La pell de la canana és més fosca que la del calamar. Una darrera diferencia morfològica rau en la forma dels dos tentacles llargs del cap, que en les cananes són més curts i tenen fins a vuit fileres de ventoses.

Todarodes_sagittatus

Canana negra (Toradores sagittatus)

Sota el terme canana hi ha dues espècies que es distingeixen pel color del cos i per la seva mida. Mentre que la canana rossa (Illex coindetti) té tonalitats ocres, la canana negra (Todarodes Sagittatus) presenta colors molt més foscos amb tonalitats violàcies, talment com si tingués el cos tenyit amb vi negre. La mida és molt més grossa que la rossa.

Illex_coindetii_1

Canana rossa (Illex coindetti)

La canana és una espècie depredadora que s’alimenta de crustacis, peixos, altres cefalòpodes i fins i tot d’individus de la mateixa espècie. Viu de forma pelàgica demersal i es troba entre els 100 i el 400 m de profunditat especialment. Realitza migracions diàries verticals, de dia es troba més aviat al fons i a la nit puja a aigües més superficials i horitzontals de forma estacional, viu en aigües continentals a l´hivern i en aigües més litorals a l’estiu. De vegades, quan neden, fan salts a l´exterior talment com si estiguessin volant. Les cananes com també el calamar, es capturen amb arts d’arrossegament. Si bé el calamar de més qualitat és el de potera, amb aquest enginy no es capturen cananes.

A nivell culinari són poc apreciades, es consideren els parents pobres del calamar malgrat que tenen les mateixes propietats. El rebuig que pateix es deu sobretot a que la seva carn no es tant fina i gustosa com la d’aquest i el seu temps de cocció ha de ser superior. Els arrossos caldosos fets amb canana són excel•lents i fins i tot gosaria dir que són més gustosos que els de calamar. Els guisats de canana fets amb un bon sofregit i respectant una cocció més suau i prolongada són esquists. Sóc del parer que és millor utilitzar canana fresca acabada de pescar que no pas molt del calamar que hi ha a les peixateries que es troba en semiconserva o bé congelat, i que ens arriba de l´altra banda del món.

Todarodes_sagittatus_1

La canana negra sol ser més grossa que la canana rossa

Un altre dels factors que determinen la mala fama de la canana es deu al fet que en molts restaurants ens donen “gat per llebre” i molt del calamar a la romana que es serveix és en realitat canana. La pega a aquesta praxi rau en que s’enganya al consumidor ja que el nom del plat i l’espècie utilitzada no es corresponen. D’aquí ve l’expressió “donar canana”. Seria molt més adequat indicar en la carta l’espècie utilitzada per fer l’arrebossat i segur que la canana i la seva reputació se’n veuria beneficiada.

El color porpra

llana-hexapex

Llana tenyida amb porpra

El porpra o púrpura ha estat el tint natural més preuat de la història de la humanitat. Amb aquest nom es coneix el colorant que ja s’usava fa gairebé 4000 anys per a tenyir les teles més exclusives. El producte s´extreia de les secrecions d’algunes espècies de cargols de mar: Bolinus brandaris (cargol punxent), Hexaplex trunculus (cornet), Stramonita haemastoma (púrpura). La tonalitat del color podia tenir diversos matisos segons l’espècie de mol•lusc, l’època de recol•lecció o bé la tècnica usada per l’extracció i la tinció.

Bolinus_brandaris_L

Bolinus brandaris (cargol punxent)

El tint s’obtenia de la secreció mucosa de la glàndula hipobranquial d’aquests mol•luscs. El producte era inicialment de color blanc però en contacte amb l’aire s’oxidava ràpidament i canviava la seva tonalitat passant del groc al verd i fins a un color violaci que era del tot inalterable.

Hexaplex_trunculus_L

Hexaplex trunculus ( cornet)

Malgrat que ja hi havia referències de la seva utilització al s XVII abans de la nostra era, els fenicis cap a l’any 1500 aC. van ser els veritables “dominadors” d’aquest producte a la Mediterrània. El colorant era molt difícil d’obtenir i les teles tenyides eren extremadament cares i reservades a les classes més altes, això va provocar que el porpra tingués un valor simbòlic associat al poder que avui encara manté.

Stramonita_haemastoma_L

Stramonita haemastoma (púrpura)

Per adonar-se de la complexitat d’obtenir el porpra, senyalar que per aconseguir un gram d’aquest producte es necessiten més de nou mil mol•luscs. Així, no és gens estrany que el seu preu s’equiparés a l’or. En aquells temps la ciutat de Tir (al sud del Líban) es va convertir en el centre de producció més important d’aquest material que era conegut amb el nom de porpra de Tir. El porpra produït allí era el de millor qualitat i fama arreu de la Mediterrània.

El antics grecs van aprendre aquesta tècnica dels fenicis i aquest ho van transmetre a la Roma clàssica. Amb la caiguda de Constantinoble l’any 1453, el secret per a la seva fabricació es va perdre per sempre i el seu comerç va desaparèixer. A partir d’aquest moment s’usen altres productes per obtenir un tint similar que manté el nom i la simbologia associada.

Mosaico_San_Vital_Justiniano

L´emperador Justinià vestir de púrpura

Durant l’edat mitjana, com saben perfectament els lectors de Els Pilars de la Terra / Un món sense fi (Ken Follett), el tint porpra es continuava utilitzant a Kingsbridge per a colorejar la llana i les peces de roba amb la que vestien els més alts estaments.

rocher-didac-porpra

Porpra, de Didac Rocher

Al continent americà també s’utilitzava aquest colorant des de temps immemorials. Avui en dia, els habitants de l´estat mexicà d´Oaxaca, encara conserven aquesta tradició i continuen tenyint amb el colorant que obtenen de l’espècie Plicopurpura pansa. I en un format molt més arenyenc, en Didac Rocher té un esplèndid treball que gira al voltant del porpra, o bé podeu anar al Museu d´Arenys a veure l’exposició que hi ha i us asseguro que no us en penedireu.