L´arribada dels motors

L´arribada dels motors va suposar el final d´una època i d´una activitat que havia començat amb el naixement de la humanitat. A partir d’aquest moment la pesca deixa de ser ,en bona mesura, una activitat precària i perillosa. Amb els motors es guanya independència respecte al medi i la pesca, i poc a poc, es converteix en una activitat industrial més. L´arribada dels motors marca l´acabament d´una forma de vida i una manera d´entendre el mar molt més en consonància amb la natura. Amb els motors s´acaben també, els usos tradicionals de la platja.

A Catalunya els primers motors apareixen a inicis del s XX i als anys vint ja es començaven a generalitzar arreu. Primer, són instal·lats de qualsevol manera en els bastiments pensats per navegar a la vela i una mica més endavant col·locats en dissenys ja pensats per a contenir-los. El canvi però ,no va succeir de la nit al dia sinó que d´una manera progressiva es van anar implantant, això si, en molts pocs anys. Durant un temps van conviure alhora veles i motors. De fet, en un primer moment aquests només eren usats per a realitzar determinades maniobres o bé en situacions de manca de vent. El motor en els seus inicis era entès com a un element auxiliar, poc a poc però es van convertint en un element imprescindible.

A Sant Pol, com a molts municipis de la comarca les barques s´varaven cada dia a les platges. Amb l´arribada dels motors aquesta feina es fa molt més feixuga.

Els motors, entre moltes altres coses, canvien les línies bàsiques dels dissenys nàutics que s´havien fet fins aquell moment. Les formes gràcils, esveltes i lleugeres pensades per navegar a vela es van anar canviant per formes molt més robustes i pesades pensades per a oferir el màxim rendiment de les embarcacions de pesca.

L´argot típic mariner pateix també la inclusió d´uns mots fins aleshores desconeguts. En les converses entre mariners o pescadors apareixen termes com delco, magneto, cardant o bolinder. L´arribada dels motors canvia també els sistemes de pesca més ancestrals, la parella de bou per exemple, desapareix a partir d´aquest moment i es passa a feinejar amb una sola embarcació. A partir dels anys 20 es comencen a introduir els bous a motor. Aquestes eren barques d´unes 30 tones de registre que anaven proveïdes de motors moguts per olis pesats.

Els orígens de la teranyina van també íntimament relacionada amb l´aparició d´aquests ginys i fan recular de manera espectacular la flota del sardinals que, fins a les hores, era l´art que ocupava a més persones. L´acceptació de la teranyina va costar molt i va ocasionar fortes alarmes i recels entre pescadors ja que creien que el seu us acabaria amb tot el peix del mar. En aquells temps, els sardinals que eren els arts de pesca més estesos i comencen la seva progressiva decadència que els portà a la pràctica desaparició en molt poc temps.

A moltes platges, com la de Badalona, eren un tràfec continuu de feina relacionada amb la pesca

D´ençà la introducció dels motors, els pescadors noten una certa disminució en les seves captures i es queixen de “que si hom no hi posa un remei, les barques motores i les peces d´arrossegament acabaran per esgotar el peix de les nostres costes, destruint una riquesa immensa i deixant a la misèria milers de catalans que viuen d´aquesta industria extractiva de la mar”.

L´aparició dels motors també dificulta la feina diària d´avarar i treure les barques cada dia a les platges. Les embarcacions cada vegada és fan més feixugues i l´esforç per treure-les es cada dia més gran. S´usen molt més els animals de tir i apareixen també les casetes de motors per a facilitar aquesta feina. L´arribada dels motors significa també l´aparició de la màquina de xorrar o “maquinilla” fet que facilita molt les maniobres a l´hora de calar o xorrar (llevar) els arts.

Els primers motors eren semidièsels d´un pistó amb molt pocs cavalls. Per instal·lar els motors el primer de tot que calia era reforçar el casc i refer l´estructura per donar-los cabuda. Calia també retocar la popa per a col·locar l´hèlix.

Anuncis

L´Albera marítima

Entre Garbet i el cap de Cervera hi ha un tros de costa que correspon a la façana litoral del massís de L´Albera. Lluny del brogit turístic, aquest tram sol ser tranquil i amable. L´Albera marítima és el nexe d´unió entre la Costa Brava amb la Costa Vermella.

Arreu, el paisatge és molt homogeni amb badies mitjanes: Garbet, Colera, Portbou i Cervera connectades per un seguit de penya-segats espectaculars de tonalitats negroses i grisenques que sovint recorden a un paisatge lunar.

L´Albera marítima és un tros de costa molt desconegut

En aquest punt, la Serra de la Balmeta s´apropa a la línia de costa i els seus contraforts arriben a pet d´ona formant un paisatge de penya-segats imponents. D´aquest massís en surten quatre cursos fluvials que han modelat les diverses valls del territori de sud a nord. El Torrent de la Balmeta, la Riera de Garbet, la Riera de Molinàs i la Ribera de Portbou. Mentre la primera circula bàsicament en direcció sud, els altres són perpendiculars a la línia de costa.

En general, les platges, si exceptuem les de dins de les badies, són petites, producte de l´erosió dels materials que les envolten: esquistos, pissarres i quarsites i estan formades per graves i còdols de mida molt variable. El paisatge, des de mar estant, és amable. Les brolles i les pinedes hi sovintegen alternant-se amb les vinyes.

L’itinerari comença a la mateixa badia de Garbet, la única no urbanitzada. D´allí a l´illa Grossa i al Cap Lladró o muntanya dels canons de Colera on armes d´artilleria del s. XVIII apunten encara a l´horitzó. Travessant la badia de Colera i deixant enrere Cala Rovellada ens trobem amb la veta blanca. Un espectacular filó magmàtic que contrasta amb tot el seu entorn.

Des d´aquest punt la costa continua fins al Cap Marcer, un espadat de més de cent metres d´alçada on es troba la cova celler d´en Xocolata. Una cavitat navegable en caiac d´uns 20 m. Conta la història que en aquest indret era on Joan Miàs, un pescador de Colera anomenat en Xocolata hi guardava el seu vi. Des d´aquest punt la costa continua fins a les platges de la cadireta i la del Claper. Allí s´hi observen les restes d´un accés a través del penya-segat en unes escales pràcticament esborrades per l´efecte dels temporals. Durant molts anys aquest indret va ser l´abocador de deixalles i runa de Portbou. Al seu extrem s´hi troba la punta de Gatillepis i la cova d´en Xamuixa, l´altre gran cavitat natural del sector.

Entre Colera i Portbou. Tram entre el cap Mercer i la punta de Claper on s´hi toba la platja de la cadireta i les platges del Claper

La costa prossegueix a través de la badia de Portbou on hi destaca la cova del bou marí. L’interès d´ aquest indret ve sobretot per la seva toponímia que ens evoca la presència, temps era temps, de foca mediterrània (Mochanus mochanus) en aquestes aigües. A Portbou no es pot perdre la visita al memorial Walter Benjamin que morí aquí quan fugia del feixisme que s´havia instal·lat a bona part d´Europa. Les vistes des d´allí són espectaculars.

El recorregut segueix fins al Cap Falcó on a poca distància s´hi troba la Foradada, una cavitat natural en forma de túnel que travessa un bloc esquistós i que acull al seu interior la que delimita la frontera entre França i l´estat Espanyol d´ençà el tractat del Pirineus que va escapçar el principat.

A partir d´aquí, ja en territori francès, el majestuós Cap de Cervera. Això però és una altre històriademar.

Peix de km 15.000

Pescat a Noruega, processat a la Xina i consumit a França. Aquest és el trist camí de bona part del bacallà que es consumeix a Europa. En un temps on es posa en valor el producte de proximitat i el consum de km 0 ens arriben notícies d´una pràctica indecent amb uns costos ambientals enormes, és el peix de km15.000.

Aquesta ruta del bacallà és un veritable malbaratament energètic que es tradueix en milions de Tones de CO2 que s´alliberen a l´atmosfera que caldria denunciar de forma imperativa i hauria de fer obrir els ulls als consumidors.

El bacallà és una de les espècies més ben valorades als menús de molt països europeus. De fet, és precisament el peix més consumit a França i el segon en el rànquing de consum a l´estat espanyol darrera del lluç. L´any 2017 a França, es van consumir 35 milions de quilograms de bacallà i a España 48,5 milions .

A l´etiquetatge sovint no s´especifiquen l´adició d´aigua i els additius

La pesca del bacallà s´ha convertit en una activitat intensiva, aquest fet està produint una creixent sobreexplotació del recurs en algunes de les zones de pesca i alhora posa en perill la pervivència d´aquesta espècie. A diferència del salmó, un peix també molt consumit i on bona part de les captures procedeixen de cultius marins. En canvi, en el cas del bacallà encara no s´ha aconseguit criar en granja i tot el que es consumeix és “salvatge”.

La majoria del bacallà que es consumeix a Europa prové de la zona FAO 27, és a dir, de l´Atlàntic Nord-Est i Noruega és el principal exportador. Els consumidors de bacallà haurien de tenir molt clar la subzona en que s´ha capturat l’espècie que es pretén adquirir ja que en aquesta àrea hi ha subàrees on els estocs de bacallà estan sobreexplotats i d´altres on les captures es realitzen d´una manera més sostenible.

Una part important del bacallà que consumim ha patit un viatge al·lucinant fins a la Xina on es processa amb uns costos de manipulació tant baixos que fa que sigui rentable pels majoristes de peix. A més, a la Xina se li injecta aigua perquè augmenti el seu volum, agafi més pes i els beneficis siguin majors. També en aquest país s´hi afegeix E-451, un additiu permès a la UE que ajuda a retenir l´excés d´aigua i blanqueja la carn. En realitat sota aquestes sigles s´hi amaguen diverses molècules del grup del fosfats que estan relacionades amb malalties renals i cardiovasculars. Malgrat que les nostres lleis obliguen a especificar en l’etiquetatge si s´hi ha afegit aigua o d´altres additius, a la pràctica a la majoria del bacallà que ens arriba no s´especifica res. A l´any 2013 es va constatar que el 20% del bacallà que es consumeix a França estaven inflats amb aigua i blanquejats amb E-451. Evidentment les partides que s´envien actualment a la Xina, són les que pitjor es comercialitzarien directament al mercat europeu.

L´enorme demanda de bacallà per part dels consumidors europeus fa que es comercialitzi de diverses maneres: fresc, salat, congelat, processat i precuinat,… Normalment no hi ha cap problema en el consum de bacallà fresc coma ara l´skrei o bé el bacallà consumit “tota la vida” a casa nostra en salmorra. Els veritables dubtes sorgeixen amb el producte congelat i en el processat que és on es fa molt difícil fins hi tot , saber si es traca d’aquesta espècie.

Per tal de trobar una solució aquest tema és recomanable consumir bacallà etiquetat amb certificats de pesca sostenible com ara el distintiu MSC.

El tresor de les Formigues

Les illes formigues, a cavall entre les poblacions de Palamós i de Palafrugell és un dels indrets de la costa catalana on hi ha hagut més naufragis. Des d´embarcacions fenícies fins a derelictes actuals. De fet, els fons submarins entre Palamós i Begur és on hi ha documentats enfonsaments.

La costa de les Formigues es un tram difícil per a la navegació costanera, especialment el freu que separa les illes de la costa. Hi ha nombrosos esculls i baixos que poden complicar molt la navegació en aquesta zona. Una atenció especial s´ha de tenir amb el Furió de Cala Estreta i al pas que hi ha entre el Cap de Planes i les mateixes illes.

No és d´estranyar que en aquests fons d´aquetes hi hagi documentats nombrosos derelictes. Alguns d´ells, recentment han estat estudiats a fons pel CASC (Centre d´Arqueologia Subaquàtica de Catalunya). Un dels més espectaculars és l’anomenat Formigues II descobert a finals del 2016 pel submarí Ictineu 3. Es troba a gairebé 50 m de profunditat., cosa que dificulta l’excavació per les llargues descompressions que s´han de realitzar.

El derelicte Formigues II és un dels més ben conservats i que pot aportar més informació als arqueòlegs. Foto: CASC

Formigues II és un naufragi d´una embarcació datada al segle I a C. Es tracta d´un vaixell de sis metres de mànega i uns 15 metres d´eslora que encara conserva intacta part de l´estructura de fusta, dues quadernes i els taulons que les uneixen, cosa que l´ha convertit en un jaciment únic que permetrà estudiar la tècnica constructiva de la nau. En gairebé tots els derelictes documentats es conserva només la càrrega.

En la primera campanya de prospecció s´ha procedit a la neteja de sediments i deixar el carregament al descobert per a fer la documentació fotogramètrica. Un cop acabada la campanya, els responsables de l´excavació han pogut documentar quasi dues centres àmfores, la gran majoria del tipus Dressel 7 i es creu que encara en queden bastantes de submergides i enterrades en el sediment que es trauran en les properes campanyes juntament amb l´excavació de la popa del vaixell, on es creu que hi pot haver els objectes més valuosos per a la investigació. Els investigadors han constatat també que part de les àmfores han estat espoliades.

Algunes de les àmfores recuperades estaven encara segellades i la gran majoria transportaven salsa de peix i garum. En algunes àmfores s´hi ha trobat restes del que contenia: espines, escates i ossos de peix. A partir d´aquestes mostres s´han fet les proves d´ADN i amb els resultats obtinguts d´aquets anàlisi es podria saber amb molta més exactitud els ingredients que es feien servir per elaborar aquest producte.

Els arqueòlegs del CASC creuen que el vaixell va ser sorprès per un temporal que finalment el va enfonsar. A partir de les troballes de les peces de ceràmica, algunes d´origen bètic, es pot concretar que el vaixell podia venir d´algun port d´Andalusia i que possiblement podria dirigir-se a ports com a Narbona o Arles on hi havia una demanda molt forta d´aquest producte. La troballa permetrà obrir noves vies d´investigació sobre el comerç marítim en aquella època.

Cellers submarins

La industria vitivinícola se les empesca totes per millorar la qualitat dels seus productes i alhora oferir nous matisos en els vins ja elaborats. Una de les darreres novetats és la d´envellir els vins a sota l´aigua. Diversos cellers ja s´han apuntat a aquesta nova iniciativa que, segons diuen els entesos, millora l´envelliment del vi i dona un producte diferent que si s’hagués envellit en els cellers convencionals. Així, l´envelliment submarí dona personalitat al vi.

El gran avantatge d´envellir el vi sota l´aigua és que els paràmetres com la temperatura, la pressió, la il·luminació o el nivell d´intensitat sonora es mantenen molt estables. A més, d´altres factors que també hi intervenen en millorar el producte són el balanceig de les ampolles pels corrents marins i la microoxigenació a través del suro del tap. En el cas dels vins submarins s´utilitzen taps de suro més densos i amb major diàmetre que permet segellar molt millor l´ampolla.

A Cala Jòncols són pioners en aquesta modalitat i ja des del 2009 envelleixen fins en els fons marins del Cap de Creus. Ara, nou anys més tard, estan duent a terme un estudi pioner per a identificar de manera científica les propietats del vi envellit a sota l´aigua. En general els vins submergits evolucionen molt més lentament, per això, els vins joves suporten pitjor la immersió que no pas els vins de criança.

Gàbia d´ampolles de vi al fons del mar. Foto: Enrique Talledo/Bodega Crusoe Treasure

Els vins submarins es submergeixen en gàbies especials que donen estabilitat a l´estructura i evita els excessius moviments deguts a les corrents. Aquestes gàbies permeten l´entrada i la sortida d´aigua per homogeneïtzar el conjunt. En aquest sentit, aquetes gàbies submergides creen un biòtop que afavoreix la reproducció de diverses espècies com ara el pop, el congre o els calamars. La confraria de pescadors de Roses ja s´ha fet ressò d´aquest aspecte i treballa en col·laboració amb diversos cellers submarins.

L´envelliment submarí també té la seva versió en aigua dolça. Així, al pantà de Sant Antoni al Pallars s´han realitzat proves experimentals submergint gàbies de vi a 38 m de profunditat durant vuit mesos amb diversos vins de la DO Costers de Segre.

El que segurament va començar com a reclam publicitari s´ha convertit en una manera de potenciar les seves característiques i millorar el producte. Els vins submergits presenten en general major intensitat de color i més brillantor. En els vins blancs es potencien el tons verdosos i en els negres els blavosos. A nivell gustatiu, són productes amb major volum i frescor que els seus homònims terrestres i amb un final molt més iodat. A nivell aromàtic presenten una major intensitat i concentració d´olors.

Arran d´aquestes iniciatives han aparegut experiències per als amants de les coses noves, i és que alguns cellers que submergeixen els seus vins organitzen visites submarines als seus cellers per a recollir l´ampolla de vi i degustar-la a pet d´ona amb un maridatge preparat especialment per a l´ocasió. Un aspecte que crea força curiositat entre els consumidors és que el vi submarí es serveix amb les mateixes ampolles que han estat submergides amb restes orgàniques adherides.

Tot té un inici: Salvem S´Alguer

Molt abans de les primeres mobilitzacions populars per la protecció i la salvaguarda de la Costa Brava, va aparèixer un moviment ciutadà que va ser el pioner de tots els altres que hi van haver al seu darrera des de “Salvem Castell” fins a SOS Costa Brava ara mateix. Em refereixo a la campanya popular  “Salvem Cala S´Alguer” que durant els anys 70 va reivindicar la protecció d´aquest espai tant emblemàtic de la costa de Palamós.

Hi ha però una gran diferencia entre els diversos moviments populars que s´han anat succeint al llarg dels darrers anys i la campanya Salvem S´Alguer. En els primers, es tracta de mobilitzacions populars en defensa de l´entorn natural i els drets col·lectius de la ciutadania mentre que la campanya Salvem S´Alguer va ser promoguda per a defensar els interessos particulars d´una sèrie de persones que tenien en aquest paratge.

S´Alguer, és avui un dels racons de la Costa Brava que encara ens evoca un passat proper que hem perdut de forma definitiva. La persistència d´aquest racó es deu, en bona mesura, als fets que van succeir fa cinquanta  anys. I aquesta  n´és la història.

A les primeres dècades del s XX, els terrenys de S´Alguer formaven part de la propietat del Mas Juny, un casalot senyorial, a tocar la platja de Castell que en aquells temps era propietat de l’artista Josep Maria Sert. Aquest, va accedir sense  problemes a les peticions d´alguns pescadors per a construir unes noves barraques al costat de les ja existents i que estaven documentades ja al s. XV. Sert pensava fins hi tot, que aquesta proposta  donaria vida marinera a aquest tros de costa.

Les barraques de S´Alguer bran són les darreres que es van construir

A l´any 1942 el Mas Juny va ser adquirit per al família Puig Palau que en els inicis va respectar el pacte verbal que s´havia establert amb l´antic propietari. Poc a poc, les barraques de pescadors es van anar convertint en casetes d´estiueig i es van anar ampliant. S´Alguer es va anar convertint en un lloc de trobada dels palamosins per anar a fer arrossos a l’aixopluc de les barraques i varen començar  les primeres discrepàncies entre els propietaris de les barraques, pagesos i tapers de les rodalies amb  la família propietària de la finca. L´any 1949, la Comandancia de Marina a instàncies dels Puig Palau va enderrocar alguns annexos d´obra nova i el mur de contenció que s´havia  fet per protegir les edificacions dels temporals.

Durant els següents anys, la tensió entre ambdues parts va anar en augment. Mentre uns intentaven legalitzar la seva situació, els altres, molt ben connectats amb el règim feixista, engegaven tota la maquinària burocràtica per expulsar de les seves propietats aquells okupes. Així als anys 60 es van col·locar les fites que delimitaven el domini públic just per darrera de les casetes cosa que significava que passaven a formar part de la legislació de l´estat i el 18 de setembre de 1970 el Ministerio de Obras Públicas atenent  la petició de la Jefatura de Puertos, van considerar les barraques il·legals i van donar un termini de cinc anys per al seu enderroc.

Aquest va ser el punt d´inflexió que va desencadenar la protesta ciutadana. Es van començar a recollir adhesions en contra de la decisió del Ministerio d´enderrocar les barraques i finalment es van recollir 18.000 signatures. Per acabar-ho d’enredar, mentre tot això succeïa, el Ministerio de Educación y Ciencia va promulgar el 15 de setembre de 1972 un decret on es declarava S´Alguer, “paisaje pintoresco”.

Finalment, quan els efectius de Obras Públicas es dirigien cap a S´Alguer per a iniciar l´enderrocament es va produir la mort del general Franco i davant del buit que es produí es va fer marxa enrere  a l´enderroc. Com bé sabeu, La mort del dictador, no va acabar amb el feixisme però va salvar S´Alguer Els Puig Palau però, van continuar amb el seu desfici per  destruir la Costa Brava. Això però, és una altre històriademar.

El 155 i el corall vermell

La decisió del Ministerio de Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente (MAPAMA) d´adjudicar dotze llicencies per a la extracció de corall vermell (Corallium rubrum) en aigües exteriors de Catalunya ha deixat perplex tothom. L´aberrant decisió va en contra de les directrius científiques i dels criteris que la Generalitat de Catalunya havia establert recentment.

Les aigües exteriors són aquelles que són competència de l´Estat Espanyol, en contraposició a les aigües interiors que, en el cas de Catalunya, són potestat de la Generalitat i queden a l´interior d´una línia imaginaria que uneix els caps entre sí. Fora d´aquesta línia es troben les aigües exteriors. A Catalunya, les aigües interiors prenen certa importància al nord del Cap de Begur i fins a la frontera amb França i a sud del Cap de Salou i fins al cap de Tortosa. Entre aquets dos punts, la resta de la costa no té pràcticament aigües interiors i és precisament entre Arenys de Mar i el Cap de Begur, on l´estat espanyol ha concedit les polèmiques llicencies d´extracció del corall.

Aigües interiors i aigües exteriors. Font: Radio Capital

El corall vermell va ser inclòs el 2015 en la categoria d’espècies en perill d´extinció de la llista vermella de la Mediterrània elaborada per la IUCN i un informe encarregat a científics adscrits a centres d´investigació de Catalunya, França i els Estats Units considera que el 90 % de les poblacions de corall presenta un estat de conservació crític i consideren que la recuperació del corall només seria possible en absència d´activitats extractives. El mateix informe també adverteix que es requereixen més de trenta anys per a assolir un bon nivell de conservació i per aquesta raó recomanen que hi hagi una moratòria d´almenys de vint anys.

Corall vermell. Foto: Jordi regàs CIB

Per a tot plegat, a l´any 2016, la Generalitat va reduir de deu a cinc les autoritzacions per aqueta activitat i el 2017 va establir una veda d’extracció per un període de deu anys que afectava les aigües interiors de Catalunya entre el Cap de Begur i la frontera amb França, on es situa la practica totalitat d´aquesta espècie i es concentra l´activitat extractiva. Ara, la decisió de Madrid posa en perill crític el poc corall que encara queda en el tram on el ministerio ha atorgat les dotze llicencies i a més crea problemes de control amb el corall vermell de les aigües interiors.

Aquesta situació és especialment greu a les Illes Formigues, situades en aigües exteriors on l´extracció pot deixar en perill de mort una de les àrees amb una major biodiversitat biològica de casa nostra. També pot ser greu l’impacte en algunes zones de Tossa i de Lloret on encara s´hi localitzen algunes branques.

El govern central ha aprofitant una interpretació abusiva de l´article 155 per atorgat les llicències obviant la moratòria decretada per la Generalitat i els informes científics. L’única explicació a la voluntat del ministeri es la de fer mal al nostre patrimoni natural.

El corall vermell ha estat sotmès, des de temps immemorials, a una forta pressió pesquera per al seu us en joieria. Ja hi ha referències de la seva extracció amb apnea entre els grecs i els romans. Fins als anys 80 les captures es feien amb un art de pesca molt poc selectiu, la barra italiana, i que avui esta totalment prohibit. Ara, els corallers utilitzen els equips de respiració autònoma per a realitzar immersions i agafar el corall.

Es tracta d´un animal colonial de creixement molt lent. Creix entre tres a cinc mil•límetres cada any, aquest depèn de paràmetres com la llum, la temperatura o els nutrients. Les branques de corall donen refugi a gran diversitat d´espècies creant un hàbitat únic, el coral.ligen, protegit per diverses normatives europees. Això però és una altre històriademar.

Adéu a la pesca artesanal

Assistim perplexos a un dels fets més tristos de la història de la relació entre l´home i el nostre mar: la desaparició de la pesca artesanal. Una conjunció de causes són les responsables d´aquest penós moment que estem vivint. Nissagues de pescadors estroncades, antics pescadors reconvertits en restauradors, en treballadors nàutics, en patrons de iots d´esbarjo,…

La pesca artesanal és aquella que es realitza amb petites embarcacions, de menys de deu metres d´eslora. La tripulació és molt reduïda sovint una o dues persones que feinegen a prop de la costa amb diversos arts i ormeigs molt selectius i força respectuosos amb el medi que poden variar segons l´època de l´any i l’objectiu de la pesquera. L´esforç pesquer invertit en aquest tipus de pesca sol ser bastant baix en comparació amb la pesca semi-industrial i industrial.

Al port d´Arenys la perdua d´embarcacions artesanals ha estat considerable.

A nivell personal posaria dins de l´etiqueta de pesca artesanal, allò que l´administració anomena “arts menors” i el palangre de fons. En aquest grup no s´inclouria ni l´arrossegament ni l´encerclament que es podrien considerar activitats pesqueres semi-industrials. És a dir: palangres, tresmalls, soltes, boniteres, nanses, sonseres, poteres, cadups,… serien modalitats de pesca incloses en la pesca artesanal.

En els darrers deu anys, la flota d´artesanals a Catalunya s´ha reduït gairebé un 50%. A l´any 2007 a Catalunya hi havia 756 embarcacions que es podien considerar artesanals mentre que, el 2017 només n´hi ha 398. S´han desballestat o abandonat 358 barques artesanals en aquests deu anys.

Evolució del nombre d´embarcacions artesanals en els darrers 15 anys. Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la DARPA.

Aquesta pèrdua, a més de la desaparició de llocs de treball, té d´altres derivades com per exemple la pèrdua de consciència pel “peix de temporada” o bé la progressiva pèrdua de diversitat d’espècies a les llotges i als taulells de les peixateries i en conseqüència, la uniformització en els hàbits de consum de peix. En el mateix sentit, es podria relacionar la desaparició d´aquest tipus de pesca amb la pèrdua de la capacitat de competència de les llotges de peix que poden acabar convertint-se en entitats residuals i amb poc interès pels majoristes que ja troben allò que cal en els mercats centrals de peix .

Dismninució de la flota d´artesanals. Font Elaboració pròpia a partid ede dades del DARPA

En un altre sentit, la pèrdua de pescadors artesanals amenaça de produir una greu pèrdua en el patrimoni mariner de casa nostra. Fins fa ben pocs anys la transmissió de l´ofici passava de pares a fills. Avui, aquestes darreres generacions de pescadors artesanals trobaran estroncada aquesta transmissió. La pesca artesanal és molt més que un conjunt d´arts i ormeigs. És una manera assenyada d´entendre la pesca amb una relació respectuosa amb el medi natural.

Aquesta crisi del sector pesquer no afecta només a la pesca artesanal, tanmateix la flota d´arrossegament i la d’encerclament també han vist reduïts els seus efectius. En aquest casos però, els desballestament no ha representat una disminució rellevant en la potencia total de les barques i en conseqüència l´esforç pesquer i la pressió sobre el medi continua sent semblant.

Però, com s´ha pogut arribar a aquesta situació? Les raons són molt variades i els seus efectes són sumatius. La sobrepesca, especialment per part dels arts semi industrials com ara l´arrossegament, la contaminació marina, el canvi climàtic i la pèrdua de la fertilitat de les aigües i en conseqüència la disminució de la producció primària són les quatre grans causes d´aquest desgavell.

La ruta del bacallà

Hi ha una mena de bacallà de temporada que, d’uns anys ençà, s´ha fet popular els mesos d´hivern a les peixateries d´arreu. El bacallà skrei o bacallà nòmada (Gadus morhua) és considerat, pels paladars més exigents com a l’autèntic rei.

La temporada de l´skrei, comença al gener i finalitza a l´abril. En aquest període de temps realitza migracions per a reproduir-se que és quan són capturats. Inexplicablement, els bacallans any rere any, van a reproduir-se al lloc exacte on van néixer.

Una frota campanya de marqueting ha permet popularitzar aquesta espècie arreu

L´Skrei es diferencia dels “altres bacallans” per tenir un cos molt més esvelt i tenir una carn molt més consistent i tendra. A nivell gastronòmic és un peix amb un alt valor nutritiu i amb uns continguts calòrics més baixos.

Aquest tipus de bacallà és originari de les aigües àrtiques del mar de Barents, al nord del cercle polar àrtic. En aquelles aigües fredes creix molt lentament d´entre cinc a set anys. Passat aquest temps, quan assoleix entre els tres i vuit quilos arriba el moment de la seva reproducció i els exemplars madurs migren per desovar cap a la costa nord-oest de Noruega, a les illes Lofoten, Finmmark i Senya on les aigües són una mica més càlides.

La fressa és mot quantiosa, una femella adulta pot arribar a pondre fins a cinc milions d´ous. En aquesta migració els exemplars recorren més de mil quilòmetres a contracorrent i fet que permet que desenvolupi una potent musculatura que donarà a la carn una textura més ferma i sucosa.

Durant aquesta ruta és quan els skreis són capturats de manera tradicional i sostenible pels pescadors de la zona. Els centres de processat de peix es troben a la mateixa regió, cosa que propicia que bona part de la població local visqui de manera directa o indirecte d´aquesta fenomen anual.

L´Skrei es present a la nostres peixeteries

 

Cada any, l´arribada de la primera mola de bacallà a la costa de Noruega es viu com una veritable festa que dóna lloc a l´inici de la temporada. L´economia local depèn d´aquest “miracle” que es va repetint any rere any.

Les quotes que es poden capturar estan perfectament regulades per evitar que es posi en perill l´stock d´aquesta espècie i que es pugui col•lapsar aquesta activitat mil•lenària. Aquest control afecta tant a la quantitat de les captures com als sistemes de pesca utilitzats.

El bacallà skrei es pesca amb palangres o amb arts d´arrossegament. En aquest darrer cas hi ha una regulació molt estricta que afecta tant a l´art de pesca com a la potència dels motors. Les captures són sobretot d´exemplars de més d´un metre i pesen quinze quilograms.

Evidentment, tot aquest bacallà compte amb un segell de qualitat que garanteix un pes mínim de tres quilos, que ha estat pescat a les àrees naturals de fressa entre l´u de gener i el trenta abril, que entre la pesca i el seu envasament no han passat més de 12 hores, que ha estat refrigerat entre 0 °C – 2 °C durant tota la cadena i que s’etiqueta amb una vida útil màxima de 12 dies des de la data d’envasament. Aquest segell actua també com a campanya de màrqueting i de popularització d´aquest tipus de bacallà. Jo, si voleu que us digui una cosa, penso que no n´hi ha per tant.

Camins de ronda (I) : Calella de Palafrugell – Palamós

Després d´onze anys tancat, el tram del camí de ronda que uneix Cala Sant Francesc (Blanes) amb Lloret ha estat reobert fa pocs dies. Coincidint amb aquesta bona noticia enceto una sèrie d´històriesdemar “a peu”.

Una de les millors formes de conèixer la Costa Brava és a través dels camins de ronda. Tota la Costa Brava, des de Blanes i fins a Port Bou es pot recórrer a través d´aquests senders litorals. En bona part, els camins de ronda a la Costa Brava corresponen a la GR92 però, si el que realment voleu és costejar, caldrà abandonar en algun tram aquest GR i resseguir els senders litorals.

Calella de Palafrugell, el punt de sortida de la ruta

Un dels trams més espectaculars és el que uneix Calella de Palafrugell amb Palamós. En total una mica més de 12km entre suredes, pinedes i malauradament alguna urbanització. Us recomano amb totes les meves forces fer aquest sender a l´hivern, fora de temporada i lluny del brogit turístic. Aquest passeig a peu us permetrà recórrer alguns dels indrets descrits en aquestes històriesdemar.

El punt de partida, en el nostre cas, és la platja Port Bo. El curt passeig per sota les voltes és tota una delícia. A continuació hem de prendre les marques del GR que ens durà fins a davant del l´hotel Sant Roc. A partir d´allí, continuem per un tram urbanitzat travessant un seguit de túnels i guanyant el desnivell amb trams d´escales. Passem pel costat del Golfet i continuem l´ascens fins gairebé el Cap Roig.

El Crit, una de les millors platges de la zona

Arribats a la carena continuem pel GR92 que transcorre cap a l´interior entre camps i boscos de suredes i pins. En aquest punt el sender litoral està barrat per la negativa de la propietat dels jardins de Cap Roig de permetre el pas a través de la finca de Ca la Russa. En aquest sentit la coordinadora “Salvem el Crit” ha presentat una sèrie d’al•legacions a l´ajuntament de Palafrugell per tal que s´obri el pas. Ara per ara no tenim més remei que continuar gairebé un quilòmetre per l´interior fins al creuament on una fort desnivell ens conduirà fins a la platja del Crit.

A partir d´aquí i fins a la barraca de Cala Estreta haurem de resseguir les diverses platges verges que anem travessant amb la omnipresència de Les Formigues al fons. La millor visió de les illes la tindrem des del Cap de Planes.

Un cop deixem Cala Estreta, comencem l´ascensió i anem resseguint la costa a través d´un tram de penya-segats mitjans fins arribar a la punta de Canyers amb unes panoràmiques indescriptibles tant pel nord com pel sud. Si continuem pel sender litoral, anirem travessant petites cales ben protegides fins arribar a l´agulla de Castell. Allí val la pena aturar-se una estona per contemplar els restes del poblat ibèric i La Foradada.

La punta de Canyers és una bona talaia per a a contemplar el paisatge

Creuem l´arenal de Castell, un exemple de la força de la voluntat popular per a la preservació dels valors naturals i continuem per un dels punts més emblemàtics de la Costa Brava, el racó de S´Alguer on sembla que el pas del temps s´hagi aturat. Continuem a través de la pineda d´en Gori i a partir d´aquí fins a La Fosca i el castell de Sant Esteve.

Abans d´arribar a la destinació, ara ens tocarà l´ascens al Cap Gros amb unes vistes excepcionals de tota l´àrea i travessar Cala Margarida una altre joia en aquest recorregut. Des d´allí, Palamós ja és a tocar.

Hi ha molts altres trams en el camí de ronda de la Costa Brava, aquests però seran l´objecte d´altres històriesdemar.