El 155 i el corall vermell

La decisió del Ministerio de Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente (MAPAMA) d´adjudicar dotze llicencies per a la extracció de corall vermell (Corallium rubrum) en aigües exteriors de Catalunya ha deixat perplex tothom. L´aberrant decisió va en contra de les directrius científiques i dels criteris que la Generalitat de Catalunya havia establert recentment.

Les aigües exteriors són aquelles que són competència de l´Estat Espanyol, en contraposició a les aigües interiors que, en el cas de Catalunya, són potestat de la Generalitat i queden a l´interior d´una línia imaginaria que uneix els caps entre sí. Fora d´aquesta línia es troben les aigües exteriors. A Catalunya, les aigües interiors prenen certa importància al nord del Cap de Begur i fins a la frontera amb França i a sud del Cap de Salou i fins al cap de Tortosa. Entre aquets dos punts, la resta de la costa no té pràcticament aigües interiors i és precisament entre Arenys de Mar i el Cap de Begur, on l´estat espanyol ha concedit les polèmiques llicencies d´extracció del corall.

Aigües interiors i aigües exteriors. Font: Radio Capital

El corall vermell va ser inclòs el 2015 en la categoria d’espècies en perill d´extinció de la llista vermella de la Mediterrània elaborada per la IUCN i un informe encarregat a científics adscrits a centres d´investigació de Catalunya, França i els Estats Units considera que el 90 % de les poblacions de corall presenta un estat de conservació crític i consideren que la recuperació del corall només seria possible en absència d´activitats extractives. El mateix informe també adverteix que es requereixen més de trenta anys per a assolir un bon nivell de conservació i per aquesta raó recomanen que hi hagi una moratòria d´almenys de vint anys.

Corall vermell. Foto: Jordi regàs CIB

Per a tot plegat, a l´any 2016, la Generalitat va reduir de deu a cinc les autoritzacions per aqueta activitat i el 2017 va establir una veda d’extracció per un període de deu anys que afectava les aigües interiors de Catalunya entre el Cap de Begur i la frontera amb França, on es situa la practica totalitat d´aquesta espècie i es concentra l´activitat extractiva. Ara, la decisió de Madrid posa en perill crític el poc corall que encara queda en el tram on el ministerio ha atorgat les dotze llicencies i a més crea problemes de control amb el corall vermell de les aigües interiors.

Aquesta situació és especialment greu a les Illes Formigues, situades en aigües exteriors on l´extracció pot deixar en perill de mort una de les àrees amb una major biodiversitat biològica de casa nostra. També pot ser greu l’impacte en algunes zones de Tossa i de Lloret on encara s´hi localitzen algunes branques.

El govern central ha aprofitant una interpretació abusiva de l´article 155 per atorgat les llicències obviant la moratòria decretada per la Generalitat i els informes científics. L’única explicació a la voluntat del ministeri es la de fer mal al nostre patrimoni natural.

El corall vermell ha estat sotmès, des de temps immemorials, a una forta pressió pesquera per al seu us en joieria. Ja hi ha referències de la seva extracció amb apnea entre els grecs i els romans. Fins als anys 80 les captures es feien amb un art de pesca molt poc selectiu, la barra italiana, i que avui esta totalment prohibit. Ara, els corallers utilitzen els equips de respiració autònoma per a realitzar immersions i agafar el corall.

Es tracta d´un animal colonial de creixement molt lent. Creix entre tres a cinc mil•límetres cada any, aquest depèn de paràmetres com la llum, la temperatura o els nutrients. Les branques de corall donen refugi a gran diversitat d´espècies creant un hàbitat únic, el coral.ligen, protegit per diverses normatives europees. Això però és una altre històriademar.

Anuncis

Adéu a la pesca artesanal

Assistim perplexos a un dels fets més tristos de la història de la relació entre l´home i el nostre mar: la desaparició de la pesca artesanal. Una conjunció de causes són les responsables d´aquest penós moment que estem vivint. Nissagues de pescadors estroncades, antics pescadors reconvertits en restauradors, en treballadors nàutics, en patrons de iots d´esbarjo,…

La pesca artesanal és aquella que es realitza amb petites embarcacions, de menys de deu metres d´eslora. La tripulació és molt reduïda sovint una o dues persones que feinegen a prop de la costa amb diversos arts i ormeigs molt selectius i força respectuosos amb el medi que poden variar segons l´època de l´any i l’objectiu de la pesquera. L´esforç pesquer invertit en aquest tipus de pesca sol ser bastant baix en comparació amb la pesca semi-industrial i industrial.

Al port d´Arenys la perdua d´embarcacions artesanals ha estat considerable.

A nivell personal posaria dins de l´etiqueta de pesca artesanal, allò que l´administració anomena “arts menors” i el palangre de fons. En aquest grup no s´inclouria ni l´arrossegament ni l´encerclament que es podrien considerar activitats pesqueres semi-industrials. És a dir: palangres, tresmalls, soltes, boniteres, nanses, sonseres, poteres, cadups,… serien modalitats de pesca incloses en la pesca artesanal.

En els darrers deu anys, la flota d´artesanals a Catalunya s´ha reduït gairebé un 50%. A l´any 2007 a Catalunya hi havia 756 embarcacions que es podien considerar artesanals mentre que, el 2017 només n´hi ha 398. S´han desballestat o abandonat 358 barques artesanals en aquests deu anys.

Evolució del nombre d´embarcacions artesanals en els darrers 15 anys. Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la DARPA.

Aquesta pèrdua, a més de la desaparició de llocs de treball, té d´altres derivades com per exemple la pèrdua de consciència pel “peix de temporada” o bé la progressiva pèrdua de diversitat d’espècies a les llotges i als taulells de les peixateries i en conseqüència, la uniformització en els hàbits de consum de peix. En el mateix sentit, es podria relacionar la desaparició d´aquest tipus de pesca amb la pèrdua de la capacitat de competència de les llotges de peix que poden acabar convertint-se en entitats residuals i amb poc interès pels majoristes que ja troben allò que cal en els mercats centrals de peix .

Dismninució de la flota d´artesanals. Font Elaboració pròpia a partid ede dades del DARPA

En un altre sentit, la pèrdua de pescadors artesanals amenaça de produir una greu pèrdua en el patrimoni mariner de casa nostra. Fins fa ben pocs anys la transmissió de l´ofici passava de pares a fills. Avui, aquestes darreres generacions de pescadors artesanals trobaran estroncada aquesta transmissió. La pesca artesanal és molt més que un conjunt d´arts i ormeigs. És una manera assenyada d´entendre la pesca amb una relació respectuosa amb el medi natural.

Aquesta crisi del sector pesquer no afecta només a la pesca artesanal, tanmateix la flota d´arrossegament i la d’encerclament també han vist reduïts els seus efectius. En aquest casos però, els desballestament no ha representat una disminució rellevant en la potencia total de les barques i en conseqüència l´esforç pesquer i la pressió sobre el medi continua sent semblant.

Però, com s´ha pogut arribar a aquesta situació? Les raons són molt variades i els seus efectes són sumatius. La sobrepesca, especialment per part dels arts semi industrials com ara l´arrossegament, la contaminació marina, el canvi climàtic i la pèrdua de la fertilitat de les aigües i en conseqüència la disminució de la producció primària són les quatre grans causes d´aquest desgavell.

La ruta del bacallà

Hi ha una mena de bacallà de temporada que, d’uns anys ençà, s´ha fet popular els mesos d´hivern a les peixateries d´arreu. El bacallà skrei o bacallà nòmada (Gadus morhua) és considerat, pels paladars més exigents com a l’autèntic rei.

La temporada de l´skrei, comença al gener i finalitza a l´abril. En aquest període de temps realitza migracions per a reproduir-se que és quan són capturats. Inexplicablement, els bacallans any rere any, van a reproduir-se al lloc exacte on van néixer.

Una frota campanya de marqueting ha permet popularitzar aquesta espècie arreu

L´Skrei es diferencia dels “altres bacallans” per tenir un cos molt més esvelt i tenir una carn molt més consistent i tendra. A nivell gastronòmic és un peix amb un alt valor nutritiu i amb uns continguts calòrics més baixos.

Aquest tipus de bacallà és originari de les aigües àrtiques del mar de Barents, al nord del cercle polar àrtic. En aquelles aigües fredes creix molt lentament d´entre cinc a set anys. Passat aquest temps, quan assoleix entre els tres i vuit quilos arriba el moment de la seva reproducció i els exemplars madurs migren per desovar cap a la costa nord-oest de Noruega, a les illes Lofoten, Finmmark i Senya on les aigües són una mica més càlides.

La fressa és mot quantiosa, una femella adulta pot arribar a pondre fins a cinc milions d´ous. En aquesta migració els exemplars recorren més de mil quilòmetres a contracorrent i fet que permet que desenvolupi una potent musculatura que donarà a la carn una textura més ferma i sucosa.

Durant aquesta ruta és quan els skreis són capturats de manera tradicional i sostenible pels pescadors de la zona. Els centres de processat de peix es troben a la mateixa regió, cosa que propicia que bona part de la població local visqui de manera directa o indirecte d´aquesta fenomen anual.

L´Skrei es present a la nostres peixeteries

 

Cada any, l´arribada de la primera mola de bacallà a la costa de Noruega es viu com una veritable festa que dóna lloc a l´inici de la temporada. L´economia local depèn d´aquest “miracle” que es va repetint any rere any.

Les quotes que es poden capturar estan perfectament regulades per evitar que es posi en perill l´stock d´aquesta espècie i que es pugui col•lapsar aquesta activitat mil•lenària. Aquest control afecta tant a la quantitat de les captures com als sistemes de pesca utilitzats.

El bacallà skrei es pesca amb palangres o amb arts d´arrossegament. En aquest darrer cas hi ha una regulació molt estricta que afecta tant a l´art de pesca com a la potència dels motors. Les captures són sobretot d´exemplars de més d´un metre i pesen quinze quilograms.

Evidentment, tot aquest bacallà compte amb un segell de qualitat que garanteix un pes mínim de tres quilos, que ha estat pescat a les àrees naturals de fressa entre l´u de gener i el trenta abril, que entre la pesca i el seu envasament no han passat més de 12 hores, que ha estat refrigerat entre 0 °C – 2 °C durant tota la cadena i que s’etiqueta amb una vida útil màxima de 12 dies des de la data d’envasament. Aquest segell actua també com a campanya de màrqueting i de popularització d´aquest tipus de bacallà. Jo, si voleu que us digui una cosa, penso que no n´hi ha per tant.

Camins de ronda (I) : Calella de Palafrugell – Palamós

Després d´onze anys tancat, el tram del camí de ronda que uneix Cala Sant Francesc (Blanes) amb Lloret ha estat reobert fa pocs dies. Coincidint amb aquesta bona noticia enceto una sèrie d´històriesdemar “a peu”.

Una de les millors formes de conèixer la Costa Brava és a través dels camins de ronda. Tota la Costa Brava, des de Blanes i fins a Port Bou es pot recórrer a través d´aquests senders litorals. En bona part, els camins de ronda a la Costa Brava corresponen a la GR92 però, si el que realment voleu és costejar, caldrà abandonar en algun tram aquest GR i resseguir els senders litorals.

Calella de Palafrugell, el punt de sortida de la ruta

Un dels trams més espectaculars és el que uneix Calella de Palafrugell amb Palamós. En total una mica més de 12km entre suredes, pinedes i malauradament alguna urbanització. Us recomano amb totes les meves forces fer aquest sender a l´hivern, fora de temporada i lluny del brogit turístic. Aquest passeig a peu us permetrà recórrer alguns dels indrets descrits en aquestes històriesdemar.

El punt de partida, en el nostre cas, és la platja Port Bo. El curt passeig per sota les voltes és tota una delícia. A continuació hem de prendre les marques del GR que ens durà fins a davant del l´hotel Sant Roc. A partir d´allí, continuem per un tram urbanitzat travessant un seguit de túnels i guanyant el desnivell amb trams d´escales. Passem pel costat del Golfet i continuem l´ascens fins gairebé el Cap Roig.

El Crit, una de les millors platges de la zona

Arribats a la carena continuem pel GR92 que transcorre cap a l´interior entre camps i boscos de suredes i pins. En aquest punt el sender litoral està barrat per la negativa de la propietat dels jardins de Cap Roig de permetre el pas a través de la finca de Ca la Russa. En aquest sentit la coordinadora “Salvem el Crit” ha presentat una sèrie d’al•legacions a l´ajuntament de Palafrugell per tal que s´obri el pas. Ara per ara no tenim més remei que continuar gairebé un quilòmetre per l´interior fins al creuament on una fort desnivell ens conduirà fins a la platja del Crit.

A partir d´aquí i fins a la barraca de Cala Estreta haurem de resseguir les diverses platges verges que anem travessant amb la omnipresència de Les Formigues al fons. La millor visió de les illes la tindrem des del Cap de Planes.

Un cop deixem Cala Estreta, comencem l´ascensió i anem resseguint la costa a través d´un tram de penya-segats mitjans fins arribar a la punta de Canyers amb unes panoràmiques indescriptibles tant pel nord com pel sud. Si continuem pel sender litoral, anirem travessant petites cales ben protegides fins arribar a l´agulla de Castell. Allí val la pena aturar-se una estona per contemplar els restes del poblat ibèric i La Foradada.

La punta de Canyers és una bona talaia per a a contemplar el paisatge

Creuem l´arenal de Castell, un exemple de la força de la voluntat popular per a la preservació dels valors naturals i continuem per un dels punts més emblemàtics de la Costa Brava, el racó de S´Alguer on sembla que el pas del temps s´hagi aturat. Continuem a través de la pineda d´en Gori i a partir d´aquí fins a La Fosca i el castell de Sant Esteve.

Abans d´arribar a la destinació, ara ens tocarà l´ascens al Cap Gros amb unes vistes excepcionals de tota l´àrea i travessar Cala Margarida una altre joia en aquest recorregut. Des d´allí, Palamós ja és a tocar.

Hi ha molts altres trams en el camí de ronda de la Costa Brava, aquests però seran l´objecte d´altres històriesdemar.

Gent de la Ràpita (I): els orígens

Amb aquesta entrada s´enceta una col.lecció de relats curts sobre la història recent de la pesca a la vila d´Arenys de Mar.

Un dels episodis més interessants de la història contemporània de la pesca està relacionat amb els moviments migratoris de pescadors des de les viles marineres de la costa sud, especialment de L´Ametlla i Sant Carles de la Ràpita, fins a ports de la costa central i nord del país.

Aquests dos municipis han tingut una intensa tradició pesquera produïda sobretot per la fertilitat de les seves aigües a causa de la proximitat de la desembocadura de l´Ebre. Malgrat les abundants captures, la vida dels pescadors de l´Ametlla i de Sant Carles era complicada. La relativa llunyania als grans mercats de peix fresc de l´època, les males comunicacions i la precarietat dels sistemes de conservació del peix n´eren les raons principals.

En aquells temps, la majoria dels quillats d´Arrossegament eren de families de la Ràpita

Per aquestes causes, no és gens d´estranyar que hi hagi hagut moviments migratoris entre aquests dos municipis i d´altres indrets on la vida dels pescadors podia ser una mica més estable. Però, perquè es trien aquests municipis receptors? La resposta a aquesta qüestió s´explica bàsicament per quatre raons: En primer lloc, a inicis del S. XX cap d´aquets municipis receptors presentava una comunitat pesquera prou consolidada. En segon lloc, la presencia d´un port refugi donava seguretat i comoditat als pescadors nouvinguts. La relativa proximitat als grans mercats de peix fresc n´era una altre raó i per finalitzar, les possibilitats de prosperar econòmicament, tant de pescadors com els seus familiars era més elevada que en els seus punts d´origen.

És a partir de les dues primeres dècades del segle XX quan es comencen a produir aquests moviments especialment entre l’Ametlla i Palamós i entre Sant Carles i la Barceloneta, el barri de pescadors de Barcelona. En aquells moments, no es pot parlar encara d´un assentament fix a la Barceloneta, sinó que els pescadors hi passaven temporades. Quan a partir de l´exposició universal del 1929 apareixen els primers motors, les famílies de rapitencs decideixen instal•lar-se definitivament a la Barceloneta.

En el cas d´Arenys de Mar, l´arribada de pescadors, en aquest cas de Sant Carles de la Ràpita, es produeix a partir dels anys 50 a través de la comunitat de rapitencs que s´havia establert a la Barceloneta. El detonant d´aquest fenomen és la finalització de les obres del port que es va iniciar quaranta anys abans arran de les tràgiques conseqüències del temporal de 1911.

Als anys 50 Arenys de Mar era una vila que vivia completament d´esquena al mar, els arenyencs d´aquell temps veien amb molts mals ulls l´ofici de pescador. La vila no havia tingut mai una tradició de pesca forta i lluny quedaven els dies en que Arenys presentava una intensa activitat nàutica i marinera.

Amb un port a punt d´estrenar, sense una tradició pesquera important i amb unes bones comunicacions cap a Barcelona, no és gens d´estranyar l´efecte crida que ha produït aquest municipi cap als pescadors d´arreu, i entre ells, evidentment la gent de Sant Carles.

La Veloz, un dels quillats de la familia Zaragoza i dels primers que va feienjar des del port d´Arenys

Dues famílies formen les primeres nissagues de rapitencs que s’instal•len a Arenys de Mar; els Zaragoza i els Comí “Els Pistols”. En aquell temps apareix també un personatge, Vicenç López “En tramuntana”, padrí de l´avi Comí que actua com intermediari i portava pescadors de Sant Carles cap a la vila. Una sèrie de quillats gairebé mitics en la història recent de la pesca a Arenys de Mar eren propietat d´aquetes dues famílies: La Veloz o la Puntaire dels Zaragoza i la Pastora del Monte, l´Alba Rosa o el Pistol dels Comí.

L’empremta d´aquest procés ha estat considerable. Actualment més d´un miler d´arenyencs són d´origen rapitenc o tenen vincles familiars amb aquesta localitat. Amb l´arribada d´aquest pescadors es construeix el barri de Sant Elm i, fins hi tot a nivell lingüístic i etimològic hi ha hagut la incorporació d´alguns mots típics de la població del Montsià. Això però són altres històriesdemar.

Ermites marineres (I): Sant Simó

Des de l´edat mitjana i fins al s. XVII, les comarques de la costa catalana han anat patint una sèrie d´incursions pirates i corsàries de vaixells provinents sobretot de Turquia i el Nord d´Àfrica. Al Maresme, un cop produïda l’expansió dels pobles “de mar”, aquests s’havien d´emmurallar i envoltar per torres de defensa i de guaita per a protegir-se d´aquests atacs.

Una de les incursions pirates més famoses del Maresme, es produí la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, quan onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda de Mar i van saquejar la població.

L´ermita de Sant Simó avui es troba aa tocar de la carretra NII en laseva sortida nord de la ciutat

Moltes vegades amb les muralles, la milícia o amb les torres de defensa no n´hi havia prou i, és clar, els soferts habitants d´aquests incipients municipis s´havien d´encomanar a l´advocació divina.

A Mataró, per exemple, el Consell de la Universitat d´aquesta vila va aprovar la construcció d´una ermita en honor a Sant Simó. Estava situada en un punt estratègic: fora de muralles a llevant del municipi en ple Camí Ral.

L´elecció d´aquest emplaçament i l´advocació triada no van ser cap casualitat. L´ermita es va aixecar al costat d´una font on les naus corsàries solien anar a carregar aigua pels seus vaixells i la divinitat, Sant Simó, va ser un apòstol partidari dels zelotes o els homes del ganivet, una facció radical del cristianisme molt violenta. L´objectiu fets era clar, es volia demostrar que la població de Mataró no tenia por dels Pirates barbarescs.

Sant Simó va ser invocat molts anys pels mariners mataronins per a protegir-se dels pirates. Poc a poc, s´en van anar fent càrrec de l´edificació tant mariners i pescadors com els pagesos de la zona de Mata i de les Cinc Sènies. Amb el temps la convivència entre aquestes dues comunitats va anar degenerant per la rivalitat que es va establir. Un exemple es troba en els esgrafiats de la façana on s´hi mostren a banda i banda de la porta principal motius mariners i motius de la pagesia competint entre si.

L´ermita acollia una col.lecció d´exvots molt interessant

Al llarg de la seva història, l´ermita de Sant Simó n´ha vist de tots colors. Fins abans de la guerra civil espanyola, l´ermita conservava una riquíssima col•lecció d´exvots mariners una mostra d´art popular en honor a les intervencions del Sant enfront de temporals, naufragis, atacs corsaris com el protagonitzat l´any 1691 per Pere Silvestre, patró del Sant Cristòfor contra unes galeres pirates davant de Mataró. Aquesta batalla queda recollida en l´esculpit de la llinda de la porta de la sagristia.

Sant Simó també va albergar durant molts anys l´exvot mariner més famós de la nostra història, la Coca que actualment es conserva al Maritiem Museum Prins Hendrik, de Rotterdam. Aquesta veritable joia de la història de la navegació va desaparèixer de l´ermita a primers del s XX de manera molt misteriosa.

El sabre de Sant Simó, l´apóstol zelota

Avui encara, cada 28 d´octubre se celebren les festes en honor a Sant Simó. En aquesta diada, els mataronins s´acosten en peregrinació a l´ermita i acompleixen el ritus ancestral de comprar el sabre, una especialitat pastissera que vol recordar la valentia de Sant Simó, el Sant del ganivet.

Teranyina vs Sardinals

La teranyina o cèrcol, és a dir, l´art d’encerclament va ser introduït a Catalunya pels volts del primer decenni del segle XX. A l´any 1910 ja hi ha documentades barques que es dediquen a aquest tipus de pesca. Avui, aquest art és una de les pesqueres més importants que s’utilitzen a la costa del Mediterrània.

A casa nostra s´han mantingut també els mots traïnya o tranyina per a referir-se a aquest sistema de pesca. S´anomena així, tant a l´art com a l´embarcació amb què es sortia a pescar. La teranyina s´ha relacionat sempre amb la immigració provinent del sud d’Espanya, en especial d’Andalusia. Aquests fugien de la seva terra per a prosperar en un sistema de pesca nou i que els assegurava un ingressos més que bons. En poc temps alguns d´aquests primers mariners andalusos van poder estalviar i van construir la seva pròpia embarcació, i l’efecte reclam es va així amplificar.

Peces de sardinals esteses a la platja de Calella

La traïnya ja apareix al s. XVIII, tal i com es recull en una sèrie d’articles del Reglamento de la navegación y pesca de la provincia marítima de Mataró de Manuel Zalvide on es pot llegir a l’art. 58 “No podrá embarazarse la pesca llamada traíña o tarañina con que se cogen sardina, besugo, pagel, doradas, lenguados y otras clases, pero deberá precisamente ser la malla de la capacidad, o cavida, que en la más estrecha puedan cómodamente entrar dos dedos, y con seis, o siete cuerdas por banda, de treinta brazas de largo cada una; poco plomo, y mucho corcho, de forma, que aunque llegue al fondo no le rasque ni prive al pescado de su cama y sustento” En aquest cas, sota la denominació de “traiña”, es fa referencia a un art de platja semblant a la xàvega.

La teranyina va substituir als sardinals, l’ofici de mar més destacat fins aquell moment. La importància d´aquest a les platges catalanes va ser enorme. El sardinal era l’art de pesca que ocupava més gent de mar, tant a l’hora de pescar com en les industries auxiliars, en especial les de salaó. Les imatges de les peces de sardinals esteses a les platges per assecar-se o per ser adobades era molt habitual arreu de les platges catalanes.

Els sardinals eren arts d´emmallament pelàgics. La xarxa estava formada per quatre peces amb una allargada de gairebé 250 metres. Alhora de calar el parany era molt important conèixer la direcció de la mola per tal que aquesta envestís l´art i quedes atrapada. Quan això succeïa, la surada començava a xipollejar, era el senyal inequívoc que s´hi havia emmallat peix. La part més feixuga de la feina dels sardinalers era el moment de llevar l´art i procedir a desemmallar el peix que havia quedat enredat.

Els sardinals es podien calar a l´alba o a la prima. Tant en un cas com en l’altre s’anava unes dues o tres milles mar endins i es deixava calat el parany durant almenys dues hores. Les barques sardinaleres tenien 38 pams d´eslora, 12 de màniga i 5 de puntal. Anaven a vela i molt sovint, per manca de vent, els tripulants havien de vogar.

Pescadors de teranyina amb una bona pesquera. Foto: © AMR. Autor: Desconegut. Col•lecció Abans, Fons de la família Buscató Berta

L’origen de la teranyina és un xic confós. Abans de la generalització d´aquest tipus de pesca ja existien diverses modalitats que es podríem considerar precursores d´aquest art. Per un costat hi havia la pesca a l´encesa, que utilitza la llum per atreure el peix i que està documentat a Catalunya des de fa gairebé un mil•lenni. Per altra banda hi havia un conjunt d´arts d´encerclament com ara la xàvega. La teranyina es pot considerar com la fusió d´aquests dos sistemes de pesca. Alguns pensen que l’origen d’aquest art cal cercar-lo en pescadors del nord de la Costa Brava que van unir peces de sardinals per fer un art d’encerclament. Aquest però, no tenia sàgola que el tanques.

Teranyines al port d´Arenys. Foto: Albert Ramon

En un principi la llum que s’utilitzava per atreure i concentrar el peix era produïda per llenya, que cremava en un fester. Mes endavant, la fusta va donar pas als cremadors d’acetilè, que es generava amb un gasòmetre de carbur. Aquest sistema es va mantenir fins els voltants de l’any 1925, quan l’acetilè va ser substituït per la benzina, un combustible molt mes eficient i econòmic. Les primeres làmpades petromax portaven una sola samarreta de 500 bugies. Avui en dia la benzina ha donat pas al butà i aquest a les modernes bombetes elèctriques alimentades per bateries.

L’aparició de les primeres teranyines a les nostres costes no va estar exempta de molts recels per part dels pescadors del moment. Aquests veien en aquest art una amenaça que podria acabar amb tot el peix i, no anaven molt desencaminats pel que s´està veient. Fins i tot a Lloret o a Blanes es van constituir associacions per protegir els drets dels sardinalers i per evitar el desenvolupament la teranyina, de forma que durant un cert temps la teranyina va ser considerada com un art prohibit. Tots aquests esforços van servir de ben poc, ja que molt aviat es va imposar i l´ofici dels sardinalers van començar a desaparèixer.

Oficis de mar (VI): La salaó (primera part)

Les oscil·lacions que experimenten les captures de certes espècies, en especial de peix blau, propicia un dels oficis de mar més ancestrals; La salaó de peix. L´art de conservar aquestes espècies permet que puguin ser consumides en temps d´escaseig.

Al llarg de la història, la sal ha representat un símbol de revoltes i lluites contra l´oligarquia de les classes dominants que ha intentat monopolitzar la seva producció i hi han aplicat impostos. Així, el mot salari vol dir literalment “pagament en sal”, car als soldats de l´imperi romà se’ls pagava amb aquest element que era utilitzat talment com a moneda.

La sal (ClNa) és un compost amb molta història

La salaó és la forma de conservació més ancestral que es coneix. Aquesta tècnica permet mantenir els aliments deshidratant-los. Els fenicis van introduir aquesta pràctica a la península i al jaciment arqueològic d’Empúries es va trobar una factoria de salaó de peix que prova l´existència d´aquesta activitat ja al s. I d C. En temps dels romans existia una industria importantíssima de garum. Aquest era un producte elaborat amb salaó de sardines, seitons, tonyina i les seves vísceres.

L’arribada dels sardinals canvia l´estructura econòmica en el món de la pesca del peix blau. A partir d´aquest moment hi ha una excedent important que no es pot consumir diàriament i que caldrà conservar. En el “Reglamento de navegación y pesca del 1773 de la província marítima de Mataró”, de Manuel de Zaldive, en referència a l´abundor de peix en algunes temporades, llegim a l´article 66: “Los matriculados se dedicaran con mayor empeño a la pesca para abasto de los pueblos y aprovecharan la de la sardina y anchoa, a fin de conducir la sobrante a reinos estrangeros salandolas con cuidado. En aquella època però, la sardina tenia prohibida l´entrada a França.

L´alforí de la sal de l´escala, avui Museu de la Sal i de l´Anxova. Foto: MSALE

Una mostra de la dependència que va prendre el subministrament de sal en la indústria conservera, es troba a l’apèndix del reglament elaborat per Muñoz de Guzmán a l´any 1786 després de la matrícula de Zalvide, allà, l´autor es fa ressò de les queixes dels pescadors de la província marítima de Mataró. Entre elles destaca el fet de no poder disposar sempre de sal, i a més aquesta moltes vegades assolia preus exagerats. En aquells temps la sal sols es podia adquirir al alforins de Mataró i de Blanes. En aquesta època a Malgrat o a Pineda es produïen anualment vint-i-quatre mil barrils de sardina i seitó, i a Calella entre seixanta i vuitanta mil. En contrapartida, poblacions com Canet o Arenys s´havien de refiar per la seva subsidència dels excedents dels pobles veïns. Precisament aquestes salors que s´elaboraven artesanalment a la costa del Maresme gaudien d´un gran prestigi. Un cas molt particular es produïa a Sant Pol on només es subministrava la sal als comerciants i es negava als pescadors.

El primer alforí que tenim documentat a la costa catalana és el de l´Escala que data de l´any 1591. En aquest antic magatzem arribava la sal per mar procedent de les salines d´Eivissa o de Torrevella. A Sant Pol, entre l´any 1898 i fins al 1960 va estar en funcionament el salí de Can Serra on a més de la reparació de xarxes es salaven els excedents de pesca de sardina i seitó en aquesta població marinera.

Avui les “anxoves de l´Escala” han esdevingut tot un signe d´identitat d´aquesta població marinera. Malgrat que a bona part del nostre litoral es preparaven productes similars. També tenen molta anomenada les anxoves de Cotlliure, les de Cadaqués les de Palamós. Això però, és una altre històriademar.

Piolín, piolín

Hi ha moments on la ràbia no et deixa escriure i on el seny et convida a no rendir-te. Vaig viure de molt jove el que semblava el final del franquisme però, pel que ara veig, la veritable transició està succeint ara. La pèrdua de llibertats que s´està produint a Catalunya bé es mereix una històriademar.

El cop d´estat que ha perpetrat el govern de PP sobre les llibertats i l´autogovern de Catalunya ens ha fet retrocedir a una passat que creiem ja oblidat. Ara, som espectadors d´una falsificació de la realitat que mai haguéssim cregut que succeiria ni a casa nostra, ni en els nostres medis, ni en aquests temps. Un cop més la realitat supera la ficció.

Qualsevol relliscada serveix per riure de l´adversari. Manifestació davant el TSJC

El cert és que els cossos i forces de seguretat de l´estat espanyol quan veien a Catalunya era per a reforçar la policia catalana i col•laborar en la seguretat ciutadana. Quan això succeïa, per allotjar-se, utilitzaven hotels de platja fora de temporada. Calella, per exemple, era una d´aquelles poblacions que ocupaven literalment i on campàvem amb total impunitat. Us ho puc certificar en pròpia pell.

Ara, els responsables de la Policia Nacional l i de la Guardia Civil no han tingut “pebrots” de continuar amb aquest pràctica i, sabedors que serien rebutjats per la ciutadania, se les han empescat per a avarar tres creuers on allotjar les forces repressives.

Aquests tres vaixells en qüestió són el Rhapsody i el Moby Dada amarrats al port de Barcelona i el GNV Azzurra al port de Tarragona. Entre tots tres vaixells la capacitat total és de més de quatre mil places. Amb aquesta decisió el ministerio de interior està incomplint la llei ja que no està permès que els creuers facin alhora d´hotel.

Un dels vaixells on s´allotja la policia espanyola al Port de Barcelona. Foto: Portuaris CNT

Afortunadament els estibadors, hereus d´aquells bastaixos que van aixecar Santa Maria de Mar, han acordat no donar servei a aquests vaixells de la vergonya i, a més, no deixar-los dormir.

El més esperpèntic d´aquesta situació és que un d´aquest vaixells, el Moby Dada, decorant amb els personatges de Looney Tunes, sembla més un “chiqui parc” que no pas un vaixell repressiu. Segurament un més dels errors estratègics que el govern colpista espanyol està cometent aquests dies. En aquest vaixell els seus sinistres inquilins podran, entre escorcoll i escorcoll, anar al parc infantil, jugar amb inflables o submergir-se en la piscina de boles.

El més sorprenent de tot plegat és que aquesta estada en creuer de les forces d´ocupació espanyoles costa al voltant dels 300.000 €/dia. Tot plegat molt més del pressupost per a organitzar el referèndum. Al final, els representants legals de Catalunya seran segurament acusats de malversació de fons públics, una acusació que els pot portar penes de presó mentre que els representants espanyols sortiran amb total impunitat de tot plegat.