Oficis de mar (V): Els palers

A la fusa, pels pals enseuats, les barques varen lliscar (S. Espriu. D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Abans de la construcció dels ports, la feina d´avarar les barques a la sorra de les platges, era una constant que havien de realitzar els pescadors per a protegir les naus de l´embat de les onades. Aquesta feixuga feina la realitzaven cada dia els mateixos mariners amb l´ajut inestimable dels palers.

Els palers eren els encarregats de l´operació de l´avaradada dels bots i les barques de la platja al mar o del mar a la platja. Els palers col•locaven uns taulons de fusta untats amb sèu i perpendiculars a la nau. Aquests travessers també anomenats “parats” o pals tenien una osca al mig per on encaixava la quilla de la nau. Per sobre d´aquests estructures lliscava la barca quan era arrossegada. Hom distingia entre el paler de baix, el paler del mig i el paler de dalt. El de baix, el que col•locava el primer tauló es mullava fins a la cintura i també s´anomenava paler mullat. El darrer, el que col•locava el tercer travesser era el paler eixut. La “fusa” era el període final de la avarada durant el qual un extrem de la nau ja surava en l´aigua mentre l’altre encara era en terra. La fusa acaba quan la nau quedava del tot ensurada.

Els palers de Sant Pol. Foto: Arxiu P. Sauleda

La força per a fer lliscar les barques per sobre els travessers enseuats era la dels propis braços de palers i mariners, en altres ocasions s´ajudaven per animals de tir (bous o cavalls) i més endavant amb màquines que disminuïen la força que s´havia de fer. Fos d´una forma o altre, normalment es feien servir sistemes de bossells anomenats palanquins que disminuïen l´esforç motriu.

En la feina dels palers s´havia de distingir entre treure l’embarcació al mar o bé avarar-la del mar a la platja. La primera operació era normalment més senzilla. Les barques entraven a l´aigua per la proa, els mariners arrossegaven la barca fins a la vora i els més aproats estaven asseguts als bancs amb els rems ja preparats. En el moment precís els palers i la resta de mariners empenyien la barca fins acabar la fusa mentre que els altres començaven a remar per sortir del rompent, moment en que la resta de la tripulació saltava l´orla i es col•locava al seu lloc.

La caseta del motor d’avarar i treure les barques de la platja de Sant Pol.

L’operació treure la barca de l´aigua era un dels moments més delicats de la feina dels palers. El vaixell s´apropava de popa, els mariners ciaven suaument. Quan estava proper a la platja un dels palers li llençava la sirga, també anomenat “cap de Sant Pere” que el patró col•locava a la roda de popa i el fixava amb un escàlem per evitar que pogués sortir. El patró dirigia l´operació amb molta minuciositat sempre a les ordres dels palers. Els mariners per la seva part, amb els rems en mans, vogant i ciant executaven les instruccions procurant que la barca no quedés travessada. Si no hi havia onada, la feina era plàcida i els palers, malgrat l´esforç físic, no tenien cap altre dificultat. Quan l´onada era més grossa el patró de l´embarcació amb molta destresa era qui havia d´evitar que la nau es creués mentre que els palers intentaven col•locar els pals. En el moment precís, al crit – d´ara!!!, els mariners ciaven amb força, els palers col•locaven els parats i estiraven el cap de Sant Pere fins a treure completament l´embarcació de l´aigua.

Si no hi havia onada la feina era plàcida. Foto: Arxiu històric Fidel Fita

Una conseqüència de tot plegat estava en la geometria de les quilles de les embarcacions. Les barques que s´avaraven a la platja eren molt menys quillades que no pas les que sempre estaven en l´aigua. A més normalment, disposaven d´una quilla i dues escues, una a bavor i l´altre a estribord. Les escues facilitaven l´operació d´avarar ja que l´embarcació es mantenia dreta quan era en terra. En aquest cas els mestres d´aixa renuncien a un element navegador per a facilitar la l´avarada a les platges.

La construcció dels ports va fer desaparèixer de manera immediata les barques avarades a les platges i en conseqüència aquest ofici de mar tant ancestral.

Canyet: un paratge singular

El terme municipal de Sant Cristina d´Aro té algunes platges realment boniques i de totes per la seva singularitat, en sobresurt el paratge de Canyet.

En realitat quan parlem d´aquest indret ens referim a dues platges, una de sorrenca a llevant i l´altre formada de còdols i blocs de pedra de mida considerable a ponent. Totes dues estan separades pel torrent de Canyet que fa de partió entre els termes de Santa Cristina d´Aro i Sant Feliu de Guíxols.

La primera, la platja sorrenca de Canyerets, és la més meridional del municipi de Sant Feliu de Guíxols i està separada per la roca de la Tallada de Cala Canyerets ja dins el terme de Santa Cristina. A l´altre costat es troba Cala Canyet.

Les platges de Santa Cristina, tot un trésor. Foto: Fons de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

Durant molt de temps la Cala Canyerets va ser objecte de disputa entre aquests dos municipis a l´hora de establir a quin dels dos pobles pertanyia doncs quan es van fixar els límits municipals, la riera i la platja no tenien la mateixa configuració que té ara. Finalment als anys 90 el TSJC va resoldre que la platja de Canyerets pertanyia al terme municipal de Sant Feliu de Guíxols mentre que la Cala de Canyerets ho era de Santa Cristina.

L’entorn de Canyet forma part de la vessant marítima de l´espai natural del massís de l´Ardenya. El paratge està envoltat de contraforts granítics amb tonalitats ataronjades molt característiques que delaten la presència d´ortosa. La vegetació, formada per alzines, suros i especialment pins, en molts punts arriben a acaronar la mateixa línia de costa. Avui, malauradament l´entorn està força urbanitzat i hi ha diversos serveis turístics que degraden un paisatge amb un passat molt interessant.

Temps era temps, Canyet va ser un dels espais més esquisits de tota la Costa Brava. Foto: Col·lecció de documents audiovisuals i gràfics solts de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

El difícil accés a aquesta zona va afavorir durant molts anys l´activitat del contraban. Temps era temps que els corriols més inaccessibles del massís de les Cadiretes eren freqüentats, sobretot de nit, per contrabandistes carregats de farcells de tabac o bé aiguardent.

La principal característica d´aquest paratge és la presencia d´uns antics elements arquitectònics que denoten un passat glamurós: els miradors, els ponts i les passeres i el viver de llagostes en són els elements més interessants.

Entre Canyet i Canyerets s´hi troba la punta de Canyet, un bloc rocós farcit de pins i amb uns miradors tipus glorieta amb unes vistes excepcionals. Malauradament aquests elements arquitectònics es troben en un estat ruïnós. En aquest indret també s´hi pot observar l´antic viver de llagostes que també està en un estat d´abandonament considerable.

Els ponts de Canyet, un dels elements més interessants d´aquest paratge

A ponent de Cala Canyet s´hi troben els elements més destacables d´aquest paratge: els ponts de Canyet; unes artístiques passarel•les d´obra que uneixen els diversos esculls creant un pas que s´endinsa mar endins amb una gran bellesa. Els ponts i les passeres de Canyet permeten recórrer amb aquest particular camí de ronda un espai indescriptible.

Però, qui va ser el responsable de tot plegat? En la dècada dels 40, l´antic Mas de Canyet va ser adquirit i totalment remodelat. El nou propietari va crear un espai únic en tota la Costa Brava on va exercir d’amfitrió de nombroses personalitats que hi van fer diverses estades: el rei Balduí i Fabiola de Bèlgica, el rei Umbert d´Itàlia o bé el mariscal Jover de França en són alguns exemples.

Malauradament, amb el turisme de masses, aquest exquisit paratge va ser ocupat per una urbanització i d´altres serveis complementaris que van foragitar als seus primers estiuejants.

Oficis de mar (IV): els calafats

La construcció d´embarcacions a les platges va ser una activitat de primer ordre en moltes platges del nostre país fins a mitjans del s XX. A peu de platja, a les mestrances, el brogit era continu i la feina frenètica. Tems era temps que l´industria nàutica catalana tenia una importància de primer ordre. A les nostres platges es varen construir tota mena de bastiments des de modestos gussis a rem fins a galeres i pailebots que, en alguns casos van fer rutes transatlàntiques.

Després del mestre d´aixa, els calafatadors tenien una importància cabdal en la construcció naval. Els calafatadors o calafats eren els encarregats de segellar les embarcació i fer-les impermeables. Un cop acabat l’enramat de quadernes i ja col·locat el folre format per les taules de fusta que formaven el casc, intervenien els calafats per segellar tota l´estructura. Amb gran destresa i habilitat introduïen les fibres d´estopa a totes les juntures per segellar-les completament.

foto-05

Un calafat en acció. Foto extreta del llibre ““Guía completa del mantenimiento y conservación de barcos”, de Michael Verney

L´estopa era un derivat vegetal que s´obtenia bàsicament del cànem però també de la boga i del lli. Tenia un aspecte fibrós de consistència aspre i bast. Les fibres d´estopa s´obtenien a partir del rebuig que es generava després del cardat de les fibres d´aquestes plantes. La primera operació que calia fer era la de filar les fibres. A continuació s´impregnaven de resina, quitrà o pega i s’introduïen en les juntures que hi havia entre tauló i tauló. Per aquesta operació s´utilitzaven les eines per calafatejar: els ferros de calafatejar i la maçola. Els primers eren un conjunt de peces metàl·liques de tall ample molt semblant a una escarpra amb les que el calafat s´ajudava per introduir l´estopa. La maçola o maça per a estopar era un tipus de maça de fusta en forma de T i amb el mànec força curt i feta amb fusta de ginjoler. Picant els ferros de calafatejar amb la maçola, l’estopa s’acabava d´embotir.

calafeteadores_pagina_06_imagen_0001

Materials i eines dels calafat: estopa, maçola i ferros de calafatejar. Foto: Javier Carballo

Un cop calafatejat tot el casc tocava “embetumar-lo”, és a dir, impregnar completament tota l´obra viva del vaixell amb quitrà o pega que s´aplicava amb una llanada. També se solia embetumar les cobertes i la sentina.

A partir dels anys 80, amb la generalització de l’ús de fibres de polièster per a la fabricació de les barques, es van anar arraconant als mestres d´aixa i als calafats; aquests oficis comencen a entrar en decadència. Les barques construïdes amb aquests nous materials tenien uns costos molt menors que les construïdes en fusta i a més tenien la gran avantatge que es reduïda ostensiblement el seu manteniment, conservació i reparació. A partir d´aquest moment la feina dels calafats es centralitza precisament en el manteniment de la flota pesquera de fusta que, poc a poc, es va desballestant per deixar pas a modernes embarcacions construïdes amb altres materials.

Les embarcacions de fusta requereixen un manteniment periòdic. Cada any, normalment abans del començament del “bon temps”, les barques es treuen als varadors. Es netegen les barbes i els organismes incrustants com ara els corcs marins que podrien malmetre l´estructura. També es substitueixen els taulons malmesos i es repassa el calafateig.

Avui ja és molt complicat trobar un bon calafat i els que hi ha, són persones grans que si no hi posem remei serà massa tard per a recuperar un dels oficis de mar més ancestrals.

Pescar en parella

La pesca de bou ha estat al llarg de la història una de les activitats pesqueres de primer ordre a tota la nostra costa. Fins a la substitució de la vela llatina per l´arribada dels motors, l´art de bou es calava des de dues embarcacions: la parella de vela o parella de bou. No està del tot clar l´origen d´aquest nom. Mentre uns diuen que el terme prové del fet que les dues barques havien d’anar de costat, igual que fan els bous quan porten el jou i altres comenten que el mot bou, prové del llatí “bolus”, acte d´arrossegar la xarxa.

Possiblement aquest art de pesca ja existia a inicicis del s. XVII. En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722) la pesca de bou o la parella ja surt citada.

Il.lustració del

Il.lustració del “Diccionario historico de los artes de pesca” Antoni Sañez i Reguant 1710-1714

En el “El Reglamento de Navegación y Pesca de la Província Marítima de Mataró” de Manuel de Zalvide (1773) ja es descriu aquesta tècnica i fins hi tot es comença a fer patent la preocupació pels seus efectes. Així llegim a l´article 40. “Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou y no puede sin especial gracia usarse por estimarse perjudicial.”

Aquest art també està descrit en el “Diccionario Historico de los Artes de Pesca Nacional” d´Antonio Sañez i Reguant (1791-1795). L´autor considera que aquesta modalitat pesquera va representar una veritable revolució de la pesca fins aquell moment.

Sembla ser que la parella de bou es va mantenir fins després de la primera gran guerra als voltants de 1920. Emerencià Roig en el seu llibre “La Pesca a Catalunya” (1927) encara descriu aquesta tècnica malgrat que en aquells temps ja es comença a introduir el motor d´explosió que va representar la fi de la parella de bou.

La barca de bou era una embarcació típica catalana, tenia una coberta amb tres escotilles amb un pal mestre al mig on hi anava fermada una vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. Eren embarcacions de poc calat amb quilles laterals o escues que es col•locaven per a facilitar l´avarament de les barques a la platja.

bou-badalona

El bou badaloní era un dels bastiments tipics en aquesta pesquera

Les barques de bou eren les que pescaven més lluny de la costa. A vela o a força de rems s’allunyaven mar endins. Normalment estaven dos o tres dies a fora i cada dia feien un parell de calades. En una de les dues barques de la parella hi anava el patró que dirigia la maniobra.

Existia també una modalitat anomenada “vaca” que utilitzava un art molt més petit. En aquest cas es pescava amb una sola embarcació.

La introducció dels motors va produir un augment en el calat i la transformació del casc. Les escues van desaparèixer, el casc prenia forma de V i es van començar a utilitzar les “portes” que ja permetien la pesquera sense anar “a la parella”. A aquests vaixells se’ls va popularitzar amb el nom de quillats. Els quillats es van anar estenent al llarg de tota la costa, especialment allà on hi havia port. Primer en les comarques del sud i més endavant a la Costa Brava. La feina d´avarar els quillats cada dia a les platges era complicada i pobles amb una forta tradició pesquera van anar cedint el seu protagonisme a d´altres que tenien port. A la costa central, Badalona o Sant Pol van perdre importància en front a Barcelona o a Arenys de Mar.

Som de mar?

El Maresme, per la seva situació costanera és la comarca litoral per excel•lència. Al llarg de la història, aquest territori ha mantingut una intensa relació amb el mar i la franja costanera.

imatge1

Es veritat?

Un cop desaparegut els perill que representava la pirateria barbaresca, es va començar a poblar la franja litoral i van anar apareixent els pobles “de mar” com ara, Vilassar de Mar, Premià de Mar o Arenys de Mar, entre d´altres. Tots aquests nuclis de pescadors i mariners vivien del mar, pel mar i de cara al mar. Les platges de la comarca eren els centres de l´activitat nàutica i pesquera. En alguns municipis hi predominaven els pescadors, en altres els navegants i els mariners o bé els estudis de pilots o les mestrances. Les platges eren ocupades per les barques de pesca que estenien les seves xarxes al sol o pels mestres d´aixa que, amb la seva activitat frenètica construïen vaixells que, fins hi tot, feien la ruta cap a Amèrica.

La platja era el centre neuràlgic i en ella es produïa bona part de l´activitat econòmica dels municipis. Poc a poc aquest petit univers va anar desapareixent i les platges van quedar pràcticament arraconades.

El traçat de la línia fèrria va acabar amb el cabotatge, fins aquell moment una activitat econòmica importantíssima. La pròpia via del tren, arran de costa, va convertir-se en el primer mur que separa la platja dels municipis. Ven aviat apareix un segon mur, en aquest cas, la carretera nacional. La construcció d´aquestes infraestructures representen també la primera ocupació d´una part de l´espai que, fins aquell moment ocupaven les platges i es va iniciar una desconnexió entre la comarca i la seva franja costanera.

imatge2

El Maresme és una franja litoral estreta que hauria de viure “de cara al mar”

La industria turística va provocar el gran canvi en els usos de les platges. Aquestes, un cop finiquitada l´activitat nàutica van passar a ser la “gallina dels d´ous d´or” per un sector miop que només es fixava en els guanys immediats.

Aquesta desconnexió entre els municipis i el litoral porta irremediablement al seu desconeixement per part de la majoria de la població. A aquetes barreres físiques s´hi afegeix però, una “barrera mental” que la majoria dels habitants del Maresme porten incorporada i que els ha fet viure durant molts anys d´esquena al mar. Durant molts anys els oficis del mar van ser considerats de segona, especialment els pescadors.

Entre els estudiosos, només existia la serralada litoral. Les platges i els fons marins eren sistemàticament obviats. A ningú li importava, per exemple, que davant de la costa de Mataró hi hagués un dels alguers més ben conservats del país.

Per una comarca com el Maresme, la franja litoral hauria de ser considerada com el seu gran espai verd (o blau) comú per a tots els seus habitants. Lluny d´això, s´ha anat artificialitzant cada vegada més i s´hi ha anat col•locant edificacions i infraestructures innecessàries que ara amb els darrers temporals ens recorden la llei del mar.

Avui, els alcaldes reclamen accions immediates a l´administració per tal de solucionar els seus capricis. Continuen tenint la seva mirada desenfocada de la veritable realitat. I, és que, som de mar?

Exvots mariners, veritables mostres de cultura popular

Un exvot és una ofrena feta a una divinitat en senyal d’agraïment i en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut. Consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera aquell sant. De fet d´exvots n´hi ha de moltes menes però uns dels més interessants són els exvots de temàtica marítima i marinera.

Aquests eren ofrenes fetes pels pescadors o el mariners beneficiats del “miracle” al sant o a la verge al qual retien devoció en compliment de la promesa feta, normalment relacionada amb la seva intercessió davant d´un tràngol, d´un temporal o bé d´un naufragi. Els navegants quan es trobaven de sobte amb un tràngol inesperat feien la prometença d´oferir un exvot al sant o mare de déu venerada per ells si sortien sans i estalvis d´aquella situació compromesa.

20161228_132017

Ermita de la Mare de Déu de l´esperança a Blanes, conté una interessant col.lecció d´exvots

Normalment l´exvot consistia en la maqueta de l’embarcació en qüestió i aquesta es penjava al sostre de la capella en record del benefici rebut i de la prometença dels afectats. Un bon exemple d´aquest tipus de present és la Coca de Mataró del S.XV.

Malgrat que les maquetes són la forma més popular dels exvots mariners també existeixen retaules policromats que fan el mateix efecte. En aquest cas el gravat il·lustra la penalitat que va acompanyada d´un petit text descriptiu.

En els exvots policromats s´hi poden distingir sempre tres àrees: l’espai diví, situat a la part superior en el qual hi ha la representació de la divinitat, del sant o de la mare de Déu. L´espai humà, que ocupa la major part del retaule i és on s´hi representa el motiu de la prometença, normalment una tempesta. Finalment l´espai escrit, normalment a la part inferior del retaule, on està escrita l´explicació del fet.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El sostre del´ermita de Santa Cristina a Lloret està farcit d´exvots

A l´ermita de la mare de Déu de la Cisa a Premià de dalt hi havia una de les col·leccions d´exvots més importats de casa nostra. Avui, bona part d´ells s´exposen al Museu Marítim de Barcelona. Al Museu d´Arenys de Mar, es conserva una interessant col·lecció d´aquestes peces entre retaules i maquetes de vaixell que provenen de l´ermita del Mont Calvari de la mateixa població. En un d´ells es llegeix: : “Lo patro Domingo Calvet De Barcelona havent corregut gran tormenta ab sa barca de palangre plena d’aigua de 15 fins a 118 sobre de 1761 invocant a SIpa de Monticalvari fou librat ab dos mariners no haventse portantse altrse un cop de mar. En la llanxa del patró Joseph Casa de Arenys que los porta al port de Salou ya Barna”

arenys-5ev2475_0

Exvot amb la imatge d’un salvament marítim (1761) amb els tres espais característics d´aquestes obres. Conservat al Museu d´Arenys. Foto: Museu d´Arenys

La tradició dels exvots ha desaparegut per complert. Fa uns anys, era freqüent de trobar aquestes ofrenes a les ermites a la nostra costa. Avui, amb els avenços tecnològics sobre la predicció meteorologia s´ha perdut en bona mesura la impressibilitat del mar i en conseqüència, aquesta tradició i els exvots conservats fins avui s´han convertit en veritables peces de museu.

En algunes ermites marineres de la nostra costa encara es conserven aquests tresors fruit de la devoció popular. Així a Santa Cristina a Lloret, a Sant Simó a Mataró, a la Mare de Déu de l´Esperança i al Vilar de Blanes o a la Cisa a Premià de Dalt entre d´altres, encara podem admirar aquestes joies de la cultura popular.

Ulls de Sirena

Una de les troballes més preuades d´aquells que busquen a la platja restes d´organismes que els temporals s´han encarregat de dipositar a la sorra són els Ulls de Sirena o Ulls de Santa Llúcia. De totes formes, a casa, sempre les hem anomenat faves per la semblança que tenen amb aquesta lleguminosa.

94408771_2-jpg-1

Segur que si busqueu després d´un temporal trobareu aquest preuat premi

Segons conta la llegenda, Santa Llúcia de Siracusa es va treure els ulls perquè els seus pretendents no pequessin a causa de la seva bellesa i perquè tothom recordés la història d´aquesta màrtir del cristianisme, es van deixar anar al mar milions d´ulls màgics arreu de la Mediterrània.

Però realment que són aquests curiosos elements minerals? Els ulls de Sirena són           l´opercle del gasteròpode Astraea rugosa, anomenat popularment baldufa rugosa. Alguns cargols marins per protegir-se dels depredadors dins de la closca la tanquen literalment amb una porta o opercle que encaixa perfectament amb la seva obertura. En alguns cassos aquest opercle és més aviat corni, com passa amb el cornet o el cargol punxent, en altres vegades la peça que tanca la closca del cargol té consistència mineral.

Nombre de archivo :DSCN2133.JPG Tamaño de archivo :614.6 KB (629327 Bytes) Fecha de la fotografía :2002/11/23 17:58:08 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :13.9 mm Velocidad del disparador :1/51.9segundo Abertura :F3.2 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

Astraea rogosa o Bolma rugosa és l´espècie de gasteròpode que conté un opercle calcari o fava amb interes en joieria

El cargol en qüestió, Astraea rugosa, presenta una closca robusta, d´uns 6 centímetres de diàmetre, amb forma més o menys cònica que recorda a una baldufa i té nombroses petites berrugues que li donen un aspecte aspre. La closca presenta set espires molt marcades, algunes amb espines. L´obertura es bastant grossa i de forma més o menys el·líptica tancada per un opercle calcari o fava. La seva coloració és d´una tonalitat gris verdosa, cosa que la fa mimetitzar amb l´entorn. L’obertura és blanca nacrada amb tonalitats ataronjades. Viu sobre substrat rocós infralitoral entre els 10 i els 100 m de profunditat. El seu regim alimentari és bàsicament detritívor.

Els ulls de Sirena tenen forma de botó ovalat i polit d´uns 2 cm de diàmetre. Té dues cares una plana de color blanquinós i més aviat mat i l´altre més rugosa amb tonalitats molt diverses entre les que destaquen els colors ataronjats encara que n´hi ha amb tonalitats verdoses i d´una brillantor molt característica En la cara plana es distingeix fàcilment l´espiral típica dels cargols que recorda l´interior d´un ull.

3pend01_b

Els joiers munten arracades, collarets o penjolls amb les faves

Aquests tresors que trobem a la sorra de les platges barrejats amb fragments d´altres éssers vius s´utilitzen com a modestes pedres precioses per a muntar diverses joies, en especial anells, arracades i penjolls.

La tradició popular esmenta que aquests elements serveixen per a guarir diverses malalties relacionades amb la visió i també per a protegir-se del “mal d´ull”. En aquest cas, la guarició tenia que anar acompanyada del recitat d´uns versos màgics. També es considera que aquests amulets estan relacionats amb la bona sort de qui els troba o de qui els porta.

Dins el recull, Contes despullats, de Josep Palau i Fabra, n´hi ha un de dedicat a aquesta llegenda, espero que us agradi.

SOS Pinedes

Un dels meus paisatges preferits és la visió que es té del Maresme des del mar. Des del mar, la comarca presenta un aspecte molt millor del que realment té quan trepitgem de peus a terra. El color intens dels pins, tot l´any verds, dona una imatge digne de postal.

costa3

El paisatge marítim del Maresme estè en perill de desaparició per la manca de gestió feorestal dels boscos

Darrerament, tant des de mar com des de terra, la verdor de les pinedes de pi pinyoner (Pinus pinea) queda trencada pels tons torrats de cada vegada més pinedes. Els pins pinyoners del Maresme estan patint les conseqüències de múltiples factors que estan abocant-los pràcticament a la seva extinció. Aquest fenomen és fàcilment observable circulant per la C-32 que travessa la comarca de dalt a baix.

No es tracta només de les conseqüències de l´escalfament global o de la sequera, sinó que en aquest cas s´hi afegeixen altres factors que acceleren aquest procés i que irremeiablement conduiran a la desaparició dels pins en molts pocs anys.

20161209_103958

La majoria de pinedes litorals estan canvien el seu color característic pels preocupants tons torrats

De fet, les pinedes de la comarca van ser plantades pels propietaris forestals arran de la desaparició de la vinya en un intent de rendibilitzar uns erms gens productius. El paisatge actual del Maresme, és per tant, el dels darrers anys, només cal consultar les series històriques de fotografies per adonar-se que avui la superfície forestal és molt superior a la que hi havia als anys 20 del segle passat. Avui el pi pinyer és l’espècie dominant als boscos maresmencs, segons el CREAF, aquest arbre ocupa gairebé 6550 Ha, és a dir, el 27% de total de la superfície forestal de la comarca.

L´estat d´abandonament dels boscos de la comarca és un dels factors claus per a entendre l´abast del problema. Els propietaris forestals es desentenen de la gestió dels seus boscos ja que no en poden treure cap rendiment i, a partir d´aquí, el terreny ja està abonat per les plagues, especialment en les pinedes litorals que, són les que han patit més severament la sequera dels darrers anys. Oficialment la combinació entre la manca de precipitacions juntament amb els efectes d´un fong exfoliador i uns escarabats barrinadors en són la causa. La sequera dels darrers anys ha debilitat enormement als pins i ha propiciat que puguin agafar malures com ara el fong Thyriopsis halepensis i els escarabats barrinadors Tomicus destruens i Ips sexdentatus. El fong malgrat debilitar l´arbre no l´arriba a matar, en canvi els barrinadors poden acabar amb la vida dels pins.

aspecte-parc-serralada-litoral-manel_1378672278_23972282_1000x561

Els pins afectats acaben morint i contribueixen a expandir la malura

En un primer estudi del Consell Comarcal del Maresme s´apunta que el 10% de les pinedes afectades són del tot irrecuperables. Una de les formes de combatre la malura seria disminuir la densitat de les pinedes aclarint-les i no deixar la fusta morta dins el bosc. La única solució pels arbres malats és tallar-los i treure´ls del bosc per evitar que els insectes es reprodueixin. Això, no s´està fent, doncs representa una inversió que els propietaris no estan disposats a assumir.

Sigui com sigui, el volum de pins malats o morts als boscos del Maresme augmenten el risc d´incendi forestal i condueixen irremeiablement a la desertització de la comarca pels efectes derivats de la manca de vegetació i dels processos erosius. El futur immediat de les nostres pinedes és amarg i segurament encara hi seriem a temps, això, però és una altre història i en aquest cas, no de mar.

Camins de Ronda: un tresor sota els nostres peus

Una de les millors maneres de conèixer la Costa Brava és passejant pels seus Camins de Ronda. Entre el verd dels pins, el roig de les roques i el blau del mar transcorre aquest espectacular itinerari únic en tot el món. La millor manera de gaudir del paisatge, de trobar racons idíl•lics i descobrir petites cales entre majestuosos penya-segats és trescar pels camins de ronda arran del mar. És la Costa Brava en estat pur.

Malauradament avui no existeix encara una interconnexió que uneixi, Blanes amb Port Bou. Aquesta idea idíl•lica topa amb entrebancs de diversos consistoris per temes de responsabilitat civil fet que paradoxalment, no passa en els senders d´alta muntanya del Pirineu per exemple. Aquí a més, algunes edificacions il•legals han mutilat aquest sender ocupant el domini públic amb total imùnitat sense que ningú s´atreveixi a plantar-los cara.

9f06db2df8710f9fb15986d9537585faL´idea seria poder unir tota la Costa Brava per aquests senders peatonals. Caldria unir esforços d´Ajuntaments, de la Generalitat i de la Diputació de Girona per fer realitat aquest somni. De la mateixa manera que a Menorca hi ha el Camí de Cavalls i que després de molts entrebancs amb els propietaris es va arribar a un acord i s´ha constatat que el camí de cavalls genera un tipis turisme respectuós i de qualitat.

De fet hi esta havent certes iniciatives inconnexes que van encaminades a donar als 130 Km de Camins de Ronda el valor excepcional que es mereixen i que passin a ser considerats patrimoni immaterial de la humanitat per part de la UNESCO com a paisatge cultural. Aquest fet que, ara sembla que pren consens i embranzida, ja es va reivindicar fa més de 20. Actualment, en el nou projecte també es volen incloure els camins de ronda de la Costa Vermella fins a Argelers de la Merenda.

12219628_946528192106603_7617351911985302281_n

Aquesta candidatura és una bona oportunitat per preservar aquest patrimoni i per recuperar els trams abandonats i, els ocupats urbanísticament per edificacions privades. A més, aquesta declaració suposaria una molt bona oportunitat per a desenvolupar turisme sostenible i respectuós amb el territori.

Algunes decisions presses darrerament com ara el permís per a la construcció d´un xalet de luxe a la zona del Golfet a Palafrugell, el projecte d´urbanització de Cala Morsica i la modificació del POUM de Tossa per a permetre la construcció d´un port són iniciatives totalment oposades a aquesta candidatura.

97e01ec200ffa55bfa3bc0ba309a83fa_xl

L´origen dels camins de ronda prové de que antigament per aquests corriols les patrulles feien les guàrdies o rondes per a controlar especialment el contraban. També eren usat pels pescadors per anar a pescar amb els arts de platja o en cas de naufragi.

Els camins de ronda són l´excusa per a descobrir i gaudir d´un paisatge únic. De fet avui es pot recórrer bona part d´aquests a través del GR 92 i de diversos senders litorals. Aquest GR es correspon en bastants trams al primitiu camí de Ronda. En alguns casos la urbanització arran de la costa ha tallat el camí i per això el GR també té alguns trams que transcorren per l´interior, molt allunyat del camí de Ronda que es reivindica.

#DiemNO

Aquesta entrada vol ser un reconeixement a totes aquelles persones i plataformes ciutadanes que s´han posicionat en contra del disbarat que suposa la construcció d´un port a Tossa i la urbanització de l´entorn.

diemno

Tots som Tossa, endavant les atxes

Esteu d’acord amb la iniciativa de modificar el Pla General d’Ordenació Urbanística Municipal per possibilitar la futura construcció d’un port, els seus accessos, un hotel de cinc estrelles i quatre habitatges a Tossa?” Aquesta es la pregunta que hauran de respondre els gairebé 5000 Tossencs amb dret a vot el proper diumenge 20 de novembre. Al darrera d´aquesta pregunta s´amaga l´especulació urbanística en majúscules i el pretendre requalificar terrenys catalogats com a rústics en un espai totalment inalterat i amb un elevadíssim valor ecològic i paisatgístic. Els terrenys, a ponent del Cap de Tossa, representen un tram de Costa Brava totalment verge a causa del seu difícil accés per terra.

port-real

La magnitu de la tragèdia. El port superaria al Cap de Tossa i ocuparia una extensió igual a tot el municipi

Si tirés endavant el projecte que impulsa el govern municipal (Tossa Unida) representaria una estocada mortal per la platja des Codolar, un dels indrets més emblemàtics de la vila i reclam turístic del municipi que quedaria convertit gairebé en una zona marginal degut a l´impacte de propi port, a la pèrdua de qualitat de les aigües de bany i als efectes derivats de l´alteració de la corrent de deriva litoral a conseqüència de l´efecte pantalla del port.

A més de l´impacte del propi port, no s´hauria de menystenir els derivats de la construcció dels xalets i de l´hotel i dels accessos a aquesta àrea que inclouen un túnel per accedir-hi des del nucli urbà fins a la nova zona urbanitzada. Les dimensions del port equivaldrien a gairebé la meitat del nucli urbà de Tossa i el moll de llevant de port superaria el perfil del Cap de Tossa, tot un atemptat paisatgístic de primera magnitud.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Es Codolar, avui postal de Tossa, demà una zona marginal

Entre els arguments a favor dels defensors d´aquest disbarat n´hi ha un també relacionat amb el paisatge: la suposada desaparició de les embarcacions fondejades és un argument infantil en una infraestructura caríssima i que s´haurà d´amortitzar amb concessions que no podran assumir la gran majoria de bots que hi ha ara fondejats a la badia. Les raons econòmiques que exposen els promotors, si bé poden representar un increment d´ingressos per uns pocs a curt termini, a la llarga repercutiria negativament en tot el teixit turístic de Tossa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquest tram de costa aviat podria desaparèixer

Com a agreujant de tot plegat, l´ajuntament de Tossa va signar un conveni urbanístic amb les societats promotores. Afortunadament les entitats “Amics de Tossa” i “Tossa en Acció” juntament amb els col•lectius ecologistes estan organitzant tota la campanya en contra d´aquest projecte especulatiu.

Independentment del resultat del referèndum, la darrera paraula sobre aquest projecte la tindria la Comissió d´Urbanisme de la Generalitat de Catalunya. A més, el projecte hauria de presentar un informe d´impacte ambiental perquè pogués ser executat i el sentit comú fa pensar que aquest informe serà negatiu i no s´autoritzarà mai un projecte com el que es posarà a votació el proper diumenge i que només haurà servit per a fracturar als Tossencs.