La fi dels musclos?

El musclo de roca (Mytillus galloprovinciallis) és el marisc més popular. No fa gaires anys hi havia el costum de recol•lectar-los directament i fins i tot consumir-los a la mateixa platja un cop acabat el bany. Un dels millors records que tinc de la infantesa està relacionada amb aquest costum tant popular. Tota la família anàvem a passar el dia a la platja i els agafàvem, els coíem i ens els cruspíem allà mateix. Els musclos de roca acabats d´agafar i cuits al vapor són una de les menges més delicioses. Josep Pla deia que “els musclos són el nostre millor marisc”.

A la primavera és quan els musclos comencen a estar “a punt”, i coincidint amb l´inici d´estiu és quan són més plens, i a més, si són recol•lectats en lluna plena encara millor. L´extracció de musclos del medi natural es considera marisqueig, i com a tal està regulat com qualsevol altra pràctica de pesca recreativa i es requereix la corresponent llicència.

D´uns anys ençà, les poblacions de musclos de roca a la nostra costa estant minvant de manera alarmant. Cada vegada n´hi ha menys i els que queden són cada cop més petits. Les raons per a saber que està passant són molt diverses i estan interrelacionades les unes amb les altres.

Els musclos “salvatges” cada vegada són més rars

Es creu que la desaparició dels musclos està relacionada amb la reducció de les precipitacions, i en conseqüència dels aports sedimentaris que arriben al mar. Després de les pluges, rius i rieres aboquen al mar enormes quantitats de nutrients que són arrossegats pels cursos d´aigua i posats en suspensió al mar. Així, els musclos organismes filtradors, tenen a la seva disposició enormes quantitats de nutrients. En aquest mateix sentit també hi ha qui ho relaciona amb els plans de sanejament. La proliferació de depuradores al llarg de la línia de costa augmenta notablement la qualitat de l´aigua, a l´hora que redueix les partícules en suspensió i afecta a la nutrició de les espècies filtradores.

ltres raons estan relacionades amb el canvi climàtic i l´escalfament gradual de l´aigua. En aquest cas, si bé un cert augment de temperatura podria ser fins i tot beneficiós ja que acceleraria el metabolisme de l´animal, els efectes globals tenen un balanç negatiu. En els hiverns pocs freds com en els dels darrers anys no s´aconsegueix la barreja horitzontal de masses d’aigua per diferències de densitat.

La contaminació i l´abocament de matèries tòxiques al mar evidentment influeix notablement als organismes filtradors com els musclos. Aquest efecte és més important en els trams de costa altament industrialitzats com ara en la regió metropolitana de Barcelona. En aquest cas, els abocaments que produeixen tant el Besós com el Llobregat, malgrat la depuració de les seves aigües, afecta negativament a la proliferació dels musclos.

La pràctica tradicional d´anar “a fer musclos” també és una causa de la disminució de les poblacions de musclo, especialment en les àrees més ben conservades com ara molts punts de la Costa Brava i alguns espais naturals protegits. Sobre aquest fet, n´hi qui pensa que agafar-ne per una menjada no passa res, d´altres, argumenten que la prohibició és només una qüestió de salut pública i no pas un qüestió ecològica. Sigui com sigui, qualsevol activitat extractiva en el medi natural té els seus impactes. Evidentment si una persona va a recol•lectar musclos no passa res, però si tots ens hi posem evidentment que produïm un impacte gens menyspreable. Entre els dos extrems hi hauria d´haver un terme mig raonable. La prohibició per normativa només incentiva als clandestins que, són realment el veritable problema. Això però és una altra hsitòriademar.

Anuncis

El Rap: el dimoni de mar

El rap és una de les espècies més característiques de totes les que es comercialitzen a les llotges de peix. La seva forma, tant poc agraciada, fa que els noms populars amb que s´anomena en diverses llengües siguin més o menys despectius. Així, en francès es diu “crapaud” (gripau), en anglès “monfish” (peix mico) o en alemany “seeteufel” (dimoni de mar). Malgrat aquesta mala premsa, a nivell de fogons és una de les espècies més gustoses, especialment en suquets i sopes de peix. Dels raps se’n aprofita tot: els caps són un ingredient indispensable en qualsevol sopa que peix. Els fetge s´ha convertit en un element sibarita dels millors gurmets i les cues són una delícia fetes de qualsevol manera. Malgrat tot, Josep Pla considerava al rap un peix de categoria menor.

El Rap es un dels peixos més valorats en les peixeteries

Es tracta d´un peix de cos aplanat i sense escates. De color més aviat fosc al dors i blanc a la zona ventral. El seu cap és molt gros i ocupa la major part del cos. Presenta una boca enorme amb fortes dents còniques. La cua és llarga i estreta. A banda i banda del cap surten unes aletes pectorals molt desenvolupades.

Viu semi enterrat sobre fons sorrencs i fangosos de fins a 1000 m de profunditat. Atreu a les seves presses amb un filament pescador bioluminescent col•locat entre els ulls i que mou molt a prop de la boca. S´alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.

Moltes vegades es comercialitzen només les cues

Sota aquest nom en realitat es comercialitzen dues espècies molt semblants: el rap blanc o rap ros (Lophius piscatorius) i el rap negre, rap vermell o rap fotaire (Lophius budegassa). La manera més senzilla d´identificar-los és, obrir-los pel ventre i observar el color de la membrana que envolta les vísceres. En el cas del rap ros és blanca i en el rap vermell és negra i, normalment, el primer té una pell molt més clara que el segon. El rap fotaire té el cap més petit que no pas el rap ros i sol ser més petit que aquest darrer. La carn del rap negre és més consistent i és més gustosa que la del rap blanc, això fa que estigui més cotitzat. A les parades de peix es venen sense estómac ni budells i en moltes ocasions sense el cap. Més de la meitat dels raps consumits a Catalunya procedeixen del Cantàbric, de la costa Gallega i de la Bretanya.

El rap és una espècie molt sensible a la sobreexplotació pesquera. La gran majoria d’exemplars que es comercialitzen corresponen a individus immadurs que encara no s´han reproduït. A més, per a acabar-ho d’arreglar, tenen una taxa reproductora bastant baixa. A la Mediterrània es pesca bàsicament amb l´art de bou, malgrat que també es pot agafar amb tresmall i palangre de fons. Es pesca tot l´any però les captures augmenten els mesos de primavera. En aigües del Cantàbric i a Galicia es pesca també amb el “rasco”, una modalitat d´art emmallament de fons. En una calada d´aquest parany s’uneixen diverses peces de xarxa creant una xarxa de centenars de quilòmetres. El “rasco” té un fort impacte ambiental ja que s´hi emmallen nombroses espècies de manera accidental. A més, és habitual que algunes peces de l´art s´acabin perdent. En aquest cas, a més de continuar emmallant, contribueix en incrementar la concentració de plàstics abocats als oceans.

D´aspercte inconfusible, tothom el coneix

La talla mínima legal a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Cap d´aquestes dues mesures, però, garanteix que el rap hagi assolit la maduresa sexual. Existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries, així deixa sense sentit aquella frase que tantes vagades repeteixen els pescadors de “pa per a avui i fam per a demà”. Això, és però, una altre històriademar.

Temps de peix blau

Arriba un moment, però, que les aigües del mar s’escalfen, en la superfície, i augmenta, amb la temperatura, l’alimentació —el plàncton— i llavors les sardines comencen d’engreixar-se. Aquest augment del pes de la seva contextura es comença d’observar —en el nostre litoral— a partir de la segona quinzena d’abril. Pel maig entra en el seu moment literalment culminant. La sardina llavors és grossa, grassa, greixosa, de carn dura però suau. És el moment d’enfrontar-s’hi d’una manera decidida i impel•lent. (El que hem menjat.  Josep Pla)

La primavera és l´època de l´aflorament del peix blau. Un cop ben acabat l´hivern, amb l´augment de les temperatura de les masses d´aigua, és produeix el fenomen de la “fertilització” de les aigües oceàniques. Aquest fet estimula la producció primària i de retruc els primers nivells de la cadena alimentària on es situen les espècies devoradores de plàncton entre les que hi ha la majoria d´espècies de peix blau. En aquesta època és quan les teranyines descarreguen al ports pesquers de casa nostra caixes curulles de peix blau d´una qualitat excel•lent: els verats, els sorells, les sardines o bé els seitons es converteixen en els veritables reis de les llotges de peix.

Sota aquesta denominació s´hi agrupen diverses espècies que tenen una sèrie de característiques comunes com ara: el to blavós del seu cos, la carn d´un intens color vermell, un contingut de greix superior al 5%, el seu cos presenta les aletes ventrals situades més enrere de les pectorals i per finalitzar, totes les espècies d´aquest grup són peixos nedadors molt actius d ´aigües obertes.

Al maig, les llotges dels ports s´omplen de peix blau

La principal característica d´aquest grup de peixos, l´elevat contingut en greix a la seva carn, varia en funció de la seva mida, de l’època de l´any en que són capturats i de la temperatura de l´aigua. Així, la quantitat de greix sol ser més elevada durant els mesos d´estiu i als inicis de tardor. En aquesta època és quan la qualitat de la seva carn és més òptima per al seu consum.

Entre els greixos de la seva carn hi predominen els insaturats. D´ells, cal destacar per la seva incidència positiva per la salut els àcids grassos omega 3. Aquestes substàncies tenen efectes beneficiosos sobre la reducció dels triglicèrids en sang i estan relacionats amb la disminució de la pressió arterial entre d´altres. Els metges i els nutricionistes recomanen el consum d´aquest tipus de peix un parell de vegades per setmana per a disminuir els risc de patir malalties cardiovasculars.

En els estudis que s´han realitzat per a analitzant la incidència aquestes afeccions en la població, es constata que allà on hi ha un elevat consum de peix blau disminueix la taxa de mortalitat per malalties cardiovasculars. Així, entre els Inuits, que consumeixen grans quantitats d´aquest tipus de peix, aquestes afeccions són estranyíssimes.

El peix blau es compabilitza a l´engrós, en caixes

El peix blau és també una bona font de proteïnes, de minerals com ara el iode, el ferro, el fòsfor, el magnesi o el calci. També són rics en vitamina A, D i B12. El consum de peix blau és precisament una de les característiques que fan de la dieta mediterrània un tipus d´alimentació molt saludable.

L’únic inconvenient en fomentar el consum d´aquetes espècies rau en que acumulen en la seva carn concentracions elevades de metalls pesats. Això s´ha de tenir en compte únicament quan hi ha un abús de consum dels grans pelàgics com ara en la tonyina o en l’emperador, especies de mida grossa i que viuen molts anys. En aquest cas, aquests tòxics, s´hi acumulen al llarg de la seva vida. En canvi, en els petits pelàgics com ara la sardina o el seitó, el seu cicle de vida es tant curt que no hi ha temps per acumular aquestes substàncies en els seus teixits.

L’abundància estacional del peix blau ha esperonat l´art de la seva conservació per tenir-ne a l´abast en tot moment. Això, però, és una altre històriademar

La costa dels jardins

El tram de costa que va des de la Cala de Sa Forcanera a Blanes fins a la platja de la Boadella a Lloret es caracteritza, entre d´altres coses, per tenir en aquest tros de territori tres jardins botànics de primer ordre: el tram comença amb els jardins de Marimurtra, a continuació els jardins de Pinya de Rosa i per acabar els jardins de Santa Clotilde. Dubto que hi hagi cap altre indret en tota la costa Mediterrània amb una concentració tant elevada en aquest tipus d’equipaments.

Marimurtra, ben bé a tocar de Blanes, són els mes concorreguts dels tres. Van des de la Cala de Sa Forcanera, el veritable inici de la Costa Brava, fins a la Cala Bona més coneguda també com a Cala Sant Francesc. A nivell de la línia de costa és distingeix clarament pels miradors i les pèrgoles que hi ha construïdes als marges dels penya-segats.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La pèrgola dels jardins Marimurtra al costa de Sa Forcanera

Marimurta ocupa una extensió de 16 Ha amb l’omnipresència permanent del blau mediterrani. A més de gaudir dels diferents ambients botànics, un passeig pel jardí permet gaudir dels paisatges típics de la costa Brava. Els jardins van ser dissenyats per Karl Faust al 1921. Faust fou un empresari alemany amb una marcada vocació naturalista que va adquirir els terrenys de l´actual jardí per a fer realitat el seu somni vital. El jardí té més de sis mil espècies diferents de plantes procedents d´arreu del món, algunes en perill d´ extinció o desaparegudes del seu hàbitat original.

Els jardins Pinya de Rosa es troben entre la urbanització de la Cala Sant Francesc i la cala Treumal que separa els termes municipals de Blanes i de Lloret. La propietat i la residència van ser en primera instància de Fernando Rivière.

Pinya de Rosa és molt més que un jardí botànic. Aquest espai natural de 50 Ha està protegit des de l’any 2003 com a PNIN (Paratge Natural d’Interès Nacional). Aquesta mateixa llei preveia la creació d´un òrgan rector per gestionar l’espai cosa que mai es va acabar de constituir i així a l’any 2008 la finca va ser adquirida per un conegut magnat rus que tenia previst destinar-la a ús particular. En aquell moment la comissió d´urbanisme de la Generalitat no va voler exercir el seu dret a retracte ni igualar l’oferta, cosa que va significar “de facto” la pèrdua d’aquest espai per a l’ús públic. Un dels errors més greus que de la història recent de l’especulació urbanística a casa nostra. Uns anys més tard el propietari dels terrenys va decidir tancar el jardí botànic, la part més visitada de a finca, com a resposta a la negativa que Urbanisme li posà a l’hora de reformar la Masia del Sol, el seu habitatge particular.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Mas senyorial de Santa Clotilde a tocar de la platja de Sa Boadella

Els Jardins de Santa Clotilde es troben al voltant de l’impressionant casalot del mateix nom que es troba a llevant de la platja de La Boadella. Van ser dissenyats a l’any 1919 amb una clara estètica renaixentista d’influències italianes per Nicolau Rubió i Tudurí, un dels principals paisatgistes d´aquells temps, per encàrrec del seu propietari, el Marquès de Roviralta que els va voler construir com a homenatge a la seva esposa, Clotilde Rocamora, i per això durant molts anys han estat exclusivament privats.

L’atractiu de les 2,5 Ha dels jardins be donat per l´entorn on està ubicat, un paisatge únic amb unes vistes impressionants. Fins i tot Josep Pla en la seva “Guia de la Costa Brava” escriu “la gran escalinata, flanqueada de soberbios cipreses, encarada sobre la punta de Santa Cristina, produce una impresión imborrable y es uno de los momentos más bellos de la costa”.

La garbinada d´inici d´any

A la memòria de l’Alfred i de l’Agustí que han deixat la seva vida en aquest episodi de vent. Companys, ens trobarem al mar.

Des d´inicis d´any i fins fa ben pocs dies, la situació meteorològica marina ha estat dominada per una potent garbinada. Malgrat que a la nostra costa els temporals de garbí solen ser més habituals que no pas les llevantades, la peculiaritat d´aquest episodi ha estat: la força amb què ha bufat el vent, convertint-se en un temporal dur, la durada de l´episodi que ha estat insòlitament llarg i l´època de l´any en què es produeix allà on són molt més habituals les llevantades o bé els períodes anticiclònics de minves, que no pas el vent de garbí.

isobares 10gener

Mapa isobàric del dia 10 de gener amb una clara situació de garbinada. La depressió està situada a les illes Britàniques i l´Anticicló al nord d´Âfrica

Aquests dies s’ha arribat a ratxes de vent superiors als 60 km/h que ha alterat substancialment l´estat de la mar aixecant onades de fins a 2,5 m. La xarxa de boies d´onatge han registrat onades de fins a 5 m a mar obert. A la zona litoral han estat freqüents les àrees de forta maror i maregassa i l´impacte de les onades sobre la línia de la costa i les roques ha estat espectacular sense arribar a produir danys en les infraestructures més properes.

Una altre dels efectes d´aquesta ventada ha estat la pujada sobtada de temperatures que, en alguns cassos, s´ha arribat als registres màxims històrics per a un mes de gener. Aquets dies, a molts indrets, els valors s´han situat entre els 21 i els 25 º C, talment com si estiguéssim en plena primavera.

20160111_141301

El temporal de garbí afectant la platja de Calella

En un altre sentit, les conseqüències d’aquest episodi de vent, d’onatge i de mar ha estat la pèrdua de dos companys d’afició. L´Alfred Milà segurament el pioner del caiac de mar a Catalunya i un palista molt experimentat que va desaparèixer en el freu que separa Eivissa de Formentera el passat 5 de gener i l´Agustí Argany un palista barceloní que va sortir de Badalona en direcció a Barcelona el dia 6 de gener i que també està desaparegut.

Aquesta situació tant particular s´explica per la presència d´un potent anticicló al nord d’Àfrica i una àrea de baixes pressions molt ben constituïda a les illes britàniques que ha afectat a bona part del nord oest d’Europa i que ha deixat l´àrea mediterrània exposada a l´entrada de vent de component oest que ha estat la causa d´aquest temporal de vent i mar.

20160111_140814

Garbinada afectant la Costa del Maresme a Sant Pol

Sempre he pensat que quan el garbinet, amable i fresc, típic de l’època més calorosa de l´any, es converteix en un temporal de garbí, aquest es transforma en un vent del que ens n´hem de malfiar. Les garbinades solen ser traïdores en comparació a la tramuntana, molt més noble. A l’estiu les garbinades, que solen ser vents tèrmics, s’aixequen de cop i volta. La gradient de temperatura entre les masses d´aigua i la terra és el responsable. Josep Pla, en referència a aquest vent deia: “Quan fa vent de garbí, la gent s’encongeix, té mal de cap, migranya, depressió, una espècie de malenconia desagradable i aclaparadora. Moltes persones se’n ressenten; el vent les fa patir”.

Aquests fets els coneixen ben bé els pescadors de la costa central catalana que van decidir restar amarrats a port a resguard de la garbinada aquests dies. A la costa del Maresme les garbinades solen erosionar les platges situades a llevant dels ports, aquestes acostumades a acumular sediments per l’efecte barrera de les esculleres, veuen reduïda la seva superfície després d’un episodi de garbí i equilibren d’aquesta forma el balanç global erosió/sedimentació.

Els entorns de Begur

Un dels indrets de la costa catalana més espectaculars és el tram que hi ha pels entorns del Cap de Begur. Allí, impressionats penya segats, amb tonalitats ben contrastades sorprenen al navegant quan es submergeixen en les aigües cristal•lines. De tant en tant, algun racó a recer on l´activitat humana hi ha deixat la seva empremta, algunes vegades de manera elegant, d´altres del tot irreverent. Els pins, gairebé a “pet d´ona” s’afegeixen a aquest espectacle natural. És precisament la força d´aquest paisatge el que ha encisat als habitants de la zona que, malgrat penúries passades, han continuat vivint-hi.

Aquest paisatge litoral tant abrupte contrasta amb els suaus relleus que es troben a l´interior del massís. En alguns trams d´aquesta costa els penya segats poden arribar a assolir els 100 m d´alçada. Els freus també tenen el seu protagonisme malgrat que es limiten gairebé tots a la zona d´Aiguaxelida, una mica més al sud.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La taca de sofre fa inconfusible l´entrada de la cova de la taca Ocre

El cap de Begur està gairebé al límit meridional de la tramuntana. En aquest punt el vent del nord es comença a allunyar del litoral per entrar a mar obert on es reforça en direcció a la costa nord de Menorca. De fet, el costat de llevant del Cap de Begur està totalment exposat a la tramuntana mentre que el de ponent està una mica més protegit. Malgrat tot, la zona continua sent un país de tramuntana i aquesta arriba amb força ben bé fins a Sant Sebastià.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sa Vinya Espatllada és una bonica platja a la base d´u imponent penya segat

A nivell geològic, els entorns de Begur són terra de contrastos. El massís de Begur és un dels massissos paleozoics més interessant de Catalunya. Es pot afirmar sense por a equivocar-se que aquest tram de costa és un veritable museu geològic a cel obert i la seva riquesa mineral ha estat explotada de manera precària per part de la població local que, malvivia del mar i dels seus recursos. Moltes de les explotacions mineres que, eren de caire familiar, van ser actives fins a inicis del segle XX i en molts casos es trobaven a tocar de la mateixa línia de costa, fins i tot, a vegades, el mineral s´extreia des d´una barca estant. Les mines de Begur explotaven les vetes minerals en forma de filons que travessen les formacions rocoses. Els principals minerals que se’n extreien van ser la calcopirita, la pirita, la galena, la malaquita, la calcita, el quars o la goethita entre d´altres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Es Degotís, un impressionant salt d´aigua a llevant del Cap de Begur

A nivell rocós, les pissarres i els esquistos de tonalitats fosques són predominants al nord del Cap de Begur i fins a la platja de Pals. Aquests donen topònims com Ses Negres. Al mateix Cap de Begur aquests materials més foscos es combinen amb les calcàries grisoses i marbres metamorfitzats més clars. A ponent d´aquest prenen protagonisme les granodiorites de tonalitats rosàcies, especialment a la zona d´Aiguablava o els leucogranits que es van alternant amb filons granòfirs obscurs com ara en el tram de Cala Marquesa.

Històricament, a més de l´explotació minera, la costa de Begur ha anat lligada a la pesca del corall vermell que, temps era temps, entapissava els rics fons marins la zona. Els corallers de Begur tenien anomenada arreu.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El racó de Ses Falguerínes es molt humit i està tapissat de molses i falgueres

A nivell personal, en les immediacions del propi Cap de Begur s´hi localitzen alguns dels punts més màgics: El racó de Ses Falguerínes, on l’erosió càrstica ha originat una interessant cavitat amb un microambient molt humit. Al seu interior hi abunden les molses i les falgueres. Es Degotís, com el seu nom indica, un petit salt d´aigua molt agradable en l’època de calor. Sa Vinya Espatllada, una petita platja en la base de l´extraplom d’un impressionant penya segat que, tal volta, sembla que tingui que davallar en qualsevol moment.

La costa també presenta algunes de les coves més interessants de tota la costa catalana. La cova d´en Gispert, de més de 150m de fondària. La cova des Bisbe amb gairebé 40m o la cova de la Taca Ocre, que rep aquest nom per l´aflorament de sofre que hi ha en la seva entrada, en són els exemples més destacats.

Ha arribat el rentabótes!

Ens acostem l’equinocci de tardor, i a la tarda se sent roncar la mar, des de la vila. És un soroll sord, remot, un bramul dispers. El temporalet de llevant, habitual, és a la vista. Plou, amb més o menys força, durant tot el dia. Les ratxes de vent bufen, carregades d’humitat, alternant la duresa amb el desmai ploraner. L’equinocci de primavera produeix el temporal de les faves; aquest d’ara és el rentabótes. Hom es prepara per a les operacions de la verema. El mer fet de veure bótes i cups pels carrers emplena l’aire de la vila d’una il•lusòria però viva olor de rapa de vi.
(Josep Pla, El quadern gris)

El llevant és un vent fresc i humit d´enorme violència, talment com una mena d’huracà mediterrani a escala domèstica que causa estralls a la línia de costa i que avui encara pateixen els nostres soferts pescadors. Normalment el temporal de mar ve acompanyat de vent i de pluja.

llevantada1 a

El rentabótes a Arenys de mar

Per a la gènesi d’una llevantada cal que l´àrea d’altes pressions se situï al centre d´Europa i que la baixa es posicioni a sobre les Illes Balears, d’aquesta manera els vents que incideixen sobre la costa catalana tenen un recorregut marítim  molt ampli fins arribar al litoral.

La cultura popular ha recollit dos episodis de llevantades al llarg de l’any, aquests són el temporal de les Faves i el rentabótes

La cultura popular ha recollit dos episodis de llevantades al llarg de l’any, aquests són el temporal de les Faves i el rentabótes, els dos es refereixen a situacions de llevant i de pluja abundant especialment a la franja litoral. El temporal de les faves sol aparèixer normalment coincidint amb l’època de recol•lecció d’aquesta lleguminosa.

12031987_10153602879819820_2791914269984955578_n

El rentabótes a Palamós. Foto: Museu de la Pesca

Al nostre país, les llevantades més importants coincideixen cíclicament amb els equinoccis. Així, tant bon punt comença la tardor, ens arriba el primer temporal de llevant de la temporada. Alguns anys amb puntualitat britànica, d’altres, com aquest, amb una mica de retard.

El setembre és temps de verema i el llevant, que coincideix amb aquest fet, es sol anomenar el temporal de les bótes o rentabótes. L´origen d´aquest nom es deu a què antigament els pagesos aprofitaven aquesta episodi de pluges per a treure les bótes de vi perquè fossin rentades i així tenir-les apunt per emmagatzemar el most que començarà la màgica fermentació en els cellers.

4

El rentabótes a Mataró. Foto: J. A. Guardiola

Aquest any, entre el passat dimarts i dijous va tenir lloc el temporal de rentabótes. Aquesta vegada però, s’ha endarrerit un xic, les feines de verema ja estan pràcticament enllestides arreu. El raïm ha estat recollit i premsat i l´activitat en els cups, que ha estat frenètica fins fa algunes dies, ja s´ha acabat. El most ha començat la seva fermentació i ha començat a bullir i agafar grau. Les bótes ja estan preparades, aquesta vegada però la pluja de la tardor no ha arribat a l´hora per molt poc ,i es que la verema no espera a ningú.

El rentabótes d’aquest any ens ha portat una bona llevantada amb força pluja i una considerable alteració de l’estat de la mar. La màgia de la força de les onades ens recorda una vegada més la potència que té el mar quan està enfurismat. I que la imprudència es paga cara.

Peix de sopa

Hi ha peixos adequats per a les sopes, que ni tan sols es poden menjar per la gran quantitat d’espines que contenen – els escorpinyots inferiors, els burros, els serrans. Aquests són peixots que fan meravelloses sopes de peix. I no cal dir les julívies – anomenades en altres indrets julioles i en altres guiules. Les julioles i en general tots els peixos per a fer aquesta sopa han de contenir la màxima quantitat de greix i de viscositat possible. Es aquest greix marí el que constitueix el punt més alt, l’autèntica substància de la sopa de peix”. (Josep Pla; El que hem menjat)

peix roca

El peix de sopa, és una barreja d´espècies molt heterogènia

Hi ha tota una sèrie d’espècies de peix que, ja sigui per elles mateixes o bé per la seva talla, no tenen suficient valor per vendre-les per separat a les peixateries i el que es fa és comercialitzar-les barrejades per a fer brous, fumets o sopes. És el que anomenem, peix de sopa.

Sota aquesta denominació s’hi agrupen espècies molt variades de peix de roca, exemplars de talla petita, espècies amb molta espina, de carn de sabor intens i molt gustosa, que no tenen sortida per elles mateixes i que barrejades fan uns brous de peix excel•lents.

Dins de la denominació “peix de sopa” s’hi troben alevins d’espècies típiques de roca com ara els serrans (Serrranus cabrilla), els penegalls (Helicolenus dactylopterus) , les lluernes (Trigla lucerna i Trigla lyra) , els cap-roig o les rascasses (Scorpaena scorfa i Scorpaena porcus). També en formen part d’aquesta barreja la rata (Uranoscopus scaber) , les aranyes o els rapets. Per fer encara més gustós el caldo s’hi afegeix a aquesta barreja caps o espines de lluç o de rap i algun crustaci com ara el cranc o les galeres que en milloren la qualitat substancialment.

peix de sopa

Aranyes, rates, rascasses, penegalls i serrans formen aquesta barreja

El peix de sopa s’usa en fumets que, després es faran servir en arrossos, fideuades i tot tipus de suquets de peix on li donen un gust intens a mar. També es fa servir en les típiques sopes de peix. Normalment quan més diversa es la barreja i més carregada de greix te la seva carn, millor surten. Segons Josep Pla, l’origen de les sopes de peix està en l´olla dels pescadors, un plat ràpid i senzill que es cuinava a bord de les barques de pesca i que es menjava allà mateix, cadascú amb la seva cullera de fusta en la mateixa olla. Amb el temps, aquest plat esdevindria el ranxo de barca.

A continuació us passo a descriure alguns dels representants típics d’aquesta barreja tant interessant:

aranya-sos peix

La rata, una de les espècies més típiques del peix de sopa. Il.lustració: SOS peix

Lluerna: De forma cònica característica amb el cap molt típic. Aletes pectorals molt desenvolupades. Coloració de vermellosa-bruna a rogenca. Viu en fons sorrencs i de còdols.

Rata: Espècie típica de peix de sopa. Presenta un aspecte inconfundible. Cos en forma cònica amb el cap molt desenvolupat i la boca en disposició quasi dorsal. Espècie bentònica de fons sorrencs i fangosos on viu semi-enterrada.

Cap-roig i Rascassa: Espècies del grup de les escorpores de cap ben desenvolupat, els ulls i la boca són molt grossos. Radis espinosos de les aletes robustes, alguns amb glàndules de verí. Coloració críptica amb tonalitats brunes en la rascassa fins vermelloses en el cap-roig. Espècies solitària de fons rocosos. El cap-Roig és molt apreciat, només s’usen per sopa els exemplars més petits o bé els caps i espines.

Penegall: Espècie propera a les escorpores però de menor qualitat. Presenta es mateixes característiques que elles. De color vermellós amb franges verticals més fosques.

Serrà: Peix de mida petita i de cos allargat. Boca i ulls grossos. Cos de fons vermellós o grises amb bandes verticals més fosques (de set a nou) que arriben més enllà de la línia lateral. Espècie litoral típica de fons rocosos.

La república de la Tramuntana

Per tots els que vulguin ser volats,
per tots els que vulguin ser tocats,
els presento la república de la tramuntana.
Eh! tocats, eh! tocats per la república de la tramuntana.
Eh! tocats, eh! tocats per la república de la tramuntana.
(Macaco)

La tramuntana, el vent del nord, és signe d’identitat de la plana del Empordà, de la del Rosselló i de la costa nord de l’illa de Menorca. Es tracta d´un vent sec i fred, de ratxes fortes i continuades que transporta masses d’aire d’origen polar fins a les nostres latituds. La tramuntana es pot presentar en totes les èpoques de l’any i sempre, quan apareix, es manté uns dies seguits amb ràfegues fortes. Els seus efectes es poden notar fins i tot a la costa d’Algèria i assolir la màxima intensitat al Golf de Lleó.

DSCN2744

S´encalladora, a l´extrem de Cap de Creus, tocada per la tramuntana

Etimològicament, el mot deriva de “transmontanus”, és a dir, “de mes enllà de les muntanyes”, en aquest cas, dels Pirineus. Efectivament, la barrera pirinenca barra el pas al vent del nord i aquest s’encaixona per entre les seves valls o ascendeix fins als cims per a poder-la travessar agafant així més força.

Mentre que a l’Empordà bufa la tramuntana, a la Provença, el vent del nord es canalitza per la vall del Roine i pren el nom de Mistral, vent característic de component NW típic de la costa blava. A l’Adriàtic, el vent del nord és el Bora, que es forma als Alps i arriba a la zona litoral, especialment a la costa de Croàcia.

A Catalunya normalment, els episodis de tramuntana van acompanyats amb mestral al terç sud. El mestral es canalitza per la vall de l´Ebre i arriba a casa nostra amb component NW. A l´Aragó i a Navarra d’aquest vent en diuen Cierzo. Mentre que la tramuntana circula per l’extrem oriental dels Pirineus, el Cierzo i el Mestral ho fan pel costat occidental.

cierzo2b

Situació meteorològica de tramuntana a l´Empordà i Mestral a la vall de l´Ebre

Meteorològicament, l’entrada de vent del nord es produeix quan l’anticicló es situa al Cantàbric i una depressió ho fa al golf de Lleó. Situació que es dona sobretot a l´hivern.

L´atmosfera, després d´un episodi de tramuntana, queda neta de partícules i núvols. El cel adquireix una impressionant tonalitat blau intens. A la nit, l’esfera celeste és espectacular. El paisatge i les persones són també tocades per la tramuntana i és que el vent del nord no deixa res indiferent. La tramuntana ha estat font d’inspiració d’artistes com Josep Pla o Salvador Dalí que han contribuït amb la seva obra a universalitzar-la.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tocats per la tramuntana

El límit marítim costaner de la tramuntana es fixa tradicionalment al Cap de Sant Sebastià. En aquest punt, la costa canvia la seva orientació NE-SW i en pren una N-S. A partir d’aquí la tramuntana ja no afecta pràcticament al litoral i pren direcció cap a la costa nord de Menorca on s´hi abraona. Al sud de Sant Sebastià, comencen els dominis del garbí, el vent del SW. De fet, es per això que aquest cap és considera el límit septentrional de l’anomenada mar catalana, però això són altres històriesdemar.

Daliniana roca

“El Cap de Creus és un vast teatre natural d’il•lusions òptiques, i és de la contemplació prolongada de les seves metamorfosis que li va venir a Dalí la seva perdurable obsessió pels efectes visuals, especialment per la doble imatge. El seu “paisatge mental”, va dir ell una vegada, s’assemblava a “les roques proteïques i fantàstiques del Cap de Creus”.
(Ian Gibson, La vida excessiva de Salvador Dalí)

WP_20140820_13_58_47_Pro

La combinació de tonalitats rocoses amb el blau del mar i del cel creen un paisatge irrepetible

La geologia del Cap de Creus, i en especial els afloraments rocosos del pla de Tudela, van ser font d’inspiració i element recurrent en l’obre de Salvador Dalí. Tal i com ell mateix deia: “és un paratge mitològic que és fet per a Déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”. Tudela és un dels racons més espectaculars del Cap de Creus, allí les pegmatites, roques plutòniques formades a partir del refredament del magma a l’interior de la Terra fa més de 300 milions d’anys es barregen amb els esquistos, roques metamòrfiques que deriven d’antigues roques sedimentàries que han sofert una transformació en la seva composició mineral i textura.

WP_20140820_13_57_05_Pro

A Tudela, els esquistos (més foscos), es barregen amb les pegmatites (més clares)

La barreja de les pegmatites, clares i amb tonalitats rosades amb els esquistos grisenc i molt més foscos, creen una combinació excepcional i donen al paratge una personalitat única. Si a tot plegat hi afegim les forces tectòniques que han patit aquestes roques al llarg de tota la història geològica, el resultat final és un paisatge irrepetible.

WP_20140820_13_46_11_Pro

S´aliga presideix la Gran Sala de Tudela

L’acció erosiva del vent, la sal i l’aigua sobre els esquistos dóna lloc a petites cavitats en forma de cubeta o alvèols. En el cas de les pegmatites, el desgast genera un modelat anomenat taffoni, amb cavitats arrodonides que fa que les roques prenguin formes curioses depenent de l’angle segons es miren i de la imaginació de cadascú. De fet aquest mateix indret també va inspirà a Josep Pla, Josep Mª de Segarra o Josep Vicenç Foix entre d’altres.

WP_20140820_13_26_05_Pro

Es Camell de Tudela

Algunes de les formes són: Es Camell o S´Aliga, que presideixen de forma majestuosa la Gran Sala de Tudela i que Josep Pla descriu: “-sobre aquest litoral, la terra ferma forma com una immensa prestatgeria anomenada la Gran Sala, en la qual apareixen dues escultures naturals, que astoren pel seu realisme i la seva grandiositat-. … -si hom sap trobar el lloc des d’on veure-les- del Camell i de l’Àliga, que hi ha a la Gran Sala del Pla de Tudela. Son dues formes enormes, d’una força i una semblança sorprenents, admirablement col•locades, fins al punt que es pot afirmar que mai una escultura d’aquest tipus no tingué un emplaçament millor, més fascinador i més salvatge-“.

great_masturbator_1

El Gran Masturbador i la Roca Cavallera de Culleró

Així, l’obra de Dalí està plena de referències a aquest tros de terra establint un vincle entre l’artista i el territori. La Roca Cavallera de la Cala Culleró va servir per inspirar a Dalí a pintar “El gran masturbador” (1929), un dels màxims exponents de l’època surrealista. Aquesta mateixa roca vista des d’una altra perspectiva pot semblar un rinoceront i es que això són precisament les il•lusions òptiques amb les que tant li agradava treballar.