Temps de sonso

A Arenys de Mar i a d´altres pobles mariners tenim una gran sort que comença a inicis de març i que continua fins ben entrada la tardor. Aquesta és època de sonso (Gymnammodytes cicerellus) una espècie que es captura en unes zones molt concretes del nostre litoral, bàsicament a la costa del Maresme.

La pesca del sonso està regulada per un pla de cogestió que en assegura una explotació racional del recurs. Cada matí, les embarcacions autoritzades pel comitè de cogestió calen les sonseres gairebé arran de costa. En aquesta època és habitual poder observar les petites barques feinejant gairebé a pet d´ona des del tren estant. A l´estiu, algun banyista desinformat en qüestiona la seva feina.

El sonso és un petit peix quye es captura sobretot a la costa del Maresme

La distribució del sonso a la costa catalana es deu sobretot a la granulometria del tipus de fons sorrencs on viu. Els fons que hi ha al Maresme amb grans de mida mitjana són els preferits perquè aquest petit peix s´hi pugui ensorrar a fer el seu cau. A Catalunya hi ha una vintena d´emarcacions que tenen la llicencia per “anar al sonso”, on la practica totalitat de captures es produeix a la comarca del Maresme i més concretament de la flota de sonsaires que hi ha al port d´Arenys de Mar. Malgrat això, una petita part de les captures es dona als ports de Blanes, de Sant Feliu de Guíxols, de l´Estartit o de Palamós.

El sonso viu formant moles que s´ensorren en el substrat. S´alimenten bàsicament de zooplàncton i és per això que després de la barreja de masses d´aigua de finals d´hivern comença a proliferar i és quan comença la temporada.

En temps de sonso és habitual trobar aquesta espècie als taulells de les peixateries maresmenques. Acabat de pescar i de subhastar arriba cada tarda puntual als punts de venta al detall. El primer sonso de la temporada és el millor. D´un gust exquisit i de la millor mida. A mesura que avança l´estiu va augmentant la seva talla i ja no és tant apreciat. Per això, els restauradors aprofiten l´arribada d´aquest sonso primerenc per a abastir els seus congeladors i poder-lo oferir al llarg de tota la temporada.

Fregits són una delicia

Molt valorat després de tants mesos d’absència d´aquest espècie. Sempre el primer sonso és el millor. A més aquest primer sonso és el de millor mida. Aquestes primeres captures auguren una molt bona temporada que si s´allarga encara serà millor.

Les quotes que pot agafar cada embarcació cada dia, depenen de les directrius del Pla de Cogestió que les autoritza seguint criteris de sostenibilitat. Es per això que, en moltes ocasions, després d´un parell d´hores de feineig, les barques tornen a port amb la quota plena i a més amb uns guanys molt superiors que abans quan treballaven sense cap límit de captures i sovint rebentaven els preus de mercat.

La contrapartida de tot plegat la paeixen soferts consumidors. Avui, el sonso s´ha convertit en una espècie gairebé de luxe. Fins hi tot algunes vegades el preu de venda al detall ha superat al de la gamba. Aquets primers dies s´està venent a les peixateries al voltant dels trenta euros. Malgrat tot, amb cent-cinquanta grams n´hi ha prou per a per a una bona ració. És el preu de la sostenibilitat i el compradors n´estem orgullosos que s´hagi arribat a aquest punt on tots els implicats en surtim afavorits i asseguren el manteniment d´aquesta a activitat artesanal.

Anuncis

Aquí no hay playa

Pero al llegar agosto, ¡vaya, vaya! Aquí no hay playa! (The Refrescos)

Cada vegada són més les veus que alerten da la pèrdua de platges, en molt pocs anys, a bona part de la costa central catalana. Les comarques més especialment afectades seran el Maresme, el Barcelonès i el Baix Llobregat.

A la nefasta gestió que s´ha fet des de sempre en aquest tema s´hi afegeix ara un nou element, els estralls que produirà el canvi climàtic a curt termini. S´estima que, abans d´acabar aquest segle, la pràctica totalitat de les platges d´aquestes comarques hauran desaparegut per aquest fenomen. El cas més paradoxal es produirà a Barcelona on d’ençà el 92 olímpic s´ha obert al mar, s´ ha recuperat la seva façana marítima i ha convertit les seves platges en un pol d´atracció turística i, és clar una font d´ingressos considerable.

Aviat les platges es convertiran en productes de luxe

Avui la pràctica totalitat de platges d´aquestes comarques podem afirmar que són artificials, que no existirien sense les regeneracions que, any rere any, es van realitzant. Pretendre mantenir les platges a base d´actuacions locals és un sense sentit que no porta enlloc. I això és el que precisament han anat fent els diversos consistoris. L’única forma de fer front a aquest tema és encarant-lo de manera global.

El manteniment d´aquestes platges artificials té i tindrà en el futur immediat uns costos econòmics i ambientals enormes que creixeran de manera exponencial amb els efectes del canvi climàtic, cosa que farà que sigui insostenible poder continuar tenint platges. D´aquí molt pocs anys les platges poden convertir-se en productes de luxe ja que els costos per a preservar-les seran enormes.

Segons les models que estan fent servir els investigadors, d´aquí menys d´un centenar d´anys les platges del Maresme i del Barcelonès hauran desaparegut. Es calcula que a l´any 2100 el nivell de l´aigua del mar haurà pujat 1,2metres. Això suposa que en episodis de temporals, que cada vegada n´hi haurà més i de més virulents, la línia de costa estarà sotmesa als embats del mar.

La platja de la Barceloneta plena de banyistes Foto: Mané Espinosa

Pel que fa al canvi climàtic, el més greu però no serà que Barcelona es quedi sense platges o que Venècia acabi inundada. Els efectes d´aquest fenomen afectaran la vida de milions de persones en zones inundables com ara al delta del Ganges i del Brahmaputra al sud est asiàtic.

Però el canvi climàtic està tenint un altre efecte que també està afectant a les platges. La reducció del règim de precipitacions està propiciant que els corrents fluvials hagin disminuït dràsticament els seus cabals. A més, la sobreexplotació dels aqüífers i els embassament agreugen encara més aquest fet i deixen el litoral sense els aportacions de sediments necessaris per a la dinàmica litoral i el manteniment de les platges.

Combatre la regressió de les platges, amb les mesures actuals que van contra la natura com ara el dragatge de sorra del fons marí o la construcció d’esculleres dics i espigons no són solucions permanents. Cal canviar aquesta percepció i naturalitzar al màxim els sistemes naturals litorals i fluvials per deixar fer a la natura i acontentar-nos amb el que ens ofereix.

On és la platja? On és!!!!

Un dels temes més recurrents d´aquest espai web és el que té a veure amb la regressió de les platges a la comarca del Maresme i dels intents frustrats de regeneració a cop de draga que, any rere any, els polítics de torn s’entossudeixen en repetir a costa dels diners dels nostres impostos.

Des de fa una bona colla d´anys, els gestors de la comarca estan abocant milers de milions al mar i cada any, les llevantades o les garbinades s´han encarregat de retornar tota aquesta sorra dipositada a la platja a cop de talonari fins al fons marí.

En Cesc als anys 80 ja ironitzava amb la política de regeneració de platges per part del MOPU

D´ençà a la primera regeneració de platges del Maresme a l´any 1987 no hi ha hagut treva en la fal·lera de voler dragar sorra i regenerar les platges sense voler anar a l´origen de tot plegat. Segurament el més lògic hagués estat en anar a l´arrel del problema enlloc d´anar repetint, anualment, actuacions sense cap mena de criteri per a retornar la sorra erosionada per l´onatge. Els resultats, en aquests més de trenta anys, han estat sempre molt depriments.

Aquests dies hem tingut, com normalment succeeix en les tardors maresmenques, una situació de llevantada i com sol succeir sempre que es produeix aquest fenomen meteorològic, les platges generades a cop de draga i de talonari han tornat a desaparèixer.

En aquest episodi de llevant, les platges més afectades han estat les del baix Maresme. A Montgat la situació ha arribat al límit. Aquí la platja ha desaparegut quasi per complert i s´han malmès les infraestructures i el mobiliari urbà. En aquest cas l´ajuntament pretén que el govern torni a dragar sorra perquè abans de la propera temporada de bany s´hagin pogut recuperar tot allò que s´ha endut el mar. Els estralls també s´han produït al Masnou, a Premià i a Vilassar.

Aquesta darrera llevantada ha produit forces mals a Montgat. paradoxalment a la mateixa platja que a l´any 1987 va començar la política de regeneració de platges

Un cop passat el temporal, els diversos consistoris s´han afanyat a interpel·lar al govern per a que, de cara a la propera temporada de bany s´hagin recuperat aquestes platges perdudes. Sembla que els ajuntaments no han entès res. L´ocupació de la línia de costa amb infraestructures i passeigs marítims (caprici dels alcaldes de torn) no té futur mentre no es posi sobre de la taula un pla de gestió de tota la conca de la Tordera i de les diverses rieres del Maresme.

Què esperen tots aquells polítics que, per desgracia ens representen, a replantejar problema i buscar solucions integrals que siguin diferents al dragatge dels fons marins i l´abocament de sediments a les platges? És que la ciutadania no se’n adona que la malversació de fons públics és elevadíssima en aquest tema? Algú pot calcular quants milers de milions dels nostres impostos hem abocat al mar amb aquestes actuacions?

El problema de la regressió de les platges és un exemple molt clar de les dificultats que tenim quan volem arreglar una alteració a gran escala produïda per nosaltres mateixos. Dificultats que poden arribar a ser impossibles de reparar. Cal una nova política en l´enfoc del problema o ens haurem d´acostumar a tenir una costa farcida d’esculleres per a garantir la seguretat de les infraestructures.

Marinades i terrals

El vent és el moviment de les masses d´aire que es produeix quan apareix un gradient de temperatures o de pressió entre dos punts. Segons això, podem parlar de vents de front, deguts a l’ entrada d´un front i associats a canvis sobtats en la pressió atmosfèrica i de vents tèrmics ,que es formen quan en una àrea, normalment litoral, hi ha una diferencia de temperatura entre una regió i una altre. En general els vents tèrmics, si més no casa nostra, solen ser suaus o moderats i per això en molts indrets se’ls coneix amb el nom de “brises”.

Un dels vents tèrmics més coneguts és el monsó, que durant la seva temporada pot produir estralls allà on es forma, sobretot al sud d´Àsia i a l´Oceà Índic. Com amb tots els vents tèrmics, el monsó s´origina pel fet que la terra s´escalfa i es refreda més ràpid que l´aigua del mar. Durant els mesos càlids, el continent té una temperatura molt més elevada que l´oceà i s´origina un vent que va des del mar fins a terra. Quan aquesta massa d´aire és obligada a ascendir per l´efecte de la orografia, com ara a l´Himàlaia, es refreda, es condensa i produeixen precipitacions catastròfiques. Podríem dir que el monsó és un tipus de brisa a gran escala.

Esquema del funcionament del règim de marinades (dalt) i de terrals (baix)

Els vents tèrmics es formen sobretot a les zones litorals perquè l´aigua i la terra s´escalfen de manera diferent. A l´estiu, durant les hores de Sol la superfície terrestre té una temperatura bastant superior que la superfície del mar. Durant la nit però, la terra es refreda molt ràpidament i la situació s´inverteix ja que a l´aigua del mar li costa molt més refredar-se. Aquest ritme diari produeix que durant les hores de dia, el vent bufi de mar cap a terra, la marinada. Quan el Sol baixa i la terra es refreda apareix el terral, vent de terra cap a mar.

Les brises es produeixen durant tot l´any però són molt més fortes durant la primavera i l´estiu. Les marinades o brises diürnes es formen durant tot el dia. La màxima intensitat però es produeix a partir del migdia i fins a mitja tarda que és quan el Sol escalfa més i, és quan hi ha el màxim desequilibri tèrmic entre la terra i el mar.

L´orientació de la costa catalana en direcció NE-SW fa que a casa nostra les marinades bufin de manera perpendicular a la línia litoral, és a dir, des del SW. Això significa que normalment les marinades van associades al vent de garbí i d´aquí la dita: “El garbí, a les set a dormir”.

Les marinades actuen també com a una amortidor tèrmic. En general a les zones costaneres, la temperatura es més agradable que no pas a l´interior. La marinada és també un vent carregat d´humitat que fa la vida més agradable a la costa i crea un microclima a la serralada prelitoral que permet el desenvolupament d´espècies singulars a pocs quilòmetres de la costa. Per un altre costat, aquesta presencia diària d´aire carregat d´humitat és una defensa força efectiva envers els incendis forestals.

Un fenomen molt semblant són els terrals o brises nocturnes. En aquest cas el vent va en direcció contraria a la marinada. El terral es sol formar en acabar el dia i durant la nit. En aquest cas, la terra es refreda molt ràpidament mentre que la temperatura de l´aigua del mar es manté i és més alta que la de la terra.

La tortuga i la draga

I mentre uns remenen i xuclen sorra a ritme industrial, la natura, a pas de tortuga, s´entossudeix a retrobar vells camins (Josep Pagès)

Les platges del Maresme estan d´actualitat. Mentre uns no han entès res, d´altres s’esforcen a demostrar que, malgrat tot els entrebancs, les platges són sistemes naturals de primer ordre.

El “ministerio”, com sempre a la seva bola, i a la dels poders fàctics que hi ha darrera de les carretades de milions que a través de subcontractes acaben a la butxaca dels de sempre, amb el pretext que s´han de regenerar les platges, que les platges generen riquesa als municipis i que cada metre quadrat de sorra és un reclam pel sector turístic.

No han entès res. D´ençà el 1987, any rere any, es van abocant milers i milers de metres cúbics de sorra que, irremeiablement els temporals retornen al seu origen. L’obsessió malaltissa de voler una platja continua al llarg de tota la costa del Maresme ha comportat tot aquest desgavell.

La tortuga fent el niu a la platja de Sant Simó de Mataró. Foto: El Xiringuitu

L’única solució mínimament efectiva per a intentar incidir en la regressió de les platges del Maresme passa per fer un gir de 180 en la gestió integral de tota la conca de la Tordera i en la política d´extracció d´aigua del seu aqüífer. S´hauria de garantir un cabal continu en el riu per assegurar l´aport de sediments cap a la seva desembocadura i s´hauria de naturalitzar tota la zona del delta. Paral·lelament a aquests fets, s´hauria d´exigir a tots els ports de la comarca la implementació immediata del sistema de bay pass de sediments del dic de llevant al de ponent (que ja és d´obligat compliment i que es passen pel forro) per assegurar la continuïtat de la dinàmica litoral. Sense aquests dos fets, qualsevol actuació que es faci en el sentit de regenerar les platges està condemnada al fracàs.

Mentre tot això no passa, d´altres s´entossudeixen en demostrar-nos que les platges continuen sent, malgrat tots el intents en sentit contrari, espais naturals i que, malgrat la seva alarmant artificialització, continuen contenint elements naturals de primer ordre.

Mentre la draga xucla la sorra de fons marí a la zona del Port Balís a Llavaneres, una tortuga babaua (Caretta caretta) va fer un niu uns pocs quilòmetres més al sud, a la platja de Sant Simó a Mataró, hi va pondre uns cent ous. Unes setmanes més tard, quan la draga estava treballant a les platges del Garraf, a la platja de la descàrrega de Premià de Mar una altre tortuga babaua feia la seva posta. En ambdós cassos els experts de l´administració s´han fet càrrec dels nius.

La draga davant de la costa de Maresme xuclant sorra. Foto: Jaume Soler

Aquests fets, malgrat que extraordinaris, són cada vegada menys rars a les platges del Maresme. Va ser a partir de l´any 2006 quan es va començar a detectar intents de cria d´aquesta espècie a les platges catalanes, especialment entre els mesos de juny a agost. D´aquests, la gran majoria a platges maresmenques: al 2006 a Premià de Mar, al 2011 a Malgrat de Mar, al 2014 a Calella, al 2017 a Canet de Mar i s´hi ha d´afegir els dos casos esmentats fins ara el 2018 a Mataró i a Premià de Mar.

Els experts creuen que entre les raons per explicar aquests intents en aigües catalanes es deuen al canvi climàtic. Fins fa pocs anys, les platges de la mediterrània oriental (Grècia i Turquia) eren les preferides per acollir les postes de les tortugues babaues. Aquest creixement de les postes en platges del Maresme haurà d´impulsar una gestió integrada de les platges i, evidentment, la regeneració artificial de sorres amb les dragues no hi pot tenir cabuda. Tant de bo, les nidificacions de la tortuga babaua representés la fi de la draga.

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és nit de…

D’uns anys ençà cada vegada més persones trien les platges del nostre litoral per passar la revetlla del solstici d´estiu. La nit de Sant Joan és una nit màgica i sembla que passar-la a la platja connectats amb la natura sigui la millor manera d´acomiadar la primavera i rebre l´estiu. El primer bany purificador de la temporada o veure la sortida del Sol en primer terme en són també les excuses que aboquen cada any més persones a les platges.

Operaris municipals netegen les platges de Barcelona. Foto: Joan Barbosa

Aquest darrer Sant Joan es calcula que només a la platges de la ciutat de Barcelona, més de seixanta mil persones hi han anat a celebrar la revetlla. El que havia començat com a una mena de ritual iniciàtic s’ha acabat convertint en la gran disbauxa dels residus. Només a les platges de Barcelona la revetlla de Sant Joan ha deixat vint tones de residus sobre la sorra, una tona més respecte a l´any anterior. La gran majoria plàstics.

Bona part d´aquests han anat a parar directament al mar incrementant encara més un problema, el dels plàstics al mar, que ja de per si és molt greu. La majoria d´aquests es convertiran, sense poder-hi fer res, en fragments cada vegada més petits que entren en la cadena alimentaria posant en risc les espècies marines, el paisatge idíl·lic de la mediterrània i també, la salut de les persones. Malauradament, els microplàstics ja formen part de la nostra dieta mediterrània.

Aquesta situació és del tot insostenible des de tots els punts de vista. El malbaratament de recursos i la pressió sobre les fràgils comunitats naturals haurien de fer reflexionar a les administracions competents que davant del problema, sembla que l´única línia de treball sigui l´eficiència dels serveis de neteja l´endemà. Les imatges de les platges després de la ressaca de Sant Joan ens haurien de fer caure la cara de vergonya.

La platja de la Nova Icaria l´endemà de la revetlla. Foto: ACN

Cal recordar que les platges són espais naturals i com a tals se’ls ha de reivindicar. Cada vegada són més els ajuntaments que aposten per a la naturalització de les platges incentivant l´establiment de la seva vegetació autòctona o la nidificació de les espècies més emblemàtiques. Malgrat tot, la forta pressió turística fa que, en plena temporada, els serveis estiguin per sobre dels aspectes naturals. És clar, les platges són també una font d´ingressos per les migrades arques dels ajuntaments que no volen perdre aquesta oportunitat.

La imatge de les platges a primera hora del matí del dia de Sant Joan és un espectacle dantesc, milers de llaunes, ampolles, bosses, cartrons, restes de fogueres i de pirotècnia i algun dels afectats pels excessos etílics, inunden el paisatge. Una mostra més del poc civisme de la nostra societat.

Boscos d´algues

Sovint, quan pensem en les algues, ho fem com a organismes de segona i que el seu paper en els sistemes naturals és secundari. La gran majoria d´algues del nostre litoral són els veritables desconeguts. Fins i tot, quan ens fixem en elles creiem que són vegetals.

Un dels gèneres d´alga més interessant de la nostra costa són les Cystoseires. Algues brunes d´aspecte arborescent de fins a 40 cm d´alçada que forma petites bosquines que són, de la mateixa forma que els seus homònims terrestres, grans refugis de biodiversitat i que serveixen com a refugi per a nombroses espècies de peix i petits invertebrats.

A la mediterrània existeixen un gran nombre d´espècies d´aquest gènere i totes són bastant difícils de diferenciar entre elles. A més, el seu gran polimorfisme complica encara més les coses als experts.

Cystoseira mediterranea és l´espècie més comuna a la nostra costa

Cystòseira és una de les poques algues que es troben al litoral català que té nom comú. Se les anomena “pèl sauper” fent referencia  que són l´aliment, entre d´altres, d´aquest peix.

La seva baixa capacitat de dispersió fa que existeixin poblacions aïllades entre si. Aquest fet que afavoreix l´evolució de l´ espècie, és un handicap per a la seva dispersió. Totes les espècies de Cystoseira són típiques d´aigües netes i amb molt poques alteracions.

Cystoseira viu sobre fons rocosos ben il•luminats de la part superior de l´infralitoral. Les diferents espècies d´aquest gènere tenen preferències pel que fa a l´hidrodinamisme. N´hi ha algunes que prefereix llocs molt batuts i d´altres que busquen racons molt calms.

Els hàbitats que forma aquesta espècie representen comunitats altament madures. Si féssim un analogisme amb els hàbitats terrestres, Cystoseira equivaldria al que són els alzinars mediterrànies o a les rouredes, comunitats climàciques, punt i final de la successió ecològica.

Conèixer els hàbitats marins equival a respectar-los

La regressió que ha patit aquesta espècie està relacionada amb la contaminació i l´alterarció de l´habitat i per l´elevada pressió que pateix dels seus depredaores: Saupa (Sarpa salpa) i la garota de mar (Paracentrotus lividus).

Al litoral català les espècies més abundants són Cystoseira mediterranea i Cystoseira compressa. Comunes a gairebé tota la Costa Brava i també als trams rocosos de la Costa Daurada. És molt escassa a la costa central. En aquest cas, es creu que la contaminació de l´aigua abans de les polítiques de sanejament va ser la causa de la seva desaparició. Ara, amb els EDARS funcionat a ple rendiment, les condicions de l´aigua són òptimes per a l´establiment però el fet d´haver desaparegut i la seva baixa capacitat de dispersió fa que sigui molt difícil els seu retorn a la Costa de l´Alt Maresme i del Garraf. S´està estudiant la possibilitat d´afavorir de manera artificial la seva dispersió per a quÈ tornés a ser una espècie freqüent en aquesta zona.

Cystoseira caespitosa es troba en indrets molt ben il•luminats sotmesos a un onatge molt baix. I en basses litorals. Es troba distribuïda des del Tossa de Mar fins al Cap de Creus formant petits claps.

Cystoseira crinita es creia que havia desaparegut del litoral català. Es va tornar a redescobrir en la realització del catàleg dels habitats litorals a alguns punts de a Costa Brava: Badia del Port de la Selva, Cala Montjoi, Cala Estreta i Cala Bona. Aquesta espècie prefereix racons amb onatge més moderat i racons calms. Cystoseira foeniculacea i Cystoseira barbeta, abans existents a Port Lligat i a Roses ja han desaparegut de la nostra costa. Existeixen projectes per a afavorir la dispersió d´aquestes espècies tant vulnerables. Aquests projectes haurien també d´incloure l´afavoriment del creixement Cystoseira mediterrània en indrets on ja ha desaparegut. Això, és però, és una altra històriademar.

Adéu a la pesca artesanal

Assistim perplexos a un dels fets més tristos de la història de la relació entre l´home i el nostre mar: la desaparició de la pesca artesanal. Una conjunció de causes són les responsables d´aquest penós moment que estem vivint. Nissagues de pescadors estroncades, antics pescadors reconvertits en restauradors, en treballadors nàutics, en patrons de iots d´esbarjo,…

La pesca artesanal és aquella que es realitza amb petites embarcacions, de menys de deu metres d´eslora. La tripulació és molt reduïda sovint una o dues persones que feinegen a prop de la costa amb diversos arts i ormeigs molt selectius i força respectuosos amb el medi que poden variar segons l´època de l´any i l’objectiu de la pesquera. L´esforç pesquer invertit en aquest tipus de pesca sol ser bastant baix en comparació amb la pesca semi-industrial i industrial.

Al port d´Arenys la perdua d´embarcacions artesanals ha estat considerable.

A nivell personal posaria dins de l´etiqueta de pesca artesanal, allò que l´administració anomena “arts menors” i el palangre de fons. En aquest grup no s´inclouria ni l´arrossegament ni l´encerclament que es podrien considerar activitats pesqueres semi-industrials. És a dir: palangres, tresmalls, soltes, boniteres, nanses, sonseres, poteres, cadups,… serien modalitats de pesca incloses en la pesca artesanal.

En els darrers deu anys, la flota d´artesanals a Catalunya s´ha reduït gairebé un 50%. A l´any 2007 a Catalunya hi havia 756 embarcacions que es podien considerar artesanals mentre que, el 2017 només n´hi ha 398. S´han desballestat o abandonat 358 barques artesanals en aquests deu anys.

Evolució del nombre d´embarcacions artesanals en els darrers 15 anys. Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la DARPA.

Aquesta pèrdua, a més de la desaparició de llocs de treball, té d´altres derivades com per exemple la pèrdua de consciència pel “peix de temporada” o bé la progressiva pèrdua de diversitat d’espècies a les llotges i als taulells de les peixateries i en conseqüència, la uniformització en els hàbits de consum de peix. En el mateix sentit, es podria relacionar la desaparició d´aquest tipus de pesca amb la pèrdua de la capacitat de competència de les llotges de peix que poden acabar convertint-se en entitats residuals i amb poc interès pels majoristes que ja troben allò que cal en els mercats centrals de peix .

Dismninució de la flota d´artesanals. Font Elaboració pròpia a partid ede dades del DARPA

En un altre sentit, la pèrdua de pescadors artesanals amenaça de produir una greu pèrdua en el patrimoni mariner de casa nostra. Fins fa ben pocs anys la transmissió de l´ofici passava de pares a fills. Avui, aquestes darreres generacions de pescadors artesanals trobaran estroncada aquesta transmissió. La pesca artesanal és molt més que un conjunt d´arts i ormeigs. És una manera assenyada d´entendre la pesca amb una relació respectuosa amb el medi natural.

Aquesta crisi del sector pesquer no afecta només a la pesca artesanal, tanmateix la flota d´arrossegament i la d’encerclament també han vist reduïts els seus efectius. En aquest casos però, els desballestament no ha representat una disminució rellevant en la potencia total de les barques i en conseqüència l´esforç pesquer i la pressió sobre el medi continua sent semblant.

Però, com s´ha pogut arribar a aquesta situació? Les raons són molt variades i els seus efectes són sumatius. La sobrepesca, especialment per part dels arts semi industrials com ara l´arrossegament, la contaminació marina, el canvi climàtic i la pèrdua de la fertilitat de les aigües i en conseqüència la disminució de la producció primària són les quatre grans causes d´aquest desgavell.

Gent de la Ràpita (I): els orígens

Amb aquesta entrada s´enceta una col.lecció de relats curts sobre la història recent de la pesca a la vila d´Arenys de Mar.

Un dels episodis més interessants de la història contemporània de la pesca està relacionat amb els moviments migratoris de pescadors des de les viles marineres de la costa sud, especialment de L´Ametlla i Sant Carles de la Ràpita, fins a ports de la costa central i nord del país.

Aquests dos municipis han tingut una intensa tradició pesquera produïda sobretot per la fertilitat de les seves aigües a causa de la proximitat de la desembocadura de l´Ebre. Malgrat les abundants captures, la vida dels pescadors de l´Ametlla i de Sant Carles era complicada. La relativa llunyania als grans mercats de peix fresc de l´època, les males comunicacions i la precarietat dels sistemes de conservació del peix n´eren les raons principals.

En aquells temps, la majoria dels quillats d´Arrossegament eren de families de la Ràpita

Per aquestes causes, no és gens d´estranyar que hi hagi hagut moviments migratoris entre aquests dos municipis i d´altres indrets on la vida dels pescadors podia ser una mica més estable. Però, perquè es trien aquests municipis receptors? La resposta a aquesta qüestió s´explica bàsicament per quatre raons: En primer lloc, a inicis del S. XX cap d´aquets municipis receptors presentava una comunitat pesquera prou consolidada. En segon lloc, la presencia d´un port refugi donava seguretat i comoditat als pescadors nouvinguts. La relativa proximitat als grans mercats de peix fresc n´era una altre raó i per finalitzar, les possibilitats de prosperar econòmicament, tant de pescadors com els seus familiars era més elevada que en els seus punts d´origen.

És a partir de les dues primeres dècades del segle XX quan es comencen a produir aquests moviments especialment entre l’Ametlla i Palamós i entre Sant Carles i la Barceloneta, el barri de pescadors de Barcelona. En aquells moments, no es pot parlar encara d´un assentament fix a la Barceloneta, sinó que els pescadors hi passaven temporades. Quan a partir de l´exposició universal del 1929 apareixen els primers motors, les famílies de rapitencs decideixen instal•lar-se definitivament a la Barceloneta.

En el cas d´Arenys de Mar, l´arribada de pescadors, en aquest cas de Sant Carles de la Ràpita, es produeix a partir dels anys 50 a través de la comunitat de rapitencs que s´havia establert a la Barceloneta. El detonant d´aquest fenomen és la finalització de les obres del port que es va iniciar quaranta anys abans arran de les tràgiques conseqüències del temporal de 1911.

Als anys 50 Arenys de Mar era una vila que vivia completament d´esquena al mar, els arenyencs d´aquell temps veien amb molts mals ulls l´ofici de pescador. La vila no havia tingut mai una tradició de pesca forta i lluny quedaven els dies en que Arenys presentava una intensa activitat nàutica i marinera.

Amb un port a punt d´estrenar, sense una tradició pesquera important i amb unes bones comunicacions cap a Barcelona, no és gens d´estranyar l´efecte crida que ha produït aquest municipi cap als pescadors d´arreu, i entre ells, evidentment la gent de Sant Carles.

La Veloz, un dels quillats de la familia Zaragoza i dels primers que va feienjar des del port d´Arenys

Dues famílies formen les primeres nissagues de rapitencs que s’instal•len a Arenys de Mar; els Zaragoza i els Comí “Els Pistols”. En aquell temps apareix també un personatge, Vicenç López “En tramuntana”, padrí de l´avi Comí que actua com intermediari i portava pescadors de Sant Carles cap a la vila. Una sèrie de quillats gairebé mitics en la història recent de la pesca a Arenys de Mar eren propietat d´aquetes dues famílies: La Veloz o la Puntaire dels Zaragoza i la Pastora del Monte, l´Alba Rosa o el Pistol dels Comí.

L’empremta d´aquest procés ha estat considerable. Actualment més d´un miler d´arenyencs són d´origen rapitenc o tenen vincles familiars amb aquesta localitat. Amb l´arribada d´aquest pescadors es construeix el barri de Sant Elm i, fins hi tot a nivell lingüístic i etimològic hi ha hagut la incorporació d´alguns mots típics de la població del Montsià. Això però són altres històriesdemar.

Ermites marineres (I): Sant Simó

Des de l´edat mitjana i fins al s. XVII, les comarques de la costa catalana han anat patint una sèrie d´incursions pirates i corsàries de vaixells provinents sobretot de Turquia i el Nord d´Àfrica. Al Maresme, un cop produïda l’expansió dels pobles “de mar”, aquests s’havien d´emmurallar i envoltar per torres de defensa i de guaita per a protegir-se d´aquests atacs.

Una de les incursions pirates més famoses del Maresme, es produí la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, quan onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda de Mar i van saquejar la població.

L´ermita de Sant Simó avui es troba aa tocar de la carretra NII en laseva sortida nord de la ciutat

Moltes vegades amb les muralles, la milícia o amb les torres de defensa no n´hi havia prou i, és clar, els soferts habitants d´aquests incipients municipis s´havien d´encomanar a l´advocació divina.

A Mataró, per exemple, el Consell de la Universitat d´aquesta vila va aprovar la construcció d´una ermita en honor a Sant Simó. Estava situada en un punt estratègic: fora de muralles a llevant del municipi en ple Camí Ral.

L´elecció d´aquest emplaçament i l´advocació triada no van ser cap casualitat. L´ermita es va aixecar al costat d´una font on les naus corsàries solien anar a carregar aigua pels seus vaixells i la divinitat, Sant Simó, va ser un apòstol partidari dels zelotes o els homes del ganivet, una facció radical del cristianisme molt violenta. L´objectiu fets era clar, es volia demostrar que la població de Mataró no tenia por dels Pirates barbarescs.

Sant Simó va ser invocat molts anys pels mariners mataronins per a protegir-se dels pirates. Poc a poc, s´en van anar fent càrrec de l´edificació tant mariners i pescadors com els pagesos de la zona de Mata i de les Cinc Sènies. Amb el temps la convivència entre aquestes dues comunitats va anar degenerant per la rivalitat que es va establir. Un exemple es troba en els esgrafiats de la façana on s´hi mostren a banda i banda de la porta principal motius mariners i motius de la pagesia competint entre si.

L´ermita acollia una col.lecció d´exvots molt interessant

Al llarg de la seva història, l´ermita de Sant Simó n´ha vist de tots colors. Fins abans de la guerra civil espanyola, l´ermita conservava una riquíssima col•lecció d´exvots mariners una mostra d´art popular en honor a les intervencions del Sant enfront de temporals, naufragis, atacs corsaris com el protagonitzat l´any 1691 per Pere Silvestre, patró del Sant Cristòfor contra unes galeres pirates davant de Mataró. Aquesta batalla queda recollida en l´esculpit de la llinda de la porta de la sagristia.

Sant Simó també va albergar durant molts anys l´exvot mariner més famós de la nostra història, la Coca que actualment es conserva al Maritiem Museum Prins Hendrik, de Rotterdam. Aquesta veritable joia de la història de la navegació va desaparèixer de l´ermita a primers del s XX de manera molt misteriosa.

El sabre de Sant Simó, l´apóstol zelota

Avui encara, cada 28 d´octubre se celebren les festes en honor a Sant Simó. En aquesta diada, els mataronins s´acosten en peregrinació a l´ermita i acompleixen el ritus ancestral de comprar el sabre, una especialitat pastissera que vol recordar la valentia de Sant Simó, el Sant del ganivet.