Amb l´aigua al coll

Que els joves tenen una aposta decidida pel canvi climàtic, això que es pot anomenar ‘síndrome Greta’, permeti’m que ho dubti. Està molt bé sortir a manifestar-se pel canvi climàtic fins que no et demanin que contribueixis a pagar-ho (José Borrell)

No confio gens en els polítics. Només es mouen per interessos, quan l’actuació que han de fer pot tenir rendiment electoral immediat. Quatre anys per un polític és tota una vida, el temps que té per acontentar la parròquia i aconseguir continuar vivint del xollo quatre anys més. Si parlem de política d´alt nivell, en general les persones que tenen càrrecs, com en José Borrell, porten moltíssims anys apoltronats i no mouran ni un sol dit per canviar l´estat de les coses. Els importa una merda el món que deixaran darrera. Tant de bo el “síndrome Greta” faci que els joves siguin molt més valents del que ha estat fins ara la classe política, i puguin canviar el món.

El canvi climàtic és un d´aquells reptes en els quals és impossible buscar un rendiment electoral a termini polític, i per tant, com està passant fins ara, no mouran ni un sol dit per intentar buscar solucions que inevitablement serien impopulars a curt termini.

Una primera conseqüència del canvi climàtic serà l´augment del nivells de l´aigua de mars i oceans i les conseqüències que se’n puguin derivar en episodis de temporals, que cada vegada seran més freqüents i més virulents. Un exemple molt clarificador és el que els polítics comarcals del Maresme han estat fent en els darrers trenta anys d´ençà la primera regeneració de platges.

Cal un replantejament total de la línia de costa i començar la seva deconstrucció

En la gestió del litoral estem assistint a un tipus de polítiques encaminades només en acontentar els sectors econòmics afectats, especialment el turístic i el de serveis. Les actuacions que s´hi ha fet d´ençà la primera regeneració de platges són clarament contràries a les que s´haurien de començar a plantejar si realment es vol lluitar contra l´escalfament global, la pujada del nivell de l’aigua del mar i intentar minimitzar els seus efectes.

Com sempre, després del temporal els principals sectors afectats van a plorar al polític de torn per aconseguir que els danys que s´han produït siguin reparats ràpidament per a continuar. Els alcaldes reclamen que es reparin els passeigs marítims malmesos i es restitueixi el mobiliari i infraestructures que el temporal s´ha endut. A més, paradoxalment els efectes catastròfics dels temporals són utilitzats per a contractar i accelerar projectes faraònics que com sempre només acabaran beneficiant als Florentinos de torn.

La única solució viable i raonable a tot plegat és començar a parlar de deconstrucció de la línia de costa i naturalització de la zona de platja i rere platja. Les platges fins fa cent setanta anys eren espais de transició i amortiguació entre el medi marítim i el terrestre. La línia fèrria va ser la primera gran alteració. Hem desprotegit la costa degradant les platges i ara, amb el canvi climàtic és cabdal tornar a aquesta concepció de platja. Els temporals marítims sobre la costa seran més freqüents i més forts, i cal un espai que actuï com a esponja i que absorbeixi la virulència dels temporals. I això només s’aconseguirà retornant a la platja tot allò que de mica en mica li hem anat prenent.

Al llarg dels darrers trenta anys, el que s´ha aconseguit amb les actuacions realitzades a la línia de costa és accelerar els problemes i els perills que ens portarà l´escalfament planetari. Enlloc d´intentar minimitzar el problema el que hem fet es sumar i fins i tot multiplicar aquests perills. Caldria retirar totes les infraestructures i serveis des de la N-II fins a la línia de platja: la mateixa N-II, la via del tren, els passeigs marítims, els càmpings de primera línia, els complexos turístics i la gran diversitat d´edificacions de tota mena. Retornar aquest espai a les platges perquè s´hi desenvolupi un sistema dunar i llacunes litorals. La creació d´aquest gran espai és la única cosa que ens protegirà dels embats de les onades i ens permetrà continuar vivint en aquesta estreta llenca de costa que és la comarca del Maresme.

Ermites marineres (II): Santa Cristina

Santa Cristina és l´ermita més marinera i popular de tota la Costa Brava és troba al terme de Lloret a la platja del mateix nom. Les primeres noticies del temple daten del 1376 malgrat que aquesta primitiva església ha desaparegut amb l´actual construcció, d´estil neoclàssic de finals del segle XVIII.

L´ermita està situada en un petit turonet que presideix de manera majestuosa la bonica racó de Santa Cristina i la seva veïna, Treumal. De fet, en aquest punt hi ha la divisió territorial entre Blanes i Lloret. Així Treumal és la darrera platja del primer municipi mentre que Santa Cristina és la primera de Lloret. El paratge format per aquestes dues platges i l´ermita talment com una mona de pasqua al cim és un dels més bonics i emblemàtics de tota la Costa Brava i ha estat font d´inspiració de nombrosos artistes. El límit marítim d´aquesta divisió territorial és S´Agulla, un bloc granític de forma inconfusible.

Els exvots, en la majoria dels cassos són embarcacions ens miniatura. Alguns d´ells daten del S. XVIII

La història de l´ermita és una història de sacrificis i d´esforços de les classes més populars. Va ser construïda a través de les aportacions dels seus parroquians i de la seva pròpia ma d´obra. Es per això que avui encara, l”Obreria de Santa Cristina” és l´entitat encarregada del manteniment de l´espai i de les tradicions com la diada de Santa Cristina o bé l´aplec dels Perdons que se celebra cada segon diumenge de quaresma.

L’interès artístic del temple ve entre d´altres del retaule de marbre italià policromat que presideix l´altar amb una pintura que il·lustra el martiri de la santa. Però per sobre de tot, per la seva col·lecció d´exvots lliurats pels mariners lloretencs en agraïment a la Santa per haver intercedit en salvar-los la vida en temporals i naufragis.

Santa Cristina és la patrona de Lloret i cada 24 de juliol, dia de la seva onomàstica, és celebra una la tradicional processó marítima on es transporten les relíquies de la Santa des de la platja Gran de la vila. El seguici d´embarcacions té molta anomenada i es una data senyalada per tots els lloretencs. La processo culmina amb el tradicional                S´Amorra, Amorra, una competició de llaguts de rem que rememora el passat mariner de la vila. Hi participen els nou clubs de rem de la vila que representen els antics gremis. Sembla ser que antigament les embarcacions de rem transportaven tota la comitiva fins a la platja. L expressió “amorrar” significa tocar terra amb la proa de l´embarcació. Així el primer llagut que S´amorra és el guanyador.

Es una pena, però avui Santa Marta li ha pres el protagonisme a Santa Cristina

Evidentment, un cop la comitiva arriba a l´esglesia se celebra una missa en honor la Santa on els canten els seus goigs. Acabat l´acte religiós es menja el tradicional “estofat”, un plat mariner que es serveix a tots els assistents. La jornada es clou amb el tradicional Ball de plaça o dansa de les almorratxes on es rememoren les incursions i els danys que els pirates barbarescos van inflingir en aquesta costa.

Des de fa anys, la bellesa de l´indret s´ha vist estroncada per la construcció d´un complex turístic de molt mal gust que altera enormement els paisatge. Un desastre urbanístic que ha hipotecat de per vida el que va ser un dels millors racons de la Costa Brava. La història, aquí, es va repetint.

Glòria o la disneylandilització del territori (1a part)

Aquesta entrada versa només sobre els efectes del temporal de mar sobre la costa catalana.

La llevantada Glòria ja ha passat, i al seu darrere un reguitzell de conseqüències de les quals els periodistes i l´opinió pública n´intenta buscar la raó. Que si es tracta ja d´una primera manifestació de l´emergència climàtica de la que tan en parlem i no fem res. Que si el temps està canviat i que cada vegada més la força i la devastació dels meteors serà major. Que, “si la abuela fuma que, si la abuela bebe”.

A nivell de temporal marítim, l´episodi no ha estat ni extraordinari ni en cap cas es tracta d´un fenomen sense precedents. Les llevantades, com la ocorreguda aquests dies, són situacions relativament normals en les nostres latituds. Per exemple, al setembre passat hi va haver una situació similar pel que fa a força del vent però, a diferència d´aquest cas, el pas del front per la nostra costa va ser molt ràpid, de menys d´un dia.

La depressió Glòria, va generar onades impressionats a la costa central

Evidentment, l’episodi produït per la depressió ha estat un dels més importants en els darrers any pel que fa a danys en infraestructures i en béns particulars i col·lectius. Caldria, però, fer una anàlisi d´aquests desperfectes i veure si realment la planificació i l´ordenació del territori s´ha fet de manera acurada o no. Estem assistint en els darrers anys a una disneylandilització del territori i a una planificació que es fa sense tenir en compte els riscos naturals periòdics.

En una anàlisi més seriosa dels efectes del temporal marítim sobre la costa veiem que, com sempre, passa el de sempre. Danys en les infraestructures de la primera línia litoral: en l´R1 de rodalies, en ports, en espigons i en dics de contenció. Danys en els passeigs marítims i el material urbà dels mateixos. Danys en espais ocupats en zones inundables. Pèrdua de platges regenerades a cop de decret i draga. En definitiva, afectacions a la nostra temeritat per permetre ocupar espais de transició que ens haguessin protegit en condicions com la d´aquests darrers dies.

Aspecte de la platja de Calella després del temporal

Ara, els consistoris de les zones afectades s´afanyen en reclamar al ministeri el “que hay de lo mio?” típic de després del temporal i tots, sense excepció, volen que abans de l´inici de la temporada turística, s´aboqui la sorra per tornar a tenir les platges com abans i que es restaurin els passeigs marítims i el mobiliari urbà malmès pel pas del temporal. Fins i tot l´Ajuntament de Barcelona, que paradoxalment ha declarat fa uns dies als quatre vents l´emergència climàtica, ara vol que es regenerin les platges perdudes. On és la coherència? Dragar el fons marí i regenerar platges és lluitar contra l´emergència climàtica? O és contribuir encara més a aquesta disneylandilització. Seria bo que alcaldes, ajuntaments i gestors del territori es llegeixin alguns dels documents de referència sobre aquest fet abans d´obrir la boca i fer el ridícul.

Sóc del parer que, els efectes marítims del temporal s´han incrementat entre molts altres factors per l´afany dels municipis en dragar i regenerar platges al servei del turisme. De la mateixa manera que alguns sistemes de pesca han modificat l´orografia del fons marí, la política de dragatge ha produït uns efectes similars. S´ha dragat sorra de les conques de sedimentació que s´ha abocat a les platges que poca a poc han anat perdent i aquest volum de sorra s´ha distribuït a primera línia litoral creant barres que el que fan és potenciar el creixement de les onades i els seus efectes devastadors en cas de temporal.

Ahir, en Narcís Prat va publicar un article on exposa molt clarament la situació en la que estem. Us copio el seu darrer paràgraf on crec que està la clau de volta de tot plegat. “La pròxima vegada que votem, pensem en aquestes prioritats i no en la simplicitat dels arguments d’aquells que volen dividir-nos en bons i dolents. Si no canviem, tots serem els dolents de la pel·lícula. Exigim als nostres polítics i gestors un canvi radical en les polítiques econòmiques.”

El cas particular del Pla de Grau-La Tordera i les afectacions sobre el Delta de l´Ebre seran però noves històriesdemar.

Va de Galls

Sortint a mar, de segur que alguna vegada us heu adonat que hi ha fondejades un mena de banderes, de colors negre i roig. Són els galls, que els pescadors deixen per a senyalitzar els seus arts i ormeigs de pesca.

Els galls serveixen tan als propis pescadors a localitzar els seus paranys com als altres pescadors i navegants per a respectar-los i bé esquivar-los. Els pescadors fondegen els galls que romanen fixos gràcies a un mort o pedral, normalment un llast gros que esta unit amb un cap que s´anomena sirga fins a un element que sura i que es fa visible per la bandera. Els morts poden ser una simple pedra o més habitualment un bloc de formigó amb unes anelles per a lligar la sirga. Ells galls estan units a l´ormeig de pesca a través d´una mare que forma part del propi ormeig. El morts serveixen també per evitar que l´art de pesca no pugui derivar per efecte de la corrent.

El gall vermell o de llevant i el gall negre o de ponent

Antigament es feia servir planxes de suro superposades i lligades amb filferro i amb un forat al mig on es clavava una banderola o un gallardet. Avui, aquest ha estat substituït per materials plàstics.

Els galls, evidentment assenyalen l´inici i la fi dels arts i els ormeigs calats: pot ser un palangre, un tresmall o unes soltes, que en aquets casos es fan servir dos galls, un a cada extrem de la calada. La bandera vermella assenyala l´extrem de llevant de la calada, mentre que la negra l’extrem oposat, és a dir, el de ponent.

Les embarcacions d´arts menors porten galls per senyalitzar la calada.

Quan es calen nanses o cadups, normalment se solen senyalitzar amb un sol element. En aquest cas moltes vegades no s´empren les banderes de colors perquè no portin a confusió i fins i tot en el cas de les nanses, que romanen un temps submergides, es pot donar el cas que el propi pescador col·loqui un discret bollarí i que prengui les senyes o bé les coordenades amb un dispositiu GPS.

Segons els codis de navegació, els arts i ormeigs no es poden calar a menys de cent metres de la línia de costa ni en llocs on interfereixen el pas habitual de les embarcacions i aquests han d´estar senyalitzats amb els galls. En alguns casos, quan no es respectaven les normes, els mateixos pescador evitaven de senyalitzar la pesquera.

Quan es calaven sardinals o boleros, a més de les banderoles, la senyalització es complementava amb una campana per a facilitar la senyalització. Al calar el palangre “a penjar”, es col·locaven fanals a sobre de les boies de la calada. El moviment del fanal era el senyal que alguna cosa s´havia enganxat a l´ormeig. Tant els fanals com les campanetes facilitaven la feina als pescadors per a localitzar el parany.

En el cas de tècniques pesqueres més complexes, com ara els palangres de superfície o les xarxes de deriva els galls són molt més sofisticats, fabricats industrialment amb boies que contenen fins i tot reflectors de radar per a que siguin visibles a aquest sistema de control o amb emissors GPS perquè es puguin localitzar malgrat les corrents que els mouen centenars de quilòmetres.

El rotllo de Montgat

És ben cert que el patrimoni pesquer està desapareixent malgrat els esforços que en els darrers anys es fan des de diversos àmbits. Avui és gairebé impensable desballestar una barca de pesca històrica. Recordo de menut, a Mataró, els quillats avarats i abandonats davant les cases del Callao. Aquestes embarcacions feien les delícies dels infants, que hi jugàvem i imaginàvem gestes fantàstiques. Moltes d´aquetes barques van acabar en les fogueres de Sant Joan sense que a ningú li importés. Apart de patrimoni material: embarcacions, arts i ormeigs de pesca, instal·lacions,…hi ha tot un patrimoni immaterial que a hores d´ara corre perill d´acabar també a la foguera de Sant Joan i desaparèixer per sempre.

Un d´aquests exemples el trobem cada migdia a Montgat. Aquesta població del baix Maresme és l´únic lloc de tota la nostra costa on encara es manté una subhasta de peix tradicional.

El rotllo de Montgat amb els compradors, l´encantador i els coves de vímet amb el peix

La Confraria Verge del Carme de Montgat, el Masnou i Premià de Mar és una de les més modestes de tot el litoral català. Compta només amb cinc embarcacions i organitza cada dia aquesta joia del patrimoni pesquer que conserva els elements de la comercialització tradicional de peix i que popularment Es coneix com el “rotllo de Montgat”.

El nom de “rotllo” prové de la disposició que prenen els diferents agents que hi intervenen. Els compradors se situen en rotllana al voltant de les paneres de peix, que com abans es col·loquen en coves de vímet. Al centre de tot plegat hi ha el subhastador o encantador que “canta” les quantitats a la baixa tal i com es feia a tota la costa fins fa ben pocs anys.

A Mataró feien el rotllo al davant de les cases del Callao

Al rotllo de Montgat sembla que el rellotge del temps s´hagi aturat. Aquí, l´encantador amb la seva cantarella i l´univers del llenguatge no verbal posa a la venda les paneres de peix acabat de pescar. A Montgat no hi han arribat els panells electrònics que formen part de resta de subhastes i que les converteixen en més fredes i impersonals.

El rotllo de Montgat està obert al públic en general, mentre que a la resta de subhastes està només restringit als professionals del sector. Una altra particularitat del rotllo de Montgat és que són els propis pescadors els qui venen el producte de la seva feina.

Com a la majoria de municipis del Maresme, Montgat s’originà com a petit assentament de pescadors depenent de Tiana, i amb el temps es va segregar i es va convertir en un municipi amb identitat pròpia. La subhasta té lloc a la llotja del peix que es troba al passeig marítim, entre la platja i les vies del tren. Es tracta d´una estructura molt senzilla amb quatre barres de metall que sostenen un precari sostre. El terra és cimentat al voltant del qual hi ha un banc de fusta on seuen els compradors.

El rotllo a Arenys es feia a l´actual plaça Lloveres

La subhasta de Montgat comença cada dia quan les campanes de l’església de Sant Joan toquen la una del migdia. Des de l´any 2012, aquesta subhasta és considerada un Bé Cultural d’Interès Local per la seva singularitat i per ser el darrer vestigi d´una tradició gairebé perduda. Malgrat aquest fet, corre greu perill de desaparèixer. El poc relleu generacional i l´envelliment dels pescadors que porten el seu gènere per vendre posen en perill la seva continuïtat futura.

La única diferencia entre la subhasta cantada de Montgat i les primitives subhastes de la costa catalana és que el preu de les paneres es canta en euros. I, es clar, els pescadors també s´han modernitzat i fins i tot tenen la seva pàgina a facebook.

A l´estiu, tota cuca viu (I)

Cues de Rap d´aproximadament 10 cm en el taulell d´una peixateria

A l´estiu, tota cuca viu i les peixateries de la costa augmenten les seves vendes per la gran demanda de peix fresc que hi ha per part de turistes i estiuejants. L´estiu és temps de consum de peix en xiringuitos o en els sopars a la fresca amb els amics i, és clar, en aquesta època de l´any és on es poden donar més fraus a nivell de consum de peix: fer passar canana per calamar en els mal anomenats calamars “a la romana” o bé comercialitzar espècies per sota de la seva talla mínima permesa i, creieu-me, aquest darrer, malauradament és una pràctica bastant comuna.

Quan ens referim a una espècie de peix o marisc amb el sufix (–et): rapet, mollet, llucet, calamarset,..normalment ho fem per a referir-nos a exemplars immadurs, amb una mida inferior a la permesa i normalment amb millor sortida al mercat.

Però, qui en té la culpa de tot plegat: El pescador que, utilitzant arts poc selectius agafa aquestes especies per sota de la mida i no les descarta? La llotja que permet la comercialització d´espècies il·legals? Els majoristes que adquireixen aquest producte coneixedors que tindrà una molt bona sortida? El consumidors que assisteixen immutables a l´espectacle dels alevins a la peixateria? L´administració que no controla com hauria de fer les descàrregues de peix a port?

La foto en qüestió ha estat presa a una peixateria de la comarca del Maresme, però podia haver estat feta en qualsevol altre part de la costa. Les cues de rap es varen descarregar amb tota seguretat al port d´Arenys, però podia haver passat en qualsevol altre port del litoral català. Vull pensar que la barca ho va fer d´estranquis, eludint el control que suposa la subhasta. Això vol dir que hi ha un cert “mercat negre” de peix al marge de la confraria i que aquest es fa en convivència entre pescadors i majoristes i que l´administració no ho controla. Vull pensar també que es tracta d´una activitat marginal en comparació al volum total de les captures descarregades a port però us puc assegurar també que no és la primera vegada que detecto aquest fet. Aquests tipus de frau dificulten el treball dels estudiosos ja que no es disposen de dades fiables respecte la pressió pesquera que pateix una espècie.

Les cues de rap de la fotografia fan, el millor dels cassos, uns 10 cm. Si a això hi sumem el que podria fer el cap, uns 5 cm, ens dona que els raps capturats i comercialitzats en aquesta peixateria no arriben als 15 cm de longitud, molt per sota de la talla mínima de venda autoritzada com a legal per aquesta espècie que és de 30 cm. Ens trobem en aquest cas, amb que s´han comercialitzat exemplars que tenen la meitat de la talla mínima de venda i per tant, la seva comercialització no pot ser deguda a un error d´apreciació.

Per acabar-ho d´adobar, el rap és una espècie de creixement lent i amb una taxa reproductora bastant baixa. Aquesta espècie pot viure al voltant de 20 anys i assolir la primera maduresa sexual quan té 11 anys fa 50 cm en el cas de les femelles i 40 centímetres i 7 anys en el cas dels mascles. En el cas del rap, es dona la paradoxa que la talla mínima autoritzada està per sota de la seva primera reproducció i moltes espècies amb talles “legals”, encara no s´ha pogut reproduir cap vegada. Això és però una altre històriademar.

Pesca Fantasma

Imagineu-vos un art de pesca que es troba enganxat en un escull o entre les roques i que l´embarcació que hi feineja el perd o desisteix de recuperar-lo. Milers de metres de malla de materials sintètics i no biodegradables resten al mar durant dècades o centúries i l´art, com un veritable parany, de manera involuntària, continua atrapant peixos i d´altre organismes marins de manera continuada. Les espècies atrapades moren ofegades o bé per esgotament i aquestes en atreuen d´altres que, alhora també quedaran emmallades en aquest art fantasma. Els danys d´aquest problema són de tal magnitud que poden arribar a ser irreparables.

Avui hi ha estimacions que la pesca fantasma pot estar capturant milions de tones de manera innecessària cada any. Els principals grups d’éssers vius afectats per aquest fenomen són sobretot les aus marines, els cetacis i les tortugues. Els arts fantasma són els responsables de la mort de més d´un milió d´aus marines i de cent mil mamífers marins cada any.

Art de pesca abandonat a la zona del canyó de Blanes sobre fons rocós. Foto: S´Agulla

No tots els arts de pesca es perden amb la mateixa facilitat. Hi ha tècniques pesqueres més susceptibles a perdre els arts que d´altres. La major part d’aquestes xarxes perdudes pertanyen al grup dels arts d´emmallament, és a dir, aquells arts fixos, amb suros a la part superior i ploms a la inferior que es calen per interceptar tot allò que topi amb ells. Com en tots els arts d’emmallament, són arts passius de grans dimensions que es calen a més o menys profunditat segons el llast que s´hi col·loca. Al Cantàbric la majoria de la pesca fantasma correspon a un art de pesca molt semblant a les nostres soltes i que s´anomena “rasco”. Al Cantàbric, aquests arts  s´usen especialment per a la captura del rap.

Aquests arts es deixen calats durant un parell o tres de dies però en cas de mal temps poden estar calats molt més temps. En aquests cassos, quan es lleven els arts, la gran majoria de les espècies capturades estan en mal estat i és impossible la seva comercialització.

Si hi hagués voluntat, les noves tecnologies podrien usar-se per a localitzar aquests arts fantasma a través sistemes GPS o sensors especials col·locats en ells. L´ús de boies satel·litzables també podria ser una solució per a detectar aquests arts perduts i els dispositius sonors podrien evitar que els cetacis s´hi quedin emmallats. En un altre àmbit, el desenvolupament de plàstics biodegradables també podria acabar amb aquest problema.

Art de pesca abandonat en aigües de Malta. Foto: Ghostfishing

Tampoc no és gens menystenible l´impacte que produeixen els arts fantasma sobre els ecosistemes i els fons marins amb conseqüències sobre la mateixa pesca o la seguretat marítimo-recerativa.

A Catalunya, els arts d´emmallament fixos formen part de la pesca artesanal i el seu impacte en la pesca fantasma és gairebé zero. A les nostres aigües és molt més important l´abandonament dels arts de bou o dels arts d´encerclament quan queden emmallats entre les roques. En aquest sentit, l´entitat mediambiental S´Agulla està treballant en l´elaboració d´un mapa dels arts abandonats a la zona del canyó de Blanes, on s´han localitzat els boscos de gorgònia vermella (Paramuricea clavata) més importants de la Mediterrània i on hi feineja la majoria de la flota d´arrossegament de Blanes i d´Arenys de Mar. Aquest treball serà el primer pas per conèixer l´estat de la qüestió en aquesta àrea i servirà per a millorar-ne la seva gestió.

L´arribada dels motors

L´arribada dels motors va suposar el final d´una època i d´una activitat que havia començat amb el naixement de la humanitat. A partir d’aquest moment la pesca deixa de ser ,en bona mesura, una activitat precària i perillosa. Amb els motors es guanya independència respecte al medi i la pesca, i poc a poc, es converteix en una activitat industrial més. L´arribada dels motors marca l´acabament d´una forma de vida i una manera d´entendre el mar molt més en consonància amb la natura. Amb els motors s´acaben també, els usos tradicionals de la platja.

A Catalunya els primers motors apareixen a inicis del s XX i als anys vint ja es començaven a generalitzar arreu. Primer, són instal·lats de qualsevol manera en els bastiments pensats per navegar a la vela i una mica més endavant col·locats en dissenys ja pensats per a contenir-los. El canvi però ,no va succeir de la nit al dia sinó que d´una manera progressiva es van anar implantant, això si, en molts pocs anys. Durant un temps van conviure alhora veles i motors. De fet, en un primer moment aquests només eren usats per a realitzar determinades maniobres o bé en situacions de manca de vent. El motor en els seus inicis era entès com a un element auxiliar, poc a poc però es van convertint en un element imprescindible.

A Sant Pol, com a molts municipis de la comarca les barques s´varaven cada dia a les platges. Amb l´arribada dels motors aquesta feina es fa molt més feixuga.

Els motors, entre moltes altres coses, canvien les línies bàsiques dels dissenys nàutics que s´havien fet fins aquell moment. Les formes gràcils, esveltes i lleugeres pensades per navegar a vela es van anar canviant per formes molt més robustes i pesades pensades per a oferir el màxim rendiment de les embarcacions de pesca.

L´argot típic mariner pateix també la inclusió d´uns mots fins aleshores desconeguts. En les converses entre mariners o pescadors apareixen termes com delco, magneto, cardant o bolinder. L´arribada dels motors canvia també els sistemes de pesca més ancestrals, la parella de bou per exemple, desapareix a partir d´aquest moment i es passa a feinejar amb una sola embarcació. A partir dels anys 20 es comencen a introduir els bous a motor. Aquestes eren barques d´unes 30 tones de registre que anaven proveïdes de motors moguts per olis pesats.

Els orígens de la teranyina van també íntimament relacionada amb l´aparició d´aquests ginys i fan recular de manera espectacular la flota del sardinals que, fins a les hores, era l´art que ocupava a més persones. L´acceptació de la teranyina va costar molt i va ocasionar fortes alarmes i recels entre pescadors ja que creien que el seu us acabaria amb tot el peix del mar. En aquells temps, els sardinals que eren els arts de pesca més estesos i comencen la seva progressiva decadència que els portà a la pràctica desaparició en molt poc temps.

A moltes platges, com la de Badalona, eren un tràfec continuu de feina relacionada amb la pesca

D´ençà la introducció dels motors, els pescadors noten una certa disminució en les seves captures i es queixen de “que si hom no hi posa un remei, les barques motores i les peces d´arrossegament acabaran per esgotar el peix de les nostres costes, destruint una riquesa immensa i deixant a la misèria milers de catalans que viuen d´aquesta industria extractiva de la mar”.

L´aparició dels motors també dificulta la feina diària d´avarar i treure les barques cada dia a les platges. Les embarcacions cada vegada és fan més feixugues i l´esforç per treure-les es cada dia més gran. S´usen molt més els animals de tir i apareixen també les casetes de motors per a facilitar aquesta feina. L´arribada dels motors significa també l´aparició de la màquina de xorrar o “maquinilla” fet que facilita molt les maniobres a l´hora de calar o xorrar (llevar) els arts.

Els primers motors eren semidièsels d´un pistó amb molt pocs cavalls. Per instal·lar els motors el primer de tot que calia era reforçar el casc i refer l´estructura per donar-los cabuda. Calia també retocar la popa per a col·locar l´hèlix.

La Costa de l´Alt Maresme

L´Alt Maresme és un ens sense valor administratiu que te una façana marítima que va des d´Arenys de Mar fins a la punta de la Tordera. Una vintena de quilòmetres de costa presidits en tot moment per la silueta immutable del Montnegre. Malgrat que pertanyi a la comarca del Maresme, aquest tros de territori té uns elements que la fan molt més unida als municipis de la Selva marítima.

Un dels elements més destacats de tot aquest recorregut és la presència d´antics búnquers de defensa que romanen immutables al pas del temps i que ens evoquen a un passat que no s´ha de tornar a repetir.

L´itinerari comença a Arenys de Mar, a la platja de la Picordia o primera platja, el sorral a ponent del majestuós port d´Arenys i acaba a la mateixa badia de Blanes. Al llarg d´aquesta navegació resseguirem les poblacions d´Arenys de mar, Canet, Sant Pol, Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat i Blanes.

La costa de l´Alt Maresme és rectilínea i sense gaires refugis en cas de temporal

Entre Arenys de Mar i la punta del Capaspre a Calella, la costa és converteix en un llarg sorral continu que va disminuint la seva superfície a mesura que ens allunyem de l’escullera del port d´Arenys. La continuïtat de les platges només es trenca per la presencia d´alguns espigons entossudits a retenir els sediments i protegir aquells racons i d´alguns afloraments rocosos que intueixen la proximitat a la Costa Brava: les roques Blanques, les roques de la Murtra i finalment la Roca Grossa totes elles coronades per entossudits corbs marins que volen mostrar-se com uns maresmencs més. El petit tram entre la platja de la Roca Grossa i l´inici de la platja de Calella de diversos centenars de metres, és ple d´afloraments rocosos i petites platges presidides pel far de Calella.

Si el port d´Arenys es l´obstacle artificial que reté sediments a la seva banda de llevant, la punta del Capaspre és l´accident geogràfic que també ho fa i crea el gran sorral de Calella, Pineda i Santa Susanna. I, és clar, amb l´inici de la platja de Calella comencen a proliferar els establiments turístics que formen un entramat continu entre els nuclis urbans i els terrenys agrícoles que han sobreviscut.

A llarg de tot els recorregut ens segueix la silueta del Montnegre

A Malgrat de Mar hi conviuen en una harmonia imperfecte hotels, càmpings, polígons industrials i el nucli de la població. Al bell mig de la petita badia que forma Malgrat amb el Pla del Grau hi ha La Pilona, l´únic element que ens evoca un passat on l´activitat econòmica dels malgratencs era molt diferent a l´actual. Abans, punt d´amarrament de nombroses naus amb un tràfec frenètic de materials i avui, convertida en refugi de gavines, gavians, xatracs i corbs marins i en espai de solitud.

Abans d´assolir la punta de la Tordera ens apareix el Pla de Grau, la gran plana deltaica de la Tordera que havia estat el rebost d´aquest racó de territori i que ara, cada vegada més, es veu ofegada en nom d´un mal entès progrés. Aquest és un espai on s´hi barregen els camps i conreus, els erms, els arbrats dispersos, la zona industrial i els càmpings. Aquesta és la més gran extensió agrícola de la comarca.

A l´extrem, la desembocadura de la Tordera amb la barra d´arena que evita el seu ràpid desguàs a mar s’hi crea una llacuna litoral molt interessant des del punt de vista biològic. Avui encara, ens entossudim a obrir aquest barra per a permetre el pas d´aigua. És que no hem entès res.

Finalment, la platja de S´Abanell, el barri dels pins i la badia de Blanes amb Sa Palomera al mig talment com una mona de pasqua.

Temps de sonso

A Arenys de Mar i a d´altres pobles mariners tenim una gran sort que comença a inicis de març i que continua fins ben entrada la tardor. Aquesta és època de sonso (Gymnammodytes cicerellus) una espècie que es captura en unes zones molt concretes del nostre litoral, bàsicament a la costa del Maresme.

La pesca del sonso està regulada per un pla de cogestió que en assegura una explotació racional del recurs. Cada matí, les embarcacions autoritzades pel comitè de cogestió calen les sonseres gairebé arran de costa. En aquesta època és habitual poder observar les petites barques feinejant gairebé a pet d´ona des del tren estant. A l´estiu, algun banyista desinformat en qüestiona la seva feina.

El sonso és un petit peix quye es captura sobretot a la costa del Maresme

La distribució del sonso a la costa catalana es deu sobretot a la granulometria del tipus de fons sorrencs on viu. Els fons que hi ha al Maresme amb grans de mida mitjana són els preferits perquè aquest petit peix s´hi pugui ensorrar a fer el seu cau. A Catalunya hi ha una vintena d´emarcacions que tenen la llicencia per “anar al sonso”, on la practica totalitat de captures es produeix a la comarca del Maresme i més concretament de la flota de sonsaires que hi ha al port d´Arenys de Mar. Malgrat això, una petita part de les captures es dona als ports de Blanes, de Sant Feliu de Guíxols, de l´Estartit o de Palamós.

El sonso viu formant moles que s´ensorren en el substrat. S´alimenten bàsicament de zooplàncton i és per això que després de la barreja de masses d´aigua de finals d´hivern comença a proliferar i és quan comença la temporada.

En temps de sonso és habitual trobar aquesta espècie als taulells de les peixateries maresmenques. Acabat de pescar i de subhastar arriba cada tarda puntual als punts de venta al detall. El primer sonso de la temporada és el millor. D´un gust exquisit i de la millor mida. A mesura que avança l´estiu va augmentant la seva talla i ja no és tant apreciat. Per això, els restauradors aprofiten l´arribada d´aquest sonso primerenc per a abastir els seus congeladors i poder-lo oferir al llarg de tota la temporada.

Fregits són una delicia

Molt valorat després de tants mesos d’absència d´aquest espècie. Sempre el primer sonso és el millor. A més aquest primer sonso és el de millor mida. Aquestes primeres captures auguren una molt bona temporada que si s´allarga encara serà millor.

Les quotes que pot agafar cada embarcació cada dia, depenen de les directrius del Pla de Cogestió que les autoritza seguint criteris de sostenibilitat. Es per això que, en moltes ocasions, després d´un parell d´hores de feineig, les barques tornen a port amb la quota plena i a més amb uns guanys molt superiors que abans quan treballaven sense cap límit de captures i sovint rebentaven els preus de mercat.

La contrapartida de tot plegat la paeixen soferts consumidors. Avui, el sonso s´ha convertit en una espècie gairebé de luxe. Fins hi tot algunes vegades el preu de venda al detall ha superat al de la gamba. Aquets primers dies s´està venent a les peixateries al voltant dels trenta euros. Malgrat tot, amb cent-cinquanta grams n´hi ha prou per a per a una bona ració. És el preu de la sostenibilitat i el compradors n´estem orgullosos que s´hagi arribat a aquest punt on tots els implicats en surtim afavorits i asseguren el manteniment d´aquesta a activitat artesanal.