Fragates portugueses a la vista!

aflorament primaveral de plàncton d´aquest any ha estat espectacular i darrera d´aquest han apareguts eixams d´organismes gelatinosos. Al litoral català el llepó ha estat especialment prolífic. Amb aquests fets, els científics pronostiquen un estiu amb una proliferació de meduses sense precedents.

El creixement exponencial de les poblacions de meduses és un primer símptoma del precari estat de salut de l´ecosistema pelàgic. Les meduses són organismes oportunistes que aprofiten les pertorbacions per créixer. L’absència de depredadors d´aquetes i la disminució de les poblacions de petits pelàgics deguda a la sobrepesca representen un còctel perfecte pel creixement d´aquests animals.

Exemplar de Carabel·la Portuguesa avarada a una platja

La proliferació de meduses fa que augmenti la probabilitat que entrin per Gibraltar, espècies atlàntiques com ara la carvel.la portuguesa, fragata portuguesa o borm de vela (Physalia physalis). Aquest any, el regim de vents també ha contribuït a aquest fet. Afortunadament les aigües de la Mediterrània són massa salades i calentes per a la carabel.la portuguesa i un cop entren, no sobreviuen gaires anys.

Caravel.la portuguesa no és exactament una medusa, de fet es tracta d´un hidrozou colonial molt més emparentat amb les barquetes de Sant Pere que no pas amb les pròpies meduses.

Estèticament és un organisme preciós. El seu pneumatòfor és en forma de sac amb tonalitats violàcies i magenta. D´aquest en surten els tentacles que poden arribar a fer fins a trenta metres de longitud on s´hi troben els diversos hidroides que formen part de la colònia amb diverses especialitzacions: defensa, digestió, reproducció, alimentació,…

A les platges de la costa andalusa i de Murcia ja fa uns quants anys que s´han referenciat observacions d´aquesta espècie. Aquest anys caravel.la portuguesa també s´ha observat a les platges del País Valencià i de les Illes Balears. Ara per ara, Catalunya escapa d’aquesta situació per raons geogràfiques, si bé no es descarta la seva aparició especialment a la costa sud. En el cas de la costa catalana, l´arxipèlag balear fa de barrera natural per a l´entrada d´aquesta espècies a les nostres platges.

El pneumatòfor ple de gas l´ajuda a surar

Les seves cèl•lules urticants (cnidoblasts) posseeixen una toxina molt potent. Les picades són extremadament doloroses i poden provocar problemes d´hipersensibilització que en cassos extrems fallada respiratòria, aturada cardíaca i en alguns cassos fins hi tot la mort. Les ferides tenen un aspecte típic de fuetada, costen molt de cicatritzar i es poden complicar amb infeccions sobrevingudes. Entre els efectes sistèmics d´aquestes picades s´inclouen tremolors, febre, nàusees, diarrea, vòmits i convulsions.

En cas de picada de Physalia cal aplicar aigua de mar a la ferida i procurar treure les restes de la medusa sense fregar l´àrea afectada. En aquest cas, l´aigua calent alleuja el dolor. El vinagre, l´alcohol i els bandatges compressius no són aconsellats. UN cop fets els primers auxilis es recomana buscar atenció mèdica urgent. Els experts recomanen tancar les platges al bany en cas de l´albirament d´aquesta espècie.

Anuncis

I ara, les barquetes!

Ja havíem comentat en una entrada anterior que el llepó d´aquest any havia estat especialment abundant. Primer va ser la proliferació de salpes coincidint amb la pasqua i ara, sobretot a les platges de la meitat nord, l´arribada per milers de barquetes de Sant Pere (Velella velella). Les primeres observacions d´aquest fenomen es van realitzar a Palamós, a l´Estartit, a Llançà i al Port de la Selva ara fa una quinzena. Dies més tard es va generalitzar a la costa Brava sud i al nord del Maresme.

Aquetes organismes, empesos pels corrents i les onades s´han anat acumulant a les platges de certes localitats i aquestes han aparegut tenyides d´un blau elèctric, el color d´aquesta espècie.

Les barquetes de Sant Pere són organismes inconfusibles

L´arribada de barquetes a les nostres platges no és un fet excepcional, de manera cíclica, a la primavera, és produeix aquest fenomen. La particularitat de l´arribada d´enguany és la nombrosa quantitat d´exemplars, que per mils de milers han acabat avarats a les platges de la Costa Brava.

En realitat, les barquetes de Sant Pere són hidrozous colonials, un tipus de cnidari que, malgrat estar molt emparentat, no es tracta d´una medusa en el sentit estricte del mot. En les barquetes de Sant Pere cadascun dels seus components (pòlip) està adaptat a una funció concreta: n´hi ha d´especialitzats en la nutrició, en la reproducció i en la defensa de la colònia. Tots aquests pòlips estan units a un disc cartilaginós ovalat de tres a cinc centímetres de diàmetre amb una característica vela triangular que els dona nom. Aquesta estructura els permet desplaçar-se amb el vent. En la colònia també s´hi troben algues unicel·lulars simbiòtiques anomenades zooxantel·les que els permeten aprofitar l´energia lluminosa.

En algunes platges coma ara a Llançà, les barquetes han aparegut per milers. Foto: Jesus Blanco

Les barquetes són organismes pleustònics, és a dir que viuen a la interfase aire/aigua i que són transportades pels corrents marins, el vent i les onades. S’alimenten de zooplàncton que capturen a través dels pòlips encarregats per aquesta funció. Alguns dels pòlips de la colònia presenten cnidocits urticants per a paralitzar les seves presses i que en cas de l´home son del tot inofensius.

Com gairebé tots els cnidaris, en el seu cicle biològic hi ha alternança entre generacions pòlip (asexual) i medusa (sexual). La barquetes pròpiament dites pertanyen a la generació pòlip. Aquest dona lloc a meduses microscòpiques que es reprodueixen sexualment i donen lloc nous pòlips que formaran una nova colònia.

Primer les salpes, més tard les barquetes. Segurament aquest estiu serà prolífic en meduses, símptoma inequívoc que alguna cos no marxa com hauria d’anar en els sistema natural. No s´han de confondre els exemplars de Velella velella amb la caravel.la portuguesa (Physalia physalis). En el cas de la caravel.la portuguesa, a més de ser més gran, enlloc de la vela típica de les barquetes, presenta un flotador ple de gas. A més Physalia presenta tentacles molt més llargs i molt més urticants. Això, però, és una altre històriademar.

Mar de glaç

Tots els que heu tingut l´oportunitat de sortir a navegar aquests darrers dies haureu observat un dels espectacles més espectaculars de la mediterrània: el bloom primaveral de salpes (Salpa fusiforme) i d´altres organismes gelatinosos que la gent de mar anomena llepó, gleix o mar de glaç. Malgrat el coneixement popular que es té d´aquest fenomen i que, a nivell científic, se’n saben les causes que el provoquen, no es coneix del tot bé quin efecte té aquesta explosió de vida.

Les salpes són tunicats que proliferen ràpidament quan les condicions els són òptimes. Es consideren els organismes pluricel•lulars amb una taxa de reproducció més elevada i són capaces de doblar la seva biomassa diverses vegades al dia. El seu cos és transparent i la consistència, gelatinosa. Poden trobar-se organismes individuals o bé formar cadenes. Malgrat el seu aspecte, són del tot inofensius i no presenten cèl·lules urticants.

Aquests dies, l´aigua sembla la sopa primordial

Aquests dies de vacances de pasqua, navegant per la zona del Cap de Creus es podia observar fàcilment aquestes acumulacions gelatinoses. La seva presència en les aigües costaneres donava la sensació de navegar entre aigües greixoses. El llepó d´aquest any ha estat especialment abundant i a més, una bona part ha arribat a aigües costaneres. A Cala Taballera i a la resta de platges del Mar d´Amunt l´acumulació de salpes en descomposició i dels seus productes d´excreció ha arribat fins a la mateixa platja. La olor a amoni i la fortor fruit de la descomposició feia irrespirable l´aire d´algunes raconades.

De fet, aquest fenomen és cíclic i es repeteix any rere any, especialment a la primavera, quan es produeix la barreja horitzontal de les masses d´aigua de diferent densitat i els nutrients del fons marí assoleixen les capes més ben il•luminades de la massa d´aigua, cosa que propicia el creixement del fitoplàncton primer i a continuació el dels organismes zooplanctònics que s´alimenten d´aquest fitoplàncton com ara les salpes.

Aquests darrers anys s´ha constatat un augment bastant elevat de les salpes respecte a d´altres representants del zooplàncton. Aquesta disminució en la biodiversitat podria afectar a d´altres organismes planctònics com ara els copèpodes que competeixen pel mateix recurs que les salpes. Alguns estudis revelen que la quantitat de salpes a nivell global s´ha multiplicat per deu en els darrers cinquanta anys i aquest increment podria arribar a afectar a l´equilibri ecològic del sistema planctònic.

Les salpes formen cadenes molt espectaculars

Un estudi recent demostra que les restes fecals dels blooms de salpes i els mateixos cossos morts d´aquests organismes tenen una importància molt alta en l´aportació de nutrients cap a les espècies que viuen a la plataforma continental. En el mateix estudi també es constata que l´excreció de les salpes enriqueix amb derivats nitrogenats la massa d´aigua i, aquest fet afavoreix la producció primària.

Els pescadors temen el llepó, saben que quan apareix estaran uns quants dies sense pescar. Quan les salpes moren, s´acumulen al fons marí en grans quantitats que arriben a col•lapsar els arts de pesca per saturació i aquests deixen de treballar amb eficàcia. El que no tenen tant clar és que aquest fenomen es la senyal que un nou cicle de vida torna a començar i això ajudarà a renovar els recursos i en conseqüència garantirà la seva.

Brillar amb llum pròpia

La bioluminescència, és a dir, la capacitat que tenen alguns organismes vius de produir llum és un fenomen relativament freqüent entre les espècies marines. La generació de llum en la majoria dels cassos és conseqüència d´una reacció bioquímica on es transforma l´energia química en energia lluminosa. Normalment la molècula implicada en aquest fenomen és la luciferina, aquesta substància s´oxida per acció d´un enzim anomenat luciferasa que produeix la llum. En alguns altres cassos la producció fotònica es deu a microorganismes luminescents que viuen de manera simbiòtica en òrgans especialitzats anomenats fotòfors. Cal no confondre la veritables bioluminescència amb la fluorescència, la fosforescència i la iridescència que presenten també alguns organismes marins.

Els ctenòfors són organismes planctònics amb una bioluminiscència molt espectacular (Fotografia: E. Obis/El Mar a Fons)

Jules Verne en la seva obra més cèlebre, “Vint mil llegües de viatge submarí”, relata el fenomen de la bioluminescència quan el Nàutil realitza la travessia a traves d´una capa lluminosa, i anomena a aquest fet com a mar de llet. Avui sabem que aquest fenomen es produït per bacteris bioluminescents marins de vida lliure.

En la bioluminescència hi ha una bellesa relaxant. Un dels espectacles més hipnòtics es observar, sobretot en nits de primavera amb la mar en calma i sense lluna, l´espectacle del plàncton luminescent. A l´agitar, des d´un caiac estant, la superfície de l´aigua, els fils de llum que generen multitud d’espècies planctòniques formen feixos de llum d´una bellesa indescriptible. En aquest cas els responsables d´aquest fet són diversos representants del fitoplàncton del grup dels dinoflagel•lats entre les que destaca Noctiluca scintillans.

Noctiluca scintillans és un dinoflagel•lat que emet bioluminescència en ser agitada l´aigua (Fotografia: C. Carré/El Mar a Fons).

El tipus de llum produïda per la majoria d´espècies és de color blau (entre 440 i 479 nm de longitud d´ona). Els organismes bioluminescents emeten llum de manera continua malgrat que hi ha representants que fan flaixos intermitents de durada variable. Alguns il•luminen un punt fixe del seu cos mentre d´altres desplacen la llum al llarg de tota la seva superfície. Els feixos de llum tenen diverses funcions, es poden utilitzar com a element de comunicació, pot tenir tan funcions defensives com ofensives, per a concentrar-se en un indret o com a reclam.

La bioluminescència és especialment espectacular entre les espècies demersals. En el regne de la foscor, aquesta capacitat és un valor afegit. Hi ha nombroses espècies marines bioluminescents que pertanyen a grups molt diversos. Molts cefalòpodes i crustacis presenten aquesta característica. El Rap (Lophius piscatorius), per exemple, utilitzen el filament pescador amb la part superior lluminosa per atreure a les seves presses. Els peixos llanterna també presenten aquesta propietat. La majoria d´espècies de calamar presenten també bioluminescència, aquests tenen en la seva pell agrupacions de cèl•lules especialitzades que emeten llum. És especialment espectacular la bioluminescència que presenten alguns organismes gelatinosos com ara algunes meduses o bé els ctenòfors com ara Beroe forskalii, que, a més de bioluminescència presenten també una iridescència ben visible gràcies al moviment de les seves pintes. Això però, es una altre històriademar.

La mediterrània és un desert

Aquesta és una de les frases més cèlebres del gran ecòleg Ramon Margalef, que fa referència a la productivitat del nostre mar. Certament, a nivell de producció primària, la Mediterrània és equiparable a la d´una àrea semi desèrtica.

S’entén per productivitat la capacitat que té un ecosistema per produir biomassa per unitat de temps i superfície. Aquest paràmetre ens dona una idea de la eficàcia d´un sistema natural. Els valors de productivitat fan referència a la producció primària a través del procés de la fotosíntesis.

DSCN1729

Les aigües transperents per a la mediterrània són més aptes pel turisme que no pas per a la pesca

Per mesurar la productivitat es fa servir com a unitat la quantitat de Carboni capaç de produir per unitat de superfície i de temps ( g C/ m2 any). Així, segons els treballs de Margalef, la productivitat de la Mediterrània és de mitjana entre 50 i 85 g C/m2 any. Molt baixa si ho comparem amb altres indrets del la terra com per exemple el Mar del Nord on es troba entre 100 i 450 g C/m2 any. En aquest sentit la mediterrània es molt més propera a la d´un llac oligotròfic, que té una productivitat d´entre 10-80 g C/ m2 any.

Els intervals de variació de la productivitat es deuen, d´una banda, a la dificultat de fer les mesures i per l´altra a la gran diversitat de valors segons les mesures, siguin fetes a mar obert on els valors són molt més baixos que la mitjana o la costa on son bastant més elevats.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

la transparència de les aigües mediterrània és sun senyal de la seva baixa productivitat

La raó de la baixa productivitat de la mediterrània cal buscar-la en el funcionament de la conca. La mediterrània funciona com a un estuari negatiu. El nostre mar es comporta com una conca de concentració on les pèrdues per evaporació són més elevades que les entrades a través dels rius i de la precipitació. L´excés d´evaporació fa que la salinitat de l´aigua, i en conseqüència la seva densitat, sigui més elevada que, posem pel cas, les masses d´aigua del veí Oceà Atlàntic. Per compensar les pèrdues per evaporació i igualar el balanç, entra aigua des de l´Atlàntic fins a la Mediterrània per l´Estret de Gibraltar. Aquesta aigua que entra, ho fa en superfície perquè és mes lleugera. Al mateix temps, en profunditat, surt aigua Mediterrània més densa, cap a l´Atlàntic. Aquesta aigua profunda que es perd està carregada de sals nutritives. El balanç total d´aquest procés representa una pèrdua de nutrients per la Mediterrània que irremediablement es va empobrint des del punt de vista de la productivitat mentre que l´Oceà Atlàntic es fertilitza. La circulació en estuari negatiu del mediterrani té com a efecte positiu que actua com a defensa enfront de la contaminació, per això no serà mai un mar mort.

gibraltar

La circulació en estuari negatiu de la mediterrània fa que perdi irremediablement slas nutritives

La única forma que té la mediterrània de compensar les pèrdues per evaporació està en les aportacions dels cabals d´aigua dolça. Aquests, al mateix temps, també són una font de nutrients per les àrees adjacents a la seva desembocadura. A tall d´exemple, esmentar que els efectes sobre la productivitat dels desguàs del Roine es deixen notar fins al cap de Creus.

A més de les descàrregues dels rius, la mediterrània es pot fertilitzar gràcies a la barreja horitzontal de les seves masses d´aigua amb diferent densitat. Aquest fenomen succeeix durant l’hivern i és particularment important al Golf de Lleó on el mistral i la tramuntana refreden l´aigua superficial que en augmentar la seva densitat es precipita cap al fons i inicia la barreja i l´ascens de nutrients des del fons fins a les aigües superficials. La variacions anuals d´aquest procés degudes a la meteorologia queden reflectides en les fluctuacions de la producció primària. Així els anys més freds van acompanyats de primaveres més productives.

Com a resum de tot plegat, les aigües profundes de la Mediterrània es van empobrint degut a la circulació en estuari negatiu i per altra banda la barreja horitzontal de masses d´aigua no és suficient per contrarestar les pèrdues, i en conseqüència la productivitat total es baixa.

La revolució dels gelatinosos

Un cop acabats els freds, quan l´aigua estratificada segons un gradient tèrmic pateix la barreja horitzontal, la part superior de la columna d’aigua es carrega de nutrients provinents del fons marí que “fertilitzen” les aigües més ben il•luminades. En aquest moment, en primera instancia es produeix el bloom d´organismes planctònics en aquets nivells. Aquest fenomen, que es repeteix any rere any, és la base de la productivitat del nostre mar. La intensitat del mateix es determinada per la força de la barreja horitzontal i pels afloraments dels nutrients. En bona mesura les campanyes pesqueres depenen d´aquest cicle anual.

Ara, si sortiu a navegar aquests dies, us sorprendrà l´aspecte gelatinós de les aigües superficials especialment en raconades calmes. Aquest espectacle, que es repeteix cada any per a aquestes dates, pot ser comparable a l´aparició de bolets a la tardor després de les pluges o als canvis cromàtics que pateixen els boscos caducifolis. Tots dos fenòmens atreuen massivament a visitar els espais naturals. En canvi, aquesta aparició, com per art de màgia dels organismes del plàncton gelatinós, passa desapercebuda per la gran majoria.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La primavera és quan, com per art de màgia, apareixen els gelatinosos

Malgrat tot, aquest episodi està documentat i és prou conegut popularment per la gent de mar. Per referir-se a aquest fenomen, fan servir el mot de llapó, llepó o glaç de mar. En alguns casos es diu que el mar “purga” les aigües i aquesta es la causa d´aquesta sobtada aparició. Altres pensen, erròniament, que aquests estranys organismes són postes de peixos o de cefalòpodes. Sigui com sigui, el mot llepó o llapó no està recollit en cap obra referent a la nostra llengua amb aquesta accepció.

El llepó és doncs una barreja d’organismes planctònics gelatinosos entre els que hi predominen les salpes. En aquesta mena de caldo primordial també s’hi poden trobar d´altres organismes com ara els pirosomes, els sifonòfors, els ctenòfors o les meduses. Els pescadors els coneixen perfectament ja que algunes vegades el “cop” de la xarxa queda ple d’aquestes espècies.

SI bé tenen un aspecte llefiscós, la majoria dels representants d´aquest grup són espècies inofensives i no presenten cap mena de risc urticant per a les persones. Malgrat això, en els eixams d’organismes gelatinosos hi sol haver sempre concentracions importants de meduses.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les Salpes forme cadenes molt evidents en aquest caldo gelatinós

Les salpes són un dels organismes més sorprenent d’aquesta sopa gelatinosa. Tenen el cos en forma de bota, transparent i amb unes bandes musculars bastant evidents. Aquests animals, a mig camí entre en els invertebrats i els vertebrats, tenen un cicle biològic amb dues fases: una individual i l´altre colonial on forma llargues cadenes. En la fase individual es reprodueixen asexualment per gemmació mentre que, a les cadenes, es dona la reproducció sexual i els individus de la colònia canvien periòdicament de sexe. Les salpes són organismes filtradors que s´alimenten d´aquest excés de plàncton que hi ha en aquesta època. Malgrat que el seu aspecte faci recordar més a les meduses, les salpes formen part del grup que anomenem procordats. És per aquest fet que estan  molt més emparentades amb nosaltres que no pas amb les meduses.

En les platges, l’aparició d’aquests organismes depenen de l’onatge i els vents predominants i deixen un espectacle a mig camí entre l’abocament de bosses de plàstic transparent i les plagues de les temudes meduses.

El pallasso, el peix del carnaval

En aquests dies de carnaval, què millor que una historiademar del peix més carnavalesc de tots.

El peix pallasso (Amphiprion ocellaris) és un acolorit peix que, talment sembla que vagi tot l´any disfressat. El seu cos, de colors molt vistosos, combina el taronja amb diverses franges blanques, normalment tres que tenen el marge negre. L´aleta caudal és arrodonida i presenta el cos impregnat d´una mucosa que el protegeix del verí de les anemones. La seva mida màxima oscil•la al voltant dels 10 cm

L´espectacularitat dels colors dels seu cos fa que sigui una espècie molt popular en aquariofília per la qual cosa es cria en captivitat. Malgrat aquest fet, el seu hàbitat natural són les aigües tropicals de l´Oceà Índic i Pacífic en el qual s´associa als esculls de corall. A la gran barrera de corall australiana i al mar roig hi són abundants. Viu en les aigües superficials fins a uns 15 m de profunditat com a màxim.

Buscando_a_Nemo

Fotograma del film “Buscando a Nemo” que va popularitzar encara més aquesta espècie

Normalment viu en simbiosi amb les anemones de mar, especialment les de l´espècie Heteractis magnifica, Stichodactyla gigantea i Stichodactyla mertensii. El peix es protegeix dels seus depredadors pels tentacles urticants de l’anemone ja que els animals petits i de colors cridaners ho tenen complicat per sobreviure en aquest ambient. En aquest cas, també, el peix neteja els paràsits que poden afectar al pòlip. Per altra banda, l´anemone s´alimenta de les restes de menjar que deixa caure el peix. Com en totes les relacions de simbiosis, els dos components de la relació en surten beneficiats.

Es una espècie hermafrodita proteràndrica, és a dir, la determinació de sexe ve donada per l´entorn ambiental on es troba i per l´edat. Normalment en els primers mesos de vida és mascle i més endavant esdeveneix femella. En els grups de peixos pallasso, la femella dominant és lleugerament més gran que les altres. Quan aquesta mor, el mascle més proper en el nivell de jerarquia canvia de sexe i es converteix en femella.

250px-Anemone_purple_anemonefish

Simbiosi entr el pis pallasso i l´anemone de mar

La seva reproducció es ovípara amb vincles molt forts amb la seva parella. La temperatura és el factor que determina la reproducció. La femella diposita els ous molt a prop de l’anemone on la parella en t cura fins a l´eclosió. Darrerament s´ha descobert que les cries de peix pallasso, un cop han nascut, recorren llargues trajectòries de centenars de kilòmetres aprofitant els corrents marins per anar d´un escull de corall a un altre.

El peix pallasso té un comportament molt territorial, aquest es troba centrat en l’anemone amb la que busca resguard. Normalment les femelles, més grans i agressives són les que porten la veu cantant. Es tracta d´una espècie omnívora. La seva dieta està formada per algues, mol•luscs, petits crustacis, zooplàncton i els paràsits que s’adhereixen a l´anemone.

La popularitat d´aquesta espècie es deu sobretot al fet que ha servit d´inspiració pel llargmetratge animat “Buscant a Nemo” on el protagonista és precisament un exemplar d´aquesta espècie.

Ciència Ciutadana Col•laborativa

L´investigació oceanogràfica es troba sovint amb limitacions pel gran abast que pren la pressa de dades. A més a més, els pressuposts mai han estat massa esplèndids i més encara en temps de crisi. Allà on no hi arriben ni els investigadors ni els pressupostos, ho podria fer els ciutadans voluntaris. Aquest és el principi de la Ciència Ciutadana, o com els ciutadans poden esdevenir col•laboradors en els projectes de recerca científica.

convencional

Funcionament convencional de les investigacions científiques. Il.lustració: Projecte Citclops

L’accés al medi natural per part de la ciutadania és cada vegada més elevat. Les activitats a l’aire lliure estan en boga. La sensibilització ambiental de molts d´ aquests col•lectius és evident i amb un petit gest podrien contribuir, amb les seves observacions, en la recerca oceanogràfica. Els caiaquistes, en podrien ser un exemple, de la mateixa manera que els afeccionats a la navegació, els escafandristes o fins hi tot els pescadors, també podrien ser col•lectius susceptibles a aquesta col•laboració.

citclops

Ciència ciutadana col.laborativa. Il.lustració: projecte Citclops

Ja existeixen diverses xarxes d´ observadors del mar, on es poden revertir les observacions a la comunitat científica. Un cas particular és el seguiment de les observacions de meduses i d’altres organismes gelatinosos a la nostra costa. A través de Medjelly, on es poden reportar dades a partir d’una app de descàrrega gratuïta.

Els observadors convencionals són els equips de recerca clàssics que treballen en un determinat camp. Els ciutadans investigadors són tots aquells que en la seva activitat poden recollir dades útils pels investigadors: des del meteoròleg afeccionat fins als navegants més experimentats en regates transoceàniques. En aquest sentit, i gràcies al desenvolupament de les noves tecnologies, especialment als smartphones i les app, els ciutadans investigadors s’acaben convertint en observatoris ciutadans. Aquesta és la filosofia del projecte Citclops.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Mesurant el color de l´aigua amb l´escala de colors de Forel Ule

Un dels estudis, a nivell global, que porten més de corcoll als oceanògrafs és com mesurar l’estat de degradació dels mars i oceans de la Terra. En aquest cas, els experiments oceanogràfics són complexos i caríssims, en canvi els ciutadans investigadors poden fàcilment reportar dades sobre aquest fet a partir d’observacions de propietats òptiques de l’aigua com ara el color o la transparència fent sevir instruments senzills com ara els discs de Secchi o a través de l´escala de colors Forel-Ule. Els resultats d’aquestes observacions poden ser enviades al servidor del projecte Citclops a través d’una aplicació web.

boia

La ciència ciutadana, un pas més enllà. Il.lustració: Projecte Citclops

Un pas més enllà, la ciència ciutadana, facilita també que els propis observadors puguin construir els seus aparells de mesura, com en el cas de les boies KdUINO que, amb un baix cost econòmic mesura el coeficient d’extinció de la llum en la columna d’aigua. Un aparell convencional per a mesurar aquests paràmetres té un preu al voltant dels 20.000 €, en canvi, una boia casolana no arriba als 200 €. A més, en la construcció d’aquests enginys hi poden participar els estudiants de secundària i els seus professors, ja que encaixa perfectament en els continguts de l´àrea de tecnologia de l´Educació secundària.

Eixams de Meduses

Cada any, coincidint amb la primavera, es produeix la barreja vertical d’aigües que contribueix a la fertilització dels mars i oceans. En conseqüència, es dona el boom primaveral de vida. Des dels organismes microscòpics del plàncton fins a les darreres baules de la cadena alimentària experimenten un augment en les seves poblacions. És també temps de sardines i del peix blau en general, que aprofitant l’excés de l´aliment disponible, augmenten els seus stocks.

D’altres organismes de caire oportunista i de creixement ràpid també aprofiten aquestes circumstàncies per a augmentar les seves poblacions. Meduses i d’altres exemplars de tipus gelatinós presenten en aquestes dates unes poblacions molt denses que formen veritables eixams a mar obert i que poden arribar fins a les nostres costes i causar molèsties als banyistes més matiners. Dins el grup dels organismes gelatinosos s´hi troben a més de les meduses o cnidaris , d´altres representants com ara les salpes o els ctenòfors.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cada any, els eixams de barquetes de Sant Pere, tenyeixen les platges d´un blau intens

Aquests episodis, arriben de manera puntual i cada vegada són més freqüents. L’aflorament de nutrients és una qüestió de temperatura i de densitat de les masses d’aigua i a la primavera, ai làs!, arriba l’explosió de vida.

Les concentracions de meduses que arriben a la costa provenen d’aigües oceàniques, el seu hàbitat natural. Els corrents i els vents predominants són els que les arrosseguen fins a la costa. Aquest fenomen és molt més freqüent durant la primavera i l’estiu com a conseqüència del règim de marinades, vents de mar cap a terra que apropen els bancs de meduses fins a les platges. Cada vegada més, aquest fet es considera com un greu pels mals de cap que ocasiona a usuaris i a gestors de les platges.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquest any, Aequorea forskalea també ha format eixams a molts trams de costa

Aquests dies, al llarg de la costa catalana, hi ha hagut observacions de densos bancs de barquetes de Sant Pere (Velella velella), de la medusa luminescent (Pelagia Noctiluca) i de Aequorea forskalea.

Les barquetes de Sant Pere, són unes petites meduses de tonalitats blavoses que viuen surant en l’aigua. Les seves cèl•lules urticants són del tot inofensives. Velella presenta una làmina en forma de vela que les permet desplaçar amb l’ajut del vent. Aquests dies hi ha presencia grups molt densos a mar obert que podrien acabar d’arribar a les platges catalanes en molt poc temps.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pelagia noctiluca també és una de les espècies en els eixams d´aquest any.

La medusa luminescent o Pelàgia, és una de les espècies de medusa més típiques que arriben a les aigües costaneres, de tonalitats rosades. Presenta quatre tentacles orals molt visibles i un seguit de tentacles marginals molt més llargs carregats d´estructures força urticants. De totes les meduses és potser l’espècie que provoca més incomoditats als banyistes, sobretot pels seus llargs tentacles.

Aequorea forskalea és una medusa en forma de plat. L’ombrel•la és transparent. Pot presentar una sèrie de canals radials de color blau intens amb nombrosos tentacles marginals. Es també una espècie de medusa molt poc urticant.

Ortigues de mar: la tapa de moda

L’anemone de mar (Anemonia sulcata), també anomenada fideus de mar o ortiga de mar és una espècie que, com les meduses i els coralls, pertany al fílum dels cnidaris. Es tracta d’un antozou solitari d’aspecte molt semblant a la flor, d’aquí el seu nom precisament. A diferència dels coralls, l’ortiga de mar no té cap mena d’esquelet extern mineral.

Anemonia P alcazar

Els tentacles de l´anemone de mar són acolorits i vistosos. Foto: P. Salazar

El cos de l’ortiga de mar té forma cilíndrica i pot mesurar uns pocs centímetres de diàmetre. Està recobert de tentacles molt vistosos de tonalitats brunes i verdoses amb l’extrem porpra. En general la coloració dels mateixos sol ser bastant variable, i es deu a la presència d’una alga que viu en simbiosi al seu interior. Així, els exemplars que viuen en aigües més superficials, són més acolorits que els que viuen amb poca llum. Els tentacles són llargs, un xic retràctils i es desprenen fàcilment. El seu nombre i disposició és molt variable i tenen funcions tant alimentàries com defensives.

Sota la seva aparença amable, s’amaga un depredador que caça petits peixos i invertebrats. Precisament utilitza els tentacles urticants per a paralitzar a la seva pressa i poder-la digerir tranquil•lament. En l’home, la metzina dels tentacles pot produir irritacions poc importants en la pell i més serioses si afecten a les zones mucoses.

1024px-Snakelocks_anemone

L´anemone de mar és una espècie freqüent al litoral rocós

Freqüent a la línia litoral, viu fixada a roques en zones ben il•luminades a molt poca profunditat i en aigües tranquil•les. És una espècie ovípara amb els sexes separats. Els seu sistema muscular està àmpliament desenvolupat. Algunes vegades la podem trobar associada a diverses espècies de peix que viu en simbiosis amb ella.

Hi ha un cert interès culinari per aquesta espècie, especialment a les Balears, al delta de l’Ebre i sobretot a Andalusia, on són anomenades “ortiguillas”. Sembla ser que es van començar a consumir a la badia de Cadis com a aliment de subsistència en època de penúries. Avui s’han convertit en una tapa de moda en aquella regió i en una delicatessen de la cuina d’autor. El seu aspecte inicial mucós i la seva textura gelatinosa i fluida, no la fan gens indicada a persones que siguin aprensives amb el menjar.

José Cabello, director de Sobregustos Comunicación1

Les ortigues de mar es solen servir enfarinades i fregides. Foto: J. Cabello

Les ortigues de mar són un producte molt delicat, la seva conservació es difícil i per això s’han de consumir sempre acabades de pescar. Quan es cuinen es poden bullir prèviament per eliminar la toxina. De totes maneres, un cop cuinades perden la seva capacitat urticant. Normalment es preparen enfarinades i fregides però també es poden fer arrossos. El seu gust és intens amb un fort aroma a mar i un toc un xic amargant del iode.

Trobar ortigues de mar al mercat es força complicat. Malgrat tot, hi ha l’alternativa d’aconseguir aquest producte, en botigues especialitzades, pre-fregit i congelat.

El tomàquet de mar, (Actinia equina) és un altre antozou emparentat amb l’anemone que, sol viure en el mateix hàbitat, si bé aquest darrer, no és comestible. Això però és una altre històriademar.