Oficis de mar (VI): La salaó (primera part)

Les oscil·lacions que experimenten les captures de certes espècies, en especial de peix blau, propicia un dels oficis de mar més ancestrals; La salaó de peix. L´art de conservar aquestes espècies permet que puguin ser consumides en temps d´escaseig.

Al llarg de la història, la sal ha representat un símbol de revoltes i lluites contra l´oligarquia de les classes dominants que ha intentat monopolitzar la seva producció i hi han aplicat impostos. Així, el mot salari vol dir literalment “pagament en sal”, car als soldats de l´imperi romà se’ls pagava amb aquest element que era utilitzat talment com a moneda.

La sal (ClNa) és un compost amb molta història

La salaó és la forma de conservació més ancestral que es coneix. Aquesta tècnica permet mantenir els aliments deshidratant-los. Els fenicis van introduir aquesta pràctica a la península i al jaciment arqueològic d’Empúries es va trobar una factoria de salaó de peix que prova l´existència d´aquesta activitat ja al s. I d C. En temps dels romans existia una industria importantíssima de garum. Aquest era un producte elaborat amb salaó de sardines, seitons, tonyina i les seves vísceres.

L’arribada dels sardinals canvia l´estructura econòmica en el món de la pesca del peix blau. A partir d´aquest moment hi ha una excedent important que no es pot consumir diàriament i que caldrà conservar. En el “Reglamento de navegación y pesca del 1773 de la província marítima de Mataró”, de Manuel de Zaldive, en referència a l´abundor de peix en algunes temporades, llegim a l´article 66: “Los matriculados se dedicaran con mayor empeño a la pesca para abasto de los pueblos y aprovecharan la de la sardina y anchoa, a fin de conducir la sobrante a reinos estrangeros salandolas con cuidado. En aquella època però, la sardina tenia prohibida l´entrada a França.

L´alforí de la sal de l´escala, avui Museu de la Sal i de l´Anxova. Foto: MSALE

Una mostra de la dependència que va prendre el subministrament de sal en la indústria conservera, es troba a l’apèndix del reglament elaborat per Muñoz de Guzmán a l´any 1786 després de la matrícula de Zalvide, allà, l´autor es fa ressò de les queixes dels pescadors de la província marítima de Mataró. Entre elles destaca el fet de no poder disposar sempre de sal, i a més aquesta moltes vegades assolia preus exagerats. En aquells temps la sal sols es podia adquirir al alforins de Mataró i de Blanes. En aquesta època a Malgrat o a Pineda es produïen anualment vint-i-quatre mil barrils de sardina i seitó, i a Calella entre seixanta i vuitanta mil. En contrapartida, poblacions com Canet o Arenys s´havien de refiar per la seva subsidència dels excedents dels pobles veïns. Precisament aquestes salors que s´elaboraven artesanalment a la costa del Maresme gaudien d´un gran prestigi. Un cas molt particular es produïa a Sant Pol on només es subministrava la sal als comerciants i es negava als pescadors.

El primer alforí que tenim documentat a la costa catalana és el de l´Escala que data de l´any 1591. En aquest antic magatzem arribava la sal per mar procedent de les salines d´Eivissa o de Torrevella. A Sant Pol, entre l´any 1898 i fins al 1960 va estar en funcionament el salí de Can Serra on a més de la reparació de xarxes es salaven els excedents de pesca de sardina i seitó en aquesta població marinera.

Avui les “anxoves de l´Escala” han esdevingut tot un signe d´identitat d´aquesta població marinera. Malgrat que a bona part del nostre litoral es preparaven productes similars. També tenen molta anomenada les anxoves de Cotlliure, les de Cadaqués les de Palamós. Això però, és una altre històriademar.

Anuncis

Sant Elm i Sant Pere vs la mare de Déu del Carme

La pesca a Catalunya està organitzada a través de les confraries de pescadors, institucions antiquíssimes que deriven en primera instància dels primitius gremis de mar que es van fundar al llarg de l´edat mitjana i més endavant dels pòsits de pescadors. Antigament, els diversos oficis estaven agrupats en gremis. Aquests eren molt més que associacions d’artesans d´un mateix ofici que legislaven sobre ell, els gremis tenien també funcions com ara: la caritat, la beneficència o el paper assistencial sobre els agremiats que ho necessitaven. Fins i tot jugaven un paper destacat en la seguretat, construint torres de defensa i baluards per fer front a les ràtzies de pirates nord africans.

Goigs en honor de Sant Elm, patró dels navegants i dels mariners a Vilanova i la Geltrú

En el seu origen les confraries tenien un fort sentit religiós i cadascuna d´elles estava sota l´advocació d’un Sant protector. En el cas de les confraries dels oficis de mar aquests ho feien sobretot o bé per Sant Elm o bé per Sant Pere.

Sant Pere ha estat tradicionalment el patró dels pescadors catalans mentre que Sant Elm ho era de la gent de mar. Les confraries de pescadors actuals mantenen encara avui el nom del Sant sota l´advocació del qual es va fundar. Així per exemple hi ha la confraria de pescadors Sant Elm d´Arenys de mar o la confraria de pescadors Sant Pere de Palamós.

Cal no confondre Sant Elm (bisbe i màrtir del s. III) amb Sant Telm (Pedro Gonzalez Telmo s. XIII), aquest darrer també es considerat patró dels mariners en d´altres indrets com ara a Galícia.

Ermita marinera de Palma aixecada en honor a Sant Elm

Sant Elm ha estat considerat un sant auxiliador especialment advocat contra les perills de la mar. Des de molt antic els mariners coneixen els “santelms” o “foc de sant elm” que es produïen en l´acabament de les tempestes. El culte a Sant Elm es va anar estenent al llarg de tota la costa catalana sobretot per la intensa relació que hi havia entre la nostra gent de mar i els navegants italians. Malgrat tot, la seva devoció es va mantenir només en aquelles poblacions on hi havia una intensa activitat marinera, especialment drassanes que construïen grans embarcacions i en aquells ports amb una forta presència d´indians. A la resta de la costa, la gent de mar estava sota la protecció de Sant Pere.

De les confraries de pescadors actuals n´hi ha algunes que resten sota l´advocació de Sant Elm com ara: Arenys de Mar, Torredembarra o Sitges i d´altres que ho fan sota la protecció de Sant Pere com a: Palamós, Mataró o l´Ametlla de Mar per posar alguns exemples.

A molts pobles mariners se celebra cada any la processo en honor a le Verge del Carme. Foto: Ajuntament de Montgat

Sigui Sant Elm o sigui Sant Pere, l´advocació d´ambdós han anat perdent força per a guanyar-lo la Verge del Carme que, avui, sense cap mena de dubte, és la patrona de la gent del mar de casa nostra, i cada 16 de juliol es celebren processons marineres en el seu honor. Sembla ser que aquest canvi de patró de la gent del mar es va començar a produir arran dels fets del 1714. La verge del Carme protegeix les naus i les tripulacions de les tempestes i dels perills del mar. En uns inicis aquesta mare de Déu era considerada la patrona de dels mariners, especialment els de l´exèrcit, però poc a poc va anar agafat importància en la resta d´oficis de mar. Això però, és una altre històriademar.

Luxe o luxúria?

Des de fa uns anys la costa central catalana s´està convertint en un dels llocs preferits pels propietaris dels grans iots de luxe per a fondejar en la mateixa línia de boies i passar-hi llargues temporades. La proximitat a la gran Barcelona i a diverses marines de luxe de la zona en podrien ser les causes. Altres raons són l´existència d´urbanitzacions de luxe en aquesta àrea i l´efecte reclam d´alguns primers residents en les mateixes.

La majoria d´aquestes imponents embarcacions pertanyen a personatges foscos, la majoria magnats russos, però també d´altres països emergents com ara la Índia o diversos països àrabs. Els propietaris fiscals en la majoria de casos són societats que formen part de l´entramat de negocis d´aquests personatges que sovint són utilitzades per a evadir impostos o fer negocis foscos. En alguns casos, aquests megaiots canvien de propietat sovint representant una de les formes d´especulació financera més descarada.

Imatge de l´estiu passat amb el “Pacífic” fondejat a 50 m de la platja de la Musclera a Arenys de Mar. Foto: P. Cantena (La Vanguardia)

Aquest darrer estiu, per exemple, va estar fondejat arran de la costa del Maresme el “Pacific”, un megaiot de 85 m d´eslora i propietat de Leonid Míkhelson, considerat per la revista Forbes, l´home més ric de Rússia. En aquest cas, l´arribada del multimilionari rus va recordar la pel•lícula “Bienvenido Mister Marshal” de Luis Garcia Berlanga. El seguici del multimilionari es va presentar en diversos ajuntaments de la zona per intentar fer negocis sense tenir en compta la nostra legislació ni els tràmits administratius que s´han de fer. A l´ajuntament de Sant Vicenç de Montalt, per exemple, van intentar, a cop de talonari, privatitzar la platja i farcir-la de xiringuitos d´alt standing al servei dels rics. A més, en més d´una ocasió van llogar i tancar pel seu ús exclusiu diversos serveis de restauració de prestigi de la comarca.

L’arribada dels megaiots genera entre els habitants de la zona i les administracions una barreja de sentiments. Per una banda hi ha qui creu que aquest efecte portarà més riquesa i més oportunitats pels negocis. Altres ho veuen amb molt més de recel i es mostren molt escèptics. I, vist el que ha passat en localitats properes com ara a Lloret, pensen que és el primer pas per l´establiment de les màfies russes a la comarca.

El Dilbal, propietat del magnat rus Alisher Usmanov al costat del Port de Blanes. Foto: Revista Actual.

Des d´un punt de vista ètic hauríem de tenir una actitud de refús, en contra d´aquest tipus d´embarcacions i tot el que es mou al seu entorn. La majoria de les grans fortunes dels propietaris d´aquestes andròmines s´han generat a partir de l´explotació de països subdesenvolupats i de milers de persones d´arreu.

Però, quines són les veritables raons les quals porten a aquests multimilionaris a exhibir-se d´aquesta forma tant indecent? Són, potser, les seves ganes de navegar o bé la seva estima pel mar? Evidentment que no. Els megaiots representen un símbol de poder i d´ostentació. A bord d´aquests vaixells i sense cap mena d´escrúpols es tanquen negocis foscos, es reparteix obra pública, es decideix el futur d´una nació en relació al seu deute extern o bé es mercadeja sobre qualsevol cosa que els pugui aportar diner fàcil. Allí, i enlluernats pel luxe, polítics, aristòcrates, magnats i la més selecta jet set riuen les gràcies d´aquests que es creuen els amos del món.

La Caseta del Motor: el tresor de Sant Pol

Sant Pol és un d´aquells pobles que sempre han viscut de cara al mar. Fins a la primera meitat del segle XX va ser un dels municipis de la Costa Central catalana amb una major activitat pesquera. La seva platja, evidentment, era el centre de tota aquest batibull. Sense cap mena de refugi, la platja era el lloc on el sardinals, les palangreres, els llaguts i d´altres embarcacions de pesca hi reposaven. En alguns documents gràfics de principis de segle es poden contar més de cinquanta barques varades a la platja de la vila. Cada dia, abans de començar a pescar havien d´avarar les barques a l´aigua i un cop acabada la jornada s´havien de treure a la platja. En aquells temps, l’única manera per a realitzar aquestes operacions era a força de braços o bé amb l´ajut d´animals de tir. Els palers eren els responsables d´aquesta tasca. La seva feina va ser en aquells temps un dels oficis de mar més imprescindibles de la platja.

Postal de la platja de Sant Pol amb la caseta del motor al centre, les barques varades a la platja i les peces dels sardinals esteses al Sol.

La caseta del motor va ser construïda per en Damià Mas i Ribó, “en Mià dels bous”, paler i propietari de dues parelles de bou i un matxo per treure les barques. En Damià volia modernitzar el servei i va encarregar la construcció de la caseta del motor. L´edifici es va inaugurar després de molts entrebancs administratius l´any 1932, quan feia pocs anys que algunes de les barques ja havien incorporat els primers motors. Així a la revista “La Maresma”, editada a Mataró, es pot llegir en el seu número d´abril de 1932 aquesta petita ressenya referent a Sant Pol. ”L´últim temporal de garbí ha deixat un xic de sorra a la platja nostra que algunes barques aprofiten per treure-hi. És per això que del tot instal•lada la màquina de treure barques, ha inaugurat el seu servei, suprimint la parella de bous que tant caràcter donava a la platja nostra.”

La situació central de la caseta a la platja feia que pogués treballar per ambdós costats

La caseta del motor o “la maquinilla” és un element singular dins el patrimoni marítim de la costa catalana. Es va mantenir activa quan en altres localitats com al Masnou, a Pineda de Mar o a Calella ja havien estat abandonades i havien desaparegut. Quan en Mià va deixar de treballar, la seva feina la seguiren fent els palers de la confraria.

L’edificació és senzilla, feta de fusta i amb amplies vidrieres als tres dels seus costats per tal de poder seguir l´operació de treure les barques des del seu interior. Va accionada amb dos motors, un d’elèctric i un de semidièsel, d´aquesta manera es garantia que es poguessin treure les barques en cas de falta de subministrament.

Avui, a la caseta és fan diverses activitats adreçades als escolars. Foto: A Tot Drap

La construcció del port d´Arenys de Mar a l´any 1947 fa que bona part de la flota pesquera de Sant Pol es traslladi al recent inaugurat port refugi i, poc a poc, l´activitat a la platja va minvant fins que el 7 d´agost de 1985 es treu per última vegada “l´Ester”, el darrer sardinal que encara tenia base a Sant Pol. A partir d´aquest moment, al desaparèixer la pesca, la instal•lació deixa de tenir sentit i comença a entrar en un estat d´abandonament cada vegada mes preocupant. El fet d´estar construïda en terrenys propietat de la companyia del ferrocarril i que es trobi dins el domini de la llei de costes van posar en seriós perill la seva conservació en més d´una ocasió. L´edifici va ser rehabilitat a l´any 2007 per “A tot drap”, una associació sense ànim de lucre de Sant Pol de Mar i finalment va ser catalogada com a bé cultural d’interès local. Tant de bo que la caseta de motor pugui acabar esdevenint un centre d´interpretació del patrimoni pesquer i de l´ofici dels palers, seria el millor reconeixement a tota la gent de mar que ha forjat la història de Sant Pol.

Oficis de mar (V): Els palers

A la fusa, pels pals enseuats, les barques varen lliscar (S. Espriu. D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Abans de la construcció dels ports, la feina d´avarar les barques a la sorra de les platges, era una constant que havien de realitzar els pescadors per a protegir les naus de l´embat de les onades. Aquesta feixuga feina la realitzaven cada dia els mateixos mariners amb l´ajut inestimable dels palers.

Els palers eren els encarregats de l´operació de l´avaradada dels bots i les barques de la platja al mar o del mar a la platja. Els palers col•locaven uns taulons de fusta untats amb sèu i perpendiculars a la nau. Aquests travessers també anomenats “parats” o pals tenien una osca al mig per on encaixava la quilla de la nau. Per sobre d´aquests estructures lliscava la barca quan era arrossegada. Hom distingia entre el paler de baix, el paler del mig i el paler de dalt. El de baix, el que col•locava el primer tauló es mullava fins a la cintura i també s´anomenava paler mullat. El darrer, el que col•locava el tercer travesser era el paler eixut. La “fusa” era el període final de la avarada durant el qual un extrem de la nau ja surava en l´aigua mentre l’altre encara era en terra. La fusa acaba quan la nau quedava del tot ensurada.

Els palers de Sant Pol. Foto: Arxiu P. Sauleda

La força per a fer lliscar les barques per sobre els travessers enseuats era la dels propis braços de palers i mariners, en altres ocasions s´ajudaven per animals de tir (bous o cavalls) i més endavant amb màquines que disminuïen la força que s´havia de fer. Fos d´una forma o altre, normalment es feien servir sistemes de bossells anomenats palanquins que disminuïen l´esforç motriu.

En la feina dels palers s´havia de distingir entre treure l’embarcació al mar o bé avarar-la del mar a la platja. La primera operació era normalment més senzilla. Les barques entraven a l´aigua per la proa, els mariners arrossegaven la barca fins a la vora i els més aproats estaven asseguts als bancs amb els rems ja preparats. En el moment precís els palers i la resta de mariners empenyien la barca fins acabar la fusa mentre que els altres començaven a remar per sortir del rompent, moment en que la resta de la tripulació saltava l´orla i es col•locava al seu lloc.

La caseta del motor d’avarar i treure les barques de la platja de Sant Pol.

L’operació treure la barca de l´aigua era un dels moments més delicats de la feina dels palers. El vaixell s´apropava de popa, els mariners ciaven suaument. Quan estava proper a la platja un dels palers li llençava la sirga, també anomenat “cap de Sant Pere” que el patró col•locava a la roda de popa i el fixava amb un escàlem per evitar que pogués sortir. El patró dirigia l´operació amb molta minuciositat sempre a les ordres dels palers. Els mariners per la seva part, amb els rems en mans, vogant i ciant executaven les instruccions procurant que la barca no quedés travessada. Si no hi havia onada, la feina era plàcida i els palers, malgrat l´esforç físic, no tenien cap altre dificultat. Quan l´onada era més grossa el patró de l´embarcació amb molta destresa era qui havia d´evitar que la nau es creués mentre que els palers intentaven col•locar els pals. En el moment precís, al crit – d´ara!!!, els mariners ciaven amb força, els palers col•locaven els parats i estiraven el cap de Sant Pere fins a treure completament l´embarcació de l´aigua.

Si no hi havia onada la feina era plàcida. Foto: Arxiu històric Fidel Fita

Una conseqüència de tot plegat estava en la geometria de les quilles de les embarcacions. Les barques que s´avaraven a la platja eren molt menys quillades que no pas les que sempre estaven en l´aigua. A més normalment, disposaven d´una quilla i dues escues, una a bavor i l´altre a estribord. Les escues facilitaven l´operació d´avarar ja que l´embarcació es mantenia dreta quan era en terra. En aquest cas els mestres d´aixa renuncien a un element navegador per a facilitar la l´avarada a les platges.

La construcció dels ports va fer desaparèixer de manera immediata les barques avarades a les platges i en conseqüència aquest ofici de mar tant ancestral.

Oficis de mar (IV): els calafats

La construcció d´embarcacions a les platges va ser una activitat de primer ordre en moltes platges del nostre país fins a mitjans del s XX. A peu de platja, a les mestrances, el brogit era continu i la feina frenètica. Tems era temps que l´industria nàutica catalana tenia una importància de primer ordre. A les nostres platges es varen construir tota mena de bastiments des de modestos gussis a rem fins a galeres i pailebots que, en alguns casos van fer rutes transatlàntiques.

Després del mestre d´aixa, els calafatadors tenien una importància cabdal en la construcció naval. Els calafatadors o calafats eren els encarregats de segellar les embarcació i fer-les impermeables. Un cop acabat l’enramat de quadernes i ja col·locat el folre format per les taules de fusta que formaven el casc, intervenien els calafats per segellar tota l´estructura. Amb gran destresa i habilitat introduïen les fibres d´estopa a totes les juntures per segellar-les completament.

foto-05

Un calafat en acció. Foto extreta del llibre ““Guía completa del mantenimiento y conservación de barcos”, de Michael Verney

L´estopa era un derivat vegetal que s´obtenia bàsicament del cànem però també de la boga i del lli. Tenia un aspecte fibrós de consistència aspre i bast. Les fibres d´estopa s´obtenien a partir del rebuig que es generava després del cardat de les fibres d´aquestes plantes. La primera operació que calia fer era la de filar les fibres. A continuació s´impregnaven de resina, quitrà o pega i s’introduïen en les juntures que hi havia entre tauló i tauló. Per aquesta operació s´utilitzaven les eines per calafatejar: els ferros de calafatejar i la maçola. Els primers eren un conjunt de peces metàl·liques de tall ample molt semblant a una escarpra amb les que el calafat s´ajudava per introduir l´estopa. La maçola o maça per a estopar era un tipus de maça de fusta en forma de T i amb el mànec força curt i feta amb fusta de ginjoler. Picant els ferros de calafatejar amb la maçola, l’estopa s’acabava d´embotir.

calafeteadores_pagina_06_imagen_0001

Materials i eines dels calafat: estopa, maçola i ferros de calafatejar. Foto: Javier Carballo

Un cop calafatejat tot el casc tocava “embetumar-lo”, és a dir, impregnar completament tota l´obra viva del vaixell amb quitrà o pega que s´aplicava amb una llanada. També se solia embetumar les cobertes i la sentina.

A partir dels anys 80, amb la generalització de l’ús de fibres de polièster per a la fabricació de les barques, es van anar arraconant als mestres d´aixa i als calafats; aquests oficis comencen a entrar en decadència. Les barques construïdes amb aquests nous materials tenien uns costos molt menors que les construïdes en fusta i a més tenien la gran avantatge que es reduïda ostensiblement el seu manteniment, conservació i reparació. A partir d´aquest moment la feina dels calafats es centralitza precisament en el manteniment de la flota pesquera de fusta que, poc a poc, es va desballestant per deixar pas a modernes embarcacions construïdes amb altres materials.

Les embarcacions de fusta requereixen un manteniment periòdic. Cada any, normalment abans del començament del “bon temps”, les barques es treuen als varadors. Es netegen les barbes i els organismes incrustants com ara els corcs marins que podrien malmetre l´estructura. També es substitueixen els taulons malmesos i es repassa el calafateig.

Avui ja és molt complicat trobar un bon calafat i els que hi ha, són persones grans que si no hi posem remei serà massa tard per a recuperar un dels oficis de mar més ancestrals.

Les onades (I): com es formen?

La política de dragatge i regeneració de platges que s´aplica al Maresme està tenint una conseqüència del tot previsible després dels temporals. La sorra que han perdut les platges del nord de la comarca arran dels temporals ha anat formant dipòsits paral•lels a la costa que generen grans onades. I és que, gràcies a aquestes actuacions, el Maresme s´està convertint en el paradís pels surfistes.

Però, com es formen les onades? Una onada és el moviment oscil•latori, en sentit ascendent i descendent, de la superfície d’aigua produïdes majoritàriament per l´acció del vent. Hi ha però altres agents responsables de generar onades com ara els terratrèmols amb epicentres submarins, les corrents de marea o les desembocadures dels grans rius.

Contràriament al que es pensa, aquestes deformacions de l’aigua del mar produïdes pel vent no comporten desplaçament de masses d´aigua (matèria). Aquest desplaçament només es produeix quan l´onada arriba a la costa i trenca. Aquí és quan es converteixen veritablement en perilloses. Malgrat no transportar matèria, les onades transporten energia.

onades

El vent és el principal agent generador d´onades. Foto: Damerau/iStock/Thinkstock

La manera més senzilla d´estudiar les onades és tractar-les coma oscil•lacions harmòniques. Les característiques del moviment harmònic simple estan perfectament definides amb paràmetres físics i és senzill mesurar i comparar les seves magnituds: amplitud, període, freqüència, longitud d´ona,…

En els grans oceans les onades són altes, espaiades i rodones. Tenen un període gran i el pendent d´ona és suau. Són molt semblants al mar de fons. En canvi, als mars petits i tancats com és el cas de la Mediterrània, aquestes són estretes i baixes. Aquí, entre cresta i cresta hi ha poc espai i la pendent d´ona és molt pronunciada. Des del punt de vista de la navegació i malgrat que pugui semblar el contrari, la Mediterrània és un mar molt més perillós que no pas, posem pel cas, l´Oceà Atlàntic. La perillositat de la mediterrània rau precisament en aquesta poca distància entre cresta i cresta.

dscn2746

Tramuntanada al nord del Cap de Creus

Per mesurar l´alçada de les onades es fan servir les boies d´onatge. Existeix una xarxa de boies oceanogràfiques que prenen mesures de manera continuada i que les envien les dades en temps real als interessats. L´onada més alta registrada va ser de de 50 m d´alçada a l´Oceà Pacífic.

L´efecte que produeix el vent sobre l´estat de la mar depèn de diversos factors: la intensitat del vent., la persistència o temps durant el qual el vent bufa sense parar amb una força sostinguda, la distància sobre la qual el vent pot bufar o fetch. No és el mateix una tramuntana a la costa nord de Menorca amb un fletch molt gran que, el mateix vent sobre el sud del Cap de Creus on el fletch és molt menor ja que el vent bufa des de terra i per finalitzar, la profunditat de la massa d´aigua.

Quan a més d´aquests factors hi afegim els corrents marins, això pot tenir un efecte amplificador, especialment quan la corrent té el sentit contrari a la direcció del vent.

Continuarà en una altre hdm…

Pescar en parella

La pesca de bou ha estat al llarg de la història una de les activitats pesqueres de primer ordre a tota la nostra costa. Fins a la substitució de la vela llatina per l´arribada dels motors, l´art de bou es calava des de dues embarcacions: la parella de vela o parella de bou. No està del tot clar l´origen d´aquest nom. Mentre uns diuen que el terme prové del fet que les dues barques havien d’anar de costat, igual que fan els bous quan porten el jou i altres comenten que el mot bou, prové del llatí “bolus”, acte d´arrossegar la xarxa.

Possiblement aquest art de pesca ja existia a inicicis del s. XVII. En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722) la pesca de bou o la parella ja surt citada.

Il.lustració del

Il.lustració del “Diccionario historico de los artes de pesca” Antoni Sañez i Reguant 1710-1714

En el “El Reglamento de Navegación y Pesca de la Província Marítima de Mataró” de Manuel de Zalvide (1773) ja es descriu aquesta tècnica i fins hi tot es comença a fer patent la preocupació pels seus efectes. Així llegim a l´article 40. “Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou y no puede sin especial gracia usarse por estimarse perjudicial.”

Aquest art també està descrit en el “Diccionario Historico de los Artes de Pesca Nacional” d´Antonio Sañez i Reguant (1791-1795). L´autor considera que aquesta modalitat pesquera va representar una veritable revolució de la pesca fins aquell moment.

Sembla ser que la parella de bou es va mantenir fins després de la primera gran guerra als voltants de 1920. Emerencià Roig en el seu llibre “La Pesca a Catalunya” (1927) encara descriu aquesta tècnica malgrat que en aquells temps ja es comença a introduir el motor d´explosió que va representar la fi de la parella de bou.

La barca de bou era una embarcació típica catalana, tenia una coberta amb tres escotilles amb un pal mestre al mig on hi anava fermada una vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. Eren embarcacions de poc calat amb quilles laterals o escues que es col•locaven per a facilitar l´avarament de les barques a la platja.

bou-badalona

El bou badaloní era un dels bastiments tipics en aquesta pesquera

Les barques de bou eren les que pescaven més lluny de la costa. A vela o a força de rems s’allunyaven mar endins. Normalment estaven dos o tres dies a fora i cada dia feien un parell de calades. En una de les dues barques de la parella hi anava el patró que dirigia la maniobra.

Existia també una modalitat anomenada “vaca” que utilitzava un art molt més petit. En aquest cas es pescava amb una sola embarcació.

La introducció dels motors va produir un augment en el calat i la transformació del casc. Les escues van desaparèixer, el casc prenia forma de V i es van començar a utilitzar les “portes” que ja permetien la pesquera sense anar “a la parella”. A aquests vaixells se’ls va popularitzar amb el nom de quillats. Els quillats es van anar estenent al llarg de tota la costa, especialment allà on hi havia port. Primer en les comarques del sud i més endavant a la Costa Brava. La feina d´avarar els quillats cada dia a les platges era complicada i pobles amb una forta tradició pesquera van anar cedint el seu protagonisme a d´altres que tenien port. A la costa central, Badalona o Sant Pol van perdre importància en front a Barcelona o a Arenys de Mar.

Exvots mariners, veritables mostres de cultura popular

Un exvot és una ofrena feta a una divinitat en senyal d’agraïment i en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut. Consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera aquell sant. De fet d´exvots n´hi ha de moltes menes però uns dels més interessants són els exvots de temàtica marítima i marinera.

Aquests eren ofrenes fetes pels pescadors o el mariners beneficiats del “miracle” al sant o a la verge al qual retien devoció en compliment de la promesa feta, normalment relacionada amb la seva intercessió davant d´un tràngol, d´un temporal o bé d´un naufragi. Els navegants quan es trobaven de sobte amb un tràngol inesperat feien la prometença d´oferir un exvot al sant o mare de déu venerada per ells si sortien sans i estalvis d´aquella situació compromesa.

20161228_132017

Ermita de la Mare de Déu de l´esperança a Blanes, conté una interessant col.lecció d´exvots

Normalment l´exvot consistia en la maqueta de l’embarcació en qüestió i aquesta es penjava al sostre de la capella en record del benefici rebut i de la prometença dels afectats. Un bon exemple d´aquest tipus de present és la Coca de Mataró del S.XV.

Malgrat que les maquetes són la forma més popular dels exvots mariners també existeixen retaules policromats que fan el mateix efecte. En aquest cas el gravat il·lustra la penalitat que va acompanyada d´un petit text descriptiu.

En els exvots policromats s´hi poden distingir sempre tres àrees: l’espai diví, situat a la part superior en el qual hi ha la representació de la divinitat, del sant o de la mare de Déu. L´espai humà, que ocupa la major part del retaule i és on s´hi representa el motiu de la prometença, normalment una tempesta. Finalment l´espai escrit, normalment a la part inferior del retaule, on està escrita l´explicació del fet.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El sostre del´ermita de Santa Cristina a Lloret està farcit d´exvots

A l´ermita de la mare de Déu de la Cisa a Premià de dalt hi havia una de les col·leccions d´exvots més importats de casa nostra. Avui, bona part d´ells s´exposen al Museu Marítim de Barcelona. Al Museu d´Arenys de Mar, es conserva una interessant col·lecció d´aquestes peces entre retaules i maquetes de vaixell que provenen de l´ermita del Mont Calvari de la mateixa població. En un d´ells es llegeix: : “Lo patro Domingo Calvet De Barcelona havent corregut gran tormenta ab sa barca de palangre plena d’aigua de 15 fins a 118 sobre de 1761 invocant a SIpa de Monticalvari fou librat ab dos mariners no haventse portantse altrse un cop de mar. En la llanxa del patró Joseph Casa de Arenys que los porta al port de Salou ya Barna”

arenys-5ev2475_0

Exvot amb la imatge d’un salvament marítim (1761) amb els tres espais característics d´aquestes obres. Conservat al Museu d´Arenys. Foto: Museu d´Arenys

La tradició dels exvots ha desaparegut per complert. Fa uns anys, era freqüent de trobar aquestes ofrenes a les ermites a la nostra costa. Avui, amb els avenços tecnològics sobre la predicció meteorologia s´ha perdut en bona mesura la impressibilitat del mar i en conseqüència, aquesta tradició i els exvots conservats fins avui s´han convertit en veritables peces de museu.

En algunes ermites marineres de la nostra costa encara es conserven aquests tresors fruit de la devoció popular. Així a Santa Cristina a Lloret, a Sant Simó a Mataró, a la Mare de Déu de l´Esperança i al Vilar de Blanes o a la Cisa a Premià de Dalt entre d´altres, encara podem admirar aquestes joies de la cultura popular.

La garbinada d´inici d´any

A la memòria de l’Alfred i de l’Agustí que han deixat la seva vida en aquest episodi de vent. Companys, ens trobarem al mar.

Des d´inicis d´any i fins fa ben pocs dies, la situació meteorològica marina ha estat dominada per una potent garbinada. Malgrat que a la nostra costa els temporals de garbí solen ser més habituals que no pas les llevantades, la peculiaritat d´aquest episodi ha estat: la força amb què ha bufat el vent, convertint-se en un temporal dur, la durada de l´episodi que ha estat insòlitament llarg i l´època de l´any en què es produeix allà on són molt més habituals les llevantades o bé els períodes anticiclònics de minves, que no pas el vent de garbí.

isobares 10gener

Mapa isobàric del dia 10 de gener amb una clara situació de garbinada. La depressió està situada a les illes Britàniques i l´Anticicló al nord d´Âfrica

Aquests dies s’ha arribat a ratxes de vent superiors als 60 km/h que ha alterat substancialment l´estat de la mar aixecant onades de fins a 2,5 m. La xarxa de boies d´onatge han registrat onades de fins a 5 m a mar obert. A la zona litoral han estat freqüents les àrees de forta maror i maregassa i l´impacte de les onades sobre la línia de la costa i les roques ha estat espectacular sense arribar a produir danys en les infraestructures més properes.

Una altre dels efectes d´aquesta ventada ha estat la pujada sobtada de temperatures que, en alguns cassos, s´ha arribat als registres màxims històrics per a un mes de gener. Aquets dies, a molts indrets, els valors s´han situat entre els 21 i els 25 º C, talment com si estiguéssim en plena primavera.

20160111_141301

El temporal de garbí afectant la platja de Calella

En un altre sentit, les conseqüències d’aquest episodi de vent, d’onatge i de mar ha estat la pèrdua de dos companys d’afició. L´Alfred Milà segurament el pioner del caiac de mar a Catalunya i un palista molt experimentat que va desaparèixer en el freu que separa Eivissa de Formentera el passat 5 de gener i l´Agustí Argany un palista barceloní que va sortir de Badalona en direcció a Barcelona el dia 6 de gener i que també està desaparegut.

Aquesta situació tant particular s´explica per la presència d´un potent anticicló al nord d’Àfrica i una àrea de baixes pressions molt ben constituïda a les illes britàniques que ha afectat a bona part del nord oest d’Europa i que ha deixat l´àrea mediterrània exposada a l´entrada de vent de component oest que ha estat la causa d´aquest temporal de vent i mar.

20160111_140814

Garbinada afectant la Costa del Maresme a Sant Pol

Sempre he pensat que quan el garbinet, amable i fresc, típic de l’època més calorosa de l´any, es converteix en un temporal de garbí, aquest es transforma en un vent del que ens n´hem de malfiar. Les garbinades solen ser traïdores en comparació a la tramuntana, molt més noble. A l’estiu les garbinades, que solen ser vents tèrmics, s’aixequen de cop i volta. La gradient de temperatura entre les masses d´aigua i la terra és el responsable. Josep Pla, en referència a aquest vent deia: “Quan fa vent de garbí, la gent s’encongeix, té mal de cap, migranya, depressió, una espècie de malenconia desagradable i aclaparadora. Moltes persones se’n ressenten; el vent les fa patir”.

Aquests fets els coneixen ben bé els pescadors de la costa central catalana que van decidir restar amarrats a port a resguard de la garbinada aquests dies. A la costa del Maresme les garbinades solen erosionar les platges situades a llevant dels ports, aquestes acostumades a acumular sediments per l’efecte barrera de les esculleres, veuen reduïda la seva superfície després d’un episodi de garbí i equilibren d’aquesta forma el balanç global erosió/sedimentació.