Glòria o la disneylandilització del territori (1a part)

Aquesta entrada versa només sobre els efectes del temporal de mar sobre la costa catalana.

La llevantada Glòria ja ha passat, i al seu darrere un reguitzell de conseqüències de les quals els periodistes i l´opinió pública n´intenta buscar la raó. Que si es tracta ja d´una primera manifestació de l´emergència climàtica de la que tan en parlem i no fem res. Que si el temps està canviat i que cada vegada més la força i la devastació dels meteors serà major. Que, “si la abuela fuma que, si la abuela bebe”.

A nivell de temporal marítim, l´episodi no ha estat ni extraordinari ni en cap cas es tracta d´un fenomen sense precedents. Les llevantades, com la ocorreguda aquests dies, són situacions relativament normals en les nostres latituds. Per exemple, al setembre passat hi va haver una situació similar pel que fa a força del vent però, a diferència d´aquest cas, el pas del front per la nostra costa va ser molt ràpid, de menys d´un dia.

La depressió Glòria, va generar onades impressionats a la costa central

Evidentment, l’episodi produït per la depressió ha estat un dels més importants en els darrers any pel que fa a danys en infraestructures i en béns particulars i col·lectius. Caldria, però, fer una anàlisi d´aquests desperfectes i veure si realment la planificació i l´ordenació del territori s´ha fet de manera acurada o no. Estem assistint en els darrers anys a una disneylandilització del territori i a una planificació que es fa sense tenir en compte els riscos naturals periòdics.

En una anàlisi més seriosa dels efectes del temporal marítim sobre la costa veiem que, com sempre, passa el de sempre. Danys en les infraestructures de la primera línia litoral: en l´R1 de rodalies, en ports, en espigons i en dics de contenció. Danys en els passeigs marítims i el material urbà dels mateixos. Danys en espais ocupats en zones inundables. Pèrdua de platges regenerades a cop de decret i draga. En definitiva, afectacions a la nostra temeritat per permetre ocupar espais de transició que ens haguessin protegit en condicions com la d´aquests darrers dies.

Aspecte de la platja de Calella després del temporal

Ara, els consistoris de les zones afectades s´afanyen en reclamar al ministeri el “que hay de lo mio?” típic de després del temporal i tots, sense excepció, volen que abans de l´inici de la temporada turística, s´aboqui la sorra per tornar a tenir les platges com abans i que es restaurin els passeigs marítims i el mobiliari urbà malmès pel pas del temporal. Fins i tot l´Ajuntament de Barcelona, que paradoxalment ha declarat fa uns dies als quatre vents l´emergència climàtica, ara vol que es regenerin les platges perdudes. On és la coherència? Dragar el fons marí i regenerar platges és lluitar contra l´emergència climàtica? O és contribuir encara més a aquesta disneylandilització. Seria bo que alcaldes, ajuntaments i gestors del territori es llegeixin alguns dels documents de referència sobre aquest fet abans d´obrir la boca i fer el ridícul.

Sóc del parer que, els efectes marítims del temporal s´han incrementat entre molts altres factors per l´afany dels municipis en dragar i regenerar platges al servei del turisme. De la mateixa manera que alguns sistemes de pesca han modificat l´orografia del fons marí, la política de dragatge ha produït uns efectes similars. S´ha dragat sorra de les conques de sedimentació que s´ha abocat a les platges que poca a poc han anat perdent i aquest volum de sorra s´ha distribuït a primera línia litoral creant barres que el que fan és potenciar el creixement de les onades i els seus efectes devastadors en cas de temporal.

Ahir, en Narcís Prat va publicar un article on exposa molt clarament la situació en la que estem. Us copio el seu darrer paràgraf on crec que està la clau de volta de tot plegat. “La pròxima vegada que votem, pensem en aquestes prioritats i no en la simplicitat dels arguments d’aquells que volen dividir-nos en bons i dolents. Si no canviem, tots serem els dolents de la pel·lícula. Exigim als nostres polítics i gestors un canvi radical en les polítiques econòmiques.”

El cas particular del Pla de Grau-La Tordera i les afectacions sobre el Delta de l´Ebre seran però noves històriesdemar.

El Mar Menor, el Mar Mort

El Mar Menor amb els seus 180 Km2 és la llacuna litoral salada més gran de tot Europa. Es troba a la regió de Murcia en plena Costa Càlida. Avui, una estreta franja sorrenca totalment urbanitzada separa la llacuna (Mar Menor) de la Mediterrània (Mar Mayor). La seva singularitat ha propiciat que al llarg del seu perímetre s´hi trobin espais naturals únics, de gran interès i una biodiversitat molt interessant.

Fa deu milions d´anys aquesta zona era una gran badia oberta al mar. Els moviments tectònics i el vulcanisme local van originar les actuals illes. La Llacuna, com avui la coneixem és va formar fa dos milions d´anys a partir dels sediments que provenien de la zona coneguda com el camp de Cartagena.

La nefasta gestió que s´ha fet de l´espai des de fa més trenta anys ha menat aquesta albufera al límit de l´abisme. Les darreres pluges torrencials al camp de Cartagena han estat el detonant que ha destapat l´agonia que pateix aquest espai natural. Milers de metres cúbics d´aigua de pluja amb els seus sediments, fertilitzants agrícoles, restes orgàniques i contaminants de tota mena van desguassar fins a les aigües de la llacuna i van produir la mort per asfíxia de milers de peixos.

Imatge captada pel satèl·lit Sentinel-2 el dia 13 de setembre de 2019. Les avingudes produïdes per la “gota freda” aboquen directament al Mar Menor. Foto: Copoernicus

El que ha succeït al Mar Menor no és conseqüència de les pluges torrencials ni de la darrera “gota freda” que ha patit la zona. En realitat, l´arrel del problema rau en la nefasta gestió territorial que s´ha fet d´aquest espai històricament i on hi te molta responsabilitat els diversos executius que han governat la regió de Murcia.

La transformació d´una extensa zona de secà, amb bancals que retenien l´aigua per un regadiu superintensiu hi te molt a veure en el desastre final. L´horta de la regió ha contaminat els aqüífers amb restes d´adobs nitrogenats que tard o d´hora acaben en les aigües del Mar Menor i l´eutrofitzen. Quan augmenta la concentració de nutrients límitants en els ecosistemes marins, els microorganismes del plàncton creixen descontrolats creant una veritable “sopa verda” que esgota l´oxigen dissolt en l’aigua fins a produir la mort per anòxia de peixos i d´altres organismes marins.

Una altra causa de la degradació d´aquets espai tant sensible a les pertorbacions és l´urbanisme salvatge que ha patit la regió i que ha transformat els usos tradicionals del sòl. La llacuna rep també els abocaments de les aigües fecals dels municipis riberencs degut a una xarxa de sanejament infradimensionada i mal dissenyada.

La manga en una imatge històrica i una imatge recent. Foto: Marta Sánchez

La solució de tot plegat és molt complexa, inclús si s´abandonessin les hortes, els nitrats que s´han incorporat històricament als aqüífers que desguassen al mar menor continuarien amb el mateix efecte durant molts anys. Els Mar Menor és un exemple de mala gestió del territori. A escala molt més gran, la conca de la mediterrània es podria convertir en una mena de mar menor si no es gestiona bé.

La solució de tot plegat passa per gestionar el territori tenint en compte la capacitat de càrrega de l´ecosistema. Caldria també un control molt més extensiu dels fertilitzants que usen les explotacions agrícoles i aplicar les directives de la UE relacionades amb l´us de fertilitzants i adobs nitrogenats. Finalment caldria elaborar un veritable pla estratègic de protecció integral del Mar Menor.

Oceanografia domèstica (V): Eutrofització

L´eutrofització és un fenomen originat per l´enriquiment amb nutrients i matèria orgànica en un ecosistema. A primer cop d´ull podria semblar un procés beneficiós però si continua en el temps pot tenir unes conseqüències nefastes pel medi. Aquest procés és especialment sensible en llacs, llacunes i bassals. Té també uns efectes destacables en mars i oceans, especialment si es tracta de conques petites i amb poca renovació d´aigua com ara les badies del Delta de l´Ebre o el Mar Menor.

L´abocament de nutrients en l´aigua provoca un creixement accelerat del fitoplàncton i dels macròfits que va acompanyat d´un augment dels nivells tròfics superiors. L´efecte final és l´anòxia, és a dir, l´esgotament de l´oxigen i la mort de la majoria dels éssers vius afectats. En altres ocasions es produeixen fenomens com ara les marees rojes.

Mapa del Mediterrani on s’indiquen concentracions de clorofil·la en mg/m3, realitzat a partir d’imatges preses pel SeaWIFS durant el mes d’abril de 2004. Les zones blaves són les més pobres, mentre que les àrees vermelles és on hi viuen més algues. Al llarg de l’any hi pot haver diferències importants, però en general les zones de mar obert són molt poc productives, mentre que les àrees costaneres concentren la major part de nutrients i de plàncton.

A nivell oceànic l´eutrofització només té efectes destacables en les aigües litorals. A mar obert, es produeix una dilució d´aquest procés i les conseqüències difícilment són destacables. Malgrat tot, en aigües costaneres és difícil que s´arribi a la anòxia, i el primer resultat és la pèrdua de biodiversitat. En aquests cas l´eutrofització pot modificar les característiques organolèptiques de l´aigua i generar pèrdues en el sector turístic.

En mars i oceans, els processos d´eutrofització queden aturats per uns nutrients que són limitants: els nitrats i sobretot els fosfats. Amb l´eutrofització les concentracions d´aquetes substàncies augmenten i no hi ha cap mecanisme per a limitar el creixement de la biomassa.

La font d´incorporació de fosfats és bàsicament a través dels abocaments domèstics. La gran majoria de detergents contenen fosfats i és per això que les legislacions actuals prohibeixen l’ús de detergents amb aquests agents . Per la seva banda les fonts de contaminació per nitrats procedeixen bàsicament de l´agricultura intensiva.

Els nutrients limitatnts (nitrats i fosfats) són els causants de l´eutrofització

Amb la posada en funcionament de les EDAR, els abocaments de fosfats i nitrats s´ha reduït dràsticament i en conseqüència la qualitat de l´aigua de mar ha augmentat. Malgrat aquest fet positiu, alguns sectors com ara el pesquer, han posat en qüestió aquesta política de sanejament ja que consideren que la disminució dels aquests abocaments és una de les raons per entendre la dràstica disminució de les captures. Una visió esbiaixada d´un problema que és molt més global i on el propi pescador n’és el principal responsable.

Un bon indicador per a conèixer l´estat d´eutrofització es la transparència que es pot mesurar amb el disc de Secchi. També es poden realitzar mesures a partir dels índex de biodiversitat. De totes formes a nivells dels ecosistemes marins és quantifica també la concentració de clorofil·la, que és una mesura indirecta del creixement dels productors primaris.

Un problema concret relacionat amb l´eutrofització es produeix al Mar Menor a Múrcia. Aquesta gran llacuna litoral està patint una creixent eutrofització produïda pels abocaments agrícoles i urbans que produeixen una pèrdua de biodiversitat alarmant i el creixement de determinades espècies oportunistes, com ara les meduses, que aprofiten aquesta alteració. Això però, és una altra històriademar.

Oceanografia domèstica (IV): Perquè l´aigua és líquida?

L´aigua és la substància més abundant de la Terra, forma els mars i els oceans. El seu cicle determina el clima i els processos vitals. La seva presència és essencial per entendre l´origen de la vida, la seva evolució i el seu manteniment a la Terra. La molècula d´aigua H2O és sens dubte la formula química més famosa de totes.

Quan parlem d´H2O ens estem referint a la molècula d´aigua. Aquesta està formada per dos àtoms d´hidrogen i un àtom d´oxigen units per mig d´enllaços químics covalents. La molècula d´aigua és la mínima expressió de l´aigua, és a dir, la part més petita d´aigua que continua mantenint les propietats d´aquesta.

Entre les propietats de l´aigua destaca el fet que és líquida a temperatura ambient, però, us heu preguntat alguna vegada perquè l´aigua és líquida? I més tenint en compte que d´altres substàncies amb una estructura molecular molt semblant com ara el CO2, el SO2 o el NO2 són gasos.

La clau per entendre aquest fet rau en la disposició espacial dels tres àtoms que es troben en la seva molècula. Els dos àtoms d´hidrogen formen entre ells un angle d´uns 105º i al seu vèrtex s´hi troba l´àtom d´oxigen. Amb aquesta disposició, la molècula té una major electronegativitat al costat on es situa l´àtom d´oxigen, més gros i amb una major força d´atracció del nucli vers l´electró de l´hidrogen. Per la seva banda, els nuclis d´hidrogen queden desproveïts parcialment dels seus electrons i manifesten una càrrega elèctrica positiva deguda a la presència del seu únic protó. Aquesta estructura tridimensional de la molècula d´aigua fa que es comporti com a un dipol, és a dir, de la mateixa manera que un imant. El pol positiu està a la regió de la molècula on hi ha els àtoms d´hidrogen i el pol negatiu on hi ha els àtoms d´oxigen.

 

És precisament l’estructura dipolar de l´aigua la que permet que entre els dipols es formin unions a través de ponts d´hidrogen, la càrrega negativa de l´oxigen exerceix una certa atracció sobre la càrrega positiva del dos àtoms d´hidrogen i es formen aquestes unions. Aquests ponts d´hidrogen són bastant febles però permeten que les molècules dipolars d´aigua formin entre elles grups i es crein agregats amb una major massa molecular que confereix a l´aigua les mateixes propietats que els fluids, i fa que l´aigua es comporti com a líquid.

Aquesta estructura reticular de les molècules d’aigua és la raó per la qual aquesta substància és líquida a temperatura ambient si la comparem amb d´altres substàncies que tenen una estructura molecular molt semblant. Si l´aigua no tingués aquesta dipolaritat no es podrien formar els ponts d´hidrogen entre les molècules i seria un gas també.

Els ponts d´hidrogen són també els responsables per entendre el comportament anòmal de l´aigua en relació a algunes de les seves propietats com ara la seva tensió superficial o la dilatació que pateix quan aquesta solidifica i per això el gel és menys dens que la aigua líquida i els icebergs suren en l´aigua de mar. Això però és una altre històriademar.

Una troballa inesperada

Els fons marins sempre han estat i són encara, els grans desconeguts. No ens estranya gens que de manera periòdica coneguem noves troballes sobre el descobriment d´espècies fins aleshores desconegudes. Fins i tot, hi ha qui afirma que es coneixen més bé alguns astres o l´univers que no pas els fons marins dels nostres mars i oceans.

El que és més sorprenent, és l’aparició de notícies com la relacionada amb la descoberta d´un gran herbassar de fanerògames a la badia de Roses , relativament a molt poca profunditat. És increïble que avui, en una societat autoanomenada moderna, hagi troballes tant inesperades que ens fan pensar en que la gestió dels fons marins litorals ha estat molt superficial.

El Gram marí (Cymodocea nodosa) és una fanerògama marina amb les fulles més estretes que Posidonia i que forma alguers ben cosntituïts

Certament la comunitat científica coneixia l´existència d´aquest herbassar però ni les suposicions més optimistes podien endevinar que es tractés d´una extensió tant gran. Amb aquesta troballa inesperada s´hauria d´acabar amb la total impunitat que gaudeixen les nombroses embarcacions esportives que fondegen en aquest zona i la dels vaixells de pesca que arrosseguen els seus arts sense escrúpols i malmeten els fons marins.

L´estudi ha estat impulsat per la Direcció General de Pesca i Afers Marítims aquest 2018 i en ell s´ha elaborat una cartografia bionòmica dels fons marí de la badia i s´ha cartografiat un herbassar de Cymodocea nodosa d´unes 800 ha. Segons aquestes dades, l´alguer és el de més extensió de tota la costa catalana i un dels més importants de la Mediterrània Occidental. En el mateix estudi s´han detectat també 136 ha de Posidonia oceanica, 98 ha. de substrat rocós amb algues fotòfiles i 25 ha de fons de precoral.ligen.

Cymodocea nodosa, com la resta de fanerògames marines, té una importància ecològica de primer ordre doncs allotja un elevada biodiversitat i constitueix una zona de cria, de refugi i de reproducció de moltes espècies. La cartografia d´aquests herbassars marins són una eina de molta utilitat pels gestors de projectes i activitats en el medi marí. Així, l´hàbitat que forma aquesta espècie, es considera d’interès per a la pesca d´acord amb la normativa sectorial.

Cartografia dels fons marins de la badia de Roses

La prospecció, s´ha realitzat amb un sonar d´escombratge lateral acompanyat de transsectes per a realitzar observacions “in situ”. S’han cartografiat un total de 3350 ha. des de la punta Falconera a Roses fins a la punta Trencabrassos de l´Escala. Abans de la realització d´aquest estudi, només es tenia coneixement de l´existència d´un alguer de gairebé 200 ha. Això fa que els resultats es puguin considerar com a una veritable sorpresa doncs s´ha quadruplicat la superfície que es pensava que havia.

Els alguers cartografiats són molt densos i les fulles de les plantes tenen fins a mig metre d´alçada formant una veritable teranyina, cosa que indica que l´hàbitat és d´una gran qualitat i està molt ben conservat.

Aquesta troballa ha d´obligar sens dubte, a canviar el model de gestió d´aquesta franja litoral pel que fa al fondeig d’embarcacions. Actualment no existeix cap reglamentació efectiva per aquesta pràctica que s´ha convertit en un “campi qui pugui” sense cap control efectiu. En el mateix sentit s´haurà de regular molt més acuradament la pesca professional, en especial aquells arts i ormeigs que puguin tenir un impacte sobre els fons.

Oceanografia domèstica: Marees (I)

Una de les coses que ens sobta més als habitants de la conca mediterrània quan ens desplacem fins a algun altre oceà són les marees. Les marees són ascens i descens periòdic de l´aigua a causa de la influència de la Lluna i també del Sol. L´efecte de la primera és més important a causa de la seva proximitat a la Terra.

Tal i com va predir Newton es precisament l´atracció gravitatòria la responsable de les marees. En especial es important força gravitatòria que exerceix la lluna sobre les masses fluides de la Terra que les deforma i les atreu cap a ella.

La força d´atracció gravitatòria entre la terra i La Lluna deforma les masses d´aigua de mars i oceans i és la responsable de les marees.

La variació del nivell del mar a la costa s´anomena amplitud de la marea. Aquesta magnitud depèn molt de la zona de que es tracti i també de la posició relativa dels astres implicats en les marees. A la mar Mediterrània, pel fet d´ocupar una superfície petita, les marees tenen una amplitud molt petita, entre 10 i 30 cm, cosa que fa que no siguin observables fàcilment. En canvi, en alguns punts de la costa de la Bretanya l’amplitud pot arribar fins als 14 m.

En el cas de la Mediterrània són més destacables les minves o les rissagues que no pas les marees. En el cas de les minves, el responsable són les elevades pressions atmosfèriques que s´assoleixen quan l´anticicló que se sol situar a les nostres latituds durant les mesos d´hivern. El fet que la pressió atmosfèrica sigui alta, al voltant de 1030 hPa, significa que el pes de l´aire sobre la superfície de les masses d´aigua empeny l´aigua cap avall fins a 40 cm.

El corrent ascendent de les masses d´aigua s´anomena corrent de flux i el corrent descendent, quan la marea baixa, és el reflux. Quan el nivell de l´aigua assoleix la mínima alçada s´anomena marea baixa o baixamar i el moment oposat, quan s´assoleix la màxima alçada es parla de marea alta o plenamar. Cada dia el nivell de l´aigua ascendeix i descendeix dues vegades cosa que està relacionada amb el moviment de rotació de la Terra i la posició relativa entre aquesta i la Lluna. D´aquesta manera hi ha dues baixamars i dues plenamars cada dia.

Fases del cicle lunar. En les posicions 1 i 5 les forces exercides per la Lluna i el Sol es sumen i es produeixen les marees vives. En les posicions 3 i 7 les forces gravitatòries es compensen i donen lloc a les marees mortes.

Al llarg del cicle lunar hi ha unes posicions relatives entre la Lluna i el Sol i la Terra en que es troben en la mateixa línia i les froces d´atracíó se sumen i es produeixen les plenamars de major amplitud. Això succeeix quan la lluna es troba en la fase de lluna plena i lluna nova. A aquest fenomen l´anomenen marees vives. El cas contrari correspon quan la Lluna i el Sol formen un angle de 90º amb la Terra. La Lluna en aquest cas es troba en quart creixent o en quart minvant. Amb aquesta posició les forces d´atracció es resten i es produeixen les marees de menor amplitud. Són les marees les marees mortes. Cada cicle lunar hi ha doncs dues marees vives i dues marees mortes.

Per a la predicció de les marees existeixen unes taules a partir de les seves amplituds i els seus períodes. Les taules de marees són una eina molt útil per a la navegació.
A nivell biològic les marees representen una font vida per als organismes que viuen a la franja intramareal. L´anar i venir de les masses d’aigua implica l´aport i la resuspensió de les partícules nutritives. Per contra els períodes d’emersió suposen haver de fer-se resistents a la dessecació.

Una altra conseqüència de les marees són les anomenades corrents de marea, això però és una altre històriademar

Oceanografia domèstica (III): Circulació termohalina

Els mars i els oceans són percebuts com a enormes masses d´aigua uniformes i connectades entre elles. Malgrat aquest fet, presenten unes característiques molt diferents segons sigui la seva profunditat, la seva latitud o els agents atmosfèrics predominants. L´elevada capacitat calorífica de l´aigua fa que els mars i els oceans actuïn com a un reservori de calor i puguin transportar aquesta energia al llarg del planeta.

La temperatura (termo) i la salinitat (halina) són dos paràmetres que fan modificar la densitat global de l´aigua. El conjunt d´aquest dos factors és el motor de la circulació oceànica a nivell global cosa que té una importància cabdal en la regulació climàtica del planeta.

Els diagrames T-S representen les variacions de la temperatura y la salinitat d´una massa d´aigua.

Les variacions de la temperatura i de la salinitat de l´aigua determinen el moviment de les mateixes en un transport que s´anomena circulació termohalina o Gran Cinta Transportadora Oceànica que, estableix un flux continu d´aigua entre les latituds més elevades i les latituds tropicals. La circulació termohalina forma una gran corrent d´aigües profundes que es retroalimenta amb els corrents superficials.

Aquestes masses d´aigua en moviment a més de la pròpia matèria transporten també grans quantitats d’energia i per tant determinarà en gran mesura la distribució climàtica. El mecanisme és molt vulnerable i petites pertorbacions que poden arribar a produir alteracions amb efectes catastròfics a nivell global.

Circulació termohalina o Gran Cinta Transportadora

 

La circulació termohalina comença allà on es formen aigües profundes. En aquests punts, les variacions de salinitat i temperatura produeixen un augment de la seva densitat que obliga a les masses d’aigua superficials a descendir cap al fons. A les regions polars es formen aigües profundes degut a que la formació de gel fa que augmenti la salinitat. Aquest procés va acompanyat pel descens de la temperatura superficial de l´aigua que també afavoreix l´augment de la seva densitat. Als tròpics l´aigua superficial augmenta la seva salinitat a causa dels processos d´evaporació. A aquestes latituds per a compensar la pèrdua d´aigua, afloren cap a la superfície masses d´aigua provenint dels fons marins.

La circulació termohalina engloba aquests corrents profunds que s’uneixen als corrents superficials en una mena de cinta transportadora planetària. A nivell general, les aigües profundes que es formen al sud de Groenlàndia circulen en profunditat recorrent tot l´Oceà Atlàntic de Nord a Sud i d´allí continuen vers a l´Oceà Índic i Pacífic on a les latituds tropicals ascendeixen fins a la superfície i continuen el en aquesta capa fins a retornar al punt de sortida a l´Oceà Àrtic on s´inicia un nou cicle.

La festa de l´escuma

Us heu preguntat alguna vegada com és que l´aigua de mar fa una escuma tan característica quan es remou? Contràriament al que alguns pugueu pensar, l´escuma que produeix el mar és un fenomen natural que no suposa cap risc pels usuaris.

La presència d´escumes en aigües litorals és un fenomen associat a determinades condicions meteorològiques, a la presencia de microorganismes de fitoplàncton i a la degradació de la matèria orgànica. Una petita part de les escumes però, es deu a l´activitat humana.

A la costa gallega, tot i estar en una regió amb elevada productivitat, en època hivernal no hi ha grans proliferacions de fitoplàncton, però si de matèria orgànica que és la responsable de la formació d´escumes. Navegant per un mar d´escuma a les Illes Atlàntiques. Foto: M. Pastoriza

Des del punt de vista físic una escuma es defineix com a un tipus de mescla heterogènia que es produeix quan es formen bombolles d´aire a la superfície d´un líquid agitat i sota la presència d´agents escumats que actuen com a tensoactius en la superfície de contacte de l´aigua amb l´aire. Aquestes substàncies atrapen les molècules d´aire i les envolten d´aigua. Així, l´escuma està constituïda per milions de bombolles d´aire que són capturades per l’agitació de l´aigua i es mantenen gràcies als agents tensoactius. Al tenir menys densitat que l´aigua, les escumes ocupen la part superior de la columna formant una capa que pot ser més o menys gruixuda.

Les escumes es generen per processos naturals relacionats amb la degradació de la matèria orgànica del mar i la producció vegetal pròpia del medi marí. El procés de formació de l’escuma s´afavoreix amb l’agitació que produeixen les onades, l´alcalinitat, la tensió superficial i la quantitat de substàncies orgàniques dissoltes en l’aigua de mar i la temperatura.

La Mediterrània, especialment quan està agitada, forma escumes.

Normalment la formació d´escuma està relacionada amb la producció primària que comporta l´aparició de substàncies dissoltes en l´aigua com ara carbohidrats i proteïnes, lignines, greixos o bé productes de la degradació dels organismes que formen part del plàncton i que actuen com a agents escumants. Segons això, la composició de l´escuma varia segons el lloc i l’activitat biològica de cada indret. Les substàncies contaminants que s´aboquen al mar contribueixen també en la formació d´escumes ja que els microorganismes hi creixen millor, augmenten la densitat de l´aigua i fan mantenir l´escuma més temps. Durant la primavera i la tardor és quan la productivitat del mar és més elevada i és en aquests períodes quan la formació d´escumes és més freqüent.

Tot i que la formació d´escumes és un fenomen natural, la seva aparició determina la percepció que es té sobre la qualitat de l´aigua i té conseqüències negatives en el sector turístic. En aquest sentit caldria educar als usuaris de les platges sobre el significat les l´escuma a les aigües de bany.

En els estudis que s´han realitzat sobre aquest tema s´ha vist que un dels microorganismes relacionats amb la formació d’escumes són les microalques del gènere Phaeocystis. Les proliferacions massives d´aquest organisme del fitoplàncton s´ha relacionat amb la formació d´escumes a la Mediterrània, al mar de Nord o la costa de Nova Gal·les del Sud convertint-se en una veritable festa de l´escuma.

Oceanografia domèstica (2): la temperatura

La temperatura, juntament amb la salinitat són les magnituds físiques que permeten caracteritzar l´aigua dels mars i dels oceans. Aquests dos paràmetres son els responsables de la circulació oceànica global que juga un paper cabdal en la regulació del clima de la Terra.

Quan l´aigua s´escalfa disminueix la seva densitat i quan es refreda la densitat augmenta. Aquest fet contribueix a la circulació general a nivell planetari i a la fertilització dels mars i oceans. A l´hivern, l´aigua superficial es refreda més que les masses d´aigua profunda i es produeix una barreja vertical, ja que l’aigua profunda en ascendir ho fa amb els nutrients sedimentats i, aquests arriben a les aigües superficials on hi ha les condicions fòtiques necessàries per a la producció primària.

Bona part de les característiques físiques de l´aigua de la mediterrania es deuen a l´establiment d´una potent termoclina durant l´estiu.

Els raigs del Sol quan incideixen en la superfície de l´aigua s’absorbeixen en els primers metres de la columna i l´escalfen creant-se així un gradient tèrmic entre l´aigua més superficial (més calenta) i l’aigua més profunda (més freda). A més, segons la latitud l´angle d´incidència varia amb la qual cosa hi ha una diferencia tèrmica considerable entre les aigües equatorials (més calentes i menys denses) i les aigües polars (molt més fredes i més denses).

Salinitat i temperatura són doncs els motors dels corrents marins que redistribueixen a més de matèria, energia i calor a nivell global. La dinàmica d´aquests rius dins el mar es vital per als éssers vius i per a la distribució de les grans àrees climàtiques.

Aquest gradient tèrmic entre les capes d’aigua fa que al llarg de la primavera i especialment a l´estiu es formi en les nostres latituds una termoclina estacional molt ben constituïda. La termoclina és una zona amb una gradient tèrmic molt pronunciat que separa la massa superior d´aigua més calenta, de la capa inferior d´aigua més freda. Quan es comencen a escalfar les capes superficials d’aigua a la primavera es comença a formar la termoclina. A l´estiu, amb un increment de la temperatura en capes superiors, la termoclina queda molt ben definida. A la tardor, amb els temporals, aquesta capa es pot trencar i a l´hivern s´arriba a una situació de temperatura constant al llarg de tota la columna d’aigua i la termoclina desapareix.

Distribució de la temperatura en funció a la profunditat a la mar mediterrània. Noteu la diferència entre l´hivern i l´estiu. Il.lustració: Jordi Corbera Fonat: Mar al fons

En aigües mediterrànies a l´estiu, quan es forma la termoclina, en els primers 25 m de profunditat hi ha una diferència tèrmica d´aproximadament 20º C. En aigües superficials la temperatura es situa al voltant dels 22º C mentre que a 25 m de profunditat aquesta és aproximadament de 5 º C. A partir d´aquest punt la temperatura es manté constant al voltant dels 5 a 6 º C. En canvi, en els mesos d´hivern aquesta termoclina desapareix produint-se una situació de temperatura constant al llarg de tota la columna d´aigua al voltant de 6º C

La formació de la termoclina suposa una barrera entre les masses d’aigua situades a immediatament a sobre, més calentes i per tant menys denses i a sota, menys calentes i per tant més denses que pot afectar a la concentració de diversos paràmetres com ara, la concentració d´oxigen, la disponibilitat de nutrients, la sedimentació de les partícules orgàniques o les restes metabòliques i la penetració de la llum al llarg de la columna d´aigua. Tots aquests paràmetres afecten a la producció primària i contribueixen a la baixa productivitat de les aigües mediterrànies.

Oceanografia domèstica (I): salinitat

Malgrat que a primer cop d´ull l’aigua dels mars i oceans del planeta sembli idèntica, cadascun d´ells té unes característiques físiques que la fan única. Els oceanògrafs quan categoritzen les masses d´aigua es fixen bàsicament en dos paràmetres molt fàcils de mesurar, una mena de DNI d´aquesta aigua que els permet conèixer moltes característiques, la salinitat i la temperatura són aquestes dues magnituds.

Tant una com l´altre influeixen a un altre mesura, la densitat que és el que determina bona part de la circulació general de les masses d´aigua dels oceans i que té un paper cabdal en la regulació climàtica del planeta.

L´aigua de mar té una salinitat mitjana de 35 PSU (unitat pràctica de salinitat). Això vol dir que cada litre d´aigua de mar conté de mitjana 35 grams de sal dissolta. Aquesta quantitat de sal contribueix a donar a l´aigua més o menys densitat. La salinitat també afecta al seu punt de congelació que se situa de mitjana a uns pocs graus sota zero.

Variacions de salinitat en els mars i oceans del planeta.

A nivell general la salinitat és més elevada allà on l´evaporació domina, és a dir a les franges al voltant dels tròpics mentre que es més baixa on la precipitació i els aports d´aigua dolça són més importants, a la regió equatorial i a les àrees d´alta latitud.

Existeixen variacions en la salinitat entre un mar  i un altre. La salinitat depèn del balanç entre els aports d´aigües continentals i precipitacions que disminueixen aquest paràmetre i les pèrdues per evaporació, que tenen un efecte concentrador de la magnitud.

La mediterrània per les seves característiques geogràfiques, es troba per sobre de la mitjana amb una salinitat de 37 grams/litre. En aquest cas, existeixen lleugeres variacions entre la conca oriental bastant més salada que la conca occidental.

A la mediterrània, pel fet de ser un mar gairebé aïllat i amb una evaporació molt superior a les precipitacions i als aports fluvials, contribueix a concentrar la salinitat. Si no fos per l´intercanvi d´aigües que es produeix a nivell de l´estret de Gibraltar podríem concloure que s´acabaria assecat. A través de l´estret de Gibraltar l´aigua mediterrània (més salada i en conseqüència més densa) surt en profunditat mentre que l´aigua atlàntica (menys salada i més lleugera) entra en superfície. En aquest cas es parla que la circulació segueix el model d´estuari negatiu.

Intercanvi de masses d´aigua a nivell de l´estret de Gibraltar.

El Mar Roig, amb una superfície més petita i una evaporació més forta que la mediterrània té una salinitat de 45 grams per litre. El mar Mort, que en realitat és un llac, té la salinitat més elevada del planeta amb 350 grams per litre. A l´altre costat s´hi troba el Mar Bàltic que és un mar molt poc salat, la seva concentració en sal es de poc més de 15 grams per litre. En aquests cas l´evaporació és menor a les precipitacions i  les aportacions fluvials. Al Bàltic, la seva circulació respecte a la mediterrània és a l´inrevés i es comporta com un estuari positiu.

Es dona la paradoxa que els estuaris negatius, com la mediterrània, són conques de dilució mentre que els estuaris positius, com el Bàltic ho són de concentració. Aquest fet està molt relacionat amb la pèrdua o guany de nutrients i en la productivitat del mar.

Un altre factor que fa variar la densitat de les masses d´aigua és la temperatura. Això però és una altre històriademar.