Ei Xipiró!

Quan ens referim al xipiró no estem anomenant una espècie de cefalòpode sinó que el que estem dient amb aquest mot no és res més que els juvenils de calamar (Loligo vulgaris). El mot de xipiró és d´etimologia basca, allí al calmar petit sempre se l’hi ha dit amb aquest nom, i des d´Euskadi, aquest nom s´ha escampat per les llengües veïnes. A casa nostra, però, hi ha d´altres termes per a referir-se als calamars de petita mida: calamarsets, calamarsons, calamarins o calamanxins.

Xipiró i calamar han estat dos termes que han produït una certa confusió terminològica. En aquest desordre hi juga un paper molt destacat la gastronomia. En aquest nivell, s’utilitzen els dos termes de manera indistinta, i segons la localitat es fa servir un mot i un altre per a referir-se a un mateix plat. De totes maneres encara es reserva el terme calamar quan ens referim a les anelles que es fan a la romana, fregides o arrebossades i fan servir el mot xipiró quan està cuinat en la seva pròpia tinta o bé saltejat.

El calamar és una espècie de creixement ràpid i de cicle de vida relativament curt. Viuen entre dos i tres anys i arriben a la maduresa sexual al llarg del primer any de vida, quan assoleixen entre els 15 i els 17 cm de longitud. Per aquesta raó es recomana sempre el consum d´exemplars madurs per sobre d´aquetes talles.

A la nostra costa, una part del calamar que arriba a les llotges és capturat amb arts de pesca artesanals que els agafen de manera molt selectiva i respectuosa amb el medi. Aquest recurs és considerat poc vulnerable sempre i quan es respectin els paràmetres esmentats. Però bona part del calamar que es consumeix s´agafa amb arts d´arrossegament, o bé prové dels caladors internacionals del Marroc, Mauritània, Senegal i Gàmbia. En aquest cas es considera una espècie sobreexplotada i capturada amb arts de pesca gens selectius i amb un fort impacte amb el medi.

La pràctica totalitat del xipiró que arriba a les llotges catalanes és capturat amb arts d´arrossegament, una tècnica molt poc selectiva i que no discrimina en espècies ni en talles mínimes. Per a continuar consumint xipiró caldria realitzar avaluacions sobre l´estat de les poblacions i portar a terme plans de cogestió que assegurin una explotació sostenible del recurs.

De la mateixa manera que passa amb els alevins d´altres espècies amb interès comercial, no és gens recomanable el consum de xipirons ja que es tracta d´exemplars immadurs que no han tingut l´opció de reproduir-se.

La major part del xipiró que es ven a les peixateries prové de les llotges de Tarragona, i en especial de Sant Carles de la Ràpita. Evidentment, el xipiró té un gust idèntic al calamar. Els més siberites consideren que la seva textura és molt més suau que no pas aquest. El xipiró es pot cuinar de múltiples maneres, ofegats en ceba, en la seva pròpia tinta o bé arrebossats a modus de tapa en els xiringuitos de platja. En aquest cas algunes vegades es barreja aquesta espècie amb morralets. Això però, és una altre històriademar.

Anuncis

Projecte Sèpia

Algunes vegades les coses més senzilles tenen un repercussió enorme. Un d´aquests exemples està en el “Projecte Sèpia”, que ja fa uns anys s´està impulsant en diversos indrets de la Costa Brava i que a partir d´una idea molt simple s´han aconseguit un resultats excel•lents.

La sèpia o sípia (Sepia officinalis) és una d´aquelles espècies que té al seu voltant històries molt interessants relacionades amb la seva captura gens agressiva amb el medi; la “pesca a la femella” o les nanses sepieres en són un exemple.

Actualment la pesca tradicional de sèpies amb aquestes tècniques ha gairebé desaparegut en la nostra costa. Les nanses que, per exemple, havia estat una activitat força comuna entre els pescadors artesanals, és avui un ormeig residual a causa de la destrucció d´habitats perpetrada, entre d´altres, pels quillats d´arrossegament, una autèntica paradoxa en el món de la pesca professional.

Exemplar de sepia amb posta d´ous en un farcell de galzeran. Foto: Projecte Sèpia

Des de molt antic se sap que aquests cefalòpodes (sèpies, calamars i pops) aprofiten per a dipositar la seva posta les fulles de posidònia i d´altres fanerògames marines. Sabedors d´aquest fet, els pescadors han intentat reproduir aquest hàbitat utilitzant branques de galzeran (Ruscus aculeatus) i de mata o llentiscle (Pistacia lentiscus). Aquests arbusts presenten tiges i fulles robustes i rígides que aguanten molt bé la immersió en el mar sense deteriorar-se. Els animals utilitzen aquestes mates col•locades a l´interior de les nanses com a refugi i per a dipositar els seus ous i així són capturades.

A partir d´aquest coneixement i sabedors que la destrucció d´habitats, en aquest cas els alguers, han portat aquesta espècie a límits preocupants i que ha afectat a la pesca artesanal, els responsables del projecte han impulsat aquesta iniciativa que vol: afavorir la reproducció de l´espècie, incorporar els juvenils a les poblacions, protegir la pesca artesanal amb nanses i potenciar de l´activitat econòmica al voltant d´aquesta espècie.

Per aconseguir afavorir la reproducció de les sèpies es fan farcells amb branques de galzeran i de llentiscle que es submergeixen als fons sorrencs. Les sèpies utilitzen aquests elements com a ponedores i hi dipositen els seus ous. Els juvenils de sèpies aprofiten aquests llocs per protegir-se i per alimentar-se fins que sigui madurs.

Línia de ponedores fets amb galzeran i mata. Foto: Projecte Sèpia

En una primera etapa es van instal•lar 31 ponedores a la badia de Pals i després de dos mesos i mig fondejades, cada ponedora tenia dipositat una mitjana de 250 ous viables, es a dir, més de 7500 juvenils que s´incorporaven al medi natural i que ha arribat fins a 102000 ous de sèpia en anys posteriors.

En una altre línia, el projecte ha instal•lat incubadores per als ous de sèpia i de calamar que els pescadors han rescatat dels seus ormeigs. Aquestes incubadores garanteixen fins al 95% la supervivència dels mateixos. Aquest darrer any s´han recuperat 450000 ous de calamar i 14000 de sèpia. En aquest projecte hi participen els pescadors artesanals de l´Estartit i de l´Escala.

La vessant divulgativa del projecte també és molt important, s´hi instal•len sepieres a fondàries d’entre 2 i 3 m per a poder ser visitades pels banyistes amb una petita immersió amb tubo i ulleres.

El projecte també ha potenciat la vessant econòmica i turística, així, s´està treballant amb les confraries de pescadors en la creació d´un distintiu per als pescadors que comercialitzen aquesta espècie. El projecte també ha propiciat la celebració d’unes jornades gastronòmiques amb els restaurants de la zona. Una forma de promocionar la gastronomia local amb un producte de qualitat, de quilòmetre zero i capturat amb una tècnica gens agressiva per l´entorn. I és que, com deia el Capità Enciam, “els petits canvis són poderosos”.

Una espiral de bogeria

Quan es parla de l´exhauriment dels caladors, de sobrepesca, i de la profunda crisi que pateix el sector pesquer a Catalunya, podria anomenar múltiples excuses per a justificar aquest fet; que si el canvi climàtic, que si la contaminació, que si la globalització, que si els hàbits de consum, que si…

La veritat és que sempre he pensat que el veritable enemic del pescador és precisadament el mateix pescador. Sense un canvi de mentalitat que, sembla que poc a poc es va produint, no hi haurà futur per a la pesca al nostre país. Una activitat tradicional i amb un patrimoni enorme corre el perill de desaparèixer o de convertir-se en una fet residual.

S´hauria de replantejar la pesca d´arrossegament

L´altre dia, escoltant a un vell pescador, m´explicava que als any quaranta els quillats   d´arrossegament portaven de mitjana uns motors de cinquanta cavalls i que en menys de quaranta anys aquesta potència s´havia multiplicat per vint. En aquell temps, la majoria dels quillats portaven motors de mil i fins i tot de mil-cinc-cents cavalls, cosa del tot il•legal segons la legislació (real decreto 679/1988 de 25 de juny), i mai en tots aquests anys hi ha hagut cap sanció relacionada amb aquest incompliment.

L’única raó per explicar aquest augment exponencial en la potència està en les polítiques de subvenció del gasoil que s´han anat fent al llarg d’aquests anys. Primer amb el dictador i més endavant amb els primers governs democràtics. El fet de subvencionar el combustible va animar als armadors a augmentar cada vegada més la potència, amb l´esperança de poder pescar molt més o bé mantenir les captures a costa de motors més grossos.

Esquema d’un art d’arrossegament, on es mostra la ubicació de les portes i s’il•lustra el seu efcete erosiu sobre el fons marí.

Aquest augment en la potència agreuja encara més els problemes de sobrepesca, i és clar, la millor manera per a continuar pescant “com abans” és fent motors cada vegada més potents en una espiral de bogeria que ha portat les conseqüències que tots coneixem i que poden portar a la ruïna aquest sector. Sembla que aquella dita que els pescadors saben tant bé de ”pa per avui i fam per demà” no se la saben aplicar a ells mateixos.

Sense els ajuts de l´administració no hagués estat rendible sortir a la mar amb motors tant grans i s´hagués evitat l´exhauriment dels caladors. La crisi del sector pesquer requereix un canvi en la mentalitat dels pescadors. S´ha demostrat que                          l´arrossegament “llaura” literalment el fons marí i que aquest impacte està acabant amb la productivitats dels caladors, i de retruc afecta a tot el conjunt de pesca.

Portes clàssiques en un quillat d´arrossegamant

La pesca d’arrossegament s’hauria de replantejar des de zero i valorar una disminució dràstica de la flota. A l´hora s’hauria de protegir al màxim totes les pesqueres artesanals (tresmall, soltes, palangre, nanses, …) els principals afectats per aquestes polítiques i que són, ens agradi o no, el futur de la nostra pesca.

Afortunadament hi ha algunes notícies per a l´esperança, com ara el fet que els quillats del port de Palamós que estan en el Pla de gestió de la gamba han substituït les portes d’arrossegament clàssiques, molt pesades i en contacte amb el fons sempre, per d´altres de pelàgiques que minimitzen aquest i aconseguir així una pesca més sostenible. Això però és una altra històriademar.

Teranyina vs Sardinals

La teranyina o cèrcol, és a dir, l´art d’encerclament va ser introduït a Catalunya pels volts del primer decenni del segle XX. A l´any 1910 ja hi ha documentades barques que es dediquen a aquest tipus de pesca. Avui, aquest art és una de les pesqueres més importants que s’utilitzen a la costa del Mediterrània.

A casa nostra s´han mantingut també els mots traïnya o tranyina per a referir-se a aquest sistema de pesca. S´anomena així, tant a l´art com a l´embarcació amb què es sortia a pescar. La teranyina s´ha relacionat sempre amb la immigració provinent del sud d’Espanya, en especial d’Andalusia. Aquests fugien de la seva terra per a prosperar en un sistema de pesca nou i que els assegurava un ingressos més que bons. En poc temps alguns d´aquests primers mariners andalusos van poder estalviar i van construir la seva pròpia embarcació, i l’efecte reclam es va així amplificar.

Peces de sardinals esteses a la platja de Calella

La traïnya ja apareix al s. XVIII, tal i com es recull en una sèrie d’articles del Reglamento de la navegación y pesca de la provincia marítima de Mataró de Manuel Zalvide on es pot llegir a l’art. 58 “No podrá embarazarse la pesca llamada traíña o tarañina con que se cogen sardina, besugo, pagel, doradas, lenguados y otras clases, pero deberá precisamente ser la malla de la capacidad, o cavida, que en la más estrecha puedan cómodamente entrar dos dedos, y con seis, o siete cuerdas por banda, de treinta brazas de largo cada una; poco plomo, y mucho corcho, de forma, que aunque llegue al fondo no le rasque ni prive al pescado de su cama y sustento” En aquest cas, sota la denominació de “traiña”, es fa referencia a un art de platja semblant a la xàvega.

La teranyina va substituir als sardinals, l’ofici de mar més destacat fins aquell moment. La importància d´aquest a les platges catalanes va ser enorme. El sardinal era l’art de pesca que ocupava més gent de mar, tant a l’hora de pescar com en les industries auxiliars, en especial les de salaó. Les imatges de les peces de sardinals esteses a les platges per assecar-se o per ser adobades era molt habitual arreu de les platges catalanes.

Els sardinals eren arts d´emmallament pelàgics. La xarxa estava formada per quatre peces amb una allargada de gairebé 250 metres. Alhora de calar el parany era molt important conèixer la direcció de la mola per tal que aquesta envestís l´art i quedes atrapada. Quan això succeïa, la surada començava a xipollejar, era el senyal inequívoc que s´hi havia emmallat peix. La part més feixuga de la feina dels sardinalers era el moment de llevar l´art i procedir a desemmallar el peix que havia quedat enredat.

Els sardinals es podien calar a l´alba o a la prima. Tant en un cas com en l’altre s’anava unes dues o tres milles mar endins i es deixava calat el parany durant almenys dues hores. Les barques sardinaleres tenien 38 pams d´eslora, 12 de màniga i 5 de puntal. Anaven a vela i molt sovint, per manca de vent, els tripulants havien de vogar.

Pescadors de teranyina amb una bona pesquera. Foto: © AMR. Autor: Desconegut. Col•lecció Abans, Fons de la família Buscató Berta

L’origen de la teranyina és un xic confós. Abans de la generalització d´aquest tipus de pesca ja existien diverses modalitats que es podríem considerar precursores d´aquest art. Per un costat hi havia la pesca a l´encesa, que utilitza la llum per atreure el peix i que està documentat a Catalunya des de fa gairebé un mil•lenni. Per altra banda hi havia un conjunt d´arts d´encerclament com ara la xàvega. La teranyina es pot considerar com la fusió d´aquests dos sistemes de pesca. Alguns pensen que l’origen d’aquest art cal cercar-lo en pescadors del nord de la Costa Brava que van unir peces de sardinals per fer un art d’encerclament. Aquest però, no tenia sàgola que el tanques.

Teranyines al port d´Arenys. Foto: Albert Ramon

En un principi la llum que s’utilitzava per atreure i concentrar el peix era produïda per llenya, que cremava en un fester. Mes endavant, la fusta va donar pas als cremadors d’acetilè, que es generava amb un gasòmetre de carbur. Aquest sistema es va mantenir fins els voltants de l’any 1925, quan l’acetilè va ser substituït per la benzina, un combustible molt mes eficient i econòmic. Les primeres làmpades petromax portaven una sola samarreta de 500 bugies. Avui en dia la benzina ha donat pas al butà i aquest a les modernes bombetes elèctriques alimentades per bateries.

L’aparició de les primeres teranyines a les nostres costes no va estar exempta de molts recels per part dels pescadors del moment. Aquests veien en aquest art una amenaça que podria acabar amb tot el peix i, no anaven molt desencaminats pel que s´està veient. Fins i tot a Lloret o a Blanes es van constituir associacions per protegir els drets dels sardinalers i per evitar el desenvolupament la teranyina, de forma que durant un cert temps la teranyina va ser considerada com un art prohibit. Tots aquests esforços van servir de ben poc, ja que molt aviat es va imposar i l´ofici dels sardinalers van començar a desaparèixer.

Oficis de mar (VI): La salaó (primera part)

Les oscil·lacions que experimenten les captures de certes espècies, en especial de peix blau, propicia un dels oficis de mar més ancestrals; La salaó de peix. L´art de conservar aquestes espècies permet que puguin ser consumides en temps d´escaseig.

Al llarg de la història, la sal ha representat un símbol de revoltes i lluites contra l´oligarquia de les classes dominants que ha intentat monopolitzar la seva producció i hi han aplicat impostos. Així, el mot salari vol dir literalment “pagament en sal”, car als soldats de l´imperi romà se’ls pagava amb aquest element que era utilitzat talment com a moneda.

La sal (ClNa) és un compost amb molta història

La salaó és la forma de conservació més ancestral que es coneix. Aquesta tècnica permet mantenir els aliments deshidratant-los. Els fenicis van introduir aquesta pràctica a la península i al jaciment arqueològic d’Empúries es va trobar una factoria de salaó de peix que prova l´existència d´aquesta activitat ja al s. I d C. En temps dels romans existia una industria importantíssima de garum. Aquest era un producte elaborat amb salaó de sardines, seitons, tonyina i les seves vísceres.

L’arribada dels sardinals canvia l´estructura econòmica en el món de la pesca del peix blau. A partir d´aquest moment hi ha una excedent important que no es pot consumir diàriament i que caldrà conservar. En el “Reglamento de navegación y pesca del 1773 de la província marítima de Mataró”, de Manuel de Zaldive, en referència a l´abundor de peix en algunes temporades, llegim a l´article 66: “Los matriculados se dedicaran con mayor empeño a la pesca para abasto de los pueblos y aprovecharan la de la sardina y anchoa, a fin de conducir la sobrante a reinos estrangeros salandolas con cuidado. En aquella època però, la sardina tenia prohibida l´entrada a França.

L´alforí de la sal de l´escala, avui Museu de la Sal i de l´Anxova. Foto: MSALE

Una mostra de la dependència que va prendre el subministrament de sal en la indústria conservera, es troba a l’apèndix del reglament elaborat per Muñoz de Guzmán a l´any 1786 després de la matrícula de Zalvide, allà, l´autor es fa ressò de les queixes dels pescadors de la província marítima de Mataró. Entre elles destaca el fet de no poder disposar sempre de sal, i a més aquesta moltes vegades assolia preus exagerats. En aquells temps la sal sols es podia adquirir al alforins de Mataró i de Blanes. En aquesta època a Malgrat o a Pineda es produïen anualment vint-i-quatre mil barrils de sardina i seitó, i a Calella entre seixanta i vuitanta mil. En contrapartida, poblacions com Canet o Arenys s´havien de refiar per la seva subsidència dels excedents dels pobles veïns. Precisament aquestes salors que s´elaboraven artesanalment a la costa del Maresme gaudien d´un gran prestigi. Un cas molt particular es produïa a Sant Pol on només es subministrava la sal als comerciants i es negava als pescadors.

El primer alforí que tenim documentat a la costa catalana és el de l´Escala que data de l´any 1591. En aquest antic magatzem arribava la sal per mar procedent de les salines d´Eivissa o de Torrevella. A Sant Pol, entre l´any 1898 i fins al 1960 va estar en funcionament el salí de Can Serra on a més de la reparació de xarxes es salaven els excedents de pesca de sardina i seitó en aquesta població marinera.

Avui les “anxoves de l´Escala” han esdevingut tot un signe d´identitat d´aquesta població marinera. Malgrat que a bona part del nostre litoral es preparaven productes similars. També tenen molta anomenada les anxoves de Cotlliure, les de Cadaqués les de Palamós. Això però, és una altre històriademar.

Època de calamars

Cada any, coincidint amb la tardor, els calamars s´apropen a les aigües litorals. És en aquest moment quan comença la campanya de la pesca d´aquesta espècie. El mesos d´octubre i de novembre són una de les millors èpoques de l´any per al consum d´aquests cefalòpodes i, coincidint amb aquesta època, es celebren en diverses localitats de la costa jornades gastronòmiques al voltant d´aquesta espècie.

A les peixateries hi ha calamar tot l´any si bé, fora de temporada. Generalment es tracta de producte congelat que prové de l´altre punta del món. L´autèntic calamar fresc de costa apareix des de finals de l´estiu fins ben entrada la tardor.

Amb l´art de bou es van capturant calamars tot l´any si bé el punt més àlgid en les captures es produeix coincidint amb la tardor. Els calamars pescats amb aquesta tècnica tenen el cos bastant malmès per l´efecte de l´arrossegament i per això tenen una menor qualitat.

Hi ha moltes qualitats de calamar, el millor sens dubte és el calamar de potera. Producte fresc i de proximitat. Pescats artesanalment durant la nit d´un en un. De bona mida i amb el cos en perfecte estat. Evidentment el preu d´aquests no té res a veure amb altres exemplars també frescos que comparteixen taulell en les peixateries.

Un dels millors espectacles és gaudir dels canvis cromàtics que es produeixen en el cos d´aquests exemplars recent pescats. Veure el viratge en la seva pigmentació i quedar embadalit amb els jocs de colors de les cèl•lules cromàtiques de la seva pell no té preu.

El calamar de potera es pesca durant la nit amb uns potents fanals que els atreuen cap a la superfície per a ser enganxats en el parany. És un sistema de pesca reservat als professionals del mar, normalment hi van pescadors artesanals que complementen els seus ingressos amb la captura de calamars durant les nits. Els pescadors recreatius també poden anar “a la potera”, en aquests cas, no poden utilitzar la llum i per això aprofiten l´alba i la prima que, són els moments del dia en que els calamars estan més actius i són més fàcils d´agafar. La potera és un ormeig de pesca artesanal molt selectiu i molt respectuós amb l´entorn.

En les tranquil•les nits de tardor de la costa mediterrània sempre m´ha agradat veure en l´horitzó les petites embarcacions que, com cuques de llum, ens recorden que el calamar de potera ja és aquí.

Molt del calamar que es comercialitza a les nostres peixateries procedeix de caladors situats al Marroc, Mauritània, Senegal i Gambia. En aquestes zones, el calamar es considera un recurs sobreexplotat. Pel que fa al calamar fresc, bona part prové de la zona de Sète a França.

El calamar és una espècie molt apreciada a nivell gastronòmic i per això, en alguns casos, ens fan passar d´altres espècies com la canana per calamar, d´aquí la frase feta catalana “donar canana”. També és molt freqüent donar calamar congelat o en semi conserva com a producte fresc, especialment en el cas dels calamars a la romana, amb una forta demanda durant l´estiu quan gairebé les captures de producte fresc són petites. Els anells de calamar que es comercialitzen rarament estan fetes amb calamar mediterrani. Normalment són d´altres espècies que han estat pescades en mars allunyats.

Una pràctica que hauríem d´evitar si volem tenir un consum responsable d´aquesta espècie és la compra del xipiró. Sota aquest nom es comercialitza calamar de petita talla, generalment immadurs. Això, és una altre històriademar

Una de guàrdia civils

Caga tió,
avellanes i torrons,
no caguis arengades
que són massa salades,
caga torrons
que són més bons!

Malgrat no estar en plena quaresma, època de l´any en que tradicionalment es consumeixen les arengades, l´ actualitat recent ha tornat a posar de moda aquesta modesta menja de temps de penúries.

Les arengades, també anomenades popularment guàrdia civils o civils no són res més que sardines salades i dessecades. Malgrat el seu nom, no té res a veure amb l´areng (Clupea harengus) una espècie atlàntica que també es conserva en salmorra i que és molt popular en els països nòrdics. La única relació entre l´arengada i l´areng és que són preparats de la mateixa manera. Amb els arengs però, també es fan fumats.

El nom de guàrdia civils déu venir de que normalment es mengen de dues en dues tal i com treballen els tricornis.

Rodell d´arengades en una botiga de pesca salada. Foto: Amanda Alvarez

 

Per a la seva elaboració es fan servir sardines de mida grossa. La pràctica totalitat        d´arengades que es consumeixen a casa nostra provenen de la població d´Isla Cristina a Huelva. Aquest municipi es va fundar al 1755 per pescadors i comerciants catalans, la gran majoria de Sitges.

L´arengada tradicionalment sempre s´ha relacionat en temps de penúries. Durant la guerra civil i els anys de la postguerra eren una menja popular i gairebé l´única font de proteïnes en moltes llars. Se solien acompanyar d´una llesca de pa amb tomàquet, un grans de raïm i un bon raig de vi.

L´arengada és un dels pocs peixos que també es pot consumir en els esmorzars. En època de verema era tradicional que els treballadors les fessin en els seus esmorzars a base d´aquest producte.

Dos guardia civils amb una torrada de pa amb tomàquet. Un dels esmorzar típics de Catalunya. Foto: Jordi Garcia Miquel

La manera més típica de consumir les arengades era embolicant-les amb paper de diari o paper d´estrassa i premsant-les amb el marc de la porta. D´aquesta manera la pressió que es feia en tancar la porta les feia perdre la mica de suc que encara podia contenir la seva carn i les escates quedaven enganxades al paper. Una altre opció és fer-les a la brasa o bé esqueixades i amanides amb ceba tendre, olives mortes i un bon raig d´oli.

Avui les arengades tenen un desprestigi social elevat, possiblement perquè encara se les relaciona amb aquells temps d´escassetat. En les botigues de pesca salada es troben disposades en uns recipients circulars de fusta de castanyer que s´anomenen cèrcols o rodes. Allí, les arengades es troben perfectament col•locades donant al conjunt una simetria que sempre m´ha bocabadat. A mesura que passa el temps però, el rodell pren un color rovellat que les fa molt poc atractives.

La importància que van tenir les arengades en la cuina popular del nostre país ha donat lloc a moltes dites i frases fetes; Bròquil i arengada, menjar que a tots agrada. Cadascú es tira al foc cap a la seva arengada. La figa pelada put a arengada. Les arengades són agulles d’enfilar vi. Per Quaresma arengades rovellades, mongetes i bacallà. Un dia perdius i un altre arengades, perquè es trobin regalades. Val més una arengada damunt del pa que un colom a volar. Valen més arengades amb amor que pollastre amb dolor. Val més ser cap d’arengada que cua de lluç. Eixut com una arengada. Costa menys que una arengada.

L´univers de la salaó de peix bé que es mereix una sèrie d´històriesdemar ben salades. Això, però serà una altre ocasió.

Quan llampega, llampugues

La llampuga (Coryphaena hippurus) és un d´aquelles espècies amb valor comercial que sobten. És apreciadíssima en determinades àrees dels Països Catalans metre que en d´altres és totalment desconeguda. A Mallorca, per exemple, és considerada excel•lent, mentre que al principat no té gairebé cap mena d’interès culinari i passa pràcticament desapercebuda. A la resta de les Illes Balears i al País Valencià és una espècie molt apreciada només en determinats ambients mariners. Una cosa molt semblant passa també amb els raors o lloritos.

Ja tenim aqui les llampugues, voraç deprededador de superficie i a la paella, peix bonissim de carn fina i delicada. Foto: Narcís Fors

Es tracta d´una espècie epipel•làgica de cos allargat i comprimit lateralment d’aspecte triangular amb alçada màxima a la regió cefàlica. La seva natació és potent, ràpida i prolongada. El rostre és quasi vertical i li dóna un aspecte inconfundible. La boca és grossa amb nombroses dents molt fines i els ulls són relativament petits. La pell és molt fina, les escates són molt petites i estan incrustades en aquesta. La línia lateral és sinuosa. Presenta una única aleta dorsal molt llarga i l´aleta caudal té forma de forca.

Es tracta d´una espècie de bona mida, de manera excepcional pot arribar a assolir els dos metres de longitud i els 15 kg. La seva coloració és críptica amb el dors verd blavós metàl•lic i el ventre argentat amb reflexos daurats. Els flancs són argentats amb reflexos grocs i daurats amb nombroses taques fosques. És un bon nedador que viu en aigües obertes.

La llampuga, un peix apreciat en certs indrets i totalment desconegut en d´altres. Foto: SOS Peix

Són peixos migradors que entre finals d’estiu i inicis de la tardor arriben a les aigües litorals. Precisament la dita mallorquina “Quan llampega, llampugues” està relacionada amb l´aparició de les llampugues a la façana costanera quan coincideix amb les tempestes de finals d´estiu. És precisament en els dies de tempesta quan les llampugues són més confiades i són més fàcils de pescar. Aquesta presència coincideix en el moment en que l´aigua superficial té una temperatura més elevada.
És un voraç depredador que s´alimenta especialment d´altres espècies pelàgiques i que forma petites moles a l´hora de caçar. Les llampugues tenen el costum d´arrecerar-se sota objectes flotants. Aquest fet l´utilitzen els pescadors per atreure-les i capturar-les.

En aigües catalanes hi ha dues espècies: la llampuga vera (Coryphaena hippurus) i la llampuga borda (Coryphaena equiselis). La primera té el dors verd blavós lluent i les aletes pelvianes negres i pot assolir més d´un metre de longitud. La llampuga borda no passa mai dels 75 cm i el seu dors es gris blavós.

Es pesca de manera recreativa amb el curricà i amb la fluixa. De manera professional es capturen amb arts d´encerclament pelàgics, amb palangre de superfície i també es capturen amb llampugueres. La llampuguera és un art de pesca selectiu, tradicional i artesanal típic de Mallorca. Les llampugueres són unes xarxes pelàgiques de petites dimensions que encerclen objectes flotants sota dels quals aquests animals tenen el costum de situar-se. Els pescadors, aprofitant aquest costum les atreuen calant capcers i després els encerclen amb l´art.

A Cala Ratjada, un cop passat Sant Roc, es comencen a preparar els capcers per a la pesca de les llampugues. Una activitat econòmica de primer ordre en aquest municipi mallorquí

A Mallorca també hi ha una gran afició a pescar les llampugues de marea recreativa “a la fluixa”. La manca de dades en el cas de la pesca recreativa fa que no es pugui establir d´una manera clara l´estat actual de la població d´aquesta espècie.

La carn és molt saborosa, molt tendra i d´un gust intens característic. La millor manera de consumir-les és a la planxa, escabetxades o fregides i acompanyades de tombet. En alguns tractats de cuina medieval ja s´hi troben referències a la forma de cuinar-les.

El Rap: el dimoni de mar

El rap és una de les espècies més característiques de totes les que es comercialitzen a les llotges de peix. La seva forma, tant poc agraciada, fa que els noms populars amb que s´anomena en diverses llengües siguin més o menys despectius. Així, en francès es diu “crapaud” (gripau), en anglès “monfish” (peix mico) o en alemany “seeteufel” (dimoni de mar). Malgrat aquesta mala premsa, a nivell de fogons és una de les espècies més gustoses, especialment en suquets i sopes de peix. Dels raps se’n aprofita tot: els caps són un ingredient indispensable en qualsevol sopa que peix. Els fetge s´ha convertit en un element sibarita dels millors gurmets i les cues són una delícia fetes de qualsevol manera. Malgrat tot, Josep Pla considerava al rap un peix de categoria menor.

El Rap es un dels peixos més valorats en les peixeteries

Es tracta d´un peix de cos aplanat i sense escates. De color més aviat fosc al dors i blanc a la zona ventral. El seu cap és molt gros i ocupa la major part del cos. Presenta una boca enorme amb fortes dents còniques. La cua és llarga i estreta. A banda i banda del cap surten unes aletes pectorals molt desenvolupades.

Viu semi enterrat sobre fons sorrencs i fangosos de fins a 1000 m de profunditat. Atreu a les seves presses amb un filament pescador bioluminescent col•locat entre els ulls i que mou molt a prop de la boca. S´alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.

Moltes vegades es comercialitzen només les cues

Sota aquest nom en realitat es comercialitzen dues espècies molt semblants: el rap blanc o rap ros (Lophius piscatorius) i el rap negre, rap vermell o rap fotaire (Lophius budegassa). La manera més senzilla d´identificar-los és, obrir-los pel ventre i observar el color de la membrana que envolta les vísceres. En el cas del rap ros és blanca i en el rap vermell és negra i, normalment, el primer té una pell molt més clara que el segon. El rap fotaire té el cap més petit que no pas el rap ros i sol ser més petit que aquest darrer. La carn del rap negre és més consistent i és més gustosa que la del rap blanc, això fa que estigui més cotitzat. A les parades de peix es venen sense estómac ni budells i en moltes ocasions sense el cap. Més de la meitat dels raps consumits a Catalunya procedeixen del Cantàbric, de la costa Gallega i de la Bretanya.

El rap és una espècie molt sensible a la sobreexplotació pesquera. La gran majoria d’exemplars que es comercialitzen corresponen a individus immadurs que encara no s´han reproduït. A més, per a acabar-ho d’arreglar, tenen una taxa reproductora bastant baixa. A la Mediterrània es pesca bàsicament amb l´art de bou, malgrat que també es pot agafar amb tresmall i palangre de fons. Es pesca tot l´any però les captures augmenten els mesos de primavera. En aigües del Cantàbric i a Galicia es pesca també amb el “rasco”, una modalitat d´art emmallament de fons. En una calada d´aquest parany s’uneixen diverses peces de xarxa creant una xarxa de centenars de quilòmetres. El “rasco” té un fort impacte ambiental ja que s´hi emmallen nombroses espècies de manera accidental. A més, és habitual que algunes peces de l´art s´acabin perdent. En aquest cas, a més de continuar emmallant, contribueix en incrementar la concentració de plàstics abocats als oceans.

D´aspercte inconfusible, tothom el coneix

La talla mínima legal a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Cap d´aquestes dues mesures, però, garanteix que el rap hagi assolit la maduresa sexual. Existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries, així deixa sense sentit aquella frase que tantes vagades repeteixen els pescadors de “pa per a avui i fam per a demà”. Això, és però, una altre històriademar.

Peix de granja (1a part)

De sempre, els cultius marins han estat considerats la millor alternativa a la sobreexplotació que pateixen els caladors degut a la pesca extractiva. La creixent demanda de peix ha obligat a la humanitat a intentar, des de ben antic, domesticar el peixos per criar-los en granges. Però, els peixos engabiats són realment aquesta alternativa?

A nivell de xifres, si més no, ho sembla. Segons la FAO, en els darrers vint anys s´ha duplicat el consum de peix per habitant mentre que les captures s´han estancat. Així doncs, aquest increment en el consum de peix es deu precisament als cultius marins. A l´any 2014 el 44% del peix consumit al món provenia de l´aqüicultura, o dit d´una altra manera, un de cada dos peixos que mengem provenen d´aquesta activitat.

Evolució de la producció de la pesca de captura i de l’aqüicultura (Font: FAO, 2016)

A nivell gustatiu, el peix de granja és molt més insípid que no pas els seus homònims salvatges, passa el mateix que entre els pollastres de granja i els de pagès. La cria intensiva de peix fa que el seu creixement s´acceleri i que la seva carn perdi consistència i gust. A nivell econòmic, no hi ha color, i el peix de granja té un preu molt més assequible que el seu equivalent salvatge. Així, gràcies als cultius marins, una part important de la població pot satisfer les seves necessitats proteiques o accedir a espècies que d´altra forma tindrien uns preus prohibitius.

Normalment els peixos que es crien en captivitat corresponen a espècies que tenen una elevada reputació en els mercats: dorada, llobarro, rèmol, entre d´altres. El peix de granja redueix l´impacte ambiental de la pesca, evita les captures accidentals d’espècies sense valor comercial o bé d´immadurs.

Les granges de peix cada cop són més freqüents en el paisatge mariner

Malgrat que a primera vista tot sembla indicar que el futur del sector pesquer passa pels cultius marins, les granges de peix no són la solució, i a més, agreugen encara més el problema de la sobrepesca. El gran parany dels cultius marins rau en el tipus d´alimentació que es dona als peixos engabiats. La pràctica totalitat dels peixos de granja són especies carnívores que ocupen les baules més altes de la cadena tròfica i que per tant s´ha d´alimentar amb pinsos d´origen animal. Segons la FAO, a l´any 2014, es van destinar gairebé 16 milions de tones de peix per a produir farines o olis de peix, el principal component dels pinsos que es fan servir per engreixar el peix de les piscifactories. El peix destinat a pinso correspon bàsicament a petits pelàgics que es capturen en grans quantitats als principals caladors del planeta com ara el del pacífic sud-oriental; en aquesta zona totes les captures d´anxoveta peruana van destinades a fabricar pinsos per a engreixar d´altres espècies. Segons alguns estudis, per tal d´alimentar una tona de peix de granja es necessiten entre 3 i 5 tones de peix salvatge.

No sempre les instal.lacions d´engreix han arribat a bon port. Piscifactoria d´Arenys de mar poc abans de ser enfonsada pels temporals

Així doncs, l´engreix de peix en granges tal i com el coneixem avui és un sense sentit en tota regla. Sempre he tingut la idea de que en les granges marines s´haurien d´engreixar peixos que es trobin en els nivells més baixos de la cadena alimentària com ara la sardina o el seitó, així seria molt més sostenible des del punt de vista ecològic i a més, d´aquesta manera, tot el peix que avui es destina a pinso podria ser utilitzar per alimentar la humanitat, és només una qüestió de seny.

A més d´aquest problema, els cultius marins generen d´altres impactes no gens menyspreables sobre el medi marí i sobre les comunitats humanes que viuen a la costa. Això, però, serà en la segona part d´aquesta històriademar.