Temps de sonso

A Arenys de Mar i a d´altres pobles mariners tenim una gran sort que comença a inicis de març i que continua fins ben entrada la tardor. Aquesta és època de sonso (Gymnammodytes cicerellus) una espècie que es captura en unes zones molt concretes del nostre litoral, bàsicament a la costa del Maresme.

La pesca del sonso està regulada per un pla de cogestió que en assegura una explotació racional del recurs. Cada matí, les embarcacions autoritzades pel comitè de cogestió calen les sonseres gairebé arran de costa. En aquesta època és habitual poder observar les petites barques feinejant gairebé a pet d´ona des del tren estant. A l´estiu, algun banyista desinformat en qüestiona la seva feina.

El sonso és un petit peix quye es captura sobretot a la costa del Maresme

La distribució del sonso a la costa catalana es deu sobretot a la granulometria del tipus de fons sorrencs on viu. Els fons que hi ha al Maresme amb grans de mida mitjana són els preferits perquè aquest petit peix s´hi pugui ensorrar a fer el seu cau. A Catalunya hi ha una vintena d´emarcacions que tenen la llicencia per “anar al sonso”, on la practica totalitat de captures es produeix a la comarca del Maresme i més concretament de la flota de sonsaires que hi ha al port d´Arenys de Mar. Malgrat això, una petita part de les captures es dona als ports de Blanes, de Sant Feliu de Guíxols, de l´Estartit o de Palamós.

El sonso viu formant moles que s´ensorren en el substrat. S´alimenten bàsicament de zooplàncton i és per això que després de la barreja de masses d´aigua de finals d´hivern comença a proliferar i és quan comença la temporada.

En temps de sonso és habitual trobar aquesta espècie als taulells de les peixateries maresmenques. Acabat de pescar i de subhastar arriba cada tarda puntual als punts de venta al detall. El primer sonso de la temporada és el millor. D´un gust exquisit i de la millor mida. A mesura que avança l´estiu va augmentant la seva talla i ja no és tant apreciat. Per això, els restauradors aprofiten l´arribada d´aquest sonso primerenc per a abastir els seus congeladors i poder-lo oferir al llarg de tota la temporada.

Fregits són una delicia

Molt valorat després de tants mesos d’absència d´aquest espècie. Sempre el primer sonso és el millor. A més aquest primer sonso és el de millor mida. Aquestes primeres captures auguren una molt bona temporada que si s´allarga encara serà millor.

Les quotes que pot agafar cada embarcació cada dia, depenen de les directrius del Pla de Cogestió que les autoritza seguint criteris de sostenibilitat. Es per això que, en moltes ocasions, després d´un parell d´hores de feineig, les barques tornen a port amb la quota plena i a més amb uns guanys molt superiors que abans quan treballaven sense cap límit de captures i sovint rebentaven els preus de mercat.

La contrapartida de tot plegat la paeixen soferts consumidors. Avui, el sonso s´ha convertit en una espècie gairebé de luxe. Fins hi tot algunes vegades el preu de venda al detall ha superat al de la gamba. Aquets primers dies s´està venent a les peixateries al voltant dels trenta euros. Malgrat tot, amb cent-cinquanta grams n´hi ha prou per a per a una bona ració. És el preu de la sostenibilitat i el compradors n´estem orgullosos que s´hagi arribat a aquest punt on tots els implicats en surtim afavorits i asseguren el manteniment d´aquesta a activitat artesanal.

Anuncis

Peix de km 15.000

Pescat a Noruega, processat a la Xina i consumit a França. Aquest és el trist camí de bona part del bacallà que es consumeix a Europa. En un temps on es posa en valor el producte de proximitat i el consum de km 0 ens arriben notícies d´una pràctica indecent amb uns costos ambientals enormes, és el peix de km15.000.

Aquesta ruta del bacallà és un veritable malbaratament energètic que es tradueix en milions de Tones de CO2 que s´alliberen a l´atmosfera que caldria denunciar de forma imperativa i hauria de fer obrir els ulls als consumidors.

El bacallà és una de les espècies més ben valorades als menús de molt països europeus. De fet, és precisament el peix més consumit a França i el segon en el rànquing de consum a l´estat espanyol darrera del lluç. L´any 2017 a França, es van consumir 35 milions de quilograms de bacallà i a España 48,5 milions .

A l´etiquetatge sovint no s´especifiquen l´adició d´aigua i els additius

La pesca del bacallà s´ha convertit en una activitat intensiva, aquest fet està produint una creixent sobreexplotació del recurs en algunes de les zones de pesca i alhora posa en perill la pervivència d´aquesta espècie. A diferència del salmó, un peix també molt consumit i on bona part de les captures procedeixen de cultius marins. En canvi, en el cas del bacallà encara no s´ha aconseguit criar en granja i tot el que es consumeix és “salvatge”.

La majoria del bacallà que es consumeix a Europa prové de la zona FAO 27, és a dir, de l´Atlàntic Nord-Est i Noruega és el principal exportador. Els consumidors de bacallà haurien de tenir molt clar la subzona en que s´ha capturat l’espècie que es pretén adquirir ja que en aquesta àrea hi ha subàrees on els estocs de bacallà estan sobreexplotats i d´altres on les captures es realitzen d´una manera més sostenible.

Una part important del bacallà que consumim ha patit un viatge al·lucinant fins a la Xina on es processa amb uns costos de manipulació tant baixos que fa que sigui rentable pels majoristes de peix. A més, a la Xina se li injecta aigua perquè augmenti el seu volum, agafi més pes i els beneficis siguin majors. També en aquest país s´hi afegeix E-451, un additiu permès a la UE que ajuda a retenir l´excés d´aigua i blanqueja la carn. En realitat sota aquestes sigles s´hi amaguen diverses molècules del grup del fosfats que estan relacionades amb malalties renals i cardiovasculars. Malgrat que les nostres lleis obliguen a especificar en l’etiquetatge si s´hi ha afegit aigua o d´altres additius, a la pràctica a la majoria del bacallà que ens arriba no s´especifica res. A l´any 2013 es va constatar que el 20% del bacallà que es consumeix a França estaven inflats amb aigua i blanquejats amb E-451. Evidentment les partides que s´envien actualment a la Xina, són les que pitjor es comercialitzarien directament al mercat europeu.

L´enorme demanda de bacallà per part dels consumidors europeus fa que es comercialitzi de diverses maneres: fresc, salat, congelat, processat i precuinat,… Normalment no hi ha cap problema en el consum de bacallà fresc coma ara l´skrei o bé el bacallà consumit “tota la vida” a casa nostra en salmorra. Els veritables dubtes sorgeixen amb el producte congelat i en el processat que és on es fa molt difícil fins hi tot , saber si es traca d’aquesta espècie.

Per tal de trobar una solució aquest tema és recomanable consumir bacallà etiquetat amb certificats de pesca sostenible com ara el distintiu MSC.

Ostres!!!

Les ostres són un dels mol·luscs bivalves més esquists que existeixen. Es tenen notícies del seu consum ja en temps de la prehistòria. Quan ens referim  aquesta espècie, parlem de l´ostra plana (Ostera edulis) típica de la costa mediterrània, malgrat que la introducció de cultius extensius ha propiciat la introducció d´altres espècies. L´ostra plana presenta la conquilla irregular, de forma ovalada i amb la closca inferior més aplanada que la superior. En estat salvatge viuen fixades a la roca. Com la gran majoria de bivalves són organismes filtradors, és a dir, que s’alimenten de les substàncies que estan en suspensió en l´aigua (plàncton i d´altres partícules).

L´Ostra és un marisc exquisit

Les ostres són riques en proteïnes i minerals. Una ració d’ostres, aporta una tercera part de les proteïnes diàries necessàries per a una persona. Les ostres són també una font extraordinària de vitamines entre la que destaca la B12. Una sola ostra conté el 133% de la quantitat diària recomanada d´aquesta vitamina. Els àcids grassos que contenen són del tipus Omega 3 que ajuden a mantenir la salut cardiovascular.

Malgrat el mite que hi al darrere, no hi ha cap estudi que relacioni la ingesta d´ostres amb les propietats afrodisíaques que se li suposen malgrat que les elevades quantitats de Zinc podrien estar al darrera d´aquest fet.

Un dels pocs inconvenients que suposa el seu consum està relacionat amb el metabolisme de l´àcid úric. Les ostres contenen moltes purines que l´organisme transforma en aquesta substància. Tampoc estan recomanades en casos d´hipertensió ja que contenen força sodi.

Les ostres s´han de consumir sempre molt fresques, en cas contrari ens exposem a patir intoxicacions microbianes. El seu sabor intens a mar no deixa indiferent a ningú: o agraden molt o no agraden gens. Malgrat que al mercat es poden trobar ostres tot l´any, la millor època per al seu consum és a l´hivern.

A les ries de Galícia hi ha moltes explotacions d´ostres i de musclos.

La gran majoria d´ostres que es consumeixen procedeixen de granges de cultius marins. En aquets cultius s´hi poden diferenciar dues fases: la primera, la captació de llavors (juvenils) i la segona, l´engreix. A la majoria d’instal·lacions del nostre país només es realitza la segona fase. Les llavors procedeixen de les importacions internacionals, aquest fet afavoreix la transmissió de malalties.

A casa nostra la practica totalitat de la producció d´ostres es dona al Delta de l´Ebre. També són molt apreciades les que provenen de les llacunes del sud de França, com les Leucata i  les de la Bretanya. De totes, però, les més apreciades són les que es produeixen a les ries de Galicia. L´ostra plana és la més valorada però existeixen d´altres espècies també molt esteses com ara l´ostra japonesa (Crassostrea gigas), que és l’espècie més cultivada a escala doncs és molt més resistent. El seu creixement és molt més  ràpid i permet augmentar els rendiments de l´explotació.

En moltes produccions ostrícoles s´utilitzen llavors modificades genèticament per augmentar la producció. Aquesta pràctica suposa riscos molt elevats pels exemplars salvatges i per a la salut de les persones.

Un dels depredadors més importants dels nostres cultius ostrícoles és el cranc blau, un nouvingut que produeix estralls a les explotacions.

Dilluns sense peix

Des de ja fa sis anys els dilluns és el dia en que publico una nova històriademar i ja en són gairebé tres-centes! Els dilluns és també el dia que les peixateries solen estar tancades per descans setmanal i per tant, a casa, en els sopars d´aquell dia mai tenim peix.

Trobo que sopar peix cada dia és un hàbit saludable i de molt fàcil digestió. El peix fregit, a la planxa, al forn o arrebossat no ha de faltar a la taula dels sopars. Els que vivim en un poble “de mar” sabem perfectament que el peix acabat de pescar aquella mateixa tarda i que arriba puntualment a les peixateries és una menja insubstituïble i a més molt econòmica. No cal gastar-nos gaires diners, posem pel cas, amb llenguado, rap o gambes, espècies que normalment són cares sinó que, amb un grapat de maire, de bròtola, de seitons o de verat acabat de sortir de la llotja. Peix de proximitat, agafat de forma artesanal i arribat als taulells amb una qualitat exquisida.

Cada tarda es repeteix el mateix ritual, a les set del vespre anar fins a la peixateria per a comprar el grapadet de peix de proximitat que cuinarem unes hores més tard sense gaires complicacions.

Les peixateries tradicionals solen estar tancades els dilluns

Els dilluns però, les peixateries estan tancades. Només és possible comprar peix en els establiments que hi ha dins dels grans hipermercats i on normalment el producte ve del mercat central. Peix d´arreu del món, capturat en la majoria de cassos amb sistemes de pesca industrial o bé provinents de l´aqüicultura, conservat fresc però no recent pescat com succeeix amb el “peix de platja” de la majoria de peixateries tradicionals.

Pels pescadors però, el dilluns és un dia de feina com qualsevol altre i puntualment arriben amb les barques a la llotja per a descarregar les caixes de peix i portar-les a la subhasta on, els compradors, les adquiriran i les portaran als seus establiments per a posar-les a la venda el dimarts al matí.

Evidentment és del tot lícit que els establiments puguin tenir un dia festiu per a compensar el dia de treball en dissabte, un dels més forts per a les vendes en la majoria de peixateries. A més, suposo que les vendes en dilluns serien mes baixes ja que després del cap de setmana amb àpats més exagerats que entre setmana, el dilluns és el dia de abstinencia pels excesos de dissabte i el diumenge.

Així, els dilluns a més de ser el dia en que altres comerços també tanquen, s´han convertit en el dia sense peix, si més no, a les peixateries tradicionals. Això sí, els dilluns teniu l´oportunitat de llegir una nova històriademar.

Ahí viene la plaga

“Ahí viene la plaga…”, el cranc blau americà ja és present a tota la nostra costa i en alguns punts s´ha convertit en una veritable plaga.

El cranc blau americà (Callinectes sapidu) s´ha convertit en la nova incorporació exòtica al nostre catàleg de fauna marina. A Europa, va ser documentada la seva presència per primera vegada a principis del s. XX i l´any 2012 va estar citat per primer cop a la zona del delta de l´Ebre i d´aquí s´ha expandit arreu de la costa catalana. Ara ja es fàcil fer observacions a les desembocadures del Ter, de la Muga i del Fluvià.

Es tracta d´una espècie originària de la costa Atlàntica d´Amèrica des del Canada a l´Argentina. Té una bona mida, la closca dels exemplars adults pot assolir 20 cm de costat a costat i poden arribar a tenir un pes corporal d´un quilogram. S´alimenta de mol·luscs, d’altres crustacis i petits peixos. Viu sobre fons fangosos i sorrencs especialment en estuaris. Té un comportament molt agressiu, un creixement ràpid i una elevada taxa de reproducció. Els ingredients perfectes per esdevenir un veritable problema que competeix amb l´espècie autòctona, el cranc comú mediterrani (Carcinus aestuari).

Closques de cranc blau americà que els temporals han portat a la platja de Can Comas al Parc Natural dels Aiguamolls de l´Empordà. Foto: Josep M Dacosta

Al delta de l´Ebre és la zona on ha proliferat més. A la badia dels Alfacs s´ha convertit en un problema molt greu que afecta als mariscadors i als cultius de bivalves. S´han trobat exemplars fins hi tot a la zona de Xerta, cosa que demostra la seva gran adaptació als canvis de salinitat.

La gran diferència entre aquest i d´altres espècies al·lòctones és que el cranc blau americà és molt apreciat des del punt de vista gastronòmic i alhora es pot comercialitzar. La seva carn és excel·lent i de fet, la gran majoria de restaurants de la zona del delta l´han incorporat a les seves cartes.

La bona noticia és que el cranc blau s´ha convertit en un depredador natural d´una altre espècie invasora, el cargol poma (Pomacea maculata). Per contra és un greu problema per les muscleres ja que és un voraç depredador d´aquesta espècie. També està produint greus estralls entre les poblacions salvatges de tellerina i d´escopinya.

Cranc blau americà. Foto: DARP

Una de les claus per al control d´aquesta plaga passa per exercir una forta pressió pesquera sobre ell. Es per això que no ha estat declarat com a espècie invasora i per aquest motiu es pot pescar de manera professional i ser comercialitzat en les llotges. A partir del 2016 la confraria de pescadors de Sant Carles de la Ràpita subhasta aquesta espècie i a l´any següent es van comercialitzar 12.000kg. En aquest sentit la Generalitat ha anunciat la creació d´un comitè de cogestió per a aquesta espècie a la zona del Delta de l´Ebre.

Es pesca de manera accidental amb tresmalls i amb uns ormeigs específics que són els gànguils o les monetes o monots que són línies de gànguils. En aquest sentit es produeix la paradoxa que, en saturar els mercats per excés de captures, el seu preu en llotja disminueix fins al punt que als propis pescadors no els surt a compte anar a pescar perquè les destrosses que els crancs fan en els arts són majors que els guanys que es poden obtenir de la seva captura i venda.

500 Km2

El nou model català de gestió pesquera aprovat recentment dona molt més protagonisme en la pressa de decisions als agents implicats. En aquest sentit, les confraries de pescadors de la demarcació de Girona: Blanes, Palamós, Roses, el Port de la Selva i Llançà han proposat a l´administració la creació d´una àrea vedada de 500 km2 gestionada per ells mateixos sota les directrius dels científics de l´ICM. En aquetes àrees, es crearan comissions permanents per fer-ne el seguiment que funcionaran de manera congestionada.

Arran dels mals resultats en les captures dels pescadors d’arrossegament que s´han produït en els darrers temps, els propis pescadors s´han adonat que cal una mentalitat molt més oberta si es vol continuar treballant en un futur molt proper. El mateix col·lectiu va tenir la iniciativa per implementar aquestes mesures de sostenibilitat i de preservació del recursos i els científics de l´ICM s’encarreguen de fer el seguiment per a mesurar els efectes de les mesures adoptades.

Detall de les diverses àrees de pesca d´arrossegament cogestionades. A sota en verd àrees de captura del lluç, en blau de l´escamarlà i en taronja de la gamba. Font: ICM

Es tracta d´una iniciativa única a la regió mediterrània que potencia les mesures per la preservació des recursos i la sostenibilitat de l´activitat. Amb aquesta proposta es fuig de la concepció tradicional de la explotació dels caladors i s´impulsa una nova manera de fer les coses. L´objectiu final de la proposta és recuperar els recursos pesquers i poder mantenir la viabilitat del sector de la pesca d´arrossegament.

Les zones protegides tenen un elevat valor ja que són àrees de reproducció i d´alevinatge d´espècies amb interès comercial que es troben en l´actualitat molt sobreexplotades i al límit del col·lapse com ara el lluç, el moll, la gamba o l´escamarlà. En definitiva es tracta de fer una gestió diferent dels caladors d´arrossegament que, fins fa poc, se’ls considerava com a àrees de producció il·limitada on els quillats podien feinejar sense treva i on sempre s´extreia recursos.

Ens els 500 km2 d’àrees proposades s´hi troben regions on la pesca està regulada com és el cas de la gamba a Palamós que ja fa uns anys que funciona amb molt d´èxit o la gamba del Cap de Creus de recent incorporació. També s´hi troben regions vedades a l´activitat pesquera com és el cas de la regeneració de l´hàbitat de Blanes-Palamós entre d´altres. La relació de zones regulades i els seus objectius són els següents:

Regeneració d’hàbitat de Blanes-Palamós (37.95 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Regenerar aquests caladors tradicionals i contribuir en la reducció de la pressió en les espècies més sobreexplotades: la maire, el lluç i el rap.

Gestió de l’escamarlà Roses-Palamós (9.16 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Reduir l’impacte sobre les poblacions d’escamarlà amb la creació d’una àrea de no-pesca per a facilitar la seva recuperació.

Gestió del lluç de Roses (51.73 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Protegir el reclutament del lluç i afavorir la reproducció dels adults mitjançant el tancament de forma permanent d’aquesta àrea.

Gestió de la gamba de Palamós (334.13 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Millorar la selectivitat de les captures de gamba mitjançant la regulació de la malla de l´art i la gestió de les zones de pesca.

Gestió de la gamba del Cap de Creus (65 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Gestionar de manera sostenible la pesca d´aquesta espècie de forma consensuada entre les confraries de Roses, Port de la Selva i Llançà.

Peixos Plans

Els pleuronectiformes o peixos plans són un taxó nombrós que agrupa una gran varietat d’espècies adaptades a la vida bentònica. La principal característica dels representants d´aquest grup és que presenten el cos molt comprimit amb una marcada asimetria que té el seu màxim exponent en la regió cefàlica. Les larves encara presenten simetria com a adaptació al medi planctònic on viuen. A mesura que avança el seu desenvolupament té lloc la metamorfosi i un dels dos ulls emigra cap al flanc oposat i es convertiran en éssers asimètrics.

La forma del cos és ovalada o romboïdal depenent del grup. El cos presenta un costat que reposa sobre el fons que, és pla i sense pigmentar. El costat superior o zenital conté els ulls i es pigmentat. Segons si la cara zenital és la dreta o l´esquerra es parla de formes dextrogires com el llenguado o levogires com la palaia, la bruixa, els rèmols o el tacó.

Les diverses espècies d´aquest grup tenen una elevada importància econòmica i són molt apreciades entre els consumidors. Es capturen especialment amb arts d´arrossegament i amb tresmall. Alguns com el turbot, es crien i s´engreixen de manera intensiva en centres d’aqüicultura.

Principals espècies de pleuronectiformes. Font: Museu de la Pesca

Les espècies de pleuronectiformes més abundants als nostres mars són: la palaia, la bruixa, el rèmol, el turbot, el tacó, la peluda o el llenguado.

La palaia (Citharus linguatula). Presenta el cos de color bru recobert d´escates romboides molt visibles. La boca és gran i una mica protràctil. Te un elevat interès comercial. Mesura entre els 10 a 15 cm.

La bruixa. Sota aquesta denominació hi ha dues espècies Lepidorhombus boscii i Lepidorhombus. whiffiagonis molt fàcils de diferenciar. La primera presenta dues taques fosques als extrems de l´aleta dorsal i dues a l´anal i per la qual cosa s´anomena bruixa de quatre taques. El cos té forma ovalada amb tonalitats gris marronós molt clar. És segurament l’espècie de peix pla més popular a les peixateries i sovint el seu origen és de fora de la mediterrània.

El rèmol és una espècie de cos alt i romboïdal. Existeixen dues espècies de rèmols que sovint es confonen. El rèmol ver (Scophthalmus rhombus) i el turbot (Psetta maxima). La coloració és molt variable i depèn del tipus de fons on viuen. Els rèmols són peixos de bona mida, entre 40 a 50 cm amb un gran interès econòmic. La seva carn és molt gustosa. La principal característica que diferencia ambdues espècie està en que el turbot té el cos recobert de tubercles ossis mentre que el rèmol ver te la pell llisa.

El llenguado és una de les espècies que pateix més frau en la seva comercialització

El tacó (Bothus podas). De mida petita, molt saborós però amb molta espina. Per tot plegat es tracta d´una espècie poc valorada malgrat que la seva carn es excel·lent. La seva pell és gruixuda i fosca amb taques arrodonides més clares. El tacó presenta els ulls molt separats entre ells.

El llenguado (Solea vulgaris). El més conegut i potser més apreciat dels peixos plans. La seva carn és molt fina i preuada. Cos ovalat i ulls i boca petits en comparació amb la resta del cos. Coloració de color gris marronós amb diverses tonalitats que depenen del tipus de fons. Sota aquest nom es comercialitzen un gran nombre d´espècies diferents que provenen de tot el Món. El frau es encara més gran quan es comercialitza en filets.

La peluda (Arnoglossus thori) i la llengua (Symphurus lihgulatus i S. nigrescens) són petits peixos plans poc valorats i que sovint els trobem barrejats en la morralla.

Els temps estant canviant

És ben cert que el sector pesquer a casa nostra està sotmès a una profunda crisi que pot afectar fins i tot la seva viabilitat futura. També és del tot correcte comentar que aquest mateix sector, empès per la greu situació en la que es troba immers, està experimentant un seguit de canvis que pretenen reflotar-lo i donar-li esperances de futur. Tampoc seria erroni afirmar que, durant molts anys, els que tenien més força a les confraries no volien ni sentir a parlar d’escoltar les opinions de la comunitat científica o les entitats mediambientalistes.

Els mals temps pel que passa el sector està propiciant un canvi de mentalitat entre els responsables que està removent els valors dels més refractaris on durant molts anys han tractat el sector com un “coto” privat.

El nou àmbit normatiu pretent reflotar el sector de la pesca d´arrossegament

Les confraries, en conseqüència es mostren més disposades a obrir-se i a reconèixer els seus errors. En aquest sentit, és freqüent que s´estableixin sinèrgies positives entre elles, l’ administració, els centres d´investigació pesquera i el sector ambientalista.

En aquest sentit, el govern ha publicat el decret de governança de la pesca que permet regular l´activitat pesquera a través de plans de cogestió. D´aquesta forma es vol arribar a una pesca sostenible i econòmicament viable. Es tracta de la legislació pesquera més avançada de d´Europa i capdavantera al món.

El nou àmbit normatiu s´emmarca en l’Estratègia Marítima de Catalunya que pretén impulsar els sectors relacionats amb el medi marí. En el cas de la pesca es basa en experiències ja existents com ara la cogestió del sonso al Maresme o la de la gamba a Palamós que ha demostrat que han estat experiències d´èxit on a més de beneficiar-se els pescadors, el recurs està molt més regulat i controlat.

Cal un canvi radical en la mentalitat dels responsables d ela pesca d´arrossegament

La gran novetat és que a partir d´ara, la pressa de decisions que afectin al sector pesquer i als recursos marins es prendran de forma horitzontal i participativa entre tots els agents implicats. A partir de la publicació d´aquest decret, els dies de pesca per espècies i modalitats pesqueres o les possibles vedes entre d´altres les decidiran aquests comitès de cogestió. Veurem si tot plegat té continuïtat o bé es tracta d´un altre “fer volar coloms”.

El més lamentable de tot plegat és que aquest canvi de mentalitat s´ha produït, en alguns, de manera obligada en veure que la viabilitat de la pesca i la seva poltrona estava en joc. Molts d´aquests que es mostraven reticents o bé estaven en total desacord amb aquells pescadors que fa anys ja pronosticaven que el camí a seguir hauria de ser el que ara s´inicia. Avui, aquests primers visionaris han hagut d’abandonar la seva forma de vida per dedicar-se a altres camps mentre que els que “han canviat de camissa” ara s´omplen la boca de sostenibilitat. Això però, és una altre històriademar.

I com deia el poeta, és que els temps estant canviant.

L´espet, el parent mediterrani de la barracuda

L´espet (Sphyraena sphyraena) és un peix pelàgic emparentat amb la barracuda. Fins i tot, a casa nostra, alguns també l´anomenen erròniament amb aquest nom. La veritable barracuda però (Sphyraena barracuda) és una espècie molt més grossa que no s´ha descrit encara a la Mediterrània i que és típica de mars tropicals i subtropicals. Malgrat la mala premsa d´aquesta darrera per ser una espècie perillosa que pot atacar als humans, l´espet és un animal del tot inofensiu.

L´espet te un cos allargat, lleugerament cilíndric i aplanat lateralment que, està molt ben adaptat a l´hidrodinamisme. El seu cap és gran amb el musell llarg i punxegut. La mandíbula inferior és lleugerament prominent. Els seus ulls són grossos i molt ben definits. La boca presenta unes dents molt potents.

La meitat dorsal del cos presenta tonalitats de verdoses a gris blavoses amb una vintena de franges transversals més forques. La zona ventral és molt més clara amb tonalitats platejades. Presenta dues aletes dorsals molt ben separades i unes aletes pectorals curtes. L´aleta caudal és grossa i forcada.

Mola d´espets. Foto: CIB Jordi Regàs

Els exemplars juvenils formen moles nombroses, especialment en l´època de migració. Els adults són peixos molt més solitaris. Durant l´estiu s´apropen a la costa i és a partir d´aquesta època i fins al novembre quan es realitzen les majors captures.

La seva mida més habitual està entre els 30 als 50 cm, malgrat que s´han descrit exemplars de fins a un metre i mig. Com fan altres espècies pelàgiques, com ara la llampuga, s´aixopluga en les ombres d´objectes flotants.

És un voraç depredador que s´alimenta de peixos però també d´altres espècies com ara cefalòpodes i crustacis. Cada cop és més abundant a la Mediterrània. El creixement de les seves poblacions està relacionat a l´augment de la temperatura superficial de l´aigua del mar. Així doncs, aquesta espècie podria ser un bon indicador de l’escalfament global. Una altra espècie molt propera, l´espet gros (Sphyraena viridensis), és una espècie tropical que ja és possible trobar en les aigües més calentes de la mediterrània. Aquesta va entrar a la mediterrània des del Mar Roig a través del Canal de Suez.

L´espet es una espècie apreciada pels pescadors esportius. Foto: Adan J Gutierrez

L´espet és una espècie relativament estranya a la majoria de les llotges de peix i per tant, costa de trobar-lo als taulers de les nostres peixateries. Es pot capturar de manera ocasional amb palangres i amb tresmalls però també amb arts d´encerclament i d´arrossegament. En l’àmbit esportiu és una espècie apreciada que es captura sobretot amb el curricà o amb la fluixa. Els pescadors esportius valoren molt aquesta espècie per a la lluita que ofereix.

La seva carn és molt tendra i gustosa. Un cop treta, amb cura, l´espina dorsal queden molt poques espines que un cop netejades deixa uns filets molt nets que es poden cuinar de múltiples formes, això fa que la cuina de l´espet sigui molt rica i variada.

Adéu a la pesca artesanal

Assistim perplexos a un dels fets més tristos de la història de la relació entre l´home i el nostre mar: la desaparició de la pesca artesanal. Una conjunció de causes són les responsables d´aquest penós moment que estem vivint. Nissagues de pescadors estroncades, antics pescadors reconvertits en restauradors, en treballadors nàutics, en patrons de iots d´esbarjo,…

La pesca artesanal és aquella que es realitza amb petites embarcacions, de menys de deu metres d´eslora. La tripulació és molt reduïda sovint una o dues persones que feinegen a prop de la costa amb diversos arts i ormeigs molt selectius i força respectuosos amb el medi que poden variar segons l´època de l´any i l’objectiu de la pesquera. L´esforç pesquer invertit en aquest tipus de pesca sol ser bastant baix en comparació amb la pesca semi-industrial i industrial.

Al port d´Arenys la perdua d´embarcacions artesanals ha estat considerable.

A nivell personal posaria dins de l´etiqueta de pesca artesanal, allò que l´administració anomena “arts menors” i el palangre de fons. En aquest grup no s´inclouria ni l´arrossegament ni l´encerclament que es podrien considerar activitats pesqueres semi-industrials. És a dir: palangres, tresmalls, soltes, boniteres, nanses, sonseres, poteres, cadups,… serien modalitats de pesca incloses en la pesca artesanal.

En els darrers deu anys, la flota d´artesanals a Catalunya s´ha reduït gairebé un 50%. A l´any 2007 a Catalunya hi havia 756 embarcacions que es podien considerar artesanals mentre que, el 2017 només n´hi ha 398. S´han desballestat o abandonat 358 barques artesanals en aquests deu anys.

Evolució del nombre d´embarcacions artesanals en els darrers 15 anys. Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la DARPA.

Aquesta pèrdua, a més de la desaparició de llocs de treball, té d´altres derivades com per exemple la pèrdua de consciència pel “peix de temporada” o bé la progressiva pèrdua de diversitat d’espècies a les llotges i als taulells de les peixateries i en conseqüència, la uniformització en els hàbits de consum de peix. En el mateix sentit, es podria relacionar la desaparició d´aquest tipus de pesca amb la pèrdua de la capacitat de competència de les llotges de peix que poden acabar convertint-se en entitats residuals i amb poc interès pels majoristes que ja troben allò que cal en els mercats centrals de peix .

Dismninució de la flota d´artesanals. Font Elaboració pròpia a partid ede dades del DARPA

En un altre sentit, la pèrdua de pescadors artesanals amenaça de produir una greu pèrdua en el patrimoni mariner de casa nostra. Fins fa ben pocs anys la transmissió de l´ofici passava de pares a fills. Avui, aquestes darreres generacions de pescadors artesanals trobaran estroncada aquesta transmissió. La pesca artesanal és molt més que un conjunt d´arts i ormeigs. És una manera assenyada d´entendre la pesca amb una relació respectuosa amb el medi natural.

Aquesta crisi del sector pesquer no afecta només a la pesca artesanal, tanmateix la flota d´arrossegament i la d’encerclament també han vist reduïts els seus efectius. En aquest casos però, els desballestament no ha representat una disminució rellevant en la potencia total de les barques i en conseqüència l´esforç pesquer i la pressió sobre el medi continua sent semblant.

Però, com s´ha pogut arribar a aquesta situació? Les raons són molt variades i els seus efectes són sumatius. La sobrepesca, especialment per part dels arts semi industrials com ara l´arrossegament, la contaminació marina, el canvi climàtic i la pèrdua de la fertilitat de les aigües i en conseqüència la disminució de la producció primària són les quatre grans causes d´aquest desgavell.