El Rap: el dimoni de mar

El rap és una de les espècies més característiques de totes les que es comercialitzen a les llotges de peix. La seva forma, tant poc agraciada, fa que els noms populars amb que s´anomena en diverses llengües siguin més o menys despectius. Així, en francès es diu “crapaud” (gripau), en anglès “monfish” (peix mico) o en alemany “seeteufel” (dimoni de mar). Malgrat aquesta mala premsa, a nivell de fogons és una de les espècies més gustoses, especialment en suquets i sopes de peix. Dels raps se’n aprofita tot: els caps són un ingredient indispensable en qualsevol sopa que peix. Els fetge s´ha convertit en un element sibarita dels millors gurmets i les cues són una delícia fetes de qualsevol manera. Malgrat tot, Josep Pla considerava al rap un peix de categoria menor.

El Rap es un dels peixos més valorats en les peixeteries

Es tracta d´un peix de cos aplanat i sense escates. De color més aviat fosc al dors i blanc a la zona ventral. El seu cap és molt gros i ocupa la major part del cos. Presenta una boca enorme amb fortes dents còniques. La cua és llarga i estreta. A banda i banda del cap surten unes aletes pectorals molt desenvolupades.

Viu semi enterrat sobre fons sorrencs i fangosos de fins a 1000 m de profunditat. Atreu a les seves presses amb un filament pescador bioluminescent col•locat entre els ulls i que mou molt a prop de la boca. S´alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.

Moltes vegades es comercialitzen només les cues

Sota aquest nom en realitat es comercialitzen dues espècies molt semblants: el rap blanc o rap ros (Lophius piscatorius) i el rap negre, rap vermell o rap fotaire (Lophius budegassa). La manera més senzilla d´identificar-los és, obrir-los pel ventre i observar el color de la membrana que envolta les vísceres. En el cas del rap ros és blanca i en el rap vermell és negra i, normalment, el primer té una pell molt més clara que el segon. El rap fotaire té el cap més petit que no pas el rap ros i sol ser més petit que aquest darrer. La carn del rap negre és més consistent i és més gustosa que la del rap blanc, això fa que estigui més cotitzat. A les parades de peix es venen sense estómac ni budells i en moltes ocasions sense el cap. Més de la meitat dels raps consumits a Catalunya procedeixen del Cantàbric, de la costa Gallega i de la Bretanya.

El rap és una espècie molt sensible a la sobreexplotació pesquera. La gran majoria d’exemplars que es comercialitzen corresponen a individus immadurs que encara no s´han reproduït. A més, per a acabar-ho d’arreglar, tenen una taxa reproductora bastant baixa. A la Mediterrània es pesca bàsicament amb l´art de bou, malgrat que també es pot agafar amb tresmall i palangre de fons. Es pesca tot l´any però les captures augmenten els mesos de primavera. En aigües del Cantàbric i a Galicia es pesca també amb el “rasco”, una modalitat d´art emmallament de fons. En una calada d´aquest parany s’uneixen diverses peces de xarxa creant una xarxa de centenars de quilòmetres. El “rasco” té un fort impacte ambiental ja que s´hi emmallen nombroses espècies de manera accidental. A més, és habitual que algunes peces de l´art s´acabin perdent. En aquest cas, a més de continuar emmallant, contribueix en incrementar la concentració de plàstics abocats als oceans.

D´aspercte inconfusible, tothom el coneix

La talla mínima legal a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Cap d´aquestes dues mesures, però, garanteix que el rap hagi assolit la maduresa sexual. Existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries, així deixa sense sentit aquella frase que tantes vagades repeteixen els pescadors de “pa per a avui i fam per a demà”. Això, és però, una altre històriademar.

Peix de granja (2a part)

A més de la ineficiència energètica del pinso hi ha d´altres problemes que afecten al peix de granja i que fan que aquest tipus d’instal•lacions estigui en entredit.

L’ús d´antibiòtics, d´hormones i d´altres medicaments, per a mantenir les elevades densitats de peixos és un altre dels punts foscos dels cultius marins. Aquestes substàncies químiques tenen un alt impacte sobre les aigües veïnes, ja que bona part de l´aport d´aquests medicaments es perd en l´entorn o bé es diposita en el fons proper podent afectar a les poblacions salvatges. Un cas particularment preocupant és l´us de l´astaxantina en les granges de salmó per a mantenir el característic color rosat de la carn dels exemplars salvatges.

No són com semblen les granges de peix

L´acumulació de restes de pinso i de restes metabòliques dels mateixos animals produeix un greu impacte sobre el bentos. En estuaris i d´altres indrets tancats aquest fet comporta l´eutrofització i en conseqüència, la disminució de la biodiversitat i fins i tot problemes d´anòxia. És particularment greu l´impacte de les instal•lacions d´engreix sobre els herbeis de Posidònia.

Un altre problema important és la contaminació genètica que pot suposar l’alliberament accidental d´espècies sobre els seus homòlegs salvatges. Normalment les espècies que s´engreixen en granges no són genèticament iguals a les corresponents lliures. Les espècies que s´escapen de les gàbies i aconsegueixen aparellar-se amb els seus semblants salvatges poden arribar a produir canvis en la composició genètica de l´espècie en aquell indret. Aquest fet és particularment important si a més es té en compte que l´alliberament accidental és un fet relativament freqüent en aquestes instal•lacions.

Un altre efecte relacionat amb els exemplars que s´escapen accidentalment de les gàbies és la transmissió de malalties i de paràsits que no existeixen en les poblacions salvatges o bé la competència pels recursos amb els representats salvatges. Aquest fet s´incrementa encara més si es tracta d´espècies exòtiques.

Les granges de Panga del delta del Mekkong són un problema afegit a la degradació del delta

Les granges de peix també tenen uns impactes considerable sobre el territori i que afecten directament als assentaments humans de la zona litoral i als seus habitants. Un percentatge elevadíssim de la producció de les granges de peix es situa a la Xina i d´altres països del seu entorn. Aquest fet està afectant molt greument als usos del sòl en aquesta àrea. On abans es cultivava arròs, s´han abandonat els conreus per a fer-hi aquest tipus d’instal•lacions. Aquest canvi en els usos del sòl fa que es deixi de produir aliment destinat a la població local i en el seu lloc se´n produeix altre destinat només a l´exportació, agreujant així els problemes de malnutrició. Al delta de Mekkong, l´elevada concentració d’instal•lacions d´engreix està provocant una degradació ambiental i social quasi irreversible i que està condemnant de per vida als habitants d´aquesta extensa regió. En el mateix sentit, en l´àrea tropical, les granges de peix es situen moltes vegades en la zona de manglars, que són precisament els sistemes naturals que protegeixen la franja litoral dels efectes erosius de l´acció de l´onatge. La destrucció d´aquest hàbitats posa en un seriós compromís aquesta zona i afecta greument els assentaments litorals en molts països de l´àrea tropical.

Tots aquests impactes s’agreujaran encara més degut al gran desenvolupament d´aquest tipus d’instal•lacions en els propers anys. Els auguris de les Nacions Unides sobre els cultius marins no s’estan complint i en cap cas el peix de granja ajudarà a reduir la sobrepesca, ni a reduir la pobresa, ni a augmentar la seguretat alimentària, sinó que més aviat al contrari.

Plàncton: vida invisible

Una de les coses que crida mes l´atenció en observar una imatge del mar mediterrani i comparar-la, posem el cas, amb alguna de l’Oceà Atlàntic, és l´elevat grau de transparència de l´aigua del nostre mar. Precisament aquesta característica de l’aigua fa que la Mediterrània sigui molt més apte pel turisme que no pas per a la pesca.

L´elevada transparència de les aigües mediterrànies és gràcies a que té una productivitat molt baixa, cosa que fa que la concentració de plàncton que hi ha en suspensió en la columna d´aigua sigui molt petita. El plàncton és la base de la cadena alimentària i el seu creixement determina la seva productivitat.

Els dinoflagelats són elements del fitoplàncton molt característics.

Però, què és realment el plàncton? El plàncton està format pel conjunt d´organismes de petites dimensions que suren en la columna d´aigua de manera passiva. Dins d´aquest grup hi trobem el fitoplàncton que, com les plantes, realitzen la fotosíntesis i que està format per algues microscòpiques. Un altre dels components és el zooplàncton, format per diversos grups d´organismes heteròtrofs que s´alimenten en primera instància de fitoplàncton.

Malgrat la seva heterogeneïtat, els organismes planctònics tenen una sèrie de característiques comunes a tots ells, com ara l´elevada capacitat per surar que aconsegueixen amb la presència al seu cos d’apèndixs molt llargs i més o menys ramificats, o bé gràcies a vesícules d´aire. També tenen una elevada taxa reproductora. Aquest darrer fet produeix que, en determinades èpoques de l´any, quan les condicions físico-químiques de l´aigua són òptimes, puguin créixer de manera exponencial i de retruc afectina tota la cadena tròfica.

Els copèpodes són petits crustacis microscòpics

El fitoplàncton està format per diversos tipus d´algues microscòpiques, normalment unicel•lulars o bé colonials o filamentoses. La majoria d´aquests organismes, malgrat realitzar la fotosíntesis com les plantes, són considerats actualment un regne apart del vegetal. El fitoplàncton sol ser de mida més petita. Entre els organismes més abundants d´aquest grup hi ha els dinoflagel•lats i les diatomees. Els primers tenen forma globular amb expansions del cos i amb dos flagells, un dels quals es troba en un solc que divideix a l´individu per la meitat. Les diatomees són de formes molt variables, n´ha ha d’individuals i de colonials. La seva cèl•lula es troba continguda a l´interior d´una estructura rígida formada per dues peces silíciques que encaixen perfectament.

El zooplàncton o plàncton animal està format per organismes microscòpics tant unicel•lulars com pluricel•lulars. En aquest grup també s´hi troben diversos estadis larvaris d’organismes macroscòpics com ara crustacis o peixos entre d´altres. Entre els representants més característics d´aquest grup hi ha: els copèpodes, els tintínids i les larves de crustacis. Els copèpodes són petits crustacis amb els cap i el tòrax més ample que l´abdomen. Normalment presenten unes antenes molt desenvolupades que els ajuda a mantenir-se suspesos a la columna d´aigua. Els tintínids són organismes unicel•lulars recoberts de cilis i que viuen a l´interior d´una estructura mineral en forma de calze.

Les xarxes de plancton es poden calar des de qualsevol embarcació

Per a realitzar captures de plàncton, la primavera és la millor època. Es fan servir unes xarxes especials amb un diàmetre de malla microscòpic. Això però és una altre històriademar.

Temps de peix blau

Arriba un moment, però, que les aigües del mar s’escalfen, en la superfície, i augmenta, amb la temperatura, l’alimentació —el plàncton— i llavors les sardines comencen d’engreixar-se. Aquest augment del pes de la seva contextura es comença d’observar —en el nostre litoral— a partir de la segona quinzena d’abril. Pel maig entra en el seu moment literalment culminant. La sardina llavors és grossa, grassa, greixosa, de carn dura però suau. És el moment d’enfrontar-s’hi d’una manera decidida i impel•lent. (El que hem menjat.  Josep Pla)

La primavera és l´època de l´aflorament del peix blau. Un cop ben acabat l´hivern, amb l´augment de les temperatura de les masses d´aigua, és produeix el fenomen de la “fertilització” de les aigües oceàniques. Aquest fet estimula la producció primària i de retruc els primers nivells de la cadena alimentària on es situen les espècies devoradores de plàncton entre les que hi ha la majoria d´espècies de peix blau. En aquesta època és quan les teranyines descarreguen al ports pesquers de casa nostra caixes curulles de peix blau d´una qualitat excel•lent: els verats, els sorells, les sardines o bé els seitons es converteixen en els veritables reis de les llotges de peix.

Sota aquesta denominació s´hi agrupen diverses espècies que tenen una sèrie de característiques comunes com ara: el to blavós del seu cos, la carn d´un intens color vermell, un contingut de greix superior al 5%, el seu cos presenta les aletes ventrals situades més enrere de les pectorals i per finalitzar, totes les espècies d´aquest grup són peixos nedadors molt actius d ´aigües obertes.

Al maig, les llotges dels ports s´omplen de peix blau

La principal característica d´aquest grup de peixos, l´elevat contingut en greix a la seva carn, varia en funció de la seva mida, de l’època de l´any en que són capturats i de la temperatura de l´aigua. Així, la quantitat de greix sol ser més elevada durant els mesos d´estiu i als inicis de tardor. En aquesta època és quan la qualitat de la seva carn és més òptima per al seu consum.

Entre els greixos de la seva carn hi predominen els insaturats. D´ells, cal destacar per la seva incidència positiva per la salut els àcids grassos omega 3. Aquestes substàncies tenen efectes beneficiosos sobre la reducció dels triglicèrids en sang i estan relacionats amb la disminució de la pressió arterial entre d´altres. Els metges i els nutricionistes recomanen el consum d´aquest tipus de peix un parell de vegades per setmana per a disminuir els risc de patir malalties cardiovasculars.

En els estudis que s´han realitzat per a analitzant la incidència aquestes afeccions en la població, es constata que allà on hi ha un elevat consum de peix blau disminueix la taxa de mortalitat per malalties cardiovasculars. Així, entre els Inuits, que consumeixen grans quantitats d´aquest tipus de peix, aquestes afeccions són estranyíssimes.

El peix blau es compabilitza a l´engrós, en caixes

El peix blau és també una bona font de proteïnes, de minerals com ara el iode, el ferro, el fòsfor, el magnesi o el calci. També són rics en vitamina A, D i B12. El consum de peix blau és precisament una de les característiques que fan de la dieta mediterrània un tipus d´alimentació molt saludable.

L’únic inconvenient en fomentar el consum d´aquetes espècies rau en que acumulen en la seva carn concentracions elevades de metalls pesats. Això s´ha de tenir en compte únicament quan hi ha un abús de consum dels grans pelàgics com ara en la tonyina o en l’emperador, especies de mida grossa i que viuen molts anys. En aquest cas, aquests tòxics, s´hi acumulen al llarg de la seva vida. En canvi, en els petits pelàgics com ara la sardina o el seitó, el seu cicle de vida es tant curt que no hi ha temps per acumular aquestes substàncies en els seus teixits.

L’abundància estacional del peix blau ha esperonat l´art de la seva conservació per tenir-ne a l´abast en tot moment. Això, però, és una altre històriademar

Oficis de mar (V): Els palers

A la fusa, pels pals enseuats, les barques varen lliscar (S. Espriu. D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Abans de la construcció dels ports, la feina d´avarar les barques a la sorra de les platges, era una constant que havien de realitzar els pescadors per a protegir les naus de l´embat de les onades. Aquesta feixuga feina la realitzaven cada dia els mateixos mariners amb l´ajut inestimable dels palers.

Els palers eren els encarregats de l´operació de l´avaradada dels bots i les barques de la platja al mar o del mar a la platja. Els palers col•locaven uns taulons de fusta untats amb sèu i perpendiculars a la nau. Aquests travessers també anomenats “parats” o pals tenien una osca al mig per on encaixava la quilla de la nau. Per sobre d´aquests estructures lliscava la barca quan era arrossegada. Hom distingia entre el paler de baix, el paler del mig i el paler de dalt. El de baix, el que col•locava el primer tauló es mullava fins a la cintura i també s´anomenava paler mullat. El darrer, el que col•locava el tercer travesser era el paler eixut. La “fusa” era el període final de la avarada durant el qual un extrem de la nau ja surava en l´aigua mentre l’altre encara era en terra. La fusa acaba quan la nau quedava del tot ensurada.

Els palers de Sant Pol. Foto: Arxiu P. Sauleda

La força per a fer lliscar les barques per sobre els travessers enseuats era la dels propis braços de palers i mariners, en altres ocasions s´ajudaven per animals de tir (bous o cavalls) i més endavant amb màquines que disminuïen la força que s´havia de fer. Fos d´una forma o altre, normalment es feien servir sistemes de bossells anomenats palanquins que disminuïen l´esforç motriu.

En la feina dels palers s´havia de distingir entre treure l’embarcació al mar o bé avarar-la del mar a la platja. La primera operació era normalment més senzilla. Les barques entraven a l´aigua per la proa, els mariners arrossegaven la barca fins a la vora i els més aproats estaven asseguts als bancs amb els rems ja preparats. En el moment precís els palers i la resta de mariners empenyien la barca fins acabar la fusa mentre que els altres començaven a remar per sortir del rompent, moment en que la resta de la tripulació saltava l´orla i es col•locava al seu lloc.

La caseta del motor d’avarar i treure les barques de la platja de Sant Pol.

L’operació treure la barca de l´aigua era un dels moments més delicats de la feina dels palers. El vaixell s´apropava de popa, els mariners ciaven suaument. Quan estava proper a la platja un dels palers li llençava la sirga, també anomenat “cap de Sant Pere” que el patró col•locava a la roda de popa i el fixava amb un escàlem per evitar que pogués sortir. El patró dirigia l´operació amb molta minuciositat sempre a les ordres dels palers. Els mariners per la seva part, amb els rems en mans, vogant i ciant executaven les instruccions procurant que la barca no quedés travessada. Si no hi havia onada, la feina era plàcida i els palers, malgrat l´esforç físic, no tenien cap altre dificultat. Quan l´onada era més grossa el patró de l´embarcació amb molta destresa era qui havia d´evitar que la nau es creués mentre que els palers intentaven col•locar els pals. En el moment precís, al crit – d´ara!!!, els mariners ciaven amb força, els palers col•locaven els parats i estiraven el cap de Sant Pere fins a treure completament l´embarcació de l´aigua.

Si no hi havia onada la feina era plàcida. Foto: Arxiu històric Fidel Fita

Una conseqüència de tot plegat estava en la geometria de les quilles de les embarcacions. Les barques que s´avaraven a la platja eren molt menys quillades que no pas les que sempre estaven en l´aigua. A més normalment, disposaven d´una quilla i dues escues, una a bavor i l´altre a estribord. Les escues facilitaven l´operació d´avarar ja que l´embarcació es mantenia dreta quan era en terra. En aquest cas els mestres d´aixa renuncien a un element navegador per a facilitar la l´avarada a les platges.

La construcció dels ports va fer desaparèixer de manera immediata les barques avarades a les platges i en conseqüència aquest ofici de mar tant ancestral.

Escamarlans eixarrancats

L´escamarlà (Nephrops norvegicus) és un dels crustacis més apreciats de les taules catalanes. A nivell europeu se´l considera el crustaci més consumit de tots. Pertany al grup dels decàpodes, és a dir, que 5 parells d’apèndixs ben aparents. El seu nom en català deriva d´escamarlar, és a dir, eixarrancar les cames, un home “escamarlat” és una persona cama-llarga.

El seu cos presenta un esquelet extern o closca força robust i amb bastantes espines i tubercles especialment a la part anterior. La coloració és ataronjada amb diferents tonalitats repartides per tot el cos. Als dos extrems de la pinça les coloracions són més intenses.

Nombre de archivo :DSCN1098.JPG Tamaño de archivo :789.3 KB (808282 Bytes) Fecha de la fotografía :0000/00/00 00:00:00 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :15.7 mm Velocidad del disparador :1/348.9segundo Abertura :F6.2 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

L´Escamarlà pel seu aspecte inconfusible és un dels crustacis més consumits arreu. Foto: Foto: A. M. Arias (Ictioterm)

Com tots els decàpodes, té el cos dividit en dues regions ben diferenciades: el cefalotòrax i l´abdomen. El cap, que presenta un rostre llarg, fi i ben aparent, conté un parell d´ulls pedunculats, els apèndix bucals i un parell d´antenes. Al tòrax s´hi troben 5 parells de potes. Els tres primers estan acabat en pinces i el primer d´aquests, està molt desenvolupat donant-li a l’animal un aspecte inconfusible. La longitud d´aquestes pinces és gairebé la mateixa que la longitud total del seu cos. L’abdomen és segmentat i molt més tou que no pas el cefalotòrax. Cada segment conté un parell d’apèndix amb funció marxadora. El darrer segment forma una cua o tèlson ben aparent.

L´escamarlà és una espècie bentònica freqüent sobretot en fons fangosos de fins a 800 m de fondària on excava galeries de fins a 1 m on s´hi amaga. És d’hàbits nocturns i està poc adaptat a la natació. Es tracta d´una espècie més aviat reptadora. De dia sol estar amagat en aquetes galeries. La seva mida més freqüent oscil.la entre els 15 i els 20 cm. La seva talla mínima legal pera ser comercialitzat és: cefalotòrax de 2 cm o bé longitud total de 7 cm.

escamarla5

De tonalitats taronges, els escamarlans són tot un espectacle en les llotges

S´alimenta especialment de cucs poliquets, mol•luscs, equinoderms , d´altres crustacis i fins hi tot de peixos. Les femelles incuben i transporten els ous normalment a partir de finals d´estiu. Aquests queden retinguts amb els apèndix abdominals fins a que eclosionen. Les espècies ouades en general són molt més apreciades pel seu gust que no pas les que no porten ous. Són de tonalitat fosca en un principi i més endavant passen a tenir coloracions més ataronjades. Els ous són d´un gust molt fi i exquisit, talment com un caviar de luxe.

Com tots els crustacis, el seu creixement és a partir de mudes. Quan l´animal acaba de mudar la closca no és tant robusta i esdevé més vulnerable envers als seus depredadors.

A Catalunya es pesca especialment amb l´art de bou. Els escamarlans es van començar a popularitzar a partir dels anys 50 quan els quillats van començar a feinejar a més profunditat. A les peixateries se´n poden trobar pràcticament tot l´any, malgrat que sovint procedeix d´altres indrets, en especial el mar d´Irlanda. També provenen del Marroc, de Noruega i d´Islàndia. Aquests que, normalment ens arriben congelats, no tenen ni punt de comparació amb l´escamarlà fresc pescat pels quillats de la flota pesquera catalana.

De tots, els escamarlans del Cap de Creus són els més gustosos i de major qualitat. A Llançà i altres municipis del mar d´Amunt s´ha creat la denominació “Escamarlà de Llançà” en consonància al que també ha fet Palamós en el cas de la gamba, els seitons de l´Escala o el que es vol fer amb el sonso d´Arenys.

Pescar en parella

La pesca de bou ha estat al llarg de la història una de les activitats pesqueres de primer ordre a tota la nostra costa. Fins a la substitució de la vela llatina per l´arribada dels motors, l´art de bou es calava des de dues embarcacions: la parella de vela o parella de bou. No està del tot clar l´origen d´aquest nom. Mentre uns diuen que el terme prové del fet que les dues barques havien d’anar de costat, igual que fan els bous quan porten el jou i altres comenten que el mot bou, prové del llatí “bolus”, acte d´arrossegar la xarxa.

Possiblement aquest art de pesca ja existia a inicicis del s. XVII. En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722) la pesca de bou o la parella ja surt citada.

Il.lustració del

Il.lustració del “Diccionario historico de los artes de pesca” Antoni Sañez i Reguant 1710-1714

En el “El Reglamento de Navegación y Pesca de la Província Marítima de Mataró” de Manuel de Zalvide (1773) ja es descriu aquesta tècnica i fins hi tot es comença a fer patent la preocupació pels seus efectes. Així llegim a l´article 40. “Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou y no puede sin especial gracia usarse por estimarse perjudicial.”

Aquest art també està descrit en el “Diccionario Historico de los Artes de Pesca Nacional” d´Antonio Sañez i Reguant (1791-1795). L´autor considera que aquesta modalitat pesquera va representar una veritable revolució de la pesca fins aquell moment.

Sembla ser que la parella de bou es va mantenir fins després de la primera gran guerra als voltants de 1920. Emerencià Roig en el seu llibre “La Pesca a Catalunya” (1927) encara descriu aquesta tècnica malgrat que en aquells temps ja es comença a introduir el motor d´explosió que va representar la fi de la parella de bou.

La barca de bou era una embarcació típica catalana, tenia una coberta amb tres escotilles amb un pal mestre al mig on hi anava fermada una vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. Eren embarcacions de poc calat amb quilles laterals o escues que es col•locaven per a facilitar l´avarament de les barques a la platja.

bou-badalona

El bou badaloní era un dels bastiments tipics en aquesta pesquera

Les barques de bou eren les que pescaven més lluny de la costa. A vela o a força de rems s’allunyaven mar endins. Normalment estaven dos o tres dies a fora i cada dia feien un parell de calades. En una de les dues barques de la parella hi anava el patró que dirigia la maniobra.

Existia també una modalitat anomenada “vaca” que utilitzava un art molt més petit. En aquest cas es pescava amb una sola embarcació.

La introducció dels motors va produir un augment en el calat i la transformació del casc. Les escues van desaparèixer, el casc prenia forma de V i es van començar a utilitzar les “portes” que ja permetien la pesquera sense anar “a la parella”. A aquests vaixells se’ls va popularitzar amb el nom de quillats. Els quillats es van anar estenent al llarg de tota la costa, especialment allà on hi havia port. Primer en les comarques del sud i més endavant a la Costa Brava. La feina d´avarar els quillats cada dia a les platges era complicada i pobles amb una forta tradició pesquera van anar cedint el seu protagonisme a d´altres que tenien port. A la costa central, Badalona o Sant Pol van perdre importància en front a Barcelona o a Arenys de Mar.

Exvots mariners, veritables mostres de cultura popular

Un exvot és una ofrena feta a una divinitat en senyal d’agraïment i en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut. Consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera aquell sant. De fet d´exvots n´hi ha de moltes menes però uns dels més interessants són els exvots de temàtica marítima i marinera.

Aquests eren ofrenes fetes pels pescadors o el mariners beneficiats del “miracle” al sant o a la verge al qual retien devoció en compliment de la promesa feta, normalment relacionada amb la seva intercessió davant d´un tràngol, d´un temporal o bé d´un naufragi. Els navegants quan es trobaven de sobte amb un tràngol inesperat feien la prometença d´oferir un exvot al sant o mare de déu venerada per ells si sortien sans i estalvis d´aquella situació compromesa.

20161228_132017

Ermita de la Mare de Déu de l´esperança a Blanes, conté una interessant col.lecció d´exvots

Normalment l´exvot consistia en la maqueta de l’embarcació en qüestió i aquesta es penjava al sostre de la capella en record del benefici rebut i de la prometença dels afectats. Un bon exemple d´aquest tipus de present és la Coca de Mataró del S.XV.

Malgrat que les maquetes són la forma més popular dels exvots mariners també existeixen retaules policromats que fan el mateix efecte. En aquest cas el gravat il·lustra la penalitat que va acompanyada d´un petit text descriptiu.

En els exvots policromats s´hi poden distingir sempre tres àrees: l’espai diví, situat a la part superior en el qual hi ha la representació de la divinitat, del sant o de la mare de Déu. L´espai humà, que ocupa la major part del retaule i és on s´hi representa el motiu de la prometença, normalment una tempesta. Finalment l´espai escrit, normalment a la part inferior del retaule, on està escrita l´explicació del fet.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El sostre del´ermita de Santa Cristina a Lloret està farcit d´exvots

A l´ermita de la mare de Déu de la Cisa a Premià de dalt hi havia una de les col·leccions d´exvots més importats de casa nostra. Avui, bona part d´ells s´exposen al Museu Marítim de Barcelona. Al Museu d´Arenys de Mar, es conserva una interessant col·lecció d´aquestes peces entre retaules i maquetes de vaixell que provenen de l´ermita del Mont Calvari de la mateixa població. En un d´ells es llegeix: : “Lo patro Domingo Calvet De Barcelona havent corregut gran tormenta ab sa barca de palangre plena d’aigua de 15 fins a 118 sobre de 1761 invocant a SIpa de Monticalvari fou librat ab dos mariners no haventse portantse altrse un cop de mar. En la llanxa del patró Joseph Casa de Arenys que los porta al port de Salou ya Barna”

arenys-5ev2475_0

Exvot amb la imatge d’un salvament marítim (1761) amb els tres espais característics d´aquestes obres. Conservat al Museu d´Arenys. Foto: Museu d´Arenys

La tradició dels exvots ha desaparegut per complert. Fa uns anys, era freqüent de trobar aquestes ofrenes a les ermites a la nostra costa. Avui, amb els avenços tecnològics sobre la predicció meteorologia s´ha perdut en bona mesura la impressibilitat del mar i en conseqüència, aquesta tradició i els exvots conservats fins avui s´han convertit en veritables peces de museu.

En algunes ermites marineres de la nostra costa encara es conserven aquests tresors fruit de la devoció popular. Així a Santa Cristina a Lloret, a Sant Simó a Mataró, a la Mare de Déu de l´Esperança i al Vilar de Blanes o a la Cisa a Premià de Dalt entre d´altres, encara podem admirar aquestes joies de la cultura popular.

Una qüestió d´etiqueta

El correcte etiquetatge del peix és una dels aspectes essencials que, com a consumidors responsables hauríem d´exigir arreu. No n´hi ha prou en saber el preu, necessitem saber també de quina espècie es tracta exactament, a on s´ha pescat, quins arts de pesca s´han fet servir per capturar-lo, si ha patit alguna mena de procés de conservació o de manipulació, quan va ser pescat,…A més, amb l´etiqueta tenim la seguretat que aquell peix a passat per la llotja i ha estat declarat en les estadístiques oficials que són essencials perquè els biòlegs pugui estimar l´estat de les poblacions.

peixeteria1

No n´hi ha prou en saber el preu del Kg. Cal especificar molta més informació

Amb tota aquesta informació tenim els elements necessaris per a saber si realment aquella espècie reuneix els requisits de sostenibilitat, respecte pel medi ambient i respecte a les comunitats pesqueres artesanals més properes entre d´altres. A més, com a consumidors tenim, per llei, el dret a conèixer tota la informació sobre el producte, i per això es important que la exigir-la.

Segons la legislació actual, el peix i els productes de la pesca i l´aqüicultura a més de la informació obligatòria de l´etiquetatge, ha de tenir altres especificacions. Personalment he deixat de comprar peix en les parades poc transparents en aspectes relacionats amb el seu etiquetatge. Fins hi tot, en algun cas, s´ha donat la paradoxa que, el preu de venda d´una determinada espècie en llotja era superior al preu de venda de la mateixa a la peixateria, cosa que volia dir que, o bé no era peix fresc o bé no s´havia adquirit en aquella llotja.

ertiqueta

Etiquesta amb tota la informació que cal conèixer

En les etiquetes de la peixateria, a més del preu, ha d’aparèixer la informació següent:

• Nom comercial: aquest ha correspondre al que està acceptat en les llistes oficials de la UE. En aquest cas, el nom científic és una garantia inequívoca.

• Mètode de producció: es a dir, si es tracta d´una espècie capturada per mig de la pesca extractiva o bé procedeix de cultius marins.

• Zona de captura: Ha d’aparèixer la zona, subzona o divisió de la FAO en la que s’ha pescat el producte. Es recomanable que el consumidors tingui a l´abast un mapa en el que es pugui identificar fàcilment aquesta dada. Els productes mediterrani provenen de la zona FAO 37 (Mediterrània i Mar Negre)

• Art de pesca: Ha de ser fàcilment identificables l´art de pesca utilitzat per a la captura (tresmall, palangre, art de bou, teranyina,…)

• Presentació: en el cas que hagi patit alguna modificació, aquest s´ha d´especificar, Sencer amb cap, viscerat, cuit, filetejat,…

• En els productes congelats o que han estat descongelats, s´ha d’especificar aquest condició juntament amb la data de caducitat.

etiquetes-caixa-de-peix

El peix fresc de proximitat ha de contenir la informació de la seva venda a la llotja

De manera voluntària s´hauria d´especificar també el seu valor nutricional, la data de captura i el port de desembarcament entre d´altres.

Ara, en aquetes festes de Nadal, on el consum de peix es dispara, cal ser curosos amb aquestes recomanacions.

Lluç: al límit de l´abisme

El lluç és sens dubte l’espècie més popular de les llotges, tant pel que fa al volum de les captures com pels ingressos. Al nostre país és el peix més consumit, segons dades del Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente cada español consumeix una mitjana de 5,6 kg de lluç a l´any. És per això que aquesta espècie es troba greument amenaçada de sobreexplotació. A la Mediterrània les poblacions de lluç estan en estat crític.

lluc

El lluç, és el peix més consumit al nostre pais

Quan parlem de lluç, ens referim al lluç europeu o lluç mediterrani (Merluccius merluccius) espècie explotada en els caladors mediterranis i en els de l´atlàntic oriental. A causa de la seva demanda s’estan capturant espècies properes en caladors d´arreu del món. Així en les peixateries cada vegada és més freqüent trobar exemplars de bona mida però d´una qualitat molt inferior menor d´altres lluços com ara: Merluccius paradoxes i Merluccius capensis que provenen dels caladors de Namíbia, Merluccius hubbsi que es pesca a l´Argentina o Merluccius senegalensis capturat del nord d’Àfrica. Segons un estudi recent, el 39% del lluç consumit a l´estat espanyol prové de caladors africans.

El lluç és una espècie de cos allargat i prim de color gris marronós al dors, argentat als flancs i blanc al ventre. El seu cap és allargat, la boca grossa amb una dentició bastant potent. Te dues aletes dorsals i una anal, l´aleta caudal té forma de triangle. S’alimenta de petits peixos, crustacis i cefalòpodes.

llucet2

El llucet, alevins de lluç, molt sovint pascats abans de l´edat de la primera fressa. Una activitat del tot insostenible

El lluç té un cicle de vida llarga i pot arribar a viure fins a vint anys. A més, arriba a l´edat reproductora relativament tard. La primera fressa es produeix entre als 3 o 4 anys de vida. A la mediterrània, les femelles son madures als 38 cm quan ja tenen tres anys de vida i pesen 350 g, mentre que a l´Atlàntic als 57 cm, als set anys de vida. Es dona la paradoxa que la seva talla mínima de captura és de 20 cm quan encara són alevins i no han tingut temps de reproduir-se. La comercialització de llucet (alevins del lluç) afecta a la capacitat de regeneració de les poblacions i és una de les causes principals que contribueix a la degradació d´aquesta espècie als caladors mediterranis. La venda de llucet per sota dels 40 cm hauria d´estar prohibida per llei.

El lluç es pesca tot l´any. A casa nostra, es captura sobretot amb l´art de bou i amb el palangre. El lluç de palangre és de bona mida, els exemplars solen estar poc malmesos, són madurs sexualment i presenten una qualitat excel•lent. La mida del lluç de bou és molt variable, des d´alevins com el llucet fins a exemplars adults malmesos per l´efecte del ròssec. Amb aquest art s’agafa fins a un 70% d´exemplars immadurs que no poden ser comercialitzats i, en el millor dels casos, són descartats i llençats per la borda dels quillats. Malgrat tot, en els mercats és molt fàcil d´observar llucet per sota la seva mida legal.

lluc

Moltes vagades enlloc de lluç ens dones espècies properes capturades en oceans llunyans

Entre pescadors de palangre i de bou hi ha una discusió quasi eterna referent als efectes d´aquets arts. Uns acusen als altres de ser els causants de la dràstica disminució de captures. Els palangrers diuen que als arrossegadors capturen exemplars immadurs i que no deixen regenerar el recurs, mentre que els arrossegadors incriminen als palangrers de fer estralls entre els exemplars reproductors i per aquesta raó el recurs no es pot recuperar. Es a dir, els arrossegadors maten les cries i els de palangre maten les mares.

Sigui com sigui, la confraria de pescadors de Roses ja fa uns anys que dedica esforços a un programa de cogestió del lluç. Segurament aquest és el camí per a recuperar les poblacions, com passa amb la gamba a Palamós o amb el sonso a Arenys de mar