Projecte Sèpia

Algunes vegades les coses més senzilles tenen un repercussió enorme. Un d´aquests exemples està en el “Projecte Sèpia”, que ja fa uns anys s´està impulsant en diversos indrets de la Costa Brava i que a partir d´una idea molt simple s´han aconseguit un resultats excel•lents.

La sèpia o sípia (Sepia officinalis) és una d´aquelles espècies que té al seu voltant històries molt interessants relacionades amb la seva captura gens agressiva amb el medi; la “pesca a la femella” o les nanses sepieres en són un exemple.

Actualment la pesca tradicional de sèpies amb aquestes tècniques ha gairebé desaparegut en la nostra costa. Les nanses que, per exemple, havia estat una activitat força comuna entre els pescadors artesanals, és avui un ormeig residual a causa de la destrucció d´habitats perpetrada, entre d´altres, pels quillats d´arrossegament, una autèntica paradoxa en el món de la pesca professional.

Exemplar de sepia amb posta d´ous en un farcell de galzeran. Foto: Projecte Sèpia

Des de molt antic se sap que aquests cefalòpodes (sèpies, calamars i pops) aprofiten per a dipositar la seva posta les fulles de posidònia i d´altres fanerògames marines. Sabedors d´aquest fet, els pescadors han intentat reproduir aquest hàbitat utilitzant branques de galzeran (Ruscus aculeatus) i de mata o llentiscle (Pistacia lentiscus). Aquests arbusts presenten tiges i fulles robustes i rígides que aguanten molt bé la immersió en el mar sense deteriorar-se. Els animals utilitzen aquestes mates col•locades a l´interior de les nanses com a refugi i per a dipositar els seus ous i així són capturades.

A partir d´aquest coneixement i sabedors que la destrucció d´habitats, en aquest cas els alguers, han portat aquesta espècie a límits preocupants i que ha afectat a la pesca artesanal, els responsables del projecte han impulsat aquesta iniciativa que vol: afavorir la reproducció de l´espècie, incorporar els juvenils a les poblacions, protegir la pesca artesanal amb nanses i potenciar de l´activitat econòmica al voltant d´aquesta espècie.

Per aconseguir afavorir la reproducció de les sèpies es fan farcells amb branques de galzeran i de llentiscle que es submergeixen als fons sorrencs. Les sèpies utilitzen aquests elements com a ponedores i hi dipositen els seus ous. Els juvenils de sèpies aprofiten aquests llocs per protegir-se i per alimentar-se fins que sigui madurs.

Línia de ponedores fets amb galzeran i mata. Foto: Projecte Sèpia

En una primera etapa es van instal•lar 31 ponedores a la badia de Pals i després de dos mesos i mig fondejades, cada ponedora tenia dipositat una mitjana de 250 ous viables, es a dir, més de 7500 juvenils que s´incorporaven al medi natural i que ha arribat fins a 102000 ous de sèpia en anys posteriors.

En una altre línia, el projecte ha instal•lat incubadores per als ous de sèpia i de calamar que els pescadors han rescatat dels seus ormeigs. Aquestes incubadores garanteixen fins al 95% la supervivència dels mateixos. Aquest darrer any s´han recuperat 450000 ous de calamar i 14000 de sèpia. En aquest projecte hi participen els pescadors artesanals de l´Estartit i de l´Escala.

La vessant divulgativa del projecte també és molt important, s´hi instal•len sepieres a fondàries d’entre 2 i 3 m per a poder ser visitades pels banyistes amb una petita immersió amb tubo i ulleres.

El projecte també ha potenciat la vessant econòmica i turística, així, s´està treballant amb les confraries de pescadors en la creació d´un distintiu per als pescadors que comercialitzen aquesta espècie. El projecte també ha propiciat la celebració d’unes jornades gastronòmiques amb els restaurants de la zona. Una forma de promocionar la gastronomia local amb un producte de qualitat, de quilòmetre zero i capturat amb una tècnica gens agressiva per l´entorn. I és que, com deia el Capità Enciam, “els petits canvis són poderosos”.

Anuncis

Teranyina vs Sardinals

La teranyina o cèrcol, és a dir, l´art d’encerclament va ser introduït a Catalunya pels volts del primer decenni del segle XX. A l´any 1910 ja hi ha documentades barques que es dediquen a aquest tipus de pesca. Avui, aquest art és una de les pesqueres més importants que s’utilitzen a la costa del Mediterrània.

A casa nostra s´han mantingut també els mots traïnya o tranyina per a referir-se a aquest sistema de pesca. S´anomena així, tant a l´art com a l´embarcació amb què es sortia a pescar. La teranyina s´ha relacionat sempre amb la immigració provinent del sud d’Espanya, en especial d’Andalusia. Aquests fugien de la seva terra per a prosperar en un sistema de pesca nou i que els assegurava un ingressos més que bons. En poc temps alguns d´aquests primers mariners andalusos van poder estalviar i van construir la seva pròpia embarcació, i l’efecte reclam es va així amplificar.

Peces de sardinals esteses a la platja de Calella

La traïnya ja apareix al s. XVIII, tal i com es recull en una sèrie d’articles del Reglamento de la navegación y pesca de la provincia marítima de Mataró de Manuel Zalvide on es pot llegir a l’art. 58 “No podrá embarazarse la pesca llamada traíña o tarañina con que se cogen sardina, besugo, pagel, doradas, lenguados y otras clases, pero deberá precisamente ser la malla de la capacidad, o cavida, que en la más estrecha puedan cómodamente entrar dos dedos, y con seis, o siete cuerdas por banda, de treinta brazas de largo cada una; poco plomo, y mucho corcho, de forma, que aunque llegue al fondo no le rasque ni prive al pescado de su cama y sustento” En aquest cas, sota la denominació de “traiña”, es fa referencia a un art de platja semblant a la xàvega.

La teranyina va substituir als sardinals, l’ofici de mar més destacat fins aquell moment. La importància d´aquest a les platges catalanes va ser enorme. El sardinal era l’art de pesca que ocupava més gent de mar, tant a l’hora de pescar com en les industries auxiliars, en especial les de salaó. Les imatges de les peces de sardinals esteses a les platges per assecar-se o per ser adobades era molt habitual arreu de les platges catalanes.

Els sardinals eren arts d´emmallament pelàgics. La xarxa estava formada per quatre peces amb una allargada de gairebé 250 metres. Alhora de calar el parany era molt important conèixer la direcció de la mola per tal que aquesta envestís l´art i quedes atrapada. Quan això succeïa, la surada començava a xipollejar, era el senyal inequívoc que s´hi havia emmallat peix. La part més feixuga de la feina dels sardinalers era el moment de llevar l´art i procedir a desemmallar el peix que havia quedat enredat.

Els sardinals es podien calar a l´alba o a la prima. Tant en un cas com en l’altre s’anava unes dues o tres milles mar endins i es deixava calat el parany durant almenys dues hores. Les barques sardinaleres tenien 38 pams d´eslora, 12 de màniga i 5 de puntal. Anaven a vela i molt sovint, per manca de vent, els tripulants havien de vogar.

Pescadors de teranyina amb una bona pesquera. Foto: © AMR. Autor: Desconegut. Col•lecció Abans, Fons de la família Buscató Berta

L’origen de la teranyina és un xic confós. Abans de la generalització d´aquest tipus de pesca ja existien diverses modalitats que es podríem considerar precursores d´aquest art. Per un costat hi havia la pesca a l´encesa, que utilitza la llum per atreure el peix i que està documentat a Catalunya des de fa gairebé un mil•lenni. Per altra banda hi havia un conjunt d´arts d´encerclament com ara la xàvega. La teranyina es pot considerar com la fusió d´aquests dos sistemes de pesca. Alguns pensen que l’origen d’aquest art cal cercar-lo en pescadors del nord de la Costa Brava que van unir peces de sardinals per fer un art d’encerclament. Aquest però, no tenia sàgola que el tanques.

Teranyines al port d´Arenys. Foto: Albert Ramon

En un principi la llum que s’utilitzava per atreure i concentrar el peix era produïda per llenya, que cremava en un fester. Mes endavant, la fusta va donar pas als cremadors d’acetilè, que es generava amb un gasòmetre de carbur. Aquest sistema es va mantenir fins els voltants de l’any 1925, quan l’acetilè va ser substituït per la benzina, un combustible molt mes eficient i econòmic. Les primeres làmpades petromax portaven una sola samarreta de 500 bugies. Avui en dia la benzina ha donat pas al butà i aquest a les modernes bombetes elèctriques alimentades per bateries.

L’aparició de les primeres teranyines a les nostres costes no va estar exempta de molts recels per part dels pescadors del moment. Aquests veien en aquest art una amenaça que podria acabar amb tot el peix i, no anaven molt desencaminats pel que s´està veient. Fins i tot a Lloret o a Blanes es van constituir associacions per protegir els drets dels sardinalers i per evitar el desenvolupament la teranyina, de forma que durant un cert temps la teranyina va ser considerada com un art prohibit. Tots aquests esforços van servir de ben poc, ja que molt aviat es va imposar i l´ofici dels sardinalers van començar a desaparèixer.

Oficis de mar (VI): La salaó (primera part)

Les oscil·lacions que experimenten les captures de certes espècies, en especial de peix blau, propicia un dels oficis de mar més ancestrals; La salaó de peix. L´art de conservar aquestes espècies permet que puguin ser consumides en temps d´escaseig.

Al llarg de la història, la sal ha representat un símbol de revoltes i lluites contra l´oligarquia de les classes dominants que ha intentat monopolitzar la seva producció i hi han aplicat impostos. Així, el mot salari vol dir literalment “pagament en sal”, car als soldats de l´imperi romà se’ls pagava amb aquest element que era utilitzat talment com a moneda.

La sal (ClNa) és un compost amb molta història

La salaó és la forma de conservació més ancestral que es coneix. Aquesta tècnica permet mantenir els aliments deshidratant-los. Els fenicis van introduir aquesta pràctica a la península i al jaciment arqueològic d’Empúries es va trobar una factoria de salaó de peix que prova l´existència d´aquesta activitat ja al s. I d C. En temps dels romans existia una industria importantíssima de garum. Aquest era un producte elaborat amb salaó de sardines, seitons, tonyina i les seves vísceres.

L’arribada dels sardinals canvia l´estructura econòmica en el món de la pesca del peix blau. A partir d´aquest moment hi ha una excedent important que no es pot consumir diàriament i que caldrà conservar. En el “Reglamento de navegación y pesca del 1773 de la província marítima de Mataró”, de Manuel de Zaldive, en referència a l´abundor de peix en algunes temporades, llegim a l´article 66: “Los matriculados se dedicaran con mayor empeño a la pesca para abasto de los pueblos y aprovecharan la de la sardina y anchoa, a fin de conducir la sobrante a reinos estrangeros salandolas con cuidado. En aquella època però, la sardina tenia prohibida l´entrada a França.

L´alforí de la sal de l´escala, avui Museu de la Sal i de l´Anxova. Foto: MSALE

Una mostra de la dependència que va prendre el subministrament de sal en la indústria conservera, es troba a l’apèndix del reglament elaborat per Muñoz de Guzmán a l´any 1786 després de la matrícula de Zalvide, allà, l´autor es fa ressò de les queixes dels pescadors de la província marítima de Mataró. Entre elles destaca el fet de no poder disposar sempre de sal, i a més aquesta moltes vegades assolia preus exagerats. En aquells temps la sal sols es podia adquirir al alforins de Mataró i de Blanes. En aquesta època a Malgrat o a Pineda es produïen anualment vint-i-quatre mil barrils de sardina i seitó, i a Calella entre seixanta i vuitanta mil. En contrapartida, poblacions com Canet o Arenys s´havien de refiar per la seva subsidència dels excedents dels pobles veïns. Precisament aquestes salors que s´elaboraven artesanalment a la costa del Maresme gaudien d´un gran prestigi. Un cas molt particular es produïa a Sant Pol on només es subministrava la sal als comerciants i es negava als pescadors.

El primer alforí que tenim documentat a la costa catalana és el de l´Escala que data de l´any 1591. En aquest antic magatzem arribava la sal per mar procedent de les salines d´Eivissa o de Torrevella. A Sant Pol, entre l´any 1898 i fins al 1960 va estar en funcionament el salí de Can Serra on a més de la reparació de xarxes es salaven els excedents de pesca de sardina i seitó en aquesta població marinera.

Avui les “anxoves de l´Escala” han esdevingut tot un signe d´identitat d´aquesta població marinera. Malgrat que a bona part del nostre litoral es preparaven productes similars. També tenen molta anomenada les anxoves de Cotlliure, les de Cadaqués les de Palamós. Això però, és una altre històriademar.

Època de calamars

Cada any, coincidint amb la tardor, els calamars s´apropen a les aigües litorals. És en aquest moment quan comença la campanya de la pesca d´aquesta espècie. El mesos d´octubre i de novembre són una de les millors èpoques de l´any per al consum d´aquests cefalòpodes i, coincidint amb aquesta època, es celebren en diverses localitats de la costa jornades gastronòmiques al voltant d´aquesta espècie.

A les peixateries hi ha calamar tot l´any si bé, fora de temporada. Generalment es tracta de producte congelat que prové de l´altre punta del món. L´autèntic calamar fresc de costa apareix des de finals de l´estiu fins ben entrada la tardor.

Amb l´art de bou es van capturant calamars tot l´any si bé el punt més àlgid en les captures es produeix coincidint amb la tardor. Els calamars pescats amb aquesta tècnica tenen el cos bastant malmès per l´efecte de l´arrossegament i per això tenen una menor qualitat.

Hi ha moltes qualitats de calamar, el millor sens dubte és el calamar de potera. Producte fresc i de proximitat. Pescats artesanalment durant la nit d´un en un. De bona mida i amb el cos en perfecte estat. Evidentment el preu d´aquests no té res a veure amb altres exemplars també frescos que comparteixen taulell en les peixateries.

Un dels millors espectacles és gaudir dels canvis cromàtics que es produeixen en el cos d´aquests exemplars recent pescats. Veure el viratge en la seva pigmentació i quedar embadalit amb els jocs de colors de les cèl•lules cromàtiques de la seva pell no té preu.

El calamar de potera es pesca durant la nit amb uns potents fanals que els atreuen cap a la superfície per a ser enganxats en el parany. És un sistema de pesca reservat als professionals del mar, normalment hi van pescadors artesanals que complementen els seus ingressos amb la captura de calamars durant les nits. Els pescadors recreatius també poden anar “a la potera”, en aquests cas, no poden utilitzar la llum i per això aprofiten l´alba i la prima que, són els moments del dia en que els calamars estan més actius i són més fàcils d´agafar. La potera és un ormeig de pesca artesanal molt selectiu i molt respectuós amb l´entorn.

En les tranquil•les nits de tardor de la costa mediterrània sempre m´ha agradat veure en l´horitzó les petites embarcacions que, com cuques de llum, ens recorden que el calamar de potera ja és aquí.

Molt del calamar que es comercialitza a les nostres peixateries procedeix de caladors situats al Marroc, Mauritània, Senegal i Gambia. En aquestes zones, el calamar es considera un recurs sobreexplotat. Pel que fa al calamar fresc, bona part prové de la zona de Sète a França.

El calamar és una espècie molt apreciada a nivell gastronòmic i per això, en alguns casos, ens fan passar d´altres espècies com la canana per calamar, d´aquí la frase feta catalana “donar canana”. També és molt freqüent donar calamar congelat o en semi conserva com a producte fresc, especialment en el cas dels calamars a la romana, amb una forta demanda durant l´estiu quan gairebé les captures de producte fresc són petites. Els anells de calamar que es comercialitzen rarament estan fetes amb calamar mediterrani. Normalment són d´altres espècies que han estat pescades en mars allunyats.

Una pràctica que hauríem d´evitar si volem tenir un consum responsable d´aquesta espècie és la compra del xipiró. Sota aquest nom es comercialitza calamar de petita talla, generalment immadurs. Això, és una altre històriademar

Una de guàrdia civils

Caga tió,
avellanes i torrons,
no caguis arengades
que són massa salades,
caga torrons
que són més bons!

Malgrat no estar en plena quaresma, època de l´any en que tradicionalment es consumeixen les arengades, l´ actualitat recent ha tornat a posar de moda aquesta modesta menja de temps de penúries.

Les arengades, també anomenades popularment guàrdia civils o civils no són res més que sardines salades i dessecades. Malgrat el seu nom, no té res a veure amb l´areng (Clupea harengus) una espècie atlàntica que també es conserva en salmorra i que és molt popular en els països nòrdics. La única relació entre l´arengada i l´areng és que són preparats de la mateixa manera. Amb els arengs però, també es fan fumats.

El nom de guàrdia civils déu venir de que normalment es mengen de dues en dues tal i com treballen els tricornis.

Rodell d´arengades en una botiga de pesca salada. Foto: Amanda Alvarez

 

Per a la seva elaboració es fan servir sardines de mida grossa. La pràctica totalitat        d´arengades que es consumeixen a casa nostra provenen de la població d´Isla Cristina a Huelva. Aquest municipi es va fundar al 1755 per pescadors i comerciants catalans, la gran majoria de Sitges.

L´arengada tradicionalment sempre s´ha relacionat en temps de penúries. Durant la guerra civil i els anys de la postguerra eren una menja popular i gairebé l´única font de proteïnes en moltes llars. Se solien acompanyar d´una llesca de pa amb tomàquet, un grans de raïm i un bon raig de vi.

L´arengada és un dels pocs peixos que també es pot consumir en els esmorzars. En època de verema era tradicional que els treballadors les fessin en els seus esmorzars a base d´aquest producte.

Dos guardia civils amb una torrada de pa amb tomàquet. Un dels esmorzar típics de Catalunya. Foto: Jordi Garcia Miquel

La manera més típica de consumir les arengades era embolicant-les amb paper de diari o paper d´estrassa i premsant-les amb el marc de la porta. D´aquesta manera la pressió que es feia en tancar la porta les feia perdre la mica de suc que encara podia contenir la seva carn i les escates quedaven enganxades al paper. Una altre opció és fer-les a la brasa o bé esqueixades i amanides amb ceba tendre, olives mortes i un bon raig d´oli.

Avui les arengades tenen un desprestigi social elevat, possiblement perquè encara se les relaciona amb aquells temps d´escassetat. En les botigues de pesca salada es troben disposades en uns recipients circulars de fusta de castanyer que s´anomenen cèrcols o rodes. Allí, les arengades es troben perfectament col•locades donant al conjunt una simetria que sempre m´ha bocabadat. A mesura que passa el temps però, el rodell pren un color rovellat que les fa molt poc atractives.

La importància que van tenir les arengades en la cuina popular del nostre país ha donat lloc a moltes dites i frases fetes; Bròquil i arengada, menjar que a tots agrada. Cadascú es tira al foc cap a la seva arengada. La figa pelada put a arengada. Les arengades són agulles d’enfilar vi. Per Quaresma arengades rovellades, mongetes i bacallà. Un dia perdius i un altre arengades, perquè es trobin regalades. Val més una arengada damunt del pa que un colom a volar. Valen més arengades amb amor que pollastre amb dolor. Val més ser cap d’arengada que cua de lluç. Eixut com una arengada. Costa menys que una arengada.

L´univers de la salaó de peix bé que es mereix una sèrie d´històriesdemar ben salades. Això, però serà una altre ocasió.

Quan llampega, llampugues

La llampuga (Coryphaena hippurus) és un d´aquelles espècies amb valor comercial que sobten. És apreciadíssima en determinades àrees dels Països Catalans metre que en d´altres és totalment desconeguda. A Mallorca, per exemple, és considerada excel•lent, mentre que al principat no té gairebé cap mena d’interès culinari i passa pràcticament desapercebuda. A la resta de les Illes Balears i al País Valencià és una espècie molt apreciada només en determinats ambients mariners. Una cosa molt semblant passa també amb els raors o lloritos.

Ja tenim aqui les llampugues, voraç deprededador de superficie i a la paella, peix bonissim de carn fina i delicada. Foto: Narcís Fors

Es tracta d´una espècie epipel•làgica de cos allargat i comprimit lateralment d’aspecte triangular amb alçada màxima a la regió cefàlica. La seva natació és potent, ràpida i prolongada. El rostre és quasi vertical i li dóna un aspecte inconfundible. La boca és grossa amb nombroses dents molt fines i els ulls són relativament petits. La pell és molt fina, les escates són molt petites i estan incrustades en aquesta. La línia lateral és sinuosa. Presenta una única aleta dorsal molt llarga i l´aleta caudal té forma de forca.

Es tracta d´una espècie de bona mida, de manera excepcional pot arribar a assolir els dos metres de longitud i els 15 kg. La seva coloració és críptica amb el dors verd blavós metàl•lic i el ventre argentat amb reflexos daurats. Els flancs són argentats amb reflexos grocs i daurats amb nombroses taques fosques. És un bon nedador que viu en aigües obertes.

La llampuga, un peix apreciat en certs indrets i totalment desconegut en d´altres. Foto: SOS Peix

Són peixos migradors que entre finals d’estiu i inicis de la tardor arriben a les aigües litorals. Precisament la dita mallorquina “Quan llampega, llampugues” està relacionada amb l´aparició de les llampugues a la façana costanera quan coincideix amb les tempestes de finals d´estiu. És precisament en els dies de tempesta quan les llampugues són més confiades i són més fàcils de pescar. Aquesta presència coincideix en el moment en que l´aigua superficial té una temperatura més elevada.
És un voraç depredador que s´alimenta especialment d´altres espècies pelàgiques i que forma petites moles a l´hora de caçar. Les llampugues tenen el costum d´arrecerar-se sota objectes flotants. Aquest fet l´utilitzen els pescadors per atreure-les i capturar-les.

En aigües catalanes hi ha dues espècies: la llampuga vera (Coryphaena hippurus) i la llampuga borda (Coryphaena equiselis). La primera té el dors verd blavós lluent i les aletes pelvianes negres i pot assolir més d´un metre de longitud. La llampuga borda no passa mai dels 75 cm i el seu dors es gris blavós.

Es pesca de manera recreativa amb el curricà i amb la fluixa. De manera professional es capturen amb arts d´encerclament pelàgics, amb palangre de superfície i també es capturen amb llampugueres. La llampuguera és un art de pesca selectiu, tradicional i artesanal típic de Mallorca. Les llampugueres són unes xarxes pelàgiques de petites dimensions que encerclen objectes flotants sota dels quals aquests animals tenen el costum de situar-se. Els pescadors, aprofitant aquest costum les atreuen calant capcers i després els encerclen amb l´art.

A Cala Ratjada, un cop passat Sant Roc, es comencen a preparar els capcers per a la pesca de les llampugues. Una activitat econòmica de primer ordre en aquest municipi mallorquí

A Mallorca també hi ha una gran afició a pescar les llampugues de marea recreativa “a la fluixa”. La manca de dades en el cas de la pesca recreativa fa que no es pugui establir d´una manera clara l´estat actual de la població d´aquesta espècie.

La carn és molt saborosa, molt tendra i d´un gust intens característic. La millor manera de consumir-les és a la planxa, escabetxades o fregides i acompanyades de tombet. En alguns tractats de cuina medieval ja s´hi troben referències a la forma de cuinar-les.

Sant Elm i Sant Pere vs la mare de Déu del Carme

La pesca a Catalunya està organitzada a través de les confraries de pescadors, institucions antiquíssimes que deriven en primera instància dels primitius gremis de mar que es van fundar al llarg de l´edat mitjana i més endavant dels pòsits de pescadors. Antigament, els diversos oficis estaven agrupats en gremis. Aquests eren molt més que associacions d’artesans d´un mateix ofici que legislaven sobre ell, els gremis tenien també funcions com ara: la caritat, la beneficència o el paper assistencial sobre els agremiats que ho necessitaven. Fins i tot jugaven un paper destacat en la seguretat, construint torres de defensa i baluards per fer front a les ràtzies de pirates nord africans.

Goigs en honor de Sant Elm, patró dels navegants i dels mariners a Vilanova i la Geltrú

En el seu origen les confraries tenien un fort sentit religiós i cadascuna d´elles estava sota l´advocació d’un Sant protector. En el cas de les confraries dels oficis de mar aquests ho feien sobretot o bé per Sant Elm o bé per Sant Pere.

Sant Pere ha estat tradicionalment el patró dels pescadors catalans mentre que Sant Elm ho era de la gent de mar. Les confraries de pescadors actuals mantenen encara avui el nom del Sant sota l´advocació del qual es va fundar. Així per exemple hi ha la confraria de pescadors Sant Elm d´Arenys de mar o la confraria de pescadors Sant Pere de Palamós.

Cal no confondre Sant Elm (bisbe i màrtir del s. III) amb Sant Telm (Pedro Gonzalez Telmo s. XIII), aquest darrer també es considerat patró dels mariners en d´altres indrets com ara a Galícia.

Ermita marinera de Palma aixecada en honor a Sant Elm

Sant Elm ha estat considerat un sant auxiliador especialment advocat contra les perills de la mar. Des de molt antic els mariners coneixen els “santelms” o “foc de sant elm” que es produïen en l´acabament de les tempestes. El culte a Sant Elm es va anar estenent al llarg de tota la costa catalana sobretot per la intensa relació que hi havia entre la nostra gent de mar i els navegants italians. Malgrat tot, la seva devoció es va mantenir només en aquelles poblacions on hi havia una intensa activitat marinera, especialment drassanes que construïen grans embarcacions i en aquells ports amb una forta presència d´indians. A la resta de la costa, la gent de mar estava sota la protecció de Sant Pere.

De les confraries de pescadors actuals n´hi ha algunes que resten sota l´advocació de Sant Elm com ara: Arenys de Mar, Torredembarra o Sitges i d´altres que ho fan sota la protecció de Sant Pere com a: Palamós, Mataró o l´Ametlla de Mar per posar alguns exemples.

A molts pobles mariners se celebra cada any la processo en honor a le Verge del Carme. Foto: Ajuntament de Montgat

Sigui Sant Elm o sigui Sant Pere, l´advocació d´ambdós han anat perdent força per a guanyar-lo la Verge del Carme que, avui, sense cap mena de dubte, és la patrona de la gent del mar de casa nostra, i cada 16 de juliol es celebren processons marineres en el seu honor. Sembla ser que aquest canvi de patró de la gent del mar es va començar a produir arran dels fets del 1714. La verge del Carme protegeix les naus i les tripulacions de les tempestes i dels perills del mar. En uns inicis aquesta mare de Déu era considerada la patrona de dels mariners, especialment els de l´exèrcit, però poc a poc va anar agafat importància en la resta d´oficis de mar. Això però, és una altre històriademar.

Una dotzena

La crisi que experimenta el sector pesquer té múltiples ramificacions. No hi ha una sola proposta per a sortir-ne i fer compatible l´activitat dels pescadors amb guanyar-se dignament la vida en aquest món globalitzat. Entre les diverses fórmules de revitalitzar el sector, hi ha la disminució de l’esforç pesquer sobre les espècies més demandades i la diversificació de l´oferta d´espècies amb valor comercial per augmentar el consum de peix fresc de proximitat.

Us heu preguntat mai quantes espècies amb valor comercial capturen els pescadors catalans? Sabeu realment quantes espècies es comercialitzen normalment a les llotges de peix? I a les peixateries? Sabeu quantes espècies diferents adquireixen els consumidors catalans de mitjana?

Cal reivindicar la peixateria. A les grans àrees comercials no hi ha tot el peix que es pesca a la nostra costa

A la Mediterrània hi ha més de 500 espècies diferents comestibles, d´aquestes, per a les llotges de peix de la nostra costa en passen poc més de 100. A les peixateries n´arriben una mica més de la meitat i per acabar, la majoria de consumidors n´adquireixen poc més d´una dotzena.

T´has preguntat mai quantes espècie diferents de peix i marisc consumeixes habitualment? Sardina, seitó, verat, lluç, rap, tonyina, llenguado, gamba, bacallà, rap, calamar, salmó. Aquesta podria ser la llista d´espècies de peix que es consumeixen habitualment en la majoria de llars catalanes. Una dotzena.

Aquesta dràstica reducció entre la diversitat d´espècies comestibles i aquelles que realment arriben a la nostra taula es deu sobretot a la poca diversitat d´oferta que hi ha a la majoria de peixateries de casa nostra. La peixateria ha deixat de ser un negoci rendible a la majoria de pobles de la nostra costa. A Arenys de Mar, per exemple, un municipi amb un port pesquer de primer ordre, només hi ha dues peixateries en actiu al marge de les que treballen al mercat municipal en uns horaris ridículs per a la majoria de ciutadans.

EL sorell, un peix excel.lent molt poc valorat

En els darrers anys el negoci del peix ha passat de les petites peixateries de poble a les de les grans àrees comercials de l´espai periurbà de molts municipis. Allí els grans majoristes imposen la seva llei i decideixen que hem de consumir. Als taulells d´aquestes noves peixateries hi ha normalment una diversitat d´espècies més que qüestionable que barreja el peix frec de costa amb d´altre arribat de l´altra punta del món. Aquest fet contribueix cada vegada més a l´analfabetisme del ciutadà pel que fa al consum sostenible de peix i de marisc, i de retruc provoca que s´estigui perdent a marxes forçades aquest ric patrimoni biològic que representa aquesta diversitat d´espècies. A més, una de les estratègies comercials de les peixateries de les grans àrees és oferir peix exòtic com ara el panga o la perca, mentre que els pescadors catalans capturen espècie com ara el sorell, la maire o bé la bròtola amb preus molt semblants i que, en canvi, té molt poca sortida per a la poca demanda dels consumidors.

Incrementant la diversitat en la compra de peix contribuïm a disminuir la sobreexplotació de les espècies més amenaçades, alhora que disminuïm la despesa en peix ja que moltes d´aquestes espècies són força econòmiques. També augmentaríem la qualitat del producte, ja que creixeria el consum de peix fresc i de proximitat i es desplaçaria el d´altres espècies que arriben de l´altra punta del planeta amb una frescor més que qüestionable.

Evidentment, com amb tot el que fa referència a la recol•lecció del medi natural, les espècies de peix i marisc tenen temporades on abunden i d´altres on no es capturen, de la mateixa manera que passa amb la fruita, la verdura o evidentment amb els bolets. Una feina que caldria fer és educar als consumidors en aquest sentit i saber, per exemple, que no tot l´any hi ha calamar, que aquesta espècie en concret presenta una estacionalitat molt marcada i que fora d´aquesta els exemplars que trobem o bé procedeixen de llocs molt allunyats i han perdut el frescor o bé es tracta d´exemplars conservats.

El Rap: el dimoni de mar

El rap és una de les espècies més característiques de totes les que es comercialitzen a les llotges de peix. La seva forma, tant poc agraciada, fa que els noms populars amb que s´anomena en diverses llengües siguin més o menys despectius. Així, en francès es diu “crapaud” (gripau), en anglès “monfish” (peix mico) o en alemany “seeteufel” (dimoni de mar). Malgrat aquesta mala premsa, a nivell de fogons és una de les espècies més gustoses, especialment en suquets i sopes de peix. Dels raps se’n aprofita tot: els caps són un ingredient indispensable en qualsevol sopa que peix. Els fetge s´ha convertit en un element sibarita dels millors gurmets i les cues són una delícia fetes de qualsevol manera. Malgrat tot, Josep Pla considerava al rap un peix de categoria menor.

El Rap es un dels peixos més valorats en les peixeteries

Es tracta d´un peix de cos aplanat i sense escates. De color més aviat fosc al dors i blanc a la zona ventral. El seu cap és molt gros i ocupa la major part del cos. Presenta una boca enorme amb fortes dents còniques. La cua és llarga i estreta. A banda i banda del cap surten unes aletes pectorals molt desenvolupades.

Viu semi enterrat sobre fons sorrencs i fangosos de fins a 1000 m de profunditat. Atreu a les seves presses amb un filament pescador bioluminescent col•locat entre els ulls i que mou molt a prop de la boca. S´alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.

Moltes vegades es comercialitzen només les cues

Sota aquest nom en realitat es comercialitzen dues espècies molt semblants: el rap blanc o rap ros (Lophius piscatorius) i el rap negre, rap vermell o rap fotaire (Lophius budegassa). La manera més senzilla d´identificar-los és, obrir-los pel ventre i observar el color de la membrana que envolta les vísceres. En el cas del rap ros és blanca i en el rap vermell és negra i, normalment, el primer té una pell molt més clara que el segon. El rap fotaire té el cap més petit que no pas el rap ros i sol ser més petit que aquest darrer. La carn del rap negre és més consistent i és més gustosa que la del rap blanc, això fa que estigui més cotitzat. A les parades de peix es venen sense estómac ni budells i en moltes ocasions sense el cap. Més de la meitat dels raps consumits a Catalunya procedeixen del Cantàbric, de la costa Gallega i de la Bretanya.

El rap és una espècie molt sensible a la sobreexplotació pesquera. La gran majoria d’exemplars que es comercialitzen corresponen a individus immadurs que encara no s´han reproduït. A més, per a acabar-ho d’arreglar, tenen una taxa reproductora bastant baixa. A la Mediterrània es pesca bàsicament amb l´art de bou, malgrat que també es pot agafar amb tresmall i palangre de fons. Es pesca tot l´any però les captures augmenten els mesos de primavera. En aigües del Cantàbric i a Galicia es pesca també amb el “rasco”, una modalitat d´art emmallament de fons. En una calada d´aquest parany s’uneixen diverses peces de xarxa creant una xarxa de centenars de quilòmetres. El “rasco” té un fort impacte ambiental ja que s´hi emmallen nombroses espècies de manera accidental. A més, és habitual que algunes peces de l´art s´acabin perdent. En aquest cas, a més de continuar emmallant, contribueix en incrementar la concentració de plàstics abocats als oceans.

D´aspercte inconfusible, tothom el coneix

La talla mínima legal a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Cap d´aquestes dues mesures, però, garanteix que el rap hagi assolit la maduresa sexual. Existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries, així deixa sense sentit aquella frase que tantes vagades repeteixen els pescadors de “pa per a avui i fam per a demà”. Això, és però, una altre històriademar.

Peix de granja (2a part)

A més de la ineficiència energètica del pinso hi ha d´altres problemes que afecten al peix de granja i que fan que aquest tipus d’instal•lacions estigui en entredit.

L’ús d´antibiòtics, d´hormones i d´altres medicaments, per a mantenir les elevades densitats de peixos és un altre dels punts foscos dels cultius marins. Aquestes substàncies químiques tenen un alt impacte sobre les aigües veïnes, ja que bona part de l´aport d´aquests medicaments es perd en l´entorn o bé es diposita en el fons proper podent afectar a les poblacions salvatges. Un cas particularment preocupant és l´us de l´astaxantina en les granges de salmó per a mantenir el característic color rosat de la carn dels exemplars salvatges.

No són com semblen les granges de peix

L´acumulació de restes de pinso i de restes metabòliques dels mateixos animals produeix un greu impacte sobre el bentos. En estuaris i d´altres indrets tancats aquest fet comporta l´eutrofització i en conseqüència, la disminució de la biodiversitat i fins i tot problemes d´anòxia. És particularment greu l´impacte de les instal•lacions d´engreix sobre els herbeis de Posidònia.

Un altre problema important és la contaminació genètica que pot suposar l’alliberament accidental d´espècies sobre els seus homòlegs salvatges. Normalment les espècies que s´engreixen en granges no són genèticament iguals a les corresponents lliures. Les espècies que s´escapen de les gàbies i aconsegueixen aparellar-se amb els seus semblants salvatges poden arribar a produir canvis en la composició genètica de l´espècie en aquell indret. Aquest fet és particularment important si a més es té en compte que l´alliberament accidental és un fet relativament freqüent en aquestes instal•lacions.

Un altre efecte relacionat amb els exemplars que s´escapen accidentalment de les gàbies és la transmissió de malalties i de paràsits que no existeixen en les poblacions salvatges o bé la competència pels recursos amb els representats salvatges. Aquest fet s´incrementa encara més si es tracta d´espècies exòtiques.

Les granges de Panga del delta del Mekkong són un problema afegit a la degradació del delta

Les granges de peix també tenen uns impactes considerable sobre el territori i que afecten directament als assentaments humans de la zona litoral i als seus habitants. Un percentatge elevadíssim de la producció de les granges de peix es situa a la Xina i d´altres països del seu entorn. Aquest fet està afectant molt greument als usos del sòl en aquesta àrea. On abans es cultivava arròs, s´han abandonat els conreus per a fer-hi aquest tipus d’instal•lacions. Aquest canvi en els usos del sòl fa que es deixi de produir aliment destinat a la població local i en el seu lloc se´n produeix altre destinat només a l´exportació, agreujant així els problemes de malnutrició. Al delta de Mekkong, l´elevada concentració d’instal•lacions d´engreix està provocant una degradació ambiental i social quasi irreversible i que està condemnant de per vida als habitants d´aquesta extensa regió. En el mateix sentit, en l´àrea tropical, les granges de peix es situen moltes vegades en la zona de manglars, que són precisament els sistemes naturals que protegeixen la franja litoral dels efectes erosius de l´acció de l´onatge. La destrucció d´aquest hàbitats posa en un seriós compromís aquesta zona i afecta greument els assentaments litorals en molts països de l´àrea tropical.

Tots aquests impactes s’agreujaran encara més degut al gran desenvolupament d´aquest tipus d’instal•lacions en els propers anys. Els auguris de les Nacions Unides sobre els cultius marins no s’estan complint i en cap cas el peix de granja ajudarà a reduir la sobrepesca, ni a reduir la pobresa, ni a augmentar la seguretat alimentària, sinó que més aviat al contrari.