Plàncton: vida invisible

Una de les coses que crida mes l´atenció en observar una imatge del mar mediterrani i comparar-la, posem el cas, amb alguna de l’Oceà Atlàntic, és l´elevat grau de transparència de l´aigua del nostre mar. Precisament aquesta característica de l’aigua fa que la Mediterrània sigui molt més apte pel turisme que no pas per a la pesca.

L´elevada transparència de les aigües mediterrànies és gràcies a que té una productivitat molt baixa, cosa que fa que la concentració de plàncton que hi ha en suspensió en la columna d´aigua sigui molt petita. El plàncton és la base de la cadena alimentària i el seu creixement determina la seva productivitat.

Els dinoflagelats són elements del fitoplàncton molt característics.

Però, què és realment el plàncton? El plàncton està format pel conjunt d´organismes de petites dimensions que suren en la columna d´aigua de manera passiva. Dins d´aquest grup hi trobem el fitoplàncton que, com les plantes, realitzen la fotosíntesis i que està format per algues microscòpiques. Un altre dels components és el zooplàncton, format per diversos grups d´organismes heteròtrofs que s´alimenten en primera instància de fitoplàncton.

Malgrat la seva heterogeneïtat, els organismes planctònics tenen una sèrie de característiques comunes a tots ells, com ara l´elevada capacitat per surar que aconsegueixen amb la presència al seu cos d’apèndixs molt llargs i més o menys ramificats, o bé gràcies a vesícules d´aire. També tenen una elevada taxa reproductora. Aquest darrer fet produeix que, en determinades èpoques de l´any, quan les condicions físico-químiques de l´aigua són òptimes, puguin créixer de manera exponencial i de retruc afectina tota la cadena tròfica.

Els copèpodes són petits crustacis microscòpics

El fitoplàncton està format per diversos tipus d´algues microscòpiques, normalment unicel•lulars o bé colonials o filamentoses. La majoria d´aquests organismes, malgrat realitzar la fotosíntesis com les plantes, són considerats actualment un regne apart del vegetal. El fitoplàncton sol ser de mida més petita. Entre els organismes més abundants d´aquest grup hi ha els dinoflagel•lats i les diatomees. Els primers tenen forma globular amb expansions del cos i amb dos flagells, un dels quals es troba en un solc que divideix a l´individu per la meitat. Les diatomees són de formes molt variables, n´ha ha d’individuals i de colonials. La seva cèl•lula es troba continguda a l´interior d´una estructura rígida formada per dues peces silíciques que encaixen perfectament.

El zooplàncton o plàncton animal està format per organismes microscòpics tant unicel•lulars com pluricel•lulars. En aquest grup també s´hi troben diversos estadis larvaris d’organismes macroscòpics com ara crustacis o peixos entre d´altres. Entre els representants més característics d´aquest grup hi ha: els copèpodes, els tintínids i les larves de crustacis. Els copèpodes són petits crustacis amb els cap i el tòrax més ample que l´abdomen. Normalment presenten unes antenes molt desenvolupades que els ajuda a mantenir-se suspesos a la columna d´aigua. Els tintínids són organismes unicel•lulars recoberts de cilis i que viuen a l´interior d´una estructura mineral en forma de calze.

Les xarxes de plancton es poden calar des de qualsevol embarcació

Per a realitzar captures de plàncton, la primavera és la millor època. Es fan servir unes xarxes especials amb un diàmetre de malla microscòpic. Això però és una altre històriademar.

Una qüestió de transparència

La transparència i el color són dos paràmetres oceanogràfics molt senzills de mesurar i que aporten molta informació als científics. De petits a l´escola ens explicaven allò de que l´aigua és un líquid incolor, inodor i insípid. Avui sabem, pel que fa a les propietats òptiques, que les aigües oceàniques tenen unes característiques pròpies que les permet identificar i diferenciar entre elles. Per exemple, les aigües mediterrànies no tenen res a veure a les seves veïnes aigües de l´Atlàntic o bé dins de la mateixa conca, les aigües més orientals i les aigües més occidentals són completament diferents.

En ser la transparència i el color unes característiques molt senzilles de mesurar fa que siguin molt adequades per a ser preses per persones alienes a les comunitats científiques. Així, aquests dos paràmetres òptics són adequadíssims per a projectes de ciència ciutadana . Sense la participació ciutadana, els estudis sobre la transparència i el color de l´aigua de mar resultarien molt costosos tant pel que fa als diners com al temps. Avui, amb la popularització dels smartphones, la connexió entre les dades preses pels ciutadans i l’anàlisi que en fa la comunitat científica es retroalimenta constantment i enriqueix mútuament ambdós.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

EL disc de Secchi és un senzill aparell que ens permet mesurar la transparència

La transparència ens indica la quantitat de partícules en suspensió que conté una columna d´aigua. Per a la mesura de la transparència és fa servir el disc de Secchi, un senzill aparell, fàcil de construir i encara més senzill d´utilitzar. Les mesures s´obtenen submergint el disc en l´aigua i mesurant la profunditat a la qual deixa de ser observat des de la superfície. Aquesta profunditat, també anomenada profunditat de Secchi, a més del valor numèric del mateix ens dona una complexa informació sobre la productivitat del lloc on es fan les mesures.

La profunditat de Secchi es troba influenciada per la quantitat de fitoplàncton que presenta la columna d´aigua. Així, quan més fitoplàncton hi ha en suspensió en la columna d´aigua, menor serà la mesura de la profunditat de Secchi. El fitoplàncton és la base de la cadena alimentària marina i el seu coneixement sobre la seva distribució, abundància i estacionalitat es cabdal per a saber l´estat de salut dels nostres oceans.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L´escala de Forel-Ule permet mesurar el color de l´aigua

Amb l´escalfament global degut al canvi climàtic, aquests organismes microscòpics del plàncton poden patir fortes fluctuacions que, amb la simple mesura de la profunditat de Secchi es poden quantificar. En aquest sentit, l´any 2013 va començar un projecte de ciència ciutadana anomenat Secchi. L´objectiu del mateix és la de crear una base de dades de llarga durada sobre les variacions que pateixen les poblacions de fitoplàncton arreu dels mars i oceans del món. A través d´una app per a smarthphone es poden enviar les mesures de la profunditat de Secchi juntament amb altres dades d’interès a la comunitat científica que està treballant aquest tema.

Per a mesurar el color de l´aigua de mar es fa servir l´escala de Forel-Ule, una mena de “pantone” de colors que es compara amb el color real de l´aigua. En aquest cas l’inconvenient per a ser incorporat en projectes col.laboratius rau en poder tenir a l´abast del públic l´escala de colors. Per aquesta raó s´ha desenvolupat una altra aplicació de mòbil que permet conèixer el color de l´aigua i comparar-lo amb l´escala de colors de manera molt senzilla. En aquest sentit, també s´està desenvolupant un software que, a partir de les fotografies preses i enviades a través d´un smartphone, se’n fa un anàlisi per a determinar el color de l´aigua segons aquesta escala.

Animals que no ho semblen

Certament la divisió entre vida vegetal i vida animal està forta clara. A més de tenir una organització cel•lular bastant diferent, els animals i els vegetals difereixen en una sèrie de característiques força evidents a primer cop d´ull: la seva nutrició, les formes de relacionar-se i interactuar amb el medi i el moviment en serien alguns exemples.

Una altra cosa succeeix a nivell d´organismes unicel•lulars on en alguns casos es fa difícil l´encaix en un d´aquests dos regnes. És per això que es va crear el regne dels protoctists, que, com a calaix de sastre, inclouen a tots aquests organismes a cavall entre els dos. Els protoctists inclouen organismes amb una barreja de trets entre el regne animal i el regne vegetal. Un exemple clar de tot plegat el formen els dinoflagel•lats, organismes unicel•lulars fotosintètics amb òrgans locomotors típicament animals com en són els flagells.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les algues en l´actualitat ja no formen part del regne vegetal. Estan incloses dins del regne dels protoctists

En el mateix sentit, les algues, aquells organismes que viuen fixats a les roques i que entapissen el fons marins, no s´inclouen dins el regne vegetal. En aquest cas, l’absència de teixits organitzats i la manca dels òrgans típics dels vegetals (arrel, tija i fulles) fan que en l´actualitat ja no siguin considerades vegetals i que formin part també del regne dels protoctists.

Algunes vegades la confusió ve donada pel nom popular de l´espècie, així, el lliri de mar, el cogombre de mar, el dàtil de mar o la gla de mar, per citar-ne alguns, malgrat tenir nom d’espècie vegetal, pertanyen clarament a representants del regne animal.

gorgonies1

Les gorgònies són animals colonials amb un esquelet corni que pel fet de ser sèssils, van ser confosos per plantes. Foto: UB

A nivell macroscòpic la possible confusió entre els dos regnes es produeix bàsicament per l’absència de moviment. Alguns representants del grup de les esponges, dels cnidaris o dels equinoderms presenten certa confusió a primer cop d´ull. Aquests organismes viuen fixats al fons marí i alguns formen colònies. La majoria d’aquestes espècies són filtradores o bé capten les petites partícules que porta l´aigua en suspensió amb l´ajut de tentacles gairebé imperceptibles amb l´ull humà. És la fauna “plantada” a les roques que, acoloreix els fons marins amb les seves tonalitats llampants talment com les flors més cridaneres. En aquest cas però, la clau per a no ser considerats vegetals està en el fet que es nodreixen de manera heteròtrofa i per això se solen trobar en fons molt poc il•luminats i en les coves submarines amb una gran foscor.

Les esponges van ser considerades per primers naturalistes com a veritables vegetals per la seva aparent manca de moviment. L’anàlisi detallat de les esponges posa de manifest una gran cambra per on circula l´aigua i on es retenen les partícules que aquesta porta en suspensió.

esponges

Les esponges durant molt de temps també va ser considerades plantes.

Els cnidaris, especialment els coralls i les gorgònies per la seva vida sèssil també van ser considerats durant molts anys com a vegetals. Aquests organismes colonials, que compateixen un mateix esquelet mineral, estan formats per petits pòlips que amb els seus tentacles retenen les substancies nutritives que porten els corrents d’aigua.

En el grup dels equinoderms hi trobem els crinoïdeus, també anomenats lliris de mar que per a la seva morfologia i el seu aspecte immutant també va crear durant molt de temps una certa confusió a l´hora d´encaixar-los en el grup adequat.

El misteri dels petits pelàgics

Dins els anomenats petits pelàgics s’inclouen aquelles espècies de mida petita, que, neden activament i de manera independent del fons marí, tenen interès comercial i es capturen amb arts d´encerclament o teranyina. Els representants més populars d´aquest grup són la sardina (Sardina pilchardus) i el seitó (Engraulis encrasicolus).

D´uns anys ençà les captures d´aquestes espècies han anat a la baixa de manera exponencial així com també ho han fet els preus. Temps era temps, la comercialització en llotja de petits pelàgics es feia a l´engròs, en caixes. Avui, la realitat és molt més magre i el sector està immers en una greu crisi.

pesca15-15

Les captures de petits pelàgics han passat de fer-se a l´engrós, en caixes a ser pescades gairebé d´una en una

Des del 2008 les captures d´aquestes espècies han disminuït un 86%. La situació és especialment crítica a la costa Tarragonina. Al port de Tarragona, per exemple, a l´any 1999 es van capturar 6,1 milions de kg de sardina, al 2008 van ser 1,7 milions de kg i al 2015 amb prou feines s´ha arribat als 250.000 kg. Però, com s´ha arribat a aquesta situació?

La diagnosi d´aquest desastre és senzilla. Per una banda, la sobreexplotació que ha patit històricament el recurs, i per altra banda els efectes derivats de l´augment de la temperatura de l´aigua del mar i de la disminució dels sediments que aporten els rius, i que alhora ajuden a fertilitzar-lo. Nosaltres només tenim marge de maniobra per incidir en la sobrepesca mentre que els altres factors són del tot incontrolables, si més no a curt termini.

captures1

Evolució de les captures anuals de sardina als ports catalans. Noteu la forta davallada.

La disminució del les aportacions dels sedimentaris fluvials, i per tant de nutrients, incideix directament en la disminució de la producció primària. En conseqüència, al haver-hi menys fitoplàncton, la resta de la cadena alimentària se’n veu ressentida. La sardina i el seitó són voraços devoradors de plàncton. El resultat de tot plegat és la dràstica disminució d´aquestes dues espècies. A més a més, els exemplars capturats són de mida més petita i amb poc greix acumulat als seus teixits, cosa que fa que tinguin molt menys valor comercial a la llotja. Per acabar-ho d´adobar, l´escalfament de l´aigua impedeix la barreja vertical de masses d´aigua amb diferent densitat i provoca que aquestes espècies es reprodueixin abans i les seves postes siguin menys nombroses. Si a tot plegat hi afegim la sobreexplotació a la que estan sotmeses aquestes espècies per la flota d´encerclament, ja tenim tots els ingredients per a certificar l´acomiadament de la sardina i del seitó de les nostres aigües.

pesca12-13

La teranyina, un sistema de vida que corre risc de desaparèixer.

Afortunadament, tant la sardina com el seitó es troben relativament a la base de la cadena alimentària i en conseqüència, la solució a aquest fenomen passa per a l´establiment d´una veda total i a tota la Mediterrània occidental fins que les poblacions es tornin a recuperar. A partir d´aquest moment, i amb l’assessorament dels científics, s´haurien de reprendre l´activitat i establir per cada temporada les quotes màximes que es podrien capturar per a garantir el futur de la pesquera. Certament, totes aquestes mesures hauran d´anar acompanyades d´una reestructuració a fons del sector de la pesca d´encerclament, cosa que farà que sigui un fet traumàtic en alguns ports.

La darrera esperança d´aquest sector es troba en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix la fertilització de tota aquesta zona. Això però, és una altre històriademar.

La mediterrània és un desert

Aquesta és una de les frases més cèlebres del gran ecòleg Ramon Margalef, que fa referència a la productivitat del nostre mar. Certament, a nivell de producció primària, la Mediterrània és equiparable a la d´una àrea semi desèrtica.

S’entén per productivitat la capacitat que té un ecosistema per produir biomassa per unitat de temps i superfície. Aquest paràmetre ens dona una idea de la eficàcia d´un sistema natural. Els valors de productivitat fan referència a la producció primària a través del procés de la fotosíntesis.

DSCN1729

Les aigües transperents per a la mediterrània són més aptes pel turisme que no pas per a la pesca

Per mesurar la productivitat es fa servir com a unitat la quantitat de Carboni capaç de produir per unitat de superfície i de temps ( g C/ m2 any). Així, segons els treballs de Margalef, la productivitat de la Mediterrània és de mitjana entre 50 i 85 g C/m2 any. Molt baixa si ho comparem amb altres indrets del la terra com per exemple el Mar del Nord on es troba entre 100 i 450 g C/m2 any. En aquest sentit la mediterrània es molt més propera a la d´un llac oligotròfic, que té una productivitat d´entre 10-80 g C/ m2 any.

Els intervals de variació de la productivitat es deuen, d´una banda, a la dificultat de fer les mesures i per l´altra a la gran diversitat de valors segons les mesures, siguin fetes a mar obert on els valors són molt més baixos que la mitjana o la costa on son bastant més elevats.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

la transparència de les aigües mediterrània és sun senyal de la seva baixa productivitat

La raó de la baixa productivitat de la mediterrània cal buscar-la en el funcionament de la conca. La mediterrània funciona com a un estuari negatiu. El nostre mar es comporta com una conca de concentració on les pèrdues per evaporació són més elevades que les entrades a través dels rius i de la precipitació. L´excés d´evaporació fa que la salinitat de l´aigua, i en conseqüència la seva densitat, sigui més elevada que, posem pel cas, les masses d´aigua del veí Oceà Atlàntic. Per compensar les pèrdues per evaporació i igualar el balanç, entra aigua des de l´Atlàntic fins a la Mediterrània per l´Estret de Gibraltar. Aquesta aigua que entra, ho fa en superfície perquè és mes lleugera. Al mateix temps, en profunditat, surt aigua Mediterrània més densa, cap a l´Atlàntic. Aquesta aigua profunda que es perd està carregada de sals nutritives. El balanç total d´aquest procés representa una pèrdua de nutrients per la Mediterrània que irremediablement es va empobrint des del punt de vista de la productivitat mentre que l´Oceà Atlàntic es fertilitza. La circulació en estuari negatiu del mediterrani té com a efecte positiu que actua com a defensa enfront de la contaminació, per això no serà mai un mar mort.

gibraltar

La circulació en estuari negatiu de la mediterrània fa que perdi irremediablement slas nutritives

La única forma que té la mediterrània de compensar les pèrdues per evaporació està en les aportacions dels cabals d´aigua dolça. Aquests, al mateix temps, també són una font de nutrients per les àrees adjacents a la seva desembocadura. A tall d´exemple, esmentar que els efectes sobre la productivitat dels desguàs del Roine es deixen notar fins al cap de Creus.

A més de les descàrregues dels rius, la mediterrània es pot fertilitzar gràcies a la barreja horitzontal de les seves masses d´aigua amb diferent densitat. Aquest fenomen succeeix durant l’hivern i és particularment important al Golf de Lleó on el mistral i la tramuntana refreden l´aigua superficial que en augmentar la seva densitat es precipita cap al fons i inicia la barreja i l´ascens de nutrients des del fons fins a les aigües superficials. La variacions anuals d´aquest procés degudes a la meteorologia queden reflectides en les fluctuacions de la producció primària. Així els anys més freds van acompanyats de primaveres més productives.

Com a resum de tot plegat, les aigües profundes de la Mediterrània es van empobrint degut a la circulació en estuari negatiu i per altra banda la barreja horitzontal de masses d´aigua no és suficient per contrarestar les pèrdues, i en conseqüència la productivitat total es baixa.

Després de nou mesos

sonso1

Els sonsaires tornen a formar part del paisatge litoral de la nostra costa

Després de nou mesos amarrats, primer de forma forçosa per a la desaparició de l’espècie i a continuació per aturada biològica, ara sembla que el sonso ha tornat a les peixateries. Tant de bo aquesta represa de l´activitat dels sonsaires representi la recuperació de l´stock i sigui una senyal de la bona salut de la pesqueria. L´any anterior, a mitjans de juliol, en plena temporada, el comitè de cogestió va decidir d´aturar la campanya per la pràctica desaparició de l´espècie. Aquesta aturada forçosa es va continuar amb la veda anual que s´ha mantingut fins aquesta setmana, quan s´ha reprès l´activitat dels pescadors de sonso.

El passat 1 de març, un cop acabada la veda, la flota de sonsaires continuava encara amarrada a port. El sonso continuava sense aparèixer i es va decidir continuar la veda. Però quina es la raó d’aquest enigma que fa que el sonso hagi desaparegut del nostres fons?

Els científics de l´ICM del comitè de cogestió del sonso van de corcoll per trobar la causa o causes d´aquest estrany fenomen. Ara per ara es barallen una sèrie d’hipòtesis que caldrà continuar treballant. El que es creu és que tot plegat obeeix a una causa multifactorial. La pesquera del sonso, a través de la cogestió del recurs, era una activitat pesquera modèlica i la sobrepesca s´hauria de descartar com a raó d´aquest fet ja que, des de l´establiment del sistema de cogestió del sonso, les captures d´aquesta espècie s´han reduït a la meitat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquesta setmana els sonso ha tornat a apareixer en el tauler de les peixeteries

Les diferents hipòtesis sobre aquest enigma es podrien englobar en els següents àmbits: el substrat, la temperatura de l´aigua, el temporals o la cadena alimentària.

Pel que fa al substrat, alguns pescadors pensen que de sonso n´hi ha però aquest roman enterrat en l´arena, per la qual cosa no es poden capturar amb l´art de pesca. En aquest mateix sentit els canvis en la granulometria de la sorra del fons degut a les tasques de regeneració de platges també podria haver contribuït negativament i hauria pogut repercutir en la reproducció de l´espècie.

L´augment temperatures com a conseqüència de l´escalfament global també pot ser una de les grans raons d´aquest fet. A tall d´exemple, en el darrer període reproductiu, entre els mesos de desembre i gener, la temperatura mitjana de l´aigua del mar ha estat dos graus per sobre de la mitjana històrica registrada. A més, la fertilització per l´ascens de nutrients del fons marí es produeix gràcies al gradient tèrmic, i per tant de densitats, entre les masses d´aigua superficials i profundes. Aquest augment de temperatura es un impediment per aquest fenomen. El sonso, de la mateixa manera que el seitó o la sardina, estan situat a les primeres baules de la cadena tròfica i per això són molt més sensibles. De fet, per aquest mateix fenomen també s´explicarien les magres campanyes de peix blau que hi estant havent darrerament. En aquest darrer cas, s´hi ha d´afegir, però, la sobreexplotació del recurs.

final

L´augment de temparetura de l´aigiua de mar pot ser un dels factors claus per a explicar la devallada de captures en aquest periode. Fot: Meteo Estartit

Una altre línia d´investigació està relacionada amb la disminució dels temporals i en especial de les llevantades. En aquest cas, la força dels temporals remou el substrat i posa en suspensió els nutrients necessaris per a la seva alimentació. Els pescadors tenen constatat que en època de bonança meteorològica les captures de sonso acaben disminuint.

Sigui com sigui, caldrà continuar investigant per acabar coneixent les raons d´aquest enigma i poder posar les mesures necessàries per a que no es torni a repetir. Això però, és una altra històriademar.

La revolució dels gelatinosos

Un cop acabats els freds, quan l´aigua estratificada segons un gradient tèrmic pateix la barreja horitzontal, la part superior de la columna d’aigua es carrega de nutrients provinents del fons marí que “fertilitzen” les aigües més ben il•luminades. En aquest moment, en primera instancia es produeix el bloom d´organismes planctònics en aquets nivells. Aquest fenomen, que es repeteix any rere any, és la base de la productivitat del nostre mar. La intensitat del mateix es determinada per la força de la barreja horitzontal i pels afloraments dels nutrients. En bona mesura les campanyes pesqueres depenen d´aquest cicle anual.

Ara, si sortiu a navegar aquests dies, us sorprendrà l´aspecte gelatinós de les aigües superficials especialment en raconades calmes. Aquest espectacle, que es repeteix cada any per a aquestes dates, pot ser comparable a l´aparició de bolets a la tardor després de les pluges o als canvis cromàtics que pateixen els boscos caducifolis. Tots dos fenòmens atreuen massivament a visitar els espais naturals. En canvi, aquesta aparició, com per art de màgia dels organismes del plàncton gelatinós, passa desapercebuda per la gran majoria.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La primavera és quan, com per art de màgia, apareixen els gelatinosos

Malgrat tot, aquest episodi està documentat i és prou conegut popularment per la gent de mar. Per referir-se a aquest fenomen, fan servir el mot de llapó, llepó o glaç de mar. En alguns casos es diu que el mar “purga” les aigües i aquesta es la causa d´aquesta sobtada aparició. Altres pensen, erròniament, que aquests estranys organismes són postes de peixos o de cefalòpodes. Sigui com sigui, el mot llepó o llapó no està recollit en cap obra referent a la nostra llengua amb aquesta accepció.

El llepó és doncs una barreja d’organismes planctònics gelatinosos entre els que hi predominen les salpes. En aquesta mena de caldo primordial també s’hi poden trobar d´altres organismes com ara els pirosomes, els sifonòfors, els ctenòfors o les meduses. Els pescadors els coneixen perfectament ja que algunes vegades el “cop” de la xarxa queda ple d’aquestes espècies.

SI bé tenen un aspecte llefiscós, la majoria dels representants d´aquest grup són espècies inofensives i no presenten cap mena de risc urticant per a les persones. Malgrat això, en els eixams d’organismes gelatinosos hi sol haver sempre concentracions importants de meduses.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les Salpes forme cadenes molt evidents en aquest caldo gelatinós

Les salpes són un dels organismes més sorprenent d’aquesta sopa gelatinosa. Tenen el cos en forma de bota, transparent i amb unes bandes musculars bastant evidents. Aquests animals, a mig camí entre en els invertebrats i els vertebrats, tenen un cicle biològic amb dues fases: una individual i l´altre colonial on forma llargues cadenes. En la fase individual es reprodueixen asexualment per gemmació mentre que, a les cadenes, es dona la reproducció sexual i els individus de la colònia canvien periòdicament de sexe. Les salpes són organismes filtradors que s´alimenten d´aquest excés de plàncton que hi ha en aquesta època. Malgrat que el seu aspecte faci recordar més a les meduses, les salpes formen part del grup que anomenem procordats. És per aquest fet que estan  molt més emparentades amb nosaltres que no pas amb les meduses.

En les platges, l’aparició d’aquests organismes depenen de l’onatge i els vents predominants i deixen un espectacle a mig camí entre l’abocament de bosses de plàstic transparent i les plagues de les temudes meduses.

Eixams de Meduses

Cada any, coincidint amb la primavera, es produeix la barreja vertical d’aigües que contribueix a la fertilització dels mars i oceans. En conseqüència, es dona el boom primaveral de vida. Des dels organismes microscòpics del plàncton fins a les darreres baules de la cadena alimentària experimenten un augment en les seves poblacions. És també temps de sardines i del peix blau en general, que aprofitant l’excés de l´aliment disponible, augmenten els seus stocks.

D’altres organismes de caire oportunista i de creixement ràpid també aprofiten aquestes circumstàncies per a augmentar les seves poblacions. Meduses i d’altres exemplars de tipus gelatinós presenten en aquestes dates unes poblacions molt denses que formen veritables eixams a mar obert i que poden arribar fins a les nostres costes i causar molèsties als banyistes més matiners. Dins el grup dels organismes gelatinosos s´hi troben a més de les meduses o cnidaris , d´altres representants com ara les salpes o els ctenòfors.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cada any, els eixams de barquetes de Sant Pere, tenyeixen les platges d´un blau intens

Aquests episodis, arriben de manera puntual i cada vegada són més freqüents. L’aflorament de nutrients és una qüestió de temperatura i de densitat de les masses d’aigua i a la primavera, ai làs!, arriba l’explosió de vida.

Les concentracions de meduses que arriben a la costa provenen d’aigües oceàniques, el seu hàbitat natural. Els corrents i els vents predominants són els que les arrosseguen fins a la costa. Aquest fenomen és molt més freqüent durant la primavera i l’estiu com a conseqüència del règim de marinades, vents de mar cap a terra que apropen els bancs de meduses fins a les platges. Cada vegada més, aquest fet es considera com un greu pels mals de cap que ocasiona a usuaris i a gestors de les platges.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquest any, Aequorea forskalea també ha format eixams a molts trams de costa

Aquests dies, al llarg de la costa catalana, hi ha hagut observacions de densos bancs de barquetes de Sant Pere (Velella velella), de la medusa luminescent (Pelagia Noctiluca) i de Aequorea forskalea.

Les barquetes de Sant Pere, són unes petites meduses de tonalitats blavoses que viuen surant en l’aigua. Les seves cèl•lules urticants són del tot inofensives. Velella presenta una làmina en forma de vela que les permet desplaçar amb l’ajut del vent. Aquests dies hi ha presencia grups molt densos a mar obert que podrien acabar d’arribar a les platges catalanes en molt poc temps.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pelagia noctiluca també és una de les espècies en els eixams d´aquest any.

La medusa luminescent o Pelàgia, és una de les espècies de medusa més típiques que arriben a les aigües costaneres, de tonalitats rosades. Presenta quatre tentacles orals molt visibles i un seguit de tentacles marginals molt més llargs carregats d´estructures força urticants. De totes les meduses és potser l’espècie que provoca més incomoditats als banyistes, sobretot pels seus llargs tentacles.

Aequorea forskalea és una medusa en forma de plat. L’ombrel•la és transparent. Pot presentar una sèrie de canals radials de color blau intens amb nombrosos tentacles marginals. Es també una espècie de medusa molt poc urticant.

Han tancat la platja

Una de les constants d’aquest estiu ha estat el fet de tancar platges per la presencia d’espècies naturals. Primer es va hissar la bandera vermella a les patges de El Masnou i Premià per l’albirament de tintoreres (Prionace glauca). Mes tard va ser la Cala Bona o Cala Sant Francesc de Blanes on es va prohibir el bany per haver-hi vist milanes (Myliobatis aquila). Si bé en el cas de les rajades, el fet del tancament va obeir a la possibilitat que es tractés d´escurçanes o pastinaques (Dasyatis pastinaca), espècies semblants a les milanes però amb un fibló tòxic a la cua. Altres anys havien succeït fets semblants per la presencia de meduses a les platges.

Bandera_vermella

La Cala Bona amb bandera vermella per la presencia de milanes

Analitzant les estadístiques recents respecte als atacs d’aquestes espècies als banyistes, no hi ha cap dada significativa que justifiqui el tancament de cap platja. Fa més de 25 anys que a les platges espanyoles no hi ha documentat cap atac als banyistes per cap espècie de tauró ni de rajada. I a més, les tintoreres, malgrat que fa uns anys eren una espècie comuna a les nostres aigües, avui malauradament, formen part de la llista vermella de la UICN d’espècies amenaçades.

milanes

Una de els milanes que va ser vista a Cala Bona. Foto: Pablo Pérez Fernández

Hem arribat a un punt, on som capaços de prohibir el bany per la presencia de “peixos” en el mar. Al ritme que estem anant, no es d’estranyar que qualsevol dia es pugui hissar la bandera vermella per haver detectat garotes en les roques. Potser voldríem unes platges inerts, talment com piscines estèrils, sense gens de vida natural que pugui interferir en l’activitat dels banyistes? Ja hem convertit la superfície de les platges en deserts de sorra només ocupats per pàrquings, xiringuitos i serveis. Ara el que es deu voler es convertir la part líquida en un desert d’aigua.

Més que la prohibició del bany, el que de veritat ens hauria d’amoïnar és la raó de que espècies de mar obert com aquestes s’apropin tant a la línia de costa. I és que alguna cosa deu anar malament en la xarxa tròfica perquè succeeixin fets com els esmentats. Si les tintoreres o les milanes s’han apropat tant a la costa, deu ser per anar a caçar verats o calamars que formen part de la seva dieta. La sobrepesca fa que les espècies intermèdies de les xarxes alimentàries hagin vist disminuir molt els seus efectius i això fa que les espècies que es troben al cap de munt hagin d’apropar-se a les aigües litorals a la recerca d’aliment. Una cosa molt semblant succeeix amb la proliferació de meduses, veritables devoradores de copèpodes que troben al seu abast per la desaparició de les espècies de peix que també en consumeixen.

platges

Platges amb bandera vermella per la presencia de tintoreres

Recentment, a Llavaneres, ha estat la presencia d’unes microalgues que alliberen toxines volàtils el que ha provocat problemes d’hipersensibilitat a les persones que viuen arran de costa. Aquest fenomen va anar acompanyat per la desaparició en aquella zona de les garoines i dels musclos que ja no han tornat més.

Tots aquests casos tenen com a denominador comú que alguna cosa no funciona bé i que l’equilibri ecològic s’està alterant. Mes que prohibir el bany, el que caldria es prendre nota d’aquests fenòmens i intentar posar-hi remei, però, es clar, és molt més fàcil hissar una bandera que no pas buscar solucions, que sempre són complexes i no al gust de tothom.

Haurem de menjar meduses?

platja-001

Imatges de platges plenes de meduses són cada vegada més freqüents

Com cada estiu, en plena temporada de platja, les meduses es tornen el malson de banyistes i gestors. De fet, durant els períodes estivals és quan són més abundants i formen veritables eixams. Això es degut a que els corrents marins i els vent tèrmics com la marinada, les apropen des de mar obert fins a “pet d´ona”.

Aquesta augment de meduses a les platges en els darrers anys és un fet constatat per la comunitat científica. Les raons cal buscar-les a la combinació de diversos factors que tenen com a denominador comú l’activitat humana. Els mitjans de comunicació cada any per aquesta època tracten aquest tema de manera més o menys alarmista segons els fets.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La barqueta de Sant Pere és una medusa inofensiva que forma eixams considerables

Les “plagues” de meduses ens les hem de prendre com un senyal d´alerta que ens fa el mar. I és que alguna cosa no funciona del tot bé quan apareixen aquests animals. Entre les raons per explicar aquest fenomen hi ha la sobrepesca i la desaparició dels grans depredadors de la xarxa tròfica, cosa que fa que aquests llocs en la cadena alimentària siguin ocupats per les meduses i que aquestes proliferin i augmentin les seves poblacions. La contaminació i la eutrofització de les aigües litorals també es responsable d’aquest increment. En aquest sentit, qualsevol causa que alteri l’equilibri ecològic fa que hi hagi espècies que vegin reduïdes les seves poblacions i d’altres com les meduses, que augmentin.
Un altre grup de raons per explicar aquest augment rau en les conseqüències globals del canvi climàtic, així s’ha relacionat aquest fenomen amb les oscil•lacions que pateixen els grans corrents marins oceànics i en la intensitat de “el niño”. En general, l’augment de la temperatura de les masses d´aigua també incideix en accelerar el seu cicle biològic, i en conseqüència, en augmentar la seva taxa reproductiva. Malgrat tot, la comunitat científica no disposa de suficients sèries de dades per relacionar causa amb efecte.

DSCN2225

La medusa luminescent és bastant freqüent al litoral català

Però, sabem realment què són les meduses? Les meduses són un grup d’éssers vius molt primitiu. Pertanyen, juntament amb les gorgònies i els coralls, al fílum dels cnidaris. La seva organització interna és bastant senzilla sense veritables teixits. Són depredadors molt voraços que s’alimenten de petits crustacis (copèpodes), larves i postes de peixos que troben surant al plàncton. El cicle biològic presenta dues fases. Una primera planctònica i sexuada que s’anomena fase medusa i una segona, bentònica i asexuada que és la fase pòlip. A la Mediterrània es coneixen 300 espècies diferents entre les que destaquen a la nostra costa: la Medusa luminescent (Pelagia noctiluca), el Born blau (Rhizostoma pulmo), l´ Ou ferrat (Cotylorhiza tuberculata), la Barqueta de Sant Pere (Velella velella) o la Caravel•la portuguesa (Physalia physalis). Aquesta darrera, malgrat ser una espècie molt poc freqüent en aigües litorals, la seva picada pot arribar a ser mortal.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Entre les meduses que podrien arribar a tenir un cert interés alimentari hi ha l´ou ferrat

La FAO s’ha afegit a donar el seu punt de vista a aquest problema i recomana introduir aquestes espècies en el consum humà. De fet, la cuina tradicional asiàtica ja inclou plats preparats amb meduses i cuines més properes han fet els primers passos. Malgrat tot, aquesta recomanació està encara molt lluny de ser una realitat i a més el valor nutritiu de les meduses es baixíssim, el 95% de la seva massa corporal està composta d’aigua. De fet la millor manera de lluitar contra les meduses és potenciar-ne els seus depredadors naturals com ara la Tortuga babaua (Caretta caretta) o el Peix lluna (Mola mola).