L´esclop de Venus

Cymbulia peronii és un d´aquells organismes curiosos. El seu aspecte gelatinós i la seva forma de vida pelàgica no fan pensar en cap moment que es tracti d´un mol·lusc gasteròpode. Les observacions d´aquesta espècie se solen confondre amb una posta o amb algun tipus de medusa o similar.

Aquest particular mol·lusc, forma part dels grup dels opistobranquis i, com la majoria de representants d´aquest grup, la seva conquilla s´ha reduït moltíssim. La closca és encara present en estat larvari però desapareix a mesura que evoluciona i es converteix en una pseudoconquilla transparent d´aspecte gelatinós i en forma de càpsula amb els marges dentats i punxeguda a la part anterior que recorden molt a un esclop. Aquesta estructura representa una perfecta adaptació a la vida planctònica. Per un costat és menys densa que l´aigua de mar i ajuda a l´individu a surar i per altre banda, la transparència ofereix un bon camuflatge en aquest medi.

Exemplar viu d´aquest opistobranqui on es pot observar la massa visceral i el matell transformat en ales. Foto: GROC (Grup de Recerca dels Opistobranquis de Catalunya)

El grup dels pteròpodes, conjunt d´opistobranquis on s´inclou aquesta espècie té diversos exemplars que són habituals a les nostres aigües com ara: Cavolinia inflexa, Creseis virgula o Hyalocylis striata.

Aquesta conquilla cartilaginosa de consistència gelatinosa conté al seu interior la massa visceral i el mantell que forma extensions en forma d´ales que ajuden a l´animal en els seus desplaçaments. És per aquesta raó que als exemplars vius s´el anomeni “papallones de mar”, malgrat que aquest mot sovint es fa extensibles a la resta d´opistobranquis. De totes formes la conquilla és la part que més habitualment arriba a la costa.

Malgrat que no té cap nom popular en català, els francesos coneixen a aquesta espècie com a “esclop de Venus” en referència a la forma que té la pseudoconquilla que recorda a aquesta peça de vestir. Cymbulia peronii és un component relativament habitual del macroplàncton gelatinós i és relativament abundant en èpoques de blooms d´aquests tipus d´organismes. En aquests casos les observacions es limiten només a la pseudoconquilla. La part tova de l´animal gairebé mai és visible. Quan el llepó arriba a la costa Aquetes extensions les perd juntament amb les seves parts toves quan les seves restes arriben a la platja.

L´esclop de Venus és la pseudoconquilla gelatinosa que té aquest animal.

Les restes que trobem d´aquesta espècie corresponen bàsicament a aquestes pseudoconquilles que són portades fins a la costa per efecte dels temporals o després d´episodis de mar de fons. Les capsules d´aquest mol·lusc són realment boniques i malgrat que a primer cop d´ull ens fa pensar en un organisme urticant, són estructures del tot inofensives. Les observacions d´exemplars vius és molt més complicada ja que viu en aigües obertes mar endins.

Aquest particular mol·lusc malgrat que pot assolir els vint centímetres de longitud té una mida habitual al voltant de sis centímetres. S´alimenta exclusivament d´organismes del plàncton que atrapa amb els tentacles que posseeix a la boca. Efectuen migracions verticals diàries: de dia viuen a 300 m de fondària i de nit pugen a la superfície a alimentar-se de microplàncton que capturen mitjançant tentacles orals. Constitueixen una important font d’alimentació per als grans depredadors de plàncton com ara els cetacis.

El registre d´observacions d´aquesta espècie es bastant reduït malgrat que és un representant relativament habitual del plàncton gelatinós. Ens mols cassos, el desconeixement és el responsable.

Anuncis

Temps de sonso

A Arenys de Mar i a d´altres pobles mariners tenim una gran sort que comença a inicis de març i que continua fins ben entrada la tardor. Aquesta és època de sonso (Gymnammodytes cicerellus) una espècie que es captura en unes zones molt concretes del nostre litoral, bàsicament a la costa del Maresme.

La pesca del sonso està regulada per un pla de cogestió que en assegura una explotació racional del recurs. Cada matí, les embarcacions autoritzades pel comitè de cogestió calen les sonseres gairebé arran de costa. En aquesta època és habitual poder observar les petites barques feinejant gairebé a pet d´ona des del tren estant. A l´estiu, algun banyista desinformat en qüestiona la seva feina.

El sonso és un petit peix quye es captura sobretot a la costa del Maresme

La distribució del sonso a la costa catalana es deu sobretot a la granulometria del tipus de fons sorrencs on viu. Els fons que hi ha al Maresme amb grans de mida mitjana són els preferits perquè aquest petit peix s´hi pugui ensorrar a fer el seu cau. A Catalunya hi ha una vintena d´emarcacions que tenen la llicencia per “anar al sonso”, on la practica totalitat de captures es produeix a la comarca del Maresme i més concretament de la flota de sonsaires que hi ha al port d´Arenys de Mar. Malgrat això, una petita part de les captures es dona als ports de Blanes, de Sant Feliu de Guíxols, de l´Estartit o de Palamós.

El sonso viu formant moles que s´ensorren en el substrat. S´alimenten bàsicament de zooplàncton i és per això que després de la barreja de masses d´aigua de finals d´hivern comença a proliferar i és quan comença la temporada.

En temps de sonso és habitual trobar aquesta espècie als taulells de les peixateries maresmenques. Acabat de pescar i de subhastar arriba cada tarda puntual als punts de venta al detall. El primer sonso de la temporada és el millor. D´un gust exquisit i de la millor mida. A mesura que avança l´estiu va augmentant la seva talla i ja no és tant apreciat. Per això, els restauradors aprofiten l´arribada d´aquest sonso primerenc per a abastir els seus congeladors i poder-lo oferir al llarg de tota la temporada.

Fregits són una delicia

Molt valorat després de tants mesos d’absència d´aquest espècie. Sempre el primer sonso és el millor. A més aquest primer sonso és el de millor mida. Aquestes primeres captures auguren una molt bona temporada que si s´allarga encara serà millor.

Les quotes que pot agafar cada embarcació cada dia, depenen de les directrius del Pla de Cogestió que les autoritza seguint criteris de sostenibilitat. Es per això que, en moltes ocasions, després d´un parell d´hores de feineig, les barques tornen a port amb la quota plena i a més amb uns guanys molt superiors que abans quan treballaven sense cap límit de captures i sovint rebentaven els preus de mercat.

La contrapartida de tot plegat la paeixen soferts consumidors. Avui, el sonso s´ha convertit en una espècie gairebé de luxe. Fins hi tot algunes vegades el preu de venda al detall ha superat al de la gamba. Aquets primers dies s´està venent a les peixateries al voltant dels trenta euros. Malgrat tot, amb cent-cinquanta grams n´hi ha prou per a per a una bona ració. És el preu de la sostenibilitat i el compradors n´estem orgullosos que s´hagi arribat a aquest punt on tots els implicats en surtim afavorits i asseguren el manteniment d´aquesta a activitat artesanal.

Oceanografia domèstica (2): la temperatura

La temperatura, juntament amb la salinitat són les magnituds físiques que permeten caracteritzar l´aigua dels mars i dels oceans. Aquests dos paràmetres son els responsables de la circulació oceànica global que juga un paper cabdal en la regulació del clima de la Terra.

Quan l´aigua s´escalfa disminueix la seva densitat i quan es refreda la densitat augmenta. Aquest fet contribueix a la circulació general a nivell planetari i a la fertilització dels mars i oceans. A l´hivern, l´aigua superficial es refreda més que les masses d´aigua profunda i es produeix una barreja vertical, ja que l’aigua profunda en ascendir ho fa amb els nutrients sedimentats i, aquests arriben a les aigües superficials on hi ha les condicions fòtiques necessàries per a la producció primària.

Bona part de les característiques físiques de l´aigua de la mediterrania es deuen a l´establiment d´una potent termoclina durant l´estiu.

Els raigs del Sol quan incideixen en la superfície de l´aigua s’absorbeixen en els primers metres de la columna i l´escalfen creant-se així un gradient tèrmic entre l´aigua més superficial (més calenta) i l’aigua més profunda (més freda). A més, segons la latitud l´angle d´incidència varia amb la qual cosa hi ha una diferencia tèrmica considerable entre les aigües equatorials (més calentes i menys denses) i les aigües polars (molt més fredes i més denses).

Salinitat i temperatura són doncs els motors dels corrents marins que redistribueixen a més de matèria, energia i calor a nivell global. La dinàmica d´aquests rius dins el mar es vital per als éssers vius i per a la distribució de les grans àrees climàtiques.

Aquest gradient tèrmic entre les capes d’aigua fa que al llarg de la primavera i especialment a l´estiu es formi en les nostres latituds una termoclina estacional molt ben constituïda. La termoclina és una zona amb una gradient tèrmic molt pronunciat que separa la massa superior d´aigua més calenta, de la capa inferior d´aigua més freda. Quan es comencen a escalfar les capes superficials d’aigua a la primavera es comença a formar la termoclina. A l´estiu, amb un increment de la temperatura en capes superiors, la termoclina queda molt ben definida. A la tardor, amb els temporals, aquesta capa es pot trencar i a l´hivern s´arriba a una situació de temperatura constant al llarg de tota la columna d’aigua i la termoclina desapareix.

Distribució de la temperatura en funció a la profunditat a la mar mediterrània. Noteu la diferència entre l´hivern i l´estiu. Il.lustració: Jordi Corbera Fonat: Mar al fons

En aigües mediterrànies a l´estiu, quan es forma la termoclina, en els primers 25 m de profunditat hi ha una diferència tèrmica d´aproximadament 20º C. En aigües superficials la temperatura es situa al voltant dels 22º C mentre que a 25 m de profunditat aquesta és aproximadament de 5 º C. A partir d´aquest punt la temperatura es manté constant al voltant dels 5 a 6 º C. En canvi, en els mesos d´hivern aquesta termoclina desapareix produint-se una situació de temperatura constant al llarg de tota la columna d´aigua al voltant de 6º C

La formació de la termoclina suposa una barrera entre les masses d’aigua situades a immediatament a sobre, més calentes i per tant menys denses i a sota, menys calentes i per tant més denses que pot afectar a la concentració de diversos paràmetres com ara, la concentració d´oxigen, la disponibilitat de nutrients, la sedimentació de les partícules orgàniques o les restes metabòliques i la penetració de la llum al llarg de la columna d´aigua. Tots aquests paràmetres afecten a la producció primària i contribueixen a la baixa productivitat de les aigües mediterrànies.

Treure l’aigua clara

Aquest passat cap de setmana sortint a navegar, m’he trobat al Cap de Norfeu a l’Eduard Marquès que m’ha preguntat sobre la pèrdua de transparència de l’aigua al cap de Creus aquesta primavera. Unes hores més tard, a Llançà, en Rai Puig em feia la mateixa pregunta. Certament durant les més de sis hores de travessia entre Roses i Cervera de la Marenda vaig poder comprovar aquest fet. Fins i tot a Cala Culip, vaig certificar un creixement considerable d’algues verdes oportunistes nitròfiles, senyal inequívoc d’eutrofització.

Aquesta pèrdua de transparència no ha estat un fenomen aïllat d’unes poques hores o pocs dies. D’ençà l’aparició dels blooms de sapes i de barquetes de fa unes setmanes s’està mantenint aquesta situació que es va mantenint al llarg de tota la primavera.

Però, que està passant realment aquest any? La resposta a aquesta pregunta és complexa i es deu a múltiples raons que estan interelacionades entre elles.

Aquest any sembla que l´aigua de la nostra Costa Brava no és tant transparent

La transparència de l’aigua de mar ve determinada per la presència de partícules en suspensió que dissipen la llum del Sol. Aquestes poden ser organismes vius del plàncton o bé matèria en suspensió com ara les restes metabòliques dels organismes planctònics o nutrients que han arribat a la superfície per la barreja vertical a finals de l’hivern.

La primera raó per explicar aquest fet està en el règim de pluges que aquesta primavera ha estat considerable a la zona del Cap de Creus i que ha augmentat en escreix els aports de rius i rieres cap a les aigües litorals.

Per un altre costat, aquest any està sent particularment anòmal pel que fa al règim de tramuntanades. El vent del nord quan incideix a la costa del Cap de Creus disminueix la temperatura superficial de l´aigua fet, que afavoreix la barreja i la dispersió de les partícules en suspensió que es troben a la zona fòtica. Un altre efecte de la tramuntana és el remogut de les aigües que fan les onades que es generen i que fan un efecte renovador de les aigües litorals i contribueix a la dilució de les partícules en suspensió.

L’absència tramuntana ha anat acompanyada per una major d’un règim de vent de component sud, aigües més calentes i carregades de nutrients que, per una banda han contribuït a augmentar la temperatura superficial de l’aigua i per altre costat han augmentat la concentració de partícules en superfície.

Aquesta primavera ha estat excepcional en l´absència de tramuntanes.

La suma d’aquests factors han contribuït a l’estratificació de les masses d’aigua,fet que dificulta la seva barreja vertical i la dilució de les partícules en suspensió. Aquest gradient tèrmic en la columna d’aigua, fa que s’hagi format a inicis de primavera una termoclina molt potent molt abans del que seria “normal”. Com a conseqüència fa que les masses d’aigua que hi ha per sota d’aquesta capa i per sobra es comportin de manera independent per a diferències de densitat.

La termoclina d’enguany fa que les partícules en suspensió: els organismes morts i les deposicions frenin la seva sedimentació i s’acumulin en la capa superior i contribueix a aquesta pèrdua de transparència. A la mediterrània la termoclina es consolida a l’estiu, però aquest any s’ha avançat la seva formació coincidint amb els blooms primaverals.

Fragates portugueses a la vista!

aflorament primaveral de plàncton d´aquest any ha estat espectacular i darrera d´aquest han apareguts eixams d´organismes gelatinosos. Al litoral català el llepó ha estat especialment prolífic. Amb aquests fets, els científics pronostiquen un estiu amb una proliferació de meduses sense precedents.

El creixement exponencial de les poblacions de meduses és un primer símptoma del precari estat de salut de l´ecosistema pelàgic. Les meduses són organismes oportunistes que aprofiten les pertorbacions per créixer. L’absència de depredadors d´aquetes i la disminució de les poblacions de petits pelàgics deguda a la sobrepesca representen un còctel perfecte pel creixement d´aquests animals.

Exemplar de Carabel·la Portuguesa avarada a una platja

La proliferació de meduses fa que augmenti la probabilitat que entrin per Gibraltar, espècies atlàntiques com ara la carvel.la portuguesa, fragata portuguesa o borm de vela (Physalia physalis). Aquest any, el regim de vents també ha contribuït a aquest fet. Afortunadament les aigües de la Mediterrània són massa salades i calentes per a la carabel.la portuguesa i un cop entren, no sobreviuen gaires anys.

Caravel.la portuguesa no és exactament una medusa, de fet es tracta d´un hidrozou colonial molt més emparentat amb les barquetes de Sant Pere que no pas amb les pròpies meduses.

Estèticament és un organisme preciós. El seu pneumatòfor és en forma de sac amb tonalitats violàcies i magenta. D´aquest en surten els tentacles que poden arribar a fer fins a trenta metres de longitud on s´hi troben els diversos hidroides que formen part de la colònia amb diverses especialitzacions: defensa, digestió, reproducció, alimentació,…

A les platges de la costa andalusa i de Murcia ja fa uns quants anys que s´han referenciat observacions d´aquesta espècie. Aquest anys caravel.la portuguesa també s´ha observat a les platges del País Valencià i de les Illes Balears. Ara per ara, Catalunya escapa d’aquesta situació per raons geogràfiques, si bé no es descarta la seva aparició especialment a la costa sud. En el cas de la costa catalana, l´arxipèlag balear fa de barrera natural per a l´entrada d´aquesta espècies a les nostres platges.

El pneumatòfor ple de gas l´ajuda a surar

Les seves cèl•lules urticants (cnidoblasts) posseeixen una toxina molt potent. Les picades són extremadament doloroses i poden provocar problemes d´hipersensibilització que en cassos extrems fallada respiratòria, aturada cardíaca i en alguns cassos fins hi tot la mort. Les ferides tenen un aspecte típic de fuetada, costen molt de cicatritzar i es poden complicar amb infeccions sobrevingudes. Entre els efectes sistèmics d´aquestes picades s´inclouen tremolors, febre, nàusees, diarrea, vòmits i convulsions.

En cas de picada de Physalia cal aplicar aigua de mar a la ferida i procurar treure les restes de la medusa sense fregar l´àrea afectada. En aquest cas, l´aigua calent alleuja el dolor. El vinagre, l´alcohol i els bandatges compressius no són aconsellats. UN cop fets els primers auxilis es recomana buscar atenció mèdica urgent. Els experts recomanen tancar les platges al bany en cas de l´albirament d´aquesta espècie.

I ara, les barquetes!

Ja havíem comentat en una entrada anterior que el llepó d´aquest any havia estat especialment abundant. Primer va ser la proliferació de salpes coincidint amb la pasqua i ara, sobretot a les platges de la meitat nord, l´arribada per milers de barquetes de Sant Pere (Velella velella). Les primeres observacions d´aquest fenomen es van realitzar a Palamós, a l´Estartit, a Llançà i al Port de la Selva ara fa una quinzena. Dies més tard es va generalitzar a la costa Brava sud i al nord del Maresme.

Aquetes organismes, empesos pels corrents i les onades s´han anat acumulant a les platges de certes localitats i aquestes han aparegut tenyides d´un blau elèctric, el color d´aquesta espècie.

Les barquetes de Sant Pere són organismes inconfusibles

L´arribada de barquetes a les nostres platges no és un fet excepcional, de manera cíclica, a la primavera, és produeix aquest fenomen. La particularitat de l´arribada d´enguany és la nombrosa quantitat d´exemplars, que per mils de milers han acabat avarats a les platges de la Costa Brava.

En realitat, les barquetes de Sant Pere són hidrozous colonials, un tipus de cnidari que, malgrat estar molt emparentat, no es tracta d´una medusa en el sentit estricte del mot. En les barquetes de Sant Pere cadascun dels seus components (pòlip) està adaptat a una funció concreta: n´hi ha d´especialitzats en la nutrició, en la reproducció i en la defensa de la colònia. Tots aquests pòlips estan units a un disc cartilaginós ovalat de tres a cinc centímetres de diàmetre amb una característica vela triangular que els dona nom. Aquesta estructura els permet desplaçar-se amb el vent. En la colònia també s´hi troben algues unicel·lulars simbiòtiques anomenades zooxantel·les que els permeten aprofitar l´energia lluminosa.

En algunes platges coma ara a Llançà, les barquetes han aparegut per milers. Foto: Jesus Blanco

Les barquetes són organismes pleustònics, és a dir que viuen a la interfase aire/aigua i que són transportades pels corrents marins, el vent i les onades. S’alimenten de zooplàncton que capturen a través dels pòlips encarregats per aquesta funció. Alguns dels pòlips de la colònia presenten cnidocits urticants per a paralitzar les seves presses i que en cas de l´home son del tot inofensius.

Com gairebé tots els cnidaris, en el seu cicle biològic hi ha alternança entre generacions pòlip (asexual) i medusa (sexual). La barquetes pròpiament dites pertanyen a la generació pòlip. Aquest dona lloc a meduses microscòpiques que es reprodueixen sexualment i donen lloc nous pòlips que formaran una nova colònia.

Primer les salpes, més tard les barquetes. Segurament aquest estiu serà prolífic en meduses, símptoma inequívoc que alguna cos no marxa com hauria d’anar en els sistema natural. No s´han de confondre els exemplars de Velella velella amb la caravel.la portuguesa (Physalia physalis). En el cas de la caravel.la portuguesa, a més de ser més gran, enlloc de la vela típica de les barquetes, presenta un flotador ple de gas. A més Physalia presenta tentacles molt més llargs i molt més urticants. Això, però, és una altre històriademar.

Mar de glaç

Tots els que heu tingut l´oportunitat de sortir a navegar aquests darrers dies haureu observat un dels espectacles més espectaculars de la mediterrània: el bloom primaveral de salpes (Salpa fusiforme) i d´altres organismes gelatinosos que la gent de mar anomena llepó, gleix o mar de glaç. Malgrat el coneixement popular que es té d´aquest fenomen i que, a nivell científic, se’n saben les causes que el provoquen, no es coneix del tot bé quin efecte té aquesta explosió de vida.

Les salpes són tunicats que proliferen ràpidament quan les condicions els són òptimes. Es consideren els organismes pluricel•lulars amb una taxa de reproducció més elevada i són capaces de doblar la seva biomassa diverses vegades al dia. El seu cos és transparent i la consistència, gelatinosa. Poden trobar-se organismes individuals o bé formar cadenes. Malgrat el seu aspecte, són del tot inofensius i no presenten cèl·lules urticants.

Aquests dies, l´aigua sembla la sopa primordial

Aquests dies de vacances de pasqua, navegant per la zona del Cap de Creus es podia observar fàcilment aquestes acumulacions gelatinoses. La seva presència en les aigües costaneres donava la sensació de navegar entre aigües greixoses. El llepó d´aquest any ha estat especialment abundant i a més, una bona part ha arribat a aigües costaneres. A Cala Taballera i a la resta de platges del Mar d´Amunt l´acumulació de salpes en descomposició i dels seus productes d´excreció ha arribat fins a la mateixa platja. La olor a amoni i la fortor fruit de la descomposició feia irrespirable l´aire d´algunes raconades.

De fet, aquest fenomen és cíclic i es repeteix any rere any, especialment a la primavera, quan es produeix la barreja horitzontal de les masses d´aigua de diferent densitat i els nutrients del fons marí assoleixen les capes més ben il•luminades de la massa d´aigua, cosa que propicia el creixement del fitoplàncton primer i a continuació el dels organismes zooplanctònics que s´alimenten d´aquest fitoplàncton com ara les salpes.

Aquests darrers anys s´ha constatat un augment bastant elevat de les salpes respecte a d´altres representants del zooplàncton. Aquesta disminució en la biodiversitat podria afectar a d´altres organismes planctònics com ara els copèpodes que competeixen pel mateix recurs que les salpes. Alguns estudis revelen que la quantitat de salpes a nivell global s´ha multiplicat per deu en els darrers cinquanta anys i aquest increment podria arribar a afectar a l´equilibri ecològic del sistema planctònic.

Les salpes formen cadenes molt espectaculars

Un estudi recent demostra que les restes fecals dels blooms de salpes i els mateixos cossos morts d´aquests organismes tenen una importància molt alta en l´aportació de nutrients cap a les espècies que viuen a la plataforma continental. En el mateix estudi també es constata que l´excreció de les salpes enriqueix amb derivats nitrogenats la massa d´aigua i, aquest fet afavoreix la producció primària.

Els pescadors temen el llepó, saben que quan apareix estaran uns quants dies sense pescar. Quan les salpes moren, s´acumulen al fons marí en grans quantitats que arriben a col•lapsar els arts de pesca per saturació i aquests deixen de treballar amb eficàcia. El que no tenen tant clar és que aquest fenomen es la senyal que un nou cicle de vida torna a començar i això ajudarà a renovar els recursos i en conseqüència garantirà la seva.

Brillar amb llum pròpia

La bioluminescència, és a dir, la capacitat que tenen alguns organismes vius de produir llum és un fenomen relativament freqüent entre les espècies marines. La generació de llum en la majoria dels cassos és conseqüència d´una reacció bioquímica on es transforma l´energia química en energia lluminosa. Normalment la molècula implicada en aquest fenomen és la luciferina, aquesta substància s´oxida per acció d´un enzim anomenat luciferasa que produeix la llum. En alguns altres cassos la producció fotònica es deu a microorganismes luminescents que viuen de manera simbiòtica en òrgans especialitzats anomenats fotòfors. Cal no confondre la veritables bioluminescència amb la fluorescència, la fosforescència i la iridescència que presenten també alguns organismes marins.

Els ctenòfors són organismes planctònics amb una bioluminiscència molt espectacular (Fotografia: E. Obis/El Mar a Fons)

Jules Verne en la seva obra més cèlebre, “Vint mil llegües de viatge submarí”, relata el fenomen de la bioluminescència quan el Nàutil realitza la travessia a traves d´una capa lluminosa, i anomena a aquest fet com a mar de llet. Avui sabem que aquest fenomen es produït per bacteris bioluminescents marins de vida lliure.

En la bioluminescència hi ha una bellesa relaxant. Un dels espectacles més hipnòtics es observar, sobretot en nits de primavera amb la mar en calma i sense lluna, l´espectacle del plàncton luminescent. A l´agitar, des d´un caiac estant, la superfície de l´aigua, els fils de llum que generen multitud d’espècies planctòniques formen feixos de llum d´una bellesa indescriptible. En aquest cas els responsables d´aquest fet són diversos representants del fitoplàncton del grup dels dinoflagel•lats entre les que destaca Noctiluca scintillans.

Noctiluca scintillans és un dinoflagel•lat que emet bioluminescència en ser agitada l´aigua (Fotografia: C. Carré/El Mar a Fons).

El tipus de llum produïda per la majoria d´espècies és de color blau (entre 440 i 479 nm de longitud d´ona). Els organismes bioluminescents emeten llum de manera continua malgrat que hi ha representants que fan flaixos intermitents de durada variable. Alguns il•luminen un punt fixe del seu cos mentre d´altres desplacen la llum al llarg de tota la seva superfície. Els feixos de llum tenen diverses funcions, es poden utilitzar com a element de comunicació, pot tenir tan funcions defensives com ofensives, per a concentrar-se en un indret o com a reclam.

La bioluminescència és especialment espectacular entre les espècies demersals. En el regne de la foscor, aquesta capacitat és un valor afegit. Hi ha nombroses espècies marines bioluminescents que pertanyen a grups molt diversos. Molts cefalòpodes i crustacis presenten aquesta característica. El Rap (Lophius piscatorius), per exemple, utilitzen el filament pescador amb la part superior lluminosa per atreure a les seves presses. Els peixos llanterna també presenten aquesta propietat. La majoria d´espècies de calamar presenten també bioluminescència, aquests tenen en la seva pell agrupacions de cèl•lules especialitzades que emeten llum. És especialment espectacular la bioluminescència que presenten alguns organismes gelatinosos com ara algunes meduses o bé els ctenòfors com ara Beroe forskalii, que, a més de bioluminescència presenten també una iridescència ben visible gràcies al moviment de les seves pintes. Això però, es una altre històriademar.

L´enterrament de la sardina

enterrament de la sardina és l´acte que clou el carnaval i dona pas a la quaresma i té lloc el dimecres de cendra. Aquest dia acaba el temps de disbauxa del carnaval per donar lloc a l´abstinència i a la penitència de la quaresma. Els orígens d´aquesta festivitat són un xic confosos. A molts pobles i ciutats es celebrava la finalització del carnaval amb un berenar que simbolitzava la fi de la gresca i de l’abstinència carnal.

Actualment estem assistint a un enterrament de la sardina molt més real. De la mateixa manera que amb el carnaval, en aquest cas la disbauxa al llarg de tots els anys d´opulència ha portart a la penitència el sector pesquer. Les captures de sardina i de seitó no deixen de disminuir any rere any i la flota de teranyina de la nostra costa ho està passant magre.

Una de les darreres esperances d´aquest sector està centrat en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix els afloraments més importants que fertilitzen les capes superficials d´aigua, augmenten la productivitat del mar i en conseqüència els nivells intermedis de la xarxa tròfica, on es troba la sardina. En condicions normals, aquesta successió de fets porta a la renovació d´aquet recurs.

La relativa sort de tot plegat és que la recuperació de les poblacions de petits pelàgics pot ser més o menys ràpida sempre i quan l’única raó en la disminució d´aquestes espècies sigui la sobreexplotació que estan patint. En aquest cas, amb una política de vedes estricta es podria retornar fàcilment el recurs als nivells òptims. Malauradament les dades que es tenen fins ara fan pensar que a més de la sobreexplotació hi hauria d´altres causes sobre els quals no es possible incidir i que estan relacionades sobretot amb el canvi climàtic.

Des de l´any 2008, les captures de sardina a la nostra costa han disminuït un 86 %, cocretament al litoral tarragoní. A més, els exemplars capturats són cada vegada més petits. La sardina no arriba a la maduresa sexual fins que assoleix 13 cm de longitud, mentre que la talla mínima legal és de 11 cm, en aquest cas, la legislació vigent no ajuda gens a la recuperació del sector.

A les nostres aigües, les sardines “de bona mida” gairebé han desaparegut, les poblacions actuals les formen bàsicament exemplars immadurs que són l´objectiu de les captures de la flota d´encerclament.

L´augment de la temperatura de l´aigua derivat de l´escalfament global fa avançar l’època de reproducció de l´espècie i disminueix les seves postes.

La única solució a aquest desastre, si no volem assistir a un veritable enterrament de la sardina, passaria per establir vedes estrictes i desenvolupar plans de cogestió que impliquin a pescadors, a la comunitat científica i a les entitats conservacionistes.

La tradició catalana representa a la quaresma com una vella amb set cames que simbolitzen les set setmanes que dura aquest període. La vella quaresma es representa a més amb una penca de bacallà a la mà. La quaresma es també temps de bacallà, això però és una altre històriademar.

La fi dels musclos?

El musclo de roca (Mytillus galloprovinciallis) és el marisc més popular. No fa gaires anys hi havia el costum de recol•lectar-los directament i fins i tot consumir-los a la mateixa platja un cop acabat el bany. Un dels millors records que tinc de la infantesa està relacionada amb aquest costum tant popular. Tota la família anàvem a passar el dia a la platja i els agafàvem, els coíem i ens els cruspíem allà mateix. Els musclos de roca acabats d´agafar i cuits al vapor són una de les menges més delicioses. Josep Pla deia que “els musclos són el nostre millor marisc”.

A la primavera és quan els musclos comencen a estar “a punt”, i coincidint amb l´inici d´estiu és quan són més plens, i a més, si són recol•lectats en lluna plena encara millor. L´extracció de musclos del medi natural es considera marisqueig, i com a tal està regulat com qualsevol altra pràctica de pesca recreativa i es requereix la corresponent llicència.

D´uns anys ençà, les poblacions de musclos de roca a la nostra costa estant minvant de manera alarmant. Cada vegada n´hi ha menys i els que queden són cada cop més petits. Les raons per a saber que està passant són molt diverses i estan interrelacionades les unes amb les altres.

Els musclos “salvatges” cada vegada són més rars

Es creu que la desaparició dels musclos està relacionada amb la reducció de les precipitacions, i en conseqüència dels aports sedimentaris que arriben al mar. Després de les pluges, rius i rieres aboquen al mar enormes quantitats de nutrients que són arrossegats pels cursos d´aigua i posats en suspensió al mar. Així, els musclos organismes filtradors, tenen a la seva disposició enormes quantitats de nutrients. En aquest mateix sentit també hi ha qui ho relaciona amb els plans de sanejament. La proliferació de depuradores al llarg de la línia de costa augmenta notablement la qualitat de l´aigua, a l´hora que redueix les partícules en suspensió i afecta a la nutrició de les espècies filtradores.

ltres raons estan relacionades amb el canvi climàtic i l´escalfament gradual de l´aigua. En aquest cas, si bé un cert augment de temperatura podria ser fins i tot beneficiós ja que acceleraria el metabolisme de l´animal, els efectes globals tenen un balanç negatiu. En els hiverns pocs freds com en els dels darrers anys no s´aconsegueix la barreja horitzontal de masses d’aigua per diferències de densitat.

La contaminació i l´abocament de matèries tòxiques al mar evidentment influeix notablement als organismes filtradors com els musclos. Aquest efecte és més important en els trams de costa altament industrialitzats com ara en la regió metropolitana de Barcelona. En aquest cas, els abocaments que produeixen tant el Besós com el Llobregat, malgrat la depuració de les seves aigües, afecta negativament a la proliferació dels musclos.

La pràctica tradicional d´anar “a fer musclos” també és una causa de la disminució de les poblacions de musclo, especialment en les àrees més ben conservades com ara molts punts de la Costa Brava i alguns espais naturals protegits. Sobre aquest fet, n´hi qui pensa que agafar-ne per una menjada no passa res, d´altres, argumenten que la prohibició és només una qüestió de salut pública i no pas un qüestió ecològica. Sigui com sigui, qualsevol activitat extractiva en el medi natural té els seus impactes. Evidentment si una persona va a recol•lectar musclos no passa res, però si tots ens hi posem evidentment que produïm un impacte gens menyspreable. Entre els dos extrems hi hauria d´haver un terme mig raonable. La prohibició per normativa només incentiva als clandestins que, són realment el veritable problema. Això però és una altra hsitòriademar.