Gran Reserva

Entre l´Illa Grossa de Banyuls i la platja de Perafita de Cervera es troba la Reserva Marina de Cervera – Banyuls. Al cor de la Costa Vermella, aquest espai ha estat pioner en la conservació del medi marí arreu dels països catalans.

La Costa Vermella és el tros de litoral rocós que correspon als contraforts de les Alberes quan aquesta serralada cau fins al mar. S’estén al llarg de 20 km, entre el Racou, al sud d´Argelers i el Cap de Cervera, formant un litoral abrupte, molt retallat, farcit de penya-segats i de petites cales d´una gran bellesa. Al llarg de tota aquesta costa hi ha un conjunt de pobles força pintorescos: Cervera, Banyuls, Port Vendres i Cotlliure. A més de la mateixa Reserva Marina, al llarg de la Costa Vermella hi ha d´altres paratges molt interessants com ara: les roques del Racou, el Cap Bear, la badia de Paulilles, el Cap d´Ullastrell, el Cap de les Abelles o la cala de Terrimbau entre d´altres.

Perímetre de la Reserva Marina de Cervera-Banyuls i les zones de protecció

La Reserva Marina va ser creada al 1974 degut a l´impacte que estava produint en aquesta zona el turisme de masses i la pesca. Ocupa una superfície de 650 Ha i té més de 6 km de costa. El seu objectiu principal era la protecció dels fons marins i la seva flora i fauna, d’ençà de la seva protecció els paratges submarins i els seus sistemes naturals s´han recuperat moltíssim.

La Reserva Natural presenta dos nivells de defensa: la zona de protecció i la zona de protecció reforçada. La primera ocupa gairebé tota la superfície de la reserva. Aquí hi ha algunes activitats que són autoritzades com ara la pesca esportiva o la immersió sense fusell. La zona de protecció reforçada es troba al voltant del Cap Rederis. Aquí qualsevol tipus de pesca o immersió està prohibida.

La millor manera de descobrir la reserva es en Caiac de mar

Entre els objectius de la reserva hi ha; conservar els hàbitats originals i la seva diversitat específica, controlar les activitat humanes per fer compatible la freqüentació humana amb els objectius de conservació del patrimoni natural, fer un seguiment a llarg termini dels diversos ecosistemes per tal de comprendre el seu funcionament i l´impacte del canvi climàtic, tenir un interès pedagògic i cultural per a sensibilitzar els visitants i participar en el manteniment de les activitats dutes a terme dins de la reserva.

La biodiversitat d’espècies marines és molt elevada. Més de 1200 espècies d´animals i unes 500 de plantes han estat descrites dins la Reserva. Pel que fa a la fauna els grups més ben representats són els mol•luscs, especialment els cargols i les petxines. També són destacables els esponges, els cucs poliquets i evidentment els peixos. El paisatge submarí de la reserva és molt diversificat i tots el seus ambients han estat classificats com a hàbitats d’interès comunitari en el marc de la directriu europea Natura 2000.

L´ancoratge està prohibit per a salvaguardar els herbeis de posidònia

La zonació litoral està molt ben estructurada i els diversos horitzons ( supralitoral, mediolitoral, infralitoral i circalitoral) estan molt ben constituïts i formats per espècies indicadores d´una bona qualitat ambiental. Cal destacar especialment la cornisa de “trottoir” (Lithophyllum byssoides). El trottoir es un suport físic amb múltiples galeries i cavitats on s´hi desenvolupen nombroses espècies tant animals com vegetals que configuren un ambient amb una enorme biodiversitat. També és molt interessant l´horitzó format pel pèl sauper (Cystoseira mediterranea i Cystoseira compresa). Els herbeis de Posidonia oceanica i Cymodocea nodosa també són abundants, especialment als fons sorrencs de les badies i de les platges. A la zona circalitoral s´hi desenvolupa el coral•ligen on encara es possible trobar-hi corall vermell (Corallium rubrum) que dona nom a aquesta costa. Aquesta modesta versió mediterrània dels esculls tropicals està format per bioconstruccions d´algues calcàries i d´altres organismes. Aquest hàbitat està molt ben desenvolupat en la reserva, sobretot en els llocs on els corrents marins que transporten nutrients són més forts. El coral•ligen forma gran quantitat de fissures i cavitats on s´hi desenvolupen i s´hi refugien nombroses espècies de formes i colors molt vius i el corall vermell n´és el rei d´aquest ambient.

La Caseta del Motor: el tresor de Sant Pol

Sant Pol és un d´aquells pobles que sempre han viscut de cara al mar. Fins a la primera meitat del segle XX va ser un dels municipis de la Costa Central catalana amb una major activitat pesquera. La seva platja, evidentment, era el centre de tota aquest batibull. Sense cap mena de refugi, la platja era el lloc on el sardinals, les palangreres, els llaguts i d´altres embarcacions de pesca hi reposaven. En alguns documents gràfics de principis de segle es poden contar més de cinquanta barques varades a la platja de la vila. Cada dia, abans de començar a pescar havien d´avarar les barques a l´aigua i un cop acabada la jornada s´havien de treure a la platja. En aquells temps, l’única manera per a realitzar aquestes operacions era a força de braços o bé amb l´ajut d´animals de tir. Els palers eren els responsables d´aquesta tasca. La seva feina va ser en aquells temps un dels oficis de mar més imprescindibles de la platja.

Postal de la platja de Sant Pol amb la caseta del motor al centre, les barques varades a la platja i les peces dels sardinals esteses al Sol.

La caseta del motor va ser construïda per en Damià Mas i Ribó, “en Mià dels bous”, paler i propietari de dues parelles de bou i un matxo per treure les barques. En Damià volia modernitzar el servei i va encarregar la construcció de la caseta del motor. L´edifici es va inaugurar després de molts entrebancs administratius l´any 1932, quan feia pocs anys que algunes de les barques ja havien incorporat els primers motors. Així a la revista “La Maresma”, editada a Mataró, es pot llegir en el seu número d´abril de 1932 aquesta petita ressenya referent a Sant Pol. ”L´últim temporal de garbí ha deixat un xic de sorra a la platja nostra que algunes barques aprofiten per treure-hi. És per això que del tot instal•lada la màquina de treure barques, ha inaugurat el seu servei, suprimint la parella de bous que tant caràcter donava a la platja nostra.”

La situació central de la caseta a la platja feia que pogués treballar per ambdós costats

La caseta del motor o “la maquinilla” és un element singular dins el patrimoni marítim de la costa catalana. Es va mantenir activa quan en altres localitats com al Masnou, a Pineda de Mar o a Calella ja havien estat abandonades i havien desaparegut. Quan en Mià va deixar de treballar, la seva feina la seguiren fent els palers de la confraria.

L’edificació és senzilla, feta de fusta i amb amplies vidrieres als tres dels seus costats per tal de poder seguir l´operació de treure les barques des del seu interior. Va accionada amb dos motors, un d’elèctric i un de semidièsel, d´aquesta manera es garantia que es poguessin treure les barques en cas de falta de subministrament.

Avui, a la caseta és fan diverses activitats adreçades als escolars. Foto: A Tot Drap

La construcció del port d´Arenys de Mar a l´any 1947 fa que bona part de la flota pesquera de Sant Pol es traslladi al recent inaugurat port refugi i, poc a poc, l´activitat a la platja va minvant fins que el 7 d´agost de 1985 es treu per última vegada “l´Ester”, el darrer sardinal que encara tenia base a Sant Pol. A partir d´aquest moment, al desaparèixer la pesca, la instal•lació deixa de tenir sentit i comença a entrar en un estat d´abandonament cada vegada mes preocupant. El fet d´estar construïda en terrenys propietat de la companyia del ferrocarril i que es trobi dins el domini de la llei de costes van posar en seriós perill la seva conservació en més d´una ocasió. L´edifici va ser rehabilitat a l´any 2007 per “A tot drap”, una associació sense ànim de lucre de Sant Pol de Mar i finalment va ser catalogada com a bé cultural d’interès local. Tant de bo que la caseta de motor pugui acabar esdevenint un centre d´interpretació del patrimoni pesquer i de l´ofici dels palers, seria el millor reconeixement a tota la gent de mar que ha forjat la història de Sant Pol.

La pesca del salmó al Iemen

Fa un temps vaig tenir l´ocasió de poder visualitzar una comèdia sense gaire més pretensió cinematogràfica que passar una estoneta divertida al cinema; La pesca del salmó al Iemen (Salmon Fishing in the Yemen). Malgrat tot, la pel•lícula en qüestió va estar nominada pels Globus d´or, cosa que va provocar que tingués un cert ressò quan es va ser estrenada.

L´argument de La pesca del Salmó al Iemen es força sorprenent, explica una història de somnis impossibles. Un esperpèntic xeic àrab pretén construir les infraestructures necessàries perquè un dels seus hobbies preferits, la pesca del salmó, es pogués dur a terme al seu país, al Iemen, cosa que finalment aconsegueix.

El vaixell draga ben aviat tornarà a espoliar els fons del Maresme. Foto Radio Arenys (2016)

Si la pel•lícula hagués estat rodada en format de drama segurament que s’haguessin desenvolupat alguns aspectes que en la comèdia van quedar del tot obviats, com ara per exemple, el malbaratament d´aigua que suposa el somni del xeic o bé l´enorme despesa econòmica que representa el projecte i tot plegat en un dels territoris més pobres del planeta amb un dels PIB més baixos.

A casa nostra està passant una cosa semblant amb el tema de la regeneració artificial de platges a partir del dragatge de sorres del fons marí. En aquest cas el multimilionari xeic està encarnat per la Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar que, tant sí com sí s´encaparra en abocar milions i milions d´euros al mar en un projecte fallit, caduc, tant absurd com efímer i extremadament car per a les butxaques de la nostra migrada economia. Dragar 1 m3 de sorra costa aproximadament 10 € i en la darrera regeneració, ara fa un any, es van dragar 120.000 m3 i al 2009 la quantitat va ser de 250.000m3.

Ara, a principis d´aquest mes d´abril, l’Estat anuncia un nou dragatge de sorres a Arenys de Mar i a el Masnou per a regenerar les platges de l´Alt Maresme afectades pels temporals d´inicis d´any. En aquesta ocasió parlen de dragatge selectiu a les bocanes dels ports, cosa que segons diuen no afecta al sector pesquer malgrat que, els impactes sobre el medi hi seran.

Una de les principals raons de la regressió de platges al Maresme ha estat la construcció de ports amb les seves successives ampliacions que van interferint en el transport de sediments per deriva litoral.

De la mateixa manera que no és possible pescar salmons al Iemen, tampoc ho és que el Maresme tingui una platja continua que vagi des de Malgrat fins a Montgat. I si aquest és el propòsit de l´administració potser primer de tot caldria deconstruir tots els ports del front marítim maresmenc (Arenys, el Balís, Mataró, Premià i el Masnou) cosa, que evidentment no crec que sigui una prioritat ara per ara. També caldria enderrocar totes aquelles infraestructures que ocupen l´espai reservat a les platges: passeigs marítims, línia de rodalies i fins hi tot la carretera Nacional II. Aquestes actuacions s´haurien de complementar amb un radical canvi d´usos del sòl i en les polítiques d’extracció d´àrids de les conques de les rieres del Maresme i de la Tordera. I a més, a nivell planetari s’haurien d´accelerar totes aquelles polítiques encaminades a disminuir els efectes de l´escalfament global. Quasi res!

Abans de fer més actuacions sobre les platges caldria crear una taula de treball per a debatre entre tots quin és el model de costa que volem pel Maresme i en funció del que es consensuï caldrà aplicar les polítiques necessàries. També s´ha de ser conseqüent, i que tot no ho podem tenir. Si volem tenir platges, no podem tenir ports i hem de realitzar un canvi dràstic en l´ordenació del territori.

És més fàcil que el guió de la pel•lícula es faci realitat al Iemen que no pas que al Maresme sigui la gran platja de Catalunya.

Oficis de mar (V): Els palers

A la fusa, pels pals enseuats, les barques varen lliscar (S. Espriu. D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Abans de la construcció dels ports, la feina d´avarar les barques a la sorra de les platges, era una constant que havien de realitzar els pescadors per a protegir les naus de l´embat de les onades. Aquesta feixuga feina la realitzaven cada dia els mateixos mariners amb l´ajut inestimable dels palers.

Els palers eren els encarregats de l´operació de l´avaradada dels bots i les barques de la platja al mar o del mar a la platja. Els palers col•locaven uns taulons de fusta untats amb sèu i perpendiculars a la nau. Aquests travessers també anomenats “parats” o pals tenien una osca al mig per on encaixava la quilla de la nau. Per sobre d´aquests estructures lliscava la barca quan era arrossegada. Hom distingia entre el paler de baix, el paler del mig i el paler de dalt. El de baix, el que col•locava el primer tauló es mullava fins a la cintura i també s´anomenava paler mullat. El darrer, el que col•locava el tercer travesser era el paler eixut. La “fusa” era el període final de la avarada durant el qual un extrem de la nau ja surava en l´aigua mentre l’altre encara era en terra. La fusa acaba quan la nau quedava del tot ensurada.

Els palers de Sant Pol. Foto: Arxiu P. Sauleda

La força per a fer lliscar les barques per sobre els travessers enseuats era la dels propis braços de palers i mariners, en altres ocasions s´ajudaven per animals de tir (bous o cavalls) i més endavant amb màquines que disminuïen la força que s´havia de fer. Fos d´una forma o altre, normalment es feien servir sistemes de bossells anomenats palanquins que disminuïen l´esforç motriu.

En la feina dels palers s´havia de distingir entre treure l’embarcació al mar o bé avarar-la del mar a la platja. La primera operació era normalment més senzilla. Les barques entraven a l´aigua per la proa, els mariners arrossegaven la barca fins a la vora i els més aproats estaven asseguts als bancs amb els rems ja preparats. En el moment precís els palers i la resta de mariners empenyien la barca fins acabar la fusa mentre que els altres començaven a remar per sortir del rompent, moment en que la resta de la tripulació saltava l´orla i es col•locava al seu lloc.

La caseta del motor d’avarar i treure les barques de la platja de Sant Pol.

L’operació treure la barca de l´aigua era un dels moments més delicats de la feina dels palers. El vaixell s´apropava de popa, els mariners ciaven suaument. Quan estava proper a la platja un dels palers li llençava la sirga, també anomenat “cap de Sant Pere” que el patró col•locava a la roda de popa i el fixava amb un escàlem per evitar que pogués sortir. El patró dirigia l´operació amb molta minuciositat sempre a les ordres dels palers. Els mariners per la seva part, amb els rems en mans, vogant i ciant executaven les instruccions procurant que la barca no quedés travessada. Si no hi havia onada, la feina era plàcida i els palers, malgrat l´esforç físic, no tenien cap altre dificultat. Quan l´onada era més grossa el patró de l´embarcació amb molta destresa era qui havia d´evitar que la nau es creués mentre que els palers intentaven col•locar els pals. En el moment precís, al crit – d´ara!!!, els mariners ciaven amb força, els palers col•locaven els parats i estiraven el cap de Sant Pere fins a treure completament l´embarcació de l´aigua.

Si no hi havia onada la feina era plàcida. Foto: Arxiu històric Fidel Fita

Una conseqüència de tot plegat estava en la geometria de les quilles de les embarcacions. Les barques que s´avaraven a la platja eren molt menys quillades que no pas les que sempre estaven en l´aigua. A més normalment, disposaven d´una quilla i dues escues, una a bavor i l´altre a estribord. Les escues facilitaven l´operació d´avarar ja que l´embarcació es mantenia dreta quan era en terra. En aquest cas els mestres d´aixa renuncien a un element navegador per a facilitar la l´avarada a les platges.

La construcció dels ports va fer desaparèixer de manera immediata les barques avarades a les platges i en conseqüència aquest ofici de mar tant ancestral.

Canyet: un paratge singular

El terme municipal de Sant Cristina d´Aro té algunes platges realment boniques i de totes per la seva singularitat, en sobresurt el paratge de Canyet.

En realitat quan parlem d´aquest indret ens referim a dues platges, una de sorrenca a llevant i l´altre formada de còdols i blocs de pedra de mida considerable a ponent. Totes dues estan separades pel torrent de Canyet que fa de partió entre els termes de Santa Cristina d´Aro i Sant Feliu de Guíxols.

La primera, la platja sorrenca de Canyerets, és la més meridional del municipi de Sant Feliu de Guíxols i està separada per la roca de la Tallada de Cala Canyerets ja dins el terme de Santa Cristina. A l´altre costat es troba Cala Canyet.

Les platges de Santa Cristina, tot un trésor. Foto: Fons de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

Durant molt de temps la Cala Canyerets va ser objecte de disputa entre aquests dos municipis a l´hora de establir a quin dels dos pobles pertanyia doncs quan es van fixar els límits municipals, la riera i la platja no tenien la mateixa configuració que té ara. Finalment als anys 90 el TSJC va resoldre que la platja de Canyerets pertanyia al terme municipal de Sant Feliu de Guíxols mentre que la Cala de Canyerets ho era de Santa Cristina.

L’entorn de Canyet forma part de la vessant marítima de l´espai natural del massís de l´Ardenya. El paratge està envoltat de contraforts granítics amb tonalitats ataronjades molt característiques que delaten la presència d´ortosa. La vegetació, formada per alzines, suros i especialment pins, en molts punts arriben a acaronar la mateixa línia de costa. Avui, malauradament l´entorn està força urbanitzat i hi ha diversos serveis turístics que degraden un paisatge amb un passat molt interessant.

Temps era temps, Canyet va ser un dels espais més esquisits de tota la Costa Brava. Foto: Col·lecció de documents audiovisuals i gràfics solts de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

El difícil accés a aquesta zona va afavorir durant molts anys l´activitat del contraban. Temps era temps que els corriols més inaccessibles del massís de les Cadiretes eren freqüentats, sobretot de nit, per contrabandistes carregats de farcells de tabac o bé aiguardent.

La principal característica d´aquest paratge és la presencia d´uns antics elements arquitectònics que denoten un passat glamurós: els miradors, els ponts i les passeres i el viver de llagostes en són els elements més interessants.

Entre Canyet i Canyerets s´hi troba la punta de Canyet, un bloc rocós farcit de pins i amb uns miradors tipus glorieta amb unes vistes excepcionals. Malauradament aquests elements arquitectònics es troben en un estat ruïnós. En aquest indret també s´hi pot observar l´antic viver de llagostes que també està en un estat d´abandonament considerable.

Els ponts de Canyet, un dels elements més interessants d´aquest paratge

A ponent de Cala Canyet s´hi troben els elements més destacables d´aquest paratge: els ponts de Canyet; unes artístiques passarel•les d´obra que uneixen els diversos esculls creant un pas que s´endinsa mar endins amb una gran bellesa. Els ponts i les passeres de Canyet permeten recórrer amb aquest particular camí de ronda un espai indescriptible.

Però, qui va ser el responsable de tot plegat? En la dècada dels 40, l´antic Mas de Canyet va ser adquirit i totalment remodelat. El nou propietari va crear un espai únic en tota la Costa Brava on va exercir d’amfitrió de nombroses personalitats que hi van fer diverses estades: el rei Balduí i Fabiola de Bèlgica, el rei Umbert d´Itàlia o bé el mariscal Jover de França en són alguns exemples.

Malauradament, amb el turisme de masses, aquest exquisit paratge va ser ocupat per una urbanització i d´altres serveis complementaris que van foragitar als seus primers estiuejants.

Les onades(II): perquè trenquen?

Ara que ja sabem perquè es formen les onades, potser caldria preguntar-se el perquè trenquen, especialment quan s´apropen a la costa.

A grans trets, quan es formen les onades només hi ha transport d´energia. No s´hi transporta matèria car l´aigua només oscil.la amb el vaivé rítmic. Aquesta norma es trenca quan aquestes arriben a la costa, amb poca profunditat, on es comença a produir també transport de masses d´aigua i en conseqüència comencen a trencar.

La gran onada de Katsushika Hokusai

Les onades, a mesura que s´acosten a la platja, incrementen la seva alçada i arriba un moment en que es col•lapsen i comencen a trencar. La causa d´aquest fenomen és la disminució de la profunditat de la massa d´aigua que hi ha per sota de l´onada.

Que les onades trenquin d´una manera més suau o més violenta depèn bàsicament del perfil del fons marí a la franja litoral. Així, hi ha onades que trenquen de forma sobtada sense quasi recorregut i n´hi ha d´altres que tenen molt més recorregut a l´hora de trencar, aquestes darreres són les més buscades pels surfistes.

Si el pendent de la costa és suau, l´energia es dissipa progressivament i l´efecte de les onades es també més suau. En canvi, quan aquesta inclinació és molt més pronunciada, la dissipació és immediata i les onades trenquen violentament alliberant-se tota l´energia que contenen.

Per alguns, les onades quan trenquen són divertides

Quan la profunditat de la columna d´aigua és semblant a la meitat de la distància entre dues crestes d´ona, la seva velocitat de propagació s´alenteix i comencen a créixer. Quan l´altura de la cresta equival a tres quartes parts de la profunditat, l´onada ja no pot mantenir la seva forma i es col•lapsa trencant-se i desfent-se en un mar d´escuma que arriba fins a la platja. En aquest moment es produeixen corrents i transport de sediments en dos sentits; del mar cap a la platja i de la platja cap al mar, aquest darrer també és anomenat corrent de ressaca. Aquest procés es va repetint onada rere onada i és el responsable de la sedimentació o bé de l´erosió de les platges segons qui domini el balanç.

Els corrents de retrocés o de ressaca poden arribar a tenir una força considerable i en algunes platges han estat responsables de nombrosos ensurts entre els banyistes menys experimentats. La Fosca a Palamós n´és un exemple.

Un dels efectes que menys es té en compte a l´hora d´avaluar els efectes de la regeneració artificials de platges amb sistemes de dragatge és precisament aquest. Quan els temporals arrosseguen cap al mar la sorra de les platges acabades de regenerar, aquests sediments es dipositen en el fons marí i en molts cassos canvien significativament la batimetria d´aquests. D´aquesta manera s´arriba a alterar la forma de trencar de les onades i s´agreuja encara més el poder erosió dels corrents de ressaca que es generen. Un exemple més de la inutilitat d’aquest model de gestió de platges. Això però, és una altre històriademar.

Som de mar?

El Maresme, per la seva situació costanera és la comarca litoral per excel•lència. Al llarg de la història, aquest territori ha mantingut una intensa relació amb el mar i la franja costanera.

imatge1

Es veritat?

Un cop desaparegut els perill que representava la pirateria barbaresca, es va començar a poblar la franja litoral i van anar apareixent els pobles “de mar” com ara, Vilassar de Mar, Premià de Mar o Arenys de Mar, entre d´altres. Tots aquests nuclis de pescadors i mariners vivien del mar, pel mar i de cara al mar. Les platges de la comarca eren els centres de l´activitat nàutica i pesquera. En alguns municipis hi predominaven els pescadors, en altres els navegants i els mariners o bé els estudis de pilots o les mestrances. Les platges eren ocupades per les barques de pesca que estenien les seves xarxes al sol o pels mestres d´aixa que, amb la seva activitat frenètica construïen vaixells que, fins hi tot, feien la ruta cap a Amèrica.

La platja era el centre neuràlgic i en ella es produïa bona part de l´activitat econòmica dels municipis. Poc a poc aquest petit univers va anar desapareixent i les platges van quedar pràcticament arraconades.

El traçat de la línia fèrria va acabar amb el cabotatge, fins aquell moment una activitat econòmica importantíssima. La pròpia via del tren, arran de costa, va convertir-se en el primer mur que separa la platja dels municipis. Ven aviat apareix un segon mur, en aquest cas, la carretera nacional. La construcció d´aquestes infraestructures representen també la primera ocupació d´una part de l´espai que, fins aquell moment ocupaven les platges i es va iniciar una desconnexió entre la comarca i la seva franja costanera.

imatge2

El Maresme és una franja litoral estreta que hauria de viure “de cara al mar”

La industria turística va provocar el gran canvi en els usos de les platges. Aquestes, un cop finiquitada l´activitat nàutica van passar a ser la “gallina dels d´ous d´or” per un sector miop que només es fixava en els guanys immediats.

Aquesta desconnexió entre els municipis i el litoral porta irremediablement al seu desconeixement per part de la majoria de la població. A aquetes barreres físiques s´hi afegeix però, una “barrera mental” que la majoria dels habitants del Maresme porten incorporada i que els ha fet viure durant molts anys d´esquena al mar. Durant molts anys els oficis del mar van ser considerats de segona, especialment els pescadors.

Entre els estudiosos, només existia la serralada litoral. Les platges i els fons marins eren sistemàticament obviats. A ningú li importava, per exemple, que davant de la costa de Mataró hi hagués un dels alguers més ben conservats del país.

Per una comarca com el Maresme, la franja litoral hauria de ser considerada com el seu gran espai verd (o blau) comú per a tots els seus habitants. Lluny d´això, s´ha anat artificialitzant cada vegada més i s´hi ha anat col•locant edificacions i infraestructures innecessàries que ara amb els darrers temporals ens recorden la llei del mar.

Avui, els alcaldes reclamen accions immediates a l´administració per tal de solucionar els seus capricis. Continuen tenint la seva mirada desenfocada de la veritable realitat. I, és que, som de mar?

Al Maresme, cada any llencem els diners al mar

De manera reiterativa, cada any per aquesta època tornar la discussió sobre la regressió de les platges al Maresme. L´efecte de les llevantades, malgrat que aquest any han estat fins ara bastant lleus, posa sobre la taula de debat un problema endèmic de la costa maresmenca i de molt difícil solució. Aquesta vegada els principals efectes negatius dels temporals s´han produït a l´Alt Maresme i al delta de la Tordera.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El delta de la Tordera en una foto dels anys 60. Avui totes les parcel.les dels càmpings a la dreta de la carretera han desparegut pel mar. La línia de costa avui la marca la piscina del càmping “Las Naciones”.

La llevantada d´aquest passat nadal ha afectat les obres de protecció del mateix delta. Les línies de defensa fetes amb defenses “toves” de geotèxtil i les barres dunars ha desaparegut quasi per complert. El cert és que la darrera llevantada s´ha endut quasi per complert el cinturó de dunes que havia de fer la funció de protegir la línia de costa. Una altre vagada, el diner públic l´hem llençat al mar.

Els objectius inicials d´aquest projecte eren els de crear una barrera natural que evités els efectes dels temporals que erosionen la platja de manera habitual, i mantenir una àrea que pogués garantir la seguretat dels càmpings entre d´altres.

Les platges de la punta de la Tordera, a Malgrat de Mar, van ser el laboratori de proves d´un assaig pioner a l´Estat que pretenia defensar la costa dels temporals amb obra “tova”. Històricament, a la comarca del Maresme totes les obres de protecció de la costa s´havien fet fins aquest moment a base d’esculleres de blocs de granit o formigó que, si bé protegien aquell tram de costa, traspassaven i agreujaven el problema a les platges situades a garbí de l´actuació.

Pineda de Mar. El tram del passeig marítim destrossat pel temporal de desembre que haurà de pagar l'Ajuntament

El darrer temporal va afectar alguns dels passeigs marítims de l´Alt Maresme. A Pineda, les lloses del passeig de Pineda fa uns dies Foto: T.Marquez

Tant el cinturó de dunes com el geotèxtil, que haurien de protegir els càmpings de la zona del delta, va ser fets amb els 120.000 m3 de sorra dragada de la platja de la Picordia d´Arenys de Mar. En aquell moment ja hi va haver una forta oposició per les formes com s´havien fet les coses. La despesa d´aquesta actuació que, ara, un any més tard ha desaparegut va ser de 150.000 € de diner públic.

Al marge de les consideracions sobre els interessos i les pressions dels lobbies d´empreses dedicades a l´obra pública cap a les administracions, l´única solució per a afrontar aquest problema està en un canvi de mentalitat i considerar que històricament s´ha ocupat un espai que mai ho hauria d´haver estat . Quan els fenòmens naturals prenen una mica de força, les conseqüències són del tot desatrosses.

dunes

El temporal d´aquest desembre ha fet despareixer la barrera protectora de dunes al mateix delta. Foto: Xavier Romera

Estem ocupant des de fa molts anys un espai que correspon a la platja i ara n´estem pagant les conseqüències d´aquesta temeritat. Semblava que el territori era infinit i es van anar col•locant infraestructures, serveis i edificacions en un indret reservat a la platja. Ara, amb l´agreujament del canvi climàtic la situació comença a ser preocupant.

Ara són els càmpings i el sector turístic de l´Alt Maresme qui posa les veus d´alarma perquè veu com la pèrdua de platges pot acabar amb la desaparició del sector. Qui vindria a estiuejar en un Maresme sense platges quan tot el que hem estat venent és precisament aquest tòpic?.

D´aquí poc serà la pròpia seguretat dels ciutadans d´aquesta comarca. La línia de rodalies al seu pas pel Maresme es pot convertir en un termini curt de temps, en un itinerari perillós pels milers de persones que cada dia utilitzen aquest servei.

Ulls de Sirena

Una de les troballes més preuades d´aquells que busquen a la platja restes d´organismes que els temporals s´han encarregat de dipositar a la sorra són els Ulls de Sirena o Ulls de Santa Llúcia. De totes formes, a casa, sempre les hem anomenat faves per la semblança que tenen amb aquesta lleguminosa.

94408771_2-jpg-1

Segur que si busqueu després d´un temporal trobareu aquest preuat premi

Segons conta la llegenda, Santa Llúcia de Siracusa es va treure els ulls perquè els seus pretendents no pequessin a causa de la seva bellesa i perquè tothom recordés la història d´aquesta màrtir del cristianisme, es van deixar anar al mar milions d´ulls màgics arreu de la Mediterrània.

Però realment que són aquests curiosos elements minerals? Els ulls de Sirena són           l´opercle del gasteròpode Astraea rugosa, anomenat popularment baldufa rugosa. Alguns cargols marins per protegir-se dels depredadors dins de la closca la tanquen literalment amb una porta o opercle que encaixa perfectament amb la seva obertura. En alguns cassos aquest opercle és més aviat corni, com passa amb el cornet o el cargol punxent, en altres vegades la peça que tanca la closca del cargol té consistència mineral.

Nombre de archivo :DSCN2133.JPG Tamaño de archivo :614.6 KB (629327 Bytes) Fecha de la fotografía :2002/11/23 17:58:08 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :13.9 mm Velocidad del disparador :1/51.9segundo Abertura :F3.2 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

Astraea rogosa o Bolma rugosa és l´espècie de gasteròpode que conté un opercle calcari o fava amb interes en joieria

El cargol en qüestió, Astraea rugosa, presenta una closca robusta, d´uns 6 centímetres de diàmetre, amb forma més o menys cònica que recorda a una baldufa i té nombroses petites berrugues que li donen un aspecte aspre. La closca presenta set espires molt marcades, algunes amb espines. L´obertura es bastant grossa i de forma més o menys el·líptica tancada per un opercle calcari o fava. La seva coloració és d´una tonalitat gris verdosa, cosa que la fa mimetitzar amb l´entorn. L’obertura és blanca nacrada amb tonalitats ataronjades. Viu sobre substrat rocós infralitoral entre els 10 i els 100 m de profunditat. El seu regim alimentari és bàsicament detritívor.

Els ulls de Sirena tenen forma de botó ovalat i polit d´uns 2 cm de diàmetre. Té dues cares una plana de color blanquinós i més aviat mat i l´altre més rugosa amb tonalitats molt diverses entre les que destaquen els colors ataronjats encara que n´hi ha amb tonalitats verdoses i d´una brillantor molt característica En la cara plana es distingeix fàcilment l´espiral típica dels cargols que recorda l´interior d´un ull.

3pend01_b

Els joiers munten arracades, collarets o penjolls amb les faves

Aquests tresors que trobem a la sorra de les platges barrejats amb fragments d´altres éssers vius s´utilitzen com a modestes pedres precioses per a muntar diverses joies, en especial anells, arracades i penjolls.

La tradició popular esmenta que aquests elements serveixen per a guarir diverses malalties relacionades amb la visió i també per a protegir-se del “mal d´ull”. En aquest cas, la guarició tenia que anar acompanyada del recitat d´uns versos màgics. També es considera que aquests amulets estan relacionats amb la bona sort de qui els troba o de qui els porta.

Dins el recull, Contes despullats, de Josep Palau i Fabra, n´hi ha un de dedicat a aquesta llegenda, espero que us agradi.

Camins de Ronda: un tresor sota els nostres peus

Una de les millors maneres de conèixer la Costa Brava és passejant pels seus Camins de Ronda. Entre el verd dels pins, el roig de les roques i el blau del mar transcorre aquest espectacular itinerari únic en tot el món. La millor manera de gaudir del paisatge, de trobar racons idíl•lics i descobrir petites cales entre majestuosos penya-segats és trescar pels camins de ronda arran del mar. És la Costa Brava en estat pur.

Malauradament avui no existeix encara una interconnexió que uneixi, Blanes amb Port Bou. Aquesta idea idíl•lica topa amb entrebancs de diversos consistoris per temes de responsabilitat civil fet que paradoxalment, no passa en els senders d´alta muntanya del Pirineu per exemple. Aquí a més, algunes edificacions il•legals han mutilat aquest sender ocupant el domini públic amb total imùnitat sense que ningú s´atreveixi a plantar-los cara.

9f06db2df8710f9fb15986d9537585faL´idea seria poder unir tota la Costa Brava per aquests senders peatonals. Caldria unir esforços d´Ajuntaments, de la Generalitat i de la Diputació de Girona per fer realitat aquest somni. De la mateixa manera que a Menorca hi ha el Camí de Cavalls i que després de molts entrebancs amb els propietaris es va arribar a un acord i s´ha constatat que el camí de cavalls genera un tipis turisme respectuós i de qualitat.

De fet hi esta havent certes iniciatives inconnexes que van encaminades a donar als 130 Km de Camins de Ronda el valor excepcional que es mereixen i que passin a ser considerats patrimoni immaterial de la humanitat per part de la UNESCO com a paisatge cultural. Aquest fet que, ara sembla que pren consens i embranzida, ja es va reivindicar fa més de 20. Actualment, en el nou projecte també es volen incloure els camins de ronda de la Costa Vermella fins a Argelers de la Merenda.

12219628_946528192106603_7617351911985302281_n

Aquesta candidatura és una bona oportunitat per preservar aquest patrimoni i per recuperar els trams abandonats i, els ocupats urbanísticament per edificacions privades. A més, aquesta declaració suposaria una molt bona oportunitat per a desenvolupar turisme sostenible i respectuós amb el territori.

Algunes decisions presses darrerament com ara el permís per a la construcció d´un xalet de luxe a la zona del Golfet a Palafrugell, el projecte d´urbanització de Cala Morsica i la modificació del POUM de Tossa per a permetre la construcció d´un port són iniciatives totalment oposades a aquesta candidatura.

97e01ec200ffa55bfa3bc0ba309a83fa_xl

L´origen dels camins de ronda prové de que antigament per aquests corriols les patrulles feien les guàrdies o rondes per a controlar especialment el contraban. També eren usat pels pescadors per anar a pescar amb els arts de platja o en cas de naufragi.

Els camins de ronda són l´excusa per a descobrir i gaudir d´un paisatge únic. De fet avui es pot recórrer bona part d´aquests a través del GR 92 i de diversos senders litorals. Aquest GR es correspon en bastants trams al primitiu camí de Ronda. En alguns casos la urbanització arran de la costa ha tallat el camí i per això el GR també té alguns trams que transcorren per l´interior, molt allunyat del camí de Ronda que es reivindica.