Unes plantes molt salades

Els salicorns (Salicornia i Arthrocnemum) són un grup de plantes herbàcies ben curioses. Els representants d´aquests grups viuen en ambients extremadament salats on pràcticament cap altre espècie vegetal pot suportar aquestes condicions ambientals tant extremes. Es tracta de plates halòfites. Viuen en terrenys argilosos poc impermeables on l´aigua salada s´hi entolla amb freqüència. Són de mida menuda, gairebé mai assoleixen més de 30 cm d´alçada.

La poca disponibilitat d´aigua dolça en els ambients on viuen fa que hagin desenvolupat una sèrie d’estratègies adaptatives com ara: Tenir una consistència carnosa (plantes suculentes). Acumular als seus teixits l´excés de sal i que li donen un gust característic. Presentar un molt poc desenvolupament de les fulles, aquestes semblen més aviat escames que, recorden a petites banyes o corns. L´etimologia del nom prové precisament d´aquest fet. Salicornum vol dir literalment “corn salat”.

Mata de salicorn a primera línia de platja. Foto: M V Olla

Comunment se les coneix amb diversos noms com ara salicòrnies o bé cirialeres malgrat que en català s´usen altres mots per anomenar-les: ballester, barrella, herba salada o salsora.

Als Països Catalans hi ha dues comunitats de salicòrnies; Els salicornars herbacis, dominats per la cirialera herbàcia (Salicornia herbacea) i els salicornars subarbustius, amb aspecte de brolla i dominats bàsicament per Arthrocnemum fruticosum, Arthrocnemum glaucum.

Els salicorns eren utilitzats antigament per l´obtenció de carbonat de sodi que es feia servir per a l’elaboració de sabó i de vidre. Aquest producte s´obtenia per incineració de la planta. Avui però, el seu principal interès està relacionat amb l´alta gastronomia malgrat que fa no fa tants anys formava part de les anomenades “amanides de pobre”.

Els salicorns tenen també un cert interès medicinal pels seus elevats continguts de iode i de magnesi. Estudis recents indiquen que el consum d´aquesta planta afavoreix el sistema immunològic i que està molt indicada en malalts de càncer. Pel fet de contenir àcids grassos omega 6 i omega 3 fa que sigui un aliment molt adequat per a reduir els índex de colesterol en sang. Per l´elevada concentració d´olis essencials té molta potencialitat per a ser utilitzada com a combustible.

A nivell gastronòmic és una planta que cada vegada té més seguidors. Se sol coure saltejada, malgrat que també es consumeix bullida o crua i es fa servir com a acompanyament en diversos plats, especialment els de peix. El seu gust recorda al de les algues i la seva textura cruixent al paladar a la dels espàrrecs verds.

Anuncis

Fondeig indecent

Amb l´arribada del bon temps tots els racons de la Costa Brava s´omplen de barquetes, llaguts, iots, velers i d´altres embarcacions d´esbarjo. Aquestes, amb total impunitat, fondegen arran de costa i entre moltes altres coses, llauren els pocs claps de fanerògames marines (posidònia i d´altres) que encara resten a la nostra costa.

Aquesta practica s’estén especialment als Parcs Naturals Marítims. Les cales de Cap de Creus, de la Serra del Montgrí i a l´Espai Natural de Castell – Cap Roig romanen durant tota la temporada de bany curulles d´ancoratges que degraden el medi. En aquests indrets, amb valors naturals de primer ordre no s´està comptabilitzant la protecció i la conservació del medi amb les activitats d´esbarjo dels seus visitants, fet que posa en entredit la llei de parcs naturals.

Cala Culip al Cap de Creus, un dia qualsevol d´estiu. Moltes embarcacions fondejades a sobre de l´alguer

Mai he entès que en un espai natural no es pugui controlar el nombre d´embarcacions recreatives amb boies de fondeig, cosa que sí que passa amb les empreses que es dediquen a portar escafandristes en aquestes zones. A la veïna Reserva Marina de Banyuls, les embarcacions d´esbarjo tenen limitat el fondeig amb boies per aquest efecte. Paradoxalment, molts francesos que tenen limitadíssima aquesta practica al seu país arriben a diari al Cap de Creus per fer allò que a casa seva no està permès.

Em consta que les retallades estan afectant greument la xarxa de Parcs Naturals, el que no puc entendre és que aquestes s´apliquin especialment sobre la disminució de guardes i agents rurals que haurien de vetllar en front d´aquestes pràctiques tant poc respectuoses. El Cap de Creus es converteix els caps de setmana i durant els mesos d´estiu en un desgovern i, els usuaris especialment els que tenen embarcacions recreatives, actuen en total impunitat. Cala Culip, Port Lligat, El Golfet o la badia de Montjoi en són alguns exemples clars d´aquesta pràctica. Allí s´estableix “un campi qui pugui” sabedors que la vigilància és nul.la.

Un altre exemple el tenim a la costa de l´Empordanet. Entre Palamós i la platja de Pals existeix una elevadíssima oferta d´amarraments o de boies de fondeig cosa que fa que la densitat d´embarcacions recreatives sigui elevadíssima. Aquesta gran quantitat de vaixells busquen cada dia algun racó en aquesta costa per a fondejar-hi i per passar la jornada. Aquí, fins hi tot en alguns punts, no es respecten les zones delimitades per a la practica del bany. La imatge Calella de Palafrugell des del mar, amb la primera línia farcida d´embarcacions fondejades, no té res a veure amb la imatge idíl•lica que es ven d’aquest tros de costa.

Imatge d´una platja de la Costa Brava durant l´estiu

A la zona de les illes Medes i del baix Ter, passa exactament el mateix. Els pocs abrics que ofereix la costa romanen plens fins a la bandera de embarcacions fondejades malmetent els alguers.

Però, quins impactes produeix aquest fondeig indecent la costa? El fet d´usar àncores per a fondejar, per efectes del corrent i de l´onatge fan garrejar més o menys aquests elements de subjecció uns metres i actuen llaurant el fons marí de la mateixa manera que ho faria una barca d´arrossegament. Aquest efecte provoca que sistemes naturals tant fràgils com són els alguers es vegin afectats per aquesta pressió física i així entrin en regressió en els llocs on encara formen claps més o menys densos o bé no es deixi recuperar aquests ecosistemes en els llocs, on de manera incipient, començarien a créixer. Un altre grup d´impactes està relacionat amb la combustió del carburant. Els fums i els gasos que es formen durant el procés de combustió afecten negativament, especialment als llocs més arrecerats i amb menor renovació d´aigua. La generació de residus, que a vegades no es retornen a l´embarcació, són llençats al mar o bé, la contaminació acústica en són altres impactes gens menystenibles.

La única solució a aquest fondeig indecent passa per a regular el nombre d´embarcacions que poden fondejar amb un nombre limitat de boies disposades per aquest efecte i quan totes aquestes , en un indret determinat estiguin ocupades, voldria dir que la capacitat d´acollida d´embarcacions recreatives estaria el límit. D´un manera semblant al que succeeix a l’arxipèlag de Cabrera per exemple.

Mentre tot això no succeeixi, la nostra malaurada Costa Brava continuarà patint aquests efectes que ens afecten a tots els usuaris i posen en entredit la gestió de la natura que s´està fent al nostre país. Això, és però una altre històriademar.

Els altres alguers

Malgrat que posidònia sigui l´espècie més freqüent i típica dels alguers de la mar catalana i mostri una distribució uniforme al llarg de tot el litoral, hi ha altres espècies que formen alguers als Països Catalans. Aquests són els herbassars de Cymodocea nodosa, de Zostera marina i de Zostera noltii. Totes tres amb presència i distribució molt més baixa que no pas posidònia. A més d´aquestes, també cal destacar Ruppia cirrhosa, si bé en aquest cas mai arriba a viure a mar obert.

De totes, els alguers de Cymodocea nodosa són els més abundants. Cimodocea és una planta amb les fulles bastant més curtes i estretes que no pas posidònia, d´entre 2 a 4 mm d´amplada. El seu rizoma és llarg, fi i amb tonalitats vermelloses molt característiques. Les tiges són reptants. Viu sobre substrat molt més fi i pot créixer relativament bé sobre fons fangosos. Forma herbeis des del nivell del mar i fins als 25 m de profunditat especialment en els llocs més encalmats de la costa però, la densitat de plantes és sempre més baixa que en el cas de les praderies de posidònia. Aquests herbassars eren molt més abundants en el passat que no pas ara. Avui, la proliferació de ports i la modificació de la línia de costa ha afectat negativament a aquesta espècie.

Cymodocea nodosa. Detall de la planta. Noteu el color rogent dels rizoides

Els pescadors del Maresme anomenen a aquesta planta amb el nom de gram per la semblança a aquesta gramínia. El gram és més resistent a les fluctuacions ambientals que no pas la posidònia i per això pot viure en llocs on seria impossible el creixement d’aquesta. Les praderies més importants es troben a les badies del Fangar i dels Alfacs al Delta de l´Ebre. En aquest cas, els herbassars estan amenaçats per la proliferació de muscleres i d´altres instal•lacions d´aqüicultura. L´elevada càrrega de nutrients i d´herbicides que porta el riu també afecta negativament aquesta espècie. Hi ha també alguers destacables al Cap de Creus: a Portlligat i a Cala Jonquet, si bé en aquest cas es troben en un estat regressió preocupant. A la costa del Maresme les taques ,que encara hi ha , estan en perill pel dragatge del fons marí per la regeneració de les platges i per la sedimentació de sorres quan aquestes són erosionades per l’efecte dels temporals.

Els alguers de Zostera noltii estan situats a poca fondària i sovint van acompanyats per la presencia de Cymodocea nodosa. Les seves fulles són encara més primes, fan al voltant d´1 mm d´ample. Forma alguers entre els 0 i el 5 m de profunditat. Creix especialment sobre fons fangosos en llocs ben arrecerats i protegits de l´embat de les onades. També pot créixer en estuaris i llacunes litorals. De totes tres, és l´espècie que resisteix millor l’estrès ambiental, les oscil•lacions de la salinitat, de la temperatura i l´elevat grau d´eutrofització de les aigües. És abundant a les badies del Delta de l´Ebre amb poca fondària. També forma alguers destacables a la badia de Roses i en algunes cales del Cap de Creus, si bé avui per avui estan en franca regressió.

Cymodocea nodosa és una planta molt més petita que no pas posidònia. Foto: Jordi regàs CIB

Els herbeis de Zostera marina són els més estranys de tots tres. Es troben a poca fondària, sobre fons fangosos i en ambients deltaics. Tant aquesta com la seva companya de gènere es coneixen popularment amb el nom d´algueró. Creix també en llocs arrecerats i protegits del regim d´onatge i també és força resistent a les oscil•lacions fisicoquímiques de l´aigua. És abundant als estanys litorals de la plana del Rosselló. Al Cap de Creus ha desaparegut completament. I al Delta de l´Ebre forma petites clapes a la zona dels Alfacs. Les principals amenaces que pateixen les dues espècies de Zostera són les mateixes que en el cas de Cymodocea.

La darrera espècie, Rupia cirrhosa, si bé podria arribar a viure en ambients marins, a Catalunya no acaba a formar mai poblacions a mar obert. És una espècie típica de llacunes litorals i d´ambients deltaics. Es troba als Aiguamolls de l´Empordà i al Delta de l´Ebre. Aguanta molt bé la salinitat ambiental i resisteix llargs períodes d´emersió. Aquesta espècie es coneix popularment com a Llapó de mar o rúpia.

Marea Roja

Un dels fenòmens més espectaculars relacionats amb fertilització de les aigües marines són les marees vermelles. El terme no és del tot adequat ja que no es produeix ni un ascens ni un descens del nivell del mar ni sempre l´aigua es tenyeix d´aquest color malgrat que sovint els microorganismes responsables d´aquest fenomen, algues unicel•lulars que formen part del fitoplàncton, presenten uns pigments de tons vermellosos que tenyeixen l´aigua. Per això que els científics prefereixen anomenar a aquests fenòmens com a PAN (proliferacions d´algues nocives)

Les marees vermelles es poden produir a mar obert però són molt més freqüents a nivell de costa i especialment, en badies, estuaris, llacunes litorals i en llocs on hi ha poca renovació d´aigua i una elevada concentració de nutrients en suspensió. Els estudis sobre la relació entre aquests processos i la transformació dels ecosistemes costaners per la construcció de ports i espigons demostren una relació directa.

Marea vermella en una platja de xile

Les marees vermelles són afavorides per l´augment d´hores de llum, per les situacions anticiclòniques i per l´increment de la temperatura de l´aigua. Si a més, la concentració de nutrients és elevada, tenim les condicions òptimes per a la floració ja que s´afavoreix la divisió cel•lular dels organismes responsables. Independent de si produeixen o no toxines, un primer efecte d´aquest fenomen és l´esgotament de l´oxigen dissolt a l’aigua, fet que afecta greument a les espècies.

Normalment a finals de la primavera, quan es produeix la barreja vertical de les masses d´aigua i la pujada dels nutrients del fons, és quan es donen aquests blooms de microorganismes que signifiquen la fertilització de les aigües marines en la base de la cadena tròfica i conseqüentment determinen la productivitat marina. A diferència d´aquests “blooms” primaverals, en les marees vermelles hi ha una sèrie de característiques que les fan particulars i que han de ser tingudes en compte: primer, en les marees vermelles es produeix un creixement espectacular d´una o de poques espècies, normalment del grup de les algues dinoflagel•lades. En segon lloc, els organismes responsables d´aquesta proliferació exponencial produeixen toxines metzinoses que poden arribar a afectar-nos i a causar-nos seriosos problemes de salut si no es prenen mesures.

Imatges microscòpiques de divresos organismes productors de marees vermelles. Superior i inferior esquerra: Imatges al microscopi óptic d’Alexandrium catenella. (Fotos: M.Vila). Superior dreta: Imatge al microscopi electrònic d’Alexandrium catenella. (Foto: M.Delgado y J.M.Fortuño). Inferior dreta: Dinophysis sacculus (Foto: A.Reñé). Font: ICM

Entre les espècies més destacades implicades en aquests fenòmens tòxics hi ha: Alexandrium minutum que, és l´espècie productora de toxines més abundant a la conca mediterrània i s´han descrit diversos episodis de proliferació en ports i àrees de cultius marins del nostre litoral. Alexandrium catenella que, es tracta d´una espècie que s’està expandint pel Mediterrania. Les toxines que produeixen aquestes dues espècies poden produir mal de cap, vertigen, mareig, nàusees, formigueig, paràlisi i fins hi tot a produir la mort per aturada cardio respiratòria. Gyrodinium corsicum que, prolifera sobretot a la Badia dels Alfacs i perjudica la indústria piscícola i musclera de la zona produint toxicitat aguda en peixos i marisc. Dinophysis sacculus que és l´agent causant de la diarrea per intoxicació de marisc i pot provocar afectacions en concentracions molt baixes. A més pot produir cardiopaties i hepatopaties. Aquesta espècie ha afectat en diverses ocasions els vivers de musclo al Delta de l’Ebre. La majoria d´aquestes espècies produeixen formes de resistència que romanen al fons marí i que fan que aquests fenòmens es repeteixin de forma cíclica.

Els organismes filtradors com ara els bivalves (musclos, cloïsses, navalles,…) poden ser contaminats per aquestes espècies, la toxina no els hi causa danys però l´acumulen els seu interior. D´aquí pot passar a través del seu consum, fins a nosaltres. Per agreujar-ho una mica més, en la majoria de casos les toxines són termostables i per tant no s´inactiven ni cuinant el marisc ni congelant-lo.

Els efectes de les marees vermelles sobre nosaltres són molt diversos segons l´espècie de que es tracti. Hi ha toxines amb efectes paralitzants, neurotòxiques, amnèsiques o que produeixen trastorns intestinals.

Gran Reserva

Entre l´Illa Grossa de Banyuls i la platja de Perafita de Cervera es troba la Reserva Marina de Cervera – Banyuls. Al cor de la Costa Vermella, aquest espai ha estat pioner en la conservació del medi marí arreu dels països catalans.

La Costa Vermella és el tros de litoral rocós que correspon als contraforts de les Alberes quan aquesta serralada cau fins al mar. S’estén al llarg de 20 km, entre el Racou, al sud d´Argelers i el Cap de Cervera, formant un litoral abrupte, molt retallat, farcit de penya-segats i de petites cales d´una gran bellesa. Al llarg de tota aquesta costa hi ha un conjunt de pobles força pintorescos: Cervera, Banyuls, Port Vendres i Cotlliure. A més de la mateixa Reserva Marina, al llarg de la Costa Vermella hi ha d´altres paratges molt interessants com ara: les roques del Racou, el Cap Bear, la badia de Paulilles, el Cap d´Ullastrell, el Cap de les Abelles o la cala de Terrimbau entre d´altres.

Perímetre de la Reserva Marina de Cervera-Banyuls i les zones de protecció

La Reserva Marina va ser creada al 1974 degut a l´impacte que estava produint en aquesta zona el turisme de masses i la pesca. Ocupa una superfície de 650 Ha i té més de 6 km de costa. El seu objectiu principal era la protecció dels fons marins i la seva flora i fauna, d’ençà de la seva protecció els paratges submarins i els seus sistemes naturals s´han recuperat moltíssim.

La Reserva Natural presenta dos nivells de defensa: la zona de protecció i la zona de protecció reforçada. La primera ocupa gairebé tota la superfície de la reserva. Aquí hi ha algunes activitats que són autoritzades com ara la pesca esportiva o la immersió sense fusell. La zona de protecció reforçada es troba al voltant del Cap Rederis. Aquí qualsevol tipus de pesca o immersió està prohibida.

La millor manera de descobrir la reserva es en Caiac de mar

Entre els objectius de la reserva hi ha; conservar els hàbitats originals i la seva diversitat específica, controlar les activitat humanes per fer compatible la freqüentació humana amb els objectius de conservació del patrimoni natural, fer un seguiment a llarg termini dels diversos ecosistemes per tal de comprendre el seu funcionament i l´impacte del canvi climàtic, tenir un interès pedagògic i cultural per a sensibilitzar els visitants i participar en el manteniment de les activitats dutes a terme dins de la reserva.

La biodiversitat d’espècies marines és molt elevada. Més de 1200 espècies d´animals i unes 500 de plantes han estat descrites dins la Reserva. Pel que fa a la fauna els grups més ben representats són els mol•luscs, especialment els cargols i les petxines. També són destacables els esponges, els cucs poliquets i evidentment els peixos. El paisatge submarí de la reserva és molt diversificat i tots el seus ambients han estat classificats com a hàbitats d’interès comunitari en el marc de la directriu europea Natura 2000.

L´ancoratge està prohibit per a salvaguardar els herbeis de posidònia

La zonació litoral està molt ben estructurada i els diversos horitzons ( supralitoral, mediolitoral, infralitoral i circalitoral) estan molt ben constituïts i formats per espècies indicadores d´una bona qualitat ambiental. Cal destacar especialment la cornisa de “trottoir” (Lithophyllum byssoides). El trottoir es un suport físic amb múltiples galeries i cavitats on s´hi desenvolupen nombroses espècies tant animals com vegetals que configuren un ambient amb una enorme biodiversitat. També és molt interessant l´horitzó format pel pèl sauper (Cystoseira mediterranea i Cystoseira compresa). Els herbeis de Posidonia oceanica i Cymodocea nodosa també són abundants, especialment als fons sorrencs de les badies i de les platges. A la zona circalitoral s´hi desenvolupa el coral•ligen on encara es possible trobar-hi corall vermell (Corallium rubrum) que dona nom a aquesta costa. Aquesta modesta versió mediterrània dels esculls tropicals està format per bioconstruccions d´algues calcàries i d´altres organismes. Aquest hàbitat està molt ben desenvolupat en la reserva, sobretot en els llocs on els corrents marins que transporten nutrients són més forts. El coral•ligen forma gran quantitat de fissures i cavitats on s´hi desenvolupen i s´hi refugien nombroses espècies de formes i colors molt vius i el corall vermell n´és el rei d´aquest ambient.

La Caseta del Motor: el tresor de Sant Pol

Sant Pol és un d´aquells pobles que sempre han viscut de cara al mar. Fins a la primera meitat del segle XX va ser un dels municipis de la Costa Central catalana amb una major activitat pesquera. La seva platja, evidentment, era el centre de tota aquest batibull. Sense cap mena de refugi, la platja era el lloc on el sardinals, les palangreres, els llaguts i d´altres embarcacions de pesca hi reposaven. En alguns documents gràfics de principis de segle es poden contar més de cinquanta barques varades a la platja de la vila. Cada dia, abans de començar a pescar havien d´avarar les barques a l´aigua i un cop acabada la jornada s´havien de treure a la platja. En aquells temps, l’única manera per a realitzar aquestes operacions era a força de braços o bé amb l´ajut d´animals de tir. Els palers eren els responsables d´aquesta tasca. La seva feina va ser en aquells temps un dels oficis de mar més imprescindibles de la platja.

Postal de la platja de Sant Pol amb la caseta del motor al centre, les barques varades a la platja i les peces dels sardinals esteses al Sol.

La caseta del motor va ser construïda per en Damià Mas i Ribó, “en Mià dels bous”, paler i propietari de dues parelles de bou i un matxo per treure les barques. En Damià volia modernitzar el servei i va encarregar la construcció de la caseta del motor. L´edifici es va inaugurar després de molts entrebancs administratius l´any 1932, quan feia pocs anys que algunes de les barques ja havien incorporat els primers motors. Així a la revista “La Maresma”, editada a Mataró, es pot llegir en el seu número d´abril de 1932 aquesta petita ressenya referent a Sant Pol. ”L´últim temporal de garbí ha deixat un xic de sorra a la platja nostra que algunes barques aprofiten per treure-hi. És per això que del tot instal•lada la màquina de treure barques, ha inaugurat el seu servei, suprimint la parella de bous que tant caràcter donava a la platja nostra.”

La situació central de la caseta a la platja feia que pogués treballar per ambdós costats

La caseta del motor o “la maquinilla” és un element singular dins el patrimoni marítim de la costa catalana. Es va mantenir activa quan en altres localitats com al Masnou, a Pineda de Mar o a Calella ja havien estat abandonades i havien desaparegut. Quan en Mià va deixar de treballar, la seva feina la seguiren fent els palers de la confraria.

L’edificació és senzilla, feta de fusta i amb amplies vidrieres als tres dels seus costats per tal de poder seguir l´operació de treure les barques des del seu interior. Va accionada amb dos motors, un d’elèctric i un de semidièsel, d´aquesta manera es garantia que es poguessin treure les barques en cas de falta de subministrament.

Avui, a la caseta és fan diverses activitats adreçades als escolars. Foto: A Tot Drap

La construcció del port d´Arenys de Mar a l´any 1947 fa que bona part de la flota pesquera de Sant Pol es traslladi al recent inaugurat port refugi i, poc a poc, l´activitat a la platja va minvant fins que el 7 d´agost de 1985 es treu per última vegada “l´Ester”, el darrer sardinal que encara tenia base a Sant Pol. A partir d´aquest moment, al desaparèixer la pesca, la instal•lació deixa de tenir sentit i comença a entrar en un estat d´abandonament cada vegada mes preocupant. El fet d´estar construïda en terrenys propietat de la companyia del ferrocarril i que es trobi dins el domini de la llei de costes van posar en seriós perill la seva conservació en més d´una ocasió. L´edifici va ser rehabilitat a l´any 2007 per “A tot drap”, una associació sense ànim de lucre de Sant Pol de Mar i finalment va ser catalogada com a bé cultural d’interès local. Tant de bo que la caseta de motor pugui acabar esdevenint un centre d´interpretació del patrimoni pesquer i de l´ofici dels palers, seria el millor reconeixement a tota la gent de mar que ha forjat la història de Sant Pol.

La pesca del salmó al Iemen

Fa un temps vaig tenir l´ocasió de poder visualitzar una comèdia sense gaire més pretensió cinematogràfica que passar una estoneta divertida al cinema; La pesca del salmó al Iemen (Salmon Fishing in the Yemen). Malgrat tot, la pel•lícula en qüestió va estar nominada pels Globus d´or, cosa que va provocar que tingués un cert ressò quan es va ser estrenada.

L´argument de La pesca del Salmó al Iemen es força sorprenent, explica una història de somnis impossibles. Un esperpèntic xeic àrab pretén construir les infraestructures necessàries perquè un dels seus hobbies preferits, la pesca del salmó, es pogués dur a terme al seu país, al Iemen, cosa que finalment aconsegueix.

El vaixell draga ben aviat tornarà a espoliar els fons del Maresme. Foto Radio Arenys (2016)

Si la pel•lícula hagués estat rodada en format de drama segurament que s’haguessin desenvolupat alguns aspectes que en la comèdia van quedar del tot obviats, com ara per exemple, el malbaratament d´aigua que suposa el somni del xeic o bé l´enorme despesa econòmica que representa el projecte i tot plegat en un dels territoris més pobres del planeta amb un dels PIB més baixos.

A casa nostra està passant una cosa semblant amb el tema de la regeneració artificial de platges a partir del dragatge de sorres del fons marí. En aquest cas el multimilionari xeic està encarnat per la Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar que, tant sí com sí s´encaparra en abocar milions i milions d´euros al mar en un projecte fallit, caduc, tant absurd com efímer i extremadament car per a les butxaques de la nostra migrada economia. Dragar 1 m3 de sorra costa aproximadament 10 € i en la darrera regeneració, ara fa un any, es van dragar 120.000 m3 i al 2009 la quantitat va ser de 250.000m3.

Ara, a principis d´aquest mes d´abril, l’Estat anuncia un nou dragatge de sorres a Arenys de Mar i a el Masnou per a regenerar les platges de l´Alt Maresme afectades pels temporals d´inicis d´any. En aquesta ocasió parlen de dragatge selectiu a les bocanes dels ports, cosa que segons diuen no afecta al sector pesquer malgrat que, els impactes sobre el medi hi seran.

Una de les principals raons de la regressió de platges al Maresme ha estat la construcció de ports amb les seves successives ampliacions que van interferint en el transport de sediments per deriva litoral.

De la mateixa manera que no és possible pescar salmons al Iemen, tampoc ho és que el Maresme tingui una platja continua que vagi des de Malgrat fins a Montgat. I si aquest és el propòsit de l´administració potser primer de tot caldria deconstruir tots els ports del front marítim maresmenc (Arenys, el Balís, Mataró, Premià i el Masnou) cosa, que evidentment no crec que sigui una prioritat ara per ara. També caldria enderrocar totes aquelles infraestructures que ocupen l´espai reservat a les platges: passeigs marítims, línia de rodalies i fins hi tot la carretera Nacional II. Aquestes actuacions s´haurien de complementar amb un radical canvi d´usos del sòl i en les polítiques d’extracció d´àrids de les conques de les rieres del Maresme i de la Tordera. I a més, a nivell planetari s’haurien d´accelerar totes aquelles polítiques encaminades a disminuir els efectes de l´escalfament global. Quasi res!

Abans de fer més actuacions sobre les platges caldria crear una taula de treball per a debatre entre tots quin és el model de costa que volem pel Maresme i en funció del que es consensuï caldrà aplicar les polítiques necessàries. També s´ha de ser conseqüent, i que tot no ho podem tenir. Si volem tenir platges, no podem tenir ports i hem de realitzar un canvi dràstic en l´ordenació del territori.

És més fàcil que el guió de la pel•lícula es faci realitat al Iemen que no pas que al Maresme sigui la gran platja de Catalunya.

Oficis de mar (V): Els palers

A la fusa, pels pals enseuats, les barques varen lliscar (S. Espriu. D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Abans de la construcció dels ports, la feina d´avarar les barques a la sorra de les platges, era una constant que havien de realitzar els pescadors per a protegir les naus de l´embat de les onades. Aquesta feixuga feina la realitzaven cada dia els mateixos mariners amb l´ajut inestimable dels palers.

Els palers eren els encarregats de l´operació de l´avaradada dels bots i les barques de la platja al mar o del mar a la platja. Els palers col•locaven uns taulons de fusta untats amb sèu i perpendiculars a la nau. Aquests travessers també anomenats “parats” o pals tenien una osca al mig per on encaixava la quilla de la nau. Per sobre d´aquests estructures lliscava la barca quan era arrossegada. Hom distingia entre el paler de baix, el paler del mig i el paler de dalt. El de baix, el que col•locava el primer tauló es mullava fins a la cintura i també s´anomenava paler mullat. El darrer, el que col•locava el tercer travesser era el paler eixut. La “fusa” era el període final de la avarada durant el qual un extrem de la nau ja surava en l´aigua mentre l’altre encara era en terra. La fusa acaba quan la nau quedava del tot ensurada.

Els palers de Sant Pol. Foto: Arxiu P. Sauleda

La força per a fer lliscar les barques per sobre els travessers enseuats era la dels propis braços de palers i mariners, en altres ocasions s´ajudaven per animals de tir (bous o cavalls) i més endavant amb màquines que disminuïen la força que s´havia de fer. Fos d´una forma o altre, normalment es feien servir sistemes de bossells anomenats palanquins que disminuïen l´esforç motriu.

En la feina dels palers s´havia de distingir entre treure l’embarcació al mar o bé avarar-la del mar a la platja. La primera operació era normalment més senzilla. Les barques entraven a l´aigua per la proa, els mariners arrossegaven la barca fins a la vora i els més aproats estaven asseguts als bancs amb els rems ja preparats. En el moment precís els palers i la resta de mariners empenyien la barca fins acabar la fusa mentre que els altres començaven a remar per sortir del rompent, moment en que la resta de la tripulació saltava l´orla i es col•locava al seu lloc.

La caseta del motor d’avarar i treure les barques de la platja de Sant Pol.

L’operació treure la barca de l´aigua era un dels moments més delicats de la feina dels palers. El vaixell s´apropava de popa, els mariners ciaven suaument. Quan estava proper a la platja un dels palers li llençava la sirga, també anomenat “cap de Sant Pere” que el patró col•locava a la roda de popa i el fixava amb un escàlem per evitar que pogués sortir. El patró dirigia l´operació amb molta minuciositat sempre a les ordres dels palers. Els mariners per la seva part, amb els rems en mans, vogant i ciant executaven les instruccions procurant que la barca no quedés travessada. Si no hi havia onada, la feina era plàcida i els palers, malgrat l´esforç físic, no tenien cap altre dificultat. Quan l´onada era més grossa el patró de l´embarcació amb molta destresa era qui havia d´evitar que la nau es creués mentre que els palers intentaven col•locar els pals. En el moment precís, al crit – d´ara!!!, els mariners ciaven amb força, els palers col•locaven els parats i estiraven el cap de Sant Pere fins a treure completament l´embarcació de l´aigua.

Si no hi havia onada la feina era plàcida. Foto: Arxiu històric Fidel Fita

Una conseqüència de tot plegat estava en la geometria de les quilles de les embarcacions. Les barques que s´avaraven a la platja eren molt menys quillades que no pas les que sempre estaven en l´aigua. A més normalment, disposaven d´una quilla i dues escues, una a bavor i l´altre a estribord. Les escues facilitaven l´operació d´avarar ja que l´embarcació es mantenia dreta quan era en terra. En aquest cas els mestres d´aixa renuncien a un element navegador per a facilitar la l´avarada a les platges.

La construcció dels ports va fer desaparèixer de manera immediata les barques avarades a les platges i en conseqüència aquest ofici de mar tant ancestral.

Canyet: un paratge singular

El terme municipal de Sant Cristina d´Aro té algunes platges realment boniques i de totes per la seva singularitat, en sobresurt el paratge de Canyet.

En realitat quan parlem d´aquest indret ens referim a dues platges, una de sorrenca a llevant i l´altre formada de còdols i blocs de pedra de mida considerable a ponent. Totes dues estan separades pel torrent de Canyet que fa de partió entre els termes de Santa Cristina d´Aro i Sant Feliu de Guíxols.

La primera, la platja sorrenca de Canyerets, és la més meridional del municipi de Sant Feliu de Guíxols i està separada per la roca de la Tallada de Cala Canyerets ja dins el terme de Santa Cristina. A l´altre costat es troba Cala Canyet.

Les platges de Santa Cristina, tot un trésor. Foto: Fons de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

Durant molt de temps la Cala Canyerets va ser objecte de disputa entre aquests dos municipis a l´hora de establir a quin dels dos pobles pertanyia doncs quan es van fixar els límits municipals, la riera i la platja no tenien la mateixa configuració que té ara. Finalment als anys 90 el TSJC va resoldre que la platja de Canyerets pertanyia al terme municipal de Sant Feliu de Guíxols mentre que la Cala de Canyerets ho era de Santa Cristina.

L’entorn de Canyet forma part de la vessant marítima de l´espai natural del massís de l´Ardenya. El paratge està envoltat de contraforts granítics amb tonalitats ataronjades molt característiques que delaten la presència d´ortosa. La vegetació, formada per alzines, suros i especialment pins, en molts punts arriben a acaronar la mateixa línia de costa. Avui, malauradament l´entorn està força urbanitzat i hi ha diversos serveis turístics que degraden un paisatge amb un passat molt interessant.

Temps era temps, Canyet va ser un dels espais més esquisits de tota la Costa Brava. Foto: Col·lecció de documents audiovisuals i gràfics solts de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

El difícil accés a aquesta zona va afavorir durant molts anys l´activitat del contraban. Temps era temps que els corriols més inaccessibles del massís de les Cadiretes eren freqüentats, sobretot de nit, per contrabandistes carregats de farcells de tabac o bé aiguardent.

La principal característica d´aquest paratge és la presencia d´uns antics elements arquitectònics que denoten un passat glamurós: els miradors, els ponts i les passeres i el viver de llagostes en són els elements més interessants.

Entre Canyet i Canyerets s´hi troba la punta de Canyet, un bloc rocós farcit de pins i amb uns miradors tipus glorieta amb unes vistes excepcionals. Malauradament aquests elements arquitectònics es troben en un estat ruïnós. En aquest indret també s´hi pot observar l´antic viver de llagostes que també està en un estat d´abandonament considerable.

Els ponts de Canyet, un dels elements més interessants d´aquest paratge

A ponent de Cala Canyet s´hi troben els elements més destacables d´aquest paratge: els ponts de Canyet; unes artístiques passarel•les d´obra que uneixen els diversos esculls creant un pas que s´endinsa mar endins amb una gran bellesa. Els ponts i les passeres de Canyet permeten recórrer amb aquest particular camí de ronda un espai indescriptible.

Però, qui va ser el responsable de tot plegat? En la dècada dels 40, l´antic Mas de Canyet va ser adquirit i totalment remodelat. El nou propietari va crear un espai únic en tota la Costa Brava on va exercir d’amfitrió de nombroses personalitats que hi van fer diverses estades: el rei Balduí i Fabiola de Bèlgica, el rei Umbert d´Itàlia o bé el mariscal Jover de França en són alguns exemples.

Malauradament, amb el turisme de masses, aquest exquisit paratge va ser ocupat per una urbanització i d´altres serveis complementaris que van foragitar als seus primers estiuejants.

Les onades(II): perquè trenquen?

Ara que ja sabem perquè es formen les onades, potser caldria preguntar-se el perquè trenquen, especialment quan s´apropen a la costa.

A grans trets, quan es formen les onades només hi ha transport d´energia. No s´hi transporta matèria car l´aigua només oscil.la amb el vaivé rítmic. Aquesta norma es trenca quan aquestes arriben a la costa, amb poca profunditat, on es comença a produir també transport de masses d´aigua i en conseqüència comencen a trencar.

La gran onada de Katsushika Hokusai

Les onades, a mesura que s´acosten a la platja, incrementen la seva alçada i arriba un moment en que es col•lapsen i comencen a trencar. La causa d´aquest fenomen és la disminució de la profunditat de la massa d´aigua que hi ha per sota de l´onada.

Que les onades trenquin d´una manera més suau o més violenta depèn bàsicament del perfil del fons marí a la franja litoral. Així, hi ha onades que trenquen de forma sobtada sense quasi recorregut i n´hi ha d´altres que tenen molt més recorregut a l´hora de trencar, aquestes darreres són les més buscades pels surfistes.

Si el pendent de la costa és suau, l´energia es dissipa progressivament i l´efecte de les onades es també més suau. En canvi, quan aquesta inclinació és molt més pronunciada, la dissipació és immediata i les onades trenquen violentament alliberant-se tota l´energia que contenen.

Per alguns, les onades quan trenquen són divertides

Quan la profunditat de la columna d´aigua és semblant a la meitat de la distància entre dues crestes d´ona, la seva velocitat de propagació s´alenteix i comencen a créixer. Quan l´altura de la cresta equival a tres quartes parts de la profunditat, l´onada ja no pot mantenir la seva forma i es col•lapsa trencant-se i desfent-se en un mar d´escuma que arriba fins a la platja. En aquest moment es produeixen corrents i transport de sediments en dos sentits; del mar cap a la platja i de la platja cap al mar, aquest darrer també és anomenat corrent de ressaca. Aquest procés es va repetint onada rere onada i és el responsable de la sedimentació o bé de l´erosió de les platges segons qui domini el balanç.

Els corrents de retrocés o de ressaca poden arribar a tenir una força considerable i en algunes platges han estat responsables de nombrosos ensurts entre els banyistes menys experimentats. La Fosca a Palamós n´és un exemple.

Un dels efectes que menys es té en compte a l´hora d´avaluar els efectes de la regeneració artificials de platges amb sistemes de dragatge és precisament aquest. Quan els temporals arrosseguen cap al mar la sorra de les platges acabades de regenerar, aquests sediments es dipositen en el fons marí i en molts cassos canvien significativament la batimetria d´aquests. D´aquesta manera s´arriba a alterar la forma de trencar de les onades i s´agreuja encara més el poder erosió dels corrents de ressaca que es generen. Un exemple més de la inutilitat d’aquest model de gestió de platges. Això però, és una altre històriademar.