La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és nit de…

D’uns anys ençà cada vegada més persones trien les platges del nostre litoral per passar la revetlla del solstici d´estiu. La nit de Sant Joan és una nit màgica i sembla que passar-la a la platja connectats amb la natura sigui la millor manera d´acomiadar la primavera i rebre l´estiu. El primer bany purificador de la temporada o veure la sortida del Sol en primer terme en són també les excuses que aboquen cada any més persones a les platges.

Operaris municipals netegen les platges de Barcelona. Foto: Joan Barbosa

Aquest darrer Sant Joan es calcula que només a la platges de la ciutat de Barcelona, més de seixanta mil persones hi han anat a celebrar la revetlla. El que havia començat com a una mena de ritual iniciàtic s’ha acabat convertint en la gran disbauxa dels residus. Només a les platges de Barcelona la revetlla de Sant Joan ha deixat vint tones de residus sobre la sorra, una tona més respecte a l´any anterior. La gran majoria plàstics.

Bona part d´aquests han anat a parar directament al mar incrementant encara més un problema, el dels plàstics al mar, que ja de per si és molt greu. La majoria d´aquests es convertiran, sense poder-hi fer res, en fragments cada vegada més petits que entren en la cadena alimentaria posant en risc les espècies marines, el paisatge idíl·lic de la mediterrània i també, la salut de les persones. Malauradament, els microplàstics ja formen part de la nostra dieta mediterrània.

Aquesta situació és del tot insostenible des de tots els punts de vista. El malbaratament de recursos i la pressió sobre les fràgils comunitats naturals haurien de fer reflexionar a les administracions competents que davant del problema, sembla que l´única línia de treball sigui l´eficiència dels serveis de neteja l´endemà. Les imatges de les platges després de la ressaca de Sant Joan ens haurien de fer caure la cara de vergonya.

La platja de la Nova Icaria l´endemà de la revetlla. Foto: ACN

Cal recordar que les platges són espais naturals i com a tals se’ls ha de reivindicar. Cada vegada són més els ajuntaments que aposten per a la naturalització de les platges incentivant l´establiment de la seva vegetació autòctona o la nidificació de les espècies més emblemàtiques. Malgrat tot, la forta pressió turística fa que, en plena temporada, els serveis estiguin per sobre dels aspectes naturals. És clar, les platges són també una font d´ingressos per les migrades arques dels ajuntaments que no volen perdre aquesta oportunitat.

La imatge de les platges a primera hora del matí del dia de Sant Joan és un espectacle dantesc, milers de llaunes, ampolles, bosses, cartrons, restes de fogueres i de pirotècnia i algun dels afectats pels excessos etílics, inunden el paisatge. Una mostra més del poc civisme de la nostra societat.

Anuncis

Boscos d´algues

Sovint, quan pensem en les algues, ho fem com a organismes de segona i que el seu paper en els sistemes naturals és secundari. La gran majoria d´algues del nostre litoral són els veritables desconeguts. Fins i tot, quan ens fixem en elles creiem que són vegetals.

Un dels gèneres d´alga més interessant de la nostra costa són les Cystoseires. Algues brunes d´aspecte arborescent de fins a 40 cm d´alçada que forma petites bosquines que són, de la mateixa forma que els seus homònims terrestres, grans refugis de biodiversitat i que serveixen com a refugi per a nombroses espècies de peix i petits invertebrats.

A la mediterrània existeixen un gran nombre d´espècies d´aquest gènere i totes són bastant difícils de diferenciar entre elles. A més, el seu gran polimorfisme complica encara més les coses als experts.

Cystoseira mediterranea és l´espècie més comuna a la nostra costa

Cystòseira és una de les poques algues que es troben al litoral català que té nom comú. Se les anomena “pèl sauper” fent referencia  que són l´aliment, entre d´altres, d´aquest peix.

La seva baixa capacitat de dispersió fa que existeixin poblacions aïllades entre si. Aquest fet que afavoreix l´evolució de l´ espècie, és un handicap per a la seva dispersió. Totes les espècies de Cystoseira són típiques d´aigües netes i amb molt poques alteracions.

Cystoseira viu sobre fons rocosos ben il•luminats de la part superior de l´infralitoral. Les diferents espècies d´aquest gènere tenen preferències pel que fa a l´hidrodinamisme. N´hi ha algunes que prefereix llocs molt batuts i d´altres que busquen racons molt calms.

Els hàbitats que forma aquesta espècie representen comunitats altament madures. Si féssim un analogisme amb els hàbitats terrestres, Cystoseira equivaldria al que són els alzinars mediterrànies o a les rouredes, comunitats climàciques, punt i final de la successió ecològica.

Conèixer els hàbitats marins equival a respectar-los

La regressió que ha patit aquesta espècie està relacionada amb la contaminació i l´alterarció de l´habitat i per l´elevada pressió que pateix dels seus depredaores: Saupa (Sarpa salpa) i la garota de mar (Paracentrotus lividus).

Al litoral català les espècies més abundants són Cystoseira mediterranea i Cystoseira compressa. Comunes a gairebé tota la Costa Brava i també als trams rocosos de la Costa Daurada. És molt escassa a la costa central. En aquest cas, es creu que la contaminació de l´aigua abans de les polítiques de sanejament va ser la causa de la seva desaparició. Ara, amb els EDARS funcionat a ple rendiment, les condicions de l´aigua són òptimes per a l´establiment però el fet d´haver desaparegut i la seva baixa capacitat de dispersió fa que sigui molt difícil els seu retorn a la Costa de l´Alt Maresme i del Garraf. S´està estudiant la possibilitat d´afavorir de manera artificial la seva dispersió per a quÈ tornés a ser una espècie freqüent en aquesta zona.

Cystoseira caespitosa es troba en indrets molt ben il•luminats sotmesos a un onatge molt baix. I en basses litorals. Es troba distribuïda des del Tossa de Mar fins al Cap de Creus formant petits claps.

Cystoseira crinita es creia que havia desaparegut del litoral català. Es va tornar a redescobrir en la realització del catàleg dels habitats litorals a alguns punts de a Costa Brava: Badia del Port de la Selva, Cala Montjoi, Cala Estreta i Cala Bona. Aquesta espècie prefereix racons amb onatge més moderat i racons calms. Cystoseira foeniculacea i Cystoseira barbeta, abans existents a Port Lligat i a Roses ja han desaparegut de la nostra costa. Existeixen projectes per a afavorir la dispersió d´aquestes espècies tant vulnerables. Aquests projectes haurien també d´incloure l´afavoriment del creixement Cystoseira mediterrània en indrets on ja ha desaparegut. Això, és però, és una altra històriademar.

Treure l’aigua clara

Aquest passat cap de setmana sortint a navegar, m’he trobat al Cap de Norfeu a l’Eduard Marquès que m’ha preguntat sobre la pèrdua de transparència de l’aigua al cap de Creus aquesta primavera. Unes hores més tard, a Llançà, en Rai Puig em feia la mateixa pregunta. Certament durant les més de sis hores de travessia entre Roses i Cervera de la Marenda vaig poder comprovar aquest fet. Fins i tot a Cala Culip, vaig certificar un creixement considerable d’algues verdes oportunistes nitròfiles, senyal inequívoc d’eutrofització.

Aquesta pèrdua de transparència no ha estat un fenomen aïllat d’unes poques hores o pocs dies. D’ençà l’aparició dels blooms de sapes i de barquetes de fa unes setmanes s’està mantenint aquesta situació que es va mantenint al llarg de tota la primavera.

Però, que està passant realment aquest any? La resposta a aquesta pregunta és complexa i es deu a múltiples raons que estan interelacionades entre elles.

Aquest any sembla que l´aigua de la nostra Costa Brava no és tant transparent

La transparència de l’aigua de mar ve determinada per la presència de partícules en suspensió que dissipen la llum del Sol. Aquestes poden ser organismes vius del plàncton o bé matèria en suspensió com ara les restes metabòliques dels organismes planctònics o nutrients que han arribat a la superfície per la barreja vertical a finals de l’hivern.

La primera raó per explicar aquest fet està en el règim de pluges que aquesta primavera ha estat considerable a la zona del Cap de Creus i que ha augmentat en escreix els aports de rius i rieres cap a les aigües litorals.

Per un altre costat, aquest any està sent particularment anòmal pel que fa al règim de tramuntanades. El vent del nord quan incideix a la costa del Cap de Creus disminueix la temperatura superficial de l´aigua fet, que afavoreix la barreja i la dispersió de les partícules en suspensió que es troben a la zona fòtica. Un altre efecte de la tramuntana és el remogut de les aigües que fan les onades que es generen i que fan un efecte renovador de les aigües litorals i contribueix a la dilució de les partícules en suspensió.

L’absència tramuntana ha anat acompanyada per una major d’un règim de vent de component sud, aigües més calentes i carregades de nutrients que, per una banda han contribuït a augmentar la temperatura superficial de l’aigua i per altre costat han augmentat la concentració de partícules en superfície.

Aquesta primavera ha estat excepcional en l´absència de tramuntanes.

La suma d’aquests factors han contribuït a l’estratificació de les masses d’aigua,fet que dificulta la seva barreja vertical i la dilució de les partícules en suspensió. Aquest gradient tèrmic en la columna d’aigua, fa que s’hagi format a inicis de primavera una termoclina molt potent molt abans del que seria “normal”. Com a conseqüència fa que les masses d’aigua que hi ha per sota d’aquesta capa i per sobra es comportin de manera independent per a diferències de densitat.

La termoclina d’enguany fa que les partícules en suspensió: els organismes morts i les deposicions frenin la seva sedimentació i s’acumulin en la capa superior i contribueix a aquesta pèrdua de transparència. A la mediterrània la termoclina es consolida a l’estiu, però aquest any s’ha avançat la seva formació coincidint amb els blooms primaverals.

La costa de Begur

Sens dubte un dels indrets més agrestes de tota la Costa Brava és el tram de costa al voltant del Cap de Begur. Entre la Platja Fonda o platja del Mar Pi i fins a la platja de l’Illa Roja, en total gairebé deu quilòmetres de costa abrupta, de penya-segats imponents i tot presidit pel majestuós Cap de Begur.

A escala geològica es tracta d’una unitat formada per materials cambrians amb trets diferencials amb els seus trams veïns: al nord la platja de Pals amb materials quaternaris i al sud els penya-segats de tonalitats ataronjades formats per granodiorites.

La Costa de Begur és la més Brava de tota la Costa Brava

Aquesta Costa té també una història molt relacionada amb la seva riquesa mineral. En aquest bocí de Costa Brava s’hi va desenvolupar entre finals del S. XIX i principis del S. XX, una activitat minera remarcable per a l’extracció bàsicament de mineral de ferro especialment, però també d’altres minerals. La poca rendibilitat dels jaciments i la inaccessibilitat d’aquest territori per terra va fer que les explotacions mineres acabessin sent abandonades. Avui, les restes d’aquestes antigues explotacions encara es poden veure, algunes d’elles gairebé “a pet d’ona”.

La toponímia de la zona ens evoca a aquest passat relacionat amb la mineria: Rec dels Fanguejadors, Ses Mines, Ses Mines de Plom, Cova des plom entre d’altres. En aquesta costa la toponímia també ens recorda les dificultats que han tingut els navegants i els pescadors: l’Illa de Mal Entrar, Sa Nau Perduda, Es Foraió Negat o S´Encalladora en podrien ser exemples.

El majestuós Cap de Begur és el límit meridional de la tramuntana

El tram comença a la Platja Fonda, una vegada desapareixen els materials geològics de tonalitats ataronjades. La platja Fonda és un paratge rodejat de parets verticals de color gris plom i amb la sorra fosca que li dóna un peculiar encant.
Poca abans del Cap de Begur trobem Es Falcó, també anomenat Sa vinya Espatllada. L’indret és espectacular, els penya-segats, aquí extra plomats, sembla talment que s´hagin de col•lapsar en qualsevol moment. El nom, fa referencia a les restes de parets seques sobre les quals s’hi cultivava la vinya.

Travessat el Cap de Begur, la costa s’obre a la tramuntana. El Cap de Begur, de silueta vertical, és precisament el límit meridional d’aquest vent en l’àmbit litoral. Just darrere del cap, a la base dels impressionants penya-segats de més de cent metres d’alçada s’hi troba Es Degotís on les filtracions d’aigua fan caure una refrescant dutxa gairebé tot l’any. Aquí també és possible visitar Sa Falquerina, una cova d’enormes dimensions on hi havia hagut unes espectaculars estalactites que algú va decidir d’endur-se a casa seva.

A partir d’aquest punt el litoral continua fins a la badia de Sa Tuna on la costa és retallada, amb bastants illots. Sa Tuna comença en la punta d’es Plom i la badia es divideix en dues platges excel•lents, la primera, Sa Tuna i a continuació el paratge d’Aiguafreda.

Sa Falquerina molt aprop de Es degotís

A l’extrem de llevant de la badia de Sa Tuna, hi trobem Cap sa Sal, un dels desastres urbanístics més lamentables de tota la Costa Brava i que, de la mateixa manera que es va fer amb el ClubMed del Pla de Tudela, s’hauria de fer en aquest indret. El complex turístic primer un hotel i avui apartaments de luxe es va construir a sobre d´una de les explotacions mineres més populars de la zona, la Mina Francisqueta.

Després del Cap Sa Sal trobem la Reserva Marina de Ses Negres, unes formacions rocoses i illots d’aquesta tonalitat amb una elevada biodiversitat. La reserva compren les aigües entre el Cap Sa Sal i la punta Ventosa.

Poc abans d’arribar a Sa Riera, molt a prop de la punta de la Creu es poden observar encara restes de galeries que s’explotaven des del mar en condicions bastant precàries. Un cop abandonada l’explotació les galeries van servir per al contraban.

Sa Riera era antigament una platja era molt cobejada pels sardinalers per la riquesa de les seves aigües. Després de Sa Riera i la punta Espínula, abans d’iniciar-se la platja de Pals, s’hi troba la platja de l’Illa Roja. Aquí els colors predominats són el roig i el negre i encara es pot veure les restes d’una explotació minera.

Fragates portugueses a la vista!

aflorament primaveral de plàncton d´aquest any ha estat espectacular i darrera d´aquest han apareguts eixams d´organismes gelatinosos. Al litoral català el llepó ha estat especialment prolífic. Amb aquests fets, els científics pronostiquen un estiu amb una proliferació de meduses sense precedents.

El creixement exponencial de les poblacions de meduses és un primer símptoma del precari estat de salut de l´ecosistema pelàgic. Les meduses són organismes oportunistes que aprofiten les pertorbacions per créixer. L’absència de depredadors d´aquetes i la disminució de les poblacions de petits pelàgics deguda a la sobrepesca representen un còctel perfecte pel creixement d´aquests animals.

Exemplar de Carabel·la Portuguesa avarada a una platja

La proliferació de meduses fa que augmenti la probabilitat que entrin per Gibraltar, espècies atlàntiques com ara la carvel.la portuguesa, fragata portuguesa o borm de vela (Physalia physalis). Aquest any, el regim de vents també ha contribuït a aquest fet. Afortunadament les aigües de la Mediterrània són massa salades i calentes per a la carabel.la portuguesa i un cop entren, no sobreviuen gaires anys.

Caravel.la portuguesa no és exactament una medusa, de fet es tracta d´un hidrozou colonial molt més emparentat amb les barquetes de Sant Pere que no pas amb les pròpies meduses.

Estèticament és un organisme preciós. El seu pneumatòfor és en forma de sac amb tonalitats violàcies i magenta. D´aquest en surten els tentacles que poden arribar a fer fins a trenta metres de longitud on s´hi troben els diversos hidroides que formen part de la colònia amb diverses especialitzacions: defensa, digestió, reproducció, alimentació,…

A les platges de la costa andalusa i de Murcia ja fa uns quants anys que s´han referenciat observacions d´aquesta espècie. Aquest anys caravel.la portuguesa també s´ha observat a les platges del País Valencià i de les Illes Balears. Ara per ara, Catalunya escapa d’aquesta situació per raons geogràfiques, si bé no es descarta la seva aparició especialment a la costa sud. En el cas de la costa catalana, l´arxipèlag balear fa de barrera natural per a l´entrada d´aquesta espècies a les nostres platges.

El pneumatòfor ple de gas l´ajuda a surar

Les seves cèl•lules urticants (cnidoblasts) posseeixen una toxina molt potent. Les picades són extremadament doloroses i poden provocar problemes d´hipersensibilització que en cassos extrems fallada respiratòria, aturada cardíaca i en alguns cassos fins hi tot la mort. Les ferides tenen un aspecte típic de fuetada, costen molt de cicatritzar i es poden complicar amb infeccions sobrevingudes. Entre els efectes sistèmics d´aquestes picades s´inclouen tremolors, febre, nàusees, diarrea, vòmits i convulsions.

En cas de picada de Physalia cal aplicar aigua de mar a la ferida i procurar treure les restes de la medusa sense fregar l´àrea afectada. En aquest cas, l´aigua calent alleuja el dolor. El vinagre, l´alcohol i els bandatges compressius no són aconsellats. UN cop fets els primers auxilis es recomana buscar atenció mèdica urgent. Els experts recomanen tancar les platges al bany en cas de l´albirament d´aquesta espècie.

I ara, les barquetes!

Ja havíem comentat en una entrada anterior que el llepó d´aquest any havia estat especialment abundant. Primer va ser la proliferació de salpes coincidint amb la pasqua i ara, sobretot a les platges de la meitat nord, l´arribada per milers de barquetes de Sant Pere (Velella velella). Les primeres observacions d´aquest fenomen es van realitzar a Palamós, a l´Estartit, a Llançà i al Port de la Selva ara fa una quinzena. Dies més tard es va generalitzar a la costa Brava sud i al nord del Maresme.

Aquetes organismes, empesos pels corrents i les onades s´han anat acumulant a les platges de certes localitats i aquestes han aparegut tenyides d´un blau elèctric, el color d´aquesta espècie.

Les barquetes de Sant Pere són organismes inconfusibles

L´arribada de barquetes a les nostres platges no és un fet excepcional, de manera cíclica, a la primavera, és produeix aquest fenomen. La particularitat de l´arribada d´enguany és la nombrosa quantitat d´exemplars, que per mils de milers han acabat avarats a les platges de la Costa Brava.

En realitat, les barquetes de Sant Pere són hidrozous colonials, un tipus de cnidari que, malgrat estar molt emparentat, no es tracta d´una medusa en el sentit estricte del mot. En les barquetes de Sant Pere cadascun dels seus components (pòlip) està adaptat a una funció concreta: n´hi ha d´especialitzats en la nutrició, en la reproducció i en la defensa de la colònia. Tots aquests pòlips estan units a un disc cartilaginós ovalat de tres a cinc centímetres de diàmetre amb una característica vela triangular que els dona nom. Aquesta estructura els permet desplaçar-se amb el vent. En la colònia també s´hi troben algues unicel·lulars simbiòtiques anomenades zooxantel·les que els permeten aprofitar l´energia lluminosa.

En algunes platges coma ara a Llançà, les barquetes han aparegut per milers. Foto: Jesus Blanco

Les barquetes són organismes pleustònics, és a dir que viuen a la interfase aire/aigua i que són transportades pels corrents marins, el vent i les onades. S’alimenten de zooplàncton que capturen a través dels pòlips encarregats per aquesta funció. Alguns dels pòlips de la colònia presenten cnidocits urticants per a paralitzar les seves presses i que en cas de l´home son del tot inofensius.

Com gairebé tots els cnidaris, en el seu cicle biològic hi ha alternança entre generacions pòlip (asexual) i medusa (sexual). La barquetes pròpiament dites pertanyen a la generació pòlip. Aquest dona lloc a meduses microscòpiques que es reprodueixen sexualment i donen lloc nous pòlips que formaran una nova colònia.

Primer les salpes, més tard les barquetes. Segurament aquest estiu serà prolífic en meduses, símptoma inequívoc que alguna cos no marxa com hauria d’anar en els sistema natural. No s´han de confondre els exemplars de Velella velella amb la caravel.la portuguesa (Physalia physalis). En el cas de la caravel.la portuguesa, a més de ser més gran, enlloc de la vela típica de les barquetes, presenta un flotador ple de gas. A més Physalia presenta tentacles molt més llargs i molt més urticants. Això, però, és una altre històriademar.

Camins de ronda (I) : Calella de Palafrugell – Palamós

Després d´onze anys tancat, el tram del camí de ronda que uneix Cala Sant Francesc (Blanes) amb Lloret ha estat reobert fa pocs dies. Coincidint amb aquesta bona noticia enceto una sèrie d´històriesdemar “a peu”.

Una de les millors formes de conèixer la Costa Brava és a través dels camins de ronda. Tota la Costa Brava, des de Blanes i fins a Port Bou es pot recórrer a través d´aquests senders litorals. En bona part, els camins de ronda a la Costa Brava corresponen a la GR92 però, si el que realment voleu és costejar, caldrà abandonar en algun tram aquest GR i resseguir els senders litorals.

Calella de Palafrugell, el punt de sortida de la ruta

Un dels trams més espectaculars és el que uneix Calella de Palafrugell amb Palamós. En total una mica més de 12km entre suredes, pinedes i malauradament alguna urbanització. Us recomano amb totes les meves forces fer aquest sender a l´hivern, fora de temporada i lluny del brogit turístic. Aquest passeig a peu us permetrà recórrer alguns dels indrets descrits en aquestes històriesdemar.

El punt de partida, en el nostre cas, és la platja Port Bo. El curt passeig per sota les voltes és tota una delícia. A continuació hem de prendre les marques del GR que ens durà fins a davant del l´hotel Sant Roc. A partir d´allí, continuem per un tram urbanitzat travessant un seguit de túnels i guanyant el desnivell amb trams d´escales. Passem pel costat del Golfet i continuem l´ascens fins gairebé el Cap Roig.

El Crit, una de les millors platges de la zona

Arribats a la carena continuem pel GR92 que transcorre cap a l´interior entre camps i boscos de suredes i pins. En aquest punt el sender litoral està barrat per la negativa de la propietat dels jardins de Cap Roig de permetre el pas a través de la finca de Ca la Russa. En aquest sentit la coordinadora “Salvem el Crit” ha presentat una sèrie d’al•legacions a l´ajuntament de Palafrugell per tal que s´obri el pas. Ara per ara no tenim més remei que continuar gairebé un quilòmetre per l´interior fins al creuament on una fort desnivell ens conduirà fins a la platja del Crit.

A partir d´aquí i fins a la barraca de Cala Estreta haurem de resseguir les diverses platges verges que anem travessant amb la omnipresència de Les Formigues al fons. La millor visió de les illes la tindrem des del Cap de Planes.

Un cop deixem Cala Estreta, comencem l´ascensió i anem resseguint la costa a través d´un tram de penya-segats mitjans fins arribar a la punta de Canyers amb unes panoràmiques indescriptibles tant pel nord com pel sud. Si continuem pel sender litoral, anirem travessant petites cales ben protegides fins arribar a l´agulla de Castell. Allí val la pena aturar-se una estona per contemplar els restes del poblat ibèric i La Foradada.

La punta de Canyers és una bona talaia per a a contemplar el paisatge

Creuem l´arenal de Castell, un exemple de la força de la voluntat popular per a la preservació dels valors naturals i continuem per un dels punts més emblemàtics de la Costa Brava, el racó de S´Alguer on sembla que el pas del temps s´hagi aturat. Continuem a través de la pineda d´en Gori i a partir d´aquí fins a La Fosca i el castell de Sant Esteve.

Abans d´arribar a la destinació, ara ens tocarà l´ascens al Cap Gros amb unes vistes excepcionals de tota l´àrea i travessar Cala Margarida una altre joia en aquest recorregut. Des d´allí, Palamós ja és a tocar.

Hi ha molts altres trams en el camí de ronda de la Costa Brava, aquests però seran l´objecte d´altres històriesdemar.

Brillar amb llum pròpia

La bioluminescència, és a dir, la capacitat que tenen alguns organismes vius de produir llum és un fenomen relativament freqüent entre les espècies marines. La generació de llum en la majoria dels cassos és conseqüència d´una reacció bioquímica on es transforma l´energia química en energia lluminosa. Normalment la molècula implicada en aquest fenomen és la luciferina, aquesta substància s´oxida per acció d´un enzim anomenat luciferasa que produeix la llum. En alguns altres cassos la producció fotònica es deu a microorganismes luminescents que viuen de manera simbiòtica en òrgans especialitzats anomenats fotòfors. Cal no confondre la veritables bioluminescència amb la fluorescència, la fosforescència i la iridescència que presenten també alguns organismes marins.

Els ctenòfors són organismes planctònics amb una bioluminiscència molt espectacular (Fotografia: E. Obis/El Mar a Fons)

Jules Verne en la seva obra més cèlebre, “Vint mil llegües de viatge submarí”, relata el fenomen de la bioluminescència quan el Nàutil realitza la travessia a traves d´una capa lluminosa, i anomena a aquest fet com a mar de llet. Avui sabem que aquest fenomen es produït per bacteris bioluminescents marins de vida lliure.

En la bioluminescència hi ha una bellesa relaxant. Un dels espectacles més hipnòtics es observar, sobretot en nits de primavera amb la mar en calma i sense lluna, l´espectacle del plàncton luminescent. A l´agitar, des d´un caiac estant, la superfície de l´aigua, els fils de llum que generen multitud d’espècies planctòniques formen feixos de llum d´una bellesa indescriptible. En aquest cas els responsables d´aquest fet són diversos representants del fitoplàncton del grup dels dinoflagel•lats entre les que destaca Noctiluca scintillans.

Noctiluca scintillans és un dinoflagel•lat que emet bioluminescència en ser agitada l´aigua (Fotografia: C. Carré/El Mar a Fons).

El tipus de llum produïda per la majoria d´espècies és de color blau (entre 440 i 479 nm de longitud d´ona). Els organismes bioluminescents emeten llum de manera continua malgrat que hi ha representants que fan flaixos intermitents de durada variable. Alguns il•luminen un punt fixe del seu cos mentre d´altres desplacen la llum al llarg de tota la seva superfície. Els feixos de llum tenen diverses funcions, es poden utilitzar com a element de comunicació, pot tenir tan funcions defensives com ofensives, per a concentrar-se en un indret o com a reclam.

La bioluminescència és especialment espectacular entre les espècies demersals. En el regne de la foscor, aquesta capacitat és un valor afegit. Hi ha nombroses espècies marines bioluminescents que pertanyen a grups molt diversos. Molts cefalòpodes i crustacis presenten aquesta característica. El Rap (Lophius piscatorius), per exemple, utilitzen el filament pescador amb la part superior lluminosa per atreure a les seves presses. Els peixos llanterna també presenten aquesta propietat. La majoria d´espècies de calamar presenten també bioluminescència, aquests tenen en la seva pell agrupacions de cèl•lules especialitzades que emeten llum. És especialment espectacular la bioluminescència que presenten alguns organismes gelatinosos com ara algunes meduses o bé els ctenòfors com ara Beroe forskalii, que, a més de bioluminescència presenten també una iridescència ben visible gràcies al moviment de les seves pintes. Això però, es una altre històriademar.

Hi ha encara platges verges?

A l´hora de valorar la qualitat de les nostres platges es fan servir uns criteris gens ambientals i gairebé sempre es té més en compte l´artificialització i els serveis que ofereix que no pas el seu valor natural i paisatgístic. Les banderes, els guardons i les estrelles no reflecteixen gens els elements naturals que pugui tenir una determinada platja per a ser considerada com a verge. Però que és una platja verge? Hi ha realment platges verges a Catalunya?

Cala Tavellera al Cap de Creus

Com indica el seu nom, una platja verge és aquella que conserva intactes els seus valors naturals i on no hi ha hagut pràcticament cap intervenció humana que hagi pogut alterar el medi. Sota aquestes premisses, és evident que no resta cap platja verge en tot el litoral català. Com a molt trobem indrets més o menys ben conservats i que podem arribar a qualificar com a platges verges. Aquestes són platges de difícil accés, sense cap mena d´urbanització al seu entorn i que conserven encara elements naturals característics d´aquest tipus d´ambients.

Malauradament la legislació que regula el litoral: llei de protecció i ús sostenible del litoral del 2013, busca més el rendiment econòmic i la seva explotació que no pas la protecció dels espais naturals del medi litoral i per tant no ajuda gens ni mica a protegir els pocs elements naturals que encara resten.

PLatja de Vallpresona entre Tossa i Sant Feliu

La principal amenaça que pateixen aquests indrets, més o menys ben conservats, rau en la pressió urbanística i les requalificacions de la tipologia de sòl per desenvolupar activitats econòmiques de gust dubtós. Aquest darrers anys hem assistit perplexos a aquesta pràctica que creia ja caducada. En un altre ordre de coses, l´elevada pressió que pateixen aquests indrets des del mar per part de les embarcacions d´esbarjo és un problema cada vegada més gros i on l´administració sembla no tenir recursos per a regular aquesta activitat.

Amb aquesta premissa l´entitat Ecologistes en Acció de Tarragona i l´Ebre ha creat el distintiu “platges verges” que atorga de manera anual. Aquest reconeixement té un doble objectiu, per un costat es premia l´esforç dels municipis en la seva tasca per la conservació del medi i per altra banda es valora l´estat natural de les platges candidates.

Cala Estreta a Palamós

El principal problema d´aquest reconeixement és que, malgrat que els premis són oberts a totes les platges del litoral català, de facto només s´hi presenten municipis del litoral tarragoní, de les terres de l´Ebre i del sud de Barcelona. Caldria doncs rellançar aquest reconeixement perquè fos efectiu al llarg de tota la costa catalana per poder valorar també les platges de la Costa Nord de Barcelona i de la Costa Brava on hi hauria també espais susceptibles a ser reconeguts.

A Catalunya, malgrat l’elevadíssima pressió que pateix la franja costanera queden encara alguns paratges més o menys inalterats amb un alt valor ecològic i paisatgístic. Si hagués de fer una selecció de les mateixes, segurament triaria: La platja del Trabucador i la platja del Fangar al Delta de l´Ebre; La Platja de l´Estany Podrit i la Cala de l´Ilot entre l’Ametlla i l´Ampolla; Cala Fonda o Waikiki a Tarragona; La platja dels Muntanyans a Torredembarra; La platja de Vallpresona a Tossa; Platja Castell i Cala Estreta a Palamós; La Platja Fonda a Begur. Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Montgrí i Cala Canadell, Cala Portaló i Cala Tavellera al Cap de Creus. Aquesta és la meva tria.

Platja de Pals: una joia per protegir

Entre el dic de ponent del port de l´Estartit i fins a la punta d´Espinuda just abans de Sa Riera hi ha una unitat paisatgística d´una longitud considerable que, de manera general, es coneix com a la Platja de Pals. Malgrat aquest nom genèric, aquesta llenca de platja rep diversos noms específics segons el tram de que es tracti. Així, parlem de Platja del Racó (entre la punta Espinuda i el lloc on se situaven les antigues antenes de radio Liberty), de Platja del Grau (entre aquest punt i la desembocadura del riu Daró),de la Platja de la Fonollera i de la Gola (entre el Daró i la desembocadura del Ter) i de la Platja de l´Estartit, (entre el Ter i el dic de ponent del moll del port d´aquest municipi).

Aquesta territori pertany als termes municipals de Begur, de Pals i de l´Estartit i és un segment de platja molt interessant des del punt de vista de la biodiversitat ecològica i dels hàbitats que allí s´hi troben. També es tracta d´un indret de contrastos on hi conviuen espais naturals de primer ordre amb promocions urbanístiques molt agressives, càmpings i fins hi tot un camp de golf.

La platja de Pals és un dels indrets més interessants de la costa catalana

Bona part del territori d´aquest platja forma part de la Reserva Natural Parcial del Baix Ter que està inclosa al Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el baix Ter que es va crear el 2010 i que aglutina aquests tres grans espais clarament diferenciats.

En aquesta platja el medi natural és un hàbitat únic al llarg de tot el litoral català i alhora molt fràgil. A la reraplatja hi ha consolidada una pineda que arrela sobre un sistema dunar que arriba fins a la façana litoral formant un espai amb un valor paisatgístic, recreatiu, geomorfològic i ecològic de primer ordre. El magnífic estat de conservació, la seva raresa i la seva fragilitat fan que es pugui parlar d´un element singular en tota la nostra costa.

Aquest sistema dunar es va formar a partir dels aports fluvials i a partir de materials d´origen marí. La vegetació en primera instància i els pins més endavant van anar fixant les dunes. El tipus de vegetació que s´estableix en aquest ambient està format per plantes molt exclusives adaptades a les precàries condicions ambientals. A primera línia trobem: jull de platja, lliri de mar, borró, melgó marí. En segon terme: creuadeta marina, bufalaga marina i Stachys marítima i ja formant la faixa de dunes més continentals les pinedes de pi pinyer amb un sotabosc típic de l´alzinar mediterrani.

Les llacunes litorals, i la vegetació dunar són una de les característiques d´aquest indret

Hi trobem també llacunes costaneres d´aigua dolça com ara: les Basses d´en Coll, La Fonollera, el Ter Vell. I llacunes costaneres d´aigua salobrosa com la bassa de Fra Ramon. Ambdós tipus de llacunes es poden considerar espais naturals únics.

A la zona agrícola s´hi troben arrossars, especialment a la zona del l´estany de Pals que es va dessecar al s. XIX. Els arrossars es poden considerar també zones humides durant bona part de l´any.

D´uns anys ençà hi ha bastant rebombori al voltant d´aquest espai. La revisió del POUM del municipi de Pals promou la urbanització de diversos sectors de la platja de Pals per a fer-hi habitatges de segona residència en la zona dunar. Aquests dies però, s´ha publicat un informe previ de la Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona que obligarà a l´ajuntament de Pals a introduir canvis en el seu POUM com ara la rebaixa del nombre d´habitatges o la desclassificació d´alguns sectors.