Deserts submarins

El canvi climàtic ens està desertitzant la Terra. Àrees avui fèrtils i productives es van convertint en erms desproveïts de sòl. D´aquí a la desertització només hi ha un pas. Bona part de la conca mediterrània corre el perill de convertir-se en una àrea desèrtica o semi desèrtica en molt pocs anys. Malauradament, en els mars i oceans més propers està succeint un efecte molt semblant. Són els deserts submarins o blancalls que s´estan estenent cada vegada en mars temperats com la Mediterrània i que un cop apareixen la seva recuperació és prolongada i dificultosa.

Però, què són exactament els deserts submarins? Són espais rocosos, de poca fondària i ben il·luminats on les condicions són favorables per al desenvolupament de les poblacions d´algues perquè formin boscos submarins, i on aquetes han desaparegut. En la roca quasi nua d´aquetes àrees s´hi desenvolupen especialment les garotes. Els deserts submarins no tenen res a veure amb el paisatge submarí sorrencs desproveït de vegetació i que ocupa grans extensions per la desaparició de les fanerògames.

Els deserts submarins s´estan estenent cada vegada més a les nostres latituds. Foto: CCMA

Les garotes són una espècie clau en el funcionament dels fons rocosos ben il·luminats. Se les considera els herbívors més voraços en mars temperats. Són capaços d´alterar les comunitats d´algues fins a fer-les desaparèixer com passa en molts punts de la mediterrània. La situació s’agreuja encara més per la desaparició de les espècies depredadores de les garotes.

El paisatge submarí entapissat d´algues a la mediterrània no es molt esplendorós, però malgrat aquest fet aquesta cobertura és vital per afavorir la biodiversitat i la sostenibilitat ja que són la base de la cadena alimentària. Al perdre la coberta d´algues perdem el flux d´energia que circula a través de les cadenes tròfiques. Els boscos d’algues són també punts on s’absorbeix CO2 i es produeix O2, un simple mecanisme natural per reduir els efectes del canvi climàtic.

Entre les causes principals de la desertització dels fons d´algues hi ha la proliferació de les garotes i la sobrepesca de les espècies de roca, depredadores dels eriçons com ara els sards, les orades o les julioles i que fa que les poblacions de garotes estiguin controlades. En bona mesura els responsables d´aquest fet són els pescadors recreatius, tant a canya com submarins, la contaminació de les aigües litorals o l´entrada d´espècies invasores. A la mediterrània oriental, els deserts submarins els formen les espècies invasores que entren a través del Mar Roig i el Canal de Suez.

La garota és el principal responsable d´aquest fenomen

La importància creixent d´aquest desertització submarina ha portat als científics a detectar i fer el seguiment d´aquestes àrees a casa nostra. Un projecte de ciència ciutadana per a mesurar l´abast de la problemàtica. Un estudi sobre la seva evolució i finalment estudiar propostes de gestió i recuperació dels boscos d´algues.

Els estudis que s´han fet fins ara sobre aquesta problemàtica ha descobert que la por que tenen les garotes vers els depredadors és clau per a la salut dels boscos d’algues submarins. Els investigadors van poder constatar la resposta de les garotes en àrees amb i sense depredadors i van arribar a la conclusió que la presència d´aquests depredadors limita la capacitat de les garotes a sobrepasturar aquests fons.

Anuncis

La platja d´Argelers

Al nord de Cotlliure i ja en el terme d´Argelers, es troba un indret anomenat el Racó. En aquest punt acaben els contraforts de les Alberes que formen la costa vermella i comença un immens sorral continu durant centenars de quilòmetres. És la façana litoral de la plana del Rosselló, les platges d´Argelers, de Sant Cebrià, de Canet del Rosselló, del Barcarès i de Leucata són les més conegudes d´aquest troç de costa sorrenca amb un seguit de llacunes litorals que donen una personalitat única al paisatge.

La Costa del Rosselló és avui una àrea turística de primer ordre amb totes les seves infraestructures adreçades al lleure i al plaer i amb complexos hotelers que arriben fins a la primera línia de mar creant veritables ciutats de vacances.

No fa pas massa anys aquestes platges van esdevenir un veritable infern per a milers de persones, moltes d´elles civils, que fugien de la persecució franquisto-feixista un cop acabada la guerra civil i esperaven trobar a la república francesa, el país dels drets humans, el seu aixopluc.

Refugiats arribant al camp d´Argelers. Foto: Robert Capa

El camí de l´exili pels refugiats s´estroncà al ser conduïts als camps de concentració que es van construir a les mateixes platges que avui són ocupades pels turistes. De tots, el camp de refugiats d´Argelers va ser el primer i ha estat el més conegut malgrat que també n´hi havia d´altres a Sant Cebrià, a el Barcarès, a Ribesaltes o a Adge.

El camp de refugiats d´Argelers es construí a corre cuita en quinze dies. La seva missió era mantenir controlats els milers de refugiats que arribaven pel camí de l’exili. Va ser inaugurat al febrer de 1939. Es trobava al nord de la platja d´aquest municipi, a la platja del Tamariguer. Les previsions inicials era que els retinguts no passessin més de quinze dies al camp però la realitat va ser una altre molt més dura.

En el camp no hi havia cap barracó per a protegir a les persones de les inclemències meteorològiques i aquests es protegien del fred de l´hivern fent forats a la sorra per dormir. El camp d´Argelers era només un immens sorral envoltat per una tanca de filat espinós per evitar la fugida dels presos i vigilats sobretot per la legió estrangera francesa. Set dies després d´estar enllestit ja hi havia més de 100.000 exiliats reclosos en unes condicions molt dures: fam, fred, malalties, violacions,… i es calcula que hi van passar més de 450.000 persones que tenien l´status de presoners de guerra.

Republicans a la platja d´Argelers

Les condicions de vida dels reclosos es van agreujar quan els nazis van ocupar part de França i el govern de Vichy va prendre mesures sobre els jueus, immigrants, comunistes o gitanos. En molts casos, el camp d´Argelers va ser el preludi d´altres destinacions molt més sinistres com Mauthausen, on van ser portats més de 7.000 espanyols procedents sobretot d´Argelers.

Avui Argelers ha recuperat la seva memòria històrica respecte a aquest trist capítol. Si passegeu pel passeig marítim, avui Avinguda de la Retirada del 1939, hi trobareu un monòlit que recorda aquests fets tant luctuosos. També us podreu adreçar al Cementiri dels Espanyols, una immensa fossa comuna on s´hi dipositaven els restes dels que hi van deixar la pell a la platja d´Argelers.

Sembla que la història sigui cíclica i que molts no recordin aquest passat. Això eés però, una altre històriademar

Escola de Radicals: Salvem Castell

Aquest article és fruit d’una històriademar i de la conversa mantinguda amb el Dr Feliu Antunez i Seguí, autor del llibre “Salvem Castell”. El podeu trobar al llibre Escola de Radicals. Quaranta anys defensant el territori de l´Empordà. Brau Edicions.

Avui, després de 25 anys exactes d´aquell referèndum, sembla que els nostres polítics miops no hagin entès res i es continuen malvenent el territori a preu de saldo. 

Situada al nord de Palamós, Castell és avui l’única platja verge de tota la Costa Brava. Hagués pogut acabar molt fàcilment com la seva veïna, la Fosca, totalment urbanitzada. Però la voluntat popular va decidir el seu destí, i avui l’Espai Natural de Castell – Cap Roig és un focus d’atracció turística per al municipi.

Al llarg de la història recent de Palamós hi ha hagut altres episodis de mobilització ciutadana en contra de l’especulació urbanística. Primer va ser “Salvem Cala s’Alguer”, en aquest cas per protegir les barraques i, actualment s’ha organitzat la plataforma “Salvem la Pineda d’en Gori” en contra de la urbanització d´aquest indret entre la Fosca i s´Alguer. La mobilització en aquests dos casos, però, no té punt de comparació amb la volada que va prendre “Salvem Castell”, que es va convertir en un moviment transversal de defensa dels drets col·lectius i del patrimoni natural.

A l’any 1975 els terrenys de Castell estaven catalogats dins el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), redactat a finals dels anys 50, com a “Zona Libre Permanente”. És a partir d’aquest temps que succeeixen projectes urbanístics i Plans parcials que volien desenvolupar aquests terrenys i que, afortunadament, no van arribar a prosperar mai.

Un d’aquests, “Vall Marinera” pretenia construir una macrourbanització amb canals a l’estil del que avui és Empuriabrava. En aquella època fins i tot el Club Mediterranée, abans d’instal·lar-se al cap de Creus, es va interessar pels terrenys de Castell per a edificar la seva ciutat de vacances.

Entre 1981 i 1990 el consistori de Palamós va redactar un nou PGOU que substituiria l’anterior, en vigor des de 1959. Arran d’aquest, la platja de Castell passava de ser sòl rústic a ser catalogat com a sòl urbanitzable programat. El nou Pla, doncs, obria les portes a la possibilitat d’urbanitzar l’espai verge de Castell -la plana i el paratge de Castell.

L’aprovació l’any 1992 del nou PGOU propicia la presentació de dos Plans Parcials per a urbanitzar Castell. Les promotores: El Castell S.A. i Camo S.A. van lliurar els seus projectes per a desenvolupar el sector. D´una banda, la Plana de Castell -promoguda per Camo S.A- pretenia l’edificació de 208 habitatges. De l´altra, “El Castell S.A” volia urbanitzar el paratge de Castell construint 181 habitatges. Tot plegat, segons deien, una urbanització de “baixa densitat”.

El PGOU aprovat i la presentació d’aquests projectes urbanístics van ser el detonant que va mobilitzar molts palamosins i l´origen del naixement de Salvem Castell, que es convertiria en associació dos anys més tard. Salvem Castell a poc a poc aglutinava una part cada vegada més important de la població de Palamós i pressionava a l’Ajuntament en forma de recollida de signatures.

A mesura que passava el temps, augmentava la indignació dels veïns, i el nombre de signatures i adhesions al manifest anava creixent. Finalment es van recollir 13.124 signatures que es van presentar a l’administració el 6 de novembre de 1992. Els sotasignants demanaven la requalificació i la protecció dels terrenys, la seva inclusió al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) i l’elaboració d’un pla de gestió de l’espai.

L’Ajuntament, davant la pressió de les empreses promotores i de la Generalitat per una banda, i el creixent suport popular en forma de signatures per l’altra, va decidir recórrer a un referèndum perquè fossin els propis palamosins els que decidissin sobre el futur del seu territori.

Després de moltes vicissituds, el referèndum es dugué a terme el 12 de juny de 1994, coincidint amb les eleccions europees. La campanya va ser dura i plena de desqualificacions cap a la plataforma ecologista. Salvem Castell va aguantar molt bé la pressió i va aconseguir un èxit sense precedents. La pregunta que es va formular en el referèndum va ser: “Vol que Castell –Paratge i Plana- sigui urbanitzable?”. L’ajuntament es va comprometre a què, en cas que guanyés el no, el ple municipal iniciaria els tràmits per a la requalificació i protecció dels terrenys. Per contra, si guanyava el sí, l’ajuntament continuaria endavant l’aplicació del Pla General i s’obriria el camí cap a la construcció dels 389 habitatges.

El cens de persones amb dret a vot era de 10.826. Els partidaris de requalificar els terrenys i impedir les propostes d’urbanització van guanyar amb el 69,8% dels vots, amb una participació superior a la meitat del cens. El 15 de juny en un ple extraordinari, el consistori va presentar una moció per iniciar els tràmits de la modificació del Pla General i catalogar els terrenys com a sòl no urbanitzable.

El camí fins cap a la requalificació efectiva dels terrenys va ser molt llarg i ple de contenciosos. La Generalitat hi va jugar un paper molt galdós alineant-se de manera encoberta amb els especuladors. De fet, la Direcció General d’Urbanisme no va descatalogar els terrenys fins al 2002 i ho va fer obligada per sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i del Tribunal Suprem (TS). Malauradament però, per aconseguir la titularitat pública de Castell, es va haver de fer front a una indemnització en forma de compra a preu d’or quan la sentència judicial ja era en ferm i no hagués calgut. Pels terrenys del Paratge de Castell van pagar 2400 milions de pessetes l´any 1999 quan el valor cadastral era de 108 milions, i pels terrenys de La Plana gairebé 12 milions d’euros l´any 2002. Aquests pagaments es van fer quan el TS ja havia emès la sentència que ratificava el dictamen del TSJC i es denegaven els recursos interposats per les immobiliàries.

Finalment el 28 de febrer de 2001, la Comissió d’Urbanisme de Girona va aprovar la requalificació del Paratge i la Plana de Castell i, el 21 de gener de 2003 la Generalitat va incorporar els terrenys dins el PEIN, després de 10 anys de mobilitzacions ciutadanes. Al llarg de tot el procés es van presentar 33 recursos contenciosos als tribunals i una qüestió penal que donen idea de la forta pressió que les immobiliàries van exercir sobre la voluntat popular. En aquest sentit hi van jugar un paper cabdal els serveis jurídics de DEPANA.

Com a conseqüència d’aquests fets l’Estat amb el suport de la Generalitat va canviar la normativa de consultes populars per evitar que casos semblants es poguessin repetir. Avui, una consulta semblant no tindria cap mena de valor legal.

Tàperes i taperots

La taperera (Capparis spinosa) és una planta mediterrània típica de les regions càlides i amb substrat preferentment calcari. Malgrat que és pot arribar a conrear, en estat silvestre es troba en indrets àrids, rocosos i pobres en nutrients com ara molts dels penya-segats litorals de moltes àrees de la conca mediterrània. Degut a aquestes característiques també és una espècie habitual en esquerdes de murs, teulades o parets. A Mallorca, a Menorca i a moltes altres àrees de la Mediterrània és una planta comuna en aquests ambients. La taperera és originària d´Àsia i va ser propagada primer pels fenicis i després pels grecs que la van introduir a la conca Mediterrània. En l’època dels romans ja havia colonitzat la major de la conca. La resistència a les sequeres i la capacitat de créixer fàcilment en terrenys àrids i salabrosos va fer que la seva expansió fos realment ràpida.

La tàpera, la poncella i el taperot, el fruit, es comercialitzen amb el mateix nom.

La taperera és una mata de port arbustiu reptant d´ una alçada inferior als 50 cm. Les fulles són alternes de limbe oval o arrodonit. La planta té espines a la base del pecíol, cosa que dificulta la recol·lecció de les tàperes. Les flors de la taperera són inconfusibles, blanques o rosades amb quatre pètals molt clars i vistosos amb els estams molt llargs i el filament violaci per assegurar la seva pol·linització. La floració d´aquesta planta és un espectacle únic. El fruit és allargat i carnós i conté multitud de llavors.

Les tàperes són els brots de la flor de les tapereres. Aquestes poncelles es recol·lecten manualment abans de la floració i s´assaonen per al seu consum. De la mateixa planta també es poden consumir els taperots, els seus fruits abans de madurar. Evidentment són molt més apreciades les tàperes que no pas els taperots. Tant les tàperes com els taperots es consumeixen macerats en aigua, sal i vinagre.

Les tàperes són petites, verdes i carnoses amb un gust lleugerament amarg que dona un toc especial als plats. Són un condiment que dona personalitat a amanides o a pizzes. Combina molt bé amb els peixos i són un excel·lent aperitiu. Les tàperes són també l’element essencial de la tapenade una salsa provençal per a untar el pa o per farcir tomàquets. En el receptari tradicional de moltes cuines mediterrànies, les tàperes són un condiment indispensable.

La taperera viu en ambients àrides, sobretot murs i penya-segats litorals. Les seves flors són blanques i molt vistoses.

Entre les qualitats terapèutiques de les tàperes n´hi ha moltes. Segons Dioscòrides, les arrels d´aquesta planta s´usaven amb finalitats diürètiques, antiastringents i tonificants. Els brots tendres i els fruits s´usaven per combatre l´artritis. Malgrat el seu elevat contingut en sal, són antihipertensives, amb molt poques calories i amb propietats antioxidants. Ajuden a combatre l´artrosi i afavoreixen el reg sanguini. Són molt riques en vitamines.

Alguns poetes, com l’eivissenc Isidor Macabich han glossat les virtuts d´aquesta planta en els seus versos

Aqueix vell mur, ressec de temps enrere,
riu ara, endiumenjat de taperera,
com si un armix de neu hi hagués florit,
i amb un clapeig de porpra florejada,
que un antic jardiner hi té arrelada,
i es folga que la mirin fit a fit.

Una troballa inesperada

Els fons marins sempre han estat i són encara, els grans desconeguts. No ens estranya gens que de manera periòdica coneguem noves troballes sobre el descobriment d´espècies fins aleshores desconegudes. Fins i tot, hi ha qui afirma que es coneixen més bé alguns astres o l´univers que no pas els fons marins dels nostres mars i oceans.

El que és més sorprenent, és l’aparició de notícies com la relacionada amb la descoberta d´un gran herbassar de fanerògames a la badia de Roses , relativament a molt poca profunditat. És increïble que avui, en una societat autoanomenada moderna, hagi troballes tant inesperades que ens fan pensar en que la gestió dels fons marins litorals ha estat molt superficial.

El Gram marí (Cymodocea nodosa) és una fanerògama marina amb les fulles més estretes que Posidonia i que forma alguers ben cosntituïts

Certament la comunitat científica coneixia l´existència d´aquest herbassar però ni les suposicions més optimistes podien endevinar que es tractés d´una extensió tant gran. Amb aquesta troballa inesperada s´hauria d´acabar amb la total impunitat que gaudeixen les nombroses embarcacions esportives que fondegen en aquest zona i la dels vaixells de pesca que arrosseguen els seus arts sense escrúpols i malmeten els fons marins.

L´estudi ha estat impulsat per la Direcció General de Pesca i Afers Marítims aquest 2018 i en ell s´ha elaborat una cartografia bionòmica dels fons marí de la badia i s´ha cartografiat un herbassar de Cymodocea nodosa d´unes 800 ha. Segons aquestes dades, l´alguer és el de més extensió de tota la costa catalana i un dels més importants de la Mediterrània Occidental. En el mateix estudi s´han detectat també 136 ha de Posidonia oceanica, 98 ha. de substrat rocós amb algues fotòfiles i 25 ha de fons de precoral.ligen.

Cymodocea nodosa, com la resta de fanerògames marines, té una importància ecològica de primer ordre doncs allotja un elevada biodiversitat i constitueix una zona de cria, de refugi i de reproducció de moltes espècies. La cartografia d´aquests herbassars marins són una eina de molta utilitat pels gestors de projectes i activitats en el medi marí. Així, l´hàbitat que forma aquesta espècie, es considera d’interès per a la pesca d´acord amb la normativa sectorial.

Cartografia dels fons marins de la badia de Roses

La prospecció, s´ha realitzat amb un sonar d´escombratge lateral acompanyat de transsectes per a realitzar observacions “in situ”. S’han cartografiat un total de 3350 ha. des de la punta Falconera a Roses fins a la punta Trencabrassos de l´Escala. Abans de la realització d´aquest estudi, només es tenia coneixement de l´existència d´un alguer de gairebé 200 ha. Això fa que els resultats es puguin considerar com a una veritable sorpresa doncs s´ha quadruplicat la superfície que es pensava que havia.

Els alguers cartografiats són molt densos i les fulles de les plantes tenen fins a mig metre d´alçada formant una veritable teranyina, cosa que indica que l´hàbitat és d´una gran qualitat i està molt ben conservat.

Aquesta troballa ha d´obligar sens dubte, a canviar el model de gestió d´aquesta franja litoral pel que fa al fondeig d’embarcacions. Actualment no existeix cap reglamentació efectiva per aquesta pràctica que s´ha convertit en un “campi qui pugui” sense cap control efectiu. En el mateix sentit s´haurà de regular molt més acuradament la pesca professional, en especial aquells arts i ormeigs que puguin tenir un impacte sobre els fons.

La Costa de l´Alt Maresme

L´Alt Maresme és un ens sense valor administratiu que te una façana marítima que va des d´Arenys de Mar fins a la punta de la Tordera. Una vintena de quilòmetres de costa presidits en tot moment per la silueta immutable del Montnegre. Malgrat que pertanyi a la comarca del Maresme, aquest tros de territori té uns elements que la fan molt més unida als municipis de la Selva marítima.

Un dels elements més destacats de tot aquest recorregut és la presència d´antics búnquers de defensa que romanen immutables al pas del temps i que ens evoquen a un passat que no s´ha de tornar a repetir.

L´itinerari comença a Arenys de Mar, a la platja de la Picordia o primera platja, el sorral a ponent del majestuós port d´Arenys i acaba a la mateixa badia de Blanes. Al llarg d´aquesta navegació resseguirem les poblacions d´Arenys de mar, Canet, Sant Pol, Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat i Blanes.

La costa de l´Alt Maresme és rectilínea i sense gaires refugis en cas de temporal

Entre Arenys de Mar i la punta del Capaspre a Calella, la costa és converteix en un llarg sorral continu que va disminuint la seva superfície a mesura que ens allunyem de l’escullera del port d´Arenys. La continuïtat de les platges només es trenca per la presencia d´alguns espigons entossudits a retenir els sediments i protegir aquells racons i d´alguns afloraments rocosos que intueixen la proximitat a la Costa Brava: les roques Blanques, les roques de la Murtra i finalment la Roca Grossa totes elles coronades per entossudits corbs marins que volen mostrar-se com uns maresmencs més. El petit tram entre la platja de la Roca Grossa i l´inici de la platja de Calella de diversos centenars de metres, és ple d´afloraments rocosos i petites platges presidides pel far de Calella.

Si el port d´Arenys es l´obstacle artificial que reté sediments a la seva banda de llevant, la punta del Capaspre és l´accident geogràfic que també ho fa i crea el gran sorral de Calella, Pineda i Santa Susanna. I, és clar, amb l´inici de la platja de Calella comencen a proliferar els establiments turístics que formen un entramat continu entre els nuclis urbans i els terrenys agrícoles que han sobreviscut.

A llarg de tot els recorregut ens segueix la silueta del Montnegre

A Malgrat de Mar hi conviuen en una harmonia imperfecte hotels, càmpings, polígons industrials i el nucli de la població. Al bell mig de la petita badia que forma Malgrat amb el Pla del Grau hi ha La Pilona, l´únic element que ens evoca un passat on l´activitat econòmica dels malgratencs era molt diferent a l´actual. Abans, punt d´amarrament de nombroses naus amb un tràfec frenètic de materials i avui, convertida en refugi de gavines, gavians, xatracs i corbs marins i en espai de solitud.

Abans d´assolir la punta de la Tordera ens apareix el Pla de Grau, la gran plana deltaica de la Tordera que havia estat el rebost d´aquest racó de territori i que ara, cada vegada més, es veu ofegada en nom d´un mal entès progrés. Aquest és un espai on s´hi barregen els camps i conreus, els erms, els arbrats dispersos, la zona industrial i els càmpings. Aquesta és la més gran extensió agrícola de la comarca.

A l´extrem, la desembocadura de la Tordera amb la barra d´arena que evita el seu ràpid desguàs a mar s’hi crea una llacuna litoral molt interessant des del punt de vista biològic. Avui encara, ens entossudim a obrir aquest barra per a permetre el pas d´aigua. És que no hem entès res.

Finalment, la platja de S´Abanell, el barri dels pins i la badia de Blanes amb Sa Palomera al mig talment com una mona de pasqua.

Corbs marins nidificants

D´uns anys ençà s´està detectant un increment de la presència del corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis ) a certs punts de la Costa Catalana. Aquest ocell és molt més abundant durant els mesos d´estiu i en aquesta època, la seva població es distribueix per tot el litoral català amb una densitat desigual i té en l´Alt Maresme una de les àrees on és més abundant. Les roques Blanques de Canet, les roques de la Murtra a Sant Pol, la roca Grossa de Calella, la Pilona a Malgrat i la punta de Santa Anna a Blanes són els llocs on és més habitual.

Els corbs marins arriben a casa nostra cap als volts del més d´abril per caçar i per engreixar-se i així, poder estar en un estat òptim per quan arribi l´època de cria. Les poblacions estivals venen a la costa catalana, més productiva que el mar balear i que actua com a refugi de quantitats significatives d´aquesta au. La màxima concentració d´exemplars estivals es dona al darreres hores del dia quan els ocells busquen aixopluc en els dormidors de les roques litorals.

Niu de Corb Marí a la Costa Brava. Foto: Marc Adroher

Malgrat aquesta abundància estival, la presencia d´exemplars nidificants era fins fa ben poc una raresa. Els corbs marins emplomallats crien durant l´hivern i a la nostra àrea geogràfica ho fan majoritàriament a les Balears, i sobretot a Menorca.

A Catalunya es va descriure la seva nidificació l´any 1961 quan es van trobar dos nius a les Illes Medes. A partir d´aquesta data s´han anat fent observacions de pocs exemplars nidificants en diverses àrees de la Costa Brava: Nord i Sud del Cap de Creus, les illes Medes i el Montgrí, la costa entre Begur i Palamós i la costa entre Palamós i Blanes. En aquest sentit, la costa catalana juga un paper cada vegada més rellevant com a àrea de nidificació i fa que prengui importància internacional. Avui el nombre de parelles que cria a la costa catalana està al voltant de les 40.

La població ibèrica de corb marí emplomallat oscil.la al voltant de les 2000 parelles i el gruix més important d’aquestes es troba a les Illes Balears, la seva principal àrea de cria. Entre les raons per a explicar l´augment d´aus nidificants a la Costa Brava hi ha sobretot l´augment de la població a les Balears que, per una banda fa que el nombre d´exemplars estivals sigui més elevat i també que, alguns d´aquests individus estivals o fins hi tot exemplars de les illes Balears hagin pogut incrementar la població de parelles de cria a la costa Catalana. Aquest augment de la població Balear té també un impacte important en la població del Maresme. La Costa del Maresme és el lloc més proper en línia recta a Menorca.

Amb el caiac es pot accedir arreu i es un medi ideal per a fer aquest tipus d´observacions

Aquest hivern, navegant amb el caiac de mar hem pogut observar en diverses ocasions ilocalitzacions parelles de corb marí criant. Afortunadament l´hivern és una època tranquil·la i aquests ocells troben en les coves i espadats de la costa la tranquil·litat necessària per niar. Evidentment, l´observació dels nius l´hem feta des de lluny per no molestar a les aus i evitar que l´abandonin. Hi ha trams de costa on els nius són més abundants que altres. Fins hi tot, en una de les sortides vam coincidir amb ornitòlegs que també des del caiac estaven fent els censos de nius. I, és que el caiac és un medi de transport excel·lent per aquestes tasques ja que permet accedir a tots els racons de manera respectuosa amb l´entorn. (per raons obvies no s’ha especificat la localització dels nius observats aquest hivern).

L´Albera marítima

Entre Garbet i el cap de Cervera hi ha un tros de costa que correspon a la façana litoral del massís de L´Albera. Lluny del brogit turístic, aquest tram sol ser tranquil i amable. L´Albera marítima és el nexe d´unió entre la Costa Brava amb la Costa Vermella.

Arreu, el paisatge és molt homogeni amb badies mitjanes: Garbet, Colera, Portbou i Cervera connectades per un seguit de penya-segats espectaculars de tonalitats negroses i grisenques que sovint recorden a un paisatge lunar.

L´Albera marítima és un tros de costa molt desconegut

En aquest punt, la Serra de la Balmeta s´apropa a la línia de costa i els seus contraforts arriben a pet d´ona formant un paisatge de penya-segats imponents. D´aquest massís en surten quatre cursos fluvials que han modelat les diverses valls del territori de sud a nord. El Torrent de la Balmeta, la Riera de Garbet, la Riera de Molinàs i la Ribera de Portbou. Mentre la primera circula bàsicament en direcció sud, els altres són perpendiculars a la línia de costa.

En general, les platges, si exceptuem les de dins de les badies, són petites, producte de l´erosió dels materials que les envolten: esquistos, pissarres i quarsites i estan formades per graves i còdols de mida molt variable. El paisatge, des de mar estant, és amable. Les brolles i les pinedes hi sovintegen alternant-se amb les vinyes.

L’itinerari comença a la mateixa badia de Garbet, la única no urbanitzada. D´allí a l´illa Grossa i al Cap Lladró o muntanya dels canons de Colera on armes d´artilleria del s. XVIII apunten encara a l´horitzó. Travessant la badia de Colera i deixant enrere Cala Rovellada ens trobem amb la veta blanca. Un espectacular filó magmàtic que contrasta amb tot el seu entorn.

Des d´aquest punt la costa continua fins al Cap Marcer, un espadat de més de cent metres d´alçada on es troba la cova celler d´en Xocolata. Una cavitat navegable en caiac d´uns 20 m. Conta la història que en aquest indret era on Joan Miàs, un pescador de Colera anomenat en Xocolata hi guardava el seu vi. Des d´aquest punt la costa continua fins a les platges de la cadireta i la del Claper. Allí s´hi observen les restes d´un accés a través del penya-segat en unes escales pràcticament esborrades per l´efecte dels temporals. Durant molts anys aquest indret va ser l´abocador de deixalles i runa de Portbou. Al seu extrem s´hi troba la punta de Gatillepis i la cova d´en Xamuixa, l´altre gran cavitat natural del sector.

Entre Colera i Portbou. Tram entre el cap Mercer i la punta de Claper on s´hi toba la platja de la cadireta i les platges del Claper

La costa prossegueix a través de la badia de Portbou on hi destaca la cova del bou marí. L’interès d´ aquest indret ve sobretot per la seva toponímia que ens evoca la presència, temps era temps, de foca mediterrània (Mochanus mochanus) en aquestes aigües. A Portbou no es pot perdre la visita al memorial Walter Benjamin que morí aquí quan fugia del feixisme que s´havia instal·lat a bona part d´Europa. Les vistes des d´allí són espectaculars.

El recorregut segueix fins al Cap Falcó on a poca distància s´hi troba la Foradada, una cavitat natural en forma de túnel que travessa un bloc esquistós i que acull al seu interior la que delimita la frontera entre França i l´estat Espanyol d´ençà el tractat del Pirineus que va escapçar el principat.

A partir d´aquí, ja en territori francès, el majestuós Cap de Cervera. Això però és una altre històriademar.

El Garraf Marítim

A poc més d´una vintena de quilòmetres de Barcelona es troba un espai natural singular. Entre les botigues de Sitges i la platja de Sant Sebastià també de Sitges, hi ha el Garraf marítim presidit per la presència majestuosa del massís del mateix nom.

Aquesta costa en certs aspectes recorda, evidentment a petita escala, a les Calanques de Marsella. Tant pel que fa al tipus de paisatge com pel fet d´estar a tocar d´una gran urb. És un luxe per Barcelona tenir al seu costat aquest espai natural.

Entre Castelldefels i Sitges es troba el Garraf marítim, un oasi de natura

Entre l´inici i el final del tram hi ha dotze quilòmetres i s´hi troben quatre instal·lacions portuàries, segurament la més alta densitat de tota la costa catalana: el Port Ginesta, el Port de Garraf, el Port de Vallcarca i el Port d´Aiguadolç.

El caiac de mar és el millor mitjà per a conèixer aquest indret però una bona manera també de fer-ho és recorrent en bicicleta les famoses “corbes del Garraf”, el tram de carretera entre Castelldefels i Sitges d´una vintena de quilòmetres amb gairebé un centenar de corbes i amb unes vistes imponents.

El Garraf marítim és un paisatge calcari singular amb unes formacions càrstiques gairebé úniques en tot el litoral català. Els penya-segats de tonalitats blanquinoses contrasten amb la màquia litoral on el margalló i el garric prenen protagonisme.

Els 12 quilòmetres de costa contenen quatre instal.lacions portuaries

A nivell natural, els fons marins d´aquesta zona són majoritàriament sorrencs cosa que ha propiciat el desenvolupament d´alguers de posidònia i de cimodocea que avui estan molt malmesos i en franca regressió. Els penya-segats són també l´habitat de nombroses espècies d´aus marines que hi troben el seu aixopluc i que han propiciat que aquesta àrea sigui considerada com a una zona d´especial protecció per a les aus (ZEPA). Un altre dels al·licients d´aquesta costa són els albiraments de balenes i dofins , especialment durant la primavera. Aquestes espècies troben en les aigües del Garraf unes condicions òptimes pel que fa a la disponibilitat d´aliment.

Un dels punts més emblemàtics de la zona és el poble de Garraf. Una petita localitat que conserva encara l´encant d´un passat d´estiueig per a les classes més benestants. Les casetes de la mateixa platja en són un testimoni fidel. Tot just passat el port de Garraf, el següent punt d’interès és la punta Falconera, un impressionant penya-segat de més de cent metres d´alçada. Malgrat que són poc visibles des del mar, aquest primer tram del recorregut està ple de pedreres que trenquen l’harmonia del paisatge i mostren unes ferides difícils de curar.

La cimentera de Vallcarca és la taca negra del tram

Just abans d´arribar a Vallcarca hi trobem al platja de la Morisca, un racó tranquil per gaudir del sol i del mar. A Vallcarca hi ha un dels punts negres del recorregut. L´antiga factoria de la cimentera i el seu moll de càrrega, trenquen el paisatge de manera irreverent. Actualment ni la fàbrica ni el port tenen cap mena d´activitat productiva i les reivindicacions del moviment ecologista passen pel desmantellament de la planta, del port i per la descontaminació de la zona.

Entre Vallcarca i Aiguadolç la costa és una mica més retallada. Destaquen la punta Ferrosa i la punta del Pebre, just abans d´arribar a la platja de Sant Sebastià al cor de Sitges.

La Costa de l´ Ametlla (costa sud)

La Costa Brava és el litoral rocós més conegut del nostre país. Però fora d´allí hi ha altres trams de litoral on els afloraments rocosos també són destacables. El Garraf i alguns trams de la Costa Daurada en són exemples.

Entre els municipis de l´Ametlla i l´Ampolla hi ha un dels trams de costa més espectaculars i molt més ben conservat que molts indrets de la Costa Brava. Es tracta d´un litoral rocós amb penya-segats d´origen calcari de mitjana alçada i molt exposat a l´onatge. La costa és farcida de racons i petites platges allunyades de la massificació i del brogit turístic. Pel seu valor, tota l´àrea marina d´aquest sector està inclosa a la Xarxa Natura 2000. Aquí, es poden observar herbeis de fanerògames marines dels tres generes que hi ha a casa nostra: posidònia, cymodocea i zoostera que protegeixen la costa enfront dels embats de l´onatge.

La Costa de l´Ametlla és un dels trams més ben conservat de la costa catalana

La franja costanera limita en el seu interior amb algunes àrees urbanitzades, sobretot a l’ inici i al final del tram. A la resta, els conreus de secà en especial oliveres o garrofers i una màquia litoral molt ben conservada prenen protagonisme. Arran d´aigua la vegetació és molt variada, als roquissars hi predominen el fonoll marí i diverses espècies d´ensopegueres com ara Limonium gibertii. A les platges s´hi troba una rica i variada vegetació psammòfila i a les llacunes litorals comunitats halòfiles i helofítiques.

La millor forma de conèixer aquest litoral és amb caiac de mar o bé a través del camí de ronda (GR92) que ressegueix tota aquesta costa arran de mar. Aigües extremadament transparents, racons màgics entre els penya-segats i els pins que gairebé arriben a pet d´ona.

Un cop deixem l´Ametlla, el primer punt a destacar és el Port de l´Estany, un petit port natural que va ser utilitzat pels primers pescadors de la Cala, abans de la construcció del port actual. El port de l´estany és únic a tot el litoral català. Malauradament la elevada pressió antròpica del lloc dificultat la seva conservació.

El tram entre l´Ametlla i l´Ampolla és una costa abrupta de penya-segats baixos

Entre el port de l´Estany i la punta de la Àliga s´hi troba l´Espai Natural Protegit del Cap de Santes Creus una zona marítimo-terrestre d´ alt valor ambiental. Aquí s´hi troben zones humides com ara el torrent de l´Estany i el torrent de Santes Creus. Les llacunes litorals d´aquest espai és l´únic lloc del nostre país on es pot trobar en llibertat el samaruc (Valencia hispànica) que conviu amb una altre espècie en perill d´extinció com és el fartet. En l´actualitat s´ha signat un acord de custòdia per protegir aquesta àrea.

Després del Cap de Santes Creus, la primera parada obligada és a la Cala de l´Estany Podrit, una platja de còdols amb un elevat interès natural on els pins arriben gairebé a tocar el mar i que ens evoca a la costa sud de Menorca. Les praderies de fanerògames marines són abundants en aquesta zona. Les seves restes les veiem clarament a la costa. A partir d´aquí continuem la ruta cap a la punta de l´Àliga.

A nivell paisatgístic, el sector de la punta de l´Àliga, és segurament el lloc més emblemàtic de tot aquest itinerari. El fet que el seu accés sigui només possible a través del GR contribueix a l´elevat grau de conservació. Aquí hi trobem les dues perles del tram: la caleta de la punta de l´Àliga i la platja de l´Illot on els còdols perforats pels menjaroques prenen protagonisme.

Després de la punta de l’Àliga el següent punt d’interès és el Cap Roig que rep aquest nom a causa dels conglomerats vermellosos que el formen. Malauradament aquest indret està fortament urbanitzat. A partir d´aquí, el GR continua fins a l´Ampolla, el nostre destí.