Ermites marineres (II): Santa Cristina

Santa Cristina és l´ermita més marinera i popular de tota la Costa Brava és troba al terme de Lloret a la platja del mateix nom. Les primeres noticies del temple daten del 1376 malgrat que aquesta primitiva església ha desaparegut amb l´actual construcció, d´estil neoclàssic de finals del segle XVIII.

L´ermita està situada en un petit turonet que presideix de manera majestuosa la bonica racó de Santa Cristina i la seva veïna, Treumal. De fet, en aquest punt hi ha la divisió territorial entre Blanes i Lloret. Així Treumal és la darrera platja del primer municipi mentre que Santa Cristina és la primera de Lloret. El paratge format per aquestes dues platges i l´ermita talment com una mona de pasqua al cim és un dels més bonics i emblemàtics de tota la Costa Brava i ha estat font d´inspiració de nombrosos artistes. El límit marítim d´aquesta divisió territorial és S´Agulla, un bloc granític de forma inconfusible.

Els exvots, en la majoria dels cassos són embarcacions ens miniatura. Alguns d´ells daten del S. XVIII

La història de l´ermita és una història de sacrificis i d´esforços de les classes més populars. Va ser construïda a través de les aportacions dels seus parroquians i de la seva pròpia ma d´obra. Es per això que avui encara, l”Obreria de Santa Cristina” és l´entitat encarregada del manteniment de l´espai i de les tradicions com la diada de Santa Cristina o bé l´aplec dels Perdons que se celebra cada segon diumenge de quaresma.

L’interès artístic del temple ve entre d´altres del retaule de marbre italià policromat que presideix l´altar amb una pintura que il·lustra el martiri de la santa. Però per sobre de tot, per la seva col·lecció d´exvots lliurats pels mariners lloretencs en agraïment a la Santa per haver intercedit en salvar-los la vida en temporals i naufragis.

Santa Cristina és la patrona de Lloret i cada 24 de juliol, dia de la seva onomàstica, és celebra una la tradicional processó marítima on es transporten les relíquies de la Santa des de la platja Gran de la vila. El seguici d´embarcacions té molta anomenada i es una data senyalada per tots els lloretencs. La processo culmina amb el tradicional                S´Amorra, Amorra, una competició de llaguts de rem que rememora el passat mariner de la vila. Hi participen els nou clubs de rem de la vila que representen els antics gremis. Sembla ser que antigament les embarcacions de rem transportaven tota la comitiva fins a la platja. L expressió “amorrar” significa tocar terra amb la proa de l´embarcació. Així el primer llagut que S´amorra és el guanyador.

Es una pena, però avui Santa Marta li ha pres el protagonisme a Santa Cristina

Evidentment, un cop la comitiva arriba a l´esglesia se celebra una missa en honor la Santa on els canten els seus goigs. Acabat l´acte religiós es menja el tradicional “estofat”, un plat mariner que es serveix a tots els assistents. La jornada es clou amb el tradicional Ball de plaça o dansa de les almorratxes on es rememoren les incursions i els danys que els pirates barbarescos van inflingir en aquesta costa.

Des de fa anys, la bellesa de l´indret s´ha vist estroncada per la construcció d´un complex turístic de molt mal gust que altera enormement els paisatge. Un desastre urbanístic que ha hipotecat de per vida el que va ser un dels millors racons de la Costa Brava. La història, aquí, es va repetint.

Torna el llagut (2002): Els inicis del Club de Rem Arenys

Corria l’any 2001 quan un grapat d’amics buscavem la possibilitat d’accedir als esports nàutics de manera popular i engrescar una vila marinera que vivia d’esquena al mar.
L’ocasió es va presentar quan els amics de Colera ens van cedir un llagut que no feien servir.   Aquell primer bot, que es va utilitzar durant tota la temporada,  va ser el detonant que va engrescar nombroses persones a provar “això del rem”.

L’experiència va ser excel·lent i es va anar consolidant una nova activitat. Els primers equips van començar a competir en  regates que organitzava l’associació de Clubs de Llagut Català i els èxits esportius van arribar de seguida

La gent de Thalassa també se´n va fer ressó i van venir fins a Arenys per conèixer a aquells “bojos pel rem“. EL video que teniu  és un fragment del reportatge que va emetre Thalassa a l´any 2002 amb el nom de “torna el llagut”

La muleta i el caro: els origens del llagut

Les  regates amb llagut tenen el seu origen en la rivalitat que s’establia entre els pescadors per arribar abans a la llotja a vendre el peix i d´aquesta manera obtenir uns majors guanys. Aquestes curses es feien tant amb la muleta, al sud de Catalunya i en especial a les Terres de l´Ebre com amb el caro a les comarques del nord, sobretot a Lloret.

Dúnia: la muleta restaurada pel consorci del Far

L’actual llagut de competició està inspirat en la muleta una embarcació de línies fines típica de les comarques de Tarragona i del País Valencià. La muleta podia anar armada amb una vela llatina o bé només a rem, en aquest cas sis vogadors movien el bot a força de braços. A les terres de l’Ebre, a les muletes també se les anomena pontones.

Les modernes regates es comencen a fer a Sant Carles de la Ràpita on cada any, per la festa major,  treien les muletes per a competir.

Vist l’èxit, unes drassanes locals van fer una replica de l’embarcació tradicional amb fibra de vidre i d’aquí es va anar exportant per tota la costa catalana.

Papet:: Caro restaurat pel Museu Maritim de Barcelona

Caro a l´ermita de Santa Cristina a Lloret

Malgrat tot això, la muleta no era un bot típic de rem. Una altre embarcació tradicional, el “caro”, que només anava bastida amb rems i era la  barca per “anar a l’art”,  va ser el bastiment amb que els pescadors van començar a competir entre ells a gairebé tota la costa. Al caro hi anaven de vuit a deu vogadors. Les línies mestres del caro es repeteixen al llarg de tota la mediterrània. Així al País Valencià i a Murcia hi  trobem el “falucho” i a Andalusia, especialment a Màlaga, la “jávega”.

Falucho competint en una regata a gandia (País Valencià)

Jávega a la platja de Màlaga

La platja de Lloret, era un dels llocs on els arts de platja tenien més nomenada, així el caro era un bot típic d’aquests indrets. A Lloret, als caros també se’ls anomenava llaguts i d’aquí el nom actual de l’embarcació. Els caros o llaguts de Lloret vans ser utilitzats des de molt antic en la processó marítima de Santa Cristina,“S´amorra amorra”. Amb el pas dels anys, els vells caros de Lloret, es van anar abandonant pel poc rendiment i perquè la pesca, poc a poc va ser substituïda per una nova activitat econòmica, el turisme. Quan es va voler tornar a recuperar la tradició de la processó es va recórrer a les muletes fetes amb fibra de Sant Carles de la Ràpita. L´unica diferència entre els llaguts de Lloret i els de les terres de l´Ebre i la resta de la costa catalana era en el nombre de vogadors, mentre a Lloret vogaven vuit remers a la resta ho feien sis.

Llagut de rem de competició a Arenys de mar

La resta és una altra història.