Petxines de collaret

1 - Natica hebraea 2

El cargol de lluna és una espècie típica dels fons sorrencs litorals

Les onades i els temporals, a més de distribuir les sorres a les platges, també són els encarregats de portar cap a la costa restes d’éssers vius: conquilles, trossos del seu esquelet, postes o fragments. És precisament després d’un temporal que la quantitat i la diversitat és més gran.

Les restes que podem trobar a les platges estan formades sobretot per les conquilles de mol•lusc (cargols i cloïsses), ja que per una banda són animals que viuen normalment enterrats a la sorra, sense fixar-s´hi fortament, i per altra, quan l´animal mor, el seu esquelet roman a mercè dels corrents marins durant molt de temps que el van desgastant, fins que les onades el dipositen a les platges.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Diverses cloïsses amb el segell inconfusible del cargol de lluna

Moltes de les conquilles que es troben a les nostres platges presenten una petita perforació. El forat és perfectament circular i és molt adequat per a enfilar-hi un fil i fer collarets. Aquest orifici l’ha fet un depredador molt peculiar, el cargol de lluna o nerita (Naticarius hebraeus). Aquest cargol deu el seu nom a que l’obertura té forma de mitja lluna. Presenta també, un opercle calcari bastant robust amb el qual tanca hermèticament la seva obertura i que també es fàcil de trobar entre les restes.

Malgrat el seu aspecte amable i inofensiu, el cargol de lluna és un depredador molt eficaç. El mol•lusc segrega una solució àcida que produeixen les seves glàndules salivals i que dissol el carbonat de calci de la closca de la seva pressa. A continuació, amb una potent ràdula, una mena de llengua rasposa formada per denticles quitinosos, van rascant la closca fins a aconseguir perforar-la. Un cop efectuat l’orifici, introdueix la probòscide, un apèndix bucal, a l’interior de la seva víctima i segrega un producte que dissol els teixits. Després succiona la carn per aquest forat. Aquest procés sol ser lent i el cargol pot trigar fins a sis hores en aconseguir el seu objectiu.

800px-Natica_hebraea_01

La closca del cargol de lluna es globosa, robusta i de tonalitats clares

El cargol de lluna és un gasteròpode que recorda per la seva forma als cargols terrestres però la seva closca és molt més robusta i brillant. Presenta unes tonalitas molt més clares amb taques brunes. Quan es va batejar amb el mot “hebraeus”, va ser perquè aquestes taques de la closca recorden l´escriptura hebrea.

El cargol de lluna té un peu musculós que sobresurt àmpliament de l’amplada de la closca i que utilitza per remoure la sorra del fons marí per cercar les seves preses. Un cop agafades les embolcalla i les immobilitza amb el peu i inicia la perforació de la closca. És una espècie típica de fons sorrencs i fangosos de poca profunditat on hi viu parcialment enterrat durant el dia i surt a caçar a la nit.

Es reprodueix a la primavera, prop de la costa i les seves postes són molt curioses. Diposita els ous en càpsules agrupades que es barregen amb una massa composta per sorra, pedretes i mucus, que ell mateix segrega. Quan aquest producte s’endureix, agafa forma d’anell obert i pla.
Es comestible i té un cert interès comercial podent trobar-se a vegades en les llotges catalanes.

Anuncis