Ermites marineres (I): Sant Simó

Des de l´edat mitjana i fins al s. XVII, les comarques de la costa catalana han anat patint una sèrie d´incursions pirates i corsàries de vaixells provinents sobretot de Turquia i el Nord d´Àfrica. Al Maresme, un cop produïda l’expansió dels pobles “de mar”, aquests s’havien d´emmurallar i envoltar per torres de defensa i de guaita per a protegir-se d´aquests atacs.

Una de les incursions pirates més famoses del Maresme, es produí la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, quan onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda de Mar i van saquejar la població.

L´ermita de Sant Simó avui es troba aa tocar de la carretra NII en laseva sortida nord de la ciutat

Moltes vegades amb les muralles, la milícia o amb les torres de defensa no n´hi havia prou i, és clar, els soferts habitants d´aquests incipients municipis s´havien d´encomanar a l´advocació divina.

A Mataró, per exemple, el Consell de la Universitat d´aquesta vila va aprovar la construcció d´una ermita en honor a Sant Simó. Estava situada en un punt estratègic: fora de muralles a llevant del municipi en ple Camí Ral.

L´elecció d´aquest emplaçament i l´advocació triada no van ser cap casualitat. L´ermita es va aixecar al costat d´una font on les naus corsàries solien anar a carregar aigua pels seus vaixells i la divinitat, Sant Simó, va ser un apòstol partidari dels zelotes o els homes del ganivet, una facció radical del cristianisme molt violenta. L´objectiu fets era clar, es volia demostrar que la població de Mataró no tenia por dels Pirates barbarescs.

Sant Simó va ser invocat molts anys pels mariners mataronins per a protegir-se dels pirates. Poc a poc, s´en van anar fent càrrec de l´edificació tant mariners i pescadors com els pagesos de la zona de Mata i de les Cinc Sènies. Amb el temps la convivència entre aquestes dues comunitats va anar degenerant per la rivalitat que es va establir. Un exemple es troba en els esgrafiats de la façana on s´hi mostren a banda i banda de la porta principal motius mariners i motius de la pagesia competint entre si.

L´ermita acollia una col.lecció d´exvots molt interessant

Al llarg de la seva història, l´ermita de Sant Simó n´ha vist de tots colors. Fins abans de la guerra civil espanyola, l´ermita conservava una riquíssima col•lecció d´exvots mariners una mostra d´art popular en honor a les intervencions del Sant enfront de temporals, naufragis, atacs corsaris com el protagonitzat l´any 1691 per Pere Silvestre, patró del Sant Cristòfor contra unes galeres pirates davant de Mataró. Aquesta batalla queda recollida en l´esculpit de la llinda de la porta de la sagristia.

Sant Simó també va albergar durant molts anys l´exvot mariner més famós de la nostra història, la Coca que actualment es conserva al Maritiem Museum Prins Hendrik, de Rotterdam. Aquesta veritable joia de la història de la navegació va desaparèixer de l´ermita a primers del s XX de manera molt misteriosa.

El sabre de Sant Simó, l´apóstol zelota

Avui encara, cada 28 d´octubre se celebren les festes en honor a Sant Simó. En aquesta diada, els mataronins s´acosten en peregrinació a l´ermita i acompleixen el ritus ancestral de comprar el sabre, una especialitat pastissera que vol recordar la valentia de Sant Simó, el Sant del ganivet.

Anuncis

Hi ha encara platges verges?

A l´hora de valorar la qualitat de les nostres platges es fan servir uns criteris gens ambientals i gairebé sempre es té més en compte l´artificialització i els serveis que ofereix que no pas el seu valor natural i paisatgístic. Les banderes, els guardons i les estrelles no reflecteixen gens els elements naturals que pugui tenir una determinada platja per a ser considerada com a verge. Però que és una platja verge? Hi ha realment platges verges a Catalunya?

Cala Tavellera al Cap de Creus

Com indica el seu nom, una platja verge és aquella que conserva intactes els seus valors naturals i on no hi ha hagut pràcticament cap intervenció humana que hagi pogut alterar el medi. Sota aquestes premisses, és evident que no resta cap platja verge en tot el litoral català. Com a molt trobem indrets més o menys ben conservats i que podem arribar a qualificar com a platges verges. Aquestes són platges de difícil accés, sense cap mena d´urbanització al seu entorn i que conserven encara elements naturals característics d´aquest tipus d´ambients.

Malauradament la legislació que regula el litoral: llei de protecció i ús sostenible del litoral del 2013, busca més el rendiment econòmic i la seva explotació que no pas la protecció dels espais naturals del medi litoral i per tant no ajuda gens ni mica a protegir els pocs elements naturals que encara resten.

PLatja de Vallpresona entre Tossa i Sant Feliu

La principal amenaça que pateixen aquests indrets, més o menys ben conservats, rau en la pressió urbanística i les requalificacions de la tipologia de sòl per desenvolupar activitats econòmiques de gust dubtós. Aquest darrers anys hem assistit perplexos a aquesta pràctica que creia ja caducada. En un altre ordre de coses, l´elevada pressió que pateixen aquests indrets des del mar per part de les embarcacions d´esbarjo és un problema cada vegada més gros i on l´administració sembla no tenir recursos per a regular aquesta activitat.

Amb aquesta premissa l´entitat Ecologistes en Acció de Tarragona i l´Ebre ha creat el distintiu “platges verges” que atorga de manera anual. Aquest reconeixement té un doble objectiu, per un costat es premia l´esforç dels municipis en la seva tasca per la conservació del medi i per altra banda es valora l´estat natural de les platges candidates.

Cala Estreta a Palamós

El principal problema d´aquest reconeixement és que, malgrat que els premis són oberts a totes les platges del litoral català, de facto només s´hi presenten municipis del litoral tarragoní, de les terres de l´Ebre i del sud de Barcelona. Caldria doncs rellançar aquest reconeixement perquè fos efectiu al llarg de tota la costa catalana per poder valorar també les platges de la Costa Nord de Barcelona i de la Costa Brava on hi hauria també espais susceptibles a ser reconeguts.

A Catalunya, malgrat l’elevadíssima pressió que pateix la franja costanera queden encara alguns paratges més o menys inalterats amb un alt valor ecològic i paisatgístic. Si hagués de fer una selecció de les mateixes, segurament triaria: La platja del Trabucador i la platja del Fangar al Delta de l´Ebre; La Platja de l´Estany Podrit i la Cala de l´Ilot entre l’Ametlla i l´Ampolla; Cala Fonda o Waikiki a Tarragona; La platja dels Muntanyans a Torredembarra; La platja de Vallpresona a Tossa; Platja Castell i Cala Estreta a Palamós; La Platja Fonda a Begur. Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Montgrí i Cala Canadell, Cala Portaló i Cala Tavellera al Cap de Creus. Aquesta és la meva tria.

Platja de Pals: una joia per protegir

Entre el dic de ponent del port de l´Estartit i fins a la punta d´Espinuda just abans de Sa Riera hi ha una unitat paisatgística d´una longitud considerable que, de manera general, es coneix com a la Platja de Pals. Malgrat aquest nom genèric, aquesta llenca de platja rep diversos noms específics segons el tram de que es tracti. Així, parlem de Platja del Racó (entre la punta Espinuda i el lloc on se situaven les antigues antenes de radio Liberty), de Platja del Grau (entre aquest punt i la desembocadura del riu Daró),de la Platja de la Fonollera i de la Gola (entre el Daró i la desembocadura del Ter) i de la Platja de l´Estartit, (entre el Ter i el dic de ponent del moll del port d´aquest municipi).

Aquesta territori pertany als termes municipals de Begur, de Pals i de l´Estartit i és un segment de platja molt interessant des del punt de vista de la biodiversitat ecològica i dels hàbitats que allí s´hi troben. També es tracta d´un indret de contrastos on hi conviuen espais naturals de primer ordre amb promocions urbanístiques molt agressives, càmpings i fins hi tot un camp de golf.

La platja de Pals és un dels indrets més interessants de la costa catalana

Bona part del territori d´aquest platja forma part de la Reserva Natural Parcial del Baix Ter que està inclosa al Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el baix Ter que es va crear el 2010 i que aglutina aquests tres grans espais clarament diferenciats.

En aquesta platja el medi natural és un hàbitat únic al llarg de tot el litoral català i alhora molt fràgil. A la reraplatja hi ha consolidada una pineda que arrela sobre un sistema dunar que arriba fins a la façana litoral formant un espai amb un valor paisatgístic, recreatiu, geomorfològic i ecològic de primer ordre. El magnífic estat de conservació, la seva raresa i la seva fragilitat fan que es pugui parlar d´un element singular en tota la nostra costa.

Aquest sistema dunar es va formar a partir dels aports fluvials i a partir de materials d´origen marí. La vegetació en primera instància i els pins més endavant van anar fixant les dunes. El tipus de vegetació que s´estableix en aquest ambient està format per plantes molt exclusives adaptades a les precàries condicions ambientals. A primera línia trobem: jull de platja, lliri de mar, borró, melgó marí. En segon terme: creuadeta marina, bufalaga marina i Stachys marítima i ja formant la faixa de dunes més continentals les pinedes de pi pinyer amb un sotabosc típic de l´alzinar mediterrani.

Les llacunes litorals, i la vegetació dunar són una de les característiques d´aquest indret

Hi trobem també llacunes costaneres d´aigua dolça com ara: les Basses d´en Coll, La Fonollera, el Ter Vell. I llacunes costaneres d´aigua salobrosa com la bassa de Fra Ramon. Ambdós tipus de llacunes es poden considerar espais naturals únics.

A la zona agrícola s´hi troben arrossars, especialment a la zona del l´estany de Pals que es va dessecar al s. XIX. Els arrossars es poden considerar també zones humides durant bona part de l´any.

D´uns anys ençà hi ha bastant rebombori al voltant d´aquest espai. La revisió del POUM del municipi de Pals promou la urbanització de diversos sectors de la platja de Pals per a fer-hi habitatges de segona residència en la zona dunar. Aquests dies però, s´ha publicat un informe previ de la Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona que obligarà a l´ajuntament de Pals a introduir canvis en el seu POUM com ara la rebaixa del nombre d´habitatges o la desclassificació d´alguns sectors.

Gran Reserva

Entre l´Illa Grossa de Banyuls i la platja de Perafita de Cervera es troba la Reserva Marina de Cervera – Banyuls. Al cor de la Costa Vermella, aquest espai ha estat pioner en la conservació del medi marí arreu dels països catalans.

La Costa Vermella és el tros de litoral rocós que correspon als contraforts de les Alberes quan aquesta serralada cau fins al mar. S’estén al llarg de 20 km, entre el Racou, al sud d´Argelers i el Cap de Cervera, formant un litoral abrupte, molt retallat, farcit de penya-segats i de petites cales d´una gran bellesa. Al llarg de tota aquesta costa hi ha un conjunt de pobles força pintorescos: Cervera, Banyuls, Port Vendres i Cotlliure. A més de la mateixa Reserva Marina, al llarg de la Costa Vermella hi ha d´altres paratges molt interessants com ara: les roques del Racou, el Cap Bear, la badia de Paulilles, el Cap d´Ullastrell, el Cap de les Abelles o la cala de Terrimbau entre d´altres.

Perímetre de la Reserva Marina de Cervera-Banyuls i les zones de protecció

La Reserva Marina va ser creada al 1974 degut a l´impacte que estava produint en aquesta zona el turisme de masses i la pesca. Ocupa una superfície de 650 Ha i té més de 6 km de costa. El seu objectiu principal era la protecció dels fons marins i la seva flora i fauna, d’ençà de la seva protecció els paratges submarins i els seus sistemes naturals s´han recuperat moltíssim.

La Reserva Natural presenta dos nivells de defensa: la zona de protecció i la zona de protecció reforçada. La primera ocupa gairebé tota la superfície de la reserva. Aquí hi ha algunes activitats que són autoritzades com ara la pesca esportiva o la immersió sense fusell. La zona de protecció reforçada es troba al voltant del Cap Rederis. Aquí qualsevol tipus de pesca o immersió està prohibida.

La millor manera de descobrir la reserva es en Caiac de mar

Entre els objectius de la reserva hi ha; conservar els hàbitats originals i la seva diversitat específica, controlar les activitat humanes per fer compatible la freqüentació humana amb els objectius de conservació del patrimoni natural, fer un seguiment a llarg termini dels diversos ecosistemes per tal de comprendre el seu funcionament i l´impacte del canvi climàtic, tenir un interès pedagògic i cultural per a sensibilitzar els visitants i participar en el manteniment de les activitats dutes a terme dins de la reserva.

La biodiversitat d’espècies marines és molt elevada. Més de 1200 espècies d´animals i unes 500 de plantes han estat descrites dins la Reserva. Pel que fa a la fauna els grups més ben representats són els mol•luscs, especialment els cargols i les petxines. També són destacables els esponges, els cucs poliquets i evidentment els peixos. El paisatge submarí de la reserva és molt diversificat i tots el seus ambients han estat classificats com a hàbitats d’interès comunitari en el marc de la directriu europea Natura 2000.

L´ancoratge està prohibit per a salvaguardar els herbeis de posidònia

La zonació litoral està molt ben estructurada i els diversos horitzons ( supralitoral, mediolitoral, infralitoral i circalitoral) estan molt ben constituïts i formats per espècies indicadores d´una bona qualitat ambiental. Cal destacar especialment la cornisa de “trottoir” (Lithophyllum byssoides). El trottoir es un suport físic amb múltiples galeries i cavitats on s´hi desenvolupen nombroses espècies tant animals com vegetals que configuren un ambient amb una enorme biodiversitat. També és molt interessant l´horitzó format pel pèl sauper (Cystoseira mediterranea i Cystoseira compresa). Els herbeis de Posidonia oceanica i Cymodocea nodosa també són abundants, especialment als fons sorrencs de les badies i de les platges. A la zona circalitoral s´hi desenvolupa el coral•ligen on encara es possible trobar-hi corall vermell (Corallium rubrum) que dona nom a aquesta costa. Aquesta modesta versió mediterrània dels esculls tropicals està format per bioconstruccions d´algues calcàries i d´altres organismes. Aquest hàbitat està molt ben desenvolupat en la reserva, sobretot en els llocs on els corrents marins que transporten nutrients són més forts. El coral•ligen forma gran quantitat de fissures i cavitats on s´hi desenvolupen i s´hi refugien nombroses espècies de formes i colors molt vius i el corall vermell n´és el rei d´aquest ambient.

Canyet: un paratge singular

El terme municipal de Sant Cristina d´Aro té algunes platges realment boniques i de totes per la seva singularitat, en sobresurt el paratge de Canyet.

En realitat quan parlem d´aquest indret ens referim a dues platges, una de sorrenca a llevant i l´altre formada de còdols i blocs de pedra de mida considerable a ponent. Totes dues estan separades pel torrent de Canyet que fa de partió entre els termes de Santa Cristina d´Aro i Sant Feliu de Guíxols.

La primera, la platja sorrenca de Canyerets, és la més meridional del municipi de Sant Feliu de Guíxols i està separada per la roca de la Tallada de Cala Canyerets ja dins el terme de Santa Cristina. A l´altre costat es troba Cala Canyet.

Les platges de Santa Cristina, tot un trésor. Foto: Fons de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

Durant molt de temps la Cala Canyerets va ser objecte de disputa entre aquests dos municipis a l´hora de establir a quin dels dos pobles pertanyia doncs quan es van fixar els límits municipals, la riera i la platja no tenien la mateixa configuració que té ara. Finalment als anys 90 el TSJC va resoldre que la platja de Canyerets pertanyia al terme municipal de Sant Feliu de Guíxols mentre que la Cala de Canyerets ho era de Santa Cristina.

L’entorn de Canyet forma part de la vessant marítima de l´espai natural del massís de l´Ardenya. El paratge està envoltat de contraforts granítics amb tonalitats ataronjades molt característiques que delaten la presència d´ortosa. La vegetació, formada per alzines, suros i especialment pins, en molts punts arriben a acaronar la mateixa línia de costa. Avui, malauradament l´entorn està força urbanitzat i hi ha diversos serveis turístics que degraden un paisatge amb un passat molt interessant.

Temps era temps, Canyet va ser un dels espais més esquisits de tota la Costa Brava. Foto: Col·lecció de documents audiovisuals i gràfics solts de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro

El difícil accés a aquesta zona va afavorir durant molts anys l´activitat del contraban. Temps era temps que els corriols més inaccessibles del massís de les Cadiretes eren freqüentats, sobretot de nit, per contrabandistes carregats de farcells de tabac o bé aiguardent.

La principal característica d´aquest paratge és la presencia d´uns antics elements arquitectònics que denoten un passat glamurós: els miradors, els ponts i les passeres i el viver de llagostes en són els elements més interessants.

Entre Canyet i Canyerets s´hi troba la punta de Canyet, un bloc rocós farcit de pins i amb uns miradors tipus glorieta amb unes vistes excepcionals. Malauradament aquests elements arquitectònics es troben en un estat ruïnós. En aquest indret també s´hi pot observar l´antic viver de llagostes que també està en un estat d´abandonament considerable.

Els ponts de Canyet, un dels elements més interessants d´aquest paratge

A ponent de Cala Canyet s´hi troben els elements més destacables d´aquest paratge: els ponts de Canyet; unes artístiques passarel•les d´obra que uneixen els diversos esculls creant un pas que s´endinsa mar endins amb una gran bellesa. Els ponts i les passeres de Canyet permeten recórrer amb aquest particular camí de ronda un espai indescriptible.

Però, qui va ser el responsable de tot plegat? En la dècada dels 40, l´antic Mas de Canyet va ser adquirit i totalment remodelat. El nou propietari va crear un espai únic en tota la Costa Brava on va exercir d’amfitrió de nombroses personalitats que hi van fer diverses estades: el rei Balduí i Fabiola de Bèlgica, el rei Umbert d´Itàlia o bé el mariscal Jover de França en són alguns exemples.

Malauradament, amb el turisme de masses, aquest exquisit paratge va ser ocupat per una urbanització i d´altres serveis complementaris que van foragitar als seus primers estiuejants.

Camins de Ronda: un tresor sota els nostres peus

Una de les millors maneres de conèixer la Costa Brava és passejant pels seus Camins de Ronda. Entre el verd dels pins, el roig de les roques i el blau del mar transcorre aquest espectacular itinerari únic en tot el món. La millor manera de gaudir del paisatge, de trobar racons idíl•lics i descobrir petites cales entre majestuosos penya-segats és trescar pels camins de ronda arran del mar. És la Costa Brava en estat pur.

Malauradament avui no existeix encara una interconnexió que uneixi, Blanes amb Port Bou. Aquesta idea idíl•lica topa amb entrebancs de diversos consistoris per temes de responsabilitat civil fet que paradoxalment, no passa en els senders d´alta muntanya del Pirineu per exemple. Aquí a més, algunes edificacions il•legals han mutilat aquest sender ocupant el domini públic amb total imùnitat sense que ningú s´atreveixi a plantar-los cara.

9f06db2df8710f9fb15986d9537585faL´idea seria poder unir tota la Costa Brava per aquests senders peatonals. Caldria unir esforços d´Ajuntaments, de la Generalitat i de la Diputació de Girona per fer realitat aquest somni. De la mateixa manera que a Menorca hi ha el Camí de Cavalls i que després de molts entrebancs amb els propietaris es va arribar a un acord i s´ha constatat que el camí de cavalls genera un tipis turisme respectuós i de qualitat.

De fet hi esta havent certes iniciatives inconnexes que van encaminades a donar als 130 Km de Camins de Ronda el valor excepcional que es mereixen i que passin a ser considerats patrimoni immaterial de la humanitat per part de la UNESCO com a paisatge cultural. Aquest fet que, ara sembla que pren consens i embranzida, ja es va reivindicar fa més de 20. Actualment, en el nou projecte també es volen incloure els camins de ronda de la Costa Vermella fins a Argelers de la Merenda.

12219628_946528192106603_7617351911985302281_n

Aquesta candidatura és una bona oportunitat per preservar aquest patrimoni i per recuperar els trams abandonats i, els ocupats urbanísticament per edificacions privades. A més, aquesta declaració suposaria una molt bona oportunitat per a desenvolupar turisme sostenible i respectuós amb el territori.

Algunes decisions presses darrerament com ara el permís per a la construcció d´un xalet de luxe a la zona del Golfet a Palafrugell, el projecte d´urbanització de Cala Morsica i la modificació del POUM de Tossa per a permetre la construcció d´un port són iniciatives totalment oposades a aquesta candidatura.

97e01ec200ffa55bfa3bc0ba309a83fa_xl

L´origen dels camins de ronda prové de que antigament per aquests corriols les patrulles feien les guàrdies o rondes per a controlar especialment el contraban. També eren usat pels pescadors per anar a pescar amb els arts de platja o en cas de naufragi.

Els camins de ronda són l´excusa per a descobrir i gaudir d´un paisatge únic. De fet avui es pot recórrer bona part d´aquests a través del GR 92 i de diversos senders litorals. Aquest GR es correspon en bastants trams al primitiu camí de Ronda. En alguns casos la urbanització arran de la costa ha tallat el camí i per això el GR també té alguns trams que transcorren per l´interior, molt allunyat del camí de Ronda que es reivindica.

Cala Morisca: de contrabandistes a especuladors passant pels republicans

Aquest dies ha saltat la notícia que el ple municipal de l´Ajuntament de Tossa ha aprovat amb els vots favorables de l´equip de govern (TU) i els de la regidora d´ERC el conveni de gestió urbanística del sector de Cala Morisca. Els objectius d´aquest conveni són la construcció d’un hotel de quatre estrelles en aquesta zona, la construcció d’una nova zona d’equipaments i completar la urbanització del sector. Una vergonya en els temps que corren que es vulgui tornar al model caduc i obsolet de la totxana, en detriment dels espais naturals protegits.

cala-morisca

La zona entre Cala canyelles i Cal Morisca és plena de freus

La petita platja verge de Cala Morisca, envoltada de vegetació, està considerada per molts com la millor platja de la zona. De difícil accés per terra, es troba situada entre Cala Canyelles i la platja de Llorell i divideix els tremes municipals de Lloret i de Tossa. La platja forma part del catàleg d´espais d’interès natural i paisatgístic de les comarques gironines  i com a tal s´hauria de conservar. En aquest catàleg es comenta referent a aquesta zona que “s´hauria de garantir la classificació de la practica totalitat de la zona com a sòl no urbanitzable d´especial protecció amb la clau forestal, i procurar impedir el desenvolupament urbanístic”.

A l´any 1988, l´indret va sortir a tots els medis de comunicació arran del descobriment d´un amagatall amb més de 15 tones d´haixix que la banda liderada per Jacques Cannavagio havia construït en la seva propietat. Segons relaten les cròniques de l´època, l’amagatall era extremadament sofisticat. La droga, que arribava a la platja per mar, era transportada fins al zulo i des d´allí es distribuïa a tot Europa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La idil.lica cala morisca rodejda de vegetació. Foto: Artur Antunez

Ara, gairebé 30 anys després d´aquest episodi, la platja ha tornat a les noticies per l´intenció que té el govern municipal de Tossa d´urbanitzar l´espai propietat de la família Cannavagio a través de la societat Morisca SA de la seva exdona. Amb el conveni que es firmarà aquests dies els propietaris, actualment una altre societat (Tossagur SL), es comprometen a retirar els contenciosos que tenen amb l´ajuntament de Tossa a canvi de l´urbanització dels sector i la construcció d´un hotel de 4 estrelles que ocuparia 26.000 m2 de la finca amb un fort impacte ambiental i paisatgístic en un indret ara idíl·lic.

Per l´aprovació d´aquest conveni ha estat clau el vot a favorable de l´equip de govern municipal format pels set regidors de TU (Tossa Unida) i el del regidor d´ERC. Així d´aquesta manera, podrem acabar tenint una república catalana lliure, però en aquest cas, de platges verges. L´oposició formada pels cinc regidors de CIU ha votat en contra d´aquest projecte. Per la seva banda, IC-V, fora de l’ajuntament s´han manifestat també en contra d´aquesta proposta. El conveni aprovat per l´Ajuntament obre la porta a modificar el Pla General d´Urbanisme d´aquesta població , un fet gravíssim.

mapa_captura

Pla general d´Ordenació Urbana, sector  ( en verd, sòl no urbanitzable a Cala Morisca)

No deixa de ser sorprenent aquesta proposta i més tenint en compte que en la revisió de l´any 2006 de la “Carta de Tossa”, el municipi es compromet a assolir els objectius encaminats a la preservació del territori i dels seus valors patrimonials, amb un model turístic que preservés el litoral.

La costa dels jardins

El tram de costa que va des de la Cala de Sa Forcanera a Blanes fins a la platja de la Boadella a Lloret es caracteritza, entre d´altres coses, per tenir en aquest tros de territori tres jardins botànics de primer ordre: el tram comença amb els jardins de Marimurtra, a continuació els jardins de Pinya de Rosa i per acabar els jardins de Santa Clotilde. Dubto que hi hagi cap altre indret en tota la costa Mediterrània amb una concentració tant elevada en aquest tipus d’equipaments.

Marimurtra, ben bé a tocar de Blanes, són els mes concorreguts dels tres. Van des de la Cala de Sa Forcanera, el veritable inici de la Costa Brava, fins a la Cala Bona més coneguda també com a Cala Sant Francesc. A nivell de la línia de costa és distingeix clarament pels miradors i les pèrgoles que hi ha construïdes als marges dels penya-segats.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La pèrgola dels jardins Marimurtra al costa de Sa Forcanera

Marimurta ocupa una extensió de 16 Ha amb l’omnipresència permanent del blau mediterrani. A més de gaudir dels diferents ambients botànics, un passeig pel jardí permet gaudir dels paisatges típics de la costa Brava. Els jardins van ser dissenyats per Karl Faust al 1921. Faust fou un empresari alemany amb una marcada vocació naturalista que va adquirir els terrenys de l´actual jardí per a fer realitat el seu somni vital. El jardí té més de sis mil espècies diferents de plantes procedents d´arreu del món, algunes en perill d´ extinció o desaparegudes del seu hàbitat original.

Els jardins Pinya de Rosa es troben entre la urbanització de la Cala Sant Francesc i la cala Treumal que separa els termes municipals de Blanes i de Lloret. La propietat i la residència van ser en primera instància de Fernando Rivière.

Pinya de Rosa és molt més que un jardí botànic. Aquest espai natural de 50 Ha està protegit des de l’any 2003 com a PNIN (Paratge Natural d’Interès Nacional). Aquesta mateixa llei preveia la creació d´un òrgan rector per gestionar l’espai cosa que mai es va acabar de constituir i així a l’any 2008 la finca va ser adquirida per un conegut magnat rus que tenia previst destinar-la a ús particular. En aquell moment la comissió d´urbanisme de la Generalitat no va voler exercir el seu dret a retracte ni igualar l’oferta, cosa que va significar “de facto” la pèrdua d’aquest espai per a l’ús públic. Un dels errors més greus que de la història recent de l’especulació urbanística a casa nostra. Uns anys més tard el propietari dels terrenys va decidir tancar el jardí botànic, la part més visitada de a finca, com a resposta a la negativa que Urbanisme li posà a l’hora de reformar la Masia del Sol, el seu habitatge particular.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Mas senyorial de Santa Clotilde a tocar de la platja de Sa Boadella

Els Jardins de Santa Clotilde es troben al voltant de l’impressionant casalot del mateix nom que es troba a llevant de la platja de La Boadella. Van ser dissenyats a l’any 1919 amb una clara estètica renaixentista d’influències italianes per Nicolau Rubió i Tudurí, un dels principals paisatgistes d´aquells temps, per encàrrec del seu propietari, el Marquès de Roviralta que els va voler construir com a homenatge a la seva esposa, Clotilde Rocamora, i per això durant molts anys han estat exclusivament privats.

L’atractiu de les 2,5 Ha dels jardins be donat per l´entorn on està ubicat, un paisatge únic amb unes vistes impressionants. Fins i tot Josep Pla en la seva “Guia de la Costa Brava” escriu “la gran escalinata, flanqueada de soberbios cipreses, encarada sobre la punta de Santa Cristina, produce una impresión imborrable y es uno de los momentos más bellos de la costa”.

La comarca inexistent

La marina de la Selva o Selva marítima és el tros de territori costaner i sense entitat legal a cavall entre les comarques del Maresme i de la Selva. De fet, existeix des de fa molt de temps la reivindicació històrica sobre la creació d’aquesta comarca ja que els límits actuals entre el Maresme i la Selva quan van ser fixats al 1936, es van fer coincidir amb els provincials sense tenir en compte cap altre criteri.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El delta de la Tordera seria l´eix vertebrador d´aquest nova comarca

Per la costa, la Selva marítima aniria des de Calella fins a Tossa de Mar. Aquesta entitat tindria com a eix vertebrador la desembocadura de la Tordera i en direcció ponent arribaria fins al Cap Aspre i la Roca Grossa a Calella i cap a llevant fins als darrers contraforts del Puig de les Cadiretes a Tossa de Mar.

Històricament tot aquest territori formava part del comtat i la vegueria de Girona i en l´actualitat encara pertanyen a aquest bisbat, si bé el límit meridional d´aquest se situa a Arenys de Mar, raó per la qual, alguns autors, proposin que arribi fins a aquest municipi. Un altre dels trets que comparteixen els municipis d´aquest territori es el fet que tots consumeixen aigua de l’aqüífer de la Tordera.

20160220_164702

El límit meridional de la selva marítima estaria fixat a la platja de Calella

En l’Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya de l’any 2000, la Selva Marítima era una de les set noves comarques proposades, amb capital a Blanes, i incorporada a la vegueria de Girona. Sigui com sigui, aquesta proposta no s´ha arribat mai a materialitzar, en bona part per les reticències dels municipis que en formarien part.

A nivell de costa, la Marina de la Selva està formada per tres unitats de relleu molt ben diferenciades: el tram sud entre els límits més meridionals de la plana al•luvial de la Tordera al Cap Aspre de Calella i fins al delta. El tram mig, format pel propi delta i el tram nord, entre la desembocadura del riu i els darrers contraforts de les Cadiretes.

En el primer tram, entre Calella i la punta de la Tordera, la costa es rectilínia amb platges d´una amplada considerable fruit dels aports sedimentaris que provenen del riu i de les diverses regeneracions artificials de platges que s´han fet. La plana al•luvial del delta s’estén més allà d´ell mateix i arriba fins al Cap Aspre, just sota del Far de Calella, que actua com a barrera natural dels sediments, cosa que en primera instància va propiciar l´establiment d´una fèrtil horta i que més endavant ha estat substituïda progressivament pel propi creixement urbà dels municipis i pels complexos hotelers de gust dubtós i de turisme barat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El tram nord d´aquesta nova entitat és la Costa Brava en estat pur

En el segon tram, format per la punta de la Tordera i el migrat delta del mateix nom, és segurament el territori més malmès i incomprès de tota aquesta unitat i on les actuacions que se li han anat fet de manera històrica només han suposat una regressió encara més gran en la seva superfície.

El darrera tram, al nord de la desembocadura i fins els límits més septentrionals d´aquest territori la costa es fa abrupta amb penya-segats granítics de tonalitats rosàcies que arriben fins a la mateixa línia de costa. Estem a l’autèntica Costa Brava!

Atrapados en el hielo: cent anys

Es busquen valents per a un viatge perillós. Sou petit. Molt de fred. Llargs mesos de foscor. Perill constant. Retorn amb vida no garantit. Honor i reconeixement en cas d´èxit.

wanted-shackletonAra fa just 100 anys que l´Endurance va quedar retingut irremediablement a la banquisa antàrtica. Tot va començar uns anys abans quan Ernest Shackelton va publicar el seu famós anunci a la premsa de l´època per a reclutar la tripulació per a la seva aventura antàrtica. En contra del que es pugui pensar, més de cinc mil persones van respondre a aquesta crida cosa que va fer que s´hagués de passar un procés de selecció per a triar els 27 escollits que formarien part de la tripulació de l´Endurance.

Una de les particularitats de l´expedició de Shackelton és la gran quantitat de fotografies que es van poder conservar. Fank Hurley, un dels tripulants, va immortalitzar molts dels moments dels 20 mesos en que Shacklenton i la seva tripulació van romandre atrapats en el gel antàrtic. Gràcies a tota aquesta documentació gràfica, que es va poder salvar, es va produir una pel•lícula sobre aquesta gesta. El guió va ser escrit per Caroline Alexandre, l´autora també del llibre amb el mateix nom.

endurance

L¨endurance empresonat al gel antàrtic

El 3 d´agost de 1914 Ernest Shackleton i la seva tripulació van posar rumb a l’Antàrtida en una de les aventures més espectaculars que ha viscut mai la humanitat i en un exemple de lideratge, de superació i de supervivència sense precedents. La nit del 18 de gener el vaixell va quedar empresonat en el gel irremeiablement i, finalment, després de nou mesos d´esforços per intentar alliberar-lo, les tensions exercides per la massa de gel van acabar enfonsant-lo.

Un cop perdut el vaixell en el gel, la tripulació de l´Endurance van recórrer a peu, centenars de quilòmetres per la banquisa arrossegant les barques de salvament que havien pogut recuperar, fins arribar a aigües obertes. Finalment el 9 d´abril, ja a mar obert, emprenen una travessia de cinc dies amb unes temperatures al voltant de -20ºC i tempestes de neu continuades. Acaben arribant a l´illa Elefant, la primera “terra ferma” que trepitjaven després d´un any i mig.

RECORREGUT

El periple de Shackleton des del mar de Weddell on va quedar empresonat i fins a Georgia del Sud

A partir d´aquest moment, el mateix Shackelton i cinc dels seus mariners van embarcar en un dels bots salvavides, el James Carid, per intentar arribar a Georgia del Sud travessant el perillós passatge de Drake. Disset dies més tard, els sis navegants van arribar a la badia del rei Haakon, un paratge deshabitat situat a uns quaranta quilòmetres de la zona civilitzada més propera.

james carid

Arrossegant el James Caird pel gel. Amb aquest bot Shackelton i cinc dels seus mariners van fer una travessia a mar obert de més de 800 milles

Aquí, Shackelton, acompanyat per dos dels seus homes, va creuar l´illa travessant muntanyes gelades fins arribar a l´estació balenera Strommess. A partir d´aquest moment començarien els rescats dels tres mariners que havia deixat a l´altra banda de l´illa i de la resta de la tripulació que estava a l´illa Elefant.

Així, el 10 de gener de 1917, dos anys i mig després de l´inici de l´epopeia, i sense haver patit cap baixa entre els mariners, l´aventura de l´Endurace es va acabar. Quan van arribar a casa, van trobar una Europa en guerra que no va tenir cap reconeixement envers a aquests autèntics herois de la supervivència i la superació. Segurament la darrera de les frases de l’anunci, “honor i reconeixement en cas d´èxit”, és l’única que no es va portar a terme.