El pallasso, el peix del carnaval

En aquests dies de carnaval, què millor que una historiademar del peix més carnavalesc de tots.

El peix pallasso (Amphiprion ocellaris) és un acolorit peix que, talment sembla que vagi tot l´any disfressat. El seu cos, de colors molt vistosos, combina el taronja amb diverses franges blanques, normalment tres que tenen el marge negre. L´aleta caudal és arrodonida i presenta el cos impregnat d´una mucosa que el protegeix del verí de les anemones. La seva mida màxima oscil•la al voltant dels 10 cm

L´espectacularitat dels colors dels seu cos fa que sigui una espècie molt popular en aquariofília per la qual cosa es cria en captivitat. Malgrat aquest fet, el seu hàbitat natural són les aigües tropicals de l´Oceà Índic i Pacífic en el qual s´associa als esculls de corall. A la gran barrera de corall australiana i al mar roig hi són abundants. Viu en les aigües superficials fins a uns 15 m de profunditat com a màxim.

Buscando_a_Nemo

Fotograma del film “Buscando a Nemo” que va popularitzar encara més aquesta espècie

Normalment viu en simbiosi amb les anemones de mar, especialment les de l´espècie Heteractis magnifica, Stichodactyla gigantea i Stichodactyla mertensii. El peix es protegeix dels seus depredadors pels tentacles urticants de l’anemone ja que els animals petits i de colors cridaners ho tenen complicat per sobreviure en aquest ambient. En aquest cas, també, el peix neteja els paràsits que poden afectar al pòlip. Per altra banda, l´anemone s´alimenta de les restes de menjar que deixa caure el peix. Com en totes les relacions de simbiosis, els dos components de la relació en surten beneficiats.

Es una espècie hermafrodita proteràndrica, és a dir, la determinació de sexe ve donada per l´entorn ambiental on es troba i per l´edat. Normalment en els primers mesos de vida és mascle i més endavant esdeveneix femella. En els grups de peixos pallasso, la femella dominant és lleugerament més gran que les altres. Quan aquesta mor, el mascle més proper en el nivell de jerarquia canvia de sexe i es converteix en femella.

250px-Anemone_purple_anemonefish

Simbiosi entr el pis pallasso i l´anemone de mar

La seva reproducció es ovípara amb vincles molt forts amb la seva parella. La temperatura és el factor que determina la reproducció. La femella diposita els ous molt a prop de l’anemone on la parella en t cura fins a l´eclosió. Darrerament s´ha descobert que les cries de peix pallasso, un cop han nascut, recorren llargues trajectòries de centenars de kilòmetres aprofitant els corrents marins per anar d´un escull de corall a un altre.

El peix pallasso té un comportament molt territorial, aquest es troba centrat en l’anemone amb la que busca resguard. Normalment les femelles, més grans i agressives són les que porten la veu cantant. Es tracta d´una espècie omnívora. La seva dieta està formada per algues, mol•luscs, petits crustacis, zooplàncton i els paràsits que s’adhereixen a l´anemone.

La popularitat d´aquesta espècie es deu sobretot al fet que ha servit d´inspiració pel llargmetratge animat “Buscant a Nemo” on el protagonista és precisament un exemplar d´aquesta espècie.

Anuncis

Quins ous!

Una de les coses que crida més l´atenció dels elasmobranquis (taurons i rajades) és la forma que tenen els seus ous. En general, la majoria dels peixos d’aquest grup ponen ous, ja siguin ovípars o ovovivípars.

Els ous de les rajades tenen una forma molt característica que els fa inconfusibles. En general són estructures còrnies, normalment de colors foscos i un xic translúcides. Presenten unes protrusions en forma de filaments en els seus vèrtexs que serveixen per adherir-se al fons (a les roques, a les algues, a les fanerògames, a les gorgònies,..). Totes les rajades són espècies ovípares que dipositen els seus ous protegits per una càpsula. A l´interior d´aquesta estructura de queratina s´hi desenvolupa l´embrió durant alguns mesos.

bossa de sirena

Les bosses de sirena son relativament freqüents a les nostres platges

Les càpsules de rajada són anomenades bosses de sirena (bourses de sirène). La mida i la forma són característiques de cada espècie. És molt fàcil que els temporals les arrosseguin fins a les platges amb altres fragments i restes d´éssers vius. La presència d’aquestes estructures a la sorra, la seva abundància i estacionalitat són indicadors de l´existència d’àrees reproductores properes, una dada valuosa per a conèixer l´estat de les poblacions d´aquests animals.

A la mediterrània hi viuen 17 espècies de rajades diferents i, segons la UICN (Unió Internacional de Conservació de la Natura), d´aquestes n´hi ha 5 que es troben amenaçades, n´hi ha 6 que estan apunt d´estar-ho, n´hi ha 4 de les quals no es disposa de prou dades per avaluar les seves poblacions i només dues espècies es troben fora de perill d´extinció.

012_Oeufs_de_raies_ou_bourses_de_sirenes

Les platges del delta de l´Ebre són les presenten més presència de càpsules de rajada.

L’interès cap a les rajades es deu sobretot al fet que la majoria d´espècies són típiques d´habitats bentònics més o menys litorals, on viuen, es desenvolupen, s´alimenten i es reprodueixen. Els descens en les seves captures per part dels pescadors és un altre símptoma d’alerta sobre l’estat de les seves poblacions. Les rajades són capturades amb l´art de bou, tresmall o palangre i malgrat que hi ha espècies amb un interès comercial considerable com ara l’escrita (Raja asterias) la seva biologia és bastant desconeguda i no es duen a terme cap tipus de seguiment de les seves poblacions.

Les rajades són animals de creixement lent, de maduresa sexual tardana i de baixa fecunditat, en una ouada es ponen entre 40 i 150 ous. Aquest fet, combinat amb la pressió pesquera a la que estan sotmeses, fa que siguin espècies especialment sensibles.

Per tal d´aprofundir en el coneixement de les poblacions de rajades s´ha desenvolupat un projecte de ciència ciutadana de recollida i identificació de les càpsules d´ous de rajada que arriben a les nostres platges. Amb una metodologia molt senzilla i a l´abast de tothom es pretén registrar les troballes d´aquests ous en les platges catalanes.

poster ous

Pòster per a identificar les càpsules de rajada de les costes de Bretanya

En altres indrets, especialment a la costa atlàntica, s´estan duent a terme des de fa alguns anys projectes similars amb un grau de participació ciutadana i implicació dels investigadors elevat. Aquests projectes han permès obtenir informació de la seva distribució i també han servit per avaluar l’època de reproducció, la seva abundància i per estimar l´evolució de les seves poblacions. Aquest és un altre exemple de la força del projectes de ciència ciutadana col•laborativa.

Oli de Porc marí: un remei tradicional dels pescadors

El porc marí (Oxynotus centrina) és una espècie de tauró d’aspecte inconfundible, de talla moderada, rarament supera el metre de llargària, de cos alt i comprimit i de secció triangular. Les seves aletes dorsals són molt altes, cadascuna amb una potent espina. L’espina de la primera dorsal es dirigeix cap endavant. La coloració és uniformement fosca. És una espècie bentònica solitària que s’alimenta de petits crustacis, poliquets, mol•luscs i petits peixos que troba en el fons marí. El seu fetge és molt voluminós i ocupa gairebé el 25% del volum corporal.

peix porc

Porc Marí segons una il.lustració de Juan A Moreno (INPC)

Tot i que no té cap mena d´interés comercial, es capturen accidentalment amb arts de pesca de fons com ara l’arrossegament, cosa que ha fet que disminueixin molt la seves poblacions. Malgrat que la IUCN la considera una espècie vulnerable, a la Mediterrània es troba en perill crític d’extinció degut sobretot a l´impacte de les seves captures accidentals amb arts d’arrossegament.

L’oli que s’extreu del fetge d’aquest peix és un remei tradicional que coneixen molt bé els pescadors des de temps immemorials i que té diversos usos. Amb aquest producte, la gent de mar, calmava el dolor de les cremades i accelerava la seva ràpida cicatrització evitant la formació de butllofes. També es feia servir per alleugir les doloroses picades de diverses espècies de peix com ara les d´escorpora, les d’aranya o les de milana, o bé els hams clavats a la pell. Així l’oli del fetge d’aquest tauró és reconvertit en un ungüent terapèutic molt efectiu.

peix (museu d´historia de Sant Feliu)

El Museu d´Història de Sant Feliu de Guíxols ha estat l´impulsor d´aquest projecte de recerca (Foto: Museu d´Història de Sant Feliu)

Per a l’obtenció d’aquest producte només calia recollir l’oli que el fetge d’aquest peix deixa anar en assecar-lo al sol, així el fetge es penjava, embolicat amb una bossa de malla molt fina, en un racó poc freqüentat de la casa ja que la ferum que desprenia era considerable i poc a poc s’anava recollint en un recipient col•locat a sota.

En aquest sentit, l’equip del Laboratori de Química Farmacèutica de la UB ha col•laborat en l’anàlisi d’aquest remei tradicional utilitzat pels nostres pescadors. Els resultats de l’anàlisi de laboratori d’aquest oli indiquen que és molt ric en: Vitamina A, Vitamina D, Ergosterol, Esqualè, Vitamina E, Àcids grassos Omega-3 i Taurocolat sòdic, això fa que tingui valuoses propietats nutricionals i dermatològiques. L’oli del porc marí té una activitat antioxidant molt elevada i pot ser de molt interès per al tractament de malalties inflamatòries, artrosis, artritis i d’altres malalties òssies. També pot ser usat per problemes cardíacs. La presència de vitamines estimulants de les respostes del sistema immunològic fa que pugui ser considerat d’interès per a la prevenció d’infeccions. També s’ha observat en aquest producte una activitat antitumoral molt elevada.

 

Amb aquesta tasca, a més de recuperar un producte tradicional del món mariner que, s´ha anat transmeten de generació en generació i que corria perill de desaparèixer per la globalització, s’ha pogut a més recollir informació científica molt destacada per a futures investigacions farmacològiques i pel desenvolupament de nous medicaments.

Analfabetisme natural (o de la tintorera de Canet)

Que algú no sàpiga distingir una església romànica d´una catedral gòtica ho trobaríem imperdonable. No saber qui és l´autor del Quixot o bé no poder diferenciar entre un Picasso o un Van Gogh també ens semblaria greu. Ara bé, quan ens referim al medi natural les coses canvien substancialment. Molts dels que trobarien una manca de cultura no poder respondre correctament les preguntes anteriors, trobarien poc important no saber diferenciar, per exemple, entre una alzina i un roure.

Això, precisament, és el que passa sovint amb espècies estigmatitzades injustament com en el cas dels taurons. A la Mediterrània hi viuen unes 47 espècies diferents, la gran majoria totalment inofensives per als humans.

1436442874805

El Bocadolça  és una espècie de tauró amb sis fenedures branquials, el musell arrodonit, de color gris i sense aleta dorsal. Foto: La Vanguardia

Confondre un bocadolça o bocadolça de morro rodó (Hexanchus griseus) amb una tintorera (Prionace glauca) és el mateix que no saber diferenciar, posem pel cas, un elefant d´un rinoceront. I en aquest cas, a més, inventar-se una història del perquè s’havia apropat a la costa sense cap fonament no aporta gens de rigor als articles periodístics. Segurament aquest exemplar va ser llençat per la borda des d´algun quillat que anava a la gamba i les corrents el van apropat, ja mort, fins a la platja de Canet.

Caldria que alcaldes, d´altres portantveus i periodistes fossin molt més curosos amb les informacions que donen per no generar un alarmisme infundat entre la població. Diversos mitjans d’abast local i nacional (europa press, la vanguardia, el periodico, el punt avui, tv3, antena 3, ràdio canet, vilaweb, nació digital o mataró informa) s´han fet ressò del fet i sense molestar-se en contrastar la informació.

Prionace_glauca

La tintorera és una espècie molt diferent al bocadolça

I per acabar-ho d´adobar, continuant amb la desinformació i creant encara més alarmisme infundat, alguns mitjans es fan ressò d´uns altres suposats avisaments de tintoreres a la costa del maresme, a Premià de Mar i a Pineda de Mar. De fet, la tintorera és una espècie que té documentats alguns atacs a banyistes ja que coincidint amb el bon temps es pot apropar a la costa, per això protecció civil estableix el protocol dels agents rurals que fa onejar la bandera vermella a les platges creant encara més sensació de pànic entre els banyistes. I jo em pregunto: no caldria crear i formar un cos d’agents “de platja” per a gestionar episodis com aquest?

Afortunadament alguns mitjans reaccionen a la primera “posada de pota” periodística i rectifiquen amb articles molt més tranquil•litzadors i fins i tot han pogut fer pedagogia.

IMG-20150715-WA0004

En aquesta mateixa època van ser avistats un grup de dofins mulars a la costa del Maresme. Foto: Josep Corney

Curiosament, en les mateixes dates i en la mateixa costa, s’han produït albiraments d’un grup de dofins mulars. No podria ser, com hipotetitza l´Enric Badosa, que tal vegada es van confondre les aletes d´aquests animals amb les de la tintorera?

Certament la tintorera i el bocadolça són taurons molt diferents. La primera presenta el cos estilitzat i el musell llarg en forma cònica metres que el bocadolça el té molt més arrodonit. La tintorera té, com la gran majoria de taurons, cinc fenedures branquials i  el bocadolça es un dels pocs taurons amb sis. El bocadolça no té l´aleta dorsal típica dels taurons, en canvi la tintorera sí i per finalitzar, el color de la tintorera és d´un blau intens al dors i més e clar al ventre mentre que el bocadolça és de color gris marronós. Com un elefant i un rinoceront, no?

Tauró, tauró!!!

taurons-poster

Pòster de taurons dels països catalans publicat a Presència. Dibuixos: Toni Llobet

De tant en tant la premsa ens sorprèn amb noticies sobre la captura de taurons en aigües catalanes. Fa pocs dies uns pescadors van agafar de forma accidental un exemplar de tauró guilla o guineu (Alopias vulpinus) en aigües del mar d´amunt. Uns dies abans, uns altres pescadors van emmallar un tauró pelegrí (Cetarhinus maximus) de més de 90 kg i un metre i mig de llarg a la costa de l’Ebre. La singularitat d’aquestes captures fa que la premsa se’n faci ressò ja que sovint associem aquestes espècies amb altres mars. A la Mediterrània hi habiten unes 47 espècies diferents de tauró i 38 de rajades. Un 40% d’espècies mediterrànies són considerades amenaçades o en perill d’extinció i formen part de la llista vermella de la IUNC (Unió Internacional per la Conservació de la Natura).

Taurons i rajades formen part del grup dels peixos amb esquelet cartilaginós o condrictis i poden ser considerats com els vertebrats més primitius de la Terra. No tenen opercle i les ferradures branquials estan obertes a l’exterior. No tenen escates, la boca és ventral i són ovípars.

Huevo-de-Raja

Ou de rajada trobat a la platja. Les taurons i les rajades fan ous amb la coberta coriàcia.

Sovint veiem als taurons com animals temibles causants d’atacs als banyistes, però aquesta realitat és producte en bona mesura per la pel•lícula d´Spielberg. Quan pensem en atacs als banyistes l´imatge que ens ve al cap és la del majestuós tauró blanc (Carcharodon carcharias), una espècie que també és possible trobar a la Mediettrània. Ara bé, la tintorera (Prionace glauca) és l’espècie de tauró mediterràni que té documentats més atacs a les persones ja que, coincidint amb el bon temps, s’apropa a la costa. De fet, a les platges catalanes hi ha altres espècies molt més freqüents i molt més perilloses que no pas els taurons com és el cas de l’aranya.

Tauro-tossa

Exemplar de tauró blanc de gairebé 5 metres i 1 tona que va arribar a la platja de Tossa el novembre de 1995

Les raons per a considerar que l’estat de les poblacions és crític rau, en primer lloc, en causes biològiques com ara el seu lent creixement o taxa de reproducció baixa. En segon lloc, en raons comercials derivades de l´interès econòmic dels derivats d’aquestes espècies. De fet a la Mediterrània no hi ha pesqueres específiques adreçades als selacis. A més, diverses directrius de l´UE prohibeixen la seva pesca. Malgrat tot, la seva pesca es continua produint “de forma accidental” pels potents vaixells factoria que calen en aigües internacionals palangres de superfície , arts de deriva o arts d´encerclament. La pràctica del finning o aleteig és habitual en aquests arts de pesca i així les captures de selacis no són declarades en les estadístiques oficials i l’estat de les poblacions real no es recupera malgrat que oficialment no existeixi explotació. El mercat oriental, especialment Hong-kong, és el port on van a parar la pràctica totalitat d’aletes. En aquest sentit, a l’any 2005, la U.E va exportar al mercat asiàtic 2300 tones d´aletes de tauró.
Altres derivats d’aquests animals amb interès econòmic és el seu cartílag, que és utilitzat en la indústria farmacèutica per a l’elaboració de productes molt diversos que van des de medicaments pel tractament del càncer fins a complements per a l’arridis, o bé l’oli del seu fetge que es fa servir en cosmètica.

gat

Un cop a la llotja o a la peixateria el peix gat costa de reconèixer

Els quillats catalans capturen de forma habitual peix gat (Scyliorhinus canícula), que és freqüent de trobar en les peixateries i mercats malgrat que un cop pescat se’ls treu la pell, i per això es fa difícil la seva identificació.

tiburones

Hi ha bibliografia especifica sobre turons mediterranis

Les espècies mediterrànies de tauró explotades comercialment s’agrupen en tres grans grups: els marraixos, que inclou espècies com el propi maraix (Lamna nasus) i el solraig (Isurus oxyrinchus), els caçons que inclouen la mussola de taques blanques (Mustelus asterias), la mussola (Mustelus mustelus), l´agullat (Squalus acanthias), l´agullat sense taques (Squalus blainvillei), el gutxo brut (Centrophoprus granulosus) i el propi caçó o caralló (Galeorhinus galeus). El darrer grup està format pel que de manera genèrica s’anomenen bastines i engloba al tauró martell (Sphyrna zygaen), la tintorera (Prionace glauca), el tauró fosc (Carcharhinus obscurus), el tauró sedós (Carcharhinus falciformes) i el tauró gris(Carcharhinus plumbeus), entre d´altres. Als pescadors que exploten aquests recursos se’ls sol anomenar “marrajeros” o marraixers però això és una altre històriademar.