L´enterrament de la sardina

enterrament de la sardina és l´acte que clou el carnaval i dona pas a la quaresma i té lloc el dimecres de cendra. Aquest dia acaba el temps de disbauxa del carnaval per donar lloc a l´abstinència i a la penitència de la quaresma. Els orígens d´aquesta festivitat són un xic confosos. A molts pobles i ciutats es celebrava la finalització del carnaval amb un berenar que simbolitzava la fi de la gresca i de l’abstinència carnal.

Actualment estem assistint a un enterrament de la sardina molt més real. De la mateixa manera que amb el carnaval, en aquest cas la disbauxa al llarg de tots els anys d´opulència ha portart a la penitència el sector pesquer. Les captures de sardina i de seitó no deixen de disminuir any rere any i la flota de teranyina de la nostra costa ho està passant magre.

Una de les darreres esperances d´aquest sector està centrat en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix els afloraments més importants que fertilitzen les capes superficials d´aigua, augmenten la productivitat del mar i en conseqüència els nivells intermedis de la xarxa tròfica, on es troba la sardina. En condicions normals, aquesta successió de fets porta a la renovació d´aquet recurs.

La relativa sort de tot plegat és que la recuperació de les poblacions de petits pelàgics pot ser més o menys ràpida sempre i quan l’única raó en la disminució d´aquestes espècies sigui la sobreexplotació que estan patint. En aquest cas, amb una política de vedes estricta es podria retornar fàcilment el recurs als nivells òptims. Malauradament les dades que es tenen fins ara fan pensar que a més de la sobreexplotació hi hauria d´altres causes sobre els quals no es possible incidir i que estan relacionades sobretot amb el canvi climàtic.

Des de l´any 2008, les captures de sardina a la nostra costa han disminuït un 86 %, cocretament al litoral tarragoní. A més, els exemplars capturats són cada vegada més petits. La sardina no arriba a la maduresa sexual fins que assoleix 13 cm de longitud, mentre que la talla mínima legal és de 11 cm, en aquest cas, la legislació vigent no ajuda gens a la recuperació del sector.

A les nostres aigües, les sardines “de bona mida” gairebé han desaparegut, les poblacions actuals les formen bàsicament exemplars immadurs que són l´objectiu de les captures de la flota d´encerclament.

L´augment de la temperatura de l´aigua derivat de l´escalfament global fa avançar l’època de reproducció de l´espècie i disminueix les seves postes.

La única solució a aquest desastre, si no volem assistir a un veritable enterrament de la sardina, passaria per establir vedes estrictes i desenvolupar plans de cogestió que impliquin a pescadors, a la comunitat científica i a les entitats conservacionistes.

La tradició catalana representa a la quaresma com una vella amb set cames que simbolitzen les set setmanes que dura aquest període. La vella quaresma es representa a més amb una penca de bacallà a la mà. La quaresma es també temps de bacallà, això però és una altre històriademar.

Anuncis

Teranyina vs Sardinals

La teranyina o cèrcol, és a dir, l´art d’encerclament va ser introduït a Catalunya pels volts del primer decenni del segle XX. A l´any 1910 ja hi ha documentades barques que es dediquen a aquest tipus de pesca. Avui, aquest art és una de les pesqueres més importants que s’utilitzen a la costa del Mediterrània.

A casa nostra s´han mantingut també els mots traïnya o tranyina per a referir-se a aquest sistema de pesca. S´anomena així, tant a l´art com a l´embarcació amb què es sortia a pescar. La teranyina s´ha relacionat sempre amb la immigració provinent del sud d’Espanya, en especial d’Andalusia. Aquests fugien de la seva terra per a prosperar en un sistema de pesca nou i que els assegurava un ingressos més que bons. En poc temps alguns d´aquests primers mariners andalusos van poder estalviar i van construir la seva pròpia embarcació, i l’efecte reclam es va així amplificar.

Peces de sardinals esteses a la platja de Calella

La traïnya ja apareix al s. XVIII, tal i com es recull en una sèrie d’articles del Reglamento de la navegación y pesca de la provincia marítima de Mataró de Manuel Zalvide on es pot llegir a l’art. 58 “No podrá embarazarse la pesca llamada traíña o tarañina con que se cogen sardina, besugo, pagel, doradas, lenguados y otras clases, pero deberá precisamente ser la malla de la capacidad, o cavida, que en la más estrecha puedan cómodamente entrar dos dedos, y con seis, o siete cuerdas por banda, de treinta brazas de largo cada una; poco plomo, y mucho corcho, de forma, que aunque llegue al fondo no le rasque ni prive al pescado de su cama y sustento” En aquest cas, sota la denominació de “traiña”, es fa referencia a un art de platja semblant a la xàvega.

La teranyina va substituir als sardinals, l’ofici de mar més destacat fins aquell moment. La importància d´aquest a les platges catalanes va ser enorme. El sardinal era l’art de pesca que ocupava més gent de mar, tant a l’hora de pescar com en les industries auxiliars, en especial les de salaó. Les imatges de les peces de sardinals esteses a les platges per assecar-se o per ser adobades era molt habitual arreu de les platges catalanes.

Els sardinals eren arts d´emmallament pelàgics. La xarxa estava formada per quatre peces amb una allargada de gairebé 250 metres. Alhora de calar el parany era molt important conèixer la direcció de la mola per tal que aquesta envestís l´art i quedes atrapada. Quan això succeïa, la surada començava a xipollejar, era el senyal inequívoc que s´hi havia emmallat peix. La part més feixuga de la feina dels sardinalers era el moment de llevar l´art i procedir a desemmallar el peix que havia quedat enredat.

Els sardinals es podien calar a l´alba o a la prima. Tant en un cas com en l’altre s’anava unes dues o tres milles mar endins i es deixava calat el parany durant almenys dues hores. Les barques sardinaleres tenien 38 pams d´eslora, 12 de màniga i 5 de puntal. Anaven a vela i molt sovint, per manca de vent, els tripulants havien de vogar.

Pescadors de teranyina amb una bona pesquera. Foto: © AMR. Autor: Desconegut. Col•lecció Abans, Fons de la família Buscató Berta

L’origen de la teranyina és un xic confós. Abans de la generalització d´aquest tipus de pesca ja existien diverses modalitats que es podríem considerar precursores d´aquest art. Per un costat hi havia la pesca a l´encesa, que utilitza la llum per atreure el peix i que està documentat a Catalunya des de fa gairebé un mil•lenni. Per altra banda hi havia un conjunt d´arts d´encerclament com ara la xàvega. La teranyina es pot considerar com la fusió d´aquests dos sistemes de pesca. Alguns pensen que l’origen d’aquest art cal cercar-lo en pescadors del nord de la Costa Brava que van unir peces de sardinals per fer un art d’encerclament. Aquest però, no tenia sàgola que el tanques.

Teranyines al port d´Arenys. Foto: Albert Ramon

En un principi la llum que s’utilitzava per atreure i concentrar el peix era produïda per llenya, que cremava en un fester. Mes endavant, la fusta va donar pas als cremadors d’acetilè, que es generava amb un gasòmetre de carbur. Aquest sistema es va mantenir fins els voltants de l’any 1925, quan l’acetilè va ser substituït per la benzina, un combustible molt mes eficient i econòmic. Les primeres làmpades petromax portaven una sola samarreta de 500 bugies. Avui en dia la benzina ha donat pas al butà i aquest a les modernes bombetes elèctriques alimentades per bateries.

L’aparició de les primeres teranyines a les nostres costes no va estar exempta de molts recels per part dels pescadors del moment. Aquests veien en aquest art una amenaça que podria acabar amb tot el peix i, no anaven molt desencaminats pel que s´està veient. Fins i tot a Lloret o a Blanes es van constituir associacions per protegir els drets dels sardinalers i per evitar el desenvolupament la teranyina, de forma que durant un cert temps la teranyina va ser considerada com un art prohibit. Tots aquests esforços van servir de ben poc, ja que molt aviat es va imposar i l´ofici dels sardinalers van començar a desaparèixer.

El misteri dels petits pelàgics

Dins els anomenats petits pelàgics s’inclouen aquelles espècies de mida petita, que, neden activament i de manera independent del fons marí, tenen interès comercial i es capturen amb arts d´encerclament o teranyina. Els representants més populars d´aquest grup són la sardina (Sardina pilchardus) i el seitó (Engraulis encrasicolus).

D´uns anys ençà les captures d´aquestes espècies han anat a la baixa de manera exponencial així com també ho han fet els preus. Temps era temps, la comercialització en llotja de petits pelàgics es feia a l´engròs, en caixes. Avui, la realitat és molt més magre i el sector està immers en una greu crisi.

pesca15-15

Les captures de petits pelàgics han passat de fer-se a l´engrós, en caixes a ser pescades gairebé d´una en una

Des del 2008 les captures d´aquestes espècies han disminuït un 86%. La situació és especialment crítica a la costa Tarragonina. Al port de Tarragona, per exemple, a l´any 1999 es van capturar 6,1 milions de kg de sardina, al 2008 van ser 1,7 milions de kg i al 2015 amb prou feines s´ha arribat als 250.000 kg. Però, com s´ha arribat a aquesta situació?

La diagnosi d´aquest desastre és senzilla. Per una banda, la sobreexplotació que ha patit històricament el recurs, i per altra banda els efectes derivats de l´augment de la temperatura de l´aigua del mar i de la disminució dels sediments que aporten els rius, i que alhora ajuden a fertilitzar-lo. Nosaltres només tenim marge de maniobra per incidir en la sobrepesca mentre que els altres factors són del tot incontrolables, si més no a curt termini.

captures1

Evolució de les captures anuals de sardina als ports catalans. Noteu la forta davallada.

La disminució del les aportacions dels sedimentaris fluvials, i per tant de nutrients, incideix directament en la disminució de la producció primària. En conseqüència, al haver-hi menys fitoplàncton, la resta de la cadena alimentària se’n veu ressentida. La sardina i el seitó són voraços devoradors de plàncton. El resultat de tot plegat és la dràstica disminució d´aquestes dues espècies. A més a més, els exemplars capturats són de mida més petita i amb poc greix acumulat als seus teixits, cosa que fa que tinguin molt menys valor comercial a la llotja. Per acabar-ho d´adobar, l´escalfament de l´aigua impedeix la barreja vertical de masses d´aigua amb diferent densitat i provoca que aquestes espècies es reprodueixin abans i les seves postes siguin menys nombroses. Si a tot plegat hi afegim la sobreexplotació a la que estan sotmeses aquestes espècies per la flota d´encerclament, ja tenim tots els ingredients per a certificar l´acomiadament de la sardina i del seitó de les nostres aigües.

pesca12-13

La teranyina, un sistema de vida que corre risc de desaparèixer.

Afortunadament, tant la sardina com el seitó es troben relativament a la base de la cadena alimentària i en conseqüència, la solució a aquest fenomen passa per a l´establiment d´una veda total i a tota la Mediterrània occidental fins que les poblacions es tornin a recuperar. A partir d´aquest moment, i amb l’assessorament dels científics, s´haurien de reprendre l´activitat i establir per cada temporada les quotes màximes que es podrien capturar per a garantir el futur de la pesquera. Certament, totes aquestes mesures hauran d´anar acompanyades d´una reestructuració a fons del sector de la pesca d´encerclament, cosa que farà que sigui un fet traumàtic en alguns ports.

La darrera esperança d´aquest sector es troba en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix la fertilització de tota aquesta zona. Això però, és una altre històriademar.

La teranyina

El cèrcol o teranyina és l’art d’encerclament mes important dels que s’utilitzen a les nostres costes. Es tracta d´un sistema de pesca relativament recent que fou introduït a Catalunya pels voltants del primer decenni del segle XX i que va substituir de manera dràstica als sardinals, l’ofici de mar mes important fins aquells moments en les nostres aigües.

teranyina1

Les teranyines són embarcacions panxudes amb un bot auxiliar

L’origen de la teranyina és un xic confós, es creu que prové del nord d’Espanya, d’un art utilitzat sobretot a Galicia anomenat “traíña”, que ja es coneixia de ben antic, tal i com es desprèn del reglament de Zalvide en el seu article 58. D’altres pensen que l’origen d’aquest ormeig cal cercar-lo en els pescadors del nord de la costa brava que van unir peces de sardinals per fer un art d’encerclament. Aquest però, no es podia tancar per sota. D’una forma o altra, la pesca a l’encesa, característica principal de la teranyina, ja era coneguda a Catalunya des de fa gairebé un mil•lenni.

L’aparició de les primeres teranyines a les nostres costes no va estar exempta de molts recels i disputes per part dels pescadors del moment, sobretot pels sardinalers, que veien en aquest enginy una forma de pescar que podria exhaurir els recursos que ells explotaven. En algunes viles marineres com a Lloret o a Blanes es van constituir associacions per protegir els drets dels sardinalers i per evitar el desenvolupament la teranyina, de forma que, durant un temps aquest sistema va ser considerat un art proscrit.

cinta

fent la cinta

La teranyina es pesca de nit. A grans trets la pesquera comença quan es detecta la mola de peix. En aquest moment el ”bot de la llum” encén els seus potents fanals intentant atreure el banc de peix a la superfície. El patró segueix a través dels aparells electrònics el moviment d’aquest. Un cop la mola està en superfície, l’aigua comença a bombollejar i la teranyina evoluciona ràpidament en cercle. Finalitzada aquesta operació, que els pescadors anomenen “fer la cinta”, el cercle queda completament tancat i el peix dins el parany. A continuació, mercè a una corda que s’anomena sàgola, que passa per l’interior d’unes anelles metàl•liques, es tanca l’art per la part inferior formant-se una bossa on el peix queda atrapat sense escapatòria. Ara només cal hissar l’art i estibar-lo a bord fent cada cop mes petita la bossa. Per finalitzar, amb l’ajut d’uns grans salabres, es va agafant la captura “a cabassos” per posar-la en caixes de fusta. Mentre es completa aquesta operació, un grup de mariners va posant gel a les caixes de peix per evitar el seu deteriorament

La teranyina és un art de pesca adaptat a la captura de peix blau. S’agafen sobretot petits pelàgics com la sardina (Sardina pilchardus), el seitó (Engraulis encrasicolus), el verat (Scomber scombrus) entre els més importants. Totes aquestes espècies viuen formant grans moles que són l’objectiu de la pesquera. Avui en dia aquests estols de peix blau es localitzen amb aparells electrònics com el radar, el sonar i l´ecosonda que fan mes eficient la pesquera. Abans de la generalització en la utilització d’aquests aparells electrònics, la pesquera era mes complicada i la intuïció del patró era l’eina bàsica que s’emprava. Els actuals aparells electrònics, a més de marcar els bancs de peix, permeten distingir, segons la forma de la taca, l’espècie de la que es tracta, i es pot fer un seguiment de l’evolució de la mola fins arribar a la superfície.

hissada

hissant l´art

La barca de teranyina és una embarcació panxuda de mida semblant als quillats. Es caracteritza per la presència d’un o dos bots auxiliars, un d’ells, proveït de llums i per tenir a coberta una gran quantitat de caixes de fusta que ens fa adonar del volum de les captures. El pont de comandament es troba situat mes aviat a la part posterior de l’embarcació, deixant així un espai considerable a proa per a treballar.

caixes

tria de peix “a bord”

La flota de teranyines és bastant mòbil i sol canviar de base en funció de les migracions dels petits pelàgics i en especial a les del seitó, molt més valorat al mercat que la resta. Es precisament aquest moviment migratori que experimenten aquestes espècies el que fa que cada campanya de pesca no s’assembli gens a l’anterior i que després d’anys molt bons en vinguin d’altres en que les barques es veuen obligades a estar amarrades a port per manca de peix. De la mateixa manera que es produeixen aquestes fluctuacions en les captures, el salari dels mariners també es veu afectat ja que van a la part i es pot donar el cas paradoxal que en unes poques jornades de bona pesca es puguin compensar les penúries econòmiques que s’han patit durant alguns mesos dolents.

El descens continuat de les captures i la saturació dels mercats ha fet que es plantegi l’establiment de vedes en determinades èpoques de l’any. Aquestes aturades representen un fre a la sobrepesca i fan que es recuperin una mica les poblacions.

Temps de Sardinals

Fins a l’aparició de les teranyines, els petits pelàgics, sobretot la sardina i el seitó, es capturaven amb els sardinals. El sardinal va ser fins als anys 50 l’ofici de mar més important de la nostra costa i el que ocupava a més gent, tant a l’hora de pescar com a les industries auxiliars, en especial les de salaó.

El Sardinal és un art d’orígens immemorials, que ens ha deixat tot un patrimoni terminològic que corre greu perill de desaparèixer.

Esquema  de les parts d´un sardinal i detall de la unió amb la cua de remolc (1) i amb la cua de la mà (2). Font: elaboració propia a partir d´un original de C: Bas i altres.

Esquema de les parts d´un sardinal i detall de la unió amb la cua de remolc (1) i amb la cua de la mà (2). Font: elaboració propia a partir d´un original de C: Bas i altres.

Ja en el segle XVIII era el principal art de pesca que es practicava a la costa central, tal i com es recull en una sèrie d’articles del “Reglamento de la navegación y pesca de la provincia marítima de Mataró” de Manuel de Zalvide de l’any 1773. Així es llegeix en l´art. 43, que fa referència a la reglamentació del palangre: ” Como en esta provincia es tan esencial la pesca de sardina y anchoa y guardan su temporada que se hace forzoso aprovechar…”. Pel que fa a la seva reglamentació al llarg del segle XVIII, s’estipula la prohibició de que la xarxa toqués el fons sota una sanció. En la mateixa època, a l´any 1795 el mataroní Antonio Sañez i Reguart en la seva obra “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” fa una magistral descripció d’aquest art de pesca i de les seves ordenances a fi d’evitar conflictes entre ell i d’altres sistemes de pesca, especialment la xàvega, el bolitx i les nanses.

Als anys 30, Emerencià Roig escriu que un 80 % de la flota catalana es dedicava als sardinals. Els sardinals i les sardinaleres ocupaven totes les platges de Catalunya en aquella època. Al 1955 Carles Bas i col.laboradors comenten la davallada d’aquest art de pesca i ho atribueixen a la generalització de les teranyines. Precisament l´aparició de les teranyines a les platges catalana va ser motiu de disputa entre aquests i els sardinalers.

Calada de sardinals "a la prima" segons una il.lustració del "Diccionario histórico de los artes de pesca nacioanal"

Calada de sardinals “a la prima” segons una il.lustració del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacioanal”

Els sardinals es calaven a mercè del corrent a uns quinze metres de profunditat i quan la mola de peix topava amb l’art s’hi emmallava i era capturada. Així doncs, es pot considerar als sardinals com a un art de deriva. Es solien calar a l’alba, de matinada o a la prima, abans de la posta de Sol. El parany quedava calat en sentit perpendicular a la línia de costa, d´aquesta forma les moles de peix blau topaven amb ell i s’hi emmallaven.

La xarxa tenia forma rectangular, primer van ser fabricades amb lli i cànem i més endavant amb cotó i espart. Una calada de sardinals estava formada per 4 peces lligades entre si pels botafions. La primera peça era anomenada “la de la mà” i era la que costava més de llevar, les dues peces centrals “les del mig” i la última, “la de remolc”, la més fàcil de cobrar. Cada peça tenia unes 50 canes (80 m) de llarg i unes 800 malles d´alt (entre 15 a 20 m) amb una ralinga superior de suro i una inferior de plom. Els dos extrems de cada peça s´anomenaven cuetes que finalitzaven amb els botafions, que es per on s´unien les diferents peces que formen la calada. A la surada hi havia també els bornois, de tres a sis per peça. Els bornois eren unes corones de suro que mantenien l´art dret i que assenyalaven quan el peix s’hi emmallava, quan començaven a xarbotar. Als dos extrems lliures de la calada hi havia les cues. A la cua de remolc s´hi col.locava el gall amb el seu mort mentre que la cua de mà quedava subjecta a la barca.

detall del sardinal calat. A Gall, B mort, C  cua de remolc, D bornois (tres per peça), E peça de remolc, F botafions. Il.lustració modificada  del "Diccionario histórico de los artes de pesca nacional"

detall del sardinal calat. A Gall, B mort, C cua de remolc, D bornois (tres per peça), E peça de remolc, F botafions. Il.lustració modificada del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional”

Després d’un parell d’hores, es procedia a llevar l’art i a desmallar el peix de la xarxa. Moltes vegades aquesta operació es feia a la platja ja que la feina de llevar era llarga i feixuga i no es podia perdre temps ja que corrien el risc que els dofins o les tonyines, els principals enemics dels sardinalers, poguessin aparèixer i malmetessin la pesquera i l’art. L´operació de llevar era molt complexa, un dels mariners, normalment el patró era l’encarregat de “tirar pit”, aquest amb el cos completament fora de la barca, el pit recolzat a l’orla i el cap inclinat cap a l’aigua anava llevant poc a poc les diverses peces de l´art. Evidentment, aquesta no era la postura més còmoda per a treballar i a més, quan hi havia una mica de mar, sovint quedava completament negat. La resta de mariners, drets a popa, anaven tirant les peces fins que l´art era completament llevat.

sardinals

Desmallant els sardinals a la platja de Sant Pol

L’anxovera i el tonaire eren un arts de pesca bastant semblants al sardinal i que foren usats per a pescar, com el seu nom indica, anxoves i tonyines respectivament. La principal diferència amb els sardinals estava en el mida de la malla i en els reforços de la mateixa.

Sardinaleres a la platja de Sant Pol

Sardinaleres a la platja de Sant Pol

Les sardinaleres eren les barques que anaven a sardinals. Eren embarcacions cobertades d´uns vuit metres d´eslora molt semblants als llaüts. Navegaven a vela i quan no hi havia vent ho feien vogant. Eren tripulades per tres o cinc homes més el patró. Cada dia eren avarades a la sorra amb l´ajut dels animals de tir i dels palers, però això és una altre històriademar.

Temps de sardines

Dels peixos blaus, el millor és la sardina. A la primavera, quan es grossa i regalima de greix, és un dels millors peixos de la mar…. Els millors moments per a menjar-la són al matí, per esmorzar, agafada a la matinada…HI ha rés més exquisit a la primavera que un plat de sardines a la brasa? Grosses, fresques, vives,…
Josep Pla

Sardina pilchardus

La sardina, la reina del peix blau

Amb la primavera ben entrada, arriba el temps de sardines. És en aquesta època de l’any quan els exemplars tenen una bona mida i la seva carn vermella i greixosa està al punt.

Aquesta modesta espècie, emblema de la menja de supervivència en moltes èpoques, es pescada “a caixes” que inunden llotges i mercats a partir del mes de maig i fins a finals d’estiu. La sardina, reina del peix blau, s’agafa durant la nit amb arts d’encerclament amb llum. Abans de l’aparició de les modernes embarcacions de cèrcol, també anomenades teranyines, aquest petit pelàgic es capturava amb “sardinals” , un art que van ser el principal ofici de mar de la costa central fins els anys 40 del segle passat.

La sardina es pesca " a caixes"

La sardina es pesca ” a caixes”

La sardina és un peix nedador que viu formant grans moles que, actualment són detectades per les modernes ecosondes i que faciliten molt la seva pesca. Al llarg del seu cicle vital efectua dos tipus de moviments migratoris, un estacional amb finalitat bàsicament reproductora i un altre diari amb clares funcions tròfiques.
Quan arriba l´hivern, les sardines migrem cap a aigües profundes (a més de 150 m) i fredes per a fressar. En aquesta època, els exemplars quasi no s’alimenten i van consumint les reserves de greix que tenen a la carn fins que es produeix la posta. La sardina és una espècie que forma part del que els ecòlegs anomenen “estratègia de la r”. Això vol dir, que tenen una alta taxa reproductora, malgrat que la seva taxa de mortalitat en les fases alevins també és molt elevada. Una sardina adulta pot arribar a pondre entre 20.000 a 60.000 ous. La fressa té lloc en diverses àrees de la Mediterrània.

mapa

En vermell, àrees de posta de la sardina al llarg de la costa ibèrica mediterrània (Font carto-Tec)

Un cop acabada la reproducció i coincidint amb la primavera els exemplars s’apropen a les aigües litorals més riques en plàncton on, ben alimentades, creixen molt despresa. Aquests individus són precisament l’objectiu bàsic de la pesca d’aquesta espècie.
Al llarg del dia la sardina efectua una migració vertical. En les hores de sol, se situa al fons, en aigües poc il•luminades i fredes, i durant la nit, s’apropa a les superfície per alimentar-se on és capturada pels arts d’encerclament.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La teranyina és l´embarcació que captura aquests petits pel.làgics.

Des d´un punt de vista ecològic, la sardina ocupa les primeres baules de la cadena tròfica. S’alimenta de plàncton que reté filtrant l’aigua a través de les braquiespines. Aquest fet és la raó que es pugui produir una gran variabilitat en les captures en funció als nivells de producció primària d’aquella temporada i que a més, les seves poblacions es recuperin ràpidament. No es gens descabellat pensar, que des d´un punt de vista energètic, sigui molt millor criar en granges marines espècies com la sardina que no pas les actuals com ara el llobarro, la dorada o el rèmol que es troben gairebé al cim de la piràmide alimentària.