Escola de Radicals: Salvem Castell

Aquest article és fruit d’una històriademar i de la conversa mantinguda amb el Dr Feliu Antunez i Seguí, autor del llibre “Salvem Castell”. El podeu trobar al llibre Escola de Radicals. Quaranta anys defensant el territori de l´Empordà. Brau Edicions.

Avui, després de 25 anys exactes d´aquell referèndum, sembla que els nostres polítics miops no hagin entès res i es continuen malvenent el territori a preu de saldo. 

Situada al nord de Palamós, Castell és avui l’única platja verge de tota la Costa Brava. Hagués pogut acabar molt fàcilment com la seva veïna, la Fosca, totalment urbanitzada. Però la voluntat popular va decidir el seu destí, i avui l’Espai Natural de Castell – Cap Roig és un focus d’atracció turística per al municipi.

Al llarg de la història recent de Palamós hi ha hagut altres episodis de mobilització ciutadana en contra de l’especulació urbanística. Primer va ser “Salvem Cala s’Alguer”, en aquest cas per protegir les barraques i, actualment s’ha organitzat la plataforma “Salvem la Pineda d’en Gori” en contra de la urbanització d´aquest indret entre la Fosca i s´Alguer. La mobilització en aquests dos casos, però, no té punt de comparació amb la volada que va prendre “Salvem Castell”, que es va convertir en un moviment transversal de defensa dels drets col·lectius i del patrimoni natural.

A l’any 1975 els terrenys de Castell estaven catalogats dins el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), redactat a finals dels anys 50, com a “Zona Libre Permanente”. És a partir d’aquest temps que succeeixen projectes urbanístics i Plans parcials que volien desenvolupar aquests terrenys i que, afortunadament, no van arribar a prosperar mai.

Un d’aquests, “Vall Marinera” pretenia construir una macrourbanització amb canals a l’estil del que avui és Empuriabrava. En aquella època fins i tot el Club Mediterranée, abans d’instal·lar-se al cap de Creus, es va interessar pels terrenys de Castell per a edificar la seva ciutat de vacances.

Entre 1981 i 1990 el consistori de Palamós va redactar un nou PGOU que substituiria l’anterior, en vigor des de 1959. Arran d’aquest, la platja de Castell passava de ser sòl rústic a ser catalogat com a sòl urbanitzable programat. El nou Pla, doncs, obria les portes a la possibilitat d’urbanitzar l’espai verge de Castell -la plana i el paratge de Castell.

L’aprovació l’any 1992 del nou PGOU propicia la presentació de dos Plans Parcials per a urbanitzar Castell. Les promotores: El Castell S.A. i Camo S.A. van lliurar els seus projectes per a desenvolupar el sector. D´una banda, la Plana de Castell -promoguda per Camo S.A- pretenia l’edificació de 208 habitatges. De l´altra, “El Castell S.A” volia urbanitzar el paratge de Castell construint 181 habitatges. Tot plegat, segons deien, una urbanització de “baixa densitat”.

El PGOU aprovat i la presentació d’aquests projectes urbanístics van ser el detonant que va mobilitzar molts palamosins i l´origen del naixement de Salvem Castell, que es convertiria en associació dos anys més tard. Salvem Castell a poc a poc aglutinava una part cada vegada més important de la població de Palamós i pressionava a l’Ajuntament en forma de recollida de signatures.

A mesura que passava el temps, augmentava la indignació dels veïns, i el nombre de signatures i adhesions al manifest anava creixent. Finalment es van recollir 13.124 signatures que es van presentar a l’administració el 6 de novembre de 1992. Els sotasignants demanaven la requalificació i la protecció dels terrenys, la seva inclusió al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) i l’elaboració d’un pla de gestió de l’espai.

L’Ajuntament, davant la pressió de les empreses promotores i de la Generalitat per una banda, i el creixent suport popular en forma de signatures per l’altra, va decidir recórrer a un referèndum perquè fossin els propis palamosins els que decidissin sobre el futur del seu territori.

Després de moltes vicissituds, el referèndum es dugué a terme el 12 de juny de 1994, coincidint amb les eleccions europees. La campanya va ser dura i plena de desqualificacions cap a la plataforma ecologista. Salvem Castell va aguantar molt bé la pressió i va aconseguir un èxit sense precedents. La pregunta que es va formular en el referèndum va ser: “Vol que Castell –Paratge i Plana- sigui urbanitzable?”. L’ajuntament es va comprometre a què, en cas que guanyés el no, el ple municipal iniciaria els tràmits per a la requalificació i protecció dels terrenys. Per contra, si guanyava el sí, l’ajuntament continuaria endavant l’aplicació del Pla General i s’obriria el camí cap a la construcció dels 389 habitatges.

El cens de persones amb dret a vot era de 10.826. Els partidaris de requalificar els terrenys i impedir les propostes d’urbanització van guanyar amb el 69,8% dels vots, amb una participació superior a la meitat del cens. El 15 de juny en un ple extraordinari, el consistori va presentar una moció per iniciar els tràmits de la modificació del Pla General i catalogar els terrenys com a sòl no urbanitzable.

El camí fins cap a la requalificació efectiva dels terrenys va ser molt llarg i ple de contenciosos. La Generalitat hi va jugar un paper molt galdós alineant-se de manera encoberta amb els especuladors. De fet, la Direcció General d’Urbanisme no va descatalogar els terrenys fins al 2002 i ho va fer obligada per sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i del Tribunal Suprem (TS). Malauradament però, per aconseguir la titularitat pública de Castell, es va haver de fer front a una indemnització en forma de compra a preu d’or quan la sentència judicial ja era en ferm i no hagués calgut. Pels terrenys del Paratge de Castell van pagar 2400 milions de pessetes l´any 1999 quan el valor cadastral era de 108 milions, i pels terrenys de La Plana gairebé 12 milions d’euros l´any 2002. Aquests pagaments es van fer quan el TS ja havia emès la sentència que ratificava el dictamen del TSJC i es denegaven els recursos interposats per les immobiliàries.

Finalment el 28 de febrer de 2001, la Comissió d’Urbanisme de Girona va aprovar la requalificació del Paratge i la Plana de Castell i, el 21 de gener de 2003 la Generalitat va incorporar els terrenys dins el PEIN, després de 10 anys de mobilitzacions ciutadanes. Al llarg de tot el procés es van presentar 33 recursos contenciosos als tribunals i una qüestió penal que donen idea de la forta pressió que les immobiliàries van exercir sobre la voluntat popular. En aquest sentit hi van jugar un paper cabdal els serveis jurídics de DEPANA.

Com a conseqüència d’aquests fets l’Estat amb el suport de la Generalitat va canviar la normativa de consultes populars per evitar que casos semblants es poguessin repetir. Avui, una consulta semblant no tindria cap mena de valor legal.

Anuncis

Tàperes i taperots

La taperera (Capparis spinosa) és una planta mediterrània típica de les regions càlides i amb substrat preferentment calcari. Malgrat que és pot arribar a conrear, en estat silvestre es troba en indrets àrids, rocosos i pobres en nutrients com ara molts dels penya-segats litorals de moltes àrees de la conca mediterrània. Degut a aquestes característiques també és una espècie habitual en esquerdes de murs, teulades o parets. A Mallorca, a Menorca i a moltes altres àrees de la Mediterrània és una planta comuna en aquests ambients. La taperera és originària d´Àsia i va ser propagada primer pels fenicis i després pels grecs que la van introduir a la conca Mediterrània. En l’època dels romans ja havia colonitzat la major de la conca. La resistència a les sequeres i la capacitat de créixer fàcilment en terrenys àrids i salabrosos va fer que la seva expansió fos realment ràpida.

La tàpera, la poncella i el taperot, el fruit, es comercialitzen amb el mateix nom.

La taperera és una mata de port arbustiu reptant d´ una alçada inferior als 50 cm. Les fulles són alternes de limbe oval o arrodonit. La planta té espines a la base del pecíol, cosa que dificulta la recol·lecció de les tàperes. Les flors de la taperera són inconfusibles, blanques o rosades amb quatre pètals molt clars i vistosos amb els estams molt llargs i el filament violaci per assegurar la seva pol·linització. La floració d´aquesta planta és un espectacle únic. El fruit és allargat i carnós i conté multitud de llavors.

Les tàperes són els brots de la flor de les tapereres. Aquestes poncelles es recol·lecten manualment abans de la floració i s´assaonen per al seu consum. De la mateixa planta també es poden consumir els taperots, els seus fruits abans de madurar. Evidentment són molt més apreciades les tàperes que no pas els taperots. Tant les tàperes com els taperots es consumeixen macerats en aigua, sal i vinagre.

Les tàperes són petites, verdes i carnoses amb un gust lleugerament amarg que dona un toc especial als plats. Són un condiment que dona personalitat a amanides o a pizzes. Combina molt bé amb els peixos i són un excel·lent aperitiu. Les tàperes són també l’element essencial de la tapenade una salsa provençal per a untar el pa o per farcir tomàquets. En el receptari tradicional de moltes cuines mediterrànies, les tàperes són un condiment indispensable.

La taperera viu en ambients àrides, sobretot murs i penya-segats litorals. Les seves flors són blanques i molt vistoses.

Entre les qualitats terapèutiques de les tàperes n´hi ha moltes. Segons Dioscòrides, les arrels d´aquesta planta s´usaven amb finalitats diürètiques, antiastringents i tonificants. Els brots tendres i els fruits s´usaven per combatre l´artritis. Malgrat el seu elevat contingut en sal, són antihipertensives, amb molt poques calories i amb propietats antioxidants. Ajuden a combatre l´artrosi i afavoreixen el reg sanguini. Són molt riques en vitamines.

Alguns poetes, com l’eivissenc Isidor Macabich han glossat les virtuts d´aquesta planta en els seus versos

Aqueix vell mur, ressec de temps enrere,
riu ara, endiumenjat de taperera,
com si un armix de neu hi hagués florit,
i amb un clapeig de porpra florejada,
que un antic jardiner hi té arrelada,
i es folga que la mirin fit a fit.

Aquí no hay playa

Pero al llegar agosto, ¡vaya, vaya! Aquí no hay playa! (The Refrescos)

Cada vegada són més les veus que alerten da la pèrdua de platges, en molt pocs anys, a bona part de la costa central catalana. Les comarques més especialment afectades seran el Maresme, el Barcelonès i el Baix Llobregat.

A la nefasta gestió que s´ha fet des de sempre en aquest tema s´hi afegeix ara un nou element, els estralls que produirà el canvi climàtic a curt termini. S´estima que, abans d´acabar aquest segle, la pràctica totalitat de les platges d´aquestes comarques hauran desaparegut per aquest fenomen. El cas més paradoxal es produirà a Barcelona on d’ençà el 92 olímpic s´ha obert al mar, s´ ha recuperat la seva façana marítima i ha convertit les seves platges en un pol d´atracció turística i, és clar una font d´ingressos considerable.

Aviat les platges es convertiran en productes de luxe

Avui la pràctica totalitat de platges d´aquestes comarques podem afirmar que són artificials, que no existirien sense les regeneracions que, any rere any, es van realitzant. Pretendre mantenir les platges a base d´actuacions locals és un sense sentit que no porta enlloc. I això és el que precisament han anat fent els diversos consistoris. L’única forma de fer front a aquest tema és encarant-lo de manera global.

El manteniment d´aquestes platges artificials té i tindrà en el futur immediat uns costos econòmics i ambientals enormes que creixeran de manera exponencial amb els efectes del canvi climàtic, cosa que farà que sigui insostenible poder continuar tenint platges. D´aquí molt pocs anys les platges poden convertir-se en productes de luxe ja que els costos per a preservar-les seran enormes.

Segons les models que estan fent servir els investigadors, d´aquí menys d´un centenar d´anys les platges del Maresme i del Barcelonès hauran desaparegut. Es calcula que a l´any 2100 el nivell de l´aigua del mar haurà pujat 1,2metres. Això suposa que en episodis de temporals, que cada vegada n´hi haurà més i de més virulents, la línia de costa estarà sotmesa als embats del mar.

La platja de la Barceloneta plena de banyistes Foto: Mané Espinosa

Pel que fa al canvi climàtic, el més greu però no serà que Barcelona es quedi sense platges o que Venècia acabi inundada. Els efectes d´aquest fenomen afectaran la vida de milions de persones en zones inundables com ara al delta del Ganges i del Brahmaputra al sud est asiàtic.

Però el canvi climàtic està tenint un altre efecte que també està afectant a les platges. La reducció del règim de precipitacions està propiciant que els corrents fluvials hagin disminuït dràsticament els seus cabals. A més, la sobreexplotació dels aqüífers i els embassament agreugen encara més aquest fet i deixen el litoral sense els aportacions de sediments necessaris per a la dinàmica litoral i el manteniment de les platges.

Combatre la regressió de les platges, amb les mesures actuals que van contra la natura com ara el dragatge de sorra del fons marí o la construcció d’esculleres dics i espigons no són solucions permanents. Cal canviar aquesta percepció i naturalitzar al màxim els sistemes naturals litorals i fluvials per deixar fer a la natura i acontentar-nos amb el que ens ofereix.

El Garraf Marítim

A poc més d´una vintena de quilòmetres de Barcelona es troba un espai natural singular. Entre les botigues de Sitges i la platja de Sant Sebastià també de Sitges, hi ha el Garraf marítim presidit per la presència majestuosa del massís del mateix nom.

Aquesta costa en certs aspectes recorda, evidentment a petita escala, a les Calanques de Marsella. Tant pel que fa al tipus de paisatge com pel fet d´estar a tocar d´una gran urb. És un luxe per Barcelona tenir al seu costat aquest espai natural.

Entre Castelldefels i Sitges es troba el Garraf marítim, un oasi de natura

Entre l´inici i el final del tram hi ha dotze quilòmetres i s´hi troben quatre instal·lacions portuàries, segurament la més alta densitat de tota la costa catalana: el Port Ginesta, el Port de Garraf, el Port de Vallcarca i el Port d´Aiguadolç.

El caiac de mar és el millor mitjà per a conèixer aquest indret però una bona manera també de fer-ho és recorrent en bicicleta les famoses “corbes del Garraf”, el tram de carretera entre Castelldefels i Sitges d´una vintena de quilòmetres amb gairebé un centenar de corbes i amb unes vistes imponents.

El Garraf marítim és un paisatge calcari singular amb unes formacions càrstiques gairebé úniques en tot el litoral català. Els penya-segats de tonalitats blanquinoses contrasten amb la màquia litoral on el margalló i el garric prenen protagonisme.

Els 12 quilòmetres de costa contenen quatre instal.lacions portuaries

A nivell natural, els fons marins d´aquesta zona són majoritàriament sorrencs cosa que ha propiciat el desenvolupament d´alguers de posidònia i de cimodocea que avui estan molt malmesos i en franca regressió. Els penya-segats són també l´habitat de nombroses espècies d´aus marines que hi troben el seu aixopluc i que han propiciat que aquesta àrea sigui considerada com a una zona d´especial protecció per a les aus (ZEPA). Un altre dels al·licients d´aquesta costa són els albiraments de balenes i dofins , especialment durant la primavera. Aquestes espècies troben en les aigües del Garraf unes condicions òptimes pel que fa a la disponibilitat d´aliment.

Un dels punts més emblemàtics de la zona és el poble de Garraf. Una petita localitat que conserva encara l´encant d´un passat d´estiueig per a les classes més benestants. Les casetes de la mateixa platja en són un testimoni fidel. Tot just passat el port de Garraf, el següent punt d’interès és la punta Falconera, un impressionant penya-segat de més de cent metres d´alçada. Malgrat que són poc visibles des del mar, aquest primer tram del recorregut està ple de pedreres que trenquen l’harmonia del paisatge i mostren unes ferides difícils de curar.

La cimentera de Vallcarca és la taca negra del tram

Just abans d´arribar a Vallcarca hi trobem al platja de la Morisca, un racó tranquil per gaudir del sol i del mar. A Vallcarca hi ha un dels punts negres del recorregut. L´antiga factoria de la cimentera i el seu moll de càrrega, trenquen el paisatge de manera irreverent. Actualment ni la fàbrica ni el port tenen cap mena d´activitat productiva i les reivindicacions del moviment ecologista passen pel desmantellament de la planta, del port i per la descontaminació de la zona.

Entre Vallcarca i Aiguadolç la costa és una mica més retallada. Destaquen la punta Ferrosa i la punta del Pebre, just abans d´arribar a la platja de Sant Sebastià al cor de Sitges.

On és la platja? On és!!!!

Un dels temes més recurrents d´aquest espai web és el que té a veure amb la regressió de les platges a la comarca del Maresme i dels intents frustrats de regeneració a cop de draga que, any rere any, els polítics de torn s’entossudeixen en repetir a costa dels diners dels nostres impostos.

Des de fa una bona colla d´anys, els gestors de la comarca estan abocant milers de milions al mar i cada any, les llevantades o les garbinades s´han encarregat de retornar tota aquesta sorra dipositada a la platja a cop de talonari fins al fons marí.

En Cesc als anys 80 ja ironitzava amb la política de regeneració de platges per part del MOPU

D´ençà a la primera regeneració de platges del Maresme a l´any 1987 no hi ha hagut treva en la fal·lera de voler dragar sorra i regenerar les platges sense voler anar a l´origen de tot plegat. Segurament el més lògic hagués estat en anar a l´arrel del problema enlloc d´anar repetint, anualment, actuacions sense cap mena de criteri per a retornar la sorra erosionada per l´onatge. Els resultats, en aquests més de trenta anys, han estat sempre molt depriments.

Aquests dies hem tingut, com normalment succeeix en les tardors maresmenques, una situació de llevantada i com sol succeir sempre que es produeix aquest fenomen meteorològic, les platges generades a cop de draga i de talonari han tornat a desaparèixer.

En aquest episodi de llevant, les platges més afectades han estat les del baix Maresme. A Montgat la situació ha arribat al límit. Aquí la platja ha desaparegut quasi per complert i s´han malmès les infraestructures i el mobiliari urbà. En aquest cas l´ajuntament pretén que el govern torni a dragar sorra perquè abans de la propera temporada de bany s´hagin pogut recuperar tot allò que s´ha endut el mar. Els estralls també s´han produït al Masnou, a Premià i a Vilassar.

Aquesta darrera llevantada ha produit forces mals a Montgat. paradoxalment a la mateixa platja que a l´any 1987 va començar la política de regeneració de platges

Un cop passat el temporal, els diversos consistoris s´han afanyat a interpel·lar al govern per a que, de cara a la propera temporada de bany s´hagin recuperat aquestes platges perdudes. Sembla que els ajuntaments no han entès res. L´ocupació de la línia de costa amb infraestructures i passeigs marítims (caprici dels alcaldes de torn) no té futur mentre no es posi sobre de la taula un pla de gestió de tota la conca de la Tordera i de les diverses rieres del Maresme.

Què esperen tots aquells polítics que, per desgracia ens representen, a replantejar problema i buscar solucions integrals que siguin diferents al dragatge dels fons marins i l´abocament de sediments a les platges? És que la ciutadania no se’n adona que la malversació de fons públics és elevadíssima en aquest tema? Algú pot calcular quants milers de milions dels nostres impostos hem abocat al mar amb aquestes actuacions?

El problema de la regressió de les platges és un exemple molt clar de les dificultats que tenim quan volem arreglar una alteració a gran escala produïda per nosaltres mateixos. Dificultats que poden arribar a ser impossibles de reparar. Cal una nova política en l´enfoc del problema o ens haurem d´acostumar a tenir una costa farcida d’esculleres per a garantir la seguretat de les infraestructures.

La badia de Garbet

La badia de Garbet es troba entre Llançà i Colera, els seus límits naturals són al nord,   l´Illa Grossa de Colera i al sud, el Cap Ras. Orientada al llevant, té platges a ambdós costats. A la banda nord la platja de Garbet i a la banda sud, les Platges del Borró. Des del punt de vista administratiu pertany al municipi de Colera.

Resseguint tota la badia de sud a nord troben un seguit d´illots de forma gairebé continua. A la banda del Cap Ras hi ha L´illa, L´illa Plana i Les conques. El cavall Bernat al fons de la badia. El Caixol i Els esculls d´en Xarandó a la banda de ponent i Els esculls d´en Trullet, L´Illa Petita i L´Illa Grossa a l´extrem més septentrional i que juntament amb el Cap de Lladró assenyalen la veïna badia de Colera.

garbet-1

Garbet és una amable badia situada entre el Cap Ras i l´Illa Grossa

Des punt de vista paisatgístic forma una unitat molt ben definida. Malgrat que els accessos són fàcils, és un territori poc urbanitzat on l’empremta de l´home ha modelat un paisatge amable i ordenat.  Durant molts anys hi va haver en funcionament un baixador a tocar de la mateixa platja que permetia que molts estiuejants de Figueres, Girona i fins i tot Barcelona es poguessin desplaçar fins aquest indret amb transport públic. Penso que hauria  ser una reivindicació exigir a RENFE l´obertura d´aquest baixador els mesos d´estiu i evitar així, molts desplaçaments en vehicles privats.

La platja de Garbet és la més gran de tota la badia, fa gairebé mig quilòmetre de llarg. Està formada per petites graves de tonalitats gris blavoses. És una platja molt familiar amb aigües gairebé sempre transparents. Fins fa pocs anys hi havia un petit càmping i un restaurant. Avui totes dues instal·lacions estan tancades i aquest abandó de l´activitat està produint una ràpida degradació de l´espai.

IMG_20180909_183125

La platja de Garbet és la més important i està ben comunicada.

A la banda de Cap Ras hi trobem una de les joies naturals d´aquest territori, les platges de Borró. Es tracta de tres platgetes: Platja del Borró, el Borró del mig i el Borró d´enfora que conserven intactes els seus valors naturals. La seva etimologia ens evoca la presencia d´aquesta planta (Ammophila arenaria). Aquestes platges també són conegudes com a Platja de les Assutzenes perquè aquesta planta, també coneguda com a lliri blanc (Pancratium maritimum) és força abundant. A les platges del Borró hi ha un sistema dunar molt ben constituït.

borró

Les platges del Borró són la joia natural d´aquesta zona

Garbet és l’únic indret de tota la Costa Brava on encara és possible observar vinyes arran del mar. Aquestes reposen en terrasses molt ben distribuïdes que donen personalitat al paisatge. Aquest tipus de conreu representa a més, una protecció envers el flagell dels incendis forestals. Uns quilometres més amunt, en plena Costa Vermella, les vinyes són un element molt més habitual.

Sota el meu punt de vista, un dels elements més destacats d´aquest entorn són precisament les vinyes que es troben totes al vessant nord de la badia, protegides de la tramuntana. L’explotació vitivinícola és propietat de la Masia Peralada i en les 12 Ha de vinya produeix el Finca Garbet, un excel·lent vi. Això però és una altre històriademar.

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és nit de…

D’uns anys ençà cada vegada més persones trien les platges del nostre litoral per passar la revetlla del solstici d´estiu. La nit de Sant Joan és una nit màgica i sembla que passar-la a la platja connectats amb la natura sigui la millor manera d´acomiadar la primavera i rebre l´estiu. El primer bany purificador de la temporada o veure la sortida del Sol en primer terme en són també les excuses que aboquen cada any més persones a les platges.

Operaris municipals netegen les platges de Barcelona. Foto: Joan Barbosa

Aquest darrer Sant Joan es calcula que només a la platges de la ciutat de Barcelona, més de seixanta mil persones hi han anat a celebrar la revetlla. El que havia començat com a una mena de ritual iniciàtic s’ha acabat convertint en la gran disbauxa dels residus. Només a les platges de Barcelona la revetlla de Sant Joan ha deixat vint tones de residus sobre la sorra, una tona més respecte a l´any anterior. La gran majoria plàstics.

Bona part d´aquests han anat a parar directament al mar incrementant encara més un problema, el dels plàstics al mar, que ja de per si és molt greu. La majoria d´aquests es convertiran, sense poder-hi fer res, en fragments cada vegada més petits que entren en la cadena alimentaria posant en risc les espècies marines, el paisatge idíl·lic de la mediterrània i també, la salut de les persones. Malauradament, els microplàstics ja formen part de la nostra dieta mediterrània.

Aquesta situació és del tot insostenible des de tots els punts de vista. El malbaratament de recursos i la pressió sobre les fràgils comunitats naturals haurien de fer reflexionar a les administracions competents que davant del problema, sembla que l´única línia de treball sigui l´eficiència dels serveis de neteja l´endemà. Les imatges de les platges després de la ressaca de Sant Joan ens haurien de fer caure la cara de vergonya.

La platja de la Nova Icaria l´endemà de la revetlla. Foto: ACN

Cal recordar que les platges són espais naturals i com a tals se’ls ha de reivindicar. Cada vegada són més els ajuntaments que aposten per a la naturalització de les platges incentivant l´establiment de la seva vegetació autòctona o la nidificació de les espècies més emblemàtiques. Malgrat tot, la forta pressió turística fa que, en plena temporada, els serveis estiguin per sobre dels aspectes naturals. És clar, les platges són també una font d´ingressos per les migrades arques dels ajuntaments que no volen perdre aquesta oportunitat.

La imatge de les platges a primera hora del matí del dia de Sant Joan és un espectacle dantesc, milers de llaunes, ampolles, bosses, cartrons, restes de fogueres i de pirotècnia i algun dels afectats pels excessos etílics, inunden el paisatge. Una mostra més del poc civisme de la nostra societat.

Hi ha encara platges verges?

A l´hora de valorar la qualitat de les nostres platges es fan servir uns criteris gens ambientals i gairebé sempre es té més en compte l´artificialització i els serveis que ofereix que no pas el seu valor natural i paisatgístic. Les banderes, els guardons i les estrelles no reflecteixen gens els elements naturals que pugui tenir una determinada platja per a ser considerada com a verge. Però que és una platja verge? Hi ha realment platges verges a Catalunya?

Cala Tavellera al Cap de Creus

Com indica el seu nom, una platja verge és aquella que conserva intactes els seus valors naturals i on no hi ha hagut pràcticament cap intervenció humana que hagi pogut alterar el medi. Sota aquestes premisses, és evident que no resta cap platja verge en tot el litoral català. Com a molt trobem indrets més o menys ben conservats i que podem arribar a qualificar com a platges verges. Aquestes són platges de difícil accés, sense cap mena d´urbanització al seu entorn i que conserven encara elements naturals característics d´aquest tipus d´ambients.

Malauradament la legislació que regula el litoral: llei de protecció i ús sostenible del litoral del 2013, busca més el rendiment econòmic i la seva explotació que no pas la protecció dels espais naturals del medi litoral i per tant no ajuda gens ni mica a protegir els pocs elements naturals que encara resten.

PLatja de Vallpresona entre Tossa i Sant Feliu

La principal amenaça que pateixen aquests indrets, més o menys ben conservats, rau en la pressió urbanística i les requalificacions de la tipologia de sòl per desenvolupar activitats econòmiques de gust dubtós. Aquest darrers anys hem assistit perplexos a aquesta pràctica que creia ja caducada. En un altre ordre de coses, l´elevada pressió que pateixen aquests indrets des del mar per part de les embarcacions d´esbarjo és un problema cada vegada més gros i on l´administració sembla no tenir recursos per a regular aquesta activitat.

Amb aquesta premissa l´entitat Ecologistes en Acció de Tarragona i l´Ebre ha creat el distintiu “platges verges” que atorga de manera anual. Aquest reconeixement té un doble objectiu, per un costat es premia l´esforç dels municipis en la seva tasca per la conservació del medi i per altra banda es valora l´estat natural de les platges candidates.

Cala Estreta a Palamós

El principal problema d´aquest reconeixement és que, malgrat que els premis són oberts a totes les platges del litoral català, de facto només s´hi presenten municipis del litoral tarragoní, de les terres de l´Ebre i del sud de Barcelona. Caldria doncs rellançar aquest reconeixement perquè fos efectiu al llarg de tota la costa catalana per poder valorar també les platges de la Costa Nord de Barcelona i de la Costa Brava on hi hauria també espais susceptibles a ser reconeguts.

A Catalunya, malgrat l’elevadíssima pressió que pateix la franja costanera queden encara alguns paratges més o menys inalterats amb un alt valor ecològic i paisatgístic. Si hagués de fer una selecció de les mateixes, segurament triaria: La platja del Trabucador i la platja del Fangar al Delta de l´Ebre; La Platja de l´Estany Podrit i la Cala de l´Ilot entre l’Ametlla i l´Ampolla; Cala Fonda o Waikiki a Tarragona; La platja dels Muntanyans a Torredembarra; La platja de Vallpresona a Tossa; Platja Castell i Cala Estreta a Palamós; La Platja Fonda a Begur. Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Montgrí i Cala Canadell, Cala Portaló i Cala Tavellera al Cap de Creus. Aquesta és la meva tria.

Platja de Pals: una joia per protegir

Entre el dic de ponent del port de l´Estartit i fins a la punta d´Espinuda just abans de Sa Riera hi ha una unitat paisatgística d´una longitud considerable que, de manera general, es coneix com a la Platja de Pals. Malgrat aquest nom genèric, aquesta llenca de platja rep diversos noms específics segons el tram de que es tracti. Així, parlem de Platja del Racó (entre la punta Espinuda i el lloc on se situaven les antigues antenes de radio Liberty), de Platja del Grau (entre aquest punt i la desembocadura del riu Daró),de la Platja de la Fonollera i de la Gola (entre el Daró i la desembocadura del Ter) i de la Platja de l´Estartit, (entre el Ter i el dic de ponent del moll del port d´aquest municipi).

Aquesta territori pertany als termes municipals de Begur, de Pals i de l´Estartit i és un segment de platja molt interessant des del punt de vista de la biodiversitat ecològica i dels hàbitats que allí s´hi troben. També es tracta d´un indret de contrastos on hi conviuen espais naturals de primer ordre amb promocions urbanístiques molt agressives, càmpings i fins hi tot un camp de golf.

La platja de Pals és un dels indrets més interessants de la costa catalana

Bona part del territori d´aquest platja forma part de la Reserva Natural Parcial del Baix Ter que està inclosa al Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el baix Ter que es va crear el 2010 i que aglutina aquests tres grans espais clarament diferenciats.

En aquesta platja el medi natural és un hàbitat únic al llarg de tot el litoral català i alhora molt fràgil. A la reraplatja hi ha consolidada una pineda que arrela sobre un sistema dunar que arriba fins a la façana litoral formant un espai amb un valor paisatgístic, recreatiu, geomorfològic i ecològic de primer ordre. El magnífic estat de conservació, la seva raresa i la seva fragilitat fan que es pugui parlar d´un element singular en tota la nostra costa.

Aquest sistema dunar es va formar a partir dels aports fluvials i a partir de materials d´origen marí. La vegetació en primera instància i els pins més endavant van anar fixant les dunes. El tipus de vegetació que s´estableix en aquest ambient està format per plantes molt exclusives adaptades a les precàries condicions ambientals. A primera línia trobem: jull de platja, lliri de mar, borró, melgó marí. En segon terme: creuadeta marina, bufalaga marina i Stachys marítima i ja formant la faixa de dunes més continentals les pinedes de pi pinyer amb un sotabosc típic de l´alzinar mediterrani.

Les llacunes litorals, i la vegetació dunar són una de les característiques d´aquest indret

Hi trobem també llacunes costaneres d´aigua dolça com ara: les Basses d´en Coll, La Fonollera, el Ter Vell. I llacunes costaneres d´aigua salobrosa com la bassa de Fra Ramon. Ambdós tipus de llacunes es poden considerar espais naturals únics.

A la zona agrícola s´hi troben arrossars, especialment a la zona del l´estany de Pals que es va dessecar al s. XIX. Els arrossars es poden considerar també zones humides durant bona part de l´any.

D´uns anys ençà hi ha bastant rebombori al voltant d´aquest espai. La revisió del POUM del municipi de Pals promou la urbanització de diversos sectors de la platja de Pals per a fer-hi habitatges de segona residència en la zona dunar. Aquests dies però, s´ha publicat un informe previ de la Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona que obligarà a l´ajuntament de Pals a introduir canvis en el seu POUM com ara la rebaixa del nombre d´habitatges o la desclassificació d´alguns sectors.

Unes plantes molt salades

Els salicorns (Salicornia i Arthrocnemum) són un grup de plantes herbàcies ben curioses. Els representants d´aquests grups viuen en ambients extremadament salats on pràcticament cap altre espècie vegetal pot suportar aquestes condicions ambientals tant extremes. Es tracta de plates halòfites. Viuen en terrenys argilosos poc impermeables on l´aigua salada s´hi entolla amb freqüència. Són de mida menuda, gairebé mai assoleixen més de 30 cm d´alçada.

La poca disponibilitat d´aigua dolça en els ambients on viuen fa que hagin desenvolupat una sèrie d’estratègies adaptatives com ara: Tenir una consistència carnosa (plantes suculentes). Acumular als seus teixits l´excés de sal i que li donen un gust característic. Presentar un molt poc desenvolupament de les fulles, aquestes semblen més aviat escames que, recorden a petites banyes o corns. L´etimologia del nom prové precisament d´aquest fet. Salicornum vol dir literalment “corn salat”.

Mata de salicorn a primera línia de platja. Foto: M V Olla

Comunment se les coneix amb diversos noms com ara salicòrnies o bé cirialeres malgrat que en català s´usen altres mots per anomenar-les: ballester, barrella, herba salada o salsora.

Als Països Catalans hi ha dues comunitats de salicòrnies; Els salicornars herbacis, dominats per la cirialera herbàcia (Salicornia herbacea) i els salicornars subarbustius, amb aspecte de brolla i dominats bàsicament per Arthrocnemum fruticosum, Arthrocnemum glaucum.

Els salicorns eren utilitzats antigament per l´obtenció de carbonat de sodi que es feia servir per a l’elaboració de sabó i de vidre. Aquest producte s´obtenia per incineració de la planta. Avui però, el seu principal interès està relacionat amb l´alta gastronomia malgrat que fa no fa tants anys formava part de les anomenades “amanides de pobre”.

Els salicorns tenen també un cert interès medicinal pels seus elevats continguts de iode i de magnesi. Estudis recents indiquen que el consum d´aquesta planta afavoreix el sistema immunològic i que està molt indicada en malalts de càncer. Pel fet de contenir àcids grassos omega 6 i omega 3 fa que sigui un aliment molt adequat per a reduir els índex de colesterol en sang. Per l´elevada concentració d´olis essencials té molta potencialitat per a ser utilitzada com a combustible.

A nivell gastronòmic és una planta que cada vegada té més seguidors. Se sol coure saltejada, malgrat que també es consumeix bullida o crua i es fa servir com a acompanyament en diversos plats, especialment els de peix. El seu gust recorda al de les algues i la seva textura cruixent al paladar a la dels espàrrecs verds.