El misteri dels petits pelàgics

Dins els anomenats petits pelàgics s’inclouen aquelles espècies de mida petita, que, neden activament i de manera independent del fons marí, tenen interès comercial i es capturen amb arts d´encerclament o teranyina. Els representants més populars d´aquest grup són la sardina (Sardina pilchardus) i el seitó (Engraulis encrasicolus).

D´uns anys ençà les captures d´aquestes espècies han anat a la baixa de manera exponencial així com també ho han fet els preus. Temps era temps, la comercialització en llotja de petits pelàgics es feia a l´engròs, en caixes. Avui, la realitat és molt més magre i el sector està immers en una greu crisi.

Les captures de petits pelàgics han passat de fer-se a l´engrós, en caixes a ser pescades gairebé d´una en una

Des del 2008 les captures d´aquestes espècies han disminuït un 86%. La situació és especialment crítica a la costa Tarragonina. Al port de Tarragona, per exemple, a l´any 1999 es van capturar 6,1 milions de kg de sardina, al 2008 van ser 1,7 milions de kg i al 2015 amb prou feines s´ha arribat als 250.000 kg. Però, com s´ha arribat a aquesta situació?

La diagnosi d´aquest desastre és senzilla. Per una banda, la sobreexplotació que ha patit històricament el recurs, i per altra banda els efectes derivats de l´augment de la temperatura de l´aigua del mar i de la disminució dels sediments que aporten els rius, i que alhora ajuden a fertilitzar-lo. Nosaltres només tenim marge de maniobra per incidir en la sobrepesca mentre que els altres factors són del tot incontrolables, si més no a curt termini.

Evolució de les captures anuals de sardina als ports catalans. Noteu la forta davallada.

La disminució del les aportacions dels sedimentaris fluvials, i per tant de nutrients, incideix directament en la disminució de la producció primària. En conseqüència, al haver-hi menys fitoplàncton, la resta de la cadena alimentària se’n veu ressentida. La sardina i el seitó són voraços devoradors de plàncton. El resultat de tot plegat és la dràstica disminució d´aquestes dues espècies. A més a més, els exemplars capturats són de mida més petita i amb poc greix acumulat als seus teixits, cosa que fa que tinguin molt menys valor comercial a la llotja. Per acabar-ho d´adobar, l´escalfament de l´aigua impedeix la barreja vertical de masses d´aigua amb diferent densitat i provoca que aquestes espècies es reprodueixin abans i les seves postes siguin menys nombroses. Si a tot plegat hi afegim la sobreexplotació a la que estan sotmeses aquestes espècies per la flota d´encerclament, ja tenim tots els ingredients per a certificar l´acomiadament de la sardina i del seitó de les nostres aigües.

La teranyina, un sistema de vida que corre risc de desaparèixer.

Afortunadament, tant la sardina com el seitó es troben relativament a la base de la cadena alimentària i en conseqüència, la solució a aquest fenomen passa per a l´establiment d´una veda total i a tota la Mediterrània occidental fins que les poblacions es tornin a recuperar. A partir d´aquest moment, i amb l’assessorament dels científics, s´haurien de reprendre l´activitat i establir per cada temporada les quotes màximes que es podrien capturar per a garantir el futur de la pesquera. Certament, totes aquestes mesures hauran d´anar acompanyades d´una reestructuració a fons del sector de la pesca d´encerclament, cosa que farà que sigui un fet traumàtic en alguns ports.

La darrera esperança d´aquest sector es troba en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix la fertilització de tota aquesta zona. Això però, és una altre històriademar.